29F, Òscars, radioteatre, Rossini i vida local

98.1 Ràdio Castell 98.1 Ràdio Castell Avui, dimecres, és dia 29 de febrer de l'any 2012 Com pot ser això? Si ens felicitàvem l'any nou ahir mateix? És que anem competint amb la velocitat de la llum? Doncs, és el que hi ha, no podem fer res més Així mateix és Ni els que avui celebreu el vostre aniversari teniu el privilegi de celebrar-ho cada 4 anys, ja que segons l'hora del naixement, els anys que no són de traspàs, toca celebrar-ho el 28 de febrer o el primer dia de març. Això si es vol. Si es vol, naturalment, naturalment. Si el vols, el celebres un cop cada 4 anys. Això, i un és joveníssim, encara que tingui 90 anys. Després de 90 anys, és que no, que no, que en tinc 34. Sí, però avui sí. És el 29 de febrer. i que és el 60è dia de l'any, quan aquest és el de traspàs al calendari gregorià. Per tant, només tenim un 29 de febrer cada 4 anys, i queden 306 dies per finalitzar l'any. I ara explica'm el per què, que ho has fet molt bé abans. No, aviam si puc sintetitzar-ho bé. Sí, perquè és una mica... Mira, és que l'any, la volta que fa la Terra entorn del Sol... No dura 365 dies clavats. Dura 365 dies més 6 hores. Aleshores, acumular aquestes 4 hores durant 4 anys dona aquest últim any, que és el de traspàs, un dia més. I per això, al febrer, tenim un dia més. Molt bé. Ho has explicat també com Jordano Bruno. Sí, segur. No et portaran a la foguera, sinó que ara ja està. No, no, res a fogueres. Ara estem lliures d'aquestes coses. Gràcies, Aracielo, perquè d'altres sí que les tenim encara. Sí, sí. Bé, doncs aquí som, a Ràdio d'Esvern, on vivim amb tu, amb tots vostès, Sant Just en directe. Des de 60 i més a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, posem la mirada en tot allò que ens sembla que pot interessar a les persones grans i, per què no, a tots els joves que ens vulgueu escoltar. Si us ve de gust, ens podeu trucar Per portar-me a la contrària, que potser no m'hi ha explicat bé, el 93, 3, 7, 2, 36, 61, fins a les 9 de la nit, que estarem aquí a la vostra disposició. Estem també en directe a la webcamp de radiodesvern.com. a facebook.com barra ràdio d'Esvern i a twitter arroba ràdio d'Esvern on ja comptem amb 368 followers i portem 28 anys de servei públic. El proper dimecres, dia 2 de març, aniversari de ràdio d'Esvern. Divendres. El proper divendres. Ara he fet el revés. El revés que abans, oi? El revés que abans has posat tu el dimecres. El divendres en el lloc del dimecres, va, és igual. Ai, ai, ai. Quan ens equivoquem ho fem tan clar... Que s'entén de seguida. Seguidors, fans, amics i amigues de la ràdio, estem. En tots vosaltres. Followers vol dir seguidors, no? Sí. Followers. Followers. Jo he dit followers. Ale, ale. Corrígeme. Corrígeme. No, home, no. És igual. És que si ens sent un anglès, igual bé amb una porra ja ens dona el cap, eh? No. També avui és el dia de Sant Serapió i Sant Romà. Felicitats també als qui porteu aquests noms i celebreu el vostre Sant. A mi el nom de Serapió no em cau molt bé. Saps per què? No. Perquè el vaig posar a un personatge que dibuixava primer el Diari de Barcelona... Després, els TVOs de fòrum, el personatge era Don Serapion i Soloro Tugendron. Ah, sí, sí, que havíem parlat sobre aquest tema. És que ara el torno a dibuixar per un TVO de Cáceres, Mal travieso. Mira quin recorregut. Va començar el dia de Barcelona, va seguir els TVOs de Planeta i ara amb un fancine estremeño. I bueno, donde me lo quieran publicar, jo el tinc disponible. Oh, i tant. Ara he fet una tira pel butlletí del clonotació mediterrani, també ell i el lloro. I també, eh? Surt també amb el lloro. Molt bé. Res a veure amb el sant que porta aquest nom, que va ser un pobre màrtir del segle III que van crucificar en una creu, en forma d'aspa. Va ser un seguidor dels primers apòstols, i malauradament... tota la gent que seguia aquell exemple... Doncs acabava com va acabar el pobre Serapió. No, no, i com va acabar Sant Pere i com van acabar els que es van precedir. Sí, sí, per això som màrtirs i ara aquí els recordem i dura la nostra fe gràcies al seu sacrifici. Evidentment. Bé, posarem una mica de música. I tal dia com avui, en diferents anys, tenim uns quants fets i personatges que tenen alguna cosa a veure un 29 de febrer. Podem parlar de John Byron. poeta anglès, nascut el 1692. Del dibuixant i pintor estatunidenc Adolf Wolfie, tot un pioner de les historietes il·lustrades, nascut el 1864. De la pel·lícula Allò que el vent s'endugué, que l'any 1940 s'enduïa 8 Òscars. I també d'un home, famosa de ràdio, de nom Armando Blanc, que tal dia com avui de l'any 1971... publicava, amb el pseudònim de Jordi B. Ripoll, la comèdia Mare, el pare ha tornat, pensada per a ser emesa en radioteatre. Què en sabem de John Byron? Diuen les cròniques que era un home savi, extravagant i romàntic, que va influir poderosament en la personalitat del seu net, el joveníssim Lord Byron, sisè barò de Byron, que el va superar com a escriptor i també per portar una vida plena d'escàndols, amb moltes amants, deutes, separacions i acusacions per incert i sodomia. Malalt de malària i a punt de morir, confessava. M'acusen de moltes coses, però tot el que he fet és estimar bojament. Bona excusa. I bé, si al nostre país els pioners de la historieta van ser a pel·les mestres, jo som Lluís Pelliser i Eduardo Saez, m'hi catgis, Les tires de premsa americanes i els contes il·lustrats ens porten a la bellesa i la frescor dels dibuixos d'Adolf Wolfie. Considerat al seu temps com un agossarat i excelebrat artista, fins i tot va passar una llarga temporada en un simbic psiquiàtric. Mare de Déu, pobre home! Per fer unes tires. On per ser no va parar de dibuixar, aquest pioner de l'art brut, avui potser en diríem línia xunga, té la seva obra exposada al Museu de Belles Arts de Berna. Ja saps que tot dissenyador, tot poeta, tot dibuixant, porta dins part de cel i part d'infern, i a vegades quan treu la seva part més fosca... Bueno, això no m'ho diguis, perquè el Munch, que amb el seu grit, a mi em posa els nervis de punta. Bé, si no podeu anar a veure'l, no us amoïneu, perquè aquí tenim l'exposició de Maria Fortuny al Museu Nacional d'Art de Catalunya, que és permanent. Ah, però això és una altra cosa, eh? És una meravella. És allò per estar molt tranquil, contemplar-ho amb tota tranquil·litat i sents l'esperit que se't tranquil·litza. I tant que sí. I bé, d'allò que el vent s'endugué o lo que el viento se llevó, que és com la vam veure de joves, n'hem parlat ja algunes vegades en aquest programa. Però aquests dies que els Oscars de cinema són de rabiosa actualitat, no està de més recordar la pel·lícula que va batre el rècord d'aquest palmarès. One with the Wind, de Victor Fleming i George Cucor, basada en una novel·la de Margaret Mischel, del mateix títol, ha quedat per sempre a la nostra memòria, veient la capritxosa i apassionant Scarlett O'Hara en el rostre de Vivian Leif i l'atractiu Red Butler, amb la mirada insinuant de Clark Evald. I és que, per a les obres mestres, no pas en els anys. I veus, abans no hauries pogut dir allò que al vent s'enduguem, aquest anglès que ara les diu. Molt propi. I d'Armand Blanc, tant la Joana com jo tenim el goig d'haver-lo tractat, i ens consta que era una persona d'una gran generositat i enamorat de la ràdio. Va ser guardonat amb el Premi Ondas, el millor director de programes, i com a redactor i guionista va deixar un munt de contes i articles, molts d'ells publicats al setmanari Patufet entre el 1968, i el 1973 transformat en el personatge Jordi Valén. Abans he dit Joan Berripoll, no sé si ho he dit bé. Les obres de teatre l'assignava com Joan Berripoll, els contes com Jordi Valén i la direcció de ràdio com Armand o Armando. Van ser milers de persones les que seguien el teatre radiat per EAJ1, Ràdio Barcelona, on Armand o Armando, segons que l'obra dirigida fos en català o en castellà, tenia cura que les veus d'Encarna Sánchez, Isidro Sola, Fernando Parés, Ricardo Palmerola o Mario Beut i tantes i tantes arribessin a casa nostra amb aquella sensació d'autenticitat. Sobretot m'encantava, ja t'ho he comentat abans, aquella entrada que feia de l'obra de teatre amb una manera de parlar tan calmada... i de seguida t'hi trobaves dintre de l'ambient de l'obra que s'anava a radiar. Era un actor extraordinari. El que passa és que aquests actors que es van entregar en cos i ànima a la ràdio i van fer tantíssima ràdio, quan actuaven als escenaris, perquè també els havia vist actuar als escenaris, la gent se les imaginava de tot. d'una altra manera. Tantes maneres diferents que quan sortien quedaven... Jo vaig veure precisament el Don Juan Tenorio interpretat per Isidro Sola i en Carlos Sánchez, Màrio Beus fent de Don Luis i Armando Blanc fent de Comendador, i sentia els comentaris de la gent i deia, no, però si aquest ha de ser més jove, si l'altre ha de ser més gran, no els identificaven amb el personatge. Sí, no, no, perquè la veu és la veu. En canvi, quan sí al radioteatre van convidar a fer el Don Juan al Màrio Cabré, com que Màrio Cabré sí l'havien vist en el teatre, al ràdio... Ja sabien com era. Això em va passar a mi amb allò que el Ben Sanduguer, que el van teatralitzar a Ràdio Barcelona i llavors La Vanguardia va publicar un gran full a tota plana presentant els quatre personatges i, com tu dius, em vaig quedar una mica sobtada perquè jo me'ls havia imaginat d'una altra manera, tenint en compte que llavors jo era molt joveneta, molt petita. Jo em vaig quedar sobtadíssim quan treballava en un estudi, ja dic, que tenia 18 o 19 anys i Ja saps que abans la llegem fèiem de tot. El mateix estudi on es feien els anuncis, també el del costat que era sonata, es gravaven les culles publicitàries. i t'estaves esperant perquè acabessin, per ficar la falca dintre d'allò que radiaves. Sí, era molt, molt... Doncs em vaig quedar de pedra quan em van presentar Juan Manuel Soriano. Jo me l'havia imaginat, un galant elegantíssim, i quan el vaig veure a Calp, el vaig veure amb una altra persona... Amb aquell migrotet que portava i tot això, doncs, esclar, amb aquella veu tan maca, tan impostada, dius... Mira, sí, clar, la persona és la persona, però... Després ja m'hi vaig acostumar, però jo me l'imaginava com Marlon Brando. Això és dolent quan realment tu t'imagines una persona a través de la seva veu i després la veus al natural. Bé, i ara d'aquí un ratet sentirem música perquè no podem oblidar que tal dia com avui, un 29 de febrer de l'any 1792, naixia a Pessaro, Itàlia, el magnífic compositor Joachino Rossini, Considerat una de les figures més importants del segle XIX, segueix sent un dels autors més representats. El seu Barbero de Sevilla ha estat vist i escoltat arreu del món. A més de la seva producció musical, Rossini va destacar també com a cuiner i humorista. Va redactar diversos llibres de cuina... I era tot un mestre preparant canelloni i tallarini a la carbonara. I des del llit estant, que ho feia gairebé tot. Sí, gairebé tot. Estava divertidíssim. Tota la feina la feia al llit, tu. Hem trobat Marc a Rossini. Doncs, escoltem. Posem una mica de Rossini. Bé, se'ns ha tallat una mica de cop. Sí, però és igual, ja l'hem sentit al principi. Depenem una mica de les maldats que ens fan els ordinadors. Quan treballàvem d'una altra manera... Llavors no hi havia tant de problema. Posàvem el disc, el treiem, i ara... A mi potser se'm penja l'ordinador amb la música com se'm penja amb el disc. Per això jo soc una mica en amiga dels ordinadors. Ja ho saps. Mira, el tinc allà sobre la taula del despatx i encara no hi he aixecat la tapa. Però no oblidem que gràcies a ell també podem preparar aquest programa. Ah, clar. El que passa que... No, també el preparem en llibres i revistes i en discos normals i corrents. Combinem les tècniques del segle XX i del segle XXI. És el que té haver nascut el segle passat. I el que té fer ràdio i que no es vegi ningú les coses que preparem. I pels que ens hi escolteu el dissabte dia 3 de març Recordem que és la festivitat de Sant Medí. Festa grossa a Sant Cugat del Vallès, a diversos barris de Barcelona com Gràcia i la Bordeta i molts altres indrets de Catalunya. Jo encara me'n recordo quan era petita i passaven les corroses i en tiraven caramels. O sigui que una meravella, la Gràcia. Ja que parles de Gràcia, recomanem la pel·lícula que és a punt d'estrenar, eh? L'any de Gràcia. Sí? Sí, sí, sí, sí. Ventura Pons. Ah. Penso que serà una estrena d'aquest cap de setmana amb Rosa Maria Sardà. Sí, o hi ha un nombre de persones, de coneguts, que val la pena. Ja he vist la ressenya al diari. Ja n'ha sentit a parlar, no? Sí, sí, sí. Doncs estarem a l'aguai perquè quan parlem de cine l'hem d'anar a veure i en parlarem. Això mateix. També... El dia 3 de març és festa important per una branca de l'església evangèlica, ja que un dia 3 de març el sacerdot John Wesley va fundar el metodisme. Com vostès saben, el metodisme té una variant molt diferent de la majoria d'esglésies evangèliques. I és que té moltes coses semblants a la catòlica, com que, per exemple, bategen els nens de petits. D'acord. Clar, tots són branques i tot és cristianisme. I tant. Cadascú mirat des del seu mètode i, millor dit, metodisme. Bé, tenim molt present que un dia 3 de març de l'any 1976 van tenir lloc al País Basc els fets de Vitoria, en què aquest ministre de Governació, Manuel Fraga Iribarne, I moren 5 persones i més d'un centenar resulten ferides quan la policia dispara per dissoldre una assemblea d'estudiants i treballadors que se celebrava a l'església de San Francisco. I un altre 3 de març del 1979 a Espanya s'hi celebren eleccions generals. La UCD, Unión de Centro Democrático, encapçalada per Adolfo Suárez, les guanya per majoria relativa. També tenim present, com a amants del còmic, que un dia 3 de març de 1983 moria a Brussel·les, Bèlgica, el dibuixant Georges Remy, molt més conegut com a herger, creador del personatge Tintin. Eh, veus-ho. Som comiqueros, no ho podem evitar. Però qui no coneix Tintín? I tant. I tot i que no hi érem, perquè de tot això ho hem viscut la Joana i jo, el que hem dit ara, però quan no hi érem era aquell llunyà 3 de març del 1459. No, no, no. Almenys jo no ho recordo. Que ens consta que va morir a València un dels nostres poetes clàssics més estimats. I avui recordat i posat el dia pel cantant Raimon. Ens referim naturalment Auxies Marc. No sé si tenim el... Ara ho intentarem, si l'ordinador no ens falla, escoltarem Raimon i Auxies Marc. De les events en mos desig complir Faent camins dubtosos per la mar. Mestre i ponent contra d'ells veig armar. Xaloc llevant-los deu en souvenir. Abllors amics, lo grec, el homís jord. Fent humils frecs al ventre muntanal. que ens som bufarlo sia parcial, e que tots incomplesquen mon retorn. Bé, una meravella. A mi sempre m'omple de goig, escolta, Raimon, perquè com som també... No, a més, és que té aquest valencià. Tan valencià, tan valencià. A més, tan entenedor, perquè no sé qui diu que Que el valencià també no és un català amb les seves tendències. És que a veure, parlar català a la manera del valencià o valencià a la manera del català estem parlant la mateixa llengua. I tant. El que passa és que tenim molt mala memòria, i aleshores el tractat de Castelló 1929, en què una de les figures més importants de la filologia valenciana i un altre senyor de la catalana i un altre de la Balear es reuneixen i diuen que són vàlides totes les paraules i formes d'expressió, els de les Terres de l'Ebre parlaran el que és un català apitxat, com deia Carles Salvador. Sí, i tant. Els iorins parlaran un català obert. Sí, més salat. I amb l'article salat, que encara es parla en segons quins pobles. I si on anem a l'Horta de València, tindrem un llenguatge. I si on anem a l'Alma Estrat, tindrem un altre llenguatge. Però tots són vàlids exactament igual. I quan estàs en una taula redona que tots parlen el valencià, la manera de València, parlarem valencià, i quan estem en una taula girona, parlarem el gironí. O sigui, som el mateix llenguatge. El que passa és que a molta gent això li costa d'entendre. No, a mi no em va gustar gens perquè em va donar un 10 a l'examen de català per haver conegut, per reconèixer totes les variants que ens van presentar perquè les analitzéssim. Jo vaig tenir el goig de poder conèixer de nen, de ben nen, a les classes d'estiu que donava el gran mestre Carles Salvador, que té ara el seu nom posat en molts carrers de València i que hi ha molta gent que no el deu recordar. No, que va. I aleshores vull dir sentir que aquell home ens ensenyava l'himne a València en castellà i en valencià. Sí, sí, sí, sí. Per oferir noves glòries a Espanya... Eixe país sap de lluitar. I en el taller, i en el camp ressonaren càntics d'amor, himnes de pau. Podria seguir, eh? Perquè amb el ser de memòria ens el va ensenyar en català i en castellà, però ara no toca. Això ho farem al dia de València. A prop de Sant Josep. El dia 9 d'octubre. No, però a prop de Sant Josep, que fan les falles, també val la pena. Perquè jo em vaig estar 4 hores, gairebé 5, escoltant... L'himne València, mirant la passada de l'oferment de les flors a la xaparudeta. El posarem, el posarem a la xaparudeta, sí, sí. Ara, doncs, recordem unes paraules sàvies. Sí, però primer posarem una mica de música. Posem música, i tant que sí. Paraules sàpies. Una secció que va iniciar en Toni Jordà recordant alguna dita feta amb enteniment. Avui portem tres reflexions entenimentades. Una és d'abans d'ahir, d'en Màrius Serra, publicada a La Vanguardia. L'altra és del cineasta Ingrid Bergman i la tercera és del creador de la comèdia, de la comèdia com a gènere amb el seu col·lega Aristòfanes, conegut com a Menandra d'Atenes. Els rics. Abans tot ho volien exclusió. Ara, el que aspiren a fer-se rics ho volen tot comunitari. Això ho deia en Màrius Serra com a conclusió de l'article Caixa de comunitats. Tinguem present que rics han fet els creadors de Facebook i l'escreivor en català i el patrimoni d'aparebrados van camí de l'èxit. Amics, coneguts o saludats ens hi trobem cada dia. El meu amic Erlany Josefsson ha dit alguna vegada que un ha de guardar-se molt de conèixer la gent, perquè en conèixer-la un comença a estimar-la. Igmer Berman, parlant d'un dels seus actors preferits, que, per cert, ha mort no fa gaires dies. Erlen Josephson, a l'avantguàrdia d'abans d'ahir també, li dedicava un llarg article sobre la seva obra. Va ser el que protagonista és un amax van sidof de la majoria de pel·lícules d'en Bergman. L'home just no és aquell que mai no comet cap injustícia, sinó el que, podent ser injust, de cap manera vol ser-ho. Menandre d'Atenes, 350 anys abans de Jesucrist. N'afegim una altra, potser més bèstia cantant i mentada. Sí, més aviat sí. Som una colla de multimilionaris repartint-nos les alegries dels pobres. Això ho va dir Billy Crystal durant la cerimònia dels Òscars. Molt bé, mira que bé. Aquí hem compaginat l'enteniment amb el sarcasme. Això mateix. I què et sembla, ja que parlem dels Òscars, que fem una mica de referència a una persona que ens va deixar el gener passat però que era una gran persona. Sí, ho vam llegir a la Vanguardia de diumenge. De diumenge, sí. El passat diumenge es va celebrar la gran festa del cine, com tu has dit, que el Billy Crystal va fer de les seves. Va ser l'entrega dels Oscars a Hollywood. Això ho sap tothom. Però el que s'ha comentat molt de passada és que l'empresa que ha estat responsable del maquillatge de les estrelles és d'origen català, molt arrelada als Estats Units. Natural Vicent. Aquesta empresa fó fundada per un home excepcional que ens va deixar el passat gener i que es deia Ricardo Fises. Aquesta és la semblança d'un gran home que, escrita per Helena Serra, va publicar La Vanguardia el passat diumenge. Extraordinàriament humà. Aquesta és la principal definició que estic convençuda ens ve al cap a tots aquells que vam conèixer Ricardo Fises, fundador de Natura Vicet. Sempre amb un somriure als llavis, inquiet, vital, i amb una envejable visió del món, Ricardo Fises era tot positivisme. Tenia aquesta sorprenent i poc comuna capacitat de transformar la quotidianitat i fins i tot el que és negatiu en experiències profitoses. La seva manera de ser el va portar a viure la vida intensament, sense perdre's res pel camí, fins a la seva mort el mes de gener. Va recórrer Espanya i Europa En la seva Harley Davidson va escriure la seva pròpia biografia, va crear la fundació que porta el seu nom per ajudar a les dones a sortir de la pobresa, escrivia un blog i, malgrat tanta activitat, sempre va tenir temps per a la seva família i els seus asserts estimats que durava. Durant tota la seva vida, Ricardo es va mantenir ferm en la creença que és la família el que compta i ens fa més forts com a unitat. El seu èxit més important, després del familiar, va ser embarcar-se en una apassionada aventura empresarial. Després de quedar-se a l'atur amb 50 anys, després d'haver ocupat llocs executius en diferents empreses internacionals, va sentir la necessitat d'iniciar el seu propi projecte, el qual va batejar Natura Vicet. La companyia, fundada l'any 1979, és avui una de les empreses espanyoles puntals reconeguda per haver-se fet un lloc més que destacat als Estats Units d'Amèrica, territori on es troba entre els primers llocs de vendes. El seu èxit fulgurant ha estat estudiat en universitats de prestigi, on es va arribar a la conclusió que la seva qualitat, eficàcia i innovació han estat els factors del seu renom. El relleu generacional de l'empresa a les mans dels seus fills, Verònica, Patricia i Ricardo li va permetre dedicar més temps al seu projecte filantròpic, al qual va dedicar tota la seva energia. Així ho va explicar en una ocasió. Sentíem la necessitat de ser solidaris i de poder ajudar persones menys afavorides, de revertir el fruit dels nostres esforços en una bona causa. Fises va crear una manera de fer basada en la generositat, l'entrega i la feina ben feta. Totes aquestes qualitats, sumades a la seva inesgotable energia, van fer possible que arribés tan lluny. Se n'ha anat, però ens ha deixat una empremta profunda i inesborrable. El seu nom estarà inevitablement associat a una gran persona que un dia va pensar que podia fer del món un lloc millor i aportant el seu granet de sorra, que va ser un bon granet, perquè realment ho va aconseguir. Bé, aquest article està signat com ens hem dit abans, per Helena Serra. Música Bona nit. Bé, continuem parlant de cine, ja que aquesta setmana està marcat pels Òscars. I sobretot pel goig que em va fer... que li donessin a una de les meves actrius més admirades. Amigo, a la Meryl Streep. Meryl Streep, clar, clar. A més, és que l'hem vist en poc temps fent papers tan diferents. Sí. Darrerament l'hem vist fent la dama de ferro. Sí, aquesta és per la qual li han donat l'Òscar. Sí, però si mirem una mica enrere, amb papers l'hem vist fer de monja pietosa, l'hem vist fer d'una dona alegre i dinàmica. A mi em va encantar a Memòries d'Àfrica. A Memòries d'Àfrica. Em va encantar aquella dona. Sí, però tu compara Memòries d'Àfrica, compara la que feia, ara no me'n recordo el títol de la que va fer de monja, que va ser un parell d'anys abans de Mamma Mia. Oh, Mamma Mia, estava divertidíssima. Divertidíssima i deliciosa. Home, si no hagués estat per ella i una miqueta pel Pierce Brosnan, aquella pel·lícula no era més que un cúmul de cançons. I mira, va ser molt entretinguda. I després, l'actor que li van donar, jo també m'esperava que el guanyés, perquè jo vaig disfrutar com poques vegades al cinema veient The Artist. Ah, sí. El senyor, per mi aquest, en Jan Dojardent, mereix... No he tingut el gust de veure-la, tothom en parla molt, i sí, em fa molta il·lusió veure-la, aviam. Això sí. Quina impressió em fa. Tant ell com ella com el gos estan meravellosos. Diu que sobretot el gos. Sí, sí, la pel·lícula és una delícia. Sense la ballaruca del gos no seria el que és la pel·lícula. No ho expliquem. No explico res. Que el que la vegi quedi ben satisfet. Passem a comentar les coses del poble perquè el rellotge ens empaita i hem de dir, això ho hem de dir de totes totes, perquè demà, dijous, 1 de març, a les 8 de la tarda, a la sala Piquet de l'Ateneu de Sant Just, diàlegs per la independència. No era lluny ni difícil. Amb Joan Margarit, Assemblea Nacional de Catalunya. Demà, dijous, 1 de març, a les 8. Ja ho hem dit. Més coses que pugueu anar demà. Demà, exposició que durarà de l'1 de març al 15 d'abril, però la inauguració és demà dijous, 1 de març, a dos quarts de vuit del vespre, al celler de Can Gisestà. Si voleu veure una explosió de colors, per a més una explosió de colors magnífica, com tota abstracció és subjectiva, i aleshores el que us diu Benescal... Potser no coincidirà amb el que vosaltres sentiu, però aquí hi ha sentiment, hi ha força i hi ha una manera de pintar un color tot. Sobretot, molts de color. Un contrast de color preciós. Aquí t'ho veus només el prospecte, però és que jo he vist ja tota l'exposició. Ah, és tan xufadet, eh? No, m'han convidat a veure-la i aleshores l'he pogut gaudir. I aleshores no vull explicar res, només vull recomanar que vagin a veure-la. que aneu demà a la inauguració i que el pintor es diu Manescal. Manescal, tal com són. No us el perdeu al celler de Can Ginestar. I recordeu també que tenim el concurs de poesia i prosa en català, però no professionals, al Sant Jordi 2012. Això és per Sant Jordi. No, però això és per ara, eh? Això... El 23 de març... El termini d'admissió d'obres finalitza el 23 de març, clar, perquè després s'han de llegir, s'han de seleccionar. És per nois i noies de 9 a 11 anys, per joves de 12 a 14, de 15 a 17, per persones adultes de 18 anys en endavant i també pels de 60 i més, persones grans que voleu escriure un poema, els vostres rodolins que voleu escriure, Sí, sí, us podeu presentar tranquil·lament. Bé, sempre. Aquell dia de Sant Jordi és una delícia perquè sembla mentida que les persones realment escriuin amb tanta poesia. Però recordeu-vos de llegir les bases per poder-hi participar, per poder prendre part. Teniu els folletons tant a l'Ajuntament com a Can Ginestar i, a més, us podeu dirigir a la web santjust.cat o bé al telèfon 93 480 4800 i aleshores amb la col·laboració de l'Ateneu podeu participar en aquest concurs de poesia i prosa en català. Continuem parlant d'exposicions. Te recomano que vegis temes holandesos amb la pintura de Gonzalo Sicre. a la Galeria Trama. S'inaugura demà, també, a les 8 del vespre, i també és al carrer Patritxol, ja ho saps. És el número 5 del carrer Patritxol. I també es pot visitar gratuïtament, i aquí és molt entenedor. Els colors potser no són tan brillants com aquest que has descobert ara, però realment també val la pena perquè són uns temes molt agradables. Bé, i què més podem parlar del nostre poble? Eh... Mira, escollirem algun tema. Escollirem algun tema del bolletí, que és la col·laboració entre centres i l'Ajuntament per al seguiment formatiu del jovent. L'Ajuntament, l'Institut Sant Just i l'Escola Madre Sacramento estan treballant en el desenvolupament del pla de millora de l'èxit escolar. Es tracta d'un programa de col·laboració vers l'orientació i acompanyament escolar amb l'objectiu de millorar el nivell formatiu tant de l'alumnat matriculat als centres educatius del poble com d'aquell que deixa l'institut o escola sense obtenir el títol de graduació en educació secundària o obligatòria, ESO, o el batxillerat. Bé, i ara de què vols que parlem? Mira què he portat avui. Uf! Un bitllet de mil pessetes. Avui fa deu anys que es va ja abolir la pesseta. Avui fa deu anys que vam dir adéu a la pesseta. Sí, sí, sí. Que en sabem de la pesseta. Qui la va crear? Per què es va acabar? Quantes dites populars va generar la pesseta? Tot el que no són pessetes, són punyetes. El món el mou la pesseta o la bragueta? Barcelona és bona si la bossa sona. Si ens voleu trucar i dir la vostra, tenim aquí un bitllet de mil pessatones. Sí, però que no les podreu gastar perquè em sembla que és més fals. I un duro sevillano. Què dius ara? M'estàs acusant a mi de falsificar bitllets de mi? Ah, no ho sé si l'has falsificat tu o no ho sé. No, no, no, que un és grafista i dibuixant, però mai ha arribat aquest nivellà. No ho sé, no ho sé. No ho sé si és autèntic o fals, això no ho sé. Bé, el 93, 372, 36, 61, sabeu que ens podeu fer arribar algun bonic record de les antigues pessetes. Era costum als anys 50 i 60 del segle passat, el segle XX, enmarcar el bitllet del primer sou Les nostres mans eren el nostre capital i el primer bitllet era el goig del reconeixement dins del gremi. Algú havia donat per bo el nostre treball i l'aprenent passava a ser primer oficial del seu ofici. Tu saps quin goig feia que cobrar primer un treball que considereixis ben pagat. Jo recordo que un dels treballs que vaig considerar ben pagat és un que vaig fer de rutulista al servei d'un grafista, que es deia Ciro Manuel Lorenzo Salazar, que jo era el seu ajudant i feia els rètols, i vam fer un cartell, un encàrrec del Bisbat de Barcelona. Oh! Ui! Ja, ja, són paraules fortes, eh? Dia de l'Amor Fraterno, encarregat per en Martínez Roure, que em penso que era secretari del bisbe en aquells anys, que era fill del compositor Martínez Valls, i que a més hi havia un rètol a baix, petitó, petitó, que deia, si necessites, demana, si pots, dona, en català i en castellà. I a més una cosa... D'una abstracció tremenda, perquè saps que l'església dels anys 58, 59 i 60 del segle passat apujava molt l'art abstracte. Sí, sí, sí. Cosa que ara em sembla que no tant. Però bueno, este és altre tema, no? Bueno, este ja és altre cosa. Este és altre tema. Ara, va, un altre tema d'actualitat. Aquesta tarda, a primera hora, al Passeig de Gràcia de Barcelona, dotzenes d'adolescents asseguts davant d'un cordó policial. Això ho hem vist, con nuestras ojitas. Podríem nosaltres imaginar aquells dies no tan llunyans de la transició que tornaríem a veure escenes com aquestes? De part d'aquí estem els avis amb nets adolescents, dels qui mouen els fils del poder o dels nois i noies que es planten per demostrar que no són l'enemic. Totalment en contra dels vàndals que aprofiten qualsevol moviment ciutadà per confondre les persones. Com Aux i Esmar, com Raimon, com totes les persones de bé... Estem per la pau. No creiem en les pistoles ni en els vidres trencats per aquells que volen imposar per la força. Ni l'incendi de contenidors de descombraries. Evident, estem en contra dels que volen imposar per la força les raons dels buscarraons. Amb això no hi estem d'acord. Al costat dels que pacíficament es manifesten i reivindiquen els seus drets, amb aquests estem d'acord. Amb això recordo que dies enrere vam veure la pel·lícula Gandhi i realment El que s'aconsegueix sense violència és molt més que el que s'aconsegueix que no s'aconsegueix en la violència, que treu tota la raó en les reivindicacions fetes amb voluntat i amb saviesa. Bé, posem una mica de música. Sonrises i làgrimes. Quina música més bonica. A més, l'han fet l'altre dia per televisió. Sí? No la vaig veure jo? Tant que m'hagués agradat veure-la. Però a vegades se'm passen les coses, jo... que a vegades veig molta televisió i a vegades no veig gens. Però és que no podem donar l'abast. No, no, no podia ser. Bé, aquesta primavera, el Museu de Ciències Naturals de Barcelona i l'Àrea Metropolitana de Barcelona us proposen un nou cicle de visites guiades i tallers als parcs, rius i platges metropolitanes per aprendre i gaudir de la natura que ens envolta. Amb les visites guiades... Descobrirem els segrets dels jardins romàntics i els parcs històrics. Coneixerem les rareses vegetals dels botànics, una magnífica col·lecció de bonsais de tot el món, i interpretarem la natura dels grans parcs metropolitans. A més, observarem la flora i la fauna protegida de les dunes litorals. Ens indençarem en el coneixement de la dinàmica de les platges i de l'ecosistema marí. També caminarem... pels marges recuperats dels rius Llobregat i Besòs i passejarem amb bicicleta per observar els ocells i aus més representatius del delta de Llobregat. En el taller de meteorologia farem de científics i visitarem una de les estacions meteorològiques més antigues de Catalunya. L'aigua serà el fil conductor del taller que ens permetrà saber una mica més del rec comptal i l'utilització d'aquest bé tan preuat com imprescindible per a la vida. Finalment, recordeu que no us podeu perdre la gran festa de Plànta't al Jardí Botànic de Barcelona, amb moltes activitats i tallers adreçades i petits i grans. Bé, això, perdó, t'he tallat. Això ho hem tret, aquesta explicació del prospecte que ha publicat l'Àrea Metropolitana de Barcelona, juntament amb l'Ajuntament, l'Institut de Cultura i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Just el que anava a dir. Això mateix. Bé, tenim assenyalat les properes activitats, que són, pel diumenge 4 de març, el proper diumenge, el Jardí Botànic de Barcelona, la col·lecció de bonsais, És una de les principals col·leccions públiques de bonsais del país. Hi trobareu exemplars en tots els estils fets a partir d'arbres mediterranis i moltes altres espècies utilitzades tradicionalment en l'art del bonsai. Un expert ens ensenyarà a distingir la qualitat i l'interès de molts dels exemplars exposats. Un taller, el proper diumenge 11 de març, de les 11 del matí fins a les 13 hores, l'una del migdia. Parc de Can Soleil i Calernús, porta de la Riera del Canyador a Badalona. Públic familiar, infants a partir de 8 anys. Introducció a la meteorologia. Experiments de física de l'atmosfera i construcció d'aparells meteorològics. En materials senzills, farem experiments sobre la física de l'atmosfera i visitarem la Torre del Rallotge, una de les primeres estacions meteorològiques de registre continu de Catalunya. Els més petits construiran aparells meteorològics casolans. Col·labora l'Ajuntament de Barcelona i properament anirem donant la programació d'aquests actes. Posem una mica de música, sisplau. Bona nit. Doncs bé, avui, pels fets que tenim, ja veureu, entorn al nostre país i a la nostra vella Ibèria, Jo trobo que segueix sent de molt, molta actualitat el dios ibero del poemari d'Antonio Machado, Campos de Castilla. Igual que el ballestero taur de la cantiga tuviera una saeta el hombre ibero para el señor que apedreó la espiga y malogró los frutos otoñales y un gloria a ti para el señor que grana centenos y trigales que el pan bendito le darán mañana. Señor de la ruina, adoro porque aguardo y porque temo. Con mi oración se inclina hacia la tierra un corazón blasfemo. Señor, por quien arranco el pan con pena, sé tu poder, conozco mi cadena. Oh dueño de la nube del estío que la campiña rasa, del seco otoño, del helar tardío y del bochorno que la mies abrasa. señor del iris sobre el campo verde donde la oveja pase señor del fruto que el gusano muerde y de la choza que el turbión deshace tu soplo el fuego del hogar aviva tu lumbre da sazón al rubio grano y cuaja el hueso de la verde oliva la noche de San Juan tu santa mano oh dueño de fortuna y de pobreza ventura y malandanza que al rico das favores y pereza, y al pobre su fatiga y su esperanza. Señor, señor, en la voltaria rueda del año he visto mi simiente echada, corriendo igual al bur que la moneda del jugador en el azar sembrada. Señor, hoy paternal, ayer cruento, con doble faz de amor y de venganza, a ti, En un dado de taur al viento va mi oración, blasfemia y alabanza. Este que insulta a Dios en los altares, no más atento al ceño del destino, también soñó caminos en los mares y dijo, es Dios sobre la mar camino. No es él quien puso a Dios sobre la guerra, más allá de la suerte, más allá de la tierra, más allá de la mar y de la muerte. ¿No dio la encina ibera para el fuego de Dios la buena rama, que fue en la santa hoguera de amor una con Dios en pura llama? Mas hoy, ¿qué importa un día? Para los nuevos lares estepas hay en la floresta umbría, leña verde en los viejos encinares. A un larga patria espera abrir el corvo arado sus besañas. Para el grano de Dios... Hay sementera bajo cardos y abrojos y bardanas. ¿Qué importa un día? Está el ayer alerto al mañana, mañana al infinito, hombre de España. Ni el pasado ha muerto, ni está el mañana, ni el ayer escrito. ¿Quién ha visto la faz al dios hispano? Mi corazón aguarda al hombre ibero de la recia mano que tallará en el roble castellano el dios adusto de la tierra parda. Y bueno, ya que estamos tan machadianos, de Campos de Castilla, retrato. Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla y un huerto claro donde madura el limonero. Mi juventud, veinte años en tierra de Castilla. Mi historia, algunos casos que recordar no quiero. Ni un seductor mañara ni un bradominesido. Ya conocéis mi torpe aliño indumentario. Mas recibí la flecha que me asignó Cupido y amé cuanto ellas puedan tener de hospitalario. Hay en mis venas gotas de sangre jacobina, pero mi verso brota de manantial sereno. Y más que un hombre al uso que sabe su doctrina, soy, en el buen sentido, de la palabra bueno. Adoro la hermosura, que en la moderna estética corté las viejas rosas del huerto de Ronsard, Mas no amo los afeites de la actual cosmética ni soy un ave de esas del nuevo gaitrinar. Desdeño las romanzas de los tenores huecos y el coro de los grillos que cantan a la luna. A distinguirme paro las voces de los ecos y escucho solamente entre las voces una. ¿Soy clásico o romántico? No sé. Dejar quisiera mi verso... como deja el capitán su espada famosa por la mano viril que la blandiera no por el docto oficio del forjador preciada converso con el hombre que siempre va conmigo quien habla solo espera hablar a Dios un día mi soliloquio es plática con este buen amigo que me enseñó el secreto de la filantropía y al cabo nada os debo debéisme cuanto he escrito A mi trabajo acudo, con mi dinero pago el traje que me cubre y la mansión que habito, el pan que me alimenta y el lecho en donde llago. Y cuando llegue el día del último viaje y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, me encontraréis a bordo, ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar. I acabem ese dedicado a nuestros queridos compañeros y compañeras de la Casa de Extremadura. Soria fría, soria pura, cabeza de Extremadura, con su castillo guerrero arruinado sobre el Duero, con sus murallas ruidas y sus casas denegridas. Muerta ciudad de señores, Soldados o cazadores, de portales con escudos de cien linajes hidalgos y de famélicos galgos, de galgos flacos y agudos que pululan por las órdenes callejas y a la medianoche alulan cuando graznan las cornejas. Soria fría, la campana de la audiencia da la una. Soria, ciudad castellana, tan bella bajo la luna. Bueno, hemos llegado a Extremadura, pero nos hemos quedado en Soria. Nos hemos quedado en Soria. Es que nos ha pillado el tiempo. El proper día entraremos a Extremadura. Ara, moltes gràcies, Mar-Penarnau. Estem arribant a la fi del programa. Sí, sí, hem estat amb vosaltres. El Pere Oliver. I la Joan Algarra. I ens ha posat les músiques i ha estat atent a totes les nostres indicacions, el Marc Pere Arnau, com sempre. Moltes gràcies, Maco. A reveure. A reveure. Recordeu que la propera audició serà dimecres vinent i, si Déu vol, el dissabte ens podeu tornar a escoltar. El dimecres vinent a les 8 del vespre i el dissabte a les 11 del matí. A reveure. Ara. Bona nit. Fins demà! Bona nit, benvinguts a una edició més del Carabé, un programa en què no tenim en compte aquí els diferents estils de música ni l'idioma en què es canti. Començarem avui amb un cantautor del país, del País Valencià en concret, de Jatiba. Raimon, una peça que ja va cantar el 30 d'octubre del 1974 amb un concert en directe a la Facultat de Vellaterra. És la peça 18 de maig a la Villa. Jo vaig fer una cançó perquè el Cital em va tocar, em va emocionar. Vaig fer una cançó que intenta transmetre l'ambient i el clima que es va crear allà a Madrid. El títol de la cançó és 18 de maig perquè va ser el dia que es va fer i a la Villa perquè a Madrid ho diuen també allà de la Villa. I la ciutat era jove, aquell dibuix de mar. Si la ciutat era jove, aquell dibuix de mar, que no oblidarem mai. Per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures i ja sentit la llibertat de més forces per viure. De ben lluny, de ben lluny, arribaven totes les esperances i semblaven naves acabades d'estrenar. De ben lluny les portàvem Per unes quantes hores ens varen sentir lliures i que ha sentit la llibertat de més forces per viure. Una vella esperança trobava la veu en el cos de milers de joves que cantaven i que lluiten. No l'oblidarem mai, no l'oblidarem mai aquell 18 de maig. No l'oblidarem mai aquell 18 de maig a Madrid. Continuarem ara amb un canvi d'estil total i ens anirem a Gran Bretanya on escoltaré la veu d'Elton John amb un treball que va publicar el 1973 si no recordo malament és el Honky Chateau I la peça que escoltarem és la que va, en aquell moment, entrar en llistes d'èxits, és Rocketman. And I'm gonna be high as a kite by then I miss my wife It's lonely out in space