60 i Més: Febre i cures a casa, Gaudí i Sagnier, Serra Cavallera, Moda i cinema, Inés de Castro i Català correcte

. Seixanta i més. Molt bona nit o molt bon dia. Tan contents que estaven el diumenge de la setmana anterior amb la festa del gegantet i el dia soleillat i preciós. I quina mala passada ens ha fet el temps aquesta setmana passada, obligant a suspendre la nit de les botigues i, el que és pitjor, la festa de Sant Just al carrer. Una festa on es reuneixen nens de les escoles, paradetes variades, colors, alegria i assistència massiva de veïns d'aquí i de veïns d'altres pobles. Doncs no. La senyora Natura i el seu amic, el senyor Temps Atmosfèric, s'han posat d'acord i, juntament amb el vent i la neu, ens han fet ben bé la Pasqua, com diuen en castellà, o bé en puntos suspensivos, com diem en català. Un altre dia serà. Esperem que vinguin millors temps. La Montse està encara de vacances. Per la qual cosa, els qui sí estem a punt per iniciar 60 i més, la Lina, en Joan Maria, en Carles, el nostre Carlitos, i una servidora, la Joana, us saluden i diem endavant l'audició. Avui tractarem un tema que amoïna, sobretot, a les mames, quan observen que el seu fillet bull per la febre. Tenim a l'abast, a través de la revista Consells del Farmacèutic, 10 apunts per conèixer-la i controlar-la. Ara, amb els canvis bruscs de les temperatures, és molt probable que el nostre organisme, amb un senzill refredat, faci una pujada de calor corporal. No és una malaltia. És un senyal. Un mecanisme de defensa que s'activa quan el cos està tractant de combatre una malaltia o ens evitja que estem a punt de patir-la. La causa més freqüent de la febre són les infeccions. Però també poden ser la mostra d'algunes patologies inflamatòries, antiimunes o qualsevol altra malaltia contra la que lluita el nostre organisme. És imprescindible fer ús del termòmetre que és aconsellable que sigui digital. No oblidem que des de 2014 està prohibit el termòmetre de mercuri, que per la toxicitat d'aquest mineral no és aconsellable. El termòmetre ens donarà la graduació exacta i així podem controlar-la durant tots els dies que podrem patir-la. Els llocs més adequats per utilitzar l'instrument és l'aixella, a la boca, sota la llengua, o també el recte. Es considera normal una temperatura entre 36 i 37 graus centígrads. Es pot considerar febre a partir dels 37 i mig i febre alta a partir dels 40 graus. Febrícula és entre els 37 i 37 i mig, sobretot si es perllonga durant molts dies i la causa és desconeguda. La temperatura corporal varia al llarg del dia, sent més baixa al matí i augmentant cap al vespre. Quan la febre comença a pujar, home acostuma a sentir cal freds. Per contra, quan està baixant, és normal sentir sofocacions i una gran sudoració per tal de llibrar l'excés de temperatura. Cal tenir en compte que la febre no és igual en els nens que en les persones grans. Els infants solen presentar amb més facilitat la graduació més alta, cap als 40 graus, i pot durar més dies. Això per unes simples engines. Els mitges s'aconsellen a partir dels 38 graus rebaixar l'estat febril amb l'ibaprofeno o paracetamol, però aquest últim millora a l'estat general. A qui no li perjudiqui l'estómac o no sigui al·lèrgic, també recomanem aspirina, però aquesta no es deu d'administrar als nens si han patit recentament la grip o la varicela i sobretot no es deu de donar cap mena de medicaments sense l'autorització del mitjà. Altres mitjans per baixar poden ser, per exemple, banys d'aigua tèvia, mai glaçada, per tal de no patir canvis bruscos de temperatura que podrien provocar una convulsió febril. Tampoc és convenient tapar excessivament el pacient perquè és ui, perquè és molt important fer veure aigua i mantenir fresa l'ambient. Les convulsions febrils poden donar-se en infants de fins a 6 anys d'edat, davant d'un augment subtab de la temperatura corporal per sobre dels 38 graus. Aquestes convulsions solen espantar molt els pares, encara que, afortunadament, de normal són inofensives. Però, de totes maneres, es deu portar el petit pacient al metge d'urgència. La febre molt elevada o acompanyada de símptomes molt acusats de malalties greus ha de ser tractada quan abans millor. S'ha de consultar el metge sense passar el temps, sobretot si es passa dels 40 graus. A les dones embarassades, persones grans, o pacients amb malalties cardiaques, pulmonars o demències, la febre s'ha de controlar immediatament, perquè són persones en circumstàncies especials. Resumint, no li tinguem por a la febre, però fem-li molt de cas i demaneu l'assistència del metge sense deixar passar les hores. I molt de compte amb els refredats que en aquests dies tan variables són molt, molt, molt probables. I ara, amb aquests compassos tan macos, del confierto de... Ah, no, no, el confierto de Araqués, del mestre Rodrigo, Sí, sí. Doncs comença aquestes explicacions... Sí, de l'Antoni Gaudí. Ah, això mateix. Us en recordeu que ens quedàvem amb una mica de la biografia d'aquest geni. Diu, Antoni Gaudí, fill de Reus, Antoni Gaudí, que va viure de 1852-1926, procedia d'una família de calderers. Tot i que durant la seva joventut s'acostés a les idees del socialisme utòpic, més endavant arribaria a professar una ardent passió pel catrucisme. En acabar els seus estudis, el director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, Elías Ruggent, en el moment d'otorgar-li el títol, va dir Hem donat un títol a un boig o un geni. El temps s'ho dirà. Mai va contraure matrimoni i va viure amb el seu pare i la seva neboda fins a la mort de tots dos. En 1906, va començar a habitar a la seva propietat del Parc Güell. L'immoble havia estat construït com a casa de mostra de l'urbanització i actualment s'hi troba al Museu Gaudí. Cap al final de la seva vida, ja sols, no solament havia mort la seva família, sinó que també havien mort els grans amics com a l'Euseb i Güell, es va traslladar a viure en una petita habitació del temple de la Sagrada Família. Tenia per hàbit assistir diàriament a la missa de la eglésia de Sant Felip Neri i acostumava a fer el recorregut a peu. En una de les seves passejades cap a l'ofici, el 7 de juny de 1926, intentava travessar la Gran Via de les Corts Catalanes entre els carrers Bailén i Girona. Gaudí va veure venir el tramvia i va donar un pas enrere per esquivar-lo. Amb la mala sort el va acabar ser i acabar atropellat el convoy que venia en el sentit contrari. El van agafar entre les dues tramvies. Gaudí va quedar mal ferit i cap cotxe particular va voler ajudar-lo. L'arquitecte feia temps que no es retallava la barba, portava roba vella i tenia l'aspecte d'un indigent. La policia el va traslladar a l'hospital de la Santa Creu i allí va romandre anònim fins que el sacerdot de la Sagrada Família que el buscava estranyat per la seva perllongada absència el va trobar. El van voler traslladar a un altre hospital però ell s'hi va negar perquè deia que se sentia bé entre els pobres. Abans de morir va rebre la visita d'importants personalitats de Barcelona i els diaris van criticar durament els vianants que havien ignorat el ferit. Cap dels conductors de cotxes de tota Barcelona va dir haver estat allà. el seu enterrament va ser va ser multitudinari aquí. Aquí pobret se'n va anar. Alguns diuen que anava tan pensant amb les campanes que anava pensant amb les campanes que tenien que sonar en la Sagrada Família i les campanes i les campanes aquelles que feia el tramvia per avisar a ell li van semblar que eren les campanes que escoltaven a més a més és que passa que era sort era molt sort i no però era molt sort i no va sentir a l'altre tramvia que venia. No, no que quan un li toca li toca jo això estic més que convençuda va ser molta coincidència no tan coincidència a mi em va passar gairebé amb dos autobusos o sigui que davant de la universitat passa molt d'autobusos llavors el tramvia em passava de tant en tant i feien més soroll però això ja et dic és que era sort i ara aquest senyor doncs aquí ja tenim més o menys una mica de la seva història i llegirem també un altre que va ser important en aquella època i amb això acabem els arquitectes i ja la pròxima setmana o així o ara començarem una mica amb els escritors que també és xulíssim i tant diu l'arquitecte amb més edificis a Barcelona i aquest senyor es deia Enric Sagnier i Villabequia jo dic Villabequia perquè es diu Villabequia amb dues C's i una tele em va dir que quan n'hi ha dos C's és quan es deia aquí o sigui Villabequia queda xuló palé diu que era de 1858 a 1931 va ser l'arquitecte preferit de les classes burgesses i catòliques de l'època i també el més prolífic en tota la ciutat hi ha 300 edificis documentats d'algun constructor que va ser l'arquitecte amb més projectes duts a terme a Barcelona és gairebé impossible caminar per un carrer de l'Eixample sense trobar-se en un edifici de Sagnier amb una estètica més discreta que els dels coetanis Domènec i Montaner Puig i Cadafalc i Gaudí les construccions de Siné són equilibrades i funcionals alguns dels seus edificis més emblemàtics són la Caixa de Pensions de Barcelona a la Via Laietana el Palau de Justícia de la Ciutat i aquest és el que més conegut el temple expiatori del Sagre Cor al cim del Timidabo aquesta seria la seva obra religiosa més destacada i l'acabaria el seu fill gran Josep Maria a la mort del pare i aquí més o menys ha fet una mica de recull dels edificis i dels arquitectes que han sigut molt macos i el pròxim dia fem una mica només una introducció dels artistes de ploma pincells i nota diu el tertulià més famós de Barcelona diu possiblement per primera vegada a les darreries del segle XVIII pintors escritors poetes músics i intel·lectuals van començar a reunir-se en cafès per parlar intercanviar impressions i opinar una mica de tot el Lion d'Or era un cafè propietat del senyor Vilalta un apassionat col·leccionista d'armes i objectes medievals que lluïa les parets del seu local i assistien periodistes i escritors com Carlos que no és el nostre Carlos Costa Rafael Moragas que a més de ser un gran promotor cultural de l'època i Marius Verdaguer Verdaguer ha deixat un testimoniatge de primera mà sobre aquestes tertúlies tal vegada una de les més divertides de Barcelona perquè comptava amb la presència d'un cont tertulià d'imaginació portantosa i ara us deixo amb la meva boca pel pròxim dia perquè no ens dius el nom no a veure qui l'endivina jo no l'hagués endivinat perquè està aquí llegit el pròxim dia us ho diré i us farà gràcia perquè n'hi ha moltes coses aquí que fan gràcia senyors hasta la próxima que deia aquell no? vale Gràcia Gràcia Gràcia viatjant per Catalunya Avui farem una passejada per la Serra Cavallera, un tresor guardat pel Taga. Com dèiem, flancasiada pel Taga, la Serra Cavallera amaga tot de llogarrets marcats per un ric bagatge que podem anar descobrint a través de les seves llegendes, els seus paisatges, tot el que ens expliquen les seves llegendes. A la falta de la Serra Cavallera, per la banda de Pardines, hi ha tot de petits estanys. A partir de l'estany de Tartén, comença un ascens vertiginós cap al cim de la muntanya. I vostè ja s'ha començat a marejar, eh? No, no, no, m'ofegava, perquè és que aquest anava... vertiginós. Anava a vertiginós, sí, sí. Aviam. La Serra Cavallera és prepiridenca i guarda les formes, és a dir, segueix gairebé a la perfecció la línia d'oest a est d'aquestes muntanyes acostumen a traçar. La carena enllaça a Ponent amb la serra de Conivella, on s'alça el més que popular Taga. Per contra, els replacs orientals de la serra baixen a tocar el riu Ter i la població de Camprodon. I és precisament en aquestes primeres terrasses per on podem endinsar-nos a la muntanya, a l'encals del petit nucli de Cavallera, un preciós poblet de cases disseminades situat en una plana. Un bon terreny, tal com asseguren a Camprodon, on diuen que és perquè les planten molt amunt, a les patates, a més de mil metres, i s'estan més temps sota terra. No l'escollen fins a l'octubre, o novembre, o serra, per aquesta època, i estan adobades amb cems del bestiar. La patata és blanca i molt gustosa, el que ells anomenen la patata de Camprodon. Home, si has fet amb fems, segur que... Sí, que és bona, que és bona. I si estàs... No siguis amacudits dolents, eh, Joan Maria? Diu, segons diuen a la comarca, en l'any 1959 va ser un any excepcional per la collita. I se'n van fer 800 vagons, encara que ens sembla amb molta patata. Amb molta patata. Amb molta patata. A Cavallera hi ha l'església de Sant Miquel, que surt esmentada amb un document de l'any 839. La torre de Cavallera també edita la torre dels Moros, en unes parets molt fermes, però que un llamp les va esbarlar. Ara ens sembla que té sobre uns 11 o 12 metres del Sàvia, però, segons la llegenda, es devia de tenir molt més. Però és que aquesta torre és d'una llegenda. El senyor que la va construir es va encaparrar en veure el mar des d'allà estan. Imagina't. Sí, com més d'obres s'hi va veure en cor d'aconseguir-ho. I, naturalment, a qui va recórrer per obtenir allò que era impossible es va haver de fer un pacte amb el dimoni, Sant Antoni. Altra llegenda diu que sota la torre, sota la torre mateixa, hi ha enterrat un capdill musulmà, amb el seu tresor. De totes maneres, aquest nucli petitell va ser suficientment important com per estendre el seu topònim cap a la serra gegantina que té al seu damunt. Aquí ja fem un d'allò i agafem el cotxe, eh? Què és el que ens dius? Això mateix. Ja estem més que cansats. Això mateix. Agafem el cotxe, millor un tot terreny, d'acord. I enfirem l'antic camí d'Arral que rodeja el vessant sud i tota la serra cavallera. Ara és un camí asfaltat i el pla d'en Planta guanya una nova categoria, la de carrer Rada. Travessem els fantàstics raços de Fogonella, entepissats d'una encara herba tendra, que en primavera i estiu les vaques arrosseguen amb tota la tranquil·litat del món. Ara s'han vist sorpreses per aquestes neus intempestives que encara gaudim dels deliciosos ratx de sol. I ens miram amb aquells innocents preguntant-nos però què ha passat? Tot iniciant el camí de tornada cap al corral on passaran la resta de tardor i l'hivern a les pastures del prats de dalt del poble on s'hi estaran fins al pròxim bon temps. Del camí ramader que travessa el coll de Pal, un vell pastor ens assegura que ja queda ben poc. Encara que de vell entubi hi havia ramats que venien de l'Empordà a través d'Olot que i que s'enfilaven per l'antic camí ramader del coll de Pal. Alguns es quedaven a les pastures de Pardines i d'altres continuaven cap als de Núria i de la Cerdanya. I el vell pastor ens aclara però no es confongueu estem parlant d'ovelles i algunes cabres ramats que ara s'han abandonat perquè les vaques són més senzilles de cuidar. I quan estan al seu aire a les praderies porten un microxip per controlar-les en tot moment. El que diem oi les ciències adelanten que és una barbaritat. Diu jo ara us volia dir una cosa que vaig sentir aquest dissabte d'una persona que tenia bestiar i deia que ara quan paria la vaca i s'hi feia un badallet o dos de seguida el tenien que posar que m'emés amb la mare perquè si no es queden compensits i més d'una vegada se'ns moren. Oh, clar. Vull dir que dintre de tot tenen que estar molt a l'aguai. No són terces illes de portar. No, no, no. Bé, continuem. A l'interior de la muntanya hi ha grans quantitats de carbó. O hi havia, eh? quan es va començar a esflotar la població d'aquest dracó de món es va quadriplicar. El carbó que sortia de les entranyes de Caballera va aconseguir l'impensable fer arribar el tren al Ripollès perquè una gran part de les 40.000 tones anuals de carbó que s'extreien un carbó de primíssima qualitat s'havien de treginar cap a Barcelona. Però en l'any 1969 les mines de Sorroca de la serra de Caballera van tancar portes. I de cop es va cloure una història que havia durat gairebé 200 anys i que havia deixat una petja molt profunda en la petita població de muntanya. Poc més avall de Sant Martí trobem la carretera de Sant Joan de les Abadeses que és de fet la via principal per accedir a la serra Caballera. Si baixem passarem pel mig de Sorroca de baix que és el nucli principal de població de tot el terme d'Ugasa i on raja la font del miner. Al món de la mineria encara s'hi respira en aquest nucli. La festa major és per Santa Bàrbara la patrona dels miners. El carrer principal es diu Avinguda de les Mines i balla un gegant que és un miner i que es diu Martí. I l'últim diumenge de maig i fa la festa del miner. L'església romànica de Sant Martí d'Ugasa és esbelta i sòbria. Té la façana vertical i compacta que descansa sobre els fonaments d'un temple anterior. En l'actual temple del segle XII els debòs de la contrada penjaven ferradures perquè, com he sabut, Sant Martí és advocat dels animals de peu rodó. A dins s'hi venera, s'hi venerava, ja no hi és, la Mare de Déu del Puig de França que ara es pot admirar en un museu diocesà. Pugem i pugem i descobrim el vessant nord on reposa el poble de Perdines que vol dir terra de pasturatges motiu del topònim. Els ulls no donen crèdit a tal extensió de pastures i comes que s'estenen vessant avall tant com la vista pot avastar. Des d'aquí ens dirigim a la carretera de Ribes de Freser. És l'antiga carretera no, carrerada que hem dit abans de la Cerdanya ara asfaltada que remunta la collada verda i abaixa cap a Comproteu. Carrerada volia dir que era per on passaven els ramats passant d'unes pastures a les altres. Un llarg camí caraner ens porta al Puig Estela la cota màxima de la Cavallera a 2.007 metres d'alçada. Des d'aquest punt podem observar tot l'esplendor del cercle de muntanyes pirinenques des del Puigmal fins al Canigó se situen al nord sense cap obstacle de cara al sud la silueta del Montseny i el fondal de la plana de Vic i per totes bandes volls i carenes. Curiositats d'aquestes terres els pastors antics de la serra cavallera penjaven una gran esquella dita la borromba als mortons que capitanejaven els ramats d'ovelles. Com a batall utilitzaven pedres de llam que no eren altra cosa que eines de sílex petites destrals neolítiques. Segons la creença popular d'aquells temps aquests batalls protegien dels llams. En els prats de la serra cavallera hi ha moltes carlines unes plantes molt comunes amb una flor central rodona i groga que està envoltada d'una corona de fulles. La carlina és un bon baròmetre quan ha de ploure la flor interera es tanca completament. I fins aquí el nostre viatge amb aquest poètic resum. El batec més popular del Ripollès se sent com el lloc a la vasta balconada de la serra cavallera. Molt bé. Aniré jo a veure si la meva cavallera creix una mica. Ha, ha. L'ússia L'ússia L'ússia L'ússia L'ússia L'ússia L'ússia L'ússia L'ússia L'ússia L'ússia L'ússia L'ússia Música per a gaudir. Avui escoltarem la versió que va fer el mestre Pérez Moya del tema popular el russinyol. Interpreta l'orquestra sinfònica del Vallès amb el cor de l'orfeó català sota la direcció del mestre José Luis Novo. L'ússia L'ússia L'ússia L'ússia L'ússia Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Aquest és el veollo de la cosa. I fins que no exigim que això canvia, serà difícil. Sí, ja podem exigir-lo. No ens faran pas cas. Almenys dretxo a pataleo, no? Ja ho veurem. Posa una mica de música, sisplau. Amics, no us sembla que la moda influeix en la nostra vida quotidiana més del que no sembla. Però, com ens arriba la moda a casa nostra? Encara que en temps passats, l'element que més va influir en la difusió de la moda va ser el cinema. Sí, sí, el cinema. La pregunta ens l'ha inspirat la lectura d'un interessant article que publicava ja fa anys l'escriptor i periodista Margarita Rivier a la revista Història i Vida. Seguint la línia de l'article hi constatem que sense la influència del cinema la moda no hagués estat tant a l'abast del gran públic. Estils, personatges, models, propostes de moda, tant femenina com masculina s'haguessin quedat sense aquesta eina de comunicació que són els films tant a la gran pantalla en temps llunyans com ara amb la petita pantalleta del televisor o la mínima de les tauletes o telèfons. Moda i cinema ja que totes les opcions passen per la filmació segons el format que convingui. Amb dos elements han protagonitzat sempre una història d'amor perfectament correspòs. Una relació que ha crescut amb profunditat i influència des de principis del segle passat. El cinema va potenciar el paper de la moda i la moda va envellir el 7 de mar i va aconsegrar com a líder en un nou i pròsper negoci el d'un estil de vida diferent. Però aquesta circumstància no estava prevista de bon principi. En l'època del cinema la idea era lligar la moda a la indústria dels grans magatzems i la premsa exclusivament femenina. Aquesta era l'objectiu principal. Però l'èxit popular d'actrius com Mary Pickford o actors com Douglas Fairbanks van obrir portes insospitades per a la divulgació d'estils i modes. Però ja abans del cinema sonor la despampanant Clara Bou amb el seu posat de noia supermoderna i descarada i Rodolfo Valentino amb la personalitat d'heroi romàntic havien influït d'una manera molt directa en el gust de la majoria dels nord-americans però alhora també dels europeus. Però va ser amb la pel·lícula El cantor del jazz de l'any 1929 que la influència nord-americana de la moda universal es va donar d'una manera incontestable. És el temps del Charleston quan les dones del món imiten a les actrius que surten a les pel·lícules ensenyant les cames fins als genolls i una mica més d'apilació de coloració del cabell amb l'èxit extraordinari de les roses platí les ungles pintades la mania per les dietes això d'aprimar-se la visita regular al dentista etc. Tenen el seu origen a la moda llançada al món per Hollywood durant la dècada dels 20 ni escaig fins ben avançats als anys 30. En aquests temps comença l'època d'aurada dels dissenyadors entre d'altres els Estats Units Adrian Travis Bunton Helen Rose o William Travilla o bé dels europeus Chiaparelli Chanel Dior Balmain Givenchy o Saint Laurent Els dissenyadors americans van crear mites com la Greta Garbo Marlene Dietrich Katherine Hepburn Marilyn Monroe Elizabeth Taylor Grace Kelly o Jane Fonda i moltíssims més Dones de tot el món es van identificar amb l'estil d'aquelles estrelles i el van seguir però els europeus van posar fil a l'agulla amb grans dones del cinema d'Europa Michelle Morgan Brigitte Bardot Sofia Loren Gina Lalo Brígida Julie Christie dels actors de l'època diferents destaquem Clark Gable Gregory Peck Robert Redford John Travolta o Harrison Ford que han simbolitzat dels diferents estils dels diferents estils al llarg del temps sobre els anys 80 del passat segle la indústria del cinema americà comença a formar part de grans conglomerats multimèdia i els seus productes de moda també són influents Madona és un dels exemples més cars i actualment l'Aidi Gaga quantes i quants adolescents imiten a les jovencíssimes esterlets que surten a les petites pantalles seguint la moda del moment és incontestable que la influència tant del cinema en la pantalla gran com en la pantalla petita dels jinx que utilitzen els nostres joves marquen les noves maneres de vestir-se de comportar-se de viure sincerament desitjaríem que la influència fos dirigida cap a una manera normal i senzilla de conviure els joves amb la resta de la societat i i perdó perdó Joan Maria de totes maneres la moda és una cosa que es va repetint cíclica perquè jo us dic que a mi anar a comprar coses de vestir no m'agrada gens o sigui pràctic i prou però tinc coses que són bones que s'han guardat i tot això i ara m'he posat alguna cosa d'aquelles que tenia que feia 30 anys i està de moda i fa gràcia perquè dius vale Titus vull dir que va així la moda lligat per exemple a les pel·lícules només i americanes sobretot posaré un exemple els texans els texans ha sigut un èxit i mira si va d'anys i encara no solament els homes l'emporten sinó també les dones i els porten llargs o bé els retallen a la mínima expressió aconsellen tot això ja no són texans els texans ja són texans no no no els texans aquests la història que és molt xula que la vam llegir la vam llegir en anglès sí doncs fa gràcia perquè primer el bon senyor que era el Levi no? Levi Sastraus que va anar amb una carromato i anava venent lones per tendres de campanya pels miners però no venia ni res i al final que s'ho va pensar bé i van començar a fer texans de pantalons forts per això perquè ells els trencaven de seguida sí per dir d'aquell moment han anat evolucionant però sempre i sempre se li diu això però ha sigut tot un èxit perquè a més de durar molt i molt que els llences perquè estàs cansat de portar els també és molt pràctic perquè et poses allò i una camisa i ja vas vestit i no pensava res i tant la moda l'ha consagrat però és una moda perquè és molt pràctica per això s'ha quedat si no fos pràctica com a l'aire és viciat ara els joves se'l tallen i de bon o sigui el compren ja tallat i tant i valen una millonada amb aquells foradots que porten més forats i bruts més que els bons sí allò de texans a la pedra sí a la pedra la pedra que us tiraria pel cap per tontos a la pedra a la pedra a la pedra a la pedra a la pedra a la pedra la pedra a la pedra a la pedra Biografies de personatges il·lustres Avui escoltarem, a grans trets, la curta biografia d'una bellíssima dama que va regnar després de morir, Inés de Castro. Entre la història i la llegenda, Inés de Castro va passar a la posteritat pels seus tràgics amors amb en Pere I de Portugal. Quan l'any 1341 Inés de Castro va ingressar a l'acord de Lisboa, no es podia pensar ni remotament que estava creuant el seu pas a la història. Era una dona bellíssima, d'uns ulls clars i un delicat coll de signe. La dona, arribada a l'acord, va ser com dama de companyia de la senyora Constanza, Manuel, filla de l'infant poeta castellà d'un Juan Manuel, que havia estat promesa en matrimoni a Pere, hereu del tron portuguès. Inés era una dama més del seguici, ni més ni menys. No que era molt guapa, eh? I tant que era, maquíssima era. Havia nascut a la comarca gallega d'Alimia, l'any 1320. Era filla natural d'en Pere Fernández de Castro i d'aldonsa Soares de Valladares. La mort de la seva mare, quan ella era encara molt petita, i el ser aparente llunyana de la família real, la van portar a terres de Valladolid. I allà, a l'entorn de Penyafiel, va créixer com a companya de jocs de la Constanza, Manuel. I és per aquesta circumstància que es va traslladar amb ella a Portugal quan es va decidir les esponsalles de la Constanza amb Pere de Portugal. Tant la història com la llegenda ens diuen que només el coneixes va esclatar l'amor entre la formosa, formosíssima joveneta i el marit de la seva amiga i senyora. Tant va ser l'impacte amorós que no va passar gaire temps que els joves ja eren amants. En el temps i l'ambient en què vivien, això no hauria tingut massa importància, ja que no hagués passat de l'àmbit de l'entorn privat. Però la desgraciada circumstància de la mort de la princesa Constanza, al donar llum al seu fill Ferran, va trastocar la vida dels amants i de la història. Alfons IV, el rei de Portugal, va començar a tema pel futur de la seva corona, ja que darrere de la Inés es trobava el clan dels Castros, líders del poderós partit dels Castros de Castella. I va tema també pel futur del seu net, el príncep Ferran. La parella, Inés i Pere vivien tranquil·lament retirats a Coimbra i tenien tres fills vius, Beatriu, Joan i Dionís, que, de regularitzar-se la unió de la parella, podien ser ferns candidats al tron. Considerant a Inés com una amenaça per la dinastia portuguesa, per ser castellana i mare d'infants de la corona, cosa que probablement posava en perill el tron del seu net, va decretar la seva mort. Amb el recolzament de la cort lisboeta, la sentència la van executar tres dels seus cavallers, González, Coelho i Pacheco, que van tallar aquell coll tan formós que les poetes havien cantat com el coll de la gazela. Ja us podeu imaginar la còlera d'en Pere. Es va enfrontar al seu pare i va a capdillar una revolta popular que durant dos anys llargs va portar Portugal a la Guerra Civil. Al poc temps de firmar-se la pau, va morir Alfons IV i l'any 1357, Pere I va pujar al tron. Un cop coronat, va fer a justiciar els assassins de la Inés. Va legalitzar el seu matrimoni, a títol pòstum, que ja s'havia portat a terme en secret l'any 1354. I el reconeix a les Corts de Cantaede. La vigència del matrimoni va coronar a Inés de Castro, reina de Portugal. Després va arreglar deu anys durant els quals es va portar la pau completa al país. Va fer una important tasca legislativa. Va protegir el comerç i va posar en marxa una important indústria de construcció naval. Fins aquí la història, però l'agenda va més enllà. Es creu que Pere I va ordenar exhumar el cadàver de la seva esposa i va obligar els cortesans a rebre-li honors de reina. Encara que és molt probable que la situació no fos més que una versió idealitzada del trasllat de les seves restes mortals, l'any 1360, fins al mauloseu construït per ella al monestir de Santa Maria de l'Alcobassa. El rei va supervisar personalment la construcció per la qual cosa l'estàtua i ascent de l'Inés es pensa que és el més fidel retrat de la disortada sobirana. De totes maneres, el cas és que el sepulcre és una de les obres mestres del gòtic portuguès i que sobre ell recau una extraordinària tradició que diu que en Pere I vam anar a construir el seu propi panteó encarat al de la seva esposa Inés, en lloc de paral·lel al d'ella, perquè així la primera cosa que veurien els seus ulls el dia del judici final, el ressuscitar, seria el rostre de la seva benaimada. La literatura i l'art no van romandre indiferents a tan meravellosa història. L'Inés va reviure gràcies a l'escritor Antonio Ferreira amb la seva obra Tragèdia d'una dona, Inés de Castro, primera obra dramàtica del teatre portuguès. També Luis Bas de Canoes va abocar aquest personatge a la seva obra famosíssima, Oluciades i també Víctor Hugo la va reflexar en un dels seus relats. Repetirem les paraules del dramaturg Luis Vélez de Guevara. Inés de Portugal va aconseguir regnar després de morir. L'Inés de Portugal L'Inés de Portugal L'Inés de Portugal Fins demà! Fins demà! Fins demà! Sí, més correctes. Bé, ara ens trobem en una botiga de mobles. A veure, quins mobles té perquè el més entrant en caso? Passi, passi, el magatzem. Jo voldria un sofà-cama de dues places o tres. Un alfombra o un revistero. Un moment, noi, un moment. Aquest nom de sofà-cama és sofà-llit. Queda entès? Alfombra, digues estora, revistero, revister... Ah, tres figures d'adorno, també necessitaré. I un valenci amb bon respaldo. I no recordo què més. Això que has dit de l'adorno és adorn o adornament. I el valenci amb bon respaldo és un bon raspaller. Escolti, vostè ve mobles o és catedrati de...? Potser. Potser. Segueix. Fa un any que he vingut del poble. Del poble, vaja, m'entén? Això, noi, et felicito perquè parles força bé. T'esmenes perquè em sento català de soc arreu. Molt bé. Quins models té de sabates? Això, ara ja estem amb una sabateria. De totes classes, senyor. Les vull de sola de cuiru. Cuiru o cuir amb dos somons. Això mateix. Molt bé. Quin número calça? Em sembla que el 42. Les té forrades de llana i baixetes de taló? Tacó o taló és ben correcte. Això de forrades no. Havia de dir forrades i el forro és forra, d'acord? A veure, emprovis aquestes. Tingui, tingui el calçador. Doncs m'apreten una mica. Ui, quin mal a l'ull de poll. Podia dir en són estretes. M'estranyen. Apretar no. Finalment, Joan? Finalment n'ha trobat un escalibant d'allò millor. Aviam, segueix. Aquestes em van al pèl·lo. Digui el punt. Estem d'acord? Quant valen? 6.000 pessetes, senyor. Déu-n'hi-do. Això devia ser abans, no? Sí. I què diu? Abans no volien pastar n'aixes, senyor. No, i tant no. Segons. Per això t'ho dic. Toga tu ara, com les trobes? Els deuen estar trelat d'euros de pessetes. Això mateix. Renoi, les trobo molt cares. No em pot rebaixar quelcom? Bé, vaja, 5.500. I li regalo uns cordons. Vaja, vaja. Però sí que és generós. Si ja venen de fora i que els cordons o les sabates vaja regalos com fa. Depèn, depèn. Per si es fan malbé els cordons. Cordons, quina manera d'encanar. Sí. Bé, vaja. Fins demà! Fins demà! I llavors, el dia de Tots Sants... El dia de Tots Sants a mig mig. Farà sol, farà núvol, però no farà tan fred com aquests dies. És que aquests dies ha sigut de lupa, eh? Mare de Déu! Bé, doncs, esperem que el cap de setmana sigui una mica més quan tornem a sortir amb aquest mateix programa en repetició. Senyores, senyors, amics, hem arribat a la fi de seixanta i més. I com demà és Tots Sants, doncs, felicitats a tothom. Això mateix. Això ho explicàvem l'altre dia, que el dia 1 és Dia de Tots Sants, el Sant de tots nosaltres, i el dia 2 el de Nuestros Fieles Difuntos. Molt bé. Recordem que el Cor Harmonia farà un homenatge als éssers que han marxat, al cementiri, a dos quarts d'una, i bé, esperem que els aneu a escoltar perquè realment canten estupendament bé. Senyora? Exactament el dia 1, no? El dia 1, a dos quarts d'una del migdia. O sigui que quan sortiu de missa o hagués dado la vuelta, doncs... És una hora, i ara ja posats així, és una hora que tanto, perquè, esclar, la missa la fan d'una a dues. Sí, però... I a les hores de dos quarts d'una... Però els que han anat a les onze a quarts d'una ho tenen bé. Sí, els que tenen una certa responsabilitat a la una no poden anar. Ja, esclar, és difícil d'ajustar l'horari. Bé, el cas és que ells cantaran a dos quarts d'una del migdia, i bé, doncs, recordaran els seus éssers estimats. O sigui, senyores, senyors, el proper dimecres, si Déu vol, estarem amb vosaltres, i si no, fins dissabte, i a la pròxima. Adiós. Adéu-siau. Adéu. Adéu-siau. Adéu-siau.