Efemèrides, salut mental, exposicions i Bond

Seixanta i més? Avui és dimecres, dia 10 d'octubre de l'any 2012. Dia mundial de la salut mental. Portem ja 284 dies d'aquest any de traspàs. I ens en queden... Això com corre, eh? Cada dia corre més el temps. Sembla que vam començar, deia, els primers dies que hi havia una xifra molt curteta. Ahir començàvem l'any i ens en queden ja 82 per acabar-lo. Molt bé. Des d'aquí, per fer-vos companyia, Seguim amb vosaltres i esperem que els temes que tractarem avui siguin del vostre gust. Avui, festivitat de Sant Jereó de Colònia i Sant Paulí de York, entre d'altres. Felicitats a totes i tots els qui celebreu avui el vostre sant o aniversari. Us saludem des d'aquí, a Ràdio d'Esvern, on vivim amb tu. Amb tots vostès, Sant Just en directe. Des de 60 i més, a Ràdio d'Esvern, En el 98.1 de la freqüència modulada, posem la mirada en tot allò que ens sembla que pot interessar les persones grans i també els més joves que ens voleu escoltar. Benvinguts, ullets desvernians. Recordeu que avui sí, estem en directe, que el dia passat per problemes tècnics no vam poder. No vam poder, però avui sí que podeu trucar-nos. Avui, si voleu, ens podeu trucar. Recordem, com sempre, algun fet que va succeir tal dia com avui. Fins i tot alguna cosa interessant o divertida que se us hagi passat a vosaltres amb el cap i ens la vulgueu explicar. Sabeu que ens podeu trucar al 93 372 36 61 aquí a Ràdio d'Esvern. Recordem, fins a les 9 de la nit ens podeu trucar en directe a aquest número. Repetim, 93 372 Ah, i no oblideu que ens podeu escoltar sempre, des de l'ordinador i altres dispositius mòbils, les 24 hores del dia. Tots els programes d'aquesta emissora municipal són a la vostra disposició quan vulgueu i des d'on vulgueu. Tan senzill com escriure al vostre ordinador, radiodesverm.com i clicant tot seguit la ràdio a la carta. A qualsevol hora de qualsevol dia podeu escoltar 60 i més o el programa que més us agradi de Ràdio d'Esvern. Això és un gran aconteixement que ja fa dies que està posat en marxa i al nostre programa no ho dèiem. Però jo quan vaig provar l'ordinador i vaig veure que això era... Ah, sí, sí, sí. I m'ho va dir l'Enric, eh? Si l'Enric arriba no m'ho arriba a dir. Jo és que ni me n'entenc. Ah, no. O sigui que si esteu ara a la cuina i jo, ai, que no ho puc escoltar, doncs després pulseu l'ordinador a l'hora que vulgueu. Tornem a repetir perquè és així de senzill... radiodesvern.com, amb les tres dobles Bs, que això ara ja ho sabem tothom, i clicant tot seguit, la ràdio a la carta, i allà surt la careta de tots els programes de Ràdio d'Esvern. Molt bé, doncs ja ho sabeu. Posem una mica de música. Doncs música, vinga. On a day like today... Fins demà! How you laughed when I cried Each time I saw the tide Take our love letters From the sand You made a vow Bé, i continuem. Esdeveniments que van tenir lloc un dia 10 d'octubre al nostre país i en altres indrets del món. Fa poc van anar diverses persones de l'associació de gent gran al monestir de Ripoll i els van explicar que tal dia com avui, el 10 d'octubre de l'any 879, Guifré, el Pilos, el va inaugurar. Déu-n'hi-do, no? Ja estàvem allà, ja anàvem a l'associació de gent gran. S'ha imaginat, ja hi havia associacions en aquell temps. També, també. I un 10 d'octubre de l'any 1582 a Roma, el papa Gregori XIII hi decreta el nou calendari, el que avui coneixem com calendari gregorià. I com que per a tot hi ha un primer dia, el món va veure per primera vegada un segell de correus el dia 10 d'octubre de 1840 al Regne Unit. I ja de bon principi van sortir col·leccionistes de segells. Naturalment, perquè era una cosa especial. I a més a la gent li va impactar que amb una reproducció tan petita es pogués veure amb tanta claredat. I amb aquelles lletres tan remenudetes. I en van sortir de Rembrandt, com que Rembrandt ja feia gravats, que eren com un segell, ja van fer segells de Rembrandt. També hi ha hagut algun casament de famosos per aquesta data, tot i que no va ser pas el primer. La reina Isabel II d'Espanya s'unia en sant matrimoni amb el seu cosí, Francisco de Assis i de Borbón, un dia 10 d'octubre de l'any 1846. Després ja va portar una vida ben desmanegada, però... No sé qui més, eh? Si ella o ell. Sí, tenien diferents gustos i preferències. Ah, això mateix. Però mira... que ho van disfrutar, que els aprofiti. Deu anys després, per la mateixa data, de l'any 1856, va tenir lloc a Madrid la inauguració del Gran Teatro de la Zarzuela. I ja en ple segle XX, les cròniques ens fan memòria de què es va produir el primer sabotatge aèri de la història. Un Boeing 247 de United Airlines... has destruït en ple vol el dia 10 d'octubre de l'any 1933. Això sí que és espantós. Sí, després n'ha succeït algun altre. Molts. No, molts, molts tampoc, però... Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do. I ara recordem naixements, el dia 10 d'octubre, de persones que han passat a la història. El 1813, a l'Arroncol, a Busseto, el compositor italià d'òpera Giuseppe Verdi. I el 1860, a Barcelona... el poeta i periodista Joan Maragall. L'any 1900, a Washington, districte de Colúmbia, l'actriu estatunidenca Helen Heis. El 1908, naixia a Barcelona l'escriptora Mercè Rodoreda. La popular autora de la plaça del Diamant va ser Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1980. Avui, precisament, parlaven d'aquest tema en un debat a TV3, sobre història de Catalunya i història d'Espanya... Sí, sí, ja, i l'he sentit una miqueta per sort. Que els estudiants d'aquí coneixen els autors... més famosos i, sobretot, de més qualitat de la literatura catalana i també de la castellana, però, en canvi, que molts estudiants de Madrid no els expliquen què és Salvador Espriu ni Mercè Robleda... No, perquè no volen saber-ho i perquè els seus ensenyadors tampoc no els hi ensenyen. Ja ho sabrà que el ministre Huert, ara que ens vol castellanizar i espanyolizar un poco más... Sí, sí, pobres niños, porque estamos catalanizados del todo. Com 300 anys enrere, sí, sí. Ai, Déu meu, del cert. Aviam. I el 1924, a Poughkeepsie, Nova York, el director, guionista, editor i actor estadunidenc, Ed Wood. O sigui que va néixer en aquest lloc, que té aquest nom una miqueta estrany. Sí, sort que amb el teu anglès... Ja veus que et deixo a tu totes les paraules. Sí. Ho vaig notant. Quan vingui una persona anglesa, un dia vindrà amb un pal i ens donarà una penedera. Ho vas notant que tots els que són d'origen anglès t'ho deixo llegir a tu perquè... aprenguis i practiquis la pronúncia. Sí, sí. Això m'aniria bé anar-hi com a mínim un mes a Londres. Com diu l'Òscar Dalmau, fixeu-vos bé en la meva pronúncia. Sí, sí. Els oients, oidors de Ràdio d'Esvern escoltaran la teva pronúncia. Sí, sí. També és que no l'escoltin. Sí, dona, sí, tant que l'han d'escoltar. Acabem l'efemèride amb un parell de necrològiques. Dues grans figures del món de l'espectacle van morir un dia 10 d'octubre L'any 1963, a la Provença, la popular cantant francesa Edith Piaf. I el 10 d'octubre de l'any 2009 ens deixava una altra veu inoblidable. El creador de Cuando salí de Cuba i 800 o més cançons que va crear i compondre i va cantar, Luis Aguilé. Bé. Què et sembla? Tenim alguna cançoneta de tots dos? Ah, el Marc no troba. Doncs escoltarem aquestes peus magnífiques. Allí me está esperando, me está aguardando que vuelva allí. Cuando salí de Cuba, dejé mi vida, dejé mi amor. Cuando salí de Cuba, dejé enterrado mi corazón. Una cançó preciósíssima del Lluís Aguilé. I ara, potser, podrem escoltar la nostra sempre recordada Edi Piaf, aquella veu trencada, aquella persona que l'havien criada amb vi. Sí. Pobreta, així tenia ella l'aspecte, tan remenudet. Bé, contenta. Mar, ja l'has trobat, endavant. Des yeux qui font baisser les miens, un rire qui se perd sur sa bouche, voilà le portrait sans retouche de l'homme auquel j'appartiens. Quand il me prend dans ses bras, il me parle tout bas, je vois la vie en rond. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Quina meravella de cançó i quina meravella de dona cantant. Sí, sí, sí. El cel està en els àngels molt entretinguts, en veus tan meravelloses que han anat perdent, però les han guanyat allà. O sigui, l'Edith Piaf i Luisa Aguilé avui ens han acompanyat en aquest moment, que hem recordat la data del seu naixement i, sobretot, la llarga vida que ens van donar cantant i oferint el seu art. I fem-nos passar hores tan agradables. Molt, molt. Bé, i avui potser el tema que tractarem a continuació... no és ni agradable ni desagradable. És un tema que realment ens trobem molt sovint i no sembla que sigui tan corrent. Per això li han dedicat un dia mundial a la salut mental. El Dia Mundial de la Salut Mental se celebra el 10 d'octubre de cada any amb l'objectiu de sensibilitzar la població sobre diversos aspectes relatius a la salut mental i, sobretot, aprendre a conviure amb ella. És una cosa molt corrent. I acceptar-la, que molta gent no l'accepta. I acceptar que també moltes vegades té remei. Moltes vegades té remei. Acudeix massa tard i massa desesperada. Els primers símptomes és una cosa que convé detectar-la i convé tractar-la. La primera commemoració va tenir lloc l'any 1992 com una iniciativa de la Federació Mundial de Salut Mental. En principi, el dia no tenia cap tema específic i s'hi abordaven temes relacionats amb l'exercici dels drets de les persones afectades per malalties mentals i l'educació de la ciutadania sobre la salut mental. Per primer cop, l'any 1994 hi va haver una proposta temàtica per centrar la celebració. la millora de la qualitat dels serveis de salut mental arreu del món. L'any 1995 va finalitzar amb l'acord d'institucionalitzar la discussió d'un tema en aquesta jornada. De les Hores Ençà, Els temes tractats han estat els següents. Dones i salut mental. Infància i salut mental. Salut mental i drets humans. Salut mental i envelliment, que aquest ens toca molt de prop a la gent d'una certa edat. Sí, realment. I que, quan a vegades es detecten... falles profundes de memòria o coses així, moltes tenen remei. Per tant, no cal esverar-se. Quan veiem que dues vegades no ens en recordem del mateix, no passa res i ja ens vindrà. Però si la cosa va molt sovint, convé tractar-ho. En les hores sí que s'ha de tractar. Salut mental i feina. Aquest també, en temps de crisi, en temps de falles d'ocupació... Ara és un temps molt ple d'aquests temes. També els efectes del trauma i la violència en infants i adolescents. Desordres emocionals i de conducta en infants i adolescents. La relació entre salut física i salut mental, trastorns concorrents. Salut mental i física al llarg de la vida. Sensibilitzar i reduir els riscos, la salut mental i el suïcidi. la salut mental en un món en transformació, efectes de la cultura i la diversitat. I aquest any de 2012 es tracta d'una manera especial la depressió com un problema global. I a més a més la depressió en totes les edats. Ah, clar, sí, sí. En totes les edats, perquè a vegades moltes criatures a les escoles o als instituts diguen, oh, aquesta criatura, quin comportament tan desastrosc, i és perquè hi ha dones. una miqueta de senyal que està començant a patir una depressió. Poden venir les saluts mentals, igual que les físiques, es poden presentar a qualsevol edat. Sabadell ha estat escollida aquest any la ciutat per celebrar l'acte commemoratiu del Dia Mundial de la Salut Mental a Catalunya. Una jornada que, com cada any, pretén ser un espai de trobada que plega professionals, familiars, usuaris i polítics per sensibilitzar la societat i impulsar iniciatives que millorin la salut mental des de tots els àmbits. Bé, i ara parlem de cultura. Si una cosa té de bo viure tan a prop de Barcelona és perquè tenim al nostre abast les més atractives exposicions i galeries d'art. El mateix Passeig de Gràcia, que fa poc, per cert, han començat a restaurar, ja era hora... perquè hi havia unes voreres desastroses... Unes sots amb unes ensopegades... Espantosos, espantosos. A les persones que tenim a vegades una mica de dificultat per caminar, era un veritable laberint. En un lloc tan elegant com la Galeria Loef, hi podem veure de dilluns a dissabte, i des de la una del migdia fins a les vuit del vespre, al llarg de tot aquest mes d'octubre, l'exposició de retrats del fotògraf Scott Schumann. Aquest autor ha estat un dels primers en capturar la moda al carrer. És tot un pioner del que en diuen street fashion. Ciutadans anònims que de sobte els capta l'objectiu i es mostren en tota la seva manera de ser, de vestir, de caminar, de seure o de mirar. Models improvisats que es manifesten tal com són. Tota una mostra d'autenticitat que podem admirar a la galeria Loeuf. Ui, ara ho he dit amb un anglès molt macarrònic. Com es diu, Galeria... No, no, no, és igual. Galeria Loef. Fins el primer de novembre, el passeig de Gràcia 91, entre Mallorca i Provença. I si, tot passejant, ens acostem fins al número 9 de la plaça de Catalunya, ens poden sorprendre les visions simbòliques que exposa Caja Madrid. Una mirada a l'univers del dibuixant Daniel Jouston. no ens pot deixar mai indiferents a ningú, sobretot si ens agrada. Els crítics parlen d'ell com un creador innocent i fecunt, una mena de nen gran que, a través del seu bestiari d'animals mitològics i àngels i diables revessuts, ens porta cap a un món de fantasia. La granota Jeremia, l'home dels calçotets de rodonetes, o Jou, el boxejador, es devenen personatges de trets originals i entranyables. Jo a més els vaig trobar molt, molt divertits. Ah, no oblidem, parlant de les exposicions a Barcelona, que la tenim a prop, que més a prop tenim encara el celler de Can Ginestar, on es pot veure encara fins al dia 6. No, fins al dia 21. El 6 va ser quan es va inaugurar, de setembre. Fins al dia 21 d'octubre, l'exposició de pintura de Natàlia Cao. I si en lloc del centre de Barcelona passegem a on em deies, Joana? Al parc de Montjuït. Sí. Us recomanem una interessant exposició que podeu veure a Caixa Fòrum dins el màrquing comparable de Can Casarramona. Les interessants reflexions del cartògraf Franco Farinelli ens mostren la realitat no només pel que fa als territoris físics, sinó també als mentals i emocionals. L'exposició Cartografies contemporànies, dibuixant el pensament, presenta 140 obres de formats molt diversos que tenen al darrere una intensa feina de documentació. Tot de llocs que ens parlen en mirada crítica i sovint amb humor de les relacions del món amb el cos humà. Fins el 28 d'aquest mes sou a temps de visitar-la. I ja que estem a Caixa Fòrum, podem gaudir de l'obra del geni del segle XVIII, Jean Baptiste Piranesi. Aquí reconec que jo em vaig quedar bocabarat, meravellat, garrativat. És magnífica. Piranesi és el gran arquitecte del paper. Era gravador, antiquari i dissenyador. I ens ha deixat una extensa obra d'esplendor visionari amb les cèlebres presons imaginàries plenes de força i creativitat i, a més, Ara la Joan ens parlarà d'una... La que he vist jo. De la que vist ella. És una meravella també perquè és d'en Piranessi, precisament. És d'en Piranessi i a més té continuïtat en un lloc on fins i tot algun dels seus gravats els podeu comprar, si teniu una pasta, esclar. O sigui, estem parlant de la Galeria Artur Ramon... Però si només la voleu veure, que val la pena. Si amb lo grandiosa i preciosa que és la de Caixa Fòrum, encara teniu més ganes de Piranessi... Aneu a la Galeria d'Art, Artur Ramon. Sí, ell, aquí, Artur Ramon, ha titulat l'exposició Piranesi i el seu món. És un recorregut a través de més de 60 gravats seus pertanyents a diverses sèries. Carceri, Vedute di Roma, Lago Albano, entre d'altres, amb el denominador comú de ser edicions romanes tirades en vida de l'artista. Una exposició que cerca el diàleg entre les imatges sortides Bé, jo hem dit que era antiquari, arquitecte, arqueòleg, dissenyador i polemista. És un nom que s'imposa amb singularitat en una època marcada pel final del neoclassicisme i les albors del romanticisme. A més, és curiós que anys enrere, ara potser els ser ja tan conegut i popular, siguin molt més cares, però jo havíem trobat algun gravat de Piranesi per il·lustrar llibres a l'editorial, llibres d'història... llibres de gravats, precisament a la tenda del costat d'Artur Ramon. És de llibre antic. Llibres, gravats, revistes. És una delícia, aquella de botiga, també. És la botiga d'Àngel Batlle, que està al mateix carrer de la Palla, al costat de la Galeria Artur Ramon, gairebé tocant el Pla de la Seu, que allà podeu trobar coses meravelles. Però és una delícia. És una delícia, sí. A mi m'agrada l'olor que fa el Llibrenó. Però el llibre d'ell és que m'encanta. I tu, Carlos, aquella pulsina que deixa anar, escolta, m'encanta. És química pura, és una cosa viva. La prova és que aquestes sardinetes, en diuen sardinetes popularment, aquestes cuques platejades que es foten d'entremig dels llibres, que avui precisament els hi dedica un article a Quim Monçó, La Vanguardia, que resulta que és un dels cerds més primitius i que fa més milers d'anys que porta a la Terra, o sigui que en el paleolític i el neolític ja hi havia aquests animalons. Diu que avui quan s'han enterat, que ho he llegit, es veu en una revista de ciència o una exposició d'aquesta sobre el neolític el Quim Bonzó, diu, ara els hi tinc tant respecte, diu, abans els xafava. No, no, no, hi ha alguna vegada també tres llibres, si són llibres que fa dies que no els mous i són antics, algun en surt. Sí, sí. I ja que hem citat el Neolític, recordem també que hi ha una exposició molt interessant que podeu veure fins al 18 de novembre de 2012, titulada així, Neolític, de nòmades a sedentaris, que a més hi ha visites guiades, vei, està amb una visita guiada i és una curiositat perquè sabreu Moltes coses que els van passar als ciutadans del Baix Llobregat, quan encara no era Baix Llobregat, ni molt menys es deia així, a la prehistòria, perquè és gairebé prehistòria, que va passar de fa 11.000 anys, de 13.000 a 11.000 anys. L'exposició és a la Rambla de la Marina, entrevinguda a Carrilet i Carrer Provença de l'Hospitalet. Es pot veure de dilluns a divendres, els matins a partir de dos quarts d'una fins a les Tugues, i a les tardes, des de les 5 fins a les 9 del vespre. L'EL10 ens porta a la prop, no? L'EL10 ens deixa davant mateix de l'estació d'Avinguda Carrilet, i allà hi ha la Rambla de la Marina, i allà ho podeu veure. Recordeu que les visites guiades són els dissabtes i diumenges, i també els festius, o sigui, demà passat, que és festiu, a les 12 del migdia i a les 6 de la tarda. I hi ha visites escolars amb cita prèvia al telèfon 902 906 666. Val la pena, perquè... Està molt ben muntada l'exposició i veus de la manera... No, no, el transcurs. Això ho vam veure també a les coves del naixement del riu Bemanari, amb un riu, em sembla que va ser el Freser, un d'aquests, que també hi ha unes coves i que realment explica la manera de viure... d'aquelles persones, al principi, que, clar, tenien una manera de viure i una manera d'evolucionar. I, a més, veiem els seus estis per cuinar, per caçar, el que vestien, la ceràmica, que és una meravella, la ceràmica que arribaven a produir. Sembla mentida que l'ésser humà sigui tan superintel·ligent per sobreviure, per evolucionar, per avançar, i que sigui tan bèstia per destrossar-ho tot, i, sobretot, als seus pròxims. Tenim una part intel·ligent i tenim una altra part instintiva i primària. Sobretot la novel·la que ens ha recomanat, la novel·la negra. El nostre bon amic que ve sempre, el Paco Camarassa, que és de l'ou o una cosa així, escolta, surt sang per tot arreu. haig de netejar la tauleta de nit, que és quan la llegeixo. A la nit, de sang, trossos de cos i de tot. Perquè mira que arriba a ser... Bèstia, bèstia, bèstia. Ara ho comentàvem, que els novel·listes americans i els cineastes americans ara, darrerament, tenen molta cura que els personatges no fumin ni beguin gaire. Sí, però surten unes escenes que són per riure, eh? Es tallen el coll i es destrossen a base de bé, no? Bé, no pensem en aquestes coses. Mira aquest catàleg que em vaig portar l'altre dia de Sant Cugat. Com és festa... passat demà. I també el diumenge. Vaia multitud, no? Sembla una làmina d'aquelles que dibuixava. És una meravella. A mi em recorda el Piso, perquè el Piso dibuixava aquestes multituds. Amb aquesta minuciositat. És olivares, dies de sol. I s'exposa a la galeria, precisament la galeria, a Sant Cugat del Vallès. Però pràcticament està aquí mateix, perquè a la rambla de Sant Cugat del Vallès només que entres per un carreró ja hi trobes la sala. I, escolta'm, a tu, que ets un nino taire... Veus, aquesta no l'he vist, aquesta no l'he vist. Jo he citat Opisso en quan Opisso dibuixava multituds. També, sí. El que passa que l'estil no té res a veure, el d'Opisso era caricaturesc i burlesc, i aquest és molt poètic, molt colorista, molt bonic, molt atractiu, molt preciosista. O sigui, jo, si tingués molts diners, me'n compraria un d'aquests quadres, perquè omplen moltíssim i alegren la vista. Doncs vinga, que passar en Cugat, perquè a més l'exposició es diu dies de sol. Sí, sí, sí. Ara que s'acabarà el sol i vindrà la tardor i la pluja... Val la pena... Val la pena veure dies de sol ni que siguin pintats i dibuixats. Això mateix. Posem una mica de música a mar, sisplau. Fins demà! Bona nit. Quina música tan característica. Aquest, endivineu de qui hem de parlar? I tant, que James Bond ha fet 50 anys. Que jo, va! Tots els diaris i canals de televisió ens ho han fet saber aquests dies, però els que passem dels 60 i més tenim present una pila de records d'aquest personatge interpretat ja per més de sis actors diferents. Per aquí una breu redacció del que nosaltres recordem, la Joana i jo, i després alguna coseta llegirem de La Vanguardia. Sí, mira, ja que parlem dels homes, mira, en primer lloc, clar... No, si són aquí, el tinc aquí. També, el Sant Connery... Sí, sí, sí. Aquí hi ha en set. I després ho llegirem d'aquí. Tant és així que quan llegim les novel·les del seu creador, en Jan Fleming, almenys a mi em passa, sempre li posem la cara... d'algun dels actors que l'ha fet popular. Jo sempre li poso la cara de Sean Connery, mira, perquè és el primer i és el que més se m'ha quedat. Sí, a mi m'agradava molt el Santo, el Simon Templer, el Roger Moore. Molt pocs esperaven que aquell actor secundari que acompanyava l'Hercúli Gordon Scott a les aventures de Tarzan fos l'escollit per protagonitzar 007 contra el doctor No. Van pensar en Richard Burton... James Mason i Gary Grant, entre d'altres. Però va ser la mirada inquietant del jove Sim Connery la que va convèncer els productors, sobretot el cop de punt que va fer a la taula quan va dir que ell no volia fer cap prova. Molt bé, no? No volia passar per cap cas. No, diu, aquest paio és el que m'interessa. O sigui que els va convèncer de seguir. Sí. I el 4 de juny de l'any 1963, el Cineteatre Tívoli de Barcelona... es va estrenar la primera pel·lícula del famós actor escocès, acompanyat de la primera noia bon, l'atractiva Úrsula Andrés. Aquí no podem ara ensenyar-ho perquè no tenim la tele, com d'altres temps, però hi ha una fotografia en primera plana de la Úrsula Andrés que, escolta'm, està preciosa. Podeu consultar La Vanguardia dissabte, diumenge i dilluns passats, que en les pàgines rosa de La Vanguardia Tres dies seguits els dedica a James Bond. Sí, sobretot a les noies Bond el diumenge. Exacte, el dissabte el dedica a tots els actors que va fer Sean Connery. A La Vanguardia en citava alguns que jo aquí no he citat, com el David Niven, que em sembla que anava a fer una política. Sí, és que va encarnar James Bond en una versió no oficial de Casino Royale l'any 1967, que després ha tornat a fer Casino Royale, el nou, el Daniel Craig. I el dia següent va dedicar-ho a les xiques Bond i a l'altre dia encara als dolents, als villanos i a les seqüeles que ha deixat James Bond. Sí, sí, que s'ha inspirat. Des de l'any 1962 fins a l'any 1971 va ser Connery el James Bond seductor i atractiu que trencava cors femenins i perseguia malvats en tota mena de vehicles. L'any 1983, 12 anys després d'haver-lo deixat, es va tornar a posar la pell del popular agent secret a Mai diguis mai més. Però a mi em va fer una mica de pena perquè, clar, ja estava una mica madurilló. Sí, i a més es notava molt quan l'havien de doblar per fer els salts. Clar, clar, llavors ja no. Anava a poc a poc, amb segons quines persecucions, i amb altres corria com un llamp, la qual coses que o bé el substituïen o bé amb un truc d'aquells a la màquina aguantaven la velocitat. Roger Moore, el que a tu em va agradar, no? M'agrada més, sí. Però amb Roger Moore és el que em va agradar més. Doncs el Moore va substituir l'escocès des de 1973 fins al 1985, tot i que era una mica més gran que en Connery. Sí, tres anyets. Però aparentava més jove. Sí. La seva cara, que de jovenet no li donaven pel·lícules perquè feia cara de nen. De nen. O sigui, aleshores tenia 60 anys i semblava que en tingués 48. Està molt bé. La fama universal, aconseguida per l'intèrpret del Santo, que feia el personatge, Simon Templer, no?, el Santo, va anar a favor del Moore i va fer tantes pel·lícules com en Sean Connery. set o vuit cadascun. L'home de l'epistolador, recordo jo, l'espia que em va estimar, només per als teus ulls, tot i que això són els títols que li va posar a TV3, les vam veure en castellà, jo almenys les vaig veure en castellà. No, últimament he vist algun en català. Sí, sobretot per televisió. Doncs aquests són alguns dels títols que a mi em vénen a la memòria del famós galant que fins i tot passats els 60 tenia virtuts de seductor. Però els anys no perdonen, i James Bond canvia de pell cada vegada que els seus protagonistes perden agilitat o el maquillatge ja no els pot tapar les arrugues. Després de Roger Moore, hem vist fent de James Bond a Timothy Dalton, a Pierce Brosnan i, darrerament, a Daniel Kreish. El 31 d'aquest mes d'octubre, una pila de cinemes del nostre país acolliran l'estrena, com es dirà, la propera... Skyfall. Molt bé, no? L'última pel·li de James Bond. Diuen que ja ha deixat el tabac i en lloc de martini amb vodka remenat i no sacsejat, senzillament beu cervesa. També té alcohol, la cervesa. Quina gràcia. Igual la beu sense alcohol. Ah, també, també podria ser. També pot ser. I, a més, amb l'atractiu que la beu que el doblarà és la d'en Jordi Boixaderes. Oh, molt bé. Si no t'acaba d'agradar, Daniel Creix, tu tanques els ulls i escoltes a Jordi Boixaderes. I és una meravella d'actor. I tant. Mira... Una altra de les coses interessants, els salaris d'aquests James Bond. Tu dius que no t'agraden les xifres, no? Ah, no, que no m'agrada fer números, que jo m'embolico fent números. No, no, aquí ho diu ben clar. Curiositat per saber què cobren, clar que sí. Son Connery va cobrar 20.000 dòlars més beneficis per la primera pel·lícula. L'agent 007 contra el doctor No. En la segona, des de Rússia amb amor, el seu salari va ser de 250.000 dòlars. i en la seva última incursió oficial, Diamants per a l'Eternitat, va guanyar 6.725.000 dòlars. A Roger Moore, el seu substitut li van rebaixar el sou a un milió de dòlars, encara que per panorama per matar, l'última es va endur 100.515.000 dòlars. que primer es volien assegurar si tenia èxit. Vam veure que sí. Però, de totes maneres, li van donar un milió de dòlars. Sí, sí, però perquè ja sabien que donava de sí i que ell havia fet una sèrie de gran popularitat. Sí, però la crisi també la va espifiar i perdia... La franquícia, com la Metro-GoldenMayer, se'n va anar a Norris, perdia popularitat i diners. De totes maneres, el Daniel Kreish la va revaloritzar perquè... L'actual bond va firmar Casino Royal per 3.200.000 dòlars. A Quantum of Solace la xifra va augmentar a 7.200.000 i Skyfall a 8.000.000 dòlars. A veure com ho recuperem si després només omplim les sales a la meitat o menys. Jo crec que sí, eh? Ara que també amb aquesta pujada d'IVA que ens han col·locat els senyors del govern estan molt apanyols. Jo estic realment alarmat de com veig les sales de cinema darrere. Escolta'm, però si des de l'8 passar al 21%, escolta'm, ja em diràs. Una pel·lícula preciosa i superpremiada i superatractiva i magnífica, com la que vam comentar la setmana passada de Pablo Berger, amb una interpretació esplèndida de la Maribel Verdú del... Com es diu l'actor que feia de Torera, m'encanta a mi el Torejador, Daniel Jiménez Cacho, estava esplèndid, el Pere Ponce, José María Pó, Ángela Molina... A tots, mira quin repartiment tan extraordinari. Eren mitja dotzena de persones a la sala. I ahir vaig veure, a veure si vas més al cine, Joana, perquè això no pot ser, és que no omplim les sales, la gent gran ho veu per la tele, ho veuen per l'ordinador, la gent jove, i a veure qui va al cinema. Esclar, quan ens vagin els preus del taquillatge. Han pujat, val 10 euros, ara. Per això t'ho dir? 10, 11 i 9 euros, terrible, terrible. L'IVA l'han pujat d'un buit. a un 21%, imagina't. Mira, hi vaig veure El Fraude, també una pel·lícula molt recomanada, amb el Richard Gere, el protagonista de Susan Sarandon, Tim Roth, el de Richard Gere està esplèndid, fa un paper extraordinari, només veure-la amb ell ja és un goig, tot i que a mi la pel·lícula m'ho vaig passar. tota la primera meitat de la pel·lícula, superinteressant i amb un suspens magnífic, però de la meitat cap endavant... Era previsible. Absolutament previsible. No pot ser que s'acabi com jo penso. Aquí m'han de sorprendre, no pot ser. I llavors, quan vaig veure el final, dic, per favor, Hitchcock, torna. Mankiewicz, torna. O sigui, directors que sàpiguen... Fer, mantenir la intriga fins al final i amb un final esplendent. I una altra pel·lícula que jo també recomanaria, sobretot molt atractiva per l'argument i molt atractiva pels actors, en aquest cas masculins, perquè la cosa va de strippers i de nois superguapos i atractius, és Magic Bike. Molt bé. I moltes més pel·lícules han estrenat aquest cap de setmana. No les he vistes, però l'artista i la modelo ja en vam parlar la setmana passada. A Roma, con amor del Woody Allen, segueix en cartell. Sí, encara, encara. Ha tingut crítiques de tots els gustos. I mata-los suavemente. Aquesta és molt interessant, molt atractiva. Però amb molta violència, però està molt bé. No, amb molta violència ja no tinc ganes de veure tanta violència. Tinc prou en la novel·la que estic llegint. No, però té diàlegs molt macos, eh? A mi m'agrada més mata-los suavemente que el fraude, però contra gustos. Ja, ja, ja. A més, el Brad Pitt n'ha estat de gràcia. Hombre, és que mi amigo Brad Pitt és uno dels meus herois actuals. Bé, posem una mica de música. Fins demà! Si les trampes van picant, si tenen vestits de festa, la geganta i el gegant, noia, no llencis ginesta, passa cantant. Escoltaven en Josep Carreras amb aquesta cançó popular catalana passa cantant, que és una delícia. La cantava també Emili Vendrell. Ara ho recordava. A qui li vaig sentir cantar primer? L'Emili Vendrell, en temps que el català no es produïa amb molta facilitat, ell va fer tot un seguit de cançons gravades en disc i per la ràdio les radiàvem i realment va ser una manera de de donar a conèixer al públic aquelles cançons que vam estar temps sense poder-les sentir. I se li ha de reconèixer el mèrit. Quan el català estava prohibit, Camili Vendrell anava per tots els teatres i sense cobrar gaire. No, no era molt senzill. Ho feia per vocació i perquè la nostra llengua seguís viva. Clar que sí. En un temps que era perseguida i que era... Sí, jo les coneixia totes, de petitona. I anava per l'Orfeu de Gràcia, per l'Orfeu de Sants, per l'Orfeu Canigó, per tot arreu, que a vegades feien representacions de Sarsuela, ell, com vostè recorda, va ser un gran tenor de Sarsuela, i al final de la representació sortia a cantar una o dues cançons en català. Sí, sí, sí. Bé, o sigui, a casa meva, la meva mare, que era una frofa de la ràdio... amb aquell caixonet de fusta, amb un mecanisme de galena, i amb auriculars com aquests que tenim aquí, i, escolta'm, pertot arreu anava, i ella sentia les cançons i les cantava. I tot seguit després d'Avili Vendrell, recordo que Ramon Calduc, Josep Guardiola... Sí, però ja va ser una altra època, ja era més ample. Bé, Ara parlarem que l'Ajuntament marcarà béns públics per evitar robatoris. L'Ajuntament de Sant Just està preparant un conveni amb una empresa local pionera en un sistema de seguretat per marcar béns públics. Els materials, tapes de clavegranc... Bancs, coure, ordinadors, etcètera, es marquen amb unes solucions reactives als ratxos ultraviolats i que porten un codi de barres que identifica ràpidament la persona propietària mitjançant una base de dades a disposició dels cossos de seguretat. Ja està bé que arribés aquesta mesura perquè al carrer de la Creu ens han robat... totes les tapes dels arbres. Sí, llavors que sí, tots els alcorques, que diem en castellà, estan o mig, o en perill que t'hi confís i fiquis el peu a dintre. Ningú hauria dit anys enrere que fins i tot les tapes de clavegaran, perquè són de ferro, les podrien robar. Sí, sí, tot. Ara fins i tot això, no? O sigui, els sons dels arbres han hagut de posar sorra, és terrible. Sí, sí. Aquest codi, doncs, és únic per cada client i resisteix temperatures de fins a 1.000 graus. No haurien de donar tantes dates, perquè els que roben aquestes coses... També les prenen... No, però si són molt llestos, ells en saben, amb què es troben. Doncs això facilita la tasca de la policia en la detecció d'objectes robats, ja que deixa un rastre que es pot llegir amb un escàmer. Molt ben fet. Ella em va estimar tant Jo me l'estimo encara Vam travessar una porta tancada Ella, com us ho podré dir? Era tot el meu món llavors Quan a la llar cremàvem només paraules d'amor. Quina meravella. Ara volies sentir cantar perquè la Joana estava cantant a micro tancat, però no volia que t'arrenquessis. No, no, que demà ploraria, vots i barrals, no? Deus el Pere, quina breu que té cantant. Ara tu ho volies comptar cantant a tu, com ara cantaves, i no heu sentit. Bé, mira, el Consell Comarcal en el terme municipal de Sant Just. En el ple del mes de juliol es va aprovar per unanimitat de tots els grups polítics amb representació al Consistori una moció per demanar el reconeixement formal i efectes pràctics de la ubicació del Consell Comarcal en el terme municipal de Sant Just d'Esvern, tenint en compte que hi ha la percepció errònia i senat consolidant que el Consell Comarcal del Baix Llobregat està situat en el terme de Sant Feliu de Llobregat. No, senyor, no, que està a Sant Just. És a Sant Just, no a Sant Feliu. Això mateix. Posem una miqueta de música que després farem la recepta de l'àvia. Oh, Carol, I am but a fool Darling, I love you Molt bé. Quina cançó més alegre, no? Això és per ficar-nos a la cuina i començar a fer el sopar. Amb música de fons. Això mateix. Tu dius els ingredients, poquet a poquet. Els ingredients per preparar aquest arròs amb mongetes i ells tendres són els següents. 400 grams de mongeta blanca, cuita de casa o en conserva, una o dues nyores, un mànec d'alls tendres, dues o tres cebes, tres o quatre tomàquets, 250 grams d'arròs, oli d'oliva i sal. Bé, ara anem a fer-ho. Prepararem un plat saludable i ben baratet. Per començar tallarem els alls trossets. Prepararem les nyores, les partirem I els hi traurem les llavors. Posarem una cassola de terra al foc amb un raig d'oli, un cop calent, i posarem els alls i les nyores. Ho fregirem tot plegat i quan estigui daurat ho retirarem. Aneu molt amb compte perquè l'all tendre i la nyora es couen molt de pressa, no poseu el foc massa fort. Posarem les nyores dins el recipient del mini pímer, Afegirem 3 o 4 dits d'aigua i les batrem. Seguidament, farem un bon sofregit de ceba i tomàquet. Quan el tinguem llest, posarem aigua. Quan bulli, tirarem l'arròs. Un cop passats 10 minuts, tirarem els alls que hem fregit i l'enyora que hem triturat la colarem dins l'arròs. Un cop fet això, afegirem la monxeta blanca. Li donarem un punt de sal... I han de tenir present que aquest arròs ha de quedar una mica caldós. Bon profit. No és per sopar perquè, home, és un plat potent, però demà migdia sí que el podeu fer, que és molt senzill de fer. Bé, ja ho sabeu. Posem música, sisplau. Per què arriba la llum on hi havia sols homes? Potser és hora de dir que l'esperança nova no ens esborra el record dels que han mort en silenci, en llits de solitud i en sols de vergonya. Amb un dolor atros per tot l'abandon nostre, Perquè arriba la llum on hi havia sols ombres, obrint portes al cant d'una esperança nova. Però sentim l'aflicció de l'Àfrica que ens crida, qui és pobre en diners no es pot comprar a la vida. Quan la misèria és Déu i la mort unaixida, Sent de la nostra sort la dissort compartida. Escoltàvem Lluís Llach amb la cançó Fabià. Magnífica cançó, com totes les d'ell. Dolça, melancòlica. Bé, és per escoltar-la en un lloc així a mitja llum. Bé, un altre moment serà. I ara parlarem de la gent gran, que diu que les ganes de vivir y la alegría son el mejor remedio contra muchos males. És un reportatge que surt a la revista aquella famosa, 60 y más, que edita el Ministeri de tal i qual i allò i allò. El Ministeri que a tu t'agrada tant, però no cal recordar, ja ho sabem, que és aquesta revista del Govern d'Espanya, del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials e Igualtat. Ah, això mateix. Està al Passeo del Paral de Madrid, si voleu anar algun dia. Uh-huh. I el que citem Madrid, recordeu que si teniu ocasió d'anar-hi, fa els 20 anys, avui que parlàvem d'aniversari... Ah, sí, del Bonemitza, del museu. Del museu, del museu, del museu, de Paràcio de la Alla Hermosa, Tizen Bonemitza, i ahir van el rei amb la senyora Tita Cervera, molt elegantíssima, i han inaugurat una exposició de Gauguin, o sigui, un autor que sempre val la pena. Oia, posa aquell quadre que surt sempre... que són les tahitianes, que és una meravella. Una meravella. Hem pogut aconseguir molts de diferents museus. Ui, que ens empaïta el temps. Doncs llegim un fragment d'això i passarem a la poesia. Això mateix, això curtet. Ens diu... Si la provincia de València es famosa en todo el mundo por sus numerosos y activos grupos musicales, la comarca barcelonesa del Maresma, por tradición, ha creado las mejores baladas de habaneras, evocadoras de los sufrimientos que numerosas familias de esos pueblos tuvieron que superar al ver partir a las Américas a muchos de sus miembros y la alegría al verlo regresar vivos. En este singular marco sociocultural, que también está recogido en palacetes y casas de indianos de entre finales del siglo XIX y comienzos del XX, que recuerda la arquitectura tradicional colonialista de Cuba y otros lugares del mundo, surgió en Cataluña una música desgarradora que conmueve y que en la localidad de Pineda de Mar se ha hecho evidente gracias a la iniciativa de un grupo de personas, todas ellas mayores de 65 años, creando las maliettes, hi ha una pàgina web tan senzill com escriure lesmelviets, així com sona, l-e-s-m-e-l-i-e-t-s.com Entitat que en pocos años se ha convertido en todo un referente, tanto en el Maresme como en otras muchas comarcas de la geografía catalana. Tot i ser en un lloc tan proper ho hem llegit en castellà perquè és un autor de Madrid enamorat, com heu vist, del Maresme i de les Habaneres. Es diu Jesús Ávila Granados. i que diu que aquest grup, a més de cantar veneres, canta sevillanes, òpera, seguidilles, hotes, cançons populars catalanes i d'altres llocs de l'estat espanyol. Bé, i si potser us interessa fer una miqueta d'animació en qualsevol acte, doncs en aquest web ja els trobarem. Els podeu contractar i tot, i tant que sí. Bé, posem sisplau ja la sintonia de la poesia. I avui, com ja haureu endevinat, hem citat el naixement de Maragall i una vegada més acomiadem el programa recordant el nostre gran poeta. Llegirem Excelsior. Vigila, esperit, vigila, no perdis mai el teu nord, no et deixis dur a la tranquil·la aigua mansa de cap port. Gira, gira els ulls en l'aire, no miris les platges ruïns, dona el front en el gran aire, sempre, sempre mar en dins. Sempre amb les veles sospeses, del cel al mar transparent, sempre en torn aigües exteses que es moguin eternament. Fuig-ne de la terra innoble, fuig dels horitzons mesquins, sempre el mar, el gran mar noble, sempre, sempre mar endins. Fora terres, fora platja, oblida't de tot regrés, no s'acaba el teu viatge, no s'acabarà mai més. Les mimbes del gener. Com el mig de l'hivern, la primavera, així és el cel avui i el sol i l'aire, obre de bat a bat balcons i portes i omple la casa de clarós. Ai, mia. Glòria dels ulls al cel, del pit les aures són avui. Fins a cada moment sembla que han d'esclatar amb verdor les branques nues. Que l'horitzó ha d'emplir-se d'uranetes i que s'ha d'embeumar tota la terra. No sents una frisança, dona? Digues, no et sents la primavera a les entranyes? Llança't, doncs, al carrer. Si t'hi trobessa, t'adonaria un bes al mig dels llavis, al davant de tothom, sense vergonya de besar i ser besat, que avui n'és dia. Som al mig de l'hivern. Ahir glaçava, demà les neus blanquejaran la serra. La primavera és lluny dels temps en dintre, però un dia com avui n'és la promesa. Si promesa tu em fossis, estimada, ja cap mena d'hivern en mi cabria, ni ara, ni després, ni mai, que portes tu a dins els ulls de la primavera eterna. Bé, doncs ja hem acabat. Hem arribat al final del programa. Al final del programa. I recordeu que sempre que vulgueu, a tota hora del dia o de la nit, ens podeu escoltar picant al vostre ordinador, radiodesvern.com, i clicant tot seguit, ràdio a la carta. I allà ens tindreu amb el Mar Pere Arnau, que ha posat la música, la veu de la Joana Algarra... I la veu amb Pere Oliver. I tot el dia, tota la nit, si voleu, estem amb vostès, o si no, el dissabte que ve per la ràdio. Això mateix, de les 11 a les 12... I, si no, dimecres vinent, que tornarem a ser amb vosaltres a les 8 de la nit. Fins a les hores, a reveure. A reveure. Fins demà!