Constitució, llengües i cultura: efemèrides i agenda

Fins demà! Seixanta i més... Avui és dimecres, dia 5 de desembre de l'any 2012. Dia internacional dels voluntaris. Veus? Voluntaris? Ens toca estar aquí perquè som voluntaris. Sí, i tant. I vigília de l'aniversari de la Constitució de 1978. que fou aprovada en referèndum i és la novena que té l'Estat. Avui és el 339è dia d'aquest any de traspàs. I ens en queden quants, Joana, per finalitzar? Ah, 26. Només? Només. Ai, com corre. No, no, que ja vam dir el dia passat que el temps no corre. No, som nosaltres que correm. Som nosaltres que passem, exacte. Sí, sí, sí. Demà, com hem anunciat la Consti, serà una mica més veterana. I avui recordarem alguns punts d'aquesta màxima llei escrita de l'ordenament jurídic de l'estat espanyol. Escrita ja fa uns anys. Alguns dels punts s'haurien de revisar. I tant que sí, després en parlarem una mica. Perquè la societat avança i la Constitució ja té molts anys. I aquests dies que se l'estan tirant pel cap els uns pels altres i no hi ha acte públic en què no surti l'esquerra Ja és com un espantall, no, la Constitució? Sí, amb l'excusa de la Constitució. Vengo y te veo. Amb l'excusa de la Consti ens aixequen la camisa. Bé, doncs, des d'aquí, per fer-vos companyia, tornem amb vosaltres i esperem que els temes que tractarem siguin del vostre gust. Avui és festivitat de Sant Gerard, Sant Julià... I Santa Madrona Felicitats a totes i a tots els que celebreu avui el vostre sant i aniversari Ah, i molt especialment a qui ens escolteu el dissabte Felicitar a totes les inmes, conxes Conxites Concepciones Inmaculades Clar que sí Totes les que celebreu aquest dia t'han assenyalat una de les millors festes de l'any I tant que sí Bé, us saludem des d'aquí A Ràdio d'Esvern, on vivim? Amb tu, jove, i amb tots vostès, senyors menys joves, Sant Just en directe. Des de 60 i més a Ràdio d'Esvern, 98.1 de la freqüència modulada. Com sempre, posem la mirada en tot allò que ens sembla que pot interessar a les persones grans i, per què no, als joves que ens vulgueu escoltar. Benvinguts, oients d'Esvernians. Recordem, com sempre... algun fet que va succeir tal diga com avui, fins i tot alguna cosa interessant o divertida que us hagi passat a vosaltres i ens la voleu explicar. Aviam, si es trobeu, trobeu el moment de trucar-nos. Sabeu que ens podeu trucar al 93 3 7 2 36 7 61, aquí, a Ràdio d'Esvern. Fins a les 9 de la nit teniu temps. Molt bé. El dissabte no. El dissabte anem en diferit, avui estem en directe. No oblideu que ens podeu escoltar sempre des del vostre ordinador. Tots els programes d'aquesta emissora municipal són a la vostra disposició quan vulgueu i des d'un vulgueu. I també ens podeu deixar missatges a Facebook, busqueu el Facebook de Ràdio d'Esvern, I el missatge que ens proposeu, la sugerència que ens digueu, doncs us la contestem també a través de Facebook i de la ràdio. I tan senzill com escriure el vostre cercador, radiodesverb.com, i clicant tot seguit la ràdio a la carta, a qualsevol hora, de qualsevol dia, podeu escoltar 60 i més o el programa que vulgueu de Ràdio d'Esverb. Recordeu quantes constitucions ha tingut l'estat espanyol? Qui van ser els pares de la Constitució del 78? Caldria reformar-la? Si voleu parlar d'aquest tema o un altre que ens proposeu, truqueu-nos, tornem a repetir, al 93-372-3661. Posem música. Bona nit. Esdeveniments que van tenir lloc un dia 5 de desembre al nostre país i en altres indrets del món. Tal dia com avui, però de l'any 1705, a Barcelona, al Palau de la Generalitat, s'hi celebren Corts per darrera vegada fins al 31 de març de l'any següent. Van ser convocades per l'Arxiduc Carles III. I el 5 de desembre de l'any 1810, a la província de Cádiz, les tropes invasores franceses inicien el setge a la Isla de León. Aquests fets estan publicats al número 5 d'una col·lecció de còmics que porta per títol Doce del Doce. És a les tendes de còmics i parla, evidentment, de la Constitució de fa 200 anys i quins fets la van dur a terme. Per la mateixa data de 1851, s'inaugura a Mèxic la primera línia telegràfica. I posats ja al segle XX, el 5 de desembre de 1914, Gran Bretanya, França i Rússia ataquen l'imperi turc-otomà durant la Primera Guerra Mundial. Un altre 5 de desembre, però de l'any 1950, l'Assemblea General de les Nacions Unides inicia relacions diplomàtiques amb membres del govern de l'Espanya franquista, donant l'esquena a les autoritats de la República Espanyola a l'exili. Van ser ben bandarres, eh, també? Sí, sempre. Aquí a Espanya, a l'estat espanyol, l'estranger no les ha ajudat mai. Mai? No, no, no. No, perquè si era una república legalment constituïda, què van fer? Els hi van fer la punyeta i, malauradament, em sembla que avui ens segueixen fent la punyeta. Igual, igual, igual. Encara que facin la gara-gara i ens facin la pilota, després, nasti de plàstic. I el 5 de desembre de l'any 1994, a la província de Huelva, el Parc Natural de Doñana és declarat Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO. Fantàstic, el parc natural de Donyana. Sí, ha estat un parell de vegades, no fa gaire, i és un goig. És una meravella. Només veure aquells ocellets que... Els ocells. Nosaltres vam arribar a veure també cabirols. Sí. No, no. Fa molta gràcia a mi que ells tan petitons que van a Saltirons, que els hi diuen Correlimos, i que he vist que aquí també n'hi ha. I no sé quin nom tenen en català, els Correlimos. Ja ho mirarem, sí. Bé, Quatre anys després, el 5 de desembre de 1998, també són declarats Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO més de 150 gèciments de pintura rupestres d'art llevantí de l'art mediterrani de la península ibèrica. Més, eh?, que em sembla que has dit 750 i van ser 750. 750. O sigui que tenim per aquí, ara que han discutit darrerament els polítics que estan, que vecen, quan es tiren els plats pel cap, alguns que han dit que fa 5.000 anys que si ja érem així, ja érem aixà, eren tot poblats ibèrics, tot poblats ibèrics diferents. Cada un tenia el seu tarannà. Sí, però jo també una vegada vaig assistir en una exposició al Palau Moja, I realment era del mateix estil del que tenim aquí, a la Penya del Moro. I resulta, que vam anar amb un autocar de l'Ajuntament, un dels organitzadors estava molt disgustat, els organitzadors de la visita, perquè només que parlaven dels hiberts de la banda de l'estat espanyol. Els importants, que tenim molts i molt importants aquí a Catalunya, no hi havia ni una figureta. Els laietans, o sigui, dels laietans descendents, o descendeixen els catalans que venen de catalans de molt lluny, de molt lluny, de molt lluny. Aquesta part no es va comentar. És una exposició que està una mica... que no era correcta. Ara, la majoria dels que som aquí no descendim dels laietans, venim d'altres punts i d'altres llocs i ve absolutament iguals. Bé, recordem també que el 5 de desembre de l'any 2002, d'això fa molt poquet i ho tindreu molt present, als hostalets de Pierola, al costat tanmateix de Piera, a la comarca de l'Anoia, un grup de paleontòlegs de l'Institut Miquel Cruzefon, dirigits per Salvador Moyà-Solà, hi troben l'escalet, o més ben dit, els ossos amb els quals després van construir l'escalet, del Pierola Phitecus catalàunicus, al que li van posar el nom de Pau. Sí, sí, me'n recordo. Va ser molt divertit. Un any després, el 5 de desembre del 2003 a Barcelona, s'hi constitueix el Parlament de Catalunya de la setena legislatura. I per la mateixa data del 2004 a València, s'hi inaugura el Fòrum Mundial de la Reforma Agrària, que va durar quatre dies. Bé, ara deixarem de parlar i posarem unes notes musicals. Bona nit. Bé, continuem. Persones que van passar la història i van néixer tal dia com avui. De l'any 1803 recordem la força poètica de l'escriptor rus Fyodor Tiutchev. I del 1830 la literatura romàntica de la popular Cristina Rossetti. Hem triat un parell de poemes d'aquestes dues personalitats. per acomiadar el programa d'avui. Passem ara a recordar personatges molt propers que van néixer un dia 5 de desembre. L'any 1939 ho feia l'arquitecte i urbanista català Ricardo Bofill. És autor d'una extensa obra teòrica amb títols tant representatius com Espai i vida, La ciutat de l'arquitecte o El dibuix de la ciutat. Amb reconegut prestigi arreu del món, algunes de les seves obres més famoses són l'Hotel Vela, de Barcelona, l'edifici Shiseido, de Tokio, el Corso, de Praga, i l'Auditorio Miguel de Libes, de Valladolid, les Torres Casablanca, al Marroc, el Teatre Nacional de Catalunya o el Val d'Encet, de Sant Just d'Esvern, entre d'altres. Que ho tenim aquí mateix. O sigui, vagis per on vagis, gairebé el veus sempre. A més, és curiós que tots aquests i molts altres en té. Seria una lliça interminable. Jo he vist a París un gran barri per la burgesia fet... És una preciositat. Molt tranquil, ple de jardins. M'agrada molt. Però mira el Walden 7, si és estimat pels japonesos, que alguns... Autors i... No, autors no en venen. Sí, també en venen. També en venen d'autors, però sobretot els que han tingut molt d'interès són editors japonesos i gent del món del llibre que han tingut molt d'interès en visitar el Waldenset quan han estat aquí. Sí. I el consideren un edifici d'una originalitat i una bellesa extrema. Bueno, cert se té que hi ha al món d'aquest tipus de construcció per mòduls. Sí, sí. I el 5 de desembre de l'any 1946, un altre català mundialment famós naixia al barri de Sants de Barcelona. Ens referim al gran tenor Josep Carreras. Ha cantat els teatres i festivals més importants de tots els països, des del Teatre a l'Escala de Milà fins al Metropolitan de Nova York, passant pels millors escenaris d'Europa i Amèrica. En només 11 anys, debutava al Gran Teatre del Liceu com a soprano masculí en el paper de Trujaman, del retablo de Maese Pedro, en música de Manuel de Falla i text de Miguel de Cervantes. Això sí que ho diem totalment de memòria, perquè hi érem, no? Jo almenys hi era. De figurant, jo no cantava, estava de figurant, anava a l'Institut del Teatre, i va ser un goig, va ser una il·lusió, i a més és allò que se t'enconjia el cor de veure que veies una persona diferent, Diu, veure cantar en carreres per primera vegada, no? Sí. I ja veus, era un nen d'11 anys. Sí, sí, però sempre cantava. Sí, sí, sí. Aquest xicot sempre cantava. Mira, de fet, ja va començar a cantar als 6 anys, el 1953, l'endemà de veure el Cine Gallarre... Sine Gallarre era a Sants, al costat mateix del carrer Gallarre. Jo vivia en front, al carrer Bat, que estava en front. Doncs va veure la pel·lícula de Mario Lanza, El Gran Caruso. Fantàstica. I el petit Carreres feia escoltar tot el veïnat, la dona immòbile de Rigoletto. Els seus pares van quedar tan meravellats de veure que cantava a tot hora que el van inscriure, amb molt bon criteri, al Conservatori de Música del Liceu. Bé, molt bé. Doncs escoltem, en Carreres, amb una cançó, deliciosa del nostre folclore català. ... ... ... ... L'ocell rei de l'espai va pels aires volant cantant a l'espai Seguim en les veus prodigioses, ja que el 5 de desembre de l'any 1950, naixia a Sant Fernando a Cádiz el canteor andalús José Monge Cruz, conegut artísticament com a Camarón de la Isla. Revolucionari del flamenc, està considerat per a crítica i públic com el millor canteor de la història. I alguna necrològica, ni que sigui una, recordem també avui. Sense abandonar la memòria de veus superdotades, ja que el dia 5 de desembre de l'any 1953, Moria als Àngels, a la Califòrnia, el xarro cantor Jorge Negrete. Magnífic baríton que fins i tot havia cantat òpera i sarsuala, ho van poder comprovar la pel·lícula Teatro Apolo, la fama universal li van donar les ranxeres. L'hem posat en alguna ocasió, ara no el tenim a mà, però en tot cas el proper dia el tornem a posar i tornem a escoltar Jorge Negrete, però el més curiós és que ell volia seguir amb l'òpera i amb la Sarsuela i no el van deixar, tenia tant d'èxit i es van fer tan popular en les ranxeres que el van començar a contractar. Clar, i The Money is Money. Clar, però fer pel·lícules de ranxeres les hi pagaven molt bé i llavors... i va tenir molt èxit com a actor de cine i les dones se'l halaven i un dia li van fer la proposta per fer aquesta pel·lícula i van dir almenys ja que no deixeu cantar Òpera ni sarsuela fem una pel·lícula dedicada a això i allà l'home s'hi va volcar i a teatre Apolo va poder cantar Òpera ni sarsuela i demostrar que era un baríton a més un baríton d'escola i una persona que treballava molt a fons tots els temes que s'estudiava havia memoritzat milers de lletres sí, sí Bé, ara posem música. Bona nit. Bona nit. Noches de Moscú. És una versió molt animada i molt ballable. M'agrada molt. Molt, molt. Bé, i ara, de què parlem? Mira, abans que me n'oblidi, perquè ara mateix he rebut el comunicat a internet, tu també l'hauràs rebut per correu postal, perquè l'han enviat de la Biblioteca de Sant Just, de tots els qui estem subscrits i els que estem afiliats a la Biblioteca, que el proper dijous... no demà, sinó el de la propera setmana, el dia 13 de desembre, a la Biblioteca Joan Margarit d'aquí Sant Just hi haurà la presentació del seu darrer llibre de poemes, Es perd el senyal, del qual, per cert, ja en vam llegir aquí tres o quatre poemes. El mateix dia que va sortir publicat i ens va presentar a les llibreries de Barcelona, aquí el vam anunciar i en vam llegir els poemes. Sí, ja vam parlar perquè aquí a Ràdio d'Esvern la Carme li havia fet una entrevista i ho vam comentar-ho. I la propera setmana, com que som uns entusiastes admiradors de Joan Margarit, tornarem a llegir un poema que desperta el senyal, ja que és la propera setmana. Ell els llegirà molt bé en la presentació perquè és un gran recitador. Ah, és un gran rapsoda. Molt, molt, molt. Perquè és curiós que hi ha poetes, jo he anat a presentacions de llibres de poesia llegits per l'autor, que el segon poema ja està mig adormit tothom perquè llegeixen... No, no, no. En Margarit és que li dona un sentiment que, escolta'm, nosaltres no li arribem ni al forro de la sabata. Té capacitat actor i, clar, reuneix aquesta propietat que no tots els poetes la tenen. No, no. Bé, i ara què? Què recordem? És que ho hem dit abans, que parlaríem una mica de la Constitució. Almenys recordem la gestació de la Constitució espanyola de 1978. Avui ja he entrat a internet i he vist que n'hi havia moltes d'abans, o sigui, almenys intens d'abans de després, sobretot la primera amb cara i ulls, com tu deies, era la Pepa. La Pepa, 1812. Però hi ha algunes coses de la Pepa que són guapíssimes i de rabiosa actualitat i algunes altres que són molt ràncies. Però tu pensa, l'època en què es va fer aquella Constitució, la societat era diferent, el temps que es vivia era molt diferent i les circumstàncies també que regnaven en aquell temps a l'estat espanyol eren molt diferents. Clar, avui diu, fa una olor a naftalina que és massa, però... Però perdona, el pitjor de la... perquè jo l'he estat llegint perquè hi ha una exposició a Càdiz, a la qual... molts dibuixants de tot l'estat espanyol hem fet vinyetes sobre articles de la Pepa. I, curiosament, els més avançats, alguns són més progressistes que els actuals, són els que es van carregar després. Ferran Seté... Ah, el Ferran Seté va fer un desastre. En primer lloc, no ja es va carregar els articles. No la va acceptar. No la va acceptar. Després es va veure obligat, però va fer unes constitucions en què va... Precisament, l'apartat en què defensava la Pepa, la Constitució de fa 200 anys, la fraternitat entre tots els pobles d'Espanya respectant les seves diferents llengües i les seves diferents costums i les seves diferents cultures, la de defensar la dona i posar-la a igualtat amb l'home, això va ser revocat? Va ser... Llavors hi havia un masclisme imperant i sobretot... amb el deseado, que no sé què van desitjar, perquè ja m'explicaràs, tota les desgràcies que va arribar a fer aquell bon home. Su graciosa majestat va dir que les dones eren ciutadans de segona i que, per tant, no tenien ni dret ni vot. I dius, escolta, com és possible? I, a més, ho van acabar acceptant. Recordem, doncs, ara almenys la gestació de la Constitució Espanyola de 1978. Que és la que està vigent. Que també s'ha de tocar una mica perquè hi ha coses que també ja comencen a fer olor a rança. Sí, sí, sí. Ja ho comentarem, ja, perquè hi portem algun article que jo el discutiria. El 15 de desembre de 1976... Es ratifica la llei per la reforma política que posa punt final al règim franquista i obria el camí a unes Corts Constituents amb la qual cosa s'obre un procés que culminarà amb l'aprovació per referèndum del 6 de desembre de 1978 de la Constitució actualment vigent. Amb les eleccions del 15 de juny de 1977 es formen unes Corts Constituents formades per dues cambres el Congrés i el Senat. Es va elegir una comissió constituent del Congrés, la qual designa una ponència integrada pels diputats Gabriel Cisneros, de UCD, Manuel Fraga i Dibarne, de Alianza Popular, Miguel Herrero i Rodríguez de Mignon, de UCD, que era Unión de Centro Democrático, Gregorio Peces Barba, Socialistas del Congreso, José Pedro Pérez Llorca, de UCD, Miquel Roca i Junyent, minoria catalana, i Jordi Soler Tura, del Partido Comunista d'Espanya. Aquestes set personalitats seran conegudes popularment amb el nom de pares de la Constitució. Després de rebre 3.100 esmenes al text inicial, Déu-n'hi-do, 3.100, o sigui que van estar dies trencant-s'hi la closca. Fou redactat un segon projecte que va ser aprovat per les dues cambres i per referèndum pels espanyols el 6 de desembre de 1978. Recordeu que tots ens van donar el text perquè ens el llegissin. Sí, i els nanos els hi van donar a l'escola, també. Els nostres, amb paper més bonic, més adornat, i els nanos, més senzill. Però era obligatori en aquells dies comentar... els punts de la Constitució a les escoles. Sí, a més, la gent que treballava en el món editorial i en el món de la premsa en trèiem molt de tema i molt de suc de tots aquells articles que, recordem, van ser aprovats el 88,54% de vots afirmatius, o sigui que van ser aprovats per tots nosaltres. La Constitució de 1978 dona lloc a un sistema democràtic que es pot homologar amb les altres democràcies occidentals. Proclama els drets fonamentals, les llibertats públiques, la divisió de poders, la sobirania popular i un estat social i democràtic de dret que adopta com a forma de govern la monarquia parlamentària. La Constitució de 1978 reconeix plenament les comunitats autònomes. Recordem que en aquella ocasió, jo treballava en una revista d'actualitat, i vam fer una coberta que era... Tu recordes el queso en porciones el cacerillo? Sí, clar. Bé, són els formatjets que ens ensenyen quan les eleccions... Doncs cada formatxet li vam posar la bandera d'una comunitat autònoma. I a més, al titular li vam posar España Nación de Naciones. I aquí es va remallar el picote de gent que ens va posar caldo, de gent que ens va insultar, de gent que ens va aplaudir, un tot i tot. Recordem que l'estructura de la Consti té un total de 169 apartats. El preàmbul es troba fora de l'articulat i no té força obligatòria. Títol preliminar, recull els principals, els principis generals de l'ordenament constitucional, articles de l'1 al 9. El títol primer és dels drets i deures fonamentals. Capítol primer, dels espanyols i els estrangers. Capítol segon, dels drets i deures fonamentals, comprèn de l'article 14 i dues seccions, ja ho dic bé, Fins l'article 38. Jo ja entraré en els articles i els números perquè això... Però escolta'm una cosa, vols dir que això a la gent els hi ve tant títol i tants articles? Fem una miqueta de síntesi. Sí, perquè és només recordar que uns parlaven dels drets fonamentals, els altres de les garanties de les llibertats, els altres de les cambres, de l'elaboració de les lleis, i aquí és llegint-ho... Els nombres i els números és que això... Clar, i a més saps què passa que per ràdio tant número i tant article no els... Després, aquí hi ha algun de l'Organització Territorial de l'Estat, Principis Generals... De les comunitats autònomes, però clar, no explica l'essència d'aquest articulat, diguéssim. Oi, els tinc tots aquí, els articles. Sí, no, no, però... No els llegirem, no els llegirem. Els pobres oients, els hi donem una tabarra perquè aquesta cosa te l'has d'aprendre. En molt de sentit, hi ha moltes ganes d'escoltar-ho. Jo només en recordo un que ara és tema de debat a totes les comunitats, mire he estat diversos dies a Madrid, he escoltat moltes emissores de ràdio i televisió d'allà però també he parlat moltes persones d'allà cosa que aquí no es diu però que veiem els diaris més retros i més carques que per desgràcia jo escolto al matí que canviaré d'ona una emissora nacional per no dir només que escoltes el teu, per tenir una idea d'abast general i escolta'm Hi ha gent que truca a la ràdio o les escolleixen, o que diguin aquelles coses, o tothom té una idea tan equivocada, tan completament diferent de realment el que passa al nostre país. que, escolta'm, a vegades se'n posen els cabells de punta. Ja et dic que s'han llegit molt malament l'article 3 de la Constitució, que ens diu ben clar. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la. Aquí ja ho fem. Però les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d'acord amb els seus estatuts i s'ha de donar coneixement d'elles a les escoles i a totes les universitats de l'estat espanyol. L'ideal seria que tothom coneixés aquestes quatre principals. I sobretot a les universitats. I diu, tercer, la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que ha de ser objecte de respecte i de protecció precisament tot el que s'estava portant a terme ara però quan diuen que ens fixem en la Constitució perquè aquest article no se llegeix no, no, és que agafen la Constitució a format paper per ensenyar-la no per entendre-la l'agafen del revés llavors el ministre verd i tots aquests senyors que tenen, sembla tanta por de la llengua catalana que es llegeixin que tenen el mateix dret de respecte totes les llengües que es parlen a l'estat espanyol no, però és que diuen que aquí la menysprem, diguéssim, la menystenim al castellà. Això no és veritat? Això és una gran mentida, per això dic... Sempre ho explico. El meu nen, el meu net, a casa dels seus pares, a tot arreu, li parlava en català perquè tothom, més o menys, tenim aquesta rel. Quan va anar a l'escola, llavors, al cap d'uns dies... bé, i m'explicava unes coses, però amb un castellà, correctíssim. Dic, on tu has après? Dic, és que els nens a l'escola parlem castellà, i les senyoretes a vegades també ens parlen en castellà. Però heu sentit aquesta setmana a Madrid, amb actes públics, amb companys de feina de la meva professió, i que hem dit, però de d'on sacen que en Catalunya no coneixen la llengua castellana, si jo con todos los catalanes que... con quienes estamos hablando a diario, hablan el castellano exactamente igual que nosotros, tendrán acentillo, no lo tendrán, pero tienen un conocimiento... Però si avui surt a la ràdio, tant que ens exigien en el nostre temps, surt a la ràdio gent amb aquell dolç ascent canari, amb el dolç ascent de les diferents províncies d'Andalusia. I per què el nostre... fa riure? Aquí anem amb un altre article de la Constitució que diu que tots els modismes i totes les formes de llenguatges... O sigui, no només els idiomes oficials... No, esclar, perquè parlen castellà amb el seu gir. Són el castellà, el català, l'eusquera i el gallec, però és que el bable, el castuo i tots els modismes, siguin onubenses, siguin gaditanos, siguin d'on siguin d'Espanya, tenen tot el dret a ser expressats tant per escrit com verbalment. I a més, quan parla de les banderes, que diu que la bandera d'Espanya, formada per tres franges horizontals, això ja ho sabem tots, però diu que cal reconèixer també les banderes i ensenyes pròpies de totes les comunitats autònomes i de tot aquest ventall que forma una nació de nacions o de nacionalitats. Per tant, això està escrit a la Consti. Quan diuen que Catalunya és una nació perquè hi ha gent que s'esbalota. Si l'any 78 ho reconeixien i, a més, ho aplaudien i quan anava el Llac a Madrid i el Raimond tenien un excitarra tremenda. No, no, no. I els productes catalans i els empresaris catalans eren, diguéssim, dignes de respecte i eren el tren que portava el país endavant. I escolta, com ells hem tornat. Jo recomano a moltes persones que estan... llançant-nos la Constitució pel cap, que facin el favor de llegir-la, perquè ens l'han capgirat i ens fan fer creure, ens volen fer creure una cosa per una altra. Jo, clar, avui, quan m'he començat a llegir els articles, dic, però, què diuen aquesta gent? Escolta, el que els hi hem de posar és... Els que la giren del revés, el que els hi hem de posar és els segadors, no? I dius, què volen aquesta gent tan ofana i tan superba, no? Sí, sí. Bé, Ara parlarem d'un aniversari. Posant una miqueta de música, potser. Ara la posarem... Ah, espera't, espera't. Ah, quan ens sembla torni a tocar. Ja sé de què vols parlar, que ho vaig llegir l'altre dia. La mítica pel·lícula Ambogard i Berman celebra els 70 anys sota l'ombra d'una polèmica seqüela, perquè volen fer una altra versió, i com sempre, que em perdonin. Ho vaig llegint a l'avantguàrdia de diumenge, perquè a Madrid comprava l'avantguàrdia al País. L'avantguàrdia arriba també, no pensis tu. Segons quins llocs sí. A tot el centre de Madrid es ven la Vanguardia. Però jo he anat d'això, a la Vall d'Aran, a dalt, a la Viella, i, escolta, m'hi ha a parlar de Vanguardies, eh? Però com vas tu a la Vall d'Aran a buscar la Vanguardia? La Vanguardia es ven a les ciutats, perquè la distribució... Ah, però, escolta, també, bé que hi havia els diaris de Madrid, el que passa és que, com allà va molta gent de Madrid, doncs porten els diaris de Madrid. El problema és la distribució. La distribució és molt problemàtica. Suposo que deuen llegir més aquella que aquesta. Mira, també ho traiem del diari. És un article que signa en Francesc Peyron, que és el corresponsal de la Vanguardia a Nova York. I diu, el primer que apareix a la pàgina en línia és una citació. No és el repte dels dòlars. És el desafiament dels ideals i de les idees. Si el productor d'una pel·lícula només veu dòlars, crec que l'esforç d'aquesta producció fracassarà. Ho signa Harry Warner, fundador i president de la Warner Bros. D'aquest estudi han sortit pel·lícules memorables. Així, el passat 26 de novembre va ser el 70è aniversari de l'estrena de Casablanca, una fita en la cinematografia, un clàssic que apareix a les llistes Dels millors films de tots els temps. Una peça gairebé perfecta. Malgrat que el director Michael Curtis només disposava de la meitat del guió quan va començar el rodatge. Un cel·luloide vinculat per sempre més a una cançó. As times goes by. I un pianista celebèrrim per una frase. Torna-la a tocar, Sam. Casablanca representa la nostra comprensió més fonamental que les pel·lícules han de ser i com ens afecten, afirma el professor Noah Isenberg, que treballa en un llibre sobre aquest títol. Pràcticament cada línia de la narració toca en la humanitat que tenim en comú, afegeix en un article publicat al Wall Street Journal i que ha causat en renou entre els adoradors del riqui cafè. d'aquest triangle amorós en temps de l'ocupació nazi al nord de l'Àfrica. Pel·lícules com Casablanca no es fan cada dia ni cada dècada, per això molts cinèfils estem angoixats ara que sabem que possiblement se'n farà una seqüela. Vol dir en anglès un remake, repetir-la. Sí, ja ho sé, ja n'hem parlat ja en els programes de cinema de la... com es diu, de... el canal aquest que dóna tant de cine, la Paramount. La Paramount, sí. La Paramount Canal i també un altre canal, em sembla que és el d'Entrena 3, que també hi ha... Sí, tot cine. No sé si és Entrena 3 o la Sexta 3, un que dóna tot cinema. Sí, sí, la Sexta. I avui hi ha un debat de la gent que està a favor i moltíssims que estan en contra. Si va ser una pel·lícula tan supermaca, tan superben feta i tan supersentimental i amb un argument tan fantàstic, ja és una obra mestra, no ho toquis perquè han fet un remei de psicòsis del Hitchcock i l'han destrossat han fet un remei també de Crimen Perfecto però aquesta encara està bé aquesta la vaig trobar no sé si és el Vigo Mortensen que li dona una personalitat inquietat és diferent és molt diferent perquè la Grace Kelly tenia una personalitat poqueta cosa desmallada en aquella pel·lícula i ho feia molt bé i voler col·locar una persona tan avançada com la Quim... Com es deia? Quim Basinger. No, és la Quim Basinger. No és que em recordo ara qui la feia. És la noia aquella que parla molt bé castellà. Bé, és igual. Resulta que una noia que està empleada a les Nacions Unides i tot això... Bé, si algú recorda que ens truqui, que ara jo no em recordo del nom de la... Sé qui vols dir, recordo la seva cara, però no recordo el seu nom. Sí, això mateix. Per això ens hem d'apuntar les coses, les coses de l'edat. Bé, és igual, és que ara ha sortit això. doncs no se surt també de l'esperit de l'obra primera. És que era una altra pel·lícula. No tenia res a veure. No li posis el crimen perfecto. Llavors hi hauria d'haver posat... Hi havia una diferència. Una era crimen perfecto i l'altra era el crimen perfecto, almenys en la versió espanyola. En cap, Psicòsis va ser un calc de la pel·lícula, però... Un desastre, un bon. No, no, no he tingut el gust de veure-la. I em va deixar tan mal gust que quan van tornar a fer Psicòsis, la versió original del cinema lié que l'han fet aquest estiu, l'he tornat a anar a veure perquè dic almenys que em quedi a la primera. Aquella va ser una gran pel·lícula. Bé, tornem a Casablanca. No, tornem, escoltarem uns fragments de música i estem completament disconformes a que facin aquesta seqüela. Vinga, doncs, torna-la a tocar, Marc. Que bé que la tocava, Sam. Molt bé, molt bé. Una meravella. I la cara que va fer Humphrey Bogart quan sent la melodia és que és d'antologia. I qui a punt la tenia el Marc, veus? Sí, home, clar que sí. I a més en el moment just de la melodia. En el moment adequat. Bé, també parlem de música perquè el gambista i director d'orquestra celebra en Jordi Savall els 25 anys de la Capella Reial amb una temporada dedicada a la pau. Diu, se vall a la recerca de la pau original. Això també ho vaig llegir a l'avantguarda el diumenge. Es nota que comprem els mateixos diaris. Sí, més o menys, sí. Que passa que jo el diumenge sí que el tenia en castellà, veus? En català no el vaig trobar a Madrid. Si eres a Madrid, clar, home. Diu que qualsevol excusa hauria estat bona, en Maricel Xavarria, qui fa la crònica, Però el 25 aniversari de la Capella Reial de Catalunya, la formació vocal fundada per Jordi Saball i la recentment desapareguda Montserrat Martí, ha servit a l'auditori per fer una declaració d'intencions en el sentit de valorar la presència de Saball en qualitat d'artista resident com un tret identitari de l'equipament. Així ho va fer Joaquim Garrigosa, director de l'auditori, durant la presentació del cicle el so original, en què Savall puja a l'escenari amb els conjunts Esperion XXI, la Capella Reial i Le Concert des Nations. No sé si ho he dit bé, això. Jo tampoc. Espera. El Savall ha editat el seu llibre, el disc llibre, Pro Pachem, amb reflexions de Pânica, Marnissi, Morin i Tàpies. A Pânica la vaig conèixer personalment, els temps que treballava. Ah, que aquell senyor també parlava, com els àngels. Tant ell com el seu germà, d'una saviesa extraordinària. Bé, i ara també, una miqueta, parlem del cicle líric Les veus del monestir, de Pedralbes. Ara, la propera obra, que serà el 21 de desembre, el proper recital, els anirem comentant durant tot el temps, és La veu de Cristall. 21 de desembre, A les 19 hores, obres de Menotti, Bernstein, Strauss, Mozart i molts més, en la veu de la soprano Isabel Rodríguez. Home, ja que sou al Monestir de Pedralbes, aprofiteu per veure els nous quadres de la Fundació Tita, Tita Cervera, la Fundació Tissen. Han posat nous, no? Sí, n'hi ha de nous. Jo vaig veure la primera versió, hi havien 70. Clar, el que passa és que havia deixat els més, diguéssim, religiosos. I si aneu de viatge a Madrid per aquestes festes, que hi ha ofertes molt bones de les agències de viatges, hi ha l'exposició també dels nous quadres de la Tita Cervera. Bé, ho diem així en plan col·loquial, no?, com si la coneguéssim, però és la Fundació... La col·lecció en Carmen Thyssen, sí, sí. Perquè és d'ella, és la seva particular. I la seva col·lecció particular ha deixat uns grans quadrets aquí, però el gruix de l'obra es pot veure a Madrid, al Museu Thyssen, que com sabeu estar... Aquells que vam veure amb el meu fill quan es va muntar l'exposició, ja fa uns quants anys, eren 70, me'n recordo. Gairebé tots d'aire religiós. O sigui que la col·lecció es va quedar allà... Ah, i la Duquesa d'Alba també ha deixat la seva col·lecció allà al Centro Cibeles, o sigui, ho dic per si algú va a Madrid. No, a Madrid hi ha també moltíssims museus molt dignes de veure's. Sí, però ara n'hi ha algunes coses d'inauguració recent i l'any passat van inaugurar el Museu del Romanticisme, que és una preciositat del segle XVIII, i el mes passat, o sigui, d'aquest any, acabat d'inaugurar, hi ha la Casa del Lector, el centro de arte contemporáneo del Matadero de Madrid, el que antes era el Matadero, ahora es centro de arte contemporáneo, amb una quantitat de sales d'exposicions on hi ha representacions teatrals, estan les naves de l'Espanyol, o sigui, coses maquíssimes, maquíssimes de veure. Però la casa del lector és una autèntica meravella. Suposo que no deuen patir retallades com aquí. Sí. Sí, que pateixen retallades. Caram, jo tinc amics del teatre i del món de l'editorial i de la cultura a Madrid i tenen retallades i tant que les pateixen. I en l'ensenyament... Tu no has vist, per televisió ho veieu, sobretot en Sanitat a Madrid, les destrosses que han fet? No, en Sanitat han fet més destrosses que aquí, eh? Moltíssimes més, molt, molt. Perquè ja fa dos anys i no sabia ningú, ja funcionaven dos hospitals amb organització fuereña, eh? i a la gent del teatre els han dit que estudien amb decorats, amb vestuaris que l'espectador posi imaginació i esclar, hi ha la gent que trina el que passa és que això estava fa molts anys ja que ho venien construint i esclar, les coses que tenien començades poc a poc al final les acaben i a més la casa de lector és que és molt pràctic perquè pots anar allà a llegir amb un sofà supercòmode tens llibres, informació a través d'ordinadors jo allà m'hi trobava de meravella perfectament Bé, també recordem que a la Galeria Trama hi ha una exposició de l'Eduard Resbier, que és Lins Unzeit. Això jo, com no ser alemany... que em perdonin totes les persones alemanyes que m'estan escoltant. Jo, com he estat una setmana fora d'aquí, no tinc cap exposició d'aquí, les tinc totes de fora. Són quadres de gran format i també, normalment, la Galeria Trama té uns temes més bé tirant... Contemporani, art contemporani. Molt contemporani. Bé, i també, si et sembla, recordarem una miqueta els actes que es faran ara per Nadal aquí al nostre poble. O sigui, el mercat d'artecanies de Santa Llúcia del 14 de desembre fins al 5 de gener. De dimecres a divendres i tots els caps de setmana al Parc del Parador. Ai, m'has d'informar d'uns pastorets que diu que faran a Sant Just, no? O la teniu? Els d'això s'han caigut. Els auriculars. Ha caigut algun artefacte, no us espanteu, aquest soroll són coses del directe. El que passa és que com hi ha fusta a terra... Rellisca el paper coixer i cau. Si et deia d'aquests pastorets conceptuals, que són uns pastorets especials que estan en uns... Ho direm la setmana que ve. Ens informarem bé. El cartell que fan uns pastorets... El dia 23 és diumenge, no? Això sí que he vist, que és el dia 23 diumenge a les 6 de la tarda, hi ha uns pastorets, o contrapastorets, em va semblar llegir, a l'Ateneu de Sant Just. Bé, llavors també, mira, concert de Nadal és de la Coral Harmonia, de l'Associació de Gent Gran de Sant Just. Ah, sí, això he rebut el programa avui a casa. Sí, sí. És el proper dijous, 13 de desembre, a dos quarts de 6 de la tarda, al centre social El Milenari. Ara ja sabeu tots on és, que en vam parlar la setmana passada. Per si algun despistat no sabia on era El Milenari, ja ho vam explicar. I també hi ha un concert benèfic de Nadal, de Just Gospel, el dissabte, dia 15 de desembre, a les 21 hores, a l'Església dels Sants, Just i Pastor, en benefici del Banc d'Aliments de Càritas de Sant Just d'Esvern. I després hi ha hi haurà ball de Nadal per a la gent gran el dimecres 12 de desembre a dos quarts de 6 de la tarda a la sala municipal de l'Ateneu i després a la biblioteca com sempre a l'hora del conte muntem el pessebre en Gina Clotet el dimecres 19 de desembre a les 17.30 hores a les golfes de Can Ginestar això és dos quarts de 6 no? a la tarda sí aleshores per a infants a partir de 3 anys aforament limitat teniu-ho en compte Entrada amb tíquet que es repartiran el mateix dia a partir de les 4 de la tarda a la consergeria de Can Ginestar. Organitza la biblioteca Joan Margarit. Bé, posem una mica de música. Música que l'oblida la taulada vermella i la finestra amb flors, l'escala fosca i la imatge vella que s'amagava en un racó, i el llit de fusta negra i foradada i els teus llençols tan nets. I la riba suau d'una matinada que ens desperta més i més. Però no vull que els teus ulls plongin. que el camí fa pujada i me'n vaig a peu. Se'n va a peu en Joan Manuel Serrat. Preciosa, preciosa. Quina cançó més deliciosa. Mai passarà de moda. Acabarà sent un clàssic de la cançó i la poesia catalana. Un estàndard que diuen dels americans de les seves melodies famoses. I ara recomanem un llibre, un llibre que ens recomana el número 60 i més, que és el 315 d'aquest mes, i que es titula Sexualitat i Afectos en la Vejez. I és un llibre molt interessant que parla de com cuidar-se i com cuidar, com cuidar els altres i com mimar-nos, i dels aspectes afectius i socials que té la sexualitat en l'edat madura. I que no cal menysprear-la ni allunyar els tòpics perquè la gent se n'enfota que la gent gran ja no té sensacions... Això és mentida. Això és una gran mentida, la pell segueix ser igual sensible. No, i cada edat té la seva manera de mostrar afecte o de gaudir-lo. Aquí precisament ens diu que deben conocer, l'anatomia i fisiologia sexual bàsica, així com los cambios de estas en la madurez i en la vejez. Que deben comprender. que son dueños de su vida sexual y amorosa, que tienen la posibilidad y el deber de tomar decisiones en orden a su mayor bienestar y el de su pareja, si la tuvieran. ¿Qué cambios fisiológicos deben manejar con inteligencia? Hombres y mujeres deben saber que si lo desean pueden disfrutar de la actividad sexual porque es saludable. Pero decir que es saludable no la hace obligatoria y solo es saludable si realmente se desea y vive bien. Per això passa només en la bellesa, també passa a la resta de la vida. I ens parla de les endorfines, com també en el seu... llibre el Sebastià Serrano en parla molt, quan parla de l'efecte, quan parla de la tendresa, quan parla de la comunicació, i aquest llibre està molt bé, que destaca que moltes vegades hi ha molta gent, sobretot homes, que se senten frustrats perquè diuen, ai, ja no puc fer, ja no sento el que era jo. 5.000 maneres de mostrar efecte a la persona i gaudir d'aquest efecte. Si el més important és si et traspassa endorfines, doncs una carícia de la teva parella, benvinguda siguin. Si passen a través del massatge que dona una persona més jove amb una més gran quan va al massagista, doncs tot això et revitalitza i això et transmet vida i et transmet el goig de viure, que és el més important. Fins al final de la nostra vida. Clar que sí. Bé, posem ara potser ja la sintonia de la poesia? Posem. Fins demà! A l'espai de la poesia tornem avui a l'època romàntica, perquè tant Cristina Rossetti com Fyodor Yudchev van viure en ple segle XIX, amb sentiments a flor de pell que es traduïen en paraules. De Cristina Rossetti, Recuerda-me. Et deixo llegir el títol en anglès perquè t'hi llueixis. Sí, perquè per dir-ho malament, no? Remember me when I... Recuérdame después de haberme ido. Cuando bajo la tierra silenciosa no me alcance tu mano temblorosa ni pueda desandar lo recorrido. Recuérdame sin más cuando perdido nuestro sueño común como la rosa marchita esté, pues ya ninguna cosa, promesa o ruego, llegará a mi oído. Mas si me olvidas por un tiempo, amado, no sufra si el recuerdo luego insiste. Si tinieblas y sombras han dejado algún vestigio de mi pensamiento, prefiero que me olvides, si contento estás, a que me evoques y estés triste. Y de Fyodor Tiuchef, visió. Y a una hora de la nit, en què tot calla, un instant diví de veus enamorades a la volta de l'univers, al santuari del cel on totes les ventures són trobades. La lluiçó dels estels damunt les aigües no pot redimir la terra de la maldat que hi plana. Només la bondat de les obres encertades et fa saber que Déu t'estima dins la nit assossegada. I si encara en queden uns minutets, llegim un altre poema de Cristina Rossetti que, com tots els d'ella, també parla d'amor. Amantes. Fui jo, quien de los dos amo primero. Después tu amor se alzó. Y tan desmedido fue su canto que ahogó el dulce sonido del mío. ¿Quién dio más? ¿Fue duradero mi amor? ¿Desbordó el tuyo su pasión un instante? Te amé y te he comprendido. Me amaste tú por lo que soy y he sido. Peso y medida para el verdadero amor no cuentan. Tuyo y mío son palabras que no entiende. Separados el amor alza el vuelo. Dos en uno y uno en dos en amor. Ambos fiados en la fuerza y sentido de esa unión. Nosotros somos del amor ese uno. Y también la Cristina Rossetti. Ella se sentó y cantó para siempre junto a las orillas verdes del arroyo viendo a los peces saltar y jugar bajo destellos de un rayo de sol. Yo me senté y lloré más tarde bajo lo más sombrío de la luna y viendo las flores de mayo Bañé con lágrimas el arroyo. Lloré por aquellos que partieron, por tantos que cruzaron el umbral, mis lágrimas fundidas en el mar, mi canción muerta en el aire. I després d'aquests moments de poesia, ja ens acomiadem de vosaltres. Doncs bé, moltes gràcies a tots per estar aquí, per escoltar-nos. Els que ens escolteu dissabte, feliç dia de la Immaculada, bona festa de la Consti, feliç pont, moltes gràcies, Marc Pere Arnau, per la teva ajuda, com sempre, de posar les músiques en el moment adequat i ser qui en un dia tan senyalat. Bé, i ens acomiadem fins dimecres vinent i, si voleu, ens podeu escoltar. De nou aquí, amb la veu de Joana Algarra. I en Pere Oliver. I a reveure. A reveure. Fins la propera. Bona nit.