De les pensions i l’article 50 a la Segarra: tramvies de Barcelona, George Sand, Maria Callas, memòria i la “cita prèvia”

Gràcies. Gràcies. Gràcies. I aquesta, qui us parla, la Joana Algarra, estem a punt d'iniciar 60 i més. Encara recordem les manifestacions del Dia de la Dona. I ja hem de comentar el rebombori nacional dels pensionistes en resposta a la carta de la ministra Báñez anunciant-nos que no perdem el 0,25% d'augment de la pensió. O bé, a les paraules del senyor Rajoy, dient que no hi ha quartos per augmentar-nos més. Anys enrere, no gaire enrere, quan patíem la gran crisi, ningú no deia res perquè l'economia era minsa, quasi en deflexió. Però ara que tothom del govern es posa tants monyos, amb que l'economia augmentava en no sé quant tant per cent, com és l'augment per a nosaltres? On està? Abans l'augment anava d'acord, si no recordo malament, d'acord amb l'IRPF, però ara? I a sobre, anunciant que s'augmentaran a les pensions més petites o a les de viudetat, però si es poden signar els nous pressupostos. No sona això a xantatge? M'agradaria que qui dicta les ordres econòmiques pel poble sobirà hagués de passar el mes amb el que cobren la immensa majoria dels pensionistes. Solament això. Ah, i gràcies pel mig cafè al mes que ha augmentat la meva pensió. I que consti que aquesta és l'opinió personal d'una pensionista velleta que només cobra el sobi. Per cert, el senyor Rajoy diu que sempre la Constitució s'ha de complir. Sí. A l'article 50 de la Constitució espanyola diu que els pensionistes han de mantenir sempre el poder requisitiu des que es van enjubilar. Això ho diu l'article 50, però s'està saltant aquest senyor. No, no, però escolta'm, de la Constitució, digue'm tu quants articles es compleixen com Déu mana. Bueno, s'hauríem de complir. Ah, s'hauríem de complir quan aquests punts s'interessa a segons quines finalitats, però mentrestant se les passen a la torera. Però aquest afecta les persones més febles del país, això no pot ser. Exacte. Hauríem de tornar a sortir una altra manifestació perquè es compleixi l'article 50 de la Constitució. No, no, si manifestacions ens sembla que les tindrem i fortes. Bé, doncs mira, ja diem les novetats. Ens sembla que sí. Que algú agafi la idea, punyeta. Sí. I reivindicacions, a banda. Ai, quina manera de llevar-nos. Com si ens hagués rentat amb homo. Blancs, blanquets. Diu el refrany, any de neu, any de bé de Déu. Tant de bo sigui així, que les déus d'aigua estaven molt sequetes i les fons no rejaven amb gaire alegria. Bona entrada de primavera, malgrat els 12 centímetres de gruix de neu tardana a les parts altes del nostre entorn. I ara un aclariment respecte a una notícia apareguda en el nostre polletí municipal. És respecte a la participació de la coral Harmonia en el concert Canta Gran de Barcelona. Hem de dir que aquesta coral Harmonia no és una reunió de veus de gent gran de Sant Just, com expressa la ressenya, sinó, en concret, és la coral Harmonia de l'Associació de Gent Gran de Sant Just d'Esvern, una de les seccions de la nostra associació. Però, aprofitant la benentesa d'aquest aclariment, us convidem a inscriure-vos si us agrada cantar. I si no fos així, us recomanem les xerrades en les que podeu participar. Aquest proper divendres, temes de salut molt importants per a la gent gran, a càrrec de la Mireia Soler Boada, la nova treballadora social de l'àrea bàsica de salut de Sant Just. Serà a dos quarts de sis de la tarda, el mil·lenari. Viacan per Catalunya Avui visitarem les Terres de la Sagarra. Extensos camps de Conreu cobreixen les comes i els turons. I els poblets són illes que el navegant va trobant en aquest mar d'onades suaus de cereals i oliveres. No deixeu de bussar-vos, una vegada i una altra, en un territori de frontera mil·lenari que no s'acaba mai. Amb aquestes poètiques paraules, ens parla Albert Urull d'aquesta terra de la qual visitarem castells, planes, conreus i poblets. Sobretot, el que es valora més d'aquest territori són els castells de la comarca, del segle nou a l'extrem, de voltants de l'any mil als del centre i els de durant el mil cinquanta al sud i a l'oest. Terra de marca tot plegat, frontera i artiga, guaites i guardes, talalles i fossats. Però aquí també hi va haver abans poblats ibèrics, convertits més tard en municipis romans. Cigarra, el Prats del Rei, que donaria nom a la comarca, i sobretot Gesó, Guisona, aprofitant el doll d'una plana insòlita, el cor d'un terreny un tant acumalat, successió infinita de comes i turons. Mai valls profuns ni cims afilats. Això és la Cigarra, en essència. Això, el que s'aniria acumulant dotzenes de pobles, la majoria molt petits i molt propers. Una sola ciutat, Cervera, que del castell passaria a Vilareal, passant després a Intent de Paeria, i que acabaria acollint moments claus de la història del país, com les Cors de l'any 1359, on s'instituï la Generalitat, i com a única universitat del segle XVIII i bona part del segle XIX. Una Cigarra, l'oficial del segle XX i XXI, que va d'ésser tota una altra cosa a cavall entre el ponent i la Catalunya central. Vé-t'aquí que l'altra Cigarra, ara coneguda com l'Alta Noia, amb el centre clar a Calaf i la baixa Cigarra en cap a Santa Coloma de Caral, mantenen viu l'esperit tradicional i veritablement autòcton d'adscripció serranenca, a desgrat de llurs atribucions a altres comarques oficials. La Cigarra, doncs, és una invitació constant a la descoberta, amb la seguretat de tornar-hi moltes voltes i no acabar-se-la mai. A la Cigarra, terra marcada per haver estat frontera durant segles, s'hi va estendre una arquitectura militar, amb torres, castells i eglésies, que constitueixen alguns dels conjunts medievals més sorprenents del país, amb pobles porxats i cases fent muralla. La elaboració ecològica i natural de productes gastronòmics apareix a la Cigarra com una sortida econòmica, coherent amb l'entorn eminentment rural del territori, on els paisatges i els pobles conserven tota la autenticitat. De colors calents i perfums aspres, així hi olora la Cigarra, l'escriptor Narcís Comadira, qui diu que la comarca té gust de perdius amb vinagreta. També té records de la infantesa, històries que li explicaven de petit sobre la creació de la Universitat de Cervera. Avui dia, a l'hora de l'esbarjo, els alumnes de l'Institut Antoni Torroja surten als patis interiors de l'edifici de la Universitat de Cervera, tot recordant que d'ençà de la victòria de Felip V va ser l'única universitat del país. Perquè resulta que Cervera va ser una de les úniques ciutats que se li van... Fogir. No, se li van, a veure, com ho diríem, en castellà, no rendir. Sí, someter. Sí, es va sometre. Es va sometre. Bé, Cervera... Varen tancar la de Barcelona i la van tancar la de Cervera, sí, sí, sí, durant un segle i pico... Del fets del 1714. Sí, sí, durant un segle i pico, només que va funcionar a la Universitat de Cervera. Cervera que s'aixeca per damunt de la vall del riu Dondara i dels bancals, feixes, que envolten els seus camps, mostra al viatger, a un curiós sit, una monumentalitat inesperada en aquesta petita ciutat de la Catalunya interior. Les seves velles pedres ens parlen de les diverses èpoques d'esplendor i de la vida que hi bullia al seu voltant i porta a la imaginació d'aquell que les contempla, a desitjar que totes les històries que s'hi han vestit als seus redors siguin tan autèntiques com magnífics són els seus edificis. cases amb el seu escut, llindes de pedra i majestuoses entrades em fan pensar en la gent noble que els habitava i, traspassant aquell nucli més antic, quedem impressionats davant de les dimensions de l'única universitat que va tenir Catalunya durant 135 anys. l'edifici té una estructura a cavall entre una caserna militar i un palau barroc. En l'època de màxim esplendor va arribar a tenir 2.000 estudiants. Al sud-oest de la comarca, allà no arriba ningú que no hi vagi expressament, hi ha el municipi de Talavera, amb poblets que esquitgen el seu paisatge. El silenci del riu Ondara només l'altera l'activitat agrària. Sortint de l'autovia A2, per Sant Antolí, un quilòmetre de carretera ens du fins a Pallarols, el primer poble de Talavera. Se'ns presenta com a carrer a Llagostat, antic camí de pas de Barcelona a Aragó, que a l'entrada i església de Sant Jaume ens transporta els orígens de l'ordre del temple. Fent ruta arribarem a Montfart, que aquí la carretera es torna camí de bon fer. Seguim fins a Sidit, on viuen pocs veïns. Per entrar-hi creuem el riu d'Ondara just després del seu naixement, a la partida de Bordell. Bé, aviam on tenim. Un tret característic que es contrasta en aquesta zona de l'Alta Segarra és que aquí, als edificis, en lloc d'estar fets amb pedra de sauló que permet filigranes, com si fos plastilina, que és el cas de la Universitat de Cervera, aquí les construccions són de pedra petita, dura, escardelenca i ingobernable. En certa manera, la pedra ens parla també d'una manera de ser i de viure. Arribem a la carretera que va de la Penedella a Santa Coloma de Caralc, damunt d'un petit turó hi ha Bellmunt, poble de frontera. Fent tres passes en el lloc adequat, posem el peu a les províncies de Lleida, Barcelona i Tarragona. Baixant de Talavera, arribem al poble de Padia. El carrer de la Santa Creu ens porta fins a l'església que hi dona el nom de la Santa Creu. A la Sagarra, com jo hem dit abans, és una terra marcada per haver estat frontera durant segles. S'hi va estendre una arquitectura militar amb torres, castells i iglècies que formen alguns dels conjunts medievals més sorprenents del país, amb pobles porxats i cases fent de muralla. Qui visiti la Sagarra trobarà castells per a tots els gustos, des dels abocadors ruïnes del castells de la vall del Llobregós fins al castells palau del segle XVI, com l'imponent castell de Montcortès o bé els de Ranyó i castell Maià, que integra la nova estructura, elements de la fortificació primitiva com la Torre de l'Homenatge. L'urbanisme d'aquests poblacions conserva també un arrelat caràcter medieval amb places porxades com el magnífic exemple de la Saneuja, sens dubte una de les més elegants. De fet, l'arquitectura religiosa de la Sagarra també està determinada per la presència de castells que configuraven la frontera, per la qual cosa el romànic a la Sagarra és abundant, per bé que poc conegut, des d'edificis singulars com l'antic senobi de cellers passant per esglésies com la de Palagalls, El Llor, Guspí o Pallerols. Així doncs, en una zona de caràcter defensiu, les esglésies haurien tingut un important paper repoblador i avui completen el magnífic testimoni del passat medieval en aquest territori encara per descobrir. I fins aquí aquesta breu visita a la Sagarra, una comarca per descobrir, tal com acabem de comentar. Llàstima que la neu que la van blanquinar ahir no duri gaire temps perquè realment era un espectacle preciós. Llàstima que la How many roads must a man walk down Before you call him a man Yes and how many seas must a wife does there Before she sleeps in the sand Yes and how many times must the cannonballs fly Before they're forever there The answer is blown in the wind The answer is blown in the wind How many times must a man look up Before he can see the sky Yes and how many years was one at hand Before he can hear people cry Yes and how many days will it take to hear Ninjos, ninjos guapos. La cançó és preciosa. Sí. Ens recorda una època molt de la nostra joventut. Sí, però ara hem d'escoltar les curiositats de la nostra lina. Ah, bueno, aquí anem una mica més i toquem de peus a terra que no tocarem perquè pujarem als tramvies. Ah, guai, guai. Us en recordeu que Barcelona anava augmentant? Quins, quins? Els de cavalls o els altres? Ja ho veurem, ja ho veurem. No anem de pressa que ara no es pot anar de pressa. Diu, una mina de carbó inspira els primers trens i també tramvies, ja sortirà, eh? Diu, el tramvia va ser sens dubte el transport públic amb itinerari fix més popular del segle XIX. Les vagonetes de les mines de carbó que es desplacen sobre els riells són l'origen de la concepció del tramvia a Anglaterra. Però serà l'enginyer francès Alphonse Lluvat 1799-1866 que inventarà el riell adequat fet amb ferro i acer. I així, a 1852, s'instal·la el primer tramvia amb tracció animal i el seguirà a Londres en 1858, a Ginebra en 1869 i a Madrid en 1869. Barcelona no ignora l'invent i amb l'empenta dels ingeniers Vila i Rafael de Luna en 1864 es presenta el projecte d'un tramvia doble de les Dràssanes a la Gràcia. Era un vehicle en capacitat per uns quants viatgers amb l'imperial que és el nom que rebia el segon pis obert al sostre de la cabina i estirat per cavalls. Havia de recórrer un trajecte de 7.000 metres entre el Pla de la Boqueria i Giusepets. El tramvia es va inaugurar el 26 de maig de 1872 al Passeig de Gràcia a les 4 de la tarda amb una gran festa popular. I aquí faig un incís que el pobre Gaudí com anava tan despistat com simple doncs mira, un tramvia el va agafar. Bueno, continuem amb els tramvies. Diu El vapor transforma els transports. En 1877 es produeix una altra gran fita. S'inauguren els primers tramvies a vapor. Era un vehicle molt espectacular que constava de locomotora i tres vagons. Un de primera classe. Allà anàvem nosaltres, no? I dos de segona. No! Els de segona perquè eren més baratets. Vale, vale. davant dels ulls meravellats dels ciutadans apareixien els nous invents amb una velocitat vertiginosa per l'època. Havien viscut més de 1.800 anys en una ciutat vigarrada, densa, insalubre i sobta i de sobta el món s'expandia i creaven meravelles que ells podien celebrar. imaginem llavors la revolada que va produir el tramví elèctric que s'engega en 1895. El farmacèptic i filàntrop Salvador Andreu crea en 1898 la Societat Anònima del Tibidabo. L'empresa ha de servir per urbanitzar la muntanya en el seu vessant més pròxim a la ciutat. Perquè pugui accedir al cim del Tibidabo d'una manera ràpida i fàcil es projecta connectar la muntanya amb un servei de tramvia i funicular. I el 1901 s'acaba l'avinguda del Tibidabo i aquell mateix any s'inaugura el primer funicular d'Espanya. El funicular consta de dos vagons en capacitat per 80 pesatgers i recorre una distància de 1.800 metres en 8 minuts. El punt de partida del funicular era l'actual plaça del doctor Andreu anomenada així en honor al seu impulsor. I per arribar al peu del funicular s'hi va instal·lar un tramvia ja elèctric. Era el tramvia blau que recorria 1.200 metres per l'avinguda del Tibidabo. I tant. Ara no el podeu agafar perquè l'està en restaurant, eh? Això diuen. No sé si el tornaran a posar en marge. crec que sí. Sí, perquè és com una atracció turística. És emblemàtic. I un altre dia explicarem més coses de Barcelona fins que arribem a aquest tramvia que vol anar a enganxar des d'una banda a l'altra. Tenim una mica de discussió. Jo recordo haver agafat els tramvies que pujaven pel carrer a Arribau els tramvies que anaven així. Tots, tots. I que anaven i el 29 al circunvalació el van treure perquè no podia ser perquè no podia ser i era el més el més no contaminant i després s'ha omplert de cotxes i ara tornen a sortir el tramvia bueno, vale, Titus després anirem amb diligència a tu si anem per aquest camí feien massa soroll clar bé mira, escolta mira, per soroll les màquines que foraven i tot això perquè ara aquests dies hi ha el carro que passes recollint les i tant les deixalles de totes maneres senyors el soroll és molt contaminant ojo i tant que inclús pot produir una una malaltia malaltia no va broma això ja està més que tot produeix molt estrès estrès sí, sí no, no inclús úrcera d'estómago no va broma mare de Déu no va broma això està estudiat i ara senyors ens n'anem per les coses que són una mica foscas foscas sí que tenim esoterisme ara sí no, no però escolteu ara aquí surt en aquest llibre que jo a veure si està ui sí surt la paraula de la de la com si diguéssim l'actriu o la o la caràcter no és com se diu el personatge no? jo ho diré tal com està escrit eh ojo que ningú digui que sóc mal parlada vale si ella parlava malament no, no jo diu aquesta és la caça de les ànimes diu nom ben original tantes n'hi havia hagut a Barcelona que la veu popular l'ha anomenat d'aquesta manera aquesta caça de les ànimes de la qual existia en aspect de les qual perdó de les qual hi siguen espectres descarnats i fantasmes de fum que suraven uns instants en l'aire abans de desaparèixer es trobaven clavada al vell mig de l'anomenat hort d'encaravent a la primaria del segle passat que suposo que serà de fa dos segles no i encara que sembli difícil d'imaginar encara existia al carrer de la Cera a l'antic camí de Montjuïc horts més o menys conreats o més o menys abandonats la caça de les ànimes era un casalot d'aspecte d'aspecte rural que s'enronava silenciósament enmig dels camps murs densos i nus descolorits pels temps fustant podrit per les moltes pluges que havien entomat finestres negres de foscor com els ulls secs dels quals haguessin buidat la nineta i en nits de vent el picar de portes i finestres que s'esfondraven envahia d'humitat i de corquin se sap que la seva darrera inquilina va ser una dona molt depravada una pagessa que venia al mercat de la boqueria coneguda amb el nom de recollons per això us dic que jo les recollons les coses tal com són les recollons estaria per cert que durant la fatídica nit de la crema de convèncer l'any 1835 les recollons es llençava al carrer amb els revolucionaris i amb una pinta de fines pues anava traient els ulls a tots els farares moribunds que trobava pel racó de la qual cosa es llactava obertament davant dels seus veïns per un temps després les recollons va ser presa d'un estrany mal els símptomes del quals els metges no sabien identificar terrors suors freds angúnies deliris i atacs d'histèria en un d'aquests deliris es va tirar el pou de casa seva i allà va ser on la van trobar la justícia dies més tard quan els veïns van començar a queixar-se dels estranys sorolls i les misterioses fumarades que sortien de l'interior de la casa és fàcil col·legir que aquestes ànimes que li donen nom no són altres que els dels fares que la depravada recollons va torturar cruelment els quals van tornar en forma d'espectre per venjar-se de la donota però però fossin quins fossin el cas és que malgrat retirar el cadàver del pou i tancar la casa amb pany i forrellat mentre es va mantenir d'enpeus cada nit sortien de les seves finestres espectres descarnats i fantasmes de punt que suraven un instant en l'aire i desapareixien mira com disfruta aquesta dona com li agraden els fantasmes mare de Déu puja puja música que si no fantasmagòric música Bona nit Bona nit Recordem encara les celebracions del Dia de la Dona durant tot aquest mes de març. Manifestacions i actes en moltes localitats d'arreu de l'Estat i sobretot a la ciutat de Barcelona, que van sorprendre fins i tot a les entitats organitzadores. Nosaltres, en aquest espai de biografies, hem volgut recordar algunes de les dones que, havent nascut molt avançades al seu temps, són figures destacades en l'època que els hi va tocar viure. La setmana passada vam recordar a Santa Joana d'Arc, heroïna de l'edat mitjana, francesa. Avui us oferim uns trets biogràfics d'una altra dona, també francesa, però més a prop del nostre temps. Aurora Dupin, més coneguda pel seu nom literari, Georges Sand. Els molts llibres, centenars d'articles i col·laboracions amb la premsa que va escriure no li van privar de viatjar, tenir diversos amors, cultivar amistats molt importants i, des de la seva òptica feminista, participar activament en la agitada vida política francesa durant bona part del segle XIX. La seva infantesa va estar marcada per l'adversitat, malgrat haver nascut en una família molt ben situada econòmicament, ja que el seu pare, a banda de les seves possessions, era un important militar de les tropes napoleòniques, destacat a Espanya durant la Guerra del Francesc. Ella havia vist la primera llum a París, un primer de juliol de 1804. Quan tenia quatre anys, va perdre en poc espai de temps el pare d'una caiguda del cavall a Espanya i un germà nadó de pocs dies, cosa que va ocasionar que la mare la deixeix a càrrec de l'àvia paterna, a Nohart, a la finca de la família, ja que era molt difícil viure a l'ombra de la sogra, a canvi de rebre una pensió econòmica de per vida. Totes aquestes adversitats van fer de l'Aurora una nena depressiva i inestable, a la qual el seu preceptor, el clergue René Dichards, es va encarregar de formar i enfortir. Ell no li va permetre mai romandre inactiva. Li feia llegir els molts llibres que contenia la completa biblioteca de la família. A través d'aquestes lectures, ella va contactar, sobretot amb la filosofia i els clàssics, ja que als 12 anys ja llegia a Homer. També li va recomanar molt exercici, sobretot muntar cavall, aconsellant-li que vestís pantalons per evitar perilloses caigudes, vestís masculins que va aplicar en altres moments de la seva vida. Quan va fer els 18 anys, uns mesos després de la mort de la seva àvia, es va casar amb el baró Casimir Didevant, per consell de l'entorn familiar. Del matrimoni van néixer dos fills, el Maurís i la Solany. Però el matrimoni va durar a dures penes 10 anys. L'Aurora va marxar a París, on va conviure amb la periodista Jules Sandó. Amb ell va col·laborar escrivint articles pel diari Le Figaro i també una novel·la Rosa Blanys, que es va publicar amb només el nom de Sandó. La col·laboració no va durar gaire. L'Aurora es va independitzar i a partir d'aquell moment va signar les seves obres i escrits amb el nom de Jorsan. Amb aquest nom va publicar Indiana, la seva primera novel·la, en solitari, que els crítics van catalogar com una alegació contra el matrimoni i una dura eret crítica social. Contra els costums del seu temps, Jorsan vestia pantalons, fumava i publicava novel·les. Desafiava els perjudicis tant en el terreny literari com en el personal. Li van criticar molt agrament la seva amistat amb l'actriu Marie d'Orbal. Les idees de l'amor lliure, sense convencionalismes, que va preconitzar a França la revolució de finals del segle XVIII, anava molt d'acord amb el seu caràcter lliure, sense complexos. L'any 1836 es va divorciar del seu marit, el baró Casimir Dutemont, divorci que va resultar pioner en el seu temps al marcar jurisprudència a França. Va aconseguir que el marit li tornés l'administració de la Hissenda i les propietats que eren absolutament seves i que el baró gestionava incorrectament. En l'any 1848 va participar en el Comitè Central de la Revolució, defensant la república i els drets inalienables de la dona. Després d'aconseguir el divorci, Joan Chant va dividir el seu temps entre la residència de París i llargues estades a la finca familiar de Noant, on organitzava grans ballades artístiques i culturals. En elles van participar grans figures del seu temps, el compositor i pianista Fred Lys, l'escritor Honoré Balçac o el pintor Eugène Delacroix. En amor va ser apassionada i fidel, va estimar profundament i durant molt temps a tres homes, que no gaudien de bona salut i a qui va cuidar tendrament durant el temps de la seva relació. El poeta romàntic Alfred de Musset en qui va viatjar a Itàlia, bussejant, buscant, perdó, una millor temperatura. Més tard, el compositor i pianista Frederic Chopin, amb qui va viure cinc anys, durant els quals van passar una temporada el 1838 a Mallorca, buscant el clima mediterrani. Els acompanyaven dos fills d'ella. A Vall de Mossa es conserva la casa-museu del compositor Chopin amb el seu piano i les partitures, encara a punt que algú s'hi segui i toqui aquelles poloneses, aquells balsos. Però es van equivocar respecte al clima, que va ser terriblement desapecible i, a més a més, van topar amb la incomprensió dels naturals de l'illa, amb el comportament d'aquelles persones tan diferents d'ells, van marxar molt decebuts. Potser amb qui van conviure més anys va ser amb Alexander Monçó, un gravador de cuir a qui la tuberculosis de 1849 morir i va deixar tots els seus béns al fill de George Saint-Morís. Durant els anys 40 del segle XIX, ella s'interessava intensament pel socialisme que defensava Pierre Leroux, amb qui fundava la revista La Revi Independent. Ella creia de tot cor que la revolució social devia acompanyar-se d'una profunda transformació política per la qual cosa van aprofundir aquestes idees en tots els seus escrits a favor de la causa republicana. del segon imperi de Napoleó III va abandonar la seva activitat política i escribiria el llibre titulat La història de ma vida. Solament la mort va troncar la seva tasca literària, incessant i contínua, el 8 de juny de 1876. Una oclusió intestinal inoperable va marcar el final de la seva vida a Noant. Aurora Dupeng Georges Sand tenia 72 anys. La història de ma vida Música per gaulir Avui escoltarem a la gran Maria Calas, veu única i inigualable, inconfussible, plena del dramatisme interpretatiu que a més a més era el reflex del seu propi dramatisme de la seva vida. En una carrera breu però espectacular, Maria Calas no solament va obtenir els més grans èxits com a cantant d'òpera, sinó que va aconseguir una reputació llegendària com a prima dona. El teatre la va adorar el públic que va ser fan incondicionar el seu. Va ser la deessa que es permetia trencar amb els empresaris dels teatres líriques i pelejar-se amb els rivals i informar un escàndol per motius molt senzills. Però tot se li podia perdonar a l'escoltar les àries que ella cantava d'aquella manera meravellosa. Tothom està d'acord en que la seva musicalitat i la seva profunditat d'interpretació Maria Calas no va tenir rival. Cal recordar-la tot un dint de la interpretació que va fer en el seu moment de la dolça ària O mio babino caro de l'òpera Gianni Schicchi de Giacomo Puccini. L'acompanya l'orquestra del Teatre de l'Escala de Milà dirigida per Víctor de la Sabata. Un mio babino caro Mi piace bella e bella Andare in Porta Roma A compararla dentro Si, si, ci voglio amare Mi sentar-la A sentar-la Andare in Porta Roma A trese un monte vecchio Ma per portar-mi in arco Mi streparé Mi streparé Porvento Mi streparé Porvento O Dio Porvento Porvento Porvento Mi streparé Mi streparé Mi streparé Mi streparé Mi streparé Mai . Fins demà! Fins demà! Fins demà! Capacitats de memoritzar, concentrar-se i de recordar exigeixen que les cèl·lules del cervell estiguin perfectament nutrides i a més disposen d'un plus d'energia quan les sotmeten a situacions que requereixen sobretot el rendiment. Nombrosos estudis han demostrat la importància que determinats nutrients fonamentals per al bon desenvolupament del cervell com són els fosfolípids, els fosfatidilcolina i el fosfatidilserina, determinats àcids grassos com l'EPA i el DHA. Són aminoàcids essencials i oligoelements del fosfor i determinats antioxidants. Tots ells compleixen diferents funcions que contribuiran a mantenir i maximitzar les nostres capacitats cognitives. Hi ha nutrients que poden ajudar-nos, entre ells destaquen els fosfolípids i el fosfor d'origen orgànic, com són els que procedeixen de la lechaza de peix i a més a més de ser una font natural d'aquests nutrients indispensables per tenir una bona memòria. Ens aporta també altres nutrients com el magnesi, el potassi, el zinc, el selenic, la vitamina E, el complex B i els àcids grassos de la cadena llarga com el DHH i l'EPA, constituint un veritable concentrat d'aminoàcids essencials. La presa d'aquests suplements nutricionals asseguren un còctel de micronutrients de fàcil assimilació i gran biodisponibilitat, el que permet notar els seus efectes de forma gairebé immediata. D'altra banda, els antioxidants que procedeixen del concentrat de fruits d'arc groc ens aporten diferents molècules de quercitina, carotenoides i vitamina C i ha demostrat científicament el seu efecte neuroprotector que protegeix les cèl·lules neuronals i els estrès oxidatius o radicals lliures oxigenats. Gràcies a la seva poderosa acció antioxidant, el que contribuirà a protegir la nostra memòria i, en definitiva, la nostra salut cognitiva. Molt bé. Molt bé. Però ara, tot això traduït en aliment, quin s'ha reduït res? Perquè amb tant de fòsforo, jo no sé... Tota la sí, els aliments que tinguin fòsforos. Sí, per dir-ho, carotenoides... No, carotenoides, sí, perquè mira, la pasta naga té un carotenoide, que dius. Sí, és un carotenoide o qui sigui. Ah, per potenciar les nostres capacitats cognitives hem de protegir la nostra memòria, s'ha referenciat també l'ús de l'extracte de gingovilova. Ah, sí, això ara està molt de moda, sí. Ah, mira, per conè... Ah, no, això no ho entenem, eh? Gingovilova, conegut per les seves propietats sobre el sistema circulatori, que extrapolen també a la circulació cerebral. L'extracte d'aquesta planta ens ajudarà a optimitzar el rec sanguini cerebral i ens proporcionarà també la seva acció neuroprotectora, capaç de millorar la memòria i el procés cognitiu en persones sanes. Molt bé. Molt bé. No, però de totes maneres, de totes maneres, és veritat que a vegades quan un es diu Ai, caramba, no entrem ja en cap patologia, eh? No, no. És una cosa natural. Natural. Si amb l'orina es detecta que tu tens una pèrdua gran de fòsforo, que no són llumins, ojo, que consti, doncs aleshores sí, es té que fer, perquè la memòria se'n ressent moltíssim. I a la memòria no és potser en peix i coses d'aquestes. També la tens, la memòria també la tens que cultivar. Sí. Sí, però a vegades... Que no s'escapi. No, però a vegades se'n va, vull dir, a vegades tens. I tant. El mateix que deiem abans allò del manés i d'una sèrie era... I el seleni. Sí, i el seleni per les ungles i per totes aquestes mandangues. Mandangues no, ungles. Ah, ungles, val. Sí, sí, sí. Però no, clar, com que té paraules una miqueta així molt tècniques, és una mica potser difícil. No, no, però en tot també hi ha d'haver els fosfatats. Sí, això mateix. Però tiene que ver con los que ponen les coses para mejorar el terreno, eh? Hombre, sí, ¿por qué no? Sí, ja, ja també, sí. ¿Por qué no? Per això per referència amb aquest ús de l'extracte de gingo biloba. Això mateix. O sigui que ja et donen una sortida amb algun ajut. Ajut. Clar, clar que sí. Alguna ajuda. Bé, doncs, ara, Joan Maria, aviam, quin reportatge ens has portat aquesta setmana? Sí, doncs mira, parlaré de la cita prèvia. Ah, ah. Carambes, molt bé. Darrerament, moltes empreses privades i organismes de tota mena, tant del govern central com de l'autonòmic, han posat de moda el sistema de la cita prèvia, per la qual cosa s'ha de trucar al telèfon que t'indiquen per demanar dia i hora perquè et puguin rebre i atendre. Un exemple real. Truques al número de telèfon de la cita prèvia que t'han dit. Et surt un contestador automàtic. Que et demana a quin idioma vós emprar? Castellà marca l'1, català marca el 2. Una vegada has contestat a la pregunta, segueix. Ara marca el codi postal del teu poble. Després el teu número i lleta del carnet d'identitat. Si tot ha anat bé, el contestador automàtic et dóna dia i hora i un número de localitzador per poder anar a l'oficina per atendre la teva demanda. Ara pregunto. De veritat tothom se sap de memòria els dades que demana el contestador? Intublieixo que no. Farà falta, doncs, anar a casa i trucar des d'allà una vegada tinguis les dades a la teva disposició. A vegades diu, vuelve a repetir, no l'hemos entendido. I has de tornar un altre cop. Bé, és frustrant, aquí hi vaig. Un altre problema afegit. Si el dia i l'hora que et dóna la màquina no et va bé, com li dius a la màquina per canviar-lo? Això mateix. El més greu és que si t'adreces a l'oficina i penses que t'atendran sense cita prèvia, vas llest. No és així. Encara que no tingui cap client per atendre en aquell moment, et demanen que facis el favor de demanar cita prèvia. Tinc experiència personal del que dic en dos organismes estatals. I, si bé, m'agradaria pensar que són dos casos excepcionals. No, no, no són excepcionals. Que no passen normalment. No, no, no. Queda palès... Són corrents. Queda palès que no hi ha prou en facilitar als funcionaris les noves tecnologies. perquè puguin treballar amb més eficiència. És a dir, fer les coses bé. És evident que falla el sentit comú i, per tant, no s'assoleix l'eficàcia requerida. El resultat és un mal servei al ciutadà. Una última reflexió. Quan s'implanta un nou sistema que se suposa és per millorar l'atenció al client, s'ha d'implantar també un seguiment express a COC per estar segur que millorem el servei a les persones. Per acabar i per deixar ben clar que el problema no és la cita prèvia, sinó les persones encarregades d'emprar-lo. L'exemple de bon funcionament el tenim al cap de Sant Just, per les extraccions de sang. T'adonen cita i hora, que pots canviar el teu ús. El dia acordat, quan arribes a una infermera, revisa els teus documents i et dona un número. I en poca estona t'atén. Aquest sistema, complementari a la cita, dona una rapidesa, fluïdesa de servei extraordinària. Assolim d'aquesta manera l'eficàcia requerida i la satisfacció dels pacients. Enhorabona al cap de Sant Just. No, no, tens tota la raó, eh? Et felicito perquè és veritat. I tant. Jo vaig anar fa dos dies. Sí, tu vas al cap i verdaderament, tal com està, no veus aglomeracions, no veu res, està tot molt ben organitzat. Jo de petit a casa meva i de l'escola em van dir que sempre has dit la veritat. Sí. I de mentides en tinc molt poques i sempre ho procuro a fer. Sí, sí, no, no. Sí, sí, sí, no, no. O sigui, jo no havia tingut ocasió d'anar-hi i realment va ser entres en un despatx, deixes els papers, et donen el número, surts i de seguida t'atenen. Sí, sí, sí. Nada. Bueno, quan una cosa és bona s'ha de dir. Esclar. Esclar, perquè si només dient tot lo dolent, perquè normalment les notícies te donen lo dolent. Sí, no, no, no. Jo crec que si la cosa és bona també s'ha de saltar. I a més si la tenim aquí al poble, si la tenim aquí al poble... Funciona, gràcies a Déu. I per nosaltres funciona molt bé. Molt bé. Així com quan has d'anar a Vellaterra, a Cornellà, és una mica difícil, clar que tenen moltíssims pacients. Però una revisió posada amb urgència li van donar el 5 de maig. Clar. O sigui, imagina't ja... Urgent. A vendre directament, no m'ho rossat la Rambla, tu. Sí, és clar. Estem parlant d'oftalmologia, senyors, per la deducció de lo que diu la senyoreta. Per la deducció. El garra. Sí, sí. I tant. I un pànic i despalpentes. Ah, i quan detonen ja l'horari. Això des del mes de desembre. Ja, ja, ja. Hombre, ja t'hi pots morir. No, no, ja t'hi pots morir. Vull una miqueta de música, sisplau, que ja ens n'anirem. No, ja t'hi pots morir. No, ja t'hi pots morir. Bé, aquesta sintonia ens indica que ja hem arribat a la fi del programa 60 i més. Ah, sí, accidents, sí. Sí, i els accidents se'ls deixarem per la setmana que ve. I això que aquest viatjant ja l'hem fet. Sí, home, avui sí, hem anat a... A la segarra. A la segarra. A veure si per com fos furia. Déu, és com ja a mi se m'havia passat. Això dels accidents, ara he llegit que a França, val el primer de juny, les carreteres secundàries, és a dir, les que van en dues direccions, passaran de 90 km per hora a 80. Hi ha hagut un fullon molt gran. No sé què passarà. A més a més, escolta'm, són molt, molt exigents amb les multes, eh? Pobre de tu que et passis. I ho dic perquè el meu fill anava amb una companya per agafar un avió, no sé què, no me'n recordo el què, i escolta'm, els hi van fumar una multa que no sé si valia la pena haver perdut l'avió. Sí, sí, sí. Ui, amb això de retirada de carnet, amb amenaça de retirada de carnet, jo el que sigui. Bé, doncs, hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més. Senyores, senyors, moltíssimes gràcies per haver-nos escoltat. I bé, també a vosaltres, a tothom, moltes gràcies, l'Ina, Montse, Joan Maria, la setmana entrant fem vacances, no? Doncs no ho sé, no ho sé. Depèn, m'ho pensaré i ho parlarem amb el Carles, ara. Depèn, igual no en fem de vacances. Nosaltres és que els jubilats tenim que treballar. Això mateix, perquè si no, no cobrem la paga. Paguin la pensió. Senyores, senyors, fins o bé dissabte, que tornarem a fer en segona audició aquest programa d'avui, o bé fins dimecres vinent. A tots, molt bona tarda. O molt bon dia. La propera. Fins la propera. Fins la propera. Adeu-siau. La ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Just, 98.1. El Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Soc una urbanita, ho reconec. Sí, sí, jo també soc molt urbanita. Acompañada. es viktigt. Fins la propera. extendente.