Catalunya bombardejada, tributs i Joan Petit

Seixanta i més Com estem en primavera ens sentim molt poètics l'aparició de les nespres al mercat, el color i el perfum del jassamí i dels rocers enfilant-se per les parets dels jardins, ens anuncien la definitiva arribada del bon temps... Ja vam dir el dia passat, i és molt conegut, que el maig cada dia un raig. O sigui, avui, per exemple, en primera audició plou i potser el dissabte, en segona audició, farà un sol arro imponent. Ja veurem. Això és que ens escoltin en segona audició. Exacte. El que sí sabem, i això ho hem comprovat, és que tornen els horts d'Esbarjo. Guanyen presència a molts jardins. fins i tot hi ha un hort a tocar de la parada del tram baix, a l'estació del tramvia de Reslluc, si mireu cap a baix, veureu com creixen les fulles, les plantes, les flors. Oh, clar, hi ha moltes persones que poden entretenir-se... per un costat, desgraciadament. Sí, però com que el tramvia triga més aviat, quan veus que falten 15 minuts, et pots entretenir mirant l'horn. Sí, però no cuidant-lo, eh? Et poses nervi mirant el rellotge. No, però et pots, com dèiem en un article, el senyor Espinàs, que és aquest meravellós escriptor i periodista que tots coneixem i admirem, que pots anar passant cada dia, fixar-te en una planta o en una sola fulla i vas veient com creix lentament. Ah, sí, i tant que sí. Sense badar massa, perquè segur que si se t'escapa el tramvia, on es creix a tot l'arbre. Doncs amb la primavera al punt més alt de la seva esplendor, aquí ens teniu de nou a la sintonia de Ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada. Avui dimecres és dia 15 de maig i us parla Joan Algarra fent el programa 60 i més, amb tantes ganes com sempre, de compartir una bona estoneta amb tots vosaltres. I que ara us parla, Pere Oliver, faré costat a la Joana, perquè siguin del vostre gust les novetats que us portem avui. En l'estupenda i estimable col·laboració del nostre company, Carles Hernández, que posant les músiques, coordinant-la per tècnica i continuint l'ordinador, és perfecte. I a més que sap, amb la meravellosa veu que té, que pot entrar quan vulgui i dir el que vulgui. És molt divertit. Bon vespre. Gràcies, moltes gràcies. Gràcies, Carles. Benvolguts oients desvernians. Passen 3 minuts de les 8 del vespre. El 15 de maig és el 135è dia de l'any del calendari gregorià. Queden, per tant, 230 dies per finalitzar l'any. És el moment de felicitar totes, sí, a tots, els qui celebreu avui el vostre sant o aniversari. En algunes poblacions es festeja, com cal, Sant Isidre Llaurador, patró dels pagesos. Pongamos que hablo de Madrid, perquè a més avui és festa major a Madrid. Festa local de cabanes a l'Empordà. Festa a molts llocs de Catalunya on tenen Sant Isidre per patró. Però no oblidem que Isidre Labrador sacó al niño del pocico. I en aquelles èpoques pretèrites quan feies una bona obra i això es divulgava arreu del món, et podien acabar fent sant. Sí, sí, sí. A més a més, et podies ser també el patró dels ondulets. També. Perquè, escolta'm, enfilava els pobres àngels llaurant els camps i ell, mira, tan tranquil, resant. Però compte també que és el Dia Internacional de les Famílies. Això a Madrid es celebra amb tot l'amor i amb totes les ganes del món. Avui també és molt celebrada Santa Joana del Estonac. Felicitats. No, no és la meva patrona. fundadora de la Companyia de Maria. Celebracions als col·legis de l'Orda. I la teva quina és? Sant Joan Baptista. Ah, era més important, segurament. Va ser primer, almenys va ser primer en el calendari. Va ser primer, com sempre ho hem celebrat per aquell dia, doncs mira, el 24 de juny. Bé, doncs tot seguit passarem a recordar-vos esdeveniments que van tenir lloc algun 15 de maig proper o llunyà, des de la Guerra dels Segadors fins al moviment del 15M. Abans, però, música... I després, tema del dia. Ahí está, ahí está viendo pasar el tiempo La puerta de Alcalá Una mañana fría llegó Carlos III Con aire en sí le se quitó el sombrero Muy lentamente bajó de su caballo Con voz profunda le dijo a su lacayo Ahí está la puerta de Alcalá Ahí está, ahí está viendo pasar el tiempo La puerta de Alcalá Bé, estàvem parlant de la Puerta d'Alcalá de la Festa de Madrid i sentíem a Víctor i Anna. O sigui que ja és una cançó de la movida dels 80, però que parlant de Madrid. I aquí a mi m'arriba molt de prop perquè fa només 15 dies vaig fer tot aquest passeig des de la Puerta d'Alcanar hasta Sol i por preciados arriba hasta la Plaza Callao. Vas anar amb la Carme? Vaig anar amb la Carme, sí, sí. Ai, felicitats, perquè la Carme, pobreta, abans no podia caminar tant. Però ara està més bé i pot caminar. Molt bé, felicitats. Ara sóc jo el que de tant en tant he de dir, escolta, que jo... Que camines massa. Que em fa mal l'esquena, no, no, que sóc jo el que em canso, però sort que en alguns museus i en alguns llocs hi ha bancs perquè puguem reposar i seure. Bé, no oblideu que ens podeu trucar en tot moment, des d'ara mateix i fins a les 9 del vespre, ja sabeu, al 93 372 3661, ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada. I també venir aquí, al locutori. Estem a sota de Can Ginestar, al costat de la policia municipal. I també ens podeu escriure a Facebook o enviar un mail a... Un correu electrònic. Tothom sap que un correu electrònic és un mail. En aquests temps que corren, no? En parlem en català, tu. Correu electrònic. Correu electrònic a emissora arroba radiodesvern.com Molt bé. Avui seguirem tenint com a tema del dia la Catalunya bombardejada, ja que el Memorial Democràtic ha preparat diverses visites al llarg de tot 2013 i part del 2014 a molts pobles i ciutats del Principat en motiu del 75è aniversari dels bombardeixos a la població civil i a les infraestructures catalanes. Molt recomanable l'exposició que sobre aquest tema es pot veure aquests dies a la Sala Polivalent del Teatre Nacional de Catalunya, on, per cert, fins al 22 de juny es representa a la Sala Gran l'obra Barcelona, de Pere Riera, on moltes persones hi podeu trobar reflectides experiències viscudes aleshores. També la darrera miscel·lània publicada pel Centre d'Estudis Sant Justencs tracta el tema dels 75 anys del bombardeig, en aquest cas el nostre poble. Un magnífic treball d'investigació escrit per Juli Ochoa. Ens consta que el tema ha impactat a moltes persones i, per tant, repetim que, si voleu dir la vostra, ens podeu trucar aquí, al locutori de Ràdio d'Esvern, al 93-372-3661. I tot seguit, en Carles us passarà amb nosaltres. Estuve a punto de llamar, ens va comentar una senyora l'altre dia, pero me emociona el tema Y no me expreso bien en catalán, dijo. Señora Mercedes, con mucho gusto la escucharemos en su lengua materna. Basta con llamar al 933723661. Aquí seguiremos hasta las nueve de la noche. O sea, ¡qué ánimo! Ah, i si heu vist la magnífica Barcelona d'en Pere Riera al Nacional... per cert, amb Míriam Iscla i Emma Vilarasau de protagonistes que estan meravelloses. Fantàstiques. I un repartiment de luxe amb Jordi Vanacolocha, Anna Moliner, Pep Planas, Pepa López, Carlos Cuevas i Joan Carreras. Com que estan tots ells meravellosos, si ara jo em poso a parlar de l'obra, ja més revelaria de què va. I no ho vull dir, ja ens ho va espatllar un crític que gairebé l'explica tota. Meravellós, molt bon crític, però l'explica tota. Sí, malament, això no pot ser. Si l'heu vist, ens podeu comentar i dir si us ha agradat o no, perquè a mi em va impactar. Però, sisplau, no ens l'expliqueu, no ens destripeu l'argument. Això mateix. Bé, ara posarem, Carles, una miqueta de música, sisplau. Donde se cruzan los caminos donde el mar no se puede conferir La regresa siempre el fugitivo, una mosqueda de mamí. Bé, aquest ha estat l'últim cop musical d'homenatge a aquesta festa major de Madrid. Que s'ho passin molt bé, però tot el dia això està passant com en aquell moment que està caient un xàfec de calpipes, eh? O sigui que guardeu-vos i agafeu paraigua perquè Déu-n'hi-do. Homenatge a los madrileños, pongamos que hablo de Madrid. Però pongamos que hablamos también del Baix Llobregat, de la nostra comarca, i precisament hi ha una revista de la qual ha sortit el número 2, que a mi m'ha arribat al cor, línia 3, Espluga, Sant Joan d'Espí, Sant Just d'Esvern, que avui porta per titular Baixa l'atur Esplugues, Sant Joan d'Espí i Sant Just d'Esvern. Hi ha 122 persones que han trobat feina, en total a 3 municipis. Una d'aquestes persones, que va estar aquí a la ràdio, està molt content perquè és un d'aquests 122 que ha trobat feina. Fantàstic. Totes les felicitacions del món. Però un altre que es diu Javier Muñoz, com molts d'altres en deu haver-hi, i diu un dia vindré aquí també a explicar-ho. Dic, Javier, quan vulguis, parla perfectament castellà i català i busca feines. Si vols explicar el teu problema, pots venir aquí. Hi ha molta gent i molts joves emprenedors que estan explicant les seves vivències a internet, a través de la xarxa, I aviam si poden trobar feina o si és possible. Sí, sí. Mira, avui precisament he parlat amb Gladys Vázquez, que és de la redacció de línia 3 de Sant Just, i que, ja li he dit, que si ens vol trucar en directe i vol parlar d'aquesta publicació, ho pot fer tranquil·lament nosaltres, després ho comentarem, estem autoritzats... a llegir algunes de les ressenyes, perquè són actualitats, almenys... Sí, realment, de la comarca. Almenys el comentari, el que explica de les persones que van acudir en representació de la premsa a escoltar Salvador Alcius, doncs després en l'Espai de Cultura ho llegirem. Molt bé. Bé, posem una mica de música. No es por casualidad que yo tenga el color del trigo en el verano No es por casualidad que tenga yo mi hogar junto al Mediterráneo Que sienta el corazón como una bendición que guarda mis anhelos Bona nit Con la mirada de un loco risueño Algo poeta y forjador de sueños Un vagabundo solitario al sol Passem a recordar alguns esdeveniments que van tenir lloc tal dia com avui. El 15 de maig de l'any 1644, a Lleida, al Segrià, els catalans derroten els francesos a les portes de la ciutat, quan aquestes intentaven de curt querir-la en plena guerra dels segadors. Més fets que tenir presents de coses que van passar al món un 15 de maig. El 1252 el papa Innocenci IV promulga la bulla Ad extirpanda, que autoritza la tortura als heretges per la Santa Inquisició. Molt santa. 1618. Johannes Kepler confirma el seu primer descobriment rebutjat, en un principi, de la tercera llei del moviment dels planetes, descoberta per primer cop el 8 de maig, però aviat rebutjada després d'alguns càlculs. Tal dia com avui, del 1756, Anglaterra declara la guerra a França. S'inicia la guerra dels set anys. El 1811, Paraguai, es declara la independència del Paraguai, s'independitza d'Espanya. És el primer país sud-americà en tenir la independència permanent. Un bon dia de 1940, a Sant Bernardino, a Califòrnia, Mr. McDonald obre el seu primer restaurant. Ara n'hi ha una pila més arreu del món. Arreu, arreu. El 1943, als voltants del riu Sud-Hesca, Ercegovina, comença l'ofensiva de la batalla del Sud-Hesca o Operació Svars, Segona Guerra Mundial, atac de les potències de l'eix contra els partisans llogoslaus. I el 1955 a Viena-Àustria assigna el Tratat de l'Estat Austríac. Àustria recupera la seva independència després que el 12 de març de 1938 les tropes alemanyes d'Adolf Hitler ocuparen el país i formaria part de l'Alemanya del Tercer Reich. 1990. El ratat del doctor Gasset de Vincent Van Gogh és venut per la xifra rècord de 82 milions i mig de dòlars. I el 2006, a Itàlia, Giorgio Napolitano comença el mandat com a president d'Itàlia, càrrec que continua ocupant en l'actualitat. Pobret. És el primer cop que un excomunista ocupa aquest càrrec. El 2011, diverses ciutats d'Espanya i d'arreu del món comencen el moviment del 15M o moviment dels indignats, protestes ciutadanes pacífiques que reivindiquen un canvi radical en la política espanyola i la seva societat. Fa l'efecte que no han aconseguit gaire. De moment, per això, podeu trobar a internet protestes d'Espanya de 2011-2012, la quantitat d'escrits i manifestos que hi ha. Podem estar llegint durant hores i hores quina és la veu de molts ciutadans del poble. I qui l'ha de llegir, tu creus que la llegeix, tota aquesta protesta a la xarxa? Hi ha reflexions... que ja les va fer en el seu dia. I després, quan veuràs les frases, hi ha una de John Adams que la podia haver escrita avui mateix. Ja ho veuràs. Antoni Jordà ens va proposar, si la podem llegir, doncs com a l'Antoni li agrada molt proposar-nos frases, però no s'anima a venir-les a dia. I sobretot avui plovent menys. Avui plovent menys, sí, sí. Bé, doncs posarem una mica de música. Sí, sí, sí, i tant. Hoy puede ser un gran día, planteatelo así. Aprovechar lo que pase de largo depende en parte de ti. Dale el día libre a la experiencia para comenzar y recibelo como si fuera fiesta de guardar. No consientas que se esfume, asómate y consume la vida granel. Hoy puede ser un gran día duro con él. Hoy puede ser un gran día donde todo está por descubrir si lo empleas como el último que te toca vivir. Saca de paseo a tus instintos y ventínalos al sol y no dosifiques los placeres si puedes derróchalo. Si la rutina te aplasta dile que ya basta de mediocridad. Hoy puede ser un gran día, date una oportunidad. Això, això, una oportunitat. I encara que plogui, encara avui pot ser un gran dia. Una de les cançons més escoltades arreu del món. Hoy puede ser un gran día, avui pot ser un dia preciós. I tant que sí. Malgrat la pluja. Malgrat la pluja, i tant que sí. També com cada setmana, recordem algunes persones nascudes tal dia com avui. El 1567, a Cremona, Itàlia, Claudio Monteverdi, compositor italià. Del 1803, a Mèxic, Juan Nepomuceno Almonte, ministre de l'imperi mexicà i president de la regència. El 1856, a Chitenango, estat de Nova York, als Estats Units, Liman Frank Baum, escriptor estadunidense, escriptor del llibre El meravellós màgic 2. La pel·lícula El Mago de Oz, partint d'aquest llibre, s'ha representat ja diverses vegades. Sobretot també ara, últimament, en teatre musical. I en diverses versions. I si sou aficionats a la ciència o heu llegit alguna història de la ciència, recordareu perfectament que tal dia com avui de 1859, a París, a França, Pierre Curie, físic francès, va descobrir la piezoelectricitat. Aquest senyor va ser Premi Nobel el 1859 Tot i que els entesos diuen que tan mereixedor era ell com la seva esposa, Madame Curie, que el va ajudar en tots els descobriments i es considera que ella era la que portava la veu cantant. Aquelles coses, darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona. Sí, evidentment que sí. I els va costar la vida, que consti. I tant, i tant. Perquè van quedar tan radiats que van morir precisament per culpa tant un com l'altre de les radiacions. Ho volia explicar, però he dit, no t'emboliquis més, que això va ser... Ens quedem en la notícia bona, no? Bé, sí. Bé, el 1909... Huddersfield, a Yorkshire, al Regne Unit, James Mason va venir a aquest món, actor de teatre i cinema anglès. I sobretot en les seves moltíssimes pel·lícules, en el nostre es recorda moltíssim per Pandora o El Holande Serrante, que va ser rodada a la Costa Brava Tossa de Mar Trilingüe, perquè la versió original, si l'heu vist a la filmoteca, amb anglès, en català i en castellà els pescadors de Tossa parlen en català a mi em va fer molta gràcia Tossa que hi ha aquella estàtua retallada metàl·lica de l'Ava Garner i realment preciosa James Mason evidentment Parla anglès, igual que la protagonista, Calava Garner. Estava guapíssima. I l'altre protagonista, Mario Cabré, evidentment, torero, actor i poeta. Aquí, el dia que va néixer l'Efemèrides, vam llegir també un poema d'ell. Sí, d'ell, sí. O sigui, com tots vostès saben, la gent de la nostra edat, els joves potser no se'n recorden. No, no. Pels joves els hi dic que és el tio de Mario Gas i aleshores potser se situen una mica. Sí, però ara resulta que també Mario Gas ja, d'un i do, ja té la seva edat també. Sí, però és molt mediàtic. Sí, sí que és molt mediàtic, però segons quina jovenalla també li queda una mica lluny. Per molts andalosos és una gran admiració per Mario Gas perquè el Teatre Espanyol de Madrid va dirigir Romancero Gitano de Federico García Lorca en el Teatre Espanyol. I després, l'any següent, el Teatro Arenal, que està en la Calle Mayor, va estrenar Poema del Cantejondo dos de les obres escèniques més precioses de García Lorca però l'han votat o sigui que li van tallar el contracte sí, malauradament les coses van com van en temps de crisi no, perquè van posar una altra digues que potser per motius polítics o per desavinences perquè la seva vàlua com a director és incontrastable Bé, i ara passarem al 1970. Sí, perquè ens assaltem ja uns quants anys, si no estaríem aquí. Diguem-ne un parell d'esports, va, una coseta de futbol. Doncs mira, de futbol. Els germans Ronald i Frank de Boer, bessons, futbolistes professionals, van néixer als Països Baixos a Holm. Això va ser el 1970, no? I el 1987, a Escòcia, va néixer el tenista Andy Murray. I ja que parlem d'esports, digues alguna coseta del Barça, alguna coseta d'actualitat, també, almenys, felicitar-los efusivament. Però tu, que ets molt barcelonista, o el Carles, que ho digui, què podem dir del Barça? Digues alguna cosa del Barça. No, doncs res, molt bé, tu, que en guanyar la Lliga, que és una cosa molt difícil, que a vegades se'n dona aquestes edats més joves que hi ha ara. Menys una alegria, tu. No, i a més que ara hi ha gent que és molt jove i que potser és com un habitual, no, guanyar molts trofeus cada any. Sí, sí, però escolta, ens hem d'acostumar que de quan en quan també es passen dos i tres i quatre temporades sin aconseguir. I molt més, i moltes més abans. Sí, molt abans. Ara perquè hem tingut una bona ratxa, però abans costava molt més guanyar una Lliga i és un molt bon premi. Sí, sí, bueno, perquè el d'enfront tenia sus agarraderos per ser... Però tenen una certa més facilitat. Sí, sí, els hi era més fàcil. Ara els és més difícil. I tant. Ara han de treballar més. Una mica, una miqueta més. Una miqueta més. El camp, eh? Fora del camp i treballaven abans. Abans treballaven una mica al camp i fora del camp moltíssim. Bé. Doncs recordem només un parell de necrològiques d'algun savi que ens hagués deixat el dia com avui, si no, no acabarem, que el temps ens empaita. El 1987 a Barcelona, sí, tenim una persona molt coneguda. Qui era, Joana, que va morir? Josep Fonserey, mestre. Mestre d'obres català, com per exemple el Parc de la Ciutadella i el Mercat del Born. Llavors, tenim el 1939 que ens deixava un dels grans escriptors i poetes catalans, Joaquim Ruira. D'aquí llegirem, si ens dona temps i no xerrem massa, dos poemes al final del programa, com també ens agradaria llegir-ne algun del poeta cubà Gastón Vaquero, que va morir a Madrid l'any 1997. O sigui, també tal dia com avui. També tal dia com avui, sí, sí, els tres que citem. Doncs posem una mica de música, que, mira, de necrològiques ja està bé. Llevan colgando los hombres Un filindrin, un filindrin Fins demà! Fins demà! Pensaments famosos. El nostre company Antoni Jordà sempre diu que recordem en aquest programa algunes frases plenes de saviesa. Aquesta secció la va iniciar ell ja fa uns quants anys. Doncs mira, aquestes són les que hem triat avui. Amb els anys que porto de vida he arribat a la conclusió que un home inútil és una calamitat. Dos inútils ben compenetrats, un bufet d'advocats. I si són tres inútils o més, ja poden formar a govern. John Adams. Si no llegeixes cap diari, seràs un desinformat. Si en llegeixes dos, un mal informat. Si en llegeixes molts, et faràs un embolic. Però sempre triaràs el que et digui allò que s'apropa al teu punt de vista. Mark Twain. Molt bé. Una nació que vol aconseguir més prosperitat retallant salaris i pujant impostos és com un home caigut en un pou i que intenti sortir estirant-se cap amunt les orelles. Aquest la va pronunciar aquesta frase Winston Churchill. Com veieu, segueixen tenint totes rigorosa actualitat. No vull dir noms, però hi ha alguns... Sí, sí, no, no, no importa. La democràcia ha de ser alguna cosa més que dos llops i una ovella votant qui triarà a qui s'ha de halar. James Boward. Acabem amb un anònim castellà del segle XXI. Sí, sí. Qué curiosos son los idiomas. En portugués, jamón se dice presunto, mientras que en español el presunto es casi siempre chorizo. Bé, pues en música. Bona nit. sobre París. Ha transformado el nombre a Denis. Bé, la música és molt alegre, però el comentari que farem a continuació és un record a dues grans figures mediàtiques que ens han deixat aquesta setmana passada. O sigui, estem parlant per un costat de Constantino Romero, Tino, com deien els seus amics, i que realment va ser un personatge fantàstic, tant el doblatge, sobretot, que ha posat veu a tots els més importants dels actors de cine, després a la ràdio, fantàstic, perquè presentava programes i va començar molt jovenet, i després també en el teatre, que va fer dues produccions fantàstiques. I una quantitat de papers com a actor formidables tant en teatre, cinema com televisió. Després va presentar a televisió un concurs que va tenir un èxit enorme, enorme, enorme. El tiempo es oro. O sigui que realment va ser un dels programes més importants de la seva època. Tots els recordem textualment. La secció de cultura de La Vanguardia del dilluns, dia 13 de maig, deia Se'n va l'altra veu. perquè era la veu de la ràdio, era la veu del doblatge, la veu del teatre i del cinema, i precisament diu una carrera polifacètica. En ràdio. L'any 1965 va debutar a Ràdio Joventut i va presentar el programa Ràdio Young, que va popularitzar a les zones la música anglosaxona. Va repetir amb la Ràdio Musical, a Ràdio Barcelona, amb Tino Show i Trotadiscos. A la foto que publicava La Vanguardia aquest dia, on se'l veu joveníssim. Sí, sí, tan jove. L'equip d'aquest programa, Rafael Túria, Romero, Àngel Casas, Baquer i Sangniol. Així com a Ràdio Nacional, amb amor, discos i record discos, a Ràdio Barcelona de la Cadena Ser va treballar durant una dècada i a Ràdio Nacional també va fer una llarga, llarga trajectòria. A televisió va començar el 1985... a Televisió Espanyola, amb Ya sé que tienes novio, i després amb El tiempo es oro, com tu has dit abans, va ser el concurs més popular potser d'aquells moments i que el va fer definitivament mediàtic. Bé, hi ha molts comentaris, tant en un diari com en un altre, això ho hem trep de La Vanguardia, però El Periódico també posa coses molt interessants. En cinema, jo volia recordar amb La Vanguardia que també ho diu que va ser, va doblar a Humphrey Bogart, la Legión Negra, a televisió l'esclau de Kunta Quinte de la sèrie Raíces. Fantàstica. Va posar veu a molts actors, entre ells Clint Eastwood, que pel que sembla una vegada es va sentir en espanyol, en castellà, i va quedar impressionat per la veu de Romero. El va doblar per últim cop a Golpe Defecto. A més a més, va ser el detectiu Pepe Carvalho, del famós personatge de Bàfrica Montalbán, i va tenir un paper a l'Ola de Vigas Luna. I el teatre, com també hem dit que havia tingut les seves intervencions, va debutar el 1984 a l'Òpera de Tres Rals, dirigida per Mario Gas, i va actuar en altres obres, també musicals, com Suïn i tot en compartir escenari amb Vicky Penya. Recordem que Suïn i tot, el barber diabòlic del carrer Flit, la va estrenar primer en català, a Barcelona, que va ser un èxit fantàstic. Jo la vaig veure i vaig disfrutar de quina manera. la va estrenar al Teatro Albéniz de Madrid, en castellà, que va ser un èxit tan extraordinari i va ser tants mesos en cartell que al final va continuar l'obra Joan Crosas, el va haver de substituir per continuar a Madrid. I llavors, durant molts mesos, Joan Crosas i Vicky Penya van seguir amb el tony. A mi em va agradar tant la versió en teatre que va veure dues vegades, el Suenitude. Després vaig veure la pel·lícula pel Johnny Depp. I no et va agradar tant? No, no, no. No la vas trobar? I el Johnny Depp el trobava tou al costat de la força que li donava Constantino Romero. És que ni físicament, perquè físicament no té res a veure el Tino Romero amb el Depp. El Depp jo trobo que el feia molt amanerat, i en canvi el Constantino Romero li donava molta força. És que el personatge era molt fort. I qui la va seguir continuant, el Joan Crosas, també li donava moltíssima força. És que el Crosas també no entra a la veu que té tan profunda. I ell, que té caràcter, és que val la pena. I clar, jo posé... La culpa és meva perquè no tinc el domini d'anglès que tu tens. Jo la vaig veure doblada dues vegades pel Johnny Depp, Una vegada em va ser original i una altra doblada, i sempre em donava la sensació d'un tio refinat, d'un tipus... L'entengui. Sí, sí, sí. Molt més guapo físicament, molt més atractiu, però molt cinematogràfic, com fa més el Johnny Depp, es recrea davant dels primers planos, no? Sabe que és guapo i s'hi posa bé. Però no li vaig trobar jo la força. A personatge no li vas trobar la força. I aquí sí, m'agradaria, això ho va publicar el periòdico de Catalunya, també l'illuns 13 de maig, algunes frases que ell pronunciava com a doblador de llegendes, per exemple, del personatge de la Guerra de les Galàxies, el Darkwater, que tantes vegades han parodiat, i que tants en els salons del còmic porten caracteritzacions vestits d'ell, i que deia això, no? Jo soc el teu pare. La força està amb tu, jove Skywalker, però no ets un geni. I el Schwarzenegger Terminator li feia dir Soy un ara, baby. no hi ha més destí que el que ens forgem. Clint Eastwood, a Gran Torino, diu... No us heu creuat mai amb algú a qui no hauríeu d'haver putejat? I m'ho faça el rei León. Repite conmigo. Hakuna matata. Eses dues paraules resolveran tus problemas. Aquesta... A més, com una pel·lícula de dibuixos animats... Sí, no, no. Nosaltres l'hem vist infinitat de vegades. Perquè el nen, que llavors era un nen a casa nostra, escolta'm, cada dos per tres, el Mufasa, tots els personatges eren fantàstics per ell. Hi ha algunes paraules ja aquí que va deixar ell el tuit, que tenen molta, molta gràcia, no? La del 8 d'octubre que deia Espanya fa massa segles que llepem la mà dels bisbes. Aquesta del 10 d'octubre diu... Diu, em van educar a Catalunya i ens espanyolitzaven contínuament. Li asseguro, senyor Berg, que era molt pesat. Ell es considerava sempre catalano manchego. I el 3 de desembre va dir governen les persones, però governem per als bancs. El 12 de desembre, gràcies per l'afecte. Han estat 47 anys de feina i tota una vida. Ràdio, televisió, teatre, doblatge... Ha valgut la pena. Una abraçada. That's all, folks. Aquí hem llegit aquests perquè aquest, el més tendre, és el que ell ja, conscient que estava malalt, es va dirigir a tots els seus companys, amics, familiar i col·legues de professió. I clar, això ho va deixar escrit al Twitter. És un dels seus tuits. Sí, sí, sí. Bé, posem música. Yo seré el viento que va. Navegaré por tu oscuridad. Tú recibes sofrir que me quemarás. Yo seré tormento y amor. Tú la marea que arrastra los dos. Yo y tú. Tú y yo. No dirás que no. No dirás que no. Bé, i ara farem una mica un record ja fa més dies, però també ens ha deixat un gran actor de la pantalla, l'Alfredo Landa, i també del teatre, també havia tingut alguna intervenció. Recordem només de la seva filmografia més destacada, que va tenir dues etapes, pràcticament una que alguns l'elogiaven, altres la menyspreaven, que era l'Espanya del tardofranquisme, l'espanyol espanyol de la tercera via, però entre aquestes va fer pel·lícules magistrals com Atraco a les 3 de Josep Maria Forquer, el 1962, pel·lícules que tot i es de fet es en conya tocaven la realitat, Vente Alemán y a Pepe, del 1971. Ara recordem que tenim tots... gent coneguda i amics que estan treballant a Alemanya. Sí, sí, ja tornem. Diu Roda el món i torna al món. Roda el món i torna al món. Sí, sí. I de la seva etapa darrere, quan ja va rebre tants premis, té pel·lícules absolutament magistrals com El Puente de l'any 77. A mi m'agrada molt el Crac. El Crac de José Luis Garci. Sembla mentida que sigui capaç de fer aquell personatge tan sencer, tan fred, I tant, tant assenyat. Formidable. I després, passant ara amb un altre tipus de personatge, Los Santos Inocentes, de Mario Campos, que... L'altre dia em va posar els cabells de punta. Aquesta línia ara va poc. Que mi deies, no, senyorito, no, por favor, no m'obligui amb llàgrimes a la cara, perquè realment estava perdent la càmera darrere d'aquell bandarra de Damo. Sí, sí, i és de 1984. L'obra de Los Santos Inocentes de Miguel de Libes, jo l'he llegit tres o quatre vegades i és absolutament impactant, sempre descobreix coses noves. El 1985 recordem La Vaquilla, que també l'han passat moltes vegades. Tatamia, que és una preciositat de José Luis Borau, magnífica. El Bosque Animado, aquesta totalment surrealista, de José Luis Cuerda. Últimament, el 88, li recordem Sinatra, de Francesc Batriu, La Marrana, penso que també de José Luis Cuerta, i evidentment, si repassem, la filmografia... La filmografia extraordinària al llarg d'aquests anys. És una vida extensa també dedicada a la ràdio, al teatre i sobretot al cinema. Sobretot al cinema va ser... va ser el seu camp de batalla. I ja que estem en l'espai de cultura i Gladys Vázquez, com hem dit, de línia 3, que és de l'empresa Comunicació 21, si vosaltres pulseu Comunicació 21 a Google o escriviu a comunicació21.com, veureu que és una publicació que, a més d'estar a la xarxa, ja fa mesos que es distribueix per moltes poblacions de l'àrea metropolitana, sobretot a Barcelona, Sant Adrià, totes aquestes poblacions. Sí, sí, bueno, clar, reflecteix les activitats més importants d'aquests tres pobles. I aquí a Sant Just està allà per moltes tendes el número 3, el número 2, perdó, el número 2 de línia 3, diguem-ho bé, el número 2 de línia 3 i es diu línia 3 perquè es distribueix a Esplugues, Sant Joan d'Espí i Sant Just d'Esvern. I precisament de línia 3 traiem... Una notícia... És un article, una ressenya, podem dir. Una ressenya, una ressenya que és res. L'opinió de la persona que l'ha escrit, que està signat per la redacció, no firma ningú en concret, que diu Salvador Alcius participa en el diàleg per la independència. El periodista, sociòleg i professor de la UPF, Salvador Alcius, va ser el convidat del diàleg per la independència... en què es va debatre sobre el futur dels mitjans de comunicació en una Catalunya independent. L'acte va ser organitzat per Sant Just per la Independència. Segons els IUS, els mitjans de comunicació privats, igual que els públics, també podien exercir una funció de servei públic en el cas d'un estat propi. Els IUS creu que la informació és un element clau per la vida democràtica de qualsevol país i és defensor del model públic de mitjans. Tot i això, el periodista s'obre a la possibilitat que, en una Catalunya independent, els mitjans privats també puguin complir amb aquesta funció de servei públic. I en aquesta mateixa publicació podreu trobar moltes preguntes que la gent es fa. Com seria l'esport d'un estat independent? Com serien les relacions entre Catalunya i Espanya? Doncs tot això aquí hi donen la seva opinió. No sé si el Carles Hernández va estar en aquesta xerrada del diàleg per la independència. Tu hi vas ser, Carles? A la de Salvador Alcius? Sí, sí, sí. Sí, hi vas ser. Aleshores, el dia es trobava com molt interessant, no? Home, doncs sí, si no, realment és un home experimentat que ha fet molta carrera i realment el que deia tenia tota la raó del món. Però no només ja amb una Catalunya independent, sinó que és una cosa que hauria de començar a funcionar ara. I feia referència molt a que els òrgans que han de vetllar per una qualitat dels mitjans de comunicació són polítics i haurien de ser professionals. Professionals. En tots els ordres, tant en la sanitat com en la universitat, com en els mitjans de comunicació. I això és el que ell va fer molt d'impetu en reforçar això, que si no són els professionals de la comunicació qui s'encarreguen de vetllar pel bon funcionament d'això, no anirem bé. I ara hi ha polítics. I això és un d'aquests canvis que s'haurien de regular. Jo sé d'un cas molt a prop que realment certs temes de sanitat els porta una persona política i fa uns embulls que val més no comentar-los. Cadascú s'ha d'encarregar del que ha estudiat. Naturalment, del que té pràctica i del que té experiència. Evidentment que sí. que per això els filòlegs es posen les mans al cap, que uns senyors que no són filòlegs decideixen com ha de ser una gramàtica, és que és urrupilant, no? És com si un senyor que no sap res de ciència decideix un dia, jo què sé, que la Terra ha de ser plana perquè ho va dir en Aximandro de Mileto, i diu, com que en Aximandro ho va dir? El món és plan, no? Doncs bàsicament en aquest diàleg es va parlar d'això, que si hem de fer un país nou i hem de començar a regular-ho tot des d'un principi, donem peu i donem pas a la gent que realment en sap per tirar endavant en tots els temes, i el de la comunicació era el que deia en salvació. Clar, perquè ell és el que ell toca més bé. Molt bé, doncs queda dit. I tant. Bé, i ara comentarem una mica més aquell tema que el dia 25 de maig serà al nostre poble, que és la tretzena trobada del torneig. Joan, petit, nens amb càncer, 2013, que, com al nostre poble hi ha un equip d'hoquei, doncs ha tocat aquesta vegada aquí. Per cert, un gran goig va ser que ahir el català de l'any fos... Ah, espera, aquí ho direm. Ah! Aquí ho direm, sí. O sigui que parlaràs del doctor Sánchez de Toledo, que va reivindicar que també es diu Codina, que era el nom de la seva mare. Clar, perquè estava la seva mare allà, una mare maquíssima. I molt joves. Mira, jo la vaig trobar més bé com a germans que com a mare i fill. És que els homes ens gastem més. Les dones teniu més força vital. Això mateix, sí. Diu un esforç de tothom, un èxit compartit. Amb la tretzena Festa Tornet, Joan Patit, nens amb càncer, podem ajudar a fer un pas endavant i que tot plegat sigui un èxit. Un gran resultat que compartirem entre totes les persones... que treballen per pal·liar els efectes del càncer entre els més petits i els no tan petits. Tot el que es recull a Sant Just d'Esvern es destina al projecte del grup Recerca Translacional en el Càncer Pediàtric del Servei d'Oncologia i Hermetologia Pediàtrica de l'Hospital Vall d'Hebron. Optimització de la detecció de cèl·lules tumorals circulants en sang i moll de l'os en el rhabdomiosarcoma. Una millor detecció per augmentar la supervivència, coordinat pel professor José Sánchez de Toledo-Codina, nomenat Català de l'any, precisament, eh? Català de l'any 2012. Aquí m'agradaria fer un incís que tots els que estaven proposats de Català de l'any Pràcticament s'ho mereixien. Normalment, sempre, el jurat sí que és molt difícil. És molt difícil. Ara, normalment, per la gran tasca que ha portat aquest professor, aquest doctor... S'ho mereix, s'ho mereix plenament. Sí, la nena, magnífica, perquè com ha dominat aquesta disminució de facultats que té... I després la tasca... I et puc assegurar, com a professional del disseny i que he dibuixat diverses fonts de lletres, fer una font de lletres és molt difícil. Segur que d'altres l'han ajudat. Avui m'ha impressionat, m'ha impactat, quan he anat a la piscina aquest matí, que un noi d'un col·legi de formació... de nens i nenes, o nois i noies, especials, que tenen problemes d'aquests, però que són d'una gran sensibilitat, plorava perquè no l'havien donat a ella el premi. I estava tot trist i jo li he hagut de dir, no, però sí, és que tot s'ho mereix, però... Clar, ells sentia per la part que li corresponia. Sentia per la part que li corresponia, perquè a nosaltres som especials, però no sé si som tan... I, esclar, tremolant la veu, discapacitats, com diuen, no, no. És que jo m'he recordat d'aquella frase de Josep Maria Espinàs, que diu que són nois i noies de doble amor. I tant que sí, perquè els estimes per dues vegades. Se'ls ha d'estimar el doble que els altres. Sí, sí, sí. Bé, continuem a través de Sant Just, s'accedeix a la subhasta de quatre samarretes, un estic i una peça de l'Arica Vidal feta pels infants del Carrao. Una altra persona que ha hagut de lluitar amb una força tremenda per superar el que ha passat. El que està passant, encara. Doncs dues samarretes signades i un estic signat pels jugadors del primer equip del Futbol Club Barcelona de Hòquei. Una samarreta signada pels jugadors del primer equip de Futbol Club Barcelona. Una samarreta signada pels jugadors del primer equip de futbol del Real Club Esportiu Espanyol. Una peça que representa l'Arica Vidal, fet pels infants del taller municipal de plàstica Carrao Blau de Sant Just d'Esvern, però l'exposició de reciclatge creatiu embolica que fa fort. Doncs embolica que fa fort i participa. I com podem participar? Ah! Com podem participar? Fent un ingrés en un compte corrent. Però donar un compte corrent per la ràdio és a Catalunya Caixa. L'aportació podrà ser objecte de deducció a l'impost de la renda. Només cal indicar el NIF, el nom i un telèfon. Durant aquest mes de maig, els comerços i establiments que ho solicitin podran tenir... Una murna perquè la ciutadania pugui fer les aportacions econòmiques per destinar-les al projecte de recerca de la Vall d'Hebron que finança Sant Just d'Esbert. També a la parròquia hi ha unes urnes perquè puguis col·locar el teu ovul. Evidentment. I, a més, ens demanen si vol ser voluntari o voluntària de la festa del 25 de maig. Informació al correu electrònic, ja has vist que no hi dic e-mail, però tothom li diu e-mail. Bueno, és igual. club arroba hc santjust.net C-L-U-B arroba H-C-S-A-N-T-J-U-S-T punt net. Així està bé, Joana? I tant. I a l'oficina d'entitats, telèfon 93 116 61 77. Participa. Molt bé. Ànimo. Viaje con nosotros y quiere gozar. Viaje con nosotros a mil lugares y disfrute de todo al pasar y disfrute de las hermosas historias que les vamos a contar. Viaje con nosotros. Aquesta es la hermosa historia que le vamos a contar. Un monastí per a una reina solitària. El detall. Bernat Metge, l'home de confiança de Joan I, vivia empresonat al Palau Reial Menor durant algun temps. Complia condemna per un presumpte cobrament de comissions obscures. O sigui, això en aquella època també es donava. Però això no té res a veure amb el que explicarem ara. Però m'ha agradat, m'ha agradat perquè m'he recordat d'aquest personatge que té amb la qualitat. Sempre hi ha coses d'aquest tipus, no? Sí, perquè sembla que les... I sobretot Bernat Metge, que va ser un grandíssim home de confiança. Sí, però per això que es vegi que al llarg de la història... La cosa es repeteix. Personatges que han tingut una part fosca i una part molt bona i positiva. També, també. I que tota la vida hi ha hagut... El que passa ara és etern. Sí, i tant, que sí, va... Va munit a la... A la condició humana. A la condició humana. És aquella part que dius tu fosca. Sí, sí, o sigui que Bárcenas no és el primer. No, ni serà l'últim. Bé, Jaume II, que va viure del 1267 al 1327, germà de Pere el Serri Muniós, i la seva esposa, Elisenda de Moncada, van inaugurar el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes el 1326. I per això ara la reina Elisenda té una estació de metro del ferrocarril de la Generalitat de Catalunya dedicada, entre moltes altres coses. El conjunt monumental gòtic es va idear com a futura residència de la reina Elisenda, ja que la salut i l'edat del rei feien preveure una mort propera, i no va passar ni 12 mesos quan Elisenda, amb 37 anys i una recent estrenada viduitat, va haver de traslladar-s'hi. L'Indret es va convertir en residència de les monges clarisses, la majoria d'elles filles de nobles. Gràcies a la intervenció d'Elisenda, el conjunt arquitectònico gaudiria d'alguns privilegis reials entre els quals hi havia la protecció del Consell de Cent, que es va comprometre a defensar-lo en cas d'amenaces. Per això, quan les monges van ser exclaustrades durant la Guerra dels Segadors, una escorta de soldats acompanyats del segon conseller de la ciutat van guiar les religioses fins a una localització prou segura. Una tomba al gust de qui hi ha de geure. La reina Llicenda va fer construir el seu sepulcre en vida. Es tracta d'un panteó situat al mur que separa l'església del claustre. Així, a la part de la tomba que dona el claustre, lloc reservat per les religioses, la reina apareix amb roba de monja. A la part que hi ha dins de l'església, lloc públic, on hi pot entrar tothom, porta vestimentes de reina i du la corona. El detall és que el monestir és una construcció de gran simplicitat geomètrica. A la porta principal hi ha l'escut de la reina Elisenda i les quatre barres del casal de Barcelona. El claustre és singular, ja que té tres pisos d'alçada. Actualment, un petit grup de bonges continuen residint al monestir. Bé, Carles, ara, si desplau, posarem ja la música de la poesia. Dos poetes ens han sortit avui a l'Efemèride. Estriant i remenant, hem trobat algun poema d'ells ben original i curiós. Tant Déu com el Diable surten sovint els versos de Joaquim Ruira, el que ara direm porta per títol Sa Majestat Satán. Sa Majestat Satán, imperaire del món, de guarda predilecta de cent nobles que són, flor i glòria i orgull, dins les mansions reials. I ells, altius i sabers, sinistres i arrogants, en superbi o opulenta i pomposa, esclatants, sense que mai s'aboca, pintada amb artifici, somriga sobre el rostre, de lluïdor de bici. Sense que els ulls opacs els vingui mai el plor, estranja tota joia i estranja tot dolor, compleixen la missió de mantenir etern aquest ordre admirable que regna a tot l'infern. I del poeta cubà Gastón Vaquero llegim Gènesis. Sus rodillas de piedra. sus mejillas frescas aún de la reciente alga, sus manos enterradas en la arcilla que el cuerpo oscuro hacia la luz cabalga. Y su testa no nata todavía, blanda silla de recóndita luz, de espera larga, Fue ascendiendo detrás de la semilla, ida del verbo de la región amarga. Ciego era Adán cuando la augusta mano le impartió su humedad al rostro frío. Por el verbo del agua se hizo humano. Por el agua que es llanto en desvarío, se fue mudando hacia el jardín cercano e incendió con su luz el astro frío. Ens queda tiempo. Sí, sí. I de l'infern tornem al cel amb un àngel preciós de Joaquim Ruïra. No diu res a la carn, s'angelical noesa, i en sus ulls d'atzur llunyanies d'infinit. De dia té son cos l'albor, l'esplendidesa. Traspuen sus cabells la fosca de la nit. I amb sonairós volar que encanta l'esperit, mou tota la remous de la naturalesa. Com en un gran mirall, s'adivinant figura es pinta dins el si gegant de l'univers. És a la terra, al cel, al mar, arreu fulgura, i un tast del paradís infon a tots els certs. És l'únic àngel bo que, collida la poma, no ens resta ocult per l'ombra de la mort, enmig del gran dolor ens regala l'aroma i fa que el cant del trist es converteixi en goig. Bé? Doncs, amb la poesia com sempre, hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui, de 60 i més. Que el cant del trist es converteixi en goig, aquí ens dona ànima a tothom, eh? Ens dona ànima a tothom, eh? Riquim Ruira, que va viure fa una pila d'anys. I tant. Bé, doncs, a tots, molt bona nit, si ens escoltàvem dimecres, i molt bon dia, si ho feu, en dissabte, perquè us esperem en la santonia de Ràdio d'Esvern, el proper dissabte, que farem una segona audició d'aquest programa. I, si no, fins dimecres vinent, que de 8 a 9 estarem, si Déu plau, amb vosaltres per explicar-vos aquelles coses que ens semblen interessants. Moltes gràcies, Carles Hernández, per compartir amb nosaltres aquesta tertúlia. I a tots vostès, oients, oïdors, o com els vulguin dir, per estar aquí escoltant-nos. Això. A reveure. Moltes gràcies a tothom. Fins demà! Gràcies.