Còmic de Barcelona, Miguel Hernández, Ciutadella i fantasmes; Brahms, al·lèrgies, mapes i patrimoni romànic (Vilabertran i Sant Pere de les Puel·les)

Seixanta i més. Amics oients, bon capvespre us desitgem a tots quan és el moment d'iniciar aquest maquassin setmanal que comprèn tota mena de temes, d'aquells temes que la nostra taula de redacció ha considerat més adients per oferir-vos-los a través d'aquesta emissora, Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada. Amb el nou horari d'estiu, quan acabem la nostra audició, encara tindrem alguna tenue claror de capvespre. Però, ai, quan obrim la finestra de bon matí, encara tenim la lluna a la vista i la llum és grisa, fins que al senyor Sol li ve bé de treure el nas per l'horitzó. Tot, tot molt romànic. Romànic no, romàntic, que els romànics també tenien el sol com volien, no? Bé, no us sembla a tots? Bé, però ho deixes remeca i rebeu la salutació de l'Alina, la Montse, en Joan Maria, en Carles i una servidora, la Joana, tots disposats a iniciar 60 i més. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Un any més, i ja van 35, es va celebrar el Saló del Còmic de Barcelona amb un èxit extraordinari que afortunadament augmenta any rere any. Situant-lo en el segon lloc de tots els salons d'arreu d'Europa. No cal dir que el nostre amic i company, en Pere Oliver, deu sentir-se d'allò més feliç, com a dirigent a nivell de l'Estat de l'Associació de Comiqueros, com ell diu. L'entrada de visitants ha estat molt superior a la de l'any passat i a tots els temes exposats força concorregut. També se celebraven els 100 anys de la fundació del TVO, la història del qual ha estat escrita per Antoni Giral. I ja que estem parlant del còmic, farem una mica d'història des del seu principi, quan s'anomenava historieta il·lustrada, tal com ho explica la gran enciclopèdia catalana, que diu, gènere artístic i literari contemporani que conjuga elements plàstics i literaris, en una estructura formada per una associació de vinyetes que expliquen una història. La denominació de còmic, paraules que és, paraules que, conegut popularment, respon a les estretes relacions que presentava originalment entre la caricatura i l'humorisme gràfic, sovint de personatges acostumen a parlar per mitjà de nubolets. Les primeres historietes foren The Yellow Kid, en l'any 1896, i The Calsejamunt Kids, en l'any 1897, en dues publicades al seminari The American Humorist i Happy Holiday, en el 1899, historieta apareguda en el New York, American Journal, i dibuixada per FB Oper. Recordem com personatges importants de la historieta americana il·lustrada, a Tarsan, Dick Tracy, Flash Gordon, Phantom, conegut a Espanya com l'hombre enmascarado, Superman, i, ja sorgit del llapis de Quino, Mafalda, la popular i satírica nena argentina. A Europa destaquen les escoles belga i francesa. Alguns dels personatges d'aquells dibuixants i guionistes són encara populars i llegits avui dia. Tintin, d'Arger, Barbarella, de Jean-Claude Forest, Asterix, de René Gisc, Jocini i Albert Uderzo, Espíru, de Franklin, Els barrufets, de Peyu, etcètera. A Catalunya es comencen a publicar historietes a finals del segle XIX i a principis del XX, en suplements de diaris, un dels primers a Girona, en el diari Defensor. Els catalans van poder gaudir de la publicació d'un patofet on es feia divulgació dels costums i cultura del nostre país a través de les seves historietes tant de text com dels dibuixos dels millors dibuixants de l'època. Són de destacar els emanaris Cucut i el profundament satíric L'Esquella de la Torratxa, ja des del final del segle XIX, Altres publicacions especialitzades en historietes foren Xarlot i Dominguin l'any 1915 i arribem a 1917 on es funda el nostre popular Tebeo. D'aquesta publicació va quedar el nom popular per a tota la resta d'historietes il·lustrades. Recordeu aquests noms? Pulvercito, Roberto Alcázar y Pedrín, El guerrero de l'antifaz, Jaimito, El capitán Trueno, Azañes Bèlriques, del nostre veí inoblidable Boixcar, Mortadelo i Filemón i molts més que farien la llista interminable. interminable. De la primera època destaquem Salvador Mestre, Ricard Opisso, Lola Anglada, Lleberies, Valentí Castanys i d'altres dibuixants en diferents èpoques i publicacions, també recordem, Ambenejam, Sabatés, Escobar, Basques, Paco Ibáñez, Gago, etc. Publicacions actuals de Cavallfort, 13 vents i algunes més que en aquest moment no ens venen a la memòria. Sense oblidar la meravellosa Roser Cat de Vila i les seves Tres Bessones. Un, dos, tres Som tres Bessones Us durem Sols una estona Viatjant al cor dels contes Tres ratolins Són els nostres veïns Malgrat que s'entrapelleria Sempre sabem quan ja n'hi ha prou I si la bruixa ens castiga D'explicarem un conte nou Un, dos, tres Moltes vegades Coneixem Sets encantades Llops i llans Ogres i fades I un mosso que mai no saps què vol I les delicioses versions Que fa les tradicions I la història de Catalunya La singular dibuixant Des nostres dies La Pilara i Vallès Finalment recordarem Alguns noms Que estan d'actualitat Mariscal Mediavila Nazarino Guifré El El Roto El Roto Pere Joan Paco Roca Resumint Que aquest gènere Que semblava ser D'un valor menor Ens ha aficionat a llegir Primer les vinyetes Dels còmics I més tard En textos Més complets Sense Santos Com la mainada Del meu temps Deia de les il·lustracions Dels llibres Ah Perdó Ens oblidaven Del manga El dibuix japonès Que també omple Les pantalles I els quiosc Des de fa més de 25 anys I que agrada Tant a grans Com a petits Dels còmics Dels còmics Dels còmics Dels còmics Dels còmics Biografies de personatges il·lustres Avui recordarem uns apunts biogràfics D'un dels poetes espanyols Més inspirats del segle XX D'aquí fa pocs dies Hem commemorat els 75 anys De la seva mort En Miguel Hernández Miguel Hernández Gilabert Va néixer a Oriola Al Baix Segura L'any 1910 I va morir a la presó de Lacan L'any 1942 Les seves senzilles arrels No feien endevinar de cap manera El devenir d'aquell noiet Que en principi Estava destinat a continuar la tasca familiar Que era la de pasturar ramats Ramats de cabres Però Després de l'ensenyant En l'ensenyant-se primària Es va dedicar a ajudar a la família En el cafè diari Alhora que complementava D'una manera autodidacta La seva formació literària Va publicar les primeres poesies A diverses revistes locals Tal com El gallo crisis Que havia fundat L'escritor Ramon Seixer Gran amic seu A la mort del qual Va dedicar una notable composició poètica Elegia A Miguel Hernández Se li va fer petit Al seu entorn I va decidir Molt notablement Que per obrir el seu avenir professional Com a poeta El millor camí Era traslladar-se a Madrid Allà es va relacionar Amb poetes tan importants Com Jordi Guillem Pablo Neruda I Vicente Alexandre Que van quedar admirats De la valua I inspiració D'aquell noi de províncies Com es deia llavors I també es diu ara Que semblava tocat Per la mà De la mussa de la poesia Ell tenia Una obra sentida I profunda Alhora Que senzilla I a l'abast de tothom A qui l'escoltava Ell llegia Ells li van facilitar L'accés a les publicacions Cruz i rai Cavallo verde Revista d'Occidente Revista d'Occidente Perquè era en castellà Aquesta Occidente De profundes conviccions d'esquerres Durant la guerra civil Va ser voluntari De les milícies populars Com a comissari de cultura I col·laborador De el mono azul Hora d'Espanya I nueva cultura Quan fugia a Portugal Perseguit Per les seves idees I col·laboracions En el bando republicà Va ser reconegut Per un veí Del seu poble Que el va delatar A les autoritats Del bando nacional Va ser impressionat A la can On va morir De malaltia I malnutrició O sigui De fam La primera etapa De la seva producció literària Amb obres com Perito en les lunes O El rayo que no cesa Es caracteritza Per l'assimilació De les formes De la poesia Cultavigent Configurades d'acord Amb la pròpia situació I sensibilitat Profundament reflectides Més tard Amb la seva obra Influïda Per la guerra civil Com per exemple El viento del pueblo El hombre acecha I sobretot En el cancionero Y romancero De ausencias Una mena de Didiatari Líric Publicat Anys més tard Després de la seva mort A l'Argentina La seva dona Josefina Manresa Li comentà Les dificultats I penúries Que pateix Per l'alimentació De la seu fillet Ell escriu La nana De la cebolla Que Joan Manel Serrat Va popularitzar Arreu del món La cebolla Es escarcha Cerrada y pobre Escarcha de tus días Y de mis noches Hambre y cebolla Hielo negro y escarcha Grande y redonda En la cuna del hambre Mi niño estaba Con sangre de cebolla Se amamantaba Pero tu sangre Escarchada de azúcar Cebolla y hambre Una mujer morena Resuelta en luna Se derrama hilo a hilo Sobre la cuna Ríete niño Que te traigo la luna Cuando es preciso Tu risa me hace libre Me pone alas Soledades me quita Caracel me arranca Boca que vuela Corazón que en tus labios Relampaguea Es tu risa la espada Más victoriosa Vencedor de las flores Y las alondras Rival del sol Por venir de mis huesos De mi amor Miguel Hernández També va abordar El gènere teatral Primer amb les obres Inspirades En el seu catolicisme De primera joventut Com Quien te ha visto I quien te ve I més tard En plena actitud Combativa Posterior Troben les obres Los hijos de la piedra Teatro en la guerra La cola En refugiado I alguna més Ell Que estimava tant la vida I l'observava Amb aquells ulls grans Immensos Que ho esbrinaven tot I que amb les sensacions rebudes La inspiraven a escriure De tot i per a tots Amb la seva meravellosa poesia Va marxar d'aquest món De la manera més Innominiosa I injusta Que la seva valo artística I la seva tasca En favor de la cultura No havien d'haver sofert Va patir la maledició De ser jutjat Per les seves idees Que no pas Per les seves accions Del trist final De Miguel Hernández Un 28 de març De 1942 Hem commemorat Als 75 anys La frontera De los besos Serán mañana Cuando en la dentadura Sientas un arma Sientas un fuego Correr dintes abajo Buscando el centro Hola Hola La frontera La frontera La frontera La frontera La frontera La frontera La frontera La frontera La frontera La frontera La frontera La frontera La frontera Bé, després d'escoltar aquesta cançó del Joan Manuel Serrat, inspirada, bueno, adaptada als versos de Miguel Hernández, la nana de la cebolla. Doncs ara la Lina es parlarà d'aquelles curiositats que ens porta a vegades. Sí, jo continuo amb la història aquí de Barcelona, que així sapiguem com va l'assumptor. Diu, la ciutadella, la ciutadella. Jo sempre dic la ciutadella, no sé per què. Mira, per què ho dius? No sempre, eh? De tenir una dislexia a la ciutat, tu. Bueno, la ciutadella, la fortalesa militar de Felip V. Diu, si el castell de Montjuïc es va fer contra les tropes de Felip IV, la ciutadella es construeix sota les ordres de Felip V. Aquest destrueix tot el barri de la Ribera per edificar-hi aquesta fortalesa. Després de la guerra, cal mantenir Catalunya a ratlla. Al tanto, eh? Vinga, que no es moguin. Que no s'ha sortit de ratlla. Sí, i per això el nombre de tropes en territori català mai seria inferior a 20.000 soldats. D'unidoret també, no, niñas? D'unidoret. Actualment, a la fortalesa només queden els principals edificis interns. Al Palau del Governador, on ara hi ha un institut, la Capella i Arsenal, que aquesta capella la vam comentar amb tu, no? Joana? Sí, sí. Aquest darrer edifici era un magatzent de pòlvora i bales i es va convertir en Palau Real en 1888. I en 1931 i novament en 1979 es va designar com el seu Parlament, com el seu del Parlament de Catalunya. i diuen, el detall que es podria dir, que aquest edifici era el més gran d'Europa i tenia forma d'estrella. Joan Prim, en 1814 a 1870, és com va viure aquest senyor, va ser ell que, coneixedor dels desitjos de la ciutat, va decretar la cessió de la fortalesa a Barcelona en l'any 1868, quan ocupava el lloc de cap del govern espanyol. L'enderrocament de la ciutadella s'allargaria fins a 1878. Aquí diu una cosa que tenim que saber, que diu que els carrers de Villarroel i Casanovas tenen una cosa en comú. Els dos porten nom de catalans que van lluitar contra les tropes de Felip V. Antoni de Villarroel ho va fer com a militar. i Rafael Casanovas com a conseller del cap de Barcelona. Vull dir que, nens, sabem una miqueta més d'això. I diu, ja tenim tres màrtirs barcelonins contra Napoleón. Que Napoleón Bonaparte, que aquest va estar des de 1769-1821, volia conquerir el món, tothom ho sap. I també és conegut que amb l'excusa de trepitjar Portugal, les seves tropes van dir que potser valia la pena quedar-se a l'Espanya i conquerir també de pas aquestes terres. Diu, tot i que als barcelonins els molestava la presència de les tropes franceses a la ciutat, van ser molts pocs els que es van aixecar contra uns soldats que es prenien massa llibertats a l'estranger. Amb l'esperança que el poble s'unís al seu crit de revolta, alguns inconformistes van iniciar el que la història va deixat amb el nom de la Conspiració de maig de 1809. La revolta no va tenir els resultats esperats i els seus instigadors van ser assassinats pot després per les tropes francòfones. A l'11 de maig de 1908, mentre a la ciutadella mataven a cinc dels insurgents, com a càstig exemplar, tres valents més van voler sentir i fer sentir la seva veu, que van ser els barcelonins Julià Poblet, Ramon Mas i Pere Les Torres, que van decidir tocar les campanes de la catedral per convocar el poble a aixecar-se contra els invasors francesos. Després d'aquell toc, se'ls van carregar. Oh, aviam. Sí, sí, i per representar això n'hi ha un conjunt molt maco del Josep Llimona, dedicat als màrtirs de Napoleó, que són aquests tres màrtirs, i està a la plaça Garriga i Bac. O sigui, quan passeu per allà ja sabeu qui som. Ja. Molt bé, molt bé, per la teva informació. Vinga. I ara què? Aneu aprenent. I ara venen aquelles altres coses que nosaltres sabem que són dels d'allò, no? Bueno, més que fantasmes, a vegades són coses esotèriques estranyes. Sí, sí, aquesta, que és, però és que el que em fa gràcia és perquè tot està ressenyat. Jo penso que ja us he dit que tinc un llibre dels fantasmes ingressos, i diu Fantasmes actuales i passados. Doncs aquí sí, i que són ressenyats, que la gent els ha vist. No, no, no, i tant. Aquí és el fantasma de la forca. Diu, a la cantonada del passeig del Bord, amb el carrer Rec, va estar ubicades fins al cicle XIX les forques preferides del Sant Tribunal de la Inquisició, per les quals es passejava per davant el que es deia el fantasma de la forca. Va ser cap a l'any 50 d'aquest segle, o sigui, que no està tan lluny, que segle que seria el segle passat. Suposo, clar, clar. Sí, perquè aquest llibre està editat. Des de l'any passat, o sigui, del segle passat. Sí. Que vivia al carrer Robadors, cantonada de Sant Pau, la vella Joaquima. Que l'hem distret, aquest. Sí. La que festejava, com tot el barri sabia, amb el Daniel, un fedri sastre, que n'estava bujament enamorat. Una nit de serau a la plaça del Bord, en Joan, un noi molt més jove, més distingit i més ric que en Daniel, va passar l'estona galantejant la vella Joaquima. i aquesta, enlluernada per la bona presència dels suntuosos vestits del noi... Sí, i de les monedes que tenien les butxaques... Es va deixar dir i fer sense ni preocupar-se de la gelosia que la seva actitud provocava en el seu promès. Durant els dies següents va continuar aquest festeig, i una nit en què Daniel sorprengué el seu rival al peu de la finestra de la seva estimada, mort des de gelosia, va treure les tisores de sastre i li ventar tantes coltellades que el va deixar estès a terra. En poques hores ja l'havia pres la justícia, i jutjat i condenat el van conduir al Bord per ser ajusticiat. Quan ja el cos del desgraciat es removia a l'extrem de la soga, amb un gemec agònic la Joaquima va caure morta de tristesa i dolor davant de les forques. En Daniel va ser enterrat al peu del patíbul, l'únic noi a l'únic lloc que sovint es considerava mereixedor pels condenats. La noia, el cementiri vell del poble nou, a tocar del mar. Però el dolor, l'enyorança i el terrible penediment d'haver causat tantes morts i tanta infelicitat va poder més que la força de la terra que la colgava, i cada nit, entre les nou i les deu, hora en què havia tingut lloc a la justícia ment, la seva forma fantasmagòrica es presentava a l'indret. Al principi tan sols era una ombra blanquíssima, com una boira tènua que hagués baixat arran de terra. Avançava lentament, i de mica en mica anava prenent forma humana, materialitzant-se amb una figura alta i escardalenca, que semblava sorar sense tocar la terra. Arrossegant un llarg sudari blanc de formes difuses. A la mà duia un fanal d'oli materialitzat del no-res, que amb prou feines s'hi deixava transluir una minsa flama. Molt arrembada a les parets de les cases, i amb una candència mòrbida avançava fins a aturar-se al peu del cadafal del vol. On deixava el fanal, s'agenollava, i amb un gest de desesperació infinita, i un lament sord, s'abraçava el pal de la forca. Després s'alçava de nou lentament, recollia el fanal, i amb el mateix pas convenciós, s'allunyava cap allavant, deixant al darrere la blanca reverberació de la mortalla, fins que es fonia entre les ombres del passeig de l'esplanada en direcció al mar. I allà aprenia un bany, una mica... Avui t'eslluï. Una mica. Mare de Déu, quin relat, per l'amor de Déu. La paia, quan arribava al mar, es donava un bany i es posava bé. Bé, ara per apanyar això, escoltarem música per gaudir. Avui podem escoltar un fragment del tercer moviment de la coneguda sinfonia número 3, o post-90, de Johannes Brahms, nascut en Burg el 1833 i mort a Viena el 1897. De família modesta i molt treballadora, on el seu pare era concertista de contrabaix, violoncel i trompa, ell mateix va ensenyar les primeres lliçons al nen Brahms, encara que la inclinació principal de la criatura era la composició. Als 14 anys, ja es va presentar al públic interpretant al piano les seves pròpies composicions. Més tard, als 21 anys, va ser director de l'Orquestra Sinfònica de Lipp Dermold. La seva obra és immensa, la seva obra és immensa i massa extensa per relacionar-la a qui. Gran liderista, degut al seu amor per la poesia, va deixar un gran nombre de cançons, en duets, quartets vocals i obres corals. Va composar quatre sinfonies, la primera de les quals va ser estrenada quan només comptava 44 anys. Brahms, juntament amb Wagner, representava la postrera evolució romanticisme musical germànic. L'Orquestra Sinfònica del Vallès, dirigida per Ramon Brutons, interpreta el tercer moviment de la Tercera Sinfonia, de la qual escoltarem un fragment. L'Orquestra Sinfònica del Vallès, de la Tercera Sinfònica del Vallès. . del Vallès, values eneschce de la Tercera Sinfònica del Vallès, agjar el payload de la Tercera Sinfònica del Vallès, del Vallès. La Tercera Sinfònica del Vallès de l'Orquestra Sinfònica del Vallès, del Vallès, del Vallès del Vallès, Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fatiga, canvi d'humor, mal de cap, epilèpsies inclús. picor als ulls, picor als ulls, llagrimer, o sigui, llàgrimes que cauen sense vega plural. Fins demà! Tot això són els símptomes, tot això són els símptomes habituals. i diu que les condicions de vida moderns. que no són les condicions alèrgiques, però podem reduir els seus efectes cuidant la nostra alimentació. amb la primavera, amb la primavera, els dies s'allarguen, els dies s'allarguen, les temperatures es moderen i la naturalesa entra amb ebullició. Tots celebrant en que amb algunes venen acompanyades d'una mala notícia, com la primavera s'agudissen les alèrgies. però podem preparar l'organisme perquè pateixi al menys possible les seves conseqüències. Diu que és una alèrgia. Quan el cos s'enfrenta a una substància que no coneix com a pròpia, posa en marxa tota una sèrie de mecanismes que s'encarreguen d'eliminar-la. En el cas de les alèrgies, el que produeix és una reacció immunitària anòmala de l'organisme davant les substàncies que en condicions normals no haurien de produir cap tipus de reacció. La hiperreacció que genera el nostre organisme, hiperergia, es manifesta a través de la inflamació i al mateix temps de la depressió, del sistema immunitari. Enèrgia, la dificultat de reacció del sistema immunitari, cada mecanisme sembla que acabem d'explicar estar en la base d'algunes malignes com el càncer. La reacció més temible de les alèrgies és la denominada antifilàctica. És una intensitat i rapidez tal que quan es presenta inclús pot posar en perill la vida de les persones. És veritat? No adonarem més coses perquè si no espantaríem a la gent. No, no, no, no l'espantem que ja l'hem espantat. Es produeix per l'alèrgia per la producció de la lliberació de l'histamina, una substància vasoactiva que modifica la permeabilitat dels vasos. La substància produeix fenòmens d'inflamació, fonamentalment a les mucoses. La majoria de les ocasions es presenta d'un contacte previ a l'alergeno, que senzillament en el segon contacte, quan es produeix la reacció, però també pot arribar a produir la reacció alèrgica sense un contacte previ. Això és típic de les reaccions a les medicaments o els contrastes empleats amb les tècniques radiogràfiques que produeixen unes alteracions perilloses. El nostre mes, menys, està ara també en tractament perquè li estan fent unes proves de la humitat, però no saben si és de la humitat ambient o de la humitat produïda per aigua, no ho saben. Alguna cosa? Un dia d'aquests, sí. Sí, alguna cosa. I a més, se li carreguen els pulmons, eh, que s'ofega. Sí, sí. Si el pobre ho està passant... És una mica el que comporta les alèrgies, que s'han de tractar. I tant, que s'ha de tractar. I tu? Quin reportatge ens portes? Bé, anem a veure. És una sobre, els mapes, si tots els mapes que hi ha diuen mentides. Ah. Vaig llegir un article que és de La Vanguardia i que escriu l'Albert Molins Renter i faré una mica... Sí, un resum. Un resum, perquè és massa llarg, no? Doncs, efectivament, segons diu aquest senyor, tots els mapes diuen mentides. Per què? La impossibilitat de portar una esfera a un pla que fa que no hi hagi un mapa perfecte. La representació de la superfície terrestre sobre una superfície plana, sense que hi hagi deformacions, és geomètricament impossible. Impossible, sí. Com es fa? Doncs les projeccions cartogràfiques. En cartografia, aquest problema es resol mitjançant les projeccions. Una projecció és una correspondència entre els punts de la Terra i una superfície. i es transforma així, el model esfèric de la Terra, en una imatge plana. Però, evidentment, resulta que hi ha dues escoles, la de Boston i la de Peters i la de Mercator. Però es veu que no funcionen. No es posen d'acord. Uns distorsionen les formes i l'altre les distàncies. Ja. Per això cal saber que tots els mapes que mirem no són veritat. El nostre planeta és una esfera llejurament xata en els pols, el que es coneix com un geidoide. Aquesta forma és la responsable que sigui impossible de dibuixar un mapa mundi que reflecteixi de manera precisa les distàncies, les formes i les qüestions mètriques alhora. Passar d'una forma geomètrica esfèrica a un pla bidimensional i normalment en forma rectangular provoca que alguna cosa es perdi sempre a la trasladació. Com ja va demostrar el matemàtic i físic suís Leonard Euler el 1778, a la seva obra de representació en superfície esfèrica superplana. Per traçar un mapa del món, els cartògrafes utilitzen el que tècnicament es coneix com les proyeccions, un conjunt d'operacions de geometria diferencial. Avui dia n'existeixen més de 400 diferents i totes cossegen d'un costat o de l'altre. Les proyeccions es divideixen en funció del resultat ottingut. En equidistant s'hi conserven les distàncies, equivalents s'hi conserven les superfícies i conformes s'hi conserven les formes. La qüestió és que no existeix un mètode que mantingui aquestes tres propietats, per la qual cosa els cartògrafs es veuen obligats a renunciar a una o l'altra, en funció de l'ús que volen donar al mapa. Per exemple, el Nacional Geogràfic fa temps que fa servir mapes basats en la proyecció i també el que fa també n'és una mitja entre l'una i l'altra. És una aproximació. Sí, per tant es veu que és el millor que funciona. Per finalitzar, al final, si volem tenir una bona representació de la Terra, a escala petita, el millor continua sent aquell globus terràqui que s'il·luminava i que qui més, qui menys, tenien a la nostra habitació quan érem petites. Jo la tinc al despatx. Clar, que és incòmode per portar-la de viatge. Clar. I no serveix per prendre mesures. No. Però bueno, per tenir una idea aproximada. Però ja ho veuen. Això és el millor que hi ha. Oh, i tant que sí. I ben maco que és, eh? És molt més fàcil de... Per captar. Per captar. Sí. Per captar-ho. Més o més per tenir una idea. Hi ha altres formes que són dificilíssimes de comprendre. No, no. El que passa és que, com ja estan les carreteres fetes, ja des de l'època de la Via Augusta de los Romanos, els mapes que més o menys tenim accessibles a nosaltres, tenim que anar a seguir. Però que sapigueu que mireu un mapa que sempre coixeja d'una cosa a l'altra. A veure, no ens preveu. Bueno, mira, jo no sé si sabíeu aquell que anava per la carretera i de cop i volta veu un lletre que diu Reduzca 50. Ah, sí. Sí, jo el conec, sí. Doncs ja està. Sí, sí. Tu no saps que vas, i jo? Sí, i el tio, doncs, frena 50 i va més endavant i diu Reduzca 30, tu. I va més endavant, Reduzca, i es diu, carai, tu tindré que anar no sé com. I després dice, bienvenido a Reduzca. Però nosaltres anem seguint el mapa que deia el Joan Maria. És veritat, això. No, no. Podria ser que per creçar-ho ben fet, ara, com vull dir, amb un dron d'aquests o alguna cosa d'aquestes, potser sí. Senyali bé, però costa. No, no, però si... No es tracta de dron, es tracta de... De calcular. No, no, de posar-ho en un paper, és impossible. Sí, no, clar, clar, és projectar un pla. Amb un pla, clar. El Joan vol fer un pla i no hi ha manera. Pica la taula i aquí fem un concert. Sí. Bé, ara, saps què? Posarem el viatjant. Viatjant per Catalunya. Avui visitem la canònica de Santa Maria de Vilabertran. A mig camí, entre Figueres i Pere Lada, es troba aquesta canònica, la més ben conservada d'origen medieval a Catalunya, on el silenci remet a l'espiritualitat d'aquells temps llunyats. Aquest vell conjunt monumental, emmurellat, va ser construït al voltant d'un claustre central durant els segles XII i XIII. El seu origen el trobem amb una comunitat de dotze clergues de la Horda de Sant Agustí, formada l'any 1069. El suport de diverses famílies nobles els va permetre ampliar les dependències inicials amb el claustre, el palau de l'abat i el menjador comunitari. Al segle XIV es va construir la capella funerària del Rocaverti i al segle XVIII s'hi va ajuntar el pati que reunia totes les dependències de l'abadia. L'edifici més emblemàtic del conjunt monàstic és, sense dubte, l'Església de Santa Maria, documentada per primer cop l'any 975 i consagrada l'any 1100 i que mostra la transició dels models constructius entre els segles XI i XII. Allí es van caçar el rei Jaume I i Blanca d'on Jú. Una unió que va tenir... No, carinyo. Jaume II. Ah, Jaume II? Sí, senyora. Perdó. Sí, perquè és que verí amb la història i no és exacta. Ah, sí, doncs bé, és que aquest Jaume aquí està una mica... Sembla que posi Jaume. Jaume, posa, posa, posa, posa... Jaume... No, que no pugui ser, vols, no burus romans. Sí, i tant que conec el burus romans. Vinga, vinga, Jaume II. Aquí t'has parlat una miqueta, bueno... Total, que aquest burus romans... Clar, la Blanca d'en Jú no es va casar amb el Jaume I, dona. No, ja pensava jo, no pots ser tu. Primer que ens canvis la història. Sí, home. Allí s'hi van casar... S'hi van casar aquests dos. El Jaume II i la Blanca d'en Jú. Una unió que va tenir molta repercussió a Europa, perquè posava fi a la guerra entre França. No, Riqui. El papa i la corona catalana-aragonés. Mare de Déu, quina guerra. A més, el temple conserva el principal tresor de l'ofebreria medieval catalana, exposat encara avui dia a l'interior de la església. La creu de Vila Bertrana. Aquesta creu és datada del segle XIV, amb l'ànima de fusta de roure, recoberta de plata, amb incrustacions d'esmals i pedres precioses, camafeus romans, relicaris i una rica iconografia sacra d'estil gòtic. Maloradament, la canònica va començar la seva decadència durant els segles XV i XVI a causa de la inestabilitat política del país, la competència directa d'altres ordres medicants i de la religiositat popular, la relaxació de la vida comunitària i la pèrdua del patrocini unobiliari. Durant els segles següents, les tropes franceses van atacar i sequejar la canònica i van expoliar els millors exemplars de la biblioteca, que tenia veritables joies libràries, enquadernades i illustrades per la mateixa canònica des del segle XI. Altres esdeveniments posteriors, tals com la desamortització de Mandisabal a l'any 1835 i, posteriorment, la Guerra Civil del 1936, posaven punt i final a la llarga història d'aquesta esplèndida canònica que, no obstant això, ha conservat els edificis principals del conjunt monumental i la creu de Vila Bertran. La recuperació del monument per part de la Generalitat, del seu Departament de Cultura, ha permès que avui dia es pugui gaudir del que ha estat considerat pels seus visitants com una altra cinc estrelles del romànic català. Per la qual cosa, va, val molt la pena que visitem aquesta canònica de Santa Maria de Vila Bertran per poder comprovar les meravelloses que encara conserva el nostre país, que són veritablement úniques i que, de vegades, passem pel costat i ni tan sols li fem una ulladeta. Fins demà! Si mai visiteu l'església de Sant Pere de les Pueles, observareu que conserva alguns dels pocs vestigis del període en què la dinastia carolíngia va dominar Barcelona. Lluís I, el Pietós, va conquerir Barcelona els musulmans l'any 801. Era el fill de Carlemany i amb la pressa de la ciutat s'iniciaven gairebé dos segles de domini per part de la dinastia carolíngia. El contat de Barcelona es convertia així en la marca hispànica, una mena d'estat fronterer per controlar les incursions àrabs cap al nord. D'aquesta època se'n conserven pocs vestigis i un d'aquests són dues creus característiques d'aquell període que es troben a l'interior de l'església de Sant Pere de les Pueles. Les dues creus es poden contemplar a banda i banda de l'accés a la capella del Santíssim. El seu estil és de traços cèlptics i del dos braços pengen les lletres gregues alfa i omega en una de les creus en ordre invers. La primera i última de les lletres de l'alfabet grec era una manera com l'antic cristianisme identificava l'eternitat de Déu. Sembla que es tractava d'un costum adoptat de la tradició jueva que utilitzava les lletres corresponents del seu alfabet a l'ef i tau. Les pedres les pedres, Montse. Les pedres amb les creus justament amb les altres procedien d'un temple anterior al monestir de Sant Pere de les Pueles del qual consta que l'església va ser consagrada l'any 945 sota el patrocini dels contes de Barcelona Suñé i Riquelda ja que una filla d'aquests n'hauria estat la primera abadesa. Per a la construcció es va aprofitar materials procedents d'un edifici religiós del període carolingi dedicat a Sant Sadurní. L'església actual són les úniques restes que es conserven de l'antic monestir que va ser destruït parcialment durant el setge de l'any 1714. El 1875 va ser enderrocat com a part del procés de desamortització de l'any 1835 com ja hem dit abans. Només en va quedar d'en Peus l'església que es va convertir en parròquia. L'any 1909 durant la setmana tràgica va ser incendiada i va quedar a l'anomenada Torre dels Ocells que es trobava sobre el simbori. Va ser restaurada el 1911 però es va tornar a incendiar durant la Guerra Civil. L'any 1945 es va tornar a consagrar després de ser reconstruïda. Les dues pedres de les quals hi ha gravades les dues creus van ser trobades precisament entre les restes de la desapareguda Torre dels Ocells on havien estat ja reutilitzades el segle X de l'antiga església de Sant Sadurní. I després de tanta història tantes creus tantes pedres arribem un altre cop aquí a Sant Just i posarem final aquesta audició d'avui de 60 i més. Senyores senyors a tots moltíssimes gràcies per la seva escolta i a tu Lina a tu Montse a tu Carles a tu Joan Maria també moltes gràcies per haver estat tan uns companys tan simpàtics i tan riallers com sempre. Jo penso que la setmana que ve és la Setmana Santa no? Crec que sí. Sí. Fem vacances? Sí. I aleshores fem vacances senyors fins dintre de 15 dies podran descansar com els escolars fins la propera que vindrem amb més energies disposant a això mateix. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau.