De l’art i els castells als cotxes autònoms: Barcelona Gallery Weekend, curiositats medievals, Borodin, moniatos i crudisme, Serra de Tramuntana i paraigües de Barcelona

La ràdio de Sant Just, 98.1, ràdio TASPER, 98.1, ràdio TASPER, 98.1. Seixanta i més. Molt bona nit, amics veients de Ràdio TASPER, que ens escolteu en el 98.1 de la freqüència modulada. Tornem a ser amb vosaltres els components del grup de Seixanta i més per oferir-vos una estona d'entreteniment mentre te'n prepareu el sopar d'avui dimecres o bé, acabeu d'esmorzar el dissabte, que és quan sortim en segona audició. La Lina Santa Bàrbara, la Montse Larrea, en Joan Maria García Puig de Vall i qui us parla, la Joana Algarra. Tots acompanyats tècnicament i musicalment per en Carles, Hernández i Rius, us saludem i us desitgem que passeu amb nosaltres una bona estona de ràdio. I sense més presentació, iniciem Seixanta i més. El passat cap de setmana han estat uns dies força traients pels amants de les velles arts, ja que des del dia 29 de setembre fins al 2 d'octubre s'ha celebrat la Barcelona Gallery Weekend, un cap de setmana de portes obertes de galeries d'art en la seva segona edició. Ha estat una iniciativa d'Art Barcelona amb la col·laboració d'un gran nombre de les galeries d'art més representatives de la ciutat i la participació especial de la Blue Project Foundation i la Fundació Arco. S'han ofert rutes guiades per personal especialitzat, activitats fora del corrent, tot per apropar l'art al públic en general. Cas força original. S'ha portat a terme una acció concebuda per l'artista Vilfredo Prieto Cubà amb la col·laboració de la unitat muntada de la Guàrdia Urbana de Barcelona al seu quartier del carrer Wellington amb el lema Pantalones Rotos, tot fent referència a la mítica marca de texans Levis. A la Biblioteca Pública Arús, que va ser visitada amb força assistència per l'Associació de Gent Gran de Sant Just fa un temps, l'artista Lola Lasurt va conjuntar un fris històric amb tots els interessants temes que la Biblioteca ofereix, aconseguint un fantàstic retard bibliogràfic amb el nom de Donació. Aquesta és una petita ressenya per elogiar aquest moviment de l'entorn de les velles arts per intentar treure el gran públic cap a aquests temes que són tan necessaris per la seva formació intel·lectual i emocional. I Tarragona vibrat d'emoció amb la final del concurs de colles castelleres que han presentat uns castells que cada cop ofereixen més originalitat i més dificultat. Sembla veritablement impossible que els éssers humans aconsegueixin aquestes torres humanes en equilibri que la immensa majoria de les vegades carreguen i descarreguen perfectament, aconseguint un efecte sensacional. Per vuitena vegada, la colla de Vilafranca s'ha endut el primer premi. Moltes felicitats al món castellé! El recull sobre activitats importants del passat cap de setmana, a les ciutats veïnes de Barcelona i Tarragona, una més a prop que l'altra, fem un repàs d'activitats lúdiques al nostre poble. Bé, comences tu, Lina. Exposició col·lectiva al celler. La sala d'exposicions al celler de Can Ginestà acull fins al dia 9 d'octubre la mostra Migracions, amb una cinquantena d'obres de quatre artistes, Isabel Ribes, Inés Labanal, Carme Perea i Teresa Diego, realitzades amb diferents tècniques, mixta, aquarela, olis, pintura digital i fotografia. Participació molt alta a la Cursa Solidària. Prop de 500 persones han participat enguany a la Cursa Solidària per Sant Joan de Déu que lidera el Club d'Atletisme Sant Just. És una activitat oberta a tothom, infants i persones adultes, de 5 quilòmetres per a les categories superiors i més curta per als més petits. El 60% de la quantitat recaptada a través de les inscripcions es destinarà a l'Obre Social Sant Joan de Déu per a la investigació de malalties infantils. Presència Sant Justenca a la Bienal de Ceràmica d'Esplugues, la peça al rebost que va ser seleccionada entre les 232 obres que es van presentar a la 18a Bienal Internacional de Ceràmica Angelina Alós d'Esplugues, de Llobregat. Es pot veure al Museu Cantintoré d'Esplugues fins al dia 6 de novembre. És el treball conjunt de l'alumnat del curs d'investigació d'esmals i torn dels cursos municipals, arts plàstiques, i és una peça que aglutina múltiples intencions. Noves activitats de l'Aula de Teatre Tamboret, l'Aula de Teatre de l'Ateneu, reprem la seva activitat en novetats un nou grup de joves a partir de tercer d'ESO. Continuen els cursos per a persones adultes i a l'octubre i novembre es farà un curs de set sessions de gest i humor, gestos, ganyotes i posturetes, amb en Joan Faneca, ex-bolràs, i al novembre i desembre, en unes quatre sessions de maquillatge artística, tindran les normes de la Laura Pont. Bé, i després d'aquesta informació, que em sembla que ha estat bastant detallada, doncs ara, l'Alina ens parlarà d'aquelles cosetes que té aquí... Que trobo, que trobo. Molt bé. Ui, aquest punt de llibre és molt maco. Sí, aquest punt el va fer una veïna d'aquí del poble, que és l'Alolín, l'Alolín Nevado. Ah, sí. I ella disfruta amb això i, bueno, a més està molt ben fet, eh? És una gran artista. I això que ella diu que no, no, que no ho fa mal. No, no, però disfruta molt. No, no, és maco, maco. Bueno, gràcies, Lolín. Diu, buscant aquí en un llibre d'aquestes curiositats, que tenim mil i una curiositats de Barcelona, ens parlarà a vegades de Ramon Baraguer o Baranguer Ramon, però això ho farem un altre dia. Però avui, anant mirant cosetes així, m'ha fet gràcia perquè surten les primeres lleis catalanes i fan una mica de por. Ah, sí? Sí. De les primeres lleis quan es va fer, que estava aquí en el temps de Ramon de Baranguer i l'Almoides de la Marca i tot això, doncs, bueno, ens diu, la tradicció diu que l'Almoides amb una formació cultural prou destacada va col·laborar a la redacció d'algunes de les primers ossatges. Sí, ben pràcticament. ossatges. Ossatges. Pràcticament les va fer ella. Sí, de Barcelona. I perquè ens entenguem, els ossatges van ser una copilació de lleis que regularia la societat del catalana del moment. De fet, aquests escrits convertiren, són els que es convertiren en la base del dret català. I aleshores, aquí anem a una que diu proves molt físiques per descobrir l'adulteri. Aquesta era una dels ossatges, eh? Un dels ossatges. Diu, l'ossatge 112 diu que si un marit acusa la seva dona d'adulteri ha de ser ella la que es preocupi de demostrar la seva innocència. Ah. I com podia una dona demostrar que havia estat fidel al seu marit en plena edat mitjana? Ah. Ah. Diu, l'acusada podia trobar algú que donés la cara per ella amb una batalla. I si no hi havia cap valent que l'ajudés, sempre li quedava una segona opció. Sumergir les mans en aigua bullent. Que dius? Era el que s'anomenava judici de Déu o or d'àlia. Si alguna vegada sentiu aquesta paraula era això. Era això. Fuma les mans amb aigua bullent. Mare del cel. Diu, si el paladí el que havia lluitat per ella guanyava o les mans no es cremaven la dona es declarava innocent. Si per contra el combatent perdia o les mans de l'acusada resultaven ferides es confirmava l'adulteri i els béns de la senyora passaven a formar part de les arques del marit. jo no sé si avui dia amb les coses d'aquestes de tants divorcis ja ho tenen tot concertat i amb la dona la fan posar les mans amb aigua bullenta o freda. Sempre li tocava el rebre a tu això. Sempre, sempre. Això, aquest dosatge dubto que ho fes la reina. Jo me'n recordo d'un altre també una mica bèstia es van trobar dos capellans que eren rectors de pobles del costat i diu aviam com ho fas tu de les almoines com ho reparteixes diu molt fàcil agafo la moneda i la tiro tot en l'aire si és cara és per mi i si és creu llavors pels gastos de l'església diu no, jo ho faig d'una altra manera diu, ah sí com ho fas i agafo moneda moneda la tiro tot en l'aire si l'agafa Déu és per Déu i si no són per mi Ah, molt bé mira millor impossible I una altra de les coses que són curioses que ja sabeu que a mi m'agraden això també que n'hi ha els fantasmes de Barcelona i tenen tot el seu intrímbolis doncs us en recordeu que no fa gaire vam parlar de la eglésia del Pi d'aquella fantasma agòrica que sortia per allà i tot en liu doncs diu el diable ronda també el Pi i aleshores diu antigament els veïns del Pi deien que el campanar de l'iglesia estava maleït per la presència constant del diable i per confirmar-ho ensenyaven als incrèduls uns dels graons de la torre el número 100 en el qual abans es veia gravat un petit diable d'aspecte entremaliat més que malèfic que semblava dansar sobre la pedra s'explica que l'autor d'aquest gravat va ser el mestre d'obres que va acabar el campanar que no era el mateix que el va començar per no traduir per no llegir-ho tant a altra cosa us ho dic us ho explico resulta que el mestre d'obres que va començar aquestes escales per fer la torre de la iglesia del país anava fent i sempre que estava pujant i sempre que estava fent pum queia tot no li queia tot i aleshores va fer un pacte amb el diable li va dir li va dir diu si estava tan desbrat que li va dir que fins l'ànima li lliuraria si a l'altre li deixava acabar la cosa aquesta i el diable es va presentar amb la seva forma fantasmagòrica i li va dir mira diu ves pujant els seus graons i quan arribis al 100 és quan tu moriràs aleshores aquest bon home va dir vale vale vale i va arribar el 99 i quan arriba el 99 diu i parem les sobres aquí continuem per una altra banda de l'església i després ja ho acabarem perquè va pensar aquí si no m'apelen no? sí i aleshores esclar a partir d'aquell moment que primer quan el diable ajudava havien anat de pressa i corrents i feien tot bé i tot se sostenia bé i tota la mandanga doncs va començar una altra vegada el lentí el lentí no hi havia manera d'avançar amb aquella obra tant és així que aquest home es va morir de vell però es va morir perquè era vell de tant que va durar no? i aleshores la va agafar un altre mestre d'obres que estava molt tenia molt prestigi i bueno ho feien molt bé no? i aquest va pensar sí, ja veuràs ara amb el diable li faré la jugasca perquè clar la història se sabia i aleshores en l'esgraó 100 va posar la figura o sigui un gravadet del diable aquest senyor diu vale va pensar emburlo del diable o ho faig perquè verdaderament això ho hem de reconèixer no? però es veu que el diable no ho va agafar bé es van pipar i aleshores resulta que quan ja havien acabat una mica la torre perquè s'hi van continuar però quan van acabar una mica ell li va entrar el que es deia el mal del campanar i el mal del campanar amb els mestres d'obra era doncs que ho veien tot malament que es trobava malament com un vertigin que es barrejava com un vertigin com un vertigin com un vertigin i què va passar? doncs que els companys que estaven allà van pensar tate aquí ha passat alguna cosa i van agafar i el van tirar que era la solució el van tirar des del campanar a baix i allà es va acabar la història del fantasma però com queda més bé quan a vegades amb la tele o amb la ràdio t'hi diuen continuarà perquè això encara continua però ara no ho diré ah o sigui que ens deixes en suspens amb el sabor de boca a veure què passarà l'únic que teniu que saber és que suposo que cap d'aquí té mal del campanar o sí? jo una temporada vaig a dir vertigin sí? no? ho dic perquè no pugeu al campanar ah ah ah ah aviam si no ens tiren dalt a baix això a rau del campanar de la tor a Roma ah jo no vaig poder passar del 120 ja sembla que hi ha 300 graons 260 i pico sí sí o sigui llavors me va agafar un atac d'ansietat no no d'espera't d'allò que fa mal de cap migranya horrorós i contra direcció vaig baixar atropellant a tothom perquè és que no podia potser sí que tenies el diable jo no he tingut mai mal de campanar a més m'agraden les salsates m'agraden moltíssim no m'ha passat res ara jo us dic vaig anar amb un dels viatges que vam fer i vaig anar a pissar i aleshores vaig que ara no deixen no deixen pujar però aleshores deixaven pujar a la torre ara no bé al segon pis o no res del segon pis em vaig marejar però completament marejada ja perquè anaves pujant i no sabies no sabies perquè és a dir suposo que sent la inclinació no? no sé possiblement perquè està per lo que sigui per lo que sigui però la qüestió jo us dic no me'n recordo si els hi havia va posar fins dalt no m'havia passat mai quan ja hi ha estat no es podia pujar no, no ara ja ara no va fa des del 2000 continuem i si ens queda un busí perquè aquestes són les dues anècdotes però si continuem aleshores doncs ja parlaré d'un llibre que acabo de llegir ah molt bé molt bé bé doncs posem una mica de música a m'havia ja No, això era per passar el vertigen. Aquesta música tan animada ja ens passa el vertigen. Bé, doncs, ara farem música per gaudir. Alexander Borodin va ser un metge molt ben considerat en la bona societat de Sant Petersburg de mitjans del segle XIX i a qui, com a gairebé tot intel·lectual rus de l'època, li encantava la música, carrera que havia estudiat alhora amb la de la medicina. Després de fer amistat amb Mussorgsky, aquest el va introduir en el grup dels cinc, els més grans músics russos d'aquell temps. Balakirev va intentar convèncer-lo que la seva autèntica vocació era la música i que s'hi havia de dedicar a ella completament. Però Borodin no va deixar mai de practicar la medicina i solament es dedicava a composar en el seu temps lliure. La seva obra mostra una brillantor orquestral extraordinària de caire oriental, de melodia original i d'harmònic ritme que podem escoltar a les danses polopsianes de l'òpera El príncep Igor. Desgraciadament, Borodin no va poder veure la seva estrena ja que va morir sobtadament d'un atac al cor tres anys abans de la representació a Sant Petersburg l'any 1890 del príncep Igor. Escoltem un fragment de les danses polopsianes de l'òpera El príncep Igor interpretat per l'orquestra sinfònica de la ràdio de Ljubljana sota la direcció de Lawrence Siegel. L'Opera El príncep Igor L'Opera El príncep Igor L'Opera El príncep Igor un fragment de les danses polopsianes 5 i 9 de Borodin. L'Opera El príncep Igor Va, continuem parlant dels elements que es cultiven ara a l'hivern. i hem trobat els moniatos. és dolç i és molt energètic. és d'origen del moniatos, és molt confús, sembla que prové del sud-amèrica entre el nord del Perú i el sud de l'Equador. presenta una forma allargada de pell de color taronja i una polpa dolça. La composició és molt semblant a la de la patata, però amb un nivell energètic més alt, principalment pels hidrats de carbon, principalment pels hidrats de carbon complexos i els sucres que conté, que el converteixen en un aliment de gran acció regeneradora. és ric en vitamina A, vitamina A, vitamina C, molt saludables per la pell i per la vista. Per aquest motiu és ideal per potenciar les defenses naturals i la immunitat de l'organisme. Aquí diu que el moniatos del seu gust característic encaixa amb els plats dolços i amb salats. La millor manera de consumir-lo és cuit al forn, però també es poden preparar freds, amb puré, marmelada, pastissos, caletes. Són un acompanyament excel·lent per a la carn de porc i la biram. que combinen bé amb la mel, la canyella, el coco i la no-moscada. A casa, si emmagatzemen en un lloc fresc, sec, fosc i ben airejat, sense embolicar, es conserven durant una setmana. Al nostre país és tradició assaborir-los juntament amb castanyes per a tots sants. O sigui que ara s'acosta el temps. És el temps. Sí, castanyes i, a més a més, panellets, o també a vegades fan panellets. Fan panellets amb moniato. Sí, en lloc de patata hi posen moniato. Sí, sí. Bé, i complementarem ara aquesta... Ho havies acabat ja? Jo sí. Sí. Doncs continuarem amb... Amb el raw food, o sigui l'alimentació viva. És un article de Serafi Murillo, ciber de diabetis i malalties metabòliques associades. És de l'Hospital Clínic de Barcelona. El que jo abans els he dit amb això, amb el títol d'això, aquesta paraula raw food, que vol dir menjar cru. Ah, ah. Quan dius raw, please. Sí, ara ho diràs. Sí, sí. Bueno, però aquesta és una d'aquelles paraules que, si es pronuncia d'una altra manera, vol dir una altra cosa. Ah. Si diem raw, és cru. Però si diem raw, o sigui, tal com està aquí, escrit pràcticament, aleshores vol dir una baralla d'aquella de calpistracs. Ah! De paraules, eh? Sí, sí. Big raw. Així, d'insults, i com a vegades es produeixen, en segons quins llocs, els dissabtes durant tot un dia. Això, això, degut al... Continua amb el que jo he estat, més o menys. Clar, clar. Seguim, seguim. Anem amb això. Diu, aquest tipus d'alimentació, també anomenada crudisme, o crudidivorisme, té com a fonament bàsic alterar al mínim possible l'estructura original dels aliments. per poder mantenir o conservar al màxim les seves propietats nutricionals. Els aliments es consumeixen preferentament frescos, tal com es recullen a la natura. Només, en alguns casos, s'utilitzen tractaments tèrmics i sempre amb temperatures de cocció inferior als 45 graus centígrads, que permetin conservar la quantitat més elevada possible dels nutrients naturalment presents als aliments. La base de l'alimentació són les fruites i les hortalisses, complementades amb fruits secs, llavors i alguns germinats, com a l'oli d'oliva, mínimament tractats, en primera prensada i en fred, com a greix principal. En alguns casos es prenen aliments d'origen animal, però mínimament tractats. A tu t'agraden els cruditers, que a vegades surten a les cartes del restaurant? A les cartes del francès sempre n'hi ha cruditers. Sí, sí, sí. Bé, però més aviat són verdures, eh? Quasi tot el que demana. Sí, si coses a la planxa, sí. I ara, perdó, eh, que ahir vaig veure un cert canibalisme que diu que la gent, potser sí, i sobretot amb aquesta la gent que no vagi a veure Sitges, que són les pel·lícules d'horror, que sortirà, no, però que a mi no hi hagi una cosa mimètica, perquè ara ha sortit el vampirisme i el... Ah, no m'agraden. Sí, no, el canibalisme... Les pel·lícules d'horror no m'agraden gens. Jo tampoc, mai. Bé, continuem, diu, existeixen diferents raons per seguir aquest tipus de pauta alimentària. Per una banda, és prendre els aliments crus i és preservar al màxim les seves propietats nutricionals, cosa que implica alguns beneficis per a la salut, com més benestar físic o mental, i ser una ajuda per a la pèrdua de pes. Fins i tot es suggereix que la ingesta d'aliments crus inclouria una aportació més elevada d'enzims que suposaria un benefici adicional amb un efecte destoxicador o purificador de l'organisme. de l'organisme. Però ara anem a la contra. Sí. Veiem, en qualsevol cas, cal destacar que aquest tipus d'alimentació presenta clars dèficits nutricionals, ja que comporta l'eliminació d'aliments bàsics per garantir una nutrició adequada. A més, els suposats beneficis per a la salut no han estat demostrats científicament. Finalment convé recordar que consumir aliments poc tractats tèrmicament suposa un risc alt per a la salut en forma de toxoinfeccions alimentàries, per la qual cosa les mesures de higiene han de ser superiors a les habituals en el consum de productes tractats tèrmicament. però, en aquest cas, hauríem de posar llegiu a tot arreu i rentar-ho amb aigua, amb unes gotes de llegiu, si volem menjar. Bueno, rentar-ho, efectivament, s'ha de rentar. Una de les del que m'agrada menjar cru, una vegada els apel·lot una mica i rentades, però és les pastanagues. Ah, sí. O sigui, amb els amiguts a queixalades. Ah, sí. Sense pelar. El meu fill també. Sense pelar. Sí, sí, pelar una miqueta, sí. No, no, no. Tret del paquet. Esca de la pell una mica. No, no, no. El meu fill a lo bèstia. Sí. A lo bèstia. Sí, sí. La netesia i solmenys ja s'ha fumut. Tot és per la mania d'estar moreno. Ah, per el caroteno. Per el caroteno. Sí, però realment perquè el cos sí, però la cara ja de fa una setmana que va venint negra de formentera... Ja, ha perdut el color. Ha perdut el color. Clar. El cos no, no tant. Però, esclar, com sua i fa gimnàs i fa sauna i tot això. S'ha tornat pàl·lit de sol. Sí. I com té la cara tan prima. El nostre pàl·lido, tu. Sí. Digue-li que li falta més l'anina. Doncs ara l'estiu aquesta, la pastanaga de sis a queixalades. Sí. verduretes a la brasa. Sí. I llavors, per reforçar, perquè esclar, hi falten vitamines. Sí. Sobretot proteïnes. Un bon filet aquell ben gruixol. Amigo. I un regat fet al porto, que a mi m'encanta. Oh, que bo. És una de les maneres que a mi m'encanta. El rocafort, déu-n'hi-do, també. El rocafort. Un ciberita total. Un ciberita total. És un hormet extraordinari. Hi ha una cosa, i aquesta és certa. Sí que és interessant, és molt bonic agafar la verdura, una poma, i te la menges, un tomàquet, un fressor, una d'allò, qualsevol cosa, una poma. Bé, és convenient rentar-ho. I us diré per què. Dintre, sobretot de les fresses, és fressons. Sí, és fressons. Sí. Com, normalment, el cultiu es fa a terra, i a vegades es fa malament. A vegades, els gats, fan les seves deposicions a la vora. Sí, sí, sí. de les toxines. No va broma, eh? Clar. I clar, tu agafes aquell fressor de terra, perquè així, fixa-t'ho agafat de la planta. A vegades és vistós. Bé, més dos casos, conec, que no sabien el que era, i una d'aquestes toxines es va instal·lar amb un os del cos, no dic noms perquè ningú s'ha espantat. És igual. Bueno, doncs la feina ha sigut d'ells per poder... Per trobar. Per trobar. Per trobar. Netejar el mal i... I venia d'un paràsit. Ja. Produït segurament, les sospites que s'ha tret, com a conclusió, era de la orina o de les deposicions... Del gat. Del gat. És possible. I que havia infectat d'una manera un d'aquests aliments. Mhm. Però jo, el que m'agrada és agafar el tomàquet, que m'agrada molt, i no l'hauria de menjar, agafar un tomàquet de la planta i menjar-me. fa aquell olor. Disfrutessa va ser de mi. A casa meva, quan vam venir a viure a Esplugues, en lloc de, com era als anys 40 i poco, en lloc de flors, a les paneres del voltant de la casa, teníem albergínies, tomaqueres, i aquella olor m'ha quedat per sempre més. Surtout l'olor del tomàquet. Sí, sí, sí. Molt forta. Molt forta, però per mi molt agradable. Sí, però vull dir que la sents. Sí, sí, sí. Em sembla que aquests que et venen ara de branca em fa l'efecte que li deuen injectar una oloreta. Me diuen hipo, algo hipo, hipo. Sí, sí. Hipo bonito i fifí, perquè no té res que... Sí, perquè a l'hora de tallar-los hi ha alguns que són molt bons. Hipocónicos o hipocónicos o algo així. Sí. Són durs. Són de rec. De rec. Hidro. Hidropónico. Hidro. Hidropónico. Hidro. Hidropónico. Hidro. Hidro. Hidro. I per degut a les quantitats ho fiquen en càmeres. Moltes vegades després et trobes un tomàquet d'aquests que l'aspecte és boníssim. Boníssim. L'obres per la meitat i hi ha un tros blanc que s'ha quedat gelat. I el cor dintre. Blanc completament. I dur. I dur. I l'has de treure. L'has de treure. No, això... Tenim la sort aquí els diumenges a Torreblanca. Penso que és escludre. Sí. Aquí mateix. Sí, hi ha el mercat de peixesos. A veure, és molt millor comprar el que venen arrencat del mateix dia o l'endemà que pas tot el que venen industrialment, que porta de vegades mesos a les càmeres i han tingut uns tractaments que val més no sapiguem-ho. Sí, bueno, ja el nostre amic, el Jordi, ens ho explicava l'altre dia que vam quedar engarrativats, perquè uns gassos... Un de les pelles que tenim aquí a Sant Just. Sí, sí. Vén cada tarda. Vén cada tarda. Allò que treu del camp. Productes. Sí, sí. Val la pena 10 minuts més anar a comprar. Producte de proximitat. Sí, sí. Producte de proximitat. Sí, sí. Bueno, doncs ja estem assabentats. Gràcies. i ara el Joan Maria, malgrat que avui està una mica convalescent, perquè ahir van treure les catarates de l'altre ull, no? Exacte, sí, sí. Molt bé. Estàs molt guapo, no et plores a l'ull. Molt bé. Bueno, fa 10 minuts que he pres unes gotes que m'han receptat. Sí. A més, un tractament fantàstic. Estic parlant de la Seguretat Social. Ah, sí, i tant. I que molta gent em diuen tant de mal. No, no, no. El meu marit el van operar també a la Seguretat Social. A més, de fet, el tractament molt bé. doncs fa 10 minuts que m'han trucat aviam com estava i se'n troba bé. Sí, sí. Fantàstic, eh? Bueno, el meu marit va sortir també que ella volia conduir ell, perquè el fill no el va deixar. Sí, sí. L'única cosa és l'espera que he estat quasi un any i mig. Sí. Això, les llistes d'espera són terribles. Però com que en aquest país els diners els han robat per un altre cantó, ens trobem això. Ahir, no, el senyor Rato deia avui que és que era del seu sou, que això era legal. Sí, sí. Ah, sí, sí. Bueno, si ell ho considera, ja està bé. Sí. Bé, aviam. Ara parlarem de cotxes. D'acord. Molt bé. Però cotxes sense conductor. Sí. Ai, això em fa més por. Bé, aviam. Sí, i llavors explicaré per què. Bé, jo també explicaré el per què no. Explicaré per què. Perquè l'altre dia sortia de la perruqueria venint cap a la ràdio, precisament, i aquell trosset de pujada tan fort que arriba fins a l'església, i jo anava, perquè m'anava més còmode pel meu jonoll, a anar pel carrer. Resulta que vaig veure que baixava un cotxet, bueno, no un cotxet, un Mercedes, i anava a poc a poc, afortunadament, i vaig fer l'acció de pujar a la vorera. Com resulta que hi ha una rigola i fins no arribar al padrís és bastant alt, em va fallar el jonoll. I vaig veure que tantinejava. Dic, mare de Déu, que caus davant del cotxe. Solució, em vaig deixar anar. I, afortunadament, era conduir per una persona, no era sense conductor. La noia va ser tan maca, li agraeixo molt perquè no sé qui és, i no sé si li vaig donar les gràcies. L'únic que li vaig dir que era molt maca, i em va ajudar a aixecar-me. Però, no sé si amb un cotxe, sense conductor, hagués reaccionat d'aquesta manera. Bueno, una cosa, mira, els cotxes, ai, perdona, els avions, així que s'enlairen, van totes hores i hores. Però allà no hi ha senyores que acaben al carrer i han de frenar. No, però va sol. Però va sol. Ah, sí. El pilota automàtic, sí. I vénen núvols, i es mou molt, i tal. Doncs parla, parla del cotxe. De fet, és un article que he llegit la setmana passada. Sí. A l'ordenador, allò del Yahoo, doncs hi ha unes notícies. I ella deia que l'empresa nord-americana de lloguer de cotxes Uber havia posat en servei una flota de quatre cotxes marca Ford, model Fusion. A Europa aquest model s'anomena Mondeo. La notícia és que per primera vegada una empresa de lloguer de cotxes s'atreveix a un innovador servei de lloguer sense conductor. Les proves es fan a la ciutat de Pittsburgh, famosa per la batalla del mateix nom a la guerra de secessió dels Estats Units. una ciutat prou gran i complicada per circular pels seus carrers estrets i nombrosos ponts. A Amèrica generalment són avingudes grosses, però aquest no. Aquest també hi ha carrers estrets. Per tant, per fer la prova era ideal. Ah, clar, per fer la prova del cotxe. Mentrestant, les autoritats s'han preguntat, en cas d'accident, qui en tindrà la culpa? Bé, això ja no és de l'article, eh? Això ja és escollita pròpia. Bé, les autoritats s'han preguntat, en cas d'accident, qui tindrà la culpa? L'empresa que lloga els cotxes, el lloguer, el fabricant del vehicle, o el raig làser, que també fan funcionar el cotxe. O el peató, per posar-se davant. Clar, clar, tu diràs. En aquest cas meu, la culpa hauria estat meva. Així doncs, per curar-se en salut, les autoritats federals de tràfic han obligat a l'empresa que lloga els cotxes i posi dos tècnics dintre el cotxe, un darrere el volant per poder intervenir en cas de necessitat. I l'altre, un tècnic que asseguri que es compleixin fil per randa totes les normes estatals de circulació. Cordons, quin negoci serà llogar cotxe sense conductor si resulta que hauran de portar obligatoriament dos persones a més del lloguer? Per si cas, falla quelcom. Això. És clar que la seguretat de les persones ha de ser prioritària. I per això fan bé les autoritats de tràfic de dictar lleis per protegir els ciutadans. No dut tot que, passats uns mesos, i una vegada comprovada la seguretat dels vehicles sense conductor, no farà falta portar dintre del cotxe els dos tècnics. Ah, no? No, seguríssim. Aleshores em pregunto, farà falta que la persona que llogui un cotxe sense conductor tingui permís de conduir si el cotxe va sol? Clar, si va sol ja no cal, no? És com un taxi. Sí. Finalment recordar que primers del segle passat van començar a circular els primers automòbils als Estats Units, un motor d'explosió, per poder circular pels carrers, no carreteres, carrers, perquè carreteres no n'hi havia, devien de portar una persona amb una bandera vermella a peu uns metres davant del cotxe. Aquesta dada inversemblant avui dia és totalment històrica i diria que molt poc coneguda. Ah, i tant. No, no, sí. És veritat. Avisava que venia el cotxe. Sí, sí, sí. I això que el cotxe anava entre 10 i 20 quilòmetres per hora, no pensis, eh? Sí, sí. Però esclar, feia tant de soroll, perquè llavors els silenciosos espantava els cavalls i, bueno, hi va haver molta polèmica amb això. Molta. Bé, és un dato palista del que vindrà i el passat... De totes maneres, la línia 9 del metro va sense conductor, eh? Va sense conductor, eh? Però va per damunt de viés. Ah, sí? Però així cau algú davant, també. Sí, són... Jo és que estic una mica conscienciada d'això. És que tu has tingut dos caiguts. Però dintre un túnel és que es vol matar, si s'hi posarà, eh? Això. És un túnel, allò. Això. Bé, posem una mica de música. Sí, ma sobretot! Tu te chau. Ja! Ja! Ja, ja ja! Ja..." A resi... Je cái, una mica del teòng koana... Bona nit. I després d'aquest passar a calle, que és a peu i no en cotxe, doncs viatjarem amb 60 i més. Bé, dies passats van traspassar un espai de la Mediterrània i es van plantar en les Illes Balears. Van visitar Eivissa i avui farem un passeig per la Serra de Tramuntana i els seus preciosos ingrets. Sobre aquest territori va escriure la Mar Gafon, un interessant reportatge del qual farem una ressenya. Diu així, els pobles de la Serra s'han escrit volums, dels pobles aquests opossos, s'han escrit volums importants de la literatura universal. Des de sempre la llum i la calma hi han atret artistes de tota mena. d'exemple, George Sand, l'amant famosa de Frédéric Chopin, escrivia Tot el que el poeta i el pintor poden somiar, la natura ho ha creat amb aquest indret, tot contemplant la Serra de Tramuntana. I és que els artistes de tots els àmbits s'han enamorat de la bellesa d'aquestes muntanyes, esquitxades per pobles gairebé mimitzats, amb el paisatge, amb costes escarpades, que cauen vertiginosament sobre la Mediterrània, on el cel i la mar es fonen amb una vessada blava. És una visió que incita a la creació, a l'exaltació dels sentiments, a la contemplació, a l'ensimisme, així que reflecteix en l'obra d'escritors que han passat per Vall de Mosa, Deià, Llucalri, Söller, Formentor, poblacions que han viscut veritables èpoques d'esplendor literària. La costa entre Vall de Mosa i Deià és una de les més impressionants de tota la Mediterrània. Just en aquest tram es troben el monestir de Miramar i la possessió de Son Marroig. En aquest solitari balcó, damunt la mar i oberta a la serra, envoltat de pins, oliveres, mil·lenàries, Ramon Llull es lluviarà a la contemplació i escriure part de la seva obra a aportació decisiva a la cultura medieval i a la formació de la literatura catalana. sis segles més tard, el monestir fau adquirit pel primer estranger que va apreciar el paisatge de la serra i que hi va fixar la seva residència, l'arciduc Lluís Salvador d'Àustria. Aquest noble, cultivat exercí de mecenes, científic, enciclopèdic i minuciós naturalista, virtuts que va sintetitzar a la seva obra Die Balearum, una de les investigacions més extenses i exhaustives de desenvolupades mai a les illes. Ara talla sobre la muntanya del text i, no sé, ah, no, m'he passat d'hoja, espereu-vos. Sí, sí, a les illes. O sigui que ara li toca la línia. Molt bé. En l'any 1837 s'obri la línia Barcelona-Palma coberta pel vaixell de vapor al Mallorquí i Mallorca es torna accessible. En els primers, o un dels primers visitants foren la parella d'artistes romàntics formada per l'escritora francesa Jo Sant i el músic polonès Frederic Chopin que ja patia la tuberculosi i que el va portar a la tomba pocs anys més tard. Ells es van instal·lar a la cartotxa de Valldemossa convertida en residència pública després de la desamortització de Mandisabal. Per Valldemossa, residencial, van passar altres escritors tan importants com Roben Darío, Miquel Donamuno i Jacint Barguer. Barguer, perdó. I anem ara cap a Deià, el lloc més literari de Mallorca, el poblet del Pesebre, com l'anomena Rossinyol, on retalla sobre les muntanyes del Teix, sovint amagat entre la boira. La seva sortida al mar és una cala oberta amb un petit embarcador de naus minúscules, escenari de sonades festes d'esprit hippie als anys 60. Però el magnetisme de Deià no ve donat només per una ubicació privilegiada. Hi ha una atmosfera peculiar en els cafès, en els carrers vorejats per marges de pedra i en les petites galeries d'art. Hi ha un aire de llibertat i tolerància que impregna tant les illes, tant les cases, com tots els seus habitants. O sigui, tot, les cases, els habitants, tots tenen aquesta aire. Aquesta llum, aquest paisatge i aquesta màgia els que van atraure a l'escriptor britànic Robert Graves qui dona a Deià la categoria de lloc de paradigratge obligat per als artistes. Graves es troba bé a Deià perquè allí s'hi sembla lliure. Sí, se sentia molt lliure i escrivia tota la seva producció, gairebé és escrita allà, eh? És un poest extraordinari i, bueno, per sort ho vaig conèixer bastant de temps, en realitat. Avui dia, des que van fer un túnel, ja fa uns anys, ara s'ha convertit en un poest ja massificador. Ah, bueno, sí. I aleshores no té l'encant que tenia abans del túnel. Sí, sí. I diré que quan jo anava a treballar a Palma, aquí anava cada mes, a sopar expressament em passava més d'una hora i mitja a pujar a la muntanya i tornar-la a baixar, perquè era costós d'anar-hi, especialment només per anar a sopar a aquest poblet. A uns restaurants petitets que eren com cases amb terrasses i en un ambient excel·lent. Sí, sí. Per mi era com si estés a casa perquè em semblava que estava... Sí, a més que la gent és molt acollidora. Em semblava que era a cadaqués. Sí, sí. És la costa més abrupta, eh? La costa més... Sí, sí. És més natural. Més frésteca. Sí, sí, sí. Robert Graves i me'n recordo és l'autor de I Cláudio. Jo Cláudio, sí. Ah, és veritat, el Robert Graves. Sí, sí. Robert Graves i parlava al català bé. Sí, home, és que va viure molts anys allà, eh? És que és molt raro, també, perquè normalment els inglesos... No s'hi adapten, no? No, no, no. No els molesta. O estan negats pels idiomes. Pensa que sapiguem l'inglès en té. Ja n'hi ha prou. Gairebé tenen raó, eh? Dit això també els passa als madrilenius. Tampoc que no parlen gaire més. Si és el lenguaje del rei, no per què? No, l'imperi, per tant, no cal. Sí, sí, sí. Bé, altres autors fascinats per la llum de d'allà són Gabriel García Márquez, Jorge Luis Borges, Octavio Paz, Mario Vargas Llosa i Julio Cortázar. Robert Graves també està molt vinculat al llogarret i a la cala de Llul Calcari, on va escriure els seus 21 poemes d'amor. Bé, properament continuarem el recorregut per aquesta terra meravellosa que són les Illes Balears i sobretot la Serra de Tramuntana. i sobretot Bé, hem visitat Mallorca i continuem. La setmana passada ens va mancar temps per acabar d'oferir-vos l'article sobre la fabricació de paraigües i ombreles, un dels temes escollits del llibre Barcelona, ciutat de fàbriques, de la catedràtica senyora Mercè Tatger. Dèiem que el senyor Bruno Quadros va fundar una de les primeres empreses de les que es té informació situada al carrer Mendizábal al barri del Raval. I per incrementar la clientela Bruno Quadros va decidir obrir una botiga a l'intret més comercial de la ciutat, el Pla de la Boqueria, en un edifici que feia cantonada la Riera del Pi, avui Cardenal Cassanyes, que en aquell moment corresponia al número 2 de la Rambla de Sant Josep. Avui, a la Rambla, és el número 82. Per adaptar l'immoble al negoci, el 1885, Bruno Quadros va encarregar la remoledació de la façana a l'arquitecte Josep Vilaseca, que li va donar un caire oriental, vellament decorada amb esgrafiats de temàtica japonesa. Ombreles i ventalls que omplen l'espai entre balcons i un element que és especial, distintiu, un original drac situat a la cantonada, que sosté un fanal de ferro i a sota un paraigua. Però, a més a més, sí, però, a més a més, no ho veia, no ho veia, no ho veia, no ho veia, no ho veia, no ho veia, no ho veia, però, a més a més, a més a més, l'establiment també va destacar per les innovacions tecnològiques, ja que en el senyor Quadres va ser un dels primers emprenedors barcelonins que va instal·lar una línia telefònica i a la vegada va ser accionista i president de la Societat Espanyola d'Electricitat. L'any 1980, l'edifici va ser comprat per Caixa Sabadell que el va reformar interiorment i només va conservar la façana. Una de les empreses que va proporcionar els elements per a la fabricació d'ombreles i paraigües va ser la d'en Ramon Marull i Ovet. i qui no recorda a Pius, Robert i La Porta i les seves cançons com a publicitat en els primers temps de la ràdio? Nosaltres, potser sí, però els nostres joves, que ho dubtem moltíssim. Sí, sí, aviam, tens raó. Bé, doncs, parlem una mica de Pius Robert La Porta, un gran fabricant català que a banda d'altres negocis fou sense cap mena de dubte el més gran productor de paraigües i ombreles que a principis del passat segle XX incrementar el seu patrimoni amb l'adquisició de l'antiga factoria de Ramon Marull i Ovet a qui ens hem referit fa un moment. L'any 1922 era un gran negoci que disposava d'una botiga a la Ronda de Sant Antoni. i tres factories en plena producció on també es fabricaven mànecs i barnilles i s'acabaven completament fins i tot els muntatges de grans parasols. L'empresa fou distingida amb el Gran Premi i la Medalla d'Or a l'Exposició Internacional de 1929. Aquí, Joan Maria, aquesta línia final. La casa que fabrica i ven més paraigües d'Espanya. Això ho deia la Vanguardia. amb profusió d'anuncis inserits a la premsa de Barcelona a Madrid i Madrid. Com ja he comentat, l'empresa Pius Robert i la Porta comptava amb una botiga a la Ronda de Sant Antoni el número 66. Carai, ets el de limoni aquest, eh? Sí, sí. Un establiment que gaudí de gran anomenada durant una colla d'anys. Les ofertes eren presentades a través de campanyes de publicitàries i també en ràdio. Ah, i tant. Eren uns esqueig protagonitzats per la popular copletista d'aquell temps Mercè Serós Ballester que acompanyada per l'orquestra Creixi interpretava un coplet un coplet amb referències als paraigües que duia que venia a la botiga de la Ronda de Sant Antoni 66. Coplet que va ser molt popular durant un parell de dècades. Jo me'n recordo jo, això. Sí, Pius Robert la Porta Ronda de Sant Antoni el 66. Ja l'ho sap, ells. Ah, sí, és veritat. Oh, us en recordeu? Tota la Joana, ara, eh? Sí, la Joana, doncs deixa'm el paperet que així veurem que diu a banda d'aquests mitjans propagandístics també va desplegar una campanya amb regals de globus, joguines i material didàctic amb el nom comercial de l'empresa als nens que assistien a les matinals del Cirque Olímpia i també distribuïa els seus regals especials en diferents celebracions socials com, per exemple, el ball de la premsa com consta en una notícia publicada a la Vanguardia el dia 20 de febrer de l'any 1935 que acaba dient que els membres de la comissió organitzadora del ball havien rebut com obsequi de la fàbrica de Don Pío Robert Laporta una luxosa ombrella de molta fantasia i això durant anys decenis l'empresa va saber lluitar amb la competència d'altres establiments fins i tot els més moderns els grans magatzens fins que en l'any 1970 va tancar les portes definitivament llavors van venir els xinus i venen aquests paraigus petitets primer deia la ressenya deia que havia estat una empresa una empresa o sigui una casa o un banc o no sé què i després realment un passat xinus jo entenc una cosa aviam la Unió Europea totes les coses de fabricació de la Unió Europea que porta el CE han de gaudeixen d'una garantia de dos anys i això no es fa amb aquest xinus perquè duren el portar exacte però com que està en barato ningú reclama però si algú comença a reclamar el jur han de fer tal com cal i llavors no podrà ser tan car no bé i ja hem arribat al final digues digues no no només que estàvem aquí abans parlant d'aquesta cosa de si els xinus i els altres una anècdota molt ràpida la meva filla va a Itàlia i diu unes sabatilles d'allà d'Itàlia unes bambes perquè es va fer mal al peu i se les tenia que comprar per força diu però que no siguin de xinus sobretot i el senyor era italiano no sé què no no no no i l'ensenya una que diu made in Itàlia unes sabatelles i se les posa i després diu però d'on venen diu vienen de Barcelona senyora o sigui que has de bueno mira això és la globalització però vull dir que no eren xines és que els italians fa anys i anys i anys que l'oli d'Espanya el veren ells i el vi i tot no no però allà la sabatilla ho deia sí sí bé hem arribat al final amb aquesta anècdota tan reciosa i fins la propera el dissabte si Déu vol doncs adéu adéu a les contres ràdio d'Esperm sintonitzes ràdio d'Esperm a ràdio de Sant Just 98.1 ràdio d'Esperm 98.1 ràdio d'Esperm