60 i més: Drets de la gent gran, agenda cultural i exposicions, projecte solidari a Sant Just i escapada al Castell de Balsareny

Molt bona nit, o molt bon dia si ens escolteu el dissabte. Moltes gràcies. Bé, bona nit a tothom o bon dia. Molt bé. Adeu. Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Ràdio un trasfer 60 i més? És tot un goig obrir el mur de Facebook i trobar-se amb el poema d'algú que ens demana que li llegim per la ràdio. El poema l'envia un senyor que es diu Josep Maria Pérez i fa una elogi de la diversitat humana. Doncs, com sempre, el llegirem al final del programa i ja sabeu que tots esteu convidats a enviar-nos poemes, acudits o el que us sembli més adient. Aquest és un programa obert a tothom, no només perquè ens envieu coses, sinó perquè vingueu en persona a exposar allò que vulgueu. Sempre diem que la ràdio la fem entre tots, i segur que en Josep Maria Pérez no és l'únic que s'ha posat a escriure versos un cop jubilat. De segur que hi ha més d'un llet referit que vol donar sortida a les seves paraules. La ràdio és el lloc ideal per expressar els nostres sentiments. S'han acabat les festes al menys aquí perquè l'Església Ortodoxa és avui el 7 de gener quan celebren Nadal i en aquest retorn a la normalitat ens agrada donar sortida als temes que més preocupen a la gent gran. L'associació Gent Gran en marxa de Torelló, com el seu nom indica, diuen que ens hem de moure, no només per fer exercici físic, que també, sinó per fer valdre els nostres drets. Aquestes festes passades han quedat al descobert moltes mancances i hem vist persones grans amb dificultats que si no fos per la feina dels voluntaris, quedarien ben desvalgudes. ja fa temps que reclamem un estatut clar que protegeixi la gent gran de la mateixa manera que es fa amb els infants. Un organisme totalar que vell per nosaltres de manera independent que ens protegeixi de vegades fins i tot de la família i de les perverses organitzacions depredadores que s'han especialitzat a saquejar les persones d'edat avançada. N'hem conegut pels mitjans de comunicació bastants casos. Una residència de gent gran amb Alzheimer que els arrossegava el notari i els desposseïa dels seus estalvis. Tot això sota la imatge de centre de luxe i elitista. Una branca de la curia grenadina es quedava en pisos de persones molt creients en les seves últimes hores i utilitzava aquesta xarxa immobiliària per als seus accessos de bici. I molts més casos que ja els haureu llegit, o sigui que com em comentava abans la Joana, molts ja veuen anar en aquesta informació que ens van fer aquí. i el caporal de la policia local sobre el compte que s'ha de tenir quan la gent gran entra a la xarxa d'internet. O sigui, no doneu el vostre compte alegrement a ningú. A ningú, a ningú. Benvinguts, uients d'Esvernians. Ens trobem a la sintonia de ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada, fent el programa 60 i més. Pensem en la gent gran i també en els joves, que de tant en tant ens escolteu ens seguiu per Facebook i que sereu també gent gran algun dia. Per això, ens convé estar al cas del que ens pot passar quan envellim. Bé, doncs ara posarem una mica de música de quan érem joves. Tristesa, adiós tristesa, Más como una gota del rocío que tiembla sobre un pétalo de flor. Entre la sombra mi corazón te nombra en esa espera eterna del amor. Quina meravella, aquesta cançó. Està bona, m'encantava. Bé, continuem. Entre la sombra mi corazón te nombra. Que bonic, que bonic. Doncs és habitual, com dèiem, que seguim notícies sobre fills que incapaciten els seus pares quan, per exemple, el Vallet decideix casar-se amb la seva infermera o cuidadora. o quan una senyora gran, amb calerons, si no té calerons no és tan freqüent, li entren les presses per casar-se amb un jovenet. Sovint hem vist que el sexe a l'ancianitat està perseguit, però no, en canvi, la conversió, la donació d'events a institucions l'escriptura notarial a favor d'organitzacions de tota mena i l'herència en vida a suposats fills afectuosos. Resumint, no us deixeu enredar. Passen pocs minuts de les vuit del vespre. Aprofitem per felicitar a totes i a tots els qui celebreu avui el vostre sant aniversari. Avui, per cert, festivitat de Sant Raimon de Penyafort, demà Sant Llucià i Sant Severí, divendres Sant Adrià i dissabte, que sortim en segona audició, Sant Gonzal. De nou, una servidora, Joan Algarra, junt amb els meus companys, Carles Hernández Rius i Pere Oliver. ens disposem a compartir aquesta estona de ràdio, avui dia 7 de gener, de l'any 2015, que és naturalment el setè dia de l'any del calendari gregorià, i que tenim per endavant 358 dies per viure intensament aquest any acabat d'ensetar. Com dèiem abans, s'han acabat les festes i ara toca menjar verduretes i coses lleugeres per mantenir el cos en forma. Això, això. Cada dia per sopar, fem que la verdura sigui la protagonista de la nostra taula. La verdura és bàsica perquè neteja el cos, però a més compensa la dieta, que avui dia és massa àcida, per causa dels sucres i els productes refinats. Ara és temps de bròquils i colifrosc. A qui li agradi? i és en aquesta època que hem de procurar de presentar-los a taula pel seu poder nutritiu i medicinal. Proveu de fer el bròquil al vapor, amb dos dits d'aigua bullint, que quedi al dente. N'hi ha prou amb uns minuts de cocció, molts pocs. Serviu-lo amb un bon ratx d'oli d'oliva. Això sí que sempre és bo. A tot arreu procureu posar oli d'oliva verge. Verge, verge. Clar que sí. És molt important que ens sapiguem cuidar. A mesura que ens fem grans, quan més actius estem, més possibilitats tenim de mantenir despertes les nostres facultats. quan aquestes fan fallida. És aleshores quan calen professionals que estudiïn cada cas i ofereixin un dictamen rigorós, analític i alliberat dels perills més grans als quals s'enfronta una persona gran, la manipulació dels éssers estimats o de les institucions que diuen vellar perills. veiem doncs, tots nosaltres, per mereixer una bellesa digna. Avui estàs molt, molt sobre els vellets, ja em sembla bé, ja. Vols un programa per gent gran, i a més, això és que he estat consultant notícies aquests dies, precisament perquè... Sí, i han sortit moltes, molt desagradables. Perquè han sortit coses molt impactants. A mi la que em va arribar al cor és aquesta de la curia Granadía. Imagina't, persones d'església, persones que s'han format... Bueno, tenen tu compte que a la curia ja hi sers de tota mena. hi haurà persones salents que tenen una feina enorme i altres que no deixen de ser éssers humans. Bé, posem una mica de música, sisplau. La, la, la, la, la, la, la, la, la... Molt bé, aquest és l'himne de Texas. O sigui, és ben alegre i és... que et fa ballar, eh? Força vibrant, sí, sí. Això mateix. I ara, uns quants personatges que van arribar al món tal dia com avui. El dia 7 de gener de l'any 1833, neix a Trem el Pallars Jussà, el qui va ser prevera i fundador dels fills de la Sagrada Família, Josep Manyanet. va estudiar a les escoles Pies de Barbastre i més tard als seminaris diossessants de Lleida i la Seu d'Urgell. Conegut com a pare manyanet, va fundar aviat dos instituts religiosos en homenatge a la Sagrada Família de Netsaret. Des de l'any 2004 es esbemerat com a sant per la seglèsia catòlica. També era un set de gener però de l'any 1836 en que neixia a València el poeta periodista i polític Teodor Llorente va obtenir el títol de mestre en gai saber i participar l'any 1906 en el primer congrés internacional de llengua catalana. És molt estimat al país valencià per haver lluat com ningú les glòries passades i descriure la bellesa de la vida tradicional de la seva terra. Va ser un dels fundadors de L'Horrat Penat. Escriptora i poetesa també va ser Ramell Morlius i Balanzó, nascuda a Barcelona el 7 de gener de l'any 1854. Gran estudiosa del comportament humà va publicar un interessant llibre titulat Toxicologia psíquica on analitzava els efectes devastadors de l'enveja, l'averícia, la ira, la supèrbia i altres vicis capitals. Col·laborador habitual de La Nación i El Diario Mercantil va destacar també com a periodista. Un altre 7 de gener, però de l'any 1962, neixia a Gratallops, al Priorat, el pintor català Josep Enric Balaguer. El seu estil es considera innovador dins del més agosarat hiperrealisme. Balaguer forma part dels artistes del nou realisme pictòric internacional, grup que defensa la plasmació de la realitat com una visió contemporània tan vàlida com l'abstracció. I de la pintura passem al cinema, ja que el 7 de gener de l'any 1964, neixia a Califòrnia l'actor estatunidenc Nicolas Cage. Navot del director Francis Ford Coppola es va canviar el cognom per no profitar-se de la reputació del seu oncle. Protagonista de pel·lícules memorables com Living Las Vegas, Arizona, Baby o Cor salvatge, l'hem vist darrerament en obres molt fluixes on repeteix sempre els mateixos tics. És que a mi personalment no m'agrada gaire. No és que és molt... No, no, sempre és el mateix. Repetitiu, sempre fa de Nicolas Cage. Potser em va agradar més allò del Senyor de la Guerra. Però les primeres pel·lícules estaven molt bé. Sí, sí, el Senyor de la Guerra estava fantàstic, però... I recordant personatges famosos que ens han deixat, ens ve a la memòria Lluísa Pedrós, llibertària i humanista que es va destacar per convertir la seva casa en refugi dels perseguits per la Gestapo. Va morir a Barcelona el 7 de gener de l'any 1973. També un 7 de gener, però de l'any 1989, moria a la ciutat de Tokio l'emperador del Japó, Hirohito. Posem-nos-hi que, sisplau. Caminito, que el tiempo ha borrado, que juntos un día nos viste pasar. He venido por última vez, he venido a contarte mi mal. Caminito que entonces estabas bordado de trébol y juncos en flor, una sombra ya pronto serás, una sombra lo mismo que yo. Desde que se fue triste vivo yo. Un tango preciós, preciós, Caminito. Des de que se fue, en aquest cas, l'hem posat per recordar, a un gran il·lustrador, un gran humorista, que ens ha deixat aquests dies endarrere, Máximo, filmava Máximo, el seu nom complet era Máximo Sanjuan, era el pare de l'actor Alberto Sanjuan, i va col·laborar molts anys a revistes com Hermano Lobo, Por favor, La Codorniz, va ser un dels grans ninotaires del segle XX, i, a més, el seu humor molt intel·lectual i d'un refinament extraordinari. Molt elegant, sí. Molt elegant. Bé, doncs, i aquí el nostre record. El recordem i seguim amb Radio Cultura, Si heu tingut ocasió de compartir amb els vostres nets algunes de les pel·lícules que al cinema han projectat aquestes festes, haureu pogut comprovar quina meravella autèntica joia del cinema d'animació és Big Hero 6 de Chris Williams i Don Hall. Un noi prodigy de 14 anys fa amistat amb un robot que ha creat el seu germà. Un robot divertidíssim que s'infla i es desinfla i es converteix en superheroi. També els més petitons s'ho han passat en gran amb l'última pel·li de Doraemon. I públics de totes les edats han rigut de valent i ho podem seguir fent al Teatre Poliorama amb Polònia al musical, un espectacle creat per minoria absoluta i on els actors del xou televisiu fan de les seves, tractant de posar en solfa les hores decisives de la política catalana. Ja que parlem també de pel·lícules divertides, encara que a alguna persona potser no li ha agradat, recordem que encara és a les pantalles Aquesta pel·lícula francesa dirigida per Philippe de Chouvernon, dios mio, por que te hemos hecho, pero que te hemos hecho? És el cinès a diagonal, dura poquet, i mira, fa riure per d'una manera, no allò, extravagant, no, no, o sigui, a mi em va agradar moltíssim. Molt bé, molt bé, doncs, queda dit. I com que sabem que al teatre us agrada força, recordem que només fins aquest diumenge dia 11 sou a temps de veure al Teatre Romea l'obra d'Ernest Phompson en El estanque dorado, una interpretació magistral de Lola Herrera i Héctor Alterio, que grans actors. que diverteixi, comunita i que comouen i que ens fan sentir uns sentiments extraordinaris, sobretot a la nostra edat, mostrant gran nombre de les grandesses i misèries que comporta fer-se gra. Recordeu, només fins al dia 11, en canvi molt més temps seguint en cartell, perquè són un gran èxit, el musical de Dagoll de Gom en els seus 40 anys, celebrant els seus 40 anys, que segueix en Maricel, el Teatre Victòria, i no cal dir que Cisterac, el gran èxit d'aquesta temporada, diuen que potser estarà en cartell fins al mes d'abril, degut el gran èxit que té. Aquí recordem que els seus protagonistes, Mireia Mambo Bokele, Àngels Gunyalons, Fermi Reixac i Sílvia Abril, entre molts altres, fan les delícies de tots els espectadors de totes les edats. Divertidíssima. Ai, també recordem que només fins diumenge dia 11 es pot veure encara la estranya parella al Teatre Condal amb Joan Pera i Antonio de Txent, on també hi té un paper força atractiu l'actriu Sant Justenca Marta Domingo. Aquesta obra ha batut el rècord en nombre d'espectadors, ja que va estar 5 anys en cartell i fins i tot va omplir el Palau dels Esports de Montjuïc amb èxit total. també les novetats editorials ens han omplert de goig aquests dies. Sembla que els títols llargs triomfan darrerament i l'escriptor Joan Mercè ens ha sorprès gratament amb un llibre formidable, Noticias felices en aviones de papel. Molt ben editat, amb precioses il·lustracions, corrobora la dita de l'autor que la pàtria no està en la llengua sinó en el llenguat, llenguatge. I diversos joves autors de còmics han presentat excel·lents novetats, com El lobo sobre el mar de las bestias, de Pere Pérez i Víctor Santos, on veureu que encara faltava dir moltes coses sobre els viquins. Un títol que ens ha arribat al cor és per un autor jove, però que des que va començar promet moltíssim, perquè ho fa molt i molt bé, Roger Ibáñez, i encara hi ha molt més, Manuel Carod, que signa Man, Josep Homs i Francis Porcel, entre d'altres, han donat vida als guions del mag de les vinyetes, el belga Sidru. Molt recomanable també, La anciana que nunca jugó al tenis, una història d'allò més divertida de Josep Oms i Jordi Lafebre. O sigui que val la pena donar un cop d'ull a les estants de còmics, al departament de còmics de l'EFNAC, perquè els autors catalans i autors espanyols en general, joves, estan donant un... un empenta tremenda al còmic contemporani amb obres originals, divertides. Si amb això la gent torna a reprendre la visió a llegir, com va passar en èpoques anteriors, ja ens va bé? Jo espero que sí, espero que sí, perquè a més jo molts d'aquests autors me'ls estimo molt, perquè els he vist que començaven Molts d'ells, com el Josep Oms o el Roger Ibáñez o el Pere Pérez, van començar fent il·lustracions de Conan per la revista Conan el Bàrbaro. I d'aquí han passat a il·lustrar còmics, molts d'ells per França, per Alemanya, pels Estats Units, i ara són ja uns autors consegrats. Ah, i amb ganes ja tenim també de llegir El poeta del poble, d'Andreu Carranza, com vau veure ahir per televisió i avui a sortir dels diaris, és el premi Josep Pla d'aquest any. I Cabaret Biarritz, de José C. Vales, és el premi Nadal concedit també ahir. I continuem amb la cultura. Has visitat l'exposició de Fòrum. Genesi. Jaixa Fòrum, no us ho perdeu. És una veritable meravella. És una meravella. A la darreria del 1900, després d'unes quantes dècades de treball fotografiant les grans transformacions demogràfiques i culturals del nostre temps arreu del món, Sebastià Salgado va tornar al lloc on va néixer. una finca ramadera situada a Vale do Rio doce, a l'estat de Minas Gerais, al Brasil. Les terres, abans fèrtils, envoltades de vegetació tropical i amb una soberan diversitat d'espècies vegetals i animals, havien estat víctimes d'un procés de desforestació i eroció. La natura semblava esgotada. La seva dona, Lélia Wanik, va tenir la idea de replantar un bosc amb les mateixes espècies autòctones i recrear l'ecosistema que Salgado havia conegut de petit. De mica en mica, els animals hi van anar tornant fins que el renaixement va ser complert. Actualment, la finca de 700 metres quadrats és un espai protegit. Aquesta extraordinària experiència és una de les bases del nou projecte fotogràfic de Sebastiàl Salgado, Genesi. Al començament es va concebre com una denúncia envers la desaparició d'espais únics del planeta, però les vivències quotidianes de la finca de Vale do Rio Doce va fer que Salgado canviés la línia de la seva recerca. Durant vuit anys, en 32 viatges a indrets remots, ha localitzat paisatges terrestres i marítims, ecosistemes i comunitats humanes que s'han mantingut intactes. Les podeu veure amb unes fotografies precioses. Teniu en compte una cosa que és en blanc i negre. El projecte és en blanc i negre. Potser algú trobarà a faltar una mica de color, però realment és importantíssim com totes les exposicions que fa Caixa Fòrum. I el Blanqui Negre la veritat és que té un encant peculiar. Els grans fotògrafs han fet gairebé tota la seva obra més important amb Blanqui Negre. aconsegueix uns efectes de contrast i clar obscurt que sovint el color no el dona. I tant. Doncs recordem que fins al 8 de febrer es pot veure aquesta mostra a Caixa Fòrum, avinguda de Francesc Ferrer i Guàrdia, això està al cap damunt de l'avinguda Maria Cristina tombant a Madrid, acantonada amb el carrer Mègic, i es pot visitar de dilluns a diumenge des de les 10 del matí fins a les 8 del vespre. Recordeu que si teniu el carnet de... del club ara, de la Caixa, l'entrada és gratuïta. I una altra exposició fabulosa és aquesta de... El disseny. El disseny per viure. El museu... El nou museu de Barcelona. El recén inaugurat museu del disseny, el que abans teníem en front del museu Picasso, una part i una altra part al Palau de Pedralmes, ara ho han ajuntat tot i ampliat, molt ben mostrat, i amb un edifici d'una majestat, d'una modernitat extraordinària, el tenim a la plaça... de les Glòries Catalanes 37-38. Museu del disseny de Barcelona, és el seu nom. Ho han reunit tot i pots veure coses fabuloses. Des d'aquí, si aneu amb autobús, és al just metro i al 7 baixant a plaça de les glòries. Llavors cada pis està destinat i dedicat a una mostra diferent. Fa gràcia perquè aquí hi ha una que diu, què dec mirar? El maniquí o el vestit? O sigui que és tot de vestits. mobles antics que no necessiten clau allent per muntar-los. L'espremador de sucs, molt maco, molt maco. I a la planta superior teniu el del disseny gràfic, que per dissenyadors ens liva el cor. És una meravella perquè veiem tot el disseny contemporani És un museu muntat amb totes les maneres... No, i que s'anirà completant ja decididament en moltes més mostres a partir de febrer. O sigui que ho acabarem de... Sobretot el disseny modern, el que es prepara. I l'exposició Disseny per viure, molt interessant, ens diu que el disseny és una activitat plenament incorporada a les nostres vides. Vivim en un món configurat en gran part per l'esforç humà i en el qual el disseny, en tant que producte humà, és tan present que sovint resulta invisible. Tant mateix, el disseny es permet resoldre contínuament greus problemes amb un alt impacte social. Aquesta exposició se centra en aquells dissenys que té la virtut i la voluntat expressa de millorar la vida quotidiana dels usuaris als quals va destinat, l'entorn en què opera i la societat a què pertany. O sigui, entre ells, una mostra de la fregona moderna, la galleda de la fregona que separa l'aigua bruta de l'aigua neta I una cosa que passa, gairebé desapercebuda, i que per a mi m'arriba al cor, perquè clar, l'he estat fent durant pràcticament tota la meva vida, és el disseny de fons de lletra. O sigui, la gent no se'n recorda que les lletres que hi ha en un diari, en un llibre, han estat dissenyades. Són un avassadari previ que després s'han convertit en font de lletra. I el disseny d'aquestes lletres, que tingui la màxima claritat de lectura, és tota una operació difícil de fer i que un grafista d'estar format en geometria i d'estar format en sapiguer combinar bé els espais i en sapiguer combinar bé després. Fins i tot quan ja està dissenyada la lletra, que ja és una font, la manera de picar-la i la manera de donar-la a sobre d'un llibre o dins els globus d'un còmic, és tot un ofici i tota una virtut. I recordem aquestes persones que també van marcar una època amb el seu temps. Set victors catalans entre 1850 i 1940, en petit formant, a la sala Parés. Es pot veure fins al 20 de gener. Com també moderns, són set pintors de la galeria entre 1930 i 2000. Els primers, set pintors catalans, hi ha el Ricard Canals, Francesc Gimeno, Ramon Martialzina, Eliseu Maifren, Lluís Rigal, Joan Roig Soler i Ricard Urger. Tots força coneguts, força coneguts i molt interessants. A mi m'arriba especialment el cor Martialzina. És fantàstic. I evidentment entre els pintors de 1930 i 2000 estan també grans noms com el tan admirat per delir Ramon Pichot Soler. I està Josep Amat. Gran amic seu. L'anàmic seu està Gavino Rey, Pere Gastó, Josep Puig d'Angoles, Josep Roca Sasta, també un gran mestre. Realment això de, com es diu, prospecte, de publicitat és un quadre d'ell, dels molts, que té amb aquest mussai meravellós del seu estudi. I també hi ha el Miquel Millà, que va tenir una llarga vida pràcticament tot el segle XX, al principi gairebé fins al final. Va viure prop de 90 anys i va fer una obra també d'un gran interès pictòric. Sí, fins al dia ben d'aquest mes es pot veure. Doncs ja ho sabeu. Es nota que hem anat a visitar moltes coses. El programa el fem cada setmana, però ara hem tingut dues o tres setmanes de festa, hem pogut visitar un munt de coses, veure un munt de pel·lícules, i ens en callem algunes, perquè si no el programa duraria tres hores. a l'oratori de Nadal de Juan Sebastián Bach, una meravella, quatre cantates només, està compòs de sis, i que va interpretar els talents lírics, és francès, talent líric, que dirigeix Christophe Rousseau. I a més a més va també intervindre el cor de cambra del Palau de la Música, a la sala de concerts que era plena de gom a gom. I com no, i com no, perquè aquests dies és que visitar, veure inclús concerts com el de Santa Esteve, concerts populars, la música, els concerts d'Estraus aquests dies al Liceu i al Palau, difícilíssim trobar entrades. Oh no, i tant, les de demanant temps. Tot pleníssim. I sort encara en tenim dels cinemes, ho comentàvem també abans, al Cinesa Diagonal, a l'Arenes de Barcelona, al Bosque Multicines i al Gran Serrià Multicines. Entreu dins de les seves pàgines web perquè ens deleiten amb unes òperes que no les podríem veure en directe, a no ser que féssim un viatge, perquè les són retransmissions en directe. de tots els teatres d'òpera del món. Exacte, des de l'òpera nacional de París, l'òpera de Viena, el Val Royal Opera House, el Ballet Balsoi de Moscú... Sí, sí, sí. Dintre de no gaire aquest mes es podrà veure al Cinererenes a les 4, al Lago de los Tisnes, pel Balsoi de Moscú, el 25 d'aquest mes. I a dir que entreu dins la web... Sí, sí, jo l'última vegada que vaig anar al... que va ser l'altra etapa, que durant un temps no han retransmet des de l'ICEU, estaven retransmitint en directe la bohem. O sigui que és una meravella que, puguem anar al cine i més baratet, doncs pots veure les representacions de tots els teatres del món. Si entreu a la web veureu que en breument podreu veure en retransmissions de La Traviata, La Bohem, El Cascanueces, Romeo i Julieta, La Hija del Faraon... Tant a la del Grup Balanyà com a la de Cinesa trobareu un munt d'òperes i balets per veure. No, no, i a més, que estan filmades d'una manera que realment és com si visquessis, si estiguessis al teatre, potser amb més detall i tot. Sí, perquè veus uns primeríssims planos. Tu amb el teu seient no els pots veure. I a més a l'entreacte, que en el teatre la gent surt a fora a l'entreacte, aquí et donen uns reportatges amb entrevistes als cantants, entrevistes als músics... I vistes de la ciutat en què està el teatre, que està retransmitint en aquell moment. És una meravella. Evidentment no té el preu normal d'una entrada de cinema però no hi ha massa diferència perquè una entrada de cinema avui val 9 o 10 euros. Ara és més car. Que hi vagis el dia de l'espectador i en aquestes òperes i balets val 20 euros l'entrada. Quan jo les havia pagades a 11 i 12. Però mira, tot s'apuja. Posem una mica de música, sisplau. No. No. No. I ara parlarem del nostre poble, la informació que ens dona el bulletí municipal. I la informació que ens dona també Facebook, el nostre ajuntament i el nostre alcalde, ja que a veure que viu i actiu està l'alcalde de Sant Just a Facebook. Ens han donat un reportatge a més també de la Cavalgada dels Reis i vas participar en la part tècnica, com et va anar a Carles. Digue'ns-ho en res breu. No, molt bé, molt bé. Vam així innovar una miqueta. Tot molt a correcuita. Sí, com sempre per això. Sí, però vull dir que hi ha molta feina al darrere per molt poca estona. Sí, sí. Jo sé que el meu marit va sortir de casa abans de les 9 del matí i va arribar... a les dotze de la nit. I són moltes hores de feina i després el resultat a l'hora de mostrar tota la il·luminació, el passebre vivent, el que és la casa, una mica quedes amb aquell gust de dir, has fet molta tasca però és que dura molt poquet. I potser, ja no ho dic la cavalcada perquè la cavalcada és una cosa que és tradicional i arriba a l'hora que arriben i marxen quan marxen, però sí que el passebre vivent potser seria una mica de proposar que la cosa fos més dies o alguna cosa així. O més dies o fer més... Propaganda perquè la gent hi anés? No, en el moment que toca està ple, el que passa que són dues horetes. O com va passar amb els pastonets que van fer quatre representacions. Com a mínim per justificar una mica la feina. Aquell anunci que diu estàs treballant tot l'any per 12 minuts. I el que vaig trobar que estava molt bé és que tot ràpidament es despenjava a internet, que es veia sent les fotografies de l'alcalde saludant amb els reis, el pregó del rei, el pregó de l'alcalde... Això va molt ràpid. O sigui que tot sortia amb imatges ja visuals, o sigui que la xarxa és formidable perquè persones grans que no podien sortir, com es diu allò, al relente de la noche, com es diu en català... Tot i que el temps ha acompanyat molt, aquest any. Aquest any ha sigut fantàstic. Aquest any ha anat molt bé. Que heu fet una molt bona feina, felicitats a tots els que heu participat en la part tècnica. Jo me'n recordo d'un any que els meus fills anaven dels soldats, i escoltam, plovia bots i barrals, portaven aquells barrets que anaven caient tota l'aigua per l'esquena, però mira, la cabalcada es va fer per això. Abans portava moltíssima gent, és el que dius tu. A part de les carrosses i els patges havien saltats per a cadascú. I ara hi ha els cavalls, els ponis... Això també fa bestells molt. Sí, cada moment és bo. Això mateix. Molt bé. A més, amb el programa d'avui hem sentit la veu d'en Carles, que sempre hi és, però a la part tècnica, però que de tant en tant intervingui, ens agrada molt. I tant que sí. Bé, mira, això que parlàvem del buit llatí és projecte per repartir menús excedents dels menjadors escolars a persones sense recursos. S'ha just dut a terme un projecte de reducció del malbaratament alimentari a menjadors escolars en el marc de la setmana europea de la prevenció de residus. L'escola cuina, menja, aprofita. És una prova pilot a dues escoles del municipi per recollir els menús excedents de la cuina de l'escola en recipients individuals compostables i repartir-los com àpats solidaris a persones amb pocs recursos. és una acció transversal entre el servei de medi ambient, benestar social i educació, i que compta amb la implicació de les empreses que gestionen els menjadors escolars, que fan la donació dels aliments, i l'empresa Solidança, que s'encarrega del transport fins al centre social del mil·lenari, on es fa el lliurament dels àpats a les famílies. Es tracta de recuperar la cultura del menjà no es llença perquè té un doble benefici, evitar el malbaratament dels aliments i oferir ajuda a persones amb dificultats econòmiques o en situació de dependència. Altres activitats que s'han fet han estat tallers d'embolcall i es va fer posant un estant per conscienciar al ciutadania de la necessitat de reduir els residus que generem que són molts i molts. I també a Vall Vidrera hem rebut el bulletí que es diu la Vall de Vidre. Que bonic no? La Vall de Vers, la Vall de Vidre, aquí estem entre valls. I abans de passar de Sant Just a Vall Vidrera, m'agradaria recordar que el transport públic en aquestes festes tan atractives ha estat deficient com mai. No com sempre, pitjor. Si s'han trobat amb molt embull als carrers i tot, esclar, el transport de superfície és molt difícil. Sí, però les línies de Sant Just peculiar especialment n'hi ha menys que en altres autobusos de Barcelona. L'altre dia mateix, la nit de Reis, dos autobusos del 63, un que anava i un que venia 50 minuts a la parada. No de reis, la nit anterior, el dia que vam sortir de veure en el Estanque Dorado, 50 minuts a la parada de l'autobús. El 157, de jadez total. El recorregut molt més llarg es troba també més. No, però el 157 no fa un recorregut llarg, el que passa que no està ben indicat a les parades, no hi ha els horaris, els radars moltes vegades no funcionen, no hi ha marquesines a les parades d'origen, com la de Coll Blanc, ni hi ha tampoc cap avís de quan surt ni de quan ve. O sigui, hi ha una deixadesa que amb altres línies no hi és, perquè jo faig servir també molt el D20 i té altres autobusos, i el 64 i els... i els busos i l'H12, i estan els horaris sempre posats i van amb més freqüència. Amb aquest problema, encara que portis un cotxe particular, et trobes, perquè esclar, hi ha molta gent i són dies molt dolents. I esclar, la ciutat és petita i està molt atapeïda d'autobusos. Nosaltres no parem de dir-ho, a veure si algú hi posa remei. No ho sé. Com hem dit, de la Vall d'Avers passem a la Vall de Vidre. Diu que obres de Vila Joana. Hi ha un senyor que es posa una complicació que hi ha i que demostra una mica de dejadesa, també. A la revista de la Vall de Vidre del mes de juny del 2014 s'informava que el començament de les obres de remodelació del Museu Verdaguer Vila Joana van endavant. Aquest senyor diu, jo no sé molt bé què hauran, però de moment, està escrit en castellà, de moment, tengo que constatar que en esta antigua masía que acogió los últimos días del magnífico poeta Mosenzintu-Bardague, se ha producido una destrucción en los soportales detrás de la casa en donde la bonita y artística fuente de Sant Ramon ya no está. i també respecte a la biblioteca. Escriu un tal o una tal J Jacket. Abatran els pins que van plantar davant de la biblioteca? Era un rumor, però ara sembla que es portarà a terme l'operació. Veïns assídus a la biblioteca s'han queixat, els pins plantats fa uns 15 anys davant de les finestres de la biblioteca van creixent i aviat taparan la vista cap a la serra. tallaran els pins i al seu lloc posaran uns arbustos sempre verd, sempre florits i d'alçada programada, encara que no es coneixen les xifres del cos de l'operació. Jo em pregunto, més val llegir llibre mirant cap a l'horitzó o endinsat en un bosc? Jo diria que millor un bosc, no? És més tranquil i més acollidor? Bé, cadascú té la seva opinió. El seu punt de vista, no? Això mateix. Ara posarem, sisplau, la sintonia de viatjar per Catalunya. Baixes medieval. Al castell de Balçarell. Pel Valles es respiren aires mediamals i d'aquesta constatació en tenim algunes proves. La més evident és el magnífic monument que s'alça al bel mig de Catalunya, el Castell de Balcereny. Les seves pedres mil·lenàries i les terres que les envolten són propietat dels barons de Balcereny. Per damunt del tràfic de màquines amb rodes i de persones posem a uns 400 vetres d'alçada el temps roman encara en aquella època en què les terres eren dels nòples i els seus vessalls les treballaven. Parlem de segles enrere en què el senyor el mot senyor s'havia de pronunciar en majúsculà i que les relacions amb els súbdits es basaven en un estira i arronça de favors, treball i canvi a canvi de protecció. Allà on els vestillis de l'edat mitjana encara soloren, es palpen i es veuen, els barons costa de trobar-los i els conreus fa anys que han quedat abandonats. Ara, al lloc dels nobles, l'ocupa un guarda. I a poc a poc les terres han estat venudes, però malgrat tot cada any la Junta de la Sèquia continua pagant amb 12 capons el tribut que permet que 6 poblacions de la zona puguin fer ús de l'aigua que corre per la Sèquia als peus del castell. Les aigües del Llobregat passen per les terres d'Albaró i se'n beneficien Balsareny, Sant Joan de Vilatorrada, Sant Fruitós de Baixes, Sant Pedó, Sant Salvador de Guardiola i Manresa. L'única manera possible de fer arribar l'aigua en aquestes poblacions va ser mitjançant la construcció d'una séquia, obra que es va portar a terme entre el 1339 i el 1383. Ha plogut molt. És per això, Déu n'hi do, és per això que des de fa molts anys se celebra la festa de la transequia com homenatge a totes les persones que van fer possible aquest avenç. La diada té lloc a finals de febrer i consisteix a peregrinar a peu, amb bicicleta o a cavall, des de Balçadeny fins al Parc de l'Agulla, situat a cavall de Manresa i al terme municipal de Sant Fruitós. Fins fa uns anys, la transequia començava al cap damunt del castell, però la gran afluència de gent va fer que la sortida s'iniciés als seus peus, al poble. El castell de Balcereny és una construcció mil·lenària i no és a man d'aglomeracions, perquè els merlets, els quadres que té penjats i els documents que s'hi emmagatzemen se'n ressenten. Paco Rodríguez era el segon d'abord d'aquest vestigi del feudalisme i s'alegrava moltíssim de mantenir-lo en bon estat a la vegada que li agradava mostrar amb entusiasme els racons més secrets propis de qualsevol castell a tots aquells que el volien visitar. Amb el punt d'exageració que el caracteritzava afirmava que cada any 200 escoles creuaven les llindars de la gran portalada que dona entrada i accés al seu pati interior. Precisament aquest espai quadrangular és propi dels primers castells que es van construir durant l'edat mitjana que buscaven una estructura central on confluïen la resta de dependències. Bé, continuem amb una miqueta més sobre el castell i sobre els seus moradors. Un cop a l'any, la família Alós es reuneix en el menjador i fa un dinar. Contràriament al que feien els seus avantpassats, el banquet no consisteix en porc senglar rostit a foc lent, sinó en truites de patates i altres menjars freds. Això sí, cada any la baronesa encarrega al poble un pastís de xocolata en forma de castell. La cuina és testimoni de l'evolució pròpia dels segles que han anat passant. A l'interior hi ha una combinació de fogons de llenya i de carbó amb una gran llar de foc i cuines econòmiques, aquestes ja de foc tancat. La família també es va reunir pel casament dels fills i per celebrar les noses d'or dels barons. 5 dies després de la festa, l'Alvaró va morir. D'això ja fa molts anys. Bé, doncs, si voleu visitar-lo, ja sabeu. Arriveu fins baix, perquè ara, a dalt, al castell, les estances no s'ensenyen. Aquí ens diu com arribar-hi des de Barcelona per l'eix de Llobregat, passant per Abrera, Manresa i Cellent, per l'autopista A18, enllaçant a Sant Fruitós amb l'eix de Llobregat. i a més ens diu que si heu de dormir pel camí hi ha la fonda Pijoana-Balsareny i si heu de menjar també els taraginers de Balsareny. I si és l'estiu i us podeu banyar, doncs a la piscina de Balsareny. Informació la trobareu al castell de Balsareny i a l'Ajuntament de Balcerany. Poseu a Google Ajuntament de Balcerany i tindreu tota la informació, si no teniu cotxe per anar-hi, també allà us dirà tota la informació del transport públic que podeu agafar per arribar-hi. I en lloc que, evidentment, si aneu en transport públic haureu de fer nit per poder dormir. Potser sí, o potser no, tampoc no està tan lluny. Sí, però jo com que no em refio del transport públic que tenim aquí només per arribar... Ja has posat el puntet. Sí, és que només per arribar en una estació de tren des de Sant Just, si nosaltres anem sovint a Piera a veure els nets i per anar a Piera... Ui, sí, ho teniu molt complicat. Jo també tinc el meu net allà i és molt complicat si la seva mare no el baixés en cotxe. Com a mínim, has d'agafar tres coses. Si vas per la Plaça Espanya, has d'agafar el 157 al D20 i després els ferrocarrils de la Generalitat. I la forma més ràpida, si els busos et van bé, és agafar aquí el bus l'L10, després l'L77 davant de TV3 fins a Sant Boi i de Sant Boi a Piera o Igualada. Molt bé, molt bé. Complicadíssim. una hora i tres quarts o dues hores. Sí, perquè realment en cotxe no estàs... Si un dia normal de trànsit normal estàs a mitja hora, si arriba, s'hi arriba. Mitja hora, 35 minuts, perquè he anat alguna vegada en cotxe, m'he posat algun gendre, 35 minuts. Però hi ha dies que s'intriguen els vehicles... Necessites mig dia per arribar-hi. El dia 1 dues hores i tres quarts. Ahir no, ahir vam tenir sort i per tornar vam estar una hora, prend de 8 o 40 minuts perquè mira va venir de seguida el tren i els dos autobusos. Molt bé nen, posem música. Bé, i aquestes festes m'han regalat un llibre preciós. A mi també. Preciós. Bueno, m'han regalat diferents llibres, però de tots ells aquest és que m'ha arribat a l'ànima. Jo porto llegides 80 pàgines de les dones de la principal de Lluís Llach i és tan meravellós com la primera novel·la d'en Llach. O sigui, absolutament recomanable. Lluís Llach és un gran escriptor, més d'un gran cantant. Mira. Ho reuneix tot. Aquí és una obra selecta, que és una reedició de la obra de Rabindranath Tagore. Un poeta extraordinari, universal, meravellós. I tant. I m'ha fet gràcia seleccionar aquests dos fragments, que realment val la pena. Diu així, damunt el camp verd tigroc de Moresc corren les ombres dels núvols de tardó encalçades pel ràpid sol. Les avelles s'obliden de xuclar i ormel i volen, embriagades de llum, bronzint follament. A les illes del riu els ànecs criden de joia, sense més ni més. Que ningú no torni a casa aquest matí, germans, que ningú no treballi. Assaltem el cel blau, sequegem corrent l'espai, les rialles suren l'aire com l'escuma pel riu. Germans, valgastem aquest matí amb cançons sense sentir. Què sou vos, lector, llegint els meus poemes cent anys més tard? No puc enviar-vos ni una sola flor d'aquest tresor de primavera, ni una sola gospira d'or dels núvols llunyans. Obriu la porta i mireu a fora. Colliu al vostre jardí florit, perfumades recordances de les flors que vivien cent anys abans. I tant de bo que pugueu sentir amb l'alegria del vostre cor, l'alegria viva que cantava un matí de primavera enviant la seva veu juïosa a través dels cent anys. No diguis que no és una meravella. Veig que Tagore és un poeta extraordinari. Bé, ja potser que posem la sintonia de la poesia. Espai poètic continuant després de rebrindran a Tagore. Com hem dit en començar el programa, avui direm un poema del senyor Josep Maria Pérez, que ens ha enviat un dels seus fills, l'excelent dibuixant historietes Pere, Pérez i Pérez. Ja sabeu que aquest és un espai obert on podeu donar a conèixer el vostre coquet literari. Diu així. Dels tres poemes que hem rebut, hem triat aquest, que és gairebé una proclama multiracial. Amo la cultura inca por su dulzura al hablar, el canto de sus artistas, su bienhacer singular. Los coros negros de Harlen que a veces me hacen llorar, sentimientos enraizados a su África tribal. el cante hondo gitano en su granada natal, desgarro de un pueblo hermano, sacromonte triunfal. Canciones de Carlos Cano o de Joan Manuel Serrat. Quiero sentirme tu hermano, andaluz o catalán. Pude nacer africano, sirio, indio o bereber. Nadie elige dónde nace ni escoge piel al nacer. També avui, fa anys, es publicava un dels molts poemaris de Josep Carné, Tardó benigna. Us en diem un fragment. Passen en llarga desfeta damunt les flors dels terrats, núvols que venen de ploure, de candits i escavellats. Naveguem en la mar dolça d'un cel blau tot indolent i mira el sol i no mira amorosit en argent. Més suau que en la primavera la llum pinta els decotalls. Els carrers lluen i lluen de finestres amb miralls. I ara que el Berger hi ha penes, roja espomes a collir i rossegen tant els arbres que encatifen el camí. Amb ell sucre d'indulgència l'humil foquet a punt on fan cara malmelades de records d'amor difunt. I com encara ens queden uns minutets podrem donar aquestes coses extraordinàries sobre Barcelona amb un llibre que diu mil i una curiositats i que van escriure Sílvia Suárez i Anna Priscila Magrinyà. els artistes de ploma, pincell i nota. El tertulià més famós de Barcelona. Possiblement per primera vegada, a les darreres del segle XVIII, pintors, escriptors, poetes, músics i intelectuals van començar a reunir-se en cafès per parlar, intercanviar impressions i opinar una mica de tot. El Lyon d'Or era un cafè propietat del senyor Vidalta, un apassionat col·leccionista d'armes i objectes medievals que lluïa les parets del seu local. Hi assistien periodistes i escriptors com Carles Costa, Rafael Moragas, i que a més va ser un gran promotor cultural de l'època, i Màrius Verdaguer. Verdaguer ha deixat un testimoniatge de primera mà sobre aquesta tertúlia, tal vegada una de les més divertides de Barcelona, perquè comptava en la presència d'un contertulià d'imaginació portantosa. Es tractava del polígraf Pompeu Jené. Peyus, que molt seriosament explicava que el seu oncle va tenir la idea de creuar colomes missatgeres amb lloros perquè volia que els fills d'aquests poguessin transmetre el missatge verbalment. També deia que el mateix oncle li havia relatat que un avantpassat de la família Genaro de Pimentel Prats de gener es trobava assatjat a la ciutat d'Utrec, Quan tots els projectils s'havien esgotat, l'home, àgil d'imaginació, va embatomar tots els formatges de bola de la ciutat i els va usar com a projectils de canó, fent fugir espauradits als enemics. Si necessita imaginació, per això. Bé... Peyus tenia una imaginació sense límits. Tant aviat podia dir que Bagdad havia estat una ciutat tan gran que al seu centre hi havia un desert com que havia conegut Sara Bernard, l'actriu més important del segle XIX. Explicava que la diva l'havia convidat al seu apartament i vestida de blisca i flanquejada per dos lleons, l'havia convidat a recitar el cantar del Miocit per millorar el seu castellà. La gent acudia a la tertúlia només per provocar en Peyus, que davant de qualsevol paraula agafada al vol podia crear un món fantàstic de fabulació permanent. En realitat, ell mateix anava de tertúlia per divertir-se. L'altra cara de Peyus era la d'un rigorós crític d'art. Era un home de ciències. Havia estudiat farmàcia i ciències naturals i va obtenir el títol de doctor a la Universitat de Madrid. També va assistir a cursos a l'escola de Belles Arts de Barcelona i va publicar en francès un llibre titulat La mort i el diable. Era liberal. Es declarava en contra de la monarquia absolutista, de l'escolàstica i del neoclassicisme, perquè estaven encartonats i vivien fora de la realitat. Era positivista i profundament darwinià. Peyus tenia una personalitat excèntrica. Era del tot extremat, tant que quan es dedicava a la xerrameca com quan parlava de ciències era brillant. El seu funeral va ser multitudinari. I tant, i tant. Bé, ara ja ens podem acomiadar? Hem arribat als minuts finals del programa. Moltes gràcies, Carles, gràcies, Joana i a tots vostès per escoltar-nos. Fins el proper dimecres, si dieu vol, i recordeu que aquesta audició es torna a fer en segona audició el proper dissabte a les 11 del matí. Fins aleshores, a reveure. No, no, no. Radio Taspel, 48.1 Radio Taspel, 48.1 El Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. Sóc un urbanita, ho reconec. Sí, sí, jo també sóc molt urbanita. Acompanyat d'una bona manida i tens un plat baratíssim i facilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units. Som molt feliços, és una història d'amor molt maca.