De la xocolata a La Canadenca, el Camí dels Bons Homes, la Biblioteca Joan Margarit, Rusiñol i els esports de risc

Seixanta i més Molt bona nit, amics ullents. Seixanta i més us saluden des de la sintonia de Ràdio d'Esvern. La nostra taula de redacció, l'Alina Santa Bàrbara, en Joan Maria García Puigdevall, en Carles Hernández Rius i qui us parla, la Joana Algarra, són a punt per iniciar l'audició d'avui. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! mentre a la superior s'aixafaven els grans amb un curró. Quan el cacau es fonia, queia en un recipient en què es barrejava amb el sucre i les espècies. Aquesta pràctica requeria una bona condició física. Més tard, el gremi de droguers, i també dit botiguers, va instal·lar el primer molí mogut per quatre cavalls. Molt temps més tard es va substituir per la força del vapor. I d'aquesta manera Barcelona es va convertir en la ciutat pionera en la fabricació mecànica de la xocolata, que va originar la indústria adequada pel consum massiu, i que en més tard va ser aprofitada pels elaboradors francesos i suïssos. Als segles XVII i XVIII, els únics que tenien autorització per fabricar i vendre xocolata eren aquells que formaven part de l'esmentat gremi de droguers. La cosa es va complicar, cosa rara, a causa de les profundes diferències que separaven aquells que elaboraven la xocolata manualment a la pedra i els que la feien per mitjans mecànics. Els de la pedra defensaven la qualitat superior i l'essència del seu mètode, mentre que els dels sistemes mecànics feien valer el fet de poder accelerar i incrementar la producció, a més d'eliminar la suor del xocolata a la pedra com a ingredient inevitable de la barreja. Els enfrontaments van portar els primers a constituir-se en un segon gremi, el dels Moliners, i les dues organitzacions van caminar espentes fins ben entrat al segle XIX. Els dos gremis, com la resta de corporacions professionals, ballaven i protegien el seu ofici. L'aprenent havia d'esperar uns quants anys i superar un examen exigent per obtenir la categoria de mestre xocolater. Els adruers, a més, exigien puresa de sang, i que el candidat demostrés que els seus pares i els quatre avis no tinguessin ascendència jove o molisca, ni que professessin creences protestants i sectàries. Els Moliners reclamaven a l'aprenent un certificat de baptisme. Vaja, quina exageració, també. La presència de Josep Rosés i Malla en el paviment funerari de l'església dels Sants Just i Pastor, la primera parròquia de Barcelona, demostra el poder econòmic que els xocolaters tenien a Barcelona i que va transcendir els segles posteriors en noms de llinatges relacionats amb aquesta indústria, com els Farga o els d'en Maller, per citar-ne només dos dels que han arribat fins als nostres dies. I després d'aquesta taceta de xocolata, calentona, bona, i amb un xorrito, què et sembla si anem amb les... Anem a la llum elèctrica, mira què et dic. Oh, llavors amb els de vapor, no amb els Moliners. Això mateix. Diu, amb un d'aquelles coses que fem de Barcelona, eh, diu, ja es va fer la llum elèctrica. La canadenca s'instal·la a Barcelona. L'impuls i el caràcter emprenedor dels primers reis de la indústria a Barcelona van tenir els seus seguidors. L'electricitat havia arribat a Barcelona el 1882 per al benefici dels alguns carrers i poques fàbriques. Tot i que en només un any es crearà la primera central elèctrica d'Espanya, el carrer Mata, al costat del paral·lel. Des d'un primer moment es veurà que aquesta és insuficient. La ciutat necessita més energia elèctrica si vol continuar desenvolupant-se. És en aquest moment quan els enginyers industrials Carles, emili, muntanyers, aquest senyor va viure del 1878 al 1974, i Fred Starr Pearson, 1861-1915, entren en acció amb la creació de la Barcelona Trashon Light and Power Company, una companyia amb el seu central a Toronto, que aquí es coneixia amb el sobrenom de la canadenca. Pearson, canadenc de naixement, ja tenia un bon currículum en el sector elèctric. A una central hidrolèctrica, a les cascades del Niàgara, se li havia de sumar el Mexican Trashon i a la Brazilian Trashon, a més d'alguns projectes d'irrigació a Texas. Per la seva part, muntanyers tenia contactes a Barcelona, una ciutat verge d'electricitat, on estava, per fi. Amb uns ingredients tan encertats, la recepta era ambiciosa, omplit tota Barcelona de llum artificial. Pearson i muntanyers mai van amagar la seva ambició. Volien controlar tota la producció, la distribució i el consum d'energia de tota aquella zona. I així no és d'estranyar que la canadenca adquirís el Tremways de Barcelona i la companyia barcelonina d'electricitat en 1912. El pla es va desenvolupar sobre les passes previstes i va rebre noves incorporacions catalanes, com les de l'ingenier industrial i polític, Ferran, Fabra i Puig. Que nom ens és més conegut, no? Oh, i tant. Però un esdevediment de conseqüències globals trencaria amb un creixement tan espectacular que va ser la primera guerra mundial. De sobte, el Reino Unit va prohibir la sortida de diners i els dos enginyers es van trobar sense finançament ni submistraments de matèries primàries per continuar la seva escalada. L'empresa s'enfonsava i Pearson, desesperat, va marxar a buscar alternatives. En un viatge a Nova York, de Londres a l'Huisiana, el vaixell en què viatjava va ser bombardejat per un submarí alemany amb tanta mala sort que l'empresari va morir en el nufragi. El desastre es veia venir des de l'horitzó. Però l'Emili Muntanyès estava acostumat els resultats positius i va dedicar tots els seus esforços en aconseguir que les centrals existents donessin energia suficient perquè la indústria catalana no s'aturés. Gràcies a la posició de neutralitat d'Espanya durant la guerra, el país va gaudir d'un bon període econòmic i la canadenca va poder vendre productes per tot Europa. Finalment, durant els darrers anys de la dècada dels 40, els resultats de tots aquests esdivendiments que van fer ferir de mort la indústria catalana es va assumir als llars amb una economia de subsistència i l'empresa no va tenir més remei que atacar. I el govern la va subvestir i la van lliurar a l'empresa Fuerces Elèctriques de Catalunya, que és la FEXA. Per ser una de les primeres estafes del règim franquista. Van arruinar molta gent, no tenien que ocupar aquests lladres que van venir. És així, eh? Val ser un percent del seu valor. Un gest de nepotisme descarat per part de Franco en agraïment a la legalitat del financer mallorquí Joan Marc, que es va convertir en el president de l'empresa. I als finals de la dècada dels 60, la central del Paral·lel va tancar. Tot i això, les seves tres ximeneies encara s'aguanten ben dretes. Són tres vigilants que no obliden el pas del temps a la Barcelona del principi del segle XX. Sí, sí. És que és una... estampa clàssica de la ciutat. Les tres ximeneies. Les tres ximeneies. Jo no sé quina utilitat o quin ús fan d'aquestes tres ximeneies. Em fa l'efecte que passa com la nostra ximeneia del Samsung. Ah, sí? Per fer bonic. És bonic. Clar. Jo diria, eh? Això avui dia és un monument. Són monuments urbanístics. Sí, sí. Del passat industrial, això no es pot tirar a terra. Això que han fet en molts llocs, el poble nou, llençar terra, fàbriques que eren pioneres en el seu moment, amb els anys en penedirem. Perquè se'ls pot donar un altre ús, però l'entorn urbanístic, doncs, conservar-lo i arreglar-lo. El que no expliquen aquí és que Montañés i aquest, el Pearson, la vinguda Pearson de Barcelona, poden ser un nom, van fer unes obres impressionants a la província de Lleia. Tots els salts que hi ha allà, el de Cantella, etcètera, etcètera. Allà van utilitzar a mils obrers, amb pic i pala. O sigui, les obres que van fer els salts és increïble, eh? Deu de ser com aquell tren que va de l'este a l'oeste i de l'oeste a l'este, que es van trobar a Utah, el tren que fa un trans... continental, podríem dir, a l'Amèrica del Nord. De costa a costa. De costa a costa, sí, sí. Que allà diu que n'hi ha, a la banda del Pacífic, eren xinos. Sí. I que n'hi ha tantes travesses a les riels, a les riels del tren, Sí, sí, a les vies. com cada travessa un xino mort. Oh, ja. I no m'estranyaria, eh? Però bueno. No, no, les grans obres, les grans obres ja han donat tota aquesta, diguem, totes les grans obres. Les grans catedrals... Comencem per les piràmides. Aquí està. Quan va caure la gent que cauria per allà, no? Oh, i les grans catedrals. Sí, sí, sí. Estaven a càrrec dels mestres. Sí, sí. O sigui, que portava, no hi havia arquitectes. Però el gran mestre, aquest, calculava més o menys, boom, a terra, xafant a qui fos. A qui fos. Llavors diu, no, en lloc de quatre, necessitaven vuit. Sí. Vale, continuem. Però el curiós és que aquestes obres, tant d'Egipte com els romans, que estem parlant de 13.000 anys abans de Cris i 2.000 euros. Sí, més, més. En el cas dels romans, doncs encara els ponts encara hi són, no n'han cregut. Sí, clar. I avui dia fan qualsevol cosa i al cap de cent anys et diuen això i a Esbells s'ha de tirar a terra. Jo no sé, no me'n recordo, fa uns anys, me'n recordo que es va inaugurar, s'anava a inaugurar un pont i la idea va ser doncs comprovar-lo. No, no, maco, preciós i quan estava el camió just a la meitat es va enfonsar el camió i el pont. O sigui que... No era pas aquell de Martorell que n'hi ha un... No ho sé, no, no, no m'ho facis dir perquè... Per caure, eh? Sí, no. Sí, jo diria que és per aquí aquesta zona. Sí, sí, no, no, és lluny, no. Sí, sí. No, no, quan van comprovar si s'ho portava el pes doncs se'n va a Norris. Ja, ja, ja. O sigui que... Roda el món i torna el bon. I torna el bon. I ara molt curtet un... un cas... un... d'allò que diu la casa dels sorolls. Oh! Diu, dels sorolls, del crim, de la por, la casa misteriosa. Cada diari de l'època d'aquell llegitat 1908 que pressejava la setmana tràgica li va donar un nom diferent. Però el cert és que la cossa o la caça va portar cua. Els fets van començar a primers de juliol quan alguns veïns del barri van dir que l'immoble situat al número 9 de la ronda de Sant Antoni que portava un temps de sabitat se sentia cada nit sorolls misteriosos. Textualment deien cops de bombo. De seguida que va córrer la notícia l'indret es va convertir en una mena de centre ludic. Cada dia al tard s'aplegava al voltant de la casa dels sorolls uns quants milers de persones jo crec que no serien tants però bueno. Segons cita el semanari l'esquella de la torratxa. que en el seu memoràndum de l'any fins i tot inclou una fotografia de l'edifici. La guàrdia municipal a cavall passava grans afanys per mantenir l'ordre entre els curiosos havent de havent de dissoldre cops de sabre. Mare de Déu! El rumor més estès entre els porucs era que es tractava d'un mort que d'aquesta forma ben original demanava misses per treure l'ànima del purgatori. Els que creien a ulls clucs anaven a conjurar-lo amb les fórmules tradicionals. mort qui t'ha mort o bé que demaneu de la part de Déu. Pel contrari amb aquella escatologia que ens és pròpia dels catalans els bromistes de seguida van trobar-hi la punta a la història i tothom va començar a dir la seva. Fins i tot hi va haver algú que va sugerir que no era altra cosa que una funció organitzada pels membres de solidaritat catalana els solidaris per cridar l'atenció. No hi hi ha aquí la narradora d'això diu no hi ha aconseguit esbrinar com va acabar la història de la casa dels sorolls però no en puc estar de reproduir uns versets que l'esquella de la torratxa va amb un cert sentit i un acerat sentit de l'humor com que li era habitual va publicar el respecte el 17 de juliol aquest mateix any i diu pom pom pom diu que sentien totes les nits els veïns això és una animapena l'últim d'uns d'ells va dir és que fan moneda falsa deia un altre covardit això són els solidaris exclamava un de molt viu algun xusco algun menguador repetia el bon sentit dos mil bedocs a tutora davant de la casa del crim entra en joc la policia i cessen els sorolls per fi tomatelo como quieras tomatelo como quieras tu a mare de Déu ja està perquè avui no els vull espantar no si això no es cap espant un altre dia farem una de por de por? de por molt bé un thriller negro ja ens en fan cada dia de por pel hotel i per la ràdio m'zupper m'hah de m'ha m'ha m'ha m'ha m'ha m'ha m'ha Música per gaudir. Avui escoltarem El Fandango de Doña Francisquita, la popular sarsuela de Madeu Vives. Aquest popular compositor que va néixer a Collbató, al proper poble a prop de Montserrat, té una gran quantitat d'obres molt famoses en el seu temps. Bohemius, Maruixa, Doña Francisquita, també va posar música al sentit poema de mossèncinto Verdaguer, l'Emigrant. L'Orquestra Sinfònica de Ràdio i Televisió Espanyola, dirigida pel mestre García Asensio, interpreta El Fandango de Doña Francisquita. El Fandango de Doña Francisquita, Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Avui seguirem el Camí dels Bons Homes. Els bons homes, els càters, van fer la seva ruta d'exili de nord a sud per unes terres amb les quals mantenien un bon veïnatge. Aquest camí s'ha anomenat Camí dels Bons Homes. És un sender de gran recorregut, el 107, que comença a Caralt i acaba a Montsegur. Bueno, nosaltres l'hem volgut seguir en sentit invers, en el mateix sentit que ho van fer els càters, des de l'Arier Xà fins travessar la Cerdanya. Aquest camí és un camí de coneixença entre occidents i catalans, diu Antoni del Mau. És unes dones, és a dir, els pacífics membres, que no cercava altra cosa que un missatge autèntic de Jesús i la vida senzilla dels apòstols, els que volien retornar. Així doncs, aquells èntics camins de tresumància van esdevenir una ruta salvadora pels que fugien de la persecució. Molts d'ells es van refugiar al sud del Pirineu, o més enllà, cap a Lleida, cap a les terres de l'Ebre i fins al nord del Regne de València. Avui, aquells colls pirinencs dels ramats i dels càters fugitius són una ruta d'esplai i de coneixença mútua. Són el trajecte del camí dels Ons Homes, que uneix el Santuari de Caralt a Montsegur. Trasseguir-lo és un goig pels sentits i un exercici magnífic, però és també per a recordar un moment tràgic de la història i reforçar els vincles, massa febles encara, entre occitans i catalans. El camí dels Ons Homes parteix del castell de Montsegur, reducte dels occitans que van seguir les ordenacions càteres. Cal pujar al cint mateix de Montsegur, per iniciar la travessia, perquè és on se senten les restes d'aquesta fortificació, que cal dir que va ser reconstruïda després de la desfeta càtera, i perquè té l'atractiu de tots aquells edificis vestits, el cint mateix d'un turó punxent i el tarós. Així l'encarregat va pagar una entrada a cadascun dels 100.000 visitants, que cada any fan la seva processó particular per a l'engrar-se fins a les quatre parets del castell. O sigui que treu un tingües beneficis. Sí, però no solament d'aquest castell, ha muntat pel tot el camí. No, no, el sur de França no, aquest camí no. Hi ha molts castells que mai havien sigut càters, i ara en diuen càters, perquè hi va molta gent de catalans i van d'excursió. En el centre d'estudis nosaltres vam fer una excursió als càters, jo vaig fer un reportatge per la Vall d'Albert, i deia, ja venim, ja venim, i va ser molt interessant d'això que estàs dient ara. Sí, sí, sí. Diu. Bé, el sender abaixa fins al Pla dels Canemats, un monument de pedra que recorda la gran foguera que van consumir totes aquelles ànimes que no van voler adjurar de les seves carences. Més de 200 homes i dones i criatures. En aquest prat, profundament occità, se celebra des de fa molts anys la pleca occità en el català dels focs de Sant Joan. Els Castellbó van ser un dels nobles que van ajudar els càters que van escapar refugiant-se en el seu castell. Això els va enfrontar amb la jerarquia catòlica d'Urgell i de Roma. Es comenta que un dels grans mites sobre els càters és que tenien en el seu poder el Sant Graal, el calce que Jesucrist va vener-hi durant el Sant Sopar. Malgrat que no hi ha proves de la veracitat de la llegenda, els nazis el van cercar vora Montserrat i fins i tot a Montserrat propi, on es creu que l'haurien tipositat. Ascelerat a la falda del Bassant hi ha el poblet de Montsegur, que té el museu dels càters on s'exposen restes trobades durant diverses excavacions i s'expliquen aspectes de la vida medieval. El camí travessa el poble, continua vers el petit nucli de Palal i segueix la traça del riu Ers fins a les interioritats de les gorxes de la Fau. Fau o Frau? Frau. Frau. Que és per on es diu que van passar els càters que van poder escabolir-se del setge de Montsegur. Passarem al coll de Lian. Arribarem a la petita vila de Comús o Prades. És el poble Seguent. I més enllà, Montalhó. Des de les restes del seu castell del segle XI, sobre un turó, es controla el camí cap a la Cerdanya. El camí travessa els atapaïts boscos de Prades i segueix cap a petits nuclis, camí de la vall de la Rièja, un riu que neix català i es torna aviat occità. El camí torna a penetrar amb preciosos boscos de l'Ax i pel coll de Lòs baixarem cap a Coal i el petit nucli de Vives que té una imponent isglésia romànica. Ja hi són amarens de les vals travessant un pont de pedra sobre el riu Ariè-Xà. Passat el pont trobem la carretera en la qual es concentren restaurants i botigues. Aquest poble és la pàtria del príncep Negre, una famosa raça de cavalls de mida petita, però resistent a la vida aspre de la muntanya. A Marens hi ha una petita església romànica del segle XI i un antic pont de pedra que travessa el riu Ariè-Xà. A partir d'aquí, el Camí dels Bons Homes ofereix dues alternatives. Una, de més pausada, que segueix el curs de l'Arieja i una altra que s'assoleix la portella de les Vecines a més de 2.000 metres, travessant un entorn absolutament pirineic. Totes dues opcions es retroben després a Hospitalet, un clàssic indret de pas que va evolucionar a partir d'un hospital per a viatgers que va construir el rei francès Lluís XI cap a la meitat del segle XV. El sender torna més endavant a adreçar-se i no ens estranyaria si veiéssim algun muflor de camí cap al coll de Pimorén, que és el límit natural i històric entre occitans i catalans. Aquests animals van ser introduïts pels francesos a partir d'exemplars procedents de Còrcega i actualment formen ramats que pasturen tota aquesta zona. Passat el coll, s'inicia un descens fins a la població de Porta, que cal no confondre amb Porter, a peu de l'estació hivernal de Porter Pimorany. El sender que transcorre per la Catalunya Nord no s'endinsa en aquesta població i s'enfila ara per la vall de Camp Perdús per assolir la Portella Blanca d'Andorra, un coll partit que fa de partió d'estats. Però nosaltres farem aquí ben propers a les restes del castell de Carol, la nostra darrera parada. Ha estat un magnífic viatge que acabarem de fer en properes audicions, perquè val la pena arribar fins a Carol, que és molt bonic, tot el camí és preciós. Bé, doncs... I quan arribem a Carol... Cal estar ben entrenat, eh? perquè hi ha les pujades i baixades... Pujades, baixades... Això per genolls a punt d'esclatar. Bé, pugem la sintonia, sisplau. Bé, pugem la sintonia, sisplau. Bé, pugem la sintonia, sisplau. Bé, pugem la sintonia, sisplau. Bé, pugem la sintonia, sisplau. Bé, pugem la sintonia, sisplau. Bé, pugem la sintonia, sisplau. i després d'aquesta preciosa serenata de la llum de la luna, el Joan Maria ens farà aquell reportatge que ens acostuma a parlar de temes tan interessants. Bé, avui parlarem d'una cosa que tothom ho sap, no? Però bé, la biblioteca de Joan Margarit de Can Ginestà. Bé, aquesta biblioteca és municipal del poble, com sabeu està ubicada a Can Ginestà i porta el nom i cognom de Joan Margarit. En reconeixement els mèrits del nostre il·lustre conciutadà, reconegut poeta i arquitecte. Pocs pobles tenen la sort de gaudir d'una biblioteca cèntrica, moderna, funcional i ben equipada. Forma part de la restaurada antiga masia de Can Ginestà, antiga casa pairal dels modelells, una de les nissagues terratinents més importants del poble dels segles XIX i XX. Va ser tot un encert la compra per l'Ajuntament de la dita masia, per ubicar la biblioteca municipal i que compta, a més, d'un jardí esplèndid. Una gran quantitat de sants justencs i sants justenques, com es s'anomena ara, no cal deixar les dones de banda, utilitzen la biblioteca i les altres dependències de Can Ginestà, on s'hi fan tallers de manualitats, disposa de sales de reunions, sala d'exposicions al celler, etcètera, etcètera. Els actes que s'organitzen al jardí solen ser molt ben acollits i agudeixen, tant a l'estiu com a l'hivern, de l'estimació de la gent del poble de totes les edats. Tornant a la biblioteca, Segons les hores del dia, canvia l'edat dels usuaris, cosa ben lògica, si tenim en compte, per exemple, que els de menys edat, quan surten del col·legi o de l'institut, els més grans, homes i dones, solen anar-hi els altres horaris, tant per llegir com per utilitzar el servei de préstec, de llibres i de DVDs. Sens dubte, el pogrés d'un poble es pot mesurar pel nivell cultural dels seus ciutadans, i només cal anar a la biblioteca per adonar-se que Sant Joan és un poble amb un nivell cultural alt. Què has dit? Quin poble has dit? Sí, Sant Just d'Esvern. Ah, però és que has dit Sant Joan, Sant Maria. Ah, doncs ni me n'he adonat. Aquí això es té a mirar d'una manera psicològica, a veure què passa. Ensorri. Recordo la frase dita al segle XVI per la doctora de l'Església, Santa Teresa de Jesús, o d'Àvila, com també se la coneix. El saber i el llegir ens farà lliures. Amb aquesta tan maca i magistral frase, acabo l'article d'avui. Molt bé. Adéu-siau. Molt bé, molt bé. I li perdonem que hagués dit Sant Joan. Sí, home, Sant Joan és un poble molt bonic. Ja, i tant. Però és que en gent està... És en Joan. Saps què passa? Com que en dic Joan, m'ha sortit el meu nom. Això mateix. Grat aquí. El subconscient t'ha traït. Perquè no m'he explicat. Perquè no m'he explicat. Sí, sí. Biografies de personatges il·lustres. Avui us oferim uns breus trets del gran pintor del modernisme català, Santiago Rossinyol. Santiago Rossinyol, el nostre il·lustre artista i insigne literat, un dels catalans més populars que ha donat al nostre poble, al nostre país. Va venir al món l'any 1861 al carrer Princesa de Barcelona. Com a fill primogènit, estava predestinat a fer-se càrrec dels negocis familiars, però el jove no es va sentir emocionat per pertànyer al món industrial, ja que de ben petit va saber que volia ser pintor. Ja sabeu que en el seu temps les professions artístiques eren mirades per la burguesia tant de menyspreu com de terror, cosa que ell va posar de manifest amb la seva obra teatral a l'auca del senyor Esteve. Quan el pintor Tomàs Moragas va obrir una acadèmia en l'any 1878, Rossinyol es va inscriure ràpidament a les classes de pintura i dibuix. els seus pares van acceptar aquestes tendències pensant que era una afició més o menys passatgera. desgraciadament el jove, al morir els seus pares, va quedar sota la tutela de l'avi Rossinyol i aquest no entenia la inquietud artística del nit. Però el caràcter de Santiago Rossinyol era de tal fortalesa que li va permetre no doblegar-se a les imposicions familiars. Va ser un pintor molt amant de la realitat, tant en els rostres com en els vestits de les figures pintades. però, sobretot, va mostrar una clara preferència pel paisatge, gent en el qual es mostra com un observador profund i conscient de la naturalesa, seguint els passos de Joaquín Baireda. El resultat són un grup de composicions a les quals el pintor treballa els efectes de la llum, incidint en l'aigua d'un riarol o bé sugerint la figura humana entre les fulles dels arbres. Rossinyol, el dia 19 de juny de 1886, es caça amb la jove Lluïsa de Nís. Van en viatge de novis a París. La ciutat emociona el jove Rossinyol, que s'entusiasma deman de les pintures exposades a les sales franceses. El retorn a Barcelona no va ser fàcil, ja que la direcció de la fàbrica que la família tenia amb en Lleu l'angoixava i l'avorria i no el feia gens feliç. En l'any 1887 va ser crucial amb la vida de Rossinyol. Neix la seva filla Maria i poc temps després mor el seu avi. Mor que li canvia la vida. Rep la part de l'herència que li correspon i guanya plena independència econòmica. Aleshores, pren consciència que ja no ha de passar amb ningú comptes econòmics. Ja és hora de llançar-se a la conquesta del món. Trenca amb totes les convencions que lliguen a una vida que no fa feliç. Deixa la seva dona i també la filleta, que encara és un petit nadó. Inicia tota una sèrie de viatges que representen un alliberament per al seu esperit creador. Granada i Olot a la tardor a una llarga estada a Poblet li proporcionen tot un reciguell de motius pintònics. També les muntanyes de Montjuïc, a Barcelona. Tant com els paisatges d'Olot i Poblet influyeixen la seva obra donant-li un gran valor documental. Però arribant al fons més íntims d'aquells indrets que ell admira i amb els quals s'identifica. L'any 1889 s'estableix a París on tria escenaris de la vida comuna que pinta amb descarnat realisme sense concessions a la bellesa. Però això no priva a Rossinyol de ser el poeta de la realitat. Les seves obres pictòriques parissines sorprenen i emocionen fins al moll de l'os de la nostra sensibilitat. L'any 1890 juntament amb Ramon Casas s'instal·len al mollet de la Galet on lloguen un pis. La singularitat del lloc els hi permet realitzar tot un seguit d'obres que mostren l'ambient de l'entorn. En aquest temps coincideixen amb l'estil diferent amb Toulouse-Lautrec els retrats que fa d'Otrillo tot escalfant-se el de claraçó llegint o el de canudes malalt. El pintor és fidel tant a la figura com a l'entorn del qual agafa els elements més adients per afirmar la personalitat del retratat. I arribem a 1891. Sitges. acompanya Meifrent per visitar el Museu Balaguer. Convidat per Rosent Bertrés es queda a la vila. El dia seguent tots els pintors que resideixen a Sitges Mas i Font de Biela Joaquim de Miró al Mirall van anar a buscar-lo a la Fonda Calcolze i li van ensenyar els seus estudis i el van acompanyar més tard pels racons del poble. Des d'aquell moment Rosinyol va decidir que Sitges era el lloc que li estava destinat per sempre. També és ben segur que la circumstància que Ramon Casas i el Liceu Meifrent passessin un temps pintant a Sitges influïts per les possibilitats que dona la particular llum sigetana fos la principal causa que Rosinyol decidís alinear-se i afincar-se a Sitges. Sobretot es va adonar que aquells paisatges i aquella llum li oferien uns models que li permetrien evolucionar en la seva obra. Sitges també li serveix com a seu per desenvolupar i donar a conèixer l'estètica modernista. Rosinyol tenia plena confiança en el triomf dels ideals modernistes per la qual cosa posa en marxa d'una manera entusiasta una sèrie d'actes que li van valer la consideració de líder destacat del nou moviment crear el Museu de Cau Ferrat adquirint en l'any 1894 els grecos que es poden admirar al museu. El Cau Ferrat és el museu en què es guarden tots els ferros que Rosinyol va col·leccionar al llarg de tota la seva vida. També va anar comprant pintures escultures peces decoratives xeràmiques mobles etc. Realment el Cau Ferrat dona la impressió que estem davant d'una col·lecció de qualitat que es manté a través del temps. L'afició per la pintura de jardins va portar a Rosinyol a visitar de manera continuada Aranjouet i serà pintant aquests jardins que li arribarà l'hora de la mort el 13 de juny de 1931. La seva última obra finalitzada va ser un quadre de xiprers El laberint poètic racó d'aquells jardins dels quals estava enamorat. Rosinyol fins al darrer moment va pintar quadres que captiven tant per la seva riquesa pictòrica com per la sensibilitat que transmeten. deon Estàvem aquí comentant amb els companys que Rossinyola, a més a més, crec que té una personalitat molt acusada, com ja es veuen aquí, no? Sí, sí, sí. Formava part també d'aquells quatre gats que encara existeixen, aquell restaurant i tal que es trobaven tots els pintors i tot. Sí. Jo penso que una vegada va entrar i anava bastant fet malbé de vestimenta que portava. Ah, sí, era molt bé. Anava tal com anava. I el cambrer, que no el coneixia, doncs no li va voler servir el menú o el menjar que li demanava. Em penso, eh? Vull dir, no us vull enredar. Però aquesta li sentida. I aleshores va dir, ah, sí? Diu, home, és que no va adequat per aquí. No sé què li va dir. I a l'altra se'n va anar. I l'endemà torna superben vestit i demana el cobert, li donen el cobert i agafa el plat i se'l tira per sobre. Diu, menja, menja vestit, menja. O menja, tratxo, eh? Em penso i em penso que està. Oh, sí, és capaç, eh? Perquè ell era així. Sí, sí, bueno. Aquí han sigut grans trets de la seva vida. Ja, no, no, ja. Però té un munt, un munt de... De anècdotes i de coses. A més, era un gran vivant. Ja, ja, bueno. Bé, i després d'aquesta anècdota de la Lina, esports de risc, t'hi atreveixes? Bé, això, aquest reportatge, és dedicat als espersones, home, si dones, perquè ara ja les senyores també s'atreveixen a tot, joves. Nosaltres ja no ens atrevim a aquestes coses tan singulars. Perdó, perdó, Joana, no és un esport de risc anar a comprar a la plaça. Ah, de pell. És que és un esport d'un risc que, escolta, no, perquè no necessites que vingui algú i aprengui... No, no, però tens que anar... Tens que tenir una visió de la jugada que, escolta, cada vegada és pitjor. Sí, i saber ben bé on gastes els quartes. I, sobretot, n'hi ha moltes de risc que t'esclafin, que una bicicleta que t'empaidi, però, a més a més, el risc més gran és arribar a final de mes. Aquí està. Jo vaig per aquí, nen. És per aquí que anava. La part crematística de l'assumpto. Bé, aquest reportatge l'escriu José Vicente Morán i diu... Els esport a risc ens motiven malgrat el perill potencial per a la integritat física, o precisament per això. La segregació d'adrenalina és la característica principal d'unes disciplines en auge que han experimentat un creixement espectacular en els últims anys, paral·lel a una societat que funciona a velocitat d'esprint i demana més als mínims temps possibles. N'hi ha de tots els tipus i sempre n'hi haurà un adequat a les nostres possibilitats. Això, diciento. Però, bé, sí, sí. La incògnita que cal aclarir a l'hora de decantar-nos per un o una altra és la relació entre el benefici que ens aporta una disciplina determinada i el risc que suposa. I també ser conscients del nostre estat de forma i experiència deportiva. L'important és mirar de solucionar els ocasionals trangos i gaudir amb intensitat dels beneficis. Dos clàssics són el ràfting i el descens d'aigües braves. En tots dos casos, cal apostar per l'elecció del millor material i estar atents als consells dels experts i a les prediccions de l'home del temps per gaudir d'una experiència gratificant navegant per barrancs i aigües fluvials. Totes dues disciplines formen part que la indústria de l'oci engloba sota l'epígraf d'esports d'aventura. És també el cas del més perillós salt de pont que, malgrat el seu indubtable risc, apareix en multitud de catàlegs d'aquest tipus. Si ets dels que s'atreveixen en tot, busco una empresa organitzadora seriosa i amb prestigi, una que es dediqui al temps adequat a les necessitats, mesures de seguretat i llança't al buit. És també popular el parapent, terme d'origen francès, que fon les paraules per a caiguda i pendent. Una modalitat de vol sense motor, compatible amb l'escalada de certs cims, que és el més semblant que hi ha a la fer realitat als somnis d'Icar i de Leonardo da Vinci. perquè tots dos van acabar bastant dolorosament. Icar es va fumar un catxar clar, perquè el sol li va afondre les ales, que érem de cera, i l'ajudant de Leonardo da Vinci es va fumar una trompada, que es va quedar ben des... No es va morir, però pobre, li valia la pena. Bé, pel que fa a l'escalada, cal dir que tothom pot trobar la disciplina més conforme a les seves possibilitats. És evident que l'immaialisme, l'objectiu del qual és trepitjar els 14 cims més elevats del planeta, els únics de més de 8.000 metres d'altitud, no està fet per a tothom. Exigent, però molt menys perillosa, és l'escalada lliure, en la qual es puja una paret vertical, amb l'única ajuda de peus i de mans, però assegurat per corda. No està a l'abast de qualsevol, ja que requereix unes capacitats tècniques i físiques fabuloses. El cas de l'escalador Alex Hanel-Honel, que fa poc va fer el cim de Capità, una de les parets mítiques per als que practica la disciplina és la volta de rosca extrema. Honel va pujar al Colors del Parc i el Semperity, en Estats Units, de la manera més perillosa. mitjançant la tècnica coneguda com sol a integral, com un sol integral, amb peus, mans i sense cap tipus d'assegurament. Bé, i ja... Aquest el Josemite és allà, em penso que hi ha l'os yogui. Sí, bé, aquest trosset últim, perquè ja se'ns acaba el temps. I no podem deixar d'esmentar el paracaiduisme a les seves diverses modalitats. El que es fa llançant-se des d'un aeronau està més a l'abast de l'ama de qualsevol, sense verd. Ah, ah, ah, això. Sí. Una altra cosa és l'anomenat salbasse, quan la caiguda es produeix des d'un punt fix i es realitza amb un sol paracaigudes. Bé, el d'això, el Carles, ja ens ha posat la sintonia, perquè ha arribat el moment final d'aquesta vertiginosa caiguda... del programa. Sí, o sigui, hem acabat. Recordem que, si ens volen tornar a escoltar, el dissabte estarem amb vostès, a les 11 del matí, i si no, el proper dimecres gaudirem si vosaltres ens torneu a escoltar. Bé, a tots, molt bona nit o molt bon dia. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà!