Benifassà, Nadal i el Raval: història i màgia; Víctor Hugo, Chopin, benestar animal, lectura i patchwork

Seixanta i més. De nou dimecres i una setmana més us saludem des de Ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada. Som aquí disposats a passar en la vostra companyia 60 minuts de temes variats passats en la realitat, en la història, en música, en fe, en tot allò que pot ser interessant per ser divulgat per entreteniment dels nostres oients. Som la taula de redacció de Seixanta i més, la Lina, la Montse, en Carlitos i una servidora, la Joana, que inicien l'audició d'avui de Seixanta i més. Avui, sense la veu masculina del programa, en Joan Maria, que en aquests moments s'ho està passant d'allò més bé en un teatre fantàstic de la Rambla de Barcelona, assistint a un espectàcul extraordinari, espectacle, extraordinari, en la versió moderna d'una òpera clàssica. Cal que reconeixem que li tenim una mica d'enveixa sana, oi que sí? I tant. Bé, doncs, posem la sintonia. Viatjant per Catalunya Per avui marxarem més cap al sud i visitarem els voltants d'un monestir ignorat, Santa Maria de Benifassà. Quan, a l'any 1604, l'abat del Císter, en una de les seves visites regulars pels monestirs de l'Orda, arriba a Santa Maria de Benifassà, Sens dubte, després d'haver fet una marxa molt dura per la geografia esquerpa de muntanyes i barrancs, aclaparat pel paisatge inhòspit que s'ofereix als seus ulls cansats, es clama absolutament trasbalsat. Amb aquest vent, més vent i més vent, el convèn serà molt dolent. Diu, no era habitual, en efecte, la construcció dels monestirs dels monjos blancs, almenys en els països mediterranis, en zones abruptes, on els correus dels cereals i, per sobre de tot, el forment, que és el blat candiel, són bàsics per la dieta mediterrània quotidiana. Però els estensos boscos proporcionaven pastures excel·lents pels immensos ramats d'ovelles que transitaven i per les carrerades de la zona. Si no hagués estat per aquesta riquesa pacuària i boscosa, la seva fundació no hauria estat possible. Quatre segles abans, que l'abat quedés estorat pel paratge que s'havia construït Santa Maria de Benifassà. La creació del monestir va ser inseparable de la conquesta i de la colonització valenciana comandada per Jaume I, que millor que una abadia, va poblar i fer fructificar un territori pobre, mig buit, on de nit se sent l'udol del llop, i de vegades les nevades de l'hivern s'aïllen encara més del món. Un poble de les famílies més poderoses de Catalunya, Guillem de Cervera, i el 4 de juny de l'any 1229 va donar al poblet el castell anomenat Benihassan i les seves terres després de prendre l'hàbit i professar el monestir. Guillem de Cervera no diu res de vestir una filial de poblet, però segurament la seva acció responia a aquest desig. El rei, ràpidament, va confirmar la donació, i quatre anys més tard ja s'havien traslladat a Benifassà dotze monjos amb l'abat, imprescindibles com manen els estatuts de l'horda, tramesos per poblet. Es van establir al castell fins que van ser construïdes les edificacions que van permetre engegar la vida monàstica. Com totes les abadies naixents, els primers temps no van ser gens fàcils. Els veïns s'ho van mirar amb recel. Van discutir les prerrogatives que posseguien els abats com a senyors absoluts del territori. Van reivindicar usos immemorials dels recursos. En particular, els erbatges Benifassà va pladejar amb els templers, amb els hospitalers, amb la ciutat de Tortosa, però el seu gran adversari, pràcticament fins al de la desamortització, fum Morella, l'enfrontament en la qual, de vegades, varen derivar en brons de violència. Guillem de Cervera? No, mira. Malgrat això... Ah, el tinc jo. Sí, clar que el tens. Bé, jo segueixo i tu busques. Malgrat això, els monjos varen desplegar amb unes energies formidables la tasca de poblar aquestes terres aspres. Ara, acollint pagesos en antigues alqueries musulmanes. Ara, vestint granges que, amb el pas del temps, van esdevenir nuclis sòlids. o bé, fundant el lloc nou amb el nom de la pobla de Benifessar, amb les preceptives franqueses per estimular l'avinguda de pobladors nous. D'aquesta manera, varen dissenyar allò que seria la xarxa bàsica del poblament de la Tinense de Benifessar, formada per l'anomenada Setènec, que són Frades, el Ballestar de la Tinense, Bel, Castell de Cabres, Curitjar, el Buixar i la pobla de Benifessar. Gràcies a les rendes, es vestia un vell monestir, molt sobri, segons els patrons cistercents. Ni les germanies ni la guerra de sujecció van fer tant de mal com la de l'amortització de Mandisàbal i les guerres carlines. Quan els monjos van marxar a l'any 1835, obligats per la supressió de tots els convents decretats pel govern, va començar la devastació. Sequeig, robatoris, dispersió, incendis, fins a acabar amb mans privades com a centre d'una explotació agropecuària. La sala capitular es va convertir en la porquera i l'església va... En cleda, una cleda, un corral d'animals. En una cleda d'animals. A la primaria del segle XX ja era una ruïna desolada. L'any 1960, la Diputació de Castelló, propietària del que li quedava, no va cedir a l'ordre, no, ho va cedir a l'ordre de Sant Bru per la creació d'una cartoixa femenina. Més que una restauració o consolidació de les ruïnes, van emprendre una reconstrucció, ja sabem com són, les reconstruccions, tan ingrata com la mateixa història dels últims temps de Santa Maria de Manifesar. Aquesta és l'opinió de l'escriptor i professor d'història medieval de la Universitat de València, Ferran García Oliver, que signava aquest reportatge l'any 2009 a la revista Descobrir Catalunya. I ja tenim la Lina disposada a explicar-nos aquelles històries que a vegades ens fan retombar l'estómac, eh? Que consti, eh? Aviam, avui. I que faig una selecció d'articles, perquè si no nens... Vaja, quin llibre ha sigut... És una mica, és una mica, sí. Sí que era tècnica de Barcelona, no? No sé qui me'l va deixar, eh? Parlem-ne de tot això. No ho sé, no us he quitat, l'adonaria, però des del meu... Però, bueno, és interessant, tu. Sí, això, si tot s'ha de conèixer. Si us en recordeu, comencem per alguna cosa de menjar, anem amb una cosa de lleure i després ens anem a les coses més espirituals o esotèriques, que a vegades és una cosa, a vegades és l'altra. Bé, doncs, seguint el llibre, tenim el pollastre de Nadal. La celebració de Nadal té el seu origen a Orient i a Egipte, que el món romà va integrar d'aquí i va passar al cristianisme. i la Iglesia va adoptar molts elements de les religions paganes que formaven part del bagatge cultural dels pobles. El fet de reinterpretar símbols i mites de cultes ancestrals que eren els que la gent practicava va ser una via impecable per difondre el cristianisme sense alterar gaire els costums de la gent. En el Nadal això és el que va passar. De primer dia el Nadal se celebrava el 6 de gener data en què l'Egipte celebrava el naixement del Sol pel segle IV abans de Crist. No, perdó, pel segle IV. Després de Crist el papa Juli I va decidir celebrar el Nadal el 25 de desembre diada del déu Mitra nascut de manera molt semblant a Jesús i que coincidia amb el dia més festiu dels romans. Les festes dedicades a Satur pel soltici d'hivern. La festa demanava un bon menjar. Hem vist que a Barcelona com a tants altres llocs del plat central de l'àpat de Nadal era el porc costum celta. El celta sacrificava en un porc senglar animal sagrat però a poc a poc es va anar imposant el sacrifici del gall nunci del sol. Antigament era un gall fer o de foc urogall i per això ara el plat fort de Nadal és el pollastre la polla el capó o el galldini. La incorporació de l'escudella i cardolla dels quatre ordres medicants el porc de Sant Antoni el bou de Sant Lluc la gallina de Sant Pere el xai de Sant Joan és més tardana i comença la ciutat perquè pagès era cosa de cada dia. I així amb els segles hem anat confegint el nostre dinar de Nadal escudella i cardolla pollastre amb pances i pinyons i farcit el forc torrons i neules les migracions peninsulars han portat a la nostra taula polvorones i mantecados han enriquit les nostres nadalenques i què passava l'endemà de Nadal? Doncs me feien l'arròs de Catedral també dit arròs de colls i punts es feia el dia de Sant Esteve a Barcelona amb els sobrans dels menuts del pollastre i de l'escudella del dia de Nadal Això mateix? Aquest arròs es fa amb un sofregit de ceba pebrot vermell tomaquets i els menuts això era abans dels canelons però per què se celebra Sant Esteve? Doncs hi ha dues històries és molt possible que a casa nostra celebren el dia de Sant Esteve ja fa més de mil anys de l'època de la marca hispànica part de l'imperi franc que s'expandia el cristianisme guanyant terrenys als musulmans en forma part de la marca hispànica a l'època en què va néixer els contats catalans que dependien administrativament i eclesiàsticament dels carolingis els bisbats catalans estaven a les ordres de Narbona i van trencar amb l'església de Toledo i en aquell moment quan segons alguns relats històrics l'impera carolingi va establir que l'endemà de cada Pasqua seria festiu i per això a casa nostra i a molts països d'Europa és festiu aquest dia i per què l'endemà de Nadal? Doncs perquè les relíquies d'aquest sant el primer diaca i el primer màrtir cristià van ser traslladades el 26 de desembre de l'any 415 a la iglesia de Jerusalén aquesta seria una de les idees perquè es feia així i l'altra història diu que antigament la festa de l'endemà de Nadal responia a la necessitat de disposar de prou temps per tornar a peu generalment des del Mas Pairal on s'havia celebrat la festa fins a casa de cadascú dels membres de la família com que era molt difícil viatjar de nits el viatge sempre s'ajornava fins a l'endemà i així va acabar sent festiu i diu i el que escriu aquest llibre diu i jo voto per la primera història bueno aquí ja hem fet el de Nadal i ara ens n'anem una mica el que passa el que passa és aquesta us farà una certa gràcia perquè i m'hi he saltat moltes per no dir paraulotes no paraulotes no estem en horari protegidos a més tenim el Carlos que és molt jove i a vegades hi ha coses que no les pot sentir que no convé que les sigui doncs ara farem el barri xino diu fins al cicle 14 el Raval era un cap obert amb hortes que provenia que proveien a Barcelona començava allà on s'acabaven els camins principals la porta dels tallers per on entraven les mercaderies el de Sant Antoni a l'accés més important i la porta de Santa Madrona al costat de les Dràssanes la ciutat creixia i s'ofegava i Pere III va construir una tercera muralla amb la intenció de fer-hi habitatges hi havia expectatives de creixement però se'n van anar a norris per problemes econòmics com sempre cosa rara el comerç marítim es desplaçava a l'Atlàntic problemes polítics guerres i socials festa negra i còlera roda el món i torna el born i el Raval romant com una zona agrícola conventual i hospitalària al principi del segle XVIII la indústria ja s'hi instalen i apareixen carrers nous i es fan cases pels treballadors i arriben pagesos fugint de la fam del camp esdevé el barri més dens d'Europa i clar problemes i aquí comença la història del barri xino de Barcelona perquè en realitat no hi havia ni un xinès no hi havia xinesos diu la zona del barri xino forma un triangle entre la Rambla l'Avinguda del Paral·leu i el carrer de l'Hospital abans de la guerra civil era famós per l'abundància de pensions cafés de camareres valls moblers i locals frecuentats pel que es deia la gent de malviure i l'origen del nom són dos articles publicats per Paco Madrid a la revista barcelonina El Escándalo en 1925 Los bajos fondos de Barcelona en el fragment el periodista fa referència a la mina de la qual en parlem aquí i més endavant que segurament ens sortirà i diu és la gran taverna del barri xino perquè el districte cinquè com Nueva York com Buenos Aires com Moscú té el barri xino i el barri xinès d'aquestes ciutats estaven habitats per xinesos autèntics i eren vistos com a indrets perillosos i tancats i per això Paco Madrid etiqueta amb aquest nom el barri xino el barri més canalla de Barcelona avui ja no es diu així però no fa gaire que es feia no i tant no no ja es veu una altra cosa del barri xino i ara ens n'anem a veure cosetes que passen per aquí a l'hostal no primer amulets avaranys presagis i encanteris diu gent de totes les condicions socials consultaven avaranys i presagis portaven amulets creien en els beneficis i els beneficis de determinats gestos senyals rituals a intervencions mediadores l'amulet que més sortida tenia era el del corall molt eficaç per protegir dels maleficis sobretot els infants diu aneu a veure el retaule de la mare de Déu dels consellers el magbac i el nen Jesús porta un amulet de corall la banya de l'unicorni pedres i plantes amb poders els barcelonins creien fermament en l'eficàcia dels encanteris amatoris s'utilitzaven nussos filtres i amulets els lligams o nussos màgics tenien poder sobre la capacitat de la parella per copular de manera que els homes podien esdevenir impotents per la voluntat i l'acció d'una dona la bruixa la bruixa hi havia també productes que servien per formar parelles i que aconseguien que un home se sentís atret de manera incontrolable per una dona la mare la mare bueno però jo em fa l'efecte que això encara dura vols dir sí sí sí quantes fan magis i hipotàgis per treure amb males arts o no tant potser quan diu t'envio cargues positives però són cargues positives no són bombes no això mateix diu la màgia permetia fer i desfer voluntat la creença indestructible de la seva utilitat comportava el comerç d'antídots i amulets se sap d'una dona que vivia en un prevera que va ser multada per haver-lo encantat amb nussos i així no pogués anar-se'n amb altra dona tanmateix la justícia de Barcelona no era gaire severa amb aquestes pràctiques si no eren emprades per trencar el matrimoni o per impedir-lo homes i dones consulten amacs i fetilleres per curar-se per trobar objectes perduts o robats se sap de processos contra dones que vagaven de nit parlant amb els esperits recordeu aquella alcabota que es deia trialls doncs també hi havia fetilleres i feien pressagis i a 1410 a una veïna del carrer de l'hospital li havien robat uns llençols i ves per on aquests trialls van adivinar on eren segurament en el seu calaix no? igual igual si es volia fer mal de debò hi havia un sistema infal·lible encendre un siri i mantenir-lo cap per avall mentre es recitava els responsos de la persona que volies fer mal i a mesura que la cera es consumia s'afeblia la salut de la persona ho fem amb algú? vale, no les bruixes les bruixes no podien fer encanteris abans dels àngelos i al capvespre els xebreuts guardaven dintre del xep esperits captius i deien que propagaven la pesta tirant olis embruixats a les aigües beneïdes i també es deien que eren el diable mateix o fill del diable i que tocar el xep donava bona sort i n'hi ha una cosa molt curteta i amb això acabem diu a l'hostal de l'inferm diu al voltant de la catedral no hi havia l'esplanada que ara coneixem i no tot sinó que tot eren carrerons i establiments que s'arreulien en un d'aquests establiments era l'hostal de l'inferm al carrer del mateix nom i al carrer de l'inferm desaparegut quan s'obre la via laietana anava de la riera de Sant Joan al carrer Ripoll era el cantó de muntanya de l'avinguda de la catedral entre la via laietana i el del doctor Joaquim Pou a l'hostal diuen que hi havia allotjat en Serrallonga i conta una llegenda que al soterrani hi va aparèixer el boter de Tordera Pere Porter també Pere Botero que tornava de l'inferm baixa que era el camí recte cap a l'aver el pròxim dia continuarem tot això demostra la falta d'enteniment i cultura que existia en aquells temps però mira si tu te les crees les ailes eh bueno doncs no te les crees això també posa una mica de música ja Biografies de personatges cèlebres Avui els oferim la biografia de Víctor Hugo. Recordem el símbol del romanticisme literari de la França del segle XIX, amb Víctor Hugo, que neix l'any 1802, fill del comte Leopold Hugo i la senyora Sophie Trebuchet. Com la catedral, que per desgràcia està tan d'actualitat últimament, arran de l'incendi que ha destruït la seva meravellosa torre i el sostre de la nau central, l'home que la va descriure magistralment a la seva obra Nostra Senyora de París, en Víctor Hugo, és pels francesos un autèntic monument nacional. Aquest personatge és inoblidable, sobretot per la seva immensa obra literària, i també per l'àmplia activitat política i per destacar d'entre la gran quantitat de celebritats que formaven l'àmbit artístic i intel·lectual de París, del romanticisme. Malgrat haver nascut a Vincençón, ja de molt jove es va traslladar a viure a París, amb la seva mare, després del divorci i del matrimoni del sugo. Víctor Hugo, ja de ben petit, va tenir molt clara la seva vocació literària, i com diu un dels seus biògrafs, l'aspiració del nen apuntava molt alt, ja que va escriure en el seu quadern escolar, seré en Chateaubriand, com en Chateaubriand, o no seré res, tenint en compte que aquesta gran figura de les lletres de França havia estat considerat el precursor del romanticisme en la llengua del país veí. Aquell somni del jovenet no va trigar a fer-se realitat. Als 20 anys va publicar el seu primer volum de poesia, amb tan gran èxit en l'acord que el Lluís XVIII li va atorgar una pensió vitalícia. Als 23 anys era anomenat cavaller de la Legió d'Honor. Instal·lat amb la confortabilitat... Confortabilitat, sí, ja ho diràs. Tu ho diràs, sense problemes. Diu què, tot va bé, com ho tens tot resolt, no? Sí, sí, tant. Diu, instal·lat amb la confortabilitat de la fama, amb l'economia resolta i amb poderosos amics al cim polític, Víctor Hugo es va dedicar, en cos i ànima, a la publicació d'enormes quantitats de llibres de tot tipus de gèneres, a la seva tasca incansable d'escriure. Es deia que la seva vanitat artística era tan gran que ell feia servir el lema Ego Hugo, Hugo. No, aquest Jo Hugo, Jo Clàudio, n'hi ha una obra boníssima. I quan diu això és això, no? Jo, primer jo. Jo, jo, jo, jo. Ego Hugo. I no li faltaven motius. Abans de fer els 30 anys, s'havia convertit en l'ànime intel·lectual de França, gràcies al manifest romàntic que servia de pròleg a la seva obra teatral, Cromwell. també es va publicar amb enorme èxit Nostra Senyora de París, només un any més tard. Igualment, de precoç que la fama va ser a la seva vida amorosa. Als 20 anys es va casar amb l'amor de la seva infància, Adele Fonchet. Però sempre el Pero, després de 6 anys de matrimoni i 4 fills, ella es va veure incapaç de continuar. No podia seguir amb la marxa que representava viure al seu costat i el va abandonar. Víctor Hugo es va sentir força ferit en el seu immens orgull i no va trigar a trobar una dona que l'acompanyaria el resta de la seva vida, una actriu de segona fila, Juliette Droner. Ella va saber fer el paper de la dona perfecta a l'ombra d'un geni excepcional. Va suportar estoicament la seva brutal golafreria, ja que Víctor Hugo engolia quantitats impossibles d'aliments, encara que no les acompanyava amb alcohol, afortunadament. També la seva gassiveria sense límits i les contínues infidelitats amb les que sempre l'obsequiava. Però seria molt injur recordar Víctor Hugo com un ogre només dedicat als plaers i al treball. Era molt gran la seva implicació amb la política i amb els intents per millorar les turbulències de la societat decimonònònica francesa. Ell mateix va dir, tot reconeixent les ambivalències de la seva personalitat, les meves aficions són aristocràtiques, però els meus actes són democràtics. Encara que sempre havia estat proper a la monarquia, no va tenir inconvenient en acceptar un escó de l'Assemblea Nacional de la Segona República l'any 1848. I allí va ser on encara es va reformar més a fons aquest símbol anomenat Víctor Hugo. Un va escandalitzar a la majoria conservadora amb els seus discursos de caràcter liberal. va defensar el sufragi universal, la llibertat de premsa i d'ensenyament. Va denunciar públicament la misèria que patien les classes treballadores i va demanar insistentment l'abolició de la pena de mort. Fidel als seus ideals, es va exiliar amb l'arribada del segon imperi l'any 1851. Durant 19 anys, ell i la Juliette van viure a les illes del Canal de la Mànega, cosa que no va obstaculitzar que la publicació de la seva obra magna, la novel·la Els Miserables, fos un rotund èxit a França l'any 1862. La seva fama continuava intacta i la seva fortalesa immensa li va permetre continuar amb la incansable activitat de sempre durant 15 anys més. va morir l'any 1885 a causa d'una pulmonia. Tenia 83 anys. La seva mort va simbolitzar la perfecció les dues facetes humanes de Víctor Hugo. Per un costat, en el seu testament, va al·legar 50.000 francs per les obres benèfiques i va demanar que se l'enterressa en un taüt d'allò més humil. I, per altra banda, les seves exèquies es van convertir en un funeral d'estat, amb un seguici fúnebre que va acompanyar el seu fèretre des de l'Arc de Triunf fins al Panteó, on va descansar, o on descansen, les glòries nacionals franceses. Víctor Hugo va ser un personatge complex fins a la tomba i és que ja ho va dir l'escriptor Jean Cocteau. Víctor Hugo era un boig que es feia passar per Víctor Hugo. Això és. Música per gaudir Avui, en aquest espai de música per gaudir, farem una eretgia, segons ens dirien els aficionats a la música clàssica sense arranjaments. Però, la fantàstica versió que fa Raik Onif del nocturn de Frédéric Chupin, segons la gravació, feta l'any 1995 per la Sony Music Entertainment International d'un concert en directe a la NHK de Japan de Satèl·lit Televisió Night World. Segurament valdrà el perdó dels orients classicistes. Escoltem l'orquestra de Raik Onif acompanyat del seu cor de cantants en aquest famós nocturn de sopren. de Raik Onif acompanyat de Raik Onif de Raik Onif acompanyat ao Baltic acompanyat de Raik Onif acompanyat de Raik Onif acompanyat aquest machte acompanyat acompanyat acompanyat acompanyat acompanyat acompanyat acompanyat acompanyat acompanyat acompanyat acompanyat acompanyat acompanyat acompanyat Gràcies. Gràcies. Gràcies. I ja tenim aquí, a la Montcita, preparant el seu reportatge. Aviam, què ens parles avui? Doncs no ens imaginem que quan mengem un ou, el que paga la gallina és massa alt. Pobreta! Sí, les gallines que es mantenen tancades per produir ous han estat els animals més maltractats i explotats per la indústria. Pobrissones, és veritat. L'alimentació del ser humà és una causa que a dia d'avui causa el major sofriment a un animal que el genera. Ho acabaré a fer en castellà perquè, si no, no m'entendreu. Sí, tu ho has escrit, com tal com està escrit. Sí. A pesar de que sean cada vez más los estudios científicos que indiquen que el ser humano puede vivir perfectamente sin necesidad de comer productos animales, el consumo de los mismos nos ha llevado a cometer todo tipo de atrocidades y dañar a los animales, selección genética para que las gallines pongan más huevos y para que los pollos crezcan más, para que las vacas tengan más crías, de mayor tamaño, intensificación del sistema de producción, separación, madre, cría, mutilaciones y un triste largo, etcétera, etcétera. Por encima de todo, el uso de animales para la alimentación implica un grave problema de tipo ético. Los animales no humanos, al igual que cualquier ser vivo y sintiente, tienen la necesidad y el anhelo de vivir su vida y de hacerlo sin sufrimientos ni estrés, en condiciones que le permitan desarrollar los comportamientos intrínsecos de la especie y de su disfrutar de sus relaciones naturales con los demás animales. Transcurren su existencia, estos animales son sacrificados antes de tiempo y este hecho, por sí solo, imposibilita justificar el uso de animales para la alimentación, ya que no existe manera humana de matar a alguien que quiere estar vivo. En este artículo, desde Fa a Ada, queremos hacer especial hincapié en las implicaciones de la producción de huevos, producto entre los más consumidos para el ser humano, de forma tan directa como indirecta en bollería, mayonesas, croquetas, etcétera, que el público en general suele asociar con el posible sacrificamiento de los animales. Perdemos entonces, parémonos entonces a pensar por un momento, si hay 48 millones de aves en España, ¿dónde están estos animales? La respuesta es muy sencilla, aunque no muy agradable, están hacinadas en una granja. España se sitúa en la segunda posición como productor de huevos dentro de la Unión Europea, que a su vez también es el segundo productor de huevos a nivel mundial. Para conseguir estos niveles de producción, 7.350 miles de toneladas de huevos recogidos en el 2015. En la Unión Europea, obviamente, solo se puede mantener a las aves confinadas en granjas intensivas y produciendo a un ritmo exponencialmente superior a lo que harían de forma natural. En España, el sistema en el que viven las aves utilizadas para la producción de huevos es mayoritariamente intensivo. En jaulas, 93%, tan solo un 7% de los animales se cría de forma alternativa, suelo, camperas y sistema ecológico. Los animales llegan a poner un huevo al día debido a la selección genética de las gallinas que más huevos ponían y de la alteración de sus ritmos biológicos para conseguir que estén activas más horas al día. Las gallinas se utilizan para este tipo de producción. Se suelen denominar ponedoras, ya que han sido seleccionadas genéticamente para que produzcan mayor cantidad de huevos. No, sino más, sino mayor cantidad de huevos. En su origen, estos animales ponían unos 20 huevos al día, al año, perdón, durante un tiempo de 10 a 12 años. y a lo largo del tiempo y debido a la selección genética, la actual gallina ponedora puede producir casi un huevo al día, aproximadamente uno cada 27 horas. Esta producción exagerada y antinatural hace que los animales sufran de osteoporosis y envejecimiento avanzado y facturas de los huevos debido a la falta de calcio y de movilidad. En su estado natural, las gallinas animales muy sensibles y fácilmente sujetos al estrés cuidan de sus polluelos. Desde el primer día, les protegen bajo sus alas. Asimismo, estos animales son activos durante las horas de luz. Pasan entre 50 y 90% de su tiempo buscando comida y picoteando, preparando el nido para la puesta y descansan durante la noche en lugares altos con el objetivo de protegerse de los depredadores. Se bañan en polvo cada dos días y les gusta revolcarse en la tierra. Si en las granjas no disponen de material para anidar, acaban arrancándose las plumas o atacándose entre ellas comportamiento conocido, picaje o canibalismo. Sí, sí, es veritat. Pobres gallines. Jo vaig tenir, teníem gallines a la caseta que teníem fora i a la una que tenia nom i tot que es deia colícia. Sí, sí, es canibalismo, picaje. I que, encara hi ha una frase més que diu i que llevan a sus explotadores a cortarles el pico sin anestesia antes de los diez días de edad. Madre mía. Con el objetivo de detener, de obtener gallinas ponedoras, existen explotaciones que se dedican a criar a los pollitos, hembras, tras haberlos sexado, lo que las personas suelen desconocer y que posiblemente representa el lado más cruel de esta industria. es que los pollitos machos que nacen no tienen ningún interés comercial y, por lo tanto, acaban triturados vivos para obtener su producto poco valorado en el mercado. Una vez alcanzada la madurez total y cuando el 5% del lote de animales pone huevos, transporta a las gallinas a los recintos definidos de ponedoras, que suelen ser jaulas. Pero dicho sistema es el más común debido a su eficiencia en cuanto al aprovechamiento del espacio ya que permite, literalmente, explotar el máximo a los animales. En estas jaulas las gallinas viven en un espacio menos a un folio de unos 750 centímetros menos dos de superficie por animal. Sí. Viuen literalment enganxades, una amb l'altra. Literalment tancades. Sí, sí, sí. I com que el reste és bastant trist, no cal. No cal que ho diguis. No, no, avui has sigut tu la que ha posat el punt trist a l'audició. És veritat. Por favor. Bueno, perquè en mengem un ou i no li donem importància. No donem importància. Però, clar, la cria d'ous és el que comporta. L'explotació de l'animal. Perquè elles, jo me'n recordo que a casa era un galliner normal i corrent, però elles podien revolcar-se a la terra i tot això. Bueno, però vosaltres no les feia produir ous contínuament? No, per producció no. Llavors, em sembla que feien un ou dia sí, dia no, i a vegades, segons quines èpoques de l'any, no en feien ous. exacte. Però, noi, i el canibalisme sí. Ara és l'explotació de l'animal. Sí, el canibalisme sí perquè resulta que aquesta pobreta colícia me la vaig haver de portar al pis perquè al final la van matar, eh? La vas... Quan la vaig tornar, escolta'm, i com un gatet anava darrere teu i t'ho veia, però, hombre, tenir el pisot és una biòria. El ser humà és depredador. Són cada dia... Mira, cada dia hem de ser més el ser humà. Bé, ara posarem res, uns moments de música i continuarem. I ara... m'on vaendo a l'animal... Bé, hem de ser espectюрут i ben l'animal, ll'animal... Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Estic disposat a pensar, ve d'ell o d'ella? Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! La lectura és d'una gran utilitat quan s'entén i es medita sobre allò que s'ha llegit. William Somerset Mougham, famós escriptor britànic del primer terç del passat segle XX, aquesta és una de les seves dites. La lectura no dona al lector saviesa, sinó coneixements. És la seva opinió. No us ha semblat? No us sembla? El gran director i actor del cinema americà, Woody Allen, mostra el seu sarcàstit enginy amb aquestes paraules. Una vegada vaig fer un curs de lectura ràpida i vaig aconseguir llegir-me Guerra i Pau en 20 minuts. Em sembla que deia alguna cosa sobre l'ocià. Escoltem l'editor i periodista Hazel Rochon, qui diu La lectura ens torna tots pelegrins en sa lluny de casa, però la cosa més important que ens porta és que ens dona allotjament a tot arreu. I ara un pensament curt del religiós i poeta del segle d'or espanyol, Sant Joan de la Creu. Diu, busqueu llegint i trobareu meditant. Què diu René Descartes, l'iniciador del pensament filosòfic modern del racionalisme o cartesianisme? Doncs que la lectura és una conversa amb els homes més il·lustres dels temps passats. Continuem amb importància intel·lectuals francesos. Què diu André Mourouat? La lectura d'un bon llibre és un diàleg incessant en el qual el llibre parla i l'ànima contesta. Escoltar el gran polític i filòsof Jaume Balmes diu La lectura és com l'aliment, el profit no està en proporció d'allò que es menja, sinó d'allò que es paieix. Finalment, l'escriptor espanyol Pío Baroja escriu Quan ens fem vells, ens agrada més rellegir que llegir. Aquests pensaments tan interessants de tots aquests personatges il·lustres posen de manifest la gran importància que té la lectura per aconseguir un perfecte coneixement humà, intel·lectual i personal de qui llegeix. Però no solament llegint, sinó assimilant i entenent tot allò que la lletra escrita i els escriptors posen a la disposició del lector que les llegeix. Fins demà! Fins demà! I ara, per acabar, ens farem un tast de vida senzilla i tranquil·la. Farem costura. La felicitat està feta de cap d'ells. Teixi és un dels tresors de la nostra cultura popular que en aquests temps ha tornat a ressurgir amb força. I és que gràcies a aquesta activitat no només cobrim el nostre cos resguardant-nos del fred i la resta d'inclemències del temps. També s'ha descobert que ens aporta múltiples beneficis en l'aspecte mental i fins i tot motrio. Descobrim-los. Patchwork, labós amb història. El patchwork és un teixit fet per la unió de petites peces de teles cosides entre elles per les vores. El resultat pot ser una manta, un cobrellit, un coixí, unes estovalles i fins i tot peces de vestir. L'origen d'aquesta tècnica es remunta a l'antic Egipte segons diverses teories. Les primeres pistes de la seva utilització ens la donen les troballes en diverses tombes reals. Mario Wester, expert en la història... Marí, Marí és, no Mario. Marí, és que no es veu gaire bé aquí això. Wester, expert en la història d'aquest tipus de costura data del 960 abans de Crist, l'eixamplar de tela més antic. Una manta amb una gacela colorida que està exposada al Museu del Caire. Una altra de les teles més remotes que es van confeccionar amb aquest estil està datada el 980 abans de Crist. Els investigadors van descobrir una tenda de campanya funerària a la tomba de la reina Esimen Kef. Més endavant, els israelis, que van conèixer la tècnica egípcia, la van exportar cap a Orient, mitjà fins a la Índia. Va ser a partir del segle XI, sembla, que el patchwork va començar a utilitzar-se amb finalitats decoratives. L'època de la Revolució Industrial, la manufactura tèxtil té una posició molt rellevant. A més, comença a popularitzar-se l'ús de la màquina de cosir, fet que influirà de manera directa en la confecció particular de peces de roba i, esclar, en el patchwork. I fixem-se en això. Els dos hemisferis del nostre cervell treballen. Combinar correctament les agulles i els fils per confeccionar la bufanda o el jersei millora la coordinació cerebral. No es tracta d'un simple moviment repetitiu de mans, sinó que, durant tot el procés, posem en marxa diverses àrees cerebrals relacionades amb diferents tipus de funcions. La motora, la sensitiva, la visual, l'auditiva i, fins i tot, la del llenguatge. Ara tu, un cop... On t'està? Aquí baix. Un cop dominen les agulles, poc a poc, podem incrementar-ne la dificultat tant de moviment com de material. D'aquesta manera, millorem amb escreix les nostres aptituds. A més, com que activem aquella part del cervell encarregada de crear i planificar, potenciem la nostra imaginació. Millorem la motricitat de les mans. L'exercici de la costura evita que les mans s'entomeixin o s'engarrotin amb facilitat. El moviment provoca que les mans dits i canells entrin en calor, fet que pot ajudar a lleugerir possibles dolors que patim a l'articulació. Si tenim artrosi o artritis amb l'exercici de la costura, exercitarem la musculatura manual i suavitzarem el dolor. Quan teixim, la nostra autoestima puja com l'escuma. Ja no es tracta només d'un exercici en si, sinó d'aconseguir l'objectiu marcat. La bufanda, el jersei o una altra peça de roba del nostre interès, si a més la regalem a algun ser estimat, ja sigui amic o de la família, li estem oferint alguna cosa molt valuosa al nostre temps, la nostra imaginació i la nostra destressa. estressa. Pugem l'ànim? Sí. Podem reunir-nos amb altres persones que comparteixen aquesta afició. Així també estimulem la nostra sociabilitat amb les millores de les nostres habilitats cognitives i motrius. Si ens ve de gust teixir en companyia tampoc no importa, ja que ens concentrem amb la costura i en gaudim igual que en grup. La memòria és un aspecte que es treballa mentre s'escurra. Aprendre les diferents tècniques pas a pas ens obliga a treballar la concentració i l'atenció perquè, en últim terme, puguem memoritzar-les totes. El cervell és un horn flexible que té molta capacitat d'adaptació a l'ambient, una habilitat que també s'anomena neuroplasticitat. Aquests processos tenen els seus principis en les xarxes cognitives relacionades amb la memòria. L'aprenentatge necessita memoritzar per codificar i emmagatzemar la nova informació per poder recórrer sempre que la situació ho requereixi. I fixeu-vos en això que també és interessant. Reduïm l'estrès. El fet de concentrar-nos per fer una activitat concreta ens relaxa. L'exterior no existeix. Quan ens trobem al mig d'una tasca que requereix que requereix cap-ho? No, no ho acaba això. Que requereix crear el cervell només està pendent d'això. Aconseguim reduir les hormones de l'estrès i al mateix temps augmentar els neurotransmissors de la felicitat com ara la serotonina. I ara, tu, finalment. Envellir millor. En cas de les persones grans de fer algun tipus de manualitat a més de fer així com pot contribuir a reduir les possibilitats de patir algun deteriorament cognitiu lleu. O sigui, ja ho sabeu. A cosir. És positiu. A cosir. A cosir. És positiu. tot el que vulguer. Bé, senyora, senyors, després d'aquesta sessió de manualitats i de cosir, ens despedim fins el dissabte que ens podeu tornar a sentir i si no, fins dimecres vinent que continuarem divulgant aquestes coses que ens semblen una mica interessats. Senyora, senyors, molt bona nit, bueno, tarda, que ara ja es fa sol, molt bona tarda o bé, molt bon dia. A tots, fins a la pròxima. Ràdio Despert 98.1 i de la pròxima. Ràdio Despert