Dia sense cotxes i aire net, gossos pigall i benestar animal, Agatha Christie, kale i la història dels paraigües (amb Khachaturian)

La ràdio de Sant Lluís, l'orat de Víctor Pú Carave, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Música Connecta't al català. Vine al Consorci per a la Normalització Lingüística i apren català o millora'l. Des del nivell inicial fins al nivell D. A classe o des de casa. Tens més de 140 punts de servei arreu de Catalunya. Saber català té molts avantatges. Tant en el món professional com en les relacions socials. Informa't en el web cpnl.cat. A Sant Jus, servei local de català. Ens trobareu a les escoles, carrer Montserrat, número 2. Jazz. De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, l'smood jazz, el funk, el soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Get back to surrender. Cada dia, de dilluns a divendres, i de 4 a 5 de la tarda. Everybody loves my sunshine. Smooth Jazz Club. T'hi esperem. Ara escoltes ràdio d'Esvern. Sintonitzes ràdio d'Esvern. La ràdio de Sant Jus. Benvolguts amics de Ràdio d'Esvern. Avui és 28 de setembre, dimecres. L'audició 60 i més torna, com cada setmana, a ser amb vosaltres per oferir-vos aquest magazín d'Hamanitats. Amb actualitat, curiositats, reportatges, orientacions alimentàries, destins viatgers, música... Tot allò que pugui fer agradable aquesta hora, de 8 a 9 del vespre, i en segona audició, el proper dissabte, d'11 a 12 del matí. Avui comptem, en l'equip del programa, a una persona molt rellevant d'aquest poble nostre, i que ens fa molta il·lusió de tenir-lo en la nostra audició. mossèn Joaquim Rius. Com que diu que és per 60 i més, ja estem en aquesta. Això mateix, ja podem ser-hi. Igual ja està aquest mes, deu de complir 60, no? Diu 60 i més, o menys. O menys? Sí, però avui com el menys, s'ha fet fallida, perquè fins al Nadal no el tindrem, doncs, sí, perquè té assatges de dansa. Ah, dansa, grames. I han canviat el... Ui, balla molt bé, eh? Molt bé, molt bé. Sí, amb el grup de ball de... Com si... No, no, doncs no riguis, no? Que fa molta gràcia. I clar, diu, abans assajava el dilluns, i ara m'han tocat els nassos, que és el dimarts a les 5 de la tarda. Ah, clar. Diu, i fins Nadal, doncs no podré ser amb vosaltres. Dansa artística o de ball de saló? No, ball de saló no, dansa artística. Artística. Sí, bueno, fan de tot, modern, espanyol, el reggaeton no el fa molt bé. Dansa contemporària. Sí, sí, sí, sí. Bé, continuem. L'equip del programa, la Lina, la Montse, en Joan Maria García Puigdevall, en Carles Hernández, el mossèn, Joanquim Rius, i la Joana, som a punt per posar en marxa el programa 60 i més. Com dèiem, la nostra veu jove, en Joan Xirivella, no podrà ser amb nosaltres fins pels vols de Nadal, ja que la seva altra gran afició, amb la qual gaudeix moltíssim, que és la dansa, l'han canviat el dia d'assaig i no li és possible estar amb nosaltres. T'hi esperem per Nadal, Joan. La Tardó s'ha presentat adornada de tot un reguitxell de pluja, llampecs, llams i trons, i fins i tot una mica de pedra, que ha mullat adesora les ha de sergades terres d'aquesta Catalunya nostra, que ben bé que ho necessitava. I encara que continués aquest temps de pluges, serien ben agraïdes, malgrat que en alguns llocs tenen la brema a mig fer. Però ja és ben sabut que mai no plou a gust de tothom. A Barcelona, alguns dels concerts del divendres van haver de ser suspesos, però el Piro Musical va lluir, com sempre, com a punt i final de la festa major del Cap i Casal de Catalunya, encara que amb alguna goteta cap al final. també a Tarragona a les festes de Santa Tecla van haver de lluitar amb el mal temps, però amb bon humor tot se supera, ja se sap, com es diu en castellà, amb el tempo buena cara. Aquest és l'inconvenient de celebrar les festes a la tardor. Ja vaig a dir un d'allò, una cosa que em va agradar molt sobre la Mercè i sobre Santa Eulàlia. Diu, com Santa Eulàlia és el febrer i la patrona de la Mercè li ha tret protagonista, diu, doncs mira, el dia de la Mercè plourà. Ale, enfadada. Ah, sí? No és així? Les competències veu que també s'estableixen al barri de dalt. Ah, sí. I tant, i tant. Bé, seguim. L'Associació de Gent Gran de Sant Just va celebrar l'entrada de la tardor amb una representació de música i poesia realment extraordinària. El llenguatge poètic de la verema i el vi de la nostra terra amb il·lustracions musicals, una performance, una representació que ens va sorprendre agradablement a tothom amb la sala de gom a gom. Els textos, la música de l'acordió com a acompanyament, va fer sentir als presents la sensació d'estar davant d'una d'aquestes obres contemporànies tan de moda actualment. La interpretació de la poetesa Soledat Gascó, autora de la majoria dels poemes, i del rapsòdia Jordi Odina, acompanyats de la màgia de l'acordió de la senyora Rosa Maria Tomàs, va passar de relleu la gran vàlua dels intèrprets. Resumint, va resultar una vetllada extraordinària amb l'original colofó d'una tempesta violentíssima. O sigui, que després espero que les persones poguessin arribar a casa seva sense mullar-se. aviam, la setmana passada es va celebrar a nivell europeu el dia sense cotxes. A Barcelona es van fer peatonals en un dels seus trams dues vies principals, la via La Lletana i Major de Gràcia, i estones els uns trams d'altres carrers segons a quines hores. Aquí a Sant Just es van perllongar durant tres dies espais restringits dels carrers Bona Vista i Raval de la Creu. Amb aquestes accions es pretén promocionar l'ús del transport públic, la bicicleta o bé una manera molt sana de transport com és el caminar, per qui pugui. i hi ha opinions a favor i també opinions en contra. Vosaltres, tots cinc, què pensem? Comença el més petit. Ah, no sé, és el més petit. Mira, el burro va davant. No! Això no, mai. No, no, no. Ho dic com a frase popular. Ah. No, no, no. Només he pensat que això del trànsit, esclar, quan te n'adones que anant caminant arribes també als llocs, que anant amb serveis públics hi arribes també, i anant de cara al pràctic de no veure't esclavitzat, haver de sortir sempre conduint, doncs te n'adones que fas un bé a tot l'entorn, a tot l'ambient. I vull dir això perquè jo entenc que les persones, doncs, estem muntant la societat d'una manera que, esclar, mira, si no, si la gent, doncs, no va amb cotxe, doncs, no arriba als llocs, no, però, esclar, és que llavors què vol dir anar a treballar? O què vol dir que et rebin amb una empresa? Si no marques alhora ja et descompten. És a dir, tot és una cadena que va embrutint la nostra convivència. Perquè, me'n recordo el meu oncle que era un gran pagès de la banda de Lleida, concretament a Isona i a Vella de la Conca, ell estava allà i deia, diu, no m'agradaria, diu, estic bé aquí al poble, al camp, diu, amb un convenciment que som els burros de la societat. Diríem, ho dèiem al sentit d'estar en pitjor situació. diu, però és curiós perquè jo no envejo per res haver de córrer per arribar i que marcar i si no marques no cobres i si després surts has de tornar a anar a dinar de córrer cuita i tornar allà a l'empresa, etcètera. Diu, en canvi aquí jo vaig fent amb la mula. Sí, però que és tot un problema estar allà fora al camp que tampoc no és fàcil i mirant el cel si plou si neves si cau pedra de tot. Llavors ell deia, diu, però jo vaig amb la mula. Me'n canso, m'espero, paro i veig un trago d'aigua em torno a aixecar i tornem-hi. O vi. O vi, veu? A cadascú que vulgui. A cadascú que vulgui. Jo crec que gasto aigua per això és de l'àrib. No, però vull dir, amb això vull dir que moltes vegades és el que ens hem fet i ara plorem pel que ens hem fet. Sí, és un esclavatge modern. I hem d'acostumar-nos a l'esclavatge aquest i a viure com a esclaus de l'ambient, del correcuita, del mar de pressa, de que la gent no es veu, de que la gent només... No parla. Es passa un als costats dels altres i prou, ens trobem tots apilats. En canvi, doncs, si tens la possibilitat de caminar, de saludar, de trobar-te amb un altre, d'agafar un autobús, d'agafar... T'adones que dius, bueno, mira, almenys no poluciono tant la naturalesa, no la destrueixo tant i comparteixo més amb la gent perquè ara també, és clar, si vas amb l'autobús i amb el metro, tampoc no pots parlar gaire perquè tots van amb els auriculars posats o amb el telèfon. O amb el telèfon. al davant i dius, bueno, mira, doncs, que vagi fent... No hi ha comunicació verbal. No hi ha comunicació. És a dir, això ens empobrim. Jo sempre dic que la naturalesa ens ensenya i, per tant, amb els anys i els segles, nosaltres potser no ho veurem, però estic convençut que farà donar compte que moltes coses aquestes no ens ajuden ni ens fan més. No, no, no, és allò, bueno, tenim l'esperança de robar el món i tornar al bord. Sí. Un programa de la tele deia que, degut a que la crisi aquí sembla que hagi passat una mica, torna a haver una gran quantitat de trànsit de tal manera que arribarà un moment que quedarà tot col·lapsat. És a dir, que en el 2013-2012 s'havia baixat degut a la crisi molta gent no va fer la cotxa, ara el tornen a agafar i omplen les carreteres i omplen tot i queda i bueno, i aleshores després venen totes aquelles contaminacions, aquelles malalties de pulmó i tot allà. Sí, sí, sí. Per mi, per mi, per mi, sí, continua. No, no, ja està, caminem, caminem. Algú ja va dir que podríem circular, el que no podríem fer és parar. Ja, bueno, però potser... Sí, però mira, a Madrid... No hi haurà manera d'estacionar. Ah, no, estacionar res, no, no, estacionar. Ahir va ser un miracle. Vaig haver d'anar a Cornellà al cap, diguéssim, per una petita radiografia. Miracle del cel. De trobar un post per aparcar. Escolta'm, però va ser un miracle tan gran el meu marit no s'ho pensava. No, no, no. Em faran sortir d'aquí. Dic, no, que el senyal és a partir d'aquí. Aquí no ho diu res. Però ell no s'ho creia. Jo tens que deixar el cotxe al començament de la Diagonal. Diu, ja aniré caminant fins després. abans allà al cap de Cornellà s'aparcava molt fàcilment. Sí. A part darrere, aquell carrer que hi ha aparcat ment per tot. Sí, no, no, no, perquè han fet jardins, han fet voreres, han posat barres. No, jo hi he, sí, sí. ara ja no porto cotxe, però últimament ja no hi anàvem cotxe, anàvem al tram baix, caminava el meu circuit fins a arribar al cap de la carrera. Sí, del tram baix allà, Déu-n'hi-do. Fixeu-vos per això que és curiós, la gent jove, molts marxen de la ciutat i van refent aquests pobles, famílies, que van refent pobles destruïts, que s'han abandonat i els van poblant, se'n van allà, se'n van a tornar als treballs del camp. Els treballs del camp i després tenen l'avantatge que com avui dia a través d'internet i totes aquestes coses es pot treballar. Es pot treballar. Perquè jo a vegades dic al meu fill escolta que estàs treballant o et diu sí, no, és que estic treballant i està a casa seva. Sí, sí, sí. No ha anat a la feina. És a dir que una cosa potser anirà compensant a l'altra. Si la cosa administrativa es pot fer. Anirà compensant. A altres coses no. Si això és un guany que es pugui treballar des de casa. I tu què dius, Joan Maria? El Joan Maria no, que és el rei dels cotxes, no? No, no, no. En fi, tot el que s'ha dit hi ha 50.000 casuístiques. Tot és veritat. El que passa és que estem enmig del canvi i quasi no ens en donem compte. Amb els cotxes, què passa? Jo ja ho he dit més d'una vegada. No pot ser d'anar en cotxe a Barcelona. Per què? T'has d'anar al garatge si en trobes i pagar un disbarat. Oh, ja. Però el que segurament el que fem més malbé és l'atmosfera. És a dir, nosaltres vivim per l'aire. L'aire a la zona metropolitana de Barcelona està enveranat. Ens estem intoxicant. Per tant, els poders públics, amb això Europa ja ho està dient, que a Espanya la majoria de capitals no compleixen i estem també avisats per una munta molt important, igual que l'economia. ens vindran multes. Per sempre ho anem allargant, per si de cas. Ara ho anem allargant perquè fins que vingui la multa hi haurà de fer-la. Bueno, sabeu què passa a Barcelona? Que està entre, és una vall entre dues muntanyes. Sí, també. Montjuïc i el Tibidabo. I és clar, és un cau tancat amb menys quan fa aquell vent tan horrorós, llavors sí que es pot, però si no, mentre tant, i vas enmagatzemant i enmagatzemant, clar. El problema és perquè no fem res. Llavors els poders públics hauran d'intervenir i, bueno, a Barcelona només hi haurà d'entrar els cotxes que no contaminin. Molt bé. i, bueno, jo ho trobo tot molt bé, però necessito uns serveis que complaguin la meva necessitat de desplaçar-me per la ciutat. Això és més difícil. Per això, doncs ja està. Mentretant, què pots fer? Doncs aguantar-te. I anar i anar i anar ensumant. Jo no tinc cotxe i ara hi he après, fa anys, eh? Ja fa menys fa 8 o 10 anys. Hi he après a anar amb el transport públic i buscar les línies, la manera d'enllaçar l'una amb l'altra. Ja no tinc cotxe. El transport públic a Barcelona està molt bé, eh? Segons quines línies, lina, segons quines línies has de fer dos i tres tres bordos, eh? També, però el mateix bitllet serveix. No ho sé, però es demanar d'aquí cap allà. Sempre ens estem queixant d'aquest país i hi ha moltes coses que no van bé. És veritat. però amb el tema del transport públic estem... No està tan malament. A nivell mundial segurament estem dels 15 primers del món. Dels millors. I més barat. I si mirem del preu encara més. Encara millor. Llavors és una canga. Si agafem, per exemple, Londres, Londres és caríssim i dolent. Quan van en tren. Vull dir que val 4 o 5 anys. Tota la gent que està de fora arriba en tren a la City. Sí, sí. Esclar. és l'única manera. Potser el tren és més econòmic que els autobusos que circulen per la ciutat. quan fem treballs d'això d'anglès hi ha línies que són més econòmiques perquè van més xuf, xuf, xuf, xuf i hi ha línies que van més ràpides. Aquí a Barcelona també tenim la línia 9 que està... que, bueno, no està acabada. però aquest tros que va fins de Pedralba és fins a l'aeroport d'on gos anà-hi. Que és nou ara. No contamina i a més a més va sense conductor. Ai, mare. Aquelles vagues que sempre... Això ens alegra la vida com bé. Però ja hi ha la pega que hi ha una trompada d'aquelles grosses. Hi ha la pega que hi ha un lloc de treball menys. No. Bueno, no. No, no. Com a mi, tres. Com la gent. I les dos de festa cinc llocs de treball menys. El que passa és que se'n creen altres de nous. La ciència sempre fa que les persones... Una cosa compensi l'altra. Sí, i a més puguin fer treballs sense necessitat de cansar-se. De cansar-se. Hem passat dels animals que... Sí, que ens tenen exportades. Van passar els cotxes també d'aigua i s'ho haurà acabat. i no sé què, no sé quantos. Sí, n'hi ha que perden o que perden el poest de treball. Després s'hi creen altres. Però després hi ha uns millors que s'han de preparar més. O sigui, la gent s'han de preparar més. I això és el que està passant ara també. Hi ha molts oficis aquesta última dècada que ja no hi seran més. Però en sortiran de nous. Clar. Sí, bueno, això ho debo sempre... sempre el Martín. El Salamartí no ho diu sempre. Sí, sí. Dius, clar, hi ha treballs que es perden. Però hi ha treballs que es fan nous. Sí, aquests nous que tenen més tecnologia, aquests, evidentment, la gent s'han de preparar més. Molt més. I aquí tenim molta mà d'obra molt senzilla. Bé, no... Bé, bueno, però tots són declarats i d'on ho sent dirà. Això mateix. Tampoc és veritat. a Espanya en aquest moment tenim el doble d'enginyers que a Alemanya, que té el doble d'habitants. Sí, però se'n va anar a Alemanya. El que passa que aquí la gent ha estudiat molt, tenen moltes carreres, però després no hi ha feina per fer aquestes carreres. Això mateix. I llavors hem malgastat els cèntims de formar tanta gent per coses que no... segurament... Al que necessita la societat. Mitjanes adequades de formació professional. Sí, és que l'hem posada molt mal lloc a la formació personal. Ara es va posar. En un moment, en un moment, que està ressurgint. Ara està més bé, no? Ara sí. Ara sí. Perquè és una pena que feines tan maques com els artesans s'hagi perdut. Els artesans tenen que tornar. I tant, si no ho perdem tot, eh? Tots són modes. Els artesans tornaran, senyors. Sí, esperem, no? Ah, sí. Vale. Anem amb una miqueta de música, Carles, sisplau. Bé, continuem, com deia la Lina. Fa uns dies vam presenciar una escena que justifica la gran admiració que sentim pels gossos pigall. La gran compenetració que existeix entre l'animal i la persona a qui serveix, millor dit, a qui dintre de les seves possibilitats cuida i protegeix. De sempre hem considerat extraordinària la seva tasca envers les persones cegues. Són animals extraordinàriament ensinistrats, obedients, dòcils a les ordres del seu amo, de bon caràcter, atents a aquelles circumstàncies que poden representar un perill per a la persona a qui cuidar. La escena va ser la gran ajuda que va prestar el gos a un ancià que, a banda de sec, tenia problemes de mobilitat per pujar a un servei públic, que és el que dèiem. L'última línia, sisplau, Lina. Diu, els gossos pigalls estan molt controlats ja que sempre es té en compte el seu estat de salut al ser una part important de la persona a la qui serveix de guia. Segueixen, obligatoriament, exigents controls veterinaris d'higiene i d'insinistrament. El taxi és un dels serveis públics més vitals per a les persones cedes que amb els gossos pigalls poden accedir a qualsevol lloc amb les millors garanties de rapidesa i seguretat. En taxi poden desplaçar-se per anar a treballar, al metge assistir a representacions teatrals, als restaurants, de la mateixa manera que qualsevol altre usuari. Un momentet, mossèn, les esglésies poden entrar també als gossets? Suposo que sí. Els pigalls sí, no? Com que de vegades són coses d'experiència si t'hi has trobat, de vegades no t'ho planteges. No, però jo, per exemple, accepto animals també a l'església que vulguin, per exemple, a vegades venen gent que porten un gos. Jo li dic però aquest gos com es comporta? Clar. Perquè, esclar, si és un gos que m'ha d'estar donant voltes tota l'estona per l'església bordant, doncs diré que no. L'església d'arribar tota l'estona. Ara, si és aquella bèstia que està allà al costat i inclús a vegades són d'aquests tan menuts que no saps si és un gos o és un conillet allà, però bueno, doncs, ells estan allà tan tranquils. En aquest sentit jo no tinc agúnia. Ara, sí que demano que es comportin. Naturalment. Segueix, el Joan Maria. Des de fa temps els gossos Pigall estan sota una llei que els permet l'accés lliure a qualsevol espai públic. A mitjà de transport unes 200 persones ceques a Catalunya, un centenar llarg a la província de Barcelona viatgen acompanyat d'un gos guia. Un gos Pigall està molt ben educat, camina sempre al costat del seu amo i si es dona l'ocasió d'anar amb el taxi sempre que es posa els peus. La majoria de gossos guia provenen de la Fundació Onze, del Perro Guia, on tots han estat ensinistrats admirablement. Un gos Pigall no és un animal de companyia qualsevol, són els ulls d'una persona cega. Com ja hem dit abans, la llei catalana de gossos d'assistència que és 19 barra de l'any 2009 tenen lliure accés a qualsevol espai públic i a qualsevol mitjà de transport. Això pel que fa al gos Pigall, l'animal de companyia especial per una part de la població, la que pateix ceguesa. També hi ha gossos ensinistrats per un altre tipus d'ajuda per a persones amb invalidesa o amb dificultats psíquiques. Però i el gos de casa nostra que és un membre més de la família que està content quan nosaltres ho estem, que percep les nostres tristeses i també es posa trista. Ell es mereix tota la nostra atenció. El doctor veterinari Llorenç Serraíma escriu un interessant article amb el títol Perruqueria canina moda o salut? Diu La missió fonamental d'un animal de companyia com el seu nom indica és fer companyia a la persona que el poseeix. La companyia és un valor intangible que no es pot mesurar però sense cap dubte és un factor molt important per la vida d'una persona. Per això tots els elements que formen part d'aquesta companyia tenen importància. El mateix animal el seu comportament la seva salut la seva higiene i el seu aspecte i a quasi tots els propietaris els s'agrada lluir una mascota bonica neta sana i fins i tot ben pentinada i d'aquí a la perruqueria canina només hi ha un pas. Però la perruqueria no únicament compleix una funció estètica. En una bona perruqueria rentaran el gos amb productes adequats per a les condicions del pèl de cada raça cosa que ajudarà a mantenir-lo net sí però també sa. Després mentre li tallen el cabell aniran examinant cada racó de la pell. En una bona perruqueria detectaran si l'animal té alguna ferida picada erosió o enrogiment i envertiran l'amo o el veterinari si és necessari també detectaran si l'animal es queixa o si li molesta alguna postura determinada o que li toquin alguna part del cos cosa que podria indicar alguna lesió o malaltia incipient que a l'amo se li hagués passat per alt. és a dir la perruqueria canina compleix diverses funcions simultàniament d'una banda millora l'aspecte del gos a gust del seu amo i el que té sense dubte un gran valor i d'altra banda manté la pell i la pèl de l'animal nets i sants finalment permet fer una revisió sucinta del seu estat de l'estat de l'animal i en ocasions pot alertar-nos sobre l'existència d'un problema de salut i evidentment que vagi a més. Sí, m'he deixat un moment i diré per què. D'aquelles anècdotes i coses que jo sempre trobo precisament avui us volia parlar d'una contra de la vanguardia d'una antrozoologa no antropologa sinó antrozoologa que es diu Pauline Bennett és una senyora d'Austràlia de Melbourne i aquesta és estudia la relació entre els humans i els animals i aleshores ens parla d'això diu els gossos i els seus amos sincronitzen el batet pels seus cor sap que tinc estudis en els quals els interessa moltíssim la relació que n'hi ha amb una persona i l'animal de companyia que té sobretot aquest animal de companyia que és com un efecte que aquesta persona necessita sí és el que dèiem abans diu i aleshores també diu i és possible bueno aquí això és molt llarg i no cal llegir-ho tot diu però i és possible diu això que diuen que l'animal i sobretot els gossos estem parlant dels gossos que tenen aquest sentit tan profund d'aquestes emocions que s'expressen bé diu de captar que ve l'amo diu sense arribar i és com si tingués una cosa telepàtica que tenen com aquesta emoció que n'hi ha sí i acaba dient diu en aquesta societat la comunicació s'ha fet superficialment és ràpida els gossos saben escoltar saben estimar i colmen aquest efecte que com seres socials tots necessitem és xulo o sigui el que no li agradin els gossos a mi m'agraden però vull dir el que no li agradin no passa res però bueno els gossos generalment si tens un animal ho noten quan arriba la persona que és el seu amo a baix a l'ascensor jo que veig que Montsisè ells ja ho saben ja ho saben i estan voltant al redor de la porta jo com vaig a casa de la meva cunyada com pujo a l'ascensor amb la meva dona o sol i com sóc el replant no no jo no ho veig perquè és al redor de la porta però el goss està al redor de la porta no no i està cridant sí senyala ja crida senyala que ben conegut que bé no sé si conegut o no ell crida si m'acompanya la mestressa del goss en aquest cas la meva cunyada no diu res com si n'hi hagués gos o sigui a redor de la porta ell saps si arriba on la mestressa no arriba com ho fa no ho sé pas és curiós això de les bèsties és com per estudiar-ho és curiós jo m'agraden molt els gossos però que els tingui un altre ja no jo a casa no vull no perquè a més a més crec que si vols tenir un animal a casa si el que sigui has de tenir-lo sí i per tant tenir-lo en condicions comporta unes sortides perquè a vegades veus animals pobres que s'enganyen maltractats del tot perquè entre bruts i maldeixats i que no tenen espla i gairebé aquelles bèsties i dius bueno, què en faríem d'això també, no? i després també val tenir en compte que una cosa que he percebut bueno no sóc especial en això de que si sortint a caminar per exemple als matins doncs a primera hora de vegades trobo persones que van amb gos sí doncs perdoneu però de vegades no dic bon dia a la persona quan veig a venir el gos dic hola maco què tal no per res i llavors dius calla que no has dit res a la persona però és que a vegades la persona no et diu res tampoc en canvi el gos sí mira li agrada això era abans que la gent se saludava no, no però si vostè perdona si portes un gos lligues molt això són els senyors que van si porto el gos lligo molt però és voler lligar perquè si no no lligues no vull dir que em trobes no, no, no ho dic amb el sentit que les persones més aviat ni això que a aquella hora si a aquella hora ens trobem dos és demà sí entre 6 i 7 del dematí 6 i 7 del dematí i t'hi trobes hi ha gent que té un gos que és un gos especial pot ser una marca per no dir una raça perquè clar sí això són races són races sí però clar hi ha races i races i llavors aquesta persona que té aquest gos tan especial generalment no et saluda perquè allà vaig amb un gos que són dos gos pataners pataners són un raton de praga però són petitons són insignificants però si vas amb un que tingui un gos així potent maco sí no et saluda és important jo en canvi aprecio una cosa i és el que volia dir que quan t'acostes un animal si saben que tu hi vas l'aprecio encara que no l'he vist mai jo aquella bèstia et fa ja et mira d'una manera primer veia t'ensuma o averigua vol saber que és llavors sap si realment ets atraient dels gosos i lo vós que si un altre dia ens trobem ja no li haig de dir res d'un tres un ja ve a remenar la cua perquè ja en veu recorda això són elements d'aquests de la naturalesa que és curiosíssim veure com aquelles bèsties són tan tan properes al ser humà sí s'han adaptat molt et sorprenen et sorprenen nosaltres vam tenir a casa 14 anys una gosseta i bé una part més era res una xiguaua barrejada amb pinter que era de lo més petit que pots trobar però allò es feia sentir però es feia estimar també però a més a més jo diria que en Ronan fa 15 dies a les basses a Sant Pere hi ha una font grossa que esclar perquè regi l'aigua has d'apartar llavors un botó esclar el gos estava un d'aquests molt grossos esperant com me va a veure a mi es va acostar ben bé allà a la font com vulgui a veure hem parat amb el cap mirant i mirant-me a mi volent-te's dient oi escolta'm apretem el botó que no sé tu a veure pobret és veritat és veritat me'n vaig donar compte que m'estava demanant t'estava demanant vaig apartar el botó va a veure això sí va marxar gràcies no va marxar com un gos natural va marxar com un gos i ara música per gaudir avui a música per gaudir escoltarem la famosa dansa del sabre fragment del ballet gallane que ja fa uns quants anys s'emetia per totes les emissores de ràdio i s'interpretava en les sales de concert juntament amb concerts per solista i orquestra de l'autor Aran Ilish Hachaturian aquest músic d'origen armeni va néixer a Tiflis a Rússia en tota la seva obra es perceben les més brillants mescles tot harmonitzant les modernes tendències europees amb les dolces notes de la música popular russa aconseguint melodies d'intens lirisme va ser un gran expert en música i instruments orientals l'any 1940 li va ser lliurat el Premi Stalin pel seu poema sinfònic Cant Stalin té una extensa obra sinfònica però la peça més coneguda és el ballet Gaiane d'aquest ballet poden escoltar La dansa del sabre interpretada per l'orquestra filharmonia dirigida la part Pierre Ossac de la bookmarker no rays Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! La nostra dia vaig batejar algun que li deien Tòquio! Tòquio? Encara més! Avui com la llei diu que mentre no siguin noms que facin mal fet a la criatura es pot posar el que volguis. el meu marit té una una cosina i és morta, que es deia llibertat era l'època de la guerra deia llibertat i tot però ara els hi posen llunes, estel tu tens una neta que es diu estel molt maco i l'altre que fa una certa gràcia que a mi m'agrada ja sabeu que m'agraden les novel·les policiaques que diu, quan la gata Criste es va convertir ella mateixa en un misteri diu, molta gent encara avui dia després de 125 anys que va néixer aquesta bona senyora encara va anar a Torquí que és el suruest d'Inglaterra per veure el lloc on havia nascut i on havia viscut aquesta gran escritora que en realitat diu que té llibres i ha publicat tant llibres que supera a la Bíblia i al Xesper que dius aquesta senyora era molt avançada pel seu temps i aleshores també ella investigava i quan va venir la guerra va mirar molt i va entrar a farmàcia i va fer de tot i va anar a l'universitat del col·legi de Londres i allà doncs va saber sobre els cianurs i tot això i després per això feia totes aquestes novel·les que tenen aquest misteri que després diu es movia l'orella i van saber que aquell era l'assassí eh bueno doncs aquesta diu encara que tenia totes aquestes coses i que era molt com si diguéssim molt vital també les va passar una mica magres em va patir moltes depressions eh sí moltes depressions i una d'elles possiblement era degut al seu marit no diu i aleshores el dia 3 de desembre de l'any 1926 es va trobar el seu automòbil el seu equipatge el seu abric de pell totes les seves encers se'l van trobar i aleshores bueno allà tothom anava de bòlit policia exèrcit gent del lloc per trobar aquesta bona dona i aleshores tot això estava en un lloc que es deia era prop d'un lloc que es deia Newlands Cona bueno aleshores quan van veure això diu més de 1.500 policies i 15.000 voluntaris i al cap de 11 dies resulta que la van identificar amb un hotel com ella estava amb un os d'ost amb un hotel que es deia Swamp Hydrofatic en l'hotel de Harlgate que això molt ben dit era un balneari i ella va dir que no escoltava la ràdio que no havia sentit res que no sabia que l'estaven buscant i tot això ella allà va tenir un altre nom el nom que va posar allà es deia Teresa Neil i esclar allà els hotels no sabíem què era que la buscaven amb aquesta senyora però va tenir que anar al marit a buscar-la i bla bla bla bla però aleshores diuen que va ser una venjança que li va fer el seu marit que es deia Archibald perquè aquest li havia confessat que la deixava per una noia més jove una noia més jove que es deia Nancy Nancy Neil i va agafar tot això diu i aleshores ella va fer tota aquesta pantomima per vergullir-lo d'una manera més com si diguéssim més radiodifusió és a dir per expandir més més divulgada més divulgada molt bé o també diuen que potser era com una propaganda per el seu nou llibre que era l'assassinat de Rogelio Eichlott que com si diguéssim com fan ara la publicitat de marketing en aquell moment però aquesta després es va separar del marit es va divorciar i es va casar amb un arqueòleg egipci que era Max Malou Maluin es deia Maluin i aleshores diu i aleshores va ser molt feliç inclús va dir aquello de non è vero è ben trovato perquè va ser molt feliç amb aquest amb aquest home i diu si et cases amb un arqueòleg com més vella t'afagis més t'estima més encantadora et troba o sigui que la senyora era més vella i per això va estar més més més d'allò bueno aquesta senyora evidentment ja es veu que era molt culta perquè totes les històries que n'ha escrit i novel·les per quantitat doncs totes sempre utilitzen ja en el seu temps coses que no estaven alabast de tothom no i tant no o sigui estava molt bé per això els estudis de les a metzines per posar-lo a les novel·les sí sí després també resultava que només tots els seus assassinats i totes les seus intrigues eren gent de la classe aristocràtica i alta és curiós això i encara avui dia té d'altres sèries a la televisió que els d'afan cada setmana i que hi ha aquell galamú aquella cosa de totes maneres jo que m'han llegit moltíssimes totes en les seves parts veus ben bé una mica la hipocrisia sí sí sí perquè els engaessos són molt magos però són aquells que però van darrere de la cortineta i miren això queda molt bé reflectit amb aquestes novel·les sí també era perquè estava en Inglaterra perquè 80 o 90 anys enrere com va escriure aquí les senyores no podien escriure i tenim el cas per exemple no gaire lluny de l'escala que l'escritora havia de posar un nom d'home perquè si no no podien allà també bueno allà en aquell moment sí però també bueno mocitos si volem que tot entri continu dintre del que té que sortir això continuem ara la salut bueno aquests consells que dóna sobre salut la Montse mira parlarem del cale poderós superaliment el cale bràssica o lerafea sabellica col o col arrissada és un superaliment altament ara ho hem entès perdona però ara ho hem entès col o col arrissada ara és un superaliment altament nutritiu es fa que encapçali la llista d'aliments més saludables del món i això degut al gran nombre de nutrients que proporciona menjar col arrissada és beneficiós per mantenir una pell saludable cabell i ossos forts així com per ajudar la digestió i reduir el risc de malalties del cor el consum de cale permet controlar la glucosa en sang en els diabètics prevé el risc de desenvolupament de càncer reduies la pressió arterial i el risc de desenvolupar asma el cale és una verdura de fulla verda que pertany a la família bràssica un grup d'hortalisses que inclou la col la coliflor les cols de brusseles que podem trobar en els mercats de mitjans d'hivern fins a principis de la primavera sent a la primavera quan té el gust més dolç i es troba més ampliament disponible la col arrissada té fulles de color verd fosc tija fibrosa i un sabor lleugerament picant que la fa deliciosa igual que el bròquil la coliflor i la col i el cale descendeixen de la col silvestre una planta que es creu que es va originar a l'Àsia menor i que va arribar a Europa al voltant de l'any 600 abans de Crist portada per grups migratoris celtes va ser un cultiu important durant l'època grega i romana sent un vegetal molt popular a l'edat mitjana i ara només llegirem aquest petit fragment que diu una erecció de 100 grams de cale proporciona 49 calories i és font rica en vitamina A vitamina C vitamina K vitamina B6 àcid fòlic i manganès i és una bona font de tiamina riboflavina i àcid pantotènic vitamina E vitamina E i diversos minerals com el ferro el calci el potassi el coure el magnesi i el fòsfor no faria com fan els de la Cerdanya el trinxat posen la col però a més a més hi posen la xulia i una mica de patates tot trinxat la cal és una col arrissada sí la col arrissada sí hi ha més però amb això sí ja està ben dit i ara Joan Maria el teu reportatge ah bueno mira com que no sabia només de començar i a dir que no sabia que hi havia el mossèn avui ah perquè l'entrada és una mica una presa bueno doncs parlaré de les mentides ai ai ai que ens tindrem que confessar sí d'aquí va recordo temps partèrits en què la mentida era molt mal vista a més de ser un pecat venial el qual es devia confessar i purgar amb uns quants para nostres i Ave Maries per poder rebre l'Eucaristia eren temps del nacionalcatolicisme i a tot arreu els diumenges al matí les esglésies estaven plenes de vessar de fidels han passat unes dècades i avui dia els diumenges a les esglésies només hi va gent gran i uns pocs fidels convençuts no em correspon jutjar si avui dia la ciutadania no considera la mentida un pecat ni tan sols un problema greu per la convivència tornem a les mentides em costa d'entendre la poca vergonya d'alguns polítics d'aquest país utilitzen com a norma les mentides per es desprestigiar el contrincant fixeu-vos-hi que faig servir el mot contrincant que no enemic perquè entenc que en democràcia cal respectar les idees dels altres a l'època a l'època actual em sembla poc assenyat mentir amb la freqüència que alguns dirigents ens tenen acostumats que potser es pensen que som bebaus confio-te que quan aquest país arribi a la plenitud democràtica mentir la ciutadania sigui prou motiu de dimissió immediata de qualsevol càrrec públic a els corruptes i lladres que en tenim un munt una vegada jutjats per sortir de la garjola a més de complir la totalitat de la condena caldria que tornessin tots els diners robats això sí això és molt difícil finalment dir-li a la Joana la directora del nostre programa de Ràdio 60 més o menys que no he parlat de política no com sempre ens diu que no hem de fer sinó o simplement he parlat de polítics mentiders i poques vergonyes que això és una altra cosa això mateix però que el nostre país va bastant lligat sí llavors seria un altre article els corruptes més endavant llavors llavors llavors тра Bé. Bé, en aquesta audició ja havíem fet referència a la història de les moltes fàbriques que es van implantar a Barcelona a través dels segles XVIII, XIX i XX. Història que podem llegir en el llibre escrit per la senyora Mercè Tatger, doctora en Geografia per la Universitat de Barcelona i que és en l'actualitat catedràtica emèrita de Didàctica de Ciències Socials. Avui parlarem dels paraigües i les ombreles. El parasol de mà fou primerament utilitzat per les antigues civilitzacions egípcies, a Síria, grega i xinesa, com a mitjà de protecció individual de les radiacions solars. Els xinesos van ser els primers a fer-los servir per resguardar-se de la pluja, després d'aplicar ceres i laques als parasols de paper. Però aquests artilogis no arribarien a Occident fins al segle XVI, per mitjà dels viatgers i sacerdots jesuïtes enviats a Orients amb finalitats missionals. És a partir del segle XVIII que s'estén el seu ús entre les classes benestants de les grans ciutats europees, encatcel·lades per París i Londres, iniciant-se la producció artesanal. Al principi van ser d'ús exclusiu de l'elegància femenina, però molt més tard també els dandis masculins els van adoptar, com a complement del seu ben vestir. Va ser cap a l'any 1820 que es van extendre les indústries especialitzades a Barcelona per satisfer la demanda de l'elegància local. Els models eren fets de fusta o balena, tant la tija central com les varilles, mentre la tela protectora solia ser d'alpaca de cotó impermeabilitzada que es podia decorar a gust del consumidor. Es venien amb botigues especialitzades que alhora eren fabricants i venedors d'ombrelles i paraigües, i també d'altres complements com bastons, ventalls, guants, bijuteria, etc. Aquests establiments estaven concentrats als carrers més comercials de la ciutat, com els d'Avinyó, la Boqueria, Ferran, Escudallers i, com no, la Rambla. Cap al final del cicle XIX, tant el paraigües com l'embrella eren el complement habitual entre la classe benestant, i, segons la indumentària, el moment i el lloc, les dames podien triar el color més adequat i la tela més convenient. de cotós, gairebé sempre era de cotó i de color negre. A Barcelona, la implantació del paraigüe fou tan espectacular que l'any 1885 es va col·locar al recinte del Parc de la Ciutadella. És l'escenari de l'exposició universal, una escultura d'una dama molt elegant que sostenia delicadament un paraigüe amb la seva masquerra. Encara avui la podem contemplar. És l'emblemàtica senyoreta del paraigüe. Una mostra més de la gran difusió d'aquest objecte va ser l'aparició d'un moble especial per a la seva col·locació, el paraigüe. Els artesans modernistes el feren d'una gran bellesa decorativa i es podien veure amb molts rebedors de les cases brugeses. A Barcelona va haver-hi grans empreses dedicades a la fabricació de paraigües i ombreles, no solament per a Barcelona, sinó també per a tota Catalunya, la península ibèrica i fins i tot alguns països americans. Una de les primeres empreses de la qual tenim informació va ser la fundada per Bruno Quadros, al carrer de Mendizábal, al barri del Raval. I bé, quant temps ens queda, Carles? Si acabó? Doncs mira, saps què? Continuarem amb les ombreles el proper dia. Com diuen les sèries de televisió. A això, a tu vi continuo. Bé, moltes gràcies, mossèn, per haver estat amb nosaltres. Avui us hi he acompanyat. Molt bé, molt bé. Però només us hi he acompanyat. No, molt bé. El pròxim dia el farem participar. No, no, no. A això mateix. Bé, ens acomiadem fins al pròxim dissabte, que sortirem en segona audició. I bé, senyora, senyors, molt bona nit, si ens escolteu en dimecres, o molt bon dia, si ho feu en dissabte. Fins aleshores, a tothom, passiu bé. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau a tothom. Adéu-siau. Adéu-siau. L'àdio d'Esvern, la ràdio de Sant Lluís, durant el lluit com tu.