Cors de Sant Just, memòria i agenda de tardor

Ràdio de Svema 98.1 Carave, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Fins demà! xaixanta i més. Ja tornem a ser aquí, estimats oients, i avui sí, en viu i en directe, per seguir gaudint de les festes de tardor i comentar alguns dels actes que hàgiu pescut, proposat o festejat aquests dies. La participació al Correllengua 2013 ha estat intensament viscuda i l'assistència a la conferència d'en Josep Maria Terri Cabres, diguem el nom sense cap por, va ser llargament aplaudida. Com dèiem al programa anterior, no es pot ser a tot arreu a la vegada sense tenir condició divina. I diferents redactors de Ràdio Despert ens hem repartit en diversos actes per anar informant a tots els programes d'aquesta casa coneixedors que sou uns escoltadors. Tant la vessant humana com la política i cultural d'en Daniel Cardona Van ser entenedores per a tothom i, fins i tot, ens va sorprendre que un home tan arrapat a la terra on va néixer fos marginada encara avui la seva tasca a les classes d'història i alguns, tant ara com abans, li neguin el reconeixement que es mereix. La conferència de la Judit va anar acompanyada d'imatges projectades de la vida i obra d'en Cardona, fins i tot d'aquell patufet mític on ell va col·laborar des de l'any 1904, fins que els seus col·legues de redacció, evidentment simpatisants de la Lliga, li van permetre. I això és cert perquè en els arxius de Can Begunyada, la redacció de Patufet, era molt difícil trobar coses d'en Daniel Cardona dels darrers anys de Patufet, quan la revista... era més popular, quan el senyor Folky Torres era el redactor en cap de la revista. Daniel Cardona va ser un home de fermes conviccions, irreductible i partidari de negociar sempre. Nacionalista d'esquerres i darrere els cristianes, va combatre el nacionalfeixisme, aquell que va de l'Estat a les persones, i va ser militant del nacionalisme democràtic, que és el que va de l'individu a l'Estat. Cal rescatar les seves paraules i els seus actes, ens va dir la Judit, i podem fer-ho aquí, a la sintonia de Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, avui dimecres, dia 23 d'octubre, escoltant el programa 60 i més. I participant, podeu participar, trucant en directe al 93 372 3661, des d'ara i fins a les 9 del vespre. Sisplau, feu-nos cas... Truqueu-nos, en Mar Pere Arnau us passarà el locutori i tant una servidora de vostès, Joan Algarra, com el meu company Pere Oliver, us atendrem en molt de gust. Bé, ja comencem a posar la primera música. Cuando estés bien en la vida sin rumbo y desesperado. Cuando no tengas ni fe ni hierba de ayer secándose al sol. Fins demà! Molt bé, molt bé. Quina entrada, no, Joana? Quina entrada sorpresa. Molt ben encantat. Molt ben encantat, esclar que sí. Benvinguts, oients desvernians. Passen 5 minuts de les 8 del vespre. Avui, dia 23 d'octubre, és el 296è dia de l'any del calendari grecorià. Queden, per tant, 69 dies, un número ben bonic, per finalitzar l'any. Com sempre, els nostres col·laboradors virtuals, essencials i pioners d'aquest programa, Candida Nevado, a qui li donem una abraçada ben forta, al Lluís Domènech i a l'Antonio Jordà, ens envien suggeriments de tota mena. O i un altre convidat sorpresa, que no ho diem encara, però ja ho veureu d'aquí una estona. Ho sentirem. Sí, ho sentiran i ho veuran. Joana, que estem connectats amb el món virtual. Jo no me'n recordo mai que aquesta llumeta blava també ens agafa. No te'n recordes mai que ens assenten i ens veuen. I hem dit que més d'un convidat. Mare de Déu, i si no ens posem guapos perquè sortim, què passarà? Clar que sí, clar que sí. I a més, el tema del dia avui el podrem debatre, comentar amb aquest convidat tan especial que tindrem. Molt bé. Perquè és ben evident que el Can Coral, tant ara com abans, és molt estimat a casa nostra. Sembla que des que TV3 emet o Happy Day ha crescut encara més l'interès. No, però ja avui dedicarem al Can Coral gran part del programa. tant del nostre poble com a Sant Just, que no queda curt amb l'afició al Can Coral. Tant l'Orfeó Enric Morera com el Cor Lopom de Flors porten anys d'experiència en concerts arreu del territori i molts altres indrets mostrant el seu treball. O sigui, fins a les galàxies, perquè si parles d'indrets... No, a les galàxies no, però el cor l'opom de flors, la frontera sí que la va traspassar, almenys, en presència meva. I tant que sí, i també aquestes festes de tardor han inclòs al seu programa la música tradicional i popular. Els càters, aquell nombrós grup de persones que van tornar a les arrels de l'Evangeli per viure autènticament, durant un temps molt llunyà, a l'edat mitjana, en què l'església, o molta part d'ella, era corrupta. Els bons homes. Exacte. I van tornar, als nostres dies, els càters, a la sala municipal de l'Ateneu. El rei Pere I de Catalunya, el papa Innocenci III i Blanca de Castella, amb la creu romana i l'espaça francesa, ens van divertir de valent, sorprendre i meravellar amb el deliciós muntatge que va representar al cor País Meu el passat divendres dins l'espectacle Moret 1213, Càters, dirigit per Quim Lassina i Ramon Manent. Un utrit equip de cantaires actors ens van fer reviure una història del segle XIII que parla de realitats molt actuals. Escolteu un instant el cor País Meu i tot seguit un representant d'aquest altre cor ben proper del que ja n'hem dit alguna cosa ens parlarà aquesta tarda. Fins demà! Bé, i ara, com presentarem el nostre convidat, que és en Jordi Ferraz, posarem aquell altre disc, que és igual, posa el que vulguis, que el presentarà Fea Faentment. Tots endavant. Fins demà! I el que ve com va la nit, els llocs passant-se, cara, mos, el d'escompte, el dolor de gent, les pobles, els antilmats. I els ocells buscats somriu, entre nits de la venera, entre nits de la venera, entre nits de la venera, entre nits de la venera, entre nits de la venera, entre nits de la venera, entre nits de la venera. Bona nit. Bé, doncs, Jordi, molt bona nit. Hola, bona nit. Estem encantats. Gràcies per convidar-me. Oh, no res, estem encantats que hagis vingut. Sí, perquè avui dia ha sigut també una mica de sorpresa, perquè ja ho havíem parlat. No, ho havíem parlat, però com ha dit que ha passat? La qüestió és que estem aquí, que hagués pogut vindre algun altre, però bueno, vingui jo. Ja estàs prou assabentat. A més, explicarem-te el que puguem. I a més, amb la quantitat de vegades que jo t'ho dic, ha dit vina, si no t'enganxem una mica per sorpresa, perquè moltes vegades li he dit parla'ns de flors, perquè com a representant del cor, la pom de flors, i com a representant de flors Loreto, que aporta flors a un faci falta. A tot arreu en càlid. I ara fem una breu ressenya del que és el cor l'opom de flors. Si alguna vegada diem alguna data errònia, tu ràpidament ens talles, Jordi. Més o menys, jo us hi he portat una mica d'escrit, d'informació del que és el cor, que ho llegiu vosaltres, que teniu més bona veu... Jo crec que amb això avui en tenim una mica podem parlar i a més difondrem també la tasca del cor suposo que ara últimament esteu contents perquè han vingut nous components sí, hem fet una mica de tasca perquè vinguem és que val la pena sí, però és que el problema que tenim nosaltres és que som un cor d'homes Clar, no voleu saber res de les senyores. I llavors nosaltres som un cor d'homes, llavors l'única dona que tenim és l'acordionista, que la tenim des de l'any 90, i és l'única que ens acompanya, però nosaltres ho tenim molt clar com a cor que som d'homes. que els cors de clavé realment eren dones. Llavors, els cors de clavé, quan es van fundar, tots sabem que clavé el que agafava eren els homes de les fàbriques, els treballadors, i els feia cantar. Llavors, a partir d'aquí va ser que no teníem feina. Nosaltres ens agafem molt el que és el clavé. No, no, sí, és que, homes, n'hi ha veu molts, n'hi ha molt bona veu. El que passa és que som una mica gandolons, eh? Això també. Res. No, escolta, el Desplugues també t'ho haig de dir. El Desplugues, la Paloma, si no hagués estat per les senyores, s'hagués dit fos, eh? Perquè el meu pare va cantar molts anys al Desplugues. Llavors era d'homes. Però després ho va deixar... I si em permeteu una data... Les corals, el secret, estan que tenen molts assajos, molts assajos, molts assajos. I els cors de clavé, com molt bé tu has dit, recordem que ens hem de situar l'any 1881, això és final del segle XIX, i aleshores els cors d'homes... eren una necessitat gairebé indispensable, social, social, perquè a més en aquella època la funció de la dona era vestir la llar i la funció de l'home vestir la ciutat. I quan l'home hi havia vestit la ciutat, o sigui que havia treballat a la fàbrica, no tenia res més a fer, s'anava pel carrer. Si podia treballar a la fàbrica. Si podia treballar a la fàbrica. I si no s'estava allà al barc. I en Claver va dir que això socialment no era de retivo. I tornant a Sant Just, un grup d'amics de la música va fundar, aquest any que hem dit, el cor, la pom de flors, a la petita vila, com tu dius, Jordi, perquè aleshores era una petita vila, no pensem en el Sant Just d'ara. Aquí l'únic que us faig un apunt, que abans del pom de flors hi havia la coral La Lira, que era molt petita, que es va fundar abans. I llavors, després de la Lira, va entrar al pom de flors, o sigui que llavors va funcionar perquè va plegar la Lira i llavors van fundar el cor de flors. I a partir d'aquí han anat tots junts. Molt bé. El primer local social del Corre situà al Colomar del Carrer Badó. Aleshores, i fins a primers de segle, a més de les caramelles, s'organitzaren concerts en motiu de la festa major, acompanyats de l'orquestra del senyor Escalas i, a sent director del Corre, el senyor Joan Carmelles. L'activitat del Corfo trencada el 1923, això ens ho explicaràs perquè és molt, molt interessant, durant la dictadura d'en Primo de Rivera, avui molta gent d'això no se'n recorda, però va ser importantíssim. Ja tampoc hi era, eh? Ja, ja, ja, no hi érem, però hem treballat... Ah, si ets jove, hombre! Però hem llegit llibres d'història i hem treballat en ells, convé que no ho oblidem. Tornar a néixer amb gran pujança i instituir-se la república el 1931. I què va passar? Després va tornar la cosa encallada i parada. I del 1937 al 1947, enmudir novament, perquè durant aquests anys, del 37 al 47, van enmudir els grups de teatre, van enmudir els cors i van enmudir tothom qui parlava català, encara que avui molta gent no s'ho cregui i digui que exagera-ho. No, no, però això és cert. Llavors van enmudir a motiu de què? De la Guerra Civil i de la posterior repressió de tota mena de signes d'identitat catalana. De totes maneres, els petits grups de barris petitíssims o els pobles en algun moment s'escapaven d'aquesta tanalla forta que va constrèixer el català. Especialment als pobles, Joana. Els barris, recorda que els barris estaven pràcticament, sobretot a Barcelona, Madrid i València, que són els llocs on jo vaig viure a etapes de la infància i joventut, estava pràcticament dominat tot per l'hoge i fer coses en català era pràcticament impossible. Estic parlant dels anys 40, l'any 45, l'any 50 també. Jo parlo perquè els 50... hi havia un caliu el 51 us en recordareu que va ser molt famós aquella cançó del Cayetà no renom, aquella sardana la moreneta perdona, estàs parlant del 51 51 jo estic parlant del 46 46, 47 el 48 el meu pare ja va cantar ara li comentava a l'apartura clar el nom era La Paloma Però cantaven en català. I el meu pare ja cantava esplugues al cor, i eren homes sols, també. Evidentment, i a partir dels anys 50, jo estava en el grup de teatre de l'Orfeo de Sants i fèiem teatre en català, però fent una cada vegada a la setmana. O sigui, entre obra catalana i obra catalana, hi havia una reunió en català. A Ràdio Barcelona, un cop al mes, hi havia una funció en català. Ho sé perfectament. Dirigida per Armando Blanc. Sí, totes. Les altres també, les de castellà també. Era Armando Blanc en llengua castellana i Armand Blanc en català. Això mateix, però es deia Armando Blanc. Armando Blanc. No, no, no. Quan jo el vaig conèixer, volia sempre que li diéssim Armand. Però ja era... Clar, un cop al mes. Ja era un cop mort aquell senyor. Molt, molt pausadament, però ens duraven una mica de peixet. Bé, tornem, no ens quedem a l'any 47, ara seguim, seguim, Joana. Sí, diu que el mestre i compositor, Pere Manyer, va dirigir el cor des del 1947 al 1956. En aquesta etapa es van superar el centenar de cantaires i cal destacar el primer premi del concurs Ciutat de Lleida l'any 1949. A més a més, la seva obra, Aromes i perfums, és el vigent himne del cor, I aquí sí que hi ha, quan citem Pere Manyer, i molt més ara que citarem que va succeir el mestre Antoni Coll, en Jordi en deu tenir memòria, no? Tinc memòries, però vull dir... Era molt criatura. En canvi de nen, dic memòries. No parlem de nens. Si te'n recordes, el meu net va cantar el cor als 10 anys. Va vindre a cantar i era el més jove de tot i estava molt content i a més a més ens va vindre a acompanyar amb 10 anys, va vindre a liceu i va vindre al Palau de la Música a cantar i molt content. Sí, sí, i quan vam anar a Seret i tot això també. Jo crec que això del Pere Mañé ha sigut un gran mestre pel cor, un gran compositor, ha fet moltes obres, ha tingut molts amics. L'altre dia vam estar descobrint partitures originals d'ell, fetes de l'any 1800 i escaig, em sembla que eren. Llavors jo crec que ha sigut una persona a nivell de cor molt bona i fins que ens va plegar perquè llavors em sembla que també estava a la coral d'Espluga. Sí, sí, també va... Llavors ho portava. Sí, sí. Llavors aquestes èpoques d'aquí del cor va ser a partir dels anys 50 i es va haver una mica de davallada a nivell de cor. el cor desapareixia, llavors hi havia l'Orfeó, que és el que tirava més, l'Orfeó va començar el mestre Coll a portar l'Orfeó en amunt, feien els concerts d'estiu l'Orfeó, i les caramelles en aquelles èpoques les cantaven a la gent de l'Orfeó, que també era del cor. Fins al 75 aniversari, normalment que llavors va vindre el mestre Coico, llavors es va fer carga exclusivament de l'Urfeó, el Coro, que abans ell estava en l'Urfeó també, i al final, a partir del 75 aniversari, es va fer exclusivament per ell. Recordant el mestre Manyer... podem posar Aromes i perfums, que és el número 1 del disc dels 125 anys. Sí, aquest és l'himne que tenim al cor i ens el demana molta gent i no el deixem animar. Escoltem l'himne del cor. Escoltem una miqueta. Si de casa el poses una miqueta entrat, tu mateix, no? Fins demà! Fins demà! Bé, és un vals preciós, eh? És un vals molt maco. A més a més, és que fa goig, quan comenceu els concerts amb aquesta música, el cor suenen les pajadilles. Jo crec que és un himne que, com a mínim, els enjustencs, de tant sentir-la, hi ha molts que quan anem a cantar ja ens acompanyen. Ja la canten, eh? Bé, nosaltres quan anem els acompanyants també, pel nostre compte, el cantem també. És un himne que transmet alegria i aleshores l'alegria s'encomana. I bé, com ens deies, el mestre Manyer va succeir al mestre Coll que mantingué la batuta del cor fins al seu traspàs que va ser el 18 d'agost del 2001. El 1956 fou commemorat, ja ens ho has dit, el 75è aniversari del cor i s'estrenà l'actual estandard. O sigui, teniu un estandard... Sí, teniu un estandard molt maco, que ara ens va costar molt cèntic, perquè està molt desfet, i l'han hagut de retocar, està arreglat, està pol·luit, els ferros... Els treureu ara per Carmelles? Per Carmelles no el traiem perquè pesa molt. Normalment el que fem a l'estandard, normalment el que fem és treure'l quan ens el demanen. O sigui, el que és la Federació de Corts de Clavé... Hi ha corals que fan de 125 a 150 anys, llavors convida les corals centenàries. Llavors els convida i aquestes corals el que fan és portar l'estandard. Llavors es fa un recorregut amb l'estandard per tota la població, el recorregut que fan ells. que això espero que nosaltres, quan fem el 150, també ens tocarà fer-ho. Clar que sí, i a més necessiteu gent jove que porti l'estandard. No, perquè... Recordem que el 1982 es va celebrar el primer centenari amb unes lluïdes caramelles acompanyades d'orquestra. L'enregistrament d'un disc que la té, amb obres de Josep Ansem Clavé i un gran nombre de concerts donen testimoni d'aquesta bona època. El 1990 es va incorporar la professora Begonya Compagnon, que va possibilitar al cor actuar en acompanyament de cordió. Cal mencionar el concert homenatge clavé al Palau de la Música Catalana l'any 1993 i la cantada al Saló Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l'any 1998 amb motiu de l'any clavé. El 2001, el cor emprengué un nou trajecte sota la direcció d'en Jordi Uller. Són recents les actuacions a la plaça del Rei de Barcelona, al Palau de la Música Catalana i al Gran Teatre del Liceu. Actualment, l'opom de flors està format per poc més de 40 cantaires. El cor es manté en la tradició clavariana de veus soles d'homes i el seu repertori està format per sardanes, aveneres, cançons populars catalanes i, evidentment, per les obres del mestre clavé. Aquí Sant Just tenim un carrer dedicat. Gairebé tots els llocs de Catalunya. Hi ha el carrer i la placa, que és l'omenatge, com la majoria de poblacions de Catalunya tenen el seu monument, nosaltres tenim una placa. I ara fa 15 dies s'ha fet un monument de claver a l'Esobotec a França, a Catalunya Nord, que és el primer monument que s'ha fet a França en el seu homenatge. És que hi ha molta tradició d'acords al sud de França, també. Molt, perquè la tradició dels cors, jo ho veia ahir mateix, l'exposició aquesta del Cercle Artístic de Sant Lluc i la Coral Sant Jordi, que van viure 28 anys, van conviure des del 1951 al 1979 la Coral Sant Jordi en el Cercle Artístic de Sant Lluc. La tradició coral és arrabadíssima a Catalunya. Hi ha una mostra també, no parlàvem també de la Coral Sant Jordi? Parlàvem de la Coral Sant Jordi, parlàvem del Cor País Meu... Posem de la Coral Sant Jordi la sardana de les monjes. Em deixes abans dir una cosa que em sembla importantíssima. Perquè al llarg d'aquests 125 anys, 125 anys donen per molt, el Cor al Pom de Flors, evidentment, on només ha actuat és a Sant Just. Però és que ha actuat a molts llocs de Catalunya, al País Valencià, a Catalunya Nord, a Euskadi, i pràcticament és molt curiós que quan dius la pom de flors amb persones d'altres indrets, els hi sona el nom d'aquest cor. O sigui que un de vegades no... Sobretot al sud de França també ens tenen moltes... Avui en dieu el que és la Catalunya Nord volen promocionar les corals de tota la Catalunya Nord volen promocionar el camp coral català sobretot d'obres de clavé i els agradaria poder tindre obres de clavé I per això s'han fet a la Federació, hi ha la Federació de Clavé de la Catalunya Nord, a França, i estem la nostra d'aquí a Catalunya. Que hi ha relació entre... Avui ja tornem a posar música i deixem que el Marc ens posi el que vulgui. En Corpa Ismeu, l'Opom de Flors o la Coral Sant Jordi. Tu mateix, Marc. Fins demà! Oh, davant de l'ermita de Sant Trapel, les sardones i roses, fugen al cel i tothom, i tothom, i tothom, i tothom, i tothom, i tothom, i tothom, i tothom, i tothom, i tothom, i tothom. Bé, meravellós. Coral Sant Jordi. Coral Sant Jordi. També hi ha corals petitetes, les associacions també tenim corals petites que no sonen tan bé. Me'n sembla que va ser un parell de vegades veu assajar amb el mestre Gargallo, no? Sí, va ser la funció del mestre Coy quan es va morir llavors vam tindre un impàs que no teníem director llavors el Jordi Gargallo que és el secretari de partitures de la federació i havia vingut moltes vegades aquí a dirigir a nosaltres també algunes vegades que no hi havia el mestre i ens va fer el favor de poder vindre i vam fer l'11 de setembre, el vam fer amb ell. És curiós que fins i tot la gent que mai hem cantat a cap cor, les corals ens han acompanyat tota la vida, perquè jo assajava el grup de teatre de l'Orfeó de Sants sentint cantar el cor de l'Orfeó de Sants, assajava Sant Madí sentint la coral Sant Madí, i dibuixàvem a Sant Lluc sentint sempre la coral Sant Jordi. Diumenge passat a la festa del dibuix, que es va fer a un museu Picasso, es va fer al de Belles Arts, es va fer a Sant Lluc. Mentre dibuixàvem del natural, sentíem també, en aquest cas gravada, la Coral Sant Jordi. Però és que quan assajaven allà en persona, treia al cap l'Oriol Martorell, que va fer durant molts anys... Sí, aquest disc està dirigit per ell. I deia, això evita que pugueu estar xerrant. i no parlava ningú perquè la música et serveix per sentir-te millor quan dibuixes millor quan fas qualsevol tipus qualsevol cosa jo crec que a les corals aquí a Catalunya i a nivell d'estat però aquí a Catalunya sobretot que hi ha moltes corals i a la majoria de pobles tots en tenen jo crec que és una cosa i una satisfacció que puguem com a terra que tenim com a terra nostra poder tindre aquesta gran diversitat de cultura que tenim al camp Coral Ara escoltarem aquesta que et dic, que és molt senzilleta, molt... La poses una miqueta a entrada perquè, si no, sortirà el Jordi explicant la cançó. És molt senzilla, no és la coral Sant Jordi, però també és molt respectable perquè també passen molta estona assajant, no? No pot ser? A veure, que diu... No la trobes a les voces il·luminades? Si hi ha algun petit problema tècnic, nosaltres seguim xerrant. No, no, després... No, bueno, doncs deixem-ho córrer. Jo crec que les corals, siguin petites, siguin grans, jo crec que és la voluntat que posi cadascú. Sí. Bueno, escolta'm una cosa... Aquí a Sant Just també hi havia la coral de la caixa... Teníem la coral Harmonia, perdona. Ara, l'associació de gent gran té la coral Harmonia, que el dia 1 de novembre anirà a fer la seva cantada al cementiri. L'has trobat, el disc? Sí? Posem les voces il·luminades de ràdio i televisió dels veterans endavant. Vinga, doncs, endavant. és Montanyes Regalades. Montanyes Regalades són les del canigó que tot l'estiu floreixen primavera i tardor. Jo que no laimo gaire, jo que no laimo no, jo que no laimo gaire la vida del pastor, el pare magasada. Com observaràs, som més dones que homes al cor de ràdio i televisió, pel que sigui. Però bé, un cop l'any fan el seu concert de Nadal i mira, també ens ho passem molt bé. Jo crec que val la pena. Jo crec que la qüestió és que t'agradi cantar. Que tinguis veu. més o menys del veu, si tens una mica d'oïda, vull dir, més o menys, suposo que la cosa... Perquè tant, amb una coral, normalment, clar, si estem parlant de la coral Sant Jordi, estem parlant del Palau, clar, ja és molt diferent. Però les corals, la majoria del poble, tot és a base que la gent, la majoria, no sabem música. I tot és a base d'oïda, a base del mestre, del director... I de molts assajos. I de molts assajos. I de repetir, repetir, repetir... Clar, normalment amb una coral que tinguis a quatre veus, entre aquestes quatre veus... Això és el difícil, les quatre veus, eh? Perquè, sobretot pel director, que té que ensajar veu per veu, i uns ens va més bé, els altres els va més malament... És el que passava amb el meu nen. Aquell, com se sabia tota la cançó, es ficava amb els tenors primers i arribava com si no... És difícil, és el que ens trobem ara. Ara hem tingut sort que el cor, per exemple, m'ha agafat aquí. Ens sembla que han vingut unes 15 persones noves. I a mi m'agrada perquè hi ha gent d'aquí Sant Just i hi ha gent que són nouvinguts aquí a Sant Just de Parla Castellana. I no és que siguin nouvinguts a Sant Just, que són de Sant Just, però són de Parla Castellana i diu que els costa molt però s'ho estan passant molt bé. Llavors això és el que jo m'agrada. i com a coral poder agafar gent d'aquesta i que els puguis integrar i que tinguin il·lusió per cantar i els agradi les cançons que canten, jo crec que això és divertit. Em va agradar molt, vosaltres també potser ho devíeu veure, perquè ho va veure molta gent de Sant Just, l'actuació del Cor País Meu el divendres passat. La quantitat de persones, o sigui, que eren actors, i cantaven, ballaven. Això és d'una dificultat tremenda. I hi havia gent de diferents procedències. O sigui, harmonitzar tot això... A mi, per exemple, em va causar un goig molt especial veure que una companyia de Madrid va posar en peus cançó de mort i de guerra. I inclús... Fent trampa amb el català, que això us hi haurà trobat també, que per la gent de fora, la gent de Castella i la gent d'Andalusia, la forma oberta del català de Barcelona els costa molt. Però si pronuncien la A i la E com els lleidatans, els de raconins i els valencians, ja no hi ha problema. anem teixint les eines picant a cops de ball, els lleix molt millor que si ho dius a la forma barcelonina. I això us hi trobeu, vosaltres, també, que els costa la bocal oberta? No, perquè no saps què passa, que nosaltres, les partitures, normalment les partitures, a part de les noves que estem fent ara, quan són partitures de clavé, estem parlant d'un català antic. ja és aquesta pronunciació ens costa el català que ja costa perquè a part que no tenim lletra perquè són partitures i tens que mirar la lletra molt petita i escrita moltes vegades que està escrita a mà ho has d'entendre una mica però llavors el còpia del temps ho has ho vas fent. Les noves d'ara ja estan diferents. L'obra que estem ensejant, la gent de teatre de l'Associació de Gent Gran, i està escrita per en Rossinyol amb el català de principi del segle XX, doncs hi ha moltes persones que no estan acostumades i els costa aquelles paraules, però és qüestió d'assejar. Jo crec que és com tot, ensatjos i ensatjos. I bé, com a colofon d'aquesta xerrada sobre cors, aviam si tens a mà el Nabucco. Que aquesta ja, sí? No? Encara no? Sí. Ja són paraules mayores. Ara t'ho compliquem cada vegada més. Després, si vols, en tornes a posar el País meu, ens tornes a posar la coral que vulguis, però el Nabucco... Aquesta ja, com a final, ja quedarà bé. El Nabucco ho arrodoneix molt, clar que sí. Endavant. Mentre el trobes, anunciarem que... Ja el tens? Oh, fantàstic, fantàstic. Endavant. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Posa els cabells de punta. És una meravella. Sí, vull dir, hi ha operetes, trossos d'òpera que són fantàstiques. Però aquesta cançó va ser l'himne dels revolucionaris italians contra els austríacs. El que el verd i que sí que el pelen, saps? Però va ser una meravella. Ara, de la música, passem un moment també a la literatura, no? Encara que diguem només per sobre i de passada que ja ho ha dit tothom, que la novel·lista Clara Sánchez ha guanyat el planeta amb El cielo abuelto i l'exministre de Cultura i cineasta Ángels González Sinde va ser finalista amb la novel·la El buen hijo. Jo ja tinc ganes de llegir-les. Sí, sí, sí. Bé, els diaris van plens aquests dies d'articles recordant el poeta Miquel Martí i Pol i l'escriptor, també poeta i periodista, Manolo Vázquez Montalbán. Es comemora els deu anys de la seva mort i nosaltres tindrem també un record per aquests autors d'estil ben diferent, però dotats d'una humanitat i bondat admirables. Sense oblidar, però, que tal dia com avui, però de l'any 1940, va tenir lloc a Endaia aquella famosa entrevista entre el general Franco i Adolf Hitler, en la que van acordar col·laborar mútuament, però sense que Espanya prengués part a la Segona Guerra Mundial. O almenys així, ens ho van volgavendre, perquè no van parar d'ajudar-se mútuament. El govern espanyol va col·laborar amb la sinistra Gestapo i, per tenir content a Hitler, van enviar una divisió de voluntaris, adedo, anomenada División Azul. També avui ens ve a la memòria que un 23 d'octubre de l'any 2001, Apple... la famosa poma, perquè Apple vol dir poma, oi? Posava a la venda el primer iPod. Qui ho diria fa quatre dies i avui sembla que ja ningú pot viure desenganxat del món virtual. Avi, vull un smartphone, necessito un smartphone, vull un mòbil. Així estan els nens. Sí, i milers de ficcionats a l'esport. No han oblidat tampoc que aquell 23 d'octubre del 2004, quan una esplèndida selecció catalana d'hockey sobre patins guanya el campionat del món B masculí. És la primera vegada que la selecció catalana competeix a nivell internacional. I ara sí, recordem el desè aniversari de la desaparició d'un intel·lectual molt proper, tan proper que no semblava un savi fins que llegies els seus papers. Manuel Vázquez Montalban, Manolo, pels amics i coneguts, i tants i tants companys de redacció, ens va deixar definitivament els passadissos de l'aeroport de Bangkok de tornada de signi a Austràlia. Un infart va posar fi per maturament a una de les més infatigables i lúcides trajectòries de la literatura i el periodisme del franquisme, la transició i la democràcia. La seva va ser una mirada necessària per entendre aquells anys quan contra Franco vivien millor, tal com ell afirmava. També van aconseguir que contra Franco lluitéssim o resistíssim millor les paraules de Miquel, Martí i Pol. Els seus poemes parlen de la vida interior, de la lluita contra un sistema que considera injust i de la batalla contra la malaltia que l'acompanyà durant més de 30 anys, l'esclerosi múltiple. Premi d'honor de les lletres catalanes el 1991 i medalla d'or de la Generalitat de Catalunya el 1999, Martí Pol és avui un dels nostres poetes més estimats. Les seves obres, Paraules al vent, La rel i l'escorça, El llarg viatge, Amb vidres a la sang o Estimada Marta, conviuen amb nosaltres i han fet niu a la nostra memòria. Bé, posem una mica de música. Un víncul a la foresta, quan les vines s'ha ballat. Cap al tant d'un joc de festa, joc de festa. Cap al tant d'un joc de festa, cap al tant. Quan les vines vols regalar, tots els dos s'enamorats. Tots els nens s'enmoret, s'enamorat, s'enamorat. Bé, continuem. Proper diumenge, dia 27, Sant Just al carrer. Un dia intens en programació en directe de Ràdio d'Esvern. 30 anys de ràdio. Consulteu el programa de les festes de tardor i, sobretot, no us oblideu de Bolras. A les 7 de la tarda, a la sala municipal de l'Ateneu, la companyia de teatre gestual... popularment coneguda com la dels Tres Joans, ja que fou creada el 1980 per Joan Faneca, Joan Cussó i Joan Sagalés, porta més de 30 anys de trajectòria i diumenge ens sorprendrà amb un nou espectacle. de capo. Possiblement amb uns altres actors, amb un tècnic formidable que es diu Héctor Boada, entre molts d'altres, però no vull descobrir res. Ja ho veureu. Si heu vist Bon Voyage, Monodomondo, o Canguelis, o qualsevol altre dels espectacles de vol ras, no heu vist encara el millor. Un vol ras innovat i prodigiós ens espera el proper diumenge. Bé, i també una tradició que ja va començar l'any passat i aquest any continuarà al Centre d'Estudis Sant Justens. El dissabte 26 d'octubre, a partir de les 11 al carrer Bonavista, al costat de la porta principal del mercat, mostra de galetes en forma de fulles de tardor elaborades pels socis i sòcies del Centre d'Estudis Sant Justencs i per gent del poble. I el diumenge, el 27 d'octubre, a partir de les 10, estaran a la disposició de tots els socis i sòcies a la paradeta que cada any munten al motiu de les festes de tardor. Aquest any, tot el que recaudi anirà pels amics d'en Joan Petit, nens amb càncer. I ja que parlem també del Sant Just al carrer, recordem una vegada més que hi ha una crida a tots els dibuixants i ninotaires del poble. Podeu passar per l'Ajuntament demà, demanar per la Gina i podeu portar els vostres dibuixos i fer fotocòpies perquè els nens puguin dibuixar i perquè tinguin material per poder mostrar de les coses que fem la gent de Sant Just. La seva afició i la seva habilitat. I la seva habilitat, i la seva habilitat. Els tallers que es fan darrerament per nens petits són formidables. El del Toni Ballori de La Vanguardia, saps qui és, no, Joan? El Museu Picasso el diumenge passat va ser formidable perquè explicava com partint d'una patata es pot aprendre a dibuixar. I ja posats el dibuix i la pintura... Continuem amb Sant Just. No ens oblidem de la Teresa Faneca Espinós i Marian González Pomer, que tenen l'exposició fins al 24 de novembre Sol i Sorra, una autèntica meravella d'exposició. I tant que sí. La Teresa, sobretot, m'impacta quan segueix les petjades de Kandinsky, quan busca la geometria pura, quan busca... Tu ets molt de geometria. No, no. Tu ets molt de geometria. Però allà no hi ha només geometria, allà hi ha la terra que trepitgem, hi ha la terra que patim, hi ha la terra que vivim, hi ha moltes coses en l'obra de Teresa Panetka. Ara també la Marian també fa uns quadres fantàstics. Té un altre estil, però jo no puc posar preferències. No, va. Com parlaves només que de la Teresa, doncs també la Marian també. M'arriba més, m'impacta més. I evidentment les dues estan meravelloses, per això ho hauran fet entre les dues quan agafen paper japonès i fan apunts directament a tinta. És que aquí hi ha una cosa que és clara. El primer pas que dones quan dibuixes o quan pintes la primera pinzellada és quan et projectes interiorment i hi ha més vida. Després, quan repasses el que has dibuixat o el que has pintat, la cosa de vegades ja queda una mica encarcarada. Ens passa a tots, eh? No és una crítica a ningú. A tu també. A tots, a tots. O sigui, que els noms que vas dibuixar l'altre dia allà a la invitació de peix o carn, també després la vas repassar i no era igual. Ah, clar. Jo no ho vaig repassar, aleshores només un gargot. Però precisament faig una secció per una revista que es diu Garrimanxos, i a vegades li poso Garrimanxos en pimentó, que vol dir gargots, garabatos, i quan ho passo a tinta no és el mateix. Per això la indústria del còmic actual i de la il·lustració fa servir un senyor que fa la idea, un que fa el primer dibuix, un que el repassa, un que fa la tinta, un que fa el color, i així successivament. I ara, ja que estàvem parlant de cultura... També farem una mica d'esment d'un acte que han fet a l'Abisbal d'Empordà, que ha sigut fabulós aquest cap de setmana. Ha sigut l'Abisbal 1810. Recreació històrica, firamercat de la Guerra del Francès, i molt més, perquè s'han vestit de l'època i han fet uns escrits explicant la resistència que va tenir l'Abisbal... No ens en vam escapar ningú, de la Guerra del Francesc, que s'enjusta per arribar a la penya del mor. Que tu veus, això, aquesta lletra tan remenuda? Ah, perquè has fet un text més petit, clar, com que tu no et fies de l'ordinador, després escrius lletres microscòpiques. Però aquí veig que posa que el mes d'agost de 1810 el mariscal MacDonald, qui manava en cap totes les forces franceses de Catalunya, havia deixat ocupat l'Empordà per nombroses forces a les ordres del general MacDonald. veus, aquí ja no veig la teva lletra, què diu el general Veragay? Veragay. Veragay Diliers. Això. Avent acantonat a l'Avisbal i sa comarca la brigada Edwards. La brigada i la cavalleria, a les ordres del brigadier Sant Juan, va rodejar l'abisbal després d'haver deixat part a la reserva, a la vegada que la infanteria penetrava dins la vila. Llavors, al foc dels sometents, molts paisans prengueren les armes i tots junts, paisans i soldats, romperen el foc del campanar i cases veïnes al castell, contra les forces franceses del general Suard. compostes d'alemanys, que s'havien fet fortes en l'històric edifici, que constitueix encara avui una de les curiositats de la vila. Però, clar, la cosa va anar mal dades i el pobre del que havia manat la revolució va sortir molt malparat. I, evidentment, de Palamós va traslladar Sodónel a Tarragona per mar amb els presoners fets a l'abisbal i la comarca. Les cors de Càdiz, això aquí ens tenim que posar amb història... Clar, amb 1810. Amb 1810. I em dic que anaven tots vestits de l'època. Per apremiar tan gran proesa, concediren al general el títol de Comte de la Bisbal, que encara ostenten els descendants del general O'Donnell. Aquí no oblidem donar la web de visitabisbal.cat, recordeu, visitabisbal.cat, i trobareu amb tota mena de detalls... Tota la història. Tot aquest episodi de la Guerra de la Independència, de la Guerra del Francès, relacionat amb la història de la Bisbal. Molt bé. Bé, ja que estem a Catalunya, doncs fem aquell viatge per Catalunya. Tens la sintonia? Vale. Bé, i anirem a un poble que és el més patarrufo de tot Catalunya, Sant Jaume de Fontanyà. Però què castellanisme el patarrufo? L'altre dia... Ah, però a mi m'agrada. A mi m'agrada. Em sembla meravellós. El Pep Quintana ens corregeix. L'altre dia vaig dir enfermetat i el Carles em va dir malaltia, malaltia. Dic, sí, sí, sí. Avui em disculpo, malaltia. No, és que el Manel sempre diu que no hi ha enfermos, que hi ha malalts. Clar, clar que sí, clar que sí. És això. Però no, no, no. Consola't, perquè molta gent que parla molt bé català... Escolta, també diu això, diu... Enfermetat. I tant, i tant. És una de les moltes coses dels molts barbarismes que encara tenim dintre del català. I que no ens els podem treure de sobre. Algun senyor, que a més és alcalde actualment d'una gran ciutat, diu barbarisme. I tant. I ni te cuento, no? Sobretot la gente bien de Barcelona, que van ser en su juventud, era muy poco adecuado a hablar en catalán. No hacía fisno. Vols dir l'alta... L'élite. L'élite de Serrià Sant Gervasi. Serrià Sant Gervasi, el Passeig de Gràcia, tota aquesta... Perquè jo he tingut nenes de l'alta èlit i, escolta, no sabien ni una paraula en català. Les Sagrades Famílies de Barcelona, entre cometes, perquè és un llibre memorable, que parla de les grans famílies de Barcelona amb alguns besavis memorables que van ser negreros quan la guerra de Cuba i van fer unes fortunes tremendes. I després han estat senyors d'una élite intel·lectual. Jo les nenes que tenia el servei social, que venien a acabar de fer a la ràdio el còmput de la feina que havien de presentar, doncs no en sabien ni una paraula. Ah, és que he estado en el internado de Interlaken, és que he estado... No, no, no, los papás entre ellos sí que hablan, pero nosotros no, y quedávamos muy finos. Doncs vinga, parlem de Sant Jaume. Tornem al poble de Sant Jaume, Patarufo, Patufet, Petitó. Patarufo, Patufet, res, el que tu vulguis, mira. De la vintena de cases que formen el poble amb ajuntament propi més petit de Catalunya, només n'hi ha tres on s'hi viu tot l'any. La resta són segones residències. De la quarantena de Macies, escampades, camps i boscos endins i n'hi ha algunes habitades. La Casa Blanca, Cal Tobau, els residents de cap de setmana, censats al poble, fan enfilar els 100 fins als 30 habitants. No 18, com tu deies, Jordi. Tant se val. Continuen essen al poble menys habitat del Principat. No confongueu la Casa Blanca amb la Casita Blanca. Aquí a Sant Jaume, jo estava dient de 17 habitants, però estem parlant a l'estiu. I si comptem els diumenge la gent que va als dos restaurants que hi ha, la Iglesia és molt maca, que val la pena visitar-la. I a la primavera, després ens parlem una mica, us parlarem... Les primeres llums donen color a les pedres del darrere de l'església romànica, que tu deies, Jordi, de Sant Jaume, que pot presumir d'un simboli de dotze cares. O sigui, això és una senyora preciosa. Molt maca. I tant. L'aïllament en què viuen és alhora el motor que els impulsa a trencar barreres. i ara també tecnològiques, perquè això de recórrer els 9 quilòmetres que els separen fins a Borradà per anar a comprar el pa o el diari és una murga, sí, però no sembla traumatitzar gaire, sobretot a l'hivern, perquè a l'hivern passat a la carretera teníem per primer cop sal a doixo. Ves per on? No va fer bret. En canvi, això de només tenir internet per XDSI... És tan lenta, tan lenta, que gairebé no s'hi poden connectar. Bé, podem parlar poc perquè el poble és petit. Un dels itineraris més senzills de fer el municipi travessa les vistes del Pla del Cingle i arriba fins al santuari de la Mare de Déu dels Homs. Regat per afluents de la riera de Marlès, Sant Jaume està rodejat de boscos i pastures per a la ramaderia, que és del que viuen. Sí, a més a més, això sí que t'ho puc dir, perquè nosaltres, com a CES, hi hem anat d'excursió diverses vegades, i a la primavera tots els planells aquests que hi ha aquí està ple d'orquídies i és preciós. Hi ha una florida de tota varietat i de tota classe de flors. I a la riera de Marlès es pot banyar i la gent s'hi va, disfruta. És un paisatge meravellós. I és un paisatge fabulós. O sigui, allà només que surtis a caminar una mica, que no quedis al restaurant sol, sinó que vagis a caminar, val la pena perquè és precís. És molt maco. Com veieu, en Jordi Farràs, a més de cantaire i de florista, és excursionista, està vinculat a quantes entitats de Sant Just, Jordi? Tres o quatre. I les que vinguin, i les que vinguin. Clar, normalment, l'altre dia... Els que són fills del poble... Sí, però l'altre dia el senyor alcalde ja va dir que precisament Sant Just és una de les poblacions que té més entitats per la quantitat d'habitants, més entitats. Hi ha moltes entitats a Sant Just. Moltes. O sigui que l'associacionisme està aquí al nostre poble molt arrelada. Hi ha moltes entitats, el que passa és que en moltes entitats hi ha gent que la majoria quasi som els mateixos, hi ha gent nova, però quan es fan activitats costa. A part de Sant Just del carrer, que normalment sempre hi ha gent, però són activitats i actes que vols fer un acte i costa d'omplir què passa a nosaltres amb la gent gran que els que venim de fora de Sant Just a viure a Sant Just encara que portem molts anys a Sant Just però seguim sent socis de les entitats d'on ja érem socis. O sigui, jo segueixo sent socis del Club Esportiu Mediterrani, del Cercle Artístic de Sant Lluc, de l'Associació d'Autors de Còmics d'Espanya, o sigui, dels llocs on ja era soci, en segueixo sent. I aleshores també m'he fet soci del Centre d'Estudis Sant Justencs, de l'Associació de Gent Gran, o sigui que som de les coses que hem trobat a Sant Just més de les que ja veníem sent-ne. Ah, també, que vindràs el dia 30 a l'Associació de Gent Gran? Que hi ha el dia 30, veurem, i consultar l'agenda. No, no, no, aquesta agenda. És, fem una sortida al carrer Judea, número 2, que hi ha una masia del segle XV, que és en particular d'una família, que són pintors, i posa Saga Palmero. Ah, molt interessant. Molt interessant. Ens portaran amb autobús, amb autocar... Ja em pots apuntar, Joana. Avui tenies que haver anat... Què dius ara? Però si avui no podia, que estava a Sant Lluc... Bé, doncs, el dia de sortir... Ja, ja, ja, ja ho consultarem. Jo col·laboro amb el butlletí del Mediterrani. Ja ho consultarem. Bé, ara posarem la sintonia de la poesia. Vinga, doncs, poesia per tothom. Fins demà! No ho sabríem dir perquè hem escollit aquest poema d'en Miquel Martí Pol. Sempre triem el poema entre molts que ens agraden. Avui us diem aquest perquè és com una metàfora del ser i l'existir, del fet de viure. Tot el que descobrim és vell i agrest, fosc en l'origen, però clar en la forma, perquè en la forma creix... i s'interroga. Dels ulls estan, tots els secrets són dòcils. Dòcil l'espai en què els somnis s'exalten i fecunden el goig i l'esperança. I dòcil també el riu d'aigües profundes que ens vincle jons al fons de la mirada. Visibles a molts miralls, la vida lenta s'escriu a si mateixa en els propòsits i s'esborra en la por i en les defallences. Només pel foc del desig i l'espera, l'esclat de tot, en tot, es justifica. Només pel foc, només amb foc, cremant-nos, podem mirar la vida cara a cara. També en Vázquez Montalbán ens parla de la vida irrepetible i apassionant. En recordem un poema del llibre Una educación sentimental. Se vive solamente una vez. Hay que aprender a querer y a vivir cuando no es tarde aún para creer propicio el día venidero. Menos duro el adoquín, menos oscura la noche, incierta la tristeza, a veces bastan dos páginas de un libro para creer eterna la eternidad. Eternos tus besos, siempre entre el recuerdo y la esperanza. Nunca morirás. Nunca moriré despacio como aquellos días de verano. Lejano parecía eternizarse. El balandro, tu cuello, nunca cerrará el día con un no blanco en el agua. Nunca te ahogarás. Nunca me dirán que algún mar haya disuelto un áncora. Molt bé, doncs fins aquí, Vázquez Montalbán i Martí Pol, dels dos podríem dir molts més poemes. El proper dia potser en direm algun d'en Ramon Pereira, que el vam tenir convidat fa dos dies, acaba de publicar un llibre de poemes, en parlarem en el proper programa, també de la cripta, d'això ja en vam parlar, però de la seva vertent poètica n'hem parlat poc, i n'hem parlat poc també, del seu intens treball que ha fet sobre la vida de Miguel Hernández. ja vam parlar també l'altre dia ho vam comentar jo des d'aquí espero que EDT pugui millorar una mica la seva situació econòmica perquè els petits editors les passen magres i puguin publicar aquesta obra important hem arribat al final d'aquest programa d'avui Li agraïm moltíssim al Jordi Farràs que hagi vingut, ens hagi lisonat sobre els cors. Hem dedicat gairebé dos terços del programa al cant coral i suposo que els hi haurà agradat. Bé, també, moltes gràcies a tu, Pere. Moltes gràcies al Marc, que ens ha posat les músiques. i a tu Joana i a tu Joana també per conduir el programa i fer d'editora sempre tan bé i al Jordi que torni clarament vull dir jo que us escoltem moltes vegades i realment al·lucino perquè ho feu molt bé la Joana ja té molta experiència el Pere ja sé que no calla mai ho porta tot molt ben organitzat perquè això sí que ho té que s'organitzen les coses molt al punt o sigui que s'hi acudirà una satisfacció Molt bé, moltes gràcies a tothom i fins al proper, si voleu tornar a escoltar-nos. A reveure. Bona nit. Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No et perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. Informatiucomarcal.com L'Albert Quiles va tenir un accident de cotxe als dos anys. Els seus pares van morir i ell va patir un traumatisme crânioencefàlic. Van morir per culpa d'un cotxe que anava contra ella.