De Carnaval a Quaresma: El Miracle del Solsonès, Barcelona obrera, llegendes, Txaikovski, consells de neu, sal, trasplantaments i dieta celíaca

Seixanta i més. Amics oients de Ràdio d'Esvern, malgrat totes les incidencies atmosfèriques que ens han acariciat durant els últims dies, la taula de redacció de Seixanta i més estem sempre disposats a fer-vos passar una estona distesa amb tot un reguitxell de temes diversos que ens han semblat adients per difondre'ls en aquesta hora que va de 8 a 9 del vespre o bé, en segona audició, el proper dissabte d'11 a 12 del migdia. L'Alina Santa Bàrbara, la Montse Larrea, en Joan Maria García Puigdevall, en Carles Hernández Rius i qui us parla, la Joana Algarra, estem disposats a dir Endavant Seixanta i més. Sembla que ha passat en gran part la disbauge de Carnaval. No oblidem que avui és dimecres de cendre, però encara en alguns llocs se celebren les últimes competicions per premiar la millor disfresa, la millor coreografia i al Brasil s'estan portant a terme les audicions de les escoles de dansa. Barcelona, Vilanova, Sitges i d'altres poblacions d'arreu han gaudit amb les seves rues de Carnaval, les músiques i les disfreses, les cançons i la bullanga, que encara recorden les antigues festes saturnals, que a través dels valls de màscares deixaven anar tota la disbauge de la car, entre cometes, preparant-se pel temps en què la serenor imposada per la quaresma frenava tota la mostra d'accessos. Les rues, les desfilades a peu, a Vilanova les batalles de caramels, els mentons de manila de cada una de les colles, els crits i la gatzara i la munió de visitants disposats a passar-s'ho bé. Ja sabeu que durant aquestes festes de carnes toltes té lloc a la comarca del Vallès la representació del Vall de Gitanes, que va de poble en poble i entusiasma els espectadors per la seva espectacular manera de treballar. Elles porten les millors gales, vestits blancs, farcits de llaços i ells acostumaven a portar un gec cosat negre, pantaló blanc en traves, sabates blanques, camals guarnits amb cintes, llaços, pallets, fils d'or i plata i picarols, barret de copa alta, guarnit de cintes, fils de plata i un plomall a l'ala esquerra molt vistós i molt més alt que la copa. Portaven també faixa de seda blanca, amb l'estrem penjant a manera de borla fins al gemoll. Cal dir que aquests vestits pertanyen a una altra època i que ara són la meitat de paratossos, però llaços, cintes i picarols continuen fent molt vistosos els vestits del Vall de Gitanes. I després de la raboixa ve el seny. Avui, torno a dir, dimecres de cendre, s'inicia la quaresma que ens portarà a la Setmana Santa. La quaresma recorda els 40 dies que Jesucrist dejunar al desert. No fa gaire temps que aquest espai, la quaresma, comportava dies de privació, penitència i mortificació. Però ara el costum s'ha anat suavitzant, sobretot per part del jovent. Com a curiositat, podem dir que sol anomenar-se quaresma alta com més distant cau del dia d'any nou. I, al contrari, es diu quaresma baixa quan comença, com per exemple aquest any, a primers de febrer. Bé, i ara no ens oblidem de Sant Valentí, que l'Església commemora avui. Va ser un sacerdot valent i màrtir que va morir per haver casat a molts militars de la milícia de Roma, malgrat la prohibició de l'emperador. Amics ullents, tots, si encara no heu obsequiat a les vostres parelles, crec que seria un magnífic regal, una estreta abraçada i un bon petó. No us ho sembla? Bé, bé, bé, bé, bé. Avui visitarem el miracle, el santuari on la Mare de Déu va parlar en català. Aquest santuari s'alça sobre el prat de la Bassadòria, un recoill not dels solsoners, fins que l'església va certificar que el 3 d'agost de l'any 1458 allí havia aparegut la Mare de Déu. Els habitants de la contrada hi van vestir una basílica que amaga el retaule barroc més important de Catalunya. Que en aquell lloc la Mare de Déu va parlar es desprèn del relat dels nens del mas de la Cirosa, en Saldoni i en Jaume, els quals van ser testimonis de l'aparició de Maria al prat de la Bassadòria. La Mare de Déu s'havia transfigurat amb una nena de cabells rossos. Ella va parlar als dos veillets amb una veu molt dolça. Aquesta frase va esdesmenir el lema del santuari que es vestiria en aquell paratge del terme del riner, el solsonès. L'aparició de la verge nena, tal com se l'anomenaria ben aviat, va causar tanta sensació que al cap de cinc dies el rector i els proms de Riner es reunien a la parròquia amb el bisbe d'Urgell per redactar l'informe dels fets. El rector, aleshores, per mantenir la fidelitat de la realitat, va transcriure el diàleg dels nens en el català del segle XV, que a hores d'ara ens resulta força curiós en aquests diàlegs. La verge nena no demanava res que no es pogués esperar de tan alt portaveu diví. Pel fet de tractar-se d'un miracle historiat amb dates i espais geogràfics tan concrets, ja que l'informe redactat aquell 8 d'agost encara es conserva, els fets de Riner tenen la mateixa categoria d'altres aparicions tan sonades com les de Lourdes o Fàtima. Però la Mare de Déu Catalana ha quedat apartada del marxandatge marià que envolta les seves homòlogues francesa o portuguesa. En lloc dels peregrinatges de masses, el Santuari dels Ursoners manté una activitat tan plàcida com el paisatge que l'envolta, fet de turons suaus, conreus de secar i cases de pagès disperses. L'entorn que pateix, fred rigorós a l'hivern i calor indomable a l'estiu i sequeres periòdiques, queda lluny també d'aquells racons fèrtils en què s'enclavaren els monestirs medievals. La Mare de Déu no va escollir ni un cim majestuós ni una cova paragona per aparèixer, sinó que en va tenir prou amb el prat de la Cedòria. La pastura per on la canalla de la Cirosa manava el manat, i que a la Catalunya del segle XV devia resultar un espai neonrit. Un recòndit, molt recòndit. Molt, molt, molt, molt apartat de tota mena de... Només que amb els ramats i els nets. Ja havia vist que m'inventava una nova nova. No t'ho inventis. Encara que és una de les àrees menys poblades del país, i un dels testimonis vius de la Catalunya rural. De fet, en aquell paisatge, per Etna, sembla que l'última i única modificació que s'hi ha produït és la construcció de la baloerna del santuari, l'edificació més notable i ambiciosa d'aquella comarca de pagès. Tot seguit, els nens de la Cirosa propagueixin el missatge marià dels prohoms de la batlla. Per començar, van començar a recaptar donatius i almoines arreu del país. L'èxit va ser remarcable, tant que cal recordar la poderosa, entre cometes, eficàcia que havia de tenir el miracle sobre aquella Catalunya decadent per poder entendre com en un lloc tan apartat s'hi va vestir una basílica tan imponent. Tot just després del miracle de l'aparició, els fidels van alçar a l'abassadòria una esglosiola que en l'any 1590 seria substituïda per un temple gòtic, del qual avui només resten alguns vestigis. La basílica barroca actual va ser encarregada en l'any 1652 i responia a les màximes aspiracions dels administradors del santuari. Però aquestes aspiracions no anaven més enllà de les almoines recaptades i el temple va quedar inacabat. L'envolum d'aquestes obres va tenir tant resó que a les comarques de la Catalunya central encara és viva la dita. Sembla l'obra del miracle. L'església va quedar curta en adonar-se només per les obres inacabades de l'exterior per l'austera tàpia que la tanca per darrere a desmesura del retaule barroc situat a l'altar major. Només s'entén pel fet que va ser projectat per una església més gran. Amb tot això no li treu el mèrit de ser la peça de l'altar, de l'art barroc més important del país. Aquí sí que els administradors van tirar de veta. Van encarregar el projecte a l'escultor de moda, el biguetà Carles Morató, que s'hi va dedicar en cos i ànima des de 1747 fins a 1758. Morató va esculpir la legió de sants, doctors de l'església, àngels bufadors i mare de déus que eviten entre les columnes del retaule. Amb els retaules de Cadaqués i Arenys de Mar, el del Miracle és un dels pocs vestigis del barroc de la Catalunya rural que no ha sucumbit als espolis i cremes que van sovint tejar entre la Guerra del Francès i la Guerra Civil. I això que després de la desamortització de ment d'Issabal, la basílica va restar oberta i això plogava ramats, carros i eines. Si el retaule es va salvar de l'incendi de 1936, va ser perquè els comarcants es van apressar a tapiar-lo. Que s'hagi conservat fins avui és el segon miracle del miracle. Aquesta és l'opinió de l'actual superior de la comunitat del santuari. Aquest viu el miracle amb cinc monjos més. Tots provenen de Montserrat i han estat delegats per l'abat d'aquell senobi. El monestir montserratí va assumir el culte i el manteniment del santuari l'any 1901. Per aquest motiu es va construir el casal adossat a la basílica on des d'aleshores viuen els monjos i practiquen la regla de Sant Benet hora en la vora. Durant el dia a diferència dels seus companys montserratins vesteixen de carrer per treballar a la cuina o a l'hort o en qualsevol altra tasca domèstica. Diu el superior de la comunitat aquest edifici no deixa de ser una casa de pagès enorme i mantenir-lo comporta tanta feina que no tenim gaire temps per dedicar-nos a altres activitats. Però tanta feina no els excusa de les matines les laudes del vespre i les altres pregàries que ells resen a la capella del Santíssim. El contrast amb l'ampolós monument barroc del costat converteix aquest espai en un dels més sobris del santuari malgrat que el presideix un retaule gòtic procedent del segon temple del miracle. La litúrgia benedictina mil·lenària que hi executen els sis monjos regala una experiència que corprèn tant els qui creuen com els qui no. La quotidianitat només es trenca el diumenge següent el 3 d'agost quan el santuari celebra la seva festa major. O sigui que us convidem que a l'estiu que l'aneu a veure perquè ara és espantós el fred que fa en aquella contrada. En aquella regió. Sí, sí, sí. Però és fantàstic. Jo l'hi visc, eh? Sí, jo també. I va fer cosa que vam anar amb... Em sembla que va ser amb el centre d'estudis o... Sí. Jo no em penso que vaig anar sola amb el marit. Bé, amb el centre d'estudis. Quan vam entrar hi havia uns pagesos que havien plegat va ser a l'octubre havien plegat La seda. No, les d'això els bolets de tota mena Ah, sí. I els hi vam encarregar clar, no d'entrar a la basílica. Allà a la basílica ens van fer missa i tot. I quan vam sortir jo portava un abric així una mica pallarut m'hi catxis se'n van omplir tots els pèls de rossada però bueno algo horroroso o sigui em vaig passar tot el viatge de tornada treiant-me l'aigua de sobre. Sí, sí amb un segon, eh? Per el que expliqueu del Solsonès jo crec que per allà hi ha el poble de Pinós al costat, no? Sí, més o menys. Sí, em sembla que sí però bastant en l'aire Pinós, eh? Sí, bueno és el centre de Catalunya exacte. Sí, exacte. Justos. Tinc uns amics que hi tenen una casa a Pinós. Sí, sí. Cau lluny de mi. No, no, res. Ara. Em penso, no sé si estic dient un disbarat però que Solsona i exactament per aquí del Miracle és el centre geo tèrmic bueno, tèrmic de geològic de Catalunya el punt com si diguéssim central de tot el que és Catalunya Sí, podria ser Sí, podria ser No, no, però bueno el paisatge és bastant desolat No té Molt, però això ja ho diu que només que hi havien ramats allà i no hi ha res més Ara val la pena només que per a veure el retaule val la pena anar-hi És una meravella de veritat No et quedes impressionat Molt A mi particularment m'agraden les igleses romàniques les que tenen poca cosa Sí Però aquell retaule pum, et quedes Caramba No, no, és clar és barroc Sembla tres dimensiones Sí, sí No, no i amb escenes de tota mena Sí, sí Bé, perquè el barroc té això que és sobrecarregat El barroc, sí ja ho sabem Aquest no el conec el de Cadaquessi Ja, aquest aquest sobrepassa Jo mira que he vist bastants de retaules i altars i tot això i com aquest em sembla que no hi visc cap més He estat a Roma i no, no No, no, és molt gran És gran i molt treballat i molt daurat Molt, molt Bé, amigues mies ara la Lina ens explicarà Barcelona, eh, nens que estem informants de Barcelona Oh, clar és la ciutat veïna Sí El poble veïna Això, això No diguis poble que és tot estomaco, eh Que vols que tinguis, eh Molts de fora em diuen Canfanga, no? No, res És que jo sóc de Barcelona No, tu ets de Gràcia que era un poblet també era una... No, quan ja no era Ja no era Ja pertanyia a la ciutat Vale Vale Bueno, va, ho deixem aquí perquè si no... Perquè si no acabaria malament Que jo se pot hablava, eh Vale Oh, i aquí tenim de Girona, eh i de la part de Figueres, eh Sí No, direm I escolta I que... Bueno, el poble no perquè té 47.000 habitants No, és una ciutat, eh Té la carta de ciutat del Jaume I, n'adamenaus, eh N'adamenaus Imaginat Sí, imagina't Amb cadascú presumpte l'oceus De lo que té o de lo que voldria també Això, també, també A veure Bueno, guapos Aviam aquestes curiositats Sí, les curiositats és que havíem parlat d'aquells tres grans Sí, prohoms Prohoms De la d'allò I aleshores diu Nascut el capitalisme Veu la llum al proletariat Ah-ha És a Barcelona on neix el moviment obrer a Espanya A causa de l'alt nivell de concentració industrial de la ciutat El proletariat barceloní Veu la necessitat d'abductar formes d'organització Dels saldarulls espontanis O instigats per agitadors polítics Però sense objectius clars Es passa, al llarg del segle A la creació de l'organització A Catalunya es pot començar a parlar del moviment obrer A partir de l'any 1840 Fins al moment Hi ha hagut protestes I disputes amb la patronal Els treballadors estan farts De tanta misèria imposada Pels seus reguítics I condicions laborals Que proporcionen els empresaris A més La gradual introducció De la mecanització Provoca l'ira Dels treballadors Que veuen Com un factor desestabilitzador De la seva Que ara està passant també De la seva situació Clar Redueix la demanda De mà d'obra I per tant Contribueix A la pèrdua De llocs de treball L'aldarull Més significatiu Del moviment obrer Tindrà lloc A la fàbrica Bona Plata A l'agost De 1835 Quan els treballadors Cremaran Gairebé Totes les seves dependències Una cosa A vegades Porta l'altra Ara estan parlant De que si les màquines De que si els robots Bé Però d'una altra banda Es pot fer d'una altra manera I a més Si tots sapiguessim Esclar En condicions una mica Cobertes Les necessitats De gaudir Del temps llibre Que tampoc Se sap això Això tampoc O volen guanyar més Però és que Irà molt bé Perquè cada un de nosaltres Bé Nosaltres hem poden o no Però els nostres fills Compararan un robot El robot treballarà per ell I llavors ells No farà falta treballar I de què faran Ja treballarà el robot I de què menjaran De lo que guanyi el robot El robot Sí Ha de treballar Ah Sí, sí Ui Sí Continuem amb això Diu Sí En una època tan convulsa A les factories Els avenços En els drets dels obrers S'aconseguien A força de sotregades Només Quan un govern Amb tendències liberals Es trobava al capdavant del país Els treballadors S'aconseguien avançar Un pas més En el seu bonestar Entretant Estira i Arronça A inicis de la dècada De 1840 Va néixer a Barcelona L'Associació Mútua d'Obrers De la Indústria Cotonera Un moviment que s'estendria Per tot el principal Dirigits per Joan Munts Principal líder Del primer moviment d'obrer català També s'agruparen Obres d'altres indústries Com la sabatera O la fusta L'associació Arriba a crear Una primera cooperativa La companyia Fabril I una comissió mixta Amb la patronal Molt bé O sigui que anava fent I va fent així Ni una cosa d'aquí Que la farem el pròxim dia Perquè si no No sé si tindrem temps De fer Tantes coses Tantes coses Que tenim programades Sí I ara anem Amb els fantasmes Ai Que no ni surtin d'aquest llibre Els fantasmes De quan en quan d'aquí El dia que es deixin anar Pobres de nosaltres En aquest estudi De quan en quan Doncs van populant D'acord Aquest també Seguint també Els mateixos Dallò que l'altre dia Diu L'espectre de la rie Oh Odiava les forques La rie de Sant Antoni Odiava l'ombra sinestra Que projectaven els seus llars braços En caure el sol Com si arrosseguessin sigilosament Cap al portal de la muralla En un intent d'endinsar-se la ciutat I odiava la visió dels cossos Descarnats dels justiciats Que el vent grutjava Com si fossin ridícols espanta-ocells Jo m'imagino l'escena Perquè tot això era la plaça Espanya Sí Més o més, eh? Diu Sí Però encara Fixa't tu com és la gent Diu Però encara odiava més La idea de marxar del barri Perquè com era al prop del portal de Sant Antoni D'on partia el famós Camí d'Espanya Tota la zona s'havia especialitzat En lavors relacionades En viatges En viatgers Treginers I a la rie havia anat En lavors O sigui S'havia especialitzat En lavors relacionades En aquesta gent Esclar, anava acumulant Una petita fortuna A la qual no havia sabut donar, però, un ús gaire generós L'home era tan i tan garrapa Que no volia ni sentir parlar de casa la seva filla Per no haver de pensar En les despenses del casor i la dot Vaja La filla era bonica i simpàtica I molts nois la venien a veure I li anaven fent la cor Però no trigaven a fugir Que ames, ajudeu-me Quan veien aparèixer el pare Armat d'un gros trebuc Que treginava com qui no vol la cosa Però deixar ben entès Com les gastaven a casa seva Una nit Un estrany personatge Embocat amb negra capa Des de la punta del barret Fins a la punta dels peus Li va venir a proposar a la Rier Un tèrbol però lucratiu tracte Consistia Va explicar-li al cavaller Que l'esperés nit tancada I muralles tancades Amb un parell de mules A la part de fora del portal de Sant Antoni Ell compareixeria Al poc de tocar la mitjanit Amb una doncella Que pensava robar D'una casa de les rodalies La Rier No hauria sinó de dur-los Amb les mules Allà on el cavaller L'indiqués Però aquesta feineta I pel seu silenci més absolut Li oferia al vell A bar Una bona bossa d'or A la Rier A la Rier no li calia Per res A aquell hor I la nit de les forques Li imposava molt Però va acabar avenint-se Negocis són negocis No, vull tant I dobles són dobles La pela és la pela La pela és la pela Passat un temps Oblidada ja La mala estona De l'espera Al davant del patíbul Oblidats els temors De ser detingut I acusat De delicte I oblidada La promesa Feta al cavaller La Rier ja explicava a tothom Amb una jactància De quina manera I amb poca estona I menys esforç S'havia guanyat Un abossador Perquè l'altre es veu Que li va donar abans Diu Tanta va ser la propaganda Que es va fer Que no li va venir de nou Que uns mesos després Un altre embocat Cap a negre i barret Antaforat fins a les celles Li vingués Amb la mateixa comanda Que l'anterior En aquesta ocasió Havia d'esperar Al raptor I a la raptada Al portal nou A una certa distància De Sant Antoni Tot content La Rier Va acudir Com l'altra vegada A l'hora convinguda Però espera Que esperaràs El cavaller No es va presentar Tota la nit A la matinada Quan van obrir Els portals De la muralla Mort de son I decebut L'home s'endinsa La ciutat Camí de casa seva Allà L'esperava Però Una altra Desagradable sorpresa I era Que mentre ell Havia estat fora Algú Se li havia emportat La filla La fortuna I les millors Cavalgadures Desesperat Va córrer Va córrer D'una banda A l'altra Preguntant Als veïns Si sabien Alguna cosa De tot allò Que havia perdut I on havia d'haver Que li expliquessin De que De capellà La matinada I de seguida Que havien obert El portal De Sant Antoni Havien vist Atravessant-lo A lloms De dues mules Que la Rier Trobava a faltar A la filla Bonica I amb aquells Simpàtics Joves Que sovint La rondaven Aquí mateix A la confluència De les rondes De Sant Antoni I Sant Pau Amb el carrer De Sant Antoni Abat On hi havia antigament El portal De la muralla A la Ria Avariciós Va caure mort D'un atac De ràbia En comprendre De quina manera Li havien jugat Una mala passada Li havien pres el pèl Just una setmana Després De Sant Errat Un traginer Que aparellava A les cavalleries Per sortir A Trenc d'Alba Li va semblar Veure la figura Del difunt Rondant Amunt i avall Pel patíbul La notícia Va córrer De boca en boca I tot el barri Va estar a la guai A la setmana següent Un altre veí Va conformar Que aquella nit Uns minuts després Que toquessin Les 12 al campanar De la parròquia Va veure aparèixer L'espectre difunts De la Ria mort Corrent Amunt i avall Al peu De la muralla I cridant Amb una veu D'oltre tomba El nom De la seva filla I aquí Ens hem quedat Amb l'espectre De la Ria Sí, sí, sí Veus? És que l'avaricia Rompe el sac Això és O sigui que I aquell tu Diu És igual Me poso el que sigui Però A mi donem un sac d'or Això mateix Això mateix Música Per gaudir Podem escoltar avui El vals De la serenata Per corda En do major Opus 48 De Piotr Illich Tchaikovsky Malgrat La seva complicada vida Tan sentimental Com econòmica Que no es va resoldre Fins molts anys De treball intens En Tchaikovsky Va viatjar Als Estats Units On va tenir Una acollida Entusiasta Va actuar Com a director De les seves Orquestres Sinfòniques A Baltimore I Filadèlfia I també Va dirigir El concert D'inauguració Del Carnegie Hall Com compositor Figura Entre els més Intensament Melòdics De tots els temps Escoltem Aquest vals Segon temps De la serenata Per a corda Endo Major Opus 48 Interpretada Per l'Orquestra De Càmera Del Conservatori De Sant Petesburg Dirigida Per Alexander Titov Per l'Orquestra Per l'Orquestra Per l'Orquestra Per l'Orquestra Per l'Orquestra Per l'Orquestra Per l'Orquestra Per l'Orquestra Per l'Orquestra Per l'Orquestra Per l'Orquestra Per l'Orquestra Per l'Orquestra Per l'Orquestra Per l'Orquestra Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! És un dels músics que m'agrada més, el Txell Kowski! Bailarina, bailarina! No, no, és maco, és maco! Bé, el senyor Joan Maria té aquí el seu reportatge a punt! Sí! Bueno, he explicat unes coses que tothom sap, però com és l'hora de la veritat... com ningú practica, no se'n recorden, no se'n recorden i després passa el que passa. Bé, comencem a la neu! Bé, començaré. Anar a la neu amb cotxe. Amigo! Aquests últims dies ha anat, però... que feia anys que no es veien, la qual cosa ha fet que hi fa les delícies dels esquiadors i també de tota la indústria d'oci que en viu. Hotels, restaurants, bars, venda i lloguer d'esquís i material deportiu, de muntanya, etc. Convé preparar en temps el cotxe, la indumentària i el calçat que cal portar, a més de suficients diners en efectiu, sense oblidar les targetes de càrrec i crèdit, perquè les despeses són quantioses sense comptar imprevistos. Això, això. Caldria que abans de sortir de viatge amb el cotxe prenguessin cura de comprovar si hem fet la revisió anual, hem passat l'ITV, de portar tota la documentació del cotxe. I portar mantes. El títol de conduir. Mantes, ja. Ja vindrà, ja vindrà. I l'assegurança, que estigui tot el dia. Això que sembla tan lògic, doncs resulta com s'oblida d'alguna cosa i després tots són problemes. si et pare els Mossos. En referència al cotxe, comprovar la pressió dels pneumàtics, portar el dipòsit de combustible ple, no sabem el que ens pot passar, cadenes per la neu de la mida dels pneumàtics del nostre cotxe. Això mateix. Hi ha que els canvien i es pensen que les de l'altre cotxe li van bé. i després no, no van bé. I seria convenient també que miressin de si els sap posar. Això seria un altre. Ah, aquí està. Aquí està. Bé, uns guants per posar les cadenes. Sí. I tant. Un joc de pinces per arrencar la bateria. Un impermeable. Les reglamentàries armilles reflectants. Els triangles de baria. El joc de bombetes. També. Que la majoria no sap posar. Però que el codi diu que s'han de portar. Sí, sí. Un diari per posar el parabrises del cotxe quan aparquem. Per evitar que la neu es converteixi en glaç i després no el puguem treure el glaç del parabrises. Que per cert, per primera vegada m'ha passat avui a Sant Just. Ah, em veus? No, perdona, ahir em va passar. Caldria comprovar si portem el líquid de refrigeració del motor amb anticongelant, adequat a les temperatures per poder trobar les estacions d'esquí. A primers de febrer d'enguany, el poble de Das, a prop de la Masella, van tenir 22,3 graus sota zero. Sí, senyor. Segur que van rebentar el sistema. Per dos vegades, eh? Sí, sí. L'anterior nevada també va marcar la temperatura més baixa. Ahir estaven a 21. Sí, sí, sí. Segur que van rebentar el sistema de refrigeració alguns vehicles per falta de suficient protecció anticongelant. Sí, sí. En quant a les persones, caldrà que portin suficient roba per abrigar-se. Guants, bufandes, gorra de llana, impermeables, i sobretot cuidar els peus amb unes botes de neu o de muntanya. Això mateix. No està de més portar una bossa amb botella d'aigua, xocolata, fruits secs, plàtans, pa, per si de cas. Sí, sí. Anar a la neu en cotxe té els seus inconvenients i perills. Cal anar en calma sense presses. Portar la marxa adequada a les condicions de la carretera. I, vaja, si preneu les precaucions que acabo de comentar, el més probable és que no surtin entrebancs que malmetin la vostra sortida i podeu gaudir de la neu en total plenitud. Això mateix. de tot això que dic, i ara ho dic també molt, bueno, que tot ho ho dic en sèrio, no? Doncs, fer com una espècie de protocol, apuntar-s'ho. Sí. I això serveix un any per l'altre. En una llista, què és del que has de portar? Això que sembla tan normal... Tan senzill. O exagerat. Sembla exagerat. No ho fa ningú. Per això llavors passa el que passa. Neu una miqueta... Ja està. I llavors queden els cotxes col·latxats, els camions lleven eus, no poden passar, perquè hi ha els cotxes i hi ha un caos. Això és la inconsciència de molta gent, perquè inclús pujar en una muntanya es té que anar ben calçat. A vegades pujan en una muntanya, ja no dic una a l'Himalaya, però en una muntanya en xancles. Sí, a Montserrat mateix. On tenen una muntanya en xancles? Els turistes van a fer passejades i Montserrat sembla que no. I és molt traïdora, eh? És molt traïdora, perquè... És fred, eh? És fred, és difícil, hi ha molta selva. El terreny és abrupta. Sí, sí, sí, el terreny no és pla. No, no, no. Del sistema de locomoció sembla que el més perillós és el que són l'aire als avions. Sí, no. Perquè si fallés alguna cosa, s'estima, no en queda de cap de viu. Sí, clar. Doncs prenen les precaucions màximes. Hi ha un protocol. I els que porten l'avió, abans del pilot, abans d'arrencar, tenen un protocol. I amb l'ajudant han de dir, tenim això, tenim això. I cada vegada és per això que si féssim aquest protocol prescrit per anar a la muntanya, a la neu, a la neu, traguéssim això i carac, carac, carac, no passaria el que ens passa. Sí, senyor. Molt bé, per avui ja... Ja n'hi ha prou. Bé, ara tu explica't. Perquè encara n'hi ha neu. No, i espera't, eh? I espera't. Bé, ara tu, què ens expliques? Mira, la importància de la sal. Utilitzem la paraula sal per referir-nos a dos productes completament diferents. Sal refinada, sal comuna i sal marina sense refinar. Molt bé. De vegades ens sembla estrany que un producte tan preuat històricament, la mateixa paraula salari, significa pagar amb sal, estigui tan injuriat. Com passa moltes vegades, ens trobem amb un problema de terminologia i utilitzem la paraula sal per referir-nos a dos productes completament diferents. La sal comuna i la sal marina sense refinar. La forma habitual és refinada, no integral, i és a dir, conté només sodi i clor. Encara pitjor, s'escalfa a altes temperatures, el que pot, al seu torn, alterar la seva estructura química. El consum d'aquest tipus de sal, avui en dia, és excessiu, tenint en compte, a més, que està oculta en menjar altament processat i manipulat. Fast food, patates fregides, és absolutament recomanable no prendre aquests elements i no utilitzar aquesta sal, ja que el seu ús està directament relacionat amb el problema de salut, sobretot amb l'augment del risc cardiovascular, hipertensió i infarts. Per contra, la sal marina, sense refinar, és un aliment integral, aigua de mar evaporada, que, a més de clor i sodi, té tot un ventall de minerals i oligoaliments que ajuden a millorar l'ús del sodi dins del cos i afavoreixen múltiples funcions. Així, lluny de ser perjudicial, aquesta sal és un element important en la dieta. Ajuda a la conducció nerviosa, la contracció muscular i el peristaltisme intestinal. S'alcaliniza la sang i regula la pressió sanguínea. Segons les teories de la medicina ayurvètica i xinesa, contribueix a la digestió proporcionada, proporciona energia i vitalitat. Ajuda a conservar el calor dins del cos, pel que augmentem una mica la seva quantitat a l'hivern, estimula la funció renal, promou l'absorció del calci i ajuda a l'organisme a eliminar toxines. Un detall a tenir en compte és la forma d'usar-la. Sabies que tradicionalment no hi havia salers a les taules? Quan fem servir la sal en cru, fins i tot la integral, és a dir, directament al plat, sobre l'aliment, el sodi de la sal, s'absorbeix molt més ràpid que el potassi, augmentant la seva concentració en sang, elevant la pressió arterial i, sobretot, estimulant el nostre sistema nerviós. és millor utilitzar durant la cocció dels aliments o bé macerada, com en el cas dels fermentats, miso i tamari. En resumint, posar sal marina sense refinar en la cocció o en la forma macerada, lluny de ser un risc per la salut, és beneficiós, sobretot en el context d'una alimentació basada en ingredients integrals d'origen vegetal. Ah, molt bé, molt bé. La importància de la sal. Arengades a la brosa. O enxobes o coses d'aquestes. Això mateix. Mira, en un ambulatori, i això és verínic, per la sal és interessant. Sí, va anar una senyora amb una tensió de la sang, no, baixíssima, baixíssima. El metge li va dir, ara sortir d'aquí, facis un bocata amb anxos. Ja. I metgi d'aquelles de les anxos petites, una d'allò sencera, i després torni. No va prou, eh? Sí, sí, sí, i tant. I ara abans els cardiòlegs sí que deien que no consumeixin molta sal. Que no, molta sal. Però ara, i la prohibien, molts d'ells la prohibien. Molts la prohibien, sí. I ara la deixen anar. O sigui, deixen que et posi sal. Jo conec algú que posa un bon rajolinet d'oli, un bon pessic de sal, i a sucar com si fos una cosa meravellosa. Perfecte. Bueno, aviam, tot en mesura, no? Sí. El que passa és que el sal, la cuita és una cosa, i la crua és una cosa. És diferent, sí. És diferent. Bé, pugem una miqueta de música. Bé, pugem una miqueta de música. Parlem ara de ciència i salut. El passat 3 de desembre va ser 50 anys d'un aconteixement que va commoure el món. El cirurgià sud-àfricà Christian Barnard es va convertir en una llegenda viva a l'aconseguir, amb èxit, allò que llavors tothom va considerar un miracle científic, el transplantament del primer cor a un ésser humà. Aquesta recent efemèride ens dona l'ocasió per rememorar els primers, podríem dir, miracles de la cirurgia, els transplantaments. Ja sabem que aquest primer transplantament va ser un home de 53 anys. Va sobreviure només 18 dies després de la intervenció, però el primer pas ja estava donat. Allò que en aquell moment va ser una impressió brutal arreu, avui dia és una pràctica quotidiana que l'any passat va salvar la vida a més de 7.000 persones en tot el món. Però aquest no va ser el primer òrgan transplantat. El fetge, encara que no sigui tan mitificat com el cor, també és un autèntic motor del cos humà i el seu transplantament un tant més complicat. Sembla que no mereix tanta difusió. Gairebé 5 anys abans que Christian Barnard es decidís a realitzar el transplantament de cor, el doctor Tomàs Stahls va fer el primer de fetge en el Veterinans Hospital de Denver a Colorado, als Estats Units. I així podem continuar fent història d'aquest miracle de la cirurgia que són els transplantaments. El de ronyó va ser un dels seus inicis i força més confús tant pels donants com per les tècniques que s'havia de reconèixer que són cada cop més sofisticades i alhora més eficaces. Gairebé a l'hora que el doctor Barnard feia el primer transplantament de cor, el doctor Richard Lillehei fa el primer pàncreas a Mineàpolis, a Minnesota. La informació que disposem no es specifica en quin èxit. I el primer pulmó transplantat fou a Jackson, on el doctor James Hardy va fer un intent desesperat amb un reclus de la penitenciaria de l'Estat, afectat d'altres dolències greus, però sobretot de càncer de pulmó. Aquest home va rebre la proposta de la intervenció de pulmó amb tots els riscos que comportava. Com a compensació tenia la promesa de la commutació de la pena. Ell va acceptar i l'òrgan transplantat va funcionar correctament durant 16 dies. Però el malalt va morir a causa de la insuficiència renal que també patia. Aquests han estat els principis d'alguns dels transplantaments que avui dia es fan de manera habitual. Aquesta part de la cirurgia en l'actualitat salva la vida d'una infinitat de pacients que després poden continuar la rutina diària, degudament controlada amb les medicacions adequades. Actualment, el tractament immunosupressor és la base sobre la qual és possible realitzar els transplantaments. El primer fàrmac, i perdoneu el tecnicisme, és l'anticalcineurínic i que va suposar ser imprescindible pels resultats de supervivència en els pacients transplantats. Són paraules del doctor Federico Oppenheim-Oppenmeyer, director de l'Institut de Nefrogeologia i Urologia de l'Hospital Clínic de Barcelona. L'arribada d'aquest primer fàrmac, als anys 80, va fer disminuir considerablement el nombre de rebuig i va duplicar la supervivència dels pacients transplantats. Segons diu el doctor Rafael Maté-Sant, fundador de l'Organització Nacional de Transplantats, és evident que aquesta perllonga en la vida, però sobretot afegeixen vida als anys, fins que els òrgans artificials no siguin una realitat. Perquè sigui possible, un trasplantament deu existir prèviament un donant, i això limita enormement els recursos disponibles. Per la qual cosa, la solidaritat i la conscienciació de la societat deuen considerar-se com el millor dels avenços. L'Estat espanyol és líder mundial en donació i trasplantaments durant 26 anys consecutius, superant el passat 2017 el seu propi rècord en 5.259 trasplantaments, superant-se per primera vegada la xifra de 5.000 intervencions. Aquesta xifra eleva la taxa d'operacions a 113 per milió d'habitants, dels quals 74 són nens. És necessari, doncs, continuar amb l'esforç. En el nostre país, el primer trasplantament de pàncreas es va fer a l'Hospital Clínic pel doctor Laurea Fernández Cruz. El de fetge, a l'Hospital de Belvitge, en l'any 1984, pels doctors Carles Margarit i Eduardo Jaú Rieta. Aquell mateix any, 1984, els doctors Josep Maria Caralps i Josep Puriol van fer el primer trasplantament de cor de tot l'estat a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. I el doctor Ramon Arques va transplantar el primer pulmó a l'Hospital Gregorio Maranyón de Madrid en l'any 1990. És una gran tasca la feta pels nostres cirurgians, gràcies a la solidaritat dels donants i voluntaris envers la població, que en un moment o altre es pot veure necessitada d'un òrgan per viure. Esperem que el trasplaçament de budells, els anomenats clústers o trasplantaments combinats amb altres òrgans abdominals, siguin tan freqüents i tan d'èxit com el de la resta fins ara. I ara, per acabar de rodonet, tot aquest espai de ciència, del cos humà... el cos humà... Jo crec que són temes interessants que val la pena difondre'ls. Bé, farem la cistella de la compra d'un celíac. És un article de la Bibiana Llevaria. Les persones ciliques més de 600.000 a Espanya no tenen més remei que controlar de manera estricta la dieta durant tota la vida. I omplir la cistella de la compra de productes sense gluten és molt més car. A diferència del que passa en altres països de la Unió Europea, a Espanya aquests productes no disposen de subvenció estatal. De manera que la bretxa econòmica entre famílies amb un membre celíac o sense és més que destacable. Segons l'últim informe de preus sobre productes sense gluten, dut a terme per la Federació d'Associacions de Celíacs d'Espanya, aquest sobrecos arriba als 1.040 euros anuals. Déu-n'hi-do. El valor econòmic dels aliments és superior per als productes sense gluten. La diferència rau, sobretot, en productes bàsics com el pa. A Espanya, el preu mitjà d'una barra de pa d'un quart de quilo és de 0,47 euros. Mentre que un celíac paga gairebé 2 euros com a 5. 2 euros i mig per la versió sense gluten. i el pa ratllat, atenció, segons la FAS, és fins a 9,5 vegades més car. Aquesta diferència suposa un increment considerable amb la despesa destinada a alimentació. En l'actualitat s'estima que un de cada 100 nadons desenvoluparà la malaltia celíaca al llarg de la seva vida. En l'augment i la segmentació de la demanda també creix l'oferta d'aliments sense gluten a les grans superfícies. I en aquest context, les marques de distribuïdor o marques blanques acostumen a oferir preus inferiors a altres productes en marca pròpia. Algunes cadenes de supermercats s'han convertit en la nova meca de les persones amb intolerància al gluten i s'assumen al Dia Internacional dels Celiacs, 25 de maig, amb descomptes de fins al 50%. Molt bé. Ja ho sabem que és molt car i, a més a més, és molt obligatori de seguir el tractament perquè s'hi ocasiona a la malaltia unes diarrees horroroses i amb els budells queden absolutament desprotegits. Perdó, puc donar confirmació que els col·legis que els nanos es queden a dinar, els que són cílics tenen un menú especial. Bé, doncs, em sembla que ja hem arribat a la fi d'aquest programa. Senyores, senyors, fins la propera. Això em va dir. Ja ho sabeu. Fins el dissabte, si ens voleu tornar a escoltar, i si no, fins el proper dimecres. I no us deixeu els abrics davant. No, ni les bufandes. I jo he vist amb una persona que no l'havia vist mai en gorra. O sigui que s'ha protegit força a força del fred. Jo en tinc i no me l'he posat encara. No te l'has posat, però sapa, anima't. Bé, senyores, senyors, molt bona nit, o bé, molt bon dia. Adeu-siau. Adeu-siau. Adeu-siau. Adeu-siau. Adeu-siau. Adeu-siau. Adeu-siau. Adeu-siau. Adeu-siau,OOM. Adeu-siau. Fins demà! El Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li potser. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit.