Efemèrides, cultura i poesia: de Maimònides a Hernández

Ràdio Tastell 98.1 Ràdio Tastell 98.1 Seixanta i més. Avui és timecres, dia 28 de març de l'any 2012. Santa Esperança, Abadesa. 88è dia d'aquest any de traspàs i a 278 dies de finalitzar l'any. Encara ens queda el bon gust de la setmana anterior, que vam gaudir del Dia Mundial de la Poesia. I com que totes les festivitats tenen cap vuitada, avui, al final del programa, recordarem dues personalitats molt importants del món de les lletres que tenen a veure amb el dia d'avui. Sí, perquè un 28 de març de l'any 1515 naixia a Àvila Teresa de Cepeda i Aumada, monja carmelita que va pujar als altars, com tots vostès saben, com Santa Teresa de Jesús. I també un 28 de març, però de l'any 1942, moria en una presó d'Alacant el poeta i dramaturg Miguel Hernández. Tenim, per tant, poemes de dues persones inoblidables que llegirem al final del programa. Avui també és el dia de Sant Alexandra i Sant Esteve Harding Abad, cofundador de l'Horda del Císter. A més de ser el cinquè dimecres de Quaresma. Felicitats a tots i a tots, a totes, als qui celebreu el vostre sant o també el vostre aniversari. Des d'aquí a Ràdio d'Esvern, on vivim amb tu, amb tots vostès, Sant Just en directe. Des de 60 i més a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, posem la mirada en tot allò que ens sembla que pot interessar a les persones grans i, per què no, a tots els joves que ens vulgueu escoltar. Sabem que us desviviu per trucar-nos, però no ho feu gaire sovint. Quan vulgueu trencar el gel, us escoltarem amb molt de gust al 93, 3, 72, 36, 61. Tornem a repetir per si no l'heu apuntat bé. 93, 3, 7, 2, 3, 6, 6, 1. Benvinguts, followers d'Esvernians. Seguidors, fans, amics i amigues de la ràdio. Estem amb tots vosaltres. A Ràdio d'Esvern sabem escoltar-vos. Us repetim que us esperem al 93-372-3661. Tal dia com avui recordarem alguns esdeveniments que van succeir arreu del món. El 28 de març de l'any 1138 naixia a la ciutat de Córdoba el quifou el rabí i teòleg jueu més cèlebre de l'edat mitjana. Ens referim a Maimònides. Molt aviat. Els del Centre d'Estudis Sant Justens, que han organitzat un viatge a Còrdoba, tindran el goig de poder-lo veure en viu i en directe. És preciós, aquell barri. És tot en conjunt. Aquell barri de Còrdoba és una meravella. Tingué una enorme importància en el món medieval com filòsof, religiós i metge. La seva guia de la bona salut, escrit a l'any 1198, és tot un compendi de medicina preventiva molt avançat al seu temps. Com a pensador... va escriure obres de gran claredat expositiva. De Maimonides sorgeix el moviment intel·lectual judaic dels segles XIII i XIV. Podem veure una estàtua d'ell davant la seva casa natal a Còrdoba. Sí, sí, amb aquest barri que hem comentat. El barri jueu de Còrdoba. Sí, sí, està amb un pati preciós i amb una cara de santa edat. Mira, a mi em va emocionar. I de saviesa. També un 28 de març de l'any 1802, L'asteroide Pallas és descobert per Heinrich Wilhelm Olbers. És el segon asteroide més gran i el segon en ser descobert quan Olbers estava realitzant observacions per a localitzar i determinar l'òrbita del primer asteroide descobert, anomenat Ceres. Això els amics de l'equip d'astronomia de Sant Just ho deuen tenir molt present, perquè és un punt de partida per l'observació astronòmica. En totes les històries de la ciència ve detallat aquest asteroide. I un altre 28 de març del 1853 es va iniciar la Guerra de Crimea. El Regne Unit i el segon imperi francès van declarar la guerra a l'imperi rus. Seguim en ple segle XIX, perquè el 28 de març de 1871... s'estableix formalment a França la comuna de París, que dominarà breument la ciutat fins al 28 de maig. I posats ja al segle XX, recordem dos noms que van canviar la nostra percepció geogràfica. El 28 de març de l'any 1930, les ciutats de Constantinople i Angora modifiquen el seu nom oficial per Istanbul i Ankara respectivament. I ben proper tenim el record d'aquest músic que tan bones estones en s'ha fet gaudir. El 28 de març de l'any 1933, naixia a Barcelona el compositor i pianista de jazz Tete Montoliu. El seu pare, Vicenç Montoliu, músic titular de l'orquestra del Liceu, i la seva mare, Àngela Massana, van encoratjar el seu fill a estudiar piano. El noi va resultar aplicat fins a ser una figura indiscutible en aquesta especialitat. reconegut amb el Premi Nacional de Música i la Medalla del Mèrit al Treball, entre d'altres distincions. Fins demà! Molt bé, doncs ens ha acompanyat la música inoblidable de Tete Montalí. I ara recordem una altra personalitat, en aquest cas de les lletres, que va néixer un 28 de març de l'any 1936 al Perú. Ens referim a l'escriptor, assagista i polític peruà Mario Vargas Llosa. Des del 1993 compta també amb la nacionalitat espanyola i li feu concedit el Premi Nobel de Literatura l'any 2010. Amb la seva novel·la, La ciudad y los perros, escrita el 1962, ja va aconseguir impactar-nos i ho ha seguit fent amb els títols com La fiesta del chivo o El premi planeta l'Ituma en los Andes, entre moltes d'altres. Malauradament, l'amor per la llengua castellana del senyor Vargas Llosa no ha estat igual envers la llengua i la cultura de Catalunya, que va menys tenir en el seu manifiesto por la lengua común. Jo no he entès mai com intel·lectuals d'aquesta embargadura han pogut ser tan estrets amb la cultura i la llengua de Catalunya. Sembla mentida. Perquè no és ell sol, són d'altres. El manifiesto de l'afirmar senyors com Félix D'Azúa, o senyors d'una culturàcia immensa i que escriuen molt bé i diuen quina mania tindrà aquesta gent amb la llengua i el poble de Catalunya. Sembla mentida, realment. Perquè no estimen ells la llengua castellana. I quina riquesa la nostra, que podem entendre, llegir i escriure perfectament la llengua castellana i llegir, escriure i llegir perfectament la llengua catalana. Això és menys tindre ells mateixos. És molt curiós que els nostres grans poetes, com el Salvador Espriu, en Foix, Pere IV i tants d'altres, són molt més coneguts, valorats i estudiats pels intel·lectuals alemanys o belgues o francesos que pels intel·lectuals castellans. O anglesos i escocesos. A Escòcia hi ha una càtedra important de llengua catalana. I als Estats Units, i en canvi per això sorprèn que alguns intel·lectuals de la llengua castellana i tan bons escritors que ningú els nega, Doncs arruguen el nas davant de la cultura catalana. Quina por poden tenir si ells són immensitat de milions de persones que parlen castellà i nosaltres som 10 milionets? No ho he acabat d'entendre mai. No, jo tampoc. Les coses són així. També tenim present un 28 de març de l'any 1939 en què Madrid va ser conquerit pel bàndol nacional a les acaballes de la Guerra Civil Espanyola. Com ja m'he dit abans, poc anys més tard, el 28 de març de 1942, ens deixava un dels poetes més representatius de la poesia en castellà del primer terç del segle XX, Miguel Hernández. No és habitual que un pastor de cabres, fill de família humil, acudeixi cada vespre a la biblioteca i tingui passió per la literatura. Ell havia llegit ja de jovenet tots els grans autors del segle d'or, sobretot Góngora i Garcilaso, dels qui va aprendre el ritme i la mètrica. Els seus ideals republicans el van fer personer del bàndol vencedor de la guerra civil i la seva vida esdevingué una tragèdia de patiment fins a la mort, passant per diverses pressons espanyoles. Realment una vida terriblement tràgica. Molt tràgica. Intensament viscuda i que, per cert, ben aviat la veurem explicada en el llenguatge de la historieta. Perquè amb guió de Ramon Pereira, que per cert és també poeta, i dibuixos de Ramon Boldú, la veurem publicada per editora de Tebeos, que és la que es deia abans Editorial Glenat. Ha estat una iniciativa de l'Associació d'Autors de Còmics d'Espanya per fer assequible als més joves el coneixement de la història recent. L'edició en còmic l'any passat de la vida de García Lorca ja va ser tot un èxit i esperem que ara Miguel Hernández, perquè el dibuixant és esplèndid i el guionista també, la vida d'Hernández dona molt de si i si la cosa segueix tenint la bona acollida que va tenir de Lorca, doncs es pot fer seguir amb altres autors i, per què no, amb autors també de poesia amb llengua catalana, que els coneixin d'una vegada. Tenim proper encara el 28 de març de 1969, en què deixava aquest món un president dels Estats Units que ha fet història. Ens referim a David Eisenhower. Va ser fundador de la OTAN, supervisar l'alt o el foc de la Guerra de Corea, va iniciar la cursa especial i, sobretot, el recordem, perquè va venir a Espanya l'any 1959, per donar suport a la dictadura del general Franco, mogut pel seu anticomunisme. Va ser una bona moguda, aquella. I va ser un reafirmament, realment, al règim del dictador? Sí, sí, a Franco li va anar de conya a la visita de Hauer, però molt, molt. Passem ara al 28 de març de 1979, en què va tenir lloc a Pensilvània, als Estats Units, l'accident de Three Mile Island, en què falla una bomba del sistema de refrigeració del reactor, produint l'evaporació de diverses tones d'aigua contaminada i provocant una fusió nuclear. I ara tornem a la música, ja que el 28 de març del 1986 naixia a Nova York, als Estats Units, la cantautora Joana Germanota, molt més coneguda com Lady Gaga. L'any 2010 la revista Tame la va incloure dins la llista de persones més influents al món. Lady Gaga és tot un emblema del glam rock i una de les grans estrelles de la música pop. Bona nit. Bona nit. Ben presentant també el 28 de març de l'any 2006, en què un milió de treballadors, estudiants i aturats, prenen els carrers a diverses ciutats franceses en protesta per la proposta del govern de Dominic Villepen de la llei del contracte de primer treball. Aquesta proposta fou retirada pel president Jacques Chirac el dia 10 d'abril del mateix any. Bé, i ara, per als qui ens escolteu dissabte, dia 31 de març, recordar-vos que és el 90è dia de l'any i la festivitat de Sant Guiu i Sant Benjamí. Data important per a la música i el cant coral. Ja com 31 de març de l'any 1861... va tenir lloc la fundació de l'Orfeó Lleidatà. I un altre 31 de març de l'any 1932 a la ciutat de Palma de Mallorca hi arriba amb visita oficial el president de la Segona República Espanyola, Niceto Alcalá Zamora. I una data més propera. El 31 de març de 1972 neix a Santiago de Xile, fill de mare espanyola i de pare xilé, el director de cinema Alejandro Amenábar. Creador d'un estil sorprenentment original que va mostrar a la seva primera pel·lícula, Tesis, va ser mareixador d'un Òscar per la inolvidable Mar adentro. I recordem, finalment, a dos dibuixants d'historietes que van morir el mateix dia, el 31 de març del 1994. Ens referim a Josep Escobar, el creador del famulent Carpanta i dels Bessons... i trapelles Tipi i Zape, i també Eugeni Giné, que va donar vida a l'inspector Dan de la Patrulla Boramte. Els dos ho feien des de les pàgines de Pulgarcito i van donar molts anys de popularitat als TVOs d'editorial Bruguera. Precisament aquesta tarda, a divendres, a TV3, han recordat des de Cornellà, de Llobregat, que fan la festa dels dibuixos, o sigui, de les publicacions... antigues i modernes. Han recordat el Saló del Còmic de Cornellà o Jornades del Còmic de Cornellà que els novembres de cada any té lloc a la ciutat veïna de Cornellà i que per cert és molt interessant i que fan un concurs on tots els joves hi podeu prendre part, tota la gent que dibuixeu còmics i que per cert ara està obert per la propera convocatòria. Sí, sí, la Pilarín Vallès i el creador del famós Avi del Barça doncs explicaven i donaven la seva opinió sobre els personatges tant de les hermanes Gilda com del Zipi Zape. Es refereixes a Òscar Nebreda, no? A això mateix. Òscar Nebreda, que ha estat... Sí, jo ho he vist també, aquest fragment, l'he estat veient perquè m'interessava. Jo sempre que veig que... Poso la tele, veig que parlen de còmics. D'allà, ja t'hi quedes. I a més estava molt bé perquè ho han muntat com un quiosco. Sí, sí, sí. Cala com si venguessin els TVOs. I parlaven també de l'Hot, que sembla surt a... Sí, l'Òscar traia el cap per allà, com si fos la guixeta, la finestreta d'un quiosc. I tenien exposats els personatges més populars dels 50 i 60 més. Ha sortit la família Ulisses, han sortit les hermanes Gilda, de Manuel Vázquez. Sí, de l'Escobar ha sortit... els dos animalitos aquells que eren tant el Rosi i el Moret, i su senyor padre Don Pantuflo, que era, m'ha fet gràcia, perquè diu que era la representació del món oligàrquic. Clar, representava el poder, i els Tipisapes representaven el poder. O sigui que tot tenia, ha dit la Pilar en Vallès, tot tenia el seu simbolisme. Sí, és que... Clar, el dibuixant de segons quins anys havia de desfressar les seves opinions i els seus sentiments molt subtilment a través dels seus dibuixos. I especialment Escobar en sabia molt d'escriure entre línies... perquè era una persona molt intel·ligent, de mentalitat molt d'esquerres, havia estat republicà molt convençut i donava a entendre moltes idees subversives que a vegades la censura li enganxava, perquè el personatge Doña Tula Suegra, la censura se'l va carregar de cap a peu, perquè Doña Tula Suegra representava la dictadura. Aparentment era una... Sí, una suegrecita, però no n'hi do. Era una suegrecita, però per les coses que deia, la censura va dictat. I també ha parlat, també, del... Mortadello i Filemon. Clar, l'Ibanya. De l'Escola Bruguera, que en el seu moment els seus grans creadors van ser, evidentment, Escobar, Peñarroia, Conti, l'Eugeni Giné i tots aquests dibuixants, el més jove d'ells era l'Ibanya i que és el que segueix encara en actiu. Encara treballant. Els seus 70 i pocs anys segueix dibuixant cada dia. No, 70 i forts anys. No, tampoc tants, tampoc tants. Jo diria que sí, eh? Jo diria que no. Tu estàs més a la guai. Perquè recordo l'any que vaig publicar a la Rissa, que va ser el primer lloc que em va publicar, i eren els anys ja 59 o 60, o sigui que dibuixa des que era molt jovenet. Com a molt pot tenir 72 o 73 anys, però no més. Però es conserva molt jove. És igual, està molt jove. Treballa cada dia i està molt bé. Bé, doncs posem una mica de música. Si yo tuviera el corazón, el corazón que di, si yo pudiera, como ayer, querer simple sentir, es posible que a tus ojos que me gritan su cariño nos cerrará con mis besos. sin pensar que eran como esos otros ojos los perversos los que hundieron mi vida si yo tuviera el corazón el mismo que perdí se olvidara la que ayer lo destrozó y pudiera amarte me abrazaría tu ilusión I ara iniciem unes idees sobre cultura. Us recomanem, molt, molt, molt, molt recomanat, que no us perdeu el Saló d'Art. antic i modern antiquaris de Barcelona. En la seva 36a edició, ja. Ja fa 36 anys seguits que ho fan. Sí, però aquest any s'han unit tots dos. L'antic i el modern. Sí, sí, sí. I a més, antiguitats, també. I teniu de temps fins al proper diumenge, dia primer d'abril, que va de les 11 del matí fins a les 21 hores, les 9 de la nit, al Palau Vuit de la Fira de Barcelona... de la plaça Espanya, o sigui que baixeu en l'autobús i ho teniu de caminar molt poquet. És pujant a Madrid, el que era antigament el Palau de la Metellúrgica. Això. El Saló d'Art, antic i modern de Fira de Barcelona, exhibeix la nova qualitat i diversitat com a valor insínia, presentant, mitjançant galeristes i antiquaris de referència, fins a l'1 d'abril, peces de reconeixement internacional per admirar i adquirir. Bé, o sigui que ja ho sabeu. Si voleu veure coses maquíssimes, no us ho perdeu. I ja que esteu posats a la plaça Espanya, si teniu ganes de veure més coses i admirar més meravelles, sabeu que a Caixa Fòrum teniu tres exposicions magnífiques. I tan magnífiques. A més de tres n'hi ha més, eh? Sí, també hi ha el fons com de de sempre, però aquestes són capdavanteres. Però n'hi ha tres que són precioses, magnífiques i meravelloses de veure. Una és Llums i ombres de Goya. Recordeu que fa una pila d'anys que no hem vist res de Goya a Barcelona. Per tant, és una oportunitat única de veure gairebé més de la meitat del fons del Museu del Prado, que ha vingut cap aquí i es pot veure, fins al 24 de juny de 2012. Encara teniu temps, però no ho deixeu passar. No, perquè va passant els dies... I t'hi confies i després no hi tens temps. En certa manera es fa també per celebrar els 10 anys que Caixa Forum Barcelona... va obrir les portes i vol commemorar aquest aniversari amb una exposició tan interessant en la que estigui pràcticament tota la tauromàquia de Goya, els retrats de la duquesa d'Arlos... I sobretot la maja vestida, que fa goig, eh? I està el parasol, la gallina cega... l'autoretrat, i el que és apassionant són els gravats, els capritxos de Goya. Sí, els capritxos també són molt macos. És impactant. I, junt amb la de Goya, podeu veure-hi també, fins a la mateixa data, la d'un deixeble de Goya, molt avantatjat, perquè segons alguns crítics hi ha vegades, diu que fins i tot el supera, jo crec que ni el supera ni l'iguale, sinó que són dos estils completament diferents, però l'exposició d'Eugène de la Croix és també una meravella, i també es pot veure aquesta fins al 20 de maig aquesta s'acaba una mica abans perquè també va començar una mica abans i també al mateix temps podeu veure la del fotògraf Pedro Madueño que és una autèntica meravella fotografies en blanc i negre que és potser com impacten més de personatges tots de l'actualitat o sigui que són tres exposicions precioses És per passar-hi el dia, eh? Dignes de veure-les. Primer, perquè hi ha molta gent, és recomanable anar-hi un dilluns o un dimarts i a l'hora del migdia, si pot ser, que hi ha tanta aglomeració, perquè els diumenges hi ha cua per veure aquestes exposicions, sobretot la de Goya. En canvi, si vas un dia de feina, cosa que amb gent gran és més possible, hi ha més la probabilitat, i s'hi pot passar allà el dia, s'hi pot seure tranquil·lament, es pot prendre un refresc... I si mal no veus, quedeu a dinar. que també fan uns menús molt bons. Molt bons i molt assequibles de preu. Està molt bé, eh? I que consti que no fem propaganda. Ho fem perquè realment us ho passeu molt bé. Perquè ens agrada i perquè, a més, l'espai de Can Casa Ramona és una meravella. És una meravella. Jo havia vist ja l'exposició de la Croix a Madrid i el Caixa Fòrum de Madrid no m'agrada tant a mi com el de Barcelona, és molt més enxugat. Pots dir que no és amor de barcelonista? No, perquè hi ha coses de Madrid que m'agraden moltíssim. A mi m'enamora anar al Centro Cultural Conde Duque, m'encanta veure el Thyssen, m'encanta veure el Museu de Sant Isidre, perquè és una cosa única i excepcional que només es pot veure a Madrid, no és comparable a cap altre. O el Museu Romàntico de Madrid, que molta poca gent el visita i que no saben ni on és perquè no entra dins del circuit comú i és una autèntica preciositat. A més, restaurat de fa poc. Però, en canvi, l'edifici de Caixa Fòrum de Can Casa Ramona, això és una excel·lència única, és una meravella. El Caixa Fòrum de Madrid queda dins d'un passeig entremig de moltes caserons i molts edificis grisos, i, en canvi, el Caixa Ramona... és un edifici que respilla el seu entorn. A més, pots pujar... És independent, pots pujar al terrat... Pots pujar al terrat i veu de tot Montjuïc, és una preciositat. I a més, passejar-te per aquells carrerons d'antiga fàbrica... Sí, sí, omple molt. Arquitectònicament, és una delícia. Bé, i ara passem de Casa Ramona, passem a Sala Parés, que també fa una exposició d'un pintor que és una meravella. En Josep Serra Llimona... en el seu 75è aniversari. No em diguis 75 anys, tenia en Serra Llimona. Ah, jo és que el recordo tan jove. Ah, sembla que et passa igual que amb el dibuixant, eh? Sembla que et passa igual que amb el dibuixant. Clar, jo és que els he conegut de joves amb relacions professionals. La Serra Llimona il·lustrava els contes d'en Ramon Folqui Camarassa el patofet de l'edició dels anys 1968 i 1973. M'has aplogut, eh? Sí, sí, sí. Il·lustrava els contes d'en Folk i Camarassa. Doncs ara li fan un homenatge a aquest 75è aniversari seu i fan un recull de la seva obra i Àlex Susanna li ha escrit un comentari al catàleg que publica, que és molt maco, i diu... Hi ha artistes que necessiten explorar territoris ignòts, a la recerca no tant de l'inconegut com de noves formes d'apropiació de la realitat. I són els casos de Miró i de Tàpies, per esmentar-ne un parell de béns singulars i evidents. Com n'hi ha que en tenen prou sumant-se als rics afluents de la tradició, rebejant-se en les seves aigües i dissolent-se sense deixar de ser ells mateixos. Sisera de Llimona fa temps s'ha convertit en un dels pintors més emblemàtics, apreciats i populars de la Sala Parés, i, per tant, de Barcelona... ho deu a la seva capacitat de seducció. Entenguem-nos, no a la seva persona, sinó a la seva obra, a la de la gran majoria dels seus quadres, olis, aquarel·les, dibuixos, gravats i litografies que, tot partint d'una humilitat gairebé franciscana, aconsegueixen desplegar una forma molt personal i discreta, però eficaç, i un encanteri entre un ampli ventall de públic i crítica. Aparentment, però, Serra Llimón encarna l'antiartista, allunyat de tot gust per l'estirabot. o la gesticulació sobreactuada, al·lèrgica a qualsevol temptació discursiva i proveint tan sols del seu ofici, així com d'una fina ironia, és l'exemple perfecte de creador que s'esborra darrere de la seva obra. Ell és la seva obra. Amb això ja estic plenament d'acord, perquè és una persona més aviat tímid de tracte, lleugerament irònic, això sí, amb un gran sentit de l'humor, d'una gran senzillesa, i a més m'encanta molt el canvi d'estil que ha fet... com va començar construint, després deconstruint aquesta paraula que es porta a casa, desfigurant a la recerca d'un nou estil, i acabant tornant a construir, fent un figuratiu realista, impactant, i a la vegada... Aquest munt d'edificis és una meravella. I a més té la soltura d'atràs que només pot tenir... una persona que treballa molt. Moltíssim. Només dibuixant molt cada dia es pot tenir aquesta soltura. Un dibuixant que deixi descansar els llapisos o pintar els pincells i ho faci de tant en tant, allò que diuen un pintor, diu Menjaire, sempre li queda encarcarat. En canvi, el que dibuixa i pinta cada dia i a tota hora, ell és molt treballador, aconsegueix aquesta soltura. Això és amb aquest gran quadre que aquí publica un fragment només de Vilassar de Dalt, que és No sé, una perspectiva preciosa. M'encanta. A més, tant el paisatge com la figura humana ho domina de meravella. Tant que sí. Bé, ara posem una mica de música i continuarem amb la cultureta. Música Bona nit. Bé, doncs, de la pintura passem al teatre. Passem al teatre perquè sabem que a moltes persones grans i joves també, naturalment, els agrada la zarzuela i veure bona zarzuela no és una cosa que a Barcelona es pugui veure cada dia. Venen bones companyies de tant en tant i la companyia que hi ha ara és boníssima. Segons l'avantguàrdia del dia 19 de març del 2012, és una actuació magistral de Carmen Aparicio i de totes les persones que hi participen. Textualment deia Antonio Ramallo, la mà dreta del director teatral, ens refereix a Tamayo, revisa els espectacles lírics amb un encert extraordinari. Molt ben muntat, molt ben dirigit i espectacular. Podeu veure fragments del Barberillo de la Vapies, la Revoltosa, la Verbena de la Paloma, la Reina Mora, la Taberna del Puerto, Carmen, Los Emigrantes, Gigantes y Cabezudos i moltes altres. És un espectacle líric, no hi ha cap espai parlat, són tots els fragments musicals de les sexuales més atractives. I tant de vestuari com de scenografia, com de direcció, interpretació... És una autèntica meravella. És magnífica. I, a més, molt alegre. Surs allò amb el cor content. El que és el que fa falta avui dia, oi? Surs amb el cor content, que això va molt bé. Com també surten amb el cor molt content d'aquest espectacle que dirigeix el Tricicle i que el tornen a fer el poliorama. Un altre cop, oi? Sí, el tornen a fer perquè es van exhaustir les entrades. Era impossible anar. Jo vaig intentar i no vaig trobar entrades cap dia. Dic, ara ho hem d'aprofitar perquè torna fora Berllau... dirigit, ja dic, pel tricicle, i podem veure... Sí, per sempre joves. Per sempre joves, exacte. Foraveriaum vol dir per sempre joves, i aquí veiem uns actors que són joves, però que estan carregits de vellets i fa molta gràcia. O sigui que són uns avis extraordinaris que interpreten els grans èxis del rock and roll. O sigui que si volen veure avis i àvies roqueres, un espectacle... Aquest no l'he vist, però m'han dit que és divertidíssim. És molt divertit. I que ens haurem d'espavilar, si el volem veure, perquè estarà només tot un mes, del 3 al 29 d'abril, però que ens hem d'espallongar i veure. I si en lloc de posar-vos contents us voleu posar dramàtics, perquè veure una bona tragèdia també de tant en tant... T'allibera, no?, en certa manera. Prefereixo riure que plorar. Ja et dona punts de referència, però quan està tan meravellosament ben interpretada i ben dirigida com els Incendis, que la companyia La Perla 29, dirigits per Oriol Brogi, podem veure el Teatre Romea, encara fins... Fins quin dia? No ho sé. No trigaran gaire, perquè em sembla... Tots els espectacles estan prorrogats. Em penso que aquest està prorrogat, però que es pot veure... Encara fins a primers d'abril. Bueno, aquest és... Sí, sembla que sí. Prorrogar-lo, sí, ara fins a mitjans d'abril. Però ja dic, si voleu veure, com diu Clara Segura, veritats que només poden ser revelades amb la condició de ser descobertes, si voleu... trencar el silenci davant d'unes realitats, en aquest cas el poble de Beirut, i totes les seves grans vivències i la gran tragèdia tan magníficament ben interpretada, ho podeu veure. Ara aneu amb la consciència que plorareu. Sí, és una obra impactant, molt impactant, molt ben interpretada. Tres hores i quart, tres hores i mitja llargues de representació. O sigui, és una obra dura. Si l'espectacle és bo, a vegades ni te n'adones. I els seus protagonistes, la Clara Segura, Julio Manrique, Xavier Boada, jo diria que estan en estat de gràcia. a mesura que avança l'obra, el text és d'una poesia intensíssima, és un text molt poètic, molt dramàtic, molt impactant, però d'una bellesa literària extraordinària, quan et deixes de seduir per les paraules dius quina meravella, perquè clar, evidentment, parla de la vida, parla de la mort, Parla, com en totes les tragèdies... És una tragèdia. És un Passeo por el amor y la muerte, com deia el títol d'aquella antiga pel·lícula d'aquí, del John Huston. Passeo por el amor y la muerte, del John Huston. Doncs és també un passeig per la mort i per la guerra, perquè en aquest cas és guerra, i la tragèdia de ser un reporter de guerra en actiu i en temps present. Això és molt ben explicat. I després d'aquesta... d'aquesta ambició de tragèdia, passem a l'optimisme. Un llibre preciós de l'Eduardo Ponset. Viaje a l'optimismo. Les claves del futuro. És d'Editions Destino, no? Sí. Edita Destino. Manté 302 pàgines, amb lletra molt gran, molt acceptable i val baratet. Y el resum diu així. El pasado fue siempre peor y no hay duda de que el futuro será mejor. Con este mensaje, Eduard Punset, Barcelona 1936, el autor de divulgación científica con más lectores en España orienta el contenido de su nuevo libro en un recorrido por los constantes avances científicos que justifican abordar con entusiasmo el futuro. Frente al pesimismo y el fatalismo que envuelve el tiempo presente, El autor proclama con entusiasmo su fe en el futuro de la humanidad con argumentos científicos basados en los últimos avances de la ciencia. Fantástico. Ya di que es baratet. Val 20 euros en 50 céntims. i es passa una estona molt, molt, malgrat que digui que parla de ciència, està molt ben explicat. Però és un gran divulgador. Aquest llibre recent que vam llegir amb tantíssim goig, que no ens faci mandre pensar, com diu el concepte, que fem treballar el pensament, que fem treballar les neurones, això ens fa rejuvenir. I tant que sí. El fer mots encreuats, l'escriure, el seguir l'argument d'un colabrot, el llegir llibres, el participar d'un club de lectura, o sigui, totes aquestes coses... Sí, sí, les neurones es rejuveneixen. I això que es morien i no tornaven a viure, això és una llegenda urbana. Les neurones es tornen a... Es donen a reproduir quan les fas treballar. Per tant, també tothom qui us ha fet il·lusió... Cultivar qualsevol art o artesania, la que sigui, o sigui, el dibuixar, el cosir, el rodar, el pintar, mai és tard per fer-ho ni per començar-ho, com l'estudiar idiomes, que és una altra cosa que les vella les neurones i de quina manera. O sigui, el monolingüisme, que ahir feien un reportatge una miqueta lamentable dels nostres presidents de govern, no els de Catalunya, sinó els de l'estat espanyol, que la majoria ha anat pel món, Sense saber idiomes. Estava molt... No, però és que ara, ara, amb aquest assumpte del pinganillo i el traductor, doncs no s'esmenen gaire, no s'esforcen. S'han fet mandrosos, però, escolta, és bastant impresentable. No, perquè realment en la seva època potser no estava tan estès el costum d'aprendre idiomes, perquè aquestes persones tenen unes carreres. S'ha de reconèixer, però... És més còmode dedicar-se després a la seva carrera i a la política que no en dedicar una estoneta dos o tres cops a la setmana per aprendre qualsevol idioma, el que sigui. Bé, posem una mica de música. que l'oblida la taulada vermella i la finestra amb fos, l'escala fosca i la imatge vella que s'amagava en un racó, i el llit de fusta negra i foradada i els teus llençols tan nets. I l'arriba suau d'una matinada, que ens desperta més eves. Però no vull que els teus ulls plorin, digue'm adeu. Que el camí fa pujada i me'n vaig a peu. Quina delícia escoltar, Manuel Serrat, com Manuel. És que canta d'una manera, i sobretot amb aquelles primeres cançons, a mi, en tenia el cor robat. La meva dona diu que ens escolta amb més gust del nostre programa si posem cançons de sapat, d'en Raimon i d'en Llach. Ah, clar que sí. S'ha de variar una mica. Ja ho anirem posant. Ja ho anem fent. Això mateix. Perquè també a nosaltres ens agrada molt. I tant que sí. Bé, i ara anirem a Badalona. No queda gaire llui, no? No, aquí mateix. Mentre no hi anem demà, que no anirà gairebé el transport públic per la vaga. No, tenim metro per anar, o no, tren. No hi ha anat mai a Badalona si no és en cotxe. No, jo he anat moltes vegades. Sí, perquè tu saps el vídeo público. Faig un servei públic. Clar que sí. He anat a Badona al Teatre Zorrilla, he anat als bancs, he anat a la platja, he anat a l'església parroquial, que és molt maca de Badona, he anat a visitar la ciutat, que té molt d'encant. I mira, ara miraràs... En transport públic, sí, mira, hi ha el tren, es pot anar amb el just metro fins a Catalunya... I a Catalunya agafa... Bueno, el just metro fins a zona universitària, agafa el metro fins a Catalunya i agafa el tren fins a Badalona. El tren que va en direcció Blanes, en direcció Mataró, el tren. I també hi ha un autobús, que és el 44, que surt de l'estació de Sants. No estava projectada, també, que arribés al metro? Sí, depèn de quin lloc vagis de Badalona, però el metro queda una mica lluny del centre. Molt lluny del centre, no? Queda una mica lluny del centre. No, però hi ha un autobús, que també va molt bé, que és el 44, que surt de l'estació de Sants i va directe fins a Badalona. Molt bé, doncs mira... Ho tens fàcil, perquè a més d'un segle, el servei del temps. Una completa restauració retorna l'esplendor buitsantista a la torre del rellotge del parc de Calarnús a Badalona. És un gran tresor pedagògic. L'àrea metropolitana de Barcelona i l'Ajuntament de Badalona organitzen tallers de meteorologia i visites guiades a la torre del rellotge. És el centre d'un projecte orientat als estudiants de primària secundària i batxillerat que impulsen la Universitat Politécnica de Catalunya i el Consistori de Badalona. Molt bé, i continuarem caminant. O sigui, podem acostar-nos, ara una mica més lluny, a Besalú. Ah, la fila de forjedors. Això també és un antic ofici. Començarà el 31 de març i seguirà fins al 9 d'abril. Besalú acull els últims artesans del ferro amb parades de venda de peces pels carrers i una exposició de forja a Can Llaudes. hi haurà demostracions de forja en directe i una mostra jove de disseny. Això és molt interessant perquè es poden fer meravelles amb el ferro i aquí sí que també és un ofici vocacional, és d'aquelles coses que s'han de sentir perquè a més és dura, és un ofici dur, és un ofici treballant amb el foc i amb la calor i a més una persona que requereix d'una certa fortalesa física. I de començar molt jovenet perquè costa una mica de dominar el ferro a cops de mall. Molt, molt. Bé, posem una mica de música. Bona nit. Fins demà! Fins demà! El vello de Núvio Azul. Molt bé, molt bé. És un vals preciós. Fa 15 dies vam coincidir que era l'aniversari del naixement d'un dels estraus, no sé quin dels 4 o 5, perquè tots componien música. Bueno, para i 3 fills. Para i 3 fills, sí, sí. I ja vam posar també aquest... Sí, perquè potser és el més popular i, a més a més, és el més difós a tot arreu. Una obra mestra. I, a més, significa, és una mica el reflex de la ciutat. El vello de Núvio Azul, que és una meravella. Bé, i ara parlarem una miqueta de la gent gran, que fa dies que la tenim una mica oblidada. No, per si tot el que fem és per gent gran. A la gent gran els encanta la sarsuela, el teatre, la pintura, la música, la novel·la, els còmics... Tot, tot els agrada, tot. Mentre tingui salut, la gent gran pot fer de tot. I tant. I si no està gaire boneta, si li dones coses que els agradi, també ajuda a que no s'hi trobin tan malament. I ara parlarem de la gent gran... i un article que ha sortit a 60 i més, recollit per Juan Manuel Villa. El dret a la edad, a cumplir anys i a envejecer de les persones mayores, desenvolupant totes les seves capacitats como ciudadanos activos de pleno derecho, fue el núcleo sobre el que versó el IV Congreso Internacional el derecho a envejecer, ciudadanía, integración social y participación política de las personas mayores, celebrado en la ciudad francesa de Dijon. Este encuentro internacional de carácter multidisciplinario reunió de manera amplia las diferentes perspectivas que ofrecen la psicología y la sociología del envejecimiento y el conjunto de disciplinas de las ciencias humanas, sociales y jurídicas susceptibles de aportar una clarificación científica. De esta forma, el simposio ofreció la oportunidad de realizar un balance conjunto entre la comunidad científica los responsables políticos, profesionales y la sociedad civil sobre los avances y desafíos producidos desde la Cumbre de Madrid en el 2002, donde se elaboró el Plan de Acción Internacional como resultado de la segunda reunión de la ONU sobre el envejecimiento. La clave de este plan es la importancia de la integración política y social de las personas mayores. La Red Internacional para el Estudio sobre Edad, Ciudadanía e Integración Socioeconómica organizó este congreso junto al Centro de Gerontología Interregional de la Borgoña, Franco, Condado, Francia, en el que se plantearon Tres grandes temas. Primero, derechos sociales y políticos de la participación social a la acción política. Del derecho formal a la relación social, enfoques integradores y de capacitación de las organizaciones sanitarias y sociales de los profesionales y de los actores de la sociedad civil. La importancia de este Congreso también radicó en su realización en el marco de un año gerontológico particularmente señalado con la conmemoración del décimo aniversario de la Declaración de las Naciones Unidas sobre el Envejecimiento, Madrid 2002, y la celebración del Año Europeo del Envejecimiento Activo y la solidaridad entre generaciones. La investigación científica y académica y las experiencias prácticas innovadoras ocuparon Un lugar importante en el Congreso de manera que el encuentro tuvo un desarrollo dinámico mediante intercambio de experiencias, aspectos teóricos y resultados científicos. Ava. Ava. Bona nit. Bé, doncs, Teresa de Jesús o Santa Teresa d'Àvila no necessita presentació. Tots sabem que va viure entre l'any 1515 i 1582 i avui la recordem en l'aniversari del seu naixement. Nada de turbe. Nada te turbe, nada te espante. Todo se pasa, Dios no se muda. La paciencia todo lo alcanza. Quien a Dios tiene, nada le falta. Solo Dios basta. Eleva tu pensamiento, al cielo sube. Por nada te acongojes, nada te turbe. A Jesucristo sigue con pecho grande y venga lo que venga, nada te espante. ¿Ves la gloria del mundo? Es gloria vana, nada tiene de estable, todo se pasa. Aspira a lo celeste, que siempre dura, fiel y rico en promesas, Dios no se muda. Ama la cual merece bondad inmensa, pero no hay amor fino sin la paciencia. Confianza y fe viva mantenga el alma, que quien cree y espera todo lo alcanza. Del infierno acosado aunque se viere, Burlará sus furores quien a Dios tiene. Vénganle desamparos, cruces, desgracias. Siendo Dios tu tesoro, nada te falta. Id pues bienes del mundo, id dichas vanas. Aunque todo lo pierda, solo Dios basta. Y recordamos de Miguel Hernández, nanas de la cebolla. Dedicadas a su hijo, a raíz de recibir una carta de su mujer, en la que le decía que no comía más que pan y cebolla. La cebolla es escarcha cerrada y pobre, escarcha de tus días y de mis noches. Hambre y cebolla, hielo negro y escarcha, grande y redonda. En la cuna del hambre mi niño estaba. Con sangre de cebolla se amamantaba, pero tu sangre escarchada de azúcar, cebolla y hambre. Una mujer morena resuelta en luna se derrama hilo a hilo sobre la cuna. Ríete, niño, que te traigo la luna cuando es preciso. Alondra de mi casa, ríete mucho, es tu risa en tus ojos la luz del mundo, ríete tanto que mi alma al oírte bata el espacio. Tu risa me hace libre, me pone alas, soledades me quita, cárcel me arranca, boca que vuela, corazón en tus labios relampaguea. Es tu risa la espada más victoriosa, vencedor de las flores y las alondras, rival del sol, por venir de mis huesos y de mi amor. La carne aleteante, súbito el párpado, el vivir como nunca coloreado. Cuanto jilguero se remonta, aletea desde tu cuerpo. Desperté de ser niño, nunca despiertes. Triste llevo la boca, ríete siempre. Siempre en la cuna, defendiendo la risa pluma por pluma. Ser de vuelo en lo alto, tan extendido que tu carne es el cielo recién nacido. Si yo pudiera... Remontarme al origen de tu carrera. Al octavo me ríes con cinco azares, con cinco diminutas ferocidades, con cinco dientes como cinco jazmines adolescentes. Vuela, niño, en la doble luna del pecho, él triste de cebolla, tú satisfecho. No te derrumbes, no sepas lo que pasa ni lo que ocurre. Bé, hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més. Mar Pere Arnau a la part tècnica, Joan Algarra i Pere Oliver, aquí servidors de vostès i amb molt de goig de tornar-los a veure. Us esperem dimecres vinent o, si no, si voleu tornar a sentir aquest programa el proper dissabte d'11 a 12. Fins aleshores, a reveure. A reveure.