Castanyada, Manga i cultura: Sant Just en antena

Ha controlat el so i les músiques en Mar Pere Arnau. Us esperem en aquesta sintonia Ràdio d'Esvern el proper dimecres a dos quarts de vuit del vespre. I recordeu que el proper dissabte tornem a repetir aquesta audició a dos quarts d'onze del matí. Fins a les hores a tots i a totes. Adeu-siau. Adeu-siau. Fins demà! Ara escoltes ràdio d'Espern, sintonitzes ràdio d'Espern, la ràdio de Sant Just, 98.1. Fins demà! Fins demà! Gràcies. Bona nit. Fins demà! Fins demà! 60 i més? De nou estem amb vosaltres, després de viure intensament Sant Just al carrer i compartir amb veïns, amics i coneguts el goig de ser Sant Justens, de tota la vida on ho vinguts, acollits i ben trobats i gaudint de fer poble. I felicitant de tot cor a tothom qui va fer possible aquestes festes, i molt especialment en Joan Faneca i Joan Segalés, perquè amb l'espectacle de cap o de vols ras ens van fer gaudir però molt, molt i molt. Felicitats a ells i a tots els tècnics que ho van fer possible. Avui, dia 30 d'octubre, és el 300 trecer dia de l'any del calendari gregorià. Queden, per tant, quants dies per finalitzar l'any, Joana? 62. 62, exacte. Molt ben comptat. Data memorable per aquest dia com avui de l'any 1910, naixia a Oriola, Oriuela, al Baix Segura, l'estimat poeta i dramaturg Miguel Hernández. En parlarem avui aquí, a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, tot fent el programa 60 i més, on ja sabeu que podeu entrar en directe fins a les 9 del vespre, trucant al 93... i afegir-vos al debat que encetem avui. En Mar Pere Arnau us passarà el locutori i tant una servidora, Joan Algarra, com el meu company, en Pere Oliver, us atendrem en allò que vulgueu proposar-nos. Avui tindrem com a tema del dia la festivitat de tots sants i la tradició i els costums que acompanyen aquests dies. I també traurem el nas al Saló del Manga, que obre les portes demà mateix als palaus 1 i 2 de la Fira de Montjuïc de Barcelona. Segur que molts de vosaltres vau compartir la passada setmana amb els vostres nets i netes la Festa dels Súpers del Club Súper 3, la Festa del Dibuix o algunes de les moltes ofertes a teatre o cinema de la cartellera infantil. Doncs aquest cap de setmana tindrem l'ocasió que el nostre net, Bola de Draquià. Bola de Draquià. Bola de Draquià. Bola de Draquià. Que són tots fans de Bola de Drac, sobretot els que estan en l'edat de, què diria jo, de 6, 7, 8, 9 anys... Sí, i si no, de 30, 40 o més. També, també, també. I no són... Bueno, són nets del seu avi, si viu, però... Sí, perquè ja són diverses generacions fans de Bola de Drac. Des del 92 fins ara ja són 3 o 4 generacions, em sembla. Sí, o de la nostra neta entusiasta d'hora a l'exploradora. S'ho passaran supercontrapipa. Molt, molt, molt, molt. Per tots els gustos i totes les edats. Ah, i felicitats avui a tots els Claudis i Clàudies, que és el vostre sant, i una abraçada també a totes i tots els que celebreu el vostre aniversari aquest 30 d'octubre. A més de desitjar-vos, no només als Claudis, sinó a tots els oients, una bona castanyada o festa del Halloween, segons el que celebreu demà, dijous, dia 31. Prefereixo la castanyada. Sense oblidar que la castanyada tradicional també té uns instants per la reflexió. És un moment de record pels difunts de cada família i per tants amics amb els qui hem compartit les millors estones de la nostra vida. També avui tenim presents alguns artistes famosos, dels que tant han parlat aquests dies als diaris i les ràdios i les televisions, perquè a més han estat tres en molt pocs dies i portem tota una vida escoltant-los i veient-los actuar. Jo diria que dies o poques hores de diferència van separar la mort del popular mestre de la cobla, Manolo Escobar, la formidable actriu Amparo Soler Leal i el gran geni del pop-rock, Lou Reed. Alguna Carme estimada ens ha dit si podríem avui posar la cançó Madrecita Maria del Carmen. Ara el Marc ho intentarà a veure si pot ser. Jo crec que sí. Tant si és aquesta com una altra, per a totes les Carmes i Cármenes i totes les senyores de Sant Just que mirin Manolo Escobar, ara l'escoltem. Madrecita María del Carmen, en mi corazón, Bona nit. A esa mujer tan buena y valiente, de inmaculada frente, ceñida de laurel. Madrecita María del Carmen, hoy te canto esta bella canción. Con ella te brindo mi cariño, y lo mismo que cuando era un niño, en mis labios pongo el corazón. Bé, ja estan complegudes les Càrmenes i totes aquelles persones a qui Manolo Escobar els hi ha produït tantes hores de mangot. Hi ha alguns que l'hem vist pràcticament debutar quan fèiem la mili en Nuestros Años Mófos. Imagina't. Assistimos a l'estrena del Por un Pompero, casi nada. Bé, benvinguts, oients desvernians. Passen alguna cosa així com 9 minuts de les 8 del vespre. Avui, dia 30 d'octubre, tenim també a la memòria alguns personatges que ens han deixat fort empremta al seu pas per la vida. Tal dia com avui de l'any 1912, naixia a Barcelona el filòsof i assagista més destacat del segle XX, en Josep Ferreter i Mora. Obres com Els mots i els homes o El ser i la mort ens han capficat i aclarit molts conceptes. Un altre 30 d'octubre, però de l'any 1930, naixia a Barcelona l'oscaritzat director de fotografia Néstor Almendros. Va treballar al costat de grans mestres del cinema com François Truffin, Eric Romer o Scorsese i va signar documentals com Ritmo de Cuba o Escueles Rurales, que van tenir gran ressò internacional. Va morir a Nova York el 4 de març de 1992. I moltíssims més reportatges, el que passa, que ara això seria una llista molt llarga, perquè durant anys hem vist el seu nom als títols de crèdit de centenars de pel·lícules. Pocs anys abans, el 30 d'octubre del 1926, naixia a Palau de Plecamans l'escriptor i traductor català Ramon Folch i Camarassa, Molt conegut per haver posat al dia el personatge massa gran creat pel seu pare Josep Maria Folqui Torres. Algunes de les seves novel·les, com Cap de setmana damunt l'herba, han rebut gran reconeixement de crítica i públic. Folqui Camarassa va presidir el Consell de Redacció del Setmanari Patufet durant la segona etapa de la revista entre 1968 i 1972. Segur que alguns dels nostres oients recorden encara aquelles fabuloses aventures d'en Massagran a la tribu Canvi qui Pugi, dibuixades per Junceda en guió de Folqui Torres, publicades a la primera etapa d'en Patufet. Entre 1904 i 1938. I els més joves tindran present el Massagran, publicat a cavall fort, en dibuixos de Josep Maria Madurell i guió d'en Folk i de Marassa. Aquí també són vàries generacions. Oh, el meu net estava encantadíssim. Han seguit les aventures d'aquest personatge. Ui, d'en Massagran i en Globus Estàtic i no sé quantes coses més li agradava moltíssim. Un personatge genial. Quantes i quantes tardes hem passat amb ell reseguint aquestes aventures. I com que gairebé sense volem aterrar el món de les historietes, aprofitarem per dir que hem acudit a la presentació del nou Astèrix a la venda des del passat 24 d'octubre, dibuixat a la manera d'Uberzo per Didier Conrad i amb guió de Jean Ferri. Això és el que pronuncies bé el francès. Jean-Yves Ferri. Jean-Yves Ferri, exacte. Astèrics i obèl·lics, els personatges creats per Uderzo i Goxinni, tenen, doncs, nous pares després de la mort de Goxinni i la jubilació d'Uderzo. El nou àlbum, Astèrics i els Pictes, amb una tirada de 5 milions d'exemplars entre 15 països diferents, van entusiasmar els lectors que van gaudir de la primícia veient el book trailer al Liceu francès i a la Casa del Llibre, on ahir mateix Ferri i Conrad Van explicar com han recreat amb llibertat total les aventures dels herois pictes. Més que el Liceu francès, Institut francès. L'Institut. Es diu que va ser el carrer Moyà on va fer una presentació esplèndida dels personatges, l'Antoni Guiral. Ja. El carrer Moyà és l'Institut francès, no? Sí. És l'Institut francès. I jo he posat l'Liceu equivocadament per l'Institut francès. Fixa't, hi vaig ser, i m'escanyen el francès o s'equivoco el seu nom, no? Perquè... Perquè precisament vaig saludar el president d'allà i em va dir, això és com si fos l'ambaixada de França, no? Aquí estem a França. Sí, realment tenen raó. I realment vam fer la presentació de l'Estèrix i d'altres còmics franco-belgues i realment jo el que vaig quedar al·lucinat és dels tiratges, no? Les vendes que arriba a tenir, perquè clar... Encara, i tu creus que tornarà a tenir tant d'èxit com el de Gochiní i de Yuddersen? Jo diria que sí. Al veure l'entusiasme de la quantitat de lectors que hi havia allà, que van aplaudir, que es van entusiasmar, perquè, clar, en el book trailer veus les vinyetes, que veien el moviment, com si veiessis una pel·lícula. A casa també hi ha pel·lícules de... I a més, el tema és de rabiosa actualitat perquè els pictes són uns senyors que van pintats, que van tatuats i avui que els tatuatges estan de moda i que tothom es pinta i es tatua coses al damunt, veure una aventura i una sàtira sobre pictes, sobre gent que va pintada i tatuada, és que provocava la hilaritat de tots els presents. A més, està magistralment ben dibuixat. Pensa que per dibuixar un personatge creat per un altre, allò que en diuen un dibuixant recreatiu, es necessita gairebé S'ha de passar moltes hores, eh? Exacte. Per copsar-ho igual. Ho sent així, però és que el recreatiu, tota la gent que avui dibuixa Walt Disney o que dibuixa personatges de la Marvel o de la DC, és que realment necessiten una saviesa molt gran i un coneixement molt gran de dibuix. Si no és una simple imitació, vols dir. No, no, no. A més, imitar és impossible. Cada avui projecta... És com, mira, ara mateix ha sortit fa poc el Zipi Zape d'en Reyes, que és lleugerament diferent. No, no, si avui precisament hem estat a la Saga Palmero, al museu de la família, i realment hi ha una còpia del mort de l'avi del pintor actual... que és el primer quadre que va pintar el Greco. Sí. I escolta, és que talment sembla ell, diu, vostè no sap, quan li hem comentat, vostè no sap la cosa difícil que és aconseguir, perquè això està copiat. O no, perquè és una visió nostra, però que realment, o sigui, trasllada a l'espectador com si fos exactament el quadre, amb tots els tons foscos i clars, i diu, no és gens fàcil, no. Jo sempre dic que tant el dibuixant com el pintor, el creatiu té unes vivències i el recreatiu en té unes altres. Pel que recrea una obra ajena, un personatge d'un altre, té que fer un treball d'introspecció i té que fer un estudi en profunditat que no és gens fàcil. No ho pot fer qualsevol. Primer ho ha de fer una persona que sap molt de dibuix. I després una persona que estimi molt aquell personatge i que el tingui plenament assumit, plenament copsat. Com el que canta cançons en tot art, o sigui, el que... Per exemple, ara hi ha moltíssims cantants que canten al Serrat, o que canten al Sabina, que canten a un altre, però ho fan diferent perquè ningú pot fer un cal d'un altre perquè tots som diferents, però aleshores cal tenir una personalitat especial. No, no, però semblava talment un greco, o sigui que, escolta'm, Ah, ja que parlem d'art i d'artistes, que no se'ns passi el temps i posem el Lou Reed, una cançoneta de Lou Reed, perquè segur que el Marc ja el té a punt i ens servirà per continuar la nostra xerrameca. Lou Reed, endavant! Just a perfect day Just a perfect day Feed animals in the zoo Fins demà! Molt bé, eh? Meravellosa cançó. Meravellosa, meravellosa. Si l'Escobar em porta a mi, a recordar els temps de l'Emili, que és quan la vaig veure començar, l'Ourrit em porta als anys 78-79, quan treballava a la revista Opinió a Madrid, i ens va donar tantes portades precioses, perquè era notícia un dia sí. Sí, i un altre també. Perquè aquestes balades arribaven al cor de tantíssima gent que, com tu, Joana... començaven a estudiar anglès i a entendre la lletra, perquè això és molt important. No, és molt difícil. Que qui canti balades entenguis la música i la lletra. És molt difícil perquè depèn de cadascú com vocalitza. A vegades ho entens perfectament i a vegades és molt difícil. A vegades et costa més, clar. Bé, no hem citat avui encara els nostres col·laboradors virtuals, essencials i pioners d'aquest programa. Càndida Nevado, Lluís Domènech o Antoni Jordà. Però de ben segur que ja els tenim prenent nota per omplir de bons consells i alguna cosa més aquest 60 i més i les properes setmanes. En Toni Jordà segur que sí, perquè ens ha passat ja... Sí, sí, la cosa sobre el diner. És de molt bé. Sí, sí, sí. Després, suposo que tindrem temps de citar algunes d'aquestes dites. Espero que sí, si ens controlem la xerrera. Com que hem dit abans, venen dies per recordar persones estimades que han deixat aquest món. I tot i que fa molts, molts anys que va morir, un 30 d'octubre de l'any 1046, fa dies... Volem abocar la figura de l'abat Oliva perquè té un significat molt especial per la història del nostre país. Escriptor i impulsor d'una cultura catalana incipient, el comte de Berga i de Ripoll, bisbe de Vic i abat del monestir de Sant Miquel de Cuixà, Va tenir una actitud forta i valenta, en peculiar sentit de la justícia i la caritat, per combatre molts vicis d'aquell temps on hi havia certa disbauxa entre els nobles i el clergat. I a més, l'Abad Oliva va ser el fundador del nostre estimat monestir de Montserrat. Monestica, per cert, acollirà la romeria de Sant Justens que el proper dia 10 de novembre, ja ho hem dit al programa interior, però mira, ho repetim perquè ens ve la memòria, els que s'hagin inscrit a la nostra parròquia amb la finalitat de viure una vegada més un dia de joia honorant la nostra patrona. Tornant al tema del dia, quan una immensa majoria de joves s'han apuntat a celebrar la festa d'origen anglosaxó del Halloween, la nit de les bruixes, els morts vivents i les carbasses buides i il·luminades amb espelmes, tenim la impressió que la gent gran s'estima més la castanyada en moniatos, panellets i vidols, compartida, si pot ser, amb els nets i netes fent gatzara a l'entorn de la taula. Però els costums són els que són, i demà i demà passat, sobretot demà passat, al Saló del Manga hi haurà també una desfilada de morts vivents. Sí, perquè Planeta Agostini, precisament, presenta una sèrie de morts vivents, un còmic, sí, Joana, però és el que hi ha, és el que hi ha. Ja no fa gaire vam anunciar un estimat company que presenta dins la seva col·lecció La Cripta, també hi ha un de morts vivents, un altre de satanisme, etcètera, etcètera. Però... La castanyada catalana prové d'una primitiva festa ritual funerària. L'apa tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts, procedent de creences animistes. No oblidem que aquestes creences animistes han influït en alguns poetes tant catalans com castellans. El nostre admirat Juan Ramon Jiménez, quan fa parlar les flors i els arbres, les avenides que s'allarguen i que bajen hasta nuestra penumbra. Avui ja fa tota una floritura de les ànimes barrejades amb les fulles dels arbres, que Déu-n'hi-do, no? Clar que sí. Aquesta festa és pràcticament universal. Cada indret té els seus propis costums. A Mallorca són populars els rosaris ensucrats. A Castella la manxa les migues de niño. A Córdoba i Jaén les gatxes. A Múrcia, el pa de figues i els ossos de sant. A Granada, els pastinyos. A Càceres couen calbotes i també, a molts llocs de València, celebren la calbotà. Ai, la calbotà, són unes castanyes grosses. Però això, aquí hem citat alguns llocs, però a molts altres també fan aquesta. O sigui, los huesos de santo, pràcticament a tota Andalusia es fan. Los pestiños, també. Los calbotes, estos es tremenyo a tope, no? Però també valencià. Pràcticament hi ha... Sí, més o menys. A més a més, com tothom va d'un lloc a l'altre, porta els seus costums. I els pestiños, jo me'n recordo que la meva família em feia grapats. Sí, sí, i les torrijes en Madrid, a mi m'ho he enganxat algun dia. Les torrijes són molt bones i estan ben fetes. Molt, molt, molt, molt, de leche y miel, que maravilla. I no cal dir que Guatemala, Mèxic, Bolívia, Perú i tants altres països, sobretot d'Amèrica Llatina, tenen també les seves tradicions arrelades. Per cert, si ens voleu explicar com celebreu vosaltres aquesta festa, si sou de Halloween o sou de Castanyada, o si feu pestinyos o si feu gatxes o panellets... Ho escoltarem amb molt de gust. Ja sabeu que ens podeu trucar aquí, a Ràdio d'Esvern, al 93 3 72 36 61 fins a les 9 del vespre. Molt bé, potser posem una mica de música. Bona nit. Fins demà! Fins demà! Ara som els seus bons temps, eh? Sí, sí, ara m'has tornat a portar una vegada, primer el 78-79 i ara el 80-81. Ah, mira. Hòstia, la movida madrilenya. Jo la vaig viure molt intensament. Ah, mira, mira que bé. Com que hi era, doncs mira. Ho disfrutaves. Ho vivia un poquitó. No tot el que hauria volgut, perquè ho disfrutava des de la redacció d'una revista on a vegades estava treballant des de les 7 o les 8 del matí fins a les 2 o les 3 de la matinada. Per tant, movida poca. Però... Te'n recordes? I com que era jove i estava encara desvetllat, quan sortia a la redacció no me n'anava a dormir, me n'anava amb els companys a veure alguna actuació nocturna a la matinada. Bé, ens recordava dissabte passat el periodista Albert Ohm que així com a Catalunya hi ha 400 famílies d'ordre, que fins ara sempre ho han manegat tot, també tenim un meritori, però menys nombrós, club de creadors magnífics. Entre ells hi ha membres il·lustres com Jaume Sisa, Pau Riba, Carles Santos, Albert Pla i uns quants més galàctics, excèntrics, beneïts o arreuixats, dels que el gran Salvador Dalí va ser el number one de la genialitat. Això ve a tom perquè de genis no en neixen gaires. Ho constatàvem ahir durant la presentació de l'exposició Espriu, he mirat aquesta terra, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, al carrer Monte Alegre, número 5 de Barcelona. Amb guió de Xavier Brudesala i execució de Julià Guillamont, l'Expo ens mostra un espriu polièdric en què el jo literari de l'autor enllaça amb el jo personal. Hi trobem des de material inèdit de l'escriptor, com cartes manuscrites, fins a fotografies a la infantesa de la casa familiar a Arenys de Mar. L'exposició es desplega en quatre seccions ordenades cronològicament. Primer es recrea el món de la infància d'espriu. la malaltia de quan era nen i la creació del mite de Sinera. La segona secció explica la influència de la Guerra Civil en el poeta. En tercer lloc, la mostra d'on a conèixer com a espriu es consagra com a poeta nacional en plena transició i la quarta secció posa de manifest la total comporanidat com a escriptor. Sí, sí, és que és contemporani i ho serà sempre, perquè és un clàssic i un contemporani, tota la vegada. I a més està muntada amb un estil molt semblant al que durant 4 o 5 mesos hem pogut veure la de Pasolini, que el més joiós de Pasolini és que han pogut llegir tots els seus poemes traduïts al català i al castellà, que són una meravella, i ara ho podem fer amb els de l'Espliu. Per tant, això en parlarem durant més programes, perquè fins al 4 de febrer Encara és visitar. Tenim tres mesos de temps, sí, es va inaugurar ahir, per visitar aquesta mostra. Per tant, en tornarem a parlar, ja que hi ha programades, conferències, recitals de poemes, recitals de cançons i, sobretot, actes en què podrem participar-hi tots els que hi anem. Molt bé. En canvi, només aquest cap de setmana tenim de temps, de demà i fins a diumenge, per visitar el Saló del Manga i la Cultura Japonesa als palaus 1 i 2 de la Fira de Montjuïc, des de les 10 del matí fins a les 8 del vespre. I trobareu tota mena de novetats del món de la historieta, no tan sols japonesa, sinó d'arreu del món, i amb l'avantatge que els reis de la casa, qui són els reis de la casa? Els avis i els nets. Tenim aquest any entrada gratuïta. Ah, això anava a preguntar. I el preu per la persona que no és ni avi ni net? Ara m'has fotut. I mira, tinc el cartell. Ahir vaig estar a Ficòmic, que són els que organitzen. Ah, el que passa és que tu, com hi participes... I el vaig portar al cartell directament al casal de joves d'aquí de Sant Just. I allà posa el preu de l'entrada. Em sembla que són 3 o 4 euros, no és gaire. Em sembla que els altres anys eren... Potser 5 o 6. 6 euros eren els altres anys. Potser són 6 euros. Però si et pots passar tot el dia allà passant-ho bé, ja està bé. Jo, clar, tinc dues avantatges. O sigui, primera, soy abuelito, entro gratis. I segona, tinc el carnet de l'Associació d'Autors de Còmic i el carnet de Sant Lluc, amb el qual també entro gratis. Tu entres gratis a tot arreu, eh? No, a tot arreu no. A tot arreu no. A molts, molts. No, no, no, mira, aquí perquè em van convidar també a la inauguració, però d'entrada, veus, aquest sí que sé el preu perquè ho vaig mirar. La mostra d'Espriu em sembla que val 3 euros, 3 o 4 pels pensionistes, i t'hi pots passar 3 hores allà, perquè és enorme. Jo no ho he vist tot, perquè a la inauguració, entre que hi ha tanta gent i que ho veus així una mica per sobre, et quedes amb les ganes d'anar-hi un altre dia i veure-ho més bé. Molt bé, doncs també ara fem referència que hi ha dues exposicions fabuloses a la sala Parés, d'aquella pintura que m'agrada a mi. Realista. Realistíssima. A tu t'agrada hiperrealista. Hiperrealista. Com més acosti a la realitat, millor. A mi em sembla mentida que un pintor sigui capaç de reproduir la realitat d'aquesta manera tan fabulosa. i sublimar-la, perquè la gràcia que tenen els hiperrealistes, en aquest cas el pintor que tu has visitat, l'Arnau Alemany, és hiperrealista, no és que copillin la realitat. No, no, és que tal com dèiem abans, tal com ells la veuen. La sublimen, sembla que el relleu tingui més relleu, que el sol llueixi més, si hi ha una ruga, accentuen la ruga, si és la pedra d'un edifici, queda accentuada aquesta pedra. I a més, dels hiperrealistes n'hi ha que tendeixen a sublimar, o sigui, a fer la realitat més maca del que és, i n'hi ha que la fan, com el cas d'Antonio López, es diu, el pintor realista aquest que fa figura humana de vells superarrogats. Sí, sí, reals. A mi m'impacta quan ho veig perquè jo diria que no els afavoreix, els fa encara... No, em sembla que tal com ell es veu. Tal com ell ho veu, tal com ell ho veu, tal com ell ho sé. La d'Arnau Alemany és a l'espai 2, o sigui, al pis de dalt, a la sala Parés, i hi ha l'Antoni Mas, amb el títol de metàfores, que és a l'espai 1, i també, jo el trobo també molt realista. És que ho és, és que ho és. En aquest cas potser no li podríem posar l'adjectiu de hiper, que vol dir més real que la realitat. És com un somni, de totes maneres. En aquest cas és més oníric. És més oníric perquè s'ajunten aquí una mica cel i terra, mar i roques, mar i pedres, i a més hi ha aquesta imatge una miqueta de desolació, de buidor. És com si fos una salina, és una cosa rara, però és molt maco. Aquest està a l'espai 1, que és entrant, allà on pots seure tranquil·lament i que t'ho passes pipa. Si t'agrada la pintura, naturalment. Això jo ho reclamo sempre. Això ho notem quan ens comencem a fer grans. Que vas, per exemple, al Saló del Manga o al Saló del Còmic i no hi ha ningú... Sí, avui... No hi ha ni un punyeter banc per seure. Jo als salons del manga i del còmic puc seure quan estic a l'estand de l'AFE i quan vaig als actes, que són a la sala d'actes, perquè hi ha conferències, hi ha presentacions, i llavors has segut, però quan estàs mirant les exposicions i el recorregut que fas pels passadissos, no hi ha ni una cadireta. Bé, avui, aquest matí, al que hem anat, tota la part antiga, la part del seu avi, que ens ho explicava el propi pintor, l'Alfredo Palmero, aleshores no hi havia un seient tampoc, només que hi havia un petit banc que no podia seure perquè era de rajola. Ja quan hem entrat al segon espai, que era la part seva, doncs llavors sí, no pensi, és un sofà molt demanat, però sí, almenys una estoneta hem pogut seure i gaudir dels quadres. Sí, això és el que dic, quan vas amb una visita guiada i veus que hi ha un petit sofà i hi ha 30 persones, veus que dissimuladament hi ha 5 o 6... Sí, i van ràpidament i van més al sofà, quan ja portes una estona van més al sofà que no... Que van pel sofà. Bé, a més, doncs em sembla que de cultura, de cultura de moment, Ja hem parlat prou, o no? Ah, jo com vulguis, jo sé... Home, posem una mica de música. Perquè si no em posaré a parlar massa d'historietes i em diràs... No, no, no, ja en tenim prou, que has parlat manga... Jo per mi faria un programa que es diria C de Còmic o T de TVO i estaria una hora parlant d'historietes, però no és el cas, no és el cas, per tant, me contengo. No, no, perquè la gent a la que va dirigit el nostre programa, potser sí que li agraden les historietes i recorden la seva infantesa, però és una mica per tothom, el nostre programa. Jo protesto, el còmic no és una cosa del passat, és una cosa del present. Però més que recordin la seva infantesa, diria, gent que actualment tenen cultura de còmic com la tenen a tants països del món. I a tants llocs, jo sí que reivindico que molts regidors... Mira, estic segur que no hi ha cap regidor de cultura de cap poble de França i de Bèlgica que no s'interessi pel còmic. Però en aquest país encara n'hi ha que el desconeixen. El desconeixen o el menyspreuen una mica? Sí, perquè... Sembla que sí que és lector de còmic després, i al ser lector de còmic s'han introduït a la lectura normal. O sigui que, molt bé, no, no, si a mi els còmics m'agraden molt. Bé, doncs, posem una mica de música i parlarem de l'Hospital de Sant Joan de Déu. Por la esquina del viejo barrio lo vi pasar Con el tumbao que tienen los guapos al caminar Las manos siempre en los bolsillos de su gabán. Pa' que no sepan en cuál de ellas lleva el puñal. Usa un sombrero de ala ancha de medio lao. Y zapatillas por si hay problemas salir bolao. Gafas oscuras pa' que no sepan que está mirando. Y un diente de oro que cuando ríe se ve brillando A tres manzanas de aquella esquina una mujer Va recorriendo la acera entera por quinta vez Y en un portal entra y se da un trago para olvidar Que el día está flojo y no hay clientes pa' trabajar Un cotxe pasando y despacito por la avenida. No tiene marcas, pero todos saben que es policia. Bé, escoltàvem el Maquina Navaja, el Pedro Navaja. Escolta, també és un record molt antic, dels anys 80. Maquina Navaja? No, Pedro Navaja. Ja sé que és Pedro Navaja, però mira, m'ha vingut a la memòria, ni de formació professional. Maquina Navaja, personatge de còmic, personatge de cine, personatge de teatre. De tot, de tot. Sí, sí, sí. Bé, doncs com hem dit, parlarem de l'Hospital de Sant Joan de Déu. I això procedeix d'aquesta premsa gratuïta que és línia 3, formidable, i que per cert línia 3 s'ha dita en molts barris de Barcelona i en molts pobles de l'entorn. Aquest és el d'Esplugues. Esplugues, Sant Just i Sant Joan. Esplugues, Sant Just i Sant Joan, exacte. Sí, l'Hospital de Sant Joan de Déu ha creat la primera unitat canina de tot l'estat per atendre els nens hospitalitzats. L'objectiu d'utilitzar els gossos en el tractament dels més petits és motivar els pacients en el seu procés de recuperació i reduir l'estrès que els provoca la malaltia i el fet d'estar en un centre sanitari les 24 hores del dia. D'aquesta manera, s'aconsegueix millorar el seu estat d'ànim durant la fase de recuperació. Sant Joan de Déu és el primer hospital de l'estat espanyol que ha creat aquesta unitat canina, que es va presentar a finals de setembre. En total, a l'Hospital de Sant Joan de Déu hi ha 5 gossos destinats a la unitat funcional canina d'intervencions assistides que treballen al centre materno-infantil d'Esplugues completament completant l'atenció dels pacients pediàtrics. Les intervencions assistides amb gossos en l'àmbit hospitalari tenen un objectiu sobretot terapèutic. D'aquesta manera, els assistents sanitaris de cada pacient poden treballar els aspectes psíquics, físics o socials de la persona i millorar la seva qualitat de vida mitjançant la interacció amb el gos. Doncs és una de les tasques lloables, perquè si els nanos tenen una mascota, realment, estan tan compenetrats amb l'animalet que val la pena i passen les hores sense que se n'adonin. I aquell qui va dir que un gos és una humanitat simplificada va encertar de ple. O sigui, el gos té una relació amb el nen... té una intuïció i una percepció que, de vegades, en algunes persones se'ls escapen. Sí, realment. Música Molt bé, eh? Com es titulava aquesta pel·lícula? No me'n recordo. Sembla Un hombre y una mujer. Un hombre y una mujer. Un hombre y una mujer es va a dir aquí. Allà aprofito, mira, aprovecho, perdonad un instante, pero es que a veces nos produce un placer especial que desde tan lejos y a través de la webcam alguien nos oiga o escuche. Me refiero a un ciudadano de Alcalá de Henares, Javier. Muchísimas gracias por el esfuerzo que dices, es que lo hacéis todo en catalán. Claro, si estamos en una emisora que habla en catalán. Estamos en Santllús de Sber, provincia de Barcelona. ¿Tenemos alguna cosa en común con Alcalá? Nuestros patrones, nuestro santo patrones, San Justo y San Pastor. Y aquí San Justo y San Pastor. Y aquí San Justo y San Pastor. Y en Madrid, Santos Justo y Pastor y la Virgen de las Maravillas. Los madrileños siempre le dan un plus de algo. No sé por qué. Siempre quieren añadir un algo. Pues muchas gracias por escucharnos, Javier, y a cualquier otra persona que lo hace desde cualquier otro lugar. Ya sabemos que a través de Facebook y de la webcam se llega muy lejos, pero nosotros, claro, estamos acostumbrados a hacerlo en plan muy local. Pero igualmente, un abrazo a todos los que nos estáis viendo o escuchando, desde donde sea, y muchísimas gracias. Y ahora posaremos la sintonía de lo que hacemos siempre, que es... Avui visitarem Viscarri. Molt bé. a la ploma de Maria Barbal i a la revista Descobrir, que podem gaudir una miqueta d'aquest terreny. Pels qui feu aquest esforç d'escoltar-nos des de fora de Catalunya, Maria Barbal és una de les nostres grans escriptores. He passat mil vegades i alguna més pel capdamunt del port de Comiols. He mirat la conca que hi ha als seus peus, molt sovint sorpresa pels canvis en la pell de la terra. Un dia d'estiu, amb cel transparent i sol, no presenta tantes tonalitats com un dia núvol de tardor. Les muntanyes del fons, sovint amb un serrallet de neu, com diria Josep Maria de Sagarra, varien, i molt, de colors. Blaus, magenta, gris, torrats... Qui va dir que les muntanyes són verdes? Els pobles que es troben en el descens de la via, cap a la capital del Pallars Josà, breus en nombre d'habitants, tenen una forta personalitat. Penso que la natura hi domina damunt de les construccions humanes i qui ho fa amb trets solemnes. A benavent de la conca, els blocs de conglomerat, amb aire de vigilants, sovint es veuen sobrevolats per exemplars d'aus rapinyaires. La desviació a Cubet, ocult en el relleu, fa uns anys que anuncia la seva meravellosa església romànica. El visitant, que s'hi apropa per a primer cop, malgrat la previsió del dibuix del cartell, normalment queda encisat contemplant-ne la portada. Viscarri és un dels pobles... en doplet, com Aramunt i d'altres. Viscarri vell en la part més alta i allunyada de la carretera i Viscarri nou, que gaudeix d'una forma dispersa gràcies a la situació de les cases, com una colla de respectuosos veïns que haguessin considerat no fer-se nosa ni soroll abans de vestir-les. L'última festa de Nadal vaig tenir l'oportunitat de conèixer l'interior d'una de les seves cases. S'hi ha construït integrant part de la penya que n'és suport i fonament. S'ha actuat amb una intel·ligent convivència de l'antic i del nou. Damunt del corral d'ovelles, dues eren acabades de néixer. L'habitatge del Josep i de la Trini presentava un atractiu fora de l'ordinari. Més de mig vestíbul estava ocupat per un pessebre amb tots els ets i huts. Bellíssim! Per fer-se'n una idea aproximada, opino que seria un magnífic pessebre per a tot un poble. De la casa estant, amb àmplies finestres, la visió de la serra del Montsec va impressionar-me. Era l'hora de la posta de sol, i els tons rojos es barrejaven amb els grocs. A mà dreta destacava el castell de Llordà, acabat d'il·luminar. Fa uns anys va ser restaurat i a l'estiu s'hi celebren concerts. Una altra perspectiva. De les mil i tantes vegades que he passat al port de Comiols, cap no m'havia ofert aquesta talaia que ens fa veure la banda de Sant Salvador de Toló i tota la conca sota una altra perspectiva plena d'atractius. De retorn a Trems, Encara escoltàvem la poeta d'Isona, Rosa Bernat, recitant uns versos seus dedicats a aquest paisatge. Acompanyats per la seva clara veu i el record de la càlida hospitalitat dels amics de Viscarri, el món ens semblava més acollidor que abans. I signa Maria Barbal, recordant aquest poble tan fantàstic de Viscarri. I ara parlarem una miqueta de Sant Just. Traiem la notícia del butlletí octubre-novembre, o sigui que gairebé el deveu tenir tots. Jo crec que sí. Us ho recordem perquè ens ha impactat aquesta notícia que la fibra òptica arriba a totes les llars i empreses del municipi. És important, això. En menys d'un any, la fibra òptica actualment, la tecnologia de la connectivitat de banda ampla fixa més avançada del mercat en tot el món, s'estès a tot el municipi segons Telefònica. A principi de 2013, la companyia va començar la instal·lació de la xarxa al Polígon Sutoest i en aquests mesos la companyia ha ampliat el radi fins a arribar a tot el poble. A banda de Mas Lluí, que en ser un barri de nova creació ja dispulsada de fibra òptica, El servei era deficient en bona part del nucli urbà, especialment a les zones de Can Candeler i Valdem. Amb la implantació de la xarxa de fibra òptica, les llars que es connectin notaran una significativa millora en la velocitat de transmissió de dates i de connexió a internet. També se'n beneficien les empreses del poble, ja que aquesta tecnologia suposa un salt qualitatiu perquè, a banda de navegar a més velocitat, té altres potencialitats. Permet fer videoconferències segures en qualsevol punt del món o enviar fitxers molt pesats. Aquesta acció forma part del pla de la companyia per extendre la fibra òptica a tot Catalunya, la qual cosa suposa un important esforç inversor i havia estat una reivindicació de l'Ajuntament des de feia anys. En l'àmbit domèstic, els 100 megawatts reals que ofereix la fibra permeten televisió d'alta definició, jocs online, videoconferència de màxima qualitat i navegació ultraràpida per internet. Ja m'agradaria a mi això de la navegació. No deu haver arribat encara a casa meva la fibra òptica, no? És que ho van instal·lant de mica en mica. La meva navegació és ultralenta. Sí, a casa també. A la biblioteca sí que és ultraràpida. O sigui que no només la banda ampla fixa, sinó també la mòbil, es beneficia de la xarxa de fibra, ja que més del 70% del tràfic de dades mòbils discorre a través de les connexions wifi. Bé, una miqueta de música, per favor. Bona nit. Sant Just lidera un projecte perquè les empreses locals siguin més competitives. L'Ajuntament de Sant Just d'Esvern posa en marxa un projecte subvencionat per la Diputació de Barcelona i compartit amb Sant Joan d'Espí amb l'objectiu de millorar la competitivitat de les empreses d'aquests dos municipis. El projecte es centra principalment en la internacionalització, però també en l'estalvi energètic i en la contractació de recursos humans. La subvenció s'ha destinat a la contratació de persones expertes en comerç internacional que ha elaborat un pla de treball en diferents accions que passen per assessorar, formar i acompanyar des de la proximitat empreses que vulguin iniciar-se en l'exportació o consolidar la seva activitat exterior. Principalment s'ofereixen dos serveis. Un de grupal, a través de jornades i seminaris de sensibilització i formació sobre temes de comerç internacional o enfocats a exportar un mercat determinat. I l'altre servei, més personalitzat, d'assessorament i acompanyament, que ajudarà les empreses a fer el seu pla d'exportació internacionalització, és a dir, analitzar la viabilitat de l'acció, triar un determinat país o regió, analitzar-ne el mercat, conèixer la cultura empresarial del país-regió... o bé buscar socis agents comercials. El projecte busca també orientar les empreses sobre ajuts i programes d'altres administracions per aprofitar tots els recursos disponibles per a aquestes. Aquest criteri de millorar la competitivitat es basa en l'impacte directe i l'estalvi de recursos que es tradueix en sessions informatives i formatives pràctiques al voltant de la presència de les empreses a internet i de l'ús d'eines digitals en facilitar la pressa de decisions estratègiques i en la implicació de l'empresa en el seu diagnosi per la internacionalització. Jo aprofitaria per convidar El senyor Joan Bassaganyes, que és el regidor d'Innovació i Ocupació de Sant Just d'Esvern, i que a més és un excel·lent... Ens expliqués. I que a més és un excel·lent rap soda i té una veu magnífica perquè ha participat amb nosaltres en recitals. I aquest any també segurament ens tornarem a trobar per recitar... una vegada més espriu, quan s'apropi Nadal, Joan Bassaganyes, que a més ens ho vas dir, que vindries un dia a aquest programa. Estàs convidat, ens parles del que tu vulguis, pots venir com a regidor d'Innovació o pots venir com el que tu vulguis. Estàs convidat, Joan. Molt bé, posem música. Fins demà! Bé, i ara parlarem d'aquest llibre que diu Mil i una curiositats de Barcelona, que escriu Sílvia Suárez i Anna Priscila Magriñá, i que són coses especials i curiositats a la ciutat de Barcelona. Avui parlarem del fabricant de moneda falsa. Des de l'època romana, a Barcelona s'havia encunyat moneda de manera intermitent fins que a partir del segle XIII l'activitat passaria a ser constant. Se sap que la seca, o fàbrica de moneda de Barcelona, estava situada entre els carrers de La Seca, Sidera, Flassadès i Mosques, com a mínim des de 1441. Del primer edifici, això sí, no en va quedar ni una engruna, i la façana que veiem actualment és una reconstrucció que es va dur a terme al segle XVIII. Us recordem que la seca Espai Brosa encara segueix vigent, o sigui, si aneu al carrer Flaçaders, a la seca avui dia hi fan teatre. Però s'ha aprofitat a l'edifici. S'ha aprofitat. I amb la imposició del decret de nova planta, s'acabarà la fabricació de moneda made in Barcelona durant una bona temporada. Però l'ocupació francesa de principis del segle XIX s'encarregarà de treure la pols de la seca i farà encunyar, per primera vegada a la història, monedes amb el nom de passeta, inclòs en el seu disseny. El gremi de moneders era un dels més reglamentats i només s'hi podia ingressar per via hereditària o per gràcia reial. A Històries i llegendes de Barcelona, Joan Amades explica que un dels moneders més emblemàtics de la seca de la ciutat va ser en Janet del Berretó. Compta el boca-orella que l'home, poc content amb els guanys que treia d'un negoci tan regulat, va decidir crear la seva pròpia moneda falsa i buscar millor fortuna amb aquest nou producte. La mala sort de l'aventurer va fer que el descobrissin i l'engarjolessin immediatament. La presó va ser tan llarga que, quan en va sortir, en Genet del Berretó ja era vell. Sense altra cosa a fer, el moneder, que un dia havia intentat ser més llest que la corona, ara demanava el moina. La gent del barri, que va agafar-li simpatia, l'ajudava en allò que podia. I d'elles comentava que era tan bo en el seu ofici que fins i tot podia fer moneda falsa amb una trista pell de tarotja. I va de vocabulari. La paraula «paceta» ve del diminutiu català de «peça». «Paceta». A causa de la seva mida reduïda, algunes monedes de plata es van començar a anomenar, d'aquesta manera, els voltants del segle XV. La denominació catalana es va acabar imposant a tot l'estat el 1868 amb una iniciativa del ministre d'Hicenda del Moment, Laureà Figuerole. I ara la peceta ja és història. Sí, sí, sí, mira, ves, tot passa. Bé, posem la sintonia de la poesia, sisplau. Recordem una vegada més en aquest espai dedicat a la poesia que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona des d'aquest dimecres i fins al dia 24 de febrer de l'any vinent mostra l'exposició Espriu he mirat aquesta terra. En donarem més detalls al proper programa i ara escoltem un poema de Miguel Hernández el dia que fa 103 anys del seu naixement. Elegía del toro Como el toro nacido para el luto y el dolor Como el toro estoy marcado por un hierro infernal en el costado y por varón en las ingles con un fruto. Como el toro lo encuentra diminuto todo, mi corazón desmesurado. y del rostro del beso enamorado, como el toro a tu amor se lo disputo. Como el toro me crezco en el castigo, la lengua en corazón tengo bañada y llevo al cuello un vendaval sonoro. Como el toro te sigo y te persigo, y dejas mi deseo en una espada, como el toro burlado, como el toro. I ja que tenim també un llibre del poeta jove Ramon Pereira, autor d'una biografia de Miguel Hernández en còmic, direm ara uns versos del seu darrer poemari, Agis. Negra piedra, semilla profunda, devuélveme a la mirada primitiva del niño ante las estrellas. Como sed que quiere agua, como deseo que anhela cuerpo, como aleteo de mariposa en descomposición que desprende partículas de tierra, gusano nube aquel lugar. La mente se acomoda y caminar es un jardín de rosas sin espinas, un camino infinito de almohadas. En su ebriedad recibimos el preciado tesoro. ¡Oh, qué dulce! ¡Qué dulce verdad sin realidad aún! ¡Qué dulce! Ser fuego en el aire. ¿Ve? Ramon, que sé que nos escucha así, somos fuego en el aire, i hauríeu volgut parlar un poco más de Miguel Hernández, però... No, sí, continuarem parlant de Miguel Hernández. Seguiremos comentando, seguirem parlant de Miguel Hernández, seguirem parlant de Salvador Espriu. I seguirem en la nostra secció de poesia, com sempre, donant a conèixer a d'altres poetes, també. I tant que sí. Pues muchas gracias a los que nos habéis escuchado desde fuera de estos lares. I a tots els que ho feu des d'aquí, moltes gràcies a totes i a tots. Moltes gràcies al Marc que ens ha posat les músiques i moltes gràcies a tu, Pere. I a tu, Joana. Bé, i als nostres oients que tenen la bondat d'escoltar-nos. I la paciència d'escoltar-nos aquí, aguantar-nos durant una hora. I recordeu que, si ens voleu tornar a escoltar, aquest programa es torna a emetre el dissabte proper a les 11 del matí. Fins aleshores, adeu-siau. A reveure. Fins demà! La ràdio de Sant Lluís 98.1