Del dol pel "pesecito" a Joana d’Arc: Barcelona obrera, cases encantades, pota blava, Albèniz, Leonardo, defenses i Saló de Ginebra

A la ràdio de Sant Just, 98.2. Seixanta i més. Molt bona nit, amics oients de Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada. De nou amb vosaltres, l'audició Seixanta i més, per amenitzar-vos amb una estona de notícies, comentaris, música... Tot el que la nostra taula de redacció ha seleccionat per fer-vos agradable aquesta hora de ràdio. Som l'Alina Santa Bàrbara, la Montse Larrea, en Joan Maria García Puig de Vall, Carles Hernández i Rius i qui us parla, la Joana Algarra. Endavant, Seixanta i més. Endavant, Seixanta i més. Ens és molt dolorós iniciar Seixanta i més comentant el trist final d'una història que ens ha tingut amb el cor encongit durant 12 dies. No ens havien manifestat perquè, encara que molt en el fons, teníem l'esperança que Gabriel aparegués d'un moment a l'altre. Ja sabem que el nombre de desapareguts, no recuperats, és prou abundós i poc esperançador. Però, per altre costat, quin ha portat els nens de casa al pueblo o al poble per vacances? Aire pur, tranquil·litat, pel poc trànsit, els nens tot el dia al carrer, coneixent els animalons al natural i no a l'ast. Però, que desesperant és que, gaudint d'aquestes condicions, se'ns desaparegui un nano de vuit anys en una distància de cent metres. Quina vessarda la dels pobres pares, de la família, i quina solidaritat de tot el veïnat, quina feina la de les autoritats, que no han escatimat ni esforços ni mitjans. I quin ésser tan desalmat, aquest que ha estat capaç de llevar la vida a un nen que pertanyia a la seva família. No hi ha cap mena de justificació i prou. Quan expresem aquestes idees, no sabem encara les circumstàncies del succés. El ministre de l'Interior va demanar que deixéssim treballar les autoritats i que no es fes morbo sobre aquest tema tan desgraciat. Nosaltres, solament, hem exposat el nostre dolor i tristesa que encara que no arribi a la família, per la llunyania, ha de quedar palès en aquest el nostre programa. Adiós, pecesito, com deia la teva mare. Suposem que allí, on estiguis, tindràs al teu abast tots els peixets que t'agradaven tant. Adeu. Aviam, Lina, aquestes curiositats, què? Què tenim avui de curiositat? Jo vaig seguint, com ja sabeu, una mica la història de la ciutat, no? I n'hi ha, l'altre dia dèiem allò de les revoltes i que van aconseguir que posessin vuit hores al treball i tot això, no? Sí, sí, sí. I n'hi ha d'aquí una anècdota, que no és cap anècdota ni molt menys, però, bueno, i diu la modista que fabricava bombes. Ah, ah. Diu, al costat de la política negociadora dels membres de la CNT, com Salvador Seguí, hi havia una altra tendència anarquista, que buscava respostes a l'acció terrorista. El número 10 del carrer Toledo existia, a principis del segle XX, un taller de confecció. No era una excepció entre la regla, ja que en aquells anys la ciutat anava plena. El que ja no era tan normal era el que amagava darrere dels talers, tisores i agulles. Una fàbrica d'explosius. Mare de Déu. Els propietaris del lloc, el Vicenç Sala i la seva companya, Roser Benevent, eren membres d'un grup de gran activitat, que, a més a més de mantenir reunions, fabricava les seves pròpies bombes. I, a part de la botiga, també tenien altres llocs clandestins, on solien refugiar-se els pistolers de la patronal. I tornen a ser uns anys convulsos, diu que n'hi ha més de 40 assassinats, un ull per ull, un mort per mort, és a dir, que aquí es passa la tira de coses... Sí, va ser una temporada molt, molt forta. Una temporada molt, molt dolenta. Diu, i amb la proclamació de la Segona República, els sindicats lliures desapareixen. Lluís Company signarà un pacte de la fam, pel qual la patronal acorda amb la CNT i la UGT que no contractarà a cap treballador que pertanyi als sindicats lliures. Davant d'aquesta situació, el fundador, que es diu Ramon Sales Amenós, s'exila a França. Però l'home tornarà a Barcelona a l'octubre del 36 per donar suport al bàndol franquista. Caminant per les Rambles, un dia reconegut per antics companys de víctimes dels sindicats lliures. Perquè el CNT i tot això es veu que anava bé, però aquests sindicats lliures es veu que no anava tan bé la cosa, no? Sí, anaven a la seva. Anaven a la seva. I diu, esclar, la reacció no es fa esperar. Els sobres s'embraonen sobre ell, l'immobilitzen. Llavors Sales, aquest home, és lligat a quatre camions que arrencaran els seus motors a les hores i queda esquarterat. És una mica... Res, això és Pulp Fiction. Només que m'acaba, és horrible. Pulp Fiction. Bé, anem a... Ens marxem. I quan marxem, agafem el transport col·lectiu a Barcelona. Diu, el creixement exponencial de la població a Barcelona va obligar a desenvolupar serveis de transport públic. Abans de l'arribada generalitzada del cotxe, el transport públic seria l'única opció per desplaçar-se d'un lloc a un altre. Barcelona hauria d'avançar en aquest aspecte si volia equiparar-se a les grans ciutats europees. A la instal·lació de l'electricitat a Barcelona s'hi han d'afegir nous invents fills de la revolució industrial que facilitaran la vida als habitants. I així, en 1848, apareixen les primeres locomotores. En 1877 hi ha els primers telèfons i un any després arriba el primer fonògraf. El creixement de la ciutat anirà a crear la necessitat de tenir nous serveis. i des de sempre i fins ben entrada al segle XIX els ciutatats de recursos escassos feien els seus recorreguts rigorosament a peu i els acomodats utilitzaven els seus cavalls o carruatges. Els carruatges de tracció animal, privats o de lloguer eren els únics mitjans de transport no individual utilitzats a Barcelona. De totes maneres, els camins tampoc no eren fàcils ni accessibles. La majoria eren camins veïnals no aptes pels carruatges en condicions de la relativa comoditat. I les úniques calçades transitables eren les internacionals. I ja el pròxim dia us aniré explicant més coses dels transports. Perquè no heu pagat la tarifa ordinària i no us puc explicar més. Aquí s'ha acabat el trajecte. Ah, molt bé. Que cobres per minuts, Lina. Com gairebé, eh? No, però així quedem amb allò que dius. S'ho fa molt. No, i a més que si no acabaríem tota l'hora i no pot ser, no? A mi el que m'agrada, el que explica la Lina, és les penalitats que passava a l'antiga Barcelona, que era així. Llavors no ens donem compte de lo bé que estem ara i encara ens queixem. Ara ens queixem perquè m'éren l'Uber, no? Doncs res, no que vingui o no que vulgui. Entre els tinguis centis per pagar-ho. I ja ens n'anem. Ara tindries que posar música d'aquella tenebrosa que nos vamos a los espíritus. Sí, però això li teníem que haver dit abans. No, no, no, això és broma, eh? D'acord. Bé, aquí continuem amb aquelles cases encantades que tenim per Barcelona. I diu, la casa de l'Ave Maria. Contemplant la impressionat façana del Palau Güell, situat al número 9 del carrer 9 de la Rambla, on es pregunta quin tortuós i sinestre esperit va impulsar el noble Joan Güell i Ferrer a adquirir el solar, en el que a les hores era un llòbreg i misteriós paratge. Enfava de ser centre de bruixeries i espiritismes. I quin anguniat i tècnic ànim va inspirar en Toni Gaudí les torturades i delirants formes de l'edifici on, sens dubte, els espectres de l'indret deuen retorçar-se les seves etèries figures. Unes passes més enllà, on el carrer fa cantonada amb el de Lancaster es pot veure encara el que a finals del principi del segle XX va ser anomenada la Casa de l'Ave Maria. Es tracta d'aquest senzill edifici de pisos, amb balcons reixats, que un dia algú va pintar de tons roses i blancs, potser amb la intenció d'allunyar-ne, amb una mà de pintura més o menys encertada, la sinestra fama. La gent deia que de nit en sortia la por, que sentien en els secos de les desertes estances cops secs de procedència desconeguda i arrossegament de cadenes. I a les nits de lluna plena tot l'edifici semblava misteriosament envoltat d'una boira sobrenatural. Mare de Déu! Una mena de vapor gris, apenes lluminós, que mortallava. Era tant el temor que inspirava que reputats exorcistes hi acudien a restauracions, la qual cosa li valgué el curiós nom, de Casa de l'Ave Maria. Es veu que aquests exorcismes tenien la virtut de fer remetre temporalment els fenòmenos, però ens consta que si durant un temps l'abandonaven, les manifestacions sobrenaturals s'avivaven, per bé que una mica més tènguis. Es creu que va ser la còpia de conjurs i d'Ave Maria que finalment van deixar de produir-se fins a esveïr-se del tot. I com ja hem comentat en parlar de la caça dels exorcismes a finals del segle XIX, hi va haver a Barcelona una estranya passa tan demoniats que n'hi ha algú ara. No ho sé, no ho sé. O diversos, no? Dentre els quals, el més famós va ser, sans dubte, una dona del carrer Sant Ramon. Durant els anys 70, la zona era coneguda amb el nom de la Illa Negra. Pel fet de ser el nucli de major densitat marginal, i de delinqüència de la Barcelona moderna. Un gran nombre de dones que vivien de la prostitució, per la qual cosa, enviar metafòricament a una dona al carrer de les Tàpies era un dels pitjors insults que se li podia fer. Encara no s'ha aconseguit esveïnar a què es dedicava a la posseïda del carrer Sant Ramon. Només sé, això és l'escritora que ho diu, que va caure en dolorosa malaltia, i que com els metges no sabien trobar-li la causa, es va cridar amb un capellà perquè li dongués l'extremoció. Al capellà devia veure algunes coses molt sospitoses. Imagino cagirs de cap impossibles, renecs, les fèmies i salses variades emergint de la boca, el més pur estil Hollywood, perquè sempre s'envia un exorcista a la casa, el qual, en presència de diversos testimonis, segons es diu, li va expulsar el diable del cos. I ara, com ja estem tots en pau, podeu continuar el programa, senyors. Molt bé, i moltes gràcies. Fins demà. Fins demà. i ara, biografies de personatges excepcionals. Avui, Joana d'Arc. Joana d'Arc, la bona lorenessa que els anglesos van cremar-lo en... Amb aquestes paraules, el poeta François Villon descrivia el segle XV una dona que va inspirar, a través dels segles, els homes més diversos i destacats en el món de les lletres i del pensament. Anomenada per excel·lència, la donzella, la vida de la qual constitueix un enigma poètic i cruel alhora. Joana d'Arc ha inspirat plomes tan importants com Shakespeare, Voltaire, Schiller, Paul Cladel, Marc Twain, Bernard Shaw i molts més. L'han tractat de diverses maneres, personatge sinistre, símbol de patriotisme, geni militar o lluitadora entre l'amor humà i la missió divina. Directors de cinema com Dreyer, Rossellini, Breson, també l'han fet protagonista entre dos amors, l'humà i el diví, vessant-se en el legendari aspecte del personatge. És un símbol de França i no hi ha francès, per senzill que sigui, que no conegui el personatge. Hi ha moltes raons perquè la història de la dona hagi arribat als nostres dies. En aquells temps que li va tocar viure, plens de turbulències, amb la dominació anglesa i a punt d'energionar-se tot el país, prínceps dèbils i pocs estimats, sense gaire força militar i mal entrenada, sorgeix aquesta donzella. Aquí, segons ella, unes veus divines li imposen la dura tasca de salvar el país de les urpes angleses. En aquella època eren molts les persones que declaraven haver rebut la missió divina de salvar el regne, però ella va tenir la sort o la desgràcia de rebre el recolzament dels polítics que van veure en ella l'eina útil per provocar el xoc emotiu del rei i del poble en un moment en què el poder anglès estava en hores baixes. La Joana d'Arc va viure un sol any de vida pública i en aquest espai de temps va tenir les seves dues grans victòries. La lliberació de la ciutat d'Orleans de mans angleses i la consegració de Carles VII com rei de França. Però aquests mateixos fets, així com la resta de la seva curta vida, no són en si mateixos la realitat d'una xesta meravellosa, sinó una història trista, d'un temps més que trist, un temps en què la desesperació, la fam i la mort eren els elements quotidians en tot el món occidental. Un altre fet, més terrible encara, perquè ningú no sabia d'on venia ni com protegir-se d'ell, que era la malaltia anomenada Pesta Negra. Resumim, les calamitats degudes a la naturalesa i a la mà de l'home van propiciar tota una sèrie de misèries i a l'escenari dels fets en què es va desenvolupar les gestes guerreres de la doncella d'Orleans. La família de la Joana provenia de la xampanya pagessa, pagessos acomodats afincats a la localitat de Dornemí, Dornemí, Dornemí, orfebres rurals i a més a més amb un tiet sacerdot. El pare, Jean Dark, era un dels notables del poble, ja que tenia la categoria de degà. És a dir, era l'encarregat de presentar davant de les autoritats els interessos i les queixes dels seus veïns. La mare, Isabel Romer, era la típica dona camperola, treballadora, mare de família, amb cinc fills, Jacques, Jean, Pierre, Joana i Catherine. Els primers anys de la Joana se suposa que van ser els normals d'una nena criada a una casa de pagès. Mai no va aprendre ni a llegir ni a escriure, però des de molt petiteta se sabia correctament el pare nostre, l'Ave Maria, i el Credo. Sota la guia de la seva mare, cristiana convençuda, no és estrany que la Joana es deixés impressionar per la història de Sant Miguel l'Arcàngel, el vell cavaller que es deia que lluitava per les causes del Valois, defensant el monestir de Mont Sant Michel de l'atac dels anglesos. En la seva imaginació, l'única obsessió de la Joana era lluitar contra l'invasor, guiada per les seves veus que deia escoltar, que li deien que ella seria la mà que lluitaria, que lliuraria França del jou anglès, o sigui, del jou, no? És de la potència del jou anglès. sobre el seu immens interès, sobre el desvalgut Carles VII, corrent moltes legendes. Una d'elles és que ella podria ser filla natural de l'assassinat Lluís d'Orleans i de la reina Isabel de Baviera i, per tant, germana del delfí Carles, per línia materna i per línia paterna de Carles d'Orleans. Es deia que la criava criada clandestinament a l'aldea de Doramí. Se suposa o se suposava que havia estat assabentada del seu origen i que més tard va fer la revelació al delfí del misteri del seu naixement, guanyant-se la seva confiança des del principi. Per mitjà del seu tiet sacerdot durant l'aixalt va aconseguir a l'acord la protecció del cavaller Robert de Bodrigur, i en les seves campanyes guerreres la col·laboració del militar Jean de Metz. El cavaller Cortassà el va convèncer amb aquestes paraules. No sabeu que està profetitzat que França seria arruïnada per una dama i que seria dignificada per una donzella de les marques de Lorena? Amb la col·laboració d'aquest cavaller aviat la Joana va obtenir un vestit d'home, l'equip necessari d'un bon soldat i un cavall. La veritat és que amb la seva confiança en si mateixa i la fe que professava a les veus divines que deia sentir, va convèncer els homes de la iglésia, bisbe, teòlegs i funcionaris del Parlament, que la seva missió era necessària i tots van aconsellar al rei que la deixés actuar. Amb una petita tropa van prendre el camí cap a la ciutat de Giong, un 23 de febrer de 1429. Aquest fou el primer contacte de la Joana amb els homes d'arma, però mai ningú no va tenir la més petita temptació d'ofendre-la. És ben cert que vestida d'home i anomenant-se ella mateixa enviada de Déu causava a l'entorn una terrible inquietud. En totes aquestes circumstàncies, la donzella va ser autoritzada a combatre i, guiada per les seves veus divines, entre cometes, es va fer portar a una espasa que estava soterrada a Santa Caterina de Fierroix. Després, va escollir un estàndard de roba blanca amb àngels i l'inscripció Jesús i Maria. La missió va ser molt dura, doncs si la batalla per la lliberació d'Orleans es perdia, la ciutat sencera cauria en mans dels anglesos i s'obriria per ells la vall del Loar, permetent-los avançar fins a Burges, Turs i Potiers, els centres claus del Carles al Delfí. Van ser uns mesos de carnissats combats arribar el mes de maig. La Giovanna, després de conquerir dues vestilles edificacions de defensa, va assaltar la de Torelles. Els anglesos es van defensar amb totes les seves forces, però la donsella, al davant de les seves tropes, va ser ferida per una fletxa a l'espatlla. Ella va continuar combatent i seguint el seu exemple de soldats, van reforçar l'assetjament i el 8 de maig de 1429, Orleans va estar alliberada del jou inglès. Després, les tropes de Carles Seté amb la Joana al davant van conquerir Jargueu meu buogenci i més tard Petai. I així podien haver seguit fins a París, però el que desitjava la donsella era la coronació del delfí com a Carles Seté. Quan la ciutat de Reims va obrir les portes a les tropes del delfí, es va decidir que la coronació es portaria a terme en aquesta ciutat. El 18 de juliol de 1429, Carles Seté va ser ungit amb l'oli de la Santa Ampolla, amb el que, segons la tradició, va ser batejat Clovis, el primer rei de França. Aquest fet va constituir el punt culminant de la vida de la donsella d'Orleans, Joana d'Arc, i retornava als baluars la legitimitat que feia nou anys que els hi era negada. Potser aquesta coronació havia d'haver estat el punt final de la gesta de la donsella. però la Joana l'havia envaït l'afició per les armes, la lluita, la sang i els crits en la batalla, i sobretot per la influència d'aquelles veus divines que ella deia sentir. Va continuar l'activitat guerrera amb els petits conteses que encara es lliuraven el territori malgrat la coronació real. en un d'aquestes va ser feta presonera per les tropes del borgonyó Joan de Lutzenburg, cosí del rei Carles i en amiga seu a casa dels territoris. I que gran és el desagraïment humà. La notícia de la captura de la donzella no va fer gaire dol a l'acord de Carles VII. El rei no va moure ni un dit al seu favor, encara que li devia el tron. Segons les lleis de la guerra es podia haver ofert diners o l'intercanvi amb alguns presoners important per les tropes borgonyoses i per la Joana. Ningú no va fer res. Per la qual cosa Joan de Lutzenburg va entregar la presonera als anglesos pel preu de 10.000 lliures en mort. Però Joana d'Arc no era una presonera qualsevol. Pierre Cauchón Cauchón de Bober era en Pierre el porc la va reclamar per entregar-la als tribunals eclesiàstics perquè ella havia estat capturada als límits juridicionals de la seva diòcesi. No cal que detallem els avatars del llarg procés que va córrer a càrrec del tresor anglès. Tothom de les diferents tendències religioses del moment van dir la seva que si era una bona cristiana que si tenia tractes amb el dimoni que no podia ser bruixa perquè era verge. Fins i tot el vestit de la donzella va tenir a veure ja que el deuteronom diu que una dona no vestiria amb roba d'home ja que aquesta la feia abominable als ulls de Déu i de Sant Pau i que si la seva conducta havia estat guiada per les seves veus divines aquestes eren malignes. Però la Joana només tenia en boca la invocació a Nostre Senyor suplicava una i altra vegada o immissa cosa que se li havia prohibit des del principi del procés ja que els crims que se li atribuïen no permetien atendre la seva petició. Van ser dies i dies hores i hores però la seva resposta va ser sempre la mateixa tinc un bon mestre i només en someto ell Nostre Senyor Jesucrist però finalment després de tantes hores d'interrogatori la van fer signar un document ignominiós confessant tot allò que amb ells els convenia però malgrat que canonges bisbes inquisidors i jutges van aixecar actes de l'abjurició de les seves convicions el poble que havia cregut amb ella i amb el compliment de la seva missió va començar a adorar-la el magistrat anglès del tribunal en acabar d'aconseguir la signatura i que havia pronunciat el veredicte final va ordenar que la conduissin a la pira crematòria l'única paraula que sortia dels seus llavis entre crits de terror era Jesús va passar el temps de la seva figura que en aquell moment no havia interessat les altes esferes ara amb la clamedissa popular es va considerar com un personatge inmortal i se li va reconèixer que amb la seva força d'esprit havia aconseguit coronar el rei Carles VII tots els testimonis a Orleans van constatar que sense la determinació de Joana d'Arc el territori no hauria estat alliberat del domini anglès d'altres testimonis recordaven la profecia d'en Merlí una dona havia perdut el regne de França i una altra dona el recobraria cinc segles més tard en l'any 1920 l'església sota el pontificat de Benedicta V no quincè va proclamar santa a Joana d'Arc malgrat que en el seu temps el rei de França no es va atrevir a anar tan lluny un papa del segle XX afirmava que Joana d'Arc havia estat l'enviada de Déu a Joana d'Arc a Joana d'Arc a Joana d'Arc a Joana d'Arc va proclamar a Joana d'Arc a Joana d'Arc El vell poble del Prat celebren el Mars Gastronòmic, tot homenatjant el senyorial pollastre de la pota blava i la molt anomenada carxofa del Prat. Parlant d'aquest preciós pollastre de la raça Prat és fer-ho d'un extraordinari exemplar del Baix Llobregat. Es cria a l'aire lliure i se li dona una alimentació a base de productes naturals, com el blat de moro, passec amb segó i vegetals. Necessita 17 setmanes de criança abans de ser sacrificat pel consum i la seva producció s'estén al llarg de tot l'any. Va... La indicació. Indicació geogràfica protegida garanteix la seva qualitat. La carn del pota blava és de color intens i de textura forta i ha de ser cuinada de forma especial. És més dura i necessita més estona sobre unes dues hores tant en cassola com al forn. Les carns del capó i el pollastre del Prat destaquen per la seva major intensitat de sabor i aroma, una menor pastositat i major fermesa i fibrositat respecte a d'altres pollastres. Un sabor que aboca el gust dels pollastres d'abans, naturals i criats a casa. Una carn rica en proteïnes i contingut baix de greixos. El període de criança, com ja s'ha dit, no pot ser inferior a 120 dies i està prohibit fer servir factors de creixement com antioxidants, espessants o altres similars. Aquest procés dona com a resultat una carn uniforme, melosa i fina, molt preuada pels restauradors, ja que en ella destaquen els sabors a fruits secs. Ara? Estic jo? Sí, i tu? Ah, i parlem ara de la carxofa Prat, que amb gairebé 100 anys d'història és la reina del cultiu del deute central i assoleix un mateix sabor i paladar. Un mateix sabor i paladar. De gran qualitat. Per tot això s'està treballant actualment per l'obtenció del distintiu europeu d'indicació geogràfica protegida. El tipus de terreny del delta del Llobregat, profund i fèrtil, el clima ben temperat per la protecció de les muntanyes i l'acció marina de la Mediterrània fan que la carxofa conreada al delta sigui més dolça i tendra. Segons la nota de tas donada per l'escola d'hostaleria de Castelldefels, la carxofa del Prat és lleugerament àcida, fresca, intensa, dolça i bellotuda. Resalta d'altres carxofes de diferents procedències per la suavitat del seu gust, ser menys oxidativa i per la suavitat del seu gust. El mineral més abundant que conté és el potassi, però també afegeix magnesi, fòsfor i calci en qualitats mitjanes de sodi i, sense assenyalar moltes més qualitats, té efectes antiinflamatoris. Perfecte. I a mi que me la portin perquè és la verdura o el fruit, perquè en realitat és un fruit l'escola d'escola d'escola que més m'agrada. Sí, sí, perquè... Ara, com és bona, eh? La del Prat és fabulosa, eh? Cuidado, cuidado que és molt espatolenta, també. Un representant del Prat sóc jo, nascuda al Prat de Llobregat. Però d'escola d'escola no tinc res, oi? No, vale. Ni a casa teva tampoc no l'esconreaven. Doncs malament res. Jo la prefereixo feta a la brasa, per això, eh? Sí, sí, sí. Jo com vulguis, a la brasa, a la brasa, a la brasa, a la brasa... Oh, a casa meva està majada. Crua. Crua. Crua, sí, amb una vinagreta. Amb una vinagreta, sí, senyora. Que aquí està costant de trobar, eh? No, no, no, jo... Sí, sí. Bueno, la vinagreta sí, ja vale, però amb un filet ben bo, eh? No, no. Tu vols la cuixa del pollastre blau, eh? Que menjaré carxofes soles no va bé, oi? Bueno, pues pollastre i carxofes. Això mateix. Vale. Ara la Joana, entre nosaltres, s'ha passat d'aquell xucolat en xurros del carrer Patrichola... Oh, clar, com no veniu, doncs mira, ja ho vull deixar tastar. Música per gaudir. Torna a l'obra d'Isaac Albèniz, el compositor català nascut a Comprudón. D'entre la seva obra per a piano destaca la Suite Ibèria. La Suite Ibèria és una de les pàgines pianístiques més brillants que s'han escrit per a aquest instrument. Albèniz aconsegueix realitzar unes autèntiques impressions d'Espanya amb la seva música i la representació que ofereix l'obra conté una sensibilitat extraordinària i una increïble visió constitutiva del paisatge, el concepte, l'atmosfera i el batec general del quadre que el compositor aconsegueix transmetre de forma única e inigualable, captant la matèria general de l'esperit de les terres tan emotivament descrites. Màlaga està representada per una exquisita malagueña platòrica de llum i color. Escoltem fragments de Màlaga, de la Suite Ibèria del Vent. i la Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! En el Renaixement. Ja? Sí. Bueno, vegetarià per gust o per obligació? No, no, perquè aquest era de Leonardo da Vinci. Ja, ja, però és que Leonardo no necessàriament tenia molt quartos. Bé, doncs aquí parla un vegetarià en el Renaixement. Molt bé. I diu, el pintor, escultor i inventor italià Leonardo da Vinci considerava que la naturalesa produïa vegetals suficients com perquè la fam quedés suficientment satisfeta. Un vegetarià ètic. Les seves afirmacions sobre el vegetarianisme apareixen amb cartes i testimonis de la seva vida i dels historiadors les han documentat amb precisió. Junts amb la seva obra artística i els seus invents avançats, el llegat de Leonardo conté un sortit de radicals aforismes en els que, junts amb la seva opinió, no són molt favorables sobre els sers humans. defensa amb contundència el respecte cap als animals, un argument ètic i de salut. Segons les últimes investigacions, la frase Llegarà un tiempo en que los seres humanos se contentaran con una alimentación vegetal y se considerarà la matanza de un animal como un crimen, al igual que el asesinato de un ser humano, no es seva. Però sí, d'ell, són moltes altres com que la naturalesa produeix suficients aliments simples vegetarians per satisfer i que no està complegut amb ells sinó per realitzar infinites combinacions barrejant-los. L'home i els animals són un merpassatge de conducta per a l'aliment, una tomba per a altres animals i un alberg per a la dels morts. Donant vida per a la mort d'altres, un cofre ple de corrupció. Realment, l'home és el rei dels animals. La seva brutalitat supera la d'aquells. El nostre coneixement té un principi amb els sentiments. Qui no castiga el mal, ordena que es faci. El mestre menjava en salà, o sigui... Amanides. No, amanides, perdó. Menjava amanides, verdures, cereals, bolets i pasta. Sembla ser que particularment aficionat al minestrone. Aquest poema escrit en italià explica les seves idees. Si vols pertanyar sa, si vols permaneixer sa i segueixes aquest règim, no mengis a menys que tinguis gana. I sopa lleugerament. Mestega bé. I fes que et senti bé el menjar, que sigui simple. El que pren medicines es fa mal a si mateix. No deixis pas a la còlera i evita l'aire tancat. Mantén-te dret quan t'aixequis de la taula i no permetis dormir a migdia. Ser moderat amb el vi. Tomen una mica amb regularitat, però en un altre moment no durant... No, en un altre moment pren-lo amb regularitat, però no en un altre moment que durant els menjars. Ni amb l'estómac buit. Ah, perquè llavors... Ni allarguis ni demoris la visita a l'OBC. Quan facis exercici, que sigui moderat. No et quedis amb la panxa recostada i el cap baixat. I cuida't d'estar ben tapat per les nits. Descansa el cap i mantén la teva ment alegre. Refusa el desenfreno i presta atenció a la dieta. Molt bé, molt bé. Una mica recargolat per això, eh? Sí, bueno, que era qui era, eh? Ui, qui era? Era tot un caràcter, eh? Tot un caràcter. Així fa fer tot el que va fer, no? No, no, no, corregir algunes... Bueno, aviam, una miqueta de música. I adequadament, després de tota aquesta manera d'aconsellar-nos, parlarem sobre el sistema immunitari. En sentit figurat, podem dir que el sistema immunitari és l'exèrcit de defensa del cos. S'encarrega de preservar la salut per mitjà del control que exerceix sobre agents invasors externs, com per exemple virus o bacteris, o bé interns, com ara les cèl·lules cancerígenes. Si el sistema immunitari es debilita i no funciona adequadament, és quan es presenten les malalties. Poden ser un senzill refredat o una grip, fins al desenvolupament d'una malaltia tan greu com una afecció cancerígena. Aquest sistema del nostre cos està format per una xarxa de cèdules, teixits i òrgans que treballen junts amb la missió de protegir el nostre organisme i preservar la nostra salut. Ajudem el sistema immunitari seguint tot un nombre d'accions habituals que farà més fàcil la tasca i l'exercici del cos. Abans de tot us desitgem... No, un descans adequat. Un descans adequat. Tot dormint... Que tots els desitgem, això tens tota la raó del món. Tot dormint entre 7 i 8 hores diàries. Pensem que l'estona que dormim és el temps que necessita les nostres cèl·lules per renovar-se. Per complicada del nostre viure diari, la dieta adequada i saludable. Ja tornem amb el Leonardo da Vinci. Sobretot equilibrada. Ha d'estar composta per proteïnes, hidrats de carboni i greixos d'origen no animal. Hem de prendre aliments antioxidants recomanables, les fruites i les verdures. Ponem sempre el mateix, eh? Sí, sí. Si em diu, part important del nostre fer diari és l'activitat física. Aquesta fa que l'òrgan més important del nostre cos, el cor, i també els pulmons, que funcionen molt millor, els ossos s'enforteixen d'una gran manera i les articulacions allarguen la seva joventut. No és això interessant? I una cosa ineludible. Obridant-nos de l'estrès. Ai! Aquesta superpreocupació en el devenir diari agota les vitamines naturals del cos i també els minerals que són imprescindibles pel nostre organisme per mantenir el sistema immunitari. O sigui, que potser... Tranquilitat i bons aliments. Bons aliments i tranquil. Això mateix. Com podem constatar, si tenim les defenses baixes, si estem més cansats de l'habitual, si tenim ferides a les quals els costa cicatrizar, dolors musculars, sense explicació, o bé el cabell se'ns torna fràgil i trencadís, si patim aquestes deficiències, podem pensar que necessitem ajuda per a les nostres defenses. Pensem que el nostre sistema immunitari funciona com una autèntica xarxa militar que disposa de protecció marítima, terrestre o aèria. i que aquesta està composada per linfòcits i aquests, a la vegada, per cèl·lules B o cèl·lules T. Les cèl·lules B fabriquen immunoglobulines, conegudes normalment com anticossos. La seva tasca és l'eliminació de virus, fons i bacteries, que ocasionen tota mena de malalties. Les immunoglobulines protegeixen, sobretot, la nostra sang. Parlem ara de les cèl·lules T. És com una pel·lícula d'intriga, de bons i de dolents. Aquestes cèl·lules són també molt importants. Viuen a la sang i es desplacen ràpidament per tot el cos. N'hi ha de tres tipus, amb les tasques ben diferenciades. Cèl·lules T destructores, que maten els germans, i cèl·lules T col·laboradores, avisen les artèries perquè amatin el microvis i diguin a les cèl·lules B que fabriquin més anticossos quan sigui necessari. Finalment, les cèl·lules reguladores, que quan el cos ja està regulat, donen la senyal de tot correcte. I, finalment, els fagocits. Aquest tipus de cèl·lules es mengen tot allò que ens és nociu o inútil. L'últim protector és del sistema complement. 18 proteïnes diferents que treballen juntes per protegir l'organisme de les infeccions. Si tot el sistema funciona en xarxa correctament, tindrem un perfecte sistema immunològic. Vale, doncs ja ho sabem. tenim tots aquests exercits dintre del cos, doncs què més volem? Ara fem cas. Doncs endormim molt, no ens posem nerviosos, mengem adequadament i llibrem tots els anys d'estrany. Us recomano escarchofa i enciam. Enciam. Sí, perquè els pobres pollastres estan fora d'aquesta línia. No, els pollastres pobrets deixem-los que amb les seves potes facin el cancant. Res, a part de tu. Almenys que ens fa bonic a la vista. que són molt macos. Ah, per això. Preciosos. Però n'hem d'oblidar una cosa, que el cos humà és com una màquina i mentre tinguem menys de 35 anys funciona perfectament. A partir d'aquí comença a espatllar-se. Sort que per això hi ha el metge, els cirurgians, i van reparant. Cada vegada, cada vegada van reparant. Al final acabem robots. Això mateix. Al final serem com un franquistet. Sí, imagina't. Una cama, un braç d'un altre. Me lo dices o me lo explicas. O un cor d'un porc, ara no sigui quasi de tot. Mira, de totes maneres, el porc és potser del que més... El fetge, el fetge, eh? No, fisiològicament s'assembla més, eh? A l'agrabre, sí. Diu que sí, eh? Amb la cosa fisiològica del somant-se, eh? Sí, sí, això. El qual vol dir ego d'ergo, que diu i ergo s'acaba així, si es diu que un home és un porc. No, no, no. No diem això. No. Bé, ara, aviam. Tu, la Joan Maria, de què ens parles? Ah, doncs del que toca aquesta setmana. Que toca. Aquesta setmana se celebra a Geneva l'Internacional Motor Show 2018. Es tracta de la fira de cotxes més important d'Europa i una de les millors del món. se celebra cada any a la ciutat suïssa de Ginebra. Enguany, el certamen ha començat el dia 8 de març i tindrà les portes obertes fins al dia 18. Per tant, encara teniu temps d'anar-hi aquest cap de setmana així us ve de gust. Ah, sí. I la vostra butxaca us ho permet. Ara, ara, aquí és la precisió. El franc suís. Hemos llegado al kit de la cuestión. I és molt car tot. Bé, en aquest saló hi solen ser present quasi totes les marques de cotxes del món. Que, a més de presentar els nous models, també exhibeixen prototips per testar si agraden les seves formes, colors i prestacions. I així poder donar via lliure a la seva fabricació en sèrie i, posteriorment, el llançament al mercat, si cal. La tendència és anar cap a vehicles impulsats per motor híbrids. És probable que, dintre de pocs anys, el percentatge de cotxes 100% elèctrics millori. Avui dia és simplement testimonial. Al meu entendre, per consolidar els cotxes elèctrics al mercat, són necessàries quatre condicions. La primera, que l'autonomia dels vehicles s'operin als 500 quilòmetres, d'altra forma, només serveixen per utilitzar-los dintre de les ciutats. La segona, la implantació de l'EC-electrolineres arreu del país, per poder carregar. Clar. La tercera, molt important, superar l'actual problema de producció de liti, material cart i escàs, que s'ha convertit en un coll d'ampolla per la fabricació de bateries, tant per mòbils, automòbils i també per la llarg. Finalment, la quarta condició, gens val a dir, que s'abaixin els actuals preus de venda dels cotxes elèctrics. Actualment, són força més cars que els convencionals i això frena la seva implantació. Per primera vegada des de fa molts anys, a Europa, l'any passat es va matricular més del 50% dels vehicles amb motor de gasolina per un 43,7% de dièsel l'any passat. Aquest any, 2018, que acabem de començar, la tendència a la baixa dels motors dièsel continua. S'ha matriculat més. Sí, sí, sí. La paradoxa. Els motors de gasol són més perjudicials per la salut humana, pels òxids de nitrogen que emeten. però els de gasolina són superiors en emissions de CO2 que perjudica el canvi climàtic. O sigui que ni un ni l'altre. Però pot ser per la salut millor els de gasolina, segons diguin. A la fira de Geneva, la firma Volkswagen ha fet saber que vol fer ressuscitar el gasoll en canvi Toyota ha anunciat que aquest any 2018 deixarà de vendre a Europa els motors de gasoll. O sigui que dos gegants un diu una cosa i un altre. Però escolta'm, en el seu moment els fabricants van recomanar el gasoll perquè era més saludable i millor per la gent. No, no, més saludable per els seus contrarresultats. Per les seves butxacques. No miràvem pas la salut. Sí, sí, sí. Aquí queda allò. Bé, ara una novetat important que s'ha presentat al saló. I ha sigut conjuntament per les firmes Audi i tal de Zinc i Airbus. És un prototip anomenat pop-up nex. Es tracta d'un cotxe elèctric automàtic que combina la conducció autònoma amb un dron de passatgers per poder volar quan el tràfic és massa intens a l'autopista. I quan hi hagi molts drons què passarà? Ah, no, sí. Un dron de lons. Bé, estem parlant d'un nou concepte de mobilitat horizontal i vertical. Donada la importància de les tres firmes que presenten aquesta novetat, les dues primeres són molt conegudes la fabricació de cotxes i la tercera Airbus és un dels líders de l'aeronàutica a nivell mundial. Això fa per veure que la cosa va en sèrio. Ah, ja. Per acabar el relat podrien dir que la innovació està molt present a la indústria de l'automòbil. Està per veure qui guanyarà la cursa. Els motors de gasolina els dièsels els elèctrics o els híbrids o bé els d'hidrogen. Aquests serien ideals. La solució als propers anys, si deu vol. Ah, ja. Doncs ja està. Bé, doncs, aviam si aconseguim els d'hidrogen. També tindran les seves pegues, suposo. Segurament. Però... De totes maneres, amb aquest tema anem a veure Airbus que es fiqui a invertir amb una cosa que això que deien que volar tindrà molts problemes. Però, bueno, tot aquestes invents moltes vegades tenen un ús militar. Si estem dient que el cotxe és automàtic pot dir que pot funcionar guiant-lo des d'allà a distància i portar al cim també un dron. Aquests drons actualment ja són els que estan bombardejant altres costos del món a distància. Per tant, això segurament té un ús militar però aquí no ens en parlen. No. El presenten allà. Mira. Ja, ja, ja. però veurem què passa. ja, ja. Bé, abans de marxar parlarem una mica d'aquesta joguina dels drons. Del drons, doncs mira, jo l'altre dia, bé, l'altre dia, no, farà quasi uns sis mesos, passant pel carrer Major, hi havia una pagatina enganxada amb un vidre, és a dir, que carai, expliquen allà, doncs explicaven que entre el carrer Major i el carrer de la Creu havien fet anar un dron en particular i l'havien perdut, i suposaven que estava a dalt d'un terrat d'aquí a Sánchez. A mi a casa, sembla que van anar porta per porta preguntant. Dic, no, no, aquí al nostre terrat no hi és. Sí, sí, això valen peles, però mira que ells s'enteraven del que fan tots els veïns. Home, home, però no dron, dron, el meu fill va estar als Estats Units, doncs fa uns anyets, anys. I hi havíem drons. No, llavors, en plan joguina, sí, en plan joguina hi anaven amb unes piles i pujaven a una certa alçada. Va comprar dos models. Un, a Frankfurt li van requissar, no van voler que... Que passés. No. I l'altre el va portar cap aquí i era molt graciós perquè el podies guiar i pujava i baixava. Bé, li va portar el seu nebot, que és Fillol. Bé, durant un temps tot va ser molt divertit i tal. I un dels dies el pare del Fillol, que és el germà del que portava el dron, va ser molt graciós i va fer pujar el dron a una alçada. En aquell moment al pobre dron se li van acabar les piles, va fumar una tercera passada i adiós molt bones el dron. Va baixar de cop. Un dels de casa, ja no parlem d'un dron, però van estar molt de temps fent-se això d'aeromodellisme, que feia un soroll. Que deies, vés-te'n a la muntanya a fer servir aquest aparell de l'aeromodellisme i que li surten. A la carretera de les Aigües i dient uns grups que ho feien. Perquè el dron és la continuació més perfeccionada de l'aeromodellisme. Em sembla que el Carles ha dit que ja ens hem de marxar. Una abraçada perquè els que ens escolten, que mengin els carxofes, tornen a remencar-se. Semana, el pollastre, que se'l midin. I bé, fins la propera setmana. I si no, recordeu que el dissabte tornem a estar amb vosaltres. Senyores, senyors, moltes gràcies per la vostra estimada escolta. I fins dimecres i imbe. Fins la propera. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Soc una urbanita, ho reconec. Sí, sí, jo també soc molt urbanita. No, ja, sí, joicy. No, ja, sí, joicy.