Efemèrides, cultura i Collserola: homenatges i agenda

Seixanta i més. Diu la dita que si vols menjar pèsols pel segar, el mes d'abril els has de plantar. El mes d'abril és, doncs, molt important per l'hort i el jardí. Els que en tingueu... Teniu ara molta feina perquè és quan cal plantar i sembrar. I els que no, ens conformarem omplint de flors i plantes, finestres i balcons, perquè ara és el temps de l'esclat primaveral. En parlarem avui, aquí, a la sintonia de Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada. Avui és dimecres, dia 10 d'abril. Us parla Joan Algarra fent el programa 60 i més, amb tantes ganes com sempre de compartir una estona amb vosaltres. Qui us parla, Pere Oliver, faré costat a la Joana per dir alguna cosa del que passa al nostre entorn, en aquesta hora de ràdio per les persones grans o de qualsevol edat que ens vulgueu escoltar. Amb l'estimable col·laboració del nostre company Marc Pere Arnau, fent i posant les músiques, coordinant la part tècnica i barallant-se amb l'ordinador, perquè aquest no faci cap malifeta. Benvinguts, oients desvernians. Com aquell qui res ja han passat 100 dies d'aquest 2013, hi queden 265 dies per acabar l'any. És el moment de felicitar a totes i a tots els que celebreu el vostre any o el vostre aniversari. Avui, dia 10 d'abril, festivitat de Sant Ezequiel, profeta, Sant Erenci de Pésaro, màrtir, i Sant Dimas, entre d'altres. Sant Dimes, que era el bon lladre. O sigui, un penediment a temps et val per anar al cel i que et santifiquin. Sí, sí, encara que et crucifiquin. Sí, això va ser el més fotut de la pel·lícula. Des d'aquesta pantalla invisible, que és la ràdio, i ens permet fer volar la imaginació, estem aquí per viure i conviure i compartir aquest capvespre parlant de coses que ens agraden. Ja sabeu que també ens podeu trobar a la web radiodesvern.com clicant la ràdio a la carta a qualsevol hora del dia o de la nit, on teniu un bé de deu de propostes dels variats programes d'aquesta casa. Aquí, a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada. També som a Facebook, on podem comprovar que cada setmana trobem algú de nou que ens escolta i sovint des de ben lluny. Celebrem, doncs, que la tecnologia serveixi per escurçar distàncies i establir punts de contacte que ens enriqueixin. Ens hi ajuda una bona música. L'escoltem. L'escoltem. Streets, Philadelphia. és el leimotif de la pel·lícula Filadèlfia, en la veu de Bruce Springsteen. Preciosa pel·lícula. Una meravellosa pel·lícula. I un alegat contra la injustícia i la intolerància. A més, el Hans estava fabuloso. I el nostre Antonio Banderas també estava força bé. Clar que sí, una bona pel·lícula. I ara, esdeveniments que van tenir lloc tal dia com avui. En primer lloc, em permeteu personalitzar va néixer el meu fill gran, tal dia com avui, dia 10 d'abril de l'any 65. Doncs, felicitats! Aviam, l'any 1834, als inicis de la Primera Guerra Carlina, un intent del general carlí Manuel Carnicer d'enllaçar amb els carlins de la Catalunya Nord fracassarà a Maialts, on els caps liberals Josep Carratalà i Manuel Bretón obtingueren una victòria rotunda. També a mitjans del segle XIX, el 10 d'abril de 1865 a Madrid, fou reprimida violentament una manifestació estudiantil amb nombrosos ferits. Aquest fet és conegut com la nit de Sant Daniel. I ja a principis del segle XX, el 10 d'abril de 1912, nombrosos reportatges i diverses pel·lícules Ens recorden com estaven de contents i eufòrics aquell dia els passatgers que embarcaven a bord del Titanic, al port de Southampton, amb la il·lusió d'arribar a Nova York molt de pressa. Malauradament, només uns poquets hi van arribar... Sí, i no de pressa, i a més congelats. Congelats i després de ser rescatats de les aigües. Un altre 10 d'abril de l'any 1919 que hi ha mort a 13 la ciutat de Mèxic tot un símbol de la resistència camperola. El líder de la revolució mexicana Emiliano Zapata. També els Beatles van ser notícia un 10 d'abril de l'any 1970 quan el cantant Paul McCartney decideix separar-se del grup. La seva carrera en solitari el va portar a ser el compositor de més èxit comercial en tota la història de la música popular. I ben proper tenim encara aquell 10 d'abril de 1998, quan a Belfast, illa d'Irlanda, les forces polítiques d'Irlanda del Nord i els governs britànic i irlandès signen l'acord de divendres sant, que posa fi al conflicte d'Irlanda del Nord després de 40 anys. Passem ja al nostre segle XXI, tan ric en aconteixements. Un 10 d'abril de l'any 2006, a França, el president Jacques Chirac i el primer ministre Dominique de Villepin retiren la proposta de llei del contracte del primer treball a causa del grau de protestes que va provocar. Es calcula que aquell dia almenys un milió de treballadors, estudiants i aturats van prendre els carrers. Pràcticament el 2006 és quan comença... a punxar la crisi aquesta que patimen encara arreu d'Europa. I tràgic va ser també aquell 10 d'abril de l'any 2010, quan el president polonès Lech Kaczynski i altres polítics que l'acompanyaven van morir a l'estavellar-se l'avió que els transportava. I un any fa només, tal dia com avui, del 2011, es celebra la consulta popular sobre la independència de Catalunya a la ciutat de Barcelona. El mar és com un desert d'aigua, no té camins ni té senyals. El mar és un desert d'onades, una lluita sorda i constant. És el mar, la nostra terra ferma, on vivim arrelats en el vent. És el mar, la nostra terra ferma, on vivim arrelats en el vent. L'espera s'inflarà, el vell es portarà, com un cavall desmorzant per les zones. L'espera s'inflarà, el vell es portarà, com un cavall. Passem ara als naixements de persones que han passat a la història. El 10 d'abril de l'any 1267 naixia a València Jaume II d'Aragó, també anomenat el Just. Per la mateixa data de l'any 1583 naixia a Delft, als Països Baixos, el poeta i jurista holandès Hugo Grotxio. I un dels periodistes més famosos del seu temps, Joseph Pulitzer, naixia a Makó, Hongria, el dia 10 d'abril de l'any 1847. Després d'una brillant carrera als Estats Units, va ser director del New York World. També era un 10 d'abril de l'any 1908, quan naixia un dels més grans representants de la copla, el cantant Miguel de Molina. Va ser el creador, entre moltes d'altres, de La bien pagar i Ojos verdes, que després va seguir oferint Concha Piquer arreu del món en el seu repartiment. La pel·lícula Les coses del querer, dirigida el 1989 per Jaime Chavarri, amb guió de Fernando Colomo i en Manuel Bandera, de protagonista, reproduïa amb encert la vida del popular artista. Ara posem aquell pas doble tan maco per commemorar la cobla. Música Fins demà! No haurem de passar aviat el copler, perquè recordarem després la gran artista del copler. Avui no, abans d'ahir. Abans d'ahir, abans d'ahir. El dilluns. Un pas que ho sents com si fos avui, perquè va estar inmediat, però va ser abans d'ahir, dia 8, que va morir Sara Montiel. Després ho comentarem. Ens quedem al món de l'espectacle, de moment, perquè un altre 10 d'abril de l'any 1933 naixia a la ciutat d'Abbott, a Texas, el cantant de música country, autor, poeta, actor i activista estatunidenc Willie Nilsson. I seguim amb el seter art, perquè un 10 d'abril de l'any 1954 naixia a Dallas, a Texas, un altre gran actor i director de cinema, en Peter McNichol. Anatomia de Grey, Batman Forever o els caça-fantasmes són algunes de les seves creacions. I també, com cada setmana, tenim algú per recordar que va deixar aquest món tal dia com avui. I després en recordarem també alguns altres que han mort dies enrere, però que aquests dies ha estat tremenda. Però sí, portem un any, com ja direm després, portem un any fatal. El dia 10 d'abril de l'any 1902 ho feia el metge i polític català Bertomeu Robert, un monument al mig de la plaça de Tatuà, de Barcelona, ret homenatge a la seva memòria. El doctor Robert va ser balla de la ciutat, com tal, i metge titular de l'Hospital de la Santa Creu. També un dia 10 d'abril, però de l'any 2003, moria el dibuixant de còmics i humorista gràfic José María González Castrillo, molt més conegut com Chumi Chúmez. En publicacions com La Codorniz, Por favor o Hermano Lobo, va deixar testimoni del seu talent. Aquesta setmana, que és al Saló del Còmic de Barcelona, tindrem també un record per dibuixants que ja no són, que malauradament també n'hi ha bastants que han mort recentment. Aquest any, oi? Sí. Bé, doncs posem una mica de música. Fins demà! Entreteniment a Dojo. Des de demà dijous dia 11 i fins al proper diumenge dia 13, el Saló del Còmic de Barcelona torna a instal·lar-se a la Fira de Montjuïc. Enguany, el gènere del western tindrà un paper destacat en l'esdeveniment, tot i que els superherois tindran també l'espai que, per dret, activitats, xerrades, exposicions, videojocs i cinema tampoc faltaran en una trobada que manté el nivell malgrat la crisi. El saló és un espai obert a la imaginació i pensar tot perquè s'ho passi tothom molt bé, sense importar l'edat dels assistents. Des de les darreres novetats fins a aquells clàssics que van fer les delícies de les que ja som avis, Lucky Luke, Cisco Kid, El llanero solitario teniente Bolaberri o el capitán Trueno, entre molts d'altres, hi seran presents. Suposo que el petit sèrif també, el magó Merlim, amb aquell gran format, en Tarzán... Tots, tots. Tot això que recordem de la nostra més lleuganyana infantesa. Si aquí els he de citar tots, seria una llista interminable, però penseu que al Saló també hi ha diversos estants que són per col·leccionistes. I aleshores hi ha TVOs de tots els temps, fins dels seus orígens, de segona meitat del segle XIX. Ara ho direm, l'entrada em penso que és de 7 euros pel públic en general, però la meitat pels avis i els nens. Ah, bé, llavors com ja som avis, doncs pagarem menys. Amb el títol Per un grapat de còmics, per un punyado de TVOs, trobareu més de 100 originals de pàgines, il·lustracions i cobertes d'aquells dibuixos en acció... que vam compartir de nens i joves. També hi podeu anar amb els vostres nets i netes. Hi ha diferents espais on els més petits de casa poden passar una bona estona entretinguts dibuixant i fent treballs manuals amb els monitors dels tallers de còmics. Ai, molt especialment... als qui sou aficionats a la història dels còmics de superherois en aquest país, hi haurà la presentació d'un llibre, Los chicos que col·leccionaven TVOs, d'Hélio Mira i Julián Clemente, que serà presentat, ja ho veureu allà en les cartelleres, i en el nostre estant de l'Associació d'Autors de Còmics també rebreu informació. Molt bé. Recordeu el lloc. Palau número 8 de la Fira de Montjuïc, situat a l'Avinguda de Maria Cristina, ben a prop, de la plaça d'Espanya. Horari de les 10 del matí fins a les 8 del vespre. L'entrada, com ja us hem dit, és de 7 euros. Però els avis i els nens, només que pagareu la meitat. Pagarem la meitat. I tots els professionals, alumnes d'escoles Hosso, deixebles, estudiants de Belles Arts, aquests, passeu per identificar-vos abans i teniu l'entrada gratuita. Ah, molt bé. I pels... Pels amants del cinema. Ara ja passem del còmic al cinema, perquè ens vam trobar la setmana passada al Cine Baix de Sant Feliu, tancat per vacances de Setmana Santa. Ben fet que fan, no? No, però és que em fa l'efecte que si van tancar és perquè pensaven que tothom era fora. A l'estiu també tanquen, però cal dir que ja torna a estar obert des de fa 8 dies i amb una programació molt atractiva. Entre d'altres, tenen en cartell la pel·lícula The Master, de Paul Thomas Anderson. Un relat extraordinari amb Joaquín Fènix i Philip Seymour Hoffman, de protagonistes, que no deixa indiferent a ningú. Es tracta d'un retrat sorprenent de persones a la deriva en temps de crisi. És a l'època posterior a la Segona Guerra Mundial, amb tota una sèrie de vincles que uneixen les persones per tal de refer les seves vides. Malauradament, en ple segle XXI, i a causa de la crisi que patim Pràcticament a mig món o al món sencer, el tema torna a ser de plena vigència. Sí, sí, desgraciadament així és. Bé, i si el que voleu és passar una bona estona gaudint del bo i millor que es pot veure passejant per Montjuïc, tant el Museu Nacional d'Art de Catalunya com Caixa Fòrum i la Fundació Miró ens ofereixen noves propostes d'allò més atractives. Què pensar? Què desitjar? Què fer? És el títol que ens ofereix la Fundació La Caixa per endinsar-nos en el coneixement de l'art contemporani. Tot dins el marc agradable de l'edifici que va ser Can Casa Ramona amb els seus terrats magnífiques vistes i un bon restaurant a molt bon preu. I això també tens tota la raó. Si el cos us demana pujar fins al castell de Montjuïc, us trobareu una impactant mostra de fotografies de bombardeixos a la població civil de pobles gairebé arrasats fa 75 anys en plena guerra civil. Benassal, Villar de Canes, Ares i Albucàcer, quatre pobles de l'Alma Estrat que van ser víctimes d'aquella horrorosa desfeta. que completa l'exposició de molts altres pobles de Catalunya i d'altres llocs de l'estat espanyol que van patir també aquest desastre. I, com que la vida està feta d'alegries i tristeses, tenim també un record per persones molt conegudes que ens han deixat darrerament. Del món de l'esport, el ciclista Miquel Poblet. Del món de la faràndula, la gran artista Maria Antonia Abad Fernández, molt més coneguda com Sara Montiel, l'actriu Mariví Bilbao i el director de cinema José Juan Vigas Luna, i del món de l'espiritualitat i el disseny, el monjo de Montserrat Oriol Maria Diví, dibuixant, gravador i creador de centenars d'exlibris. Que els feia preciosos. Amb el pare Oriol Diví, Deixa d'exlibrisme... Degà, això és el meu... No, no, amb el pare Oriol Diví, degà de l'exlibrisme. Degà, sí, perquè, clar, era el més... El més veterà de tots. Sí, sí. Deixa l'exlibrisme català que desapareix tota una època de gravats sobre fusta. Ell i la seva obra tenen la nostra admiració... i la de tots els gravadors i dissenyadors del nostre país. Jo, afortunadament, tinc un fet per ell que és una preciositat. Veus que bé. A més, el devies conèixer amb ell personalment. Sí, i tant. A més, la família es despluga. I ell també es despluga. De la família ja em fa l'efecte que queden pocs germans. No sé si queden un o dos. Això és curiós, perquè aquests senyors, de les poques persones que queden avui encara, en deuen quedar més, però... que feien gravats al boix. La fusta de boix és tan dura que damunt de l'aigua s'enfonsa. I aleshores es necessita una paciència i un saber fer per gravar d'això. Ell la tenia. A més a més, era tan bona persona. Era una persona tan dolça que realment, amb aquesta paciència que tu dius, podia fer el que feia. Doncs em penso que d'aquí uns mesos, ja estarem a la White per dir-vos-ho, hi haurà una exposició de la seva obra i es commemorarà, em penso, el 35. que la 35a mostra Barcelona d'exlibris i aleshores estarà representada la seva obra i un homenatge a la seva obra i a la seva persona perquè es destaca molt d'ell sobretot en els ambients de dissenyadors i de grafistes el seu treball artístic però com a persona es veu que era d'una fundària espiritual i d'una humanitat extraordinària Bé, posem una mica de música Fins demà! I com us comentàvem fa un moment, al cinema, en quart minvant. Vigas Luna mor en plena preparació del seu últim projecte, Segon Origen. Això ho traiem dels titulars del suplement o les pàgines de cultura del diumenge 17 de La Vanguardia. L'èxit per Vigas Luna era llevar-se al matí, mirar-se a la cara i no sentir vergonya, ni fàstic, sortir al carrer en pau i anar de la seva vida als seus assumptes. És allò que deia Machado en sus poemes, no? Sí, sí. De mi vida al corazón de mis assumptes. Sense odi ni ressentiment, i si pot ser, sense atabalament. Això era l'èxit. En aquest sentit, Vigas Luna ha estat un triomfador. El mateix deia els amics i familiars més pròxims poc abans de morir, divendres passat, a la tarda, a la casa de Riera de Gaià, a Tarragona, envoltat de les tres filles i de la dona Cèlia. Vull que la gent sàpiga que he gaudit de la vida. Aquí queda dit, digues. Era el principi del gran reportatge que, com us hem citat, a doble pàgina signava Salvador Llopart al diari La Vanguardia de diumenge passat. De la seva gran producció cinematogràfica, 20 títols entre curs i llargmetratges, podem destacar Bilbao, Lola, La Cidades de Lulú, Jamón Jamón, La Teta i la Luna, La Camarera del Titànic, Jo soy la Juani i més. i més i més perquè també hi ha Canitxe, que va causar un bon impacte en el seu moment, preparava en l'actualitat la realització de Segon Origen, basat en la novel·la de Manuel de Pedrolo, Mécano Escrit del Segon Origen. Bé, descansi en pau. Aquest gran realitzador, director i guionista del cinema... que ha mort als 67 anys, una edat molt jove, perquè avui dia tothom viu molt. I ell estava en plena producció. El que passa és que tenia una malaltia que, mica en mica, l'anant avutant. Malauradament, jo crec que s'exagera això que avui tothom viu molt, perquè jo, serà que hauré tingut mala sort, però entre els meus col·legues, amics i coneguts, inclús familiars... Tinc moltíssimes persones que... S'han anat joves. Que s'han anat joves i que no han arribat... No, jo els joves que s'han anat de casa ha sigut per accident. O sigui, per malaltia, tots s'han passat dels 89 en amunt. Ah, bé, però, sigui malaltia o sigui accident, el fotut és que s'han mort. Però és que no som eterns. No, no, no. Venim al món per viure, o sigui, naixem, vivim, I morim. I a darrere nostra ve una altra generació que també neix, viu i se'n va. Amb això estic d'acord. Però em sembla una veritable putada que hi hagi persones estimades que se t'hagin de morir els 20 anys o els 30 o els 40. Aquí no estic d'acord, perquè això no és llei de vida. Això no és llei de vida. Això és una marranada que et fa la vida. No és llei de vida. Què hi farem? No podem fer res més? A la nostra mà no està a evitar-ho. Ho hem d'assumir. The fundamental things apply As time goes by And when two lovers rule They still say I love you On that you can rely Aquesta noia també va morir molt jove i això que cantava com una beesa. Certament, sí. Billie Holiday. I cantava al correr del tiempo. O sigui que, escolta'm, potser era com una premonició. Estem tenint un any molt desgraciat, em deies abans, pel que fa a la pèrdua de figures importantíssimes tant del cinema com del teatre, com dels còmics també. com del món de l'espiritualitat, o sigui que un bé de Déu de gent coneguda entre la no tan coneguda del nostre país... I de fora del país. I de fora del país, sí, que se n'han anat. Sí, perquè també abans d'ahir, la molt coneguda i admirada per uns i no tant per uns altres, Margaret Thatcher, va deixar aquest món. També va deixar aquest món, 87 anys. Bé, ara farem una mica d'explicació, ja que el passat dilluns, al matí, ens va deixar una dona, que ja hem parlat abans d'ella... però que podríem dir que va ser una icona del cinema dels anys 50, 60 i fins i tot dels 70. Sara Montiel, Sarita Montiel, o Saritíssima, que de tots se'n anomenava. Sí, sí, la primera actriu espanyola que va fer carrera a Hollywood, no? Sí, sí. De ben jove la vam poder veure a pel·lícules com La cura de amor, protagonitzada per obra de Bautista, o El viu dos rius. De la seva aventura americana destaquem Vera Cruz, dirigida pel qui va acabar sent el seu marit, Antoni Mann, i compartint cartell ni més ni menys que amb Gary Cooper i Bart Lancaster. Però ja de retorn a Espanya es va iniciar el seu èxit mundial amb l'último cuplé, seguit d'altres títols com La Violetera, Pecado de amor i molts més, on sempre va quedar palès a la seva gran bellesa i la forma que tenia d'interpretar tota mena de cançons, amb un estil propi que li va donar fama i diners. També ha estat l'estrella de molts espectacles musicals que han omplert els locals de gom a gom. Recordo d'espectacles el que va fer amb Núria Feliu i Juan Monleón, que va omplir el Victòria cada dia. I a més, fixa quin contrast, no? De tres personalitats tan diferents. Sí, però es van ajustar moltíssim. Era preciós, era preciós l'espectacle. I tant. Rebin, doncs, tant Vigas Luna com Sara Montiel els nostres més respectuosos homenatges i agraïments per les moltes i moltes bones hores de gaudi que ens han fet passar amb la seva labor artística. Bé, doncs, posem música. En donde estás, amor? En donde estás, amor? que ya no sé qué hacer sin ti este dolor me mata y me tiene sin vivir en donde estás amor no ves que ya no puedo más y hasta el reloj retrasa i m'hi oculta la veritat. Bé, en d'on estàs, amor? Déu sap on és l'amor, a tot arreu i enlloc. Mira, depèn com te'l prenguis. Va i bé, perquè l'amor i el desamor van sempre units, pujant i baixant, no? No és una cosa massa estàpla. Sí, allò de por la vida, hi ha estones que sí, hi ha estones que no, depèn. Bé, tenim encara fresqueta, acabat de sortir de capses, El guia part de Collserola corresponent a aquest mes d'abril. O sigui que encara veus, gairebé està mulladet. Fa olor de tinta d'empremta i aquesta olor a mi m'encanta. Aquesta olor d'aigua ras, maquíssima. A mi també. Bé, avui ho destacaré molt perquè parlar amb un reportatge molt complet de la font de Can Marlès. Aquest mes d'abril... Anirem d'excursió a un dels municipis possiblement més desconeguts de Collserola, Sant Just d'Esvern. Per nosaltres no. Per nosaltres no. Clar, per tothom que el llegeixi fora de Sant Just, naturalment que sí. Això segons l'autor que signa Dani Álvarez. O sigui, el Dani Álvarez no deu ser de Sant Just, o hi deu venir poc. Nosaltres el coneixem una miqueta més. Bé, després d'uns passats mesos de pluja, vell i boniques nevades, anirem a Sant Just a descobrir la seva característica ball, la Vall de Sant Just. Visitarem la Masia Restaurant de Can Marlès, on avui dia hi trobem el club de tenis Sant Gervasi, que data de 1917. Podem aprofitar i fer-hi unes partides en les seves pistes o introduir-nos en aquest esport i després refrescar-nos a la font de Can Marlès. Vinga, anem-hi. Anem-hi. La Vall de Sant Just. Sant Just es verd, des de fa segles, s'ha caracteritzat, entre d'altres coses, per la gran quantitat de mines, entre les que hi podeu comptar més de 30. Amb la recuperació d'un tram de la Riera de Sant Just i la construcció d'un túnel de vestiment d'aigua potable cap a Barcelona, fa veure la importància que l'aigua té al municipi. Dins del parc natural de la serra de Collserola, representa el 5% total del parc, unes 437 hectàrees, i sense cap mena de dubte a Sant Just trobem fonts naturals, moltes d'elles amagades a la boscúria del bosc o envoltades d'alsines i roures d'antics camps de conreu, abans treballats i on encara podem veure antigues oliveres, figueres, ametllers o el famós garrofer, molt abundant en temps passats, Sí que és cert, en el camí de Sant Just a Collserola, abans que fessin la Mallola encara hi havia molts garrofers. Molts, moltíssims. Diferents camins, com curiosament els dels enmallers, ens endinsaran per la bonica vall. Encara podem veure un ramat d'ovelles pasturant i com a curiositat direm que a Sant Just i en aquesta vall és on es troba la màxima densitat de tuixons de tota la serra. I el ramat d'orelles el podeu veure cada dia si veniu amb el just metro des de la zona universitària fins a Sant Just, en aquesta rambla que és tot de verd, molts dies hi ha el ramat d'ovelles pasturant. Però avui anem a conèixer una font en mina, pou i bassa, esplèndidament recuperada pel parc de Collserola, la Diputació de Barcelona, l'Ajuntament de Sant Just i l'àrea metropolitana de Barcelona feta l'any 2010. Una recuperació encomiable. La font de Can Marlès. La riera de Sant Just, o riera Païssa, de 6,4 a 8 quilòmetres de llarg, és el curs d'aigua més important del municipi i és un dels seus afluents, en un d'ells, el torrent de Can Cullàs, trobarem la font. Situada sota un turó de 417 metres d'altura hi ha la font de Can Marlès, popularment anomenada de la xima. Es troba situada al fons d'un petit pla on hi ha una bassa safareig que acumula l'aigua. Al costat hi ha un pou rematat per una esbelta torre cilíndrica feta de maons. A mà dreta, sota el nivell de terra, surt el tub de ser per on vés a l'aigua a una pica quasi rodona, feta també de maons molt bonica, on podem refrescar-nos o tastar-la. El funcionament de la font és molt curiós i ho explica molt bé en un plafó de xapa situat al costat i en el qual expliquem. La mina situada a dalt i amagada pels esbercers i canyes s'endinsa en el fundal i condueix l'aigua al pou des d'on surt una galeria més petita tancada a la sortida amb una porta metàl·lica. L'aigua va fins a una arqueta de distribució que subministra l'aigua a la font. Aquesta desguassa la riera i l'accedent va en una canonada soterrada a la bassa d'uns 100 metres cúbics, abans plena de canyissà i ara ben neta i tapada per unes làmines de fusta d'un metre i mig de profunditat. El pou és una construcció de dos metres de diàmetre i 7 metres de profunditat, amb una torre cilíndrica d'uns 700... No, d'uns 7 metres i mig d'alçada. 7 metres i mig d'alçada. Al seu coronament hi havia un molí de vent per bombejar l'aigua, on actualment hi ha una placa fotovoltaica per donar energia a la bomba submergida mitjançant un convertidor i controlada per una sonda que transporta l'aigua a la bassa i desguassa per sobreixement a la Riera. Com arribar? Tot i que es pot arribar des de Sant Just, per la N340 o la A2, la millor manera és agafar la ronda de dalt sortida 7 i després agafar la carretera de Vallvidrera-Molins de Rei, quilòmetre 9 i mig, fins al coll de Can Cullàs, aparcament Madreta, on hi ha a mà esquerra un camí asfaltat amb senyals que davalla uns 1.220 metres. El podem fer a peu o en cotxe, fins a la masia de Can Marlès Club de Tenis, on també hi ha aparcament. Un caminet de terra amb esquerra ens durà a la preciosa font sortosament molt ben restaurada. Felicitats a tothom que ho ha fet possible. I recordeu que, com diu la dita, en abril, aguas mil, porteu paraigües per si de cas. I tant, jo jo vull fer. Con este tango que es burlón y compadrito se atuó dos alas en la emoción de mi suburbio. Con este tango nació el tango y como un grito salió del sordido parrial buscando el cielo. O un jur extraño de un amor hecho cada día que abrió camino sin más leer que su esperada. Esclada de rabia, de dolor, de fe, de ausencia, chorando en la inocencia de un ritmo juguetón. Por tu milagro de... Erika Vidal, la padrina, la decimó tercera festa torneig, Joan Petit, nens, en càncer a Sant Just. Les entitats, especialment les esportives, diferents col·lectius associats, les botigues i les empreses i persones a títol individual, estan responent positivament a la crida del Hockey Club de Sant Jús per participar activament en l'organització de la tretzena festa torneig Joan Petit Nens amb Càncer, que es farà a Sant Just d'Esvern el dissabte, dia 25 de maig. El dilluns, 22 d'abril, a les 18.30 hores, dos quarts de set de la tarda, es fa la presentació al complex esportiu municipal La Bonaigua i fins al dia del torneig s'estan preparant tot un seguit d'activitats que tenen per objectiu recollir fons per a la Fundació Amics Joan Petit Nens amb Càncer i contribuir a difondre aspectes que envolten aquesta malaltia. Cada edició que s'ha fet en d'altres municipis catalans té un padrí, i a Sant Just d'Esvern ha acceptat ser-ho el veí i reconegut esportista del Futbol Club Barcelona, Eric Abidal. La tarda del dia 22, al municipi de la Seu d'Urgell, on es va fer l'any passat, donarà el relleu del torneig a Sant Just d'Esvern. L'acte el presentarà el també veí i periodista esportiu Lluís Canut i comptarà amb la participació del primer equip de hockey del Futbol Club Barcelona. Èrica Vidal signarà samarretes i s'iniciarà una subhasta per recollir fons per la Fundació. Vam posar música. Bona nit Empadronar-se el municipi on es resideix és obligatori i necessari per fer ús dels serveis públics. una informació del nostre butlletí municipal. Aquesta reforma de l'administració local posa en evidència la necessitat d'empadronar-se al municipi on es resideix, perquè en el cas que arribi a aprovar-se, suposarà la supressió de la majoria de serveis que actualment presten els ajuntaments, especialment en aquells que tenen menys de 20.000 habitants, com és el cas de Sant Just d'Esvern. La proposta recull que els municipis de menys de 20.000 habitants Només prestaran els serveis d'enllumenat públic, cementiri, recollida de residus, neteja viària, abastament domiciliari d'alga igua potable, clavegaram, accés als nuclis de població, pavimentació de les vies públiques, parts públics, biblioteca, mercat i tractament de residus. És per això que l'empadronament és tan necessari. Les transferències de l'Estat a l'Ajuntament i les subvencions d'administracions supramunicipals també tenen en compte el número de persones residents empadronades. Les persones que han d'empadronar-se per primera vegada han de fer-ho personalment a l'Oficina d'Atenció Ciutadana de la Casa de la Vila de dilluns a divendres de 9 a 14 hores i de 16 a 19 hores, excepte els divendres per la tarda. Recordeu, doncs, que si aneu en divendres, només és fins a les dues del matí o de la tarda. Cal aportar la còpia simple de l'escriptura de compra-venda o contracte de rendament, o bé, algun rebut de subministrament de serveis, com el de l'aigua, la llum o el de telefonia, per comprovar la residència, el document nacional d'identitat original i, si hi ha menors, el llibre de família. L'empadronament és instantàni. Bé, puse música. Bé, hem rebut el bolletí del parc natural de la serra de Collserola, de primavera. És Collserola, parc natural i molt més. Pel seu fàcil accés i els serveis complementaris que ofereixen les àrees de lleure es converteixen en punts de referència del parc i punts de partida idonis per realitzar activitats. L'actuació... ha realitzat a iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona i la portada a terme l'empresa Vimsa, amb l'assessorament i la supervisió dels serveis tècnics del Consorci. El projecte del Passeig de les Aigües, iniciat l'any 2003, inclou la prolongació i l'arranjament de trams inexistents, així com l'obertura de nous camins. L'objectiu és aconseguir un passeig mirador d'uns 21 quilòmetres de longitud molt horitzontal i, per tant, sense gaire desnivell que travessi la ciutat de Barcelona des de l'est a l'oest. Amb la finalització d'aquestes obres, el passeig ja disposa de 16 quilòmetres i mig operatius, restaran 4 quilòmetres i mig pendents d'executar, 3 quilòmetres a la zona de la carretera de la Rebassada i un i mig a la de Torre Baró. I una cosa molt important, perquè precisament a Collserola, al parc, Hi ha vianants, o sigui, persones que van a caminar, hi ha ciclistes, que també gaudeixen del seu esport, a vegades motos, i llavors hi ha normes per circular amb bicicleta pel parc. Com que ho hem de compartir, val la pena respectar les normes. I tant que sí. Perquè la velocitat màxima per anar amb bici és de 20 km h. Circuleu pels itineraris senyalitzats. Les curses i les competicions estan prohibides. En colla, circuleu en fila índia. Res d'anar de 4 en 4 ni 3 en 3, encara que sembla que ho ha dit el codi. Vosaltres en fila índia. Malauradament, això els ciclistes moltes vegades no ho compleixen, perquè fins i tot pel carrer i per la carretera van xerrant 3 o 4 de junts. O a vegades passen per la vorera dels carrers, també. I és un perill terrible per ell i per els altres. Per tant, no circuleu pels corriols. Cediu el pas als vianants. Sí, sobretot l'altre dia el meu marit va ser testimoni, un pobre senyor anava passejant tranquil·lament i un ciclista baixava per un pendent molt fort i no va poder frenar i ell va anar ciclista i senyor per terra. i xixones, i tot el que vulguis a sobre. A mi, aquí, al mateix carrer de la Creu, em porto cada sobressal i cada surt terrible. Quan tomes la cantonada de baix, has de treure el nas, perquè et baixen corrents ciclistes, patinadors, i algunes vegades fins i tot motos, que com que veuen que hi ha molts cotxes callats un davant de l'altre, o hi ha el camió de les escombraries, baixen en moto per la seda. I aquí no hi ha ningú que els pari, o sigui, has d'anar amb una precaució tremenda. Molt bé, i en aquest especial de primavera, els recomanem El gran casino de la rebessada, història d'un somni burguès. Divendres 12 d'abril, de 19 hores, a dos quarts de nou, a Can Coll. Doncs anirem a veure aquest somni burguès, no? Presentació i visita guiada a l'exposició que narra el com i el per què de la transformació de Collserola per la construcció d'un complex hoteler i lúdic. Això serà a càrrec de Pere Fàbregas i Carlota Jiménez, Comissaris de l'exposició. Recordeu, el proper 12 d'abril serà des de les 19 hores a dos quarts de nou del vespre, a Can Coll. Fins demà! Sí, sí, un repàs a algunes exposicions que hem vist, ja que estem en ple saló del còmic, a la sala Fabra, davant mateix de l'estació del metro de Fabra i Puig, hi ha una mostra de 10 anys de historietes del dibuixant Alfons López, que és una autèntica meravella perquè trobareu la versió moderna i actual de la família Ulisses, entre moltes altres coses. Magnífic! Jo tinc enquadernada tota la família Ulisses, antiga, o sigui que, mira, serà qüestió d'anar a veure la moderna, i farem un repasset, la nostra amiga, la Sala Parés, que com sempre té aquelles exposicions tant en l'espai 1, que és la planta baixa, com l'espai 2, que és a dalt, que són quatre escaletes que pot ser anar perfectament. Doncs explica, explica, que aquestes jo no les he vist encara. No les has vist encara, però són fantàstiques. Josep Segur, Barcelona, i estarà fins al 30 d'abril al espai 2. Aquí has de pujar les escales. I Miguel Macalla, És també fins al 30 d'abril a l'Espai 1. Tu, que t'agrada tant la figura humana, ja pots qualificar aquests quadres que són fabulosos. Sí, aquestes encara no l'he vist, però sí que he vist moltes obres de Miguel Macalla i realment retratta i dibuixa amb un impressionisme o postimpressionisme preciós, fantàstic. I, en canvi, Josep Segur és un hiperrealisme. Hiperrealista extraordinari. Hiperrealista total, amb més llums i ombres que una fotografia. Sí, sí. A més, uns colors tan atragents i tan reals Sembla realment una fotografia. Bé, doncs, i ara passarem a fer un repàs a l'obra d'aquella amiga nostra que ens agrada tant de comunicar. És la doctora Pilar Sant Pau, que escriu a la Vall de Vers i diu «Pa amb tomàquet, un dels millors invents de la gastronomia». Tu fixa't que fins i tot a Madrid ara recomanen alguns intel·lectuals. El pan i tomate. Sí, pa amb tomaca, diuen ells. Pa amb tomaca. Pa amb tomaca. Sí, però el meu marit ja es va trobar que sí, sí, li van portar el pa, un panet molt tendre, molt bo, i un tomàquet al costat, i apanya-te-les com pugues. Clar, però això era bastant abans, eh, per això. Sí, ja fa un temps. Ara ja et pregunten com el vol, si a la castellana o a la catalana, depèn dels llocs on vas. Sí, no, i al nord, els restaurants del nord també fan pan de tomàquet normal i correcte. A més, és molt habitual a Madrid, que molts restaurants ho fan, que un dia fan menjar català, l'altre dia fan menjar extrameny, l'altre dia fan menjar gallec, i ho fan de la forma típica que es cuina a cada lloc. El respecte de cada lloc. Doncs, diu la doctora Senpau, sempre feia drecera passant per aquell carrer estret i brut, camí de casa. Mai s'havia entretingut a mirar i passava com el que troba un racó ple d'escombraries i el travessa sense respirar. Una d'aquelles tardes va començar a ploure. Desma va mirar cap al cel buscant el culpable d'aquella contrarietat o d'altres en uig que se'ns enreden en l'ànima sense que ens adonem. Va pujar-se instintivament al coll de l'americana i va seguir carrer avall mentre la insistent pluja sobre la cara li començava a provocar unes llàgrimes de perdedor. De sobte va deixar de sentir la pluja damunt d'ell i sorprès com qui rep un ram de flors sense targeta va mirar cap al cel i com un arc de Sant Martí creuant de costat a costat del carrer uns estenedors plens de roba negra Tapats amb un plàstic, li feien un petit aixopluc. L'endemà va tornar a passar-hi. Semblava que el carrer comencés a formar part de la seva vida. Va mirar els estenedors amb la tendresa de qui recorda una escena agradable de la infància. I, de nou, allí estaven, plens de roba negra. Algú que està de dol va pensar. A mesura que anaven passant els dies, ell anava reconeixent la faldilla, la brusa, les mitges, les calces... i els sostenidors al segon pis. A poc a poc va anar teixint en la seva ment un cos a mida d'aquella roba i de les seves necessitats afectives. A poc a poc es va enamorar d'ella. Aquell carrer es va convertir en el passadiix de la felicitat. Cada tarda esperava impacient l'hora de travessar-lo. Fins que un matí d'abril es va decidir. Va comprar un pomp de flors disposat a pujar al segon pis. Quan estava a punt d'arribar a la porta, va començar a ploure i alçant els ulls al cel, sabent que la pregària serà escoltada, va mirar de nou els estenedors. I mentre la pluja que li queia sobre la cara es barrejava entre les llàgrimes, va veure penjat un vestit de color vermell que, al costat d'uns pantalons més grans, es mullava sense cap plàstic que preservés res. I si algun gest de la cuina simbolitza el punt que donem a les coses perquè tinguin vida, aquest és, sens dubte, l'afegir un vernís de tomàquet al pa. Aquest gest és un dels millors invents de la gastronomia de casa, el pa amb tomàquet i el que cadascú tria per travessar el seu carrer. Ingredients. Pa Tomàquet, oli i sal. Qui vulgui posar-li sal. I a qui li convé menjar-se unes llesques de pa amb tomàquet? A tots els nens i nenes que no els agradin gaire les verdures, ja que a causa de la gran necessitat que té l'organisme de menjar diàriament aliments que continguin vitamina C, el fet d'afegir molt tomàquet al pa ens permetrà introduir aquesta vitamina en la seva dieta. A tots els que pateixen de pròstata, ja que el tomàquet, untat, i oliat. És una de les millors maneres d'aprofitar el licopè, que compta per a la prevenció de càncer de pròstata. A tots els que tenen alteracions de la mucosa en qualsevol tram de l'aparell digestiu. Per acabar, recordar que per a tots aquells que pateixen d'osteoporosi, una de les millors maneres d'incorporar calci serà afegir-hi formatge o pernil per als que necessitin millorar l'ànim. Qualsevol nit Pot sortir el sol, canta Jaume Sisa. I tant. Qualsevol nit podem trobar un eixopluc per les llàgrimes en algun estenedor. I tant. I tant. Com que ahir va fer uns quants anys que va néixer Joseph-François Baudelaire, un 9 d'abril de 1821, el recordem avui llegint algun dels seus poemes, L'home i el mar. Home que ets lliure, sempre t'agradarà el mar. El mar té és un mirall i l'ànima et contemples en infinit desplegament dels seus reflets. El teu esperit no és un abisme menys cruel. T'agrada submergir-te al si d'aquesta imatge de tu mateix, l'abraces amb braços i mirada, i el teu cor es distreu del propi remoreig en sentir aquesta queixa indomable i salvatge. Sou l'un i l'altre tenebrosos, discrets. Ningú no ha penetrat, home, als fons dels teus abismes, Ningú no et coneix, mar, les riquesces més fondes en quant de zel guardeu vostres secrets. I malgrat tot, fa segles innombrables que us baralleu sense treba ni cap remordiment. Així estimeu tots dos la mort i el carnelatge, eterns lluitadors, germans molt implacables. També de volader, l'enemic. La meva joventut va ser només una tempesta fosca travessada d'aquí i allà per lluminosos sols. La pluja i la tronada van fer-hi tal destrosa que el meu jardí és desert de fruits assaonats. Vegeu com m'ha arribat una tardor d'idees i em cal utilitzar la pala i el rasclet per esplanar de nou les terres inundades on l'aigua hi ha fet sols tan grans com un fossà. Qui sap si les flors noves que somio veuran en aquest sol rentat com una platja el místic aliment que els donarà puxant-se. Dolor, dolor, devora el temps la vida i l'enemic obscur que ens consumeix el cor, creix i es fa fort amb la sang que s'hi escampa. Bé, doncs hem arribat a la fi d'aquest programa nostre de 60 i més. Doncs moltes gràcies a tots per haver-nos escoltat i que gaudiu d'aquesta primavera que també avança imparable. I tant, moltes gràcies a en Marc Pere Arnau que ens ha posat la música, que ens ha controlat el temps i que ha controlat tots els termes de cosa de tipus tècnic, que ja és ben difícil. Sí, perquè l'ordinador avui es porta una mica més bé. Ja fa dies que es porta bé. O sigui, doncs moltes gràcies a tots i a reveure. A reveure. Recordeu que dissabte, si voleu, podeu tornar a escoltar aquest programa que us hem ofert avui. Bé, fins a la propera. Adéu-siau. Fins demà!