De l’humor del W.C. a la il·lusió i el bon català: agenda local, cultura (Vol Ras, Jordi Savall), Montseny i biomassa a Collserola

Fins ara! 60 i més o menys. Ja tornem a ser en dimecres, el dia de la setmana en què Ràdio d'Esvern ens dona veu a un grup de persones que intentarem fer abusaments aquests minuts que van des de les 8 i 6 minuts fins a les 9 del vespre. Des de la seva primera audició, 60 i més, ha comptat amb col·laboradors de més de 60 anys, donant la raó al seu títol. Però, a partir d'aquesta temporada, hem afegit allò que en castellà es diu una coletilla. Per què? Perquè amb nosaltres tenim, el Joan Girivella, un noi de 16 anys que ha fet que el nostre programa sigui intergeneracional. Ell ens donarà la seva visió sobre els temes que tractem, cosa que pot ser molt interessant. També tenim uns nous col·laboradors, ja que el nostre company i amic, en Pere Oliver, té unes noves activitats i no pot ser amb nosaltres. Però ara som més en l'equip. L'Alina Santa Bàrbara, avui no ve la Montse, ja veurem si ve més tard. En Joan Maria García Puigdeball, que cadascú aporta les seves idees, les seves opinions i les seves aficions, juntament amb el Joan Girivella, al qual dono les gràcies per la seva col·laboració. També moltes gràcies al Carles Hernández Rius, que posa música i cuida de la part tècnica. Dit tot això, qui us parla, la Joana Algarra, diu endavant 60 i més i menys. , ja, endavant 60 i més. Vinga, endavant, Joan. El 30 de setembre és el 273è dia de l'any del calendari gregorià i el 274 en els anys de traspàs. Queden 92 dies per finalitzar l'any. El 30 de desembre de 1910, a Sabadell, neix Josep Torrella i Pineda, escriptor i historiador català, crític de cinema i teatre després de la Guerra Civil del 1936, escrivi, entre altres publicacions, els llibres El Cinema Amateur Espanyol de 1950 i Crònica i Anàlisis del Cinema Amateur Espanyol, 1965, Fou confundador i director de la revista especialitzada en el cinema amateur, Otro Cine, a més d'algunes obres de teatre català infantil, i presentar als Jocs Florals de 1931 el poema Pobre Ocelleta Arraulida. Un 30 de desembre de 1914, a Sabadell neix Antoni Llong i Gambús, industrial tèxtil i alcalde sabadellenc. Antoni Llong té una plaça dedicada a la seva persona al centre de Sabadell, just sobre l'estació del tren de Sabadell centre de Renfe i al costat de l'estació d'autobusos. És un punt de trobada de moltes persones i també punt de partida de mobilitzacions i manifestacions que recorren el centre, com per exemple la manifestació alternativa del primer de maig. La plaça Antoni Llong va s'inaugurar de l'any 1976, menys de dos anys després de la mort del que va ser alcalde. I ara, seguidament, passarem a repassar les activitats. El dia 1, marxa per la gent gran al Delta del Llobregat, a les 9 hores del matí des del Parc del Parador. Visita guiada al Delta del Llobregat i observació d'aus, recorregut de dues hores. Cal portar esmorzar, calçat còmode i repel·lent per a mosquits. Activitat gratuïda, gratuïta i inscripcions al centre social al mil·lenari. Ja està? No, segueixo. El dia 1 també podem trobar el curs bàsic de fotografia, des de les 7 de la tarda fins a les 9 de la nit, a la bagoneta. Adreçat per a persones interessades en iniciar-se en el món de la fotografia o en millorar les teves habilitats tècniques i artístiques. Història de la fotografia, conèixer la teva càmera. Sessions presencials, apunts, escrits i sortides pràctiques. Curs d'octubre a desembre. Sessions de dues hores de la setmana. Dijous de 7 a 9 de la nit i divendres d'11 a 30 a 1 a 30. El preu és de 75 euros. Els socis de 50. Per a més informació, el telèfon 696-451-127. Torna'l a repetir, perquè els telèfonos costa molt d'agafar. 696-451-127. Organitza l'Associació Fotogràfica de Sant Just. Ara passem al dia 2. Curs de Photoshop començant de zero. A les 2 del migdia, a l'Escola d'Arts Gràfiques Antoni Algaró. T'apassiona el món del retoc fotogràfic? Aquest curs està adreçat a persones sense coneixements previs de l'Escen Gràfic, que volen completar la seva formació amb el domini del programa de retoc fotogràfic més utilitzat del món. Del 30 d'octubre al 12 de febrer de 2016. Sessió informativa, el 23 d'octubre, a les 2, amb un preu de 100 euros. Socis de l'AF Sant Just, 75 euros. És un curs impartit per Víctor Murillo. Per a més informació i inscripcions, a www.afsantjust.com. Organitza l'agrupació fotogràfica de Sant Just. I el dia 3 trobem Valldiscoteca per a persones amb discapacitat intel·lectual. A les 5 i mitja de la tarda, al Centre Cívic Salvador Espriu. I també el dia 24, organitza Esproceat i l'Ajuntament de Sant Just. Sí, ho fan dos cops al mes, és veritat. Bé, ja ho està. Bé, ara parlarem una mica d'informació també dintre de les activitats del Centre d'Estudis Sant Justencs. dins el marc de les Jornades Europees de Patrimoni. Divendres 9 d'octubre, a les 17 hores, a l'Avinguda de la Indústria 14, visita guiada a les instal·lacions del taller d'arquitectura Ricard Dubofill. Divendres, igualment dia 9, a les 19 hores, a la Sala Isidore Consul de Can Ginestà, Conferència sobre el Patrimoni Industrial a Catalunya, al Baix i al Sant Just d'Esbert. Impartida per Rosa, Serra i Roters. El dissabte 10 d'octubre, a la Rambla de Gran 270 de Terrassa, visita guiada al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Sortida del parador a les 10 hores amb autocart. Preu dels socis, 12 euros. No socis, 15. Tot inclòs. Places limitades per ordre d'inscripció a l'estanc Vila Bona Vista 57. Bona Vista 57 Bona Vista 57 Bona Vista 57 Passarem a explicar aquelles coses que es fan gràcia i que l'altre dia parlava que em farien una historieta graciosa. És una curiosa història que ens ha semblat això, preciosa. Comença, Lina. Una família anglesa, el senyor Mr. and Mrs. Preston, passava unes delicioses vacances a Escòcia. En un dels seus recorreguts van descobrir una bonica caseta de camp, un cottage, com ells diuen. Enamorats de la caseta i pensant en les vacances de l'any següent van buscar el propietari, que va resultar ser un pastor protestant. Aquest va estar d'acord en llogar-la. La senyora Preston, que li va enllogar la caseta pel proper any. Amb la visita ens va passar per alt les condicions del WBC. Water close, en anglès. Desitjaríem veure l'emplaçament dintre del perímetre de la casa. El pastor protestant, que ens sembla que desconeixia el significat de les sigles, va doble fer o potser 120... No, no, o potser no. Ah, perdó, perdó, perdó. I ha de dir-ho que això no quedava gaire bé. Va creure que es referia a la capella on es feien les celebracions de la seva religió. I es deia Wells Chapel. I va respondre de la següent manera. Benvinguda, senyora Preston. Tinc el gust d'informar-la que el lloc del qual demana referències està a uns 12 quilòmetres de la casa. Cosa que és molt molest, sobretot si es té el costum d'anar-hi molt sovint. Per algunes persones, però algunes persones em porten el dinar per romandre'n el lloc tot el dia. Algunes van a peu. I d'altres? Entran via. I d'altres? Entran via? Sí. I d'altres entran via? És que senyors, oients, estem aquí una mica improvisant una mica, eh? Sí, perquè com la història és graciosa, mira, per sobre. O sigui, s'ha d'arribar a temps al WVT. Sí. Hi ha un lloc per 400 persones, comodament assegudes. i 150 d'empeus. Els seients són forrats de bellut vermell. I ha instal·lat un aire condicionat per evitar sufocacions. Això. Es recomana arribar amb temps per agafar tor. La meva esposa va afegir, va afegir, va afegir, perquè temps enrere va haver d'esperar tota l'estona d'empeus, mentre es feia l'acte. Als nens els adonen unes fulles de paper que l'han de retornar perquè aquests continuïn en ús durant tot el mes. Hi ha fotògrafs especialitzats que fan fotografies des dels diversos angles, que més tard són publicades en el diari local, a la secció de vida social, per la qual cosa el públic lector pot contemplar detingudament l'actitud de les altres personalitats en moments tan humans. I tant, i tant, humans. Bé, no cal dir que els senyors Preston, d'Anglaterra, van quedar esturats davant la resposta surneguera del pastor protestant. I van decidir no llogar el gotatge per evident dificultat d'accedir a un lloc tan indispensable per l'ésser humà, com és el WVC, o sigui, el Watt Closet, o sigui, la cambra de bany. O sigui, imagineu-vos. I arrel, precisament, d'aquesta historieta, que té un poquit d'humor inglès... Sí, muy inglés. Aleshores, el Joan, el Joan Maria, resulta que ha escrit una coseta que també té la seva gràcia. Aviam, què ens has escrit? Bueno, ja que estem parlant de temes escatològics, que estem bastant avasats els catalans, doncs explicaré una anècdota d'aquesta setmana sobre el paper del Watter Clos, del Watter, vamos. Aquest cap de setmana, la meva dona ha exercit d'àvia, anant a dormir a casa de la filla per tenir en compte dels nets, perquè els pares estaven de viatge. Fins aquí, tot ben normal per l'avi. En aquest cas, per mi. Si no fos que a mig matí del diumenge, em truca la dona i em diu que quan hi vagi a dinar, que els hi porti dos rotllos de paper de Paul Watter, que estan sense i no saben com fer. Carai, quin problema més gros! I els diaris vells per què serveixen? O és que has perdut la memòria? Li digué a la muller. Dit això, segur que els avis radioïens recordaran que, com eren joves, no hi havia rotllos de paper del Watter, ni diners per comprar-los. Sí, sí, i també recordem que no hi havia rotllos, hi havia sí un, per segons quines persones, que es deia elefant, que era aspre com si fos paper de vidre. I, mira, escoltam, però també em sembla que ho comentàvem quan tu m'has dit que feies aquesta anècdota, que resulta que, si us en recordeu, després de la guerra, els tomàquers venien de Canàries embolicats amb paper blanc. I era el que feien servir. I resulta que la meva tasca a casa meva, que era una nena petita, era estirar els papers blanquets per penjar-los allà al ganxo del WVC. O sigui, que tiempos aquells, no? Que tiempos aquells, però que no anem massa lluny, perquè no fa gaire es va haver una notícia que a Rússia faltava paper de vàter. Que els costava de trobar paper de vàter i, a més a més, no tenien la possibilitat de fer-ho. I una cosa que és molt interessant per tots els xicots que esteu, els xicots i noietes bufones, que esteu escoltant, si és que escolteu, que el paper és sagrat. I que el paper surt de moltes coses, però d'una d'elles són dels arbres i el que no interessa és que es talin o es cremin o es facin coses per fer paper. Així és que el paper teniu d'aprofitar-lo bé, perquè la majoria dels nanos agafen les llibretes i resulta que comencen a mitja pàgina. Bueno, jo amb això et discrepo, eh? Perquè a l'institut, segons quins professors, hi ha gent que jo tinc la mania de vegades que per darrere dels fulls no m'agrada escriure. I t'obliguen a escriure per les dues cales. Doncs val, molt bé. Millor que els professors s'hagin conscienciat de la importància del paper. I tant que sí, i fer conscienciar a les criatures. A les criatures. El paper és sagrat, o sigui que anem al tanto de fer-ho. Ara, me'n recordo que en la nostra època aquesta de plegar els papers, els trapaires venien a les cases a buscar la roba bruta i vella per fer paper. O sigui, imagineu-vos ara tan fàcil que és anar com el gosset aquell de l'anunci de fa uns anys estirant el paper per tot arreu. I una cosa que us volia dir abans, quan em dic la WBC, normalment en Inglaterra poques vegades veus WBC. En tots els llocs aquests es posen, sobretot en els llocs públics, es posen service o toilet. Ah, toilet, sí. I si dius toilet i li demanes l'etuailler, resulta que encara que ho diguis amb una mica en francès, ets de més categoria, saps? Però de toy o de service. De service. O els americans diuen the rest room. De rest, l'habitació de descanso, eh? Vaja, descanso. Descansar. Descansar. Sí, sí, és descansar, descansar. Pujem una mica la música. Bueno, com... No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no. Com a anècdota, explicaria que els musulmans no utilitzen paper, utilitzen la mà esquerra i l'aigua. Sí. Per tant, amb un musulmà que no s'ho recorri mai per saludar-lo, per fer una encaixada, donar-li la mà esquerra, perquè se sentiran molt ofesos. Ah, molt bé. No, t'hi ha costat fins saber una cosa més. Un altre consell molt interessant. I tant. Sí, senyors, molt bé. Ho sé, em posem ara la música. Com a anècdota. Com a anècdota. Com a anècdota. Com a anècdota. Com a anècdota. Com a anècdota. Com a anècdota. Fins demà! Fins demà! Fins demà! És una veritable llàstima veure que degut a la crisi i a l'augment de dificultats que representa el muntatge d'espectacles d'aquesta mena, es perdin companyies de l'avàlua de vol ras, que han donat al teatre català dels últims temps una gran importància dintre i fora de les fronteres de l'Estat. I això és gràcies a la poca importància que les autoritats competents donen a la cultura, de la qual el teatre és una de les parts més destacades. Creieu que era indispensable pujar l'IVA al 21%? La resposta és no, ja que el resultat ha estat una gran disminució d'assistència d'espectadors, malgrat que Catalunya, i en concret Barcelona, és un dels llocs de l'Estat on hi havia més afició als espectacles teatrals. Reassumint el reportatge de la Gina i de la Clara, vol ras representarà les seves dues últimes funcions al teatre poliorama a finals de desembre amb l'espectacle De Capo i algun broixe final segons paraules de l'entrevistat Joan Faneca. I continuem amb la cultura. Comentem que a Torroella de Montgrí, les joventots musicals van programar tota una sèrie d'aconteixements culturals, d'entre els quals destaquem la gran actuació del conjunt Esperium XXI, que va fundar i dirigeix el gran Jordi Saball, investigador des de fa molts anys de la música i els instruments medievals i també del barroc i el renacentisme. En aquesta ocasió es va fer un homenatge al poble armeni amb el títol L'Esperit d'Armènia, una memòria viva de l'Orient cristià més antic. Van sonar cançons dolces a la veu d'un jove tenor armeni, acompanyat d'instruments típics armènics amb noms tan extraordinaris com Duduc, Cana Matxa, Lleúd Medieval i pel propi Jordi Saball i el seu conjunt Esperium XXI. Com a mostra us llegim una estrofa traduïda d'una de les cançons dedicada a la planta al romaní. A la nostra porta un romaní. El rossinyol de plomes necrades ja ha posat Que vagi i vingui, que es gronxi per brasar la vella estimada. Us convidem a una exposició extraordinària al Museu Nacional d'Art de Catalunya. 1950, Arts a Catalunya, 1977 fins al 25 d'octubre. Del segon origen, Arts a Catalunya, amb aquestes dates, 1950-1977. Una cronologia de l'art català després de Dau al VII i fins als inicis de la democràcia a través dels artistes, les seves obres, les exposicions i els projectes editorials. O sigui, si voleu anar-hi i voleu explicar-nos per telèfon, mal sigui, si us ha agradat l'exposició, que és una meravella, doncs ja m'ho direu. I també aquell lloc tan maco que és el carrer Patritxol, on hi ha en aquelles sales d'exposicions, la Sala Parés i la Galeria Trama, el mateix autor, Àngel Marcos, al rededor del sueño, a la Sala Parés, a l'espai 1 i 2, que és sobre paper, espera't, aquí ho explica, sobre paper siliconat i plexiglas. És una pintura que sembla fotografia. I a la Galeria Trama, quadres de gran tamany, també en el mateix sistema, i és al rededor del sueño Bartolona. També semblen unes fotografies com distorsionades, però que val la pena anar a veure. Ja ho sabeu. I de passo, quan sortiu, al carrer Patritxol... Això ho dius sempre. Com a molt xocolata, amb melindros. Suïssos, melindros, croissants... Ara la tardor és el temps ideal. I em dono a fer que fan la millor xocolata, m'atreviria a dir, d'Espanya. Sí, sí que és boníssima. Tant a l'espanyola, que és sense llet, com a la francesa. Que és... És amb llet. No, la francesa és amb llet i la catalana és amb aigua, sí. Sí, la d'aquí és amb aigua. O sigui que ja ho sabeu. Sí. Bé, doncs ara us oferim una informació sobre un reportatge que publica 60 i més. Aquella revista del que traiem moltes informacions del Ministeri de Sanitat i diverses tasques més. Molt bé. Bé. Anem, Nina? Sí, comença. La il·lusió, no? Aquí, aquí, mira. Potser és l'altra pàgina. El reportatge diu... Ah, espire't. Ho tens, ho tens. Ah, sí, sí. El reportatge diu que més del 80% dels habitants de l'Estat opina que la il·lusió és comportament, que la il·lusió és comportament, que és molt més que una senzilla emoció. Si això és cert, la psicòloga Inés González diu que hauríem aprendre a treballar-la pel nostre propi bé, ja que la gent quan parla de la il·lusió la considera positiva i després de moltes entrevistes ha arribat a les següents conclusions. L'il·lusió és allò que ens produeix el benestar de les persones a qui estimem. És el que ens dona ganes de viure, ens estimula i ens impulsa a tenir una vida activa. La il·lusió ens dona alegria, ganes de somriure, felicitat i optimisme. Ens fa tenir confiança en nosaltres mateixos, a suportar les adversitats, a intentar solucionar els problemes i aconseguir allò que pot semblar impossible. Ens fa tenir projectes i gaudir quan aquests es fan realitat. Continuar la tasca de cada dia encara que sigui feixuga. Mantenir-nos convençuts que la vida és moviment, que l'home no ha de parar mai. La il·lusió finalment ens dona força per lluitar, per aconseguir fer realitat allò que ens pot semblar que és un somni. Així que, animent tothom, sobretot a la gent gran, a tenir il·lusions i no deferir mai. I per acabar d'arrodonir aquestes consideracions sobre la felicitat, comentem una petita història. I l'anècdota traiem a aquestes conclusions. Cati era una dona de 32 anys que li encantava fer exercici fent footing. Un dia veia unes fotos d'ella mateixa corrent i es va estranyar per la lletja cara de pena que duia. Aleshores va decidir fer un esforç mental per somriure la propera vegada que fes footing. El més sorprenent és que va descobrir que si somreia mentre es corria, l'exercici li semblava menys dolorós i més divertit. D'això, traiem unes conclusions que són molt alentadores. Somriure és una acció bàsica que és fàcil de fer. L'acte de somriure té un efecte fisiològic en el cos, degut a l'emissió d'endoformines. Bé, les endorfines et fan sentir millor, t'ajuden a relaxar el cos i fins i tot a ser més atractiu. Per aconseguir això és important escollir circumstàncies on puguis somriure més, com pensar en els moments més alegres de la teva vida. Això és un consell que el tindríem que practicar moltíssim, eh, senyors? Sí, sí, i precisament està fet per Ian Gips, que és un life coach. Oh, bien, bien, bien. Esto vamos a traducir-lo. Traduce, traduce, perquè mira que em fa ràbia de dir coses en anglès que tenen significats. Life coach representa que és aquella persona, i sobretot és personal, que et va dient més o menys com et tens que comportar i quins exercicis has de fer. O sigui, un assessor. És un assessor personal. El coach en els partits de futbol, que també seria interessant avui parlar dels partits de futbol, Sí, sí, sí. Per la bona estrogança del partit. Doncs aquest és el que fa de... el Luis Enrique, com se diu l'Enrique, no? L'Enrique Enrique és el coach, eh? O sigui, el coach és aquell assessor que pots tenir. I life coach és això. Doncs, molt bé, ja ho sabeu. Està vist que en aquest moment, encara que siguem grans, cal estudiar anglès. Perquè sense adonar-nos, Sí. Hem utilitzat aquests últims cinc minuts, tres o quatre paraules angleses, donant per fet que els oients ja sabien de què parlaven. Entre ells, el footing. Sí. Bueno, hi ha molta gent que el footing no saben el que és, ni tenen per què saber-ho. Ni tenen per què saber-ho. Exacte. Hauríem de dir que anar a fer esport, anar a córrer, anar a caminar. Sí. Bueno, footing és caminar. Futing no és anar a córrer. Futing és caminar perquè n'hi ha de la paraula foot, que vol dir running. Molt bé. Running. Ara, jo us dic una cosa. En anglès no es diu footing, eh? O sigui, la gent no diu vaig a fer footing. Són paraules que nosaltres hem agafat. El mateix que dancing no és dancing. Dancing és dance room. I abans es deia, anem amb un dancing d'aquests, no? És a dir, són paraules que les hem incorporades, anglicismes, que les hem incorporades, però que en realitat no podem tenir. Si tenim paraules en... A mi em fa molta gràcia perquè passo una altra cosa. Sempre es deia córrer. O sigui, jo quan estan jugant i veig això dic córrer. I ara no diuen saque d'esquina, no? S'ha quedat esquina. Va, que de fet un córrer, que és una cantonada, doncs és d'allà d'on te surt la pilota, no? S'ha de treure d'anar. Que, per cert, i ara faig un inciso perquè m'agrada, el córrer era imparable. I és que sí, vull dir que... No, el meu pare sempre deia que un córrer... No, el córrer aquesta vegada, eh? Era mig gol. Era mig gol. Sí, era mig gol. Ell sempre deia, un córrer és mig gol. I ara, poques vegades, d'un córrer surt un gol, eh? Ah, no, per nosaltres no en sabem, de tirar córners. No, em sembla que no. Molt poc, molt poc. El que tenia córners molt bé era el reixac. que vosaltres, el senyor, la Joana el coneixia. Sí, el Charles, sí. El Charles era lento, però seguro. Era molt gandolón, corriendo. Claro, continua així, però bueno. Però, ell sempre ha dit que corre de córrer. Era com el Julio Salinas en l'època, que era tot una mole, era un físic extraordinari, i semblava que era torpe, i en canvi, doncs, escolta, després a l'hora de les jugades era boníssim. Sí, sí, sí. I de la lesió del Messi, què en penses? La lesió del Messi serà estrany que no hagués estat abans. Oh, clar, però sí, és una criatura que... La lesió del Messi... La lesió del Messi... La lesió del Messi... El que ja toquem 10 anys ha jugat cada dia, cada dia, cada dia. I el Messi ja té 28 anys. Sí. No, però vull dir que la musculatura, els muscles van molt bé, però vull dir que, de fet, també a vegades tenen les travessades d'aquestes, que són doloroses, i que si no es cuiden són petites cicatrius que van quedant, eh? I tant. I aleshores, després, al tanto... I ara diu que el medico de l'Argentina, només diga, hoste, què quiera ser? Què dir? Què lo quiera saber? Vols dir que jo no li tinc gaire fe a les metges d'Argentina? Bueno, no, però és el de l'equip, ¿sabes qué quiere que juegue con la selección? Sí, sí, i és un partit amistós, eh? Per això, trobo que a vegades això no es tindria que fer, tu. Clar que no, perquè aquí pagues el Barça, eh? Però bueno... Ah, ah, ah. No, però, perdona, eh? Digues, digues. Continuem amb aquesta cosa. És que semblava que estem a ojaos. A ojaos, tu sabes lo que és, no? Sí, que t'han eixat un mal ojo. Mal ojo. Perquè el pobre Iniesta també se la va cargar. També, però ja qui li queda? Qui li queda? Que no ho tingui. Va bé una temporada que el Pep li va passar també. Anirem al Joan i jo. Anirem al Joan, si jo no puc llogar, no? No, jo no, perquè tinc la pata un poco fastidiada. Mira, he rebut la revista de Sant Jus Solidari. i cal destacar dos o tres coses que val la pena. Mira, s'ha inaugurat la clínica oftalmològica de Camuapa. Magnificat. Sí. Sí. A finals de juliol, a finals de juliol s'ha fet realitat el projecte Visions amb la inauguració de la clínica oftalmològica de l'hospital, a l'Hospital San Francisco de Assis de Camuapa. Prèviament, la doctora Rosa Sust, oftalmòloga, vicepresidenta de la Fundació Martí Bonet, i Marta Simón, optometrista d'Òptics Mont, van instal·lar els equips i van capacitar el personal que treballa a la clínica. El projecte Visions està gestionat per Sant Jus Solidari, l'Associació d'Hermenamiento Municipal i el Ministerio de Salut, la Fundació Ramon Martí Bonet i l'Institut Català de la Retina es fan càrrec de la part econòmica i tècnica. Això està molt bé, no? Molt bé. La que ho fa també molt això, que se'n va a operar, és la filla d'en Barraquer, que també és doctora i se'n va a l'Àfrica, no aquí a Camuapa, però se'n va a l'Àfrica. I a Camuapa és una obra expressament feta per iniciativa de Sant Jus Solidari. Demanda de la ONG Sant Jus Solidari davant el sofriment de milers de refugiats que han d'abandonar la seva terra, que exigeixen als nostres governants polítiques eficients, actives i generoses. Pel que fa a la implicació personal, us recomanem algunes pàgines web que s'oferiran diferents possibilitats de col·laboració. Save Children, Unicef, Aldeas Infantiles, EANUC i Amnistia, suposo. Amnistia? Sí. Ara tu que en saps molt de... Fes les adreces. Sí. A baix. Aquí que tenen... Veus? El correu, el correu electrònic aquest. Sant Jus Solidari. Ah, no, no. No, no, d'aquí. Veus que tant tu diràs bé, punters i tot això. Sí, però pel que fa a la implicació personal, us recomanem algunes pàgines web que us informiran diferents possibilitats de col·laboració. Save Children, punters, Unicef, punters, Aldeas Infantiles, punters, agnarur, punt, org, es, punt, amnesti, punt, org. O sigui, no, només que truqueu a Sant Jus Solidari, us donaran la segureta. Sí, perquè si totes aquestes coses no les ha pogut agafar. No, ja està. Bueno, repeteixo el telèfon de Sant Jus Solidari. Sí, això mateix. Al 93 473 65 84. 93 473 65 84. Allà us assabentaran realment de quin pot ser el més eficient de tots, que tots tenen prou eficàcia. Bé, posem ara la música de caminant, viatjant, o el que vulguis, per Catalunya. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Bona nit. Bé, anirem a Riells, un refugi del Montseny. Bona nit. En una raconada de la selva, la comarca de la selva, es troba Riells, un dels indrets menys coneguts del Montseny. Boscos, forestecs i rieres encoltades que llisquen per tot el terme han afavorit l'aparició d'un fascinant imaginari de legendes i mites que encara guarden els veïns de Riells. I de Viabrea, l'altre nucli que conforma aquest terme. O sigui que potser aquí hauríem d'anar caminant, no? I és ben a la vora, és a pocs quilòmetres amb l'alta pista. Sí, sí. Quan el viatger s'acosta al terme de Riells i Viabrea, el massís del Montseny es va fent cada cop més present, com una ombra gegantina aixecada de sobte de la plana. El turó de l'home somriu des de les altures, prudent i respectuós, i ens convida a visitar-lo. Però un dels seus germans petits i més oblidats, el turó de Morou, es guarda de safiant i feroxe aquell que s'acosta als seus dominis. Poseïdor de la saviesa dels segles, és el guàrdia dels reductes més salvatges de la serralada. Segueix, Joan. Dispersió del nucli. Viabrea es troba en plena depressió salvatana, a prop del clot per on passa la Tordera. La Tordera és el riu que separa la província de Barcelona amb Girona. No és un poblet prototípic de carrers estrets al voltant de la Zelésia, sinó més aviat al contrari. No té un nucli urbà concentrat i està integrat per diversos barris i urbanitzacions, tot aixecats en els darrers 50 anys. Riells del Montseny, l'altra àrea del terme, tampoc no és nucli i està conformat per masies disperses, avui majoritàriament deshabitades. L'Ajuntament es troba a l'antic mas de Can Salvà, al marge d'una urbanització del mateix nom de les aproximadament 10 que conformen Viabrea. La dispersió i l'increment accentuat de població són els dos problemes principals en què s'enfronta el municipi. Hi ha 5 vegades més gent que fa 20 anys i tots viuen escampats, explica l'alcalde. Per integrar els nouvinguts i aconseguir consolidar la població dispersa en un sol bloc de pertinença, era força principal que el seu equip de govern. Viabrea era fins als anys 60 un disseminat de masies i poca cosa més. Aleshores, però, sap llop ja hi era. L'ermita romànica modificada al segle XVII és una de les poques de Catalunya dedicada a aquest sant, sant llop. Bé, i continuem parlant. Des d'allà es contempla el turó on elegantment reposa el castell de Montsoriu, dominant la vall. La noble fortalesa que al llarg del 2002 comemorà el mil·lenari de la primera referència escrita és una de les mostres d'arquitectura medieval civil més notables del país. Camí de Breda s'evidencia la desolació del paisatge. Trons negrosos i diabòlics s'aixequen entre la vegetació arbustiva que caloreix tímidament el sol despentinat. El bosc es regenera lentament dels focs que solaren la regió el 1994. Aquell estiu, tres quartes parts del terme municipal de Riells i Biabrea van quedar afectades pel gran incendi de la regió Gualba-Santa Coloma que van cremar 4.981 hectàrees. Com que mai no hi ha blanc sense negre, també les flames van portar alguna bona aventura. Dos monuments que abans no eren visibles per la presència de vegetació quedaren no descobert. Es tracta del por de glaç de Canosta i de les restes d'una antiga torre de Guaita de Montsoriu, les ruïnes d'en Peda. Mira, segueix aquí. Aquí. Breda és una vila amb molts atractius per al visitant i es mereix una parada, encara que només sigui per contemplar la magnificència del campanar. Romànic del Monestir de Sant Salvador, fundat el 1038 pels monjos de Sant Benet i la família Cabrera, a qui avui és el monument més vell i preuat de la vila, tal com diu una placa situada a la plaça de la Gelésia. El passeig suau de la plana es transforma en un univers brusc i intricat de vegetació quan ens acostem a Riells. Al llarg del recorregut puntegen diversos masos solitaris. Ressalta a peu de carretera Can Joia, una de les cases grans del terme. Pocs continuen dedicats a la pagesia. Sant Martí, centre de Riells del Montseny, és una parròquia del segle XII i la seva presència està documentada des de l'any 878. El període més fascinant de la seva història, però, és el de la seva vida més recent, durant el temps que en tingué cura mossèn Pere Ribot. Mossèn Pere Ribot era el poeta del Montseny. El poeta del Montseny, com van anomenar-lo el naturalista Martí Boada, va convertir una petita parròquia perduda a la muntanya en un fogar espiritual i un referent polític del catalanisme a l'era fosca del franquisme. Quan l'agost de 1941 va arribar a peu de Riells, poc sospitava la transcendència que la seva aventura espiritual, cultural i social tindria per al país. Va crear un indret de presència i resistència. I va ser el primer capellà que va dir la missa de cara al públic i en català. Molt bé, doncs, ja ho tenim. Jo crec que és un lloc que crida molt l'atenció i que us convidem a que el visitem perquè realment està, com dius tu, Joan Maria, aquí, a propet i és un lloc digne. Ara, que anem bé amb calçats perquè s'ha de caminar molt, eh? Sí, i en aquesta època també aconsello que portin un cistell per intentar trobar algun bolet. Sí, diu que sí, que ara a partir d'aquestes pluges tornaran a haver-hi, eh? Segur que n'hi ha. Una altra cosa és que se sàpiguen trobar. Això no tothom, eh? Si un no és expert, normalment no en trobes. No, no en trobes. Costen de trobar, sí. No en trobes. Si no porten un cistell gros, que el portin petit. I així ho s'hi farà l'efecte. No és que era un tant desil·lucionat, oi? Un tant desil·lucionat, no? Bé, doncs, ara posem una mica de música perquè després parlarem d'aquells rodolins tan fins que deia el Pere. Bé, doncs, ara posem una mica de música. I ja podeu començar amb els rodolins. Molt bé. Aquests rodolins són per ensenyar-nos una mica, com deiu l'Òscar Dalmau, no fer malbé el català, eh? Ah, i tant, i tant. Que el fem i molt, eh? Moltes vegades diem paraules que en realitat no les hauríem de dir, però, bueno, també les diem i no passa res. Per exemple, Apa, noi, com despalfirres, comentava un per Nadal. Havia de dir, malgastes, i no pas despalfirrar. Ti petxuga la pollastre? S'has munyit un disbarat. Caldipit i na petxuga, el bloc deixeu anotat. Ben vaig cap a ingressar el cotxe. El verb és molt mal emprat. Sunta el motor i les rodes, podeu dir greixar o untar. Són molts i molts qui es clamen. Això és coser i cantar. Podeu dir bufar i fer ampolles, que és un girc molt català. Xispasso, no fogarada, o guspireig és igual. Quartel, no quarter o caserna, i no xistar és no piolà. Hi ha persones que dels novis se'n diuen recient casats. Casats novells, quan es casen i si es descasen, descasats. Doncs, el qui us digui apa buenas o bé adiós en passar, responeu-li ben de pressa. Adeu, noi. Adeu, siau. Molt bé, doncs ja ho sabeu. O sigui, que aviam si ens en recordem. Vintre d'un moment tindrem que dir la ràdio aquí. Adeu, siau, amics. Sí. Perquè ja s'està acabant l'hora. Sí, sí, sí. Bé, encara queden cinc minutets. Ara parlarem una miqueta de Collserola. Aviam, Joan Maria. Informació interessant per algú del bolletí de Collserola. Nova caldera de biomassa a Can Coll. La nova instal·lació dona servei als tres edificis del Centre d'Educació Ambiental del Parc. Les carreres de biomassa permeten una combustió molt més eficient que les estufes de llenya tradicionals. La caldera instal·lada a Can Coll té un rendiment molt elevat, un 95%, i distribueix calefacció als tres edificis de l'equipament i aigua calenta sanitària a l'edifici de les oficines. La instal·lació ha estat finançada en un 65% per la Diputació de Barcelona. Amb aquesta important actuació, el Parc Natural de Collserola disposa ja de dos equipaments en els quals la calefacció es genera mitjançant una caldera de biomassa. L'estació biològica del Parc Natural, Can Balasc, i el Centre d'Educació Ambiental de Can Coll funcionen d'aquesta manera. En aquest últim, la nova instal·lació ha comportat la construcció d'un edifici, separat de les edificacions històriques, integrat en el terreny. La cota superior del nou edifici s'anivella amb l'esplanada on es realitzen les activitats escolars del centre, sense impacte visual, ja que s'integra harmònicament amb l'entorn. i per acabar aquesta audició, us oferim unes frases d'en Revintra Natagoré, que és aquell llibre que a mi m'agrada tant i que de quan en quan em fa gràcia de poder llegir, expressar aquestes frases. Diu L'home és un infant, el seu poder és el poder de créixer. La llum que juga entre les fulles com un infant nu ignora feliçment que l'home pot mentir i busca't, oh bellesa, en la mort, no en l'adolació del mirall. Amb aquestes frases d'en Revintra Natagoré, que són molt úniques, doncs ja hem arribat a aquesta audició al final. Moltes gràcies, Joan Girivella, moltes gràcies, Lina, per haver vingut. Tu que deies que no anaves a venir. Que sí, que sí, que aquí ens ho passem tots molt bé. No, això sí, de passant-s'ho bé ens ho passem molt bé. La ràdio, la ràdio de trau, com deia el Joan Maria, és molt divertit estar aquí veient la cara del Carlos, que està també... Que a vegades diu mare de Déu què està dient aquesta gent. Bé, doncs, també moltes gràcies al Joan Maria i bé, recordatoris i salutacions per la Montse, aviam si s'anima. Sí. I continuem. Bé, fins la propera. Recordeu que en segona audició passarem de 11 a 12 el dissabte següent. Bé, bona nit tothom si ens escolteu en dimecres o bon dia si ens escolteu en dissabte. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau, eh? Escolteu. Nada de... p'en alt... Bé. Bé. Bé.