Bunyols, formatges i vermut: efemèrides, curiositats, art i Beethoven en temps de Setmana Santa

Sant Lluís, durant de 8.2 60 i més o menys Amics oients, molt bona nit si ens escolteu en dimecres o bé, molt bon dia si ho feu en dissabte. Aquest grup de 60 i més o menys és en aquesta sintonia Ràdio d'Esvern per passar amb vosaltres una estona de ràdio divulgant curiositats, música, notícies interessants, consells sobre temes variats bé, allò que sigui a més per passar aquesta hora de ràdio. Avui som a 16 de març i felicitem a tots aquells que celebrin el seu sant els agapits, enivers, siríacs, abrams i eusebias. I per quan sortirem el proper dissabte el nostre sincer desig de felicitats pels amansis i, com no, pels joseps, josefines, peps, pepes, Maria José, pepites, pepitos. I no oblideu de fer un bon petó al vostre pare, si teniu la sort de tenir-lo amb vosaltres, acompanyat d'un obsequi, petit o gran, és igual, perquè ell estarà igualment juïós. Perquè encara que molts diuen que això dels dies del pare, de la mare, dels enamorats, és un invent comercial, que nosaltres siguem capaços de celebrar aquestes festes entranyables és un signe d'estimació per a qui ens mereix tot el respecte i tot l'amor. Ah, i no us oblideu de fer crema catalana el dia de Sant Josep, aquest postre deliciós, típic del nostre país, clàssic per aquell dia. Bé, com bons estudiants que som, un de l'institut i els altres, dels temes de l'actualitat, que som força interessants, ens ha arribat l'època de l'any que diem vacances de Setmana Santa, temps per meditar, descansar, visitar llocs interessants, assistir a actes religiosos, qui ho desitgi, o no fer res en absolut, que és una bona manera de passar el temps. Per la qual cosa, nosaltres, la propera setmana ens dedicarem a això, a no fer res. Però, atenció, sí que podem dedicar a un espai de temps a fer un postre típic d'aquestes festes. Podríem fer uns quants bunyols. Si us ve de gust, podeu prendre nota d'aquesta recepta, que és molt senzilla. Què, dieu que sí? Sí. Doncs, endavant, l'Ina i Montse, amb els ingredients. suposo que tots teniu llàpix i paper, perquè si no, a vegades no se'n recorda un, encara que tingui bona memòria. Doncs, per fer uns bunyols, uns bons bunyols, necessitem 150 grams de farina, 125 grams de llet, 125 grams d'aigua, 110 de mantega, un polsim de sal, un polsim de sucre, 3 sous dels bons, i sucre per empolçar. Bé, ja tenim els ingredients. Els ingredients ja estan aquí. Bé, llavors, ara, a fer els bunyols. Poseu en un recipient adequat per anar al foc la llet, l'aigua, la mantega, la sal i el sucre. Poseu-lo a foc molt suau, removent lentament fins que arribi a punt d'arrencar el bull. En aquest moment, afegiu la farina molt poc a poc, sense deixar de remenar. Quan hagueu posat tota la farina, continueu remenant durant uns 3 minuts. Tot seguit, retireu el pot del foc i afegiu els ous d'un en un, sense deixar de remenar, per tal d'aconseguir una massa compacta. Bé, ja la teniu en el punt adequat. Ara, la posareu en una mànega pastissera. Tindrem el foc, un cassó, amb abundant oli. quan estigui calentó, sense que arribi a bullir, anirem apretant la mànega perquè vagin sortint les petites pocions que es convertiran en bunyols. Tindrem a punt una safata amb paper absorbent, on anirem posant els bunyols a mirar que estiguin fregits. Els polvorejarem amb el sucre en pols. Ja teniu els bunyols a punt per asseure's i, juntament, amb un gotet de malvacia, moscatell o qualsevol beguda que us vingui de gust, podeu gaudir d'una estona d'allò que hem dit abans. No fer res, però ben alimentats. Després d'aquest Consell tan lleminer, us saludem la Lina, la Montse, en Joan Maria, en Joan Girivella i aquí us parla la Joana i també en Carles, ja que sense ell no podríem parlar ni escoltar música. Endavant, 60 i més o menys. i com sempre comença el Joan amb les seves efemèrides. Molt bé, doncs avui, 16 de març, és el 76è dia de l'any del calendari gregorià. Queden 290 dies per finalitzar l'any. El 16 de març de 1865 neix a Barcelona Carme, Car i Alfonseti. Va ser una de les promotores més avançades del feminisme català de principis del segle XX, com Dolors Montsardà, amb qui col·laborà. El seu feminisme que advocava per dotar les dones d'eines que les capacitessin tant per a l'exercici d'una professió com per a la igualtat de drets, va quedar àmpliament exposat a Feminal, suplement de la revista La Il·lustració Catalana, que va dirigir des de 1907 fins a 1917, on també signava amb el seu dònim Joana Romeu. També, el 16 de març de 1943, neix a Barcelona Maria Dolores Torres Manzanera, més coneguda com a Maruja Torres. És una periodista i escriptora catalana, que comença la seva carrera periodística en el diari La Premsa de Barcelona i posteriorment treballar per a mitjans com Garbo, Fotogrames, Mundo Diario, Teleexpress i el Pacús. Molt bé, estupendo, moltes gràcies, Joan. Ja que parlem ara de les feministes, explicaria una anècdota que m'ha passat aquest matí. Resulta que a la vora del mercat hi ha un carreró estret que està amb obres que estan fent un edifici nou. Allà, que érem a l'estret, al mig hi havia una bona tifa de gos. I el que m'ha fet gràcia és que hi havia enganxat unes pagatines de color groc i que deia exactament això el meu amo és un porc. Bueno, allò on... On està l'anècdota? Home, esclar, perquè això de manera diu que el meu amo és un porc. També pot ser la mestressa, no? I perquè no és una mestressa. Per tant, això és un feminisme a l'enrevés. Això mateix. Clar. Oh, que bonica. Quina música més maca s'està posant avui el Carles. Per tant, és del de Diamantes, aquella? Sí, de Sayono con Diamantes. Me'n recordo de la gran... Montriba, Sayono. Montriba. Sí, sí. Molt bé. Això servirà d'entrada per la senyoreta Lina que ens donarà aquelles curiositats tan interessants. Gràcies per la dut, senyoreta. Eh? Vale. Amb anglès ara ja diuen... Miss. Miss. Ja, sí. No diuen ni miss. Perquè és una M, una S. Ja no és ni miss, ni missis, ni miss. Vale, i així ja no saps si estic casada, soltera o viuda. Això mateix. Bueno, anem per la primera. Aquí n'hi ha algú que no... que es va equivocar. I diu, en 1938 hi havia un pilot molt entusiasta que es deia Douglas Corrigan i van prendre una gran aventura amb el seu monoplano. Ui! Diu, la seva idea era volar des de New York hasta Califòrnia. Però va resultar, imagineu-se, mireu el mapa així mentalment, New York, Califòrnia. No, res. Anant cap a l'oest. No, no, però anant cap a l'oest i sobre terra. I diu, diu, però va resultar que el dia següent va aterrar a Irlanda. Va, ja. Diu, no podia explicar la raó que l'havia portat a volar amb una direcció errònia. I tampoc va ser conscient d'això durant el vol. O sigui, que l'home anava mirant els núvols i no anava mirant a terra. No va beure una mica massa de whisky? No ho sé, no ho sé. Igual, sí. Diu, però és molt probable que si les autoritats competents haguessin sospitat tot això, haguessin sospès el vol, perquè, esclar, ni estava equipat ni aquell avioneta, perquè allò era un avioncito, un avioncito, sí, va passar per l'aigua totalment. No, diu, no res, no tenia capacitat de poder-ho fer, però ho va fer. Però ho va fer. Bé, aquesta us ha agradat així. No us equivoqueu, no us equivoqueu. És molt aventurer. Si aneu a Galícia, no sortiu a Roma, eh? Perquè la cosa... A mi em va passar a Barcelona. Volia agafar un carrer de l'Eixample cap amunt i resulta que el vaig agafar cap avall i em vaig plantar a la plaça Catalunya. Però això ja és, ojo, amb tots els meus respectes, tonta de les bombes, perquè cap amunt està el Tibidabo i cap avall és el mare. Bueno, mira, si un va en transport públic amb el metro i no és de... No surts a la sortida adequada. Però quan surts d'una estació de metro i arribes a la superfície, ben segur que no saps ni el mar ni la muntanya ni el mar. No, no, no, però a Barcelona és molt fàcil de no perdre's, eh? Al tant, això seràs tu que eres molt, molt, molt eficient. i en lloc d'anar-me cap al centre de Barcelona me'n anava direcció Badalona. Oi, oi, com és possible que els cotxes vagin pel carrer Montaner? No, que puguin pel carrer Montaner. Perquè no veia el Tibidabo. No ho veia el Tibidabo. No, jo tampoc. No ho veies així una mica amb piladet? Sí, sí, no pot ser, no pot ser, com pot ser que puguin els autobusos? Ai, Déu. Bueno, aquesta segona curiositat li dedico a la meva amigueta que l'estimo molt, la Joana. Vaja. Perquè diu Efecto calmante. Diu, el britànic John Cage va composar en 1952, ho dic això perquè a ella li agrada molt la música, una obra que portava per títol 4.33 i es deia així perquè durava 4 minuts i 33 segons. Cage la va escriure per tota classe d'instrumentació i la va estructurar en 3 frases en 3 frases musicals. Però durant tot aquest temps i durant la seva l'execució no es va distingir cap to. Des d'aleshores no s'ha tornat a compondre una peça musical tan suau. Jo m'imagino, aquesta deu ser nye, nye, nye, nye. Tot el rato 4 minuts. Doncs 4 minuts i sí. deuria de ser la cosa que, bueno, t'ha agradat, eh, per això. Sí, sí, sí. Bueno, i ara parlarem que és una època que ja ha passat una mica però és l'època de l'Òscar, no? L'Òscar aquesta... Sí, fa dos setmanetes. Diu, pocs actors entre ells Marlon Brando, Dusty Hohman o Lee Greenberma han guanyat dues vegades l'Òscar, el premi més important del món cinematogràfic. No obstant, en el firmament dels Òscars t'estan especialment els dos Òscars consecutius ottinguts per l'Spencer Tracy i el Tom Hanks i sobretot les 12 nominacions i 4 Òscars aconseguits per la Catherine Hepburn. Ah, sí. Era maca de veritat. No, no, era molt bona actriu. A banda de maca, més o menys... No, maca, maca de cara, no, però vull dir que era bona actriu. Ara que hi ha una sota l'Òscar, l'altre dia vaig llegir a classe que no tenia ni idea amb una lectura d'un llibre d'anglès que es veu que hi ha uns premis que es celebren dos dies avant que donen els pitjors actors. Sí, sí, sí. Sí, sí. Sí, sí. A part que era una bona actriu era molt camaleònica. Era molt adaptada al paper que feia. Sí, sí, sí. Ficada dintre el paper totalment, eh? I sobretot ja en els últims temps, tant com era aquella monada del Chatterley, no sé què, que ja tenia molt avançat el Parkinson. Sí, tenia, se li notava una mica. Quina força de voluntat per dominar-se, eh? Per dominar-se, sí. Sí, sí. I el estanque dorado està tan deliciosa. Estanque dorado, preciós. Sí, sí. Jo crec que aquest no el s'he llegit perquè com vaig repassant i he mirat. Ara parlem ja d'una cosa més aviat de tipus esotèric, però que, vale, no sé, jo no sé si us havia llegit aquesta, que diu, aquell vident que es deia Betritius Spurina, va advertir el César? No, no. Sé que no? No, no. No, no. És xulo. Amb aquestes paraules, guardate de los idos de Marzo. Un altre diví li va alertar a Cassio, amb un dels seus consellers. Inclús la seva pròpia, la Calpúrnia, va somiar la nit anterior del 15 de març. Els idos de Marzo. Sí, els idos de Marzo. És el dia 15. Avui? Sí. Avui? No. Tal dia com avui? Ah, mira. Com demà? Com demà? Com demà? Això. De l'any 44 a. de Jesucristo. Abans de Jesucriste. Què li diu? Si ella li diu que el seu espòs serà... Què li diu? Que serà apunyalat. Ah, això mateix. Bé, vols que ho expliquem? És que estem gravant el dia anterior el dia que retransmitim perquè demà tenim futbol i els senyors han d'anar a veure el partit. Vale? Doncs ja està. Bé. Aquí hi ha una confusió. Ara aquí això ha sigut, dice, confesió en general. Sentència de mujer. Sí. Bé, continuem amb aquesta història. I el César què? El tio no m'ha fet cas de cap cas i res. Però el dia següent va estar apunyalat abans del migdia. Mm, mm, mm. I l'actriu estadounidense Carol Lomber, aquesta és de l'època de la meva mare, també va ignorar l'advertència d'un pressagi. Sí, i tant. Hi havia una mestressa de casa que es deia Jean Dixon, que era coneguda ja en els anys 50 com un evident, i li havia dit que no viatges a l'avió per aquelles dates. Sí. però en canvi la senyora Lomber va dir, va, va tirar una moneda a l'aire i va dir, si surt cara, surto, si surt creu, volaré. Bueno, no surto, perdó, i si surt creu, volaria. Al tirar la moneda li va sortir creu. Ella va pujar i va tenir el seu accident. I tant. això és esotèrico o no és esotèrico que se lo crea i el que l'Arcaeval es va quedar desesperat perquè era el seu marit. Era l'amor de su vida. Sí, sí. I hi ha l'última que són designis faraònics. Sempre es deia que això ja ho resumirem una mica doncs que si qui tocava alguna de les tombes dels faraons podien tenir un mal un mal presagi, no? Sí. I aleshores l'or carnavon va obrir el sarcòfag de Tontacamon el febrer de 1923. I dos mesos més tard el pobre va morir al Cairo segons diu en l'informe a causa de la picadura d'un mosquit infectat. No, no, un mosquit. Aquest era un mosquit. Però algú temps després un altre membre de l'expedició un altre arqueòlog estadounidense bueno, americà que es deia Arthur Mays va morir sense que els meixes poguessin saber el que havia sigut. El secretari del Carnar també va morir d'un infart amb una expedició. George Gould que havia inspeccionat la tomba va morir a les 12 hores d'haver visitat tot allò. El radiòleg Archibald Ray va sometre a la mòmia del faraón a Rijekic i va morir també una miqueta després. O sigui que després de 7 anys d'haver realitzat aquelles excavacions van morir més de 24 persones. Sí, sí, sí. I aleshores dius bueno, aquest era perquè era Tottenhamon. però diu al bordo d'anar amb un vaixell anava una mòmia que era la profetissa de l'època de Men de Menhotep el quart i va sobrevir i va venir una tempesta unes tempestes del mar la més grossa de tots els temps. Diuen que, esclar part de la culpa que allò anés a Norris era del propi capità del barc White Star Float per haver-se equivocat a les seves estimacions. Però el vaixell aquell no era un altre que el Titanic. Ah, adiós. Se'n van anar tots a Norris. O sigui que, senyors abans de pujar en el barco Cuidado con los idos de Los idos de Marzo eh i si és Martes ni te cases ni te partes ni de la mujer te apartes. Ah, sí. Ah, no, home perquè aquesta t'ho donarà donarà Ho diu, ho diu. Ho diu? No, no, doncs o sigui si te tens que divorciar que no siguin dimarts. Que no siguin dimarts. Que no siguin dimarts. que és que l'altre t'enviï les maledicions i tant. Però això en aquest cas dels egipcis no ho sé com que s'ha escrit tant potser n'hi ha que s'han mort i altres que no. Però, per exemple Martes i Trecer aquí ui Sí, bueno hi ha altres llocs és divendres però resulta que als Estats Units no és Martes és el divendres per tant això per mi ja d'entrada no és sèrio o és el dimarts o el divendres és que les supersticions no són sèrioses a l'altre aquí no sé què havíem llegit que es dedicava a escriure per un diari i perquè tenia tanta falera i aleshores primer vaig fer petits reportatges i després em van dir bueno com ets jovenot fes els horoscopos i des d'aleshores ja no he llegit cap i aquest és un periodista molt ferm això mateix de les supersticions tu veus un gat negre que et creu per davant o una escala tot això són supersticions no el primer gatet que em vam regalar en tota la meva vida que era petitó moníssim es deia Chito i escolta va caure 4 vegades de 3 pisos quan vivíem a Barcelona de 4 potes no es va morir mai va morir de vell doncs era ben negre ben negre no no el gat negre si el veus tu nena mira si el vaig veure mira si el vaig veure que el vaig tenir en casa 6 retanys hi ha coses que és lògic que no han d'anar bé no passis mai per sota una escala porta mala sort home mala sort no el que passa que a dalt hi ha algú que està treballant i potser cau un mort i tampoc el que no m'agrada gens és passar la sal així de mama com dius? la sal la sal diuen que ah sí? sí sí la sal quan un està així tens que tirar una mica de sal com li has de dir que la xicola perquè vingui les imprevencions contra la sal és perquè en el seu temps els treballadors que la sal la necessitem per viure per això salari aleshores si no rebien això era molt mal auguri i clar llançar-la és de molt mal auguri perquè allò és molt valuós i molt preuat o sigui que totes les coses tenen la seva explicació tot té una dita o un fons un rei de fons sí sí però el denominador comú per mi és la ignorància que la que ha portat moltes coses sí però mira a New York a New York hi ha molts puestos d'Amèrica els hotels no tenen el pis 13 no no ni l'habitació ni l'habitació tampoc no existeix una mica no existeix el 13 sí que existeix mira ahir el número pi el número pi boníssim ahir 3, 14, 16 tu ahir era 3, 14, 16 15 i no sé què més però 3, 14, 16 era el 3 que és Marta el dia 14 i el 16 de l'any que estem o sigui que ahir era el dia del pi era el dia del pi sí sí sí demà se'l d'enloure bé bé amb aquesta música tan dolça que interpreta l'orquestra mantovani tan fantàsticament parlarem una mica d'art o sigui us recordem que a dalt al celler de Can Ginestà tenim una exposició extraordinària de color de Javier i Danzo i que la podeu veure fins al 10 d'abril i també no deixeu de visitar a Caixa Fòrum l'exposició sobre clàssics de l'impressionisme francès podreu veure l'autoretrat de Cézanne us en recordeu que deien que no el volien pobret molt difícil d'admirar més tard pertany a una col·lecció privada tenia temps perquè bueno tenim temps perquè romandir romandrà a Caixa Fòrum fins al mes de juny i tant o sigui que ja ho sabeu si ho voleu passar molt i molt bé si la Joana recorda però vam anar a veure els impressionistes a Caixa Fòrum i vam disfrutar i tant si me'n recordo i ara no em feu broma perquè ja us vaig dir la setmana passada he canviat la programació de Sala Parés i aquesta setmana hi ha un tipus de pintura que a mi no m'agrada gens menys mal que la pintora no em sent i es diu Núria Guinovart i fa ai té un nom així famós no també Guinovart sí però ell no sé si és família o no de l'altre Guinovart i després de José María Guerrero Medina que ha pintat el mar de la Costa Brava o sigui un grandíssim quadre de 150 per 150 que és el mar de l'Escala en un dia de molta tempesta perquè clar ara estem a la ràdio i no podem explicar on ho heu d'ensenyar però es veu una tarda de tempesta d'aquelles horroroses i el mar en la seva escuma o sigui que és un quadre que necessita una habitació molt gran per tenir-lo i sobretot per la perspectiva la mar és molt a la vora a vegades la mar sí sí bé i també aprofitem per felicitar que ahir va ser el Sant no el Sant no l'aniversari de l'autor d'aquell dibuixant el Paco Ibáñez ah sempre sí que en van parlar sí escolta'm morta de l'Oifilemon trece rué del Percebe i amb l'ànim i amb la gràcia que encara contesta tot i amb altres 80 i escaig d'anys no? 80 va sí sí va celebrar 80 anys morta de l'Oifilemon com pinten és una meravella sí la manera que fan en el llapis és increïble i saps que em sembla em quedo pasmada els divendres al matí els matins conviden a un ninotaire i mentre es fan la tertúlia a les 9 del matí parlen de política aquells ninotaires fan uns dibuixos extraordinaris però variats i ara del que es tracta del que es tracta del que s'està tractant si surt el Rajoy com si surt el tema del tema de la tertúlia i a més a més amb gràcia o sigui que són ninotaires em va semblar que era Esquerra quan estaves dibuixant em va semblar que era Esquerra sí hi ha de tots han sortit un munt i no vas veure els envejo perquè a mi m'agrada molt la pintura m'ha donat la sensació que era Esquerra no el cas és que fan anar el llapis i la la d'això quina il·lusió això això és un do és un do evidentment és un do és un do no tothom pot dibuixar perquè mira la tècnica després es perfecciona però el do de dibuixar i de pintar i de veure les coses és innat de cadascú bé posem una mica de música x'an veibuixar Fins demà! Aquest mes l'Associació de Gent Gran de Sant Just va programar una sortida lúdica i molt amena per una tarda de dissabte assistir a l'espectacle que ofereix un local emblemàtic de Barcelona, El Molino. L'oferta ha estat tot un èxit ja que el grup és nombrós i encara hi ha socis en llista d'espera. Bé, o sigui que pel proper mes d'abril també hi ha dues ofertes molt interessants una sortida a la Costa Brava a l'Estartit, Pals i a Pere Tallada i també una xerrada de benestar social sobre els recursos a què té dret a gaudir la gent gran. O sigui que considero molt interessant aquestes ofertes. Aquesta és part de la tasca que porta a terme l'Associació de la Gent Gran de Sant Just en favor dels seus socis i esbarjo a informació social en acompanyament d'alguns dels seus dubtes i estar si està al seu... a l'abast de l'associació espanyola. Clar. La gota és minsa. 10 euros l'any. T'hi esperem tots els dimarts de dos quarts d'onze a dos quarts d'una al despatx que tenim al Milenari. Amb molt de gust t'hi atendrem per informar-te i comptar amb la teva presència. a dos quarts d'onze fa un temps en Joan Maria va fer un acurat estudi sobre el vi a Catalunya. Avui ell mateix ens ha portat un article publicat a la revista Míram de la Costa Brava sobre els diferents tipus de formatges que hi ha al mercat i de la manera com els podem menjar per treure'ls-hi tot el seu sabor. Hem de tenir en compte que el formatge és un dels aliments més utilitzats a la cuina arreu del món. La seva presència es fa notar tant si va com simple acompanyament o bé si és bàsic amb la realització de la recepta que anem a cuinar. Com si només volem donar un senzill to de sabor o com contrapunt de textures a aquest concepte que avui està tan de moda. Això de les textures a l'espina. sobre la convivència de fer servir un o un altre tipus de formatge segons el plat que volem cuinar l'esmentada revista Mírem ens dona unes indicacions segons l'opinió i l'experiència dels seus especialistes gastronòmics. Comencem pels formatges més adequats per posar a les amanides. Són molt recomanables els blancs amb textura tova per exemple la mozzarella la fiesse el formatge de Burgos també fresc pel seu suau sabor i delicada consistència. També podem posar-hi formatges semicurats o adauets adauets saps aquells trossets que fem que queden tan bons? li donaran a l'amanida un toc picantó. També l'Adam combina també força bé si afegim trossets de taronja o de préssec o bé si hem posat fruits secs torradets que acaben donant a l'amanida un sabor contundent. A mi el que m'agrada amb les amanides és precisament l'italià. La mozzarella? No, no aquell que és més foc. Ah, sí en el parmeçà. El parmeçà així ser una mica que el ratlles o el ratlles perquè el parmeçà sol ser bastant dur s'ha de ratllar o passar-lo per la maquilleta i és bastant salat i aleshores en vez de posar-hi sal a l'amanida hi poso aquest formatge i llavors prenc menys sal. Ah, no és no és elitista el senyor ni nada, eh? Ah, però va bé per la salut, eh? Jo diria gurmet, gurmet. Montse, ja que sí. Ah, sí, va bé per la salut, sí. Bé, hi ha formatges també especials per menjar a la pasta. Sí. Els durs o semidurs o que siguin ben curats que contenen gran quantitat de greix són els més adients per ratllar-los sobre el plat de pasta sense necessitat de gratinar-los. Són els més indicats al parmeçà. que jo deia abans que el posava a les amanides també per la pasta. Els d'ovella com per exemple el diazàbal o el del roncal. Fantàstic. Aquí són dos formatges dels millors d'Espanya. Dels millors canianes. Sí, sí. Aquests per mi solets amb bon pa i antiimprovio. Sí, sí. Una miqueta la vida aquell fortet. Sí, sí. Escolta'm. Passa-se una estoneta boníssima. Continua, eh? Segueix. Amb això del vi i els especialistes del vi recomanen que mai s'ha de provar el vi amb formatge. D'aquí ve la paraula en castellà que no te la den con queso. Perquè resulta que si prens formatge que és molt gras tots els vins els trobes bons. Aquesta és l'explicació. Mira, mira. El vinagre tampoc. A les amanides amb formatge no s'ha de posar mai vinagre. O sigui que... Continua. Bé, el de roncal que dèiem... El de roncal el manxec curat que també n'hi ha d'extraordinaris, eh? El maó també. El del maó ben sec que sigui ja... Bé, vell, bé. És molt aconsellable enratllar el formatge en el mateix moment de servir perquè es mantingui el seu aroma i tots els matisos. Formatges per gratinar. La mozzarella semicurada és ideal per a l'elaboració de gratinats. Per exemple, pizzes o bé plats de pasta que s'enfornen fins a formar una capa fina de formatge sobre la superfície a gratinar. També es pot fer servir el parmaçà. Però, atenció, és molt aconsellable separar la safata o el plat a gratinar a més de 10 centímetres del grill a fi d'evitar que el formatge es cremi o es torri massa. Tenim també un altre tipus de gratinat sobre filets de porc prèviament fets, patates o coliflor cuites. S'ha de fer un gratinat molt ràpid, pràcticament de segons en càmenberg o bril. Sobretot, sense treure la vista del grill o de la menja a gratinar. I també tenim formatges per fer salses. Els més adequats són els cremosos i també els semicurats, ja que el seu contingut de greix i de llet fa que es desfacin fàcilment amb el calor. Així, perfumem amb el seu sabor cremes, salses, soflets, pastissos de formatge i crestetes. El que és imprescindible per això és que s'afegeixi al cuinat al final de la cocció i amb el foc a baixa intensitat, removent constantment amb la finalitat que es desfaci a poc a poc perquè no és cremi o s'enganxi en el fons de la cassola. De no fer-ho així, se separaria la proteïna de la llet per una banda i el greix per una altra, formant-se grumulls que farien malbé la salsa o la crema que estaríem cuinant. Els farcits i les fondures el formatge que és aconsellable és el de mitja correcció com són l'onamental, el manxec, Adam o la gonda. Gouda? Gouda. Perdona, eh? Que t'ho digui però a mi m'agrada el gouda. El gouda és molt bo i s'ampleia amb fondis que m'has batejat el plat. Sí. Fondis. Fondis. Sí. Segueix. Tots ells suporten bé els fregits i es desfan dintre d'una cresteta o bé quan evitem un suflé. Pels fondis gastarem formatges força greixosos com són l'anamental o el gruyere. Gruyere. Sé fiam que el gruyere m'està en Suïssa. També amb ells farem entrepans calents o sàndwits i per a qualsevol altre tipus de llibrets de llom o aquell tipus de farcits anomenats saljacobos. Jo us dic una vegada una vegada li dic al fill que ja era perdoneu és un inciso i dic bueno fes-ho tu avui volia un bistec no sé què i diu m'he fet un xístic que em dius què fas i és que amb el tros del bistec es va posar per damunt un tros de formatge sí sí el meu fill s'ho fa amb el llom sí sí i arribarem a la reposteria el millor dels formatges és el mascarpone o bé el que fem servir per untar ha de ser per la seva cremositat sabor suau i força greix són els millors per preparar farcits i pastissos cremosos frets i calents el frets de burgos i el formatge anomenat feta són els indicats per ser acompanyats de mel i marmelades fan com els matons com el mató de Montserrat també per acompanyar musses i flams moltes vegades com vaig a veure els quadros que aquí la Joana comenta la sala parés a part de la xocolata en la plaça del Pi també hi ha unes paradetes normalment quasi tot el dissabte a mi m'encanta comprar un formatge de cabra que és fet a cuve i són quasi sempre doncs aquell formatge realment és extraordinari i és una mica fort doncs la manera que jo faig torro-t'una mica el pa no gaire aquí ho diràs i poso aquest formatge de cabra i després el cim no més ben dit posat el formatge el poso del microones i vegir-lo que el punt que es desfé llavors el trec i escampo el mel al cim no res és un document nato això i després una tronja valenciana d'aquesta és bona i de vegades és el meu sopar molt bé no no ja estàs ben alimentat bé bé doncs haig de controlar el pes és un altre tema això sí finalment el formatge és com a postres ells mateixos pràcticament no serveixen sí però hi ha encara són ells el gust de cadascú és un acostum molt francès sigui de la nostra preferència els curats acompanyats de fruits secs o bé per exemple dolç per exemple codony o mel o gelea també farem torrades de nous o de panses col·locant sobre elles unes fines rodanxes de formatge t'has deixat el pa semblat és pa de nous o de panses sí perquè és molt especial per aquest aquest i guita't vaig més lluny hi ha una fleca a la barceloneta que fan totes unes espècies de pa extraordinari el nom és esvaluart hi ha molta gent i es fa coesa davant del mercat sí doncs de vegades hi faig el passeig expressament per anar a buscar aquest pa però després el formatge de cabra i el d'allò madre mía molt ben fet gourmet total i tant acaba allà i una combinació més potents compota de fruites elaborades amb formatge de cabral i de sorrocafort aquests són els dos més forts i tant i més pestilents i el blau també si ho trobéssim massa fort podríem rebaixar-ho amb culleretes de nata freda remoguant lentament i aconseguiríem una crema de sabor més suau i per acabar de rematar el tema una amanida de fruites o massa d'oli exacte o una taronja que feia sí sí amb tallets de manxec amanit tot el conjunt amb un ratxet d'oli d'oliva molt bon oli sí sobretot un bon oli d'allà dalt de l'Empordà no jo jo prefereixo un bon trago de garnatge dolç vale però no posaràs garnatge a la manila sí però no barrejar el formatge a l'oli no t'agrada vale veus és a gustos doncs senyores senyors si esteu disposats a menjar formatge només que ens ho demaneu l'article estem disposats a donar-vos-ho bé posem una mica de música música per gaudir avui avui podem escoltar un fragment d'una de les sinfonies més famoses arreu del món la novena en re menor opus 125 de Ludwig van Beethoven aquesta sinfonia és coetània d'una de les seves obres estrenada gra i bé per la mateixa època l'anomenada grandiosa la missa solemnis la novena la va composar per a gran orquestra solistes i cors quan ja havia perdut el sentit de la oïda ens podem imaginar el dolor de Beethoven al no poder escoltar la seva pròpia música i què podem dir d'aquesta figura immortal de la música alemanya i mundial res que ja no s'hagi dit treballador incansable té una extensa producció en llèders òperes sonates quartets concerts i nou simfonies extraordinàries de les que destaquem la número 3 la heroica la número 6 descriptiva romàntica deliciosa per a ser escoltada amb els ulls clucs i la nou la més plena amb un llenguatge musical intens d'expressivitat melòdica amb un vigor del ritme i matís d'orquestració units en la congenció de solistes i cors aquesta és l'última de les seves sinfonies que va dedicar a Frederic III de Prússia el fragment que us oferim és la part més coneguda del quart moviment on la part coral està inspirada en el poema èpic del poeta Friedrich von Schiller o de l'alegria i que es coneix amb el nom popular d'Himne de l'alegria és un tema que en l'any 1978 van popularitzar Miguel Ríos el gran intèrpret amb la seva orquestra amb una versió molt respectuosa i molt popular l'any 1986 la Unió Europea el va escollir com a himne oficial interpreta l'himne de l'alegria l'orquestra del Festival de Praga sota la direcció d'Alberto Ligio de l'alegria l'alegria L'alegria L'alegria Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Absolutament fantàstic! Doncs bé, és una musiqueta per gaudir quan un està relaxat, tranquil i està disposat a escoltar aquest tipus de música. No, no, no, no, no tiene nada que ver. Bé, i ara, Montse, anirem per aquells consells que ens dones. Bé, tenim una coseta que hem trobat així perquè diu fruites del bosc, i continuo. Sí, sí, naturalment. Les fruites del bosc són les baies que, amb els seus colors, molt vius i un sabor exquisit, constituyeixen un gran tresor per a la salut. El seu poder antioxidant ajuda a prevenir múltiples trastorns. Un dels millors moments de quan se vol que passeig per la muntanya, pots descobrir una mata amb unes baies madures. Cuidado, que no t'enganyis, perquè totes les baies no són comestibles, que aviat, de vegades, són tòxics. Se l'anarà molt al tanto, eh? Compte! No, és un escrit que reflexiona sobre això, no diu ni menys ni no menys. No, no, no aconsella, només que ho dóna a conèixer. No aconsella, eh? No aconsella res, eh? És la vista, a primera vista, sorgeixen inevitablement dubtes sobre si seran comestibles. Aquest és el resum, no? És una escena que es reprodueix fa milers d'anys i protagonitzen els nostres antepassats, per a les que les baies eren essencials. Les menjaven fresques i les desacaven per tenir reserves en els mesos que no hi havia acollita. Com els seus vistosos colors i formes, les fruites del bosc poden ser menjades a tot com un animal que tingui ulls, petirrojos, aràndanos, zorros, cardunyes... Tots aquests animals mengen les fruites i, senzillament, escampen les llavors per tot el territori. El ser humà modern ja no col·labora així amb aquesta estratègia d'aquestes fruites i, segurament, tampoc no obtén d'elles tants beneficis com els seus antepassats. altres aliments més accessibles no són més sants. omplen l'estómac, però les baies segueixen sent les mateixes càpsules naturals, riques en vitamines, minerals i compostos antioxidants. La clau d'això està en el color. El llenguatge comú de les fruites del bosc són aquelles que, tradicionalment, no es cultivaven, sinó que s'escollien, es recollien dels arbustes silvestres. En definició, és la definició que s'ha extès a les baies, encara que des del punt de vista botànic són fruites que es desenvolupen a partir de la paret de l'ovari de la flor. Per la ciència, el raïm, el tomàquet o l'aguacate són baies. Els hi direm fruites de bosc o baies. No ens referim a aquells petits aliments sucosos de sabor dolç, àcid o astringent i de colors molt llamatius. Aquests resideixen bona part de les seves saludables propietats. Els pigments són compostos fenòlics, flavonoides, antocianines i taninos i altres substàncies antioxidantes. A la planta li serveixen per cridar l'atenció i protegir-se dels insectes i dels mohos, que els mohos són, exactament, fons. Algunes plantes es protegeixen també mitjançant composts tòxics i a vegades inclús fatals, com la moeza, la vella dona, el cerecillo o el dorillo. per allò que s'ha d'estar molt segur que les baies són comestibles, han d'estar segurs abans de provar-les. Això passa una mica com amb els bolets. de vella nada i de dona nada. Però té cert que totes aquestes baies i aquestes fruites així que es consumeixen del bosc, és una lluita, sembla ser, que podria ajudar contra el càncer. Tot, tot ajuda contra el càncer. Si tot el natural està indicat. Llavors no donarem res més, sinó que direm que això té molt, per exemple, l'aràndano negro, l'aràndano rojo i seco, les fruites silvestres, la grusella, la mora, totes aquestes són recomanables i menjables. Amb això, oi que és molt preferible anar aquí al carrer Raval i comprar l'arbonisteria? També, i que sí. No, però hi ha molta gent, sobretot gent gran, que coneix molt. Si no val més que no. Mai has de menjar una cosa que tu no sàpigues d'entemar, que no la coneixes i que allò és comestible. S'ha d'anar molt amb compte. No donem consells. No, no, simplement ho divulguem. Ho divulguem, però res més. I ara, aquella cosa que tenies tu en tota escrita per comentar, què era? Sí, sí, mira, ara després del vi parlarem del vermut. Home, home, home, oi estamos de alto estanding de vi, no ho sé. Sí, sí, bueno. Primer fixar, vi, vermut, el de lloc. Ui, hi ha moltes coses, moltes coses. Sí, formatge i bunyols, eh? I després la crema catalana. La qüestió és divulgar una mica de lo que es tracta, no? Oh, i tant. Això. Home, com hem de fer festa la setmana que ve, ens podem dedicar. Sí. I fins i tot una cosa que no he comentat, la Rosa Niet, que també és molt bo. Oh, és boníssim, boníssim. Jo el faig molt bo, però a casa està prohibit, o sigui que, mira. Jo també fa anys que no, però n'havia fet molt. Oh, molt, molt. Perquè tenia algú a casa que em menjava molt. Sí, sí, sí. Bé, comença. Bueno, ara una mica de cultureta per saber d'un bé el vermut. Molt bé. Resulta que el vermut va ser inventat pel cèllebre metge i filòsof Hipòcrates, el pare de la medicina occidental, nascut l'any 460 abans de Cris. Fitzeu-vos que estem parlant d'antip, eh? Ah, el temps que va, des d'on, des d'on ve. Tot i això, tot i això, no es va popularitzar la seva beguda fins a final del segle XVIII, principalment a Itàlia, a la zona del Piemont, on van sorgir importants empreses fabricants de vermut, amb conegudes marques que encara perduren, Miscal, Città, Cinsano, Martini, Campari, etc. El vermut es fabrica macerant el col amb l'extracte d'unes 40 herbes, arrels, flors, espècies i fruites. Després de cert temps, se li afegeix vi i sucre i es torna a deixar reposar. Donada aquesta complexitat i la seva composició, s'entenen les diferències de sabor de cada vermut. El vermut roig, rosa en italià, és més aviat dolç. El blanc o branco és sec, dry en anglès, com posen en les etiquetes de les ampolles. A l'àmbit internacional, el vermut s'ha utilitzat preferentment per fer còptels de tota mena. A Barcelona podem gaudir de dos establiments emblemàtics de la coteleria a escala mundial. Alboades, cantonada a la Rambla, i el Dray Martínez, a l'Eixample. A Madrid, al carrer del Calà, hi havia Can Xicote, de nivell semblant, però ja fa uns anys que va tancar. O sigui que han de venir a Barcelona els que vulguin fer alguns còctels. Sí, fer un bon còctel. Al nostre país, prendre un vermut és sinònim d'aperitiu, abans de dinar, preferentment. Si bé la cosa canvia, segons la geografia. Al sur, prima, prendre d'aperitiu un fino o una manzanilla. Al centre, més aviat vins, el més popular al Val de Penyes. A Galícia, el vi de Ribeiro, servit en xicres de porcelana. A Astúries, la famosa sidra, feta de pomes. Al País Basc, el vi ha anomenat el xacolí. I la resta, vi principalment de Rioja o de Ribera de Duero, sense oblidar d'altres vins també importants. Caldrà dir en honor a la veritat que reu la beguda més sol·licitada és la cervesa, seguida de la Coca-Cola, biters i d'altres refrescos. La frase Reus, París i Londres, que haureu escoltat alguna vegada, ve de la potència exportadora del col dínic de Reus a tot Europa a principis del segle passat i que es va estroncar amb la guerra incivil del 1936, com tant d'altres negocis. Reus és i ha sigut sempre la capital de la fabricació de del vermut al nostre país. Si bé moltes petites empreses que es dedicaven a la seva fabricació van tancar per l'agressivitat dels italians. Algunes, però, han subsistit i avui dia han sorgit de noves amb força èxit. Cal recordar marques com Miró o Izaguirre, a les quals se'ls i delgitxot el Miró. Oh, i tant, i tant. Bé, doncs, estupendo. Ja sabem més coses del vermut. Del vermut, sí. No sé si a vosaltres també us passa. A mi el vermut em tomba. No, no, no, no. Em tomba la cervesa. Jo en prenc un quinto de cervesa... Amb tomba. No, no, no, no. I a més m'agrada sense batejar. M'agrada bé moro. O sigui, res, ni posar gransons. El drai, m'agrada molt. El drai, clar. Sí, el drai. Com soc una mica llaminera, m'agrada el dolcet. No, a vosaltres us agrada el dolcet. A mi no m'agrada el dolcet. Però el drai m'agrada molt, eh? Això és com tot, eh? Jo el prefereixo amb un glaçons, amb un glaçons. Una pela de guimor. Sí, sí. I després una cosa que quasi s'ha per tot el seu gust, que quasi no hi ha. Una mica de sifó, no? Ah, sí, nada, nada. I després, sí, una banderilla amb dues olives falsites d'anxogues. Sí, sí, sí, aquest és el meu món. No te digo que yo estamos de gourmet suido. El que passa és que avui dia les olives sí són farcides, però no sé què hi posen dintre. No sé què hi posen dintre. Almenys no me n'hi ha. Anxova de les cales? Segur que no. Segur que no. Diu anxoa. Jo crec que el gust d'anxoa. Això, sabor d'anxoa, que queda molt fi. Sabor. Ja hem arribat al final, sí? Doncs bé, ens acomiadem fins dintre de 15 dies, que passeu unes vacances de Setmana Santa molt tranquil·les. Si feu cas de les nostres recomanacions, doncs a halar, a beure, a no fer res, i que surti el sol per on vulgui. Com tots els italians, dolce ferniente. Dolce ferniente. Bé, doncs fins la propera. Gràcies, sobretot al Carles, que ha estat aquí a punt amb les seves músiques. al Joan. Sembla que li hem obert la gana. Més que la gana, la set. Bé, Joan, moltes gràcies, carinyo. A vosaltres. A l'altre, Joan, moltes gràcies també. A Joan Maria, a la Montse, a la Lina, i qui us parla, us desitja totes les festes, a vida, si pot haver, molt felices. I us esperem a la tornada. De totes maneres, recordem que el dissabte tornarem a estar amb vosaltres per tornar a repetir aquests consells. Fins aleshores, a tothom, molt bona nit o molt bon dia. Adéu-siau. Adéu-siau. Com preneu el bormut un altre dia. Adéu-siau. Sintonitzes l'àdio d'esperc.