Carnestoltes i benestar, escapades per la Comunitat Valenciana, cuina barcelonina, memòria del call jueu i el romànic de la Vall de Boí, amb tancament musical de La viuda alegre

Seixanta i més Amigues i amics, que ens escolteu a través de Ràdio d'Esvern. Esteu a punt per rebre el rei Carnestoltes? És una època de l'any en què hi ha qui està disposat a anar de gresca i que darrere de la disfressa posa de manifest alguns racons amagats del seu interior que, de manera quotidiana, seria del tot incapaç de reconèixer. Sou d'aquest grup de persones que alegrement ballen, canten, fan xirinola? Doncs, sincerament, us felicitem perquè, per a la bona salut humana, és molt indicat desencorsetar-se, com es diu en castellà. Deixar anar els complexos, les limitacions, el pensar en el que diran, aquestes actituds que moltes vegades ens amarguen la vida i ens obliguen a mostrar-nos a ser com no són. Ens hem de decidir, per unes hores, a ser nosaltres mateixos, a deixar anar aquesta cena domesticada que cobrim amb els vestiments de gran seriositat, amb un posat de gran responsabilitat, exigint al nostre entorn la mateixa actitud, criticant a tot aquell que no segueix la norma. Siguem, per unes hores, alegres, salvatges, però sense fer mal a ningú, solament mostrant l'alegria i la lleugeresa que som capaços de sentir i així podrem sobreposar-nos als dies que segueixen a la disbauxa del pas del temps. I seguim el rei Carnestoltes. Després ens queda aquell temps tristot. Recordem les paraules finals d'uns versos molt antics. Memento homo. Les estrelles han mort en una nit de carnaval. O sigui que alegrem-nos, cantem, ballem, siguem elles, la vella dolment, la rateta que escombrava l'escaleta, una estrella esplendent, o ells, un indi ferotge, un cavaller del Renaixement, un Robin Hood, i gaudim amb la gatzara del moment. Això és el que hauríem de fer aquests dies bojos del Carnestoltes. Nosaltres, l'Alina, la Montse, la Joana, en Joan Maria i en Carles, som feliços de posar-nos en marxa a l'audició d'avui de 60 i més. Vaig a la pixar de la olaquid. Fins demà! Aprofitant el bon temps que aquest hivern benigna ens regala, us recomanem tres llocs que són ideals per visitar-los en caps de setmana llargs. Acostem-nos a la comunitat valenciana i ja en aquesta terra tan bonica i acollidora consultem el web de parcs naturals sobre rutes i senders de l'Albufera, com per exemple la ruta que va del port de Cateroja al Tancat de la Pida. Té 3 quilòmetres i 700 metres de longitud i pot ser feta amb cotxe, amb peu o amb bicicleta. Recordem que l'Albufera té platja, dunes, arrossers, llacuna, un baratge tradicional pescador de gran interès ecològic, en el qual hivernen espècies úniques d'aus aquàtiques, excursions, rutes amb bicicleta, passejos amb barca, observació d'oncells, etcètera, etcètera. Aquestes són algunes de les nostres propòsites. Visitar a Morella és viatjar en el temps. Tant el castell com les terres que l'envolten són testimoni del passat històrics, com per exemple Rodrigo Díaz de Vivar, més conegut com el Cid Campeador. S'obren portes de les torres de Sant Miquel, construïdes en el segle XIV. Per al visitant que vulgui conèixer la ciutat de Morella, a la part alta des del castell, dels que ja hem parlat fa un moment, en domina un oceà de muntanyes. I passejant pels seus carrers descobrim la Basílica, un veritable joia del gòtic religiós i també el Palau del Governador, construït a l'interior d'una cova. Montse, el castell de Guadalest... No el tens? No el tinc, no, perdona. El castell de Guadalest és el nom d'un característic poble d'Alacant que s'ha fet famós amb el món de castells de Sant Josep, situat a la roca més elevada del municipi. Per visitar el castell de Sant Josep, l'origen del qual es remunta al segle XI, cal pujar des d'un túnel excavat a la roca, fet que el converteix en un atractiu pels visitants. La plaça Sant Gregori, amb vistes a les serres, la petita església i l'Ajuntament, amb la seva masmorra i la casa ordunya, són altres elements del seu patrimoni. I no ens oblidem de la gastronomia, eh? I què es pot dir de la gastronomia? Que els restauradors delectaran el turista amb tot tipus d'arròssos, i a més a més, amb el conill a l'all i oli, els pebrots farcits, les... Verdures. Verdures, el forc, o bé l'ulleta de blat. I les anguiles. I les anguiles, sí. Que és típica de la cofera. Sí, sí, sí. No s'han d'oblidar els postres, tot tipus de pastissos i de dolços d'elaboració pròpia. No cal dir que us desitgem unes passejades d'allò més divertides. d'allò més divertides. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. I a més, avui s'acaba la part aquesta de la gastronomia d'aquest llibre, que és molt interessant, i el recomano, aquest llibre, qui vulgui enterar-se de les curiositats barcelonines. I tant. Bueno, aquest és l'últim, i et diu, plats barcelonins. Diu, ara ha imaginat que et fets fora i vols tastar plats típicament barcelonins. Vejam, comencem per uns macarrons al ford. Oh. Uns canelons, una escudella barregada, uns espinacs amb panses i pinyons, faves a la catalana, arròs a la cassola, escalibada, esqueixada, són uns exemples. Aquí qui ens parlaria bé seria el Joan Maria, eh? El més típic de tots és el Martí Montanya, que és la llagosta amb pollastre de corral. Bueno, espera que el millor sortirà. També es fa amb els camaralans grossos, eh? I també surt molt bo. Molt bo. Després, pollastre del pat, amb prunes seques i orellanes, llom amb mongetes seques amb botifarra, fricandó, bacallar la llauna, sarsuela, aquí ve, nen, coques amb barangada i amb botifarra. I per postres, torró de crema cremada, braç de gitano, tortell de nata, pijama, mató de Pedralbes amb mel o crema cremada i per tirar-ho tot avall, gairebé a tota Barcelona, l'aigua de l'aixeta és bona. Això ho diuen. Però jo diria que podríem fer un cava, uns vinets, de Barcelona no, que ja no se'n fan. Però qualsevol del D.O.P., o sigui, de denominació d'origen, eh?, de la casa nostra, són el millor del món. I bon profit, xiquets. o sigui que per plats que no quedin. Això que no es fan, aquí, precisament a Collserola, hi ha una vinya que fa un vi que és bastant acceptable. Ja, ja, ja. I això que jo no entenc gaire, de vins. D'acord. Però? Bueno, però mira, fa gràcia que vols dir alguna cosa, Joan Maria. No, no, de vins jo, jo sé els que a mi m'agraden. Una altra cosa és que diu que siguin bons. perquè moltes vegades he anat a tastets i saps el que passa, que no m'agrada de cap. Ja, clar, bueno, és que això no com va. Perquè estàs acostumat als tios. No, perquè cada un té el seu paladar. Ah, ah. Tenien vins que t'agraden i no. Jo sé si un vi m'agrada, no soc gaire bebedora de vi, però si m'agrada un vi bo i sé si és bo per mi, quan me'l prenc un res, el primer és l'aglopada o sorbito, el que queris, i arriba a l'estómac i no em fa res. El que arriba a l'estómac ja em fa una mica de cremor. No, a mi el que no em convéns ja em passa per la gola i ja... I en canvi n'hi ha d'aquests que són densos, perquè són 13, 13 i mig, 14. Sí, sí. I en canvi són bons de veritat, són secs i bons de veritat. Bé, i ara anem a aquells personatges que teníem, que això li agrada més a la Montse. Al menjar li agrada més al Joan Maria i ja hi deixem a la Juanita pels postres. Això. Però ara anem a explicar coses de personatges. I aquí diu Apolònia maltractada. Aquesta no la vam fer l'altre dia, oi que no? No. No, la pobra Apolònia. Diu, una tradició diu que l'Apolònia estava casada amb un home que la maltractava. Ella, tipa, es va fer monja del convent de Munció, sense dir qui era. Una nit se li va aparèixer Crist acarregat amb una creu i ella va dir que l'ajudar-lo, el volia ajudar i Jesús que li va respondre Apolònia, com vols ajudar-me a portar la creu si no has sabut portar la teva? La santa ho va entendre el sentit d'aquestes paraules. Va deixar el convent i va tornar a casa seva amb el marit. A l'home, com a benvinguda, li va aventar una pallissa que la va deixar torta. Que li va fer saltar tots els queixals i les dents i va acabar matant-la. Vaja. I per això la Apolònia es venera contra el mal de queixal i era patrona de les dones maltractades. A Apolònia va viure en el segle XIV o XV, no ho sap bé. Déu-n'hi-do, eh? Sí. És bastant avançada ja. No és molt antiga, antiga. Bueno, d'un i durà de temps. Sí, és el 1400. Però ja no te'n vas a la primera de mitjana. Bueno, però tota la vida ha hagut això del maltractament, no? Això sí, això sí. Ara, jo aquesta aparició que Chris li diu vés-te'n a casa teva i que l'altre va... Ai, quin mal consell li va donar, eh? Penso que no sé si seria el Chris, eh? Bueno, anem per una altra cosa. Diu, Hasdai Cresqués, amic de Bernat Mitchell. Nascut a Barcelona en 1340, va ser un rabí reconegutíssim filòsof que escrivia en català i en hebreu. S'havia format a l'escola talmudica que tenia a Barcelona el notable Nissim Berraubén, girondí, destacat rabí, i tots dos van ser empresonats per una falsa acusació. Cresqués gaudia d'un gran prestigi en el 1373. Tant que Pere el Ceremoniós el consultava molt sovint. Líder dels jueus de la corona catalano-aragonessa va poder salvar els calles d'Aragó però no el de Barcelona. Recordem-se que els calles són aquelles... Els barris jueus. Els barris jueus, eh? Sí. Després del progrom de 1391... Imagina, allà hi hauria un progrom, sí, en va morir un fill seu i Crescres va actuar com un restaurador material i espiritual del judaïsme a casa nostra. El rei Joan I li va encarregar restaurar els aljames, no és el que són, gairebé destruïts de Barcelona i València. Aljamés, ho sabeu el que vol dir? No. Diu, for autor de la refutació dels dogmes cristians, escrit en català entre 1397 i 98 i traduït a l'hebreu en 1451 i d'una gran obra en hebreu Or Adonai que vol dir la llum del senyor que influiria molt en la filosofia occidental i moriria a Barcelona en 1411. I l'últim que llegirem avui són homes i dones del call. Al call de Barcelona s'hi ha conservat noms de famílies que hi vivien gràcies als censos avantpassats nostres. Sabem que hi van viure els argents tinturers que van haver de fugir a França en 1487 acusats de no haver renunciat a la seva fe. Que hi vivia també Josep Boniach que va ser un artestar textil. Els vidals els bons trucs els isacs els jafudà els sardí els coloms i els maçots. Cristóbal Colom diuen si era un jueu de Barcelona. S'ha dit molt que si l'italià ha hagut una gran cosa d'aquestes. Diu el primer avalòs inicial dia 5 d'agost a la Ribera quan un vaixell portar la notícia de la destrucció del call de la ciutat de Mallorca i a generar una generació espontània que va cap al call per obligar els jueus a convertir-se al cristianisme. A l'entrada principal a la placeta de Sant Jaume queien foc a la porta de fusta i entren el call i també el cal en foc. Forcen a tots els jueus que es troben anar fins a l'església per convertir-los. La majoria es pot refugiar però almenys un centenar que s'hi neguen són assassinats. Els soldats van dispersar els atacants. Si el diumenge 6 d'agost tot resta en calma l'undemà dilluns dia 7 al migdia quan anaven a penjar uns quants culpables d'assassinats furt i incendi en el moment de geolacotar la sentència esclata una batalla campal a la plaça del blat i de les cols i el crit de Moïra tothom o viva el poble o el rei els reis són alliberats i el tumult va cap a la casa de la ciutat. Ocupen la sala del consell i proclamen l'abolació la abolició dels impostos tot fent sonar la campana sagramental per mobilitzar els cidadans i proposen altre cop anar contra els jueus refugiats al castell nou i avui desaparegut. L'edifici és assajat per la gent i dimarts dia 8 els jueus obren les portes declarant la voluntat de ser batejats. Uns 3.000 són batejats a la força. Els indecisos són segrestats en cases particulares i religioses per evangelitzar-los. Però uns 300 es reafirmen amb la seva fe i són assassinats i llençats als pous i cisternes. I també es va intentar transformar la sinagoga major en una capella dedicada a Sant Domènec amb la festa que s'havia estat el dia 5. I un altre dia parlem de més coses tràgiques. Déu-n'hi-do. No, però vull dir que són bestieses. Però això és que el que dóna més ràbia de tot a mi de veritat tant és que siguin jueus com que sigui el que sigui. Ja. Els siris els libis els de l'Iran els de l'Iraq els quets i aquests tots tot són per idealismes absurds i tontos. Sí, sí, sí. Perquè i les grans guerres han sigut sempre per religió. Quines ganes de dir com jo crec això o penso això és el que val tot el que més no val per l'amor de Déu és absurd. És que la humanitat no arribi a acceptar les opinions de tots la diferència. Que no vol dir que tots siguem res que tots siguem un amalgama aquí de que tot està bé no? Hi ha de respectar el del veí pensi el que pensi. Però tot allò de més dius bueno tenim aquest esperit de la bèstia que encara no està pel que dèiem abans la fera. Sí, això mateix. de la bèstia viatjant per Catalunya comentem les meravelles que el romànic ofereix en un entorn geogràfic extraordinari a la vall d'avui on les esglésies disseminades per tota la vall personalitzen l'entorn d'una manera única. Escoltem les paraules que escriu l'arquitecte senyor Joan Albert Adell expert en restauració de monestirs i castells per la vall per conèixer la vall de boí podem estaciar-nos contemplant el romànic que es pot veure per tot el paisatge de la vall tant en el seu tronc com en les seves branques laterals de durro i taull en un entorn geogràfic extraordinari trobem el verd de pis dels prats que cobreix els pendents de la muntanya punxat pels campanars de les esglésies que com a agulles que fiten el territori fan palesa perfectament la seva funció arquitectònica d'esdevenir senyals que identifiquen i personalitzen l'entorn natural en una simbiosi gairebé perfecta l'arquitectura romànica crea així una nova realitat en què el paisatge muntanyer s'humanitza a través de les talalles que van aixecar els homes dels segles XII i XIII per identificar i destacar la seva presència en un territori que ja en aquells moments tenia un nivell d'ocupació humana equiparable potser al d'ara però el paisatge pirinenc i la presència de l'arquitectura romànica en el seu interior no és més que el portal d'entrada a un dels conjunts arquitectònics que millor ens permet conèixer avui la realitat del que fou l'art romànic als condats catalans per un seguit de circumstàncies històriques excepcionals a la vall de Boí se'ns ha conservat un conjunt d'edificis d'una personalitat tan acusada que es pot parlar amb propietat d'un estil de Boí d'arquitectura romànica del qual a principis del passat segle XX es va recuperar un dels tresors d'imatgeria decoració moral i mobiliari de l'alta edat mitjana més notable de tot l'Occident europeu aquest tresor que avui es conserva als museus i lentament es reproduieix els seus emplaçaments originals ens permet assegurar fins a quin punt la imatge que avui al segle XXI tenim de l'arquitectura romànica amb les seves parets de pedreria i les parets unit no i les parets i aparent unitat i aparent unitat res pot més el resultat de complexos processos històrics dels quals no es poden excloure les restauracions del segle XX que la seva concepció original ja de per si complexa la vall de Boí és un dels millors llocs per apreciar aquestes realitats tant pel que fa als processos constructius que es produeixen entre els segles XI i XIII els quals demostren una activitat artística incessant a la vall pensem només que a les esglésies de Santa Eulàlia d'Arill la vall i Santa Maria de Taüll hem pogut identificar entre 3 i 4 construccions i reconstruccions com pel que fa la imatge que els autors van donar a l'edifici la senzillessa de la iglesia de Sant Quirce és força de Sant Quirc Quirc Quirc ah és Quirc sí sense ser trencada Sant Quirc és força habitual en el romani muntanyà és el temple és del segle XII i és d'una única nau per arribar-hi cal agafar una pista en bon estat que surt de durro s'hi pot anar amb cotxe i també a peu si decidiu aquesta última opció es triga uns 30 minuts l'estany de la Llebreta situat a 1.600 metres d'alçada és un dels més de 200 estanys que es troben dins de l'àmbit del Parc Nacional d'Aigüestortes i de l'estany de Sant Maurici per la qual cosa podem pensar que la vall de Boí és una de les portes d'entrada al parc l'església parroquial de Santa Maria és a la plaça de Taüll hi ha una altra església romànica a l'entrada del poble arran de la carretera l'església de Sant Climent consagrada pel bisbe Ramon Guillem de Roda l'any 1123 un dia després que la de Santa Maria després de molts anys de romànic català va aconseguir a principis del segle XXI figurar a la llista del patrimoni mundial de l'UNESCO George Duby una de les una de les autoritats en el coneixement de la societat medieval europea afirma que la condició frontera del nostre país durant l'edat mitjana i de les intermediacions amb el món islàmic que se'n deriven van afavorir les innovacions arquitectòniques no arquitectòniques que van tenir lloc en les iglèsies del Pirineus a començament del segle XI l'historiador francès assegura detectar una major vivificació del romànic en les regions que com Saxònia Catalunya o les riberes del mar del nord i de la mànega van ser escenari d'encontres i fusions que les van dotar de ferments de creativitat que van preparar l'esclat d'un art nou forjat en l'arrel del segon mileni de l'era cristiana a Llombardia a Burgonya a Catalunya a la pregunta de quina importància concreta té el romànic de la vall de Boí la resposta és que la seva gran qualitat és equiparable a la d'altres llocs de Catalunya però que allò per la qual qual cosa destaca és la gran quantitat de temples en tan poc espai i la bona conservació de gairebé tots ells La Renaixença primer literària i excursionista i després també política va salvar un art que durant set segles havia estat jutjat amb indiferència però darrere d'aquest interval de temps es va fer un primer inventari dels tresors artístics medievals pirinencs un intermediari polonès va quedar tan impressionat en veure-les que va començar a comprar frescos als bisbats És així com les pintures de mur van anar a parar a l'estranger la comunitat va haver d'afanyar-se la man comunitat la man comunitat la man comunitat perdó la man comunitat va haver d'afanyar-se per aconseguir que les altres es quedessin a Catalunya les esglésies romàniques sovint són vistes com a representatives del nostre taranà col·lectiu a causa de la seva discreció austeritat i petitesa les noves pintures donen pistes de fins a quin punt aquesta precessió és errònia el romànic era tan ostentós com era capaç de ser en aquell temps els temples cal imaginar-los pintats per dins i per fora mentre es tanca la seva petitesa només és relativa ja que quan van ser construïts els campanaris romànics eren gegantins majestuosos orgullosos desafians uns conceptes que no es diuen amb la nostra manera de ser actual tan més ella però no hem d'oblidar que la Catalunya del segle XII no havia de demanar perdó ni justificar-se per existir era no no no no no Avui us oferim un fragment de l'opereta La viuda alegre de Franz Légar. En les veus de Plàcido Domingo i Paloma San Basilio, en l'Orquestra Sinfònica de Miami, vaig a la direcció d'Eugène Conn i José María Xova. Sous-titrage MFP. Sous-titrage MFP. Sous-titrage MFP. ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...