Dibuix, cultura en negre, bolets i Vall del Corb

de memorias, de añoranzas, pero con esta felicidad, podríamos decir, de disfrutar también de lo que tienes. Y esto para todos en estos momentos de crisis yo creo que es una manera de un rayo de esperanza a todo el mundo que, bueno, las cosas salen como salen, pero nos tenemos que despedir. Así es que, señores, fins a la propera y deusiau. Buona tarda. Gracias. A l'escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. A la penya del morro estem molt contents perquè ja hem arribat al programa 1.500. És per això que us convidem al programa especial que farem el diumenge 26 d'octubre a Sant Just, al carrer d'11-2 del migdia, a la plaça Jacint Verdaguer, al costat de Can Cardona, en una carpa molona. Amb els enjustencs Clara Segura, Lluís Canut i la participació de col·laboradors i excol·laboradors que han passat durant aquestes set temporades per les tardes de Ràdio d'Esverma. La Pella del Morro, programa 1.500 a Sant Just, al carrer. Un programa de carrer. Aquest final no m'ha agradat, eh? Carave, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. El 9 de novembre, si vols, podràs participar i votar. Ara necessitem voluntaris. Recorda, el 9 de novembre, tu participes, tu decideixes. Més informació al 012 o a gencat.cat. Generalitat de Catalunya. Ara escoltes ràdio d'esbre, sintonitzes ràdio d'esbre, la ràdio de Sant Jus. Fins demà! 60 i més. Prefereixo dibuixar que parlar. Dibuixar és més ràpid i deixa menys espai per la mentida, deia la Corbusier. Per això era total el silenci viscut durant aquests dies, la festa del dibuix, a diversos espais de Barcelona, on dotzenes de persones de totes les edats no hem parat de dibuixar. El dibuix és tan antic com l'ésser humà. Abans de l'escriptura va aparèixer el traç, un primer intent de convertir allò que home té al cap en una forma. Ja sigui sobre la sorra de la platja o sobre la paret de la cova, el dibuix és el primer canal de comunicació entre humans. Però el dibuix és avui, sobretot, una eina de coneixement. Per explorar, per provar, per recordar, per explicar... Totes les nenes i nens dibuixen. És a mesura que ens fem grans que alguns ho van deixant. Sovint perquè la paraula, la lectura i l'escriptura ens sedueixen més. Oh, els videoxocs! Perquè també anem descobrint, com són de diverses, la manera d'expressar-nos. Sí, cada vegada és més sofisticat, no? Depèn de com te'l prenguis, eh? De fet, dibuixar és un punt que surt a passejar, diuen, no? Aleshores portes a passejar un punt i vas fent coses. Però molta gent vol coses més elaborades on ja estigui tot fet. Per exemple, els videojocs. Per mi és un error, no? Perquè el bonic és partir el paper blanc i vinga, aventura. I llavors apuntar idees. I et poses a dibuixar o et poses a escriure. Mai com ara hem conegut tants clubs de lectura on ens trobem per comentar impressions dels llibres que més ens agraden. Tot i que alguns editors es queixen que es llegeix poc Les biblioteques, però, són plenes, sobretot les públiques. Malauradament, la crisi afecta de ple les llibreries, perquè si llegim i no comprem, els llibreters no poden fer bullir l'olla. I és una pena. Parlarem avui, doncs, de llibres, de dibuixos i de festes de tardor, perquè ja les tenim en dansa amb jocs d'art i artistes, literatura, gastronomia, teatre, cinema, contes, conferències, esports, sardanes... i el dia fort... Sant Just al carrer el proper diumenge, dia 26, en què de bon matí el grup de graells i tavals, amb el drac i la colla gegantera, ens convidaran a sortir de casa i a viure com cal la festa. I a quina hora serà això? Doncs vinga, escoltar graells i tavals a partir de les dos quarts de deu del matí, em penso. De bon matí. Una mica d'hora, no? Per ser diumenge... Home, tracta que es despertin a tots. A més, els grellers fan soroll i els tabals encara més. Clar, i tant. De tot això en parlarem avui aquí, on traurem una mica el nas a la novel·la negra, la intriga, els suspens, crims i misteri, i saber per què ens agrada tant aprofundir el costat fosc de l'espècie humana. Benvinguts, oients desvernians. Ens trobem a la sintonia de ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada fent el programa 60 i més. Pensem en la gent gran i també en els joves que de tant en tant ens escolten i ens escriuen a Facebook. De nou, una servidora, Joana Algarra, junt amb els meus companys Carles Hernández Rius i Pere Oliver, ens disposem a compartir aquesta hora de ràdio avui, 22 d'octubre del 2014, que és el 295è dia de l'any del calendari gregorià, a 70 dies de finalitzar l'any. I ara posem una mica de música... Passen pocs minuts de les 8 del vespre. Aprofitem per felicitar a totes i a tots els qui celebreu avui el vostre sant o aniversari. Avui, festivitat de Sant Marc i santes Elòdia i Salomé, demà Sant Germà, divendres Sant Antoni Maria Claret i dissabte, que sortim en segona audició, és la festa de la Mare de Déu del Collell i de la Bona Nova, apareguda l'any 1483 i que se la venera en un santuari de la Garrotxa. Com deien abans, ens agrada el misteri i també enguany el Premi Planeta ha vingut tenyit de negre. El periodista i escriptor mexicà Jorge Cepeda es va endur al planeta 2014 amb la novel·la Milena o el fèmur més vello del mundo, obra que segueix els patrons del gènere. No hi falta el món de la prostitució i les bandes mafioses ucraineses en Marbella i Mèxic com a escenaris de la trama. Recordem que Cepeda és ja força conegut al nostre país per l'èxit de la seva novel·la Los corruptores, on el blanqueig de diner, les comissions per obres públiques i el tràfic d'influències s'assumen a la impunitat del delinqüent de Collblanc i la complicitat institucional. També l'obra finalista del Planeta, mi color favorito és el verde. No, és verde. És verde. Ja no és color... Tota l'estona que hi estava pensant que deia verde. No, però és que és més surrealista. Mi color favorito és verde a ti. Que bonic. Que il·lusió. De Pilar Eire, és una novel·la d'intriga protagonitzada per una dona de l'agost divin. L'autora també és força coneguda, sobretot per les seves biografies de personatges de la Casa Real Espanyola. Maria Labrava, sobre Mercedes de Borbontos Sicílies, ha estat un dels seus llibres més lligits. Aquesta senyora era la mare del rei Joan Carles I, no? Sí, Maria de les Mercedes. Sí, sí, sí. Però també es va fer molt famosa per una biografia sobre la nostra reina, la Sofia. També, i més, i més. Té molts llibres sobre els personatges de la Casa Real. I si dels llibres passem al cinema, veiem que les darreres estrenes també són una mica de sang i feitsa. Oh, quina por. Relatos salvajes, de Damian Estifron, És una comèdia negra on diverses persones creuen la frontera que separa la civilització de la barbàrie. Perdida és un thriller impactant de David Fischer, amb una celebració d'aniversari que posa els pèls de punta. I no cal dir que l'Asaí Zabala, basada en fets històrics sobre un terrible atemptat organitzat pels gals l'octubre de l'any 1983, un cas esborronador de terrorisme d'estat, Es veu com una potent pel·lícula d'intriga en un dels dolents de la funció és el coronel Galindo, interpretat per l'actor Francesc Orella, que deia divendres passat a l'avantguàrdia, els personatges foscos són els més emocionants d'interpretar. I on també hi havia un punt de foscor, però amb molt sentit de l'humor, és a l'obra de teatre La Coca-Cola Calenta, de Joan Guasp, que van poder gaudir a la sala del cinquantenari de l'Ateneu el passat cap de setmana. Maica Dueñas, una vegada més dirigint Just Teatre, va marcar el ritme d'unes interpretacions plenes de gràcia, d'espontaneïtat i de frescor, amb l'alicient que es tractava d'una estrena mundial amb la presència de l'autor que va venir expressament de Mallorca per estar aquí entre nosaltres. Fantàstic. Ara posem una mica de música. Fins demà! Fins demà! i ara uns quants personatges que van arribar al món tal dia com avui. El 22 d'octubre de l'any 1844 neixia a la ciutat de París l'actriu de teatre i cinema Sara Bernard, considerada una de les més famoses del segle XIX i la més estimada pel públic. Va destacar interpretant grans dames, reines i heroïnes, i era l'única representant... que agonitza dalt de l'escenari. L'any 1941 li fou concedida la Legió d'Honor. Si es veu que les agonies de Sara Bernard han passat a la història com les més impactants del teatre. Li encantava morir-se. Estossegava, gemegava, empolivia, li caien les llàgrimes caravall. Si això ho comentava una vegada l'Ana Elisaran, que havia llegit coses de la Sara Bernard, diu, en certa manera... havia agafat una mica aquella referència i diu, perquè a mi també m'agrada força morir-me. Ah, per l'amor de Déu, no? No, que és de cada representació, de morir-se, preguntava als altres, què, ho he fet bé? O sigui, després de fer allà la gran agonia, venia la broma, no? I del teatre passem a la historieta, ja que el 22 d'octubre de l'any 1908 naixia a Barcelona el dibuixant de còmics Josep Escobar. Se'l considera un dels grans humoristes de l'escola bruguera i va ser el Pulgarcito i el Tio Vivo on van triomfar els seus personatges més populars, Carpanta, Zipi Zape... Petra, criada para todo, o Doña Tula, suegra, són algunes de les seves creacions. Fantàstic, eh? Fantàstic. Formidable. I, per cert, va ser també autor de teatre, perquè una de les seves comèdies, Assat General, es va representar més de mil vegades. I tenia un cert aire pirandelià, com la que vam veure l'altre dia, com la Coca-Cola Calenta. Sí, sí. O sigui, la Coca-Cola Calenta em va fer pensar en Samuel Beckett i en Pirandelo, i en certa manera també en Vescovar. Ah, mira... Un altre 22 d'octubre, però, de l'any 1911, naixia a Gijón el Principat d'Astúries, el que va ser un dels teòlegs més importants de l'associació Joan XXIII, José María Díez Alegria. Després de publicar el seu llibre, Jo creo en l'esperanza, va iniciar una gran labor a favor de persones al límit de la pobresa, al barri marginal de Madrid, El Pozo del Tio Raimundo, al costat del padre Llanos, també jesuïta. Molt eloqüent la placa que s'ha dedicat al sacerdot per l'associació de veïns del Pozo, on es pot llegir «Vino al Pozo, camino de Dios», «Tropezó con los hombres y de su mano llegó al Creador». Quina gran labor vam fer en aquells barris marginals. Que són molt marginals. Del Pozo de Tierra y Mundo, Orcasitas, San Blas... Això hi havia estat alguna vegada, això era entre els anys 70 i 80. 80, sí, sí. I precisament es va unir allà amb molta gent de l'Església. Hi havia aquell moviment de cristianos para el marxismo, no sé si ho recordes, o cristianos para el socialismo, i feien molts mítings, fora inclús dels recintes eclesials, i col·laboraven amb el Gregorio López Raimundo, Alfonso Carlos Comín, Teresa Pàmies, i tota aquesta gent, vull dir, va fer una labor molt i molt positiva. Bé, doncs, només dos anys després, el 22 d'octubre de 1913, naixia Budapest, a Hongria, un dels corresponsals de guerra més famosos del segle XX, el fotògraf de premsa Robert Capa. També fantàstic. Gràcies a ell s'han tingut imatges desesperades d'aquella gran conflagració. Les seves cròniques de la Guerra Civil espanyola són un testimoni punyent de la història de la humanitat. I tant. I ja que som a la ràdio, tenim avui un record per a l'actriu, locutora i dobladora, Roser Caballé, que va ser la veu d'Elena Francis, de Beth Davis, a la Loba, la popular Suelen, de Dallas, i la temible Cruella de Bill, entre moltes altres. Va morir el dilluns passat, als 79 anys. I precisament la seva varietat és que era una gran actriu, li encantava fer dones dolentes perquè la Glenclos de Cruella de Vil donava una tessitura especial, però és que també va ser, si no recordo malament, la locutora dels contes aquells infantils que es deien Tambor. No me'n recordo. I a Tambor hi havia la Roser Caballé, Matilde Conesa i d'altres... Sí, i Maruja Fernández va ser la primera. I Maruja Fernández. I bé, també era un 22 d'octubre, però de l'any 1930, que naixia a Barcelona el cantant, violinista i saxofonista José Guardiola. o Josep Guardiola. Molt popular, sobretot als anys 50 i 60, quan va fer centenars de concerts tant en castellà com en català. Pequeña Flor, Verde Campinha, Dipapá, Estrella Errante o El vell carrer de la Imada van ser algunes de les seves cançons més escoltades, sobretot a la ràdio, quan estaven de moda els programes de discos sol·licitats. Va morir l'any 2012, als 81 d'anys d'edat. Escoltem Josep Guardiola. Ara i sempre amb tendresa t'aimaré i com sempre sols mirant-te t'ho diré al reviure com un somni hores passades Jo recordo la vegada que et vaig besar. Nit d'estrelles com aquesta nit d'amor. Lluna clara i d'imatge dins del cor. Jo no oblido la vegada que és de totes la millor. La primera que va unir-nos La lluna sap el nostre amor quan ens mira, però és discreta i res no diu. Si et dic que estimo, l'aire també sospira, més ella calla. Però somriu ara i sempre. Ara i sempre, Josep Guardiola. Bé, i ara dedicarem el proper espai a Radiocultura. Una vegada més, passejant pel barri gòtic de Barcelona, ens hem acostat a aquesta formidable exposició que hi ha a l'arxiu de la Corona d'Aragó, al Palau de Lloc Tinent, al carrer Comtes Nº 2 de Barcelona, a tocar de la plaça del Rei i que va de Tebeos de postguerra. Sí, ja sí que n'havíem parlat al final de la temporada passada. Però és que ara l'han prorrogada fins a finals d'aquest mes d'octubre. Es pot visitar de dilluns a diumenges, des de les 10 del matí fins a les 7 del vespre. I compta amb nous materials procedents de diversos arxius particulars. Jo hi vaig estar el cap de setmana passat de nou perquè van venir els meus cosins de Castelló, els vam passejar pel barri Gòtic i el barri de la Ribera i naturalment la meva debilitat és portar-los a veure una exposició de TVEOS i els hi va encantar perquè qui s'acosti a visitar-la realitzarà un recorregut intel·lectual i emocional per 20 anys de publicacions infantils, juvenils i d'adults que van exercir una influència innegable a la població espanyola d'aquells anys. Jo diria que l'abast d'aquells missatges encara està per interpretar. Moltes historietes, sota el lema d'instruir deleitando, van sorgir amb la intenció d'apartar els lectors de la situació político-social del moment. Amb tot, van sortir autèntics creadors, autors que ens van ensenyar a llegir entre línies, amb personatges que han quedat per sempre a la nostra memòria. Com la famosa doña tú y la suegra que hem citat abans, que al costat de Cipi, Zapa i Carpanta van ser els millors personatges d'Escobar. Però Doña Tula se'l va carregar a la censura. Ah, mira. Sí, perquè deia que donava una visió corrosiva de la família. Ah, Dios. Per tant, ho van suprimir. Doncs molt recomanable també per als joves veure aquesta exposició perquè podeu descobrir quins eren els tebeos dels vostres avis. Des del Capitán Trueno al Guerrero de l'Antifaz, del Pulgarcito al Pocholo, del tebeo al Jaimito o de Florita a Rintintín, entre d'altres. I de pas, podeu convidar les vostres àvies i avis que visitin la propera setmana el Saló del Manga de Barcelona a la filla de Montjuïc. Trobareu canvis notables en el sempre variant llenguatge de la historieta. trobareu el book trailer de les novetats més apassionants. Noves edicions de Bola de Drac, Dragon Ball, a tot color, tant en català com en castellà. Noves aventures de la abuela i su gato gordo de Konami Kanata. La celebrada autora de El dulce hogar de chi. El formidable Stan Sakai de Usagi Yo Jin Bo, un nou llibre tapeït d'il·lustracions de Kira Toriyama, o el sorprenent Shoperman, defensor de la justícia d'Irufumi Takei. Això i molt més la setmana vinent, des del proper dijous, dia 30 d'octubre, fins al 2 de novembre. 50.000 metres quadrats ocuparà aquest any el Saló, ampliat a totes les variants de la cultura japonesa. Sala d'actes, gastronomia i videojocs al Palau número 1. Exposicions, expositors i tallers al Palau número 2. Escenari, amb l'habituals concursos de cosplay i exhibicions d'arts marcials a la Plaça de l'Univers. I projeccions d'anime, que ja sabeu que són dibuixos d'animació japonesos, a les sales de l'Arenes Multicines. Molt bé. I ara parlem una mica de nosaltres, de Ràdio d'Esvern, la nova temporada. Bé... La Vall de Verge ens ha dedicat la portada avui. Sí, sí, sí. Estem tots molt, molt, molt macos. Bé, escolta. I més aquí, nosaltres ho fem tot entre tots, no? La ràdio la fem entre tots, la Vall de Verge la fem entre tots. Això, això mateix. Entre tots ho hem de fer tot. Nosaltres, parlant de nosaltres, no és que ens mirem el malic. Una mica, una micona, però bé, és igual. Però almenys ho hem de difondre perquè, afortunadament, bé, hi ha algú que es comunica amb nosaltres, encara que s'estimen més fer-ho a través de les xarxes que... No, no, Déu-n'hi-do, ja de tothom. També tenim prou oients. Si no, ja ho sabem. A vegades, quan diem alguna barbaritat, també truquen, eh? O clar que sí, n'hem de dir més, així trucarien més sovint. No, no, no, ja està bé. Bueno, avui no, avui anem amb diferit, també s'ha de dir pel qui ens escolta, avui no truqueu perquè l'hem gravat per una qüestió tècnica. Molt bé. Nova temporada de Ràdio d'Esbert. Com sabeu, estem en el 98.1 de la freqüència modulada. Aquesta emissora municipal ha començat al setembre la 31ena temporada radiofònica amb 100 hores de programació pròpia amb reposicions al cap de setmana, més de 3.000 amistats al Facebook, sí, tens raó, tens raó, 1.000 seguidors i seguidores a Twitter i unes 15.000 consultes a les notícies mensualment a través d'internet. Si em permets un incís, precisament per una coseta que he llegit a Facebook, que l'altre dia parlàvem de les paraules que estan gairebé totes dites en anglès dins el món de la informàtica, dins el món del còmic, d'un ciutadà que diu, escolta, no sigueu antics perquè fa més de 20 anys ja que estem a internet... Ha sortit ara el Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola, no sé quina edició, ja no sé quin número d'edició és, perquè l'ha tret precisament Planeta, l'han fet entre Planeta Barcelona i Planeta Madrid, 400.000 exemplars venuts, ja incorporades un bé de Déu de paraules, Algunes tan curioses com màrqueting, que ja fa la tira d'anys, que és, com es diu a dins de l'estat espanyol, la mercadotècnia. I llavors, màrqueting resulta que és Espanya i mercadotècnia en Amèrica Latina. Aquí què representa això? No que siguem més antics. Que són més esnobs, digue-li tu quan vulguis. Ah, aquí estàs. Però si ja fa 20 anys que hem introduït totes aquestes paraules i diem màster online, ara si diem maestratgo en línia o maestratge en línia, és que a més ho he posat, he posat a Google i quan posa màster online surten un bé de deu de cursets online. Però si poses maestratge o maestratgo, et surten cursos per aprimar... Ah, perquè és que hem baixat la guàrdia, eh? Et surten cursos per aprimar les comarques del maestrat, o sigui... Mira, és igual. Ho hem d'assumir fa 30 anys que anem així, Joana. Que ho assumeixi qui vulgui. Jo sí, perquè és el llenguatge que tenim. Ara sí que fem enrere... No, no enrere mai. Ah, doncs hem de... Escolta'm, al cap i a la fi, la nostra parla l'hem de defensar, tu. Naturalment, però si la Real Acadèmia ens afegit... Ai, la Real Acadèmia que es fumi. No, no, no. Si van a dormir els que s'asseuen a les lletres de la Real Acadèmia. Perdona, Joana, però es nota que no estàs habituada a fer ús del llenguatge informàtic, perquè totes les paraules són en anglès. Però si ja ho sé. Escolta'm, i per què et penses que jo vaig aprendre anglès? Però és que no, no es tracta d'això. No quita lo cortés a lo valiente. Doncs tornem a la Ràdio d'Esvern. La Graella incorpora algunes novetats. Podeu consultar-la, ho sento, però altra vegada hem de fer ús de la informàtica, perquè les novetats són a la web radiodesvern.com. I el 2014 ha estat un any important per la ràdio local perquè ha celebrat els seus 30 anys d'història amb diferents actes i un sopar commemoratiu amb les persones que hi col·laborem i que dia rere dia fan possible una programació de proximitat i de qualitat. Molt bé, molt ben dit. I ara continuem amb art i societat del nostre poble. Sí, això ho hem anunciat abans, que és aquest joc d'arts amb artistes, infants i mestres, que és molt, molt interessant, perquè el taller plàstic Sant Justenca Raublau, que ja haureu vist que en el celler de Can Ginestà ha fet aquesta mostra de daus, exaedres o cubos, com li vulgueu dir, cubos, no? Cubos es deu dir en català, i exposa al celler de Can Ginestà les obres que els alumnes han treballat a partir del llibre artistes. El 16 d'octubre es va presentar a Can Ginestar la publicació del llibre que estem esmentant, Artistes, fragments 15, editat per Rosa Sensat. Al llarg de 10 anys, Carrao Blau ha anat publicant diversos llibres i aquest mes s'ha fet la presentació del que serà el darrer volum, el que completarà la col·lecció. Dins les pàgines del llibre es fa un reconeixement a l'art de 26 artistes diferents que s'han anat treballant tots els anys al llarg de tot aquest temps, que Rau Blau té els seus orígens al curs 1980-1981. Soledat Sanz, cofundadora en Marta Balada i mestre del taller, diu... No hi són tots els artistes que hem treballat, ni potser els més significatius. Només són experiències que nosaltres hem realitzat amb els nens, però triats amb l'objectiu que hi hagi un ventall ampli de tècniques de diferents èpoques, pintors, escultors, uns constemporanis, altres més clàssics, bé, una mica de tot. En la col·laboració del llibre i tenint la possibilitat de presentar a Can Ginestà una exposició, vaig pensar que això seria molt interessant recopilar-ho i fer com un recorregut en les pàgines del llibre. Explica la soledat i així és com va sorgir la idea de l'exposició Jocs d'Art amb artistes, infants i mestres. Visitable des del dia 11 d'octubre i fins al proper 30 de novembre. Aquesta informació la trobareu també a la revista La Vall d'Avers, escrita per Núria García dins l'espai. I tu, què hi pintes? I ara ens n'anirem una miqueta més lluny, a Torroella de Montgrí, a la Biblioteca Municipal Pere Blasi. Demà dijous, 23 d'octubre, a les 20 hores, 8 de la tarda, presentació del llibre Res en ratlla, de Judit Covenya i Guàrdia. La Judit es passeja per les pàgines de la seva vida des de la maduresa d'un fruit dels davants, plena de textures, amb les marques de les pedregades gravades a la pell. Ens guia per les seves emocions i la mostra sense recança, diàfana i en calma. No us espereu, doncs, poemes amb deliris de grandesa, sinó les coses de sempre, les de veritat, Les que passen amb una mirada que toca de peus a terra i que arrela sobre els llocs que l'han vist créixer i la gent que l'ha gaudit. Presentació d'Andreu Pérez Mingoranze i en la presència de la Judit. L'entrada és gratuïta. Recordeu que aquest llibre del qual us vam llegir fa tres programes un parell de poemes el podeu trobar a Can Vila, aquí al carrer Bona Vista. Recordeu el títol, Res en ratlla, el teniu a l'abast ja des de fa alguns mesos a Can Vila. I si demà us voleu acostar a Torroia de Montgrí per fer companyia a la Judit, serà a la Biblioteca Municipal Pere Blasi a les 8 del vespre. O sigui que ja ho sabeu. I no cal que aneu tan lluny. Podeu anar a Sant Cugat del Vallès, on es celebra el primer concurs memorial Pere Formiguera. Convocatòria al Teatre Lliure, color i monocrom. Teatre no. És un tema lliure, jo diria. Jo diria que sí. Tema lliure. Tema lliure i també, és que es fa també amb un teatre. Bé, organitza Sant Cugat Foto. Per més informació, tu, aquestes adreces que et van també. A la web de Facebook, facebook.com barra Sant Cugat Foto. Compte que foto és P-H-O-T-O. Aquí està posat en francès. Ahà. No, i amb anglès. Bé, entre moltes coses es podrem veure imatges de l'histori d'en Pere Formiguera a Sant Cugat. Recordem que tot aquest any està dedicat a aquest artista local molt famós, tant per les seves obres de teatre com per la seva fotografia, pintures, vídeos... O sigui que és un any dedicat a Pere Formiguera. I si voleu anar encara una mica més a prop, jo us recomanaria l'exposició de dibuixos que hi ha al centre d'art Santa Mònica, que es diu Tràs, està al front mateix de l'estació de Drassanes de la línia 3 del metro, al costat de les Drassanes, entre dalt Santa Mònica... i hi ha una quantitat enorme, preciosa, de dibuixos de moltíssims artistes diferents, inclús molts de tema pràctic. En Pere sempre arrima i l'asco a su sardina. No, però és que és molt original, perquè a la majoria d'exposicions veiem obra d'artistes que és art per envellir. En aquest cas no, és art funcional. O sigui, trobem retrats rebots del Mossos d'Esquadra, trobem els esquemes que fa el Ferran Adrià abans de fer els seus plats com els dibuixa... Trobem els biòlegs com estudien els insectes i fan dibuixos trets al microscopi d'insectes. Tenim també estudis de biologia on veiem des dels matosous fins a cèl·lules de tota mena. I és molt, molt, molt interessant. Molt bé, mira, descansem una miqueta de dibuixos i ens anem a Collserola. Acollir bolets. Acollir bolets. Ah, ja em diràs quins bolets has trobat aquest cap de setmana. Ah, escolta'm, jo he menjat bolets de Collserola, el Manel ha portat dos cops, i ahir, precisament, llàstima que no tinguem la televisió si no l'hagués portat. Potser me l'hagués concedit de no fer-la fins avui. Una pampa. Sabeu el que és una pampa? És un paraigües. Però una cosa extraordinària, hi havia un diàmetre com a mínim de 18 centímetres. Enorme, ell solet, preciós. I el vaig cuinar ahir i realment estava deliciós. Tots els bolets són com paraigües petitons. No, no, però aquest era un paraigües pla, amb un tronc llarg, escolta, amb una preciositat. Si serveixen de refugi els barrufets, com no han de tenir forma de parar-los? Ah, i els barrufets. Ahir també vaig menjar bolets, però no els vaig anar a collir, eh? Ah, no, no. I a casa els que s'han menjat han sigut de cosetxa pròpia. Doncs vaig anar al restaurant que hi ha al carrer Santana, que hi ha un vegetarià que es diu Cels Naturista, el carrer Santana tocada a la Rambla, que hi ha uns... fan uns plats de bolets magnífics, rovellons, gírgoles, fredolics... A mi no em diuen gaire cosa. Ja t'ho van preparar. O sigui que em sembla molt bé, en menjo, però els aficionats als bolets, com el meu marit o com tu, ja, ja, els els dono tots. Jo a la muntanya no hi vaig perquè em perdria. Seria d'aquests abuelos que es perden quan es van a buscar bolets i els han d'anar... Els haurien de venir a buscar els mosos d'esquadra, sí, perquè jo els boscos en perdo. Sí? No, jo també, no soc gaire. Necessito un plànol i sense... No, no, però no pots seguir si no tens... Bueno, ara hi ha aquells cartells que posen GR marmell o verd o... Sí, que si els segueixes no et perds. I quan baixi la boira estem perduts, ja dic. Ah, bueno, tu és que... Queres que me pilli el toro, no? Com deia la Lola Flores. Bé, ja som a la tardor i degut a les pluges caigudes aquests darrers temps, ara ja fa dies que no plou, sembla que podria canviar la mala temporada d'aquells d'aquest any passat. Les altes temperatures estan a punt de marxar. O almenys, això esperem, que dius Carles tu, sí? Avui fa més fresca, sí. Un piquet, una mica, eh, migdia? Bé, sobretot nosaltres, aquests personatges que veieu amagats rere un pi o en posicions del tot ridícules moltes vegades. De fet, no seria el primer cop que se'm fa del tot impossible sortir d'un lloc en el que m'he posat no sé ben bé com per acabar sortint sense aquell bolet que pensava segur, segur que trobaria i que ha resultat ser una escorça. No, això als que coneixen els bolets no els passa, eh? No, no, no. Això li passa a l'autor del reportatge que ha aparegut a Guia Park. Clar, perquè vosaltres és la primera vegada que hi anaves, sempre hi ha una primera vegada per tot, no? Després de l'estiu, ja li toca el temps dels colors més càlids a aquest bosc del que tant podem presumir. Enveja que ens tenen a la ciutat, però no ens ho diran pas, al contrari, neguen que sense botigues no poden viure. Aquí, a Collserola, amb el que ho passem d'allò més bé és amb la diversitat de productes que ens ofereix aquest bosc encara desconegut pels més metropolitans. La veritat és que hem d'acceptar que els boletaires som una mica massa reservats i tampoc ens agrada que ens vinguin a envair el nostre territori. Però ho entenim amb els que vénen els diumenges a passar el dia. Sí. El dia i el rascal, que fan malbé tot el sota bosc. Això és un desastre. I no és per res, no? És precisament per això que dius, per les destrosses que fan. Sí, tant. I a més, molts d'ells destrossen el bosc i no recullen res de res. O sigui que encara és més lamentable, no? Però tampoc és maco generalitzar. Així doncs, no ho farem. Creieu, creiem tots, creiem, creuem, ara, m'ha sortit. Creuem els dits i esperem que el sotaposc gaudeixi d'una humitat exquisida que convidi els fangs i els fons a créixer. Sense cap distinció. Totes aquelles espècies que ens agraden. Els comestibles, esclar. Si no els coneixeu, no els agafeu, eh? Que podeu tenir mal de panxa. Mal de panxa o anar-te a l'altre barri d'un bolet en veritat. Home, sí, s'ha gerat, home. Ha passat, eh, Joan? Ja ho sé, mira, el miracle, els monjos de Montserrat tenen allà un santuari... I realment hi viu una comunitat petita i un any, i això que ells els coneixen moltíssims, dos dels frades van morir. O sigui que compta amb el bolet que recolliu. La temporada de bolets ha començat, doncs. En altres punts del nostre territori ja s'han collit diverses espècies i els cistells ja s'han posat contents. Esperem que ben aviat podem parlar que la nostra collita ha estat bona. que hem collit algun pinatell, algun rovelló o algun camagroc, també algun apagallum, algun escarlet o alguna trompeta, sense necessitat d'agafar el cotxe i marxar lluny d'aquí. Però, si aneu cap a les gavarres, potser encara conserven la humitat del bosc, perquè quan es va escriure aquesta crònica, que era a principis d'octubre, s'esperaven grans pluges. I grans pluges no aneu. No, o sigui que deixarem de parlar de bolets i esperem que, si sortim al bosc, trobarem encara que sigui un paraigües com aquell que va trobar l'altre dia el meu Manel, que va venir contentíssim. Bé, doncs, posem una mica de música. Viatjarem per Catalunya. A peu per la vall del riu Corp. La ruta que us proposarem desfila entre les comarques de l'Urgell i la Segarra. Comença i acaba a Guimerà i arriba fins a l'Ammella de Segarra, tot passant per un altiplà on domina el color del conreu de blat canviant a cada estació. Guimarà ens ofereix una esplèndida trama de carrers porxats. A la recòndita plaça Major podem adquirir bon pa i embotits artesans que ens serviran per fer un mos a mig camí. El que mira els solans surt a mitja aire del poble i corre paral·lel a la carretera de Vallfogona, resseguint l'altra riba del riu Corp. Més enllà, perd amplada i les vinyes del fundal deixen pas als sembrats. Enfront, amagats entre l'arbreda, hi ha el molí de la cadena que conserva la bassa i la xamanella del temps en què funcionava amb màquina de vapor. Del camí dels plans n'hauríem de dir dels magraners, ja que una renglera discontinua d'aquests arbrissons ens acompanya Fidel fins a Vallfogona de Riu Corp. Captem una vella estampa del poble, arraulit a redors de la seva església. Muntem per comesures entre bancals corbats que s'allargassen esglaonadament fins a plantar-nos a tocar del cementiri isolat de l'amella de Sagarra. Sondal de l'altiplà Sagarenc. A l'Envella destaquen tres edificis, l'esglésió romànica, la torre del segle XI amb murs de tres metres de gruixària i la casa pairal de Cal Parelló. La família Parelló s'hi va establir en el segle XVI i va arribar a posseir nombroses terres al terme i a les comarques veïnes i es va emparentar amb el llinatge dels Llúria. L'emella formava part d'una antiga possessió anomenada els comalats, plans enlairats solcats per comes enfonsades amb clapes buscoses de pins, alzines i roures en combinació amb cereals, metllers, oliveres i vinyes. Precisament, una petita explotació vinícola de 12 hectàrees, el celler Comalats, va guanyar fa uns anys, quan el concurs internacional de vins ecològics, on es varen presentar 800 marques diferents de vins. Els 600 metres d'altitud i la puresa de l'aire col·laboren a donar una gran qualitat d'aquests vinyars. El paisatge serialístic, no obstant això, domina arreu. Pel camí de la metlla a Guimarà, gaudim de vistes infinites fins que pleguem el camí vell i descendim en diagonal a entroncar amb el camí dels Solans. Molt bé, i de passada per aquest camí anirem a Santa Coloma de Caralt. La vila de Santa Coloma de Caral es troba a només 19 quilòmetres de Guimarà, resseguint l'alta vall del riu Corp. Passarem per Vall Fogona de riu Corp, de vella estampa i traces medievals, pel balneari homònim i per les viles de Llorac i de Rauric. La vall plena de bosc ofenós contrasta amb els immensos sembrats que cobreixen tot l'altiplà Sagarrenc. Santa Coloma, que és la capital de la comarca natural de la Baixa Sagarra, mereix un passeig tranquil pels seus carrers angostos i per les seves places. I a tu, Joana, que t'agrada tant anar amb bicicleta, a Vall Fogona de Riu Corp hi ha uns llocs idonis per anar amb bici sense que trobis cap mena de cotxe ni ningú que em molenci. Quina emoció. Vas amb bicicleta passejant per camins molt planers i envoltats de boscos, és una meravella. Fa anys que ho vaig fer, quan encara estava en forma per anar en bici. Ara no és que no estic en forma per anar en bici, és que em fa una mica de por, em falten reflexes. Clar, si passa un temps que no has anat en bici, sortejar, diguéssim, els altres vehicles deu ser molt penós. Sí, sobretot, de tot quan fa temps que no has fet... Mira, ara torno al dibuix, però si fa dies que no dibuixes... notes que la mà fa el tonto. Exacte. Ja sé que anar amb bicicleta, com nedar, ja és un reflexe condicionat. A la primera vegada que puges ja tornes a anar amb bicicleta i tornes a nedar la mà. No oblides mai. Ja dic, per camins, jo, com els de Vall Fogona, encantat de la vida d'anar amb bici. Ara, per la ciutat de Barcelona, ja no m'hi fico ni boig. És que jo no m'hi atrevidia, tampoc. No, no, no. Escolta, és molt difícil. Hi ha prou que patim els ciclistes. Els ciclistes que hem de patir els que anem a peu. No, els ciclistes a vegades fan unes coses horroroses. En hi ha que no. L'altre dia ens va avançar per la dreta un a tota marxa. El meu marit es va quedar esgladiat perquè era un carrer estret. Va pujar a la vorera i se'ns va plantar davant. Però si hi hagués hagut un altre cotxe, L'haguéssim enganxat perquè t'havies de posar a la teva dreta. A l'ensurt va ser d'allò més festuós. Jo diria que dia sí, dia també. O sigui, n'hi ha alguns que els he felicitat i tot, que veig que baixen de la bicicleta i en els carrers estrets van caminar la bici a la mà, que és el que s'ha de fer. Però n'hi ha que a tota velocitat van pel carrer de la Palla, van pel carrer de la Boqueria, que aquests carrers tan estrets, tan planíssims de gent, i van a tota velocitat. I deixa els biciclistes, que deia mossèn Ramon, i agafa't els que porten els patins. Els escàters, no? Els patins. Però també hi ha els de l'escat... Com es diuen, escatbords, com es diu això? Sí, sí, tot el que vulguis. Tradueix-ho, tu, que ho vols. No, no, res, res. Com es diuen els escàters? Bueno, els que van a empatir. Patinadors, no? Clar. Patinadors. I ara parlarem d'una cosa que és... És molt, molt, molt punyent que a vegades donem alguna referència, que és la violència zero. És un programa de prevenció de l'obra social de la Caixa, juntament amb la Generalitat, i que tracta dels maltractaments a les persones grans. Jo realment estic una mica espantat amb aquest tema, veient el que estem veient, que hi ha... un masclisme, una violència i una agressivitat, però entre gent molt jove, ho veig als vestuaris de les piscines, dels gimnasos, dic, però com és que estem on estem del segle XXI i que fan tan bona feina les ampes i que s'està esforçant tant en l'educació i que veus entre adolescents que parlen amb prepotència, amb paraulotes, amb l'esclisme, menys preu als avis, menys preu als companys. Tu te'n recordes que després va ser denostada, es va parlar malament d'ella? Te'n recordes una llibreteta? Era un llibre com un quadern blau amb les tapes blaves, que era urbanida? Ah, sí? Però digue-li urbanitat, digue-li civisme, digue-li educació, digue-li correcció... Doncs ho hem perdut! Però el que no podem és tractar amb arrogància, superioritat, menyspreu... Doncs ja està, què t'ensenyava aquest llibre? No era dolent, en absolut? No, no, no... Era com sedir el pas a les persones grans, com es devien saludar... Escolta'm una cosa... Jo em vaig trobar, no fa gaire, en un cas, però de vergüenza ajena, eh? Vull dir, tornava amb un antic company de l'editorial, jubilat, que és un senyor que ja té 90 anys, va intentar que el deixessin ser... Tornàvem del Teatre Nacional de Catalunya, que el deixessin... Vam pujar a l'estació de Marina, ell baixava a Sants, que el deixessin seure en el seient aquest reservat per persones grans... Per les persones grans. I un jovenet i una joveneta ens van dir que no els hi donava la gana, que aquell era el seu seient... Sí, que hagués pujat abans, no? Exacte. No, no, no. A la meva mare, al cel sigui, li va passar també. Ella patia d'asma quan encara als autobusos no hi havia allò de prohibit fumar, però ja és una cosa de cortesia. I li va dir, si us plau, per favor, vols apagar la cigarreta? Senyora, si no puede usted ir en autobús, quédese en el suelo. per baixir amb aquestes paraules. Això és horrorós. És horrorós, però això estàs parlant de fa molts anys, però jo és que estic parlant de la setmana passada. Estic parlant de cada dia que ho veig. No, no, molts anys, no. Escolta'm, no fa tants anys. I encara, sortosament... i també és digne d'agrair, sí que n'hi ha molts també educats, persones que inclús dius, ai, quina mala cara deig fer avui perquè he pujat el metro i m'han deixat seure, no? És gairebé una sorpresa. Em va dir senyora la primera vegada, senyora, sientes, he dit, mora de Déu, que deia que sóc. Clar, clar, clar. Així tothom... fes les coses com Déu mana, aquests llibrets no s'haurien de publicar. El mal és que els que ja són així tan cap de soc, aquests llibrets ni se'ls llegeixen. No, però s'han de fer campanya. Tenim l'obligació de recordar-ho i de dir, escolta, penseu dues vegades abans de fer una cosa Bé, bé. Perquè tindreu també 90 anys el dia de debat. Doncs mira, es tractem ara, per exemple, quan la persona gran víctima de maltractaments no té capacitat de decidir. Que això també, dintre de les famílies, és una cosa greu. Quan la persona gran víctima de maltractament, com has dit, no té capacitat per decidir, es pot aplicar alguna de les mesures següents. Comunicació de presumpta incapacitat a la Fiscalia. Comunicació de guarda de fet al jutjat o a la Fiscalia. Petició d'adopció de mesures cautelars al jutjat, segons l'article 780. Demanar un ingrés involuntari al jutjat. Iniciar el procediment d'incapacitació les persones legitimades per la llei. Incompliments dels deures del tutor. Comunicar-ho al jutjat que ha declarat la incapacitació o la fiscalia. És important iniciar amb les mesures cautelars, ja que és un procediment que permet una protecció ràpida quan la persona ha perdut la capacitat de decidir. Si es tracta d'una situació de risc i cal una actuació urgent dels jutjats, des del punt de vista personal o patrimonial, es poden demanar mesures cautelars per protegir la persona. Aquestes mesures es presenten al deganat i l'escrit s'adreça al jutjat de primera instància. Les mesures també es poden demanar a la Fiscalia. És convenient concretar quines mesures cautelars es demanen al jutjat, que seran diferents en funció de cada cas. Bé, continuarem amb aquest llibre perquè hem de respectar molt la gent gran. I bé, doncs ara ja, per canviar de tema, posarem la música de la poesia. Als 21 anys de la seva mort, la de Vicent Andrés Estellers, recordem alguna de les seues paraules tan plenes de vida. l'amant de tota la vida. Sabia que vindries, que ja era l'hora de parar taula dignament, d'obrir la porta i enremar el vent amb les paraules de la primavera. Amor i més amor d'aquell que espere, amor i més amor d'aquell que sent la pentecosta de la mort, l'advent i en el vent el gran crit de la bandera. Tenia a punt, amor, totes les coses perquè sabia que vindries... Ara, amb un escàndol de sonets i roses. Amor i més amor, i més encara, hi ha haver maries i vitralls i aloses i tots els blats novells de la tarara. Amor i amor, quan plou i quan fa sol, amor quan és de dia o és de nit, i a la taula i al llit el primer crit i l'oli sucarrant-se en el cresol. L'amor que és una pena i un consol, un desembre pujós i abril florit atrevit, enardit i decidit, que tot ho té i ho dona i tot ho vol. Plou i plou amb finíssimes agulles, plou i plou en la brossa, en el terrat, plou i plou en la roba i en les fulles. D'amor de cap a peus vinc amarat, d'amor i de furor quan et despulles vora el llit on t'espere despullat. A Vicenç Ventura, quan era a l'exili. Amic del cor, de l'ànima, del fetge, jo no sé fer rellotges. Jo voldria anar plorant pel bolavar, la boira, i preguntar-li a Brassens si has dinat. Enamorats que espalpen en el metro, pàtries del neón, sonets greixosos, el baf de col bullida, la nostàlgia, la llarga escala d'escalons de fusta. que estic trist, que et recorde, que no puc, un ofegat en el bocoi del vi, músiques de Vivaldi per l'estora. Torne a la vida miserablement, ple de papers, desistiments, silenci, amb calcetins de llana tots els dies. L'inventari clement. Hi ha dies, hi ha certs dies, ja veus ara. Estic morint-me de tristesa, plore. Pensa en tu i et voldria al meu costat. Ara sí que seríem ben feliços. Tot t'ho perdona, vida meva, amor meu. Tot t'ho perdona, obria, res de res. Ara seria el teu amant sol·lícit. Tractaria d'entendre't, de comprendre't. que em notes sol, que toques soledat, que no puc més, recorde i et recorde, recorde tot allò que no hem viscut. Que estic morint-me, que vull viure, que vull que tornes i prendre't una mà, agafant-me la vida que m'acaba. Bé, i amb aquestes, amb aquestes paraules tan dolces. A mi Vicent Andrés Esteller és que m'agrada molt. M'agrada molt i jo a més tracto de dir-lo a la manera del valencià. Fas molt bé, sí, tu que en saps. Perquè ja has fixat que moltes paraules són diferents en la manera de plantejar-ho, no? Naturalment, naturalment. Perquè algú deu dir, oi els calcetins i aixes paraules, però clar, és que és així com se parla en València. Ja, ja, molt bé. Bé, doncs, hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més. Moltes gràcies, Carles Hernández Rius, a tots vostès per escoltar-nos, a tu, Joana, per portar la teva veu. I a tu, Pere, també, per estar amb nosaltres. I sobretot a vostès per sentir-nos, per escoltar-nos. Fins ben aviat. Bé, recordeu que el proper dissabte tornarem a ser amb vosaltres a les 11 del matí. Fins a les hores. Adeu-siau. A reveure. A l'escoltes Ràdio Despert, sintonitzes Ràdio Despert, la Ràdio de Sant Just, Ràdio Despert, Ràdio Despert, Ràdio Despert, Ràdio Despert, Ràdio Despert, Ràdio Despert, Ràdio Despert. Aquest diumenge, senjust al carrer, fem el programa 1.500 de la Penya del Morro. Podeu guanyar molts regals de la gigapanera que sortejarem amb la col·laboració dels següents establiments. Els tiquets es podran comprar durant el matí d'aquest diumenge a la parada de Sant Just Solidari i tots els diners recollits estaran destinats al projecte de la fleca de la Casa de la Mujer de Nicaragua. La Penya del Morro, programa 1.500. Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mobile. Informatiucomarcal.com Fins demà! Fins demà!