60 i més (26/02/2014): Homenatge a Paco de Lucía, Sant Pau restaurat, teatre i cinema, consells per a la diabetis, Pedraforca i 100 anys de la Rambla de Sant Just

que potser la lectura emocional del moment actual, de què ens passa a tots plegats, no solament nosaltres com a església, sinó la nostra societat. I perquè estem també tan aplatenats, com és que no hi ha un afany, mira fa pocs anys va haver allò del 15M, Estem molt adormits, no hem parlat d'aquest suport que tant a la societat com a l'església encara ens treu una mica adormits. Això mereixeria un altre programa. Doncs sí, ja hi ha quan vulguis. Ho apuntem. Moltes gràcies, Josep Maria, amics duïdors d'Argues Verde, en aquest programa. Veus a la parròquia, sempre sabent, els dimecres a dues quarts del vuit del vespre i els dissabtes, en repetició, a dues quarts d'una hora del matí. Adéu-siau a tothom. No, no, no. No, no, no. Ara escoltes ràdio d'Esperm, sintonitzes ràdio d'Esperm, la ràdio de Sant Just. No, no, no, no. 60 i més. Com aquell carrer, ja som a les acaballes de febrer. Que diuen els entesos que és el millor temps per assemblar espinacs. Sobretot si ho feu un dia de lluna vella. i quan arribi el mes de maig ja els tindreu a punt de collir. També és temps de menjar-ros amb cors de carxofa ben rossejats a la cassola. Almenys això ens aconsella en alguns senjos tens criats al món de la pagesia. I de la pagesia passem a la tecnologia, perquè també hem estat al cas del Mobile World Congress i l'enrenou que ha provocat aquells dies a la ciutat comptal en la presència de Marc Zuckerberger, fundador de Facebook i les trobades de les autoritats. Príncep Felip inclòs en persones rellevants del món de la innovació tècnica. També ens ha cridat l'atenció que enmig de tant rebombor i tecnològic, els governants han conmemorat el bicentenari del naixement del molt il·lustre General Primm, i el monestir de Poblet ha estat el lloc escollit per retre homenatge a l'insigna militar català natural de Reus. Molt bé, benvinguts uients d'Esvernians. Ens trobem a la sintonia de ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada fent el programa 60 i més dedicat com sempre a la gent gran i a tothom qui ens vulgui escoltar sempre oberts a les vostres propostes. Ja sabeu que fins a les 9 del vespre ens podeu trucar aquí al 93 372 3661 i també seguir-nos per internet on cercant ràdio d'Esvern i clicant ràdio a la carta trobareu tots els programes d'aquesta emissora a qualsevol hora del dia o de la nit. I avui és carnaestolta, si teniu alguna idea que proposar-nos per festejar el carnaval, ja ens podeu trucar i ens ho expliqueu. Que consti que amb disfresses no hi compteu, eh? Nosaltres no ens disfressem. Jo volia venir disfressat de follet tortuga. Ui! Però m'han dit que no seria una cosa seriosa. No, no, no. I aquí, si veuen per la webcam així... No, no, no et faria cas. Igual no em fan cas. I si funciona la webcam? Sí, avui sí. Bé, fins i tot ens podeu veure a més d'escoltar-nos. Com cada setmana una servidora, Joan Algarra, amb els meus companys Marc Pere Arnau i Pere Oliver posem fil a l'agulla i encetem el programa. Passen tres minuts de les vuit del vespre. Avui dimecres 26 de febrer és el 57è dia de l'any del calendari gregorià. Ens queden per tant 308 dies per endavant d'aquest 2014. Que passaran volant. Tant de vols puguem saborejar a poc a poc però no s'hi pot fer més. Sí, però no ens hi donarem i estarem a ple estiu, tornarem a la tardor i a les festes de tardor i tornarem a ser Nadal. I si no, ja ho comentarem per Nadal, ja ho veuràs. Fa dos dies érem criatures i ja som avis. I tant, ara és el moment de felicitar a tots els qui celebreu com cal el vostre sant o aniversari. Avui festivitat de Sant Nestor. Demà, que és dijous gras, Santa Francina. Divendres, Sant Romà. I dissabte, dia primer de març, que sortim en segona audició, és el dia de Sant Lleó i Sant Rosent, a més de ser el dissabte de Carnestoltes. Recordeu als vostres nets i netes que a les 6 de la tarda d'aquest dissabte hi ha festa de disfresses al Casal de Joves. I també ens han dit que amb els forns i pastisseries d'aquest poble ja estan preparant bunyols de cuaresma. No, ja fa dies, eh? Alguns llocs ja fa dies i a d'altres ho faran la setmana que ve. Molt bé. Però és que qualsevol dia és bo per menjar aquests bunyols tan deliciosos que fan. Bé doncs, posem una mica de música. Hijos del rock and roll, nos saludan los aliados de la noche. Bienvenidos al concierto, gracias por estar aquí, pues tu impulso nos hará ser ese de poco. Sólo por ti el rojo se inspirar. Ayúdanos a conectar. Sólo por ti el rojo se inspirar. Benvinguts a aquest programa amb la veu de Miquel Ríos. Claro que sí, Miquel Ríos muy rockero se nos ha venido, ¿oí? I ara, els deveniments que van tenir lloc un dia 26 de febrer. De fa una pila d'anys, el 1443, el rei Alfonso el Magnànim conquereix el regne de Nàpols. i també un llunyà molt llunyà, 26 de febrer de 1498, el cardenal Gonzalo Jiménez de Cisneros col·loca la primera pedra de la Universidad Complutense a la vila de Alcalá de Henares. Ja més a prop, un 26 de febrer de l'any 1826, la religió santa Joaquina de Badruna funda a la ciutat de Vic la congregació de les germanes Carmelites de la Caritat. També fa una pila d'anys, eh? També, també. No en fa 50, com les d'aquí Sant Just, però des d'aquí també les hem de felicitar per la bona labor, que ara són tema d'actualitat. A la revista de Vall d'Avers els ha dedicat gairebé un monogràfic, i doncs porten 50 anys fent una gran labor. Félicidades. Important va ser també el dia 26 de febrer de 1869, quan l'Assemblea de Camaguey, celebrada a Cuba, declara abolit l'esclavatge. Granen Renó el que va tenir lloc a Madrid un 26 de febrer de l'any 1901 durant l'enterrament del poeta Ramon de Campoamor quan les forces armades van carregar contra la multitud perquè entre els que aclamaven el finat escriptor es van barrejar els que protestaven contra el govern. Això de les coses rares dintre de les multituds no és d'ara, ja ve de lluny. que hi ha hagut sarau en alguns enterraments, com veiem això segueix en actualitat en molts països, o sigui que en lloc de respectar amb tot el silenci del món la persona difunta, n'hi ha que ho aprofiten, perquè sempre que hi ha multituds hi ha algú que s'hi afegeix per fer algun sarau. Doncs més assegat va ser el 26 de febrer de 1909 quan les Corts espanyoles aproven un projecte de llei per la creació d'un teatre nacional a subvenció de l'estat. Teatre que justament un any després estrenava en notable èxit al drama La difunta de Miguel de Onamuno. I ben aplaudida va ser també aquella primera llei del divorci que entrava en vigor a tot l'estat espanyol el 26 de febrer de 1932. També era un 26 de febrer de l'any 1948 quan es constituïa a Espanya el Consejo del Reino, establert per la llei de subsessió a la jefatura de l'estat. i que ens ara hi va haver a la ciutat de Barcelona quan el 26 de febrer de 1952 el públic aplaudia engrescat a Juanita Reina fent de l'Ola la Piconera. Tant d'entusiasme com el que va causar entre els otakus la presentació de Dragon Ball, bola de drac, un 26 de febrer de 1986. Suposo que a aquestes alçades ja deu saber tothom que un otaku és un aficionat al còmic el manga i l'anime japonès. Sobretot els que estan al voltant del còmic. Sobretot els que són aficionats de tota la cultura japonesa, perquè precisament després en parlarem que vam estar a la inauguració del nou hospital de Sant Pau restaurat i a dins, en un dels seus pavellons, hi ha la Casa Àsia, i allà precisament hi ha un espai dedicat a tota la cultura japonesa amb quantitat de llibres molt importants. Això a mi m'arriba al cor perquè Jo el naixement de bola de drac el vaig viure en primera línia. Va ser una mica també introductor, no? Bé, vam ser vàries que vam escoltar els nois que ens portaven fotocòpies d'aquest personatge que els treien directament de l'original japonès i aleshores va haver-hi unes reunions i es va proposar que TV3 per una part i el grup Planeta per l'altra que sentessin aquest èxit al Japó. Exacte, ens poséssim en contacte amb Shueisha, que és l'empresa japonesa creadora del personatge a través del seu autor Akira Toriyama, i aleshores posar-nos en contacte amb ells fins a adquirir els drets i contractar a TV3 l'anime i el grup Planeta, a través de Planeta i Agostini Còmics, doncs el còmic que es va dictar, per cert, en periodicitat semanal, tant en català com en castellà, i segueix encara, em sembla que van per la sisena o la setena edició. És a dir, que segueixen un personatge... No, no, que va ser un èxit en el seu moment. Va ser una cosa extraordinària. I si veieu el canal 33, voreu que quarts de nou del vespre segueixen encara passant els animes de Bola de Drac i sempre s'hi afegeixen nous Bola de Dracians. Comptant que és una sèrie que més la passa a la televisió de Galícia. Dragó i Bola, la passa... Clar, quan va tenir tant d'èxit... Ah, no, perdona, amb galè, que són les boles màgiques. Dragó i Bola és a Euskadi. i volar de dragó a la resta de l'estat espanyol. Ah, i la sorpresa d'un fet real el 26 de febrer de 2005 quan els Mossos detenen a Barcelona el mafiós Raffaele Amato, capo de la camorra. Això m'he recordat perquè els capos mafiosos també són personatges de la sèrie Bola de drac. I de xinxant, però ells se n'enfoten molt, els japonesos, perquè els japonesos tenen la seva pròpia màfia. Cada país té la seva. Bé, posem música, sisplau. En las noches de luna y clavez la llamonte hasta billa rea. Sin rumbo por el río, entre suspiros, una canción viene y va. Que la canta María, árquere de una andaluz. María es la alegría y es la agonía que tiene el sur Y ese hombre en una noche de vino verde y calor. Y entre palma y fandango la fue enredando, le trastornó el corazón. Y en las playas de Irland se perdieron los dos. Donde rompe la ola besó su boca y se entregó. Bé, aquesta veu incomparable del Carlos Cano ens cantava Maria la Portuguesa. Un granaino extraordinari. I tant, llàstima que va morir tan jove. Bé, doncs recordem ara naixements que van tenir lloc tal dia com avui. De l'any 1942, a la ciutat de Barcelona, la cantautora Guillermina Mota es deixava sentir per primera vegada, participar plenament en el moviment de la nova cançó. Va formar part dels setze jutges i ben aviat obtinguer el gran premi del disc català, Visca l'amor. Les guillermines del rei, Salomó o la divertida Remena, Remena nena, que van ser algunes de les seves cançons d'èxit. I moltes més, moltes més. Fins i tot va fer teatre i cinema. I una altra, 26 de febrer, però de 1948, neixia a l'Horta, a València, Rodolf Cirera Turó, dramaturg, guionista i traductor. Tornem al món de la música i les cançons perquè el 26 de febrer de 1963 neixia a Madrid una de les peces principals del grup Mecano. El celebrat músic Nachocano és també conegut pels seus actes solidaris i la seva actitud naturista i vegetariana. Hoy no me puedo levantar, en tu fiesta me colé, són alguns dels títols que el van fer famós. Avui podríem posar cançons de la Guillermina Mota, del Nacho Cano, però no cabríem el programa, perquè avui precisament volíem escoltar d'una manera més detinguda, perquè és el dia que toca fer-ho, escoltarem després a Paco de Lucia. I ara una gran figura del món de l'esport que neixia un 26 de febrer de 1973. La nedadora Estat Unidenca Jenny Thompson, guanyadora de 12 medalles olímpiques i considerada una de les millors de tots els temps. Seguim al món dels esports. Ja que un conegut futbolista brasilè, molt estimat pels madridistes, neixia el 26 de febrer de 1983. Ens referim a l'entremaliat Pepe. El seu nom real és Kepler Leberan Lima Ferreira. I hem estat molt suau. Jo diria salvatge. Amb totes les lletres. Alguns el consideren una mica salvatge. I ara un altre cantant molt coneguda dels amants de la cultura japonesa. El 26 de febrer de 1985 neixia l'atractiva Niki Fujimoto. És la solista del grup Morning Musume. Aquí, com veieu el nom, una paraula és anglesa i l'altra és japonesa. Per ser més internacionals, hi té passió pels manga i la xocolata desfeta. Ai, dios! I un altre futbolista neixia un 26 de febrer a les Palmes de Gran Canària, el dinàmic Gese Rodríguez, que juga actualment d'estrem al primer equip del Real Madrid, que va debutar de jovenet al Club Huracán de las Palomas. Tot i no ser futboleros, també tenim... També, també. També de tant en tant llegim l'esport i llegim el món de deportiva, no ens entenem d'aquestes coses. Recordem finalment algun personatge que va deixar aquest món tal dia com avui. El 26 de febrer de 1889 moria a Olesa de Montserrat la religiosa catalana Paula Montal, fundadora de les Escolàpies. Una altra religiós que va deixar en premte moria a Barcelona el 26 de febrer de l'any 1989, el sacerdot Antoni Giacome Pumar, fundador dels germans missioners dels malalts pobres. i el nostre record per al poeta Joan Vergés i al músic Paco de Lucía que han deixat darrerament, avui Paco de Lucía precisament. I abans d'ahir, Joan Vergés. Sí, aquest matí ens hem enterat de la mort sobtada d'en Paco de Lucía. Doncs ara recordarem la seva música i al final llegirem potser algun poema de Joan Vergés. Molt bé. Doncs passem a l'espai cultura. Bé, com us acabem de dir, avui és notícia la sobtada mort de Paco de Lucía. Francisco Sánchez Gómez, més conegut amb el nom artístic de Paco de Lucía, va néixer al Jezides el 21 de desembre de l'any 1947. Avui ha mort a Cancún, a México. Fent una gran desgràcia per a tothom perquè a tots ens s'ha agafat molt de sobte. O clar, per sorpresa. Sí, sí. Els trobàvem sempre, estàvem acostumats a que ell feia i això que no donava entrevistes ni res però de quan en quan feia aquells concerts i realment ara estava feliçment retirat allà que tenia vivienda i aquí venia de quan en quan a les seves algesides natals. i sempre quedarà a la memòria com al gran guitarrista especialitzat en la música flamenca i la fusió d'aquesta amb el jazz. Va néixer el 21 de desembre de 1947, com hem dit, al Jesires, província de Cadis. La seva mare, Donya Lucía, va influir molt en la vocació del seu fill, fins al punt d'adoptar el nom artístic amb el qual el coneixien al seu barri del Jesires, Quan deien mira, es Paco el de Lucía. Allà tenen molt de costum el de Lucía de dir el nom de la persona i de la família o de la mare o de qui sigui. Com a tants pobles. El 1973 es va donar a conèixer amb el disc Fuente y Cabal. Paco de Lucía es feu acompanyant aquells moments per percussionistes, la qual cosa donava un aire renovador a la música flamenca i l'allunyava del flamenc més clàssic. El 1976, amb el seu disc Al Moraima, es va donar a conèixer internacionalment homenatjant els clàssics i passant a ser considerat un dels millors autors de flamenc al costat de Camarón de la Isla i considerat com un dels millors guitarristes de tots els temps. El 14 de juliol de 2004, fos guardonat amb el premi Príncep d'Estúries de les Arts, entre molts altres premis que li han donat al llarg de la seva vida. Ha mort avui, a Mèxic, el 26 de febrer de 2014, d'un infart de miocardio. Dos guitarres flamenques, entre dues aigües, Sobretot el Concierto de Aranjuez, que avui comentaven que va signar el contracte al Japó i resulta que se'n va descuidar, ja no se'n recordava i quan faltava més llavors se'n va adonar que no ho tenia per la mà i es va tancar a Cali Canto en una habitació i va estar assajant assajant i així li va quedar el concert. Una meravella. Posem una mica més de música, podem escoltar una mica més a Paco de Lucía? Posem entre dues aigües. No era entre dos augues, era la seva versió del Concierto de Anjuez. Maravellós, com heu pogut escoltar. I molt vibrant. Bé, doncs seguim amb l'Espai de Cultura. Del tot recomanables les visites guiades des d'ahir i durant tres setmanes de portes obertes al restaurant Hospital de Sant Pau, l'obra més gran del modernisme català. Lluís Domènech i Montaner va ser l'encarregat de Duaterma, l'obra que al llarg de 80 anys ha donat servei mèdic i hospitalari a la ciutadania. Fins que va quedar obsolet i ja van entrar al segle XXI, es van concentrar les instal·lacions en un edifici de nova planta situat en un dels vèrtexs superiors del recintat. La història de l'Hospital de Sant Pau ha estat en tots els sentits moguda. Els problemes financers van demorar-ne la construcció prop de 30 anys. Domènech i Montaner va morir abans de veure l'acabat i el van llestir el seu fill, Pere Domènech i Roura. Va ser el banquer català Pau, Gil i Serra qui va donar, a finals del segle XIX, 4 milions de pessetes perquè Barcelona tingués un hospital modèlic. No només ho va ser, sinó que va esdevenir una joia arquitectònica admirada arreu del món. Tot i que per a molts barcelonins l'hospital està més aviat lligat a una malaltia, un naixement o també una mort. Fins i tot eren una mica tenebrosos els seus pavellons subterranis. Aquells passadissos eren horribles. Com ha canviat ara quan vas per aquests passadissos tan il·luminats i a més amb projeccions on es veuen filmacions de com trasladaven abans, amb les camíes, els malalts, els metges... Jo vaig estar amb un trasllat d'aquest tipus, amb una amiga meva des de dalt del seu pavelló fins a gairebé l'entrada i allò semblava, jo què sé, el Palau Sinistre, una cosa horrible. Jo no me'n recordo però aquella tarda va ser la pitjor tarda de la meva vida. i la meva esposa, la Carme, hi va treballar i m'explicava les corredisses que havia fet perquè amb les camilles anant des del quiròfer a l'habitació i traslladant-nos d'una habitació a una altra. S'ha de tenir en compte que baixen de dalt fins a l'entrada. I aquests pavellons, que ara estan rehabilitats perquè siguin espais per actes culturals, aleshores eren pavellons on hi havia 40 malalts a cada pavelló i separats només els llits per una cortineta blanca. Amb la qual cosa se sentien els gemecs i els aïs de tots els que patien allà dintre. Doncs bé, ara la pell i el cos de l'hospital restaurat, amb la seva magnífica decoració original, és una autèntica meravella. Serà qüestió d'anar-la a veure. Sí, sí, la Carme ja hi vam anar ahir, per això hem fet aquesta petita crònica. Admirables els espais exteriors acabats de pavimentar amb pedra sorrenca. En harmonia amb això m'hi vaig fixar amb els socles de molts dels seus edificis, com també em vaig fixar amb els rètols que han conservat originals, amb la grafia modernista, les rotulacions de cada sant o santa que són a dalt de l'entrada de cada pavelló. 6 dels 12 pavellons estan ja restaurats i dos més estan en procés de rehabilitació. Transformat en un centre de coneixement cultural i turístic, el preu d'entrada serà de 8 euros i de 14 en el cas que la visita sigui guiada. Per això, us proposem qui aneu durant aquesta i les dues properes setmanes, ja que durant aquests dies la visita és gratuïta. s'accedeix per una de les portes laterals del Pavelló de l'Administració, just on es troba la botiga. A la recepció una gran maqueta ens mostra la dimensió del complex i un audiovisual ens presenta les seves característiques. D'allà podem accedir a la sala hipòstila. Hipòstila sabeu què vol dir quan estudiavem Història de l'Art? eren totes les construccions que se sostenien a base de columnes. O sigui que és una sala amb moltíssimes columnes. Com recordeu, per exemple, la Mezquita de Córdoba o el Parc Güell, que també són construccions hipòstiles. Doncs es passa un cop accedit a aquesta sala i per una mena de túnel, que són aquests pesadissos que dèiem que abans eren tenebrosos i ara són lluminosos i magnífics, Doncs arribem al jardí, pugem per una escaleta al jardí, i els edificis que ara seran espais per exposicions temporals. El Pavelló de Sant Jordi, el de Sant Rafael i tots els de la dreta que porten noms de sants. Els pavellons amb nom de santa són a l'esquerra. Al mig, el que havia estat, Pavelló d'Operacions, i a dalt, al centre, hi havia el convent a la dreta, a la guaina i a l'esquerra, la framàcia. Avui és un espai lúdic per poder-ne gaudir. Doncs si vols posem una mica de música i després farem algun breu comentari d'alguna obra de teatre o de pel·lícula que hàgim vist. Doncs endavant. Bé, deixem els llitanos ballant i continuem el programa. A veure, quina obra de teatre ens recomanes darrerament, Joana? Quina has vist? No, ja la vaig veure l'altre dia al divorci. I bueno, com si com s'ha. Ja et vaig dir que era molt histriònic i que no calia tantes perolotes, però bé. Ara m'encantaria veure Yerma. Ah, a mi també. A mi també, amb la Sílvia Marçó de protagonistes. A més, l'obra és preciosa. I realment deu estar fabulosa. L'obra és preciosa. Només per la cançó de les lavanderes ja val la pena veure l'obra, perquè per mi és una de les expressions de poesia pura més grans que tenim en la nostra literatura. És una autèntica meravella. Això representa les tres grans figures que l'han interpretat fins a aquesta quarta, que és la Marçó. Si la va estrenar la Margarida Xirgo, després la va fer la Núria Esper i després la va fer la Mercè Arànega. La Mercè Arànega, exacte. Per cert, l'han fet sempre actius catalanes. És curiós, no? És curiós. Des de la que la va estrenar, a totes les altres que l'han representat. Molt bé. I tu què has vist? Jo he vist el Crèdit, una comèdia de Jordi Galceran dirigida per Sergi Balbel, interpretada, protagonitzada per dos grans actors Jordi Bosch i Jordi Boixaderes. O sigui, si he demanat un crèdit fa 5 o 6 anys, podria semblar bufar i fer ampolles? fer exactament el mateix 2013 o el 2014 s'ha convertit en una tasca gairebé quiixotesca. I aquesta tasca quiixotesca, a la veu d'aquests dos grans actors, és com la història d'un Hidalgo, diu el Poppy Balbel, lluitant contra molins de vent. El Sedan té molta gràcia a reflectir temes d'actualitat i les seves obres són èxit. Sí, jo crec que amb el Mètode Goldhol... No me'n recordo exactament, però jo l'obra l'he vist dues vegades, per cert també hi sortia Boixaderes, i és una autèntica, una autèntica meravella. I amb cinema, que és un... Ai, no us perdeu Barcelona. No sé ara per on la fan, perquè l'obra està de gira per Catalunya. Sí, ara continuen fent-la de gira. Sí, la meva esposa i jo ens vam dividir diumenge passat, i jo vaig anar a veure el Crèdit, ella va anar a veure Barcelona, El Cornellà, com es diu, l'Ateneu de Cornellà, no. Ara no em surt el nom. No em surt el nom, però és un teatre grandiós, preciós, magnífic, que és el Cornellà, i que a més val la pena consultar-lo a la web perquè constantment estan fent programació diferent, tant renovant-se constantment. I amb cinema he vist per fi, perquè tenia moltes ganes de veure-la, Vivir és fàcil con los ojos cerrados, de David Trueba. Com sabeu, va guanyar el Premi Goya, Però ja estava retirat de les cartelleres, eh? Sí, però l'han tornat a posar. Sempre que guanyen un prèmit, exacte. Clar, com ha guanyat, però escolta, és el que dèiem l'altre dia. La curta durada de les pel·lícules en cartell. Quan la van estrenar l'anaven a veure de 4 en 4 i ara la van a veure potser de 12 en 12. Ja hem guanyat alguna cosa. No, jo crec que més. Acceptant els dimecres, que és el dia de l'espectador, i d'aquestes ofertes que fan ara molts cinemes, no només el dimecres sinó de dilluns a dijous. Alguns ho fan a mitja de preu, altres amb un gran descont, i aleshores s'hi pot anar molt bé. Jo la vaig veure dilluns i la veritat és que érem una dotzeneta de persones a la sala. És una trista gràcia. Però clar, un dilluns a les 4 de la tarda. Però les cines s'omplien. Jo me'n recordo d'haver anat al Verdi. Quan jo era molt i molt petita al Delícies del nostre barri, el que teníem al costat que es deia Maxim. Si. I escolta'm, era ple. La meva mare i jo anàvem, perquè el meu pare venia molt tard a casa, a sopar. I mira, mentrestant eren cines de rastrena i amb dos pel·lícules. Però escolta'm, el cinema estava ple. recordo que més del fluï de Blanca i a l'Arenes, la fan també al cine baix de Sant Feliu, que el tenim més a prop. Ah, i el que he dit abans a Teneu de Cornellà, no, a Auditori de Cornellà. Consulteu Auditori de Cornellà a la web, perquè si poseu a Teneu, potser se'n surt una altra cosa. I recordar-vos també pel·lícules que hem vist darrerament i que segueixen totes en cartell, Teniu Nebraska, del... com es diu, d'Alexander Payne, el director Payne. La gran estafa americana, que és molt divertida, encara està en cartell Agosto, que aquí la vam veure amb català Agost per la gran Analis Aran i Emma Villarassau. Seguim, tenim tancada en cartell El lobo de Wall Street, una pel·lícula, com sabeu, de Martín Escorsese, amb una interpretació que està també proposada per l'Òscar, per Leonardo de Caprio. Leonardo de Caprio, que Bernardo del Carpi era otro, ara m'equivocava. Tenim aquesta esplèndida interpretació del Joaquin Phoenix amb una pel·lícula de l'Speak Jones, Her, i tenim el George Clooney en Estat de Gràcia amb molts altres actors a la pel·lícula Monuments Men. Jo aquesta encara no l'he vist. No l'has vist? Bé, doncs. Però és de tipus militar, no? No, exactament. Van vestits de militar perquè és una operació que se centra en un insòlit batalló que té encomanada la tasca d'entrar-se a dins d'Alemanya per recuperar les obres d'art que va, diguéssim, robar l'exèrcit nazi. O sigui que recuperen obres d'art. No és de tiros, no és de sang i fetxa. Ah, i una altra pel·lícula que no em recordava, La gran belleza de Paolo Sorrentino. Aquesta és un passeig per Itàlia magnífic, un visitant japonès que es desmaia de veient tanta meravella. Tanta bellesa. Tanta bellesa. Podria dir més coses, totes aquestes pel·lícules, per aleshores no acabarien mai. Jo recomano només que us acosteu... Almenys que les persones vagin a veure cine. Clar que sí. Encara que sigui el dia que ho fan baratet, almenys ompliu les sales, perquè si no acabarem no fent cine. Jo és que soc molt cinèfil. Jo més vaig al cine i estic dins de la pel·lícula. No, jo m'hi trobo molt bé. I m'ho passo molt bé. En canvi quan veig cine a casa no acabo d'entrar. T'aixeques, fas una altra cosa... Falta l'ambient. Jo he vist moltes vegades, i tinc la pel·lícula, Bailando con Lobos, però quan la vaig veure d'estrena al Coliseum, mentida, perquè allà tens el so que t'envolta, i no sé, és una altra cosa. Tu veus, per exemple, que ara la fan al cinema, per cert, Gravity per televisió, i veus allà una pantalla petita... Per greu que tinguis la pantalla del televisor, és diferent. Però en canvi veus gràviti al cinema. Ho dic bé, gràviti, que deu voler dir gravetat, no? Amb el cinema, i a més amb tres dimensions, estàs allà flotant a l'espai amb el George Clooney i la Sandra Bullock, no? Estàs flotant amb ells a l'estratòsfera. Molt bé. I inclús surten les cordes que es trenquen de la nau i li sembla que amb la mà les puguis agafar. Les puguis agafar. I estàs a dins. Sí, sí. Posem-vos en cama, sisplau, Marc. No, no, no, no. Estem molt moriscos. I ara una notícia ràpida sobre comis, que ja n'hem parlat d'aquest còmic, però com que avui els he promès els seus autors, que ho diria, i a més avui l'estan presentant a l'EFNAC, i ells ens segueixen per Facebook, doncs recordar que la voz que no cesa, que és la biografia en còmic del poeta Miguel Hernández, obra de Ramon Boldú dibuixos i Ramon Pereira guió la presenten demà passat a les vuit del vespre a l'ateneu popular de les Corts. Ramones queda a dins. Molt bé. Bé, i ara parlarem una miqueta de Sant Just. O sigui, aquesta és una notícia que tenim, que es treia del bulletí. l'Avinguda del Dr. Rivalta un passeig més sostenible. Les actuacions fetes a l'Avinguda del Dr. Rivalta han millorat la recollida d'aigües, el paviment i properament l'espai enjardinat. També s'ha pavimentat l'espai destinat a estacionament de vehicles i s'ha connectat a peu amb el passatge de Santa Gertrudis. L'enllumenat que s'ha instal·lat és nou i segueix els criteris d'eficiència energètica. L'ets de molt baix consum en té la gestió per controlar el nivell lumínic i optimitzar la despesa. Així que hem d'estalviar llum de totes totes. Sí, ara és fàcil amb això dels leds i tot això. El que passa és que potser de compra... De compra és una mica caret però duren moltíssim i val la pena i gasten molt poquet. I ara també recordem que la Rambla de Sant Just compleix 100 anys. És una informació del darrer número, del de la Vall d'Avers. L'obertura de la Rambla de Sant Just fou un dels acords més transcendentals per al futur urbanístic del poble. Porta data del 1 de enero de 1914, escrit així en castellà. O sigui que es reuniren en festiu després de la ressaca de Cap d'Any. Potser va ser per la ressaca. I tant, l'acte oficial, redactada en castellà i púlcrement mecanografiada, diu que es reuniren sota la presidència de l'alcalde Joaquín Carbonell i amb els regidors Ferreol Navarra, Pedro Domènech, José Vives, Juan Claramún, Buenaventura Gelabert, Jaime Cartró i Jacinto Amigo, amb els propietaris Gaspar Modolell Llané, en representació de su senyor Padre, i José Cardona Planas, assistit de Sebastián Canalias, abogat, amb el control legal del secretari municipal Antonio Fàbregas i l'arquitecte Marcelino Coquillat, tots els noms en castellà amb el tractament de don a tots ells, és a dir, la flor inata dels manaires locals. L'acord del ple municipal té 12 punts i tracta sobre el repartiment de parcel·les i compensacions dels unvers d'altres i viceversa. La finalitat era segons l'alcalde Carbonell, apertura d'una via o rambla que servirà d'ingrés a la població, substituint l'actual camí que presta aquest servei, amb absoluta conformitat, tant per a les beneficis que han de portar per a la població, les millors que tracten de portar-se a terme per a els propietaris. El dictamen FOU aprovat per unanimitat. Fet i dit, en pocs mesos s'obria el Flemant Vial, un carrer sense esfaltar, recte, ample, pla, cosa poc usual al poble. Un dels eixos és en major i creu, la urbanització del Sagrat Cor, un sector d'eixample residencial on construir torres amb els estiuajants barcelonins. La Rambla connectava amb la carretera mentre que el carrer Bona Vista no hi acabava de desembocar pels plets sobre els últims 25 metres. Imagina't que els últims 25 metres, molts anys després de la guerra, s'hi anaren fent petites actuacions i amb la democràcia un lifting a fons. Però el fet més remarcable fa la construcció del paradó i jardinets l'any 1944 per iniciativa de Josep Maria Modolell, el paradó on milers de Sant Justencs i Sant Justenques esperaven i encara avui esperem estoicament l'autobús. I ara hi ha una recomanació als nostres oïdors. La vostra història dels records de la Rambla. Aquí sí que tots tenim els nostres records, perquè moltes de les persones que van venir a viure a Sant Just, al sentir Rambla, ens imaginàvem, doncs jo què sé, uns pensaven amb la Rambla de Barcelona, altres amb la Rambla del Poble Nou, la Rambla de Vilanova, amb les seves botigues, les seves tendres... Saps què passa? Com he viscut Esplugues des dels 10 anys. Ja ho coneixies. I ja ho coneixia. O sigui que veníem a Sant Just per festa major, per anar al Parc de la Bona Aigua. O sigui que eren uns desenfretjos, eh? La Bona Aigua. Però anaves allà berenar i ja sabíem que la Rambla era la Rambla. I Rambla etimològicament És com una mena de reg perquè hi passi l'aigua. És després que s'han poblat. La passejada literària d'estiu que el Centre d'Estudis Sant Justencs organitza amb motiu de la Festa Major és prevista per al dia 1 d'agost. Serà un recorregut per la Rambla. Us convidem a participar-hi enviant-nos un escrit sobre algun fet o record rellevant que tingui relació directa amb la Rambla de Sant Just. Es demana un mínim de qualitat literària. Dels originals, rebuts, se'n farà una selecció per ser llegits en directe. Editarem el llibret habitual amb tots els textos. També podeu remetre'ns fotografies capturades al mateix indret i que tinguin rigor històric. Algunes de les quals exposarem a la via pública amb d'altres aportades pels socis de l'Agrupació Fotogràfica de Sant Just que col·labora amb el Centre d'Estudis Sant Justencs. O sigui, ja ho sabeu i no us amoïneu si no us atreviu a llegir-ho. Els lectors habituals que participem a les passejades ja us llegirem. Ja ho farem. Vosaltres afineu la memòria i escriviu amb qualitat. I endavant. Bé, i ara posarem la sintonia de continuar viatjant per Catalunya. Bé, travessia d'alta muntanya al Pedraforca. Oi, sí que estàs en forma avui, Joana. Ui, molt, moltíssim. Si ve pujar al Pedraforca requereix un bon entrenament, circular i per la falda és un exercici amable, agraït i apte per totes les edats. O sigui, ja sabeu, la tercera edat, tots cap al Pedraforca. Tots cap al Pedraforca. Visitem una de les nostres zones de muntanya per excel·lència, el massís del Pedraforca. Un mite entre els practicants de l'escalada i l'alta muntanya que va veure com en les seves parets calcàries s'introduia la tècnica alpina més moderna en grans episodis protagonitzats, entre d'altres, per Lluís Stassen. I recordeu que el nostre ex-president Jordi Pujol i l'arquivisme Ricard Maria Carles hi havien anat a fer passejades, ho havien explicat en diverses ocasions. El refugi de muntanya que hi ha sota la cara nord del Pedraforca porta el nom d'aquest escalador, el que hem citat abans, en Lluís Stassen. L'edifici està situat a la Jassa dels Prats, un prat envoltat d'arbres amb una font d'on surt el nostre itinerari. Cal seguir els senyals del PRC 123 que ens condueixen per un bosc de pins i també a vets molt opac i molt humit. El camí fa alguns desnivells i veiem com les arrels dels arbres envaeixen alguns trams. Al cap d'una estona, travessem la canal de Riam Bau, curulla de grans blocs de roca que s'estimben de la paren nord de la muntanya. El camí va guanyant alçària i vistes sobre la vaga de Grasolet i l'escanall de la serra de Cadí. Si ens girem, veurem cada cop més minúscula i més en sota la jassa dels Prats. Passada una bauma, ens enfilem de valent i poc més amunt deixem el camí del Coll de Verdet per entrar de ple al Platissà, un Prat allargassat molt adequat per fer una bona parada. Pugem fins al coll de les Eixegudes, el punt més elevat del recorregut de 2.086 metres d'altitud. Tot seguit baixem cap al paratge de les set fons on diverses sorgències d'aigua brollen constantment i aporten cavall als torrents que baixen a les valls. En aquest punt, recuperem els senyals del camí PRC 123. Perdem alçada fins a la collada del tauler i tot seguit fem un descens amable per la coma dels caners que ens durà fins al fons terrer. Els senyals ens duen a un camí de bast, antic i pedregost que ens conduirà fins a gòsol, al fons de la vall Llamada, on hi ha aquest petit poble del Vergadà. Molt bé, posem música. Por la calle de Alcalá, con la espalda almidona y los nados apoyados en la cadera. La florista bien viva y sonríe de escala por la acera de la calle de Alcalá. Quiero un oso que dame el baile, dice, venga usted a ponerme en la sola para lo que quiera. De la flor de Usted verá, por mi tierra verá, donde el mundo va a llenar de azada. ¡Nieve Usted! ¡Nardo Saballero! Si es que quiere una mujer, nada más no cuesta dinero y son lo primero para convencer. Llévelos y si se decide no me moveré de aquí. Luego, si alguien se los pide, nunca se les olvide, yo se los pido. Bé, després d'aquesta passejada per la calle de Alcalá, doncs ara, que va molt bé pel tema que presentem a continuació. Jo ja m'hi trobava, perquè el darrere no fa pas gaire, fa dos mesos quan vaig estar a Madrid, em vaig fer una bona passejada des de la Puerta de Alcalá, per tota la calle de Alcalá, a la Puerta del Sol, i per tot el centre de Madrid. El viejo Madrid. Bé, molt bé. Escolta, avui farem una miqueta de salut per aquelles persones que pateixen diabetes. Perquè representa que a la societat nostra del primer món cada cop hi ha més persones que la pateixen, tant els nanos que ja neixen amb aquest problema de pàncries, com les persones grans que ja tenen la número dos, que és la Melitus. Doncs res, menjar pocs pastissos. Pocs? Cap ni un. És important remarcar que aquesta malaltia és crònica. Per tal de retardar i minvar les complicacions que pot tenir per la nostra salut, cal controlar-la de prop. I per aconseguir-ho, cal seguir les recomanacions següents. Aquestes recomanacions les traiem d'aquest folletó de conviure amb la diabetes del Departament de Salut. Ho vaig obtenir allà a l'ABC. I aquí al CAP els teniu també. A l'àrea de Salut de Sant Just. Controleu el pes. Cal vigilar-lo periòdicament i intentar d'ajustar-lo segons l'edat, el sexe i l'alçada. Mantenir un pes adequat és doncs primordial. Medicació. Pot ser que per les característiques de la diabetes s'hagin de prendre medicaments. Insulina, hipoglomercians, orals o d'altres. Atès que es tracta d'una malaltia crònica, caldrà prendre'l sempre tal com ho indiqui el metge. Això és molt important, primordial. Compte amb els peus. Els peus són una part delicada de l'anatomia del diabètic. Qualsevol lesió, per petita que sigui, pot donar lloc a trastorns greus. Cal revisar-los cada dia, tenir una bona higiene, consultar l'equip sanitari i seguir els seus consells. Autocontrol. Saber un conjunt de tècniques per conèixer el nivell de glosèmia és fonamental per assegurar-ne un bon control. El metge indicarà el tipus de control que es pot fer a casa, freqüència, horari i modificació del tractament segons els resultats. És recomanable anotar els valors obtinguts en el carnet del diabètic i portar-lo en el moment de la consulta. Alimentació. En primer lloc, cal evitar el consum d'aliments ensucrats. A més, l'alimentació ha de ser adequada al pes i l'activitat física i al tractament que faci el diabètic. Ha de ser el més variada possible. Cal repartir equilibratament els aliments al llarg del dia i evitar passar estones llargues sense menjar. Compte amb els ulls. Sovint en el diabètic, els ulls són un òrgan afectat. Per tal de prevenir les complicacions o posar-hi tractament si s'han produït, cal que revisi els seus ulls com a mínim un cop cada any o més sovint si cal. Exercici físic. Una activitat física adequada ajuda a controlar els nivells de glucosa a la sang. L'exercici ha de ser adient per a la nostra condició física, edat i tipus de tractament. S'ha de fer regularment, cada dia si és possible, i s'han d'evitar exercicis poc habituals i excessius perquè també es contraprodueix fer exercicis si el cos no està preparat. I en general, recordeu que a la gent gran no ens convé passar moltes hores seguides sense menjar. Ni si teniu síndrome de colon irritable, ni qualsevol altre trastorn d'edats avançades. Convé menjar poquet, però cinc vegades al dia. Sí, sí, i tant. Bé, ara posem la sintonia de la poesia. Com hem dit abans d'ahir, d'aquest mateix mes, l'hora dolça de la mort, com ell va escriure, va sorprendre el poeta Joan Vergés. El recordem amb aquestes paraules del seu poema. Més val que ajustis la finestra. Les veus que ara et somriuen no tenen res a veure amb els discos ratllats on vas gravar tan malament la teva vida. No miris més les fulles verdes ni les mans juntes dels qui comencem a estimar-nos. Fa xuc de dioptries i no tens dret ni una mica de cel d'aquesta tarda, Clara. Desconecta el pick-up, des el fons de l'armari aquests apunts ridículs de poesia nova i deixa que els records més fidels que la vida et facin companyia. Torna al teu centre, la capsa dels retrats, les postals en relleu, els cromos de batalles i els vells instants diversos que no vas saber escriure i que ja hauries d'haver llançat el foc fa de tant de temps. Deixa que a poc a poc la sang se't torni espessa, t'endormísqui la son del fer-se vell, qui sap si a l'hora dolça de començar a morir. La mort i l'amor, sempre present en Vergés, també ens ha deixat dir. Em dius que plori si vull plorar. Em dius que mori fins a demà. No pots comprendre com el dolor dura per sempre si es fa cançó. Em dius que el nostre amor era un ocell ferit tremola al teu cor. Somia en mal meu pit, amiga de la mort. Camí de vela blanca, la llum del nostre amor és una flor que es tanca. En record dels 113 anys de la mort del poeta romàntic espanyol Ramon de Campoamor, us recitem avui un dels seus poemes més coneguts. Qui en supiera escrivir? Escribidme una carta, señor cura. Ya sé para quién es. ¿Sabéis quién es? ¿Por qué una noche oscura nos visteis juntos? Pues... Ah, perdonad más. No extraño ese tropiezo. La noche, la ocasión... Danme pluma y papel. Gracias. Empiezo. Mi querido Ramón. Querido. Pero, en fin, ya lo habéis puesto. Si no queréis. Sí, sí. Qué triste estoy. ¿No es eso? Por supuesto. Qué triste estoy sin ti. Una congoja al empezar me viene. ¿Cómo sabéis mi mal? Para un viejo, una niña siempre tiene el pecho de cristal. ¿Qué sintió el mundo, un valle de amargura y contigo un edén? Haced la letra clara, señor cura, que entienda eso bien. El beso aquel que de marchar a punto te di... ¿Cómo sabéis? Cuando se va y se viene y se está junto siempre, no os afrentéis. Y si volver tu afecto no procura, ¿tanto me hará sufrir? ¿Sufrir y nada más? No, señor cura, Que me voy a morir. ¿Morir? ¿Sabéis qué es ofender al cielo? Pues sí, señor, morir. Yo no pongo morir. ¡Qué hombre de hielo! ¿Quién supiera escribir? Senyor Rector, en vano me queréis complacer si no encarnan los signos de la mano todo el ser de mi ser. Escribidle, por Dios, que el alma mía ya en mí no quiere estar, que la pena no me ahoga cada día Porque puedo llorar, que en mis labios las rosas de su aliento no se saben abrir, que olvidan de la risa el movimiento a fuerza de sentir que mis ojos, que él tiene por tan bellos, cargados con mi afán, como no tiene quien se mire en ellos, cerrados siempre están. que es de cuantos tormentos he sufrido la ausencia más atroz, que es un perpetuo sueño de mi oído, el eco de su voz, que siendo por su causa el alma mía goza tanto en sufrir. ¡Dios mío! ¡Cuántas cosas le diría si supiera escribir! Pues señor, bravo amor, Copio y concluyo a Don Ramón. En fin, que es inútil saber para esto. Argullo ni el griego ni el latín. Acabem amb dos estils de poesia ben contrastats. Un que és tota una mostra de la poesia romàntica i a la vegada realista dels autors espanyols de l'època. Tenint en compte que ja fa tants anys realment dibuixa una part de la manera de sentir d'aquell temps. Sí, quan estudiavem teoria de la literatura en deien poesia descriptiva realista, perquè descriu situacions. És una poesia en certa manera teatralitzada, per això servia i serveix encara per estudis a l'Institut de Teatre i a l'Institut d'Interpretació. I també ara això que està tant de moda, el coach, els que ensenyen els polítics a expressar-se, i que per cert ara és una obra de teatre protagonitzada per Lolo Herrero i altres actors que està tenint molt d'èxit i que està de gira per Catalunya. saber-se expressar, memoritzar aquests poemes i dir-los de memòria serveix perquè els polítics no tinguin un to monocorde i sàpiguen fer inflexions a la veu. No sé si se'n surt. N'hi ha que sí i n'hi ha que no. Més no que que sí. N'hi ha que s'expressen molt bé. N'hi ha que sempre sembla que senti... Fan un ritornello que feien en la poesia del romantisme. El mismo Tonillo, no? I a més quan, per desgràcia, repeteixen les mateixes coses. No, no i no. No, no i no. Bé, doncs hem arribat als moments finals d'aquest programa d'avui de 60 i més. Doncs moltes gràcies Marc, moltes gràcies Joana i a tots vostès per escoltar-nos. Per escoltar-nos i us esperem dimecres vinent, com sempre, de 8 a 9 o bé si voleu tornar-nos a escoltar el proper dissabte de 11 a 12. I si ens voleu parlar de l'enterrament de la Cerdina o del començament de l'Aquaresma, dels aliments que és adequat per fer-ho. El que vulgueu ens podeu trucar. Bé, fins aleshores, a tots, molt bona nit o molt bon dia. A reveure. Vinga, vinga, vinga! Bona nit, benvinguts a una nova edició de Cara B, que avui dedicarem en el seu 90% pràcticament a escoltar la música d'un dels grups més importants de la història de la música moderna, el Led Zeppelin. I ho farem començant pel treball del 1973, Houses of the Holy, que va ser l'últim treball que van gravar per l'Atlantic Records, amb la peça The Song Remains the Same. I wanted to know every place I needed to go. If I saw that people go to misery, sit along, oh, with the one watching misery, Every little song that you know Every little thing that you know We can do it!