Duodinámico, Broggi i agenda cultural i local

Seixanta i més Ens tornem a trobar el segon dia de l'any nou, tal com us vam anunciar el dia 19 del mes passat. Ensetem, doncs, el 2013 i entre tots mirarem de fer el possible perquè sigui millor que l'any passat. Avui és dimecres, dia 2 de gener. Esteu a la sintonia de Ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada. Qui us parla, la Joana Algarra, està fent aquest programa de 60 i més. Amb tantes ganes com sempre d'estar amb vosaltres, 63 dies que tenim per davant d'aquest nou any. I qui us parla, en Pere Oliver, faré costat a la Joana en totes les innovacions que porti aquest any el programa, que per alguna cosa és l'editora. I tant ella com jo, us oferim aquesta hora de ràdio per a les persones grans i els cors joves aquí. El nostre company és Marc Pere Arnau, tècnic de so i una Segons el Pere, que té molta experiència amb això, una de les veus més boniques i misterioses de l'emissora. Us passarà de seguida amb nosaltres. No sé si avui podrà ser o tenim problemes tècnics també com l'altre dia. Tenim problemes tècnics o no, Marc? Algun. Algun, algun, algun. Bé, doncs ho sentim perquè... Resolent tal com puguem. Com puguem. Contra les clavades dels ordinadors em sento totalment impotent. Estàs molt enfadat. Impotent, evidentment. Ja saps que jo estic molt barallada amb els ordinadors que no els vull. Tu estàs tan renyida que no els vols. Que no, no, no. Bé, doncs, benvolguts, oients desvernians. Avui tenim un deut amb vosaltres. No us vam acabar de dir en el darrer programa en quin local del barri de la Sagrada Família de Barcelona va actuar el popular Duodinàmico quan tot just començaven. O potser no, potser ja duien anys actuant, perquè m'has dit abans que tu ja els havies vist molt abans. O sigui, jo els havia vist a Ràdio Joventut, saben que venien amb un company nostre que els hi feia una mica de representant, de cara a una marca de discos, i escolta'm... Doncs mira, jo els vaig veure per primera vegada al desaparegut Club Sao Paulo del carrer Sardenya, quan fa només 50 anys, al cap de ball, tampoc fa tant, no? Dos joves, en Manuel i en Ramon, van decidir festejar la vida i omplir-nos d'alegria amb les seves cançons. Va ser poc després d'una actuació a Ràdio Barcelona, el 28 de desembre de 1950, com el... Però el locutor de torn els va anomenar Duodinamico i així es van quedar per sempre. Això és com una mica... D'on t'has tret la informació? I d'una notícia publicada també al periòdico d'un article d'en Xavier Sardà. Doncs és que el Xavier Sardà és molt jove. Clar, que és molt jove. Jo, abans dels 58, ja els havíem tingut a l'emissora... fent pequeñas canvis, clar, es feia tot en castellà, i realment ja et dic que aquest noi, que és mort ja, els hi feia de representant, i de bo amb una marca que va ser la primera que els hi va editar els discurs. Però jo m'ho crec, allò del Dynamic Boys, que ells ho haguessin pogut posar al començament, perquè en aquells anys 50 i pocs no es deixava dir res ni en Benglant. El que el va presentar amb aquest nom... No li devia sonar bé. O no el sabia pronunciar. No, això no té gaire dinàmic voice, no té cap secret. No sé, no conec el motiu, però ja llavors, perquè eren tan dinàmics, eren tan excelebrats, eren tan alegres, que escolta, venien amb la seva guitarra a l'esquena el Manolo i el Ramon conduint la seva vespa, amb uns amb un pullover vermell i unes camises blanques maquíssims i molt simpàtics. I avui, com ahir, les veus de Manuel de la Calva Diego i Ramon Arcusa Alcón sonen així. Escoltem el Duodinàmico. Escoltem-los. Quince años tiene mi amores Es una chiquilla tan divina y colosa. Tiene una mirada que nadie puede aguantar. Esa chica no tiene igual. Y cuando la dio mi mano, ella la caroteará. Si le doy un beso, ella sabe lo que soñar. Quince años tiene mi amor. I quins anys que teníem gairebé, o 17, tot el més. Imagina't. Quan nosaltres el vam sentir per primera vegada, i tant que sí. Ens costa que més d'una parella, que avui són avis, es van enamorar en un d'aquells embalats de festa major on el duodinàmico Els dinàmics xicots cantaven les seves melodies. I segueix avui, eh? Igual. Ja segueixen havent quinceaneros i quinceaneres de tot el món, d'Amèrica Llatina i de molts altres llocs. Ah, sí, a Amèrica van tingut molta, molta preponderància. I amb les cançons del duodinàmic clàssics de la música pop. Per cert, a vosaltres, quina és la música que més us agrada? Aquí tenim de tot, si l'ordinador ens ho permet i no es trenca... Boleros, tango, rock and roll, sarsuela, bel canto... Truqueu-nos al 93 372 36 61 aquí a Ràdio d'Esvern. No podem sortejar cap viatge per fer la volta al món, però potser tenim a l'abast la vostra cançó, aneu a saber? Us hi esperem al 36 61. Animeu-vos i ens fareu contents. Mentre esperem que soni el telèfon, us recordem com sempre... que tots els programes d'aquesta emissora són a la vostra disposició, com vulgueu i des d'on vulgueu. A la web radiodesver.com, clicant la ràdio a la carta. A qualseu, escoltar-nos. Si l'ordinador ens ho permet. Ja tornem a la tècnica. Aquí podríem dir, con la tècnica hemos topado, amigo Sancho. Fiertamente. També us vam parlar al darrer programa de l'any passat, l'any passat que era abans d'ahir, de les càlides veus del grup musical El Consorcio, format el 1993 per excomponents del grup vocal Mocedades. Un problema tècnic no ens va permetre escoltar a Iñaki Oranga, Carlos Zubiaga, a Maya Iestivaliz Oranga i Sergio Blanco, però avui sí, avui tenim El Consorcio amb Currucucú Paloma. Fins demà! Dicen que por las noches nomás se le iba en puro llorar. Dicen que no dormía, nomás se le iba en puro tomar. Curan que el mismo cielo se estremecía al oído. Cucurru, cucú. Cucurrucucú. No llores. Las piedras jamás. Paloma. ¿Qué van a saber? que una paloma triste muy de mañana le va a cantar a su casita sola con sus puertitas de par en par curan que esa paloma no és otra cosa más que su alma que todavía la espera a que regrese la desdichada. Cucurrucucú Bé, s'acaba Cucurrucucú, Paloma. Però, aleluia, aleluia, Tenim una trucada. Molt bé, no? Fantàstic. Endavant, endavant. Què tal? Bona nit. Buenas noches. Muy buenas noches. Le hablo aquí de Plaza Campreción. Sí. Del pasaje estruc número 2. Sí, sí, sí. Donde funciona la asociación El Ollalfaro, una entidad sociocultural latinoamericana. Ah, sí. Me parece que hemos tenido el honor de mi compañero y yo de visitar su pesebre. Estamos para atenderle hasta las 9 y media de la noche. Es precioso, muy bien montado. Muy amable, gracias. Yo es que he estado hoy día, me toca con su lado y he llegado justito a escuchar el programa que nunca me lo pierdo. Ay, muy bien, muchas gracias. Muchísimas gracias. Pues yo también ya soy una Yen Gran, ya me aproximo a los... No, que va, de Yen Gran no, todos somos jóvenes aquí. Nos dirigimos a Yen Gran, a gente joven y a personas de todas las edades, claro que sí. Yo tengo una de gentud a tope. Y tanto. Felicitarles enormemente y a los radio oyentes de todos los programas de la radio San Yus Desver, desearles un feliz año, los sinceros deseos de estos nuevos vecinos que llevamos aquí pues casi 12 años. Bueno, no son tan nuevos. Y a vosotros felicitarles, pero felicitarles con una F mayúscula. Muchas gracias. La verdad que es muy alentador escucharles a ustedes y ahora que estamos empezando pues este nuevo año... Yo en la mañana he tenido dos emisoras en los programas. Y seguir invitando, por favor, esta cuñita de la entidad de Loyal Faro. Sí, de que visiten su pesebre, ¿no? Y estamos hasta las nueve y media de la noche atendiéndoles. Muy bien. Yo les invito también porque es muy agradable. Le agradezco esa gentileza de este adjetivo, agradable. Sí, sí, sí, sí. Es un abrazo solidario de todos los que hacemos asociación Loyal Faro. Muy bien. Muchas gracias. Bien, buenas noches. Adeu. Gracias por su llamada. O sea, le ha gustado. Sí, porque la tengo grabada en un CD y la sé poner en la mañana y la gente mira cuando pasan a la barbería. Sí, claro. Muy bien. Pues a continuar esta labor que es muy agradable porque realmente los nacimientos son preciosos. Yo le agradezco. ¿Con quién tengo el honor de estar hablando? Yo me llamo Juana Algarra. Juana. Oh, sí, sí. Y a mi compañero Pera Univé. El pasado año nos invitó usted a visitar el Pesebre, a visitar el Belén. Cada año, cuando Dios nos permita las puertas... Y la voluntad de mi esposo, que es el artista que se inspira, como él ya conoció Ecuador. Y ahora también hace un año el señor alcalde estuvo visitando los volcanes con estos señores excursionistas de CEA y vinieron encantados de ver nuestros volcanes de 3.800 metros de altura. Estupendo. Qué maravilla. Para todos los vecinos de San Yusdesver, un abrazo solidario. De su parte. Y a todos los que hacen Radio San Yusdesver también. Gracias mil. Y desde aquí nuestro abrazo también a muchísimas personas de América Latina que nos están escuchando. Que tienen que irse ya a otro programa mañana. Pero que han venido... Hoy he tenido... Uy, Dios. Muchísimos. Sí, bueno, y también el día jueves estuvieron las autoridades de los diferentes ayuntamientos y los que alcanzaron a leer el boletín, que aquí lo tengo en la mano. ¿Usted ha visto el boletín donde está la cuñita, verdad? Sí, sí, sí. He tenido el gusto. Muchísimas gracias, Mrs. Juana. Muchísimas gracias. Que el señor le siga prodigando todo lo mejor para este año. Igualmente para ustedes. Muchísimas gracias. Gracias a usted. Adéu. Adéu. I continuem l'audició després d'aquesta agradable trucada que ja era hora. I tant que sí. Estem aquí per tothom qui ens vulgui trucar. I sabem que hi ha persones que ho volen fer i no s'atreveixen. No hi ha cap problema. Perquè avui mateix he recebido un mensaje de Facebook que em diu que jo m'expreso molt millor en castellà que en català. Podeu-vos expressar com salga de vostre coraçó, com cada un, en la seva llengua materna, cada un és com s'expressa millor. Estamos aquí a vostra disposició. Bé. Esdeveniments que van tenir lloc un dia 19 de desembre al nostre país i a altres indrets del món. Tal dia com avui de l'any 1902, es publica a Barcelona el primer número del Semanari Cucut. Va passar a la història, igual que el seu germà petit, en Patufet, nascut dos anys després, per desvetllar l'interès per la cultura i la nostra llengua a tot Catalunya. Si en Patufet va seduir el públic infantil i juvenil, el Cucut va fer servir el llenguatge de la sàtira i l'humor gràfic per arribar al públic adult. El Cucut també va passar a la història per la que va tenir lloc al novembre de l'any 1905, quan un grup de militars espanyols va assaltar i destrossar la redacció del semanari, indignats per un acudit d'en Junceda. Es va publicar, més del cucut, a diversos semanaris de l'estat espanyol. I es veia un militar que venia i deia que contento de la guerra de Cuba, viene usted del desfile de la victòria, i clar, havien padecido una derrota bestial. Es van emprenyar i van assaltar la redacció del cucut i la de la reu de Catalunya. Com els militars a vegades tenen costum de fer. Aquello demà se perdió en Cuba, no? Ah, i tant. I encara enreden el temps, el 2 de gener de 1837 finalitza a Còrdoba el Congrés de la Federació Regional Espanyola de la Internacional. I més lluny encara, però, molt viu en els nostres vells llibres d'història, el 2 de gener de 1492, a Granada, Andalusia. L'ocupació de la ciutat per les tropes castellanes posa fi... a la conquesta del Regne de Granada. Un altre fet volem recordar quan el 2 de gener de 1799 a la ciutat de Londres, la Gran Bretanya, s'afegeix a l'aliança entre Rússia i Turquia. Persones que van passar la història i han néixat el dia com avui. El 1920, Isaac Asimov, científic i escriptor nord-americà, autor de més de 500 obres, entre psicologia, bioquímica, història, teatre i poesia, El robot humano o Un guijarro en el cielo, que també està a edició en català Un còdol al cel, ens van impactar de valent. Menys a mi em va agradar moltíssim. Bé, 1942. Manuel Gutiérrez Faragón, director de cinema... La noche más hermosa, o sigui, representa que va néixer aquesta data, no? Sí, sí, sí. El 1942. Exacte. La noche más hermosa, La vida que t'espera o Una rosa de Francia són algunes de les moltes pel·lícules amb les quals ens ha fet disfrutar. I també, tal dia com avui, del 1962, Carmelo Gómez, actor espanyol de teatre i cinema que hem vist a un munt de pel·lícules. Jo recordo d'ell, Días Contados, El perro de l'Hortelano, La noche de los girasoles o La casa de mi padre, per dir-ne algunes, n'ha fet moltes més. I encara una altra actriu tenim a les efemèrides d'avui. La deliciosa i molt expressiva Paz Vega, nascuda al barri de Triana de Sevilla, a Arzaiolet. Famosa per haver protagonitzat pel·lícules com Hable con ella, de Pedro Almodóvar, o Carmen, de Vicente Aranda. Va debutar, recitant poesia a la ràdio, Quan era la nena, Maripaz, Campos, Trigo. I ara posarem música. Estàvem escoltant... El ballet egipcio d'Alexander Lugini. És una obra preciosa, una suite que a mi m'encanta. I a mi també. És molt maca i a més molt alegre, que és el que ens fa falta. Estar alegres. Però mira, alguna necrològica recordem també avui perquè totes aquestes persones en el seu moment ens van donar molta alegria. Perquè, tal dia com avui, de 1890, moria... Julián Gallarri, un gran tenor. Un gran tenor, del que no sé si tenim gravacions, perquè... Són molt llunyanes i molt antilles. No sé si s'ha remasteritzat alguna, no ho sé, això ja no ho sé. I el 1963 va morir un actor estatunidenc, que també l'hem vist en moltíssimes pel·lícules, Dick Powell. Sí, l'actor preferit de la meva mare, el cel sigui. Bé, tal diga com avui de l'any 2000, morien dues dones molt admirades. Maria de les Mercedes de Borbón, comptesa de Barcelona, i mare del rei, Joan Carles I, i Anna Maria Martínez Sagi. poetesa, sindicalista, periodista, feminista i atleta catalana. I ben presents tenim també les reflexions d'un vell centenari o les converses amb un dels seus nets sobre el camí de la vida que ens ha deixat un home tan savi com eminent científic, el doctor Moisés Brogi, que va morir el darrer dia de l'any 2012, o sigui, abans d'ahir, a l'edat de 104 anys. Nascut a Barcelona l'any 1908, es va fer cirurgià al costat dels germans Trias i Pujol i amb ells va col·laborar en l'esforç de renovació de la Universitat Autònoma de Barcelona dels anys 30. Va participar activament en la Guerra Civil com a cap de l'equip quirúrgic de les brigades internacionals. Sempre interessat per l'humanisme, ha estat president de la Comissió de Deontologia del Col·legi de Metges, entre molts d'altres càrrecs. Memòries d'un cirurgià l'any 2001, i anys de plenitud, l'any 2005, són algunes de les seves importants obres publicades. Tant de bo, l'hospital, que avui porta el seu nom, arribi algun dia als nivells d'excel·lència de l'eminent doctor. Avui La Vanguardia porta un ampli reportatge sobre la seva vida i obra. Hi ha una biografia express, jo els recomano llegir-la tot el reportatge, però si vols, Joana, si ens dona temps llegim aquesta biografia express, com anem de temps? Bé. Una mica justets. Sí, una mica just. Però... Aviam, anirem de pressa. Doncs, una biografia express... Ja hem dit que va néixer el 18 de maig... Aviam. Neix el 18 de maig de 1908 a Barcelona. Després de llicenciar-se en Medicina per la Universitat, el 1931... Com a metge de guàrdia al Clínic, el principal de la guerra, opera ferits a Barcelona... Després s'allista a les brigades internacionals i operarà els ferits al front. Opera en condicions precàries i treballa en innovacions que salvaran milers de vida, com hospitals de campanya, transfusions i avenços en anestèsia. També va ser represaliat després de la guerra. És inhabilitat per treballar en la funció pública per la qual cosa no pot tornar al clínic. Això l'obliga a treballar en centres privats on continuarà operant pacients fins als 85 anys. Va ingressar a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya el 1966 i la va presidir del 1980 al 1993. Destacat pacifista, va ser membre fundador de l'Associació Internacional de Metges per la Prevenció de la Guerra Nuclear, ONG, que va obtenir el Premi Nobel de la Pau el 1985. Entre els múltiples honors que ha rebut, destaca la inauguració de l'hospital, que porta el seu nom a Sant Joan d'Espí a l'any mil... no, a l'any 2010. O sigui, que fa dos anys que vam tenir també la sort de poder visitar, que és fabulós. Bé, doncs, ara posarem una mica de música. Música Gràcies. Fins demà! Fins demà! Fins demà! És una meravella d'himne. Pràcticament en aquell temps va ser... a l'himne nacional dels italians contra la repressió dels austríacs. I tant que sí. O sigui que en Verdi en aquest moment era considerat un heroi del poble italià. Hi ha un munt de gravats de la història de la humanitat que precisament encara se'n trobava algun fa alguns anys d'aquests gravats en aquella casa que a tu t'agrada tan anar-hi, que està al costat d'Artur Ramon, al carrer de la Palla. Sí, m'encanta. Fa olor al llibre vell. Fa olor de paper. A mi m'encanta l'olor de paper i l'olor de tinta d'impremsa. Sí, sí, sí. Però com pots tenir tant de paper? A mi l'olor de paper i l'olor de tinta em dona vida, m'agrada. Ja sé que és química pura, però com que nosaltres també som química pura, m'agrada l'olor del paper i fins i tot aquests animalons que surten a vegades blancs, tan inofensius, tenen el seu encant. Sí, li diuen sardinetes blaves. Sardinetes, sí, sí. Sardinetes blaves. I corren com dimonis. Hi ha de blaves i de blanques. Sí, jo a casa meva tinc de blaves. Depèn de quina mena d'aliment tenen. De quina mena de paper tenen. Bé, doncs recordem ara aniversaris a Dojo. Bé, aquest any que comencem no ens faltaran aconteixements per celebrar. Tres efemèrides literàries destaquen el 2013. El centenari del naixement de Salvador Espriu, el de l'Albert Camus, de qui Aliança ha editat de nou El extranjero, en traducció de Jaime Gil de Vietma, i els 50 anys de la publicació de Rayuela, de Julio Cortázar. Avui en tindrem un petit tast al final del programa llegint algun poema d'algun d'aquests autors immortals. Si llegiu també La Vanguardia d'avui, hi ha tres pàgines a cinc columnes cadascuna d'efemèri des d'aquest any. O sigui que ho farem a poc a poc, perquè si no aquí tindríem tela. Si tenim tema per diferents avis. Clar que sí, clar que sí. I a internet, consulteu avui les efemèrides de l'any i em sembla que surt una llista enorme, de milers, vaja. També està d'aniversari una institució que ens és ben familiar, la ONCE. La Organització Nacional de Ciegos d'Espanya compleix 75 anys i la seva fundació en fa 25, fent aquesta gran feina humanitària al servei de tantes persones que ho necessiten. Recordem sempre que el cupó de la ONCE, a més de donar premis a la combinació de números sortejada, proporciona fons a l'organització que, sense ànim de lucre, té com a finalitat millorar la qualitat de vida de tants éssers humans que pateixen alguna mena de disminució. Més aniversaris tindrem per comentar aquest 2013, els 100 anys del naixement de Carmen Amaya, i els del dibuixant Ambrós, creador, al costat de Víctor Mora, del popular Capitán Trueno. Aquest ja em toca de prop. Ah, aquest és més del nostre temps. Miguel Ambrosio Zaragoza, dibuixant valencià molt més conegut com Ambros, ha estat un dels autors més importants del TVO clàssic espanyol. Sense ell, el Corsario de Hierro, el Guerrero de l'Antifar. Del qual tinc tota la col·lecció. Clar que sí, i el Capitán Trueno, sobretot... I del Capitán Trueno també tinc uns quants. Sobretot el Capitán Trueno, amb guió de Víctor Mora, no haurien estat el mateix. Cent anys fa també dels primers mots encreuats, publicats en un diari. I si passem al camp dels esports, tots els nedadors i nedadores celebren en goig. Celebrem, celebrem, celebrem en goig. Tu, tu, tu. Jo no sé nedar. Jo com el plom. No ho diguis, no ho diguis. Sí, home, sí. S'ha de ser sincer. Amb Goig, els 100 anys de la fundació del Club Atlètic Barceloneta. Ahir, a les 12 del migdia, a la platja de Sant Sebastià de la Barceloneta, vam commemorar aquest aconteixement amb un bon bany de mar i després un caldo calentó per seguir en forma i poder continuar nedant a les piscines climatitzades del club. No em diguis que et vas tirar al mar ahir a migdia amb aquell ventet que feia. Un fa sants i un legaci. Molts anys sí que hi he anat, però ahir no em vaig atrevir. Però no em vaig atrevir, entre altres coses, perquè quan no et banyes al mar cada dia pots agafar una galipantra majúscula. Enorme. I a més, ahir era cap d'any, tenia els nets convidats a casa. Home, això... Amb tots els nets a casa. Això s'ho val, eh? Anar a posar el cul en remullo de Barceloneta, dius, home, és massa, no? I tant. Durant aquestes festes, les instal·lacions del Club Atlètic Barceloneta resten obertes per a tots els amants de la natació, residents a Catalunya, de qualsevol edat, que ens hi vulgueu, ens hi vulguem apropar allà. O sigui, tu estàs convidadíssim. Sí, sí, avui he anat. Avui sí, ahir no, però avui sí. Tots i totes els que estimem aquest mar tan nostre estem convidats. Jo, encara que sigui mullar-me els peuets, potser sí que hi aniré. Recordem que els dies de sol, perquè jo hi he anat aquest hivern, els dies que fa sol al migdia, el mar s'hi està de meravella. Pots posar els peus en remull, pots nedar inclús una mica, hi ha una senyora de 80 anys que ho fa. I un senyor de 90 també ho va sortir a la tele. I després, com que hi ha les instal·lacions de piscina d'aigua climatitzada, llavors hi ha nedes i va a la mar de bé. Molt bé. I si en lloc del mar us estimeu més passejar ran de terra, encara sou a temps de visitar el pati de l'Ajuntament de Barcelona, l'obra d'un dels primers passebristes del món. Aquesta és la senyora que ens ha trucat abans, que es diu Dulce, no? Es diu Dulce, pues senyora Dulce. Si l'ha vist, veurà quina meravella. És l'obra d'un dels primers passebristes, l'escultor Domènech Talarn, i és sorprenent el seu realisme màgic, perquè recorda les pintures de Mariano Fortuny, aquest gran artista del segle XIX. l'expressió que donava les seves figures doncs aquest pessebrista jo almenys veient les seves figures trobes que s'hi assemblen és una opinió meva però jo trobo que recorda un fortuny es pot visitar fins al 6 de gener tots els dies de la setmana des de les 11 del matí fins a les 8 del vespre. O sigui que fins diumenge s'hi pot anar. I tant que sí. I ja posats a la plaça Sant Jaume podreu veure el tradicional pessebre que hi ha enfront del Palau de la Generalitat, aquest any abocant l'Anunciació, seguint un text de Santiago Rossinyol, l'arribada dels reis inspirada en Ramon Martí al cine i el naixement en un racó umbrívol que recorda les pintures de Joaquim Mir. Si us veieu en cordes aquí passejant... us pot sorprendre, i molt, l'exposició de gravats que hi ha al Cercle Artístic de Sant Lluc sobre un vici capital d'arreu del món, l'enveja. Poques vegades hem vist la plasmació gràfica d'aquest sentiment corrosiu que corrobora aquella cita de Miguel de Unamuno. La envidia és mil veces más terrible que el hambre, ja que se trata de una hambruna espiritual. Sí, sí, deu lliure d'un envejós. I aquí tenim, clar, això no ho podem ensenyar avui per la webcam. En un temps que ho ensenyàvem a la tele sí que es veia. Molt reduït. Aquí, per exemple, aquest gravat és d'un tamant gegantí i es veu una senyora gran com esparverada davant d'un cos juvenil preciós. Quin lo tuviera, no? Exacte. Bé, on som? Fins el 12 de gener, a la Biblioteca del Cercle, carrer Mercaders 42, gairebé enfront del Mercat de Santa Caterina, al barri de la Ribera de Barcelona. I això està també just al costat del Cercle de Sant Lluc, hi ha la Casa dels Entremesos. A la Casa dels Entremesos podeu veure, no són entremesos de menjar, són entremeses de teatre. Ah, sí. O sigui, els caps grossos, els gegants... les trampes, tota la parafernàlia que surt i sortia abans a la processó del Corpus de Barcelona i els personatges del barri de la Ribera, de Ciutat Vella, que s'han convertit en gegants i caps grossos. És molt guapa de veure. I si voleu cinema de qualitat emocionant, impactant i que us deixi ganes de repetir, us recomanem Los Miserables, l'adaptació musical basada en la producció teatral de Cameron McIntosh inspirada en la gran novel·la de Victor Hugo, ambientada a la França del segle XIX. Jo ja vaig veure uns miserables, ja fa molts anys, i em encina, i em va agradar moltíssim. I tinc el llibre, el que passa és que costa tant d'empassar. L'has d'anar llegint una mica en mica, perquè hi ha escenes que són terribles. Però aquí està tan ben fet... Que no són terribles. Són impactants, són precioses, són emocionants, n'hi ha també de divertides, però, clar, res a veure amb aquells fragments que llegíem quan anàvem a l'Institut del Teatre, de fragments de l'Hernani i fragments de Los Miserables que servien com a matèria d'examen. Per això t'ho dic, el llibre l'has de llegir a petites dosis. Aquí a Cinema és una obra mestra del director de cinema, el director... No oblidem el nom del director, perquè això és una pel·lícula de Tom Hooper. Tom Hooper, sí. Aquí Tom Hooper és l'autor definitiu d'aquest home. D'aquesta versió. I els seus actors... Sí, són Hugh Hartman, Russell Crowe, Anne Hathaway i Helena Borman Carter. I molts més. Entre d'altres. Deixem dues hores i mitja clavats a la butaca. i amb ganes de tornar a veure la pel·li sencera. Almenys a mi em produïa aquesta impressió. Com que és objectiu, doncs això cadascú jo la recomano. Molt bé, vosaltres feu el que us sembli. En teatre també va ser un èxit. Hi ha versions trobades, eh? Jo he trobat opinions a favor i altres opinions en contra. Per tu que estàs estudiant anglès, la pel·lícula és en versió original a tots els cinemes de Barcelona. Subtitulada en castellà, però com que les cançons són lentes, tens temps de llegir, de mirar, d'escoltar i, en el teu cas, de practicar anglès. almenys perquè quan sents face to face o això ho repeteix moltes vegades cara a cara amb Déu cara a cara i que es dirigeix el personatge des dels terrats de París i que es dirigeix a Déu allò és impactant, una preciositat i acabem ja parlant de la sala Parés de mi querida sala Parés o sigui, ara estan passant una exposició fins al 24 de febrer, mestres del gravat. I aquí, com a propaganda, ens han enviat un targetó amb un dibuix de Picasso preciós. És magnífic. Quina llàstima que ara no tinguem aquí les càmeres de la televisió. No, perquè no les podem ensenyar. No ho podem ensenyar i, aleshores, parlar de dibuixos... Jo, quan veig dibuixos, ja m'agafen ganes de dibuixar. perquè quan veus dibuixos se t'encomanen les ganes de fer apunts i aleshores jo ja m'imagino en Picasso amb tres models al davant fent aquesta meravella després fins al 22 de gener hi ha l'exposició de Nadal, la clàssica que és el fons d'art de clàssics de la pintura catalana també a la sala parés a l'espai 1 i després si teniu uns quartitos uns calaronets Podeu anar al Lito Market de l'Art, també a la Sala Parés, serà fins al dia 19 de febrer, i són litografies i gravats originals d'artistes reconeguts, signats i numerats, mai seran tan cars com si et compres un quadre autèntic. Bé, que són autèntics, perquè els gravats estan signats i autentificats. Això anava a dir, és un tiratge reduït i aleshores és una peça original. Clar, si no pots tenir un quadre original de pintura, del tipus que sigui, si tens una tintografia és el mateix. Ja que has parlat de mercats, recordo que hi ha una exposició que també ha estat un goig de Lluís Utrilla, que encara es pot veure fins al gener del 2013, que és a la sala Winston del Passeig de Gràcia 96 de Barcelona. Tenim tot l'any per endavant, no? Tot l'any per endavant, el dia 5 de gener del 2013. Ah, sí, no. Ara, t'havia entès el 25 de gener. No, no, no, no. Bueno, m'he fet un llibre de data, és igual. O quizá falló mi dicción. 5 de gener, 5 de gener, s'acaba l'exposició. Ah, sí, llavors ho tenim justet fins al 27. Es diu Tomàquet de Montserrat i és un homenatge a Rubens. Ja és tota una delícia, no és el catàleg, sinó que és el folletó. El targetó que ens envien ara. Clar, perquè com s'ha de reduir costos, no és igual enviar un catàleg. que costa molts cèntims, que un targetó, que també és molt bo. Hi ha tres dames de Rubens, ballant i abraçant-se totes tres, despullades, creçonetes i encantadores, i tres tomàquets de Montserrat al fons. Però això pot sumar malament, eh? És que té la seva ironia. Tres tomàquets. Tres senyores, tres tomàquets, ojo, eh? Però és que aquí està la gràcia, que té la seva picardia i que té el seu encant. O sigui, és divertida l'exposició. S'ho passareu molt bé. I també, si voleu, podeu comprar dibuixos i quadres. De tot. Deu ser l'altell que té a la sala Vincent. Exacte. Ara posarem una mica de música perquè hem xerrat moltíssim. Bona nit. Preciós vals de Tchaikovsky Bé Recomana'ns aquest llibre, que portes un llibre preciós Que me l'han regalat Aquest Nadal Que són mil i una curiositats de Barcelona I l'han escrit Sílvia Suárez i Anna Priscila Magriñá I qui l'edita? Quin editorial? Ara t'ho dic Robin Book Grup Robin Book, Barcelona, Mèxic, Buenos Aires. I té com a adreça les tres dobles Bs, punt Robin Book, punt com. O sigui, és una versió coberta senzilla, però és una meravella perquè explica coses de Barcelona que si no, no les sabríem. Per exemple, el bandoler més mediàtic de tots. A l'antic districte de Sant Martí de Provençals, que limita amb Horta i Gràcia, hi ha el Parc del Guinardó. El nom d'aquest espai verd està relacionat amb el d'una casa propera, el Bas Guinardó, una masia que va pertànyer a la família del famós bandoler Perot Roca Guinarda, que va viure entre 1582 i 1635, i, per cert, a la... El nant d'en Perot Rocaguinarda el podeu veure on hem dit abans, a la Casa dels Entremesos. Està allà reproduït. Molt bé. També hi ha un carrer, la plaça del carrer que Barcelona li va dedicar a Perot Rocaguinarda, carrer de Perot Lolladre. És que popularment era conegut com Perot Lolladre. Bé, Rocaguinarda va ser el cap més notable del bandolarisme català fins al 1611. I tanta fama que fins i tot Miguel de Cervantes el va fer aparèixer als capítols 60 i 61 de la segona part del Quixot. I aquí tens un gravat, on he dit abans, a la casa dels entremesos, com era aquest senyor, els gravats de l'època que el van representar. Ah, però són preciosos, eh? Sí, sí, sí. Són preciosos. Sí, es veu que era un bitxo, eh? Ah, sí, sí. Però resulta, resulta aquí, una mica extractat, resulta que... Com a bon lladre de Camí Reial, Roca Guinarda té el seu espai de glòria dins del món. I el va perdonar un capellà un dia. I llavors es va oferir com a escolanet. per fer aquesta missa fantasma, perquè al cel, perquè havia fet una... Va fer d'acòlit, o sigui, va ajudar a la celebració amb un capellà. Sí, diu que el mossèn, agraït per l'ajuda, va marxar volant cap al cel mentre li deia a Perot que tots els seus pecats quedaven perdonats. Impactat pels fets, el bandoler va deixar de robar i va marxar fins a Sicília a lluitar al costat de les tropes castellanes. En Roca Guinarda deixava de ser llegenda per convertir-se en un simple mortal. Bé, us recomano també el llibre perquè val la pena. És molt divertit i explica moltes coses de Barcelona. Imagina't que si hi ha mil-una curiositats, a més de la biografia i llegenda de Perot Lolladre, en trobarem mil més. Aquesta és una. De les mil-unes n'hem explicat una. N'hi ha mil més. O sigui, aquest llibre me'l compro d'invadir. No me lo pierdo. No, no. Quin balc és una preciositat. I l'orquestra mantuvana el toca també, també. Parem del nostre poble. De desembre i gener. La teniu a les vostres bústies o a casa vostra, ja? Sí, sí, ja fa dies. Persones dependents. Des de l'Ajuntament, a les persones dependents i als seus cuidadors o cuidadores. En aquest sentit, en el darrer ple, es va aprovar la posada en marxa de places respir a la residència Vitàlia, les quals permeten als cuidadors, generalment familiars, tenir un descans d'un mes respecte a la cura del familiar dependent. També s'ha arribat a un acord amb el Consorci Sanitari Integral, empresa que gestiona l'hospital Moïsès Brogi, perquè les persones que són a l'hospital i tenen greus problemes de mobilitat, un cop reben l'alta hospitalària, es puguin acollir a un SAT de convalescència i rebre així una atenció a la seva llar. Altres accions de gaire més formatiu són, d'una banda, els tallers que s'estan fent per acompanyar i facilitar la feina als cuidadors i cuidadores de les persones dependents, oferint-los més coneixements i recursos amb què fer front a una tasca diària dura i poc reconeguda en determinades situacions. Pel que fa a la xarxa de voluntariat impulsada per l'Ajuntament, una dotzena de persones ja s'han mostrat interessades a formar-hi part. Properament, aquests voluntaris i voluntàries iniciaran accions d'acompanyament a persones grans, reforç escolar, a infants que requereixen una atenció especial i acompanyaments a persones que vulguin assistir a perquè Creu Roja imparteixi formació a les persones voluntàries. Bé, això per un costat. Un altre... O sigui, com direm això? És com un... Aviam. Un tríptic, Joana, un tríptic. Un tríptic, sí. Un tríptic. Un tríptic. No, són tres, són quatre. Ah, doncs és un quatre ple. És això mateix. Itineraris en bicicleta, prop de tres quilòmetres senyalitzats per fer compatible la convivència entre vianants... i bicicletes. Part ciclista. Un nou espai mancomunat amb Esplugues, Cornellà i Sant Joan d'Espí amb pistes per practicar ciclisme de carretera i ciclisme de muntanya, BTT. Servei per compartir cotxe. Consisteix a facilitar la trobada de persones que estan interessades a compartir el vehicle privat Tu l'adreça la dones tu. No, no, no, em posa santjust.compartir.or internet. Servei... Si no passa com... Van una mica simbucs. Hi ha un cable variat a l'Ajuntament o no sé, a algun lloc, i hi ha pífies, per exemple, al passatger. Sí, perquè s'està arreglant. Esperem que s'està arreglant i d'aquí pocs dies serà una meravella ja navegar per la xarxa. Servei compartir pàrquing. L'objectiu és que les persones que tenen una plaça de pàrquing i que durant el dia, la nit o part del dia o de la nit, la deia fora de la ciutat, algú que vingui a treballar o estudiació a santjust.compartir.org. Utilitzem el transport públic, una oferta que inclou tram, simpel·la, Walden, Torre Blanca, Consell Comarcal... i Hospital Sant Joan d'Espí, TV3. Bus, 14 línies emparada a la població i que connecten Sant Just d'Esberna amb Barcelona, la comarca i l'àrea metropolitana. 7 d'aquestes, Justram i Justmetro. 63, 157. 46 oferint un servei òptim d'alta freqüència dins del mateix monitor. Però és temible. És temible. I aquest tall que ens han fet del 157 que només arriba fins al carrer Ernest Lluc... Sí, ja ho hem comentat moltes vegades, que ens complica una mica la vida. Sí, però insistim a veure si algú... Algú ens escolta. Una mica de remei i hem posat. Perquè molt amables que sovint el 157 i el 57 perquè surti el D20. D20 és la breviatura de D20, perquè el bitllet veig que marca 220. Encara hi ha gent ara, dos mesos després, que encara no ho saben, que encara no se n'ha assabentat. I baixen i diuen on he d'anar, què he d'agafar. Estan molt desconcertats. Ho recordem una vegada més. Si agafeu el 157, quan arribeu al carrer Ernestlluc-Torremelina... o si aneu amb tramvia també, per al mateix carrer, la Parada Ernest Lluc, doncs allà mateix, en aquell carrer, surt el D20, que va des de... Has de caminar una mica per això, no? Puquíssim, puquíssim. Un autobús de... Moltes vegades és fer una carrer molt breu. I aleshores el D20 va des del carrer Ernest Lluc fins on arribava abans, el 157. A l'Hospital del Mar, Passeig Marítim i a la Vila Olímpica. Ah, molt bé. Anem a peu. No, fins a la via olímpica no. No, és una de les seccions que es recomanen amb aquest pla de mobilitat sostenible. Endavant. Anem a peu. Desenvolupem actuacions per a fer de la via pública un espai que convidi a desplaçar-se cap pla dels carrers, així com el manteniment i renovació continuada de carrers amb voreres més amples i adaptades per a persones amb algun tipus de discapacitat. El territori s'adapta a la mobilitat que prima el desplaçament a peu i en transport públic. I ara deixa'm, ara que me'n recordo, donar a fer del meu empipament enorme. Abans d'ahir, el moment com a la vigília de festa passen els cambraires a recollir la brossa més d'hora, doncs jo vaig anar a tirar la brossa abans de les quatre, que és quan acostumen a passar. Orgànica i vien. Caixes de fusta. Barres de pa senceres. Atuells de tot el que vulguis i més, menys bosses d'escombraries. Penseu que quan hi ha una cosa d'aquestes i entra dintre de la campana del carregada, queda inutilitzada completament. O sigui que la feina que han fet les persones que tenim desfeta... Però, Joana, hi ha persones que ho fem i, per desgràcia, n'hi ha molts que, per més que ho diem, no ho fan. Sense anar més lluny, un veí del... del pis del costat, que feia canvi de casa, jo no sé si era ell o no. No vull assenyalar a ningú perquè no ho he vist quan ho va deixar baix, però al costat dels containers hi havia mobles, hi havia fustes, hi havia taules, hi havia absolutament de tot. Tant és així que hi ha una tauleta que la vaig... Dic, ai, però si això està aprofitable, i l'he agafat i l'he pujat a casa i la faig servir de tauleta supletòria a l'estudi. A veure, per això no és. No és el lloc de deixar-ho. Perquè hi ha una recollida de... de mobles i el que vulguis i més insistirem, insistirem en aquest tema bé, són i 54 aviam sí, ja posarem la música de la poesia continuarem parlant d'aquestes diuen els entesos que Jaime Gil de Vietma va tenir dues vides o més en una de sola. Descendent de l'aristocràcia castellana, va treballar com a cap executiu a la companyia de tabacos de Filipines. La seva poesia intensa i de llenguatge directe ens deixa textos com aquest, que són vivència pura. Para saber de amor, para aprenderle, haber estado solo es necesario. y es necesario, en 400 noches, con 400 cuerpos diferentes, haber hecho el amor. Que sus misterios, como dijo el poeta, son del alma, pero el cuerpo es el libro en que... I com hem anunciat abans, aquest serà l'any Esprio, un dels grans poetes catalans nascut a Santa Coloma de Farners, a Girona, el 10 de juliol de l'any 1913. Creador de la mítica cinera, Arenys, escrit al revés, Serà, al llarg de tot el 2013, un dels autors més llegits i recordats. Segurament la Maria Quintana ja el té a punt per la propera vetllada literària organitzada pel Centre d'Estudis Enjustencs. De moment, un breu poema per anar fent boca del blanc cementiri de Sinera. Quina petita pàtria encercla el cementiri. Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, pols de rials. absecta l'ombra viatgera d'un núvol i el que som passats per sempre. Sense cap nom ni símbol, randa xiprés, de sota un poc de pols sorrenca, endurida de camps i la lluna de cinera. Claró d'abril, de pàtria, que mor amb mi, quan miro els anys i el pas, viatge llarg de lents crepuscles. Els meus ulls ja no saben sinó contemplar dies i sols perduts, com sento rodar velles tartanes pels rials de cinera. Perduren els meus dits la rosa que vaig collir, oratge, foc, paraules esdevingudes sense. Doncs fins aquí una petita mostra de dos grans poetes. Sí, sí. Sobretot perquè fa un temps que un d'ells va morir, no? Molt bé, doncs hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més ens podeu tornar a escoltar aquest mateix programa dissabte vinent, de 11 a 12. I bé, digue'm. Muchísimas gracias, Dulce. Muchas gracias. Puede estar con nosotros unos instantes. Llamarnos, ser tan gentil de llamarnos. Y el sábado en diferido podrá volver a oírnos y a oírse. Això mateix. Bé, doncs, us esperem dimecres vinent i realment us desitgem una bona entrada d'any i que sigueu molt feliços, molt feliços que això ens engrandeix el cor. Clar que sí. Bé. Gràcies a tots i a totes, gràcies a tothom i a reveure. A reveure. Fins demà!