De Mondragón a xocolata: teatre, salut i memòria

I també del diari La Vanguardia destaquem l'article del teòleg Josep Ignaci Saranyana que medita sobre un tema social de punyent actualitat arran de les jornades de Castell d'Aura. Problemes a Fagor i a Eroski, com sabeu, dues empreses importants en crisi. Diu el teòleg. Diu en Saranyana, sí. Embasquejava des de fa setmanes treure l'entrellat de la desfeta de Fagor. Fagor és una de les quatre potes de la lluernadora Mondragón Corporación Cooperativa, un projecte engegat cap a l'any 1955 pel sacerdot basc José María Arizmendarieta, Mondragón Corporación Cooperativa és el grup empresarial cooperativista més gran del món. Encuriosit, he anat a la fenomenal biografia de Aritz Mendigarrieta, escrita per Fernando Molina. Paga la pena endinsar-se en aquell llibre on home podrà contemplar l'edificant vida d'aquest prevera, pioner de l'apostulat social, des de la seva ordenació sacerdotal fins al seu traspàs. O sigui, es va ordenar sacerdot el 1941 i va morir el 1976. Aquest mossèn es va tastar a elevar el nivell econòmic i la vida espiritual de la seva parròquia i per tal d'aconseguir-ho i crear el 1943 una escola professional. Després vindrien les fàbriques, les cooperatives de consum, ara Eroski, la laboral cutxa, la transformació de l'escola professional en una universitat i moltes més coses. El que perseguia don José María era una reforma moral i estructural de l'empresa capitalista segons l'ideal de cooperació, unió i igualtat. Tot això al vell mig de la gran crisi secularitzadora d'Euscadi i durant els anys de plom del terrorisme. Mentre rumiava aquestes coses, he sentit Alfredo Pastor, de IESE, a les jornades de qüestions pastorals de Castelldaura, Facultat de Teologia de Catalunya, on Pastor va començar la seva intervenció amb una sentència sorprenent presa d'Estefano Zamagni. Una societat basada només en la solidaritat és una societat de la qual tothom es vol escapar. I què cal fer quan s'arriba aquest enzucar? Ens en podem sortir solament amb la verdadera fraternitat cristiana que mai decep, concloïa Pastor. Això només s'assoleix quan els valors de la família cristiana Es traslladen, també, a l'empresa i a la vida pública. Sense fraternitat, la societat és insostenible. S'han ultrapassat els límits de la solidaritat, potser en el cas Fagor? Sembla que sí, que en algunes empreses del grup no han volgut rescatar les altres en dificultats. Però no tot ha estat insolidaritat. Cal considerar, a més, una altra causa. Sense innovació i nous productes no s'avança. Signat, Josep Ignasi Saranyana, teòleg. Tria Escola Cristiana. La Fundació Escola Cristiana de Catalunya organitza una campanya per presentar de manera conjunta el col·lectiu de les 400 escoles que en fan part a les famílies de la societat catalana i visibilitzar la seva proposta educativa, els seus serveis i valors propis. L'acte públic que donarà el tret de sortir de la campanya tindrà lloc el proper 6 de febrer a les 7 de la tarda a l'Escola Sant Ignasi de Sarrià, a Barcelona. Cap de setmana d'encontre matrimonial. 21-23 de febrer. Organitzat pel moviment del mateix nom, està dirigit a parelles sacerdots i religioses que vulguin millorar la seva relació matrimonial o amb la comunitat. Casa d'exercici Sant Ignasi dels Jesuïtes de Sarrià a Barcelona. Hem arribat als moments finals de Veus de la Parròquia. Avui amb les veus de Joan Algarra i Pere Oliver i ha controlat el so i les músiques en Marc Pere Arnau. Us esperem en aquesta sintonia Ràdio d'Esvern el proper dimecres a dos quarts de vuit del vespre. I recordeu que el proper dissabte tornem a repetir aquesta audició a dos quarts d'onze del matí. Fins aleshores, a tothom, adéu-siau. A reveure. Fins demà! Ara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Consorci per a la normalització lingüística i apren català o millora'l. Des del nivell inicial fins al nivell D. A classe o des de casa. Tens més de 140 punts de servei arreu de Catalunya. Saber català té molts avantatges, tant en el món professional com en les relacions socials. Informa't en el web cpnl.cat Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No et perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. Informatiucomarcal.com L'Albert Quiles va tenir un accident de cotxe als dos anys. Els seus pares va morir i ell va patir un traumatisme crânioencefàlic. Van morir per culpa d'un cotxe que anava a contra direcció. Faig fer una adaptada de primària perquè no faig el mateix nivell que els altres perquè no arribo. Quan algun cartell digui la velocitat que tens que anar, aniria a la velocitat que diguin. Sí, podem evitar-ho. Servei Català de Trànsit. Generalitat de Catalunya. Seixanta i més Diuen que el febrer de cap o de cua l'ha de fer Tenim, doncs, el mes a punt perquè ens porti de tot. Més de cigrons, que és un llagum molt mediterrani, i de plats ben calentons, i antigament de rondalles a la vora del foc. Sí, això de les rondalles era, sobretot, quan no teníem tele... N'hi existien les xarxes socials. Per cert, avui, com hauran vist a tots els noticiaris, Facebook compleix deu anys. Deu anys, sí, sí. La qual cosa és una meravella tenir una eina a l'abast com Facebook, però compte, vagileu que els vostres nets no s'hi enganxin massa, no li passi com a aquest ciutadà. que amb l'afany d'aconseguir mig milió d'amics a Facebook acabat mig tarat, no?, o del tot. Mare de Déu! Més mal tenir pocs amics i bons, els amics es compten per la qualitat, no per la quantitat. Això mateix. Això que hi ha gent que se'n diu, oh, jo en tinc 10.000. No, no, no. El que tens són 10.000 fotos de 10.000 senyors que... I tens ulls per mirar tantes fotos i lligir tantes felicitacions. No, si només diuen, tu vols ser el meu amic, marca sí i ja està. I cada dia en tens uns quants més. És una manera que la telefònica i l'empresa guanyin quartos. Sobretot Facebook i guanya molta pasta, sí. Bé, doncs ens queda més aviat lluny els contes de les nostres àvies i una manera peculiar d'entendre el món que això sí tenien aquelles persones, tot i que a vegades amb color de pàgines viscudes. Mhm. deien al poble on jo anava de xiqueta que si el cel es veia roig és perquè aquell dia la Mare de Déu feia cuoques. Volem dir que mentre les pastava tenia la porta del forn oberta i que aquesta era la causa, que el cel es tenyís de vermell. Ah, que això ho havies sentit dir a les teves àvies. Sí, sí. Jo es va fa molts anys. Sí, sí. I si després... Bueno, havia sentit allò de cel rogent, pluja o vent. Sí, això també. Això ara és una síntesi d'això. Aquest ja és més científic. Serà el rogent plo jovent, encara és ara actual. No, no, i és veritat, eh? És una veritat, però absolutament certa. L'anterior és màgic, aquest és científic. Ah, això mateix. I si després venia pluja, deien que era cosa de Sant Pere que obria l'aixeta. També és en llenguatge de cont, evidentment. I tant. Tenien aquestes dites més aviat ingenues, però eren uns savis que coneixien els secrets de la Terra i deien que aquest era el temps de plantar cebes, maduixes, alls i bròquils, i també coneixien a la perfecció com s'ho havien d'entendre amb el bestiar i la meteorologia, eren uns savis. Sí, i tant, era per experiència, més que per que ho haguessin llegit. Bé, i de fer la segona vegada de l'hivern, i la primera s'havia fet poc abans de Nadal, perquè no hi havia rentadores i sovint anaven a rentar el riu on aquells safaretjos que solien estar a les entrades del poble hi feia un fred. Això encara ho havíem viscut nosaltres. Sí, sí, sí. A més, últimament vam anar, ja fa un temps per això, a un poblet preciós, a Sant Llorenç de la Muga, que hi ha uns safaretjos fantàstics i jo pensava, mare de Déu, quin fred. Ara són gairebé una peça de museu. No, i tant, és un atractiu d'això turístic. Bé, doncs de moment anem entrant al febrer, avui, dimecres, dia 5, que és el 36è dia de l'any del calendari gregorià. I comptem que ens queden 329 dies per finalitzar l'any. Ah, hi passen 6 minuts de les 8 del vespre. Benvinguts, oients desvernians! Ens trobem a la sintonia de ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, on ja sabeu que podeu dir-hi la vostra, trucant aquí, al programa 60 i més. Tant senzill com marcar el 93... 3, 7, 2, 36, 61. Des d'ara mateix. I fins a les 9 del vespre. Ja sabeu que podeu escollir el tema que vulgueu, tant si és una cosa que parleu vosaltres com una que ens vulgueu proposar. Avui m'ha dit un senyor que volia venir un dia a parlar d'ufologia. Doncs sí, sí, si ha vist un ovni, que vingui i ens ho expliqui, perquè aquí la Joana i jo no n'hem vist mai cap. No, perquè una vegada que aquí, sobre aquest poble, va haver-hi unes esteles que van durar moltíssim, vermelloses i tot, al cap del temps vam ensabentar que eren unes maniobres que havien fet l'aviació francesa. Sí, com gairebé sempre, que la gent ha vist un ovni, és un avió militar. Però si és un model nou que no el reconeixem, dient, mira, un plat volador. Això mateix. Però bé, hi ha gent que hi creu, i si algú vol venir a explicar i té la seva base científica... Ah, no, i si l'ha vist, que vingui i ens ho expliqui. A Planeta hi havia tota una col·lecció sencera de llibres d'aquests, i el senyor Juan José Benítez, periodista, va escriure dotzenes de llibres sobre el tema. Sí, sí, a casa meva, el meu marit també, va comprar un que era tot de fotografies... que s'havien aconseguit sobre aquestes estranyes formes que volaven pel cel. Jo li vaig preguntar com era possible que ell veiés un òmni cada dia pujar al terrat i nosaltres no en veiem cap. Mira, cadascú. És d'una percepció més afinada. Va dir que llegint bé la seva obra ja ho entendria. Dic molt bé, molt bé. Doncs bé, aquí estem, amb moltes ganes de compartir aquesta hora amb vosaltres. Tant si truqueu com si no, nosaltres aquí estem per fer-vos companyia amb la preciosa veu de Joan Algarra. Ui, que amable que ets. El saber fer d'en Mar Pere Arnau i qui us parla, Pere Oliver, també encantat d'estar amb vosaltres. I també amb una preciosa veu. No, no gaire. No gaire perquè a mi el cloro de la piscina em fa molt bé la veu. No, la veu no... Estossegues? Estossego, però la veu bé. Si la veu segueixent clara, seguiré nedant. Si no m'hauré de pensar a fer un esport sec. Això mateix. I ara és el moment de felicitar a tots els qui celebreu el vostre sant aniversari avui, que és la festivitat de Santa Àgata i Santa Alicia. Demà dijous, Sant Armand. Divendres, Sant Ricard. I dissabte, que sortim en segona audició, Santa Elisenda i Sant Geroni. I el proper diumenge, dia 9, Mercat del Calçot Avalls. Bé, ja vam parlar força l'altre dia i escolteu, encara sentim la veu dels calçots per aquí. I com a tu no t'agraden gaire, val més que posem música. Bona nit. I ara, esdeveniments que van tenir lloc el dia 5 de febrer. Tal dia com avui de l'any 1714, a Prats de Lluçanès, a Osona, i a Sant Felius a Serra, al Bages, les tropes filipistes devasten les viles. Millor contegement va ser aquell 5 de febrer de 1852, quan a Sant Petasburg, a Rússia, s'inaugura el Museu de l'Ermitatge, del qual, no fa gaire, hem pogut veure al nostre país una bona mostra del seu fons, en viatge itinerant per diversos museus d'Europa. Aquí ha estat el Caixa Fòrum, tant a Madrid que a Barcelona. Sí, sí, una meravella. Un altre gran aconteixement va ser el del 5 de febrer de 1887, quan al Teatre de l'Escala de Milà s'hi estrena l'òpera Otello, de Giuseppe Verdi. Otello és la penúltima obra de Verdi, on va demostrar la seva maduresa com a artista. Un dels personatges més importants de l'obra, a més d'Otello i d'Esdemona, és Iago, o sigui, el dolent, que en el cas de l'òpera l'interpreta un baríton. Sí, sí, sí. El poca vergonya del mocador. Sí, sí, sí. El que enreda tot i mira com acaba, pobret. La pobra Desdemona, doncs, estrangulada, ja veus. I encara en tenim record de com ens explicaven de corpresos els nostres avantpassats aquella vaga de la canadenca que va començar a la ciutat de Barcelona el 5 de febrer de 1919. I de la que ens queda el record de tres xamanelles precioses, el cor del paral·lel. A més, és una estampa representativa de la ciutat. I ha citat a Iago, amb bé a la memòria, la magnífica interpretació que fa de Iago, entre altres personatges de Shakespeare, l'actor Manel Barceló, que interpreta tots els dolents de Shakespeare en un monòleg preciós a la sala Montaner. Bé, doncs seguim. Deu anys després, el 5 de febrer de 1929, també a Barcelona, es descobreix una necròpolis ibèrica a la muntanya de Montjuïc. I d'això en tenim memòria perquè recordem aquells enormes cartells que pintaven a les façanes dels teatres quan nosaltres érem petits. I ens va cridar l'atenció aquell immens retrat de Lola Flores i Manolo Caracol en plena Rambla, anunciant l'estrena del seu primer espectacle el 5 de febrer de 1947, el Poliorama. La Niña de Fuego, un dels títols més representatius de la famosa parella, es va veure en nombroses ciutats d'Espanya i Amèrica llatina. I va durar en cartell molts dies, eh? Molt temps, molt temps. Setmanes, setmanes i setmanes, i a més ho van tornar a repetir al cap d'uns anys al Teatre Calderón. Sí, sí, jo me'n recordo el 45, que hi havia unes fotografies que les repartíem per tota la ciutat, amb la Lola Flores, guapíssima, amb aquella mota de cabell tan enorme, i ell, que era una mica lletjot. He consultat això de la data i he... Aquí diu el 47, però jo me'n recordo que era el 45. Jo diria que ja era abans. A vegades les dates, això passa no només a Viquipèdia, sinó també en algunes enciclopèdies, a vegades he consultat en algun diccionari, en alguna enciclopèdia, un naixement que he trobat a Viquipèdia i em trobo que hi ha persones que no coincideixen. Jo no me'n recordo que va ser el 45 perquè va ser una data molt especial a casa meva. En qualsevol cas, eren els anys 40. Si algú hi va anar, i en té memòria exacta de quan van venir per primera vegada, que ens truqui i ens ho digui, i estarem encantats, perquè jo hi vaig anar de claca una vegada, però ja feia anys que venia. Jo ja tenia 14 o 15 anys. No, però jo me'n recordo que era molt menuda. O sigui que devia tenir 7 o 8 anys, jo. Ells van actuar junts més de 10 o 12 anys. Sí, moltíssims. O potser més. Per tant, hi ha algú que va assistir a aquesta estrena, si ens vol trucar i explicar-nos-ho? Això ens ho explica. Perquè la cosa va fer furor. Jo encara recordo una vegada a la Flores donant-hi una bronca al pintor que feia el rètol de la façana. Sí, perquè llavors es feien a mà. Es feien a mà, es feien a mà. I es veu que ella no quedava prou graciana. No es va trobar força guapa. I no es trobava bronca. I va dir, esta no soy yo con esta en Arizona. I ella va armar l'escàndal. Bé, una mica més lluny d'aquí, a Cortina d'Ampezzo, a Itàlia, s'inauguraven per setena vegada, el dia 5 de febrer de 1956, els Jocs Olímpics d'hivern. I un fet va conmoure el món el dia 5 de febrer de 1965. Martin Luther King és alliberat quatre dies després de ser detingut a l'Abama juntament amb 500 manifestants antisegregacionistes. Més trasbalsats vam quedar aquell 5 de febrer de 1967 quan els noticiaris van anunciar que s'havia tret la vida als 49 anys la brillant cantautora xilena Violeta Parra. Un dels seus grans èxits, gràcies a la vida, havia donat la volta al món. Ara estem cercant si tenim alguna cosa de Violeta Parra i si ho hem trobat, el Marc ens ho posa tot sempre. Ens ho posarà de seguida. Gràcies a la vida que me ha dado tanto Fins demà! Y en el alto cielo su fondo es brillado. Y en las multitudes el hombre que yo amo. Gracias a la vida que me ha dado tanto. Quina meravella de veu. Era deliciosa aquesta dona. I les seves cançons, tan dolces, tan sentimentals. Doncs fins aquí hem escoltat uns fragments de Gracias a la vida, com Violeta Parra. Neixements que van tenir lloc tal dia com avui. De l'any 1811, Friedberg, Alemanya, ho feia el gran compositor i musicògraf Julius Becker. Un altre dia, 5 de febrer de l'any 1848, naixia a París l'escriptor francès Georges Huismans. Algunes de les seves obres més conegudes són L'Hair Soiré de Medin, han estat traduïdes al català per Miquel, Martí i Pol. També era un dia 5 de febrer de l'any 1905 a Sabadell, quan naixia l'historiador i advocat Miquel Carreras i Costa Jussar. I del món de les lletres passem a la faràndula, ja que al 5 de febrer de l'any 1919 neixia l'actor de teatre i cinema estatunidenc Red Buttons. Aquest era el seu nom artístic, que significa botons vermells. El seu nom real era Aaron Shout. El tenim present a pel·lícules com L'Aventura del Poseidó o La Misteriosa Ambulància. El mateix dia que naixia el polític grec Andrés Papandreu, va ser el fundador del PAC, el moviment alliberador panhelènic, que es va destacar en la lluita contra la dictadura dels coronels. Tornem ara al món de les arts escèniques, ja que el 5 de febrer de l'any 1931 naixia l'actor espanyol Vicente Parra. El recordent, de ben jove, actuant a la companyia de Luis Prendes i Amparo Rivelles. I, sobretot, a les pel·lícules que la van fer famosíssim, com Dónde vas, Alfonso XII, Las largas vacaciones del 36 o Trambía a la malva rosa. Entre moltes altres, i evidentment que jo tinc molta memòria de quan començava, amb aquells muntatges magnífics que feien a la companyia de Luis Prendes quan venien al Teatre Comèdia de Barcelona, el que actualment és un multisales. Em sembla que va ser el primer multisales que va haver i el primer teatre magnífic que van destrossar per convertir-lo en una colla de caixons mal fets, que és el que és ara la comèdia. I tant. Bé, doncs seguim en l'art de la interpretació perquè el 5 de febrer de l'any 1959 naixia al coi el cantant valencià Francisco González Sarrià, conegut popularment com Francisco. I que no es digui que no ens recordem dels futbolistes, ja que el 5 de febrer de l'any 1985 naixia a Funxal, a Portugal, Cristiano Ronaldo dos Santos. No cal dir més que aquest és conegudíssim. Sí. Recordem finalment algun personatge que va deixar aquest món tal dia com avui. El célebre sacerdot jesuïta Pedro Arrupe moria el 5 de febrer de 1991. El mateix dia, de 1993, ens deixava el gran cineasta Josef Manchiewicz i, molts anys abans, el 1916, el príncep de les lletres castellanes Rubén Darío. En llegirem algun poema al final del programa? I tenim també avui un record per l'entrenador de futbol Luis Aragonès i l'oscaritzat actor Philip Seymour Hoffman, que han mort, com tots vostès hauran vist en els noticiaris, fa molt poquets dies. Sí, sí. Aquest actor jo el recordo com un dels grans de Hollywood, i sobretot que ens ha brindat pel·lícules precioses com Capote o com El Diablo... Com es diu aquella del... No me'n recordo. Que el diablo no sepa que estás muerto o alguna cosa així. Sí, alguna cosa així. Antes que el diablo sepa que has muerto. Això mateix. Bé, no, però fem una cosa més agradable. Ja que és l'aniversari del cantant Francisco, recordem... Escoltem el Francisco. Escoltem el Francisco. No es por casualidad que yo tenga el color del trigo en el verano No es por casualidad que tenga yo mi hogar junto al Mediterráneo Que sienta el corazón como una bendición que guarda mis anhelos Para colmar de amor, de fuego y de ilusión, a la mujer que quiero. Latino, tengo el calor de una copa de vino, mitad señor, mitad corre caminos, como una estrella sigo mi destino. Bé, estaríem escoltant el Francisco, però hem de continuar. Vinga, doncs, endavant. Espai de cultura. Parlarem avui de xocolata i literatura. Molt bé. I també de teatre. Que són coses que ens agraden molt i que ara ens venen lligades. Com ens van fer saber tots els mitjans, la passada setmana va guanyar el premi de novel·la Ramon Llull concedit per Editorial Planeta l'escriptora Care Santos amb una obra titulada Desig de xocolata. El llibre explica la història de tres dones que posseixen, en diferents segles, la mateixa xocolateria. Una al segle XVII, l'altra al XIX i la tercera al XXI. I que les tres, en algun moment de les seves vides, han fet servir el mateix objecte, una valuosa xocolatera de porcellana blanca. L'escriptora Cárez Santos va néixer a Mataró l'any 1970 i cultiva tant la literatura infantil i juvenil com la novel·la per adults. A més, escriu indistintament en català i en castellà. Segons diu ella, s'ho va passar molt bé escrivint aquesta obra, investigant els orígens d'aquest dolç que tant ens agrada i que els esteques van oferir a Hernán Cortés en copes d'or, la xocolata. Recordem que Barcelona és una de les ciutats amb més tradició xocolatera. Estem a l'època de l'any en què ve més de gust una bona tassa de xocolata, espesa i ben calentona. Si passegeu pel casc antic, recordeu que fins i tot les guies turístiques recomanen la Granja Viader a Ciutat Vella, la pastisseria Escrivà a la Rambla i la famosa Granja Pallaresa al número 11 del carrer Petritxol, aquesta és la meva, on també serveixen crema catalana i mató de Montserrat. Doncs ja ho sabeu, ja n'hi ha més, eh? N'hi ha més perquè al costat de Santa Maria del Mar hi ha també una que té unes tauletes de marbre i és una casa molt antiga. I a Sants una pastisseria fabulosa també, la pastisseria Pons. I a la Granja Sants també serveixen xocolata desfeta. I aquí, si no aneu a Barcelona, aquí al carrer Bonavista, a Can Carbonell, també us serviran xocolata desfeta. Bé, i ara us parlarem d'una novel·la gràfica que ja fa temps que venim anunciant. La voz que no cesa, de Ramon Pereira i Ramon Boldú. És la vida del poeta Miguel Hernández, explicada amb el llenguatge del còmic. Ja és a la Venda, a l'EFNAC i al Corte Inglés. I aquesta mateixa tarda ha tingut lloc la presentació al centre de barri de la Verneda. La propera setmana ja us anunciarem llocs més propers, com l'Ateneu de les Corts, on també es presentarà l'obra. I més, hi serà present l'autor del pròleg, el cantant Joan Manuel Serrat. O sigui que l'Ateneu de les Corts estarà ple, eh? I tant, i tant. Joan Manuel Serrat, en aquest cas, presentarà ell l'obra, sempre porta gent. Sempre porta molta gent. A més, hi haurà més presentacions, i jo citem aquesta de l'Ateneu de les Corts, ja us direm el dia i l'hora, perquè encara no el sé, perquè serà la propera setmana o l'altra, perquè és la que ens queda... més properes. Més properes, sí. Perquè les altres ja són al centre de Barcelona o amb d'altres barris. Bé, i ara una vegada més hem de felicitar la nostra molt admirada Clara Segura. Oh, i tant. De tot cor. De tot cor, sí, sí, sí, perquè a més els premis a aquest ciutat de Barcelona 2013, anunciats ahir pel tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, Jaume Siurana, han reconegut la seva gran labor com a actriu. O sigui, Clara Segura és Premi de Teatre pels seus papers a Incendis, 21 i mig i La Rosa Tatuada, entre moltes altres meravelles que l'hem vist interpretar darrerament. També no omitim que, com que ara la cuina també està a l'ordre del dia... Molt, molt, a l'ordre del dia. Els xefs de cuina, ja ho veiem amb el col·laborat de Riera, amb aquesta telesèrie, la importància que té un xef és gairebé un actor, un personatge públic... Què cuina? Doncs pel seu afany d'excel·lència ha sigut premiat també el xef Albert Adrià. I el projecte coral dirigit per Enric Sòria per l'obra desenvolupada en el Born Centre Cultural, en aquest cas li han donat el Premi d'Arquitectura i Urbanisme. Realment ha sigut molt important tots aquests premis aquesta setmana. Doncs la Clara Segura, que és la que tenim aquí més propera, felicitats. Moltes felicitats, una abraçada ben forta. Bé, i ara encara continuem parlant de teatre. Sí, recordem que el Tívoli recupera el muntatge de Miguel Narros, l'últim que va fer poc abans de morir, de l'obra de Federico García Lorca i Herma, protagonitzada en aquest cas per Sílvia Marsos. Aquesta actriu s'ha convertit des del 2012 en germa, la dona lurquiana per excel·lència, que simbolitza, com ningú un altre, l'opressió de la dona a l'Espanya negra i retrógrada democràtica. De temps enrere. Encara recordem la magnífica versió que també en va fer la Núria Esper fa anys al Teatre Coliseum. Fa molts anys, però una meravella. I moltes altres versions. Doncs aquest cas, a més de tenir l'Alicienda, que està dirigida per Miguel Narros, és amb la música original d'Enrique Morente, que la va fer també poc abans de morir. I el muntatge s'ha convertit en una nova adaptació canònica del clàssic lorquià. Textualment diu al diari d'Ono M3, «Este fue el penúltimo estreno de Narros, hombre que cambió el teatro español, que lo modernizó, lo acercó al público y potenció el sentido de la belleza». Estem plenament d'acord, o sigui, els muntatges de Miguel Narros són realment únics e irrepetibles. L'actriu, Sílvia Marsó, està acompanyada per un nombre molt gran, de, bueno, no, molt gran, 14 actors, en el teatre d'avui són molts, eh? Són els 14 personatges que surten a l'obra. Sí, sí, tot un luxe de l'escenat actual. «Si seguimos por este camino», diu l'actriu, «nuestros hijos no podran ver a Shakespeare o Shechoff. Solo podremos ver obras con tres o cuatro actores». va dir l'actriu. És que és veritat, avui, amb la crisi que hi ha i amb el tant per cent, abunden els monòlegs i els muntatges. Fixa't, tenim a Barcelona tres o quatre muntatges en què només són dos actors. Molt bons, per cert, perquè tenim el Juanjo Muix Corbett, tenim el Jordi Boixaderas, tenim uns actors magnífics... Sí, sí, però és molt minimalista el teatre avui, tant en muntatge escènic com per nombre de personatges. Ara, aquestes dues obres que ara s'estan representant, la del Jordi Bosch i el Jordi Boixaderes, que també l'estan presentant a Madrid dos actors. O sigui, magnífica, eh? És formidable. Formidable perquè, a més, és un tema molt actual. El Crèdit es titula, i és el que va demanar un crèdit, el senyor que el va demanar i no li donen, i el que fa mil, deu mil arguments per negar-li. Bé, i ara volem recomanar-vos... També una obra de teatre, en aquest cas per tots els públics, on hi podeu anar en companyia dels vostres nets i netes, tant si són petitons com adolescents. Nosaltres hi vam anar el diumenge passat i s'ho van passar tots pipa. I els veu poder tenir els petitons subjectes? Subjectes, no. Perquè el més petit és molt petitet, no? 4 anys, però estava tranquil·lament assegut i amb la boca oberta i durant les 2 hores i 10 minuts que dura l'espectacle bastant encantat de la vida i encara avui em deia per telèfon que li va agradar molt i moltíssim, o sigui que els agrada molt la música perquè aquests nens ja estan acostumats amb els seus pares que estan en un grup de folk, Bauma i van per tots els concerts ja hem comentat també actuacions de Bauma exacte, aquest nen tenia dos mesos i el vam ja tenir en braços escoltant tot un concert o sigui que ja està acostumat a la música i li agrada Doncs bé, fins al dia 16 d'aquest mes encara podeu veure al Teatre Bars, al Paral·lel de Barcelona, el musical Boig per tu, amb les cançons, naturalment, de Sau, en direcció de Pep Sala i Ricard Reguant, gaudireu d'un espectacle divertit i engrescador, ple d'alegria i joventut. I ara, si tenim per aquí el Boig per tu, podríem posar, no, Marc? Sí, sí, aviam, si l'escoltem. Sé molt bé que des d'aquest bar jo no puc arribar on ets tu. Però dins la meva copa veig reflexada la teva. Bé, doncs ja sabeu, fins al dia 16 d'aquest mes sou a temps encara d'anar al teatre Bars del Paral·lel de Barcelona. Recordeu, si teniu nets o fills petitons, que els podeu dur i que a més hi ha sessió matinal, que això és molt interessant, ja a les 12 del migdia i s'acaba a les dues, dues i deu, o sigui que està molt bé, i és molt bona hora per portar els petits. Bé, i ara parlem d'alguna exposició que tenim aquí a Sant Just i que val la pena veure. Molt interessant. Molt, molt interessant, perquè és una exposició d'un number one del dibuix i la pintura. Al celler de Can Ginestar hi ha una exposició d'en Jordi Vila i Rufes, dibuixant i pintor, que va néixer el 1924 i va morir el 12 de gener del 2011. Va ser, a més de pintor i dibuixant, retaulista, que és una feina que avui n'hi ha molt pocs. I a més va conèixer tots els estils de la seva hora des del figurativisme més total i el realisme absolut fins a l'abstracció. Fill de Joan Vila i Pujol, conegut amb el seu dònim de Dibori i germà de Francesc Vila i germà de Francesc Vila i Rufàs, Cesc es forma a l'Escola Massana de Barcelona, on després esdevingué professor l'any 1952, fins a la seva jubilació l'any 89. Es dedica a l'especialització de la pintura de retaules i murals i a la realització de vitralls religiosos. Com a retaulista és considerat una de les figures contemporànies capdals a Catalunya, en on renovar la tècnica partint de la tradició medieval i en difonguer un nou estil. Vilas Rufas es posa a Barcelona des de 1958 en altres ciutats com Nova York, Avignon, París o Buenos Aires. Fou premiat a Chicago el 1960 i el primer concurs nacional d'art de la llar el 1963. A la parròquia de Sant Joan de Vilassà de Mar hi té pintats els retaules de Sant Isidre, el 1948, Mare de Déu del Carme, de 1949, Sagrat Cor, 5053, i Mare de Déu del Roser, el 1953. ni un bon motiu per arribar-vos fins a Vilassar de Mar. I, si voleu anar més a prop encara, recordeu que fins al 16 de març tenim al celler de Can Ginestar sota el títol de les retaules d'ahir i d'avui, una exposició d'en Jordi Vila Rufes. I, ja que hi som posats i esteu a Can Ginestar, no us perdeu una altra exposició molt interessant, que és entrant a Masquerra, al CIM, que és el centre d'interpretació del municipi, on hi ha l'exposició ja fa 75 anys, 25 de gener de 1939, Testimonis Personals. Exposició del 20 de gener, el 28 de febrer. A motiu del 75è aniversari del final de la guerra a Sant Just d'Esvern, l'entrada dels nacionals, presentem una quinzena de relats de veïns i veïnes que ho van viure en directe. Coneixereu com es van desenvolupar els fets al terme municipal, el detall de la retirada, l'ocupació militar, el nomenament del nou ajuntament i activitats relacionades amb tots aquests fets. Doncs val la pena, val la pena aquesta vegada apropar-vos fins a Can Ginestà, que ho tenim aquí mateix, i teniu dues exposicions ben interessants una al costat de l'altra. I ara, per acabar, baixarem a Barcelona. Arquitectes, il·lustradors i fotògrafs, com Oriol Boigues, Josep Antoni Cuderc, Josep Maria Sostres, Antoni Moragues, Joan Josep Terrats i Francesc Català Roca... s'estan a partir d'avui al Museu d'Art Contemporani de Barcelona, el MACBA, per recrear les tensions entre la modernitat i l'avantguàrdia que saccegen la cultura catalana en la segona meitat del segle XX i reivindicar el paper capital del naixement del grup R en el desenvolupament internacional de l'arquitectura catalana en els anys 50. Això està en notícia avui, ho han dit, jo ho he vist a la 1 i a la 3 de la televisió, i val la pena, recordeu que el Magda... I el Magda, sobretot, que sempre dona peu al art més endavant i tot, aquesta deu ser, més bé, una... Bueno, Terrats no tant, que també és molt, molt modern. És que, sobretot, aquests senyors han estat avantguardistes, i les avantguardes dels anys 50 i 60 van ser molt, molt interessants. I avui algunes estan una mica oblidades i recordem que fins i tot l'Església va defensar molt en aquells anys l'art de vanguarda i l'abstracció, cosa que ara en aquest aspecte han fet enrere. No, no, no, ho han deixat una miqueta de banda. Ho han deixat una mica de banda i que cadascú es vegi les imatges que vulgui. Ah, això mateix. Crec, i també fa molt bé, que l'Església insisteix més en la qüestió pastoral que en la qüestió plàstica. Abans recorria més als sants i estampetes perquè la gent tingués fe. Ara, com ja hi ha tantes opcions visuals, les estampetes, que són molt boniques, queden en segon terme. I que es busca més l'interior, que em sembla molt bé. L'autenticitat de la persona, més que guiar-se per les imatges, i més quan avui es té coneixement que alguns dels grans pintors de sants i d'imatges, les seves vides no van ser precisament exaltats. Molt santes, no, no. És un contrast. Treballaven per encàrrec. Però també sabien treure dels models la profunda espiritualitat per donar-li a aquell caire cristià o humà. O sigui que, de totes maneres, encara que ells fossin unes persones una mica poc recomanables, en sabien treure també l'espiritualitat dels seus models. Jo diria més que com l'artista és una persona de vegades gairebé sempre molt barroca i molt visceral i amb molts sentiments contraposats, quan es posaven en situació frívola eren molt frívols i quan es posaven en situació espiritual eren molt espirituals. I quan volien cobrar quartos, doncs també També eren interessats, com ara el Greco, que s'ha investigat sobre la seva vida, ara que es faran moltes exposicions a la seva celebració, i diu que el Greco era molt interessat, que volia cobrar i demanava molta pasta. Però es donen els casos com a tants pintors de l'època d'en Sabonàrola que pintaven nus, que feien gent despullada i tenien de model, des de treballadors de la construcció fins a prostitutes, i els feien despullar. perquè eren els models que els agradava fer aquests mateixos pintors van vestir els seus models i els àngels i aquells nusos masculins es van convertir en àngels i aquelles models nues es van convertir en verges però ells es posaven en situació i els hi sabien projectar espiritualitat en aquestes imatges o sigui que ells veien tant en el model com dintre de si mateixos podien veure la part frívola i podien veure la part més elevada Bé, ara posem una mica de música Corrientes, tres, cuatro, ocho, segundo piso ascensor. No hay portero, mi vecino, adentro cóctel de amor, un piscito que puso madre. Piano espera y velador, un teléfono que contesta, una vitrola que llora. Viejos tangos de mi flor y un gato de porcelanapa que no mace el amor y todo a media luz. que sombrou el amor, a medialus les besos, a medialus les dos, i todo a medialus, retusco interior, que és suave terció, però a medialus d'amor. Un cal... Viatjant per Catalunya. El Moianès, terra de coves i megàlits. La vida del tiplà del Moianès fa milers d'anys. Dolmens de pedres gegants i coves de secrets mil·lenaris omplen la geografia del territori. Són el riquíssim llegat dels habitants prehistòrics de la comarca. Un llegat que ens parla encara avui de com vivien i morien els nostres avantpassats. Ens imaginem que durant la prehistòria el Moianès era un batibull d'homes i dones cavalluts fent puntes de sílex pertot arreu. Però realment no sabem si la presència humana va ser aquí més significativa o menys que en altres territoris. El que sí que sabem és que en aquest altiplà n'han quedat molts vestigis i això avui és una llaminadura per al coneixement. Probablement a altres llocs de Catalunya han aparegut menys jaciments pel simple fet que l'activitat humana allà ha estat més agressiva i la urbanització n'ha eliminat el rastre. El Moianès ha estat històricament una zona poc transformada. Gràcies a l'absència de grans nuclis de població, doncs, un grapat de dòlmens es van salvar de ser convertit en lloses de pedra i els guns boscos en coves no van arribar a ser sol urbanitzable. Les restes de Megàlids, coves i balmes, són un regal de l'atzar. Els indicadors dels camins de la comarca en van plens. Bé, Van plens de dòlmens de la comarca i són monuments funeraris individuals o col·lectius de diferents tipus. Els més grans són els de corredor que s'aixequen sobre un tumult i una mena de versió troglodita d'una piràmide egípcia. Així, la càmera o càmeres mortuòries quedaven sota terra i les restes mortals s'acompanyaven de l'eixobar complet dels difunts. Al voltant del Megàlit hi feien un cromlec que era una àmplia circunferència marcada amb pedres de grans dimensions. Entre els dolmens més importants hi ha el del Pla de Trullàs i el de Parés, amb dos reconstruïts, i d'altres que no han rebut cap intervenció però que s'han mantingut d'en peus, com el de Puigrodó. Avui aquests megàlits sovint es troben descuidats enmig del bosc com unes pedres qualsevol. En presència seva, és bo fer una reflexió sobre la força del seu significat quan van ser aixecats en la prehistòria. Permet gaudir-ne en plenitud. Tant de bo tot el país hagués conservat el patrimoni prehistòric com ho ha fet el moyanès. Sabríem molt més dels nostres orígens. Les autopistes i ciutats d'avui deuen sepoltar incomptables vestigis d'aquells entranyables paleocatalans que ens van precedir. Que també els trobem a les Balears, per cert. Sí, sí, sí. A les illes de... Potser allà estan molt més conservats, tant els dolmens com els talajots. A Menorca, sobretot. Sí, sí, sí, a Menorca. Bé, és un reportatge de Xavier Valls, escrit a la revista Descobrir Catalunya. Bé, ja ho sabeu, ara posarem una miqueta de música. I ara portem fins aquí un fragment de la revista 60 i més. En busca de la longevidad, que és un llibre escrit per Victoria Varas, del qual es traiem unes quants paràgrafs que considerem interessants i que publica aquesta revista. En ell es destaca principalment la tècnica i ús del antiàgin que, segons l'autora, pot ajudar-nos a mantenir la nostra longevitat en molt bones condicions. Ho transcriurem en castellà, que és tal com està escrit el reportatge. Sí, com que està escrit per una altra persona, aquí no hem fet el guió nosaltres com en la resta del programa, per tant, ho llegim. Antiàgin natural y medicina anti-envejecimiento. El antiaging se fundamenta en utilizar nutrientes y sustancias naturales incorporados tanto en la dieta como en forma de complementos de alta penetración celular, capaces de nutrir, revitalizar y regenerar células, tejidos y sistemas. Al mismo tiempo, es necesario introducir hábitos y estilos de vida que han demostrado ser fuentes de bienestar y longevidad. Una dieta adecuada, una mejor gestión del estrés, organización de las prioridades vitales y del tiempo libre Se trata de un enfoque holístico en el que se tienen en cuenta factores físicos, emocionales y espirituales También llamada medicina natural anti-envejecimiento, que es eso que volvíamos a inglés, se basa en la prevención y va más allá de los fármacos y la cirugía estética. Lo que pretende es detectar los factores que inciden negativamente en el envejecimiento y proponer alternativas saludables que logren reducir los efectos del paso del tiempo en nuestro organismo. Asimismo, al mejorar la calidad de vida, se reduce el riesgo de padecer alteraciones y enfermedades asociadas a la edad, problemas cardiovasculares, oncológicos, etc. Las famosas también se apuntan al antiaging. Muchas famosas se inclinan por el quirófano y otras apuestan por terapias antiaging mucho menos invasivas y naturales. Madonna, con sus 55 años cumplidos, además de su rutina diaria de yoga, baile y ejercicios de tonificación, mantiene una dieta exclusiva de alimentos de agricultura biológica. Regularmente pasa temporadas haciendo dietas macrobióticas y toma semillas de lino ricas en omega-3. Julia Roberts confiesa que solo tiene tres trucos. Lavarse los dientes con bicarbonato, no salir nunca sin el cacao de labios y usar crema hidratante siempre. Su compañera de profesión, Uma Thurman, mantiene su perfecta figura gracias a beber mucha agua y una dieta basada en frutas y verduras. Ya usaban, señoras. Aigua i fruita i verdura. Aigua i fruita i estareu sempre com la Turman i les Carlet Johansson. Sí, sí, i les proteïnes què? I els 80 anys. Ai, Déu. Cindy Crawford ha canviado el bótox por cremas antioxidantes, pilates y una dieta proteica. Veus? Aquesta ho fa al revés. I la esposa de David Beckham, Victoria, suma a su pasión por la moda el té verde a todas horas. Rania de Jordania, un referente de belleza y elegancia a nivel mundial, practica deporte a diario, sigue una dieta rica en pescados y verduras y bebe mucha agua. El antiagnin natural es una filosofía de vida, unas pautas que todo el mundo puede seguir para llegar en óptimas condiciones al final de nuestra existencia, unas claves para dar más vida a tus años y más años a tu vida. Ja ho sabeu, si voleu estar joves molt temps i viure bé... molta fruita, verdura, molta aigua, molt exercici, dormir força hores, que això és molt convenient també, i no preocupar-vos pas per res, que això també fa molt. I no fer les malvestats que fan algunes d'aquestes artistes, que aquestes no les expliquen, i després entre peixó i espalda se ponen de tot, no? N'hi ha que sí i n'hi ha que no, n'hi ha de tot. Això mateix, això és la consciència de cadascú. Bé, posem una mica de música. Fins demà! Gràcies. I bé, com és temps, aquest temps tan canviant, que ara fa sol, ara plou, ara fa vent, després neva, doncs les persones estan molt refredades, molt refredades. Un dels remeis principals, i és natural, tal que em parlaven a vegades de la vida natural a l'antiàgin... Eucaliptus. Això mateix. Ah, molt bé, molt bé. Aquí tenim... En cas, ho fem ara, tant fem bafos d'eucaliptos... Sí, sí, sí. Com pastilletes aquestes del coll, la ricola i aquestes coses... Sí, sí, però sobretot els bafos, el meu marit tenia una temporada fatal l'any passat i la solució va ser fer força bafos d'eucaliptos. La flor o la fulla? No, no, les fulles. Les fulles? Sí, sí. Veus, aquí tenim, això és de la farmàcia, era un llibret que vaig trobar a la farmàcia ja fa un temps, i que parla de les bondats de moltes, de les herbes o dels productes vegetals que ens van bé a la neutralesa. Aquest cas és l'eucaliptus. Endavant, doncs, ja que el fullotó està encastellat, també veig, doncs endavant. Diu el eucalipto. Este árbol de gran porte es originario de Australia. Su cultivo es muy habitual puesto que se trata de un árbol poco exigente en lo que se refiere a las condiciones del suelo. Es muy común en Huelva, Santander, Esturias, Galicia y Cataluña. Su introducción en Europa respondió a la finalidad de sanear las regiones pantanosas. En medicina solo se utilizan las hojas de la especie globulus por poseer propiedades antisépticas principalmente de las vías respiratorias. Esta actividad se debe a su gran riqueza en aceite esencial. Sus propiedades antibacterianas, antifúngicas y antibíricas están científicamente demostradas. Además son hipoglucemiantes, por lo que pueden utilizarse como coadyuvante en los tratamientos antidiabéticos. Bé, i continuem parlant de coses que ens van bé a l'organisme. En aquest cas, un d'aquests consells que treu d'algun llibre o que treu d'internet, el nostre col·laborador Antoni Jordà. Des d'aquí, com sempre, saludem a Antoni Jordà. Una abraçada ben forta. També a Lluís Domènech, a la Candida Nevado i a tots els que ens animen, encara que no siguin aquí, però que són pioners d'aquest programa. Bé, o sigui, productes que ens van bé per a la nostra salut. L'oli d'oliva. Sobretot l'oli d'oliva verge. Protegeix el cor. Va bé per perdre pes. Combat la diabetis i suavitza la pell. Perfecte. La pinya. Enfortaleix els nostres ossos. També contribueix a que l'encostipat marxi. Ajuda a la digestió. Dissol les berrugues. de té les diarrees. I aquí una cosa que m'agrada moltíssim i que també va bé, per cert, va molt bé per tallar la diarrea, que és l'arròs. L'aigua d'arròs va perfecte. I a mi que l'arròs m'agrada de totes les maneres. I a mi també. Des d'una paella... Sembla un chinito. Fins a un arròs bullit. Un arròs al curry, un arròs... El curry no m'agrada. El curry no. A mi l'arròs com vulgueu. I a més, ens diuen els entesos que l'arròs protegeix el cor... Va bé pels càlculs renals i ajuda a aturar tota mena de, com es diuen, els derrames... Sí, vessaments. Bessaments de... No sé si són de... De sang, sí. De sang, clar, vessaments de sang. Que ajuda, ho ajuda. Això és medicina preventiva. Preventiva. No cura. No cura, no cura. El que passa és que, si ho prens, realment ajuda el tractament que t'hagin pogut donar. Allò de més vale prevenir que curar. Sí, ara arribem als fressons. O les maduixes. A les maduixes. Sí, aquí diem fressons perquè sembla que són maduixons, clar. No, no, també es pot dir fressons. El que passa és que les maduixes són més petites, són aquelles tan boniques. Les maduixons o fressons que són les mateixes coses són més grossos. Sí. Per tant, les maduixes com els maduixons van bé pel cor, van bé per la memòria. i calmen, tampoc el curen, però calmen l'estrès. I arribem a la proteïna vegetal per excel·lència, les nous. Redueixen el colesterol, potencien la memòria, aixecen l'ànim i protegeixen contra afeccions cardíques, perquè és una proteïna molt important. I recordeu que també les ametlles i les avellanes també van molt bé per reduir el colesterol i potenciar la memòria. Però has de menjar amb més quantitat. Aquí en 3 o 6 ja en tens prou. Que bé. Bé, ara arribem al germen de blat. Aquest va per prevenir la grip, no? També redueix el colesterol, també ajuda els vessaments i millora la digestió. Molt bé, i el segon de blat. També ajuda a prevenir la grip... redueix el colesterol, ajuda als vessaments i millora la digestió. I el segonet, si teniu pollastres i gallines, els collereu més sants? No, no, no, que el segonet va bé. No riguis, que una temporada jo ho he fet. I, a més a més, treu, si ho fas amb una miqueta de llet, treu la gana, aquella gana horrorosa que tens entre menjars, va molt bé. No és molt agradable, però què hi farem? Si hi va haver els pollastres i les gallines, també a nosaltres? També, que també són una mica pollastres i gallines. Posem la música de poesia. Avui, com que hem citat Rubén Darío, ens posarem romàntics. Comencem amb la metamorfosi. Era un cautivo beso enamorado de una mano de nieve que tenía la apariencia de un lirio desmayado y el palpitar de un ave en la agonía. Molt bé. De memòria te l'has dit, eh? I encara un fragment de la marxa triomfal. De lectura obligada eran las sonatinas y la marcha triunfal. Ya viene el cortejo, ya se oyen los claros clarines, la espada se anuncia con vivo reflejo, ya viene oro y hierro, el cortejo de los paladines. Ya pasa debajo los arcos hornados, de blancas minervas y martes, los arcos triunfales, de donde las famas erigen sus largas trompetas, La gloria solemne de los estandartes llevados por manos robustas de heroicos atletas. Se escucha el ruido que forman las armas de los caballeros, los frenos que mascan los fuertes caballos de guerra, los cascos que hieren la tierra y los timbaleros que al paso acompasan con ritmos marciales. Tal pasan los fieros guerreros debajo los arcos triunfados. Los claros clarines de pronto levantan sus sones, su canto sonoro, su cálido coro, que envuelve en un trono de oro la augusta soberbia de los pabellones. Él dice la lucha, la ida venganza, las ásperas crines, los rudos penachos, la pica, la lanza, la que riega de heroicos carmines la tierra, los negros mastines que azuza la muerte, que rigen la guerra. Los áureos sonidos anuncian el advenimiento triunfal de la gloria. dejando el picacho que guarda sus nidos, tendiendo sus alas enormes al viento. Los cóndores llegan. Llegó la victoria. Bé, hem arribat al moment final d'aquesta audició d'avui de 60 i més. I amb el príncep de les lletres castellanes, que no és poca cosa, Rubén Darío. Bé, us recordem que aquest programa es torna a repetir el proper dissabte a les 11 del matí. I us esperem dimecres vinent, si adeu plau, a les 8 del vespre. Doncs moltes gràcies Marc, gràcies Joana i a tots vostès per escoltar-nos i fins aviat. A reveure. Fins aviat. Fins aviat. Ara escoltes ràdio d'Esfern, sintonitzes ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Lluís 98.1. Fins demà! Fins demà! Bona nit, benvinguts a una nova edició de Cara B, que començarem avui amb una mica de jazz, amb Earl Hines i un Menly gravat el 1964. Fins demà! Fins demà! Bona nit. Fins demà! Fins demà! Bona nit. Fins demà! Fins demà!