De Càritas a la Ribera d’Ebre: cultura i vida

Un cert institucional al Teatre Victòria. Després de la roda de premsa va tenir lloc un acte presidit pel cardenal arcabisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistac, per explicar amb més detall l'esforç adicional de Càritas a favor de l'ocupació. 800 persones es van reunir al Teatre Victòria, incluent uns 200 empresaris, per conèixer de primera mà el nou projecte de feina amb cor i obrir noves vies de col·laboració. En el seu Parlament, Martínez Sistach va recordar el missatge del Papa Francesc, on no hi ha feina, falta dignitat, i va explicar com el fet de perdre la feina i no tenir perspectives laborals aboca les persones i famílies senceres a l'exclusió social. Així, els assistents van poder conèixer la realitat de Càritas, que cada cop ajuda més persones que no tenen feina ni recursos. De les persones ateses en edat laboral, 7 de cada 10 no treballen. Aquest acte, a més, va comptar amb el testimoni de persones vinculades a càritas i actuacions musicals per transmetre un missatge d'esperança malgrat les dificultats que planteja el mercat de treball actualment. En què consisteix el nou servei? Més enllà de la formació i l'orientació, Càritas vol oferir un assessorament personalitzat perquè la cerca de feina sigui exitosa. Aquest és un dels motius pel qual es posa en marxa el servei d'acompanyament a l'ocupació, dins del marc del projecte Feina amb Cor. En dos anys, la finalitat és atendre entre 1.000 i 2.000 persones. Amb aquest servei, un professional guiarà i assessorarà les persones en situació d'atur de llarga durada, de forma personalitzada, perquè puguin aconseguir un contracte de feina i perquè puguin mantenir-lo, perquè, si mai han de tornar a cercar feina, puguin fer-ho de forma autònoma. El servei s'adreça tant a les persones que atenem a Càritas com a les que es trobin en la situació següent. Fa més d'un any que estan a l'atur, tenen familiars al seu càrrec i han esgotat o estan a punt de fer-ho la prestació per desocupació. Primer, aquest assessor del SAU valorarà quin és el perfil de cada persona, tenint en compte la seva trajectòria professional i vital i, posteriorment, se li proposarà un pla de treball per fer possible la seva inserció laboral. Les persones interessades a ser ateses per aquest servei poden adreçar-s'hi trucant al telèfon 931 149 047, signat per Lourdes Ortiz Floriac, àrea de comunicació. Bona nit. I per acabar, meditarem amb els salms. Déu meu, dona al rei el teu dret. Salvarà els pobles que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor. S'apiadarà dels pobres i dels febles. Els salvarà de la mort. Els rescatarà d'enganys i violències, estimant com un tresor la seva vida. que els camps de blat abundin el país i pels cims uneixin les espigues com el Líban, que les ciutats floreixin com l'herba del camp. Beneït sigui el Senyor Déu d'Israel, l'únic que fa meravelles. Beneït sigui per sempre el seu nom gloriós, que la seva glòria ompli la terra. Amén, amén. Amén, amén. Hem arribat als moments finals de Veus de la parròquia. Avui amb les veus de Joan Algarra i Pere Oliver. Ha controlat el so i les músiques en Marc Pere Arnau. Us esperem en aquesta sintonia a Ràdio d'Esvern el proper dimecres a dos quarts de vuit del vespre. I recordeu que el proper dissabte tornem a repetir aquesta audició a dos quarts d'onze del matí. Fins aleshores, a tothom, adéu-siau. A reveure. Fins demà! Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Música Consorci per a la normalització lingüística i apren català o millora'l. Des del nivell inicial fins al nivell D. A classe o des de casa. Tens més de 140 punts de servei arreu de Catalunya. Saber català té molts avantatges, tant en el món professional com en les relacions socials. Informa't en el web cpnl.cat Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No et perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del baix llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. Informatiucomarcal.com L'Albert Quiles va tenir un accident de cotxe als dos anys. Els seus pares van morir i ell va patir un traumatisme crânioencefàlic. Van morir per culpa d'un cotxe que anava a contra direcció. Faig fer una adaptada de primària perquè no faig el mateix nivell que els altres perquè no arribo. Quan algun cartell digui la velocitat que tens d'anar, aniria a la velocitat que diguin. Sí, podem evitar-ho. Servei Català de Trànsit. Generalitat de Catalunya. ... ... ... ... ... Seixanta i més... Ja tenim el nou any en marxa, des de fa uns quants dies, no gaires. Comencem, doncs, el primer programa de 60 i més de l'any 2014 amb nous desitjos i propòsits. Amb ganes de retrobar-nos i tirar endavant. Som, això sí, un any més grans. Però tenim molt clar que passem per la vida aprenent. Ens equivoquem, ensopeguem, caiem i ens tornem a aixecar, corregim les errades i seguim caminant i així anem fent via. Tant se va al qui som i d'on venim. El que compta és ser-hi, i per això som aquí, per renovar el goig de viure i donar un cop d'ull al que ens envolta per veure quin serà avui el tema del dia. Benvinguts, oients desvernians. Passen tres minuts de les vuit del vespre. Avui, dia 8 de gener, és evidentment el vuitè dia de l'any. Avui sí que ens està en senzill de comptar. Vuitè dia de l'any del calendari gregorià. I tenim per endavant, també molt senzill, 357 dies per viure intensament aquest any nou. Ens trobem a la sintonia de Ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada, on ja sabeu que podeu dir la vostra trucant aquí, al programa 60 i més. Tan senzill com marcar el 93 3 7 2 3 6 6 1, des d'ara mateix i fins a les 9 del vespre. I sabeu que també ens podeu trobar a Facebook Ràdio d'Esvern. I això sí, amb moltes ganes de compartir aquesta hora amb vosaltres en companyia de l'harmoniosa veu de Joan Algarra. Que amable. El saber fer d'en Marc Pere Arnau i qui us parla, Pere Oliver, sempre a punt de navegar per les zones. I què és a dir jo ara de la teva veu amb aquest adjectiu que m'has posat? El que vulguis. No, doncs amable veu. Doncs endavant. I no oblidem els creatius pioners d'aquest programa, Lluís Domènech, hola Lluís, la Càndida, Candy, aviam que en véns, i l'Antoni Jordà, que sempre està a la Guaid i sempre ens proporciona coses que ens poden enviar, suggeriments i paraules plenes de saviesa. Saviesa perquè també són una mica més grans que nosaltres. Més o menys, més o menys. Si fa o no fa, ara no anirem a veure qui té un any més, qui té un any menys. Sí, a la nostra edat, compta, eh? Sí, i tant que compta, i tant. I ara és el moment de felicitar a tots els que celebreu el vostre sant o aniversari. Avui festivitat, entre d'altres, de Sant Llucià, Sant Saberí i Sant Pere Tomàs. Demà dijous, Sant Adrià i Sant Eulogi. Divendres, Sant Gonzal. I dissabte, que sortim en segona audició, el festegen les hortències. No cal dir que hortència ve del llatí i és el nom d'una flor, com també és d'origen llatí el nom del soldat Adrià, que vol dir originari d'Àdria, i a més és el patró dels missatgers. En canvi, el nom de Gonzal, en castellà Gonzalo, és d'origen germànic i significa geni del combat. Ja, és potent el nom. És potent el nom, sí, sí. Ah, i el sant d'avui, Llucià, aquest sí que és d'origen llatí i vol dir que pertany a la família d'en Lluci. Molt bé, ara posarem música, sisplau. . . . . Gràcies. Bé, ara ens aniríem a Venècia amb aquesta barcarola de los cuentos de Hoffman, però com és de nit i estem aquí, continuarem amb el programa. Jo ja em veia passejant en gòndola, que és una meravella. Jo no vaig voler, em feia por. No, però és molt maco. Si caus a l'aigua, nedes una mica i tornes a pujar a la gòndola i ja està. Qui sap nedar, jo com no ho sé. Bé, i ara esdeveniments que van tenir lloc un 8 de gener. Tal dia com avui, de l'any 1892, té lloc una revolta de camperols a Jerez de la Frontera. Amb el crit de Viva la revolució social és la primera vegada que s'enervora la bandera negra a Espanya. La bandera negra, com sabeu, és l'ensenya dels moviments de tendència anarquista. També era un 8 de gener, però de l'any 1918, quan el president dels Estats Units, Woodrow Wilson, fa públic el missatge en el punt 14 del qual hi ha el germen de la Societat de Nacions. Un altre 8 de gener de l'any 1941 s'estrena a tot l'estat espanyol la pel·lícula Rafa, de José Luis Sáenz de Heredia, amb guió de Jaime de Andrade, que no era altre que el mateix Francisco Franco, convertit en autor i propagandista del règim que encapçalava. Ja, ja, per això va escriure, va fer aquesta propaganda. Amb tot, la pel·lícula, per ser molt ben interpretada per Alfredo Mayo, José Nieto, Anna Mariscal i Blanca de Silos, va rebre nombrosos elogis de crítica i públic en el seu moment. I quin era el crític que es podia atrevir en els anys 40 a posar de volta i mitja una pel·lícula d'en Blanca? Segons els crítics de l'època, no estava mal. la ment del tot. No, jo l'he vist fa poc. Sí que l'has fet a la Filmoteca. La Filmoteca l'han fet diverses vegades i realment la interpretació és formidable, una mica teatral, perquè és com es feia el cinema de l'època, però evidentment a mi em va impressionar Blanca de Silos per la seva naturalitat, cosa que en aquell temps era una actriu esplèndida, formidable, i no cal dir que Anna Mariscal i Alfredo Mayo i José Nieto, tots eren molt bons. Tots estan molt bé. I un 8 de gener de l'any 1959 a França, elegeixen Charles de Gaulle, president de la cinquena república francesa. Tenim present a de Gaulle com aquell general i home d'estat que va dirigir les forces franceses lliures durant la Segona Guerra Mundial. Per cert, condecorat quan va lluitar sota les ordres del mariscal Petain durant la Primera Guerra Mundial. I el recordem també quan s'enfrontà a l'onada de protestes del maig del 68. Això ho tenim molt present perquè ja va sortir molt per la tele. De Gaulle es va retirar l'any següent, el 1969, però va seguir sent el líder més influent de la història moderna de França. Es va retirar perquè el van retirar. Això també és cert. Per cert, que també era un 8 de gener de l'any 1959, quan triomfa la revolució cubana, amb l'entrada a la ciutat de l'Havana de les tropes de Fidel Castro. Pocs dies després s'establia a Cuba el primer estat socialista d'Amèrica, del que Fidel ha estat president fins al febrer de l'any 2008, en què, per qüestions de salut, delega el càrrec al seu germà Raúl Castro. Amb la qual cosa el castrismo no s'ha acabat ni de bon tros. No, no, no, sembla una monarquia, o sigui, del poble. Sí, sí, i tant que sí. Sí, ens atrevim a dir-ho, sí, perquè té successor. I tant que sí. I passem al 8 de gener de 1968, quan el municipi cordobès de Belmez guanya el popular concurs de televisió «Un millón para el mejor», Joaquim Prat i José Luis Péquer van ser els conductors d'aquell programa. El va guanyar el seu alcalde. El seu alcalde, clar, sí, sí. I Belved me'n recorda també aquell estrany fenòmen que només que es veia encara sent una casa antiga. Sí, sí, era... S'havien de treure notícies d'on fos per distreure l'opinió pública. Però el cas és que va anar a la televisió i ho va filmar i tot, eh? Sí, sí, sí. Unes taques d'humitat allà com una casa i les van fer passar... Per cares. Per cares, però bueno. Amb imaginació, si tu et fixes bé, mires taques i mires núvols i veig una varietat de coses tremendes, eh? Jo quan era petita m'entretenia a la Marc. Tenia una botaqueta davant mateix d'una finestra i veia passar dels núvols. Jo de petit i de gran, quan prenc el sol amb un dia de núvol, a cada núvol li veig un forma diferent. O mentre vas nedant, vas nedant d'esquena pel mar i vas mirant dels núvols a dalt. Recordem també el 8 de gener de 1981 com la final del Mundialito, campionat mundial de futbol que va tenir lloc a la capital de l'Uruguai, Montevideo. Bé, i ara posarem una mica de música perquè hem xerrat prou. Bé, és igual, com el senyor ordinador no li ha donat la gana d'agafar el disc, doncs mira, és igual, continuem xerrant. La tecnologia és la que és i com totes les màquines tenen les seves pífies i així es veu a més que ho fem en directe, que ens equivoquem de vegades nosaltres i s'equivoca la màquina que tenim al costat. Ara d'aquí un ratet a veure si ens podrà sonar Elvis Presley i ara el nomenarem i ara veurem si hi ha sort i podem enganxar que l'ordinador el digui. Naixements que van tenir lloc tal dia com avui. De l'any 1856 a l'Horta de València, el metge i científic innovador Àngel García Cardona. I el 1909 naixia l'actor, director i guionista de cinema portorriquenj José Ferrer. el mosqueter d'Artanyan, el pintor Toluse Lotrec, o Cirano de Bergerac, van ser alguns dels personatges que li van donar fama mundial. Qui va ser força conegut del nostre país va ser el notari i escriptor Lluís Roca Sastre, un gran estudiós del dret català nascut de sort al Pallar Sobirà, un dia 8 de gener de l'any 1930. Però si algú ha conegut els cims més alts de la fama, va ser l'inoblidable Elvis Presley, nascut a Topelo, al Mississippi, el 8 de gener de l'any 1935, considerat el rei del rock and roll pel seu estil característic de cantar, la manera de moure's i el seu carisma. Li deien El Caderes. El Caderes, sí, sí. Per això va ser molt que li deien aquí i no sé allà com li deien. No sé. Ho dirien en cadenes però en anglès, no? Suposo. El fet és que ha passat a la història com una gran figura de la música del segle XX. La seva casa-museu de Graceland és visitada per milions de persones de tot el món i és tant o més famosa que la Casa Blanca. El millor homenatge a Elvis pot ser recordar un instant com sona la seva veu. A veure si l'ordinador ens ho permet i el pot... Bona nit Fins demà! Una de les més famoses de les seves cançons. Molt, molt. També era un dia 8 de gener de l'any 1942, quan neixia el físic i cosmòleg anglès Stephen Hawking a la ciutat d'Oxford. Malgrat la seva discapacitat per patir esclerosi amniotròfica, manté un gran nivell intel·lectual que li permet investigar les lleis bàsiques que governen l'univers i aprofundir en la física quàntica. I tornem a la música, perquè un 8 de gener de l'any 1947 naixia a Brixton, Anglaterra, un altre dels grans cantants de rock, en David Bowie. Recordem finalment algun personatge que va deixar aquest món tal dia com avui. El famós bandoler català Joan Sala, àlia Serrallonga, moria a Barcelona un 8 de gener de l'any 1634. També el famós físic i astròleg Galileo Galilei moria a la Toscana un 8 de gener de l'any 1642. I un gran poeta deixava aquest món un 8 de gener de 1896 a París. El controvertit escriptor Paul Berlent, I més proper tenim encara el politi francès François Mitterrand, que va morir un 8 de gener de l'any 1996. Ara seria guapo que poguéssim trobar dins de l'ordinador alguna cançó del David Bowie, però em temo que no. Si ho hagués sabut, jo a casa sí que en tinc algun CD. Avui l'animaleta ens falla una mica, però ja el posarem el dia a dia. Sí, sí, perquè aquests cantants surten un dia sí, un dia també. És molt difícil, deixeu-ho estar. Deixa-ho estar. Bé, continuem. Alguna música podem posar? Una altra, una altra música i tal. O estan callat al... Baby, baby Baby, don't leave me Oh, please don't leave me All by myself I've got this burning, burning, yearning Feeling inside me Fins demà! Estàvem escoltant a la Diana Rus, i realment també en el seu moment va ser una figura famosíssima del pop. Bé, i ara entrem ja a la cultura. I a més, quan l'ordinador no va bé del tot, ell també tria lloc de nosaltres, no? I trobem el que podem posar o posem. No li agrada o no li agrada. I ja està. També té vida pròpia. Doncs bé, passem a l'espai de cultura. S'han acabat les festes, però segueixen les celebracions. El Teatre Romea de Barcelona encara festeix els seus 150 anys d'existència. I ara ho fa amb el comiat de Montserrat Carulla, que sembla que té intenció de retirar-se dels escenaris després de tota una vida interpretant personatges de tota mena. Els que coneixen bé l'actriu diuen que no, que mentre el cos aguanti, la gran Carulla, una de les actrius més rotundes i versàties de la nostra escena, seguirà en actiu perquè porta el teatre a la sang. Per aquest comiat real o fictici, Montserrat Carulla protagonitza l'obra Iaia. de Roger Penya, i li donen la rèplica dos joves intèrprets, Vicky Luengo i Aleix Penya Miralles. L'obra és una història de veritat, somnis i sentiments, amb un punt de crueltat i un molt de tendresa, que fa les delícies d'un públic amb ganes d'aplaudir la carulla, tenint en compte que Roger Penya és el seu net. I suposo que l'Aleix Penya també... No, no, no, Roger Penya és el seu fill. I l'Aleix Penya és el seu fill. El seu fill? Sí, sí, sí, ho diu el programa, que la vaig veure l'altre dia. Ah, llavors a la informació o a la televisió es van equivocar, perquè van dir que era el seu... naturalment Penya són els seus fills i no els nets Roger Penya és fill de Lluís Penya i Serrat Carulla i l'Àlex Penya és el seu net el programa ho diu claríssim ja ho vas veure Sí, ja he vist l'obra, sí, sí, sí. I ja que parlem de teatre i actrius, no ens podem estar de recomanar que aneu a veure la nostra estimada Sant Justenca, Clara Segura, el Teatre Nacional de Catalunya, posada dins la pell de la vital i vehement Serafina, protagonista de la rosa tatuada de Tennis Williams. Es tracta d'una de les obres més atractives del teatre contemporani, on es donen la mà als elements dionisíacs de la vida humana, amb tota la seva bellesa i la seva significació. L'escenari s'omple de llum sobre carn viva, personatges resplendents que atrapen el cor de l'espectador. Cal felicitar l'encertada posada en escena de Carlota Sobirós i, d'entre tots, els efectius intèrprets, perquè ho fan tots molt i molt bé, aquest intens remolí on es fonen vida i teatre quan veiem en acció Clara Segura i Bruno Oro, que, per cert, tenen una química, com es diu ara, magnífica, perquè es compenetren meravellosament bé i interpreten de forma magistral els papers de Serafina de la Rosa i Álvaro Mangia Cavallo. Els mateixos papers que van interpretar Anna Manyani i Bart Lancaster a la pel·lícula que va dirigir Daniel Mann l'any 1955 i que ara la podem tornar a veure a la Filmoteca de Catalunya el proper dimarts, dia 14 de gener, a dos quarts de set del vespre. Després de la projecció de la pel·lícula hi haurà un col·loqui amb membres de l'equip artístic del muntatge de la Rosa Tatuada del Teatre Nacional. O sigui, que hi prendrà part. Podreu parlar en viu i en directe amb la Clara Segura, amb el Bruno Oro, amb Carlota Sobirós i amb altres intèrprets de la funció, com la Teresa Orroz i molts d'altres. Recordem que aquesta obra es va representar per primera vegada, la Rosa Tatuada, l'any 1958 al Teatre Comèdia de Barcelona, el que ja fa molts anys que és un multicines, amb l'actriu Pepita Serrador de protagonista. Ah, i ara em ve a la memòria també un detall que molts de vostès deuen saber, i és que la Rosa Tatuada la va escriure el seu autor a Barcelona durant quatre setmanes que va estar allotjat a l'Hotel Colón. Ah, sí, sí. A vegades venia a l'Hotel Colón a visitar un dels seus amics més íntims. A més, és molt curiós, perquè a mi aquesta obra, quan la vaig veure en comèdia, ja em va agradar moltíssim. I veia anar de claca quan anava a l'Institut del Teatre. Què cobraveu? No. ¿Las clacas cubraban o no? No. ¿O es una leyenda urbana? No, no, no, és una llegenda urbana, totalment urbana. La claca pagàvem per anar de claca, el que passa que pagàvem una mínima quantitat. I, a més, allà on el cap de claca, el jefe de claca, com en deien aleshores, ens repartia allà on et tocava. Et podia tocar, si els de la claca eren mitja dotzena, un tocava dalt al galliner, una a primera fila de dalt, l'altre a segon de platea i l'altre a final de platea. I, a més, per això es notava molt, perquè quan l'obra no agradava... El notaven des de sis o set llocs diferents del teatre. Els aplaudiments. Els aplaudiments. Ai, mare de Déu. I el que passa és que... Jo ho vaig veure diverses vegades i a mi encara se'm feia present la Pepita Serrador, l'Anna Magnani i la Clara Segura. I jo dius, però és que ells són... Tres maneres de fer tant diferents i a la vegada... No, no, però és que la Clara es fica dintre dels personatges i no és la Clara, és el personatge. És el personatge, no, perquè si tu veus el personatge que feia incendis i el personatge que feia Madame Melville, per citar tres interpretacions formidables d'ella des de fa poc, són totes tres personatges completament diferents. Ah, diferents, diferents. A més, és que ell es transforma tant davant de la càmera com davant de... com en un escenari. I a més, li va tan bé la comèdia com la farsa, com la tragèdia. Sí, sí, sí. Fa riure com fa plorar. O fa tremolar. Bé, posem una mica de música. Dicen que por las noches nomás él iba impuro llorar Dicen que no dormía nomás él iba impuro tomar Juran que el mismo cielo se estremecía al oír su llanto Como sufrió por ella que hasta en su muerte la fue llamando Reía Ay, ay, ay, ay Ay, ay, ay, ay Lloraba De pasión mortal Moría bé, una de les rangeres més famoses cuc-ru-cú-paloma i molt maca, molt vibrant i molt bona bé, doncs ara passem del món de la cançó i de la música i del teatre a l'art plàstic perquè aquí ben a prop el celler de Can Ginestar podeu veure encara fins al 12 de gener o sigui, queden pocs dies perquè l'exposició des del 29 de novembre que és aquí es titula De ferro vell són escultures de Soler Duc I és una autèntica meravella perquè és ferroforjat i està tractat amb una senzillesa visual. O sigui, ho mires i sembla que sigui com fet en paper, no? I t'apropes i és ferroforjat. És una cosa d'una dificultat tremenda i és d'una expressivitat bellíssima. La bicicleta és... Una meravella. Una meravella. Molt, molt, molt, molt vibrant. Doncs ja sabeu, fins el 12 de gener i a les hores habituals en què està obert el celler de Can Ginestà, que em penso que és l'horari que és de 16 a 30, de dos quarts de cinc de la tarda fins a les nou del vespre i als matins també està obert des de dos quarts d'onze fins a la una o les dues. Ara no me'n recordo, no sé si és la una o les dues. Fins a la una. Fins a la una, sí, sí, sí. I bé, també podem gaudir, si ens n'anem a Barcelona, aquella sala que a vegades... No m'entem. La que comenta està en la sala Parés, ja ho endevino, ja ho endevino perquè ja sé que t'agrada molt anar-hi. M'agrada anar-hi perquè ha treballat la meva família i perquè realment és una sala fabulosa i té un fons de pintura meravellosa. I perquè amb l'escut, ha d'anar a veure les pintures, et poses de xocolata amb xurros fins al cap damunt. Sí, però ara no, perquè m'haig de posar a rècim. Perquè el meu estómac no s'ho porta ja ni a la xocolata, ni al cafè, ni al cava, ni res. Sí, però saps que ens va dir aquí la doctora Sant Pau que pels col·làgens una miqueta de xocolata diari va bé? Sí, sí, sí. No, no, una peça, una peça petitona. I de xocolata negra. Molt. No, no, no, si quan vaig ja demano xocolata negra. senyora, si està molt amargant, és igual, jo el vull negre. Amargant, està boníssim, jo és el que trobo més bo de tot, perquè és el que és xocolata, que té gust de xocolata. I tant que sí. Bé, doncs, aquí hi ha, com a propaganda, una gitana de Sunyer, i realment tota l'exposició val la pena que l'aneu a veure, perquè és a l'espai 1, que és el de la planta baixa, i realment, només que contemplant els quadres, quedareu encantadíssims. I recordeu que el Museu Nacional d'Art de Catalunya, totalment restaurat, totalment posat al dia, si teniu ganes de caminar més, us heu anat a la Montjuïc perquè val la pena. Bé, continuem parlant una miqueta d'art. El butlletí d'aquest mes de desembre i gener... Ah, i una pregunta, que jo no vaig venir amb vosaltres, però sé que hi vau anar, vau anar a visitar el Born, no? No, jo no vaig poder anar-hi. No, no, no, perquè precisament aquell dia tenia un dinar també. No, no, suposo que s'ho van passar molt bé. Jo sí que l'he visitat, eh? Ja, no, no. Jo sí que l'he visitat i val realment la pena i a més t'impacta molt veure com era veure les runes d'aquella Barcelona de fa 200 anys. Sí, sí, sí. Fa 200 o 300? No, espera, 300. 300. Del 1700. 1714 a 300. Ara farà els 300 anys. Sí, sí. El famós 2014 és els 300 anys. anys del 1714 passa com que no hi érem ens descomptem una mica però val la pena de veure les exposicions que hi ha a l'entorn que són història viva de la ciutat i del nostre país no sé si van anar perquè com es distribuïen tres grups i tots som gent gran hi havia overbooking o sigui que no sé si es tornarà a fer un altre Perquè realment va haver una demanda enorme. Sí, al principi sí, però... No, no, però nosaltres, clar, calculem per l'autocar que portem a la gent. I estava l'autocar ple basat, encara havia quedat gent en llista d'espera. Sí, no sé, la Carme i jo, la meva esposa, ja hi vam anar un dia que no hi havia gaire gent, a més era bastant al migdia. Sí, bueno, al migdia, ens van donar hora. Ens van donar hora des de la una... No, dic mentides, des de quarts d'una fins, perquè dura tres quarts d'hora la visita, no dura pas gaire. La visita guiada, sí, sí. La visita guiada, i va durar, doncs això, des de quarts d'una fins a la una i quarts de dues, però justet. Amb la visita guiada pots trepitjar les pedres de fa 300 anys. amb la visita no guiada, només les pots veure des de dalt. Ho veus perfectament bé, però no hi pots... Clar, i no t'expliquen les coses i tot això. Sí, però està tot molt ben explicat, perquè està tot... Hi ha una sèrie de panells davant de cada mostra explicant-te el que és un safareig, el que era una sala d'estar, el que era un forn, la fleca de l'època... Tots els pous, totes les cases tenien el seu pou, perquè aleshores... hi havia aigua corrent, cada casa tenia un petit pou i fins i tot hi havia alguna casa que no en tenia tampoc no hi havia aigua a les cases hi havia un pou del barri hi havia els rentadors i les fontanes o fonts públiques que anava la gent a buscar l'aigua I ja que parlàvem d'art, Artes Just és un col·lectiu heterogènic, però unit per l'amor a l'art i l'esperit solidari. La inauguració de la remodelació de la Casa de Cultura, que hagin estat l'any 2007, va ser el bressol del col·lectiu Artes Just. L'Ajuntament va reunir artistes del poble, singularment tot dones, per muntar una exposició col·lectiva a la sala El Celler. Algunes d'elles ja es coneixien, d'altres no, però de seguida van veure que tenien les mateixes inquietuds i molta il·lusió i ganes de gaudir i fer gaudir de l'art en les seves múltiples disciplines i des de les diferents vessants. És per això que, tal com explica l'entitat, ràpidament el grup va començar a créixer, i no només amb artistes, sinó també amb persones de Sant Just d'Esvern, a les quals els agrada molt l'art. a veure exposicions, dibuixar, pintar, etc. Per això, destaquen que Art Sant Just és un col·lectiu amant de l'art. En aquests cinc anys de vida ja porteu unes quantes exposicions i col·laboracions amb causes solidàries. Això li pregunta l'entrevistador, que no trobo ara el nom del periodista. Està escrit el butlletí, deu ser de la redacció. Diu, després de l'exposició col·lectiva del 2007, que va ser el germen de l'actual col·lectiu, el 2009 van col·laborar amb el taller municipal de plàstica Carrau Blau, sumant algunes obres nostres a les de l'alumnat per a la venda solidària que es va fer al mercat municipal. També hem exposat en col·lectives a Sant Feliu i a Esplugues. I ara, fins al 15 de desembre, això ja clar, és passat perquè era el desembre, al Palau Falguera de Sant Feliu, hi tenim una mostra nostra que busca el diàleg que s'estableix entre les diferents disciplines i materials. Recordem que això ho podeu trobar al butlletí municipal. Ara, com que s'ha dit, a cada dos mesos es publica. Aquest és el de desembre 2013-gener 2014. Sí, sí. Cada dos mesos. Fins al febrer no en tindrem un altre. Això mateix. Pregunta següent. Paral·lelament a la mostra, també teniu entre mans un projecte solidari? Ens agrada col·laborar en diferents causes sempre que podem. La darrera acció que hem impulsat és la venda de diverses obres a través d'un bloc a benefici de la Fundació Amics Joan Petit Nens amb Càncer. L'artista no guanya res perquè la idea no és vendre obres sinó recollir el màxim de diners possible per a la investigació del càncer infantil. És per això que hi ha un preu mínim de sortida, però es pot pagar molt més, molt per sobre, si així es creu convenient. Les exposicions que organitzeu sempre són col·lectives? Sí, però el nombre de persones que exposem ha d'anar creixent i ens hem plantejat que a partir de l'any vinent les exposicions siguin set o vuit. Vuit persones com a màxim perquè cadascuna pugui mostrar més d'una obra. Considerem que el millor és per al públic, perquè pugui conèixer més bé el treball de cada artista. Actualment sou una trentena d'artistes, encara sou només dones? En cap moment va ser un propósit nostre que el col·lectiu estigués integrat només per dones, però així va ser durant força temps. Tot i això, ara ja podem presumir de tenir dos homes artistes que participen de forma activa i molts altres que ens segueixen. El fet de ser un grup de persones tan heterogeni complica la feina? Pensem que al contrari, que ens enriqueix, perquè toquem totes les disciplines, però també totes les tècniques. I això és bo per a tothom i també per al públic que ve a veure les nostres exposicions. I teniu projectes definits per al 2014? Ja sabem segur que exposarem el Museu de la Torre de Valldobina de Santa Coloma de Gramenet. És la primera vegada que sortim del Baix Llobregat i ens fa il·lusió perquè també és una forma de traspassar les nostres pròpies fronteres. I segurament farem dues exposicions més, aquestes tres ja seran amb un nombre d'artistes diferents. més reduït. Quin lloc tan atractiu, el Museu de la Torre de Valldobina. Sí, oi? I a més, a la Torre de Valldobina, Santa Coloma, és característic perquè hi van bé, amb més de molts actes artístics, també actes socials i polítics. I van donar conferències Teresa Pàmies, Gregorio López Raimundo, El Padre Llanos... Sí, sí, bueno, Santa Coloma ja és un poble amb molt moviment social. Amb molt moviment social, sí, i artístic, i de tot tipus. Bé, posem una mica de música. Hoy puede ser un gran día, planteatelo así. Aprovechar lo que pase de largo depende en parte de ti. Dale el día libre a la experiencia para comenzar y recibelo como si fuera fiesta de guardar. No consientas que se esfume, asómate y consume la vida granel. Hoy puede ser un gran día, duro con él. Bé, i ara viatjarem per Catalunya. I abans, recordar que una senyora que es diu Carme Cabero m'ha dit, a veure si avui poseu una cançó d'en Serrat. Mira, ja l'hem posat. I a tothom que us agradi en Serrat, no la podem posar sencera perquè se'ns està escapant el temps. Però aquí teniu que heu escoltat el Serrat una vegada més. Això mateix. Bé, i avui ens anirem a un lloc preciós, la Ribera d'Ebre, que, com indica el seu nom, és la riba que abraça, a banda i banda, la llera del riu més cavalós d'Iberia. L'Ebre determina geogràficament aquesta contrada de paisatges diversos, de planes amables, de congost ferèstecs... A la ribera d'Ebre, al riu, ho és tot. Per uns, neix el rei. Per d'altres, al carrer Major. L'Ebre arriba a la comarca per la coa de l'embassament de Riberroja, una immensitat d'aigua fosca i encalmada que inunda una enorme vall ocre. És un paisatge cinematogràfic, àrid i agrest, on dècades enrere llegoters i sirgadors Treginaven riu avall i riu amunt, tot estirant la barca des de la riba amb una corda, lígnid, oli o terrissa en aigües traïdores, avui domesticades pel negoci hidroelèctric. L'any 1969, l'empresa Ener va inaugurar la pressa de riba roja, infranqueable per l'ancestral navegació comercial. Va ser al final del tràfic fluvial, l'abandó del camí de Sirga, La ruïna dels lleguts, l'amor de la visió del món, que evoquen les millors pàgines de Jesús Moncada i d'Artur Blader de Sombila. Realment, el camí de cirga de Jesús Moncada és una obra impactant. Alliberat de la cotilla de formigó de la presa, l'Ebre penetra la comarca fent revolts, el més espectacular dels quals és el meandre gairebé circular de flics, que dona nom a la vila. Flexos, Abans d'aquest retom, l'Ebre torna a topar amb una paret hidroelèctrica i crea un petit embassament on s'assenta la reserva natural de fauna salvatge de cebes. És un espai d'unes 200 hectàrees, mosaic de biodiversitat format per centenars d'espècies animals i vegetals. El bosc de Ribera i la vegetació de Sacà configuren l'hàbit on des de fa uns anys hi n'hi ha una colònia de cigonyes blanques. Davant mateix d'aquest esclat de natura, despunten els fumarals de la electroquímica de Flix, instal·lada l'any 1897 atreta per l'abundància d'aigua, necessària per fer electricitat i electrolisi, i per la línia ferroviària Barcelona-Saragosa. Encaixonat per la via del tren a la dreta i per la C12, l'eix de l'Ebre, a l'esquerra, el riu ateny les torres de Castell d'Escó. El paisatge s'hovanitza. Els fruiters alternen amb tanques de bosc de ribera. Abans de banyar escor, el riu supera una nova barrera de ciment, l'assut de la central nuclear construït per garantir el cavall necessari per refrigerar els reactors atòmics. Escortat per enllargues tires de vinya, l'Ebre saluda a Vinebre i escor abans d'escolar-se aigües avall cap al pas de l'assa, un congost on el riu discorre durant 4 quilòmetres encaixonat entre l'Otormo, esquerra, i la serra dels Mogrons, a la dreta. El territori es tanca, es fa un brívol. El riu s'esmúny i guanya profunditat. Des del turó de Sant Miquel, prop de Vinebre, s'observa el contrast de l'ebre mansoi de la plana d'Escó i l'aigua que talla el rocam al pas de l'Asa. La desembocadura del riu de Siurana a Garcia és l'antessal de la part baixa de la ribera d'Ebre. Des de l'antiga església garciana, destruïda la Guerra Civil, hi ha una bona vista de la boca sud del pas de l'asa i de la cubeta o foia de mora, una plana extensa i fèrtil, delimitada llevant per les serres de Llevaria i de Cardó, i per les de Perles i Cavalls a Ponent. Mora d'Ebre i Mora la Nova, unides per un pont d'Arcades construït l'any 1943 singular i per una altra de més moderna el 1992 impersonal, són el cor geogràfic de la comarca. Mora d'Ebre, coronada pel castell dels Entensa, llueix una façana fluvial notable amb un bon reny de cases antigues abocades a l'aigua. L'Ebre discorre encalmat per la plana de Mora, on fecunda les senyes de Benissanet, Ginestar i Mirabet, dedicades a la fruita dolça. És un tram clavejat d'illes fluvials verges, de galatxos, de boscos de xops i de finques de perseguers i siderers. A la primavera i l'estiu el paisatge s'entinta de tons verds possibles. A la tardor i l'hivern la paleta va del groc al roig. Des de la timba del castellet de Banyoles, Tivissa, es pot gaudir d'una impressionant miranda d'aquesta zona. El pas de barca de Mirabet conserva l'únic transbordador sense motor que funciona a l'Ebre, Des de l'embarcador s'elvira l'esplèndida façana fluvial de la vila templera, coronada pel seu impressionant castell, i als peus de la fortalesa, l'Ebre, omnipresent, continua el seu descens tranquil verxessa, on s'eixampla i s'afona abans d'abandonar la ribera d'Ebre pel congost de barrofemes, bressol de mítiques llegendes de nymphes i monstres, escortat pels sentinelles de les Serres de Cardó al Baix Ebre i de Pàndols a la Terra Alta. Està signat aquest article pel periodista i filòleg Jordi Durant. I es publica a la revista Descobrir Catalunya. Bésame tú a mí, bésame igual que mi boca te besó. Dame el frenesí que mi locura te dio. ¿Quién si no fui yo pudo enseñarte el camino del amor? Guarda mi altivez, Cuando mi orgullo rodó a tus pies. Quiero que vivas solo para mí y que tú vayas por donde yo voy para que mi alma sea no más de ti. Bésame con frenesí. Ui, ui, ui, això, de tan petonejar, anem amb compte, eh? Bé, ara... No, però en la campanya del Moac Moac que ha fet TV3, hem vist petons de tot jove. Sí, però en el frenesí que diu la cançó, això del frenesí ja és una mica exagerat, eh? L'anunci aquest del Moac han sortit molts de petons de frenesíes. Els dels dos protes masculins, que són parella, dos homes, el col·laborat la Riera. Allà uns petonarros immensos. Senyors amb senyores, senyors amb nens. Petonegem-nos. Inclús de dibuixos animats, n'hi ha de maquíssims, que són una meravella. Bé, ara farem una passejada sensorial. Aquest mes ens proposem un petit itinerari adaptat per a aquelles persones amb mobilitat i visibilitat reduïda. Fet fa més d'un any, per apropar al bosc de Collserola, aquest recorregut consta d'uns 600 metres al llarg dels quals els permetrà descobrir un bon exemple de l'ecosistema del nostre bosc. Els primers 490 metres estan adaptats per a persones amb mobilitat reduïda mitjançant una pista cimentada que ens durà fins a la Font Nova. També tenim un sòcul, guia, durant tot el camí per a les persones amb poca visibilitat. Aquestes podran allargar el seu trajecte després de sortejar unes escales que duen fins a l'avinguda dels Plàtans i fins al punt d'informació del parc de Collserola. L'inici, Baixador de Vallvidrera. El punt de sortida és a la parada dels ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya del Baixador de Vallvidrera, Un cop sortir de l'estació, de seguida veurem els cartells i indicadors que ens guiaran al llarg de tot el camí. Ens trobem al pla de l'estació, per sobre del túnel del tren, i com diuen els seus cartells, aquesta és una zona on l'empremta de l'home es nota força, ja que des de les primaries del segle XX... La burgesia barcelonina busca i busca llocs on passar les seves vacances, sent Collserola, i més concretament la part baixa de Vallvidrera, un lloc ideal per gaudir d'un dia de descans a la muntanya, trobant aquí innumerables racons on poder descansar al vell mig de la natura. plaça circular i la Font Nova. Començarem la passejada tocant un torrent, de dalt que es nota per la frescor de l'ambient i les moltes plantes típiques de ribera. La presència dels ines i roures també és fet característic dels nostres boscos, on són abundants. Farem parada a la plaça circular, on trobarem uns bancs i un cartell informatiu escrit també en Brian. Aquest és un bon moment per escoltar els sorolls de la natura i deixar-nos envoltar pel territori. Feta la parada, seguirem camí fins a la Font Nova. L'entorn és força agradable. La font és de construcció senzilla. A l'actualitat, la font no raja. Ens trobem davant una paret de forma corba amb bancs de pedra integrats al seu costat, al mig, al bec de la font, amb una petita bassa de terra perquè la poca aigua que hi ha no s'escapi. Per la banda esquerra de la font, trobarem les escales que ens portaran a l'Avinguda dels Plàtans, donant punt final als recorreguts. Pujarem per les escales, poquet de poquet, fins a arribar a una petita plaça. Aquesta es troba arranjada amb un banc. Bé, podrem descansar. Trobarem l'anomenada Taula dels Bisbes. És en aquest racó on feia petar les xerrades mossèn Cinto Verdaguer que va passar els últims dies de la seva vida allotjat a Vila Joana. Agafarem ara l'Avinguda dels Plàtans fins a arribar a Vila Joana. A mig camí trobarem una altra font, la Font Joana. Seguirem fent via un cop a Vila Joana, girarem amb esquerra per emprendre l'últim tram fins a arribar al punt d'informació del Parc de Collserola. Un cop allà podrem visitar la seva exposició, descansar una estona i girar cua per tornar a l'estació dels ferrocarrils de la Generalitat. Molt bé, doncs s'ha d'aprofitar aquests dies, que són ben de bona temperatura, que fa de bo passejar, i com hi ha aquestes possibilitats, encara que nosaltres afortunadament veiem bé Encara que no caminem gaire bé, doncs per l'experiència tenim 600 metres per passar-ho força bé. Sí, i aprofitem perquè penso que han dit que canviarà el temps diumenge o dilluns. O sigui que aprofitem ara que encara fa bo el cel una mica entrenyinat. No, però la temperatura és boníssima. Boníssima, boníssima. Hem arribat a dir 8 i 20 graus i en migdies què hem pogut anar a prendre el sol? No, no, ahir a migdia era ofegant. La temperatura, ofegant. Bé, doncs posem una miqueta de música. Sabor de amor, todo me sabe a ti. Comerte sería un placer porque nada me gusta más que tú. Boca de piñón, bésame con frenesí. Besarte es como comer palomitas de maíz. Bé, i com deies, ara per sopar, una sopeta beber. Doncs vinga, avui... Vinga, farem cuina avui, que ja fa molt temps que no en fem. També de la guia de Collserola, no? Sí, també, també, del Guia Park. De la revista Guia Park traiem aquesta recepta de l'àvia, però que la Joana em deia que ella ja l'ha fet, ja la conec. Oh, sí, és que és molt bona. Aquella ens parla la veu de l'experiència. Sí, sopa de peix de roca. Els ingredients per quatre persones. 800 grams o un quilo de peix de roca. Si pot ser petit, millor, sempre és més barat. I molt gustós. Una ceba grossa, 3 o 4 tomàquets, oli verge d'oliva, sal i arròs. Molt bé, i ara passem a fer-la. Destaquem d'aquesta recepta la facilitat en la seva preparació que contrasta amb el seu gust exquisit. Com sempre, us recomanem de fer-ho en una olla a pressió. A mi no m'agrada l'olla a pressió. Prefereixo fer-la amb una cassola normal i corrent que tens el seu temps i el pots controlar més bé. El de l'olla a pressió ho diuen per estalviar temps. Però, per començar, posarem el peix a la cassola ben cobert d'aigua i ho deixarem a banda. Mentre farem un sofregit de ceba i tomàquet i un cop llest l'afegirem dins la cassola junt amb el peix. La tapem i ho deixarem bullir tot plegat uns 12 o 15 minuts. Un cop passat aquest temps, ho passarem tot pel mini pimer. Tot seguit ho colarem en un colador ben espès per tal que no passi cap espina. Un cop colat, ho tastarem per posar-hi el punt de sal i ho portarem a bullició. Quan bulli, afegirem un grapat gros d'arròs per persona. I quan l'arròs estigui llest, apaguem el foc. Penseu que ha de quedar ben caldoset. Si trobeu cranc de roca o de sorra, l'hi podem afegir. Encara ens quedarà més gustós. Bé, això s'ha de comptar que per fer-lo caldoset. I llavors s'ha de deixar l'arròs una mica senceret. Bé, doncs ja teniu la sopa, que més que una sopa és un arrosset, un arrosset senzill que, molt gustós, ens deixarà l'estómac pla per després d'aquestes festes que hem fet estralls amb els torrons, amb el cava i amb els canelons i tots els sofregits, segons si per haver-hi. Per aquest plat va bé l'arròs bomba, no? Sí. Aquest arròs gros, que és que... Sí, sí. A mi és que m'agrada molt aquest arròs de grà gros. Sobretot és deixar-lo bullir molt poquet i després deixar-lo acabar de fer, perquè quedi caldosset, doncs un màxim, màxim de 4-5 minuts. Molt bé, molt bé. O sigui que ara... Ja ens has fet agafar gana, almenys de menjar sopa aquest vespre, no? Sí, tant. Bé, ara posarem la música de la poesia. La paraula encesa i vehement de Paul Berlain es deixa sentir en qualsevol dels seus poemes Escoltem ara una petita mostra amb traducció de Miquel Fortesa. Àries Obridades El fals bon temps passat brilla avui i s'inflama. Mira el vibrar, pobra ànima, els coures de ponent. Acluca els ulls esperit i entra ràpidament una temptació cruel, defuig l'infama. Brilla avui tot el dia, llarg que la bruix, de flama desfent tota verema, els turnos aixeient totes les meses de la vall i malmetent el set tot blau, el cel cantador que et reclama. O empalideix i vest-te'n lentament, juntes les mans, si aquest ahir es mengés els bellíssims instants, si encara fes camí la vella bogeria. Aquests records, amor, jo vull tornar a sentir. Una sal furiós, el suprem jo creuria. Oh, vés a pregar, vés de cara al tarbolí. La lluna blanca brillar sa veu. De cada branca surt una veu. Sots l'enremada, una veu aïmpada. Reflecteix neta l'estrany pregon, la silbeta d'un salsa on la brisa plora. Del somni és l'hora. Un tendre i clar recolliment sembla baixar del firmament. És, home vida, l'hora exquisida. I encara un l'atribuït a Paul Berlain, tot i que no se sap ben bé si el va escriure ell o se n'amagava, perquè quedava molt clar la seva passió envers Rimbaud, que va ser una relació de molt llodi intensa, tempestuosa, tempestuosa. I deia alguna cosa així com... Si estimes un amic, fes sempre camí amb ell, no et quedis pas al marge. Si estimes un amic i et crema dins la pell una passió salvatge, val més llençar cançons a tots els déus de l'aire, que alguns no t'entendran ni molt, ni poc, ni gaire. Es veu que van tenir molts problemes Berlaine i Rimbaud, perquè a la seva època el front del lliurement gai encara no s'havia format i eren molt mal vistes les seves inclinacions. Encara que existia a tots els nivells, eh? A tots els nivells, a tots els nivells. O sigui, sobretot en el camp artístic moltíssim, perquè aquestes persones tenien una sensibilitat especial que moltes persones no entenen. Clar, i aleshores tot el que un no sent dins la seva pell li costa posar-se la pell de l'altre. Perquè això és intolerància. Evidentment és intolerància i a la vegada falta de comprensió i falta de nivell. I falta de sentiment envers els altres perquè els hem de respectar. Cadascú ha de respectar la manera de pensar i de sentir dels altres, però no és senzill. La prova és que hi ha tantíssims conflictes a tot arreu i tants fundamentalismes encara en ple segle XXI. No, no, i continuaran perquè es veu que això ja és cosa de l'ésser humà. Hi ha qui és més primitiu i hi ha qui és més elaborat. Es veu que sí. No anem tots a l'hora. Exacte, no anem tots a l'hora. Què hi farem? Bé, després d'aquesta mica de filosofia, ja acomiadarem el programa... Oix, ens ha passat volant avui el dia. Sí, veus, i tant, sobretot. I el Marc ens anima posant música i ens va donant corda. Bé, recordeu que us esperem el proper dimecres, si Déu vol, i que aquesta audició es tornarà a repetir el proper dissabte d'11 a 12 del matí. Bé, fins aleshores, a tothom, molt bona nit. O bon dia, si ens escuteu el dissabte. O bon dia, si ens esculta el dissabte. Doncs a reveure. A reveure. Fins demà! Fins demà! Gràcies! Gràcies! Gràcies! Bona nit, benvinguts a aquesta edició de Cara B, que és el primer programa d'aquest any nou del 2014. Començarem avui amb un treball de Fran Zappa del 1969, la peça Absolutely Free, que és una crítica a la falta de llibertats a la societat de finals dels anys 60 als Estats Units. Després de 40 i escaig d'anys, amb algunes coses, no han canviat molt les tornes. Escoltarem, doncs, aquesta peça. La primera palabra en esta canción es discarparate. Significa dejar el cuerpo. Discarparate. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Continuem amb la música del cantautor canadec Gordon Lightfoot, que va viure els seus moments més importants a la seva carrera a la dècada del 70. Comencem amb una peça anomenada Baby, it's alright. It's alright, it's alright Fins demà! I'll take you at your promise I will not ask you why I only wish to love you until the day I die It's a shame, it is a shame When you play your hurting game Every single day The night will soon be over The sky is almost gray Your hair is all a tangle Your thoughts are all a straight Bona nit. Oh, love, I'll let your light shine in. Oh, stand here, it's foolish to leave who feels sin. I know I'm close behind you, I'll catch you if I try. Oh, I will surely win you or I will surely die.