Efemèrides, cultura i memòria del Baix Llobregat

Ràdio Tosfer Durant 8.1 Ràdio Tosfer Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. informatiucomarcal.com Tens més de 140 punts de servei arreu de Catalunya. Saber català té molts avantatges, tant en el món professional com en les relacions socials. Informa't en el web cpnl.cat. A Sant Jus, servei local de català. Ens trobareu a les escoles Carrer Montserrat, número 2. Ara escoltes ràdio d'Esfern, sintonitzes ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Lluís 98.1. 60 i més. Avui, les efemèrides ens porten fins al 21 de gener de l'any 1506, quan el papa Juli II va crear la Guàrdia Suïssa per protegir-se dels Bòrgia i d'altres membres del clergat poc de fiar, més experts en generar tota mena d'intrigues que no pas en fomentar l'amor i la pau. És que la germana Maria Teresa de Calcuta encara no hi era aleshores. Ai, poc. Ja els hi faltava. Ja li van fer la Cusquís també, la pobra, ja. Però recordem que els Bòrgia van passar i la Guàrdia Suïssa segueix en plena forma. Actualment està formada per Cent Afectius, 4 oficials, 23 sons oficials i caporals, 70 alabarders, 2 tamboriners i un capellà. Tan distrets, no? I són guapíssims tots. Clar, estan ben triats. I joves i ben apanyadets. Clar que sí, i el seu entrenament inclou l'espasa i l'alabarda, però també el maneig d'armes modernes com el fusell de salt. Molt bé. O sigui que quan els veieu amb aquests uniformes tan vistosos... Penseu que no hi són només per fer bonic, sinó per vetllar nit i dia per la seguretat del disbe de Roma. Estan entrenats en diverses tècniques de combat que dissimulen ataviats amb vestimentes renaixentistes. Dissenyada per l'autor de la capella Sixtina, el gran Miquel Àngel, actualitzada a principis del segle XX per Gilles Repuant. Però tothom els troba tan guapos que vinga a fer-los i fotografies, no? Sí, sí, és una cosa, més que res, perquè és una cosa especial, peculiar. Home, perquè té molt d'encant que en ple segle XXI trobem uns uniformes. Sí, sí, però nosaltres vam intentar entrar per una porta per estalviar-nos una grandíssima cuga que hi havia i, escolta, em va posar l'alabar de davant, eh? No us va deixar. Jo pensava que ens la clavava i tot. Molt bé, molt bé. Doncs també tal dia com avui, seguim amb les efemèrides, però de l'any 1793 ens porten cap a França, quan l'Assemblea Constituent proclama la igualtat de tots els ciutadans davant la llei. Només tres anys després, el cap del rei Lluís XI, que hi ha tallat en rodó per la guillotina. Perquè ho diria la llei, clar, la llei es fa... Un altre 21 de gener. Les Corts de Cádiz creaven el Consell d'Estat, mentre al mateix dia de l'any 1893 els Estats Units l'encertaven de ple posant al mercat una beguda refrescant anomenada Coca-Cola. Cola. Sí, que avui és l'aniversari de la Coca-Cola. Una mica belleta és, no? Sí, i avui podem prendre un cubata a la salut del fundador de la Coca-Cola. Sense cubata, Coca-Cola sola. Ah, val, val. I a més a més, descafeïnada, que si no, mira, es posa molt nerviosos. Sí, un puntet de ginebra va bé per això. No! Pels joves, va, pels joves. I els joves menys, que se'ls fa malbé el fetge. Vinga, doncs, res, Coca-Cola tal com raja, Coca-Cola a l'all, va. I el cinema sonor arribava al món un 21 de gener de l'any 1927, deixant a l'atur un veradeu d'artistes que es movien amb certa soltura davant les càmeres, però que no tenien facilitat per parlar. Veu esplèndida, que s'hi tenien els actors, Francisco Raval i Toni Leblanc, entre d'altres, que ara fa 60 anys rodaven la pel·lícula Històries de la Ràdio, que no fa temps la van passar per la 2. Sí, la setmana passada. La setmana passada, per la 2 de Televisió Espanyola. Un dia ben esplèndid per a la literatura va ser aquell 21 de gener de 1980, quan a Espanya se'ls otorga el Premi Cervantes als escriptors Jorge Luis Borges i Gerardo Diego. Benvinguts, oients desvernians! Ens trobem a la sintonia de Ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada fent el programa 60 i més. Pensem en la gent gran i també en els joves que ens escolteu sovint i que molts ja hem vist que ens seguiu per Facebook. Els que vulgueu parlar amb nosaltres ho podeu fer, ja ho sabeu, ho diem sempre, però us agrada més la xarxa que trucar per telèfon. Clar, els hi és més còmode. Però què hi farem? Aquí estem, el 93-372-3661, des d'ara i fins a les 9 del vespre. Bé, doncs, després d'aquesta llarga presentació, sisplau, posa'ns una mica de música. Música Bona nit. Passen set minuts de les vuit del vespre. Aprofitem per felicitar a totes i a tots els qui celebreu avui el vostre sant o aniversari. Avui, festivitat de Sant Eulogi i Santa Inès, demà Santa Laura, divendres Sant Nil de Fons i dissabte dia 24, que sortim en segona audició, Sant Francesc de Sales. De nou, una servidora, la Ivana Algarra, junt amb els meus companys, Carles Hernández Rius i Pere Oliver, ens disposem a compartir aquesta estona de ràdio. Avui, dia 21 de gener de l'any 2015. Per tant, són 21 dies els que portem d'any nou i encara ens queden molts. 344 per finalitzar l'any. Fa dies que no cercavem el significat dels noms. Doncs mira, avui hi tornem i el sant que celebrem avui, eulogi, ve del grec i significa que parla bé. O sigui que tenia facilitat de paraula i es feia entendre. Com del grec ve també el nom Agnès, que significa puresa. Fa referència a una nena romana de 13 anys que va ser tirada a les flames perquè no s'havia alliurat el perfecte de Roma. Això sí, era temps de miracles i el foc no li va fer res. Com hem dit, demà és Santa Laura, nom que vol dir llorer, corona del triomf. Era el premi que rebien a l'antiga Roma els guerrers vencedors de les batalles. I ja que parlem de batalles, ens ve bé per dir que el nom d'Ildefons, d'origen germànic, significa estar preparat pel combat. Menció a part, Marell Francesc de Sales, que celebrem dissabte vinent, patró dels escriptors i periodistes, i sobretot de la família salesiana fundada per Sant Joan Bosco. Francesc va néixer al castell de Sales, a Saboia, l'any 1567, en el sí d'una família noble. Ja de nen, volia ser sacerdot i va entrar al seminari quan només tenia 13 anys. Diuen que era de caràcter molt alegre i ens va deixar un llibre ple de reflexions sàvies i optimistes titulat Controvèrsies. Per cert, que un dels temples salesians més coneguts al nostre país és el del Sagrat Cor del Tibidabo. un dels més importants d'estil neogòtic, obra de l'arquitecte Enric Saint-Nier gràcies al mecenatge de Dorotea de Chopitea i per iniciativa de Giovanni Bosco, seguint la línia del Sacro Cuore di Gesù a Roma i el famós Sacré-Cœur de París al cim de Montmartre. Seguint la línia cel·lesiana, volem dir, no arquitectònica, perquè neogòtic és el del Tibidabo, però el de París és més aviat bizantí, d'estil arquitectònic. Sí, sí, té la cúpula molt més pronunciada i té un munt d'escales per pujar... Ah, però això va bé, no? A la gent que ens agrada fer esport. Sí, sí, sí, sobretot a mi em va molt i molt bé. Però després tens un funicular que et baixa de Montmartre. Sí, sí, però ja no té gràcia. Ah, no, no, ja no val, no? Ai, com a efemèri de curiosa, ara fa un any que es va implantar el sistema de la xarxa express ortogonal del transport públic de Barcelona. A mi aquest terme ortogonal sempre em fa molta gràcia perquè em recorda quan estudiàvem geometria que feia referència a les perpendiculars. I, evidentment, els autobusos marquen la H, les horitzontals, la V, les verticals i la D, les diagonals. Però, malauradament, les zones que quedem fora de la xarxa patim una baixada dràstica de les freqüències de pas per les parades del bus. que han disminuït cada vegada més fins al lamentable estat actual. Als caps de setmana el problema s'agreuja i fins a mitja hora o tres quarts pot trigar un 63 o un 57 per tornar del centre de Barcelona. Ja, ja, ja. Mira, nosaltres ho recordem, ja sé que és un tema que en parlem moltes vegades, però... És que és reincident. Si algú està a l'abast, som reincidents, perquè avui també, a la revista del Poble, a la Vall d'Avers, hi ha una persona que viu al barri de la Plana, de Sant Just, també es lamenta de com van de malament els autobusos els caps de setmana, especialment. Però seran els autobusos que ens connecten amb la ciutat? Clar, sí, sí. Els urbans d'aquí em sembla que van bastant a l'horari, no? Van millor, sí, el just metro, sí, el just metro cada quart d'hora. Sí, sí, sí. Cada quart d'hora. Si se t'escapa, ja saps que tens que estar un quart d'hora a la parada. I llavors els altres, l'L10 té una freqüència que també deu millor. És bastant uniforme, sí. No, però els festius també va cada mitja hora, eh? Els festius, lamentablement, I tots, inclòs el tramvia, van molt malament. Ara, de dilluns a divendres, una miqueta millor, segons el trànsit. Serà que, com representa que som un poble amb molts cèntims, doncs podem agafar el cotxe. Claro, claro, claro. Un poble d'alto estàndic. No, no, si moltes vegades hi ha gent que t'ho diu, quan dius a Sant Just, diuen, hola, que guai, no? Sí, i tant, i tant. La flor i la nata. Sí. Bé, posem música. Fins demà! Bé, deixarem de ballar aquesta música tan maca perquè ara uns quants personatges que van arribar al món, te'l diga com avui. El 21 de gener de l'any 1879 neix a Barcelona el poeta, periodista i dramaturg Eduardo Marquina. D'estil modernista i neorromàntic, es va especialitzar en els drames històrics com El rei trovador, Las hijas del Cid o En flande se ha puesto el sol. En català va escriure una obra lírica en tres actes titulada Emporium, amb música d'Enric Morera. Però va desaparèixer mai més, s'ha tornat a representar una obra seva. No sé per quin motiu. O sigui que, ahí lo dejo. No, i és que hi ha autors que són recordats i altres passen anys i anys que no ho són. No, no, però va canviar el sistema polític d'aquest país i aquests autors van quedar raconats. Mira, un autor que també sempre representava, tot i que té carrers pertot arreu, és Ignasi Iglesias, no? Sí, també. I tampoc no. No, no s'ha tornat. L'autor del Cor del Poble, que és un drama preciós, de moment no s'ha tornat a representar. Però sempre hi ha l'esperança que algun dia, almenys el Teatre Nacional, tornarà a recordar-se d'ells. Depèn de l'administració i de qui faci la programació. I del criteri polític del moment. Això mateix. I del teatre passem al món de la moda. Ja que el 21 de gener de 1895 neixia a Guetària, al País Basc, el dissenyador d'alta costura Cristóbal Valenciaga. contemporani de Coco Chanel i de Christian Dior, és un dels més innovadors del segle XX. Va crear vestits per a diversos membres de l'aristocràcia i la família reial espanyola. El Museu Tèxtil de Barcelona, el Museu del Traje de Madrid i el Museu Valenciaga, el seu poble natal, conserven molts dels seus dissenys. Tornem al món del teatre, ja que el 21 de gener de l'any 1923 neixia a Jerez de la Frontera, a Cádiz, una cantant i actriu irrepetible en el món de l'espectacle, la inoblidable Lola Flores. També coneguda amb els sobrenoms de La Faraona i Lola d'Espanya, va triomfar en el gènere flamenc i en nombroses pel·lícules, des de Maricruz i Pena penita pena als anys 50 fins a l'esplèndida Sevillanes de Carlos Saura l'any 1992. Aquesta data es veu que ha estat propícia en la conjunció dels astres per al món de l'espectacle. També era un 21 de gener, però de l'any 1922, en què neixia l'actor Teli Sabales. L'actriu Mariví Bilbao neixia el 21 de gener de 1930 i la versàtil Julieta Serrano el 21 de gener de 1933. Aristòtil Sabales, més conegut pel diminutiu de Teli, ha quedat per sempre associat al seu personatge Còjac. Mariví Bilbao la tenim ben present, com la Marisa Benito de Aquí no hay quien viva. I Julieta Serrano ens ho ha fet passar bé en nombroses pel·lícules com Entre tiniebles o La monius. Realment la mare superior a Entre tiniebles d'Almodóvar És un personatge irrepetible, divertidíssim i extraordinàriament atractiu. No, és que és molt versàtil, aquesta actriu. I les criades que va fer amb la Núria Esper, no pararíem, perquè té un munt de... No, no, a més, treballant moltíssim tota la vida. Com en teatre, com en televisió, com en cinema. I un altre dels grans del món de l'espectacle, el cantant Plàcido Domingo, naixia a Madrid el 21 de gener de 1941. Ha interpretat més de 130 papers diferents amb nombroses òperes i sarsueles, tant en el regista de tenor com en el de baríton, i ha rebut moltíssims guardons superant el rècord d'Enrico Caruso. Bé, podem escoltar-lo una miqueta? Està completament tierno, forjado de recuerdos, y sin saber el cielo en la ventana que me abre en la mañana. Sí, aquest és un dels molts dels seus registres. Molt, molt. Unes cançons precioses. Va fer canter, perquè fa cançó popular, també hi ha més d'òperes i els suena. Sí, sí, sí. I també un record per Ernest Lluc, economista i polític català, que va destacar per la seva gran labor humanitària. Va néixer a Vilassar de Mar el 21 de gener de 1937 i fou assassinat per ETA el 21 de novembre de l'any 2000. I recordant personatges famosos que ens han deixat, ens ve a la memòria el gran actor i director de teatre, Adolfo Marcillà, que moria l'any 2002, i el còmic, que tantíssim ens va divertir a les moltíssimes temporades que va fer aquí el Teatre Apolo, del Paral·lel de Barcelona, al costat de Tània Doris. Oh, i tant! El famós Luis Cuenca, que va morir l'any 2004. I ara recordarem també un dibuixant de còmics. Que també ens ha deixat. Dibuixant de còmics i d'animació. I d'animació, de publicitat, de tot. De publicitat, molt, molt, molt. José Luis Escalona, tots aquests dies ha estat a les pàgines de la xarxa de tots els dibuixants de còmics rendint-li l'homenatge a la seva memòria perquè la gent de totes les edats, o sigui, els més grans, el llegia amb el TVO Meravilles ja quan érem petitons i després, qui no recorda, la família Telerim. I tant! Bé, del obituari que ha escrit en Pablo Cubí, llegirem uns quants fragments que van publicar La Vanguardia el passat diumenge. Aviam, diu així. Si això fos Hollywood, fa temps que la seva vida hauria acabat en pel·lícula, perquè la història de José Luis Moro és, veritablement, de les que marquen tota una època. Va ser el creador d'algun dels anuncis més recordats de la televisió i va guanyar un bon grapat de premis internacionals, però, sobretot, va ser el pare de la família Terlerín, com deia el Pere, que anunciava l'hora d'anar a dormir als nens de la dècada dels anys 60, i el de la carbassa Ruperta, la mascota més famosa de la nostra televisió. José Luis Moro es va iniciar com a dibuixant en el món de les revistes, o sigui que el primer que va fer eren historietes pels TVOs dels anys 40, on es va guanyar una merescuda fama i fins i tot va rebre una oferta per incorporar-se als estudis Walt Disney, tot i que no va arribar a treballar amb ells. Juntament amb el seu germà Santiago, va decidir muntar un petit laboratori casolà per crear els seus primers dibuixos animats. Junts es van convertir en els grans pioners del món de l'animació a Espanya. Després dels primers contractes, el 1955 van crear Estudios Muro, José Luis es va dedicar més a les tasques creatives i Santiago de la realització. En cinc anys tenien copat el 90% de la publicitat que es feia al país. Dels seus estudis van sortir anuncis mítics, com el zapateado de les ampolles Tío Pepe, la cançó del Colacao, el nen de Quina San Clemente i d'unes ganes de comer... i l'estriptis preciós i divertidíssim de Gallina Blanca. Uns treballs publicitaris que els van donar fama mundial i nombrosos premis, tres palmes d'or al Festival de la Publicitat de Canes i guardons a Venècia, entre d'altres. Tot i això, la seva fita més important va ser, sens dubte, l'anunci que els va encarregar Televisió Espanyola el 1964 amb què animar els petits de la casa a anar-se'n al llit. Llavors van crear una família de nens, els Telerín, composta per Cleo, Teté, Maripí, Pelucín, Colitas i Coquín. Ells i la seva cançoneta de Vamos a la cama, que va compondre Antonio Areta, es van convertir en una de les fites de la nostra televisió en blanc i negre. José Luis Moro va morir a Madrid, als 88 anys, després d'una llarga malaltia. A nom de tota aquesta generació del baby boom, que ens vam anar tantes nits al llit, acompanyats per la seva creació, se'n permet, si voleu, tal com diu el Pablo Cuní, Se'm permet donar-li el meu més gran agraïment. Que descansi en pau. Això veu que el que heu escrit era nen quan la família Telerín. Nosaltres, com que eren nens molt abans... Els que anaven a dormir eren els nostres nens. Exacte, però el vam descobrir ja... Quan teníem 5 o 6 anys, els primers TVOs que llegíem, a les seves historietes, el TVO Meravilles, que eren una delícia, perquè les publicava gairebé sempre en portada, i a més sí, es va inspirar moltíssim a Walt Disney, va crear una sèrie de personatges antropomòrfics, i per això els estudis Disney volien que anés a treballar amb ells. Sí, sí, però no va arribar. Ara, que va guanyar més cèntims fent els seus estudis. No, i a més perquè en aquella època a Espanya, de treballant de dibuixant i treballant en publicitat i treballant en còmics, hi havia tota la feina del món que volguessis. Ara sí, si ara fos jove... En aquest moment sí que ho hagués acceptat. Ara sí que els dibuixants espanyols han d'anar als estudis Disney perquè paguen més bé que aquí i perquè s'hi guanyen millor la vida. Els qui aproven l'examen per entrar i que no tothom pot, clar. Sí, que no tothom entra. Bé, demà és dia d'estrenes i d'obertures de sales, de noves exposicions a les sales d'art. Recordem que hi ha això dintre de la secció de cultura, no? Sí, ja estem a Radiocultura. Ja estem a Radiocultura. Sí, perquè anirem de pressa perquè potser ens hem estès massa en l'altra secció Sí, però posarem una mica de música entre mi Quan acabem de parlar de les exposicions i abans de parlar de llibres almenys d'un llibre molt important perquè és d'un poeta del poble Avui li hem fet una entrevista preciosa als matins de TV3 i realment ha estat fabulós com sempre Doncs ara que ens perdoni, perquè nosaltres ens atrevirem a llegir també un dels poemes que ella llegit. Suposo que estarà molt content, perquè ell sempre ho dona tot pel seu poble. No, pel nostre poble. I ens dona permís perquè llegim els seus poemes. Això mateix. O sigui que moltes gràcies, senyor Margarit. Bé, doncs a la sala Parés, el dijous, que ho sigui demà, Jordi Maragall... Un tipus de pintura que a mi no m'agrada gaire, però que realment és sensacional. A mi la pintura de Jordi Maragall, saps per què m'agrada? Perquè és molt proper al disseny. Sí, sí, t'agrada, ja pensava que ho diries. O sigui, els pintors que fan disseny sense necessitat d'haver de posar cap logotip ni d'haver de fer cap anunci, o sigui que fan disseny per fer disseny i el converteixen en pintor, Mira, hi ha dissenyat tota una sèrie d'envasos en tres boles de color només. A més, s'ha de tenir un nivell i dir-te maragall perquè puguis fer dissenys sense necessitat de fer anuncis. Això mateix. Bé, llavors, divendres s'hi inaugurarà l'exposició Objectes perduts de la Neus Martín Royo. Una pintura absolutament diferent. en aquest cas és gairebé, no gairebé segur, és hiperrealista. I tant, i tant. I són anuncis de segons quines botigues de Barcelona i de segons quins llocs, perquè això és una cafeteria, una sastreria, molt maca. Aneu divendres. Aneu-hi que algunes d'aquestes botigues són a punt de tancar, ja sabeu que hi ha un problema, perquè algunes han tancat i altres han hagut de traslladar lluny del centre. O lluny del centre, o dues cantonades més amunt o més avall. Però en un lloc on no hi passi tanta gent i no els facin pagar tant. O que li hagin fet un contracte més raonable. Exacte. Bé, doncs, també demà, la Clàudia Vives Fierro també inaugura la seva exposició amb el títol Pintures i escultures, espectadors de luxe. O sigui, aquí, això representa que són escultures i un quadre. O sigui, que si voleu prendre una copeta de cava, podeu anar-hi. A quina hora? A les 19.30. O sigui, demà dos quarts de buit. A més de veure l'exposició, podreu prendre cava. Estareu convidats a veure una copeta de cava. Segurament algun pica-pica, no? Això ja no t'ho asseguro. La cosa potser no arribi per tant. I també demà a Sant Cugat s'inaugura... És una convocatòria i s'inaugura l'exposició fotogràfica d'aquest any, que realment s'està celebrant l'any Formiguera. Pere Formiguera, Arts Fotogràfica. Aquesta exposició vol fer un recorregut per les obres més importants de Pere Formiguera al llarg de la seva trajectòria creativa i fotogràfica, centrant-se en els aspectes d'originalitat i renovació de la fotografia com a expressió artística que li comportarà el reconeixement internacional de la seva obra. Això serà fins al 9 de maig d'aquest any i al lloc al Museu del Monestir. O sigui, si us voleu acostar a Sant Cugat, ja ho sabeu. El monestir de Sant Cugat sempre és un lloc que fa goig de veure. Molt bé. Doncs posem una miqueta de música i continuarem amb la cultura. Fins demà! Magnífic aquest cor, preciós. Bé, els admiradors de Joan Margarit, que som moltíssims, el podem gaudir de nou llegint el seu darrer poemari titulat Des d'on tornar a estimar. De nou l'autor ens parla d'aquells temes que l'han marcat i que en són tan propers a la majoria. El pas del temps, la pèrdua dels fills i altres éssers estimats, el pes de la bellesa i l'amor en totes les seves variants, que estan fet d'abundat i d'adoració. però que canvia constantment i cal perseguir-lo. Margarit defuig escriure en una llengua inventada i afirma que intenta que la llengua que parla sigui la mateixa quan escriu. Haver elegit rescatar per a la seva poesia el català que li van voler robar de petit. L'ha deixat, escriu en un poema, a mercè d'una gent que era la meva. Hi trobareu algun dels versos més vehaments criticant la Barcelona actual i altres temes de total vigència. Us en llegirem un tast al final del programa. I com que també sabem que molts de vosaltres sou un cinèfil empadreïts, us recordem les boníssimes pel·lícules que té a punt per projectar el Cinebaix de Sant Feliu des del proper divendres, dia 23, fins al dilluns, dia 26. Una d'elles, Camino a la escuela, és un documental de Pascal Pellisson que explica quatre històries diferents que tenen en comú la lluita d'uns nens de diferents llocs del món per aconseguir anar a l'escola. Malgrat les llargues distàncies que han de recórrer, Jackson, Carlos, Zahira i Samuel entenen que cal vèncer cada dia un munt de contratemps per arribar al seu col·le. Impactant resulta també una de les altres pel·lícules que hi podrem veure, que tracta amb enorme talent i sensibilitat el tema de l'Alzheimer. Alice Howland és una professora de llengua, casada i amb tres fills, que s'adona de sobte que comença a oblidar paraules i coses quotidianes. Quan rep un diagnòstic devastador, els vincles amb la seva família es posen a prova. Sempre l'Iss està basada en una novel·la de l'Issa Genova, dirigida per Richard Lutzer i protagonitzada per Julian Moore i Alec Marwin. Ja fa dies que és en cartell, però es pot veure també encara al cine baix, la interessant pel·lícula Beihut de Richard Linklater, que segueix la vida d'un noi, en Mason, al llarg d'11 anys de la seva vida. Es va començar a rodar l'estiu de l'any 2002 i va finalitzar l'agost del 2013, interpretada per una expressió ella ara coltrant que projecta en el seu rostre totes les alegries i decepcions que li va portant la vida. El juveníssim actor ha rebut gran elogis de crítica i públic arreu del món i ja és a la carrera pels Òscars. I encara més pel·lícules podeu veure al cine baix, que encara es projectaran aquesta setmana. Una que és també preciosa, que la vam veure diumenge passat, com es titula, que tu en anglès... The Invitation Game, The Defrand Enigma. The Defrand Enigma és una autèntica meravella, perquè són com tres pel·lícules posades en una, on hi ha suspens, on hi ha intriga i on hi ha una humanitat extraordinària per part del personatge i un actor excel·lent. Un actor excel·lent que tu pronunciaràs bé el seu nom, perquè és el que fa d'Alan Turing, el protagonista, que es diu Benedict, com es diu aquest nom. Com en Barc? Com que en Barc? Oh, complicat, complicat. Home, saps? I segueix encara en cartell la pel·lícula... Dios mio, pero qué te hemos hecho? Qué divertida. Ja sé que a moltes persones no li ha agradat. Però escolta'm, és una manera de riure tan sana, amb un gags tan... És que els francesos són extraordinaris fent comèdia. La pel·lícula tracta d'un elegant matrimoni de províncies tradicional dels de tota la vida. Uh, el pare golista 100%. El casament de les seves primeres tres filles no han estat com els seus pares somiaven. El pare mai va imaginar tenir un gendre musulmà, un de jueu i un altre de xinès. Però el quart, amiga, no ho expliquem tot. No, no, no, ja dic, els ofers pares esperen que la seva bonica filla petita... Ui, preciosa, aquella sí que és de la família. Almenys escasi per l'Església Catòlica com Déu mana. I no us expliquem més perquè és una sorpresa. No, no, no expliquem més. Tampoc d'aquesta de Cifrant d'Enigma vull explicar res perquè... Té molta intriga, i és millor deixar-ho. I encara hi ha més pel·lícules, pels nens hi ha Doraemon, hi ha altres pel·lícules, o sigui, si poseu la web del Cine Baix de Sant Feliu, trobareu una cartellera molt i molt atractiva. I ara una cosa també molt interessant, ja que s'acosten als Òscar, doncs, George Lucas contra l'Acadèmia de Hollywood. El reconegut productor i director George Lucas va remetre contra l'acadèmia institució que concedeix els premis Oscars perquè, segons el seu parer, hi prioritza la política per sobre de l'art. En una entrevista concedida a la cadena CBS, Lucas, de 70 anys i creador de sèries com Star Wars i Indiana Jones, creu que l'acadèmia és un reflex de la comunitat de Hollywood majoritàriament masculina i blanca. Per això no els sorprèn la falta de diversitat racial en la polèmica llista de denominats que es va donar a conèixer el dijous. Per segona vegada, des del 1998, els 20 intèrprets que opten a una estatueta d'actuació són caucàssics, una circumstància que es dona en un any en què la pel·lícula Selma sobre Martin Luther King semblava que aconseguiria moltes candidatures. Selma disputarà dos guardons, millor cançó i millor pel·lícula, però va ser ignorada per als premis de millor direcció i millor actor. Sense comentaris, no? Bé, doncs, posem una mica de música. Música Fins demà! viatjant per Catalunya Bé, avui no anirem gaire lluny No ens separarem gaire del nostre poble. Seguim al Baix Llobregat, no? Sí, sí. Seguim a la nostra comarca, al Baix Llobregat. Sí. Quan el Llobregat arriba al mar. És un text de Ignacy Riera i que ressenyava fa 15 anys una història de la indústria a la Vall Baixa del Llobregat. Riu Feiner. La Vall Baixa de Llobregat, especialment des de Martorell fins a la desembocadura, és un dels motors econòmics de Catalunya. L'escriptor Ignasi Riera, bon coneixedor de la zona, fa un viatge en el temps i l'espai a través d'aquestes terres i ens descobreix racons de terra i de memòria. Aquesta és una història que va començar gairebé fa 200 anys. Feiner i fèrtil que desemboca com a riu industrial. Riu madur, però en capacitat, encara, d'adaptar-se als nous temps. I si passava els peus de Montserrat, que veia tan purs, ha sabut convertir-se en riu laic, generador de llocs de treball i de dinàmiques transformadores, fins i tot del paisatge. Riu que acaba en delta, paradís de fecunditats, i que passarà pel traumatòleg que me'l volen desviar. Ja l'han desviat. Ho exigeixen port, aeroport i polígon industrial pretenc. Ha estat en va que el riu, de veu ja rugallosa, ens recordés que l'home s'havia inventat els ponts per no haver de desviar els rius. Li recorden les malifetes dels desbordaments sistemàtics al llarg dels segles i ara li volen arrencar dents i verir. I és que quan surt de mare, el Llobregat s'ho endú tot. Cases, conreus, espais industrials, camps d'encians i de carxofes, persones i projectes, infraestructures sanitàries i més. Ho vaig viure el 21 de setembre de 1971 des de la talaia del barri de Sant Ildefons de Cornellà, on hi ha la torre de la Miranda. Em vaig adonar per què la indústria havia estat tan tardana a la part final del riu. A sota vèiem un llac d'aigües pútrides que ho colcaven tot, cases i tallers, barris i fàbriques per convertir-ho tot en runa. Bé, Comenceu la visita aquí, en aquesta torre que la bona gent anomena del Moro i que va construir el Comte de Benlloc, senyor Mercader, per observar el pas de les aus migratòries. S'havia instal·lat amb la cantant italiana Lina Pozzali en un riu, niu d'amor, o en la seva casa senyorial, construïda d'oc a la vora del Llobregat. També obtindreu una panoràmica semblant des de la 17a planta de l'Hospital General de Vallvitge. Hi ha tres dates bàsiques per explicar l'evolució històrica de la indústria Baix Llobregatina i del Barcelonès, o potser quatre. El 1819, any en què comença a funcionar el canal de la infanta, que goso qualificar de viceriu i que és ja la injecció en el curs final del Llobregat, que necessiten els addictes d'aigua disciplina en aquest fragment de comarca. Encara hi ha molts fragments de sèquia, més respecte de Canal de la Infanta, que circulen a cel obert. El 1854, que no és data d'aigua, sinó de tren, el Ferrocarrill que va de Barcelona a Molins de Rei i més tard fins a Martorell, obre camins per l'expansió industrial. Més tard havia d'arribar al Carrilet, que s'enfila fins a Igualada i fins a Manresa. El 1893, el descobriment al vell mig del delta de Llobregat dels pous artesians, que posen de manifest que tota la zona era un immens llac subterrani. Els pous freàtics volien dir la màquina de vapor, que ja estrenava el 30 de març de 1891 la colònia Güell, amb instal·lacions construïdes per la maquinista terrestre i marítima. El 1910, amb electrificació d'Hospitalet de Llobregat. Recomanació pel viatger. Visiteu l'edifici de la Societat General d'Aigües. Excel·lent! La nostra associació de gent gran l'ha visitada dos cops. a la frontera entre Cornellà, Sant Joan d'Espí i Sant Boi. Des de 1897, la Societat General d'Aigües de Barcelona controlava l'empresa concessionària d'aigües subterrànies del riu Llobregat, amb autorització per extraure 400 litres per segon del riu. El 1925, les estacions aportaven el 61% del consum total d'aigua de Barcelona. Cotó i seda. L'esquema de visita ens el suggereix una monografia altament recomanable. El pas de la societat agrària a industrial al Baix Llobregat. Agricultura intensiva i industrialització de l'any 1995. La colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló, beneïda per la cripta Gaudí, O les cassetes cornellanenques del carrer dels Alps de l'antigua Colònia Rosers. O espais transformats, com ara la tecla sala de l'Hospitalet, amb una nau de tres pisos construïda entre els anys 1899 i 1901 en un recinte espanyol. de 9.000 metres quadrats, 19.000 metres quadrats, i un espai edificat de 9.000 metres quadrats, amb tres rengleres de columnes de ferro colat. Entre el que va ser i el que encara és, és molt important la ruta de la seda, no? Ai, el tecle sala, quina meravella. Per això, per això, jo sé que t'agrada molt. El Tecla Sala és una preciositat de visitar tant per les exposicions, que cada mes n'hi ha de diferents o cada dos mesos, com per la seva biblioteca a l'abast de tots els ciutadans del Baix Llobregat. Bé, els noves eixos industrials. El fet més important i al mateix temps un dels més discutibles per al futur industrial de la zona és la creació des de dalt, el 1965, de la zona franca de Barcelona, a la marina de l'Hospitalet, a la terra fèrtil de les 8 collites a l'any que va de Montjuïc al riu. Poc té a veure la zona franca d'avui. Els primers treballadors de la SEAT s'enduien a casa pel consum domèstic una aigua boníssima que avui és del tot salinitzada, amb més de 150 empreses i molts altres serveis per a industrials, com ara Mercabarna, com amb el que va ser en temps antics. Però de la desfeta de la crisi dels darrers 70 i dels primers 80 n'han sorgit nou eixos industrials. Martorell a Noia, on ha anat a parar la nova SEAT, Sant Andreu de la Barca, Castellbisbal, Sant Feliu, Molins de Rei, el Prat, Zona Franca i Sant Just d'Esvern, Esplugues, Sant Joan d'Espí i Cornellà. Enfileu per l'autopista a Set cap a Martorell, ciutat que ara té nom de peatge i que ha estat sempre una cruïlla diabòlica. Ho certifica el pont del diable. El pont del diable. De villes i de camins. Us adonareu del canvi experimental pel teixit industrial d'una zona dinàmica. Recordeu que aquest és un escrit d'Agnà Silviera i una revista Descobri Catalunya ja de fa un temps. Bé, doncs, posem la sintonia i continuarem. I ara parlem de Sant Just. El projecte local sobre memòria col·lectiva presenta al Congrés Internacional de Ciutats Educadores. En el marc del XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores, els regidors d'Educació i de Cultura, Lluís Monfort i Sergi Seguí, respectivament, han explicat el treball de la xarxa temàtica, la memòria de les ciutats, un projecte liderat i coordinat per l'Ajuntament de Sant Just, on 11 ciutats d'Espanya reflexionen al voltant del paper de les ciutats educadores en les polítiques de recuperació i difusió de la memòria i de gestió del patrimoni cultural i històric, però no només la referència al patrimoni físic, també a l'intangible. Sant Just ha participat en el Congrés com a membre de l'AICE, Associació Internacional de Ciutats Educadores, representat per l'alcalde de l'Assemblea i de la RECE, Red Estatal de Ciutades Educadores. 102 ciutats educadores de 16 països han presentat 150 experiències. Paral·lelament, el projecte de Sant Just continua avançant i creixent, Amb aquesta voluntat, l'Ajuntament convida la ciutadania a implicar-s'hi en una experiència de memòria col·lectiva. Es tracta de col·laborar situant en un plànol que es pot trobar a l'apartat educaciódesantjust.cat una cinta de color amb una frase que descrigui un record associat a aquell espai concret del poble. Bé, això és una informació... Això és una informació del bolletí de Sant Just. I ara parlarem una miqueta de la gent gran. O sigui, informació d'aquella revista, 60 i més, que publica el Ministeri de Sanitat, Benestar Social i Igualtat de Madrid. B. Diu. Convenió para desarrollar la figura del asistente de personas dependientes y promover así su autonomía. El director general del IMSERSO, César Antón, ha recordado que una de las medidas que incorporó el Ministerio de Sanidad... Servicios Sociales e Igualdad. Para hacer sostenible el sistema de dependencia fue la ampliación de la prestación por asistente personal a todos los grados de dependencia, ya que la ley sólo lo permitía para las personas consideradas grandes dependientes. El inserso junto a la Fundación ONCE, la Federación Nacional ASPAIM y la Plataforma Representativa Estatal de Personas con Discapacidad Física firmaron el pasado mes de noviembre un convenio para desarrollar la figura del asistente personal y promover así la autonomía de las personas dependientes. En un acto celebrado en la sede del Imserso en Madrid y que ha contado con el presidente de CERMI, Luis Cayo, César Antón ha manifestado su total respaldo a una iniciativa que, además, da respuesta a una reivindicación histórica de las personas con discapacidad. La figura del asistente personal debidamente formada y especializada resulta esencial no solo para apoyar a las personas dependientes en sus tareas diarias con lo que ello supone de ganancia en términos de autonomía, sino también porque implica el desarrollo de un nicho laboral. Para lograr tal objetivo y en virtud del presente convenio, se fomentarán las nuevas tecnologías de la información y de la comunicación como medio de inclusión social. Se configurará, en consecuencia, una plataforma online para lo cual se contará con la participación de la Fundación Vodafone España. Dicha plataforma acogerá toda la información respecto de la figura del asistente personal y permitirá un punto de encuentro entre demanda y oferta. Asimismo, albergará pautas de formación lo que las entidades firmantes han considerado de vital importancia por cuanto facilitará a los propios profesionales una metodología de trabajo y materiales formativos a escala nacional. Todo ello para favorecer el acceso al mercado de trabajo. Bé, aquesta música és preciosa, però ara hem de parlar d'una planta que ens agrada molt a les amanides, l'orenga. És una informació del guia parc de Collserola. Origasnum es diu així, no?, en llatí. Llatí no està al meu alcance. És una paraula llatina presa amb préstec del grec. Oros, muntanya i gan, arrel grega, és el significat del qual seria lluentó, centelleig, goig, alegria. Origànum és sinònim d'alegria de les muntanyes. Amb la mateixa arrel trobem orogènesis, orografia, orònim, etc. Planta parenta de tiixa recta i secció quadrangular d'entre 60 i 80 centímetres, ramificada i una mica lignificada a la base. Les fulles ovalades, una mica lanceolades fins i tot, de marges llisos i passiol curt i pupacent, sorgeixen oposades. Les tiges solen adquirir una tonalitat rogenca i ramificar les seves parts més elevades al temps que es desfullen les inferiors en una clara vocació arbustiva. Les flors blanques Blanques, rosàcees, es mostren atapeïdes inflorescències terminals i solen ser visitades per abelles i papallones. Són hermafrodites, de polinizació entomofòliques, és a dir, fecundades per insectes. Creixen prats, zones de matolls, alcinars i, en general, en llocs secs i solejats, generalment de sol calcari. La trobem des del nivell del mar fins als 1.700 metres. Tot i que se li atribueixen moltes propietats medicinals, ja des d'antic, a l'actualitat se li consideren interessants virtuts antissèptiques, antimicrobianes, a més a més d'antioxidants. És una planta aromàtica profundament utilitzada en els usos culinaris mediterranis i europeus més diversos, com a condiment i, en part, degut a les propietats tòniques i digestives. I amb una amanideta de pebrot, escalivat i una mica de tomàquet queda... Estupenda. O sigui, preneu nota, perquè ara que ja anem a sopar, doncs serà... Si teniu pebrots així en disposició i tomàquets escalibats, val la pena que hi poseu una miqueta. I el xató també se n'hi posa, no? Jo no li posaria el xató, perquè ja té la seva salsa. Ja té el romesco, que està molt bé. Sí, i hi ha romescos que són meravellosos. Cadascú el fa a la seva manera i té el seu secret. Ens anaves a dir alguna cosa, Carles, sobre el romesco? És que t'he vist tan expressiu... No, no, no. Només estava per tècnica, avui no ens vol dir res. Això. Bé, pugem una miqueta de música i parlarem d'aquelles coses del català mal dit o ben dit. Bé, l'escena és a casa d'una metgessa. Que em pot visitar, doctora? Vostè dirà el que li passa. Doncs miri, sóc molt dragón. Vostè voldrà dir gulafra. Bueno, sí, menjo molt. Bé, cal dir. Més ara expliqui'm, què li fa mal, bon senyor? Doncs miri, que estic fet polvo. Voldrà dir que està fet pols. El malalt pensa si el metge li cobrarà la lliçó. Veurà, sobretot, l'estómac me fa uns grans retortijons. Retortillons, voldrà dir, vaja... Ai, i a més, em punxa un ronyó. Despullis. Veurem què passa. La metgessa l'explora a fons. Què li sembla? Tinc arreglo? Vostè vol dir si té adob. Doncs miri, no es preocupi. Li receptaré un xarop i li prendrà tres cops al dia. Ai, no fumi, eh? D'acord? Quan li dec? Tot inclòs... No, aquí. Tot, no. Tot inclòs? Cin mil pessetes... Tot, tot incloït? No, no, l'hi he dit inclòs. Doctora, doctora, corri, corri, que ara em ve un atac de cor. No li farem aigua del Carme, pobret senyor. I ara, tal com hem anunciat abans, us direm dos poemes del nou llibre de Joan Margarit, d'aquest que tant i tant en parla la ràdio i les televisions aquests dies i que porta per títol Des d'on tornar a estimar. Estimar és un lloc. Assegut en un tren, contemplo els camps i de sobte, fogàs, Passa una casa que és el llampec d'alguna veritat. Seria un error baixar del tren. Ja no hi seria. Estimar és un lloc i sempre hi ha una cosa que m'ho revela. Un terrat al sol? La tarima del director d'orquestra sense ningú? Només amb una rosa, mentre al voltant els músics toquen sols. Un dormitori a l'alba, un camp cegat, per descomptat el cant d'aquells ocells, el cementiri un matí de juny. Estimar és un lloc, per dur al fons de tot, és d'on venim i és aquell lloc on va quedant la vida. Aquest nom és encara un refugi. La santedat civil de la copdícia i també l'exabrupte generós dels morts a Montjuïc enfront del mar. On és aquella burgesia culta i aquells obrers que, a més del seu ofici, se sabien poemes de memòria? Què pot encara unir-me a una ciutat a qui li veig la cara maquillada com d'una mare morta? Callat, escolto el ferro dels tramvies que, quan jo era jove, passaven per la Rambla. Una sota de pobresa i roses. Però, Montjuïc, tinc dues filles, i ara m'ofèn una jantada estranya, que s'enseguen la festa innecessària d'hotels gelats i aparadors superfluos. Sol ser els refugis, on a vegades fa més fred que enlloc desolada ciutat que fas de puta. Aquest ha estat precisament el poema que ha recitat el propi Joan Margarit aquest matí als matins de TV3. Ha sigut una estona molt relaxant i realment ha sigut un plaer escoltar-lo. Molt perquè ell, a més, és un excel·lent actor. Jo he estat en molts recitals de poetes. No, no, és un excel·lent rapsoda. Hi ha poetes que no en són, de rapsodes. No, no. Llegeixen d'una manera monòtona i plana. Ell no dona un sentit a cada paraula, a cada síl·laba. La Lídia em diu, no, no m'atreveixo a llegir-lo jo. Reciti'l vostè. I realment ha sigut un plaer. Nosaltres ens hem atrevit perquè no el tenim aquí. Clar, ho hauria fet ell, naturalment. I molt millor que nosaltres. Per això ja li hem demanat permís per fer-ho, doncs, humilment, el millor que sabem, no? Molt bé, doncs posem la sintonia final. Hem arribat als moments finals d'aquesta audició de 60 i més. Aquí hem estat una vegada més amb el Carles Hernández Rius a la part tècnica, Joana Algarra i un servidor Pere Oliver, i sobretot gràcies a tots vostès per escoltar-nos. Molt bé, doncs fins la setmana propera, a dimecres, a les 8 del vespre, o bé, aquesta audició, el dissabte, a les 11 del matí. Fins aleshores, a tots, o molt bona nit, o molt bon dia. A reveure. A reveure. Connecta't al català. Vine al Consorci per a la Normalització Lingüística i apren català o millora'l. Des del nivell inicial fins al nivell D. A classe o des de casa. Tens més de 140 punts de servei arreu de Catalunya. Saber català té molts avantatges, tant en el món professional com en les relacions socials.