De Sant Jordi a Joan Miró, del Danubi Blau al 5G: salut dels peus, tradicions, amanides, viatges i el futur del treball

La Ràdio de Sant Just La Ràdio de Sant Just La Ràdio de Sant Just La Ràdio de Sant Just La Ràdio de Sant Just Quina il·lusió no passar-nos tota la setmana menjant sobralles La Ràdio de Sant Just Ja estem a punt La Lina Santa Bàrbara La Montse Larrea En Joan Maria García Puigdevall En Carles Hernández Rius I aquí us parla la Joana Algarra Que estem disposats per iniciar 60 i més A'm d'o'en A'm d'o'en Atenció, senyores, us han portat els reis unes sabatetes d'aquestes de moda, amb un taló estilitzat d'uns quants centímetres d'alt. La Ràdio de Sant Just Poden provocar allò que es coneix tècnicament com omnicòpticos i que més col·loquialment diem voltadits o ungla incarnada. Lesió que afecta fonamentalment el dit gros del peu. Aquesta lesió pot produir-se quan el canto de l'ungla es clava sota la pell del dit, produint-se un creixement indegut a la zona del canell, del caire, del canto. I molt sovint provoca dolor, inflamació i vermelló, encara que aquest dolors procés també pot ser degut a malformació en les ungles, ja que hi ha persones amb tendència a patir-la. Molta cura amb els bacteris. Si l'ungla arriba a ser una ferida, és fàcil que produeixi infecció, provocant un abscès, que és una inflamació dels teixits amb acumulació de pus. Aquest abscès s'ha de tractar amb antibiòtic per evitar un granuloma, inflamació especial, molt vascularitzada i dolorosa. Cuideu-vos molt els peus i naturalment les unes. Per aconseguir la curació correcta de l'ungla incarnada, s'ha de procurar que aquesta creixi en el cantó fora de la pell del seu entorn, per la qual cosa, durant el temps de creixement, es deuen evitar exercicis com carreres, futbol i, bueno, aquí no anirem cap de nosaltres, no? I prevenir la reproducció del problema tallant les ungles rectes. És preferible que aquesta acció la faci un podòleg o bé una persona molt especialitzada en el tema. És molt important netejar sempre amb molta cura les ungles i els peus en general, per evitar els fongs, conseqüència d'uns peus mal aixugats. No us importi gastar molts diners amb unes bones sabates. Aquesta, per tant, important part del cos, us ho agrairà, i també vosaltres per la vostra comoditat. En els casos més lleus de voltadits, és bo posar el peu en aigua etèria, amb sal, durant 10 o 20 minuts, per espai d'una o dues setmanes, fent un massatge suau cap enfora de la part inflamada de la pell. I, si per desgràcia, finalment la cosa va més, poseu-vos una pomada antibiòtica i consulteu-lo amb el vostre doctor de capçalera, o com es diu ara, metge de família, per si cal un antibiòtic oral. I, sobretot, bona sort. I, sobretot, bona sort. I, sobretot, bona sort. I ara l'Alina ja la tenim aquí preparada, amb les seves curiositats i aquelles coses que ella sempre escull d'un llibre que és molt interessant. No, no, vull dir, el recomano que vulgui entrar-se de coses de Barcelona, eh? Vull dir, tant un com l'altre, tots dos tracten de Barcelona. I aquí sempre n'hi ha una cosa, i aquesta està bé, també. No hem arribat encara a l'abril, però com el temps passa tan de pressa... Home, no, ja n'adonarem. Sí, parlarem d'una cosa de l'abril. Diu, hi havia una vegada un Jordi que es va convertir en sant. La Diada de Sant Jordi, o sigui, el 23 d'abril, és una de les celebracions que treu més gent als carrers de Barcelona. Qui va ser, però, Jordi? La llegenda de Sant Jordi i el drac la coneixem tots, i segurament ha arribat als nostres dies perquè l'arcabisbe de Gènova, Jacobo de Varese, que era de 1230, la va recollir en el seu llibre la llegenda Santorum, o llegenda Àurea. Aquest volum, ple d'agiografies, va ser un dels més coneguts a l'edat mitjana europea. Potser per això la història també s'explica a llocs com a Inglaterra, Portugal, Grècia, Hongria, Sèrbia i Etiopia. Bé, ara anem a qui és aquest. Diu, Jordi, del llatí Georgios, vol dir que en parol, tot i el significat del seu nom, però, el noi no treballava a la terra, sinó que va ser un militar i conseller de Dioclesià, el perseguidor. Era romà, no? Era romà. Perseguidor dels cristians més grans de la història. Dioclesià, eh, no Jordi. Jordi va néixer cap al 275 o 281 a l'Olt, una ciutat molt a prop de Tel Aviv. Seguint els passos del seu pare es va llistar l'exèrcit romà, el qual va servir fins al 303 a Dioclesià i va decidir emprendre aquest moment, aquest senyor, la seva pròpia guerra contra els cristians. Veient els plans de l'emperador, Jordi es va negar a perseguir els cristians i va dir que ell mateix n'era un. Davant de la confessió, a Jordi no li quedava altra sortida. Va ser torturat fins que el 23 d'abril d'aquell mateix any moria decapitat. Van enterrar el seu cos a Diàspolis, una colònia romana que s'havia establert a la seva ciutat natal. Quan els croats van prendre Diàspolis en l'any 1098, aquests van descobrir la història de Jordi i es van quedar molt impressionats. De tornada a casa, escamparien la llegenda del Sant pertot arreu i el boc a orella va ser tan gran que la llegenda va arribar a Ricard, cor de lleó, el 1157. Que han fet pel·lícules i tot, senyors, eh? De tant! Que li acabaria tenint una gran devoció. En té constància del patronatge de Sant Jordi en terres catalanes des del segle XV. La llegenda el va fer viatjar fins a Catalunya per ajudar els contes catalans, com en Borrell, segon i Jaume I, en les seves múltiples batalles. O sigui que, senyors, la història de Sant Jordi ja la coneixeu. Aviam, és el patró d'Inglaterra, el patró de Catalunya. Sí, de regó també, no? Sí, segurament penso que... No ho sé, de regó. Ara, a Inglaterra seguríssim. M'agafa, jo sé que no ho sé, de segure. Ah, doncs tens que entrar, també. El pròxim dia li preguntaré, posar-ho una mà. Aviam, si diran que li hem pres el sant, també. Sí. No, però fa gràcia, perquè... N'hi ha coses que ara no crec que siguin adients a dir, però que, bueno... Si n'hi ha unes tradicions, són tradicions. I ara que perquè Sant Jordi mata moros i no sé què, no sé quantos... Vull dir, trobo que deixem-ho córrer tot això. Sant Jordi, Sant Jordi, i s'ha acabat. I tant. I si ha arribat fins als nostres dies... A la ciutat de Berlín, molt a la vora de l'Ajuntament Roig, que és famós, i tal, hi ha una plaça que hi ha el Sant Jordi matant el drac. Bé, hi havia una llegenda que deia, Sant Jordi mata l'aranya, que era el drac. O sigui, que la cosa és així. Què més? Molt bé. I ara anem per aquelles coses que són una mica més tenebroses, oi? És atèrica. Sí. No, però a vegades quan llegeixo això, me'n recordo de Pulp Fiction i de Tarantino. Però és que hi hagi sang i feixa, però surten coses rares, no? I, a més, també són interessants perquè són d'aquí, de Barcelona, no? I diu, a l'enforcat de la Creu Coberta. Creu Coberta, vosaltres ja sabeu que és un carrer, no? Un carrer de més llarguíssims, no? Sí, és la carretera de Sant. I aquí n'hi ha un refrany popular que deia, a la Creu Coberta, vés alerta. I diu, costa de creure, observant la lluminosa i dinàmica plaça d'Espanya, que aquest fos un dels llocs més tètrics de Barcelona del segle XIX. Ultra el coll dels forcats i les seves sinestres forques. La carretera de Madrid discurria entre camps per un paratge desertic, on sovint es citaven en duel els cavallers per dirimir les seves diferències. Manu de tonteria. No era estrany ensopegar-se en un revolt amb el cadàver ensangonat i el cos agonitzant d'algun d'aquests contendents. I allí, precisament, on es dirigia el protagonista d'aquesta història. Un jove foraster que, havent tingut una picabaralla amb un altre cavaller de la ciutat, s'havia citat amb ell al camp de l'honor així que es pogués el sol i es traquessin els portals de les muralles. Al passar pel coll dels forcats, el noi va descavalcar i va dedicar una oració a l'ànima de l'infeliç condenat que allà penjava. En acabat, va enfilar la carretera de Madrid, o sigui, la creu coberta, quan ja la foscor s'havia emparat de tot. En un revolt del camí, inesperadament, el cavaller ensopegar amb un home cobert d'ombres que semblava esperar-lo. «El teu camí escurt, si segueixes per aquí», va dir-li en veu profund del desconegut, de qui no podia endevinar els trets del rostre. «T'aviso que la traïció t'espera al proper revolt». «Qui ets?», va preguntar el cavaller, a que alguna cosa d'aquella figura li produïa un lleu temor. «Sóc algú que et vol salvar d'un amor certa. Refia't de mi i no te'n penediràs». Tan convincent van ser les paraules del desconegut que el jove se vingué a prestar-li, tal com aquell li demanava, el barret, la capa, el cavall i les pistoles, tot prometent que l'esperaria allà mateix fins que l'altre tornés. Poc després que l'estrany personatge hagués marxat, el cavaller va sentir remors de baralla que s'extinguiren de sobte amb un tret i un lament angoixant. Al cap d'uns instants va retornar l'ombra a cavall del seu cavall i va descabalcar al seu costat. La sorpresa del noi que no entenia res del que estava passant esdevingé en terror quan la lluna, en escapolir-se de cop i volta d'un mantell de núvols, il·luminar la figura del desconegut. El rostre era una mitja calavera de la qual es desprendien retalls de carn. Allà on li bancava un ull s'endevinava la conca fosca. Quina cosa més teètrica! Les dents gruquenques sobressortien entre uns llavis tomefactes que se'n retiraven amb una força somrient d'amor i en els plecs esquinsats de la camisa entrevia les vèrtebres del coll. Mare de Déu! Va ser una mà d'os, mig d'escarnada, la que li allargarà les armes i el vestit. El noi es va fer enrere, esgarrifat, pensant que era la mateixa mort el que estava veient els seus ulls. No sóc la mort! Va dir-li aleshores l'horrible aparició, com si li pogués llegir el pensament. Sóc el condenat que penja del coll de les forcats. A qui vas ressar una oració fa tres dies, quan vas arribar a la ciutat, i a qui has ressat una altra aquest vespre quan sorties. Aquestes paraules, lluns de tranquil·litzar el cavaller, li van infondre, si és això possible, molta més basarda. No se les tenia amb la mort, sinó amb un fantasma. Sí, sóc un fantasma, i juntament per què ho sóc, sabia que el teu enemic t'esperava amagat en un revolt d'aquest camí per matar-te a traïció. I creu ell que així ha estat, perquè m'ha pres per tu. No sap que jo ja fa molts dies que sóc mort. I després d'això, el fantasma de l'enforcat, esfonguem les sombres de la nit, l'ànguidament, fins a esdevenir un ombra més. Quan el cavaller va passar per davant del patíbul, de retor a la ciutat, encara balandrejava la punta de la soga al cos del condenat. Com la vegada anterior, descabalcar i restar una oració, tot escudinyant entre les ombres profundes el rostre del difunt. I li va semblar que l'espantosa ganyota dels seus llavis tibats tenia un aire, una expressió molt somrient. Un somriure. Sí. Així és que, ja ho sabeu, ja aneu al tant un. Molt bé. Quan aneu pel carrer aquest de la Creu, eh? Sí, però escolta'm, el lloc dels penjats i ara la font aquella tan maca que vam fer parlar d'això, per la fira de 1929, eh? Però quina, a la plaça Espanya? Sí, clar. Per a veure que havien, tu? Sí. Allà era el lloc, sí. D'allà partia la carretera amunt. Que anava cap a Madrid. Ja està. Que després, si seguia, seguia, és l'altre 140, perquè és la que passa per aquí, i és la carretera nostra, eh? Al tanto. I tant. I que arriba fins a Càdiz, aquesta carretera, eh? Sí, sí, sí. Oi que sí, Carlos? Sí que va lluny. Sí, sí. Jo, a mi que m'ha parlat de meteorologia, les carreteres per una altra. No, no, però aquestes coses estan... Curioses. Són curioses, eh? Aquí ja ho veus, si ho sembla que sigui una pel·lícula. Veus, veus, veus. A més, a més, com ho has fet tan ben, tan artísticament interpretat? No, no, no, es perquè... Se nos han puesto los pelos de punta. Pues mira, a mí me dirían bien que tengo muy pocos, tú. No, pero si es de punta, pues será peor. Vé, pasa la sintonía de las biografías. Sí, sí, sí, sí. Biografías de personatges il·lustres. Avui podem escoltar grans trets de la vida d'un artista català de fama mundial, Joan Miró. Joan Miró i Ferrar va néixer a Barcelona el dia 20 d'abril de l'any 1893 al passatge del Crèdit. El seu pare, Miquel Miró, natural de Cornudella, era orfebre i rellotger. I la seva mare, Dolors Ferrar, era una dona dolça i amant de la seva família, com gairebé totes les dones que, com ella, han nascut a les illes. Ella, concretament, a Palma de Mallorca. Miró es descriu a si mateix com un nen tímid, somiador i mal estudiant, que solament gaudia a les classes de dibuix del professor civil, classes que li permetien de fugir de la rutina de la resta de matèries escolars. L'any 1906, Joan Miró començava a fer els primers quaderns de dibuix que recullen els paisatges al natural de les seves estades estigüenques amb els avis paterns a Cornudella i amb els avis materns a Mallorca. El lligam de les seves arrels, així com la relació que establirà amb els paisatges d'endors poblacions, sobretot el del camp de Tarragona, amb un roig del camp, lluats i estimats de la seva infantesa, manarà per sempre la trajectòria personal i artística del jove. En aquell moment, pintor. L'estada del medi rural influirà per sempre en la posterior inspiració de l'artista, plena dels colors bàsics, vermell, verd i blau. La passió per la pintura és tal que a partir de l'any 1907, Miró combinarà els estudis de comerç imposats pel seu pare amb els de l'escola de la llotja, allà on va marcar la manera molt especial dels seus dos professors, en Josep Pascó, que l'inclinà per les arts decoratives i en Modest Urgell amb els seus paisatges crepusculars, romàntics, no romàntics, crepusculars i romàntics. És la pintura del Modest Urgell. Romàntics. Ja es devindrà un dels seus grans mestres. L'any 1912, Miró va completar la seva formació artística a l'escola d'art de Francesc Galí. Aquesta era una institució privada de caràcter molt obert que impartirà als seus alumnes un ensenyament general integral. El seu director en reconeix els grans dots coloristes i el domini de la composició del jove Miró però les seves dificultats per reproduir la forma el va encoratjar a dibuixar els objectes i la figura a partir del volum. Al cedir el protagonisme al tacte, Joan Miró va aprendre a treballar l'escultura, art que practicaria molt temps més tard. dins d'aquesta etapa de formació a l'estiu torna a Montrolls del Camp on pinta una sèrie de quadres que per l'acurat detallisme que mostren marcaran un canvi radical en el seu estil. L'any 1916 coneix el marxant Josep del Mau amb qui mantindrà una sincera amistat al llarg de tota la seva vida. Aquest marxant és propietari d'una important galeria on Miró coneix un bon grup d'artistes refugiats de la Primera Guerra Mundial i se sent influït pels moviments d'avantguarda que ells representen que són els que imperen en aquell moment a París i que experimenten les tendències pintòriques com són el faubisme el cubisme i fins a arribar al futurisme. Josep del Mau li va muntar la seva primera exposició individual a les galeries del Mau del carrer Portaferrissa. Aquesta exposició va provocar una gran expectació entre el públic i la crítica de l'època. L'any 1920 Miró viatja a París. En principi li va costar adaptar-se a l'ambient de la ciutat de la llum però a partir de 1921 tot canvia ja que treballa el taller de Pablo Gargallo als mesos feiners anant a Montroig la resta de l'any. L'estiu d'aquest 1921 inicia en aquell paratge familiar la seva obra famosíssima La Masia que posteriorment fou comprada pel gran escriptor Ernest Hemingway fet que va il·lusionar moltíssim a Miró que l'admirava profundament. El pintor Henri Masson el va posar en contacte amb tota una sèrie d'artistes que formaven un grup conegut amb el nom del grup de Leroy Blomet D'aquest grup Miró se sentia molt més proper que no pas de Breton o d'Aragón els ideòlegs del moviment subrealista ja que ell no volia sospetre sospetre's a la ferria disciplina que ells exigien. Malgrat això també havia fet alguns intents en aquests moviments primer en el dadaïsme i posteriorment en el surrealisme però tal com ell l'entenia no com els altres volien imposar. Entre els anys 1925 i 1927 Miró s'entrega a les seves pintures de somni. En aquestes obres es representen elements i figures molt esquematitzades suspesos damunt un espai buit sobre un fons monocrom. Miró ja comença a fer-se un lloc a París. L'any 1926 realitza juntament amb Marc Ernst els decorats i els vestuaris del ballet Romeu i Julieta pels ballets russos de Daglieff. Més tard va repetir l'experiència realitzant l'escenografia als objectes i el vestuari del ballet Je d'Enfant per les ballets russos de Monte Carlo. Durant aquesta etapa es va qüestionar seriosament el sentit de la seva pintura treballant en paral·lel dos camins ben diferenciats. Primer pintant les sèries interiors holandesos i retrats imaginaris com un retorn a la figuració i una tendència al preciosisme i per altra banda desitja acabar amb la pintura convencional fet que l'empeny a buscar noves formes d'expressió. L'any 1929 es va casar amb Pilar Juncosa a Palma de Mallorca i el 1930 neix la seva única filla Maria Dolors. Aquest any va realitzar la primera exposició individual als Estats Units a la Valentine Gallery de Nova York inaugurant així el contacte amb el mercat americano. Entre l'estiu i la tardor de 1934 Joan Miró va realitzar una sèrie de grans pastells paral·lelament va continuar experimentant amb tota mena de suports i tècniques amb un gran desig de buscar alternatives a la pintura tradicional. Treballa amb coure i sorra. Realitza tota una sèrie de pintures de Montdemassonite combinant oli quitrà que seïna i sorra sobre conglomerat. Durant la Guerra Civil s'estableix amb la seva família a París on inicia un nou realisme amb obres tan importants com Natura morta del Sabatot Dona nua pujant l'escala o autorretrat. L'any 1937 du a terme una gran pintura mural pel Pavelló de la República de l'Exposició Universal de París amb el nom El Segador pagès català en revolta mural que va desaparèixer en desmuntar-se el Pavelló. En aquests moments decideix dedicar-se a l'escultura la ceràmica i el gravat però això no serà possible fins 20 anys més tard amb l'estudi de cert de Palma de Mallorca. La dona de l'estel el sol la lluna i l'ocell seran temes recurrents a partir d'aquell moment. Va acabar la sèrie de setembre de 1941 amb la primera gran retrospectiva al Museu d'Art Modern de Nova York. Aquesta exposició catapulta a Miró a l'escala internacional a partir d'aquest moment. Joan Miró influirà notablement sobre les noves generacions de pintors americans. De 1942 1944 s'instal·la al taller del quart pis del passatge Crèdit a Barcelona treballa sobre paper més tard amb ceràmica i també edita malgrat les dificultats de l'època un tiratge de 50 litografies coneguda amb el nom de Sèrie Barcelona. El 1950 va rebre un nou encàrrec americà. Walter Gropius li encomana una gran pintura mural pel menjador de Hermes Commons a la Harvard University. A Montreux treballa l'escultura en un taller que s'havia fet construir al mas de la família. Posteriorment va realitzar més de 200 peces de ceràmica. Va produir dos grans murals amb aquesta modalitat col·laborant amb Llorenç Artigues per l'UNESCO de París Murs del Sol i Murs de la Lluna. Continuarà amb la producció de tot un seguit de murals durant els anys destacant la façana de l'aeroport de Barcelona l'any 1970. El mes de novembre de 1959 Miró rep el guardó del Guggenheim International Award en l'import del qual en l'import del qual engrandeix els seus tallers amb un roig del camp. És immensa la seva obra tant en pintura com en ceràmica tecits tapisseries i col·latge. A proposta de Joan Prats Miró va accedir a crear un centre viu a Barcelona que impulsés els joves artistes envers l'art contemporani. Així ho reflecteixen les sigles escrites pel mateix Miró a la portal principal de la Fundació CEAC Centre d'Estudis d'Art Contemporani. La Fundació es va obrir al públic l'any 1975 amb l'exposició d'una àmplia selecció de pintures escultures i obra gràfica del fons individual del pintor. El grup de teatre La Claca va fer el muntatge teatral Morir Mori el Merma Miró va fer els ninots les màscares i els decorats de l'obra que es va representar al Gran Teatre del Liceu del 7 a l'11 de juny de 1978 després va ser representada en diferents ciutats europees. Dona i ocell és una escultura espectacular que presideix l'espai del Parc de Joan Miró de Barcelona i que fó col·locada al vell mig d'un llac per sobre de 22 metres. Està feta de ciment repicat amb trencadís de ceràmica amb la típica representació de les figures mironianes. Va ser inaugurada l'any 1983 i Miró no va poder assistir per la seva salut precària. Havia fet 90 anys. Amb motiu del seu aniversari va rebre tota mena d'homenatges i es van fer gran quantitat d'exposicions amb la seva obra. Destaca d'entre elles el 19th Birthday Tribute al Museu d'Art Modern a New York i Joan Miró anys 20. Mutació de la realitat a la Fundació Joan Miró de Barcelona. El 25 de desembre de 1983 moria a Palma de Mallorca un dels artistes catalans més emblemàtics del segle XX. Està enterrat al cementiri de Montjuïc de Barcelona. Música para Gaudí. Com cada any hem pogut gaudir del concert d'any nou malgrat que hem trobat a faltar la veu inconfusible del locutor Gómez de Arteaga que ens va deixar la primavera passada. L'Orquestra Sinfònica de l'Òpera de Viena va estar tan brillant com sempre i la música de Fonsi Pé i majoritàriament dels Estraus ens va omplir d'optimisme l'ànima i d'alegria el cos. I com sempre la representació habitual després d'acabar el concert el director que se'n va que torna que dirigeix els llissos aquest any escoltarem un d'ells el vell de Nubi Blau que segons un crític un tan xistós valga la paraula ni era tan vell ni tan blau però per nosaltres és igual gaudim dels compassos del vals tant com sempre escoltem fragments del vell de Nubi Blau l'interpreta l'Orquestra de l'Òpera de Viena dirigida per Alfred Schorz l'Orquestra l'Orquestra de Viena l'Orquestra de Viena l'Orquestra l'Orquestra l'Orquestra l'Orquestra l'Orquestra l'Orquestra l'Orquestra l'Orquestra l'Orquestra l'Orquestra l'Orquestra l'Orquestra l'Orquestra l'Orquestra l'Orquestra l'Orquestra l'Orquestra avui parlarem dels condiments que alegren les amanides Avui parlarem dels condiments que alegren les amanides. A l'hora de preparar una amanida, l'amaniment és fonamental, ja que és molt més que un complement i pot marcar la diferència entre una simple amanida o un plaer pels sentits. Us recomanem que aneu més enllà de la típica barreja d'oli d'oliva, vinagre de vi, sal i alegreu les amanides d'estiu amb altres ingredients com miso, soio, llavors d'oli, de coco. Amaniment és el darrer toc per regalçar el sabor d'una amanida i val la pena ser creatiu. A l'hora d'elaborar-lo, us proposem una sèrie d'ingredients que us ajudaran a esquivar la monotonia del clàssic oli, vinagre i sal que convertiran les vostres amanides d'estiu en una experiència diferent i sorprenent. Hi ha diversitat d'olis. Deixar de banda el conegut oli d'oliva, podeu buscar sabors diferents en el món dels olis de llavors, de llir, de girassol, de sèsam, de sèsam torrat. I si busqueu donar un toc especial als vostres plats, aquest és l'oli que necessiteu. Unes gotes afegides en una vinagreta convencional li donen un aroma extraordinària que agrada a tothom i que resulta ideal per a les amanides d'algues. De coco, un toc exòtic per condimentar les amanides amb fruites. Oli de sèsam i oli de coco. Això és recomanat per fer amanides que siguin una mica més divertides. La canta sèsam li diu Gruta que s'abre, abre't sèsam. Abre't sèsam. Abre't sèsam. I tu? De què va el reportatge avui? Sí, en havia fet un però com que era massa... T'havies atrevit massa. Sí, sinó massa de polític. No, no, no. Em faré un altre i s'ha acabat. La política pels polítics. Que no saps mai per on m'han de sortir. Estaven allò assentats i ja els hi fuma no sé quan. Estava una mica enfadat i tal. Això que és una mica l'ai, però l'he canviat i així he fet una mica més tradicional a l'antiu. Sí. Gener del 2018. Ja hem passat, gràcies a Déu, el Nadal, Cap d'Any i Reis, festes totes elles molt assenyalades per estar amb la família i celebrar les nostres tradicions. I per poder gaudir dels fills i nets, el canter, clar. Per cert, les nostres antigues tradicions era celebrar principalment l'arribada del nen Jesús el dia de Nadal. El pesebre no faltava callar. La vegília es feia cagar al tió. El sopar era el normal d'un dia feiner. A les dotze de la nit s'anava a missa del gall i a la sortida cap a casa a menjar el ressopor. Principalment xocolata amb melindros i les llaminadures que el tió havia cagat, el torró i el cava no hi faltaven mai. El dinar de Nadal era el dia de la reunió familiar i l'àpat més important de totes les festes. L'escudella de galets, la carn d'olla, el pollastre de corral, el tortell de maçapà i fruites, el torró i el cava eren d'allò més típic. L'endemà, el dia de Sant Esteve, com avui, era festiu. I per dinar el típic era menjar canelons, fets amb la carn rostida de les sobres del dinar de Nadal. Per cap d'any, la celebració era el primer de gener. Pocs sortien a sopar i a ballar, la nit abans com ara. El dinar era semblant a qualsevol dia de festa. El dia 5, la Vagília dels Reis, la mainada anava amb fanalets fets de paper pels pares a esperar els reis. Cada poble tenia la seva cavalcada. L'endemà, el dia dels reis, era la festa més esperada de l'any pels infants innocents, que de ben segur rebien els regals demanats per cartes a ses majestats. Qui no recorda tan feliç dia de la seva vida? Recordo de gran que els reis ens solien portar corbates, que no m'agradaven, i de vegades pijames, que tampoc eren del meu grat, però almenys aquests no es veien. Però el protestar avui dia ja no ens regalen res. Clar, a meu, si no haguessis protestat, tot això t'haguessis guanyat. Bé, fa ben poc que hem acabat la disbauxa de tantes festes i despeses. Ara ens convé uns dies de tranquil·litat i de dejunir, per equilibrar el nostre cos i l'esperit, que han quedat una mica agarrativats dels excessos oferts de tota mena. Adeu-siau, fins la setmana vinent. Molt bé! Avui, a Viatjant per Catalunya, no ens detindrem en un lloc concret, sinó que ens ve molt de gust fer uns saltirons per diferents llocs del territori, per tal d'assabentar-nos dels variats costums, de la cuina, de les peculiaritats destacables que val la pena ressenyar dels llocs que volem visitar. Caldes d'Estrac es beneficia des de temps llunyans de les seves aigües termals, distingüides pels romans amb el nom d'Aquecalide. La seva situació vora la via Augusta, principal via de comunicació entre Roma i Tarraco, va ser un factor vital pel desenvolupament de la vila. Just damunt de les antigues termes romanes, l'establiment balneari actual es posava en marxa l'any 1818, quan el consistori es va fer càrrec del manantial. L'any 1994, un cop dutes a terme les obres i reformes, va ser el primer establiment termal municipal del nostre país. per la seva temperatura de 38 graus centígrat, les aigües tenen una acció relaxant de la musculatura amb efectes analgèsics, serveis oferts als usuaris, entre molts d'altres, massatges... circuits termals i d'un dia que inclouen bany, dutxa i massatge. Que t'hi pots passar tot el dia allà, mira aquí, vas relaxat. Diversos cursos per adults i per nadons. Mercat dels diumenges d'Artesa de Segre. Aquest mercat atrau veïns d'arreu de la comarca, des de fa cinc segles. La varietat de les parades fa que sigui un bon mercat per comprar productes tradicionals de la zona, com per exemple les coques amb sanfaina, les panades d'espinacs i panses, els embotits com la llonganissa seca, el bull de la llengua, la botifarra negra... Els vins de la denominació d'origen a costers del Segre, envassats a la cooperativa d'Artesa de Segre, i una altra delicatesa com són els formatges de llet de cabra, elaborats artesanalment a Cloa, una delicadesa de sabors pel paladar més gourmet. Us convidem a degustar la girella del Pallars. La girella és l'únic embotit del nostre país que utilitza el ve com a base de l'elaboració. La descripció d'aquesta elaboració pot resultar una mica desagradable per als no iniciats en termes de la girella. L'estómac de l'animal és ben net després del seu sacrifici i s'omple de trossos de pulmó i de cor bullits, de budell trinxat, d'arròs i de saïm. El resultat és un embotit deliciós documentat des del segle XV, que també es coneix amb el nom de xireta, i que es comercialitza en xargoteries i carnisseries dels dos pallars i de l'alta ribagorça. S'acostuma a consumir cru, però també arrebossat i fregit amb oli. Perdoneu que ara tinc que fer un incís, però tal com està això embotit aquí, doncs no em recorda una mica el que he llegit abans d'aquest monstre que està en plària. No, en res dir. Que no, que menjaran girella. Que mengi girella, que mengi el que vulgui tu, però bueno. D'acord. El tercer diumenge d'octubre, al pont de Suèr se celebra la Fira de la Girella. Bona, bona, xiquets. Durant tot el dia, el nucli antic de la vila acull demostracions de l'elaboració de l'embotit i diverses degustacions del mateix. També en temps antics es feien mostres dels antics oficis pirinens. L'esperdanyer, el ferrer, el terrissaire, el cistaller, la filadora. Tampoc no faltava la representació ramadera, encatçalada per xais, eugues i vaques brunes. Us recomanem, per tant, que si teniu desig de passar una estona plena de bones experiències, no deixeu d'assistir a la Fira de la Girella. Pont de Suèr està clar que l'octubre... És adequat anar a l'octubre. Ara ja ha passat. Però a l'octubre que ve... Això tenim que remarcar-ho quan sigui la data. A la Girella. Sí. Aviam, recordem-nos a l'octubre que ve de la Fira de la Girella. Fem propaganda del país. A la vora de l'Hortesa de Segre, també a l'octubre, amb un poblet que es diu Santa Maria... No, perdó, Vilanova de Maiar. No, a la Fira de la Perdiu. Sí, a la Fira de la Perdiu. Molta gent de Lleida hi assisteix. Jo hi tinc el meu cunyat que viu allà. I a Lleida quan es fa la Fira del Caragol? A Vilanova de Maiar. No. A mi tinc un amic. Ah, sí? Jo tinc el meu cunyat. La Fira del Caragol, em sembla que es fa a setembre o així, no? Però és a Lleida, llavors. És a Lleida Capital. Sí, és a Lleida Capital, sí. On érem recordant perquè la gent va a aquests bueixos. Jo hi tinc família. A més que és a l'initada. I ara, xinu-xanu, visitarem Castellfollit de la Roca, per dalt i per baix. Diu, una de les millors vistes de la vila de Castellfollit de la Roca s'obté des de la carretera que porta Bassalú, just davant de la cinglera bassàltica. Però un altre bon punt de vista excel·lent el tindrem des de baix de la passarel·la que creua el fluvià als peus del peny assegat. Per arribar-hi, podem deixar el vehicle a l'aparcament situat en vora la Cruïlla amb la carretera que va a Oix i baixeu en direcció al riu. Si seguiu la riba del fluvià, arribareu a la passarel·la de Fusta i des d'allà podeu fer una fotografia extraordinària. Si us hi arribeu fins a l'altra riba, travessareu uns horts i veureu un xic més lluny el que queda de l'antic pont romà sobre el riu Toronell. Des d'aquí podeu pujar al poble pel Camí Vell i gaudir de les vistes de la plaça Mirador de Josep Pla. Si feu la vostra visita en dissabte, podeu meravellar-vos amb el mercat setmanal que ofereix tot un variat assortit dels extraordinaris productes de la regió. Bé, fins aquí un petit recorregut per diferents llocs extraordinaris del nostre país dignes de ser visitats i admirats. Heu escoltat Viatjant per Catalunya I per acabar parlarem de les noves tecnologies, les noves feines. És un reportatge de José Vicente Morán. El futur ja és aquí. Les innovacions tecnològiques es van consolidant i són assumides per les noves generacions de nadius digitals. L'èxit imparable de les corporacions tecnològiques i de les xarxes socials no és sinó l'avançada del que ens espera. L'home analògic és avui una figura cada vegada més anecdòtica. Com a conseqüència dels avenços que arriben a velocitat de vertigen i a lloms del Big Data, cal esperar que bona part de les professions tradicionals, tal com les hem concebut, estudiat i practicat fins ara, desapareguin. Bé, doncs espera, que aquí tenim la continuació de l'article. Segons els experts, estem en plena expansió de la nomenada Quarta Revolució Industrial, que sacralitza l'automatització. Compte amb els robots que han arribat per quedar-se i l'intercanvi de dades dins de les tecnologies de la manufactura. Suposa el triomf dels logaritmes basats en la computació més extrema que se socialitzen entre si via internet. Sorgeix així l'internet de les coses, que és la cada vegada més freqüent interconexió de dispositius quotidians que interactuen a través de la xarxa de xarxes i les fàbriques intel·ligents, concepte en el qual l'aturada per dinar ha desaparegut. Llàstima, perquè fer una aturadeta a l'hora de dinar també és aconsellable. De fet, en comparir un robot ja no hauria treballat la vida. Els robots seran els que treballaran per nosaltres. Cuidado, no dic pas de broma, eh? No, és veritat. La gent ja no haurem de treballar. Seran els robots els que treballaran per nosaltres. Haurem d'aprendre a no treballar. Molt bé. Continua. L'article. Davant aquest fenomen, l'educació es debat entre l'especialització a ultrança i la preparació de professional capaços de moure's en entorns canviants. Fet que pot obrir el debat sobre el repartiment de protagonisme entre la formació reglada i la no reglada. Però no siguem a les trucs. Si ens hem acostumat a envassar el buit pernil del Bo quan sortim de viatge fora de les nostres fronteres, i els assistents virtuals al servei d'una conducció porta a porta, no tot està perdut. No? Bueno, veurem. Veurem si ens porten a bon camí. Escolta'm. Igual ens tenen per un penya-segat, eh? Bueno, avui he abandonat a la televisió que Barcelona s'està implantant ja a grans passos el 5G de comunicació, de telefonia. Això vol dir, el 5G és necessari pels cotxes autònomos, que van sense conductor. Per tant, ja hi estem ficats, eh? Ja, ja estem, ja estem. Veurem a Barcelona ben aviat cotxes sense conductor. Ai, quin susto. Està que és molt bé. No, no, no rius, no. No, no, si no rius, no. El gurú de referència per a la gent del Google, que no és poca cosa, Thomas Frey, en el seu blog explica fins a 14 habilitats imprescindibles per triomfar en mig termini en el mercat laboral que ens ve al damunt. Entre elles, cal destacar la facultat d'obrir camí als canvis d'adaptar-se al que és diferent, treure-li el màxim rendiment al fet de ser capaços de veure abans que ningú els punts d'inflexió d'entendre l'entorn en què operen les tecnologies futures, a més de monolitzar-les després dels seus primers passos. Bé, veurem com ja hem arribat al final d'aquesta audició d'avui. Llavors, ho deixarem per un altre dia, el comentari aquest del cotxe sense conductor, que jo, a mi, personalment, em fa molta por. No te'n faci, perquè, guaita, portant conductors, actualment hi ha un millor 300.000 morts al món d'accidents. Tu creus que automàticament hi haurà tants? No ho sé. No ho sé. No, clar, com no. Però si hi ha persones dintre el cotxe i el sense conductor se la pega, escolta'm, no sé... No, perquè segurament tindrà un mecanisme que quan vegi... Sí, sí, sí. Les màquines funcionen més bé que el cervell. Sí, que el cervell, vols dir? Para ser el cervell el que la fa, la màquina, eh? Sí, sí, sí, també és veritat. Bé, nois, noies, hem arribat a la fi d'aquest programa, el primer de mil... no, dos mil ja, oi... Dos mil d'invuit. Oh, dos mil d'invuit. Dos mil d'invuit. Ja em feia com... hem dit tant mil, 900 mil, 900 amb el miró. Jo pensava... Sí, això mateix. Si estiguessim amb el mil, estaríem una mica... No, estaríem més joves. Sí, ah, vale. Bé, senyores, senyors, fins la propera i recordeu que el dissabte tornem a ser en segona audició. A tots, molt bona nit o molt bon dia. I que l'any vagi bé. Això mateix. Comencem ara. A això mateix. gran és no. Bé, dia i estic. A això jausting. A això ja estàit. Bé, Europa. A davante. Bé, da. Bé, superle. Ràdio Despert El Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia.