60 i més | Cordons Eslàstics, Maria Callas, Quatre Gats i catacumbes, fred a la tercera edat, codony i Alta Cerdanya, i mites del dolor

Música Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Música De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill-out, l'smooth jazz, el funk, el soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres, i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. T'hi esperem. Des del cap de Sant Jus posem a la teva disposició la meva salut. La meva salut és un espai de consulta personal i intransferible on pots disposar de la teva informació de salut i fer tràmits electrònics de forma segura i confidencial. Tens 18 anys i una adreça de correu electrònic? Acosta't al nostre cap i porta la teva targeta sanitària i el DNI. I t'informarem sobre com hi pots accedir. Fem salut per tu. Cap Sant Jus. Avinguda Indústria. Sense número. Primer, van ser les zones. 98.1 FM. Després, internet. RadioDesvern.com. Li vas seguir Facebook, Twitter, YouTube, Instagram i ara obrim un nou canal. Comunica't amb nosaltres per WhatsApp. 610 777 015. Ràdio Desvern. Cada dia, més a prop teu. Ràdio Despera. 98.1 Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com. Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. Informatiucomarcal.com. Ara escoltes Ràdio Desvern. Seixanta i més. En benvolguts oients, torna a l'antena de Ràdio Desvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, com cada dimecres i dissabtes, 60 i més. El magazín que us informa sobre temes diversos, música, curiositats, actualitat, tot allò que la nostra taula de redacció considera que us pot interessar. L'Alina Santa Bàrbara, en Joan Maria García Puigdevall, en Carles Hernández i Rius i qui us parla, la Joana Algarra, us saludem molt cordialment i desitgen que a l'hora que ara comença, tots sigueu molt contents d'estar-nos escoltant. Bé, saludem la nostra Montse, que avui, pel que sigui, no ha pogut estar amb nosaltres. O sigui que, una miqueta de música. Què us ha semblat aquesta setmana que acabem de passar quan aconteixements tristos, com el traspàs de personatges importantíssims, tant a nivell de l'Estat com a nivell mundial? I què em dieu del temps atmosfèric, que ens ha regalat pluges, tornados o mànegues, com vulgueu, llams, llampecs, trons, vents, neu, pedra... O sigui que, un temps de tardor d'allò més entretingut. Qui va dir que no plauria? L'atmòsfera s'ha netejat, encara que les boires també han fet acte de presència. Resumint, tot un panorama d'aquells que li encanten al nostre home del temps, variat, ple de fenòmens meteorològics... Bé, que no sigui gens avorrit. O m'equivoco, Carles. Vols parlar una miqueta del temps, Carles? No? No, no, no, està parlant per telèfon. Deixa'm-ho córrer. Bé, després d'aquests minuts, per favor, continueu amb nosaltres perquè comença 60 i més. Fins demà! Veiem, creieu que tenen importància els cordons de les sabates esportives o de carrer? A mi sempre m'ha semblat que sí, però ara ja no serà difícil per a les persones en mancances físiques, com per exemple gent gran quan perd agilitat en els dits, o bé pateix patologies invalidants, com l'artritis, o nens que encara no tenen destresa per lligar-se les sabates o les bambes amb cordons. Doncs bé, ara això queda resolt per la sortida al mercat d'uns cordons que podríem anomenar intel·ligents, fabricats en silicona per una firma jove que encara no compta ni amb dos anys d'existència. Es diu elàstics. Es la... eslàstics. Eslàstics. Eslàstics. Eslàstics. Eslàstics. Eslàstics. Eslàstics. Eslàstics. Eslàstics. Eslàstics. I que ha aconseguit fabricar uns cordons amb més funcionalitat, ja que subjecten més el peu i tenen una durada més gran. Sembla que parlem d'una místicla menor, com sembla ser uns cordons de sabates, tant d'esportives com de carrer. El seu creador, l'enginyer Xavier Camps, diu que es va inspirar, per la seva fabricació, en uns cordons d'una firma americana que els feia de plàstic, però que eren d'una durada curtíssima ja que es trencaven al pocs dies. Ell va provar de fer-los amb un material més consistent i d'ús més còmode amb un sistema de cordat més funcional, apte per fer-ho ràpidament, com ho han de fer els corredors, els ciclistes o els patinadors, que no poden aturar-se o lligar-se als cordons. El senyor Camps explica que va invertir 120.000 euros per patentar el nou sistema i dos anys de la seva vida fins no va aconseguir realitzar-lo, però ara té com a compensació que ja disposa de dos punts de venda en dos importants centres comercials de Barcelona i de Madrid, a més a més de tota la distribució cada cop més important a través de més d'un centenar d'establiments de venda de calçat esportiu i també de sabateries d'arreu de tot l'estàntic. Gràcies. I ara, música per gaudir. Avui hem dubtat en parlar o bé de l'autor de l'òpera Gianni Schicchi, com és a Calas. Tots dos són personatges immensos en el món del Belcanto. Bé, avui reflectirem la personalitat de la gran diva, cosa que és gairebé innecessari. ella es va adaptar a tota mena de protagonistes, tant dramàtiques com romàntiques. De prima dona, un tan obesa, fins a convertir-se en una estilitzada figura, sofisticada i encisadora, van transcorrer molts anys dedicada exclusivament al control del seu art i de la seva veu, i, desgraciadament, sempre sota el domini d'algú, primer de la seva mare, després del seu marit i representant i, finalment, del seu amant, Aristòtil Onassis. La carrera professional de la cantant no fou massa llarga, però el talent i la seva veu meravellosa la va fer aconseguir el màxim d'èxits possibles, convertint-la en una llegenda eterna. En els escenaris va ser una deessa, adorada pels seus innumerables admiradors. Capritxosa, com bona diva, es va enamorar bojament de l'armador Aristòtil Onassis, i va quedar destrossada quan aquest es va casar amb la Jacqueline Kennedy, tant que es va recloure en el seu apartament de París durant molt temps, on va morir per causes naturals l'any 1977. De totes maneres, Maria Calas ha quedat per a la història com una llegenda del segle XX, tant com Marilyn Monroe o Elvis Presley. L'escoltarem en l'àrea O mio babino caro de l'òpera Gianni Esquiqui de Giacomo Puiggini. L'escoltarem en l'àrea O mio babino caro de l'òpera Gianni Esquiqui de Giacomo Puiggini. Sous-titrage Société Radio-Canada Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Meravellosa, Maria Calas. I l'ària preciosa, també. O sigui que és un bon moment per sentir aquesta música. I ara, querida Lina, per favor, aquelles curiositats... Coses que són interessants de Barcelona, eh? O sigui, ja estic fent una mica de research, que dirien els inglesos, de búsqueda d'aquestes coses que a vegades no les sabem o les sabem. Sí, o les sabem per sobre. Una certa gràcia, no? I avui parlarem també d'artistes, que és la colla dels quatre gats que es trena una revista. Home, bé, clar. Diu, el Pere Romeu, el Miquel Utrillo i l'escritor Santiago Rossinyol, tot això és del 1860, 1931, més o menys, per aquí, van editar una revista amb el nom dels quatre gats, Publicació Artístico-Literària. Era un plec de quatre pàgines en foli, amb una portada de color i textos literaris a les pàgines restants. Va ser, en realitat, un intent de crear publicitat pel negoci. I va... Aquest quatre gats, aquí encara existeix, al restaurant. Sí, sí, sí. Vull dir, ja hi ha... Les parets estan penjats, una sèrie de quadres... Sí, no, no, això és molt típic. Sí, diu, va ser en realitat un intent de crear publicitat pel negoci. I va comptar amb molts col·laboradors, entre els quals es trobaven els artistes, com a Peles Mestre, Pius Gené, Eugeni Dors, Ramon Casas, Ramon Pitxot, Isidre Nonell, entre altres. Els quatre gats només se'n van publicar, de la revista, 15 números, entre els mesos de febrer i maig del 1899. Va ser un antecedent de pèl en ploma. Una revista que va arribar a ser fonamental per la difusió i l'intercanvi d'opinions i novetats en matèria de l'art. Acabarien sent una publicació molt coneguda i prestigiosa on hi aparegien els primers cartells d'en Ramon Casas. Però n'hi ha dintre dels quatre gats una anècdota que diu quan Picasso pagava els sopars amb els seus dibuixos. Picasso, que visitava els quatre gats cada nit, sempre seia amb una taula al costat de les vidrires. L'acompanyava el pintor Rafael Padilla i a l'escutlor Mateo Soto. I els tres treballaven en unes golfes minúscules d'una ruïnosa casa del carrer Consolat. Per tapar-ne les esquerdes d'aquella casa i les humitats, Picasso havia decorat les parets del pis amb pintures. Enmig del bullici, de les titelles i dels riures dels burgesos curiosos que venien a veure aquests personatges estrofolaris del món de les arts, Picasso dibuixava. I en algun moment de la jornada, ell què feia? Venia els quadros que tenia, no? I aleshores, amb aquells cèntims que cobrava d'aquests quadros, que era un petit botí, o sigui que en realitat... Imagina't ara aquella gent... El que devia valdre. Ara que sí, potser algun d'aquests se'l té algun Picasso i fixa't, no? Diu... I aleshores pagava el sopar. Diu, el seu primer encàrrec significatiu va ser precisament de Pere Romeu, que li va encomanar un retrat del seu fill. A Picasso, aquella feina, li va significar una fortuna de 25 pessetes. Molt bé! O sigui que ja veieu aquí, aneu els quatre gats i veureu... Sí, no, no, amb 25 pessetes no pagues els quatre gats, eh? Això ja ho pots jurar-ho tu. Aquests sí que no els calen. Home, és que 25 pessetes en aquell temps eren un dineral. I tant, potser... Perquè, bueno, abans de l'any 40, o sigui que estem parlant molt de temps d'espoies... Sí, era abans del 30 i pico. Era un sopar de duró. Sí. Per tant, són cinc vegades més que... Sí, podria fer cinc sopers. Sí, cinc sopers. Sí. Bé, i aleshores ja us en recordeu que anem sempre per aquells fantasmots i coses que n'hi ha, no? I diu, el cementiri dels màrtirs. I aquest m'ha cridat l'atenció perquè parla de Sant Just i Sant Pastor, però no d'aquí. I diu, a la plaça de Sant Just, no nostre, eh, senyors? Diu, hi hagué el primer cementiri de cristians a la Barcelona. Els fets s'expliquen el per què. Sembla probable que aquell indret avui que ocupa l'Eglésia dels Sant Just i Pastor existís antigament un temple pagà dedicat a Mitra, aquell déu amb barretina que fertilitzava la terra amb la sang del brau que matava amb la pròpia mà. El mitraïsme era un cult molt bàrbar, practicat principalment pels legionaris de l'imperi romà, en el qual els sacrificis humans eren força habituals. I era just aquí, davant del temple de Mitra, on se'lsava l'anomenat pou dels sacrificis i on eren llançats els cristians víctimes proviciatòries d'aquest culte. La profunditat del pou era tanta que no hi havia possibilitat que cap dels que eren llançats allà dintre sobrevisqués. Però els parents i amics dels martis se les engeniaven per rescatar-ne el cadàver i donar-li als cristians una sepultura tal com ells creien que era necessari. Per arribar-hi havien excavat passadissos subterranis, aprofitant de vegada el traçat de les clavegueres construïdes pels mateixos romans. Aquestes galeries secretes van acabar convertir-se en veritables catacumbes, en les quals els cristians es reunien no solament per recuperar els seus morts, sinó també per celebrar els oficis de la seva religió, la que practicaven. Sí, sí. Amb l'adveniment del cristianisme, en aquest indret es va aixecar la primera església de la ciutat, a la qual li van donar el nom de Temple de Sac dels Sants Màrtirs. Al davant hi havia un cementiri que l'havien fet cristià. Com a anècdota medieval, és que uns anys més tards, havent anat un comissionat eclesiàstic a Roma per sol·licitar relíquies de sants, pervenen a aquest temple. El sant pare els digué que prenguessin terres d'aquesta placeta, l'exprimissin, atès que obtindrien la veritable sang dels martis. Però el pou dels sacrificis va haver de ser tapiat, perquè la gent del barri deia que fer-se de nit el toc de les ànimes dels seus brocals sortien silenciosos i esferidors els espectres dels enterrats, i sí, per intrincat didal de galeries caminaven al subsol del cementiri. Al segle XIX, quan es va fer reformes al temple, encara es van trobar corredors soterranis, que des de les sepultures anomenades del Vicaris Perpetus es trobà al centre de la nau i anaven a parar a la Capella de l'Esperança, situada al carrer Veí de la Palma de Setjús. Va ser també en aquestes galeries, segons diuen, i això també és anecdòtic, no, anecdòtic no, suposo que és així, diuen que van trobar, i la tradicció ho diu moltes vegades, que és on em van amagar la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, la Muraneta, quan va ser la invasió dels rims. O sigui que la primera imatge de la Muraneta estaven allà. Que la Muraneta era blanca, això no ho diu el llibre, però la idea és aquesta, la Muraneta és blanca, el que passa que d'estar enterrada, amb les unitats es va tornar a la Muraneta. I els fums també dels siris, dels siris i de totes aquestes coses. O sigui que senyors, si voleu anar als quatre gats, com diu la Joana, porteu la butxaca plena per comprar també algun quadre d'en Picasso. Ui, a més sembla que allà no es venen. I si no, els quatre gats està a la vora del carrer Patritxol, no, Joana? Bé, avui no parlem del carrer Patritxol, però podem parlar de la gran exposició de dibuixos nous, de col·leccions de fora d'aquí, que fins al mes de, em sembla que és març, estarà al Museu Picasso, però a les noves instal·lacions. i realment és molt interessant. Val la pena que hi tingui les cames bé. Per anar-hi. Sí, perquè la vegada que jo vaig anar, entre les dues hores que vam fer de cua, i tota la resta de passatges, que va ser quan van inaugurar l'afegit del balau del costat. Aleshores, jo tenia les cames molt bé, però van ser hores, eh? Ja, ja, ja. Al final ja tenies els ulls tan plens que el cervell no te'n metia més quadres. Era un quadre, allò, el síndrome d'Estendel. Sí. Per trobar els quatre gats, és molt fàcil, és el portal de l'àngel. Sí, sí. Comencem per la plaça de Catalunya, i agafem com a referència el Banc d'Espanya, que per cert, avui s'ha reunit el Banc d'Espanya aquí a Barcelona. Aquí a Barcelona, sí. El senyor Líndia ha vingut aquí, aviam què passava. Tot l'estat major reunits aquí. Bé, doncs, a partir del Banc d'Espanya, uns, no sé, 150 metres a l'esquerra, penso que és la tercera cantonada, hi ha un carrer estret, que allà hi ha els quatre gats. Sí, sí. A més, és clàssic, amb els fanals, tot, modernistes. Sí, sí, sí. Bé, i una cosa que ha dit la Joana, diu, amb la cua, que vam estar a la cua, quan esteu a la cua del Museu Picasso, si una noia, jove, maca o vàries, vestides de guiri, i dir guiri amb tot el meu bon trenant, no és que és despegat. Sí, no, no, no en pla amb despectiu. No és pla amb despectiu. Aneu al tanto, perquè en realitat són característes. Sí, sí. Sí, que vigileu, eh? O sigui, que us ha fet la picosada, no? Sí, bueno, això... La picassada, diríem, no? Sí, sí, sí. També ho deien d'un monument, no me'n recordo, a Itàlia. Sí. Que també, bueno, a Itàlia, quan vam anar amb la parròquia, menys mal que li vam enganxar, pobra, que s'ha mort fa poc, el Cucurella, el Joan Cucurella, li va enganxar la mà a la butxaca de la cartera, eh? Què fas? Nada, nada, nada, nada. Li va enganxar la cartera als dits. Sí, sí. Bueno. Bé, posem una mica de música. Bé, posem una mica. Bé, posem una mica. Bé, posem una mica. Bé, posem una mica. Bé, posem una mica. Bé, posem una mica. Bé, posem una mica. Bé, estem ballant la bamba i, esclar, escolta'm, hem de continuar perquè si no, que faríem, no? Bé, ja fa temps que no dediquem un espai específic a la nostra gent gran i a les seves especials condicions de vida per a la seva adaptació als diferents canvis de temperatura. Ja que s'acosta a l'hivern, és hora de fer-ho. Ja que s'acosta a l'hivern, és hora de fer-ho. Ells, la gent gran i els més petits, la mainadeta, són els que s'ofreixen en més intensitat l'ambient on es desenvolupen les seves activitats, que no està d'agudament acondicionada. Doncs bé, aquest preàmbul dona peu a la divulgació d'un article que signa Òscar Jiménez, especialista en temes sociològics. Comença, Lina. Diu, combatre el fred a la tercera edat. Les èpoques de fred repercuteixen en la salut de totes les persones, però molt especialment entre els més petits i, sobretot, entre els més grans, en els quals el descens de les temperatures pot agreujar les seves malalties habituals i fins i tot causar nous trastorns. La Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia va emetre fa uns anys un comunicat en què feia diverses recomanacions dirigides a les persones d'edat avançada perquè poguessin combatre el fred en millors condicions. En aquest document de la institució, és que l'hi he tret perquè amb sigles un no s'aclara. Sí, és la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia. Explicava que les persones grans són més susceptibles de patir els efectes de les baixes temperatures perquè el pas dels anys altera els mescanismes de termorregulació, és a dir, aquells amb els quals compta el nostre organisme, per mantenir estable, o dins de certs límits, la temperatura corporal. Els ancians tenen mala tolerància a la calor, però encara és pitjor la seva tolerància al fred. En una persona gran, les reaccions del metabolismo que es produeixen en el seu organisme són menys eficients. La pell és cada vegada més prima i els receptors de la temperatura ja no funcionen tan bé com abans. Això darrer fa que tinguin més dificultat per percebre si estan passant fred o calor. Els geriatres també adverteixen que en situacions de fred el cos perd més calor del que és capaç de produir, la qual cosa s'accentua més la tercera edat. Per conservar la calor de l'organisme, els bassos sanguinis de la pell es contrauen i això obliga el cor a bombejar més sang, cosa que eleva la pressió arterial. I tots sabem el risc que això comporta. Les probabilitats de patir un infart de miocardi o un ictus s'incrementen. Si tots hem de protegir-nos del fred, les persones grans encara més. Les bajes temperatures augmenten el risc de contraure infeccions respiratòries, com un refredat o una grip, que poden complicar-se en forma de bronquitis o neumonia, així com de patir ja esmentats problemes de circulació, infarts, ictus, etcètera. I més. I més. A més a més, el fred pot provocar la mort per hipotèrmia, a la qual els ancians són més proclius fins i tot quan estan aparentment sants. La Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia ofereix una sèrie de consells importants dirigits als ancians per combatre les baixes temperatures. A continuació, resumim aquestes recomanacions i afegim algunes altres que mai estan de més. Dieta. A l'hivern s'ha de seguir una dieta que afavoreixi la producció d'energia calorífica. Per exemple, augmentant la ingesta d'hidrats de carboni, com l'arròs, la pasta o els llogums, sense oblidar els aliments amb un elevat contingut de proteïnes, com les carns o el peix blau. S'ha de beure força líquid, dos litres diaris, ben sigui aigua, infusions o sucs, fins i tot quan no es tingui sensació de set, una cosa força habitual amb les persones d'edat avançada. Alcohol. S'ha d'evitar, costi el que costi, la ingesta d'alcohol. Encara que pot generar una certa sensació de calor, en realitat provoca constricció dels vassos sanguinis, igual que el fred, i ja hem comentat que això augmenta la pressió arterial i el risc de patir problemes cardiovasculars. Per això, en el cas de les persones hipertenses, a l'hivern convé controlar millor les xifres tensionals. Temperatura a la llar. Mai ha de ser inferior als 21 graus. Convé evitar els brasers i les estufes de botar, que a part de produir monòxid de carboni, poden causar cremades. La calefacció de gas o els radiadors elèctrics són més recomanables. roba. Ha de ser còmoda i és preferible posar-se diverses capes de roba que només una o dos. Convé portar ben abrigats els peus, amb mitjons gruixuts, de llana o gotó, i posar-se guants per sortir al carrer. El cap, sobretot, cobert. És fonamental protegir les zones del cos per on es perd gran quantitat de calor. Pel cap, es pot perdre fins al 25% de la calor corporal, així que, quan se surti a l'exterior, és molt recomanable usar una gorra o un barret. I, a més, es poden tapar les orelles i així és molt millor. A l'hivern, ve menys de gust fer una activitat física, però és essencial fer una mica d'exercici, com passejar, ja que amb l'activitat física el cos genera calor. Evidentment, s'ha de ser més prudent als dies de pluja, neu i vent, amb què el risc de caigudes és més gran. Si és precís l'activitat física, es pot realitzar a casa. Sortir a l'exterior. En relació al que acabem de dir, sortir de casa també és important perquè la persona no se senti aïllada. ja que l'aïllament augmenta les probabilitats de desenvolupar episodis depressius. Bé, tots aquests consells els hem destinat a les persones grans, però són gairebé idèntics respecte a les criatures petites, excepte algun concepte que el sentit comú aconsellarà obviar-ne o no. A mi personalment em fan patir aquells nins els quals els seus pares els porten o bé destapats al cotxet o bé, si són més grandets, lleugers de roba. Perquè, segons diuen ells, s'acostumin a totes les temperatures. M'agradaria saber quantes capes de roba porten els papaitos. a totes les temperatures. Bé, i ara? Bé, jo he escrit també el de treballangües, com que fins ara hem parlat dels cordons, cordons, cordons. No, no, no, no t'enredes. No t'enredes, enredes, enredes. Jo ara he escrit el codony, codony, codony. Ah, molt bé. Mira, i això sense saber-ho, eh? Sí, bueno, mira, escolta. És allò de la tia Maria, no? Que codonys collia? Sí, sí. Codia codons. Bé, el codony, doncs. És el fruit d'un arbre fruiter que s'anomena codonyer, de la família rosae, membre del gena sidònia oblonga, originari del Caucax, que, tot i ser originalment un arbusta, s'ha conreat al nostre país en forma d'arbre, que pot arribar de metro i mig als sis metres d'alçada. Les branques són tortuoses i, quan són tendres, posseixen tal flexibilitat i tenacitat que, a temps enrere, eren preferides al bimet per fer-ne cistells. Fet que, d'aquesta característica, és l'origen del seu nom en castellà, l'arbre del membrillo, mot derivat de mimbrillo, diminutiu de mimbre, bimet en català. Ja m'ha après una altra cosa. I tant. El codony madura a la tardor. És un fruit d'una estructura similar a les pomes i a les peres. Floreix a finals del mes d'abril, per la qual cosa facilita d'escapolir-se de les tardanes glaçades i permet la seva adaptació a zones de muntanya del Preperineu. La pell d'aquesta fruita s'amaga sota una pell semblant al vellut, és deliciosament perfumada, però difícil de consumir crua, per la seva duresa i pel sabor àcid astringent. Per aquesta raó és típic que es prepari cuita i ensucrada. Aquesta espècie de confitura s'anomena codonyà, en castellà membrillo, i com on sap és normal poder-lo comprar a qualsevol tenda de cabiures o supermercat. El codonyà m'agrada menjar-me'l per postres, acompanyat de rotllanes de formatge de burgos. Quina meravella! Però recordo que com era petit era un dels típics també que em donaven per berenar. O sigui, una llesca de pa amb amb marilla. O per berenar també amb xocolata. o llavors el famós el pa amb vi sucre i el pa amb oli i sucre. Els quatre o el pentàgan diguéssim dels berenars dels nens petits. Sí, sí, sí, i tant. Bé, també el codony simplement bullit es pot es pot afegir amb l'all i oli de la qual cosa en surt un engüent per sucar una bona llesca de pa de pagès que torrat o sense és molt més suau que l'all i oli original. Aquesta menja és típica de ponent a la terra ferma. Cada any al mes de novembre al poble de Trem, Lleida, hi celebren una festa dedicada al codony amb all i oli. Aquesta fruita és excepcional pel que fa al contingut amb fibres i tenins que li confereixen una propietat estringent molt destacada amb efectes importants sobre l'organisme per ajudar a calmar els trastorns gràstics. Contribueix a reduir el nivell de colesterol dolent, és diurètic i pot ajudar a reduir la hipertensió. Aporta a l'organisme vitamines del tipus A, potàssic, calci i magnesi. Ah, molt bé. La qual cosa és molt aconsellable. A casa meva el feien servir embolicat amb un paper de seda per fumar als armaris. Ah, sí, també. Als armaris i jo després tenia una amiga meva que tenia un gran hort i alguns arbres d'aquest tipus i llavors feia codonyat. A mi el manbrillo m'agrada. A mi m'agraden les coses dolces, ja ho sabeu, però el manbrillo no em desagrada. El manbrillo també és dona quan un té moltes diarrees i moltes coses. Sí, per això que ja ho he dit que s'estringen. I això que és bastant. Ara, com si diguéssim, l'ell i oli, que no és de codonyat, la veritat és que no m'acaba d'agradar. No, no l'he tastat, no puc opinar. Jo sí, perquè una vegada vaig anar a la seu, que dius, les terres aquelles a la seu, que no m'agraden. Allà una de les vam anar al restaurant i diu, això, i els hi portem això, eh? Vale, Titus, a mi no em va agradar, però bueno, el fill li agrada, li agrada molt. No, no, jo el vaig fer, jo el faig molt bo. i les terres de l'oest. El faig molt bo amb sucre i li poso un bon raig de rom. Hombre, nena. Ui, ui, ui. Rom i unes gotes de llimona. Però fixa't bé que abans s'han dit que les persones grans no poden beure licors. Bueno, però això no, perquè saps què passa, que el vull dir-lo, l'alcohol s'evapora. L'alcohol s'evapora, sí, s'evapora. I li dona un cert sabor. Això és com la meva sogreta, una senyora que tenia, li feia plàtanos fregits i li tiràvem molts rams de conyac. I la dona deia és bo això, és bo això. I tant que era bo. I tant. Però si no passa res, tampoc, una miqueta. Jo sé d'una senyora que tenia 103 anys quan va morir i com a reconstituent li donava un whisky. Un gotet de whisky. No cada dia, sí, això era la senyoreta, jo puc dir ben clar, la senyoreta Sinteta. No, la que jo dic no és la senyoreta Sinteta. Almenys, almenys el cardiòleg li va receptar un cip, que diríem en inglès, que vol dir uns ditets de whisky cada nit. Un culín que diuen al nord. N'hi havia una senyora que a mi em feia molta gràcia que, com la seva mare ja era centenària, i cada nit per sopar li donava una copeta de xampany perquè la senyora li agradava. Vale, titus, jo si arribo al cent que me la doni i que voleu que us digui. I tant, i si no arriba se'l sent també. Bueno, això no, també, també, que el cava és bo a tota hora. l'única, aquí no ho hem dit, el codonyà, és que les racions han de ser petites. Per què? Perquè porta molt de sucre i aleshores el sucre serà que no va bé. posava tres quartes parts per una part sencera de codonyà. Sí, sí, no. Aquí anem dient i vostès facin el que vulguin, senyors, que ens escoltin. Sí, mira, això són lleugeres idees, cadascú després que faci el que li sembli. lleugeres i una mica també denses, no? Una mica de... Home, i ara de cara a l'hivern, escoltem, encara que digui que no, que los vasos con... Re, tu, això també alegra una mica la vida. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Avui visitarem un dels llocs més atraients de Catalunya. I diem llocs en plural perquè, fins al tractat dit de la pau dels Pirineus, signat entre França i l'estat espanyol, pel qual Catalunya va perdre el Rosselló, el Vallespí, el Conflenc, el Capcí i mitja Cerdanya, aquesta terra meravellosa havia estat tota una i ara la hem de considerar dues parts d'un tot. No cal dir que estem a l'Alta Cerdanya, una vall que gaudeix d'un relleu suau i d'un clima extraordinàriament assoleillat. Resumint, tot plegat la converteix en un paratge amable, gairebé insòlit, enmig dels rigors pirinencs. quan anem en cotxe des de Barcelona atrevessant les serres exteriors i esperem trobar serrals i carreteres tortuoses, ens veiem de cop davant d'una vall de silueta gairebé idíl·lica, àmplia i abrigallada per als alt cims que es miren amb les aigües del riu Segre. Malgrat que les parts més baixes de la comarca es mouen entre els 1.000 i els 1.300 metres d'altitud, la Cerdanya és en realitat un enfonsament d'alts cims pirinencs. Un rosari de muntanyes envolten aquest altiplà i el protegeixen de les perturbacions climàtiques mediterrànies i atlàntiques que, en canvi, sí que afecten els veïns del Capcir i Ripollès. Aquesta orografia singular li uneix una altra particularitat. la vall de la Cerdanya està emplaçada d'est a oest paral·lela a l'eix pirinenc amb una orientació singular dintre de la serralada. Això li dóna un clima especialment favorable, més assolellat del que seria normal amb una vall de muntanya. a més, a més, a més, amb, espereu que això continua, eh? És xulo, amb escasses precipitacions que, a l'hivern, són gairebé sempre en forma de neu. les temperatures mitjanes a l'alta Cerdanya són benignes, si les comparem, amb altres zones de l'alta muntanya, 7 graus i mig al gener i 16 i mig al juliol. I les hores anuals d'insolació sobre unes 2.400 són de les més altes d'Europa. L'aprofitament d'aquest microclima ha afavorit l'establiment d'importants centres terapèutics pel tractament d'afeccions pulmonars. Des de la construcció del túnel del Cadí i del túnel del Pimorany es va produir un ràpid abans del sector serveis on l'hostaleria, l'esquí i la construcció es van convertir als principals sectors de la nova economia. Existeixen un bon nombre d'estacions invernals Puigmal, Porta Puigmoren, Cambra de Ases... Les especials condicions climàtiques de la comarca a més de 300 dies de sol assegurats, les pisses d'esquís de l'Alta Cerdanya s'han convertit en centres lúdics oberts la major part de l'any. Per aquest motiu l'Alta Cerdanya al contrari del que succeeix amb la majoria de comarques pirineiques no pateix despoblament i arriba fins i tot a experimentar repunts de població. Es tracta d'un territori de muntanya de característiques singulars, una illa de relleus suaus i una atmosfera temperada enmig del rigor pirinent, un oasis entre muntanyes. I una curiositat és que dintre de França, és a dir, uns gairebé 10 quilòmetres dintre de França, hi ha un petit poblet que se'n diu Llívia, que molta gent ja conec, doncs resulta que és espanyol. I això ve degut que com van fer el Tratat del Pirineus, van escriure que tots els pobles serien espanyols i d'altres serien francesos, però els criure pobles no se'n van donar compte que allò era una bitlla i llavors al ser bitlla van dir això és nostre. Esclar, això no consta dintre del tractat. I per això és molt raro ara que per anar a Llívia hagis d'entrar 10 quilòmetres dintre. Gente, que tenint en compte una cosa, que tu t'embaces a la llagosa que està allà mateix i ho trobes tan català com si fos una cosa, a la Cerdanya francesa és més barat que a la Cerdanya espanyola. I tant. No aneu a Volví, que és caríssim on estan tots els grans jefes de la televisió. No, que jo he estat allà a Volví però no res, jo no tinc res a veure. I he estat. Però no, perdó, jo el que volia dir-vos també, que queda molt xulo, si aneu cap a la Cerdanya i per aquelles valls, és que agafeu el tren groc. Ah, sí. El tren groc que és una de les atraccions més boniques que podeu fer, és un tren que va per la muntanya, per la part de dintre, més tirant a França que aquí. Sí, és cap a Font Romeu, eh? Sí, és per Font Romeu, eh? Vull dir, és bonic d'anar-hi. Bueno, a Líbia és molt petit, però hi ha dos coses, hi ha uns restaurants que són bastant bons, i després la farmàcia, que és una de les més velles d'Europa. Sí, sí, sí, quan jo vaig anar i no vaig poder entrar perquè l'estaven reformant, al restaurant, perquè clar, era tan antiga, tan antiga, que tenia moltes humitats, i llavors no vam poder entrar i per això, perquè vam estar dos dies, vam anar amb el cor, i no, no, però va ser molt agradable, o sigui que us recomano si voleu fer un passeget, que és molt. El que passa que ara la burguesia catalana ho ha agafat de moda i és un dels llocs més cars de Catalunya. És el que dic, és el que no s'enganyar, o sigui, això sí. El que hi farem, mira, és el que passa quan parlem molt de segons quins llocs i després resulta que la gent s'acostuma a anar-hi. Sí. Bueno, clar, ja fa temps que és de moda. Sí, de moda. És això, és que té totes aquestes avantatges que a 7 graus amb un hivern allà a l'Alp Pirineu, escolta'm, és un gran avantatge, eh? Perquè no passes, relativament no passes preu. No, i després també ara l'anar al túnel del cadí, clar que tens que apagar i tot el lío, no, però vull dir que... Ara sí, l'han fet més complicat, però abans pagaves bitllet d'anada i tornada i anava perfecte. a Nasc hi ha, per exemple, a la Molina o a la Masella, si agafem... La collada de Tosa? No, no, no, no, no, el túnel del cadí. L'autopista, que passa per Manresa, m'ho pagues 3 o 4 vegades, després hi ha el túnel, val una fortuna, més el fort fet, que l'any passat valien 44 euros, o sigui que gastes un dineral només de viatge, després afegeixi a la gasolina, a la gasoll, al dinar, i si quedes al sopar... Val la pena portar-te entrepans. i com deia el meu home, que a vegades era una mica derrotista, diu, no sé per què van esquiar, fan una hora i mitja de cua per agafar el telecilla, oi, oi, oi, van esquiar, arriben a dalt i es tiren avall, home, que han trobat amb això, que va, l'emoció... Això els hi passa... I torna l'altra vegada cap amunt, diu, sembla... Perquè no li devia agradar esquiar. No, gens, no gens. No, escolta'm, el meu fill és capaç d'aixecar-se a Trenc d'Alba, no a Trenc d'Alba, abans de quedar de Trenc d'Alba per estar allà a les pistes a primera hora i puguem aprofitar tots els viatges. I tal, i tal. Dic, però escolta'm, com deia el teu marit, què és això de pujar i tornar i tal? Diu, mama, tu és que no entens res de res. Bueno, pues vale. Jo com no ho faria... A més, és qüestió d'economia, eh? Li he dit que era molt car, doncs, si a més a més t'has de quedar allà a sopar i a dormir... No, no, no, ell fa una pujada i baixada. Aleshores, penses que tanquen les pistes cap a casa. Mira, des de Puigcerdà, que te trobes ja a Volvi, després de Barna, ve i ve i ve i ve. Vales cap a Barri, et trobes Martinet. Sí. Bueno, primer Prullans, després Martinet, després tires més cap allà, i allà amb Martinet, si vols, te'n passa llest, a fresqui de fondo. Sí. Res, escolteu, aneu a disfrutar la cerdanya, xiquets. Sí, i tant que sí. Però porteu calés. Això sempre, hi ha tot arreu, eh? Per això. Ja. Sí. Sí. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! La idea de fer-se gran va lligat a tenir dolors. Aquesta idea és totalment falsa. No hem de patir dolor per fer-nos grans, patint dolor arran de malalties, lesions o per una modulació del dolor incorrecte. I per a les malalties hi ha tractaments i mesures destinades a garantir que es pot alleugerir el dolor i donar una qualitat de vida digna. Segueix. Aviam, Joan Maria. Les persones grans aguanten més el dolor que les persones joves. Això és la idea. Sí, no som herois. Les persones senten el dolor independentment de la seva edat. No per tenir molta edat hem d'aguantar més el dolor. Les persones grans no suporten els calmants forts. Cada persona és un món. I per tant, la tasca del metge és trobar el medicament que més s'ajusti a les seves necessitats i la doci necessària per les seves condicions físiques i també de la malaltia. No tinc dret a queixar-me del meu dolor, un dels mites més aterradors i perillosos. Tothom, tothom té el dret a queixar-se. I no només això. Tots tenim el dret, com a pacients, de preguntar, opinar, demanar consells respecte a tot allò que ens passi. El metge o qualsevol professional sanitari ha d'escoltar atentament i atendre'ns com ens mereixem i assegurar-se que ha entès tota la informació. Ser una persona gran no treu cap dret. Clar que no. El dolor només es cura amb pastilles. Això també és una idea falsa. Doncs no només es cura amb pastilles. L'avenç de les diferents disciplines sanitàries ha fet possible tenir un gran ventall de possibles remeis, sempre sota la valoració d'un professional sanitari i depenent de les necessitats de cadascú de nosaltres. Hem de tenir en compte que tenim dret a queixar-nos, tenim dret a que ens aconsellin i tenim dret a que ens escoltin. O sigui que no perquè siguem persones grans hem d'aguantar-nos el dolor i aguantar tots aquests mites, realitats i solucions. Grasius! Grasius! Grasius! Bé, doncs, ja hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més. Senyores, senyors, nens, nenes, doncs, fins la propera. Recordeu que dissabte, si a Déu plau, tornarà a sortir aquest programa en segona audició. Bé, fins a la propera audició. A tots, molt bona nit o molt bon dia. I sense queixar-nos, us diem adéu-siau. No, no, res de queixar-nos ells o en Maria. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Ara escoltes, ràdio d'Esfer. Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empreses.