De les caramelles a Puccini: homenatge a Ballarín i Cruyff, espàrrecs de Gavà, al·lèrgies, zooterapia, adulcorants i Deulofeu

de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anàvem amb ell. Que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Si volem veure algun d'aquests veus més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça a Madrid, pots quedar crucificat de perrida. Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona. Just a la Fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. A la Fusta, vivim Sant Just en directe. La Fusta, vivim Sant Just en directe. The Hill of the Leaves is a radio show with more than 25 people every afternoon in the Spern Radio. They talk about all the important things in life, as good news, good people and good writing. From 5 to 7 every afternoon, the best radio show you can listen now. Maybe you don't understand nothing, but don't worry, the radio show is in Catalan. The Hill of the Leaves is a radio show. A les contes, radio despert, sintonitzes, radio despert, la radio de Sant Just, 98.1, ràdio despert, 98.1, ràdio despert, 98.1, 60 i més o menys. Amics i amigues oients, molt bona nit o molt bon dia, si ens escolteu en dimecres o bé en dissabte. Com han estat aquests dies de relax o d'esbarjo? Desitgem que molt bé. Doncs nosaltres estem molt satisfets de ser de nou a Ràdio Desvern per oferir-vos una hora de comentaris sobre temes interessants, notícies d'actualitat i estones de música. Ens plau, d'allò més, si sabem que tenim la gentilessa de tenir-nos en la nostra sintonia. Avui dia 30 de març felicitem a qui celebra la seva onomàstica, a qui porta per nom Irene, pastor, Joan Clímac i Quirí, que fou un tribu romà que per la seva fe cristiana va ser torturat fins la mort. i el proper dissabte, dia 2 d'abril, felicitarem el francès de Paula i a les maries egipciagues. Estem en temps de caramelles, que molt antigament eren els cants amb què, en tots els àmbits de Catalunya, s'assolia festejar la ressurrecció del Senyor quan tot just el celebrant havia entonat el Gloria in excelsis Deo en la missa del dissabte sant i les campanes ventaven amb tota la seva força anunciant l'alegria de la commemoració. Amb el pas del temps, les caramelles s'han deixat de cantar en dissabte perquè la celebració es fa a la nit. Gairebé surten el dia següent o bé més tard, com aquí a Sant Just, que al cor l'opom de flors cantaran el proper cap de setmana, dissabte i diumenge al matí. Però, com que avui en dia estem acostumats no específicament a ser religiosos, i ja que l'objectiu és senzillament recaptar uns calerons, els cants ja no tenen res de religiós, encara que a vegades esmentin un petit motiu referent a la Pasqua, només per justificar la recollida dels sentiments cada cap, cada cop més minsos. En alguns llocs de muntanya, pocs, molts pocs veritablement, encara conserven la tradició de portar els cistells ben adornats, penjant d'un pal, amb un mecanisme de cordes i curioles, perquè d'aquesta manera sigui més fàcil buidar els obsequis que mereix el bon cantar dels curistes. Aquí a Sant Just ja fa anys que la cistella no es passeja pels carrers, però és una llàstima, perquè era un acte ben simpàtic. Bé, amics, després d'aquest comentari sobre les caramelles, la Lina, la Montse, el Joan no, perquè té un tant feina molt gran, fer un treball per l'estudi, o sigui que avui fa festa. En Joan Maria i qui us parla? La Joana us saluden juntament amb en Carles que il·lustraran les músiques aquesta audició d'avui de 60 i més o menys. A la Espíritu L'estat de l'estat de l'estat de l'estat és molt popular en els mitjans de comunicació, mossèn Josep Maria Ballarín. El passat dia 18 ens va deixar, després de 96 anys, d'una vida plena de bondat, sinceritat, humilitat, d'estimació al seu entorn, d'amor a Déu i a la seva terra. Durant 35 anys va ser rector de Santa Maria de Caral i després vicari de Gòsul. Aquest ambient, en plena natura, va afavorir aquest estil seu, tan directe i tan especial, que a partir de l'èxit de mossèn Tronjo, un retrat de mossèn de poble, en el qual sembla que algú el va veure a ell mateix, va continuar publicant més i més llibres, fins a més de 40. Pròximament es publicarà la seva obra pòstuma, basada en la vida passada a Santa Maria de Caral. També va escriure molts articles, i són recordades encara les seves aparicions a la tele i les col·laboracions a la ràdio. De conversa directa i molt crítica, destaquen unes paraules seves. Sempre he fet el que m'ha semblat que havia de fer i he dit el que m'ha semblat que havia de dir. També comprenc que si hagués treballat en una multinacional, a l'any m'haguessin despatxat. I l'església, ja ho veieu, encara m'aguanta. Se li va concedir la creu de Sant Jordi i l'any 1996 va ser guardonat amb el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull pel llibre Santa Maria, Pa cada dia. En un dels seus llibres, Mil anys i més d'un dia, a l'encetar unes de les planes, escriu des dels dos amors que marquen la seva vida, el de la pàtria de la terra i el de les del cel, que de fet són una sola. En dues tenen un sol senyor. El nostre homenatge i record a un il·lustre personatge que ens ha deixat als 96 anys, mossèn, Josep Maria Ballarin i Montset. També recordem a Johan Cruyff, el futbolista meravellós, que ens va deixar el passat divendres. Al llarg de tots aquests dies, la seva figura ha rebut tota mena d'homenatges, minuts de silenci, reportatges, reportatges sobre la seva carrera, primer com a jugador inolvidable i més tard com a entrenador innovador que va imposar una tècnica nova i extraordinària que ha fet que encara a hores d'ara la seva herència futbolística faci gaudir els aficionats al futbol. El recordarem sempre. El recordarem sempre. Et recordarem sempre, estimat Joan. ara li tocaria al Joan, però com m'has fet el salt avui i ens ha deixat sense efemèrides, llavors ja entrarem directament amb les curiositats de l'Alina Santa Bàrbara. Però el pobre no ha fet el salt, eh? El que passa és que està ocupat. Pobre xicot, eh? Vinga, aquí el defensem. Després de tota una setmana a Girona fent el gandul que avui ha hagut de fer el treball. Posar-se al dia. Clar que sí. Bé, aquestes curiositats d'avui, unes són petitetes, les altres més grans, però és igual. Comencem per la més xica, que és el color del sol. El sol té un cert color, no? Però diu que el color del sol és molt més intens cap allà al dematí que no passa a la tarda. I això per què? Doncs senzillament perquè durant tot el dia n'hi ha tanta pol·lució, n'hi ha tant pols suspens en l'aire que aleshores doncs queda molt, molt apagada. Queda bé, però té un altre color. O sigui que no us estrenyeu, eh? No és que s'estigui apagant, perquè a vegades diuen que les coses... El dia que s'apagui, ja bon dia tapen. Sí, diu que les coses al tanto. I després una altra cosa que també teniu que anar al tanto. i és que quan fan una calamarsada, doncs a vegades les pedres poden arribar a un tamany molt gran i poden arribar inclús a passar cada pedreta 100 grams. Que esclar, amb la força que cauen et pots fer una mica de buny. Diu que la més grossa que ha caigut o que tenen constància que ha caigut era una que passava 1.020 grams, és a dir, un quilo i 20 grams. 20 grams seria la tornatú. que va caure a Bangladesh en l'any 1986. Jo no sé el que passaria una que va caure fa uns anys, però el meu fill, que el tenia aparcat allà a la SEAT, li va trinxar, però trinxar, el vidre de darrere. De darrere. Sí, sí, però trinxat. Bueno, o sigui, quan caiguin pedres... Val més que us tapeu. Us tapeu o feu alguna cosa d'aquestes. I aquí ve... A part dels vidres, si la calamar-se és bastant grossa, el que fa la carroceria ben punyegada. Ben punyegada, clar. Sí, sí. A ell li quedava, fora del teulat, li quedava mig cotxe, la carroceria, com diu el Joan Maria, però és que el vidre estava estillat per tot arreu. Sí, sí, sí. Això em fa recordar un examen d'un que s'exprinava de geologia i el càtedró li pregunta i aquesta cosa què és? Diu, una pedra. Diu, sí, però quina classe de pedra? I el company de darrere li diu, basalto. Diu, una pedra! M'entendrà, basalto. Ai, Dios. Bueno. Ara això, bromes a part. Aleshores, tenim... Fixeu-vos bé què diu la política i els mosquits. Diu, no sé que té a veure una cosa amb l'altra, però bueno, ara sí ho mirarem. Diu, si a Panamà no haguessin hagut mosquits, els americans tampoc havien fet el control del canal de Panamà. Sembla ser que una empresa francesa és la que va iniciar les sobres del canal. Però els treballadors d'allà cada vegada s'anaven morint, morint, morint, morint, morint, i per contractar amb uns altres tenien que pagar unes despeses. Bueno, era enorme el que tenien que pagar. I aleshores, doncs, aquests s'ho van vendre i ho van agafar els americans. I aleshores es van donar que aquells treballadors, aquella gent que estava allà, moria degut als mosquits que portaven la febre amarilla, la febre groga. I aleshores hi havia un senyor metge militar que es deia William Crawford Gorgas i aquest senyor, doncs, va fer de matar aquests mosquits, van acabar l'obra bé i els americans són dueños del canal de Panamà, senyores. Eren, ara ja no. Van acabant la concessió, el que passa és que... I ha de mas i de menos. Sí, sí, sí. I n'hi ha un altre també relacionat amb les coses de medicina, no? Diu, a veure, aquí vamos a ver el estetoscopio. El estetoscopio, per on està aquí? L'has perdut? Sí, l'he perdut. Ui, malament. Llavors no podràs fer-nos el xequeo que teníem programat per aquesta tarda. Espera't que això és la 2, estarà aquí. Molt bé. Diu, espereu-se. Diu, des de fa segles els metges escoltaven els pacients posar-li l'orella al costat del pit, no? Sí. Però, esclar, degut a una senyora que era enorme, el metge francès René Lannèque, l'allà, c'est magnífic, va aconseguir escoltar-lo i va fer una fulla de paper, la va fer com un tub, com una paperina, com una paperina i l'hi va anar posant. I aquest bon senyor va anar treballant sobre això, sobre això, sobre això, fins que surten els estetoscopis, que és el que els metges porten ara, no? I l'última de tot, ja, perquè no ens adormim, és l'anestèsia total. Total? Sí. Diu, ja, en uns, fa ja uns 180 anys, bueno, ja no ara, no, després del naixement de Cris, un metge xinès va realitzar les operacions a pacients als que prèviament havia anestesiat i li feia una espècie de pòcima, un brebaje, a baixe de vino i canyamó. Ah, jo no ho sé. Perquè, sí, la llavor de canem em sembla que és una mica al·lucinògena. Deu ser com la dormidera. Sí. És una mica al·lucinògena. Les apiàceos, sí que són aquestes coses. Sí, tinc idea, eh, no en feu cas, però tinc idea, eh. De totes maneres, doncs, si us tenen a comparar, més val, que us posin anestèsia, que queda una mica més bé, no? Que ens doni un cop al cap durant una estona. És que el canyam es fuma, sí, sí. Sí, jo diria que això és el bòcima al fèiem. Sí, sí. I si no es té el d'allò, es agafa allò de les espardenyes d'aquelles antigues i les pot fumar a l'espardenya. Això. Bueno, ja està. Flò, molt més fredor de Mireia. No donis idees que les coses no es poden fer. és... Fins demà! I ara comentarem una mica de cultura del Centre Cívic Joan Maragall. En el programa per l'any 2016, a l'agenda d'itineraris de ciutat, amb l'Oleguer Viete i pagant 10 eurets, cal inscripció prèvia i tenint en compte que l'acte dura 3 hores aproximadament i la dificultat és mínima. Es recomana que aneu encalçat còmode. En primer lloc anirem a la Barcelona masònica. El dissabte, el proper dissabte 2 d'abril a les 10.30. Continuem aquí, Joan Maria. Farem un passeig pel barri gòtic i la ribera per descobrir alguns racons que estan vinculats a la masoneria i conèixer la seva història a Barcelona. Parlarem d'aquesta institució que ha donat lloc a molta literatura enigmàtica i a partir de la qual sovint s'han creat mites o legendes exagerades, forjant així una errònia concepció sobre l'ordre masònic. Coneixerem alguns dels seus símbols i emblemes, com també els principis i valors que guien aquesta institució, tot desmuntant tòpics i fugint de les teories conspiratives. Punt de trobada, font de canaleta de les Rambles. I anem més a la vora. Tenim aquí el celler de Can Ginestà. Per tant, us recomanem que no deixeu de visitar l'exposició de Javier Iranzo, que ens durarà fins al dia 10 d'abril. Val la pena i això ja s'està acabant. Aprofiteu. Aprofiteu. Aprofiteu. I ara parlarem d'un producte vegetal deliciós. I que cada dia és més utilitzat a les dietes diàries de la cuina del nostre país. Els espàrrecs. Sobretot els de Gabà, que aquests dies celebraran la seva fira tradicional. Els espàrrecs de Gabà és, ell, blanc i rodó, que creix als camps del Baix Llobregat i que deu gran part del seu coneixement a la fira especialment dedicada que celebra Gabà des de l'any 1932. Si bé, des d'aleshores, va patir fins a tres interrupcions. Es va recuperar l'any 1961 i ja continua. Bé, és un espàrrec blanc, allargat, de mida mitjana i de textura fibrosa que, com totes les varietats d'espàrrecs conegudes, provenen d'Holanda. Es caracteritza pel sabor lleument amarg del paladar. El Baix Llobregat és l'única zona de Catalunya on es fa aquesta hortalissa a causa de les particulars característiques del sol que necessita aranós per compacte i amb humitat en el subsol. I del clima, calorós durant els mesos de la collita, s'acostuma a incorporar a moltes preparacions i, sobretot, es consumeix acompanyats en mayonesa o beixamel, també amb crema. Podem trobar aquests espàrrecs del país als mercats de l'àrea metropolitana, en fresc o en conserva. Quan es venen en fresc, s'agrupen en manats d'unitats del mateix calibre. La temporada és març-abril, el maig i el juny, també. Molt bé. Ara tu, Montse. No està marcat, Montse. És igual, i vull. Atributs a la majoria d'hortalisses... Et ho dic jo! Perdó. Atributs i propietats nutricionals. Com la majoria d'hortalisses, el seu principal component és l'aigua. Els espàrrecs frescos també ens aporten proteïnes i una gran quantitat de fibra. Són una bona font de vitamines, antioxidants com la C, la E i els betacarotens. Però també és una bona font d'àcid fòlic, B9 i B1, B2, B3 i B6. Els minerals més destacats que conté són el potassi, el fòsfor, el ferro i l'ioda. Es caracteritzen també per afavorir la diuresis. O sigui, la Fira d'Espàrrecs de Gabà serà la propera edició el 30 d'abril d'aquest any. I l'1 de juny també d'aquest any, naturalment. De les 10 hores a les 22, tot el dia. Entrada gratuïta. Plaça de Jaume Balmes, a Gabà. La Fira d'Espàrrecs va néixer com un concurs d'exposició d'espàrrecs, on els pagesos mostraven el seu producte autòcton. La Fira és una mostra agrària, comercial, industrial i gastronòmica, on diferents sectors econòmics de Gabà i de la comarca i de tota Catalunya exposen els seus productes. Val la pena menjar espàrrecs, senyors. I també podeu anar també al bosc, aquí a Collserola, que hi ha els espàrrecs aquests salvatges. Aquests són boníssims. Els trigueros que diuen, els espàrrecs trigueros que diuen els castellers. Aquests també són molt bons i són de franc. I de passo, els piseu a passejar per la natura. Sí, però no els agafis de la vora dels camins, eh? O sigui, has d'entrar una miqueta dintre. No, hi ha les espàrregueres, no?, que fan l'esparreguer. Però hi ha gent que baixa amb uns bons manats. I tant que sí. Els han collit fent un bon camí, eh? Però bé, escolta'm, que surten unes truïtes per allà parça els dits, eh? Sí, sí, els pàrrecs petitons, frescos. No, no, no, no, no, no, no, no, no. No, no, no, no, no, no, no. No, no, no, no, no. No, no, no, no, no, no, no, no, no. Música per gaudir. Avui estem escoltant una de les àrees més sentides i romàntiques de l'òpera de tots els temps. Nessun dorme, de l'obra de Giacomo Puccini, que explica la història de la cruel princesa xinesa qui, per un trauma infantil, no està disposada a contraure matrimoni. Però, per ordre del seu pare l'emperador, és obligada a fer-ho, però imposa unes condicions tan difícils als pretendents que tots acaben perdent la vida. Ella jura i per jura que no s'enamorarà mai, però arriba Calaf, un príncep fort, formós, intel·ligent, que supera totes les proves. Ella es desespera perquè l'alba ha de donar el seu braç a torça i el seu orgull serà vençut. L'òpera va estar representada en dos finals molt diferents. En un, ella és suïcida per tal de no casar-s'hi, i en l'altre ha de catar el compliment del compromís, però amb molt de gust, perquè amb un petó del príncep Caleb queda completament enamorada. Escoltarem l'ària que canta el tenor, Nessun dorme, que ningú no dormi. Turandot és l'òpera apòstuma de Giacomo Puiggini, nascut a Lucca i mort a Brussel·les l'any 1924. Franco Alfano, un compositor contemporani, va ser l'encarregat de donar els últims tocs a aquesta òpera que va ser estrenada a l'escala de Milà mesos després de la mort del seu autor. Escoltem aquesta ària tan plena de sentiment i musicalitat. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! ! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fíjys! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! purament estacional, o sigui, el que és al·lèrgic al pòlen només que té aquesta temporada de primadena. Des que pràcticament és el mes de gener, quan comencen les flors grogues, la carolina, la mimosa, les gatosas i també el pòlen del xiprer, fins al mes de març. Continua el plataner des de març fins a finals d'abril, la parietària, la planta silvestre, que es fa en les parets a causa de la humitat, des de febrer a setembre. I finalment, les gramínies, des de maig a juliol. O sigui, això pel que fa al pòlen. Però, i l'al·lèrgia als àcars? Es tracta d'una al·lèrgia contínua a la pols de la casa, a la pols domèstica. Aquesta es produeix quotidianament, sobretot en aquest temps que encara estem passant, des de l'octubre fins gairebé abril, on que l'airecció de les llars, no sé, dels hogars... Sí, clar, les cases les tenen més obertes. Tenim catifes, mantes, calefacció, pal·liar el fred, i temps ideal per a la proliferació d'àcars, uns bitxets infinitament petits que només es poden albirar quan entra un petit raig de sol a través de l'escletxa d'una porta o d'una finestra, o ja a través del microscopi. Toc a tu, Joan, m'entens tu? No. Doncs passa-li el teu. És que aquí hem fet poques còpies, ja n'hi ha prou. Ja està, està bé. Sí, com avui érem només que quatre. Aquí, la Maria. I ara anem als símptomes. El pòlem estacional produeix rinitis, conjuntivitis, ulls vermells, amb picors i plors, estornuts, continuats, mucositat abundant i, en alguns casos, excessos d'arsma, amb xiulets al respirar. Símptomes d'al·lèrgia a la pols domèstica, estornuts potents i continuats, moquets intents, congestió nasal, asma i sensació de manca d'aire pulmonar. Si aquests símptomes es donen en els nens, s'ha de procurar evitar al màxim possible l'exposició continuada als agents al·lèrgics, domèstics o exteriors, no solament per les dificultats respiratòries davant la crisi, sinó també pel perill del mal funcionament pulmonar en el futur. Quan el pòlem és molt difícil d'evitar-lo perquè estan suspens en l'aire. Per la qual cosa, en els dies de fort vent o major concentració, la solució seria, si ho poguéssim fer, estar-nos a casa en el major espai de temps possible i reduir les activitats a l'exterior entre les 5 de la matinada fins a les 10 del matí i de les 7 de la tarda fins a les 10 de la nit. Si anem en cotxe, mantenir les finestres ben tancades. Pels pobrets motoristes, unes bones ulleres de sol i un casc ben ajustat poden pal·liar en bona mesura el contacte del pòlem amb els ulls i la gola. Els grans de pòlem s'enganxen a la roba, doncs, encara que sembli exagerat, seria recomanable dutxar-se en arribar a casa, amb la conseqüent canvi de roba. La xarxa aerobiótica de Catalunya publica cada setmana a internet els resultats del control de nivell de pòlem obtinguts en els 8 punts de mostreig, situats en diversos llocs del territori català. Si acudim al servidor Google, trobaran també l'adreça electrònica, perquè per ràdio és massa llarg i un tant complicat. Com podem actuar per evitar el contacte amb els àcars? Hem de tenir en compte que només 2 mil·lígrams d'àcars poden sensibilitzar a un al·lèrgic. Sobretot a la tardor i a l'hivern. Hem de seguir els consells del doctor Valero, president de la Societat Catalana de l'Argologia i Monologia Clínica i especialista de l'Hospital Clínic, que ens diu que procurem no acumular pols a la llar, ja que la que està en les superfícies és trasllada molt fàcilment a l'ambient que respirem. Quan netegem, hem de fer-ho amb un drap humit, ben escorregut, res d'escombrar, passar sempre una bona aspiradora i, com més potent, millor. Pels antepissats, utilitzar esprai, acaricides i també fundes especials antiàcars per a coixineres i matalassos. I, sobretot, en cas de patir símptomes i d'una crisi d'al·lèrgia, hem d'anar immediatament al metge alergòleg, que ens indicarà el tractament adequat. Jo, abans d'acabar, ja s'acabava allò de l'al·lèrgia? Sí, ara sí que està. No sé si això passava abans, però a mi em va cridar molt l'atenció, sobretot el sur, que n'hi ha més al·lèrgia que aquí, potser pels les oliveres o per les coses aquestes. Segurament, segurament. La gent, molta, molta, anava pel carrer, no solament amb una mascarella. No, aquesta mascareta que portàvem, però a vegades només tenien que portar una paretet d'oxigen, eh? Vull dir, i aleshores dius, d'acabar, molts anys abans també hi havia aquestes oliveres. Sempre n'hi ha hagut, no? Per tot, per Sevilla, per Còrdoba, per Jaén, tots aquests llocs. Moltes gràcies. D'acabar, i aquestes al·lèrgies d'ara no. Diem, els tubos d'escape, això el Joan Maria potser ho sabrà, junt amb el polen, és el que fa el tipus d'aquestes al·lèrgies tan horroroses. Si no, no ho entenc, eh? No hi ha tanta contaminació. Els cotxes moderns, és a dir, els últims 7 o 8 anys, porten filtres antipòlen. Antipòlen. Sí, quasi totes les marques. Després hi ha una altra qüestió, i als països nòrdics, que fa temps que la qüestió de la llimpiesa és una mica exigerada, doncs ha resultat que el sistema immunològic està deteriorat per usar... Per excés. Per excés. Tant de neteja. Tant de neteja. Sí, sí. I jo diria una cosa també, que no puc provar-ho, però n'estic convençut. 40 anys enrere, la gent de pagès, que no netejaven, no es dutxaven gaire sovint, de l'ara gent no en coneixien cap, no n'hi havia. Per això t'he dit que arriba un moment que no es acaba d'entendre massa, eh? Sí. Sí, sí. o sigui que ja ho sabeu. Mira, fem el que podem, tu. No, no, escolta, jo estava a l'hospital i venia molta gent gitaneta, pobreta, amb tots els meus respectes, i el metge deia, no tindrà pas malaltia aquest, del que sigui, eh? No, però podria tenir una altra cosa. No reintentant, no, tenen un altre tipus. Sí, tenen més anticorps. No, no, ja ens recomanaven, quan jo estava a la facultat recomanaven, i sempre ens ho deien, així que ho féssim, de no rentar-se amb sabó i rascar la pell, perquè tot el pH que té la pell... I la dutxa amb aigua i poc sabó. Ja, poc sabó, vull dir que... El mateix que les robes. Les robes que estan netes, poc sabó a les rentadores, perquè l'aigua és dura i no fa l'aclariment que té que fer. I tant. I aleshores es té que posar menys quantitat de sabó per no haver desfilaritant. No, no, no, netejament, no. Això és seguríssim, senyors. I les persones que són tan al·lèrgiques, també seria interessant, no sé, cada cinc anys que pintessin les habitacions. Perquè si d'aquesta manera matarien tots els dacars. Seria una bona solució. Però dacars n'hi ha de tot arreu, eh? Sí, sí. Oh, clar, estan dintre del... És que ni es veuen més lletjos que un dimoni. Perquè vista el microscopi són feíssimos. Vista a través, com diu aquí, hi ha una entrada de sol i jo quan era petita m'agradava... Em feia dormir la siesta a la meva mare i tancava el finestral i veies, entrava una escletxeta de llum i mira, em passava hores i només veient allò, diu, com llueixi això, punyetes, com perdon, mare de Déu. Allò tu em passaves i dius con nosotros. Posa una mica de música. que és a teu. No, és a teu. No, és a teu. Fins demà! Els animals són una font de beneficis terapèutiques per a tot tipus de persones, molt especialment en casos d'aïllament o de convalescència per malaltia. Quasi tothom en el món ha desitjat alguna ocasió tenir una mascota especialment durant la infància. L'experiència de tenir a nostre càrrec un ser viu estimula la nostra capacitat de ser responsable, a més de connectar-nos amb el profund batec o l'instint de la naturalesa. Entre els animals i els sers humans es produeix un intercanvi efectiu. L'animal rebarà carinyo i la persona serà obsequiada amb la mateixa ternura i afegint també la bona dosi de madurez i d'empatia. Parlem de l'amistat entre els habitants del planeta, un ser humà i quan se vulgui altre representant del reina animal. De tota manera, és un article, anem a concentrar-nos en alguna cosa, en la zooterapia. Els animals no juzguen ni riuen de les anomalies físiques de les persones. Un individu pot patir aïllament social degut a deformacions físiques, mutilacions greus o cremats. o, senzillament, perquè té problemes per comunicar-se, com els d'amés degut a alguna trauma, alguna enfermedad mental o bé extrema timides. En contacte amb els animals, en aquest sentit, sempre resulta positiu. Els gossos, els gats, els conills, entre altres mascotes, solen ser molt agraïts per cuidar-los rebuts i acostumen a demostrar-lo mediant, o sigui, a través de la seva estimació. Allò, a part de mitigar la soledat, té com a conseqüències que la persona que interactua amb ells sol incrementar la seva autoconfiança, el respecte pels demés i la responsabilitat i la capacitat de comunicació. Per altra part, el tracte amb els animals ajuda a mitigar l'estrès. Jugar amb un gos, a part de distreure'ns i divertir-nos, sol obligar-nos a fer un exercici físic que ens descarrega de les tensions acumulades. En una societat d'on es tortura i s'esclavissa animals pel seu consum, es troba d'igual a igual com una mascota, a més, un acte de reparació, a l'acariciar el cap d'un gos o de jugar amb un gat, estem tornant-li als nostres companys del planeta el respecte i la dignitat que mereixen. Una legenda índia explica que quan un humà mor, hi ha un pont que es deu cruçar per entrar al cel i a la cap d'aquest pont l'espera tot animal que és ser humà s'ha trobat al llarg de la seva vida. Així que passen a l'altre món passen a l'altre món amb les seves mascotes. Els animals vessants amb el que saben d'aquesta persona decideixen quan humans poden cruçar el pont i quals són refusats. És l'origen de la teràpia amb els animals. I tant, que és molt interessant. Bé, ja que acabarem de completar l'estimació als animals amb una dieta que no té res a veure, però, escolta'm, mira, també a vegades quan fem exercici, si tenim un gos que l'hem de treure a passejar, fem un exercici obligatori un parell o tres de cops al dia. I tant. O sigui que... Bé, ara parlarem dels adulcorants amb les seves llums i les seves ompres. És un reportatge de Serafín Murillo, ciber de diabetis i malalties metabològiques associades de l'Hospital Clínic de Barcelona. Comencem. Comencem. Els adulcorants artificials han entrat de ple amb l'alimentació de moltes famílies. Apareguts fa unes quantes dècades, no ha estat fins ara una vintena d'anys que el seu consum ha crescut d'una manera espectacular. Part fonamental en qualsevol dieta hipocalòrica, el seu ús permet reduir les calories provenents del sucre sense perdre el gust dolç que tan complau a la majoria de la població. Tanmateix, en els darrers anys alguns estudis han aportat proves que l'ús d'adulcorants artificials per a si mateixos no ha segon la pèrdua de pes. Naturalment, per perdre pes es requereix molt més que substituir el sucre per a adulcorants artificials, ja que es necessiten d'altres canvis més intensos en l'estil de vida, per exemple, passejar els gossos. Durant tots aquests anys, el consum d'adulcorants no ha estat exempte de polèmica. Molts estudis han relacionat el consum d'adulcorants artificials amb l'aparició d'alguns tipus de càncer o d'altres problemes de salut. La publicació d'aquest treball sempre ha creat una gran alarma social, però no ha aconseguit que les autoritats sanitàries retiressin del mercat cap adulcorant. La raó d'això és que els estudis que associen l'ús d'adulcorants amb problemes de salut no s'han realitzat amb un mètode suficientment rigorós per es treure'n conclusions vàlides i aplicables a la població. Tanmateix, el setembre del 2014, un grup d'investigadors va demostrar que l'utilització d'adulcorants artificials podria tenir conseqüències negatives sobre el control dels nivells de glucosa en sang a través de l'alteració del contingut dels bacteris intestinals. Aquests bacteris, presents en el tub digestiu de tots els essers humans, són imprescindibles per al funcionament òptim de l'organisme i la seva alteració s'ha relacionat amb molts estudis amb un risc més elevat d'obesitat i alteracions de la tolerància a la glucosa. La polèmica entre els defensors i els detractors de l'ús dels adulcorants artificials està servida. Es necessiten nous estudis per poder establir definitivament el seu benefici i el seu risc. Ja ho sabeu. Doncs jo prefereixo una mica de res de sucre abans que un adulcorant. Artificial. Artificial. O sigui, què? Per poc que sigui, res, dos grams. Jo tinc sort perquè no m'agrada res dolç. I si no, tornar com abans, una mica de mel. També, la mel és un adulcorant natural. I ara tu, Joan, aviam, què tenim? No, no, no. ara el teu comentari. Ah, val, val, val. Bé, ja que he estat de vacances, vaig llegir una notícia que em sembla que, bé, és del seminari Hora Nova i crec que és interessant i, bé, la faré pública perquè es conegui. Es tracta d'un llibre que es diu La matemàtica de la història. Aquest llibre el va escriure un senyor que ja és mort que era farmacèutic que es deia Alexandre de Olofeu. Bé, llavors, llegiré l'article d'aquesta revista. Un segle després que Alexandre de Olofeu comencés a perfilar la seva teoria sobre la matemàtica de la història, mentre estudiava els darrers cursos de batxiller al Ramon Montaner de Figueres, un documental donarà a conèixer aquest singular personatge que per a les generacions actuals representa poca cosa més que el nom d'un institut de la mateixa ciutat. Nascut a l'Armentera d'Empordà el 20 de febrer del 1903, amb nou anys d'edat ja va venir a viure a Figueres. En els darrers cursos de batxillerat va ser quan va perfilar la idea de la matemàtica de la història. A l'estudiar ciències exactes es va adonar que els fets biològics són fets matemàtics. Les cèdules, les persones, els animals, tots segueixen el mateix procés biològic. Neixen, creixen, arriben a la maduresa, entren en decadència i moren. És una precisió inexorable. Explicava el mes de març de 1957 a la revista Canigó en una entrevista de Josep Maria Bernils Mac en el pròleg del seu llibre que porta per títol precisament La matemàtica de la història que per cert a la biblioteca de Sant Just el tenen, jo l'he llegit, el vaig trobar, el recomano que l'he llegit. Sí, Déu-lo-feu advertia que malgrat els grans progressos de la ciència, l'home no ha pogut fins avui eliminar una catòstrofe com la guerra. Per evitar-la, feia falta el coneixement de la llei biològica que regeix l'evolució dels pobles. Amb l'exposició d'aquesta llei va demostrar que aquesta evolució ha anat obeint a uns cicles matemàtics i a unes fases precises que determinen les guerres i les revolucions i marquen les èpoques inertes dels pobles. Fins avui els homes s'havien llançat inconscientment al precipici que se'ls presentava el pas. D'ara endavant la responsabilitat humana gràcies al coneixement de la llei de la història augmentarà greument. Coneixent les grans catàstrofes que s'apropen i els mitjans per evitar-les esperem que Europa es podrà aturar en el seu camí cap a l'abisme i que per tant aconseguiran de salvar la civilització occidental. La primera edició del volum data del mes de desembre del 1951. Allà ja va anunciar la caiguda de la URSS l'any 51 estem parlant, eh? Imagina't. La reunificació d'Alemanya i la fi de l'imperi espanyol per l'any 2029. De l'imperi espanyol, dius? L'any 2029. Però queda poquet de l'imperi espanyol, no? Això sembla. Sí, bueno, estan de cadència, és evident. Però vull dir que ens queda, no ens queda res. Bueno, de l'any 16, doncs vaig comptant. No, no, no el temps. Dic de l'imperi amb terres. Del que havia sigut amb terres. Cada qual que trigui les seves conclusions. Ah, jo mateix. Sí, sí, sí. Altres prediccions no s'han complert, en va fer moltes, esclar. Però aquest és principal d'Alemanya, que havia perdut dos guerres. És molt curiós, eh? Era inversemblant, com ho va dir-ho, eh? Sí, i tant. Però deixava clara la preponderància dels alemanys a Europa, els quals ja veia com una federació d'estats en els quals França i Inglaterra seran simples províncies d'aquest imperi. Ah, i també alertava del creixement de la Xina fins a esdevenir una potència mundial que amenaçaria l'economia europea. No, doncs aquesta l'encertat i en sabreu més. Aquesta l'encertat de totes, totes, eh? Sí. Bueno, aquest home que és farmacèutic, molt conegut, ja és mort, ja fa un quant temps, també és d'una nissaga de farmacèutics de Figueres que, que, bueno, l'últim em vaig enterrar gràcies a la línia que vaig fer unes gestions i resulta que aquest home que la farmàcia en Martín ara ja no existeix, però resulta, va resultar que va ser alcalde de Figueres l'any 36 al 39 que va estar exiliat igual que el Déu l'ho feu i igual que un altre farmacèutic de Figueres xirau. Els tres homes de ciència molt importants per les seves idees van haver d'abandonar la farmàcia total per unes idees i per estimar el seu país. Això és molt trist. Aleshores, bueno, em faig en raó que es conegui perquè molta gent i jo mateix molta història no ho sabia. Si no hagués estat per aquesta circumstància no ho hagués sabut. Perquè la història abans de temes polítics no se'n parlava. No. I ara se'n parla massa. Molta gent que es van exiliar va ser per... Sí, per idees polítiques. Diré una cosa que tots tres van poder tornar i van poder tenir la seva farmàcia. i van poder encara disfrutar d'això. Bé, doncs. Està quasi 15 anys en l'exili. I alguns van anar i no van tornar. Bé, o sigui que hem arribat ja amb aquest comentari tan interessant a la fi d'aquest programa de buida 60 i més o menys. O sigui, us esperem el proper dimecres però recordeu que el dissabte tornem a repetir aquesta audició. Fins aleshores a tots, molt bona nit o molt bon dia. Bon dia. Senyores, senyors, fins a la propera. Moltes gràcies per la vostra escolta. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Fins demà! Fins demà!