60 i més: Efemèrides del 27/5, homenatge a Vicente Aranda, Vall d’Aran, ofici de la bogadera, rodolins, arròs amb bacallà i Joan Margarit

que aleshores ja s'acaba, i el Carlos, que és un bon amic nostre, es diu senyor, això s'ha acabat. Aquest és l'últim programa, no de les veus de la parròquia, que encara n'hi ha un més, però per a nosaltres sí. Nosaltres tornarem a començar al curs que ve, com sempre hem fet. Desitgem que tinguin un bon estiu. Li donem les gràcies al doctor Enrique Benidó, que ens dirà l'última paraula que aconsellarà ell als uients, i els idem adeu fins a la propera. Aquest programa el podran escoltar el dissabte a dos quarts d'onze, aquest dissabte d'aquesta setmana. Té algun consell per als audients? Volia acabar amb una màxima, que és en castellà. Us explicaré què diu. Ni siquiera cuando estés triste, pues nunca sabes quién se puede enamorar de esta triste sonrisa. Es de Gabriel García Márquez, el primer novel·le de 1982. Es en castellà, porque está escrito así. Claro, porque es su pensamiento. Pero es un pensamiento muy profundo también. Y encara que estigues triste, no dices mai de sonriure, porque alguien puede enamorar de esta sonrisa. O li fa falta. O necessita. Senyors, gràcies per haver estat aquí amb nosaltres i fins a la propera. Fins a la propera, gràcies per escoltar-nos tots els Sant Justencs i Sant Justenques. Encara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com. Notícies, entrevistes, reportatges, agenda... No et perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. informatiucomarcal.com. Ràdio T'Esper 98.1 Ràdio T'Esper No, no, no, no. 60 línies. Ens deia aquell caminant que va ser Don Quixot, que el que lee mucho y anda mucho sabe ver y aprender. I és que a mesura que ens fem grans, tenim la lectura i el passeig per dues de les ocupacions més altes que la vida pot oferir-nos. Caminar ajuda a pensar i sovint el moviment voluntari de les cames és ja per si mateix una manera d'estimular els pensaments, de mirar el que ens envolta. d'activar la memòria i treure conclusions d'allò que veiem. Segur que és millor caminar 5 km contemplant l'entorn amb atenció que 30 quilòmetres desbocadament. Diuen els entesos que, una vegada cobertes les necessitats bàsiques de l'home, aliments, refugi i informació per a la supervivència, l'ésser humà va començar a caminar, també com una acció per conèixer i evitar el món, de l'aliment a la gastronomia, de la cova a la llar. En aquell caminar interminable de l'home primitiu sobre la Terra hi ha el llarg procés d'apropiació de territoris, de distribuir i posar nom als indrets trobats o conquerits. Avui ho tenim ja gairebé tot descobert, ens cal fer el turista, o millor dit, tornar a ser viatgers, exploradors de pobles i ciutats que ens facin perdre temps i guanyar espai. Ara bé, l'estiu, i ja gairebé és aquí, i és bon temps per fer llargues passejades o preparar un viatge que ens faci gaudir. En parlem aquí, parlarem aquí a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada i dins el programa 60 i més on us oferirem com sempre un petit tast de les coses que ens semblen més interessants. passen 6 minuts de les 8 del vespre. I si us ve de gust, ens podeu trucar al 93-372-3661 i entre tots farem el programa. Aprofiteu-vos, si voleu trucar, de fer-ho avui, perquè els darrers dies, i em sembla que queden 3 o 4 programes, no més, per acabar la temporada, els haurem de fer en diferit per qüestions tècniques. Per tant, si voleu dir alguna cosa, o felicitar algú pels bons resultats de les eleccions o criticar qui vulgueu criticar, doncs bé, nosaltres comencem felicitant el senyor Alcaldable pels bons resultats obtinguts. Això mateix, felicitat queda. Benvinguts uients d'Esvernians. Avui dimecres, dia 27 de maig, és la festivitat de Sant Juli i de Sant Agostí de Can Tèrbori. Demà dijous, dia 28, Sant Emili i Sant Eladi. Divendres, dia 29, Sant Feliu de Nicòcia i dissabte 30, que sortim en segona audició, és Sant Ferran, rei de Castella. Diumenge vinent, visitació de la Bèrgia i, a més, ja fira a Castelldefels, o sigui que ho tenim bastant a la vora. I si de nit mirem al cel, veurem que tenim la Lluna en quart creixent. De nou, qui us parla? La Joana Algarra. Junts amb els meus companys, en Carles Hernández Rius i en Pere Oliver, ens disposem a compartir aquesta estona de ràdio amb la vostra companyia. Felicitem, com sempre, a totes i tots els que celebreu el vostre sant o aniversari en aquests 147è dia de l'any del calendari Gregorià. Falten 218 dies per acabar l'any. I ara posarem una mica de música. Els deveniments que van de millor al carrer o del món tal dia com avui. El 27 de maig de 1812, al turó de Sant Sebastià, a Cochabamba, a Bolívia, l'exèrcit comandat pel general peruà José Manuel de Goyeneche mata un grup de dones de la ciutat conegudes com Las Heroinas de la Coronilla. I el 27 de maig de l'any 1860 a Sicília, el mercenari Giuseppe Garibaldi ataca la ciutat de Palermo per aconseguir la unificació italiana. Alexander III, zar de Rússia, va ser coronat un 27 de març de l'any 1883. Dos anys més tard, 27 de març de 1885, Cuba enterra amb tots els honors al patriota José Martí. Aquell mateix dia, a la ciutat de Londres, l'escriptor Oscar Wilde és jutjat i condemnat a presó i a treballs forçats acusat de seduir un jove aristòcrata. Un altre 27 de maig, però de l'any 1896, a Sant Lluís, a Missouri, un tornador de força 4 mata 255 persones. I a la batalla de Taujiba, els japonesos van destruir totalment la flota russa un 27 de maig de l'any 1905. Un èxit total va ser el llançament al mercat del model de cotxe Ford A el 27 de maig de 1927, fabricat als Estats Units per la Ford Motor Company. També als Estats Units s'inaugura el gratacels Chrysler de 319 metres d'altura a la ciutat de Nova York. És un edifici meravellós. A més surt gairebé totes les pel·lícules americanes. Doncs va ser inaugurat un 27 de maig de l'any 1930. Va ser el més alt del món en aquell moment. I dels Estats Units passem a França on August Picard puja al capdamunt de l'Estrato Sfera en globus un 27 de maig de 1931. I un pont també molt famós, el Golden Gate de San Francisco a Califòrnia que l'hem vist també en nombroses pel·lícules, i algun segur que l'heu vist també al Natural fent un bon viatge als Estats Units. Va ser inaugurat un 27 de maig de 1937. Present tenim també aquell 27 de maig de 1976 quan la dictadura militar argentina executa el periodista crític d'art i director de cinema Raimundo Glaser, un jove de només 34 anys. I molt més propera tenim la data del 27 de maig de l'any 2009 amb una bona notícia. Menys mal. Sí, perquè normalment les efemèrites tot són guerres, batalletes, assassinats i coses terribles. Doncs almenys aquesta va ser bona i és que el Barça guanyava la seva tercera lliga de campions de l'UEFA enfront del Manchester United a l'estadi olímpic de Roma. Molt bé, aviam si aquesta vegada la tornem a aconseguir. Tant de bo, tant de bo. Tant de bo. Posem música. Barrio plaviado por la luna, rumores de milonga, es toda tu fortuna. Hay un folle que resonga en la corta de mi tonga. Mienteras que una peberta linda como una flor Espera, coqueta, bajo la quieta luz de un farol. Borrio, borrio, que tenés el alma inquieta de un gorrión sentimental. Penas, ruego, es todo el barrio más leve a melodía de arrabal, viejo barrio. y al rodar en tu empedrado es un beso prolongado que te da mi corazón. El més bo d'aquesta melodia, d'aquest tango tan preciós, és que la Joana ja hem fet els cors. Afortunadament que no ens han escoltat. Era una manera, aviam si aconseguien que plogués, però em sembla que res. Aquest cap de setmana arribarà la pluja. Precisament aquest cap de setmana no em convé. Ah, doncs igual... Deixem-la per dilluns. Aquí el Carles, que és home del temps, diu que podrà fer que la pluja arribi dilluns. I com cada setmana recordem ara alguns personatges famosos que van arribar al món tal dia com avui. El 27 de maig de l'any 1911, neixia l'actor estatunidenc Bison Price. molt conegut per la seva veu característica i la participació en nombroses pel·lícules de terror. Va debutar al cinema amb un títol mític, la famosa Laura, dirigida per Otto Preminger i en Jen Tierney de protagonista femenina. També va treballar molt al costat de Boris Karloff, de qui va vendre tots els secrets per posar-se a la pell de personatges malvats. Dos anys més tard, el 27 de maig de l'any 1913, neixia a Torre Ravega, a Cantàbria, l'emprenedor Vicente Calderón, notable home de negocis que va presidir al llarg de 21 anys el Club de Futbol Atlético de Madrid. Orfe, des de ben jovenet, va saber obrir-se camí pel seu compte fins a convertir-se en un gran empresari. El popular club matalassé madrileny porta des de fa anys el seu nom. Un altre personatge amb iniciativa va ser el metge sabadellenc Ramon Vassals i Genís, nascut el 27 de maig de 1919. Impulsat per la seva afició a l'excursionisme, va fer diverses travesses pel Pirineu, especialment a la Vall de Núria on va fundar l'estiu de 1957 la lliga espiritual de la Mare de Déu de Núria, que va presidir fins a la seva mort. Tornem al cinema, ja que un altre gran actor del gènere de terror neixia a Londres un 27 de maig de 1922. Ens referim a qui tantes vegades es va posar a la pell del comte Dràcula, el famós Christopher Lee. Tot i que ha fet nombresos papers, tant en teatre com en cinema, també a la televisió, el seu rostre sempre ens recorda temibles vampirs i personatges malvats. I del cinema passem a la política, ja que el 27 de gener de 1923 neixia a Forth, Alemanya, Henry Kissinger. El 1938 emigrà amb la seva família d'origen jueu als Estats Units fugint del règim de Hitler. L'any 1943 va obtindre la nacionalitat americana i es va llicenciar en Filosofia i Ciències Polítiques a la Universitat de Harvard. Fou Guardonat amb el Premi Nobel de la Pau l'any 1937. I un 27 de maig més proper, l'any 1951, neixia a Madrid María del Pilar Cuesta, molt més coneguda com Ana Belén. Al costat de Víctor Manuel ha tingut una brillant carrera artística, tant al teatre com al cinema, a la televisió i sobretot al món de la cançó on segueix plenament vigent. Ai, està guapíssima, a la seva edat. Molt maca. I entre els famosos que han deixat aquest món, recordem avui l'escriptor valencià Gabriel Miró, que moria un 27 de maig de 1930. i molt més enllà en el temps, Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, l'any 1076. I més proper, molt més proper... Sí, sí, fa dos dies. Exacte, hem d'alimentar la mort d'un creador atípic, tal com ha titulat avui el seu article, Romà Govern a la Vanguardia, d'aquí en llegim un fragment. Ens referim, evidentment, al gran Vicente Aranda, que ha fet la tira de pel·lícules des d'aquell brillante provenir de l'any 64 fins a l'Una Caliente el 2009, doncs recordem d'ell Las Crueles, Fata Morgana, a la qual va fer un brillantíssim paper Teresa Gimpera, recordem Tiempo de Silencio. A la novel·la és un noi. Ja que parlàvem de l'Anna Belén, que ella va estar estupenda, també, en aquella pel·lícula. Libertàries, Juana de la Loca, El amantibilingüe, Carmen, que va ser una... Si te dicen que caí. Si te dicen que caí. Tirant lo blanc. Ha sigut una de les últimes. Sí, Tirant lo blanc és de l'any 2006. Després de Tirant lo blanc n'ha fet dues més. Canciones de amor en Lolitas Club, que també està basada en una obra de Juan Marcé, i la darrera que va fer em penso que és Luna caliente. Sí, diu que sobre la seva taula tenia un munt de guions també estudiats per continuar fent pel·lícules. Sí, sí. Bé, doncs llegim només un fragment, ho trobareu sencer a l'avantguàrdia d'avui, que hi ha una doble pàgina, també el periòdic o també el país, pràcticament tots els diaris d'avui li dediquen un parell de pàgines. Us llegim aquest fragment de Romà Govern que diu així. Vicent Teranda va constituir una rarez exòtica en la història del cinema espanyol. De modesta família obrera, va migrar a Venezuela a la postguerra, va aconseguir allà millorar la seva sort econòmica i va tornar a Barcelona en el 60. El seu primer contacte intel·lectual es va produir amb els germans Goitisolo i va acompanyar Juan, per il·lustrar amb les seves fotos Campos de Níjar. La seva economia assenejada li va permetre debutar amb un guió escrit amb Ricardo Bafill. Ricarda Olèvia a Les Portades i en col·laboració amb el mateix Romà Govern, que és qui escriu aquest article. Però l'associació sindical que presidia el comunista Juan Antonio Bardem li va denegar el carnet per falta de currículum professional, encara que Brillante Porvenir, la seva primera pel·lícula, com hem dit, de l'any 64, va ser una realització enterament seva i, per cert, molt brillant. La seva adaptació de Fanny Pelopaja a l'any 1984 d'Andreu Martín va ser un dels mostres dels nostres cims del cinema negre i els seus dos lliurements de El Lute, a l'any 1987 i el 88, el van situar com un dels directors més comercials del cinema espanyol. Autodidacte, que s'avergonyia de no haver cursat el Batxillerat, ha estat un dels creadors més trencadors i atípics del nostre cinema. Ja dic, l'article és molt més ampli, ens recomanem que llegiu tant l'Avanguardia com el País, el Periódico d'avui i també el diari Ara trobareu a tots articles. Sí, sí, i a la televisió també hem fet grans articles sobre la seva vida i a la ràdio. I a internet, a la Viquipèdia, d'ell mateix Vicente Aranda, avui ampliada precisament en motiu de la seva mort, podeu trobar tota la informació al vostre abast. Molt bé, posem música. No sé si és el que volia dir. Ràdio Cultura. Molt bé, i com que la ràdio i la televisió també són cultura, aprofitem per felicitar la nostra companya de ràdio d'Esveral, Carme Berdoi, per la seva bona feina moderant el debat aquí a la ràdio i Esplugues Televisió. Va ser un debat molt intens, molt difícil de moderar, se'n va sortir molt bé i amb molta gràcia. No, no, ella ja té molt de costum, o sigui que... És innegable la seva mestria. En sap, en sap. Doncs felicitats, Carme. Bé, i el nostre admirat poeta Joan Margarit, com haurà llegit i ha escoltat pels mitjans de ràdio i televisió, ha estat distingit divendres passat amb el quinze premi Jaume Fuster, que atorga l'Associació d'Escriptors en Lengua Catalana en reconeixement a la seva trajectòria i per la gran divulgació que ha tingut la seva obra. De nou llegirem algun dels seus poemes al final del programa. Els hem triat del seu darrer llibre, Des d'on tornar a estimar. I si voleu assistir a una xerrada d'allò més interessant, demà dijous, dia 28, a les 6 de la tarda, podrem escoltar el filòsof i antropòleg Manuel Delgado, que ens parlarà dels rius nostres de cada dia. Ritus. Ritus. No rius, no. Ritus. organitzat per l'Aula d'Estenció Universitària per a la gent gran del Bas Llobregat. Tindrà lloc a l'Auditori Residència de la Mallorca. També demà, però a les vuit del vespre al celler de Can Gynestà, podrem assistir a la inauguració del juny fotogràfic. que es farà extensiva a diversos indrets del municipi, exposicions a botigues, conferències i tallers, sessions fotogràfiques, retrats del veïnat de Sant Just i moltes més activitats a càrrec de l'associació fotogràfica del nostre poble. I demà passat divendres, dia 29, a dos quarts de vuit del vespre, inauguració de la festa major de l'Ateneu a la sala Piquet, en l'exposició Arteneu. I tot seguit, a les deu del vespre, a la sala municipal, gran nit de la rumba catalana amb el grup Som que lio. I molts més actes que tindran lloc del 29 al 31 de maig trobareu consultant la web de l'Ateneu que és sanjust.org barra Ateneu o bé trucant al 93 371 31 15 només a les tardes. Felicitats doncs a tots els membres de l'Ateneu de Sant Just que convabora els seus 97 anys d'història. Com que també sabem que el nostre poble hi ha passió per la novel·la negra, us recordem que l'editorial Anagrama està col·locant en algunes cobertes el logo Anagrama Negra, que serveix per rellançar títols del fons de la casa amb obres de Patricia Highsmith, James Cain i alguns altres autors que transiten pel gènere. El carter sempre truca dues vegades o cal saber en que ja són alguns destítols que podem llegir de nou. també Estranhos en un tren, he vist que acaba de sortir de nou, que aquesta s'ha editat un munt de vegades, i sempre que la llegeixes descobreixes alguna peculiaritat dels seus personatges. És una obra de psicologia amb profunditat, o sigui, és una descripció de tipus humans admirable. I si traieu el DAS per la biblioteca Joan Margarit, que com sabeu és la d'aquí, la de Sant Just, podeu llegir algunes de les novetats literàries més impactants d'aquests darrers dies. Final de partida, d'Ana Romero, que tracta de la relació del rei emèrit Joan Carles I amb la princesa Corinna i una brillant crònica sobre la consulta catalana del 9N titulada Escac a l'estat d'en Pere Martí són alguns dels llibres més llegits darrerament. I ja que parlem de llibres, si us recordeu, la setmana passada ens vam referir a Berenars Literaris, que és una iniciativa de bestiària i llibreria del Born. Bé, són trobades amb autors i precisament ara, aquesta tarda, s'ha pogut fer una tertúlia a la SET amb la novel·la Puja a casa de Jordi Nobka. L'altre editorial, Premi documenta, conversa amb l'autor del llibre, periodista, escriptor i traductor. Diu Arribarà un dia que no caldrà repetir al jove nòpca que el seu humor corrosiu i el seu talent europeu han dinamitat i dinamitzat la literatura del seu país. Ho entendrà la primera. Això ho signa Enrique Villa. Bé, això és el que proposa aquest cimberanàs literari. Gaudim d'un berenat ben deliciós, que pot ser dolç o salat, mentre fem conversa amb els autors, editors o traductors d'una sèrie de bons llibres que hem seleccionat. El segon i el quart dimecres de cada mes, a les 7 de la tarda, gaudim d'una tranquil·la conversa literària al voltant d'una taula i en un entorn únic. I ara saltem al juny, el dimecres dia 10, també a les 7 de la tarda. Els jueus catalans d'Emmanuel Forcano, publicada per angla editorial. Sabíeu que un jueu de Tortosa va escriure al segle X el primer diccionari de la llengua hebrea? Conversarem amb l'autor del llibre, poeta, hebreista i traductor, que repassa la importància i la vigència del llegat jueu a Catalunya al llarg de la història i fins a l'actualitat. El preu és baratet, 7 euros, una bona estona de llegir, Aquesta és una oferta que fa l'Ajuntament de Barcelona a través de la seva secció born central cultural. Per reserves el 93.319. O sigui, ho farem sueltos els números 933-197-743 o bé a l'adreça... Escriviu-hi un e-mail a born-bastiari.net O sigui que ja ho sabeu, és una tarda fantàstica. I un lloc que és molt agradable de visitar, i a més és totalment gratuït, són els Jardins Mercè Rodoreda. Els Jardins Mercè Rodoreda estan al carrer del Carme número 47. Entrant per l'Institut d'Estudis Catalans i tirant cap al fons trobeu uns jardins que ara estan molt ben cuidats i que són una meravella. just a tocar de l'Institut d'Estudis Catalans, fundat fa cent anys i areu de la propietat intel·lectual de l'escriptora. O sigui que a la seu de la fundació, que és la casa de convalessència, hi ha un dels pocs jardins penjats de la ciutat de Barcelona, que en memòria de Mercè Robreda, conté una mostra de les seves flors i plantes preferides, camèlies, palovelles, magreners, llessamins, mimoses, acàcies i nenúfers. Ah, preciós. Ara parlem de Santa Creu de l'Orda que ho tenim aquí mateix, que celebra cent anys d'història comuna amb Sarrià de 1915 a 2015. L'any 2015 es compleixen cent anys de la incorporació a Sarrià d'una part del terme municipal de Santa Creu de l'Orda. Aquesta integració administrativa es va fer activa el 1 de gener de l'any 1915. L'Efemer ID s'ha presentat com una bona oportunitat per donar a conèixer sintèticament els fets i la documentació que es va generar arran de la dissolució voluntària de Santa Creu de l'Orda a partir de la tramitació administrativa de supressió del municipi en la divisió entre els àmbits territorials i la integració d'aquests en els de Serrià, Sant Feliu de Llobrigat i Molins de Rei. Tot i que havia existit un intent previ d'annexió amb Vall Vidrera l'any 1867, no va ser fins a 50 anys després que es va produir la definitiva incorporació a Serrià. L'expedient conservat de l'Arxiu Municipal del Districte de Sarrià Sant Gervasi conté els documents del procés generat per la Comissió Intermunicipal creada amb els representants dels ajuntaments implicats. El detonant de la supressió del municipi fou la construcció d'una carretera. Però al darrere també hi havia, entre d'altres, la poca població de Santa Creu de l'Orda, la seva insuficiència econòmica i el deute acumulat amb la Diputació Provincial. Existeix una mostra de documents textuals, cartogràfics i fotogràfics. que es vol donar a conèixer i posar en valor la memòria històrica d'una part del territori del districte Serrià-Sangervasi a partir de la documentació original conservada a l'arxiu municipal del districte, així com l'esforç realitzat per restaurar, preservar i difondre aquest patrimoni documental històric. En motiu dels cent anys de la incorporació es va fer una mostra documental amb tots els documents al vestíbul de la seu del districte Serrià-Sangervasi del 23 d'abril al 8 de maig amb la col·laboració de la Biblioteca de Catalunya i l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Bé, tot això pel que va de llibres. I ara fem una mica de pintureta, que ara fa dies que no parlàvem de sales d'exposició. Endavant, endavant. Sí, mira. Perquè veig que em portes una que es titula Corre, corre, caballito. Que bonito, no? Sí, sí, sí. I és una exposició del Marcos Palazzi que es pot veure a la galeria Trama, que això està també al carrer Patriciol, davant mateix d'on fan aquella xocolata tan bona. Això de córrer, córrer, caballito no es pot veure perquè no tenim la televisió, perquè aquí hi ha una parella que s'està dessoqueant en el cine. Deu ser, s'ha de veure tota l'exposició i veure quin sentit hi ha. Normalment aquí a la trama els quadres són de gran tamaig, o sigui que això deu ser un fragment. I llavors tenim a l'espai número 1 de la sala de parés en Guillermo Olláguez Boston, Massachusetts. També unes vistes d'aquell estat dels Estats Units. Es pot veure fins al 9 de juny. Encara teniu dies però pocs. I també fins al 9 de juny, Manuel Media Villa. També aquest és l'espai 2 de la sala Parés. També el número 5 del carrer Patriciol. Aquest és més estrany perquè aquí es veuen uns cossos tots foradats i semblen mascares de gas per veure. És qüestió de visitar-la perquè allà com s'està tan còmode i a aire condicionat quan us passegeu per la Rambla ja ho sabeu. Entreu al carrer Petritxol, us assalyeu allà tranquil·lament i disfruteu del bon ambient i de les bones obres. I això dels gustos és sempre subjectiu, perquè un quadre que tu dius, a mi això no m'arriba, amb un altre el pot comoure. Això és molt especial i molt peculiar. I ara informació del nostre polletí. No s'esdor, fa 50 anys que vius en parella? En el marc del programa d'activitats de la Festa Major, l'Ajuntament homenatge les parelles que aquest 2015 celebren 50 anys de casats o de convivència. Les parelles interessades a participar poden inscriure's a l'Ajuntament fins al 19 de juliol. Han d'estar empadronades a Sant Just d'Esvern i presentar el llibre de família. O sigui que ja ho sabeu, ja us podeu apuntar. Tota mena de parella, sigueu home i dona, dona i dona, home i home. Estigueu casats pel civil, per l'església o que viviu junts. És igual. L'únic que s'ha de presentar és el llibre de família. El llibre de família que demostra que esteu junts. Clar, perquè si no no val poder marallar una parella i jo... Mira, no sé quants anys. Tot s'ha de demostrar en aquesta vida, tot cal provar-ho. Molt bé. Ara posarem una mica de música. Venus, déjame las horas del amor que yo llené, las horas imposibles de contar, solo esta noche déjame. Al amanecer mirándote muy fijo pediré que todo pueda ser igual que ayer, una noche más, déjame. Por ti yo tengo mi puerta abierta y mi vida desierta. Glòria Lasso, quina veu, quina manera de cantar i quina fama va tenir en el seu temps. Sí, en el seu temps va ser una estrella, una number one. Bé, doncs, ara saps què? Posarem la musiqueta de Viatjar per Catalunya. Doncs endavant. Ens aniran a la Vall d'Aran. La passarem poble a poble durant uns quants dies. Seguim la ruta inspirada en la principal via de comunicació del territori anarès. Són 33 pobles en 150 quilòmetres. 10 etapes per conèixer en profunditat, pas a pas, la natura, la cultura i l'història de la Vall d'Aran. Una aventura que se'ns obre amb paisatges increïbles, un romànic genuí i rius que baixen generosos. I sabeu que la Vall d'Aran va ser un dels llocs on es va rodar la primera pel·lícula en català durant el franquisme, que es titulava Verd madur, i en castellà es va titular Ciega verde. Nosaltres ara recorrerem aquestes terres. Us oferirem els itineraris, perquè això no es pot fer en un dia. La casa d'Aramorana és el nostre objectiu a Viella i arribem amb ganes de caminar i de conèixer a fons la Vall d'Aran, la seva natura, els seus pobles, les tradicions i la cultura. Sortim de Viella tot remuntant el riu Garona pel seu marge esquerre i arribem a la coma de Castaritxó des d'on veiem els nostres objectius següents. Escuñau, Casserill i Garós. Seguint antics camins de garrers i traginers, arribem a Arties sota la mirada de la torre de l'homenatge del seu antic castell. Continuem riu amunt fins a Salardú tal com feu el cris de Salardú, segons la llegenda. Aquest cris venia de França tot remuntant la Garona i al seu pas per cada poble la gent el volia agafar, però ell no va parar fins que va arribar a Salardú. Per completar la jornada anem a Tredors i cap a l'Església de Santa Maria de Cap d'Aran, possiblement la més antiga de la vall. Retornarem a Salardú. Avui passarem pel punt més alt de la ruta. Quan ens llevem de bon matí, el nostre pressentiment és que la vista i la natura seran les nostres guies, i així és. Després de passar al petit núcle de Pujó, iniciem una continuada ascensió fins al Pla de Beret, tot deixant enrere el vessant Atlàntic per entrar al Mediterrani. amb bones panoràmiques del massís de la Maladeta i de les muntanyes del Parc Nacional d'Aigües Tortes i Estany. De Sant Maurici anem avançant cap a Montgarrí, tot seguint les aigües de la Noguera Pallaresa. No sé si és Montgarrí o Montgarri, que és lo correcte en aranès, és que no sé com... Aviam, no ho sabem. Montgarri, sembla. Montgarri, doncs és Montgarri. Bé, després del bon sopar que l'amic Quim ens ha preparat al refugi Amics de Montgarri, ens explica la llegenda del naixement de la Garona i de la Noguera per Llaressa. Demà passarem pel seu costat. Diuen que la Garona i la Noguereta eren dues noies de tradors que es van enamorar de dos mulaters. L'un era de França i l'altre del Pallars. Així que van quedar de beures per Santa Catarina, a Montgarri. Les noies van pujar cap al Pla de Beret, però el mal temps les va sorprendre i van morir a uns 300 metres l'una de l'altre. Quina mala sort, no? I tant, pobretes. Els xicots, alertats pels crits d'uns corbs, van anar a buscar-les, però en arribar ja les van trobar mortes. i del seu jas fatal, amb sortiren les aigües dels dos rius. Molt llegenda, és això, molt llegenda. Sí, sí, sona molt bé, molt molt poètic. L'endemà, doncs, tornem a pujar cap a Beret i passem per l'escenari d'aquesta llegenda. Un descens entre Prats primer i una espècie de bosc de Vallanès després ens porta fins a Beguerga. Un bosc de rivera ens acompanya fins a Una i després venen Gessa i Arties. fill de la tercera jornada i començament de la quarta. Tot continuant cap a Garós deixem enrere el nau Tarant. Al Mier Arant ens esperen gegants i poetes i molts pobletes per conèixer. Casserill, Batren i Viella. Ara ve una bona pujada mentre continuem cap a Vilac, població considerada el centre de la vall. La cinquena és dura, però a descoberta constant de pobles, 11 en total serà un al·licient important. Camins empedrats, avellaners, prats, freixes, rouredes... Aquests són els paisatges que ens esperen a les portes de Betlant, Vila, Aubert, Arros i molts d'altres. Bé, potser que la propera setmana continuem, perquè encara ens queden quatre dies ben bons. In thine got a son from the big land, as the wood lost her memory, she is smiling alone. In the land like the withered leaves collected might be, and the wind begins I remember the time I knew what happiness was. Bé, i ara parlarem d'aquells oficis que actualment ja no estan en voga. Però aquest és un ofici que tots l'hem practicat, sobretot la gent que tenim una edat en algun moment de la nostra vida ens referim a la bogadera o el bogader o fer la bogada. No, fer la bogada sí, però ara ja la bogada... Què vols que et digui? Ara és posar la rentadora, com diu aquí. Com diu aquí, a l'actualitat fer la bogada no és més que prema un parell de botons, posar-hi sabó i en qüestió d'una estona ja està de raveneta. De fet, la paraula fer l'abogada ja no està en el nostre vocabulari. Ara en diem posar una rentadora. Però va haver un temps en què fer aquesta feina resultava del tot feixuga i pesada. A més a més, destrictament femenina, excepte els soldats quan fèiem la miri. Aleshores, sí que havíem de fer nosaltres l'abogada. La bogadera era la persona que s'encarregava de rentar la roba quan aquest aparell, meravellós, encara no existia. Per tant, tota la gent de la nostra edat, els que escolteu... Qui més qui menys segur que ha fet... I jo moltes vegades també faig bogada, eh? Més d'una i més 10 bogades. És que a més aquí ve una fotografia, perquè jo ho traiem de la guia Parc Concerola. I ve una fotografia on es veuen els aparells que fèiem servir per fer la bogada al covell i a més després les robes s'esvendia i s'estenia al sol tranquil·lament. No hi havia sacadora de cap mena al sol. No, no, a mi no m'agrada gaire la sacadora, no? La faig servir més que per algunes peces. com tovalloles, que queda molt esponjós. Inclús hi havia gent que rentava per d'altres. I deien qui té roba per rentar i els rentaven. I també a l'exèrcit de vegades hi havia qui et rentava la roba a canvi d'un altre servei. O sigui que tu li ensenyessis a llegir. El meu marit que va fer el servei a Marina hi havia una senyora que per un duro, que eren cinc pessetes, els hi rentava la roba, perquè ells anaven de blanc Hi havia revista i eren molt exigents. Havien de portar la roba netíssima. També hi havia intercanvis, algú agraït perquè l'ensenyaves a llegir i escriure i gràcies a això aconseguia coses. Porta també les teves camises i potser en rento dos que quatre. Aviam, qui té roba per rentar per reviure aquest ofici ja del tot desaparegut? Ens hem de remuntar molt temps enrere. La reina de la bogadera era rentar la roba i requeria d'uns elements bàsics. Un covell on poder posar-la, un picador de fusta per picar-la un cop ja estava ensabonada. El sabó, que en moltes ocasions, calia fer-se'l un mateix. Aleshores, a les ciutats i als pobles hi havia els coneguts safareig públics, lloc on les bogaderes i les mestresses de casa anaven a fer la bogada. amb el crit de qui té roba per rentar. Les bogaderes feien saber a tothom que ja havien arribat a la ciutat i les famílies amb més poder econòmic utilitzaven aquest servei a domicili. Les bogaderes abans de començar la feina havien de marcar la roba per tal de no barrejar les peces de diferents famílies. Tot seguit, continuaven amb el remollat per després ensaborar-les i picar-les amb la pala de fusta. Això de la pala de fusta era una cosa tremenda, perquè si picaves amb massa fúria, quedava sense roba. Obries la camisa pel mig, aviam, va passar alguna vegada. Finalment s'esbandien i es tenien al sol. Les bogaderes tornaven la roba neta i plegada la setmana vinent quan de nou tornaven a baixar de ciutat. Aleshores hi havia un remei casolà per blanquejar la roba. La cendra de fusta donava un bon resultat per la roba blanca. I què me'n dieu del sabor? El feien amb oli usat, sosa i aigua, tot barrejant amb les mides correctes, ho deixaven assecar un parell de setmanes i ja el tenien llest per fer servir. Ai, era boníssim! Les bogaderes són un reflex del tarannà laboriós de molts oficis que tot, i desapareguts, és bo que no s'oblidin mai. El cas és que, amb l'arribada de les primeres rentadores, aquesta tasca feixuga, per sort o per desgràcia, va anar desapareixent. I tot el que realitzar-la implicava. Ballugar la roba mullada era molt pesat, i a l'hivern l'aigua freda era el principal motiu per tenir les mans plenes de panellons. penellons, definició, tomafecció de la pell produïda pel fred i que es forma especialment a la part distal de les extremitats, mans, peus, orelles i nas. Així com el mal d'esquena provocat per rentar en moltes ocasions de genolls. Veus això de panellons? No recordo haver-ne tingut mai. Jo tinc els dits deformats precisament perquè a casa meva el pati feia una fredor horrorosa i s'havia d'estendre la roba i es córrer-la i sortir en panellons. Potser perquè els pocs anys que vaig rentar durant la mili em va tocar un clima càlid. No vaig passar fred. Que vas anar a Àfrica. Ah, llavors sí. i aleshores hi ha unes dites populars que diuen la roba bruta es renta a casa. Ja t'ho diré, que hi ha roba estesa, també fer safareig al cotilleo. Surtien tots els comentaris de tota la gent. Allò que et deien treure els drapens al sol. També perquè posaven la roba, la ensabonaven, la posaven al sol per treure les taques i després les valdien. I a la vegada que treien els trepets al sol per assecar... Es treien els trepets al sol de les xafarderies. Saps quina neta? Oi això ha fet la senyora Tal? Qui ho havia de dir? Sant mosqueta morta que sembla. Llavors venia tot el comentari, no? I ara volíem posar música però tenim el tècnic com que és multifuncions el nostre tècnic. No cal que corris Carles. Els nostres audients ja ens coneix, ens esperen tranquil·lament. Ara arriba el tècnic i ens posa la música adequada. Night and day You are the one Only you beneath the moon And under the sun Where the moon is blue I think of you day and night. Amb aquest Noche y Día de Cole Porter recordem la veu mai oblidada de Billy Holly. Bé, i ara anem amb aquells rodolins que li agraden tant el Pere i que fan riure. Rodolins d'allò més fins. Vinga, som-hi. Avui l'escena a la platja. Noi, quin botxorno que fa! No passa ni un alè d'aire. Aquest temps ens vol xinxar. Fins aquí dos barbarismes. Som al mar. Els heu pescat? Observeu. Ha dit botxorno i és xafogó. Resta clar? Xinxia tampoc no és correcte. Es podria dir empipar, fer la guitxa, fer la llesca i no la llesca de pa. Mira tu aquella parella que estan acaramelats. Dels entendrits l'un amb l'altre se'n diu encaramelats. Fixa d'ella que està gorda. No cap el traje. Trajo de bany. Gorda no. El mot és graça i trajo vestit de bany. I el renoi, que està negrito, talment sembla un africà. Negrito, negret, moreno, more, bru, podeu triar. Bé, deixem la xerrameca i capbossem-nos al mar. No, que el mar em fa respecte. Massa suc per tant poc tall. Let me lay Under the hand of me I never knew such young women burning inside of me. And it's coming to an end, till you let me spend my life making love to you day and night, night and day. Bé, ara saps que fa molt i molt i molt temps que no fèiem receptes de cuina. Doncs endavant, que ens queden cinc minuts. Diu el Carlos. Cinc minuts. Sis. Vinga, doncs endavant. Anem de pressa. Diu... Aviam, arròs amb bacallà. Els ingredients per a quatre persones són... 250 g de molles de bacallà, 200 de pèsols, una coliflor no gaire grossa, 6 o 7 carxofes, 6 o 7 espàrrecs verds, 400 g d'arròs, una ceba grossa i 3 tomàquets. Bé. Primer de tot posarem les molles de bacallà en remull, canviarem l'aigua un parell de vegades més que res per treure la sal més forta. Posarem una cassola de fang a una paella amb un bon ratx d'oli al foc i tot seguit les carxofes tallades a trossos i les deixarem a banda un cop les estiguin fetes. Preparem un bon sofregit amb ceba i tomàquet. Un cop ja estigui ben fet, afegirem les molles de bacallà que tenim en remull i les deurarem una miqueta. Aleshores hi posarem l'arròs. Ho remenarem tot plegat i afegirem aigua. Si està calenta sempre és millor. No hi posarem sal sense haver-ho tastat. El bacallà moltes vegades ja deixa anar el punt de sal necessari. Passats uns 10 minuts d'estar bullint hi posarem els pèsols, junt amb els espàrrecs i la coliflor tallada a trossets. Penseu que si la coliflor és gaire grossa heu de posar sols la meitat. Les carxofes que havíem deixat a banda també les afegirem. Ho remenem tot una mica i ja estarà al llís per a emplatar. Molt bé, com que ara és l'hora de sopar, aquest arròs amb bacallà, molt bé. I si ens escolteu el dissabte per dinar, tampoc està malament, arròs amb bacallà. Tampoc. Bé, ja posarem la sintonia de la poesia. Bé, doncs com us hem anunciat abans, una altra vegada premiat el nostre admirat i estimat poeta Joan Margarit, doncs d'ell us llegim un parell de poemes del llibre Des d'on tornar a estimar. Aquest es titula Fantasma republicà a la Rambla i diu així. Bon dia, comandant. Tu vas salvar el pare de Moria Fosellat i vareu brindar junts per mi, mentre per l'Ebre ja baixava el cadàver d'un país. Sé que has tornat. Mai no hauria pogut posar-te un rostre enmig de la gentada. Però anaves, com ells, de sota els plàtans de la Rambla, amb el capot i la pistola de la guerra, provant d'obrir-te pas, fins al llençol del mar, estès el fil tibant de l'horitzó. Mira, no és res més que un decorat. Darrere les façanes, no hi ha res. O les nostres baralles, comandant. Gràcies per salvar-nos. Ara vés-te'n, amb els únics soldats de que disposes. El teu nom dit per mi el ven els plàtans. Deixa que se t'endugui el riu de gent un ebre remorós que continua arrossegant aquell mateix cadàver. Hi ha pocs llibres que encara me'n lluernin i em queda poca música que em pugui consolar. Són les rates del temps. No deixen res. Faig el que puc per mantenir lluent tot l'or humil que encara he conservat. Per això parlo amb els que no hi són, i ho faig somrient sempre, i no vaig mai on l'amor ho és d'ofici i les flors lletges. Saber estar trist és una fortalesa, l'última a perdre's. Més enllà d'aquí, hi ha molt pocs llibres i molt poca música que puguin resistir un entusiasme que és la de l'animal i la pobresa. Recordem que Joan Margarit dirà, i a més l'estiu meravellosament bé, molts poemes d'aquell llibre, des d'on tornar a estimar properament el centre social al mil·lenari, a l'associació de gent gran. I tant que sí. Penso que demà ho recordarem, no demà en el proper programa, el dimecres vinent, perquè penso que ho farà el dia 10, no? El dimecres 10 de juny. O sigui que tindreu ocasió una vegada més, perquè ja ha estat aquí a la biblioteca, ha estat a Can Ginestar, però tornareu, volem tenir el gols de tornar-lo a sentir directe. Ell sí que ho recita bé, els seus poemes. Sí, perquè els viu intensament. Quan els diu és com si en aquell moment l'estés escrivint, o estigués passant la situació. Vivint perquè cada vegada que el llegeix o que el diu ho reviu altra vegada i et fa sentir aquesta vivència i et fa partícipe dels seus sentiments. Ja ho anticipem, el proper dia 10 recital de Joan Margarit al centre social El Milenari. En l'associació de gent gran. I tant que sí. Hem arribat als moments finals d'aquest programa d'avui de 60 i més. I mirant a càmera, però si algú ens veu per la webcam, doncs ens acomiadem i us donem les gràcies. Tres persones ens estan veient per la webcam. Moltes gràcies. Moltes felicitats. Per nosaltres molt agraïts. I tant que sí. Donem les gràcies i ens acomiadem. Donem les gràcies també al Carles i, evidentment, als que no ens connecteu a la web, però que ens veieu, que ens escolteu per la ràdio, que és lo habitual d'un programa de ràdio. Ja sé que a Facebook hi ha multitud de persones que ens diuen coses per Facebook, però abans que Facebook, la ràdio és veu. Recordeu que aquesta audició, si Déu vol, es tornarà a repetir dissabte vinent. I si no, fins dimecres vinent, a les vuit del vespre, que hi serà amb vosaltres, 60 i més. Fins aleshores, a reveure. Al Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si s'ho ha pagat de la seva butxaca ningú li patirà. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia.