Efemèrides, Raimon, transport i cultura local

Seixanta i més. Avui és dimecres, dia 14 de novembre de l'any 2012. Dia mundial de la diabetis. I també, a molts indrets, és el dia contra l'exclusió social. Portem ja 319 dies d'aquest any de traspàs. Ens en queden, per tant, 47 per finalitzar l'any. Des d'aquí, per fer-vos companyia, tornem amb vosaltres i esperem que els temes que tractarem avui siguin del vostre gust. Avui, festivitat de Sant Gregori, Sant Ruf de Vinyó i Santa Teodora, entre d'altres. Felicitats a totes i a tots els qui celebreu avui el vostre sant o aniversari. Us saludem des d'aquí, a Ràdio d'Esvern, on vivim amb tu, amb tots vostès, Sant Just en directe. Des de 60 i més a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada... Posem la mirada en tot allò que ens sembla que pot interessar a les persones grans i també als més joves que ens vulgueu escoltar. Benvinguts, oients d'Esvernians. No oblideu que ens podeu escoltar sempre des del vostre ordinador. Tots els programes d'aquesta emissora municipal són a la vostra disposició quan vulgueu i des d'on vulgueu. Tan senzill com escriure al vostre cercador radiodesvern.com i clicant tot seguit la ràdio a la carta. A qualsevol hora de qualsevol dia podeu escoltar 60 i més o el programa que més us agradi de Ràdio d'Esvern. El que sí, avui, com que és dia de vaga, no tenim connectada la centraleta. No ens podeu trucar, però sí ho podreu fer dimecres que ve i tots els altres dies que hi ha programa. Bé, sí, adé, bon. esdeveniments que van tenir lloc un dia 14 de novembre al nostre país i en altres indrets del món. Tal dia com avui, però de l'any 1152 abans de Crist, a l'antic Egipte, en temps del faraó Ramsés III, començava la primera vaga laboral de la història. Va, que moderns, no? Sí, sí, sí. És que jo estava buscant a l'Enciclopèdia Catalana i a internet i al Larús... I em pensava que la primera vaga havia estat al segle XIX o a finals del XVIII, doncs fixen si fa temps. Els treballadors que amuntegaven pedres per construir les tombes de la vall dels reis exigien millons, no, millores, millons de millores, perquè pobrets estaven molt fumuts. No els donaven menjar. I, a més a més, havien de transportar aquelles pedres tan horroroses. Unes pedres terribles. Tant en el menjar com en el salari. O sigui que ell no ho entenc, que sense menjar una persona pugui transportar pedres. Poc s'imaginaven aquells egipcis de fa 4.500 anys que avui en dia encara hem de fer vaga per protestar per tot el que va malament, que no és poc. Curiosa coincidència que avui mateix sigui dia de vaga convocada per la UGT, Comissions Obreres i USO en motiu de l'atur desbocat que patim. Milers de persones sense feina, pobresa alarmant i retallades creixents en educació, sanitat i cultura. Però com que això nostre no és un treball, sinó un servei gratuït i voluntari, aquí estem amb molt de gust per recordar altres fets d'un dia com avui. El 14 de novembre de l'any 684 s'iniciava el Consell de Toledo, a petició del papa Leo II per millorar la doctrina i propagar les dues naturaleses de Crist, la humana i la divina. També era un 14 de novembre, però de l'any 1501, quan el jove príncep de Gales, Artur Tudor, contraia matrimoni amb la princesa Catalina d'Aragó, filla dels Reis Catòlics. Un altre 14 de novembre de l'any 1921, Antonio García Quejido, un dels líders amb més prestigi del moviment obrer d'aleshores, funda el Partit Comunista d'Espanya juntament amb Manuel Núñez de Arenas i el seu company Facundo Pérez Auga, que formaven el primer comitè executiu. També en aquell temps les vagues estaven a l'ordre del dia. En ple anys 20 eren fortíssimes. I ara un fet que ens toca de prop als que estimem la ràdio. Manuel Tarín Iglesias, director de Ràdio Barcelona, el 14 de novembre de 1954... que envia el nom del concurs anual de guions pels Premis Ondes, en honor a la revista que duia aquest nom en els difícils anys de la Guerra Civil. Seguim amb la ràdio perquè tal dia com avui de l'any 1924 sortia per antena de Ràdio Barcelona el personatge Mílio, creat per l'actor i locutor Josep Torres Toresqui. En aquest personatge es va inspirar un altre gran locutor, l'Enric Casademont, per crear l'any 1950 el popular Pau Pi. I després va ser en Paulinet, perquè al passar d'emissora de Ràdio Barcelona a Ràdio Espanya... Llavors Ràdio Barcelona es va quedar amb el nom original, no sé si l'havien registrat o no, i el va obligar a canviar de nom i llavors vam tenir el paupí, el paulinet en lloc del paupí. Si el va obligar a canviar és perquè el copyright el tenia Ràdio Barcelona. Cosa molt habitual que feien les ràdios com feien les editorials, que totes les creacions dels seus guionistes les registraven ells i el propi autor no tenia dret a res. És més, feien firmar un paper tant a la ràdio com a les editorials que tot el que feia es quedava de la seva propietat. Sí, sí, tot. O sigui, ell va portar el personatge, va portar la persona que ho feia, va portar també la companya, però, esclar, el nom no el va poder continuar. La companya, si no recordo malament, era Pilar Montero. Sí. A més, van ser molt i molt populars. Molt, tant a Ràdio Barcelona com a Ràdio Espanya, també. Sí. Però és que a més anaven de poble en poble a totes les festes majors. I a més omplia tot. I omplien sempre. I ara per la festa de les motistilles, el dia 13 de desembre, feien uns festivals i totes les noies anaven a fer una de petons al paulinet o al paupí en su momento, que escolta'm, era una delícia. I fins i tot se les va veure amb la censura, perquè un dia, en un acte al poble espanyol, amb el paulinet o el paupí, un dels dos li va fer dir... Era el mateix. Era el mateix, els va fer dir, ¡Espanyoles todos! I clar, imitant la veu del pontí, i es va armar la grossa, perquè els nens potser no ho captarien, però tots els adults ho van captar de seguida. I passem ara al 14 de novembre de 1963, això també ho recordem molt bé, quan el diari Le Monde publica unes declaracions de l'abat de Montserrat a Aureli Maria Esquerrer en què defensa la identitat nacional catalana, que acabarà comportant que les autoritats franquistes l'expulsin de l'estat espanyol el 12 de març de 1965. S'ha de reconèixer que potser no hagués hagut de marxar, però forces majors li van indicar que seria molt convenient. I, ja posats amb el 14 de novembre de l'any 1969, recordem que la nau estatunidenca Apollo 12 explora la superfície de la Lluna. Era la segona missió tripulada pels americans. Va ser el 16 de juliol d'aquell mateix any que Neil Armstrong deixava les primeres petjades d'un home a la Lluna. Ho recordem com si fos avui, no? Tota la nit que vam estar sense dormir, només que mirant la televisió. Tots pendents. Amb el Cirilo Rodríguez que ens explicava el que estava passant. Ara hi havia llavors persones que creien que la Lluna era evitada. Oh, sí. I altres que era una pel·lícula feta als estudis de... També, també. Hi ha que encara no s'ho creuen ara, que diuen que ens van aixecar la camisa, però els fets són els que són i està més que provat i demostrat. I fa només dos anys, el 14 de novembre de l'any 2010, el gran premi d'Abu Dhabi, el pilot Sebastià Betel, es converteix en el més jove en aconseguir el títol de campió mundial de Fórmula 1. Molt bé, doncs ara posarem una mica de música. Fórmula 1 Persones que van passar a la història i van néixer tal dia com avui. El 14 de novembre de l'any 1758 neixia a Lieja l'escultor i arquitecte francès Josep de Guandre. El mateix dia, però, de l'any 1840, naixia a París el pintor Claude Monet, el màxim representant de l'impressionisme francès. M'encanta. És un dels grans pintors d'aquest estil. Pràcticament és el que el va iniciar. Sí, sí, sí. I tres anys després, i també a París, naixia el lingüista i antropòleg Abel Ovelac. Va investigar l'origen de gairebé totes les llengües d'Europa, entre elles el català. Un altre 14 de novembre de l'any 1907, naixia a Bilbao el sacerdot Pedro Arrupe, que va ser prepòsit general de la companyia de Jesús entre 1965 i 1983. testimoni de la bomba atòmica sobre Hiroshima, mentre servia a la parròquia de Yamaguchi, al Japó, destaquem la gran labor humanitària que va fer al servei dels damnificats. Això està magníficament ben explicat en una biografia publicada per l'editorial Temes d'Oi, I la relació d'aquest sacerdot amb Hiroshima i Nagasaki i els damnificats de la bomba és que explica amb tot detall que va ser meritori. Va ser meritori i, a més, ell mateix va quedar tocat. Naturalment, ningú no sabia el poder de la radiació en aquell moment, perquè tot allò que t'acostaves o tocaves et produïa radiació en tu mateix. Ell va estar durant molts anys tractat de càncer provocat per les radiacions i al final va morir d'això. Ell n'era plenament conscient i a més ho diu en la seva biografia, estava disposat a donar la vida pels altres, que per això estava allà. I un 14 de novembre de l'any 1936 naixia el famós ballerí i coreògraf Antonio Gades. I per la mateixa data de l'any 1961, dos grans artistes arribaven al món. El cantant i compositor Antonio Flores i el dibuixant d'historietes Carlos Pacheco, el gran innovador dels personatges de la Marvel Comics. Realment extraordinari, Carlos Pacheco. He tingut el goig de poder-lo seguir des que va començar, quan tenia 12 o 14 anys, i ara, doncs... Ja està en plenitud. És un mestre en la seva plenitud i, a més, un innovador. Ha canviat els trages dels personatges, ha fet creacions formidables. És que ja era hora, perquè es notava l'època en què estaven dibuixats en principi. I, a més, darrere d'ell, han seguit tota una altra quantitat de dibuixants... Seguint la mateixa tècnica. Seguint la mateixa tècnica i cadascun amb el seu estil estan renovant els famosos personatges dels anys. T'has de posar al moment que passes. Els han posat al dia. I bé, com sempre, també recordem alguna necrològica. El 14 de novembre de l'any 1910 moria Leo Tolstoi, el gran escriptor rus i un dels grans novel·listes clàssics de tots els temps. Obres com Guerra i pau o Anna Karenina són els màxims exponents del seu realisme literari. I per la mateixa data, de l'any 1946, moria a Alta Gracia, Argentina, l'eminent músic i compositor Manuel de Falla. Obras com El amor brujo o El sombrero de tres picos formen part d'un patrimoni universal. Recordem, finalment, el periodista Josep Pernau, que ens deixava avui fa un any, el 14 de novembre del 2011, i que, amb tant de talent, sabia mostrar l'actualitat a través de la seva secció Opus May al Periòdico de Catalunya. I ara, recordant a Manuel de Falla, podríem escoltar algunes notes del Sombrero de Tres Picos, per exemple. Això mateix. Molt bé, ja hem escoltat l'abans final del Sombrero de Tres Picos. Bé, i ara parlarem de cultura... Amb una exposició al Centre d'Art Santa Mònica i un recital al Gran Teatre del Liceu el dia 30 d'aquest mes de novembre, el cantautor Raimon celebra els 50 anys de dedicació a la música. Ens consta que les entrades estan exaurides. O sigui, que si voleu anar al Liceu i no teniu entrada... Tornaran a fer alguna sessió més. Em temo que sí, que si no es repeteixen ja no hi cabrem tots. La primera cançó que va compondre l'any 1959 va ser El vent. Una peça d'una aparència senzillesa que té, però, alguna cosa de missatge urgent i parent alhora. Tot un impuls coratjós, llançat al vent, que procedeix d'una constatació existencial. La vida ens dona penes, ja el naixer és un gran plor. El vent esdevé tota una recerca de significats. Buscant la llum, buscant la pau, buscant a Déu... És quasi directa i sincera una oració laica. Tot té el magnetisme de l'esbrancida juvenil. El vent, ens deia Joan Fuster, hi ha una pura i inesperada espontaneïtat i això és una veritable meravella. Deia Fuster, la primera vegada que li vam sentir cantar, pensàrem que havia guanyat una petita batalla. I és que en el fons descobríem una clara energia possible vinguda del fons de la terra o d'un oblidat racó del temps. En un context pulsós i decrèpit de l'Espanya franquista, allà on la llengua semblava condemnada a l'extinció, va néixer aquella veu que ens deia «Jo vinc d'un silenci molt antic i molt llarg, va-hi rompre, Raimon». Portava una força fabulosa i segueix tenint-la encara. La veu de Raimon, les seves cançons, són un clam contra la decadència, l'enfonsament i són tot un signe d'un poble que vol avançar com a poble. L'obertura de bona part del seu arxiu documental, que ara ens mostra l'exposició del Centre d'Art Santa Mònica, ajuda a comprendre l'abast social i cultural del fenomen Raimon. La podem visitar fins al 26 de gener. Tenim temps. De dimarts a divendres, des de les 11 del matí fins a les 9 del vespre, i els dissabtes, d'11 a 14 i de 4 a 8 de la tarda. Diumenges, dilluns i festius tancat. Amb transport públic hi podem anar amb el just metro i la línia 3 fins a Dresanes. Com que estem en una edat que gairebé de tot fa 50 anys... O més? Doncs fins i tot per a alguns mites vivents corren els fulls del calendari. O sigui que també els llegendaris Rolling Stones porten mig segle actuant als escenaris d'arreu del món i ja ho estan celebrant preparant noves actuacions. Tot i que el seu físic ja no pot ocultar el pas del temps, l'última paraula queda encara molt lluny per al grup de xicots londinencs, els que els hi va força la marxa des d'aquell llunyà 1962 en què ens van sorprendre a tots amb la seva primera actuació en un club de barri. Mike Jagger i Kate Richards eren dos components de l'Institut Benworth Primary School de Darfur i compartien, des de ben petits, una gran passió per la música. Ben aviat van conèixer Mike Tyler, que es va incorporar a la banda i poques setmanes després s'hi van unir Ian Stewart, que tocava el teclat, i Brian Jones amb la guitarra. Amb el temps, la banda va anar agafant pes i reputació, i malgrat alguns canvis de músics, no van parar de créixer en popularitat. Al seu voltant es va formar una llegenda de sexe, droga i rock and roll, i alguna cosa o bastanta hi devia haver de veritat, ja que el guitarrista Brian Jones va ser trobat mort en una piscina l'estiu de 1969 amb traces d'alcohol i drogues a la sang. Pobre. Després de provar diversos substituts, va quedar per sempre més unit a la banda el polifacètic Ron Wood. Milers de cançons del Roli han acompanyat a diverses generacions. Per una d'elles, Satisfaction, segueix sent la més escoltada arreu del món i considerada per la crítica com una de les més brillants creacions de la música contemporània. Magnífica aquesta versió de la màquina d'escribir. Molt, molt, molt. És molt divertida. Bé, i en cinema us volem recomanar la pel·lícula d'en l'amson, en la casa, del director francès François Ozon, conxa d'or al darrer festival de Sant Sebastià. Molt adequada per pares i avis amb fills i nets d'adolescència. A mi em va impactar aquesta pel·lícula. Sí? Sí, sí, la vaig veure abans d'ahir i realment... et dona unes descripcions tan a fons de com es comporten molts adolescents que dius, ostres, és que és ben bé així. És ben bé així, no? O sigui, l'adolescència és una edat molt complexa en què hi ha un descobriment de moltíssimes coses i a més... I a més és incomprensible tant per pares com per avis, encara que t'hi vulguis posar en el lloc del nano. O sigui, l'has de deixar passar i el temps ho cura tot. Sí, perquè molts s'hi volen posar recordant la seva adolescència. No, no, és diferent. No té res a veure. No té res a veure l'adolescència de com era els anys 60 o els anys 50, quan nosaltres érem adolescents, amb els actuals. La informació que ara reben, els contactes que tenen... La llibertat que disfruten. I la llibertat que poden gaudir, nosaltres no la teníem. I, evidentment, uns la saben aprofitar per haver, altres en són víctimes i altres s'aprofiten dels altres. Això només que ho cura el pas del temps. El pas del temps ho cura tot. I bé, en teatre, si voleu passar una bona estona, no us heu de perdre noies de calendari. El poliorama fins al 25 d'aquest mes. És molt, molt divertida i també té coses que fan pensar i reflexionar molt. Si sou uns fans de la Sarsuela, fins diumenge podeu veure Doña Francisquita al Teatre Coliseu. Consulteu els horaris a la cartellera. Sí, perquè cada dia fan un horari diferent. Em penso que el dijous és a les 8 del vespre, el divendres és a les 9 de la nit, el dissabte sí que me'n recordo perquè hi vaig anar dissabte passat a veure Cançó de morir de guerra. El dissabte és a dos quart de set i després a dos quart de deu. Doña Francisquita també serà en aquest horari. O sigui, és des del 15 dijous fins al 18 de novembre diumenge. És la tercera vegada que aquesta companyia, Companyia Lírica Siglo XXI, ve al Teatre Coliseum, han fet la tercera temporada, molt breu, perquè només han fet La verbena de la paloma, Cançó de mòli de guerra, i ara aquesta setmana Doña Francisquita, tres setmanes han estat. I a més em va fer molta il·lusió que un gran expert en Sarsuela, que ha portat tota la seva vida al costat de José Tamayo i després quan Tamayo va morir, va quedar ell de director, li hagués fet tanta il·lusió posar sencera en escena per primera vegada, dirigida per ell, Cançó de morir de guerra. És que és una obra magnífica, de Martínez Valls, és una meravella. I coneixia només la introducció, que és el tros que feia en Antologia de la Zarzuela, no? I ara va conèixer-la tota, va decidir fer-la tota. Anem teixint les eines, picant a cops de mall, les armes de la guerra que els homes farien. Anem teixint les eines, picant a cops de mall. És que, a més a més, molt bé. Sí, perquè a més van repicant amb el ferro. I ell deia, però... Con lo guapo que es esto, como debe ser la obra entera, i la va voler llegir, i quan la va conèixer a fons, l'ha volgut dirigir, i llavors, catalans i madrilenys de la companyia han fet un muntatge preciós. A més, ja dic, la gent aplaudint a peu dret, i amb la seva experiència, el seu saber fer, i la companyia que porta, i els músics que porta, perquè el senyor aquest que dirigeix l'orquestra, José Antonio Irastorza, que és un basc, és un... és una autèntica meravella. A més, molt adequada en aquests temps. Sí, molt, molt, molt. Per fer-nos sentir una mica aquest sentiment nostre. Doncs ja ho sabeu, els que us agradi la sarsuela, teniu aquesta setmana, dijous, divendres, dissabte i diumenge, per veure Doña Francisquita, del Maestro Vives. Molt bonica i que reflecteix també una època que també era molt interessant. Sí, ara actualment ja la Sarsuela es pot dir que és teatre clàssic, és un gènere clàssic. I tant que sí. I a més, no gens menyspareable, perquè molta gent semblava que la Sarsuela era un gènere menor, i és mentida, que és una meravella. No, en absolut. N'hi ha algunes, com passen tots els gèneres, que sí que es nota el pas del temps, però n'hi ha d'altres, com la Marina que van representar en la seva... la temporada passada, o com aquesta és Doña Francisquita i Cançó de morir de guerra, que no se'ls nota el pas del temps. Són teatre clàssic, igual que no se li nota el pas del temps, a La vida es sueño o a Fuente Ovejuna. No, no, perquè és un fidel reflex de la seva època. Bé, i ara direm que l'Associació de Gent Gran de Sant Just d'Esmer ha programat dintre del cicle Visites Culturals per demà dijous 15 de novembre una visita guiada al Palau Güell Sortida del parador a les 10.30, dos quarts d'11, i tornada a casa a les 13.30. Se'n va amb un autocar. El preu és de 13 euros, entrada i autocar. Si voleu participar en aquesta interessant visita, es podeu apuntar trucant a la senyora Núria París al telèfon... O la senyora Rosa Carbonell, a la nit, al telèfon 93 371 11 83. Vols repetir, sisplau, els telèfons? Sí. La senyora Núria París. Núria París, al telèfon 636... 1-03-275, és un mòbil. I el de la senyora Rosa Carbonell és a la nit amb un telèfon fix, que és el 93-371-11-83. O bé, com que encara hi ha places, podeu acudir demà al parador a un quart d'onze del matí i us hi podeu apuntar. Val la pena, perquè jo he vist fa poc el Palau Güell estar reformat. És una meravella. Abans recordeu que era el Museu del Teatre, ara el Museu del Teatre l'han passat a Montjuïc, i ara es conserva el Palau Güell amb tot el seu encant, en restaurar tot el que Gaudí i la gent que va treballar amb ell va fer aleshores, i és molt, molt agradable de visitar. És un Palau preciós, preciós. Bé, ja ho sabeu. És el carrer de la Unió de Barcelona. Si algú no es pot apuntar a aquesta excursió i vol anar per lliure, o sigui, baixant a l'estació de Liceu del metro, Línia 3. El que passa és que amb aquesta excursió nostra... És guiada. És guiada. I a més, farem dos grups de 20 persones. Per això que si voleu anar-hi, encara hi sou a temps. Doncs ja ho sabeu. Repetim, demà a dos quarts d'onze del matí, al Parador. Molt bé, ja ho sabeu. Que me digeste parole a vale, Que me parle el cor, Me durmiente catarí, Muntes portar, Que t'ajudar te ocorre catarí, Bé, i ara recordem coses del nostre poble. Sí, ho tenim aquí, propet de la ràdio. Aquí mateix. Els jardins de Can Ginestar, o sigui, el mateix jardí. Abans d'entrar a dintre, trobareu en aquest passadís que hi ha al jardí, a banda i banda, una exposició fotogràfica de civisme. O sigui que el civisme també és cultura. L'exposició es titula Així sí... Així no. És fins al 25 de novembre, com hem dit, als jardins de Can Ginestar, i en aquestes fotografies queda molt ben reflexada què cal fer i què no s'ha de fer. O sigui, com es pot ser cívic i com es pot ser incivic. O sigui, veiem la paperera amb les coses posades al seu lloc i els pots al costat o fora de la paperera. I així amb totes les altres coses que em recomana. És una manera de la vida quotidiana com s'ha de fer o com no s'ha de fer. I l'altra exposició, que encara es pot veure també, fins... Fins quin dia? Fins el 16 de desembre. No, aquí tenim temps. Estàvem negatiu i no ho veia bé. El 16 de desembre es pot veure. És l'exposició de fotografia de Jordi Rebollar, Dan Costa, Maria Iguadé i Pau Ardébol al celler de Can Ginestà. Com totes les exposicions, es pot visitar de dilluns a dijous, de dos quarts d'onze a una, de dilluns a divendres... I també de dilluns a divendres, a dos quarts de cinc, a les vuit del vespre. Els dissabtes, a dos quarts d'onze a la una, i els diumenges, de les dotze del migdia, fins a les dues de la tarda. Molt bé, i també aquí a Sant Just hi ha diferents actes. O sigui, el dijous 22. A les set de la tarda, la plaça Verdaguer ha avançat contra la violència masclista. Lectura de textos amb acompanyament musical de nois de l'Institut de Sant Just. Dansa i música amb l'escola de dansa Renata Ramos París. Lectura del manifest contra la violència masclista. Amb motiu del Dia Internacional de l'Eliminació de la Violència Masclista. Organitza Consell Municipal de les Dones i Ajuntament i col·laboren Just Dones Institut Nacional de Sant Just ASPRO SEAT, CAVIGA i Escola Dansa, Renata Ramos. Us convidem perquè és un acte digne de ser presenciat. Perdó, el que he dit de nacional ha estat una ficada de pota, eh? L'Institut de Sant Just és tan nacional com tot el que hi ha a Catalunya. Suposo que ja està bé, no? Institut de Sant Just, sí, sí. Aviam, hi ha el dissabte també una sessió fantàstica. Celebrem, a parcer, Santa Cecília, la patrona de la música, la Diada del Cantaire. organitza l'Ateneu a la sala municipal, o sigui, a la sala del cinquantenari, i amb la intervenció del cor, de moment, del cor Lopom de Flors i de l'Orfeó Enric Morera. De moment, perquè s'hi pot afegir més, és possible, no? Sí, perquè en aquest moment aquestes dues són les intervencions. Alguna altra vegada ha vingut algun cor convidat. I a la sortida per anar a buscar bolets ja hi vas anar? No. Van organitzar una sortida per anar a buscar bolets. Ja, però les meves cames ni la meva esquena no ho permeten. Doncs aleshores ens apuntem a menjar-nos, els que estan molt bons. Això, això. El meu marit avui ha trobat dos pinatells i un amb habitants i l'altre sense se'ls ha cospit. O sigui que diu que tot són proteïnes. Sí, però compte amb agafar bolets de segons quins llocs, eh? No, no, que ja... Que quan els trobes massa a prop de casa són perillosos. No, ell ja té els seus... Ja hi entén, sí, sí. Bé, i ara parlarem dels plugues, que també és un poblet, que és germà, està aquí veí, i és mi pueblo. Un poblet, una ciutat, una senyora ciutat. Bé, no, quan jo vaig néixer era un poblet... Però han passat... Han passat ja... Uns quants anys, sí. ...siixanta i més des que tu vas néixer. Bé, mira, és que són coses molt interessants que també ens poden revertir a nosaltres... Esplugues de Llobregat presentarà al·legacions al Pla Director d'Infraestructures que dissenya la Generalitat fins al 2020. Al ple del mes d'octubre es va demanar que el carril bus BAO, previst per la B23, no impliqui una ampliació de l'autopista. També es va provar que la línia de tram, que ha d'anar pel carrer de Laurea Miró, comporti indiscutiblement l'arribada de la línia 3 del metro i que l'actual tram baix tingui parada al Gall. Totes dues obres volen que es realitzin simultàniament. Per la seva banda, Iniciativa i Esquerra es van abstenir perquè, per el que sigui, aquest plan no li interessava. Bé, doncs, Està prevista l'arribada d'una línia de rodalies procedent de Castelldefels fins al pont d'Esplugues. Totes les inversions, però, dependran de les disponibilitats pressupostàries. Aquí hem topat... Que em penso que en aquest moment... Sí, no, con la iglesia hemos topado, amigo. Realment, lo de canviar el tram baix, ara que ja està fet... No, no, si no, és canviar-lo. I tornar-lo a aixecar... És afegir una altra línia, la que hi ha... Ja continua. El que volen és que tingui una parada al Gall. Però la línia del carrer Laurea Miró continuarà fins baix. Ah, així em sembla magnífic. Sé que molta gent volia que aquest tros que hi ha entre Esplugues i Sant Just passés el tramvia pel carrer Laurea Miró, quan ja no es va fer perquè quedava massa estret aquest tros. I tant, han d'esperar que passi un amunt i un altre avall. Coses de la ingenieria. Coses de l'enginyeria, perquè ja el tramvia Sant Just és molt més limitat, degut a que han d'esperar un amunt i l'altre avall. O sigui, ens trobem que per Sant Just es passa un tramvia cada 15 a 8 minuts. 16 a 17. Exacte. Quan pel pont d'Espluga es passa cada 5-6 minuts. Per tant, el que hem de fer és millorar d'una vegada, ja ho hem dit aquí, la tira de vegades al servei d'autobusos, Cosa que, amb el nou canvi que han fet, ho han espatllat més quan lliure. Però és que els serveis d'autobusos estan molt limitats, també, al trànsit. Perquè el tramvia sí que té els seus semàfors, però ells van per la via i tenen pas lliure. Però és que, amb un embull de trànsit, escolta'm, l'autobús es queda aturat Perdona, fa només dos mesos ho teníem més bé per anar de Sant Jus a Collblanc que ara. Oh, i tant! Perquè anàvem directament a un mateix autobús. Ja ho vam comentar el primer dia. Ja ho vam dir el primer dia. Per què ens fan baixar a la gent gran de l'autobús per agafar una altra que està la parada una mica més lluny? Ara, després d'un mes d'experiència, podem veure que això és una pifiada com una casa, però com una casa de gran, perquè ho podeu mirar amb el rellotge per un dia que l'encerteu, que agafeu els dos busos a la vegada i no els hàgiu d'esperar, l'altre us trobareu, sobretot si és dissabte o diumenge, que heu d'estar 17 o 18 minuts esperant un autobús i 17 o 18 mesos esperant un altre, això per anar fins a Collblanc. Això mateix. Tant si aneu a Collblanc com si aneu fins al paral·lel o aneu fins a la Barceloneta, potser us haureu d'esperar amb dos autobusos. Mai havia anat tan malament, perquè abans que anés a la Barceloneta recordem que el 157 i abans a l'EJ anaven fins a la plaça Espanya. I a la plaça Espanya tenies mitjans per anar fins a la Barceloneta o allà on fos. Després hi havia el 158 que anava fins a Collblanc, però deixar-lo mig camí, això em sembla un enderradiment. I a més diu, això és que perquè vagi més després després al D20. No, perquè després el D20 entra pel carrer Cardenal Reig, que també és una pèrdua de temps molt gran, en lloc d'anar directe per la carretera de Collblanc. O sigui que s'ho mirin com s'ho mirin, aquí el que està claríssim és que els senyors que ho han fet no van amb autònom. No, els senyors, això mateix, estan davant d'un ordinador i mira, van dibuixant. Ai, mira per aquí, que mono, mira per allà. No, no, no. Senyors, poseu-se en el lloc de les persones que són usuàries i, per favor, mireu la comoditat i, sobretot, de les persones grans, ja que voleu que fem servir el transport públic. Bé, ens costa que una associació de veïns d'Esplugues, a la mateixa parada d'Ernest Lluc, quan acaba un bus i comença l'altre, ja han estat diversos dies demanant firmes perquè tornin a deixar-ho com estava abans. Virgentita mía, déjame como estaba. Que me quede como estoy. Si més no, fer arribar el bus fins al 57 i 157, fins a Collblanc o fins a la plaça Espanya. I després el D20, que segueix igual com vulguin. Però aquest canvi... Perquè hi ha molta gent de Sant Just, molta, que va anar a comprar Collblanc. I aleshores, que per anar a comprar Collblanc has de canviar dos autobusos i sobretot persones grans... I que van carregades. Persones grans i que van carregades és un gran inconvenient pujar de l'un, esperar, baixar l'altre... Això mateix, tu l'agafis de bon principi, que només has de recórrer aquell trosset des del mercat fins a la parada, a vies, i ara no, ara has d'anar carregat i fer el trasllat i tota la pesca. I consti que han fet millores a Sant Just amb el transport públic, perquè el just metro va molt bé. El just metro va fantàstic, eh? De dilluns a divendres. O sigui, l'enllaç amb el 33 va fabulós. L'enllaç amb el 33, amb el 7 i amb el metro va molt bé. Sí, amb el 33 és que és final de parada allà. I escolta'm, no has de baixar la diagonal per res. Va molt bé. I venen molt lligats. I els que viuen a prop de la carretera, els busos procedents de Torrelles i Vallirana, que passen per la carretera fins a Collblanc, també és un goig, el ràpid, el bé que van i com compleixen l'horari. Abans, en temps antics, era molt difícil, però no, ara van molt bé. Si sortiu de Collblanc i no voleu canviar d'autobús, de la Riera Blanca surt l'L50 i l'L62, Cada mitja hora. Però van a la carretera, no entren aquí al poble. No, per això dic si viu a prop de la carretera. O sigui, a tres quarts, ja i quart de cada hora, surten de Coll Blanc. Aquell grup de pisos tan macos que han fet davant de l'estació de servei, aquells estan molt ben servits perquè estan molt a prop. Hi ha molta gent que viu a prop de la carretera i jo visc el carrer de la Creu i els faig servir molts dies. Home, esclar, però tu tens unes cames que dius te las conserve. Ara sí, he passat temporades pitjor de dolor. No, no, però bé, bé, perquè camines com un gamo. Toquem fusta que duri, no? Bé, i ara parlarem de Cornellà. També és una ciutat veïna, no li diguem poblet, que els de Cornellà arrenyan. No, no, no. Bé, a Cornellà, Tortell Poltrona va rebre el nas d'or del Festival Internacional de Pallassos de Cornellà. Ah, sí, que ja en vam parlar també l'altre dia i vam anunciar el Festival de Pallassos. Sí, una càlida i divertida gala al Museu de les Aigües va servir per alliurar-li una rèplica daurada del nas quadrat de Charlie Riebel, el pallasso de referència per excel·lència. Si teniu ocasió de veure el circ Cric, que dirigeix en Jaume Mateu, que és en Tortell Poltrona, no us ho perdeu, perquè jo vaig anar a veure si aneu amb nens petits, s'ho passaran en gran, i els adults també, perquè és un gran artista, tant ell com la seva dona, com el seu fill més familiar, perquè és un circ familiar i fan autèntiques meravelles. Poltrona va ser el director del festival en les dues primeres edicions i va incidir en la necessitat de tenir moments per riure i per desconnectar. Per el Jaume Mateu, Tortell Poltrona, el nas és el símbol de totes aquestes sensacions. Jo recomano a tothom que es compri un nas, diu, que el tingui amagat a la butxaca i que quan tingui problemes se'l posi. Es sentirà molt millor. Ah, molt bé. Mira, serà qüestió de fer-li cas. I ara recordem que el segon mercat de Nadal, els dies 1 i 2 de desembre, s'esfarà a la plaça Camoapa. La Unió de Botiguers i Comerciants de Sant Just d'Esvern i l'Ajuntament impulsen la segona edició del mercat de Nadal. En aquesta ocasió, el mercat se celebrarà els dies 1 i 2 de desembre al mateix espai, la plaça de Camoapa. L'esperit d'aquesta iniciativa és dinamitzar el tegit comercial Sant Justenc i oferir-los un espai fora de la botiga habitual perquè mantinguin un contacte directe i festiu amb les persones consumidores. A banda de les parades de productes, també hi haurà diferents activitats. I bé, ara posarem música. Bona nit. Fins demà! Un bon grup de lectors del Guia Park de Collserola ens convida a una bona caminada. Voleu acompanyar-nos? Les caminades tenen un nom que li agrada molt al Pere. Sí, es diu Fes fonts fent fònting. Ah, això mateix. Que és molt més saludable que fer pònting No, no, no. I fem el còning i aquestes coses. Ens diuen aquest grup... A Pamplona té un sentit molt diferent, eh? Fer fònting, allà fer fònting és tirar-se des de dalt de la font d'una plaça. En aquest cas no, en aquest cas és molt més saludable. I qui és visitari, si no, mira el que diu. Ens diuen, si ens voleu acompanyar el dissabte, dia 24, anem d'excursió a Collserola. Ja ho sabeu. L'excursió és molt bonica. Passarem per zones molt salvatges... per altres d'una àmplia vista panoràmica i visitarem quatre aqueductes i set fons, cada un amb la seva pròpia arquitectura. Anirem de l'estació de la Renfa de Montcada i Reixac, la línia R2, fins a la del metro de Canyelles. Les fotos de les fonts les podeu veure a la web. Digue-ho tu, que ho saps dir molt bé. Fonscollcerola.com, que han de picar abans les dobles Bs i tot això, ja ho sabem tot. Vos dir que ho saben. Aquestes altures de la pel·lícula, sí. I tant, Joana, i tant. Tothom qui té ordinador... Ho sap. Ja es nota que jo no en tinc, no? No, però quan entres dins del... De l'ordinador, quan poses... Has de posar una contrassenya del que sigui, no? Clar. Has de posar les 3 W, això ja és... Això és la part de dalt. Condicions sine qua non. No és la part del Google, del centre, sinó la part de dalt, a l'esquerra de l'ordinador. Molt bé. Aquesta excursió es caracteritza per la visita als aqueductes que portaven l'aigua a Barcelona i per la gran vista panoràmica i que hi ha des de Torre Baró. L'excursió comença a l'estació de la Renfe de Moncada i Reixac. Voreja pel turó de Moncada per l'oest i va cap a Can Cullàs per visitar els quatre aquaductes de la zona de Ciutat Meridiana i de Torrebaró. El camí puja cap al mirador de Torrebaró, segueix pel camí de la Carena fins a arribar al Coll de la Ventosa i continua baixant per Can Masdeu fins a l'estació del metro de Canyelles. El recorregut és d'uns 16 quilòmetres i es visiten 7 fonts. L'està en forma, eh? Mira, horari de caminar 6 hores i 22 minuts. Horari total, clar, perquè s'ha de parar, 7 hores, entre 7 hores i 7 hores i mitja. O sigui que us convidem els que esteu ben preparats. Heu de tenir les cames en forma, perquè això és senderisme pur i dur. És molt maco. La mica que jo he fet per Collserola val la pena. Posem música. ¿Por qué de mis ojos lo suyo retiras? ¿Por qué? ¿Por qué me desprecias? ¿Por qué no me miras? ¿Por qué? No... Avui estem de Sarzuela subida. Sí. O sigui que, realment... Molt bé, molt bé. A més, és que la Sarzuela es mereix un homenatge continu. El dia 31 d'octubre la van representar al Coliseum, també, la revoltosa. Imagina. La revoltosa. O sigui que fa poc que s'ha fet. Bé. I jo la vaig veure fa uns 4 o 5 mesos, la vegada anterior que van venir. O sigui que eres tarzuelero. A mi m'agrada tota la música, m'agrada la zarzuela, l'òpera... I la crema catalana, que t'agrada? La crema catalana també. Després de menjar, beure crema catalana, anar a beure una bona zarzuela, o una comèdia, o una òpera, o un drama, o anar al cinema, el que calgui, clar que sí. Bé, mira, començarem. Digues tu els ingredients. Els ingredients per la crema catalana és mig litre... Això és per quatre persones, eh? Perquè per un de sol això seria massa. Mig litre de llet, quatre rovells d'ou, 125 grams de sucre, una branca de canyella en canyella en rama, 20 grams de midó o 15 grams de flam, 3 o 4 escorces de llimona i melindros. Ah, am... Bé, la farem... Nyam, nyam, no? Com deia Carpanta. És molt senzilla i gairebé tothom la coneix, però per si de cas no la sabeu, l'anirem repassant. Escalfarem la llet amb el trosset de canyella i l'escorça de les llimones durant deu minuts o un quart. La retirarem del foc, mentre posarem en una altra cassola els quatre robells i el sucre, remenant fins que la textura quedi fina. Agafarem un colador i passarem la llet que ha d'estar calenta. Un cop colada, afegirem a la cassola on tenim els robells i el sucre. Ho remenarem i baixarem el foc al mínim. Anirem remenant. A banda, en un ditet de llet, desfarem el midó i ho afegirem a la llet. Anirem remenant a foc lent perquè no es talli, sempre remenant. Aniràs passint. Quan veiem que està prou espesa, apagarem el foc. Si la volem amb melindros, els posarem en una safata que després ens servirà per servir a taula. Afegirem la crema calenta per sobre que quedi ben coberts. Ho deixarem refredar i tot seguit ho posarem a la nevera. A l'endemà, si volem crema cremada, li posarem sucre per sobre i amb ferro de cremar ho prepararem. Si no en tenim, de ferro de cremar, farem el caramel en un dit d'aigua que posarem en un recipient al foc. Tirarem 100 grans de sucre aproximadament. Anirem remenant fins que es converteixi en caramel líquid i li tirarem damunt la crema sempre que aquesta estigui ben freda. Doncs ja ho sabeu, bon profit. Molt ben profit. Aquest migdia, precisament, he menjat crema catalana. Home, que bé. Oh, no l'he fet jo, eh? No, que l'ha fet la Carmen? No, no, no, l'he menjat al restaurant La Riera, que és un restaurant vegetarià. No serà aquest de la... No té res a veure amb el Culebrot. El restaurant La Riera, que jo vaig molt sovint, que és un vegetarià que ja el que és recentment dieta tocana de Riera Blanca, per això es diu La Riera, res a veure amb el Culebrot La Riera perquè aquest restaurant ja hi era fa molts anys, fa 25 anys almenys que hi és La Riera. I és vegetarià i La Riera no. La Riera del Culebrot és de... com es diu allò? Es sofisticado. La riera que jo conec el porta un matrimoni que tenen un fill, que és un excel·lent cuiner, i el seu cosí també un extraordinari cuiner, però no hi ha tota la quantitat... Tot l'enrenou de gent que ens presenta en el Culebrot. Potser que ja posem la sintonia de la poesia. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Espera el senyal és un llibre de vivències personals i també de reflexió col·lectiva. I són presents els temes eterns de la poesia de tots els temps. Us en llegirem algun poema, només un tast, del que podreu gaudir quan tingueu el llibre a les vostres mans. Espera el senyal No tinguis pietat del que has estat, perquè la pietat és massa breu, no dona temps a construir-hi res. De nit, en un petit aeroport, veus com un avió s'està enlairant. Va perdent el senyal. Sents el convenciment que estàs vivint uns anys sense esperança, que ja són els més feliços de la teva vida. Hi ha una altra poesia, i serà sempre com hi ha una altra música, la de Beethoven sort, quan es perd el senyal. Personatge. Era un dels catalans que van guanyar la guerra. Una vegada vaig tenir-lo a prop i lluir amb orgull va ser el 75, l'uniforme feixista, camisa blava i jaqueta blanca, amb el jou i les fletxes amb corretjant negre. Quan va morir, el govern va honorar el seu cadàver al Palau de la Generalitat. El Palau de la Generalitat Dignitat. El castellà m'ofega i no l'odio. No en té la culpa de la seva força, de la meva feblesa encara menys. La I era una llengua ben trebada per pensar, per pactar i per somiar, que ningú ja no la parla. El present és la llengua dels carrers, maltractada i espúria, arrapada com l'eure a les ruïnes de la història. És la llengua en la qual escric. També és una llengua ben trebada per pensar, per pactar i per somiar. I les velles cançons de Salvaran. I com que ens queden encara un parell de minuts i ens agrada molt la poesia d'en Joan Margarit, recordem aquelles paraules del poema Embestides de l'oblit que tant ens va impactar quan vam llegir-lo. Va acostant-se a la boira mentre cau la pluja que enverniça les proneres. Vas tenir un pare i una mare joves. Com una nina, et va gelant dins meu. I el temps vol, amb més força cada dia, fer-me creure que mai no has existit. Les proneres amb flor, com noies mortes, no volen dir-me quina ets tu en la boira, que ara és la teva casa. La pluja va deixant, resseguint cada branca, fileres de llàgrimes. El vell que tu no hauràs de veure mai mira al voltant i dirigeix al temps un dolorós somriure de venjança. Bé, hem de comentar que aquest llibre, Es perd el senyal, serà presentat pel propi autor el dia 13 a la biblioteca que porta el seu nom. La Biblioteca Joan Margarit d'aquí de Sant Just. Us convidem perquè jo crec que serà una manera fantàstica d'entrar dintre de l'obra d'aquest poeta que reflecteix les seves vivències, la manera de viure i el nostre sentiment nacional. Jo em penso que he llegit gairebé tots els llibres que he tret ja i cada vegada és més madur, cada vegada és més impactant, cada vegada en sap més. Cada vegada ens agrada més. O sigui, jo no soc capaç de qualificar-lo, però jo cada vegada m'agrada més. És que quan la poesia és autèntica, és la forma de pensament més profund que hi ha. I aleshores hi arribes com si arriba a través de la filosofia, no? És una manera de seriesa. Sí, és el que dèiem la setmana passada amb aquella obra fantàstica, La Beta, que sembla mentida, que la vida sigui tan fàcil d'entendre a través de la poesia. Tu mira que fins i tot un filòleg, quan vol trobar... Un bon títol per al seu llibre ha de recórrer els poetes. I tant. Fixa't com ara Jorge Javier Vázquez acaba de presentar un llibre, La vida iba en serio, i que la vida iba en serio, com tots vostès saben, és el primer vers d'un poema de Jaime Gil de Viedma. Això mateix? Sí, sí. La poesia està, si la vols entendre, dintre de la nostra vida. Sí. Bé, doncs, queda dit. Recordeu aquesta data, la presentació oficial a Sant Just, perquè el llibre ja l'ha presentat en d'altres llocs, fins i tot en diversos canals de televisió. Però aquí serà in situ i en persona, que ell, a més a més, ens llegirà alguns... Enviu en directe i a més que ell els llegeix millor que ningú els seus propis poemes. Bé, doncs estem arribant al final del programa. Moltíssimes gràcies, com sempre, a Marc Pere Arnau per posar la música, Jordi Domènech per animar-lo al seu costat, i aquí amb la veu de Joan Algarra i Pere Oliver. i sobretot a tots vostès. A tots vostès, moltes gràcies per escoltar-nos. Bé, fins el proper dimecres, però recordeu que el dissabte, si Déu vol, podreu tornar a escoltar aquesta audició d'avui. Fins aleshores. A reveure. A reveure. Fins demà!