Comiat d’Iniesta, reciclatge i banderes blaves; llegenda de Montsió, viatge a Lleida i Micromics

Seixanta i més Molt bon capvespre, amics oients de Ràdio d'Esvern. Som dimecres i l'audició Seixanta i més és a nou amb vosaltres, disposats a fer-vos passar una bona estona d'entreteniment. Aquest és l'objectiu de la Alina Santa Bàrbara, la Montse Larrea, en Joan Maria García Puigdevall, en Carles Hernández Rius i la Joana Algarra, una servidora, que us saluden i diuen Endavant Seixanta i més. Quina nit més emocionant, la del passat diumenge, pels culers. El comiat, el jugador més senzill, però habilidós, que, en el bé del seu llibre de comptes, té gols que han donat al club, títols importants i també un títol mundial a l'estat espanyol. I què va dir davant de tants afal·legaments? Si sé que tindria tantos elogios, no lo marco. Aquest és iniesta. Aquest és iniesta. I com detall tendre, tota l'ameinada blaugrana, bebès, no tan bebès, nens i nenes, que ells s'ho van passar d'allò més bé. Ai, m'oblidava, m'oblidava de l'entrega de les dues copes, que no és un tema menor. M'oblidava de l'estat espanyol. L'Associació de Gent Gran de Sant Just d'Esvern ofereix una representació extraordinària al mil·lenari sobre Poesia del Mar, el proper dia 1 de juny, divendres, a dos quarts de sis de la tarda. Serà una representació a tres veus. En la poetessa de Sant Just, Soledat Gasco, el rapsoda Jordi Odina, i amb la presentació de la poetessa Alexandra Morera, que recitarà el text de les seves sabaneres, musicades interpretades al Festival de Sabaneres de la Barceloneta. Ara tu, Joan Maria. Acompanyarà l'acte amb la... perdó, amb il·lustracions musicals la cantautora Mariona, que tan bon record va deixar al públic la temporada passada. Recordeu el mil·lenari el proper dia 1 de juny, a dos quarts de sis de la tarda, divendres, Poesia del Mar, a tres veus, amb l'acompanyament musical de la cantautora Mariona. Informació municipal, rebuda a través del butlletí. S'inicien tres obres al barri centre, amb un pressupost de 650.000 euros, i es preveu que finalitzin després de l'estiu. Les obres del nou parc de la Rambla consisteixen en urbanitzar el solar per convertir-lo en un nou espai verd urbà, que inclou camins per dins del parc, i que comuniquen amb les entrades situades al carrer Major i la Rambla. Aquests camins permeten crear tres zones diferenciades. Una zona per a parc infantil, una zona de gespa i zona d'estada en mobiliari urbà. Reurbanització i millora de la plaça dels Estudis Vells, carrer Carles Mercader i carrer mossèn Antoni Tenes. Urbanitzar i millorar els carrers, fent-los plataforma única, renovació del paviment i donant prioritat al vianant i mantenint l'aparcament existent. Es soterren les línies elèctriques, s'instal·la nou enllumenament i es remodela la nova plaça dels Estudis Vells. 9 contenidors de recollida de piles. Les piles que es fan servir en transitors, joguines, llanternes, rellotges, calculadores, les piles que contenen alguns metalls pesants com el mercuri, el cami o el plom, són potencialment perilloses per a la salut i el medi ambient. Cal garantir que no vagin a l'abocador i que se'n faci una gestió acurada. Per millorar la recollida de les piles, l'Ajuntament de Sant Just, d'Esvern, ha posat a disposició de la ciutadania nous contenidors a equipaments municipals. Els nous contenidors s'han ubicat al centre Salvador Espriu, les escoles, Semb la Bonaigua, Casal de Joves i el Mercat. També s'ha posat un contenidor a l'edifici Walden. Amb aquests són 20 els punts de recollida municipal de piles. Continuant amb els contenidors. Aquí tenim contenidors de paper, cartró, que obliguen a plegar les capses per optimitzar a l'espai interior. L'Ajuntament ha començat a renovar els contenidors de paper i cartró de les bateries de recollida de residus. Els nous contenidors incorporen una mena de butxaca o boca perquè les seves dimensions no permet depositar capses senceres a l'interior. Com que l'ordenança de residus no permet deixar-les a la via pública fora dels contenidors i per això es contemplen sancions, s'espera que els nous models ajudin a canviar l'hàbit d'algunes persones que encara no pleguen les capses quan les han d'introduir en els contenidors blaus. Aquesta mesura ha de permetre a encabir en un mateix contenidor de paper molts més residus que fins ara. Jo diria una cosa també, que hi ha puestos, que és clar, és molt difícil de dir si necessiten un contenidor o dos de paper. Pot ser que haurien de mirar que en vez d'un contenidor de vegades posar-n'hi dos. Per això ho haurien de controlar-ho. Això sí, però jo conec una persona molt, molt a prop meu que es dedica moltes estones a desfer les caixes que altres deixen muntades. Perquè realment si han d'entrar una caixa muntada de que trobes segons el volum, no hi queda espai per res més. Després hi havia una altra picaresca, ara fa dies que no ho veig, però de tant en tant passaven unes furgonetes d'aquestes pirates, que ens esperaven endavant d'un container i el buidaven. Sí, o bé... Se'l anaven a vendre pel seu compte. Mira, és igual, és una manera de reciclar, però el pitjor de tot és que buiden el contenidor, llavors ho deixen a terra, s'emporten el que els hi ve de gust i l'altre ho deixen escampat. I una vegada sortim precisament d'aquí de la ràdio amb el Pere Oliver, quan fèiem en directe aquest programa, doncs aquí més amunt, ja que fan el carrer Bonavista, un senyor estava fent això. I el vam dir, escolti'm, vostè agafi el que vulgui, però després torni... I vostè que s'ha creïda. Vostè que li importa. No, com gairebé ens pega. O sigui que escolta'm, què hem de fer? Jo soc una miqueta impertinent amb això, perquè allò està les ampolles d'aigua de 5 litres, les doblego amb 3 i les taco, les tapo. Què vol dir? Que en lloc d'haver 10 ampolles, n'hi caben 20. Claro, sí, sí, amb totes, amb totes. Per dir, per dir una dita, eh? Totes les plego, les arrossego doblegant, pum, pum, i quan estan doblegades les tapo. Sí, i aquest senyor que desfà les caixes de cartró l'altre dia per agafar una ampolla de terra que hi havia al costat d'una paperera, va caure i ha estat una setmana amb un murat a les costelles. diu, ja no faré més de recollidor, de baixar-les. Ja, va bé. Va bé, va bé. Ja s'ha costat l'estiu. i ja s'ha posat en marxa la qualificació anual de les nostres platges. Segons escrivia el redactor de La Vanguardia, José Polo, la Fundació d'Educació Ambiental i del Consumidor van retirar el distintiu de la bandera blava a les platges de la Nova Icària i la Barceloneta. Aquest senyal que s'actualitza cada any abans de l'estiu premia les gestions ambientals, la seguretat i la qualitat de les instal·lacions de les platges. Otorgat per un tribunal internacional, experts en aquestes matèries, que és qui gestiona amb la col·laboració de l'ADEC, la campanya estival a tot l'estat. També és exigent respecte a que l'aigua tingui la qualitat d'excel·lent. Aquest any, a l'estiu, lliuraran al guardó la meitat de les platges de Barcelona, la del Bogatell, la Nova, Mar Vella, la Mar Vella, Sant Sebastià i Sant Miquel. L'Ajuntament de Barcelona va restar importància a l'anunci que les platges hagin perdut les banderes té una relativa importància perquè la qualitat dels banys és molt bona. Però pot ser no amb l'exigència que regeix els criteris de les entitats qualificadores. D'altra banda, el litoral català, enguany, està molt més ben valorat que l'any passat. Un total de 101 platges van ser remereixedores de la bandera blava. Són sis més que la temporada passada. Segons la Generalitat, gairebé el 100% de les zones de bany catalanes tenen índex de qualitat molt elevades. És el resultat de les mesures de gestió de les zones de bany, de les millores en els sistemes de gestió d'aquestes zones, del control en els sistemes de sanejament implantats als municipis de la costa, i dels treballs de control i la interpretació del medi hídric. Les banderes blaves no es lliuren només a les platges, sinó també als ports esportius. Aquest any, en els nostres ports, en tenen 22. El port de Barcelona també la conserva un any més. La setmana passada vam parlar sobre la importància de la investigació envers les malalties poc freqüents i la necessitat d'involucrar les autoritats i els mitjans públics amb pressupostos per fer rendibles els resultats d'aquestes investigacions. També vam demanar als nostres oients la seva col·laboració, encara que fos minsa, perquè, entre tots, podem fer possible la continuació de les investigacions per obtenir bons resultats. Avui tenim una altra petició per avançar en el tractament del càncer infantil. Hem rebut un petit fulletó que ens convida a fer-nos donants de desesperança. Ens l'envia a l'Hospital de Sant Joan de Déu d'Esplugues i en ell podem assabentar-nos de les següents consideracions. Sabiu que cada any es diagnostiquen uns 1.200 casos de càncer infantil a tot Espanya? Més de 200 a Catalunya. Que el càncer infantil és diferent als adults no es pot prevenir. I la investigació és l'única via per avançar amb la seva curació. En l'actualitat, i gràcies a la investigació, es cura aproximadament el 80% dels casos. Però, per a molts nenes i nens, la medicina encara no ha trobat cap solució. Un nen no és cap adult. Es necessita fàrmacs i tractaments específics per lluitar contra la seva malaltia. Però, ja hem trobat el... Però, comercialment, no és rentable per a la indústria farmacèutica el desenvolupar-los. La immensa majoria dels recursos públics i privats que es destinen a la investigació del càncer se centren en el càncer d'adults. I els nens i els adolescents són els grans obridats. L'Hospital Sant Joan de Déu disposa d'un laboratori d'investigació del càncer infantil amb un equip que supera els 30 professionals. Més del 70% del seu pressupost ve de les donacions privades d'entitats i persones solidàries que ho fan possible. Per la qual cosa, tornem a repetir. Nosaltres podem, amb el nostre esforç, fer avançar la ciència fent-nos donants. Per assabentar-nos, tenim un compte en xarxa. Tres dobles Bs, punt, S, J, D, H, O, S, P, I, T, A, L, B, A, R, C, E, L, O, N, A, punt, O, R, G. O sigui, Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona. I un compte solidari que podeu demanar a la caixa si esteu interessats a col·laborar. Bé, aquesta música tan bonica és el que el vento s'ha llevó, però nosaltres, les nostres paraules, no se les ha de portar al vent. No, no, no. I aquí estem amb la literatura, no? Sí. Me deia que vam començar l'altre dia la literatura de Barcelona i continuem. Sí. Diu, els negocis oscurs de la mà dreta del rei. El barceloní Bernat Metge, que va viure el 1340 fins al 1413, on hi durà també, eh? Sí, on d'anys. Representant número 1 de l'humanisme català, va ser el protagonista d'un dels escàndols més sonats de l'època. era secretari de Joan I, a més d'escriptor i traductor d'obres de personalitats com Boccaccio. A part d'escriure, però, l'home tenia una segona gran aficció, que era la llotja. Apassionat amb el formiguer de gent que s'hi acumulava, comerciants, navegants, mercaders, la llotja responia a la visió que ell tenia de la ciutat. Forta tant a nivell comercial com financer. Va voler el destí que un negociant italià anomenat Lucchi Escarampo es creués en el camí del Bernat Metge. I l'entusiasme és a fer negocis no gaire clars. Serien tan foscos que es va desfermar-se un mullader que va acabar amb Metge a la presó, acusat d'emportar-se a comissions indebudes. I hem de fer el parèntesis aquell que era 1.300 i ara estem, senyors, en 2018, no? A la Garjola, on va estar 5 anys, va escriure Los Homi, una obra que es convertiria en capdalt de la literatura catalana. Metge, entre somnis i espectres, parla dels temps incers que li toca viure, uns temps que vindrà d'un futur diferent per la ciutat i per la seva gent. Enlalteix la figura del rei amb profusa simbiologia, amb un somni d'esperança sobre la seva ciutat, que necessita convertir-se en nació. En sortir de la presó, tornarà a treballar com a secretari de la Cancilleria Rial fins a 1410, quan Joan I va morir. Continuarem un altre dia en Barcelona, escenari de l'última batalla del Quixot. Que ja sabeu que Cervantes havia vingut aquí, no? Almenys ho semblava. Ho semblava. Sí, perquè en boca del Quixot va posar excel·lències de la ciutat de Bernabona. i dels catalans també, no? Menys mal. I tenim uno de la manxa que no de ningú de la manxa. D'acord. Bé, i ara anem allò que li agrada tant a la Joana i a la Montse. El Joan Maria s'ho mira de més lluny, no? Que diu L'esperit de la mare abadesa. A l'iglésia situada al número 115 de la Rambla de Catalunya no sempre està la parròquia de Sant Ramon de Penyafort. Abans de ser posada sota l'abvocació d'aquest sant català, aquesta va ser una iglésia-convent de les Dominiques de Santa Maria de Montsió que es van instal·lar aquí a finals del segle XIX provinent de l'antic moment del carrer Montsió on les monxes s'havien professat durant més de mig mil·lenni. Vingueren amb la seva església, el seu claustre, la seva sala capitular corosament desmuntat peça per peça i numeroses pedres, també a pedra, sota la direcció de l'arquitecte Joan Martorell. Vingueren i reconstruïren en aquesta cantonada de la Rambla de Catalunya els edificis venerables que havien vestit per elles en el segle XIV, insignes mestres d'obres medievals. Ara, les monges de Montsió, i per això la Montsé ha fet, ah, sí, sí, perquè aquesta Montsé és d'esplugues, tampoc no són d'aquí. A mitjan segle XX van emigrar de nou, després de desmuntar un cop més el seu preciós claustre, esplugues de Llobregat, on pot ser visitat en el número 101 del carrer de l'església. Sí, senyor. Però en aquesta ocasió hi van deixar la capella, que és la mateixa que encara es pot veure a la Rambla. i és per això que a les nits dels dissabtes, si bufa fort vent de llevant, l'esperit de la mare abadesa i torna, ànima en pena, una i una altra vegada, buscant la perduda protecció dels seus morts. i n'hi ha com un verset que diu Allà sol i xent vora d'una roca, no ni tinc l'amor que se'n diu Antònia, de tan blanca que és, n'aparta una monja, monja d'un convent dels de Barcelona. Aquests versets populars donen mesura de la idealització de la gent respecte a les monges barcelonines. Probablement sigui a causa de fer que les religioses solien pertànyer a famílies acomodades de la ciutat, havien portat una vida i una alimentació regalades, i malgrat la seva condició, solien tenir molta cura del seu aspecte exterior. A més a més, la blancor del rostre era tinguda en l'època dels nostres avis com la màxima expressió de bellesa, i elles, per viure gairebé sempre claustrades, la posseien sobremanera. Sembla ser que l'abadesa del convent de Munció va ser en vida una dona de gran bellesa. El baró de Llers n'estava bujament enamorat i una nit, emparat amb la foscor, la va raptar i se la va endur al seu castell. Un cop allà, s'hi va caçar, malgrat l'oposició de la dama, i de seguida la va tancar amb una de les altes torres de la fortalesa, per evitar que l'abandonés. Margarida, que així es deia la religiosa, no estimava en absolut aquell home, i a més s'enyorava el seu convent, perquè ella sí que havia triat lliurement ser monja, segons la seva vocació. Però, per molt que li suplicava el seu rector, aquest no consentia de deixar-la marxar. En aquella època va esclatar una d'aquelles guerres carlines que de tant en tant assolaven el país, i el baró de Llers, amo i senyor de l'estratègica fortalesa i de molts altres castells de la Rodalia, va ser cridat a batalla amb la seva petita host per un dels pàndols contendents. I abans de la partida, el noble va fer cridar Margarida i la va llaurar una mica a contracort. Les claus del castell li va donar, fent-li prometre que en tindria cura mentre ell fos absent i que no intentaria fugir. Encara els cacs del seu cavall ressonaven en el fossà, quan ja la mervedessa recuperava al fons d'un bagul les robes monacals, la toca i el rossari que vestia molts anys abans quan va ser raptada i s'apressava a fugir de la fortalesa. Va viatjar durant dies i nits, incansablement. Amb l'ajut dels qui, respetuosos dels hàbits que vestia, es recollien vora dels camins en els seus carros, les seves tartanes, els seus cavalls i, per fi, una nit de dissabte, just en el moment en què tocaven les dotze, va aconseguir arribar al convent. Però quan ja la llum de la torxa il·luminava el picador de la porta i ell alçava la mà per fer-lo repicar, d'entre les tinebres que l'envoltaven, va sorgir la figura del seu marit, vestida de negres auguris. Una punyalada ràpida, destra i terrible, li va assentar el baró al mig del pit i arrodolava escales avall la mare abadesa, ferida de mort. Allà la van trobar l'endemà de bon matí les novícies en obrir les portes del temple com a l'hàbit tacat de sang, el rostre desencaixat del dolor i la torxa miraculosament encesa, aferrada a la crispada mà. Senyors, des d'aleshores es diu que cada dissabte, en sonar la mitjanit a Sant Ramon de Penyafort, es veu aparèixer una ombra blanca semblant un fantasma que recorre silenciós amb una torxa a la mà als voltants de l'edifici. Una ombra blanca que sembla diluir-se sota la llum poderosa dels fanals elèctrics i recupera les seves formes quan s'allunya, les formes d'una dama vestida de blanc amb els avis tacats de sang. Mortenment silenciosa, se la veu pujar a les escales del temple, arriba fins a la porta i posa la mà al pom. Aleshores, cau la darrera campanada i la torxa misteriosa s'apaga i amb un gran jamec profund i patètic, es font com un núvol de fum sobre el del rei graó, l'esperit de la mare abadesa de Montsió. Déu-n'hi-do avui, eh? Avui és molt llarg, avui és molt llarg. Cada vegada et superes, eh? Vole, aquí, jo no, a l'escrit d'aquí. Estàs plogues al convèn, aquest de Montsió. Sí, aquest estàs plogues, però la mare, si la vols veure la forma blanca, tens que anar a la Rambla Catalunya. Però de nits, eh? I de nit, eh? Abans de que tothom i les 12. I els dissabtes, sí. Una mica de por. Sí. Se n'anàvem de juerga el dissabte. No, és una de les coses que fer bromes sobre aquestes coses a mi no em fan gaire gràcia. No, oi? Que no. No, si no fem bromes. Escolta, aquí ho prenem tot molt seriosament. No, sèriament. Oi, Jumaria, que ho prenem seriosament. Ui, i tant, i tant. Bé, passa la sintonia de viatjant. Combreguem en rodes de molí. Viatjant per Catalunya. Avui retrocedim en el temps i farem una visita a la Lleida dels primers anys d'aquest segle de la mà de l'escriptor lleidatà en Mili Bayo. La Lleida antiga. racons que transpuen història. Això ens deia Mili Bayo. Amb les transformacions de finals del segle XX, Lleida ha recuperat l'orgull. Els indrets que el Vianant patia com l'estigma d'un anacronisme que semblava invencible, un anacronisme que era com un llast per satisfer un ancestral anel de modernitat. han estat ara recuperats de l'abandor dels segles. la Lleida on va néixer l'Emili era primers dels anys 60 una ciutat trista i de boirós suposo que serà. Boires. Boires, sí. i de l'ambient reinant de l'època. Si es vivia en un barri perifèric separat de la ciutat per un pas a nivell sense presses, del fet de creuar aquella via de tren se't deia anar a Lleida. Molts matins de diumenge els pares de la família agafaven de la mà els nens i complien el ritual de recórrer de punta a punta al centre de la ciutat. costum ancestral practicada pels lleidatans durant segles. Cal reconèixer que a partir de les darreries del segle XX les transformacions polítiques van fer que la deixadesa que havia patit la ciutat indeguda i injustificable va anar de poc a poc subserant-se i Lleida va recuperar lentament la seva valua abandonant l'aspecte de la dita deixadesa patida durant segles. Varen començar el recorregut per l'auditori Enric Granados on segles enrere estava situat el portal de la Magdalena una de les entrades de la ciutat passejant pel carrer de Magdalena segons la legenda va néixer allà pel segle III Sant Anastasi patró de la ciutat arribem a l'església de Sant Joan que segons diu la tradició local va ser construïda en commemoració del càstig diví d'Herodes el malvat rei que havia fet tallar la capa de Sant Baptista i recordem que ho diu la legenda l'església l'església actual és d'un senzill estil neogòtic que realment resumeix prou bé la història monumental de Lleida primer temple romà després mesquita i finalment església romànica va ser enderrocada l'any 1869 per satisfer necessitats urbanístiques una part de l'apsis d'aquesta primera església encara es pot visitar als soterranis de la plaça actual l'any 1895 es va inaugurar el temple que visitem durant la dissortada guerra civil va ser cremada reconstruïda després als anys 40 continuem el passeig i trobem un altre portal de l'antigua muralla ballat per l'estàtua dels cabdills i l'argentes i l'argentes i l'argentes i l'argentes Indivil i Mandoni una obra de l'any 1881 que durant molts anys va ser la primera imatge que rebia el visitant perquè l'anomenat pont vell era l'únic accés a la ciutat quan se n'anava en automòbil anent cap a la dreta trobem l'avinguda coneguda popularment com la banqueta però oficialment com Avinguda de Madrid amb edificis destacables com el Pallàs o la mateixa Paeria amb una façana neoclàssica de 1864 però des de la banda interior l'edifici que se lotja l'Ajuntament encara conserva l'aire medieval primigeni i és una valuosa mostra del romànic civil la tercera estació del passeig és la crudilla dels carrers major cavallers coneguda com el peu del Romeu una capella recordada la legenda segons la qual Sant Jaume a entrevessar la ciutat va clavar-se una punxa al peu i un estol d'àngels va baixar del cel il·luminant els fanals cada vigília de la festivitat de Sant Jaume els nens hi acudeixen armats de fanalets i rememoren el prodigi l'antic hospital de Santa Maria és la següent cita mostra del gòtic civil va ser acabat a principis del segle XVI després d'una construcció complicadíssima de planta quadrangular un acollidor pati central sense gaire ornaments acull des de 1942 la seu de l'Institut d'Estudis i Lardengs tot just al davant s'aixeca la catedral nova construïda durant la segona meitat del segle XVIII després dels infructuosos intents de recuperar l'edifici de la seu vella ocupat pels militars des que les tropes felipistes van ocupar Lleida l'any 1707 l'edifici opulent però fred mai no ha acabat de guanyar-se el cor dels lleudatants la doble escalinata lateral sembla més una barrera dissuasòria que una invitació a l'interior la fosca perpetua la sensació de fred amb tres naus espaioses té l'aspecte d'una casa gran en hores baixes i no és estrany perquè el temple comptava amb una gran ornamentació escultòrica molt espectacular que es va endur dos incendis el primer la nit del 12 de juliol del 1782 va reduir a cendres l'altar major de l'assumpció obra del prestigiós Joan Adán el mateix escultor pel que sembla indignat per les crítiques que el retaule havia suscitat entre els canonges va ser inculpat de l'incendi i empresonat l'any 1925 s'hi va instal·lar un magnífic retaule del lleidatà Joan Bergós obra que va ser destruïda pel foc fet per la columna militar que travessava la ciutat Camí del Front Camí del Front Carrer a la Palma Amunt trobem una banya o una barreja d'edificis vells al costat de construccions modernes és el barri antic el canyaret amb habitants de classe senzilla va ser objecte de rehabilitació l'església de Sant Llorenç probablement construïda sobre la base d'una capella visigòtica és una de les joies de la ciutat dels tresors que guarda destaquen de quatre retaules de pedra del segle XIV mostra de l'escola lleidatana d'escultura després de visitar l'espectacular dipòsit construït l'any 1788 per suministrar aigua potable a la ciutat ens aturem una estona a Sant Martí una notable església romànica que va ser habilitada com a magatzem de municions convenc i presidi deixem enrere el museu d'art contemporani de la panera que havia estat l'almodi vell i ens enfilem cap a la seu vella l'edifici més preuat de la ciutat i gairebé un segell identificador per cadascun dels lleidatans l'edifici de la seu vella conegut a Lleida com el castell continua lluint amb força des del segle XIII dels estils arquitectònics superposats és imprescindible la visita al claustre fins i tot l'ascens al campanar per admirar la impressionant vista de la plana de Lleida i saludar la silvestre la campana de més de sis tones forjada a la primeria del segle XV baixem pel carrer Caballers trobarem l'escola de Belles Arts i el museu d'art Jaume Morera en l'antic convent del Roser i també un celler on es cuinen plats típics de la terra i molts apetitosos per cert així descansarem de l'escalada a la seu vella però ara hi ha un ascensor sí no clar com està escrit això mitjans del segle XX sí sí és que com ja hi vaig començar a anar encara s'havia de pujar quan la meva família va anar a viure a Lleida encara havies de pujar graó per graó sí aquesta és la ressenya que feia fa 15 anys l'escriptor Emilio Ibaio sobre la seva ciutat sobre la capital de la terra ferma Lleida durant aquests últims temps la ciutat ha experimentat uns canvis tan extraordinaris que es pot dir sense cap mena de dubte que es troba en la mateixa línia de totes les ciutats que es poden considerar capdavanteres del món més avançat s'ha modernitzat en tots els aspectes urbanisme modernitat avenços en tota mena de qüestions de cultura d'art d'esports i molt important de comunicacions en l'arribada de l'alta velocitat per totes aquestes qüestions i per a completar la descripció feta per Emilio Ibaio val molt la pena la visita a la quarta província de Catalunya segons les denominacions geofísiques actuals ben segur que ens quedarem absolutament encantats a la quarta província a la quarta província a la quarta província de Catalunya a la quarta província a la quarta província a la quarta província de Catalunya a la quarta província de Catalunya a la quarta província de Catalunya a la quarta província de Catalunya Música per gaudir Al llarg d'aquest espai de música per gaudir us hem ofert molts dels fragments corals de les òperes de Giuseppe Verdi. Avui podrem escoltar un vals popularíssim de la seva obra més coneguda. La Treviata, el brindis. Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Bé, i com a complement d'aquesta secció de la Montse, us recomanem unes receptes saludables per portar la carmanyola. Menjar sa fora de casa és compatible amb la preparació de plats deliciosos i combinacions originals. Les fruites, verdures i llagums són perfectes per dur la carmanyola. Si no poguéssiu prescindir de la carn, millor que la cuineu al forc i amb poc complement de salsa. Precindeix dels arrebossats i tingues en compte que la planxa deixa la carn molt seca si decideixes escalfar-la. Atenció a les carmanyoles. Encara que són més llogeres que les de plàstic, no són les més aconsellables, ja que moltes inclouen components químics com el polímer bifenol A, que quan s'escalfa es desprèn sobre el menjar, per la qual cosa els acabats els acabem ingerint. Els pots utilitzar només quan n'hagis d'escalfar, no hagis d'escalfar els aliments. Per menjar calent es cull una carmanyola de vidre, que no desprèn partícules i no canvia el gust dels aliments. Bé, saps què? Com anem una mica justet de temps, continuarem la setmana que ve amb aquests consells de les carmanyoles, de vidre i tot això, que val la pena. El guardem, no? El guardem. El guardem, sí, guardem-ho. El guardem. I que el Joan Maria ara ens parli del seu reportatge. Bueno, aquesta vegada el reportatge ja l'he trobat fet. En aquest cas... El s'ha fossellat, no? Sí, sí, sí, sí. I doncs. Molt bé. Del revista Diners, de la Vanguardia, i està escrit per Joaquín Alcatxo i parla d'una empresa puntera de Barcelona que vaig creure molt interessant i ara... I tant, molt bé. L'empresa es diu Micromics, que ha sorgit del CRG i CREA. Està especialitzada en l'anàlisi de microbioma i metodonòmica. És un altre exemple de com una investigació catdavantera i arriscada pot millorar la vida de les persones i ajudar la societat produint coneixement i riquesa. El professor Lluís Serrano, director del Centre de Regulació Genòmica, defineix amb aquesta frase el projecte empresarial Micromics, segona spin-off nascuda del CRG. En aquest cas, amb la participació de l'Institut Catalana de Reserca i Estudis Avançats, ICREA, i els dos investigadors emprenedors del projecte, Toni Cabaldón, i ara també director científic de la nova empresa, i Pedro González, conseller delegat. Micromics es va posar en marxa oficialment el setembre del 2017 i tres mesos després ja era una empresa econòmicament viable. Hem consolidat els primers clients i com som una empresa de serveis, sense necessitat de grans inversions econòmiques, des del febrer passat estem cobrint despeses, afirma en satisfacció el científic i cofundador del projecte, Toni Cabaldón. La jove empresa té el seu origen en la recerca científica desomplupada al CRG i entre d'altres el projecte de ciència ciutadana Treu la Llengua, desenvolupant en col·laboració de l'obra social la Caixa, amb l'objectiu científic de disposar de dades més fiables sobre el microbioma o conjunt de microorganismes, bacteris i funcs, que viuen a la boca de les persones sanes i afectades per alguna malaltia o síndrome. La primera edició de Treu la Llengua es va permet analitzar més de 1.500 mostres i ens va ajudar a posar a punt els protocols i els procediments més efectius per a l'anàlisi de microbiomes, recorda Toni Cabaldón. A partir d'aquest projecte i altres col·laboracions amb hospitals, ens van adonar que era necessari crear una empresa per continuar avançant en aquest tipus de serveis. I a més a més, vam veure que no hi havia cap altra empresa a Espanya amb aquest perfil especialitzat. Detalla el confundador i director científic de Micromics. La nova spin-off especialitzada neix amb l'objectiu d'oferir solucions que permet identificar i estudiar els microbis per a la utilització en benefici de la salut, l'agricultura i la remeraderia, la indústria o la investigació. Destaquen els promotors d'aquest projecte de base científica. L'origen de Micromics és l'estudi del microma humà i la biomedicina. Per la seva experiència i els seus serveis s'estenen actualment a camps tan diversos com la remeraderia, la indústria alimentària o medi ambient. La nostra missió és convertir el coneixement científic sobre metagenòmics o microbioma en solucions pràctiques pels nostres clients i per la societat, explica Gabaldon. Com a exemple de la seva activitat, el director científic de la firma explica que un dels primers clients de Micromics és un hospital de Portugal interessat a analitzar el microbioma del pulmó de malalts de càncer. És un camp molt diferent. La jove empresa ha analitzat els microbiomes d'animals de granja per estudiar l'efectivitat de l'ús de probiòtics en substitueixen els problemàtics antibiòtics. És a dir, utilitzar els probiòtics en lloc d'antibiótics. Tots sabem que tenim ja molts problemes. El sector de la indústria alimentària, Micromics ha començat a treballar en diverses empreses en estudi de les cadenes de processat amb alimentació per millorar la producció i evitar la intoxicació creuada. En l'estudi de la protecció del medi ambient, aquesta nova spin-off catalana ofereix serveis a empreses de fertilitzants per valorar l'efectivitat dels nous productes amb la mirada centrada en la substitució de fertilitzants químics per biofertilitzants que contribueixen a una agricultura més sostenible. A més a més, la nova empresa participa en estudis ambientals de caràcter internacional, entre els quals hi ha la caracterització microbiana de la costa de l'oceà Pacífic de l'Amèrica del Nord. Micromics té el suport del CRG i està ubicada al Parc d'Investigació Biomèdica de Barcelona. És a dir, que convé que hi hagi empreses com aquestes... Home, que estuïn, investiguin, clar. Que en investiguin. Sí, sí. Anem pel camí bo. Home, clar, mica en mica. Bé, ja hem arribat a la fi. Senyores, senyors, moltes gràcies per la seva atenció. Senyora Lina, senyora Montse, senyor Joan Maria, senyor Carles, a tots, moltes gràcies per la vostra col·laboració i fins la propera. Recordeu que, si voleu, el dissabte tornarem a estar amb vosaltres. Fins aleshores. Molt bona nit o molt bon dia. Adéu-siau a tots. Adéu-siau. Adéu-siau. Noi�이. Béme. Béme. Béme. Béme. Béme. Abé. Béme. Béme. Béme.