Efemèrides, cultura, Mari Sampere i envelliment actiu

60 i més. 60 i més. Avui, dimecres, dia 3 d'octubre de l'any 2012. Temps de tardor i de festes que s'apropen al nostre municipi. Portem ja 277 dies d'aquest any de traspàs. Quants ens en queden, Joana, per acabar l'any? Doncs, alguna cosa així com 89. 89. Com corren els dies? Des d'aquí, per fer-vos companyia, seguim amb vosaltres... I esperem que els temes que tractarem avui siguin del vostre gust. Avui, festivitat de Sant Francesc de Borja, Sant Gerard i Sant Dionís, entre d'altres. Felicitats a totes i a tots els que celebreu avui el vostre sant o el vostre aniversari. Us saludem des d'aquí, a Ràdio d'Esvern, on vivim amb tots vostès la ràdio. Des de 60 i més a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, posem la mirada en tot allò que ens sembla que pot interessar a les persones grans i també als més joves que ens vulgueu escoltar. Benvinguts, oients d'Esvernians. Recordem, sempre hi ha algun fet que va succeir tal dia com avui. esdeveniments que van tenir lloc un dia 3 d'octubre als Països Catalans. L'any 1867 s'inaugura el Teatre Romea de Barcelona. L'obra escollida per aquell dia va ser La Rosa Blanca, d'en Frederic Soler Pitarra. El 1987, rècord de precipitació màxima a Gandia, on va ploure, sense parar, 24 hores seguides. Penso que aquest any gairebé ho ens supera. Gairebé, gairebé. Això va ser el 1987 i em penso que aquest any... El 2012 em sembla que si no l'ha arribat a agafar, poc s'ha faltat. Si no n'ha plogut 24, n'ha plogut menys, però amb més intensitat. Amb més intensitat, sí. Bé, doncs, ara recordarem esdeveniments que van tenir lloc al món un dia 3 d'octubre. data llegendària de l'any 2333 abans de Crist, quan va ser fundat el regne de Chosun, actual república de Corea. Es nota que tenim una edat perquè recordem coses... Ui, sí, jo quan he vist aquesta xifra dic, ai, mare de Déu, sembla que ens hem equivocat. O no hi éres, no? Almenys seria en una altra internació. Som belleta, però tant, no. No tan llunyà que del 3 d'octubre del 1789, que tampoc no hi érem, quan George Washington proclama el primer dia d'acció de gràcies. Més proper encara, el 3 d'octubre de l'any 1932, en què Irak declara la seva independència i s'uneix a la Societat de Nacions en acabar de la invasió britànica. el 3 d'octubre del 1990, en què Alemanya es reunifica. I enlluernats vam quedar el 3 d'octubre de l'any 2005 en contemplar l'eclipsi de sol més surprenent dels darrers anys. Exactament el mateix dia en què el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, lliurava al Congrés de Diputats a Madrid el projecte de llei de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Molt bé. Música, sisplau. You belong to my heart Now and forever And our love had its start Not long ago We were gathering stars While a million guitars played our love song Solamente una vez, solamente. Bé, naixements el dia 3 d'octubre de persones que han passat a la història. El 1804, a la ciutat de Lió, a França, el professor Allan Kardec, conegut com l'impulsor de l'esperitisme. El 1846... a Stavanger, a Noruega, el físic i geòleg Òscar Emil Schott. El 1896, a Santander, naixia el poeta espanyol, membre de la generació del 27, Gerardo Diego. Ho recordarem al final del programa llegint algun dels seus poemes. El 1898, a Los Angeles, Califòrnia, el director de cinema i guionista Leo McCarrey. Un altre director i guionista de cinema naixia el 1918 a Valls, en Pere Sabater, molt més conegut amb el nom artístic de Pedro Lazaga. Jo no ho sabia, que Pedro Lazaga es deia Sabater. Ah, jo tampoc, i que fos tan vellet, tampoc. Que fos de Valls, nascut a Valls. Ja. El 1921, a Barcelona, va néixer un altre dels grans actors de cinema i teatre, l'inoblidable Alberto Glosas. Format, solta el mestratge de l'eminent Margarita Xirro, va destacar en nombroses pel·lícules. I va fer tota mena de gèneres teatrals. I pel·lícules. És molt curiós que des que va estrenar El cumpleaños de la tortuga amb Concha Velasco, a la qual tots dos cantaven i ballaven meravellosament bé, des d'aleshores li regalen tortugues a Concha Velasco. Ah, mira que bé. O sigui que fa anys, eh? Ja. No, no, jo fa moltíssims anys que vaig veure l'estrena de Muerte d'un ciclista. Sí. I realment va estar fantàstic. No, no, un actor realment boníssim en tots els gèneres. I una altra figura del món de l'espectacle, actriu, cantant i ballarina, naixia el 3 d'octubre del 1940 a Mar de Plata, Argentina, la polifacètica Nacha Guevara. I ens posem, finalment, el 1881, en què va néixer a Malmö, a Suècia, el prodigiós futbolista Zlatan Ibrahimovic. Però escolta, 1881, no? Serà 1981? 1981. Però, senyor meu, tu m'has escrit aquí un 8 i no un 9. Però ja són lapsos, són dislèxies automàtiques, o ve de la màquina o ve del camí. Del ditec que l'has marcat el número, perquè jo dic, a les lates no és tan vell. No, ja veus que ens anem apropant cap aquí, comencem amb segles abans de Crist, però ara estàvem precisament... Però el 1881, trobo... I tocava el 1981, sí, sí. Això, si aquest noi és jovenet. Bé, i ara un parell de necrològiques. El dia 3 d'octubre de l'any 2004 deixava que Mont a Beverly Hills, Califòrnia, l'actriu estadunidenca Janelae. I al nostre país, a Barcelona, moria el 3 d'octubre de l'any 2008 el clerc catòlic català Joan Carrera, que va ser bisbe auxiliar de Barcelona i va deixar una memòria extraordinària en tothom qui el va conèixer i sobretot en les seves activitats a la Joc d'on era conciliari de les joventuts obreres catòliques i on va fer una gran labor. Sí, ens va acompanyar nosaltres l'any 2000 a la peregrinació que vam fer a Terra Santa. i realment era un jove més dels joves que hi anaven. Fins i tot, al final, els joves joves, entre ells el meu fill, li van fer una cançó a l'Avella Lola, però en lloc de l'Avella Lola era el Bisbe Carrera. Molt bé, molt bé. Va ser molt graciós i va ser molt entendridor. Doncs bé, el recordem aquí i el recordem amb una gran simpatia perquè va ser una bellíssima persona, a més d'un gran sacerdot. I també un gran incomprès. També, també. Un gran incomprès. També perquè es veu que xocava molt... Amb segons quines esferes. Amb segons quines esferes, i sobretot amb el del seu superior, l'arcabisbe Ricard Maria Carles, perquè eren d'un tarannà molt diferent. Molt, molt diferent. Bé, posa'm una miqueta de música, sisplau. Fins demà! Per l'aria fresca pareggia la festa, che bella cosa no io no. Están a fronte a te. Estaríem escoltant el Jaume Aragall molta estona. Però, a més a més, ens recordava el que hem gaudit de sol aquest estiu. Adeu, gràcies. Ni un núvol. I tant que sí, tant que sí. Hem pres moltíssim el sol aquest estiu. Sí, sí. Bé, parlem de cultura, ara. Avui comencem recordant alguna de les estrenes que van tenir lloc el passat cap de setmana i que ens han semblat d'allò més interessants. Qui no té present el popular conte de la Blancaneus? Bé, doncs el famós conte dels germans Grimm. Una vegada més, torna al cinema, en una versió molt lliure i creativa, muda i en blanc i negre. Dirigida per Pablo Berger i un brillant repartiment amb Maribel Verdú com esgarrifosa madrastra, Sofia Oria i Macarena García fent de Blancaneu nena i adulta, respectivament, i en Josep Maria Pou interpretant un pervers personatge, La pel·lícula ha tingut unes crítiques esplèndides i ja es veu venir que li plouran premis de tots els festivals aguts i per haver. Bé, crec que l'han seleccionat per presentar-la als premis de... Sí, com mòscara de millor pel·lícula estrangera. Bé, Tota mena de logis ha rebut també l'última pel·lícula de Fernando Trueva ambientada en un suposat lloc de França, tot i que el rodatge es va realitzar a la Garrotxa. protagonitzada per Jean Rochefort i Aida Folch, l'artista i la modelo, és una obra intimista que es centra en el gest quotidià, en la laboriosa creació de l'artista i el seu concepte de l'art. El goig que suposa recrear un dibuix captant la bellesa nua d'un altre ser humà. Aquest tema em toca molt de prop. Ah, a tu t'agrada, això de dibuixar el nú, oi que sí? I a més, molt quotidià, la gent que anem als cèrcles artístics a dibuixar gairebé cada dia, vull dir, hi ha una relació molt maca sempre d'aquesta percepció de la bellesa que es transmet. I quan un cos no és maco? No, és que normalment... Estan seleccionats, cossos macos, no? Ja els trien que siguin atractius. Perquè precisament Pablo Picasso moltes vegades tenia models que no eren macos. No, no, això anava a dir, i Antonio López, això de la bellesa és molt relatiu, perquè Antonio López ha fet molts dibuixos de persones nues, amb gent gran, inclús amb gent que té deformitats, i que ell ha trobat el seu potencial de bellesa. Perquè és que no oblidem que tota noesa té un component espiritual molt fort. O sigui, no veuen el dibuixant i el pintor, no veuen només músculs o veuen anatomia, sinó que hi ha una expressivitat del ser humà, del gest i del moviment que s'expressa a través del cost, però que reflexa una manera de ser i una manera de sentir, o sigui que té un component espiritual. Els autèntics dibuixants anatòmics són els que dibuixen a la morgue, els que fan estudis d'anatomia. Sí, sí, sí. Bueno, el Pablo Picasso, perquè com no tenia un duro, s'anava al port i li pagava 4 cèntims a aquells pobres homes i es deixaven dibuixar. Això ho han fet tots els artistes, la majoria quan comencen. Els models de l'Isidre Nonell, per exemple, eren gitanos, gitanes, treballadors de la construcció, gent que per poca pasta posés per l'artista. I tant. I bé, per als qui us estimeu més, el cinema d'acció, però d'aquell que talla de l'E, perquè és una pel·lícula impactant, segueix en cartell l'esplèndid dealer Matals Suavemente, si la voleu veure, doblada en català o en castellà. O en el títol original. En versió original. També es pot veure en versió original. El Verdi? O el Renoir Florida Blanca. I el Verdi em penso que també. Consulteu Cartellera, que ara no em recordo bé. A mi em fa l'efecte que el Verdi sempre passa a les pel·lícules en versió original. Sí, el Verdi sempre. Però jo sempre vaig als cinemes que em queden una mica més a prop d'aquí per no fer excursions per tot Barcelona. Aleshores, el que em queda ara més a prop en versió original és el Renoir Florida Blanca. Perquè com que el Renoir... Les cors el van tancar. El van tancar, oi? Bé, doncs recordem que Mata el Suaument és interpretada per Brad Pitt i Ray Liotta, dirigida per Andrew Dominic. Tres delinqüents, no gaire intel·ligents, roben en una timba de pòquer auspiciada per l'AMPA, fet que provoca que la màfia local faci fallida. Un perdona vides a sou nomenat Jackie Coogan és l'encarregat de restablir l'ordre. No expliquem res més, perquè amb aquest tema ja es veu que la cosa... Va de trets, de foc, de sang, de tot el que vulguis i més. Carreres i mastegots, a dojo, no? Però molt ben interpretada i molt ben feta. I recordem, això que dèiem fa un moment, que els cinemes més propers a Sant Just, on podeu veure aquestes i moltes altres pel·lícules, consulteu la cartellera, perquè aquesta setmana està molt interessant, doncs els que tenim més a prop són el Palau Balanyà, davant de l'estació de Sants, els Multicines Arenes, a l'antiga plaça de Bous, a la plaça Espanya, i el Cine Baix, aquí al carrer Joan Ballori de Sant Feliu. On només teniu que posar en el Google Cine Baix Sant Feliu i us surt la programació de cada dia, que sol ser sempre molt interessant. I si voleu passar una bona estona al teatre, recordeu que Carlos Latre segueix al Coliseu. La divertidíssima comèdia No et vesteixis per sopar... Torna a triomfar el Teatre Condal i les ratlles estan garantides veient toc-toc el borràs. També a les dues sales del Capitol ens ho podem passar d'allò més bé amb David Guapo, Tony Moog, Confessions de Dones de 30 o aquest original embolic anomenat Cuc. Aquí podeu veure l'actor Albert Triola, el que fa de mossèn Bernat a la Riera, en un paper completament diferent. Diferent, sí, sí, ell que és tan pas marote, allà a la Riera. La diferent gama que pot donar de si un actor, no? Molt bé, posem una mica de música. Bé, i continuem. Parlarem ara d'inauguracions recents de galeries de Barcelona, tot a que agraden tantíssima nari, Joana, amb mostres d'allò més originals i atractives. Una d'elles és la impactant sèrie de fotografies de l'artista novai orquès Robert Mapplerthorpe, plenes de sensibilitat atrevida i transgressora que podem veure a la Galeria Senda, al carrer Consell de Sents, 337, fins al dia 22 de novembre. Aquí sí que hi ha tota una màxima expressió de bellesa masculina, perquè aquest senyor, a més de gai, era un gran artista i sabia retratar el bo i millor dels homes més atractius que trobava. Ah, sí, que són guapos. Sempre, sempre, sí. Serà una qüestió d'anar-ho a veure. Tot i que això, ja dic, sempre és subjectiu. Sí, és subjectiu, cadascú, la bellesa la té a la seva manera. La percepció de la bellesa és diferent en cadascú. I l'altra exposició... que volíem comentar-vos d'aquest també de molt propera, que porta per títol Mirar amb l'estómac, menjar amb els ulls. Aquest títol m'encanta. Oh, molt bé. O sigui, és posat a l'inrevés, no? Mirar amb l'estómac, menjar amb els ulls. És una selecció d'un centenar d'obres d'esperit surrealista, divertit i exquisit. peces ibèriques, escultures de bronze, paisatges i dibuixos geomètrics de diversos artistes com Amèrica Sánchez, Cesc Riera o Massau Yamamoto, que són d'una expressivitat i originalitat total. Es poden veure a la galeria Madame la Marquise, el primer pis del número 116 del carrer Enric Granados, tocant el carrer París. De dilluns a divendres de 3 a 7 de la tarda. Fins al proper dia 6 d'octubre. Queda poquet, eh? Queda poquet. I aquest mateix dia 6 d'octubre hi haurà una subhasta per si voleu adquirir alguna de les obres. Ah, molt bé. Abans del dia 6 d'octubre no venen res. S'ha d'anar el dia 6 d'octubre a la tarda... O sigui que no passen els puntets vermells ni res de tot això. No, no, no. No les pots encomanar. No les pots encomanar. Has d'anar a la subhasta el dia 6. Ah, també és divertit això de les subhastes. Sí, sí. Ah, i no podem deixar de recomanar l'exposició del Centre d'Art Tecla Sala, aquest el teniu molt a prop d'aquí, a l'avinguda Josep Tarradellas, 44, de l'Hospitalet. Es tracta d'un conjunt d'obres d'un dels millors dibuixants espanyols d'humor gràfic. Va debutar al setmanari Por Favor, i fa, des de més de 30 anys, un acudit diari al periòdic El País. L'exposició porta per títol Un viatge de mil dimonis i un parell d'àngels, on podem veure obres dels tres grans estils i personalitats del seu autor, com Andrés Ràvago, quan pinta, com El Roto, amb els seus genials acudits, i amb el seu altre pseudònim, OPS, de quan començava a dibuixar. O sigui que trobareu tres estils que no s'assemblen gens. Evidentment, el més impactant, el més divertit, el més graciós és el del Roto, que és el més actual. Els acudits. No, no, i amb més sentit crític, àcid i polític. Però la seva obra pictòrica és sensacional, és apassionant, és preciosa. Sí, com Andrés Ràvago, no? I aleshores firma amb el seu nom real, que és Andrés Ràvago. Aquesta exposició ja va estar al Centro Cultural Conde Duque de Madrid i en d'altres llocs. No, no, però jo no he pogut anar-la a veure. Ah, tu sí, mira. És que jo la vaig veure allà. Tu, perquè ets molt enxufat. No, enxufat, no, perquè donava la casualitat que estava allà en un saló del còmic i quan vaig veure que hi havia una exposició del roto, dic... Pues vas anar-hi. No me lo pierdo, no? Des d'aquí Sant Just, el bus L10 és el que ens deixa més a prop del Centre d'Arte Clasala. Sí. També hi ha uns indicadors... Para força a prop, oi? Sí, també s'hi pot anar amb els altres, pot deixar més lluny. Més lluny. El 157 hi ha una parada, que a més està anunciat amb un rètol lluminós, i una fletxa que indica tecla sala, però una vegada que hi vaig anar per allà, vaig passar un embolic de carrer i una caminata... Ah, ah, i vas perdre. Sí, a més vaig haver de preguntar 40 vegades, perquè jo per hospitalet em perdo. Oh, clar, que si no ho coneixes... I més ara que els autobusos estan tan resalçats... No me'n parlis dels autobusos, ja vam parlar la setmana passada, però és que... Sí, però la setmana vam passar per avisar que ho canviaven. Però ara ja ho hem provat, tant dilluns com dimarts. Jo encara no, però hi ha veïns meus, que els pobres es van fer un embolic l'altre dia, i les senyores deien, si anem a comprar al mercat, llavors que hem d'anar carregades fins a la parada... A la parada de l'autobús, o sigui que... No, és que s'ha de canviar d'autobús, no és que hagin d'anar carregades... El bus l'agafarà en el mateix lloc. Si vas a Collblanc, a la parada de Collblanc, passa el D20. Només que, aleshores, dues parades més has de baixar del D20 i et parà carregada amb el carret i tot el jaleo. Però paren un darrere l'altre, o sigui... No, no, si diu que van cada set o deu minuts, van molt seguits. Això, a partir d'ahir, potser sí. Però tot i així, ahir, que en teoria ja anàvem bé, va ja estar la tira, esperant el 157. I el dilluns va ja estar 50 minuts per anar de Sant Just a Collblanc. Esperant amb el 150, és més. El 157, que ja va trigar molt, com que estaven de vaga i serveis mínims, va arribar al carrer Ernest Lluc i després d'esperar la tira al D20 no va venir i vaig seguir caminant perquè no hi havia autobús, ni em vaig veure cap. Em sembla que als serveis mínims hi havia hores que no em corria ni un. Bé, menys mal que el 63 encara no l'han tocat. No, no, aquest no el toca. Amb el 63 podeu baixar a la Diagonal i podeu anar a veure aquesta exposició de fotografies de Joan Veí, que són una meravella. Ah, i també va haver-hi el just metro, en aquest cas, i agafar el set o agafar el metro fins a l'escorts, línia 3. Sí, també, també. Però també, si camines una miqueta d'allà, cap a la plaça Comas i tot aquell, és molt agradable de caminar per aquell barri. És de l'I cadaqués, un vincle captat per Joan Veí, amb relació a l'escorts. Són fotografies, tant en color com en blanc i negre, i diu la ressenya del tríptid que vaig agafar. Dalí Cadaqués, un vincle captat per Joan Veí, ens proposa un suggerent apropament a Salvador Dalí i ens permet copsar l'essència del personatge mitjançant un testimoni únic i irrepetible. Dalí, a través de l'objectiu de Joan Veí. Recordeu que aquesta exposició es pot veure... va també ser aquests noms, a l'arquitectura inspiradora de Dalí, a la Roca Barcelona Galerí, a un altre, l'anfitrió Solícit, l'artista provocador, al districte de les Corts, a la plaça Comas, i Dalí Íntim, Dalí Íntimo, Intimate, Dalí, a Pedralba i Centre. I us donarem les adreces exactes. O sigui... Districte de les Corts a la plaça Comes número 18, que és la plaça de l'Ajuntament. A Roca, Barcelona, Gallery, al carrer Joan Güell, 211-213. I a Pedralbes, centre, a l'Avinguda Diagonal, 615. Estan molt a prop totes tres l'una de l'altra. Has de caminar una miqueta, però caminar per les Corts és molt agradable. Un passeget. I tant. Bé, posarem una mica de música... Gràcies. Malgrat que recordem un aniversari de la mort d'una persona extraordinària, aquesta música també li va una mica bé, perquè estem parlant de la Mari Sanpere. La nostra Mari. Aquella persona tan deliciosa, que ens feia riure, que era tan humana, que, escolta'm, valia la pena. Jo la vaig tractar una mica i realment era la persona més encantadora que mai s'hi podia trobar. Aquests dies l'han recordat a diverses emissores de ràdio, ahir a TV3, en el programa Divendres, i com tu dius, era una persona tan propera que la trobaves en un viatge, per exemple, en els freqüents viatges que feia Madrid-Barcelona, Barcelona-Madrid, com que aleshores hi anava també bastant per la feina, algunes vegades havia coincidit amb ella, semblava a tothom, tothom li deia coses, ella feia... A tothom saludava, feia gràcies a tothom. Una persona que no era allò que feia de còmica pel teatre, pels escenaris. És que ella de si era tan oberta i tan... I tan sumament... És que era encantadora. I és que a la vegada era graciosa i simpàtica, que és el que tres actrius comentaven ahir en un programa de TV3. Hi ha persona que és còmica, però graciosa i simpàtica, ni ho és, ni té perquè ser-ho. Ho és quan interpreta el seu paper. Van posar l'exemple de Joan Capri, el que tan bé ha parodiat recentment i ha imitat el Joan Pere en els seus monòlegs, però el Joan Capri... Ah, el Joan Capri era terrible. El dia que entrava de mala gaita a la ràdio ja t'hi podies posar sota una cadira, eh? Sempre dèiem com ve avui... perquè venia a fer un programa a Ràdio Joventut i hi havia dies que dic, avui no em dóna la gana, i no el feia. O sigui que, aviam com ve avui. És que em fa l'efecte que el Joan Capri era bipolar. Perquè d'aquí a aquí estava els núvols i d'aquí a aquí no hi havia qui parlés amb ell i estava molt encutgit. No, no, i que costava molt... Encertar-li, eh? Li costava molt entrar en situació quan interpretava els seus personatges, però que un cop s'hi posava... Ah, sí, perquè era un artista... Es deixava anar, i com passa amb un actor que, quan s'aixeca el taló, ell desapareix i s'interdueix dins la pell d'una altra. I aleshores, quan estava en la pell de l'altra, feia el seu paper de meravella. Quan baixava el taló, tornava a ser el cert depressiu que era abans de pujar el taló. Sí, sí, i anava dies, perquè llavors encara era molt jove... T'estic parlant de 60 anys enrere. Jo era una criatura, però criatura. I llavors sempre deien els meus companys, avui ve demà la lluna. Cal que ens callem. I hi havia dies que estava tan simpàtic que era enganxós i tot. Bé, que parlem de la Marissa Pere. Què podem explicar? Doncs mira, recordem una mica, fem una semblança biogràfica ben breu perquè així no ens enrotllem, sinó que breument direm on va néixer, on va morir i de què va treballar, que tots ho sabeu. Maria Sant Pere Arnaez, coneguda com a Mari Sant Pere, va néixer en un tren, en un tren, camí de Barcelona, a l'1 de setembre de 1913 i va morir en un avió, camí de Madrid, el 23 de setembre del 1992. Va ser una polifacètica actriu, vedet i humorista catalana, filla de Josep Sampera, famós actor, cantant, director i empresari teatral barceloní, i de Rosa Arnaez Esquirol. Va tocar tots els registres, en especial la comèdia, i tots els mitjans, teatre, ràdio, cinema i televisió. Si recordem només alguna de les pel·lícules que va fer, ah, i recordem també, el 1984, la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi. Oh, ben merescuda, precisament. Ben merescuda, ben merescuda. Amb els espectacles, recordo a mi de nen que la primera... Sí, l'any 58 ho devia tenir 10 anys, o sigui, la primera vegada que em van portar a veure un espectacle al Teatre Còmic de Barcelona treballava Mari Sampere, amb l'Aladi, Carlos Saldaña, que és un altre gran còmic, i és que feien partir de riure només amb la manera de parlar, amb la manera de cantar, amb la manera de ballar, amb la manera de dirigir-se el cantat. I és allò que és aquells espectacles que se't queda gravat i que ho recordes tota la vida. I que es diu... A l'espectacle, vostè dirà... Però és que l'Aladi també et feia trencar de riure. Molt, molt, molt. I en pel·lícules seria ara interminable la llista de pel·lícules que va arribar a fer. Però la tenim present amb algunes que van ser molt populars i famoses, com Botón de Ancla, de Ramon Torrado, Once Pares de Botes, de Rovira Veleta, aquestes van ser molt i molt conegudes i molt famoses, Miscoplé, de Pedro Lazaga, en la que ella parodiava esplèndidament bé els... els cuplets que cantava Raquel Meller I i la Sara Montiel després. Arrel d'aquesta pel·lícula, m'explicava ella en una entrevista, que la van contractar per diferents llocs, inclús d'Amèrica Llatina, i que la gent esperava que sortís una cupletista cantant sèrio. I quan la veien, la gent se li escapava al riure i no sabien que havien de riure. I ella els havia d'allí dir... Si no, continueu, que es tracta d'això. I la doña Inés, de don Juan Tenorio? La va fer amb en Capri, a més. Hombre, escolta'm... Va ser divertidíssim. Va fer una dona Inés esplèndida, sí, sí, i a més va col·laborar en pel·lícules també serioses, com La ciutat cremada, o sigui, té papers dramàtics també, perquè era un actiu que quan s'hi posava... El que passa que a la gent li costava molt veure l'entesitura dramàtica perquè ja el seu aspecte... El seu aspecte no era... Havia de ser una cosa molt seriosa, va posar-se molt en situació. Encara la recordem en els seus darrers anys que va col·laborar dirigida per Luis García Berlanga en la famosa Patrimonio Nacional, que era continuació de l'Escopeta Nacional. També va col·laborar amb les aventures de Zipi Zape, o sigui, la història dels famosos còmics d'Escobar, que va dirigir en cinema Enrique Guevara. I també amb una versió cinematogràfica d'un còmic del José Luis Martín, Màquina Baja i l'último chorizo. Aquesta va ser per trencar-te. I aquí va, aquesta penso si no recordo malament, la va fer en televisió amb el Ferran Ranyer i en cinema amb l'Andrés Pajares. Sí, sí. I Mari Sant Pere, doncs, allà on la col·locaven era una... Ella era una gran actriz. Era una meravella. I en la seva última pel·lícula que va col·laborar va ser l'any 91, o sigui, molt poc abans de morir, en la pel·lícula d'Aventura Pons, Aquesta nit o mai. O mai. I té inclús, si voleu conèixer la seva vida, hi ha una biografia publicada d'ella... O ben bé dues. Hi ha una que es diu Mari Sant Pere, mi vida, que és d'edicions Este, publicada a Barcelona l'any 63, o sigui que fa bastants anys, però n'hi ha dues de recents. Una és el Sant Pere, 100 anys davant del públic, publicada per Planeta l'any 2002, que parla de la vida de Josep Sant Pere i Mari Sant Pere. Aquesta encara es pot trobar en moltes llibreries. I també en el llibre de Sebastián Gas, que és el Molino, Memories d'un Setentón, que allà parla de Mari Sant Pere com la reina absoluta del Paral·lel. Del Music Hall. La reina del Music Hall, però que li deien així, la reina del Paral·lel. Molt bé, posem una mica de música. Fins demà! Bé, ara parlarem coses del nostre poble. Concretament, parlarem del veïnat del barri centre, prop de casa nostra. Sí, sí, on estaven les escoles Montserrat i que ara hi haurà un equipament educatiu educatiu i formatiu que es dirà les escoles. Precisament ha estat el nom triat, el més votat en la consulta popular. Sí, sí, sí. Mira, aquí diu. La rehabilitació de l'antiga escola Montserrat al barri Cendre, que ja està pràcticament acabada, es destinarà principalment a usos formatius i educatius. L'Ajuntament va detallar les finalitats i els terminis del nou equipament en una trobada amb el veïnat de la zona que es va fer el juliol. Inicialment s'hi traslladaran l'escola de persones adultes, el servei local de català, els tallers de música i Sant Just Solidari. També s'ha habilitat un espai polivalent per fer-hi activitat complementària i s'ha conservat el claustre interior, la qual cosa permetrà fer activitats de petit format. El regidor d'Educació, Lluís Monfort, destaca el fet que de seguir destinant l'edifici a funcions educatives. Però amb un fort, aquesta finalitat respon a les necessitats del veïnat, perquè suposa un nou impuls a l'educació permanent en un espai de qualitat i la continuïtat en l'ús de l'equipament, ja que, històricament, s'ha dedicat a l'educació i la sensibilització. El projecte urbanístic També preveu l'endarrocament dels edificis del carrer de la Creu que actualment ocupen l'escola de persones adultes, els cursos de català i Sant Just Solidari per tal de donar una major obertura a aquesta zona. Paral·lelament, també anirà a terra l'edifici del carrer major que actualment acull els tallers de música. Bé, ara parlarem de l'estadística, com s'han donat aquests vots. Les escoles... el nom més votat a la consulta popular. El nom que ha obtingut més suport popular a la consulta impulsada per l'Ajuntament per tal de batejar el nou equipament del carrer Montserrat ha estat les escoles, amb un 52,84%. Durant els dos mesos que ha durat el procés participatiu s'han emès 1.249 vots. Les escoles va ser el nom proposat per l'Arxiu Històric Municipal perquè, des de la seva fundació, l'any 1923, aquest edifici ha estat destinat a la formació i ha acollit diferents escoles. Els noms proposats pels col·lectius que hi desenvoluparan activitat, pel Centre d'Estudis Sant Justenc, el Consell Municipal de les Dones i l'Arxiu Històric Municipal partien d'un únic criteri, que les candidatures fossin en femení Així, es dona resposta a una de les accions del Pla Municipal de Gènere que vol promoure l'assignació de noms de dones rellevants a carrers, places i edificis públics del municipi. Els altres noms proposats s'utilitzaran en els espais interiors del nou equipament. Recordem que era Teresa Pàmies, Marga Miró, La Campana, Carmen Pérez i Les Escoles. Les escoles ja és el genèric, és el que es dirà. És que normalment molta gent també deia les escoles, eh? Sí, és com més popular. I llavors a dins hi era una sala que evidentment dura el nom de Teresa Pàmies, una altra que dura el nom de Marga Miró, una altra que dura el nom de la campana. Tot és dintre del criteri de posar noms femenins. I si n'hi ha més de quatre, algun altre nom femení pot portar perquè hi ha moltes... De moment hi ha aquesta idea de posar aquests noms en homenatge una mica... A les senyores, que també ens ho mereixem. Sant Just és ple de dones importants. En sou moltes, moltes. Ai, moltes gràcies. Posa una mica de música, sisplau. Fins demà! Continuaríem escoltant el Jaume Aragall, però, esclar, és una ràfaga. Bé, i això que deies de les senyores populars i importants d'aquest poble? La doctora Pilar Sant Pau és una de les figures actualment que ens dona uns consells a la televisió que escriu aquí, a la Vall d'Avers, d'on traurem una graciosíssima paella que, escolta, em val la pena que parlem d'ella. Traurem un fragment del seu article titulat, amb gran encert, La paella, el símbol d'estiu que potencia la convivència. Quina gran veritat, perquè només teniu de veure, passejar-vos per la malva rossa, que és un dels llocs d'on té origen la paella. Sí, la paelleta, sí. La paelleta valencià. Bueno, i al Camp Valencià també, eh? Sí, sí. Però ja és molt curiós veure com encara avui totes les famílies... Van allà fer la paella, la Malva Rossa. Van allà fer la paella i es mengen allà la paella amb família. I la gràcia que fa... És la paella comunal, que cadascú menja pel seu costat. I tant que sí. Com un plat de la nostra cuina, la paella, que ja hem dit és originària del País Valencià, i en el qual es creuen molts ingredients que donen com a resultat un dels símbols més emblemàtics de l'estiu. Sense ell no has anat a la platja. Aquest plat és, evidentment, com dèiem, la paella. Bé, els ingredients. Arròs i el que cadascú vulgui afegir-hi. A què li convé menjar-se una paella? Doncs mira, els que pateixen de pròstata ha de ser una paella amb molt sofregit, ja que el licoper del tomàquet actuarà com un excel·lent preventiu del càncer de pròstata. Molt recomanable també per als hipotensos, o sigui, els que teniu la pressió baixa, paelleta. Paelleta. Els que tenen problemes d'avarius, els convé recordar que els pobrots són els seus aliats i no pot faltar aquesta hortalissa en la seva paella d'estiu, tan verd com vermell. Sí, sí, i per als qui no volen envellir... Ah, ningú ho volem envellir, però... No, no, no, és que no som veus nosaltres. Però ens ve a sobre, això. O sigui que hem d'afegir-hi els camerlans, un aliment ric en seleni. Per als qui tenen osteoporosi, els calamars i el pop amb la seva bona quantitat de calci, 144 mil·lígrams, serà l'aliment imprescindible per a fer la paella. Ai, els musclos, que no hi faltin perquè més baixen el colesterol. I per als qui tenen la libido baixa, ja se sap que una bona doci de marisc sempre és recomanable. Per al cansament de les persones diabètiques i pels que prenen alcohol, cal fòsfor. I res millor que uns llagostins o musclos. 300 mil·lígrams. Els qui pateixen del cor han de fer-la amb poca sal i amb moltes verdures de diferent color i acabar amb una pera de postres. Ara bé, la millor virtut de la paella com també dels cargols és que és un plat que potencia la convivència familiar i l'amistat, ja que ens ajunta al seu voltant i deixa després una sensació de benestar que ens atansa a la tan buscada tranquil·litat a la que tots aspirem. O sigui que ja ho sabeu, una paella millor de vegades que fer complicadíssims exercicis d'aquests d'origen hindú, que a vegades ens fan estar recargolats com un mitjà raro. Sí, i pensant i meditant a les bosques. Ara també es prepararà una paella, segons illicit aquí. Serà la Casa d'Extremadura, o sigui que esteu a la Guait i llegiu el bolletí que acaba de sortir, que dona tota la programació, i entre elles una paella estremeña, que, escolta'm, és per xupar-se els ditets. Que també és molt bona. I al dinar de germanor de la gent gran no hi haurà paella? No, hi haurà entrants, hi haurà o carn amb verduretes, o bé, peix... No, carn amb patates, suposo que jardinera, o bé peix del temps amb verduretes. S'hi pot apuntar tota persona gran que vulgui, o millor pels socis de l'associació de gent gran. És un dinar de germanor per la gent gran. Bé, doncs ho recordem als socis de l'associació de gent gran. La gent gran, que el dimecres vinent, bueno, heu rebut ja, hem rebut tots la citació, la convocatòria. El dimecres vinent ens apuntem per anar a la Torre de l'Areu. Un restaurant esplèndid, eh? I a l'entorn, o sigui que, com diu la convocatòria, poseu-vos guapos i guapes. Bé, posem una mica de música. Música Fins demà! Molt animat, aquesta jambalaia. Molt bé, molt animat. I ara què tens aquí a punt? Aquest senyor el trobo encantador. El doctor Rojas Marcos. Ah, doncs veu una entrevista molt interessant en el darrer número, el 313, de 60 i més. obligat per aquest ministeri que a tu t'agrada tant, de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad. Ah, això mateix. Un edifici molt lleig que hi ha al carrer del Prado de Madrid, però on hi fan coses molt maques. Tot s'ha de dir, no? I llavors traiem només un fragment d'aquest darrer número, de l'entrevista al psiquiatre i investigador, Luís Rojas Marcos, que ens diu saber envejecer, saber envellir, i diu així. Sí. A veure. En su propósito de promover la sensibilización social a favor de la dependencia, el prestigioso psiquiatra Luis Rojas Marcos, en colaboración con la Fundación Cáser para la Dependencia, presentó la conferencia Saber envejecer. En este sentido, debemos saber que el siglo XXI se caracteriza por el aumento triunfante de la duración de la vida. El porcentaje de personas con más de 75 años en el mundo se está incrementando en una proporción cinco veces mayor que la del resto de la población. A pesar de ello, según el ilustre psiquiatra, nuestra sociedad devalúa el proceso natural de envejecimiento y glorifica en exceso la juventud. Esta postura no solo es un veneno de la buena convivencia, sinó que alimenta la obsesión de incontables hombres y mujeres con mantener una apariencia joven. El problema es que la búsqueda compulsiva e inútil de la eterna juventud fomenta un estado de contínua frustración, diu en Rojas Marcos. I ens recomana que tinguem un pensament i una actitud positiva davant la vida, cosa que diu que és més fàcil aconseguir-ho per la gent gran perquè l'experiència i la maduresa per alguna cosa serveixen. Ell diu textualment, depende de factores genéticos, de la personalidad, pero también de los esfuerzos que hagamos por fortificar nuestra percepción favorable de la realidad. Entre las estrategias está la de comunicarnos, conectarnos con los demás. Las personas que se sienten parte de un grupo superan mejor las adversidades que las que están aisladas. Aprovechar los recursos que nos ofrece la tecnología y la medicina, participar en actividades altruistas, diversificar las parcelas que nos proporcionan satisfacción con la vida y practicar el sentido del humor y luchar contra los pensamientos automáticos, que son aquellos pensamientos negros que no razonamos. Aprender a sentir y pensar en positivo És una inversió rentable. Molt bé. Posem una mica de música. This land is your land. This land is my land. From California to the New York Islands. I ara del número anterior, també de 60 i més, un altre consell per aprendre a ser grans, aprendre joiosament, envellir. Em diu saber envejecer de forma activa i autònoma. Ese és el objectiu que persigue la Escuela de Promoció d'Envejecimiento Activo. Per les instal·lacions han passat más de 500 alumnos que de forma gratuita acuden a sus aulas a aprender a disfrutar de esta nueva etapa de sus vidas. De entre todas las actividades, el taller de entrenamiento de memoria es el que tiene más éxito entre sus alumnos que a través de su experiencia ayudan a elaborar una filosofía de la vida. La enorme cantidad de información acumulada en el cerebro durante toda la vida junto con la disminución de la velocidad de procesamiento múltiple de datos, son dos de los principales retos para el entrenamiento y mantenimiento de la memoria en adultos mayores. El autor de esta frase es Manuel Lorenzo, psicólogo clínico jubilado, que cada jueves enseña durante hora y media a un grupo de mayores, en su maría mujeres, en su mayoría, a mantener activa su mente con ejercicios. Y nos da... L'article és molt més llarg, però aquí ens dona una sèrie de claus per mantenir-se actius. Estas son las recomendaciones de los alumnos del grupo de taller de memoria de la Escuela de Promoción de la Autonomía Personal. Haz realmente lo que te apetezca. Busca una actividad que te guste y apúntate. Això ja ho diu el doctor Rojas Marcos. Sí, sí. Viaja, lee, ve a conciertos, a museos. Practica ejercicio acorde a tus limitaciones. Sal a la calle. Pon en valor la salud y la autonomía para vivir. Ayuda a la gente. Busca un equilibrio espiritual y de paz. Relaciónate con la gente. No pierdas el contacto con tu familia y tus amigos. Búscate un grupo de amigos con los que compartir tus inquietudes. Afronta cada día con ilusión y optimismo. No renuncies a vivir. Da importancia a aquello que la tienes. Disfruta de lo que tienes. Siéntate a gusto en casa y contigo mismo. Y sobre todo, ayuda a los demás. Com hem dit al principi de la nostra audició, el poeta Gerardo Diego va néixer a Santander el dia 3 d'octubre de l'any 1896. Va dedicar la seva vida a l'escriptura i l'ensenyament de la literatura. Plenament reconegut en el seu temps, va ser membre de la Real Academia Española i fou guardonat amb el Premio Cervantes. En llegim tot un seguit de poemes. Creacionismo Nos parece hermanos que hemos vivido muchos años en el sábado? Descansábamos porque Dios nos lo daba todo hecho. Y no hacíamos nada porque el mundo mejor Dios ya lo hizo. Hermanos, superemos la pereza. Modelemos, creemos nuestro lunes, nuestro martes y miércoles, nuestro jueves y viernes. Hagamos nuestro génesis con los tablones rotos Con los mismos ladrillos... Con las derruidas piedras... Levantemos de nuevo... Nuestros mundos... La página... Está en blanco... En el principio era... Soneto insomne... Tú... Y tu desnudo sueño... No lo sabes... Duermes. No, no lo sabes. Yo en desvelo y tú inocente duermes bajo el cielo. Tú por tu sueño y por el mar las naves. En cárceles de espacio aéreas llaves te me encierran, recluyen, roban. Hielo, cristal de aire en mil hojas. No, no hay vuelo que alce hasta ti las alas Saber que duermes tú, cierta, segura, cauce fiel de abandono, línea pura tan cerca de mis brazos maniatados. ¡Qué pavorosa esclavitud eisleyo! Yo insomne loco en los acantilados, las naves por el mar, tú por tu sueño. Bé, hem escoltat aquests poemes de Gerardo Diego, tan deliciosos, tan sentits. A mi sempre m'ha agradat molt aquest poeta. Un dels grans de la generació del 27 que, curiosament, van quedar dividits perquè ell, com Manuel Machado, van lluitar al costat dels nacionals i els altres poetes de la generació del 27 eren republicans la qual cosa no va fer que millorés i empitjorés en absolut la qualitat de la seva poesia però sí que els que van estar al costat dels perdedors van haver de marxar d'Espanya i alguns els van matar, altres van morir a l'exili i altres ho van passar molt malament i en canvi Manuel Machado... Això és l'horrible de les guerres que tot ho destrossa Destrossa la cultura, destrossa els sentiments, sobretot les guerres civils. Destrossa la sensibilitat, ho destrossa tot. I fa una persona o un artista que pot ser meravellós tota la seva vida, trenca el ritme tant per un cantó com per l'altre. Sí, sí, evidentment són una desgràcia per tal... Cal que tinguem als pobles l'enteniment de no arribar mai a conflictes tan greus com els que estan passant ara a Síria o els que estan passant a alguns països. Una cosa horrorosa, a Síria, l'altre dia el mercat, que era un monument de l'UNESCO cremat pels quatre cantons, no sé quantes botigues cremades, això és espantós. Sí, sí, un mercat considerat un tresor de la humanitat. Un tresor de la humanitat. Que s'ha conservat segles i en quatre dies ho pots destrossar. Bé, el Marc ens diu que arribem al final del programa. Fins el proper dimecres... I recordeu que el dissabte ens podeu tornar a escoltar aquesta audició d'avui. Sentiran la Joana Algarra de nou. I el Pere. I sentirem la música que ha posat el Marc Pere Arnaut. Moltes gràcies a tots vostès per escoltar. Fins la propera. A reveure.