Constitució, Nadal i cultura: patrimoni, debat i poesia

Pierde el rumbo precisamente porque aún conserva un poquito de su tierra. Yo creo que eso es muy importante porque seamos del lugar que seamos, uno no tiene que renunciar a lo suyo. Tiene que valorar el lugar donde está. Tiene que quererlo al lugar donde está. Al menos eso es lo que a mí me enseñaron. Querer. Uno tiene que querer la tierra que te recibe, la tierra que te da, que te permite formar tu hogar. Y seguir queriendo lo tuyo, de donde sos, a lo que pertenecés, porque el corazón es muy grande para albergar cariño. Entonces creo que es lo que... Por eso esta autora me... Bueno, me conecta un poco con mi realidad y con la realidad creo que de mucha gente. Nos quedan exactamente cuatro minutos. Casi no vamos a poder hacer nada. Normalmente nosotros siempre leemos el Evangelio que van a oírse este domingo en la iglesia. Estamos en el ciclo de Adviento, que es cerca de Navidad. Pero como resulta que coincide con el día 8 de diciembre, que es el día de la Inmaculada, pues entonces resulta que aquí es cuando el Señor, el Ángel, se le aparece a María. Yo no nos da tiempo, porque lo que quiero que tú remarques exactamente los dos puntos importantes. Aquí en el Evangelio se ve que María es fuerte y tú nos has dicho eso, que te ha gustado el libro, ¿por qué? ¿Porque la mujer? Porque la mujer es fuerte, es la que lleva a la familia, es la que mantiene unida a la familia, es la que nos hace sentirnos parte importante de una familia, es la que siempre está ahí en todo, para la caricia y para el reto, cuando nos tiene que encaminar y cuando nos tiene que acariciar la cabeza con tanto cariño que... Aquí en el Evangelio también nos dice que María dice hagas en mí como tú quieras. Según tu voluntad. Eso es, se acepta la voluntad del Señor y decir es esto, diríamos estoica, si ahora no le quisiéramos decir este estoicismo de decir pues sea lo que Dios quiera. Sí, bueno, pero uno siempre se tiene que encomendar a Dios. Uno tiene que tratar de hacer las cosas lo mejor que puede, intentarlo. Y lo demás hay que dejarlo en manos de Dios, no se puede, al menos es lo que a mí me incurcaron. A veces uno a través de la vida va haciendo cosas, cambiando de algunas maneras, pero en cualquier momento del día uno le pasa, Dios mío, lo tienes dentro del cuerpo, lo tienes incorporado a la vida. O sea, estás viviendo una cosa que crees. Creiria que sí, al menos lo intento. Al menos lo intento. Dicen los ingleses, hay una frase muy chula que dice, guau, I do my best. ¿Qué quiere decir hecho lo mejor que yo sé? Nosotros estamos muy agradecidas, decimos a los oyentes, que aquest programa lo tornarán a sentir el dissabte al dematí a dos quarts d'onza. I ara, pràcticament, és que aquí a la ràdio, i el nostre bon amic Marc, que també és buena gente, Marc és uno de los de buena gente, ell ens dice que tenéis que cortar. Així és que te damos las gracias, Silvina, et donem las gracias. De res. De res. Poc a poc. Poc a poc i bona lletra. Ha sido una lección de recuerdos, de memorias, de añoranzas, pero con esta felicidad, podríamos decir, de disfrutar también de lo que tienes. Y esto para todos en estos momentos de crisis yo creo que es una manera de... de un rayo de esperanza a todo el mundo, que, bueno, las cosas salen como salen, pero nos tenemos que despedir. Así es que, señores, fins a la propera y deusiau. Bona tarda. Gracias. Fins demà! T'has apuntat ja al nou Club Ciutat Diagonal? I tant, ha estat un encert. Sí? Per què? Perquè puc entrenar amb el millor del millor. La sala de fitness és totalment nova, amb equipaments de darrera generació. Sí, això està molt bé, però jo prefereixo les activitats dirigides amb ritme, música... També n'hi ha. El nou programa inclou classes de zumba, pilates, ioga, spinning... I què he de fer per apuntar-m'hi? Només has de trucar al 93 473 96 71. I si truques de part de Ràdio d'Esvern, la matrícula és gratuïta. 93 473 96 71, oi? Exacte, Club Ciutat Diagonal. Fins demà! Bona nit Fins demà! Fins demà! Fins demà! Take away the biggest part of me Ooh, no, baby, please don't go Ooh, girl, that's got to happen by my side Bona nit. Bona nit. Bona nit. Fins demà! Seixanta y mes. Ara que els dies són tan curts, la gent gran gaudim d'allò més de les poques estones de sol. La vitamina D ens va molt bé pels ossos i quan seiem a llegir una estona, aquí mateix, davant de la ràdio, aprofitem fins al darrer moment els rajos deurats de la tarda. Us heu fixat que encara tenim al poble alguns rellotges de sol? Molts. N'hi ha un que encara ens explica. Si està núvol no dic res, però quan el sol em toca, amb la punta de mà broca, a tothom dic l'hora que és. Ara mateix us diem l'hora, però mirant aquest rellotge tan precís que tenim aquí, al locutori. Benvinguts, oients desvernients. Passen 6 minuts de les 8 del vespre. Avui, dia 14 de desembre, és el 338è dia de l'any del calendari gregorià i queden, per tant, 27 dies per finalitzar l'any. 14 de desembre, has dit? Avui no m'he equivocat jo, eh? Jo he escrit 4. Ah, sí. He escrit 4. És que estava pensant en una altra data que haig d'anar en un altre lloc, i era el 14. És igual, això ja són coses de l'edat que vols fer. Sí, i que... Menys mal que ho corregim. I tant que sí. Senyors, avui és 4 de desembre, no 14. Que consti. Un dimecres més ens trobem a la sintonia de Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, on podeu dir-hi la vostra, en viu i en directe, trucant aquí, al programa 60 i més. Tan senzill com marcar el 93... 3, 72, 36, 61. I aquí ens podeu dir el que vulgueu. Si ens equivoquem, ens corregiu. Si ens aporteu sugerències, doncs amb molt de gust la sabrem. La se'n metrem amb moltíssim gust. Des d'ara mateix i fins a les 9 del vespre. I aquí ens teniu, a la vostra disposició, una servidora, la Giovanna Algarra, amb moltes ganes de compartir aquesta hora amb vosaltres, al costat dels meus companys, Mar Pere Arnau i Pere Oliver, sempre a punt de navegar per les zones. I no oblidem els pioners d'aquest programa, Lluís Domènech, Càndida Nevado i Antoni Jordà, que sempre que poden ens envien sugeriments i paraules plenes de saviesa. Mark Twain, autor predilecte de l'Antoni Jordà, ens deia que del dolor més profund neix el sentit de l'humor. I estan gairebé d'acord tots els humoristes. En Jaume Perich sempre ho deia, o ho deia molt sovint. O sigui que quan... que l'humor és un mecanisme de defensa. I aleshores, quan pateixes, si ho saps transformar en humor, és un signe d'intel·ligència. I aquí ho veiem també amb el Roto i amb tots els qui són experts en donar la volta a tot allò que ens fa patir per convertir-ho en rialla. Festegeu, doncs, avui el vostre sano aniversari el millor que pugueu. Avui és Santa Bàrbara, protectora dels llams i patrona dels miners i dels artificiers. Demà passat, la Consti. I diumenge, la Immaculada Concepció. Això de la Consti ha quedat molt i molt bé. Ha quedat molt bé. Sí, molt, molt xulico i molt, molt jove. Després en parlarem una mica. De la Consti. De qual? De la Dara o de la Pepa? No, de la Pepa ja en vam parlar fa molt temps. Ja els vaig fer un dibuix molt bonic per quan es va commemorar. Ara ja no toca. Ja ho han celebrat a Madrid, ho han celebrat a Càdiz, ja ho han festejat d'allò més, i aleshores ara toca parlar de l'actual, que l'actual segueix sent molt d'actualitat perquè uns gairebé la veneren i els altres la volen reformar. Ara ho comentarem. Bé, posem una mica de música, Marc, sisplau. Fins demà! I ara esdeveniments que van tenir lloc un dia 4 de desembre. Com comentàvem ara mateix, fa 35 anys acabaven de retocar els últims detalls els pares de la Constitució que ha fet història, la novena de l'estat espanyol, gairebé, com dèiem, sagrada per alguns i amb urgent necessitat de reforma per uns altres. Aquests altres són els que van amb el ritme dels temps, les coses com queden. Clar que sí. Bé, el 15 de desembre de 1976 es ratifica a Espanya la llei per la reforma política que posa punt final al règim franquista i obre el camí a unes cors constituents amb la qual cosa s'obre un procés que culminarà amb la Constitució, que avui tots coneixem, el 6 de desembre de 1978. Després de 3.100 esmenes al text inicial, fou redactat un segon projecte que va fer resultar aprovat per quants? Per un 84% o una mica més, 84% i mig, de vots afirmatius. Les set personalitats d'aquella ponència, els pares de la Consti, com en diem popularment, van ser Gabriel Cisneros, de UCD, Manuel Fraga i Iribarne, de AP, Miguel Herrero de Miñón, de UCD, Gregorio Peces Barba, socialista al Congrés, José Pedro Pérez Llorca, de UCD, Miquel Roca i Junien, de minoria catalana, i Jordi Sule Tura, de PCE-PASUC. Molt bé, eh? Tens bona memòria, Joana. Jo crec. Certament Jordi Soletura era aleshores del Partit Socialista Unificat de Catalunya, que acabava de formar-se i que estava molt unit al Partit Comunista d'Espanya en los tiempos de Santiago Carrillo, no? Naturalment. Naturalment. Recordem... Digues, digues. No, no, dic que a més és curiós com han canviat que la AP s'ha transformat després en el Partit Popular... el PCP-SUC s'ha transformat en Izquierda Unida, Iniciativa per Catalunya als Verds. O sigui que la cosa ha anat canviant. Per això t'ho dic que la Consti també està un poc viejita. O sigui que, escolta, s'ha de renovar. I ara s'ha de posar al dia perquè els partits... La societat sempre va per davant de les lleis, de les constitucions i de tot. Doncs ara hi ha temes que s'han de tocar. Molts partits aleshores no hi eren, ara n'hi ha de nous i per tant també hi ha... Hi ha altres s'han unificat i coses d'aquestes. I hi ha uns altres criteris. Bé, i recordem també que el 4 de desembre de l'any 1997, perquè aleshores l'UNESCO declarava aquell dia Patrimoni de la Humanitat el Palau de la Música Catalana i l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, amb dos a Barcelona. Dos edificis molt estimats de tots els catalans i que els Sant Llustens hem visitat en diverses ocasions. Recordem que el Palau de la Música va ser projectat per l'arquitecte barceloní Lluís Domènech i Montaner, un dels màxims representants del modernisme català. La construcció es va portar a terme entre els anys 1905 i 1908 en solucions molt avançades al seu temps, en grans murs de vidre i la integració de totes les arts aplicades. Al palau hi trobem escultura, pintura, mosaic, vitralls i forja. I potser encara em deixo alguna cosa, però és que et mires bé el palau i allà hi ha de tot. Sí, i tant. Hi ha de tot. A més... allò de les parets de vidre que protegeixen la minuciositat dels vitralls i els mosaics és una idea fantàstica i el ferro forjat amb aquella delicadesa no, i a més a més la paret de vidre permet que entri la llum natural i realment faci una protecció a l'obra. I tant que sí. L'edifici va ser encarregat per l'Orfeó Català, fundat el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives. Res a veure amb el Fèlix Millet actual. Sí, és família. Bé, família sí, però vull dir les intencions diferents. Ah, mal. Sí, procedència, però... Família, però l'esperit... Em fa l'efecte que és net. Net o fill o net? Sí, sí, que és familiar directe, evidentment que sí. Sí, perquè un seu germà, del senyor Millet d'Ara, va dir, diu, si el pare... o l'avi, no me'n recordo ben bé l'aparentiu, aixequés el cap, tornaria a morir-se. Sí, sí, sí, perquè recordem que l'edifici va ser sufregat íntegrament per industrials i financers catalans que estimaven moltíssim la música. En canvi, ara n'hi ha alguns que estimen més la pasta que la música. Ah, i això de la pasta. fill meu. Todo por la pasta. Sí. També d'en Domènech i Montaner és l'hospital de la Santa Creu i Sant Pau, construït entre 1902 i 1913. Tant per les seves dimensions com per la riquesa ornamental, és també una joia arquitectònica del modernisme. Que precisament ara l'estan reformant i adequant. I tenim dos hospitals de Sant Pau. Un... tipus funcional, que és el modern. Sí, que és horroroso, però bé, és igual. Sí, però se suposa que és així. No, no, però és molt funcional. Això anava a dir. S'ha de reconèixer que les coses, si són pràctiques, han de ser funcionals, perquè el modernisme dintre de tot de funcional no tenia res. Això anava a dir, l'antic és preciós, és un autèntic monument. Sí, però dintre a vegades és terrible. Però estar-hi a dins de malalt la cosa canviava molt. Sí, perquè jo he estat un parell o tres de vegades, jo malalta no, visitant malalts, I escolta'm... Acudir a tocar un soterrani i veure un ornament d'aquells des de dins de l'habitació no era el mateix? Sí, o bé una amiga nostra, que la pobreta estava molt malament, molt malament, que va morir, i hi tenies una tronera de llum allà dalt de tot, que entraven els ratxos del sol quan ja era la tarda. Doncs ara està molt bé perquè tenim un hospital de Sant Pau que és modern i funcional amb tots els equipaments al dia i en canvi tenim un altre restaurat o ja en procés de restauració i d'acabament d'aquesta reforma perquè sigui monument artístic allà fan els serveis i les anàlisis exposicions i mostres i per tant sigui la cosa per al que serveix un hospital per on encara la gent està diguéssim a la part nova Bé, doncs posem música Bona nit. Fins demà! Bé, és una mica trist perquè està tocat per banda... O sigui, espera't, és una banda militar amb un concert matinal a Madrid. Però Sospiros d'Espanya és un pas doble, però és realment sentimental i trist. I té molta força expressiva, és preciós. A mi m'agrada tal com el canta la Concha Piquer, que fa una introducció d'una altra mena de narració i quan canta el pas doble... I això també denota que som... que tenim una edat i que som d'una època, perquè de petits ens portaven de la mà a escoltar Concha Piquert. I a veure les seves pel·lícules. Primer, que era molt bona, i segona, que impactava d'una manera tremenda la força emocional que transmetia. Llavors, quan la primera persona que sents cantar una coble en la teva vida és aquesta senyora, evidentment has d'estimar la coble tota la vida. Tota la vida. Tota la vida. Oh, jo vaig veure i em sembla que era per ella, eh? Així, entre somnis, gollesques. Sí. I realment, a mi, va cobsar moltíssim. I recordeu que avui, si aneu a València, podeu visitar el Museu Conxa Piquer a la seva casa natal. Sí, sí, sí. Bé, naixements que van tenir lloc, te'l diga com avui. Alguns escriptors, actors, músics i poetes van néixer un 4 de desembre i com que totes les arts van de la mà, en recordem uns quants de ben coneguts i propers. Gerard Philippe, actor de teatre i cinema francès, nascut el 1922, va ser una de les grans figures de la interpretació de la primera meitat del segle XX. Va ser Hamlet, Romeo i Edip Rey, entre molts altres herois de l'escena. I a més va fer moltíssimes pel·lícules. Em sembla que el cinema ja hi va estar, era ja la segona meitat del segle XX, que encara feia cinema. Poc passat dels 50, perquè va morir molt jove, Gerard Filipe. Va morir jove, sí. A mi m'agradava molt. Era molt bo. I pocs anys després, el 4 de desembre de 1927, naixia l'escriptor espanyol Rafael Sánchez Ferlosio. Un altre actor, en aquest cas alemany, que va interpretar reis i prínceps degut a la seva natural elegància, Horst Buchholz, va néixer el 4 de desembre de 1933. Tot i ser fill d'un sabater de barri, va deputar de molt jove davant les càmeres gràcies al seu atractiu físic. El recordem ben ros i d'ulls blaus, no? Al costat de Romy Schneider i de grans actrius. O sigui, és que el van portar a fer una sessió de fotogràfica llegit en la seva biografia de nen... I va quedar ja tan fotogènic. És que hi ha gent que a la càmera els estima. Els estima perquè era un fill, un sabater de barri, son pare li deia tu, tu seguiràs l'ofici. I ell a la que anava amb un càsting, no sé si a Alemanya també se'n diu càsting, se'n deu dir d'una altra manera, se'n quedaven sempre. I bé, tres anys després, naixia el popular guitarrista americà, avui és una data d'artistes, Jim Hall. I el mateix dia de l'any 1936 ho feia el poeta americà John Giorno. També un dia 4 de desembre, però de l'any 1958, naixia a la ciutat de Granada el poeta i catedràtic de literatura Lluís García Montero. Aquí hem vist recitar, aquí és any just, al costat de Joan Margarit. Llegirem després algun dels seus poemes. I tornant al cinema, un 4 de desembre de 1965... Va venir al món, a Bilbao, l'entremaliat guionista, productor i director Àlex de la Iglesia. Després d'impactar-nos amb El dia de la bèstia, ho va tornar a fer amb La comunitat, Balada triste de trompeta i totes les seves pel·lícules. Un rampell bèstia i divertit ho té sempre, perquè la darrera, les brujes de Garaztamundi, no es diu? La que hi ha la Carmen Maura volant pels aires i aquella sessió de bruixeria, doncs... tela també, l'humor negre que hi ha. I recordem, finalment, algun personatge que va deixar aquest món tal dia com avui. Un dels pares de la Constitució, l'advocat polític i professor universitari català, Jordi Soler Itura moria a la ciutat de Barcelona el dia 4 de desembre de l'any 2009. Molts anys abans, però, molt estimat pels artistes plàstics, ens deixava un 4 de desembre de 1944 l'innovador pintor rus Vasili Kandinsky. Va ser el precursor de l'abstracció en la pintura i analista de l'espiritualitat en l'art i molt especialment en la geometria. va portar al segle XX el camí emprès per Pitàgores. I avui mateix ens ha deixat a l'edat de 100 anys l'escriptora, lexicòloga i bibliotecària catalana Joana Raspall. Pionera al nostre país, escrivint poemes per infants i joves, ha estat una innovadora... en educació emocional. També la recordarem al final del programa, sense oblidar que ahir moria víctima d'un càncer a Boadilla del Monte, a Madrid, el director i presentador del concertazo, Fernando Argenta. Fernando Argenta va ser una persona estupenda. i magnífic músic que, al llarg de 32 anys, va divulgar la música clàssica d'una manera agradable i divertida, posant-la al abast de tothom a través de la ràdio en el programa Clàssicos Populares de Ràdio Nacional, també i destinat a la mainada per la televisió El Conciertato. Era fill d'una figura legendària, Ataurfo Argenta, que, malgrat haver mort molt jove, va dirigir una munió... d'orquestres sinfòniques i la primera col·lecció de sarsueles gravades en vinil. El seu fill, Fernando, sempre va portar la música clàssica al cor i es va dedicar a difondre-la per a les persones que no estaven familiaritzades amb ella. Aquest és el nostre homenatge. La habanera de Carmen de Viset, gravada en un dels seus conciertazos, emès per la televisió dedicats especialment a la mainada. Doncs per tots vostès, Carmen de Viset. Bona nit Fins demà! Bé, aquesta avenera que és tan popular, tan famosa, tan difundida arreu del món, la podem dedicar a una Carmen que segur que ens escolta sempre. A totes les carmes i carmenes que ens estan escutxant o carmes que ens estigueu escoltant, doncs per vosaltres va dedicada aquesta Carmen de Vicente. Molt bé, i continuem amb l'Espai Cultura. Per més que avancin les noves tecnologies, desembre és un mes de tradicions. I de nou veiem les llums i els arbres de Nadal, i els carrers i les botigues, com es posen a punt per donar un aspecte diferent al de la resta de l'any. Passejar pel centre de la Gran Barcelona és tot un goig aquests dies, perquè les fires artesanals, la pista de gel al mig de la plaça de Catalunya i els aparadors plens de novetats són el gran atractiu, tant dels turistes com dels veïns habituals. Et recomano especialment la pista de gel. Ah, sí, el meu tio no passa pipa. Cada any s'està allà només caminant aviam la gent com cau i de la manera que cau. És molt divertit estar allà d'espectador i més divertit encara posar-se dins la pista de gel i els altres es diverteixen. A base de que tu caiguis. Et veuen patinar de cul per terra que té la seva gràcia. En mi lo engaedat no he patinat mai. No ho sé. Resulta molt curiós enguany el pessebre de la plaça de Sant Jaume, que s'inspira en la vida dels barcelonins recreant els terrats de la ciutat tal com eren els anys 50 i 60 del segle passat. Imatges quotidianes barrejades amb elements nadalencs tradicionals. Serà curiós de veure. Com és habitual gairebé cada any, el pessebre genera controvèrsia entre els qui no el volen veure d'altra manera que amb angelets, ovelletes i pastors, i els qui estimen més trobar propostes innovadores o avantguardistes. Fins al dia 6 de gener el podeu visitar des de les 10 del matí fins a les 10 de la nit. A mi la veritat és que em va agradar molt. I vam anar l'altre dia, la Carme i jo ens ho vam passar molt bé. Ah, molt bé. Veient el passeig. Per què? No, perquè podeu caminar i no us canseu i totes aquestes coses. I no us fan mal els genolls i tot. Que podem caminar, sí. Que no ens cansem i que no ens fa mal i tenim la nostra artrosi, això ja no et dic que no. No, no, la Carme està molt lleugerada ara, està molt guapa. El que passa és que ho dissimulem. Nuestres atxaques van... La processó va per dins, com diuen. I també, des del 30 de novembre i fins al dia 23 d'aquest mes, es celebra davant de la Catedral de Barcelona la tradicional Fira de Santa Llúcia, on hi podem trobar tot el que cal per fer el pessebre, fer cagar el tió, guarnir l'arbre de Nadal o tocar la simbomba, el que vulgueu. Això mateix. No hi falta entre un bé de Déu de figuretes El tradicional caganer, que s'ha convertit en tot un símbol i peça de coleccionistes. Quatre o cinc parades es dediquen en exclusiu a vendre caganers i caganeres, representant una gran varietat de personatges històrics i d'actualitat. En canvi, el que em fa l'efecte que ja l'han descabalgat de les parades és la Montserrateta Caganera. Perquè... És que jo personalment... O sigui, la figura estava molt ben feta. Jo la vaig veure a la televisió, eh? Estava molt ben feta, molt ben policromada, era una figura preciosa, però jo crec que molts dels Montserratins s'hauran sentit una mica ferits. Mira, a mi sempre em dona la sensació que la reverència i la irreverència són la cara i la creu de la mateixa moneda. I aleshores, sentir-te ferit per una figura, de debò que a mi em costa de creure... No, però ja no és la figura, és el que representa la figura. Sí, però... I aquesta figura representa un sentiment que està molt progona en l'ànima de tots els catalans, almenys d'una gran part dels catalans. Sí, però quan una imatge preciosista i sentida i viscuda la redueixes a una figureta de fang i a més té un aire caricaturesc, la cosa ja canvia molt. No ho faries amb un mahoma pels d'això, eh? Naturalment que no, perquè si aquí encara tenim grups ultracatòlics, un d'ells ha posat una querella i els ha obligat a retirar aquesta figura, doncs imagina't, amb l'ultramuntants i primitius que són els d'altres creences, naturalment que... Són encara 600 anys més joves que els catòlics. Clar, tu fixa't que quants ninotai s'han atrevit tot i havent fet auques o aleluies de sants a fer la part contrària, caricaturesca, i algunes vegades, poques però algunes vegades, del mateix autor, n'hi ha testimonis en diferents museus de la il·lustració, si això es fes amb imatges, per cert... Llegiu l'article que ha sortit avui a La Vanguardia, en penso del Quim Bonçó. Les darreres prohibicions... És que el Quim, ja ho saps, que ell... És molt satíric, però reflexa quines són les últimes prohibicions d'alguns imants islàmics. O sigui, si arriben a prohibir-li amb una senyora que es banyi al mar perquè diuen que el mar és masculí i si el mar la toca és com si un home la toqués... Però això és absurd. El mar és masculí i és femení? Sí. A molts llocs diuen la mar. Però digue-li amb un imant d'aquests. Perquè aquests imants estan tots carregats d'orgues. Però mira, naturalment... Per això jo no comú amb aquests imants ni res de tot això. La revista El Jueves, ells mateixos ho van dir, el José Luis Martín diu, he dibujado el Jesucito de mi vida y el Dios mío, Dios mío, fent una paròdia de personatges bíblics. Diu, pero con Mahoma no me atrevo. No. El condemnerien a mort. Por si les mosques i por si les bombes. Imagina't la que es va armar amb aquella il·lustració que va sortir allà als països nòrdics. I en canvi, el sentit de l'humor, com comentaven abans, permet a vegades que també l'excessiva vehemència que es posa a vegades en les qüestions religioses per frenar aquesta exaltació excessiva. Es satiritza aquestes persones tan extremes. Però les altres, en el fons, es poden sentir ferides. I en qüestió de religió hem de ser molt curosos tothom. perquè Déu en lliur i jo parlar malament a un jueu o no senyor, la meva religió és meva, la meva fe és meva i jo la defenso i la defensaré fins al final. Ara també comprenc que ells defensin la seva. Però això no treu que es pugui fer acudit sobretot? No. Jo crec que sí. Jo crec que sí. És tu opinió, no és la meva. No, no, no, ja dic que cadascú té la seva. Jo també entenc que en certa ocasió va dir al cardenal de Barcelona que li molestava molt que es fessin acudits al programa Polònia sobre el papa o sobre sants i personatges bíblics. Però clar, és l'opinió d'un home que ho veu des d'un punt de vista teologal. Però un ninotaia no. Espera, espera. Mira, vols que et digui una cosa? A casa es va deixar de veure la Polònia, precisament amb aquells batibulls que feien el Sant Pare ballant i tota aquella comèdia. Ho sento. Mira, es va perdre un espectador. Són punts de vista. Clar que sí. Són punts de vista. Jo respecto el teu i tu respectes el meu, però jo no el trobo bé. Jo el respecto plenament, però parlant de caganers, observa que tots els polítics religiosos, a més, ja m'explicaran a mi per què els ha ofès que estigui de caganera la moreneta i no els ha ofès que hi estigui Sant Narcís. Doncs també és un sant, no? I també hi està el papa, hi està una quantitat de personatges públics, des de jugadors de futbol... Clar, ja ho sabem, que és una de les necessitats més fisiològiques, més normals del món, però hi ha qüestions i qüestions. Ja és el llenguatge de la sàtira. Si anem a la seva etimologia, el caganer, el seu símbol és el de la fertilitat de la terra. I el posaven en un lloc amagat del pessebre com a símbol de fertilitat de la terra. Aquest és l'origen del caganer. Després, esclar, totes les coses... Han anat evolucionant per bé o per mal, i clar... I en amplis sentits, igual que s'aprofundeix en teologia i s'aprofundeix en filosofia, s'aprofundeix també en les formes satíriques i els llenguatges de l'humor, que són múltiples. Molt bé, molt bé, senyor Ninotaira. Respecto la seva opinió, però no la comparteixo. En absolut. Em sembla molt bé. Ja està bé, ja està bé que hi hagi debat, perquè fixa't que aquí, a més, el debat és entre dues persones creients i entre dues persones... I practicants. I practicants, i practicants. O sigui que estic segur que més d'un creient no estarà d'acord amb mi, ja ho sé, ja ho sé. Però ho comparteixo també i entenc també que, no sé, potser perquè m'he ficat molt Dins del món del còmic i analitzant els seus autors com pensen, també tinc un punt de vista de ninotaire que d'altres no tenen. Això mateix. Bé, seguim. Canviant de tema, va. No podem oblidar que dins l'espai de cultura, a més avui toca, perquè segueixen arreu del món els actes per commemorar el bicentenari del naixement de Richard Wagner. Nosaltres tenim present que, fa cent anys, un desembre de 1913, al Gran Teatre del Liceu, s'hi representava per primera vegada l'òpera Parsifal. Wagner es va inspirar en un poema medieval sobre la vida del cavaller de la cor del rei Artús, Parsifal, que anava a la recerca del Sant Greal. Nosaltres no hi érem el 1913, però Parsifal segueix sent d'actualitat sempre. Sempre. Fins demà! Fins demà! Bona nit. Bona nit. Ja hem sentit un fragment de Percival. I com que ara ens hem posat molt elevats, comentem alguna pel·lícula d'entreteniment, que ara per aquestes festes n'estrenen moltes, i ara la darrera que hem vist és el conseller, el consejero de Ridley Scott. Ho dic bé, Ridley Scott? Sempre és una mica exagerat, sempre... toca personatges molt al límit i molt extravagants, però a mi veure actors d'aquí sempre em fa gràcia, veure actors espanyols, i veure el Javier Bardem, concretament, amb un altre pentinat extravagant, no sé per què, darrerament a les pel·lícules sempre ho fan sortir amb pentinats extravagants, i encara el més estrany també, que és que, com comenta aquí un crític, estava expressant una violència i una bestialitat salvatge i divertida, però, curiosament, amb la veu d'un altre actor espanyol. Jo em pregunto per què, parlant... I per què no s'ha doblat ell mateix? No ho sé. El director devia pensar... No ho sé, la raó no la sé, la desconec. Però el que sí que és cert és que Javier Bardem surt amb la veu del Jordi Boixaderes. Home, potser hem guanyat amb el doblatge, perquè Jordi Boixaderes té una veu preciosa. Una veu preciosa. Jo tancava els ulls i dic, ai, però jo sento Boixaderes, que em vaig quedar al final, fins al final de la pel·lícula, per veure, perquè surt el final, quan ja s'han apagat els llums i quan ja ha sortit tot el repartiment, surten els dobladors al final de tot. Ah, molt bé. Menos mal, perquè quan jo era jove... No sortien les veus dels noms dels dobladors. Però surten quan el cinema ja està buit, perquè surten tots els títols, tots els crèdits, i aleshores hi fan un afegit, quan ja s'han acabat tots els crèdits, hi surten els dobladors. Menos és nada. Menos és nada. Ja està gairebé sempre el cinema buit, però la pel·lícula, més que res, és que és entretinguda. És una pel·lícula entretinguda, extravagant, potser es passa, però es passa sempre al Ridley Scott amb les escenes violents i... Però els hi dona un aire des d'aquelles pel·lícules, jo diria, per anar-hi a menjar crispetes, palomites, o com es digui, i passar-se una estona entretinguda al cine. Doncs va, anem al cine. No recomanable per nens, aquesta. Home, per supuesto, mai. El rei la i es con, mai, eh? El rei la i es con, mai. Mai, mai, mai. A més, veure la càmera un dia fent de dolenta i el Javier Bardem fent de dolent, és que s'hi recreen. Fan uns dolents, allò, tan de pel·lícula... Tan i tan dolents. Tan exagerats que a vegades et fa riure. Però, clar, amb una criatura no la portis a veure que hi ha gent tan perversa, no? Molt bé. Ara parlarem una mica de pintura i de fotografia. Ui, m'encanta. Sí, mira, la Galeria EUD. Ahir s'ha prorrogat, perquè hi havia demanda de la continuïtat, fins al 12 de gener. Grabats i fotografies de Miquel Barceló i Jean-Marie del Moral. és la Galeria Eude i està al carrer Consell de Cent, 278, a Barcelona. No us cansereu gens ni mica perquè la Galeria Eude és molt petitona. Sí. Durant molts anys anava a totes les exposicions que feien a l'Eude perquè teníem una veïna, la senyora Filo de Paz, que va ser durant molts anys, pràcticament fins que va morir, la responsable d'atendre els pintors i atendre les visites i organitzar les exposicions, junt amb els empresaris, diguéssim, amb qui porta la galeria Eude. Els que porten marxants. Sí, exacte, marxants d'art. I, evidentment, Eude sempre ha sigut avantguardista, ha sigut pionera de donar mostres de pintura i de dibuix innovador. Sí, sí. I després podem anar a Galeria Trama, que és el carret Patritxol, número 5, i, escolta'm, també Perico Pastor, el nostre gran amic Perico Pastor. És graciós perquè la seva exposició té un nom francès, no sé si ho diré bé. Deixeu-ho. és fins al 20 de gener. Comença avui, eh? Suposo que ho has dit molt bé perquè tothom sap que Déjà vu és allò que... És una frase feta. És una frase feta, és una paraula popular i que a més és allò que veus una cosa i tens la sensació que ja l'has vist abans. Això passa moltes vegades quan arribes a una ciutat Potser perquè ho has vist en cinema, potser perquè ho has estat al subconcent, o veus una persona i tens tota la sensació que ja l'has vist una altra vegada. I te'l presenten i dius, jo no l'hauré vist, no? És el que representa aquesta frase. O és que et recorda algú altre, o un paisatge que et recorda algú altre. A mi això em va passar quan vaig estar a Sevilla per primera vegada. Jo tenia la sensació que ja havia estat... A Sevilla moltíssimes vegades. Potser sí. Quan vaig veure la casa del Patio de los Leones, És que em va venir la memòria. Es veu que jo me l'imaginava així cada vegada... I no et va decebre. No, no, no, és que me l'imaginava d'aquella manera cada vegada que llegia un poema de Machado que diu Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla, un huerto claro donde madura el limonero. Jo veia aquell pati i l'havia vist en somnis i tot i me l'imaginava així quan el llegia. Machado és tan descriptiu, és tan... És que realment, amb els seus poemes, tot allò que reflecteix t'hi trobes. Hi ha escriptors que són d'una gran plasticitat. I després diu que també hi ha lectors que tenim plasticitat. Sí. Que aleshores, quan llegeixes una novel·la o llegeixes un llibre... Suposo que nosaltres, si ens fessin allò de l'informe Pisa, allò de no entendre el que estem llegint no ens passaria. Jo no sé si ho entenc, de la manera que ho ha posat l'escriptor. Escolta'm, ets molt lliure d'imaginar-te allò que ha escrit l'autora. Jo, per exemple, llegeixo obres de teatre, a mi m'agrada molt llegir teatre, hi ha gent que diu que llegir teatre no li agrada perquè allò que hi ha un que parla i un que contesta no és com una novel·la, i jo quan llegeixo teatre... Jo llegeixo teatre des d'ençà que era petita. M'imagino l'escenografia, veig el decorat, veig els actors. Per això, quan ara vaig al teatre i veig aquelles obres tan minimalistes, amb aquells decorats tan justos, mira, em porta una decepció. Perquè me'n recordo quan jo anava als Lluïssos de Gràcia, que feien les arzueles, que als meus pares els agradava molt, i eren molt pobrets, però molt pobrets, i hi havia una ambientació, i uns vestits, i uns decorats preciosos. et recordo que els últims muntatges del Nacional amb decorat corpori no tenien res que envejar als muntatges antics no, jo no hi he anat ara però vaig anar a veure el Teatre Nacional vaig anar a veure Terra Baixa I escolta'm, és d'allò tan, tan, tan minimalista, la versió que jo vaig veure. O sigui que em vaig quedar una mica decebuda, perquè com l'havia sentit per la ràdio, jo ja m'hi havia fet el meu escenari. L'havia fet el seu decorat, sí, sí. O sigui, els actors fabulosos. Recorda que la darrera proposta del nostre admirat ministre de Cultura... No me'n parles. Va demanar a la gent del teatre i també a la gent del cinema que estalviessin amb decorats, amb la qual cosa els escenògrafs ha estat que trinen, que estalviessin amb tot i que l'espectador posés més imaginació. O sigui que hem d'estalviar i com que hem d'estalviar en cultura, es posa una cortina negra, ja ho estan fent ara molt temps, es posa una cortina negra i quan vas a veure el teatre i has pagat el teu 21% de l'IVA, t'imagines el decorat. Això, a sobre amb obligació d'imaginar-te l'escena. Bé, i ara, mira, per treure-nos una mica del mal gust de boca, posem la sintonia de viatjar per Catalunya, que és molt divertit. Deia que hem de començar l'article presentant el Mollanès. O del Mollanès es volia parlar. El que passa és que he començat a parlar quan no tocava. Tu has de mirar la llum. I si la llum és en marxa, doncs no. Ja miro la llum, però el directe és el directe. Ah, mirava el Marc i mirava tu. I clar, la llum em semblava un resplendor de la taula. Sí, sí, sí. O de la vostra mirada potent. Ui, molt. Mira, el Mollanès, pedres amb personalitat. Passegem per un patrimoni rural, recuperat i amb molt de valor. El moyanès, al qual Ostafrancs té dedicat un carrer, està farcit de camins vells i savis. Van i venen entre els pobles i els masos escampats per l'Altiplà. I va haver un temps que per aquestes rutes se sentia a tota hora l'esbufec dels animals i els grinyols dels carros. Les pedres encara ens parlen d'aquella època. Escoltem-les. Bé, és un article aparegut a la revista Descobrir. Descobrir, Catalunya naturalment, la signa Griselda Guiteres. I diu, una llogera buirina entela el paisatge de l'altiplà Blanc de Gebre. Malgrat el fred d'aquest cru hivern, l'activitat no s'atura en aquest racó del món. Diverses columnes de fum s'enfilen espesses enmig del bosc. Un parell neixen d'unes piles de carbonet, un altre fuig de la xameneia d'un forn de calç. Als masos la llar de foc també crema amb ganes. Esplugues no es deixa pagar mai i el sutge ennegreix la balma que fa de sostre a la casa. Molt a prop, a la riera de fons calentes, fons calents, se sent la fresa dels xerrecs. Els homes tallen el gel que s'ha pres als gors i a les basses. L'apilen dins dels pous. Aquí dins aguantarà fins que arribi la calor. Llavors el vendran als hospitals, als vaixells i als fabricants de begudes i xalats de la ciutat de Barcelona». Els carros de gel viatgen de nit, eviten que les barres esfonguin i circulen més tranquils, perquè amb l'arribada del bon temps els camins del Moianès són un formiguer plens de pagesos que van i venen. Porten només el canti, la bota i un farcell amb el dinar. Les eines les guarden a les barraques que hi ha tocades als camps i als horts. A dins hi fan la migdiada a racer del sol i s'hi eixupluguen quan plou. A calders i a monistrol de calders diuen que una barraca toca una altra. I arriba l'estiu. Els camps s'asseguen i tots són presses per portar el gra als molins. Les mestresses van més contentes als afretjos perquè l'aigua és tèbia i la roba és més lleugera. El rentador del roquer, però, la feina s'acumula. Han arribat els ramats transhumants i cal netejar la llana que s'ha esquilat a les ovelles. Cap al sud, cap a senquir-se sa faixa, s'hi tornen a veure fumeres enmig del bosc. Els fornots d'obra estan encesos. Han pastat fang i l'han posat dins de motllos. I ara, tot just i teules, esperen la cuita. La data d'aquesta postal escrita del Moianès no és concreta, però posem que volta la primera meitat del segle XX. Molins, barraques, rentadors, pous i forns funcionaven a tot drap. Fins que arriba la industrialització, l'electricitat, els motors i tot canvia. Moltes feines desapareixen o es transformen i molts edificis cauen en desús, s'obliden i queden engolits per les verdisses. Al Moianès tota aquesta història hauria desaparegut si no fos perquè en un moment donat coincideixen necessitats urgents. L'any 1995 es crea el Consorci per la promoció dels municipis del Moianès. Neix amb l'objectiu de revitalitzar l'economia de la zona molt tocada pel tancament de fàbriques tèxtils i per la recessió de l'agricultura. I veuen en el turisme una bona sortida. El primer que vam fer va ser un inventari dels recursos turístics del Moianès per saber què teníem i com podríem gestionar-ho. La Teresa Soler és la responsable de l'àrea de dinamització turística del Consorci, una de les ideòlogues de l'Ecomuseu, un museu a l'aire lliure de més de 300 quilòmetres quadrats i amb més de 100 llocs visitables. Ens vam trobar amb una gran concentració d'elements de l'època preindustrial. Tots estaven en desús i la majoria eren de propietat privada. No són elements únics, perquè a tot arreu n'hi ha, però la característica del mollanès és que, en poc tros, en trobem molts i molt variats, explica Carles. La Teresa. I és aquí on coincideixen la necessitat de buscar una sortida econòmica a la comarca. La responsabilitat de no deixar perdre el patrimoni i la curiositat de buscar totes aquestes construccions molt perdudes i amagades entre la malesa. Ah, i per cert, aquesta nit tenim ocasió d'anar al Moianès, ja ho saps. No? Sí, a través de TV3. Ah! En Quim Masferrer aquesta nit visita Santa Maria Dolor. Santa Maria Dolor és al nord del Moianès, si no recordo malament. O sigui, el centre està a Moianès, al sud Castelltersol, al... A l'est coll sospina i a l'oest caldès. Ho explico bé? Em fa l'efecte que sí. Sembla que sí. Si no, que algú em truqui i ens corregeixi. Això mateix. Doncs aquest vespre podem anar a Santa Maria d'Oló, al nord del Moianès. Doncs bé, ja us hem fet una miqueta de ganeta de veure aquesta terra tan bonica que és el Moianès. Bona nit. Fins demà! Molt bé, els gitanos estan contentíssims ballant. Bé, ara parlarem, també és música molt activa i molt sorollosa, el festival Euskal Herria Sona. I quan? D'octubre a desembre. A desembre, sí. I on? A quins llocs? Doncs als Razmatàs, a l'Apolo, Biquini, Passeig del Born, Centre Artesà Tradicionarios i Oscalerria. Molt bé. Doncs, si voleu assistir-hi, el contacte és el telèfon 933... 102, 200. I la web és ehsona.com, o sigui, esona.com, que l'eh és Euskal Herria i la paraula sona, tot junt, punt com. Molt bé, és la plataforma de difusió de la música basca Barcelona i Catalunya, un festival destinat al públic català per descobrir grups, artistes i estils musicals que van més enllà dels que s'acostumen a relacionar amb el País Basc. Euskal Herria Sona celebra el 2013 la setzena edició i aposta per un nou salt qualitatiu a anar més enllà de la ciutat de Barcelona i dur la música basca a d'altres municipis de Catalunya. Compte, com ja és habitual, en noms coneguts i d'altres que no ho són tant per al públic català i que, de ben segur, seran tot un descobriment. Doncs vinga, música del País Basc, ja sabeu on trucar i on anar. Molt bé. Bé, i ara hem arribat a la poesia. Portem avui la paraula encesa de Luis García Montero, un dels més significatius poetes de la literatura espanyola actual. A veces una piel. Deberia llover. I hace falta ser lluvia. Caer en los cejados i en les calles. Caer hasta que el aire... 19 horas ¿Quién habla del amor? Yo tengo frío y quiero ser diciembre. Quiero llegar a un bosque apenas sensitivo, hasta la maquinaria de un corazón sin saldo. Yo quiero ser diciembre. Dormir en la noche sin vida, en la vida sin sueños, en los tranquilizados sueños que desembocan al río del olvido. Hay ciudades que son fotografías nocturnas de ciudades. Yo quiero ser diciembre. Para vivir al norte de un amor sucedido, bajo el beso sin labios de hace ya mucho tiempo, yo quiero ser diciembre. Como el cadáver blanco de los ríos, como los minerales del invierno, yo quiero ser diciembre. I ens acomiadem amb dos coquets. Un poema de Joana Raspall que diu així... Un cuc diu a l'altre. Amiguet, d'on vens? Fas molt mala cara. No m'agrades gens. Oi, si tu ho sabessis. M'he vist obligat a marxar de casa. Doncs què t'ha passat? Al menjar coïa cosa de no dir. Era dins d'una ceba. Déu meu, quin patir! Pobre amic! A ma casa viuràs de primera. Vine a menjar amb mi. Visc dins una cirera. Segur que molts nets i netes vostres han llegit aquest poema a l'escola i molts altres de Joana Raspall, perquè Joana Raspall, a més d'escriptora, aquesta gran escriptora que avui ens ha deixat, va ser una gran pedagoga. I crec que ho segueix sent, ja que la seva obra és immortal, com la de tots els grans escriptors. I la tenim a l'abast i la podem gaudir. Bé, doncs ja hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més. Doncs moltes gràcies Marc, moltes gràcies Joana i moltes gràcies Pere. I a tots vostès per escoltar-nos. Això, això. Moltes gràcies a tots vostès. Suposo el dissabte tindrem programa repetit o no? No ho sé. Com és bon, potser la cosa no serà així. Per tant, fins dimecres vinent. A tothom, molt bona nit. i gaudiu de la immaculada Constitució. A reveure. Bona nit. Vine al Consorci per a la Normalització Lingüística i apren català o millora'l. Des del nivell inicial fins al nivell D. A classe o des de casa. Tens més de 140 punts de servei arreu de Catalunya. Saber català té molts avantatges, tant en el món professional com en les relacions socials. Informa't en el web cpnl.cat Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del baix llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. Informatiucomarcal.com Ràdio Tesfet, 98.1 FM. Ràdio Tesfet, 98.1 FM. Gràcies. Big track! Big track! Big track! Big track! Bona nit, benvinguts a una nova edició de Cara B, que començarem avui amb un grup mític dins de la història de la música moderna. Els Crim, aquell grup que van formar Eric Clapton, Ginger Baker i Jack Bruce, i del que es van publicar molts pocs treballs, perquè la seva vida va ser curta artísticament, Escoltarem la peça que formava part d'aquell treball d'Israeli Gears del 1967, World of Pain. Outside my window is a tree They're only for me Is there a reason Fins demà!