Constitució 78, teatre a Barcelona i marisc del Delta

Amics joïdors de Ràdio d'Esvern, aquest programa es remetrà el dissabte que ve a les quarts 11 del matí. Moltes gràcies i adeu-siau. El just a la fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha apagat de la seva butxaca, ningú li patirà. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Si volem veure algun d'aquests grups més de casa, hi ha moltes oportunitats, molts festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça a Madrid, pots quedar crucificat a per vida. Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. Ara bé, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Seixanta i més... Avui fa uns quants anys, 3 de desembre de 1842, hi havia un aixecament popular degut a la crisi de la indústria cotonera. Per sofocar la revolta, l'exèrcit espanyol, comandat pel general Espartero, va decidir resoldre la situació amb un bombardeig indiscriminat sobre la ciutat de Barcelona des del castell de Montjuïc, cosa rara. Cosa rara. Sí, sí, però mira, avui fa anys. I tant. Valdomero Joaquín Álvarez Espartero va ser aquell senyor de Neixerit que va tenir l'ocorrència de proposar que per al bé d'Espanya convenia de tant en tant bombardejar Barcelona, com a mínim cada 50 anys. Aquest il·lustre ciutadà anava per capellà, però va deixar el seminari per allistar-se l'exèrcit i fer mèrits durant la Guerra del Francès. Va fer carrera com a militar i enginyer i la reina Isabel II d'Espanya va ordenar que se li donés tractament d'altesa reial. Déu-n'hi-do, no? Bombardeja a Barcelona i a sobre li donen títols i honors a Manta. Clar, perquè es veu que això, mira, dona mèrit. Sí, sí. Ha estat l'únic militar espanyol en rebre aquest honor. A més dels títols de Virrey de Navarra, príncep de Vergara, duc de la Victòria i uns quants més, va destacar tant pel seu valor guerrer com per intentar reprimir tota iniciativa que vingués de Catalunya. Ja veieu si han passat anys, i encara avui, quan es parla del procés català i el sobiranisme, bufen béns que sembla que vinguin de més enllà dels temps de l'Espartero. Sobretot els que veuen els independentistes com una mena de somiatruïtes essencialistes allunyats de la realitat. Prop de l'Espanya de Ciutadans i el PP volen fer veure que són els únics que lluiten per interessos ciutadans tangibles, quan precisament si hi ha algun ideari preocupat per la ciutadania i els seus problemes és justament aquell que lluita perquè Catalunya no sigui governada des de fora i contra els seus interessos. Molt bé. Molt ben dit. Avui ens hem posat una mica polítics, no?, una mica al dia. Sí, una mica, perquè, escolta'm, això ja és el temps de cada dia. Sí, ja veig que les televisions cada dia ho tracten. Sí, sí, a cada moment. Però hi ha un sector de la ciutadania, tant d'aquí com de fora, encara més els de fora que els d'aquí, que ens posen a parir quan treu al nas un independentista com si fossin el Papus, no? Jo dic, no, no, si precisament... I diu, no, és que aquests només lluiten per les essències. No, no, si precisament el que volen és justament perquè aquest país no sigui governat des de fora i contra els seus propis interessos. Ah, jo mateix. Ho veus així, Carles? Mira, si el Carles diu que sí, és que això va a missa. Sí, sí. Benvinguts, oients desvernians. Ens trobem a la sintonia de Ràdio Desver, en el 98.1 de la freqüència modulada, fent el programa 60 i més. Pensem en la gent gran i també en els joves que de tant en tant ens escolteu i que ens podeu trucar al 93 372 3661. De nou, una servidora, la Joana Algarra, junt amb els meus companys, en Carles Hernández Rius i Pere Oliver, ens disposem a compartir aquesta estoneta de ràdio. Avui, 3 de desembre de l'any 2014, que és el 337è dia de l'any del calendari gregorià. I queden partent només 28 dies per finalitzar l'any. Doncs els mengem de pressa els dies, eh? I tant, i tant. I això que tenen encara 24 hores com abans. Com corren. Però mira, es veu que tenim fam i ens esjalem així, pataf, pataf. Bé, posem una mica de música. Avui ens escriu al Facebook Daniel Martínez Cortés, que té ganes de venir un dia, estar una estona aquí, i compartir amb nosaltres el seu parer amb 60 i més. No m'ho diguis per Facebook. Vine, clar. Mira, tindrem la seva opinió aquí endavant del micro. Ja ho saps, Dani, quan vulguis. Passen 6 minuts de les 8 del vespre. Aprofitem per felicitar a totes i a tots els que celebreu avui el vostre sant aniversari. Avui, festivitat de Sant Francesc Xavier. Coneixes algun, Joana? Jo crec que sí, el meu fillet. Veus? Doncs felicitats. Felicitats. Demà, dijous, dia 4, Santa Bàrbara. Ui, aquesta és d'Armes Tomar, no? Sí, sí. L'han fet de patrona de la... De l'artilleria. Tu vas fer el d'això, artilleria, no? Sí, jo vaig fer l'Emilia Artilleria. És la teva patrona. I et cantava amb l'himne Santa Bàrbara. I clar, l'himne és tan puyent i tan revoltat. Quan és aquello de Santa Bàrbara bendita, en el cielo estás escrita, en el árbol de la cruz, Padre nuestro, amén Jesús. Això ens ho ensenyaven a l'escola. Ja veu que també en fuiste artillera. Sí. I divendres... La que anava a l'Escola Nacional. Molt bé, molt bé. Sí, és que en aquells anys del nacionalcatolicisme... Ui, feien totes les festes. Estava a l'ordre del dia. Bé, doncs, divendres i Sant Dalmau, entre d'altres, i dissabte vinent, Sant Nicolau i Dia de la Constitució. Molt bé. D'aquella que no es pot tocar. La que no es pot tocar. Això mateix. Abans era costum en alguns pobles que el dia de Sant Nicolau els nens feien una capta pels carrers, bo i cantant estrofes com ara Caritat senyora, Caritat si us plau, que venim de Roma i portem corona de Sant Nicolau. Que bé, no? Això és quan les nostres aves eren petites, per això. Sí, no, no, i Montserrat, un dia d'aquests també fan el bisbató de cada any. Ah, sí, encara els fan els nanos. Els nanos que canten a l'escolania, cada any un d'ells fa de bisbató. O sigui que la Consti no ha eclipsat del tot a Sant Nicolau. No, res, que hi va. Doncs d'això ens en parlaven, com dèiem, les nostres àvies que en sabien un munt de dites i cançons. Avui aquests costums s'han perdut. Alguns, no tots. Els nens tenen poc espai per jugar pel carrer i els teclats dels aparells electrònics i videojocs atrauen molt més que no pas les dites, els contes i les rondalles. Mira, potser roda el món i torna el born, eh? Perquè, mira, tot té la seva pujada i la seva baixada. Tot va i bé, no? Sí, i a més, com que el proper pont cau en dissabte i diumenge, no podrem anar gaire lluny i encara serem més temptats a escatxufar-nos davant de tota mena de pantalles que ens transformen en viatgers virtuals, seduïts per la màgia internautica. I no faltaran, com cada any, El proper cap de setmana, els encesos debats sobre la Constitució, amb opinions per tots els gustos, des dels que creuen que cal renovar-la i modificar-ne un munt d'articles, fins als que la consideren intocable i gairebé sagrada. Recordem que la Constitució és la màxima llei escrita de l'ordenament jurídic de l'Estat espanyol. S'hi regulen els drets i deures fonamentals dels ciutadans i també la forma i l'estructura de l'Estat. Tenim ben present que la Constitució espanyola actual fó aprovada en el referèndum del dia 6 de desembre de l'any 1978 i signada amb el vistiplau del rei Joan Carles I el 27 de desembre d'aquell mateix any. I amb tot, és la novena Constitució de la història de l'Estat espanyol. Encara me'n recordo una coberta que vaig muntar en aquells temps que treballaven en el món dels diaris i de revistes, que hi havia l'eslògan de la Constitució, no sé si el recordes, de l'any 78, que deia un voto vale más que mil gritos. Sí, sí, sí. El recordeu, no? Sí, i tant. Però diuen els entesos que la primera constitució política del món modern va ser el text aprovat per les Corts de Cádiz el dia 19 de març de l'any 1812, com que era la Diada de Sant Josep, fou de seguida batejada popularment com la Pepa. Tant la Pepa, que és la del 1812, com la del 1978, les tenim íntegrament a internet. Sí, es poden llegir totes. Es poden llegir totes, totes. Ah, però és que al segle XIX es va variar 40 vegades la Constitució i de la del XII va quedar poc i menys. 40 vegades no, 9 exactament. És una exageració, però és així. Estan totes registrades i, evidentment, la Pepa tenia moltes propostes innovadores, però l'alegria no va durar gaire, ja que fou anul·lada el 4 de maig de 1814 pel monarca Ferran Setè. El desitjat, el deseado. Bueno. El que va arribar a fer, el deseado. Per algunes hi ha algunes, tal vez, per altres no. Aquell rei tan simpàtic que va imposar l'absolutisme. Almenys la cònstica, ho dic actualment, ja té una llarga durada. I tant que sí. Bé, doncs, no sé si pot ser posar una mica de música o no. Que sí, Carles? Sí, perquè el Carles està aquí a punt per honrar la immaculada Constitució. Això, això mateix. Bé, ens posaríem a ballar a Western Story, però, que vols que et digui, en aquest moment no tenim espai. Sí, ens recorda molt la nostra joventut, aquesta pel·li. Sí, sí. Jo feia l'Emili quan la van estrenar, la vaig veure al cine Avenida de Melilla. Sí, jo la vaig veure aquí d'estrenar. A l'Aribau. Ah, a veure, sí, sí. No, jo després també va estar molt temps en cartell. Sí, sí, al revés del que fan les pel·lícules d'avui. perquè va tenir molt d'èxit. Llavors no hi havia la febre que hi ha ara pel món de les xarxes, encara no hi eren les xarxes, en tot cas hi havia la tele, però jo vaig tornar de l'Emili i encara estava l'Aribau de Barcelona. Llavors la vaig anar a veure l'Aribau, sí, sí. Bé, i ara uns quants personatges que van arribar al món tal dia com avui. Passejant un dia del mes passat per la ciutat de Màlaga, ens vam fixar en el monument dedicat al poeta Salvador Rueda, situat en una glorieta propera al Parc de la Marina. Doncs avui fa anys, el 3 de desembre de 1857, que naixia l'esmentat escriptor al poble malagueny de Benaque. Va ser un precursor del modernisme i constructor de sonets perfectes de rima, ritme i mida. En llegirem avui alguns al final del programa. També va ser un notable escriptor, dotat d'un sentit de l'humor molt peculiar, el barceloní Noel Clarassó, nascut el 3 de desembre de 1899. Fill de l'escultor Enric Clarassó va ser un autor polifacètic que va cultivar diversos gèneres. Amant del cinema i la televisió, va col·laborar com a guionista amb José María Forqué en pel·lícules com El diablo toca la flauta o Un día perdido. I de la literatura passem a la música, ja que el 3 de desembre de 1911 neixia a Roma el compositor Nino Rota, especialment conegut per la seva feina com a autor de música pel cinema. Pel·lícules com El Padrí i gairebé totes les de Federico Fellini no serien el mateix sense la banda sonora de Nino Rota. Seguim amb la música i el cant, ja que un artista de renom universal, José Menese, naixia a la Puebla de Cazalla, a Sevilla, el 3 de desembre de 1942. El conegut tablau flamenco madrileny Zambra va ser on va començar a triomfar el popular cantaor andalús, que amb la seva veu imponent i un estil propi va arribar a ser un dels millors del seu gènere. Del cante grande, tornem al cinema, ja que una gran actriu estatunidenca, Julian Moore, neixia a Carolina del Nord el 3 de desembre de 1960, Quatre vegades nominada als Òscars, ha destacat en pel·lícules com Lluny del cel, El final de l'Ilidi, Tornant a casa o Els nois estan bé. Destaca també per les seves col·laboracions en missions humanitàries. I recordant personatges famosos que ens han deixat, ens ve a la memòria un actor que va omplir els escenaris de bon teatre i també va fer nombroses pel·lícules, l'inoblidable Rafael Rivelles, que va morir el 3 de desembre de 1971. El paper de Jorge Ontanar a l'obra La muralla, de Joaquín Calvo Sotelo, va ser un dels seus més notables èxits. Aquesta obra es va representar centenars i centenars de vegades. Moltes vegades. Jo la vaig veure al Comèdia. Ell ja no hi era. Llavors em sembla que era Manuel Dicenta el que la feia. Manuel Dicenta la va estrenar aquí a Barcelona. Jo la vaig veure al Comèdia, sí, sí. Més proper encara en el temps recordem la mort del músic i periodista que va ser molt popular com a presentador de ràdio i televisió Fernando Argenta que va tenir lloc a Madrid el 3 de desembre de l'any 2013 i que precisament aquesta música que posem avui és precisament dels concertassos que feia a la televisió donant pàvol i ensenyant la música als nanos joves Sí, sí, avui fa un any que va morir. Sí, sí, sí, mira. I era... També va morir bastant jove, perquè feia molt poc que s'havia jubilat. Era fill d'Ataulfo Argenta, que realment va morir joveníssim. Certament, doncs com un petit homenatge el recordem avui. Avui passem la música que ell dirigeix amb aquests concertazos. Bona nit. Radio Cultura Molt bé. Una mica bé. Ho anava a Madrid tots dos a l'hora, eh? Està molt bé, està molt bé. Vinga. Bé, el dimecres passat vam parlar d'algunes de les obres que segueixen en cartell als teatres de Barcelona. Del formidable musical Maricel, de Dagoll de Gom, el Victoria, i de la intriga que envolta els personatges de La Ratonera, que segueix en cartell al Teatre Apolo. Doncs aquesta setmana hem anat a veure un altre musical que ens ha agradat d'allò més, el divertidíssim espectacle Sister Act, que es pot veure al teatre Tivoli amb una posada en escena l'estil de Broadway. Quan una cosa agrada molt, és gairebé obligat recomanar-ho a tothom. És el cas d'aquest muntatge tan sorprenent. Ara és temps de musicals i tots tenen moltíssim èxit. Mira, Rodalmón i Tornalborn... Bé, és possible que alguna vegada hagin visitat un convent, però de ben segur que no han estat mai en algun que tingui tanta marxa i tant de ritme com el d'aquestes germanes dels set dolors benaurats de cel i terra. Toma ja! amb una mare superior a tan peculiar com la que interpreta Àngels Gunyalons, una germana de l'oris com Mireia Mambo Bokele, un monsenyor tan especial com el que viu a la pell de Fermí Reixac, o una directora de cor tan desmanegada com Sílvia Abril, fent de germana Maria Lázaro. En aquests temps que ens plouen notícies desagradables de tot arreu, gaudir d'un espectacle tan esplèndid i original com Sister Act és molt d'agrair. Recordem que aquesta obra es va estrenar com a pel·lícula l'any 1992 a cinemes de tot el món, L'adaptació al teatre va ser pocs anys després, el 2009, i es va estrenar al Palàdium de Londres. Va tenir un èxit tan gran que la productora Staix la va portar arreu del món i, per fi, ha arribat a Barcelona amb la coproducció d'Andreu Buenafuente i el Terrat. Ah, molt bé, molt bé. Això ja és signa d'èxit, aquests promotors. O sigui que la podem veure per obra i gràcia de Stage Entertainment alterrat i sobretot per iniciativa de l'actriu que la va fer popular al cinema, la gran Uppi Goldberg. Va ser ella qui va muntar i coordinar un equip de producció capaç de portar als escenaris d'arreu del món aquest musical, un dels més divertits de tots els temps. Penso que en aquest moment es representa a 14 o 15 ciutats del món. El moment de l'estrena, quan es preparava, va venir a Barcelona, precisament. Sí, la va presentar ella, i tant que sí. I com que avui tractem del teatre, que ens ho fa passar bé, recordem que encara són en cartell el crèdit de Jordi Galceran a la sala Villarroel amb uns formidables Jordi Bosch i Jordi Boixaderes de protagonistes. Ah, i si encara no heu vist la estranya pareja al Teatre Condal, no us la podeu perdre. A més dels genials, Joan Pere i Antoni Deixent, trobareu en el repartiment la magnífica triu Sant Justenca Marta Domingo. Aquesta també és divertidíssima, val la pena. Oh, i tant. Tants anys que va estar també en escena amb el pobre del Paco. Cinc anys, cinc anys. Paco Moran i Joan Pere la van fer durant cinc anys seguits a Barcelona. Molt bé, posem música, sisplau. I com que estem a la ràdio, és gairebé obligat que a la sala ciutat, a tocar de l'Ajuntament de Barcelona, hi ha una exposició sobre els primers anys de Ràdio Barcelona. En motiu del 90è aniversari del naixement de Ràdio Barcelona, Sala Ciutat presenta una exposició que ens acosta als anys 20 i 30 de la primera emissora regular de ràdio a Catalunya i a Espanya. Un homenatge a una ràdio capdavantera, bressol, de grans comunicadors i símbol de Barcelona, a través de 45 fotografies històriques, provinents de l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya i de l'Arxiu Nacional de Catalunya, i d'una selecció d'emissions històriques, de fets i d'intervencions de personalitats, com ara Companys, Alvaro de Viver o Toresqui, preservades en el fons fonogràfic de l'emissor. Molt interessant i com que estem a la ràdio era gairebé obligat de dir i ja posats a la plaça Sant Jaume podeu aprofitar i visitar el pessebre de la plaça Sant Jaume que està al mig del mateix de la plaça i també un altre que es titula Barcelona inspira Nadal que és el pessebre català d'en Brull d'un pessebrista que es deia Josep Maria Brull i aquest el podeu veure dins mateix de l'Ajuntament Molt bé. Brull, el pessebre català. Josep Maria Brull i pagès, nascut a Escó l'any 1907 i mort a Ripollet el 1995, fou, escultor i ceramista. Mestre de professió, arribar a Ripollet el 1927 i obtinger plaça. El 1934 va guanyar una plaça de mestre a Olot, on es va traslladar a la família i on va residir fins a la fi de la Guerra Civil. El contacte amb l'ambient artístic d'Olot li feu descobrir la seva vocació. Durant més de 30 anys, del 1944 al 1973, exercí de professor de modelatge i ceràmica a l'Escola Industrial d'Arts i Oficis de Sabadell. Recordem que Olot és on hi havia l'artesania més gran i més important, on es feien pràcticament els motllos de totes les imatges de sants i de la immensa majoria d'esglésies de Catalunya. I doncs allà va aprendre i es va formar en brull. Les seves figures, que es presenten en aquesta exposició, formen part d'una tipologia basada en el ruralisme català. Pagesos, pastors, povilles i fedrins, avillats amb la indumentària tradicional i festiva, esdevenen l'expressió genuïna de la nostra cultura popular. És una delícia veure aquestes figures de pessebre. Estan més en unes vitrines molt ben situades. Ah, i també a tocar de l'Ajuntament, o sigui, a l'arxiu... històric de l'Ajuntament, que està per la part darrere, o sigui, enfront de la catedral, per la part darrere de l'Ajuntament, hi ha una exposició que es diu Menjar a Barcelona, un segle de menús de l'arxiu, del 1880 al 1980. La progressiva consolidació dels restaurants al llarg del segle XIX, vinculats sovint a hotels i estacions de ferrocarril, està lligada a la democratització del bon menjar, entès també com un acte social. Unes activitats que abans eren monopoli de l'aristocràcia esdevenen poc a poc patrimoni de la burguesia i a nivells més modestos o esporàdics també de les classes menestrals. En aquest context, per influència de la prestigiosa cuina francesa, apareixen les llistes de menjars aviat anomenades amb el galicisme menú. I aquesta paraula s'ha quedat. I allà és preciós veure la quantitat de menús que ven dissenyats, perquè tot això és del fons de l'arxiu històric de la ciutat de Barcelona. el que es menjava i el que costumaven a fer els restaurants en aquell moment. Però hi ha uns menús dissenyats per Opisso, Cornet, per Junceda... Però aquestes persones, però dissenyats com? Per menjar-ho? No! El menú és el que trobes al restaurant escrit. Sí, escrit per el que has de menjar. O sigui, ells ho dibuixaven amb els seus dibuixos, les seves lletres... Com actualment també es fa en publicitat, o sigui, hi ha una llista dels plats del dia, però hi ha una... És que, tal com ho has dit, jo ho he entès malament, jo he entès que ells feien els menús. Això ho fa el Ferran Adrià. No, no, ells dissenyaven la carta, que es diu la paraula menú, doncs la carta del menú, el que passa és que es diu col·loquialment menú, feien un dibuix, fins i tot n'hi ha un de Picasso pels quatre gats, que és preciós. La col·lecció de menús de l'Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona comprèn exemplars, bàsicament d'àpats barcelonins, o bé recolectats a fora per conciutadans. Es tracta de materials que ens han arribat gràcies a la generositat d'algun dels grans benefactors de l'Arxiu, com ara, Rosent Partagàs, Antoni Volvena, Agustí Massana, Apeles Mestres o Josep Archibaldi. Precisament els de pel·les mestres són deliciosos com estan dibuixats, una autèntica meravella. Les col·leccions de menús són també un índex de la diversitat de restaurants de què ha disposat històricament Barcelona, hereus de les antigues fondes, com també els serveis que subministraven el menjar a banquets i festes diverses, el que ara anomenaríem càtering. Ja, que també és una paraula forània. Sí, avui, si menú ve del francès, càtering deu venir de l'anglès. De l'anglès. I avui també, en els càterings d'empresa, cada vegada se'n fan menys en temps de crisi, però encara se'n fan, els càterings d'empresa també hi ha cartes o menús dissenyats per algun dels grafistes d'aquesta empresa o amb algun dissenyó que li han encarregat. Bé, el que passa és que aquests també constaran amb el temps dintre d'aquest arxiu. Sí, exacte. I amb ells també s'hi reflecteix l'arribada d'altres tradicions culinàries en aquests menús, com veiem a la carta del primer restaurant xinès de Barcelona. És curiós que a mi em va fer molta gràcia perquè llavors era un exotisme, oh, hem anat a un restaurant xinès, només n'hi havia un, ara n'hi ha un a cada cantonada. Ara hi ha uns. És impossible esmentar-los tots, però no podem deixar de referir-nos a la Masó Hondore, que uns comensals catalanistes converteixen en la Maisó Daurada, el Lion d'Or o Can Culleretes, hotels com el Ritz o el Mundial Palace, però també el Casino de Sant Sebastià. Recorrem que el Casino de Sant Sebastià, la Barceloneta, que va quedar tan degradat, perquè ja esperaven que el tiressin a terra i estava totalment degradat, però anys enrere veus fotografies, era una preciositat. Una preciositat i es menjava molt bé. Molt, molt bé. Bé, doncs posem música i després continuarem amb la... La cultura. La culturità. Fins demà! Bé, després d'escoltar uns segons de la Danza del Sable, ara us convidem a que caminem una miqueta, amb cotxe, o amb tren, que es pot anar amb tren perfectament, a Sant Cugat, I els forrocarrils catalans. Sí, sí, sí. O sigui... Això continua l'homenatge a en Pere Formiguera, amb el seu cicle d'exposicions. En aquesta ocasió, exposició fotogràfica. Serà... Dimecres, 10 de desembre, o sigui, avui. No, avui som a tres, carinyo. Ai, no, és el dimecres que ve. Ara ja m'havia colat una setmana endavant. I el temps corre, però tu encara corres més. Jo corro molt, sí, sí. No, saps per què és això? Perquè avui estava començant a buscar temes per la setmana vinent. I llavors com que... És un dit de casa, escrivint-ho del 10 de desembre. Molt bé, és que va molt avançat. Sí, perquè tinc a la memòria una cosa, que el 10 de desembre va néixer Blai Bonet. I com que Blai Bonet és un poeta que ens agrada molt, dic, mira, el 10 de desembre ens ve molt bé perquè parlarem de Blai Bonet. Bé, doncs, el proper dimecres, dia 10 de desembre, serà l'exposició Amics i Companys, serà la inauguració, i durarà fins al 25 de gener del proper 2015. Organitza Cugat Foto i col·labora Grup Foto Sant Cugat. O sigui que serà molt interessant perquè aquest senyor havia tractat tots els arts, la fotografia, la pintura, l'escultura, el cartellisme, tot ho havia fet. Era polifacètic. Sí, i va morir fa molt poc, i, clar, Sant Cugat li retromenatge durant tot aquest any. Molt bé, molt bé. I de Sant Cugat ens anirem una mica més lluny. Avui és tret d'un bolletí que es diu El gat. Ah, això, i on anem, a Garraf? Sí, anem al Garraf, a Canyelles. Bé, si fa o no fa, no està gaire més lluny que Sant Cugat. Està en una altra direcció. És una altra direcció. Però un tren trigues el mateix? Sí, pràcticament, sí. Si tu agafes un tren a Sants i vas agarrat... Sí, no, el que passa és que fins a Canyelles has de baixar a Vilanova i llavors retornar amb l'autobús. I això ja et destirota una mica. Això ja et fa córrer. Però, si vas en cotxe, res. Un tres i no res. Bé, serà que té més de 350 parades a la Fira de Santa Llúcia de Canyelles. Bé. La fira de Santa Llúcia de Canyelles celebrarà enguany el 6 i 7 de desembre i ampliarà l'espai d'exposició i el programa d'activitats per tal de rebre més visitants i consolidar-se, així com la tercera fira de Catalunya dedicada al Nadal. Quina és la primera? La de Barcelona? Suposo. La de Barcelona també, si no voleu anar fins a Sant Cugat, podeu anar a la de Barcelona, que ja està posada davant del Pla de la Seu. A més, val la pena anar en metro o amb autobús, caminar una miqueta, perquè si vols anar en cotxe és horrorós, perquè els pàrquings estan a tope. Sí, el just metro i la línia 3 baixant de Liceu. Sí, sí, ja està. Creues el carrer Ferran i ja hi ets. L'Ajuntament de Canyelles, conjuntament amb les entitats i els col·lectius del poble, preparen cada any la Fira de Santa Llúcia, que dona cabuda a 350 parades dedicades a productes relacionats amb el Nadal, des de pessebres, abets i decoració de tot tipus, fins a un ventall de productes gastronòmics. Els penedistes són majoritàriament de les comarques del Penedès i el Garraf, tot i que també acudeixen artesans i venedors de la resta del territori català, els quals ocupen els carrers del nucli antic amb un ventall de productes exclusius per a aquestes festes nadalenques. Els menuts tindran el seu espai a la fira amb tallers de manualitats passejades en poni i el pare Noel i el patge reial vivor que rebran les cartes dels infants. Entre la programació cultural destaquen les cantades de corals que es fan a l'església de Santa Magdalena al vespre. Ja posats a parlar de fires de Santa Llúcia, recordem que també n'hi ha una de preciosa, on hi trobareu també de tot, de tot, de tot i més, tant amb abets com arbres com figuretes, és davant de la plaça de la Sagrada Família. També hi podem anar des d'aquí, sí, sí, tots els anys la fan, amb autobús fins a Collblanc i allà amb el metro de la línia 5 i baixar Sagrada Família. I ara ens traslladem una mica més lluny, a Torroella de Montgrí. També podem anar amb cotxe o podem anar amb autobús, que és una mica més complicat, però es pot anar amb autobús. Sí, perquè cada vegada n'hi ha menys. També és lògic, cada vegada més persones tenen cotxe, Aleshores, els horaris d'autobús són cada vegada més espaiats. Llavors, per anar a Torrotlla de Montgrí, si no fas una nit allà, anar i tornar amb un mateix dia és molt complicat. Sí, no. Són 150 quilòmetres. No, no, però no és pels quilòmetres, és pels horaris dels autobusos. Ah, sí, dels autobusos, sí. Només hi ha un autobús a les 11 del matí i arribes allà a les dues del migdia i has de tornar a agafar un autobús a les 3 de la tarda o a les és que no tens... No, potser agafar el tren també. Llavors, el tren fins a cursar, sembla que és a cursar, i després has d'agafar l'autobús. De totes maneres és complicat. Si no tens cotxe, és complicat. Ho dic perquè ho he fet i moltes vegades et quedes penjat una hora o dues hores en algun lloc. A Torvella de Montgrí hi ha el festival Harmonies, El proper dissabte, dia 8 de desembre, a les 6 de la tarda, l'Auditori Teatre Espai Ter, que és novíssim, de fa un any, i que canta la Cèlia Pallí amb l'Escola de Música. Ho veus si és a les 6 de la tarda? Com tornes a les 9 de la nit aquí? Sí, tens raó. No, no, és que... Ha de ser un cotxe. Has de fer nit a Torroella o tornar en cotxe. Sí, sí. Doncs bé, el concert benèfic, això sí, val la pena, anar a Torroella i passar... Tampoc és tan car passar una nit amb una fonda d'allà. No, no, i a més a més, a Torroella, cada cop més, té més ofertes de cultura gratuïts, té sales d'exposició, té moltes... Dos museus que estan molt bé. També, fantàstic. Però és que concretament canta la Cèlia Pallí amb l'Escola de Música, que és un concert benèfic, celebrant els 10 anys dels sanglars. Cèlia Pallí és torrollenca i és de profundes arrels musicals. Ha estat una revelació acompanyant l'artista Nelly Furtado. Ens mostrarà el seu treball més personal, acompanyat en ocasions per l'Escola Municipal de Música. Els senglars organitzen aquest interessant concert ple de components locals amb un objectiu benèfic per ajudar diferents entitats locals sense ànim de lucre. L'entrada són 10 heurets i pels menors de 7 anys 5 heurets. Molt bé. Sí. Ai, si voleu veure cinema divertit i ben a prop de Sant Just, recordem que el Cine Baix té també en cartell les aventures de Mortadelo i Filemol. Ah, també és molt divertit. Molt divertit, sobretot per gent que els agradin els còmics d'Ibanyes. Si no sou fans d'Ibanyes, potser la cosa ja no tant. No, però sí, jo crec que menys, amb un 90%, agrada els dibuixos de l'Ibañez, eh? Tècnicament, a més, està molt, molt ben feta. El llenguatge molt barrué, però sí, aquí s'han passat una mica. Aquí sí, aprofiten una mica... No, però és que... La línia moderna del llenguatge. Sí, però el llenguatge dels còmics, tal com ell ho escriu, no és tan barroer. I, en canvi, aquí és molt desmanegat i molt barroer. I jo el que sí que he sentit, alguns comentaris d'algunes persones que diuen, no importa els meus nens de 7 i 9 anys, només perquè sentin paraulotes, tela. També, també. Si encara no havien sentit paraulotes, aquí les sentiran totes. Aquí les senten a dos. En canvi, els dibuixos són una preciositat. L'animació, magnífica. I a més, a mi sempre que veig pel·lícules de dibuixos animats em fa molt de goig perquè veig el nom de molts dibuixants, molts dibuixants coneguts, molts dibuixants d'aquest país que gràcies al món de l'animació tenen feina. I tant. Ja que no poden publicar TVOs, perquè cada dia n'hi ha menys, almenys poden col·laborar en el món de l'animació. Molt bé, una miqueta de música. Bona nit. Bé, deixarem de baixar al vals i donarem una notícia del nostre municipi, que la deveu haver llegit el butlletí, però que val la pena de donar també una mica d'audició dintre d'aquest programa nostre. Així us ho recordem, perquè si teniu el butlletí a mà i encara no l'heu llegit, el llegiu. Suposo que sí, perquè aquest ja és l'antic. És a punt de sortir l'altre. A mi em sap molt de greu, amb el car que és el paper i la tinta i els diners que costa tot, veure que els butlletins els deixen a totes les bústies i jo veig butlletins a la paperera de l'escala on vic. O sigui que hi ha gent que treu el butlletí de la bústia i llença la paperera. I el llença directament, sense mirar. Després diu, oh, jo no m'he enterat d'això. Doncs el butlletí ho publica. A més, trobo que és una manca d'interès envers les coses del nostre poble. A més, diu, no, és que Sant Just no es fa res. Si no se n'enteren... Bé, aquest any proper pagarem el mateix IBI que aquest any, o sigui que no s'augmentarà. Molt bé, doncs el principal import a nivell de recaptació, l'IBI, queda congelat per l'any 2015. Així, d'acord amb el compromís del govern municipal. Amb les associacions veïnals i grups municipals, l'increment del rebut d'aquest impost serà del 0%. Molt bé. Bona notícia. La resta de tributs que afecten la ciutadania es congelen, de forma que l'impacte a la seva butxaca serà mínim i per aquells tributs que ho requereixen, que requereixin l'increment, serà el de l'IPC, que es preveu que sigui com a màxim de l'1,1%. Aquesta és la proposta d'ordenances fiscals, tributs, taxes i preus públics per l'any vinent, elevada al ple del mes d'octubre per la seva aprovació inicial, la qual destaca per la seva moderació i contenció. Fins demà! I ara, la setmana passada ens va quedar una mica perquè se'ns va tirar el temps a sobre. Però l'editorial de la Vall d'Avers, d'aquesta última Vall d'Avers, em sembla molt interessant i que val la pena que la publiquem perquè realment és digna de ser entesa i escoltada. La injustícia del pla que ofec. Què podem esperar d'aquells que confonen la justícia per abús de poder? D'aquells qui mai baixen del cel a la terra per veure què hi passa? Els de dalt sovint tenen massa aliats i vénsen sense pudor ni miraments. Les lluites entre el cel i la terra a vegades no tenen explicació o no en tenen perquè així ha de ser. Ser el cel per no baixar la mirada cap a baix. a la terra on hi regnen homes i dones normals i corrents. Ser a dalt per tenir l'oportunitat de moure fitxes a la carta i trencar teixits que aguanten la fundària de moltes vides. Es mereixen respecte tots aquests pocs? Saben quina llengua parla el poble que tenen més a baix de les puntes dels dits? Saben les cançons que canten mentre riuen i ploren? Els que mereixen respecte són aquelles persones que cada dia s'ajuden els uns amb els altres i lluiten contra el que no és just. No es tracta de fer banderes del que som, del que ens defineix. Es tracta de ser coherents en cada una de les coses que ens rodeixen. Totes les persones que han lluitat pel Pla Caufec són persones corrents. Acompanyen els fills a l'escola, parlen amb els veïns i des de fa set anys fan compte enrere per acabar amb el pitjor dels seus malsons. Perquè el Pla Caufec és una injustícia i tot el que s'ha... d'estria, judicis i demandes desproporcionades fan de la injustícia un mot que ho ha sobrepassat tot. Com diu Ovidi Montlló, quan vindrà el dia en què l'home valgui més que pous i cases, més que les terres més bones, més que les plantes i els arbres, quan vindrà el dia en què l'home no se'l pesi amb les balances. Això mateix. Viatjant per Catalunya. Amb els mariscadors del Delta. L'associació de gent gran ja hi vam anar, al Delta. El que passa és que vam fer un viatge tan breu i tan ràpid i tan intens que no vam arribar a parlar amb els mariscadors. Per tant, ara farem memòria amb aquest reportatge de l'Aleix Cardona. És de l'Aleix Cardona, no? I aleshores recordem... que el delta de l'Ebre són els camps d'arròs, verds o inundats. Són una infinitat d'espècies d'aus. En vam veure alguna, eh? Són els transbordadors, que també els vam veure, però no hi vam passejar. No, sí, alguna part del grup sí que hi va passejar. Ah, doncs, però si no funcionaven el dia que hi vam anar, devia ser un altre dia. Devia ser un altre dia. Perquè el dia que hi vam anar ho vam intentar la Carme i jo i ens van dir que no es podia fer. Bé, doncs, és el principal centre al Delta de l'Ebre de recol·lecció de maris del País. Àlex Cardona, com hem dit, ens explica on podem trobar tallarines, musclos i ostres. Són quarts de dotze del matí de qualsevol dia feiner. Fa bo. Una colla d'homes en calça curta i samarreta feineixen vora l'Ebre. Som a la confraria de pescadors Sant Joan, a la cava d'Altebra. Mentrestant van arribant els compradors del peix que s'acosten a la llotja on s'exposen els fruits que ha donat el mar prop de la desembocadura o enllà, de peníscola, de tarragona, de cambrils, d'emposta o del mateix del tebre. El subestador es prepara pels preus, els senyals, els productes i el costum. En una petita construcció que fa d'amagatzem i despatx del marisc de la confreria, s'acompleix el ritual de selecció, pesada, control de pesca del dia, embalatge i disposició per al transport. és la secció de tallarinaires, els mariscadors de les platges del Delta. Però ells no són els únics en aquesta feina. Els vivers de musclos i ostres donen vida i feina i diversifiquen la producció de marisc. Quan parlem i pensem en el marís, el cap i les idees i molts desitjos se'n van més enllà en peregrinació cap al país en què el mar penetra la terra a l'inrevés del delta. I si bé és cert que la varietat i la quantitat són poc comparables, el que aquí es cull és de gran qualitat en la seva especialitat i no se'n troben poques de varietats. Però, tot i que de noms en tenim un revitxell, tallarines, musclos, ostres, catxells, cloïsses, grúmuls, canyuts, cargols punyents, ous, ratllats, lluents, clotxines, grúmuls. Clotxines, em diuen. Clotxines, doncs clotxines. Només els tres primers triunfen en el món del mercat i es fan a casa o molt a prop, sense sortir de la platja. Uns protagonistes culinaris prou coneguts alhora d'origen ben desconegut. El delta de l'Ebre, a banda de l'arròs, els ocells i el parc natural, té un altre senyal d'identitat, tot i que menys conegut, el marisc, un producte natural i cultivat que es consumeix majoritàriament als països catalans i una gent oberta i franca que ens ajuda a descobrir aquesta història. Les tallarines, o tallines, com en diuen a València, són un moluscs allargats i de closca fina, molt comuns a les costes mediterrànies. A casa nostra es collen bàsicament al delta i a la costa de València, on darrerament han anat molt a la baixa a causa de la sobreexplotació. Necessant veure gent a les platges que mentre es banya grata la sorra la recerca de tallarines Tot just tretes de l'aigua es poden menjar crues allà mateix amb tot l'esplet de gustos que contenen Al Delta, des de sempre, la gent ha acollit marisc a la platja D'unes a tres generacions en sa, aquesta pràctica s'ha encaminat cap a la comercialització i la gent ha intentat dedicar-s'hi. El 1983 es va fundar la confraria Sant Joan, a Daltebre, on s'apleguen els tallerinaires i els pescadors. als pescadors de la localitat per donar una sortida millor al producte i unes certes garanties als pescadors. Aquí no hi ha temps de veda. Els cèlebres quatre mesos de treva en la persecució del marisc, maig, juny, juliol i agost, que a més coincideixen amb el període de fresa a qui no es poden observar, precisament perquè és quan hi ha més producció. Reivindicacions que semblen cada cop més necessàries, ja que darrerament s'ha afegit un nou inconvenient, la presència furtiva o amb llicència de mariscadors del País Valencià que, esgotat molts bancs de tallarines, es desplacen al Delta. I és que les comarques de més avall de l'Ebre són les principals consumidores d'aquest excel·lent marisc de platja. Si em permets un incís, si no haguessin construït d'una manera absolutament anormal, totxo i més totxo, aixecant hotels i aixecant escalets d'edificis que ara no serveixen, no s'hauria encarregat la quantitat de coses que s'ha encarregat de la riquesa marina de la costa del País Valencià. De fet, més del 60% de la producció se'n va precisament a València perquè hi ha molta demanda. Un 5% es queda al Delta i la resta ve a Barcelona. A Barcelona que som gran consumidors. Bé, una part és adquirida a les grans superfícies Els tallerinaires, que representen un petit percentatge de la població activa, han de compaginar la seva feina en la pesca o d'altres activitats al camp. A banda de Taltebra, la llotja de Sant Carles de la Ràpida d'Arrel Antiga també comercialitza la tallarina. Ja ho diuen, que costa ser profeta en casa pròpia, i la tallarina n'és un bon exemple. Al Delta, els restaurants ofereixen una àmplia mostra de plats amb productes de la zona. La tallarina, en canvi, no es troba a tot arreu. Es tracta d'un marisc humil i modest que es guarda prou d'explotar els seus encants. A les cases dels pescadors se saben un munt del bon gust i la finor del molusc. de com és d'excel·lent una rosa banda feta amb tallarines, del millor aperitiu a base de tallarines al vapor, fregides amb oli o fetes amb un bon sofregit de tomàquet. Però, per poder-les trobar en una taula, caldrà buscar aquells restaurants que en cuinen. O bé, recórrer els restaurants del País Valencià i fer alguna picadeta on ben segur que destacaran les tallines moltes sortides del Delta. Proveu-les a la Pepica a la platja del País Valencià del Cabanyal. Ah, del Cabanyal. Bé, la Pepica i tots els restaurants del Passeig de Neptuno. Preparen uns plats exquisits... S'està fent la boca aigua. Tallarines, sí, sí. És l'hora de sopar, eh? I amb tota classe, i amb busclos, i amb... Sí, però les tallarines allà és que són la seva especialitat. I les clotxines, les clotxines les fan també molt bé, molt bé. Bé, de la manera mateixa que anem a collir les tallarines a les platges, als extrems del delta, al seu eucaliptus, la marquesa, etcètera, L'altre marisc del... del què? Del taic. Si és del delta, és del taic. Ja, cal cercar-lo a les tranquil·les badies que es formen erradors de les banyes del delta, el fangar i els alfacs. Segons Josep Ramon Castells, de Marisc Mediterrani, una de les principals empreses productores que també es dedica a l'exportació i a la importació, quan el producte d'aquí s'acaba, aquests són els principals centres de producció de musclos i ostres. Són els hereus d'uns vivers pioners que als anys 60 foren desplaçats del port de Barcelona cap al Delta. Molt bé, doncs ja hem anat... al Delta, i hem parlat una miqueta dels mariscadors i de les tallarines. I del port de Barcelona van acabar de produir-los en molts llocs perquè deien que tenien gust de petroli dels vaixells. Oh, naturalment, perquè hi havia molts vaixells. I si la Ribera de Cabanes, com he dit abans, no se l'haguessin carregat a base de duquins, doncs també seguien tenint una bona producció. Molt bé. Bé, doncs, després d'aquesta explicació sobre les tallarines que han fet obrir una miqueta a l'apetito per l'hora de sopar, ara parlarem una miqueta més bé al català. Doncs vinga, endavant amb aquests rodolins d'allò més fins. Sí, veus, ja ho has fet tan bé, tu. Una vistosa parella s'asseu al taulell d'un bar. Sembla que porten ganeta i ell demana tot cridant. Xicot, porta un bocadillo. Digue sandwich o entrepà. De salxitxa o de formatge? No, d'atun i amb força pa. Atun? Has de dir tunyina. Renoi, si que ets prim mirat. És que penso en la campanya de Parleu bé el català. Jo el voldré de mantequilla, diu la noia tot fumant. No és mantequilla, és mantega, això que tu has demanat. Ja veuràs, deixa't de cuentos i serveix-nos l'entrepà. Veus? Ja no has dit bocadillo. Alguna cosa he guanyat. Pel que fa a deixa't de cuentos, el correcte en aquest cas és dir deixa't de romansos. Ah, quin cambrer més il·lustrat. La lliçó fau profitosa. Puig tot menjant l'entrepà, la parella comentava hem de polir el català. Bé, i ara ja posarem la sintonia de la poesia. I bé, del català passem al castellà, perquè avui, com que ens ha sortit a l'efemèrides Salvador Rueda, que és tot un clàssic i un gran creador de sonets, doncs el recordem, com hem dit abans, amb aquests versos magnífics que escrivia a rima, ritme i mida. La copla. Tiene la mariposa cuatro alas, tú tienes cuatro versos voladores, ella al girar resbala por las flores, tú por los labios al girar resbalas. Como luces tu túnica, tú exhalas de tu forma divinos resplandores y fingen ocho vuelos tembladores tus cuatro remos y sus cuatro palas. Ya te enredas del alma en una queja, ya en la azul campanilla de una reja, ya de un mantón en el airoso fleco. En el pueblo andaluz copla has nacido y tienes ave musical tu nido de la guitarra en el sonoro hueco. La cigarra. Silencio. Es la cigarra, la doctora, la que enseñó Virgilio la poesía y dio a las viñas griegas su armonía, cual bordón inmortal de luz cantora. Aún pasa con su lira triunfadora, ardiendo en entusiasmo y energía, Encerrado en sus élitros va el día, escuchad su canción abrasadora. Ser en la roja siesta enardecido es un ascua del sol hecha al arido que a su propio calor fundirse quiere. Quema el cantar su real naturaleza, canta por el amor a la belleza, canta a las almas y cantando muere. El copo. Tiñes el mar de azul y de escarlata. El sol alumbra su cristal sereno y circulan los peces por su seno como ligeras góndolas de plata. La multitud, que alegre se desata, corre a la playa de las ondas freno y el musculoso pescador moreno la amalla coge que cautiva y mata. En torno de él la muchedumbre grita, que alborozada sin cesar se agita, doquier fijando la insegura huella. Y son portento de belleza suma la red que sale de la blanca espuma y el pez que tiembla prisionero en ella. Cal reconèixer que el sentit de composició del sonet és perfecte. Les síl·labes ben comptades, ben escrites, ben posades. Evidentment que se'ls nota el pas del temps. Tu creus que suena un pelín refitolero, allò que diuen una miqueta garrigló. Però ens hem de posar a la primera meitat del segle XIX. No, no, s'ha de reconèixer que realment la mètrica la té perfecta. La mètrica és perfecta, però també és la manera d'expressar-se d'aquell temps. Ja posarem la sintonia final. Estem al final. O sigui, ens ha passat una hora volant. Com corre el temps? Com corre? Bé, doncs, us volem recordar que el proper dimecres tornarem a ser amb vosaltres. Ah, perquè dissabte és la Consti, no hi ha audició, no? No ho sé, sí. Ah, doncs escolteu-nos el dia de la Consti, clar que sí, clar que sí. I sent repetició d'aquest programa que estem fent avui, però el dimecres vinent us oferirem un altre d'aquests programes de 60 i més. Doncs fins aleshores, a reveure. A reveure. Gràcies.