Angules, Gran Metro i vampira del Raval; Vall de Cabó, Verdi, Joan Oró i salut del cor — amb agenda de Sant Just i Barça

a la plaça de la Pau, al Cau i a l'Esplai, doncs això, us convidem tots a estar a la festa de la Pau i a la Setmana Solidària. Així que bona nit a tothom. Molt bona nit, que vagi bé. Jesús i adéu Dani. I moltes gràcies, Carlitos. Seixanta i més. Amics oients de Ràdio d'Esvern, torna a ser dimecres. I com cada dimecres de cada setmana, ens considerem molt joiosos de ser en aquesta sintonia 98.1 per realitzar l'audició 60 i més. Avui no comptem amb el Joan Maria, que gaudeix del llarg pont i no ha retornat a temps per ser aquí a la taula de redacció, amb vostès ni amb nosaltres. No cal dir que l'enyorarem. I aquí estem de guàrdia, però l'Alina, la Montse i una servidora, la Joana, acompanyades pel Carles, que cuidarà del nostre so i de les músiques que minimitzaran el nostre programa. Felicitats per a tots els colers del doblet de Copa del Rei i la Lliga i pels 35 partits sense perdre al llarg de la temporada. Encara hi ha algú que recorda la nit trista de Roma. I què? Que no tenen dret a ser humans alguna vegada? També, el diumenge i dies anteriors, tothom ja saludava el Barça com a campió. I cal reconèixer que els gallecs no es van rendir ni un moment i que, malgrat haver mancat, marcant nosaltres el primer tanto, ens hem de posar els peus de Sant Messi i, perdó, per la possible blasfèmia. Total, com diem els catalans, no diguem blat si no és al sac i ben lligat i que no tingui forats. Felicitats, campions! Sant Just es prepara per la celebració de la Festa del Comerç el proper dia 6 d'aquest mes de maig. Coincidirà amb la Fira Tapa Sant Just d'Esvern que posarà punt i final a la segona edició del Quinta Tapa que ha tingut lloc del 5 al 22 del passat mes d'abril. La segona edició del Quinta Tapa Sant Just juntament amb la Festa del Comerç són dues de les activitats incloses dins de la campanya. La Primavera Sant Just del Tera que també comportarà amb la Festa de l'Esport el 8 de maig, la Festa de la Pau el 12 de maig, la Jogueteca Ambiental del Mil·lenari tots els dissabtes al matí i l'activitat del divendres al parc el 18 de maig. Les entitats organitzadores de la Fira Tapa Sant Just i la Festa del Comerç són a banda de l'Ajuntament les associacions comercials d'Esvern, comerç i empresa i la de la dona i empresa. A la Fira Tapa els establiments restauradors implicats amb la dinamització gastronòmica del municipi s'han proposat el repte de sorprendre'ns amb una mostra de la seva oferta gastronòmica basada en els productes del Parc Agrari del Baix Llobregat. És un espai únic al Parc Maragall. A banda de l'activitat comercial la Fira Tapa Sant Just serà un punt de trobada de la cultura local amb música, espectacles, activitats infantils i més i més. Segona edició del concurs de paradors. Vist l'èxit de la primavera passada les botigues tornen a guarnir els seus aparadors perquè els veïns puguin participar en uns concurs per escollir el que més els agradi. Us animem a participar i a visitar el comerç local. Serà fins al 5 de maig. Si aneu a comprar les botigues de Sant Just comerç, dona i empresa i el mercat municipal a partir d'avui i fins a executar existències, sereu obsequiats amb plantes que podreu recollir el proper diumenge 6 de maig a la Festa del Comerç al Parc Joan Maragall. Allí podreu gaudir d'un dia festiu en què el comerç local us oferirà els seus millors productes envoltats de música, activitats infantils i gastronomia. O sigui que ja ho sabeu. i ara, digueu-me, a vosaltres us agraden les angules? i a tu, Montse? També igual. I al Carles? Li agraden les angules? A mi no em diu tant cosa. No, pobretes, que vols que et diguin? Bueno, hola. Ah, també, també podria ser. Doncs bé, he trobat un reportatge molt interessant sobre aquests peixets que en el seu estat autèntic tenen un preu considerable. I dic això perquè la seva versió popular, millor imitació, també té molt bon gust, encara que no siguin les autèntiques. Escriu la Trinitat Gilbert, una periodista enamorada del Delta i de la seva gastronomia, el següent. Les angules estan marcades per la diàspora perquè neixen, sense pares, prop de la costa est de l'Amèrica del Nord, al Mar dels Sargassos. Els progenitors moren després d'haver post els ous. Mentre són petites, fan cent mil·límetres. Semblen una fulla allargada i reben el nom de larves leptocefales. Indefenses, els corrents oceànics les arrosseguen fins a Europa. Triguen tres anys a fer el viatge i a créixer uns deu centímetres. Llavors prenen una aparència tirana transparent i és quan se les coneix amb el nom d'angules. No han de passar d'aquesta mida perquè si es fan més angulons, o sigui, són més grans, això mateix, i si mesuren més de 35 centímetres ja és adulta i aleshores li diuen anguíl. Atretes per les aigües dolces dels rius venen a les costes de Catalunya entre els mesos de novembre i febrer sempre que alguna causa anòmala no els llevi la vida abans d'arribar-hi. Després, un cop adultes, retornen a casa al mar dels Sargassos, allà prendran els ous i moriran. El responsable d'ictiologia del Parc Natural del Delta de l'Ebre deia fa uns anys sobre les angules que és un peix depredador carrunyer que antigament la gent rebutjava que si alguna vegada el pescaven era per donar-les als ànecs com a aliment. També era curiosa la manera com era pescada per la gent. Ho feien amb l'ús d'un salabret que és la versió petita d'un instrument de pesca que és una bossa de xarxa fixada a l'extrem d'una canya o d'un bal i les enganxaven com aquell que treu fulles caigudes en una piscina. Tot això passava en una època que el Delta n'hi havia tan tangula que fins i tot molts veïns se les havien arribat a trobar a les canonades de casa seva. De sobte tot va canviar. Va començar a ser revalorada. Els restaurants del Delta la van introduir a les seves cartes i com és natural la pesca indiscriminada no va trigar a produir-se. Ens van haver de promulgar una normativa per regular-la la pesca de l'angula en l'any 1999. A la gent els agrada molt amb salsa però la prefereixen a la basca. De totes maneres l'angula és força calòrica perquè un 40% de la seva constitució són greixos. també s'ha de tenir en compte el preu prohibitiu i tant prohibitiu per les butxaques corrents representa les reaccions que es dispensen en els restaurants per l'alt preu que han de pagar a la llotja sobretot degut a que als clients els encanta veure-les vives. Molts cuiners diuen que aquest desig es deu a que la volen veure que belluguen per assegurar-se que no són de pot. Això mateix que no s'hi donin que donin en basat en gat per llibre i aquí angula por pescadito. No pescadito, sí, pero muertecito o vivito. aviam, Lina, aquestes coses del transport, avui no hi ha transport? I tant, i tant, i tant. I a més, saps què estic pensant? Que potser us faré pagar bitllet cada vegada. Pobre de tu, farem vaga, eh? Jo vull un capítol. Mira, el que ve ara diu vacil·lacions, vagues, aigua i aigua i per fi el Gran Metro. Diu, el pla inicial es va transformar una vegada i una altra i es van canviar plans, destinacions i possibles emplaçaments d'estacions. Quan es van iniciar les obres de construcció no va faltar l'efecte dels moviments socials. Sense anar més lluny, la vaga general que es va declarar després de l'assassinat del Noi del Sucre, el 23 de març de 1923 va afectar de ple les obres del metro. El desembre de 1924 es va inaugurar el tram Catalunya a les Ceps en prorrogacions posteriors. Però els contratemps no paraven. Els tuners de la via a la Lletana eren estrets i en el moment de l'engrandir-los van aparèixer importants filtracions d'aigua. Va ser necessari instal·lar-hi bombes que traurien milions de litres d'aigua al mes. Això aniria bé també, que ho diuen, que les capes freàtiques d'aquestes d'aquí n'hi ha molt d'aigua. Diu, a l'espera de la resolució de problemes tècnics, aquesta segona línia només es va completar el 1934. A la dècada dels anys 40 es va comprar nou trens, però les noves màquines aviat començarien a patir petites avaries i fallades inexplicables. I aquestes irregularitats dels nous trens van rebre el nom de jaimitades per part dels empleats que les patien i els vehicles van rebre el nom de jaimitus. Vaja. O sigui, si sentiu jaimitus serien pagons de 30, dic jo, no ho sé. Això mateix. I ara n'hi ha aquí una anècdota que és xula. Diu, en els primers dies de funcionament del metro es va descobrir que els coixinets de les màquines s'escalfaven massa. Després de provar sense gaire sort amb diversos lubrificants, l'enginyer Francesc Planell va provar amb oli de ricí i va funcionar. O sigui, les van purgar. Les van, es diu, les farmàcies i drogueries de Sants es van estranyar com els operaris del metro que esgotaven tan ràpidament les seves existències del purgant. La notícia d'aquesta compra massiva es va estendre inevitablement per tot el barri de Sants i així va ser com va néixer el rumor que viatjar en metro provocava problemes intestinals. Havien passat molts anys des que havien començat a parlar del metro i la població havia assistit en massa a les celebracions de les inauguracions per observar amb curiositat com funcionava un tren que anava per sota terra. Però la gent va utilitzar el servei amb la freqüència esperada i es diu que fins i tot els empleats de la companyia van agafar com a costum saludar a cadascun dels viatgers per intentar de fer-los perdre tots els temors. Hi va haver una batalla de preus entre les dues companyies i entre els metros i els transports de superfície. Tot i així cap de les línies va complir amb les expectatives marcades fins després dels primers anys com tot. I el pròxim dia ja ens n'anirem estem ja cansats de metro i ens n'anirem amb els taxis. Ah! Sí! Tu mateix! No, no, no! Això mateix! Senyor! Bueno! I ara ens n'anem per als fantasmes no, xiquets? Sí! Quan ja en donem quedar de fantasmes no? Encara no Barcelona i Sant Just està ple de fantasmes fill meu. Sí! Però de quina mena de fantasmes? No, aquesta és una que va córrer i aquesta va sortir jo no sé si bueno, a veureu quan la llegim ja veureu com sí que la coneixem. Diu La vampira del carrer Ponent. Ah! El carrer Ponent. Diu En l'any 1912 en què tingueren lloc els desveniments que li vàrem donar la fama tan trista al carrer Joaquín Costa que es deia carrer de Ponent. Ah! De fet els barcelonins de Socarrel i l'escriptor Terence Imoix que va viure mai no han deixat d'anomenar-lo així era el carrer Ponent. Com si retés homenatge al seu antic nom al vespre pues arriba abans aquí on els altres edificis amb prou feina deixen veure una estreta escletxa de cel. Avui el lloc desprèn un suau i nostàlgic sabor de barriada però a principis de segle era un carrer brut d'edificis pobres i precaris i voreres plenes de donotes que feien safreig i nanos que jugaven. L'atenció ciutadana es va fixar en aquest carreró quan en el febrer d'aquell any 1912 la premsa va començar a donar publicitat a l'anomenat cas de l'Enriqueta Martí a qui ben aviat es conegués com la mala dona o la segrestadora de nens. Tot va començar el dia 10 del mateix mes quan la senyora Guitart del veí carrer de Sant Vicenç després d'una estona de xerrameca amb les seves companyes prop de la sala de vall de la Paloma s'adonà que la seva filla Teresina que jugava amb uns altres nens al voltant havia desaparegut. La ciutat va viure dues setmanes d'angoixa. Totes les recerques de la policia van resultar inútils. Al final les sospites recaigueren amb una captaire que vivia en un atrotinat edifici d'aquest carrer. Una desgraciada que havia estat de primer minllona pel que calgui. Després prostituta i més tard s'havia casat amb un artista fracassat Joan Pujaló en qui havia obert una botiga de brocantés que va acabar tancada per fallida igual que el seu matrimoni. Els guàrdies municipals Asen i Ribot es presentaren a casa de la dona l'entresol d'aquell edifici amb un ordre d'escorcoll i van descobrir amb gran sorpresa que malgrat la humilitat i el deslluïment de l'accés i un rabador tapadora brut i desendreçat a l'interior de la casa hi havia sales elegants moplades a il·luminades amb gust exquisit. També es van trobar armaris plens de luxosos vestits d'home de dona i d'infant i perruques i bisoteria impròpies de la condició social econòmica de l'Enriqueta Martí. Per sort també van trobar la petita Teresina amb les robes brutes i esguinçades i els cabells tallats a cero i una altra nena d'identitat desconeguda que varen ser posades ràpidament fora de perill mentre els presultos sospitosos passaven a disposició judicià. Les xerrameques de seguida van començar a circular pel barri a una velocitat de vertigen que solen dur totes aquestes coses. Va córrer la veu que la detinguda era una segrestadora i traficant de nens i tothom va recordar que en els darrers temps diversos infants havien desaparegut en les immediacions del seu domicili. També s'arriba a la conclusió que la mala dona que tenia antecedents per corrupció de menors ja havia estat acusada de regentar un provistiu infantil al carrer Minerva que organitzava orgies molt exclusives amb personatges d'ambos sexes del sector més selecte de la societat barcelonina diputats regidors aristòcrates i burges i burgesos el nom dels quals figuren amb una llista trobada a la casa juntament amb diversos llibres i revistes pornogràfiques per als quals els innocentes criatures segrestades satisfeien les apetències sexuals de tots aquests degenerats. Finalment es va saber que al mateix pis i amb un altre que posseïa la detinguda s'havien descobert rerefalsos ambans vestits de nens tacats de sang ganivets i un bon nombre de pots que contenien líquids estranys greixos cabells ossos i cranis infantils. Montse no veus aquesta cara. Es van trobar les restes de fins una vintena d'infants i una de les nenes rescatades va explicar que havia vist a la dona matar un nen sobre la taula del menjador. Es va deduir que l'Enriqueta Martí es disfressava de capteira per sortir a la cacera i capturar els menuts que primer utilitzaven les seves orgies i després s'assassinaven per obtenir ungüents i remells dels seus cossos mitjançant misterioses fórmules manuscrites en català i una refinada cal·ligrafia de llibres estranys i antiquíssims trobats als mateixos domicilis. Aquests remells estaven destinats a donar vigor als avis retornar la salut al desnonat i la virilitat als imponents i com és llarg i n'hi ha uns altres coses ho deixem al pròxim dia això mateix perquè això ja s'està allargat molt i la Montse veig que està una mica impressionada no acaba no acaba d'estar no vull que se'm mereixi no no bueno això jo més o menys surt amb un llibre del xufo amb aquesta dona del xufo Llorenç de fa dos anys que ho explica i sí la senyora la senyora es dedicava a fer cremes per la gent amb els greixos de les criatures o feia creure que sí que realment la cosa funcionava doncs no penso que també vam llegir un que també amb els greixos es dedicava o sigui traien el greix de les criatures també per fer cremes que no té res a veure amb aquesta bueno llavors sortia aquella us en recordeu que deia que vindrà el sac a manteques ah no jo no el sac a manteques no no no no no me'n recordo jo d'això sí no però concretament basat amb aquesta persona el xufo Llorenç fa sortir un personatge el sac a manteques no amb l'enriqueta sí sí amb un altre caire però clar perquè no ha de ser el mateix però sí sí va ser un cas verídic sí sí ja veurem si després surt el fantasma de l'enriqueta eh per aquí no aquesta s'ha cremat en les calderes de Pedro Botero no i com nosaltres som criatures bé se sabé tu ah hem d'anar en compte hem d'anar en compte posa una mica de música ja Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! És ampla també! Res a veure amb les estretors habituals als nostres Pirineus. Tenim en compte que la vall de la vall de la vall de la Vall de Cabó presenta una configuració amable i acollidora. Només cal anar fins a les parts altes de la vall per adonar-nos de la seva lluminositat especial, una llum calcària i vegetal. I això encara té més mèrit si tenim en compte que les muntanyes que li donen forma tenen una presència considerable. Al nord tanquen la vall les serres d'Ares i de Prada i aponent el sempre discret però impressionant Boumort. I al sud la serra de Sant Joan, molt retallada i que acaba de cop sobre l'horta d'Organyà. El poblament ocupa el fons de la vall. Ressenyem-ho per ordre d'aparició, pujant des d'Organyà tenim el Pujal i el Vilar, amb l'església de Sant Miquel, de probable capçalera panoràmica i preromànica. El poble de Cabó, el centre exacte de la vall, s'arrapa sobre un vessant pelat damunt del riu. Més amunt, tot seguint per una pista en bon estat, trobarem un nucli disseminat del cap de la vall, amb les cases que tenen noms sonors i un munt d'històries, com per exemple, l'Anell i Fabà, la casa més potent de tota la vall, i protagonista d'Aparicions i Encanteris. Sellint el curs del barranc de la Inglada, una vall secundària que des de Cabó s'enfila fins al Bomón, trobarem senyus i els casarius de la serra i de la Montella, i les bordes del clot de les escales. Dalt de la serra de Prada, sota el Coculló, a mil metres del fons de la vall, el poble d'Ares. Un mirador de primera per estar-hi molta estona, gaudint del paisatge, intentar anar amb cotxe per una pista interminable que surt del Congost de Tres Pons. és una veritable proessa no gens aconsellable. No gens aconsellable. Sí, perquè passa amb cotxe i, mare de Déu, és una aventura. Això no gens aconsellable. No, no. És millor intentar anar a peu per un camí que surt del vilar. L'orientació de la vall fa que tant la Solana com l'Ovaga siguin molt marcades, i això genera una gran diversitat de paisatges. És també un país de cèrvols que, des del Bou Mort, davallen sovint a les Terres Baixes. Les traces de les corredisses dels primers habitants de la vall són nombroses i visitables. La vall de Cabó és un dels centres megalítics de la comarca de l'alt Llugell, que és gairebé, com dir, de l'alt Pirineu, però amb la particularitat que, contràriament al que passa amb la majoria dels dòlmens i tombes que hi ha a les valls, ploperes, que se situen en els llocs ventilats i amb una bona vista, els de Cabó són a mig aire cap al fons de la vall. Tots al llarg de l'antic camí de carro que unia Organyà a en Cabó i que continua fins al cap de la vall. Seguirem la ruta dels dòlmens. Per ordre d'aparició tenim la caixa del Serrat de les Cobertrades, el dolmen de Colmera, el del Serrat de Malpàs, el de l'Oliva, el de Pedra Cabana i, ja a sota Fabà, més amunt de Cabó, el de l'espluga del Molí de Fabà. Fora han excavat tots cap a l'any 1915 per mossèn Joan Serra i Vilaró. En arribar al dolmen de l'Oliva, se li van voler avançar d'altres persones i l'amo de la casa més propera va anar a excavar-lo de nit per descobrir-ho ells. Amb l'ajut dels Mossos i el Pastor. Els sorolls dels rocs que es remenaven i la trobada d'ossos humans van atiar la imaginació dels furtius, que es van espantar moltíssim i van estar malalts més de 15 dies. Avui en dia podem recórrer el traçat d'aquests monuments amb bicicleta, a peu. La ruta marcada pel Consell Comarcal ens farà un itinerari més abastable per a tothom, o gairebé per a tothom. Ah, això mateix. Una ball tan ben disposada havia de tenir, per força, uns senyors feudals de molta categoria. Els Caboet, no? Caboet, sí. El primer membre d'aquest llinyatge documentat, Ramon I, ja tenia el domini de les valls de Cabo i les de Sant Joan, més al nord. Subdits fidels dels bisbes d'Ugell, a mitjans del segle XI, tenien enfaudades les valls d'Andorra, que l'Església havia obtingut de diverses donacions de contals. Sí, els contes els hi havien regalat. donar, s'hi havien regalat. És l'origen de la consenyoria francesa del Principat. Els Caboet van entronar amb els Castellbò, i els Castellbò amb els Foix. I d'aquí, a Xirac. Set segles de matrimonis i revolucions, els Caboet van promoure la construcció d'un conjunt d'iglèsies amb una característica molt particular, la seva orientació a ponent, en contra de totes les modes del romànic. L'exemple més clar el tenim a Sant Cerni de Cabó, on, unes recents excavacions arqueològiques, van posar de manifest l'existència d'una capçalera trebolada, orientada a l'oest. En trobem dues més d'aquest estil, Sant Bartomeu de Favà i Sant Iscla de Senyús. Guitart i Sarn Caboet va finançar també la col·legiata de Santa Maria d'Organyà, consagrada l'any 1090. Era de capçalera trebolada i en simbori, com la de Sant Cerni, però orientada segons la norma. I sí, és la mateixa on Miret i Sanz va trobar les homilies fa sobre uns cent anys. A la plaça de Cabó hi ha un monument dedicat a Arnaldeta Caboet. És maco aquest nom, eh? Arnaldeta? Sí, sí, el torno a dir. Arnaldeta Caboet. Carai. Cada any, per la festa major, els fills del poble representaven una obra que ens mostra la seva vida, escrita per Esteve Albert. I aquí faig un incís perquè l'Esteve Albert va venir aquí a fer una representació entre Can Baró i... I va ser molt xula, eh? Que van participar amb molta gent del poble. Bé, l'Arnaldeta aquesta era la pubiga i es va casar en l'any 1185 amb el vescomte Arnau de Castellbó. Un matrimoni que va canviar la història de tot un petit país. Santa Fe és el coronament perfecte de la serra de Sant Joan i tanca pel sud-oest la vall de Cabó. Dalt de tot hi ha un santuari de molta devoció. S'hi pot pujar a peu des d'Organyà per un caminet dret i ombrívol. Un cop a dalt es perceptiu tocar la campana per saludar a la immensitat del paisatge que Salvira, Santa Fe, té tres ermites germanes. Santa Corriánima. No. Santa... Carranima. Carranima. Carranima. És que són noms així. A Boixols, Sant Pons i Santa Palai. I a la vall de Linyà de cadascun dels quatre santuaris es poden veure tres restants. Els tres restants. O sigui, tu fas el que vulguis i des d'allà es veuen els altres. A veure els altres. Sí, sí. M'ho sent Cinto Verdaguer i va fer cap el 27 de juliol de 1887. El seu dietari parla dels fòssils que sovint es troben pels voltants. Les castanyes de mar, diu ell. Són rocs arrodonits que acaben en un punt tancat i tenen marcada una espècie d'estrella de cinc puntes. Diu la llegenda que és la marca de la mà de Santa Palai que agafava al vol els cantals que li llançaven els assassins a l'hora del seu martiri i mort. Bona nit Música per gaudir. Continuant amb la solemnitat de les parts corals de les òperes de Verdi, parts amanyentament destacades de les seves obres, avui escoltarem l'obertura de l'acte segon d'Aïda, que a les portes de Teves, el rei i el poble reben el victoriós Radamés, un dels fragments més coneguts i inconfusibles de tota la producció de Giuseppe Verdi. Escoltem a l'Orquestra i Cor del Teatre de l'Escala, dirigida per Claudio Abado. Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Biografies de personatges il·lustres Música Música Música Música Avui farem un petit recorregut per la biografia d'un extraordinari científic llicenciat en bioquímica, investigador i doctor sobre biofísica, involucrat en desplaçaments especials, col·laborant durant molt temps amb la NASA. Ens referim al famós científic Joan Oro. Joan Oro i Florença va néixer a Lleida el 26 d'octubre de l'any 1923. I l'any 1947 es va llicenciar a la Universitat de Barcelona com a químic i biofísic. Més tard es va traslladar als Estats Units. L'any 1956 va ocupar el càrrec de professor i investigador en el Departament de Bioquímica a la Universitat de Baylor, a Texas. Més tard es va traslladar a Houston, on va ocupar el lloc del catedràtic i director del Departament de Biofísica de la Universitat d'aquesta ciutat. Va intervenir molt activament en els programes d'investigació especial de la NASA, batejats amb els noms d'Apollo i Viking, i amb les recerques bioquímiques buscant rastres de vida i els seus possibles orígens en l'estudi de les nostres rebudes de la Lluna, per tard d'establir-ne el contingut en matèria orgànica i l'anàlisi de problemes relacionats amb la contaminació ambiental. Després del seu retorn a Catalunya, i degut a l'interès que hi havia tingut tota la seva vida respecte a les possibilitats d'existència vital amb d'altres planetes, va declarar a un periodista que l'entrevistava «Sincerament, no crec que hi hagi vida a Mart. Cal que quedi ben clar. Estem construint un instrument per determinar presència orgànica, però solament a un nivell infinitis decimal. O sigui, molt petitó. Això mateix. Infinitis decimal. Això ho deia la revista Algo l'any 1977. Però la seva tasca va ser força intensa col·laborant amb la NASA per arribar a aconseguir el vehicle adequat, l'astronau tripulada, amb la finalitat d'estudiar la superfície de la Lluna. Recordem com van cridar l'atenció del públic del carrer les fotografies i les imatges de la Terra obtingudes des de l'espai, però sobretot les de les astronautes passejant tranquil·lament per la superfície de la Lluna. Escolta, ara fem com una mica d'incis, perquè encara n'hi ha gent que es creu que tot eren muntatges. Diu, però aquesta gran tasca i els resultats que es van aconseguir i contradiuen aquelles primers afirmacions que es feia sobre mar. Ell deia més tard que els científics no han de creure, han de provar les seves afirmacions. Va quedar demostrat que l'espai podia ser explorat sense perill i amb resultats pràctics. Després de l'obtenció de l'alorinatge, l'objectiu proper van ser els planetes Mars i Saturn. El projecte Apolo va tenir continuació anys més tard quan es va establir una col·laboració entre els Estats Units i l'URSS, complementant en òrbita d'un astronauta, Apolo, tripulant per tres nord-americans amb una cosmonauta, Soyuz, tripulada per dos soviètics. L'objectiu principal de la nació consistia en la comprovació de les condicions tècniques i la solució corresponent en vistes a la trobada en l'espai de dos astronautes tripulades, dos astronautes tripulades, acoblant-se tot de cara a l'establiment de futures estacions espacials. El projecte semblava senzill. Això no obstant, van caldre quatre anys de negociacions. Bé, van passar els anys i no cal detallar totes les vicissituds que van patir tots els projectes a euroespacials. Només era un recull de les col·laboracions importantíssimes del nostre científic més destacat, que, fins i tot, quan va tornar al nostre país, va participar inclús en política en la intenció de crear un Consell de Desenvolupament Científic i Tècnic que controlés l'agricultura, els recursos energètics, del medi ambient i dels recursos industrials. Les intencions van ser molt bones, però... Joan Uró va ser un gran investigador, inquiet, amatent a totes les circumstàncies del ser humà. Un gran professor que impartia classes a la NASA i que mai no vol oblidar la seva terra, a la que va tornar per intentar posar en marxa tots aquells projectes que imaginava pel seu país. Ell sempre deia que si continuaven pel camí de la destrucció ecològica que portaven al planeta Terra. No li quedaria més de 200 anys de vida, que sempre hi ha esperança, que a mesura que els països s'eduquen, es controla el creixement demogràfic, que valia més que no fossin tants i que no pas molts sofrint massa. Això ho deia el professor Uró abans de l'any 1978. Què pensaria ara amb tot el malbaratament dels mitjans naturals, de l'augment de l'enreriment de l'aire que respirem, dels usos descontrolats dels plàstics, de l'augment demogràfic que ell aconsellava controlar. No ho sabem. Ell ens va deixar un 2 de setembre de l'any 2004. Com a gran legat, cal que pensem en tots els avenços en els quals ell va intervenir amb la seva saviesa de gran bioquímic i gran biofísic. gràcies. Gràcies. Bé, ara tu estàs buscant la continuació d'aquell reportatge tan maco que ens parlaves l'altre dia, del cor, aquest òrgan que escolta'm. I escolta, música de fons, posa música, posa música, posa música, posa música, fes-lo pujar a la música. I plorem una miqueta que va bé també. Sí, perquè... Bé, ja has trobat el reportatge, doncs endavant. Bé, ens vam quedar amb un punt del minut. Bé, els vasos sanguinis també desempenyen una funció crucial en la circulació de la sang, perquè formen una red extraordinàriament complexa que permet la seva distribució per totes les cèl·lules del cos. Si juntéssim tots els vasos sanguinis del nostre cos, un darrere l'altre, obtendrien aproximadament 100.000 quilòmetres, el que equivaldria dos vegades i mitja la circunferència de la Terra. Déu-n'hi-do. Obstrucció de les artèries, no és d'estranyar que les malalties que afecten el cor i els vasos sanguinis siguin tan greus. D'un principi del segle XX han sigut cada any la principal causa de mortalitat en el món. Les malalties coronàries que afecten els vasos sanguinis, que reguen el cor i els accidents cerebrovasculars, que afecten el cervell, causen per si sols un 75% de les morts associades a les malalties cardiovasculars. El cantó més terrorífic d'aquestes malalties és que sovint no es detecten símptomes aparents, hasta que és massa tard. Però, encara que resulti fulminant, l'aparició d'una malalties vascular és el resultat d'un llarg procés en què les funcions del cor i dels vasos sanguins s'han deteriorat progressivament. Una de les principals responsables d'aquests danys és la presència de plaques ateromes en l'interior dels vasos sanguinis. Aquestes plaques s'endureixen i obstruïeixen gradualment els vasos sanguinis. És un fenomen que es coneix com a arteriosclerosis, en grec atero, que significa massa o pasta, i cerros, que vol dir duro. Les plaques ateromes formen a l'acumular-se grases, sucres, cèl·lules sanguinies, plaquetes i alguns minerals. Els depòsits es fan cada cop més grans, el que provoca que el diàmetre dels vasos es facin més estrets i es redueix el volumen de circulació de la sang, entrant en contacte amb les proteïnes de la sang i provocant la formació de coàguls, la circulació. Quan les plaques d'ateroma es trenquen, els vasos que irriguen el cor, les artèries coronàries, es produeixen trombosis i una interrupció immediata de l'aport sanguíne a la zona que provoca un infart. De forma similar, quan els trombosis s'originen dintre dels vasos que porten la sang al cervell, es produeix un accident cerebrovascular que pot ocasionar trastorns considerables en el cervell. Ja no... Escolta, s'has deixat amb la tenada, oi? Sí, exacte, sí, perquè quan no l'havia llegit abans i Déu-n'hi-do, hem de cuidar el nostre cor. No, no, clar, és veritat, es produeixen heteromes que empatiteixen les venes. Sí, exacte. I com a mi, ara no hi és aquí el Joan Maria, però ell deia, una de les coses que també va bé pel cor, no sé què, és l'enamorament. Doncs sereu al tanto que potser l'enamorament també us dona una teroma d'aquestes que dius tu. No, no, més, més... No, que aflueix més la sang i ens va bé. Sí o no, potser que era tot sotat. Com a recomanació diu, encara que es desconeixen part dels processos que porten amb aquestes malalties cardiovasculars, sabem el suficient per prendre les mesures adequades. Vale, però si hi ha mesures, doncs, vinga. Això, posa una mica de música. Sí, alegre. Com a recomanació. agraïm la teva cançó, l'Ina. Però ara... Ara toca la cistella. Ara toca la cistella, que es contribuix. Aquella diu, diant-se, my friend is blowing in the wind, i, per lo tanto, la resposta del contrari és el buento, que avui fa molt, eh? Sí, ara es dona. Sí, però jo tinc la cistella. Clar, que és la cistella. Tots tenim cistelles, nena. No la trobes, la cistella? Doncs sí, és potser l'última. És l'última de totes. Aviam, resulta que, completant aquesta causa teva del cor, ateromes i tot això, com podem evitar-ho amb molta salut i menjant molt bé. La cistella de la compra ens ofereix a la primavera tot un seguit de colors, d'aspecte molt atraient, degut a la varietat d'elles, que en la profusió de fruites i verdures ens ofereixen i que conviden a comprar-les pel seu preciós aspecte. Però no solament és l'aspecte el que ens deu cridar l'atenció, sinó les avantatges de la seva composició i els beneficis que portaran al nostre organisme. Primer, les verdures i la varietat de verds, mai millor dit, amb els que intenten atraure'ns. Veiem la llista, all tendra, api, bròquil, ceba tendra, col, coliflor, espinaques, bledes, pèsols, mongeta verda, enciam, porro i alguns més, però encicaven a la cistella. Ah, és com no encicaven. Jo he vist, ja veieu que ho he dit molt a poc a poc, aquests components, perquè els anaven passant de mica en mica. Clar, clar, no? Mira, aquí vaig, Montse. Anem ara. Anem ara pels fruites. Maduixa, kiwi, llimona, nespre, abracoc, cirera, pruna i préssec, nectarina, advocat. Bacora. Bacora, més coneguda com figaflor. La figaflor, el seu nom és Bacora. No queda bé, tu. No, mira, vaig haver d'anar al diccionari perquè a mi no sonava tampoc. Si a una persona o a una noia li dius una figaflor, això. Malament. Si li dius Bacora encara és pitjor. A qui li sigui li dóna una bufetada que el deixa plantar. I diu Bacora, Bacora. Us sembla bé la llista? És de sobre sabut que les fruites i les verdures són la base d'una alimentació saludable perquè aporten a l'organisme nutrients essencials per al seu bon funcionament. Cada estació ens ofereix una gran varietat de vegetals beneficiosos per a la salut. Ja us hem donat les llistes perquè, si us ve de gust, d'entre elles podeu escollir aquella que més us agradi. A la primavera, la principal font de vitamina A, amb propietats antioxidants que ajuden a prevenir l'embelleniment i protegir la pell dels primers exposicions del sol. També són riques en vitamines del grup B, que intervenen en el funcionament del sistema nerviós i el cervell reduïeixen l'estrès i milloren les concentracions indicades per combatre els símptomes de l'astènia primaveral. Fruites per a la salut? La primavera comença amb el color vermell de les medúcies. El mes de maig deixa pas els tons grocs dels nespres, a les quals segueixen els albarcocs i els préssecs. Abans de l'estiu ens inunden de nou el vermell amb les cireres, prunes i les primeres síndries. I és que les fruites que donem a cada època de l'any és allò que necessitem. Les fruites de tons vermells contenen licopè, un potent antioxidant que ajuda a neutralitzar els radicals lliures i a lluitar contra l'oxidació dels teixits i el pas del temps. De les fruites grogues destaquem els carotens, que després de ser absorbits pel cos es transformen en vitamina A o el retinol essencial per a la salut, de la visió, la pell i les nostres defenses. Ja ho sabem, més que grans cremes de laboratori, atipeu-vos de bones fruites i verdures. I la cosmètica com a complement. Sí, sí, primer mengem les fruites, les verdures i després, mira, com a complement, ens embadornem una miqueta de cremeta i resulta que també quedarem molt bé. N'hi ha una verdura, que és la pastanaga, que ja sabeu que va molt bé. Té molta bit a minar. Sí, les carotenes i que va bé pels ulls. Per això els conells es veuen molt bé que mengen pastanaga. Pobre! No, però diu, i és veritat, uns d'un quart d'hora menjant pastanaga al sol, ara en aquesta època que encara no crema massa, doncs et posa Moreno, que bueno, diu, ha ido usted a les Bahamas, senyora? Ah, no, no, el meu fill. A l'estiu sempre acompanya cada dia, al migdia, al dinar, amb una pastanaga. D'acord. Digue'm, molt bé, dic, sembles un conillet. Mira, ja està bé. Ja està. Bé, pugem una mica de música i potser marxarem ja. Bé, bé, bé, no ens diguis tan de pressa que marxem. D'acord. Bé, senyores, senyors, el proper dissabte tornarem a repetir aquest programa. Mentrestant, fins al dimecres vinent, molt bona nit o molt bon dia. I vagin menjant fruit i verdura que els anirà molt bé. Oh, i tant que sí. Si la poden comprar, ojo. Entenem, mira, si no es compra més, es compra menys, però sí, una miqueta. Bé, senyors, el proper dissabte tornarem a repetir aquest programa.