De la violència masclista a García Lorca: Liceu, llegendes de Montjuïc, gats i una escapada a Roses

Fins demà, t'ha fet com tu. Fins demà, t'ha fet com tu. Fins demà, t'ha fet com tu. Fins demà, t'ha fet com tu. Fins demà, t'ha fet com tu. De totes maneres, no ens espantem que tots els anys passa el mateix. I encara que és incòmoda per transitar, no es faria de més una bona reacció amb la pluja que ens caies a sobre. Bé, com que el temps farà el que li sembli i, a més a més, a farà l'ho adient, sense fer gaire cas dels nostres desitjos, amb el tempo bona cara, com diu un refrany castellà. En Joan Maria, malgrat estar fònic, en Carles, el nostre Carlitos, i qui us parla, la Joana. Hem preparat per aquesta hora, que ara comença. Endavant. Dies enrere. Es va celebrar, a nivell mundial, la jornada contra la violència masclista. Bé, la violència, no solament masclista, la violència, en tots els àmbits, es pot considerar en general molt desgraciada. No és absolutament absurd que en el primer terç del segle XXI es facin aquestes jornades? Un temps en el qual presumien dels avenços de la tècnica referent a automòbils intel·ligents, habitatges domòtics, robots destinats a fer-nos la vida més senzilla o bé a millorar la producció industrial? I potser ens podem preguntar, respecte de l'ésser humà, en què hem avançat sobre el comportament envers el nostre pròxim, respecte a la parella sobre la qual hi ha una cita bíblica en paraules de Déu a l'home en el moment de la creació? Companya, et dono, que no es clava. I això ve a compte perquè, desgraciadament, és estrany el dia en què els mitjans de comunicació no ens colpèssim en notícies com la de dies enrere. La mort d'una dona a mans del seu excompany, qui va ser capaç de viatjar molts quilòmetres per acabar amb la seva vida. La vida d'una persona que lliurement havia decidit posar punt i final a una relació no desitjada, potser pel total domini que l'home exercia sobre ella. Però, tot i ser en aquest cas molt dolorós, com tants d'altres de molt similars, allò que ens preocupa profundament és el de la joventut. Aquesta joventut encara en l'institut, que comença a viure ara, una de les més preparades intel·lectualment, en més mitjans al seu abast per realitzar-se com éssers superpreparats i que caigui en comportaments idèntics al dels homes de les cavernes. I el que és més sorprenent és que elles, les nostres joves, tan agosserades i preparades, que han suportat barreres socials molt difícils per col·locar-se al mateix o superior nivell dels seus companys, es conformin a suportar aquest domini del mascle, suposat continuador de l'espècie. Hem de demanar als sociòlegs que estudien el sistema educatiu i el continuat devenir social per corregir aquests girs que està patint la societat actual, una societat que s'està tornant cada cop més violenta i que arribarà un dia que no es podrà controlar. I ja, deixant de comportaments de parella, destaquem l'ús dels mitjans moderns per amenaçar d'altres persones, o bé faltant el respecte de la propietat, tant pública com privada, amb pintades que embruten les paredes a vegades noves o acabades de pintar. O també fent-se el valent, apallissant a pobres persones que prou pena tenen de no disposar d'un lloc per poder xuplugar-se del fred d'aquestes nits d'hivern. Perdoneu-me que expressi la meva opinió, que és la de tots nosaltres, espero, en aquest espai, però no em semblava correcte que el nostre programa no dediqués un petit espai de temps a comentar el virus terrible que està contaminant el nostre temps. Un temps tan avançat i tan prometedor en segons quins aspectes i tan retrógrat o salvatge en d'altres. Per exemple, les guerres, en les conseqüències tan inhumanes pels qui les pateixen. Les fams patides per pobles sencers, per culpa de sequeres i d'altres fenòmens ambientals que no són solucionades pels seus mandataris. I l'incomprensible comportament de l'ésser humà contra el propi ésser humà que actualment torna a vendre els immigrants com a esclaus, com en els pitjors moments del comerç de l'esclavatge, que semblava que estava totalment erradicat i que la dura realitat ens demostra que no és així. És d'esperar que arran de les denúncies universals siguem capaços d'intentar frenar aquesta deriva i que la consciència de l'individu, de l'humanista convençut, predomini per sobre de totes les baixes passions o de l'interès personal de cadascú. I que algun dia s'aconsegueixi posar una mica de sentit comú i respecte sobre el company o companya que es tingui al costat. Tenint l'obligació de desitjar-ho, oi? Música Música Música I ara us oferim les biografies de personatges il·lustres. Federico García Lorca El poeta Federico García Lorca va néixer el 5 de juny de 1898 a Fuente Vaqueros, poble de la província de Granada. Molt jovenet va començar els seus estudis musicals. L'any 1915 va ingressar a la Universitat de Granada per estudiar Filosofia i Lletres i Dret. Malgrat la seva joventut, ja en aquella època inicia una gran activitat artística. Rep classes de guitarra i de piano i freqüenta la tertúlia del cafè El Rinconcillo de la Vega, on es reuneixen grans personatges de la vida intel·lectual i artística de Granada. També s'inscriu en el centre artístic d'aquesta ciutat. Però l'any següent mor el seu professor de música, cosa que va ocasionar l'abandonament dels estudis musicals i la inclinació total cap a la literatura. Gran amant de conèixer el món, viatja molt per la península ibèrica. En aquests viatges coneix a Miquel de Unamuno i a Antonio Machado, que li produeixen una gran impressió per les seves personalitats. Més tard, fa una gran amistat amb Manuel de Falla. Potser si l'hagués conegut anys abans, ara estaríem parlant d'un García Lorca com a gran músic i no com a escritor. Resultat dels seus freqüents viatges, va publicar el primer llibre, Impressiones i paisajes, quan als 21 anys feia la seva estada en residència d'estudiants de Madrid. Fa una gran amistat amb Luis Buñuel i Salvador Dalí, Pepín Bello, Emilio Prados i més personatges que van ser grans figures del panorama cultural espanyol de l'època. Publica el seu primer llibre de poesia amb aquest títol, Libro de poemes, sent una gran admiració i interès pels cants característics dels gitans del Sacromonte i decideix, amb el seu amic Manuel de Falla, convocar l'any 1922 el concurs de Cantejondo de gran repercussió, tant a nivell nacional com a l'estranger. Arran de l'èxit d'aquest concurs va iniciar el cicle de les seves famoses conferències, destacant la que va tractar del tema, precisament, del Cantejondo. Per aquest temps, coneix Rafael Alberti, amb qui va mantenir una estreta amistat tota la seva vida. Federico escriu l'obra teatral Mariana Pineda, que estrena a Barcelona, amb gran èxit, la companyia de Margarita Xirbo al Teatro Goya. En els anys 1927, Salvador Dalí també va ser el seu gran amic. L'admiració que l'escritor sentia pel pintor li impulsa a escriure La Oda a Salvador Dalí, que va publicar la revista d'Occidente. García Lorca sempre va sentir fascinació per la personalitat del pintor empordanès, qui correspon amb idèntica admiració cap a l'escritor granadí. L'any 1927 va ser crucial a l'obra del gran literat. Publica el llibre Canciones. El vestuari i els decorats, de Mariana Pineda, van ser obra de Salvador Dalí. La revista d'Occidente publica el primer romancero gitano. En aquests moments, Federico García Lorca és una de les personalitats més importants del panorama literari del país. no només per la publicació de la seva obra, sinó per la difusió que va fer ell mateix d'ella, amb recitals i lectures, i també conferències sobre el tema seguides per molt públic. En aquest moment de la seva vida, sent la necessitat de sortir d'Espanya, com ja ho han fet Bunyuel i Dalí. marxa a Nova York, on residirà des dels anys 1929 i 1930. La ciutat dels Gratacels l'impressiona vivament, per exemple, els espectacles de Harlem, o bé, les obres teatrals de Browey, innovadores i originals. Tot plegat influirà de manera important en la seva obra posterior, sobretot en el seu llibre més surrealista, Poeta en Nueva York. La institució hispano-cubana de cultura el convida a pronunciar tota una sèrie de conferències a la capital cubana, on fa grans amistats entre la intel·lectualitat de la illa. Torna a Espanya, on la companyia de Margarita Xirgu estrena al Teatre Espanyol de Madrid La Zapatera Prodigiosa. Quan l'any 1931 es proclama la Segona República, García Lorca està absolutament d'acord amb la validesa dels seus ideals populars. Aquest any, 1931, publica el poema de Cant del Cantejondo. 1932, funda amb Eduardo Ugarte el Teatro Universitario La Barraca, que anirà per tot el territori representant teatre clàssic espanyol. García Lorca va ser, malgrat la seva joventut, un autor prolífic, amb una gran producció, tant a Espanya com també a Amèrica del Sur. A la mort del seu gran amic, el torero Ignacio Sánchez, Mejías, a la plaça de Manzanares, li va inspirar el poema Llanto per Ignacio Sánchez Mejías, que va llegir, ell personalment, en el Teatre Espanyol. La seva musa inspiradora, la gran actriu Margarida Xirgo, va estrenar al Teatre Principal de Barcelona, Doña Rosita la Soltera, o El Lenguaje de las Flores. També a Barcelona, va rebre tot un seguit d'homenatges de part d'artistes intel·lectuals catalans. L'any 1936, el de la seva mort, va ser d'una intensa activitat del poeta. va publicar tot un seguit d'obres que han quedat per la posteritat. Bodes de Sangre, primeres canciones, i la casa de Bernard d'Alba. I va estar a punt de treure la llum així que pasen 5 anys. I arribar a una data tràgica, el 18 de juliol de 1936. García Lorca decideix tornar de Madrid a Granada. Gran error. Els seus amics li recomanen que marxi d'Espanya perquè, per les seves idees i l'amistat que té amb molts dels responsables republicans, li poden perjudicar. I així va ser. El poeta va ser assassinat a Vidmar a Granada el dia 19 d'agost. D'aquesta vilmanera va ser troncada la vida d'un dels artistes més extraordinaris que ha donat el país espanyol en la seva plenitud vital i en el seu moment de màxim esplendor creativa. Que dolenta és per la humanitat l'enveja i la maldat d'alguns dels éssers humans. La lavena Bé, Lina, bonica, que tenim preparat? Aquelles coses estranyes. Si us fixeu tot, la reflexió que ens ha fet primer la Joana i després la vida de García Lorca, que fa molta pena perquè penses bueno, nen, està aquí a Moriagau, no? La maltat humana, perquè aquesta persona, doncs, era de grans valors, si no ha canviat, anem a fer un apartadet que n'hi ha aquí que fa gràcia, perquè així no plorem tots plegats. No, que hem de plorar, la vida és la vida. Bueno, però tu, escolta, avui ja malament. I fixeu-se en el títol d'aquest petit reportatge, que és petitet, que diu, orinals amagats darrere de les portes. O sota el llit. Això ho he viscut jo. No, orinals a sota el llit els teníem, però aquest és que fa gràcia, perquè diu, anys enrere es tenia com a costum deixar un orinal darrere de la porta de cada casa. però es veu que quan el general Carlos Espanya, de 1775 a 1839, va venir a Barcelona al servei de Ferran Seté, no va trobar la tradició massa del seu gust. De fet, ho va considerar tan desagradable que va demanar que es deixés de fer immediatament. Davant de la nova ordre, la gent va córrer a treure els orinals de darrere de les seves portes. Però ja se sap com és de difícil trencar algunes maneres de ser molt arrelades entre la població. Es veu que un senyor ric del carrer de Mercaders no va ser prou ràpid a desfer-se del seu orinal i com a càstig va tenir el cap ficat dins d'una comuna durant un dia sencer. Un càstig, sense dubte, de nassos. Sí, aquesta va ser. I tant, i tant, perquè pobres nassos, el que van percebre va ser bo. No, i una mica abans, la gent, moltes vegades, quan tenia algunes necessitats, darrere dels cortinatges dels grans salons, se n'anaven a fer les seves necessitats. En el salón del trono, no me'n recordo quin rei era, però he visitat el Palau Real. No, no, no, el trono, allà on se rebia els ambaixadors, el rei d'Espanya, ell tenia la trona per anar de ventre. I sense cap mirament, inclús sense soroll. Això, s'ha de pensar, mira, sóc el rei... No, era per costum. Perquè és que no hi havia un altre sistema. Ah, no, per costum. No, no, mira, tu. I bueno, ja ens anem a... Ja deien, i perdona que t'he tallat, deien en aquell temps que Espanya no era perfectament olores roses, el que despedia. Però també les franceses no rentaven i es posaven perfum. Bueno, però quedava més dissimulada. Sí, tant, i tant. Molt bé, i ara parlarem una mica, que també és interessant, del Gran Teatre del Liceu. Home. I diu, un teatre d'òpera amb mala sort. El primer edifici que albergaria el Liceu es va aixecar per ordre del negociant Joaquim de Gispert, 1799-1862, sobre el solar d'un antic convent dels Trinitaris que datava de 1662. Des de la seva creació, el convent dels Trinitaris no havia tingut gaires moments de pau. Durant les guerres napoleòniques, va ser utilitzat com a emmagatzem, i més tard seria la seu d'un club polític de tendència liberal, però finalment va tornar al seu caràcter religiós. El restabliment de l'ordre, però, va durar molt poc. No se sap si va ser a causa de la crema de l'any 1835 o per la desamortització que menjissava, i la construcció es va acabar amb runes per sempre. El teatre es va inaugurar el 4 d'abril de 1847, però la tranquil·litat tampoc seria molt llarga per al Liceu, ja que en el 1861 es va incendiar gran part de l'edifici, segurament a causa d'un llum d'oli mal apagat. La construcció va anar a càrrec de Josep Oriol Mestres, que va afegir un gran saló de descans, seguint l'estil segons de l'imperi, segons imperi de l'època. Sí, estil imperio. Estil imperio, no? I va decorar les sales i el sostre del recinte central amb frescos dels millors pintors catalans del segle XIX, i tot en un temps rècord d'un any. I en el segle XIX el teatre només no es feia servir per un lloc per representar-hi òpera, sinó que també s'hi celebraven actes socials com festes de carnes totes. I a causa d'aquestes trobades, una part del sector més conservador i poruc de la societat barcelonina veia el teatre com un centre de disbaugia, inacceptable per la moral cristiana. Si és aquest caràcter alegre del teatre, se li suma a l'incident del foc. No és d'estranyar que per Barcelona comencés a circular rumors sobre l'existència d'esperits indignats dels freres trinitaris que havien estat enterrats al convent i volien castigar el Liceu. I un altre dia continuarem amb les bombes del Liceu perquè ara tenim que anar als fantasmes. Això mateix. que no són tan fantasmes. Sí, bueno, escolta'm, val més fantasmes que no bombes, eh, carinyo meu. Però és que l'Liceu ha tingut molt mala pata. Sí, i tant. Mala sort. Mala sort. Sí. Jo hi he estat dues o tres vegades, una vegada no s'havia incendiat i l'altra sí. Sí. Bueno. I us explico l'anècdota. Com van estrenar una obra d'un amic nostre íntim, que es deia Cristóbal Colón, l'obra, i la que feia d'Isabel, que era la Montserrat Caballer. Acabant la representació... A l'amic diu, veniu que us presento a Montserrat, que esclar, ell era el compositor. I quan arribem allà, el meu marit li diu, ai, molt bé, dintre del camerino. I jo li vaig fer la gran referència, i dic, majestat, i ella, oh! Sí, clar, tu diràs. Bueno, xiquets, i ara anem allò que us agrada i us fa por, i després a la nit no dormiu, eh? I bueno, i es diu... Pastilles. Pastilles. Diu, el cau del diable. Tot això que anem llegint, senyors, que esteu escoltant, són coses que estan de veritat, eh? No és que aquí ens inventem res, eh? No ens les inventem, no, no, no. Això que quedi constància. Diu, Des de temps immemorials, es té per cert que pels contors de Montjuïc existia un túnel anomenat Cau del Diable, o Forat del Diable, que no és sinó la Porta de l'Infer, el qual es troba exactament sota de la muntanya. A Catalunya, l'Infer és conegut popularment com el cel de les cabretes, que els àngels porten banyetes. Ah! Això ho sabíeu? No. I és descrit com una caverna situada al centre de la terra, imperi de les ombres i del caos, ple de torrents i rius de lava, de cels gelats i horribles pous i calderes, on els condenats passen del foc ardent al fred gelat sense interrupció. Jo, quan vaig llegir, vaig pensar, això és una sauna d'aquelles... D'aquelles modernes. i caliente, no? Sí, i tant. Sí, diu, els seus accessos són vigilats per mostres horribilants que permeten l'entrada, però no la sortida. I, segons altres versions, el forat diabòlic de Montjuïc no és, sinó, les restes de les mines obertes per Satanàs, enforismat per la devoció que els barcelonins sentien pel màrtir local Santa Madrona, patrona de la muntanya. Compte la tradició que a fi de portar a terme la seva empresa, el príncep de les Tinebres resolgués reclutar tots els diables que anaven dispersos pel món, ocupats amb les seves particulars malifetes. I per fer-ho va recórrer a l'inestimable ajut de les libèlules, que per aquest motiu reben el nom d'espia dimonis o cavallets del dimoni. Ah, sí. Per això se li diu espia dimonis. Reunits els diables començaren a obrir una àmplia mina al cor de Montjuïc on la intenció d'ensorrar-lo i llençar tot el rocam sobre la ciutat sepultada i així sepultar la ciutat per sempre. Però en arribar a l'alçada de l'ermita que albergava les relíquies de Santa Madrona aquesta va sortir de la seva sepultura i va traçar davant dels atrafegats diables el signe de la creu posant-los en la fuga amb la cua entre cames. Algunes tradicions situen el cau del diable al voltant de la font del gat que és una cançó popular que s'ha convertit en una de les famoses de Catalunya. Doncs ja se sap que el gat és l'animal del diable per excel·lència i les frondoses fondalades que envolten el berenador contribueixen a donar-li l'aire misteriós que precisen les obres d'enginyeria del maligne. Ah! Adéu! Escolta'm! Quin tema tan supersugestiu, no? Bé! Quan aneu a la font del gat una noia i un soldat vigileu que per allà no hi hagi algun diable amagat, eh? No, res, que va. Bé, doncs, ara posarem música per gaudir. Avui escoltarem l'obertura de Poeta i Empisant. del compositor austríac Franz von Cipé. Va néixer a Dalmàcia l'any 1820 i va morir a Viena l'any 1895. Van ser molts anys director de l'orquestra de l'orquestra sinfònica de Viena i compositor de moltes de moltes de moltes que es van molt populars amb gran seguiment de públic i crítica pel seu personalisme i estil propi. Deia el seu biògraf que l'obra de Fons descrivia descrivia una ànsia especial de l'univers. Obres populars seves que han arribat als nostres dies són Cavalleria Ligera, Mañana Tarda i Noche en Viena o La Dama de Picas i Poeta i Aldeano de la qual escoltarem fragments de la seva obertura. Interpreta l'orquestra sinfònica d'Hamburg sota la direcció de Pietro di la Corona. i Aldeano i Aldeano i Aldeano i Aldeano i Aldeano i Aldeano i Aldeano i Aldeano Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! de música! Fins demà! demà! Fins demà! ! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Bé, tothom hauria de tenir una mascota a casa, sobretot si són persones grans. Un gos, potser, obliga a sortir més i això és més difícil, però el gosset és tan fidel. Encara que... un gat a casa, què us sembla? Orientacions sobre aquest preciós animalet que ens dona el veterinari Llorenç Serraina. Tenir un gat a casa és una decisió important, així que ens hem de plantejar quins avantatges i inconvenients pot tenir. Entre els avantatges cal citar que és molt net, menja poc, no necessita sortir al carrer i s'adapta bé a les llars humanes. Si té els seus espais ben definits, és a dir, un lloc on menjar, una safata amb sorra per les seves necessitats i algun lloc on poder estar tranquil quan vulgui, serà una gran companyia. Però cal proporcionar-li aquests espais i respectar-los. Per exemple, no poseu la safata de sorra al costat de la rentadora. El soroll el molestarà i acabarà fent les seves necessitats a algun altre lloc. Que precisament tenen una pudor que no és gens agradable de treure, eh? El gat és un animal afectuós i capaç d'aprendre moltes coses. Li agrada jugar, per tant, amb nens com en grans, però només estones, perquè és força independent. No sempre jugarà quan ho vulguem nosaltres, ni s'estarà quiet quan li demanem. Entre els possibles inconvenients hi haurà els seus propis ritmes. Un gat té les seves manies. En general, cap d'elles acostuma a ser gaire extrema, però cal adaptar-s'hi, si no la relació amb ell pot ser un infern. Sí. El gat? El gat és molt expressiu, encara que té el seu propi llenguatge. Així cal aprendre a escoltar-lo. I, si és cert, hauràs d'estar disposat a anar netejant pels pèls de gat, pels racons de la casa. Però res que una bona aspiradora no pugui controlar. L'alimentació no és un problema. Hi ha, al mercat, infinitat de mengers de gat. La majoria, molt bons. I les cures veterinàries que necessita són forces senzilles. Desparacitacions periòdiques, vacunacions anuals i poca cosa més. En definitiva, és un bon animal de companyia. Tingueu-ne cura i sereu molt feliços. Jo us explico una anècdota d'una persona que té un gat que se l'estima molt i fa molta gràcia. perquè el millor és un dia de diumenge que no vol aixecar-se i a l'hora que li toca menjar, el gat amb les potetes s'acosta a la habitació i amb la poteta li toca diferents parts de la cara. Sí, sí, per dir-li, escolta'm, diga... I és clar, com la... No sé com se diu això, té un nom que són les potetes. Sí, perquè té uns com uns coixinets. Sí, que són com coixinets, li va fent pim, pim, pim, pim, i fins que no es desperta. O sigui, res. No para de fer-li les... Bueno, per exemple, en carícia. Ara, el que sí que n'hi ha, l'única cosa en contra, diria jo, del gat, que a vegades, bueno, però també hi passa amb el gos, el pèl, que a vegades n'hi ha persones que són al·lèrgiques. Sí, sí, sí, sí, no poden tenir. Però llavors troben ja un gat que no té pèl. Bueno, sí, però és lletxot. Bueno, pot ser lletxot perquè no té pèl, és raro. Sí. Però ja, al més no pot ser en tenen un i és simpatiquíssim. No, no. Escolta, els lletxos, els lletxos normalment som simpatics. És simpatiquíssim. És raro, eh? Ja són gats. És raro, eh? Que no li hagi volut un llagardatge més d'un gat. No, no, no, és un gat, és un gat. I després agrada més a vegades que hi ha persones que els agrada més els gats que els gossos. Jo, un gos... Escolta, i després d'aquest consell del veterinari, ell continua amb les seves recomanacions en resposta a la pregunta. Cal que esterilitzem la nostra mascota? Pobrets. Bueno, això... Cal esterilitzar-los o no? No, jo diria que no. No ho sé. No, no ho sé. Escoltem el de Llorencia Reïma. Ah, que tu vols continuar el mateix, no? Sí. Diu, hi ha diversos motius per esterilitzar una mascota que conviu amb persones. El primer és evitar baralles. Els animals senten impuls sexual únicament com a factor de supervivència de l'espècie, no com un gaudí individual. Es tracta d'un estímul incontrolable desencadenat per una femella en cel, la qual, al seu torn, tampoc no controla quan apareix aquest cel. És una funció fisiològica, periòdica, que no depèn d'ella. Si la femella no està en cel, no accepta cap relació sexual amb el mascle. Fins i tot el pot rebutjar en gran agressivitat. Això sí, quan una femella està en cel, provoca una atracció incontrolable pel mascle, que és capaç de barallar-se amb una gran violència contra qualsevol altre mascle proper. O sigui, es converteix en font de ferides o de fugides descontrolades que sovint acaben en accidents greus pel fugitiu. Castrar els animals evitarà aquesta agressivitat sense perjudicar-los, ja que deixaran de sentir la necessitat de reproduir-se i, per tant, de barallar-se. El segon és evitar-ne la superpoblació. Una gossa i una gata poden tenir fàcilment dues ventrades l'any i cada ventrada es pot estar formada per quatre o sis cadells. A més que això suposa un gran esforç vital per a elles, pobretes, després cal tenir cura dels descendants en responsabilitat i proporcionar-los un allar en condicions a cada un d'ells. No sempre s'aconsegueix. Per això, hi ha tants refugis i protectores d'animals per a tot el país que ara mateix ja no donen l'abast. La tercera és la vida mateixa dels animals. Segons que publica la revista American Journal of Veterinary Research, la castració dels gossos i gats, mascles i femelles redueix sensiblement la incidència de diverses malalties ja hi ha la vida dels animals. Si poden viure durant més temps i amb més salut, de debò creus que no val la pena? Jo crec que sí que val la pena mantenir-los amb salut. Bé, doncs, pugem una mica de música. Vietchan per Catalunya Encara que l'estiu és un agradable record i que inexorablement ens acostem a Nadal, encara sentim l'enyor del sol de la Costa Brava i dels seus paisatges, dels quals gaudim sentint encara les carícies tant del sol torrant la nostra pell com del vest de les onades sobre el cos, a vegades suau i a vegades un tant ruda i perillós. I per sobre d'aquests records el desig de tornar a un lloc que és fascinant per tots cantons, terra, mar i, com no, aire. Com diu la lletra d'una popular serrana ben fresquet de tramuntana. A quin lloc ens referim? A Roses. Potser ho hem sentit a dir moltes vegades. Potser que ens sembli utòpic, però difícilment podem trobar un paisatge que ens produeixi tantes sensacions diferents com aquest preciós poble de l'alt empordà gironí. Roses. Si és per terra, admirem-nos del ric patrimoni històric i arqueològic, o bé fent senderisme pels seus camins de ronda que voreixen part de la costa brava. Si és per mar, gaudim de la meravellosa abadia que ens ofereixi la possibilitat de practicar tota mena d'esport o embarcar-nos en creuers que alliberen tota... no, que el viren, no? El viren tota la costa. I si preferim les terribles sensacions de l'aire setsejant el nostre cos en salts i el paracaigudes passejades en avioneta i o voltejant en un túnel de vent, rebrem la salutació de la ciutadella, una important fortalesa que amb 17 hectàrees amb itineraris ben senyalitzats ens portaran per 25 segles de la nostra història a través de la civilització grega o romana o bé per èpoques com per exemple la Edat Mitjana. Podrem visitar de manera guiada un enorme museu a l'aire lliure i tenim com vigilant constant una joia arquitectònica al castell de la Trinitat, un fortí militar del segle XVI que en forma d'estrella de cinc puntes corona un cim des d'on es pot gaudir de les vistes fantàstiques dels paisatges que envolten tot el fortí, especialment de tots roses i la seva badia, recomanable la posta de sol. Us recomanem un tranquil passeig pel casc antic, corull de botigues, de restaurants que us convidaran a gaudir del saborós plat estrella, el suquet de peix que era l'antic estofat de pescadors que per la màgia dels restauradors moderns avui és una delicatessen gastronòmica famosa arreu del món. Podeu visitar una església del segle XIX, l'església de Santa Maria amb la seva façana neoclàssica, l'ajuntament instal·lat en la modernista Casa Mallol o la plaça de la Pau, memòria històrica de la guerra del 36 al 39. I si sou amants d'esports marítims, el proper estiu apunteu-vos a forcets de surs de vela, surs d'estel, surs de rem, vol nàutic, rem, callac o submarinisme. Però si voleu gaudir d'una experiència realment interessant, podreu acompanyar els pescadors en cinc tipus de pesques diferents dintre de l'oferta de pescaturisme. En el seu moment podreu trucar al número que aneu apuntant si teniu llàpies. 6 5 0 2 7 2 4 2 7 Torno a repetir. 650 272 427 o bé al correu electrònic info arroba en roses puntocom però però si us ve de gust mirar roses des de l'aire tal com us hem dit abans podeu fer-ho amb un salt amb paracaigudes o vols en avioneta o bé volar en el túnel del vent del Windor Real Fly també amb puriabrava a només 6 quilòmetres de roses. Altres visites interessants són el castre vis... el castre ah sí? El castre visigòtic dels segles 6 i 8 el conjunt megalític de 3 segles abans de Crist amb el dolmen de la creu de Covertella el castell de Bufalaranya dels segles 8 al 14 i parts naturals la d'Albera Aiguamolls Aiguamolls de l'Empordà perdó o el cap de Creus i el monestir benedicti de Sant Pere de Rodes Bé i amb aquest passeig tan preciós per roses i els seus entorns hem arribat a la fi d'aquest programa nostre de 60 i més Senyores Senyors a tots o molt bé bon capvespre un bo capvespre ja que se'ns ha entortulligat la llengua d'aquesta manera o bé bon dia si el dissabte al matí teniu el gust d'escoltar-nos bé fins aleshores bon dia o bon dia o bon matí bon matí adéu-siau adéu-siau adéu-siau a les contres d'escoltar-nos-te l'altor al Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just sóc una urbanita ho reconec sí, sí, jo també sóc molt urbanita acompanyat d'una bona amanida i tens un plat baratíssim i facilíssim de fer també és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units són molt feliços adéu-siau