20N: efemèrides, cultura, Ebre i balnearis

corrector automàtic que tinc a l'ordinador que em fa de les seves. Doncs tens un corrector molt equivocat. Mira com se'n riu. Molt equivocat, mare de Déu. Els joves que dominen la informàtica. Oh, clar, però aquí se l'hi acudeix. Això ens passa perquè els avis, molt bé, molt bé, aquí l'ala jove de... L'ala jove de la ràdio s'estan fotent de les nostres patosades. De les patosades del teu ordinador. No, no, no, però a veure, si els ordinadors s'equivoquen és perquè no els hem programat. Llavors de les teves patosades. Trucant al programa 60 i més. Només heu de marcar el 93 372 36 61. I aquí ens trobareu fins a les 9 del vespre. El passat cap de setmana la cultura i l'esport s'han donat la mà al nostre poble. Molts dels nostres oients heu gaudit tant de la literatura o les exposicions a Can Ginestar com de les sortides amb gent saludable. En podeu parlar amb una servidora, Joan Algarra, o amb el meu company Pere Oliver. En Mar Pere Arnau, que el tenim a la part tècnica, us passarà al locutori i entre tots debatrem el tema del dia, el que vosaltres ens proposeu. Alguns ens hem perdut la festa del Parc Natural de Collserola, perquè plovia a bots i a barrals. I tant! O perquè som uns urbanites sense remei que ens estimem més gravitat per l'espai, dins un multicine. Al costat de George Clooney i Sandra Bullock, a la pel·li en tres dimensions d'Alfonso Cuarón, que no pas prendre part de la segona desbrossada forestal a la riera de Can Cortés, que això és a Can Candeler, no? Qualsevol anava a Can Candeler amb la pluja que aquella... No, Can Cortés és Can Cortés i Can Candeler és Can Candeler. Però està a la vora, no? Oh, sí, les masies estan totes a la nostra muntanya. I prop de Can Carbonell, també. Sí, clar, són totes les masies que hi ha aquí a Collzarola. Ai, doncs ho sento pel Jordi Agulló que tenia tanta il·lusió perquè anéssim en aquesta desbrossada i no sé, amb la pluja, suposo que la faran diumenge que ve o un altre dia. Això mateix, que per cert, com hem dit, va quedar sospesa a causa de la pluja que va fer tot el possible per deslluir i suspendre la famosa cursa de cars de coixinets. També ens diran que algun dia ja l'anunciarem perquè es farà, no, Marc, la cursa? Em fa l'afecte, és el cap de setmana següent, oi? Ens diu el Marc que sí. Almenys jo he sentit que la farien el cap de setmana següent. Doncs, Joana, haurem d'esperar una setmana més a baixar que es refereixes avall. Esperem que no torni a ploure. Benvinguts, oients desvernians. Passen 6 minuts de les 8 del vespre. Avui, dia 20 de novembre, ara sí. Veus, ara aquí ho tinc ben posat. Saps què passa? Que a vegades l'ordinador va més lent que jo. Jo escric molt de pressa i no li dono temps al corrector a posar-me la data que li he programat. Però no, no, no és el meu corrector. És la... el meu cap corre més que l'ordinador. I aleshores no em corregeix a temps. O sigui que sí, és 20 de novembre, ara sí, és el 324è dia de l'any del calendari gregorià i queden, per tant, 41 dies per finalitzar l'any. Si no ho he comptat bé, truqueu i corregiu-nos. Corregiu-nos, no hi ha problema. Això mateix. És el moment de felicitar a totes i a tots els qui celebreu el vostre sant o el vostre aniversari. Avui és la festivitat de Sant Octavi, Sant Fèlix de Valois i Sant Benigne. I també les pietats i honoris que celebrin demà el seu sant, les Cessis, Rogers o Cecílies que ho festeixin demà passat, o bé els Climents i les Lucrècies que ho facin el dissabte dia 23 que sortim en segona audició. Curiós el que ens diu l'onomasticó, no?, de Sant Octavi. Què en diu de Sant Octavi? Que li van posar aquest nom perquè era el vuitè dels seus germans. Més gratificant és Fèlix, que ve del llatí i vol dir feliç, com les seves variants, Felícia o Feligo. Sí, perquè feliciar i feliu, clar, venen de feliç. Venen de feliç, està claríssim. I aquí, amb un altre saltet que tenia també programat, el santoral de l'ordinador, també va corre tant que m'estava sortint el 20 de juliol. I quan estava a viure escriure, dic, no! El 20 de juliol no. Jo em feia la barra il·lusió perquè el 20 de juliol... eres Annelies i a mi és un sant que m'atrau perquè pujar al cel muntat en un carro de foc això només està a l'abast ni tant, ni tant em penso que segons les escriptures és l'únic que ha pujat al cel en un carro de foc si no tinc idea d'un altre hi ha més gent que ha pujat al cel No, jo dic amb un carro de foc. En carro de foc no, en carro de foc no, no, no. No, no, però que ha pujat el cel amb cos i ànima, em sembla que segons les escriptures només hi ha Jesús de Galilea, la Mare de Déu i el profeta Elías. Els altres ens tornem a cendre abans, no? Molt bé. I bé, com dèiem, avui a Sant Benigne, aquest sí, és d'avui, i evidentment, Benigne ve del llatí i significa que procura el bé. Per tant, procurem el bé i també una bona música. Això, posem música. Si supieras que aún dentro de mí conservo aquel cariño que tuve para ti. ¿Quién sabe si supieras que nunca te he olvidado volviendo a Fins demà! Fins demà! Ja la consolarem un altre dia, la Nelly Moreno, com es digui la cantant, perquè la comparsita és realment un dels tangos més entristidors del món. I preciós, a la vegada. Sí, és que sempre són històries molt tristes. En l'època ja s'ho valia. I ara, esdeveniments que van tenir lloc un 20 de novembre. Molt ben dit. Tal dia com avui de l'any, espero dir-lo bé, 1490, a la ciutat de València, s'hi publica la primera edició de Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. Seguim parlant de lletres. ja que moltíssims anys després, el dia 20 de novembre de l'any 1932, a Barcelona s'hi publica el Diccionari General de la Llengua Catalana dirigit per Pompeu Fabra. També un dia 20 de novembre, però de l'any 1964, al barri de Sants de Barcelona s'hi funda el Sindicat de les Comissions Obreres als locals de la parròquia de Sant Madí. La parròquia de Sant Madí que està a la frontera entre Sants i la Bordeta. Però que en aquells anys era encara la Marina de Sants. Imagina't. Ja que hem citat el barri de Sants, recordem també que va ser un dia 20 de novembre de l'any 2005, quan els castellers de Sants descarregaren per primer cop el 2 de 8 en Folra al barri de Gràcia, Més proper tenim encara el 20 de novembre del 2007 quan Artur Mas pronuncia la conferència El catalanisme, energia i esperança per un país millor i es posa les línies per a l'anomenada refundació del catalanisme. Com que la memòria és fonadissa, i més a certa edat, en què les coses ens van i venen d'una neurona a l'altra, i els pensaments ens fan pas i golles, convindria rellegir «La màscara del rei Artur», El llibre de Pilar Rahola, on la mediètica escriptora que coneix bé la política tant des de fora com des de dins, ens mostra el pensament de l'home que presideix avui la Generalitat de Catalunya. És Artur Mas, versemblant al personatge distant, pijo, cregut i madelman que interpreta Bruno Oro a Polònia, que ja sabem que Polònia és una sàtira i, per tant, està feta en llenguatge satíric. O és més aviat el polític innovador que ha superat l'herència de l'omnipresent Jordi Pujol des de la travessia del desert fins al poder dels autèntics creatius? Ara és el moment de mullar-se i dir en què penseu del nostre president o bé què entenem avui per catalanisme. Truqueu al 93 372 3661, aquí, a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada. Naixements que van tenir lloc tal dia com avui. Moltíssims, però nosaltres avui en recordem dos. Un de fa molts anys i un de ben actual. Som d'una generació molt anterior als fanzines. Quan nosaltres érem petits, el que es portava eren les aventis, cròniques més o menys inventades on els protagonistes érem nosaltres mateixos, els nostres companys i els nostres professors. o fets que havien passat al barri on vivíem, o el que sentíem explicar als adults, passats pels sedars de la nostra imaginació. I a més era el mecanisme de defensa dels que no destacàvem ni jugant a futbol, ni com a esportistes, ni com... I aleshores el nostre mecanisme de defensa era inventar coses, no? I explicar-les i aprofitar alguna facilitat de paraula que teníem per quedar una mica millor davant dels nostres companys. O ho escrivíem. O ho escrivíem, sí, sí. A l'escola ho escrivíem. Què t'ha passat avui? Doncs això i allò. Ja, ja, ja. I moltes vegades ens passàvem de la ratlla fent servir la ironia i rebíem cada mastegot que feia fredat. En el meu cas jo era una persona molt i molt discreta. Veus, eres una bona... Era una nina, com deien allò... No me'n recordo que em deien a l'escola. Una bona nena, ja està. Sí, però no es portava tampoc, eh? Que les meves companyes eren bastant esvolotades. Ja, ja. I com devia ser un cronista de l'edat mitjana del Renaixement o del barroc? En queden moltes proves escrites d'homes i dones molt savis que potser ja de menuts prenien nota de tot el que veien i després ho explicaven. Un 20 de novembre de 1652, neixia a Cardona el cronista Manuel Mariano Rivera. De què religiós mercedari? L'Arxiu Històric de Barcelona conserva curiosos escrits com el que sosté que les quatre barres de l'escut de la ciutat no eren barres, sinó pals. Una tesi que avui sosté l'heraldista i genealogista Armand de Fluvià. quan afirma que l'escut de Catalunya data de l'any 1150. Aquí sí que he revisat molt bé la data, perquè és una miqueta antic, això. És molt, molt antic. Nosaltres no hi érem. No, no, no. Estem parlant del temps del rei Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona. I, segons Armand de Fluvià, eren quatre pals de gules en camp d'or i no quatre barres. O sigui que les quatre barres, el groc, això va venir molt després. Això va venir molt després, però aquest és potser un dels historiadors que han anat més lluny, perquè alguns historiadors valencians ho daten a l'any 1200 en temps de Jaume I, i Armand de Fluvià diu que no. Que és més antic. Exacte, que hi ha el pare del rei d'Aragó, ja tenia aquest escut, que era Ramon Baranguer IV. Un altre cronista tenim més proper i que ens parla per mitjà de poemes i cançons. Un dia 20 de novembre de l'any 1934, naixia a la ciutat de València el cantant Paco Ibáñez. Com tots sabem, ha musicat poemes de Góngora, Quevedo, Miguel Hernández, Leon Felipe, García Lorca i molts més. Una de les peces més escoltades és A Galopar, de Rafael Alberti, i també A poc a poc, de Quico Pida la Serra. Paco Ibáñez parla sis idiomes, entre ells el basc, del qual va gravar un àlbum sencer juntament amb el cantautor Imanol Larzábal. Destacat símbol antifranquista, a les darreries del règim, l'atzar o el destí van fer que Paco Ibáñez arribés al món un 20 de novembre, el dia que passaven el més enllà Buenaventura Durruti i José Antonio Primo de Rivera l'any 1936, i el militar culpista i cap d'estat espanyol Francisco Franco Bahamonde, que deixava anar el darrer suspir el 1975, tres mesos després de signar les últimes penes de mort a Espanya. 27 de setembre del 1975, recordem 27 de setembre, Juan Paredes Manot el Chiqui deixava escrit abans de ser justiciat aquell breu poema que deia Mañana cuando yo muera no me vengáis a llorar Nunca estaré bajo tierra Soy viento de libertad Y ahora a galopar de Paco Ibáñez Fins demà! Fins demà! Fins demà! Bé, deixem d'escoltar Aba Galopar i continuem amb el programa. Sí, sí, a mi Paco Ibáñez m'agrada sempre quan canta congo. Sí, sí, sí. La veu potser no m'agrada gaire. Mira, però... La veu cadascú té la que té a mi... Moltes veus tampoc m'agraden, però mira, t'agrada el que diuen. Segons el que diuen i com diuen. Bé, passem a l'Espai Cultura. Com hem dit abans, el plat fort. Del 3er novembre literari el van gaudir dissabte passat a la sala del cinquantenari de l'Ateneu. La mateixa Clara assegura que tant ens va impactar incendiant-se cada vespre al Teatre Romea O enamorant en Carl a Madame Bellville, al Teatre Borràs, ens va entusiasmar recitant i cantant dos poemes d'Espriu amb acompanyament musical de Toni Xuclà. Tot seguit el cabaret Espriuà, interpretat pel grup de teatre Xans d'Esterri Danau, ens va mostrar la diversitat temàtica del llibre de cinera, amb tota una gama de registres des de l'humor a la tragèdia molt ben expressats. Es va notar que hi era present la bona amada Roger Cònsol, avançat a fer que els actors i les actrius es transformin des dalt de l'escenari. L'espectacle va ser llarg, perquè a l'actuació teatral va seguir la conferència d'en Sam Abrams, presentant Ognos i el Parat Esglai, el darrer llibre encara inèdit d'Espriu, editat per Ramon Balasc, com a exercici de lleialtat i fidelitat a l'altor. Paraules textuals del senyor Abrams. Es tracta d'un ladrillo de 876 pàgines i 1913 exemplars d'edició limitada, amb 33 anys de feina per part de l'editor per dur a terme aquesta obra d'art. Tècnicament és una miscel·lània de 172 textos escrits entre 1934 i 1984, reunits, ordenats i pentinats de mig segle de vida de l'escriptor i, a més, profundament il·lustrats. Curiosament, Sam Abrams no va fer servir PowerPoint ni ens va passar cap book trailer, com és habitual avui dia, en les presentacions de llibres, ni tampoc ens va mostrar cap exemplar ni va obrir debat ni col·loqui. Va ser una conferència com les dels mestres antics, que amb la saviesa de les paraules donava plasticitat a les imatges explicades. La segona part va ser un concert formidable de Gemma Homet i Toni Xuclà, autors del disc, amb música, potser ho escoltaries millor, que van fer vibrar la sala d'entusiasme pel seu saber fer. Cal doncs felicitar totes les persones que hi han participat I les entitats, i els que participaran encara, i que fan possible aquest novembre literari, que és ja una de les moltes activitats que fa de Sant Just un poble enamorat de la cultura. Posem música, sisplau, Marc. Cinema en remull. El que hem tingut el passat cap de setmana, o millor dit, bon cinema per fugir de la Mollena. D'aquests dies en què vas a un multicina i surts d'una sala per ficar-te en una altra. Sobretot si heu aprofitat l'oferta de tres dies de cinema. Tres euros amb... Amb cinquanta. Treus euros amb cinquanta. Amb cinquanta. Que el grup cinés ens ha ofert abans d'ahir, ahir i avui. Molt bé. Que, per cert, hi ha hagut unes cues i unes llantades tremendes per anar al cinema. Oh, qui no ho aprofita, eh? I una enrabiada tremenda... dels altres... De qui no participa. Només ho han fet cinema, tots els ciners que perteneixen a l'empresa cinema i a Yelmo, però els que perteneixen a Arenes Multicines i al Balanyà i amb altres ho han fet. Però hi ha hagut un museu... Queig, avui hi ha hagut un... Hi ha hagut seral, no? Sí, sí. I, per cert, guapíssima l'última pel·li de Woody Allen. Esplèndida, Kate Blanchett, interpretant una dona de classe alta nova llorquesa, la vida de la qual s'ensorra quan el seu marit és acusat de frau. I no expliquem més, perquè la pel·li té un munt de sorpreses. I els cinèfils ho heu vist gairebé tot. I més aquests dies que fa 50 anys de tantes coses que hem viscut de joves els de 60 i més. La mort del president Kennedy, el concili en Vatican II, els concerts que ens van enamorar. 50 anys del Museu Picasso. I moltes i moltes més coses de les que fa 50 anys. De jovenets flipàvem amb Liz Taylor i els plomalls enjuïats de Cleopatra i avui, molt joves, ho fan amb la transsexual Lady Gaga. Quants papes hem vist passar des de Joan XXIII, obrint-se els moviments civils, fins les fraternals propostes del papa Francesc? I quantes bandes musicals hem escoltat des dels xicots amb serrell de Liverpool, els Beatles, fins als joveníssims One Direction? El joc de miralls dels darrers 50 anys ens ha fet anar des de Nikita Khrushchev a Vladimir Putin, des del Calimero al Doraemon, des de l'Abrigí Bardó a Scarlett Johansson, des de Kubala a Messi. I quants alcaldes hem tingut els barcelonins, des del franquista i també catalanista Porcioles fins a l'innovador i convergent Trias? Llegiu, llegiu les miscel·lànies del Centre d'Estudis Sant Justencs i sabreu tots els alcaldes que han precedit el sempre enfeinat Josep Perpinyà. Va ser molt interessant, precisament, durant la xerrada de Judit Covenya, vam sentir els fets d'alguns alcaldes santjustencs, especialment Daniel Cardona, i tota la història que va venir després, o sigui que, evidentment... va quedar claríssim que no és gens senzill a la feina d'alcalde. És molt complicada. A més, mai governes el gust de tothom. A l'un li agradarà moltíssim i a l'un altre et dirà pestes. O sigui que això és normal. Ah, i una altra cosa. Tots els que fa 50 anys que admirem Luis Gaiti Solo estem força contents que li hagin concedit el Premi Nacional de les Lletres per la seva obra narrativa sempre compromesa amb la recerca de nous territoris literaris. La seva magna tetralogia titulada Antagonia, reconeguda arreu del món, és tot un aconteixement en la història de la novel·la espanyola. Posem música. Caricía mi ensueño el suave amor y suspirar como ríe la vida sin tu sol. me quieren mirar y si es mío el amparo de tu risa leve que es como un cantar ella mienta mi herida cuando todo se olvida que me quieras la rosa temblada se respira de fiesta con su mejor color y al viento las campanas dirán que ya descubrirá És una meravella de cançó. És una cançó gairebé amb tango, com t'agraden a tu. Estaves extasiat escoltant-ho. M'agraden els tangos amb bogeria, però m'agraden des que era nen. Jo recordo les festes majors del meu barri de Sants, on vaig néixer, que venien a cantar tangos I quan deien allò, barrio, barrio, tu tenes l'al... Alma inquieta. El alma inquieta. Diu, un gorrión sentimental. Pena, ruego, tenes l'alma maleva i melodia de Raval. Em pensava que parlaven del meu barri. I em vèiem tan... No, saps qui cantava a casa meva, els tangos? Sí. Els cantava ma mare. Ja, ja, ja. I era una enamorada del Carlos Gardel. Clar. I bé, jo també hi he sentit i els he après de la seva veu. I a vegades estic treballant i em poso els tangos a l'ordinador, me'l poso fluixet mentre escric, després em passen aquestes coses, no? Ah, ah, ah, ahí està, ens equivoquem de data. Ja ho entenc, ara ho entenc. Però perquè ho tinc programat i com que vaig escoltant una altra cosa, i a més l'altre dia ho comentàvem amb els redactors de la Vall d'Avers, que jo m'equivoco molt més amb els números que amb les lletres. Ja ho he dit aquí també. Si hagués estat comptable m'haurien acomiadat el segon dia. Sí, perquè... Doncs jo he estat comptable, noi. La meva dislexia feia equivocar més amb els números que amb les lletres. Però era una cosa automàtica, eh? Jo escrivia i al col·le em passava i em passa de gana. Deia 1950. No m'han agradat mai els números. I escrivia 1590. I clar... M'agradaven les lletres, però, clar, vaig haver d'estudiar números. O sigui que vaig estudiar comerç, que vols dir? Bé, avui, en aquest mateix moment instant, hi ha la presentació del còmic... El senyor romaní. A l'AFNAC, Les arenes de Barcelona, de Carme Pons i Miguel Bustos. I aquests són els autors. I això, la presentació és a càrrec d'en Toni Reig, director general de Joventut i membre del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. I també, evidentment, en Fèlix Sabater, editor en cap d'Editores de TVO, EDT, l'antiga Glenat. Apropeu-vos a la FNAC, a fullejar el llibre, o doneu un cop d'ull al book trailer de la web d'editora de TVOs. És tot un goig que entra per la vista. Són uns dibuixos més engamats, amb uns colors més bonics, i jo quan l'he vist dic que ja, ja, és que me'l compro, me'l compro, de seguida perquè és per gent de totes les edats, molt i molt bonic. Doncs bé, ara també, ja que disfrutem amb la vista, podem anar tranquil·lament a la Galeria Trama del carrer Petritxol número 5 de Barcelona, allà al carrer aquell que m'encanta tant a mi, perquè hi ha una exposició... estupenda i que jo les veig tan cuita corrents i per una raó molt senzilla perquè com que me n'han retirat Sant Lluc abans era el carrer de Pi i ara he de caminar més perquè ara he d'entrar pel carrer de la Palla creuar la via Laietana i anar fins al Palau Mercader doncs aleshores les exposicions del carrer Patrichol i les que també m'agraden tantíssim de la sala Artur Ramon les he de passar cuita corrents perquè si no no arribo i aleshores com que m'agrada tant dibuixar si m'encanto mirant que també m'agrada llavors no arribes a Sant Lluc no arribo a Sant Lluc Bé, l'exposició es diu Altars Profans. És en memòria de Toni Catany. Aquesta exposició és una mostra amb aquest nom, Altars Profans, i fou preparada per l'artista amb molta il·lusió, per ell mateix, des de la passada primavera per ser inaugurada el 29 d'octubre a Trama. La galeria l'ha mantingut amb caràcter d'homenatge a un dels grans mestres de la fotografia contemporània i la podreu veure fins al 3 de desembre. El Tars Profans es basa en el treball recent de Toni Catany, centrat en bodegons composats per objectes de la memòria, molt estimats per ell. Part d'aquesta sèrie creativa es va presentar a la Vox Galerí de Brussel·les el passat mes de maig. Amb motiu d'aquella exposició es va editar un llibre que va prologar un conegut escriptor que tu el coneixes molt bé. Alain de Hock, no, és belga, o sigui que... Sí, però com tu domines els europeus i has conegut obra d'aquests senyors, ara va de humilde, però jo sé que els coneixes i, clar, aleshores per això ens els recomanes. Això mateix. I també recomano en d'Artur Ramon, d'aquella gran sala d'exposició que està recomanada Aquesta, si l'he vist gaire gran, no és, eh? No us penseu que no us cansareu, perquè no és enorme, no és immensa. No, té dues sales petitones. Té dues sales petitones, però... Però si veiessis el fons que té dintre. Oh, el fons que té dins és immens, clar. Però de tot, de tot, de mobles, de vidre, d'estàtues, de... De figures. Però sobretot el fons és per aquell qui ho pot comprar i qui ho pot pagar i que sortós el qui pugui fer-ho. Ai tant. Ara precisament no és bon temps d'aquestes compres. Però aquell que gaudeix mirant aquestes coses i tenint-les a casa seva és una meravella. Ai tant que sí. Jo tinc una persona molt a prop meu molt a prop meu, que és que gaudeix. Però escolta'm, és per mi, a mi m'agrada. A mi m'agrada. I l'exposició es diu Analogies. I, evidentment, es diu Analogia perquè és l'obra de pintors contemporanis, quan diem contemporanis, volem dir, d'aquest segle, que... han pintat, segons el seu prisma, obres de pintors pretèrits. Això també ho va fer Picasso amb les Menines, va fer una interpretació de Velázquez. Però aquí és molt curiós que en el targetó de presentació tenim una obra de Nonell, les famoses gitanes de Nonell, que recorda d'una manera, però d'una manera gairebé directa, un quadre del Giuseppe Nogari pintat sobre el 1700 i escaig, no?, el 1750 o així, i en canvi el de Nonell devia ser pintat a principis de segle XX perquè Nonell va néixer al 72 i va morir l'any 1911, o sigui, va tenir una vida relativament curta. Molt curta, sí. I la veritat és que... Sí, sí. Les analogies aquí, el que m'agrada molt és que un reflexa el que era l'art del renaixement. Però completament, eh? Completament. Tan ben treballat i tan detallista, i en canvi l'altre reflexa l'impressionisme. De l'onell. És l'onell pur i dur, seguint la idea de l'altre pintor. seguint la idea de l'altre pintor, però plenament reflexant el traç gruixut, el traç dur i les ombres que projectava Nonell, perquè Nonell era un... Jo crec que gaudia i patia amb la mateixa intensitat. I aquest gaudir i aquest patiment es reflexa plenament en tota la seva obra. Perquè sempre són caps abatuts, sempre és gent que està com angoixada... Sí, sí, ell trobava la seva inspiració amb aquest tipus de models, de persones. I sobretot això sí, que els models siguin gitanos i gitanes i treballadors de la construcció, perquè això també ho veiem amb molts altres pintors de l'època. Picasso també ho va fer en la seva primera època. També, també. Com no tenia gaire pecúnio, anava al port i agafava els carregadors de moll i els paletes i a qui sigui. Però és que no ens hem d'enganyar, els millors models, no solament de pintors, sinó també de revistes de molt d'èxit en l'època del destape, han sigut persones, nois i noies del carrer, i fins i tot persones que estaven dins el món de la prostitució i que els van agafar com a models per donar-los un treball digne I a la vegada algun dineró que el guanyessin d'una manera... I que a més ho agraïen moltíssim. No, i a més a més hi ha altres pintors que van començar amb aquestes criatures senzilletes que feien de prostitutes i després, si mal no ve, es van casar amb elles. Ah, sí, sí, es van convertir en una top model per utilitzar un llenguatge d'ara. Bé, ara posarem una mica de música i després ja continuarem. Bona nit Fins demà! escoltàvem una versió d'Ojos Negros, però molt moderna, no ha entrat l'orquestra de tot trapo, però ja el motiu ja s'ha fet una mica especial. Sí, i a més és una música que l'has cercat adequada per comentar una mica el que volíem llegir ara, del butlletí recordant els enjustencs morts a la guerra. Vicenç Batxero Castells, Joan Tovella Fajardo, Joaquim Piquet Roig, Josep Poll Oviols i Josep Poll Blai són cinc santjustencs que van morir a la batalla de l'Ebre entre el 25 de juliol i el 16 de novembre de 1938. Els seus noms i els de 35 soldats més que van caure a la mateixa batalla es poden llegir a la placa commemorativa que es va instal·lar el mes de setembre al memorial de Camposines, la Fatarella. L'acció és el resultat del treball desenvolupat durant tres anys per la comissió creada pel Centre d'Estudis Enjustencs i l'Arxiu Municipal per determinar el cost humà de la guerra a la nostra població, els resultats del qual es presentaran al llarg de l'any vinent. L'acte a la Fatarella va estar organitzat i patrocinat per la Subdirecció General de Memòria, Pau i Drets Humans de la Direcció General de Relacions Institucionals i amb el Parlament del Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya. En aquest espai de memòria també hi ha, des de 2011, una placa amb el nom d'un altre Sant Justenc desaparegut a l'Ebre, Francesc Mitjans Esteve. Molt bé. Recordem que en aquesta batalla, tristament, no hi ha... el meu tiet també eren desplugues i ell amb 18 anys va desaparèixer a l'Ebre devia desaparèixer moltíssima gent totes les persones que conec de la meva edat tenen un familiar tenim un familiar que va perdre la vida a la batalla de l'Ebre el meu tio també el germà del tio Joan de Castelló que es deia Àngel va morir als 17 anys desaparegut a la batalla de l'Ebre I una fotografia d'ell va presidir durant anys i anys al menjador de la casa on vivia i la seva mare, esperant sempre que algun dia tornés, va morir malalta del cor esperant la tornada del fill de la guerra. La meva iaia, des del moment en què li van dir que havia desaparegut, no es va tornar a anar al llit a dormir fins que no es va posar malalta per morir. Sempre, com eres plugues i tenia el carreró davant mateix de la porta... Sempre va estar asseguda dia i nit, de dia no perquè tenia les seves feines, però a la nit seia a la cadira esperant que tornés el fill. Per això han de passar vàries generacions, perquè cicatrizin de debò les ferides de guerra, per això quan parlem del problema d'Israel i Palestina, quan parlem de poblacions afrontades... Ui, això durarà molt, molt. Fins que no hi ha un tractat de pau i una reconciliació en profunditat per ambes parts, o sigui, passen generacions... Sí, però hi ha el tema personal, perquè a l'Estat les institucions poden signar un tractat de pau, però les ferides les pateixen les persones. I després hi ha una altra cosa molt greu, que els psicòlegs en parlen moltíssim, i els psiquiatres, que són els remenents arcaics. O sigui, les coses que per genètica passen d'una generació a una altra, i hi ha gent, el mateix Santiago Carrillo es preguntava, ¿cómo todavía hay gente que puede odiarme tanto? Això l'hi havia sentit dir a ell en persona. Sí, sí, sí. I dic, perquè hi ha gent de l'altra banda que et veien a tu culpable, i aleshores... Ho han explicat els seus fills, ells els seus nets, i aleshores dius, i encara ara brollen a tot Europa i arreu del món i al nostre país, grups d'extrema dreta, grups d'extrema esquerra, sí, perquè hi ha gent que no ha cicatritzat les ferides que ha rebut per herència. I tant. Bé, i ara posarem la sintonia de Viatjant per Catalunya. I avui anem de balnearis. Oh, m'encanta. Aigües termals vora el segre. Tinc passió pels balnearis. Sí? Mira, pots anar a l'hotel Sant Vicenç. Jo hi he estat recentment al Balneari de Benassal, però com que és a l'Alma Estrat, és al País Valencià. És al País Valencià. I estem passejant ara per Catalunya. Això mateix. Bé, pels països catalans. Això. Hotel Sant Vicenç, les aigües termals per al Segre, hem d'anar a l'Hotel Sant Vicenç. Això mateix. El Veridà és una comarca mítica, encastada entre la Cerdanya i l'Urgelet, a l'ombra del cadí. El balneari dels banys de Sant Vicenç és un dels establiments més vells del país. La família Pal n'ha portat ininterrompudament les regnes des de la fi del segle XVIII, quan va obrir un hostal per acollir els viatgers que circulaven per Protueix Perinenc. Que imagina't, Pirinen, qui podia passar en aquell moment? Però devien anar amb mules i cavalls i tot això, no? I bé, van obrir un nostal per acollir aquestes persones i, als 30 anys, els banys eren un destí cosmopolita en tots els burgesos barcelonins que anaven a prendre les aigües. És que en aquella època anar a prendre les aigües era una cosa només a l'abast de la... Era d'altestànding, de l'alta burguesia. De l'alta burguesia. Això d'altestànding és un anglicisme, eh? Sí, però està acceptat, està acceptat l'anglicisme. Molts més anglicisme que Covid i està acceptat per la Real Acadèmia Espanyola, per l'Acadèmia de la Llengua de Catalunya. És interrelació entre les... Com dèiem abans, la Guerra Civil ho va estroncar tot. L'exèrcit republicà el va convertir en hospital de sang i després els franquistes en caserna d'un batalló de treball. L'edifici del Balneari va quedar molt malmès, però els PAL, amb la tenacitat dels muntanyencs, han aconseguit convertir la Casa Vella, el balneari original, en un establiment atractiu, acollidor i modern, amb un tracte exquisit i una cuina excel·lent, perfecte tant per les vacances amb família com per l'estada individual i això que tant tots necessitem, introspectiva. Avui ja manca d'introspecció, o sigui, tenim massa soroll al voltant. Necessitem anar a llocs on ens podem recollir en soledat, o sigui, i escoltar-nos a nosaltres mateixos. Exacte, i sentir que el nostre pensament rulli i que puguem escriure i puguem dibuixar i podem llegir allò que el cor ens demana. Les aigües, les seves aigües, i els romans ja ho sabien, van bé per la pell i el reumatisme, La piscina termal, en un prat, vora el Segre, hauria de ser declarada espai d'interès nacional i els banys són un excel·lent base per la descoberta d'un territori ple d'atractius. Què més volem? I tant, que sí. Recordem, recordem, ja que hem parlat d'això que queda a la Serra del Cadí, no? Avui he estat al carrer del Cadí on viu la meva cunyada, per això era el Torre de la Peire. És a prop. Però parlant... de balnearis, recordeu que hi ha pràcticament per tota la ciutat de Barcelona balnearis urbans dels que en podem gaudir i aquí mateix tenim La Bonaigua, on era la font de la Bonaigua, el complex esportiu de la Bonaigua, on fer un circuit termal és també el nostre abast. Molt bé, ja ho tenim aquí. I molts clubs de natació tenen també el seu espai termal, tant la natació mediterrani de Sants com la Barceloneta i molts altres que tenen el seu espai, tenen el seu circuit termal on poder prendre els banys. Molt bé, però ara anirem una mica més amunt. A Caldes de Boí. També fabulós, molt bé. Si ens poséssim esquemàtics, a la vall de Boí li assignaríem una forma d'Y. Imaginem que la carretera que ve del pont de Suert i passa per Berruera n'és el Pal. L'encreuament que puja cap a les pistes de buit a ull seria el punt de partida d'una de les dues bifurcacions. L'altra, partint del mateix lloc, fa cap a la presa de cavallers, que tanca literalment el paisatge. Avui tirarem cap aquí, cap a aquest immens taló de formigó que cau amb un cert dramatisme. De seguida notarem que la vall es va estretint. Els abets folren completament unes muntanyes que cada cop són més verticals. Anem contracorrent. Resseguim la noguera de Tor fins que a l'altra banda del riu veurem l'imponent edifici del balneari Caldes de Boí. Aquest gran centre termal ocupa un espai de 24 hectàrees de superfície. A banda del balneari, pròpiament dit, hi ha l'hotel Menential, anex de 4 estrelles. L'hotel Caldes, un 3 estrelles reformat sobre l'estructura d'una casa de banys del segle XVII. una antiga capella, una zona comercial, piscines, pistes esportives i una amplíssima zona enjardinada on trobarem brulladors de les 37 déus que emanen aigües mineromedicinals d'entre 4 i 55 graus. N'hi ha clorodades, sulfurades i bicarbonatades. gairebé a la carta de les nostres necessitats. Són especialment recomanades per malalties reumatològiques, respiratòries i dermatològiques. O sigui que ja ho sabeu, animeu-vos que ara hi ha moltes ofertes a l'Inserso per anar als balnears. Certament, l'altre dia em van trucar del manantial Titus. Està entre Caldes, Caldetes i Arenys de Mar. Molt bé, molt bé. Animeu-vos. Aquest és el hàndicap dels balnearis. que has de passar abans una revisió mèdica i portar un informe. I segons què tens et diuen que endavant i segons què tens et diuen enrere. I has anat allà, ho dic perquè m'ha passat per experiència, no? Això, a la seva esposa no li va bé, ara tots els tíquets per vostè i ella es queda a l'habitació. I això, doncs, també sap un greu terrible, no? Perquè la paraula ja ho diu caldes, gairebé tots els balnearis d'aigua calenta van, per exemple, malament a les senyores que tenen verius. Clar. Van bé per la pell, van bé pels ossos, però, clar, Si tens verius, no, perquè l'aigua calenta no. Perquè alguns d'aquests balnearis, el de Caldes de Montbui, per exemple, hi ha rajos que surten a 60 i a 70 graus. Ja ho hem dit, 56 graus. 56 graus, aquest. Imagina, són molts graus, eh? A cremar. O sigui, que surts d'allà el caldofat. No, o sigui, perquè fan primer aigua calenta, després aigua freda, hi ha una secció que la sang circuli bé, fabulosa, però, noi... Si ho he experimentat, ho he experimentat a diari, fins i tot al balneari, al circuit de la col·lamentació mediterrània. Igual que el de Benassal, que hem estat fa poc, surts de l'aigua calenta i passes a l'aigua gelada. Però aigua gelada amb trossos de gel. No, no, sí, sí, sí. Per agafar una pulmonia, va. No, no, no, no. En el lloc gelat només hi has estat un minut, o dos com a molt, perquè activi la circulació de la sang, perquè quan surts de l'aigua calenta, surts, com he dit abans, escaldofat. No, no m'agrada personalitzar, però jo ho faig cada dematí. O sigui que jo em dutxo amb l'aigua normal, que a mi em ve de gust, però al final l'última baixada d'aigua és aigua freda. Freda, gelada, no, no, però això ja va bé. No, no, i surts, escolta'm, estupendament, I despert, i ben despert, i ben desperta, clar. Això despert, sobretot. Bé, ara parlarem d'una cosa que em sembla que t'agraden o no t'agraden. A tu no t'agraden, gens ni mica. El què? Els calçots. Ah, no, no, no. Veus? Doncs mira, ara t'aguantes, perquè farem calçotades per la ràdio. Doncs vinga, parla tu de la calçotada i jo em reservo per l'espai poètic. Això. Mira, les calçotades sempre a Collserola. La temporada de calçot tot just comença al llarg del mes de novembre i s'estén fins al mes d'abril. Són molts els restaurants que en tenen tot l'any o que comencen més tard, després de les festes de Nadal, quan els calçots diuen que estan en el seu màxim esplendor. Tanmateix, sempre hi ha qui opina que els primers saballots, això m'agrada, que li diguin saballot, perquè jo abans que la gent li digués calçots, que abans no ho deia gairebé ningú. Bueno, són calçots perquè els calcen, quan han de néixer i puxen, els calcen en terra. Ho sé, ho sé, que és per això, però a mi m'agrada dir-los saballots perquè jo veig que és un tros de ceba tremenda i grusíssima. I la salseta tan bona que es posa. Això sí que m'agrada. Veus? M'agrada la salsa. Doncs mira, poses allà dintre i amb la salseta t'ho passes força bé. Doncs bé, el diuen que els de novembre dieu que són els més tendres i els més saborosos. I sigui com sigui, a Collserola, per sort, podeu trobar una miqueta de tot. Abans de decidir-vos per quin restaurant o macia triar, fixeu-vos bé en totes les opcions que us ofereixen. Segur que hi ha alguna que s'adapta a les vostres necessitats. Cadascun d'ells tenen prou experiència en aquest sector i les calçotades són sempre una bona excusa per conèixer-los. No haureu de perdre gaire el temps. Feu un cop d'ull i amb una trucada n'hi haurà suficient. Hi ha masies al mig de la serra, restaurants emblemàtics que any rere any ens esperen i locals moderns amb un toc de tradició que no es volen perdre aquesta festa gastronòmica que tants i tants adeptes té. A l'entrada del fred arriba el seu olor dolç, el seu sabor suau, i les brasses no paren de cremar al llarg d'aquests mesos perquè vinguem a Collserola, no sol de visita, sinó també a quedar-nos una bona estona i tastar aquests ceballots. Saballots, que es diuen saballots, que diu el Pere, amb aquesta racúnia. Bé, acompanyats d'una bona colla per fer de la seva menja el que realment representa, gaudir en companyia una temporada més. Consti que ho he provat, eh?, i que he anat a menjar calçots en companyia. I em va fer tantíssim fàstic que un dia vaig dir, ara que no en veu amb ningú, demanaré un calçot i me'l menjaré jo sol i faré aquí un gran esforç. I no, no el vaig... I me'l vaig menjar tot sencer, i va venir un cambrer i em va dir, però, escolti, vostè ha canviat de color de cara sis vegades seguides, dic, és que em fa un fàstic espantós, li trobo un gust horrible, no puc, no puc. Doncs demani una cosa que li agradi. Jo demano, a mi els calçots sí que m'agraden. Uns quants, dos o tres, quatre. Sobretot, el meu jefe, que els neteja i ja me'ls menjo neteig. Ja no m'haig d'embrotar les mans. Però, normalment, sempre demano amanida quan vaig amb una calçotada. Jo també, quan vaig amb una calçotada, demano un xató de Vilanova, que m'agrada més. Sí, també, està molt bo. Ja posarem la sintonia de la poesia. Recordem avui dos breus poemes de Miquel Martí i Pol dins de l'any del darrer aniversari de la seva mort. Diu el final del retrato de Antonio Machado en Campos de Castilla. Y cuando llegue el día del último viaje y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, me encontraréis a bordo, ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos del mar. Compliment Antonio Machado, de Martí Pol. No t'he dut flors, Antonio. T'he portat un silenci amorós per no interrompre el teu íntim diàleg amb la mort que fa tants anys que dura. Compartir-te ha estat d'aturar el temps per retrobar-me més ingenu que mai i amb un sanglot a flor de pell com una criatura. No t'he dut res, Antonio, però estimo més que abans aquesta mar que m'ha vist créixer i prop de la qual confio de morir, d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyaves. L'amor. Tot en l'amor s'emplena de sentit. La força renovada d'aquest cor tan malmenat per la vida. D'on surt, si no, el seu immens cabal d'amor. És d'on sols per l'amor que ens creixen roses als dits i se'ns revelen els misteris. I en l'amor tot és just i necessari. Creu en el cos, per tant, i en ell assaja de perdurar, i fes que tot perduri, dignificant-ho sempre amb amorosa sol·licitud. Així donaràs vida. Recordem que el dia passat vam donar un fragment traduït d'un poema, d'aquests colmaris de Martí Pol. Gràcies a això, ja sabem de persones que l'han llegit en la seva traducció al castellà. Nos alegramos immensamente de que persones que llegeixen autors catalans traduïdes a l'anglès i al francès lo lean también en castellano de Castilla, porque son autores tan suyos como nuestros. Entonces... Cuando con amorosa solicitud damos vida, cuando transmitimos vida, esto es un acto de poesía y es un acto de amor. Bé, i amb aquest espai de poesia hem arribat, com sempre, a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més. El tornarem a repetir el proper dissabte, si deu vol, a les 11 del matí. I si no, la propera setmana, el dimecres, a les vuit del vespre, estarem amb vosaltres per oferir-vos temes diferents que ja veieu, de tot entra una miqueta en el nostre programa. Doncs moltes gràcies, Marc, moltes gràcies, Joana, i a tots vostès. I a tu, Pere, també. I a tots vostès per escoltar-nos. Molt bé. Bona nit. A reveure. 98.1 98.1 98.1 98.1 98.1 Fins demà!