Efemèrides, teatre, cinema i memòria de Sant Just

Seixanta i més. Ara sí, ja som al cor del mes de gener, quan podem plantar pensaments al jardí o al balcó. Ara, a l'hivern, és una de les poques plantes que floreix. Ho fa fins i tot sota la neu. A la ràdio no tenim hort. Home, no diguis que no tenim jardí. Mira quin bé de Déu de plantes! però sí un gran finestral per connectar amb vosaltres. Vull dir que les veiem a fora. Això mateix. Aquí dins no ens arriben, però les tenim a la vora. Mira quin ve de Déu, quin ficus benjamina més maco. Tu et refereixes al planter que tenim aquí davant, el Carles i el Marc. No, no, jo et refereixo a les plantes, a les plantes. Ah, molt bé, molt bé. Bé, avui és dimecres, dia 23 de gener. Esteu a la sintonia de ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada. Qui us parla, la Joana Algarra, conduint el programa 60 i més, amb tantes ganes com sempre de compartir actualitat. I qui us parla també, Pere Oliver, faré costat a la Joana per dir alguna cosa d'aquest gener tan intens que ens toca viure en aquesta hora de ràdio per a les persones grans o de qualsevol edat que ens vulgueu escoltar. Escoltau venir a dir-hi la vostra, aquí, al locutori, o trucant al 93 372 36... Ràdio d'Esvern. Podeu opinar, criticar i proposar allò que teniu ganes de dir-nos. Per tant, no us talleu. Truqueu, torno a dir, al 93 372 3661 a Ràdio d'Esvern. Vosaltres teniu la paraula. El nostre company, Marc Pere Arnau, tècnic de so i una de les veus més sugerents de l'emissora, us passarà de seguida amb nosaltres. Benvinguts, oients desvernients. Passen 8 minuts, ho veig bé? Sí. 8 minuts de les 8 del vespre d'aquest 23è dia de l'any del calendari gregorià. Tenim per endavant 342 dies de 2013 per viure'ls intensament. També avui hem consultat l'almenac del Cordill, aquesta estupenda agenda que val per tot l'any i que avui ens recorda les virtuts de la poma amb una dita simpàtica. Guarda't sempre, paret, una poma per a les set. Ho faré, ho faré. I, a més d'aconsellar-nos que mengem pomes i pastanagues, ens parla de les virtuts del fonoll. Fonoll i ruda fan la vista aguda. I d'altra virtut molt més important, la fortalesa de les dones. La dona aguanta els embats de la vida amb fermesa, constància i lleialtat, o almenys la dona forta que descriu Salomó al llibre dels Proverbis. Ets més preciosa que les perles. Fa anar als braços amb vigor. Va vestida amb honor i dignitat. Somriu a tot allò que ha de venir. Parla amb sensatesa I els seus llavis instrueixen dolçament. I la dolça veu de Marina Rossell ens farà arribar... Ah, no? Sí, sí, sí. Com que el Marc em deia que no... No, el que passa és que ell potser tenia pensat posar un altre disc. Sí, vale? Hem trobat la Marina, doncs vinga, endavant. Marina, endavant. Dies, idees i amor que cremen com el foc. Dies, idees i amor que passen com un joc. Dies blaus de terra calenta és fresca la pluja i truca el teu cor. Dies blaus De terra calenta, és fresca la tuja, i truca al teu cor, l'ànima de la terra, l'ànima de la terra. Molt bé, eh?, la veu de la marida. Quina veu tan dolça i tan maca. De sempre, i quina dicció tan clara. I a més, bon dia avui per felicitar totes les dones per l'esforç que feu sempre de tirar endavant en temps difícils tot el que es presenta. I a més, quan ens veieu a nosaltres potxos, així dit entre cometes, de seguida correu a ajudar-nos, a donar-nos ànims. O a vegades a fer-vos una ranyadeta perquè a vegades us trobeu malament i us queixeu massa. També, perquè fins ara per un catarro de no res, que se'm veu notant la veu, avui gairebé faig la veu greu quan no la tinc així, però de seguida el primer que m'has dit, ah, però si un catarro no és res, dic, esclar que no és res. Absolutament passatgera, però quan et veus que no estàs al 100% i estàs al 95% ja ens queixem. No us queixeu, que no passa res. Bé, felicitat també a totes i a tots els que hi celebreu El vostre sano aniversari, avui, 23 de gener. Festivitat de Sant Guiu, Sant Ildefons i Sant Armand, entre d'altres. Us recordem, ja ho hem dit abans, però ens agrada repetir-ho per si voleu trucar. Però no pica ningú. Sí, la senyora Dulce ens va trucar el dia anterior. El dia anterior que ho vam fer en directe, perquè el passat va sent diferit. Doncs ja ho sabeu, 9-3-3-7-2-1. 3661. Avui tot funciona a l'emissora. Aquí ens teniu, en viu i en directe. També a la web radiodesvern.com, clicant la ràdio o la carta, a qualsevol hora de qualsevol dia, podeu trobar un bé de Déu de propostes dels variats programes d'aquesta casa. Aquí, a radiodesvern.com. en el 98.1 de la freqüència monolada. I ara, esdeveniments que van tenir lloc als països catalans i en altres indrets del món, tal dia com avui. Bé, ens anem una mica lluny. El 1641, Catalunya. Al cap d'una setmana d'haver proclamat la República Catalana, el president de la Generalitat, Pau Clarís, es veu obligat per poder mantenir el suport francès a proclamar Lluís XIII de França com a rei del país. Això és a la Guerra dels Segadors. I una mica més enrere encara, el 1579, als Països Baixos, les províncies del nord del país, creen la Unió d'Utrets. El 1719, l'Einsteinstein, l'emperador Carles VI, instaura aquest país com a principat de l'imperi, fusionant les senyories... de Badud i Schellenberg. I molt més a prop, molt més a prop, però segons com es miri una mica lluny, perquè el 1952 a Catalunya es restableix el cos de Mossos d'Esquadra, però compta aleshores només com un servei de la Diputació Provincial de Barcelona. Faltaven encara uns quants anys perquè fos la policia oficial de Catalunya. Bé, passem a l'any 1958 a Venezuela. Un moviment cívico-militar acaben la dictadura de Marcos Pérez Jiménez. I l'any 2006, el Canadà, tal dia com avui, s'hi celebren eleccions legislatives que guanya el Partit Conservador, encapçalat per Stephen Harper. També el nostre record per a persones que van néixer, tal dia com avui, de l'any 1350, el frere Dominic Valencià Vicenç Ferrer, predicador, filòsof i taumaturg. canonitzat pel papa Calix III el 29 de juny de 1455, és actualment el Sant Patró de València. Així s'explica perquè hi ha tants vicents, vicentets i vicentetes a tot el país valencià, no? Per cert, ahir va ser un Sant Vicenç, també. També, també. El Sant Vicenç, bisbe de Saracossa. Evidentment que sí. Però, mira, diem només els del dia. Clar, i així hi ha... Si no, ens és un centoral tremendo. Així ens serveix per felicitar el nostre company de l'Associació de Gent Gran... que ell va celebrar el seu sant i ens va convidar una copeta de cava. Ah, mira que bé. Per molts anys, Vicenç. I el 1832, a París, naixia el pintor impressionista Eduard Manet, un dels grans impressionistes francesos. Ah, m'encanta, m'encanten. Els impressionistes, tots, però dos o tres, i entre ells aquest, Eduard Manet. El 1900... Plainfield, a Nova Jersey, David Hunt, animador, realitzador i productor americà. I, en data molt més propera, el 23 de gener de 1969, neix a la ciutat de Barcelona l'actriu de teatre i cinema Ariadna Gil. Lola, La Gabina o Belle Epoque no haurien estat el mateix sense aquesta actriu extraordinària. Bé, i ara posarem una mica de música... I, com cada setmana també, el nostre record per a aquelles persones que ens van deixar tal dia com avui i han passat a la història de la humanitat. El 23 de gener de l'any 1893 moria a la ciutat de Madrid el dramaturg poeta i mestre de literatura José Zorrilla. A la Casa Museu de Valladolid, on va néixer, es conserven manuscrits i edicions de les seves obres líriques, èpiques i dramàtiques, amb títols tan famosos com El Zapatero i el Rei, Traidor, Inconfesso i Màrtir o Don Juan Tenorio. Al final del programa llegirem alguna de les seves conegudes orientals. Seguim en el món del teatre, perquè un altre 23 de gener de l'any 1928 moria l'actriu Maria Guerrero, primera dama del Teatro Espanyol de Madrid al llarg de més de 30 anys. Al costat de Fernando Díaz de Mendoza, Catalina Bárcenas i Enric Borràs, entre d'altres actors, va triomfar arreu d'Espanya i Amèrica Llatina. Recordem que va ser l'àvia paterna de Fernando Fernan Gómez, El teatre que avui porta el seu nom és la seu del Centro Dramático Nacional de Madrid. També havia debutat als escenaris, en aquest cas a Broadway, el director de teatre i cinema estatunidenc George Cukor, que va morir el 23 de gener de l'any 1983. La seva primera pel·lícula, Sin novedad en el frente, data de 1929. Va ser un èxit total de crítica i públic. Amb títols com La costilla d'Adam ha nascit d'una estrella o My Fair Lady, té ben merescuda l'estrella al passeig de la fama de Hollywood. Heather in Hepburn va ser la seva actriu predilecta. Un altre artista genial, en aquest cas català i empordanès, ens deixava un 23 de gener de l'any 1989. L'irrepetible pintor, decorador, dibuixant i escriptor Salvador Dalí va tenir l'habilitat de forjar un estil personal surrealista i màgic, acompanyat de gran talent i excentricitat. És molt recomanable la biografia del senyor Castellà Gasol. Recordes? Penso que s'enjusten aquest senyor, que ja és mort i va escriure una interessant biografia sobre Dalí. El Teatre Museu Dalí de Figueres és actualment un dels més visitats d'Europa, amb tant de renom com el Louvre a París, el Prado a Madrid o el Museu Picasso de Barcelona. I com que som a l'apartat de les necrològiques, de cap manera podem oblidar el brillant actor de teatre, cinema i televisió, Fernando Guillén, que va morir a Madrid dijous passat a l'edat de 80 anys. Va debutar l'any 1952 a la companyia de Conxita Montes i poc després, de galant, a la de Fernando Fernández Gómez. Durant una pila d'anys ens vam acostumar a veure'l a la seva manera de fer i de dir, a el caballero de Olmedo, don Juan Tenorio, l'alcalde de Zalamea o el viudo Rius. Entre molts d'altres. Sí, o sigui, la televisió va ser un dels seus escenaris a les primeries d'aquell aparatet que tenim a casa i que ens fa tanta companyia. Si jo vaig conèixer personalment... abans d'anar a l'Emilio, o sigui que fa anys, devia ser l'any 58 o 59, quan venia amb aquelles companyies magnífiques que venien de Madrid al Teatre Comèdia de Barcelona, que és aquell teatre magnífic que el van destrossar... Que ara ja no és teatre i que el van fer una desgràcia. Ara és la multissala més espantosa de Barcelona. Per fora no, per fora segueix tenint aquella façana magnífica. L'edifici l'han respectat, però dintre l'han fet d'una birria. I, curiosament, vaig tenir el goig de treballar un dia al costat de Fernando Guillén i Gemma Cuervo rodant un espot publicitari. Imagina't. Dirigit per una persona que tu devies conèixer perquè treballaven a Ràdio Espanya, Manuel Lázaro i Jesús Andúcar, que treballaven en el món de la publicitat. I amb un estudi que es deia Sonata, vam fer un anunci... de Colacao. Ah, molt bé, perfecte. O sigui, vaig tenir el goig de servir un Colacao a Fernando Guillén i a Gemma Cuervo. Molt bé. O sigui, imagina't en aquell temps que les persones principals de l'escena, com moltes més, es permitien la publicitat de gaudir d'aquesta manera de fer els anuncis i que ha variat tan enormement. Això és iniciativa dels publicitaris. Igual a llavors que ara. O sigui, quan una persona, en el teatre, en el cinema o en el futbol, posar un famós a fer un anunci sempre dona un prestigi. Dóna un prestigi al producte. Actualment, mira els de Nacols, els de Nones, no has vist el José Coronado anunciant iogurt, hem vist l'Ole Herrera... Hem vist... I el nostre estimadíssim Messi. I tant, i tant, i tant. I, si malament no recordo, van ser dels primers, i hasta els hi feia com una certa cosa, perquè... els senyors de Colagau tenien interès en que un actor de prestigi anuncies el seu producte, una mica per oblidar-nos d'aquella imatge de Soy aquel negrito, no? Sí, però... Després han tornat sempre a ella perquè és una cançó tan eminentment popular... Clar, però escolta, més que era el Yo soy aquel negrito, escolta, mira, la sintonia perfecta i de seguida te'n recordaves. del Colacao. Però és que inclús en aquest espot, ja dic, si no recordo malament, perquè jo hi sortia un moment, però ja saps que per rodar un espot de 15 segons ti passes hores i hores, no? Servint-se del Colacao, recordo, no suposo que es pot dir, però que feien un truco perquè semblés més espumós, li tiraven detergent a dins del Colacao. Això no es pot dir, home. No treguis... secrets de la publicitat, home. Que si no perds la il·lusió. Avui ho sap tothom, però saps que quan t'acostes a la beguda dels llavis és una presa de pel·lícula i quan se l'estava vendre és una altra, no? I el primer plano del got amb l'escuma és un altre plano. Després ho ajunten tot, és el muntatge i ja està. I evidentment amb una marca li dóna prestigi tenir una primera figura del teatre, del cinema, o del futbol, o del tenis, perquè em sembla que Rafa Nadal també ha fet anuncis, anunciant un producte. O sigui, aleshores, no és el mateix que es prengui un Danacol, una persona desconeguda, que se'l prengui Manolo Escobar o Conxita Velasco. No, no, i a més, però en aquell temps, sobretot, les marques tenien molta cura amb... a oferir que la seva publicitat fos, valga la redundància, publicitada per persones importants. I en aquells anys, ja dic, començaven a fer televisió, perquè era sobretot conegut pel teatre. El Caballero del Medo va ser un excitàs... Sí, però aquells primers estudis o no, escolta'm, va ser per tota la plantilla de grans comedians d'aquella època, va ser fantàstica. i a més a més va donar a conèixer el teatre a la gent normal que normalment no anava al teatre tenia dues avantatges molt grans va portar el teatre a totes les llars de tot l'estat espanyol i a més un altre avantatge com que hi havia un sol canal o dos i va trigar a sortir al segon canal Doncs, evidentment, com que era l'única, quan la U donava l'alcalde de Zalamea, la veia una millonada de gent. Cosa que ara és impossible, no? Ara està repartida entre molts. Tantes ofertes, ofertes, ofertes, que no pots. Bé, doncs... Descansi en pal, el nostre admirat Fernando Guillén. This land is your land This land is my land From California To the New York Islands From the redwood forest To the Gulf Stream waters This land was made For you and me As I was walking That ribbon of highway I saw above me Fins demà! Bé, després d'aquesta animadíssima cançoneta, que almenys farà marxar els microbis, bé, animarem a l'Espai Cultura. Esperem, esperem que sí. Sí, home, sí. Aniversaris a Dojo. Doncs sí, fa 50 anys, no, 150, que dic 150, 150 anys del naixement del director Constantin Stanislavski, actor i fundador del Teatre d'Art de Moscú i del mètode d'interpretació que porta el seu cognom. Segur que han sentit a parlar del mètode Stanislavski. ja que al món del teatre de Barcelona hi ha bastants actors que el practiquen. El mètode és el resultat de molts anys d'esforços per determinar com una persona pot arribar a controlar el rendiment en aspectes tan intangibles del comportament humà com són els sentiments i les emocions posats al servei de la interpretació d'un personatge. El mètode Stanislavski va ser importat als Estats Units per Lee Strasberg, el famós Actors Studio de Nova York, d'on van sortir artistes com Marlon Brando, Paul Newman, Geraldine Page o Harvey Keitel, entre molts d'altres. A més d'actors, Polítics, empresaris i locutors de ràdio reben també cursets a l'Actors Studio on ensenyen a parlar sempre amb naturalitat i sinceritat, a respirar de manera adequada i aprendre a escoltar i valorar els silencis. Els ensenyen a dir les coses amb sinceritat, no? Sí. Permeta'm que ho dubti. Bé, això ens va bé? Un incís. Jo recordo quan el professor Elzin ens parlava d'aquest tema, perquè això ho he tret de punts encara de quan anava a l'institut, La sinceritat es refereix sobretot a la sinceritat del personatge. La sinceritat del personatge que ho interpreta. En el cas de la ràdio... Ah, un polític o un banquer, si direm aquest mètode, no és precisament per parlar per ràdio, és per enganyar a qui l'està escoltant. Sobre el paper, aquest senyor recomanava sinceritat. Després, la sinceritat, com tantes d'altres virtuts o defectes, cada un les deixem anar a ratxos segons les nostres possibilitats. Això ens ve bé per parlar d'algun espectacle de teatre o cinema que hem visitat als teatres fa poc. Però, abans, volem recordar una altra entitat. que és a punt de complir els 150 anys d'existència. A finals de gener de l'any 1863 donava els seus primers passos la Creu Roja. Henry Donant i uns altres quatre ciutadans il·lustres es reorien a Ginebra per estudiar la protecció als ferits de guerra. A l'octubre d'aquell mateix any s'aproven els principis de l'organització, que serà fundada per 12 països en la Convenció de Ginebra de l'any següent. I saps, Arrel, és que Henri Dinant es va quedar tan espantosament impressionant per una batalla extraordinària en la qual va participar i de la manera tan poc com miserativa que quedaven els ferits al camp de batalla que va dir, això ens hem de reunir i fer un conveni perquè quan aquesta cosa passi hi hagi un espai i es puguin recollir els ferits del camp de batalla. I per això es va fundar la Creu Roja, que és a l'invers de la seva... Sí, sí, sí. Perquè ell és uís. Ho he vist perfectament avui quan he consultat la web per treure aquesta data, que és la mateixa bandera invertida. El que en un lloc és vermell sobre fons blanc, en la bandera originària és blanc sobre fons vermell. Això mateix. A l'octubre d'aquell mateix any s'aproven els principis de l'organització... que serà fundada, com ja he dit, en la Convenció de Ginebra l'any següent. I ara sí, parlem de teatre a casa nostra. Jo no sé quin és el mètode que han seguit els actors Lluís Somar i Eduard Fernández per arribar a tal nivell d'excel·lència com mostren a l'obra Adreça desconeguda, de Catherine Hresman, que es pot veure a la Villa Roel fins al 10 de març. Jo crec que ja no necessiten mètodes, són tan grans actors... que fa l'efecte que mètode personal de cadascú. Sí, el que passa és que darrere d'aquesta senzillesa aparent d'interpretar hi ha un gran treball, tant d'estudi com de ficar-te dins del personatge. Naturalment. És que si no et fiques dins del personatge no dones aquella sensació, com dèiem abans, de sinceritat. És com el que fa Vicky Peña en La vida i obra de Maria Molinera, Diccionario. Vull dir, són treballs, i ara cada vegada veurem més treballs així, perquè amb la crisi es fan muntatges amb pocs personatges, gairebé prescindint de escenografia. I bastant intimistes. I molt intimistes. I clar, aleshores, arribar al cor de l'espectador durant dues hores o dues hores i mitja... No, no, has d'estar molt convençut del personatge que fas. el lector ha de fer creure el que està vivint o sigui que aquí la sinceritat sí que és plena i evidentment l'eina que posa l'actor o actriu sigui el que sigui és el seu propi cos per tant el que veiem allà és ell o ella Bé, doncs parlàvem d'adreça desconeguda de Catherine Cresman que vol dir que dos amics que dirigeixen plegats una galeria d'art que funciona d'allò més bé Veu entorbada la seva relació per un fet insòlit que no desvetllarem. El goig de veure en directe Lluís Omar i Eduard Fernández és fantàstic. Bé, posem música. Bona nit. Aquesta batalla tan horrorosa a la qual va estar involucrat Henry Dinant era Solferino. Va ser un camp de batalla desastrosa. A mi el que em meravella és el bé que pronuncies Henry Dinant i el malament que ho pronuncio jo. És que tu domines idiomes europeus. No diguis tonteries. Pots anar per Europa. I tant, i no m'entén ningú. Ep. I si encara no he vist aquell gran èxit del Grec 2012, que va ser el dubte de John Patrick Stanley, de gira per un munt de pobles de tot Catalunya, en Rosa Maria Sardà i Ramon Madaula, de protagonistes, encara sou a temps de treure entrades al Teatre Joventut de l'Hospitalet, on el proper dia 10 de febrer a les 7 de la tarda tindrà lloc una de les últimes representacions d'aquesta obra. Però si el que voleu és riure i passar-ho molt bé amb un elenc de luxe format per Ferran Ranyer, Joan Pera, Marta Angelat i Carles Canut, entre d'altres, no us podeu perdre l'obra, sí, primer ministre, al Teatre Condal de l'Avinguda Paral·lel 91 de Barcelona. Tema de gran actualitat, ja que tot un equip de govern es veu implicat en la davallada financera. Això et sona, no? I tant, mai més amb quina oportunitat, eh? Qui ha vist la sessió de Parlament d'aquesta tarda hauràs vist... Mira, jo he vist un moment només i ja ho he deixat estar perquè això que la gent es permeti al luxe d'abandonar el Parlament ja que ha estat votat per ser-hi en allà defensant segons quins interessos és igual, cadascú té els seus però tenen l'obligació de ser-hi i defensar segons quines idees i escolta'm agafen aire i patapim, patapum, tots a fora. Això està molt mal fet. I jo crec que els votants estan ja una mica decebuts. Sí, perquè de vegades sembla que s'oblidin que ens representen a les persones que els han votat. No, no, representen els seus propis interessos i els de partit. A les persones no ens representen. Bé, i si us agrada el cinema de Quentin Tarantino, podem passar-ho en gran amb Diango Desencadenado. Ambientat al sud dels Estats Units, Dos anys abans d'esclatar la Guerra Civil, un caça recompenses alemany que segueix la pista d'uns perillosos assassins es topa amb Django. Django, Django. Aquí sí que deia constantment el personatge Django. Django. La D se la menjava. I a més diu, la D no se pronuncia. Me llamo Django. La tira de vegades a la pel·lícula. Molt bé, molt bé. Un brutal esclau a qui promet deixar en llibertat si l'ajuda a trobar-los. És que la vaig veure l'altre dia. Et va agradar? Molt, molt, molt. Diu que tenia gran oportunitat de portar-se molts, molts Òscars. Sí, però com passa sempre amb el cinema de Tarantino, amb uns entusiasme i amb altres no els agrada gens. A mi personalment, Tarantino no és molt del meu gust. És un llenguatge molt comiquero, la manera de rodar, la manera de presentar, inclús els títols que va posant a cada capítol de la pel·lícula com si fossin per trossos, té un llenguatge molt de còmic. I a mi m'encanta, precisament, perquè és un... Esto es de formación profesional. Esto es un western espagueti amb llenguatge de còmic. Jo li donaria aquesta llengua. Western espagueti con lenguaje de còmic. Però clar, el que no està acostumat a llegir vinyetes, igual diu quina manera de fer cine té aquest senyor, no? Però és així. Aquesta esplèndida pel·lícula la podeu veure, igual que Los Miserables, per dir citar-ne una altra de gènere ben diferent però preciosa, al Cine Baix de Sant Feliu de Llobregat, ben a prop d'aquí de Sant Just, envoltat de persones amants del cinema que fan possible que totes les produccions acabades d'estrenar de Barcelona les puguem veure també aquí en excel·lents condicions i a millor preu. Això és el més interessant. Consulteu a la web o a la premsa diària la programació del Cine Baix multisales del carrer Joan Batllori, de Sant Feliu. Nosaltres no ens cansem de recomanar la bona labor dels cinèfils del municipi VI. Tot i que també ens agrada recordar que els cinemes Lauren, Renoir i Verdi de Barcelona, també el Meliès, fan uns bons descomptes a la gent gran en les primeres sessions de la tarda, de dilluns a divendres. Ah, i a més el Renoir i el Verdi ens ofereixen la possibilitat de veure les pel·lícules en versió original. Ah, perfecte. Ahir, una recomanació per demà, dijous, dia 24. Inauguració de l'exposició de dibuixos, paisatge i tras a la sala Piquet de l'Ateneu a les 8 del vespre. Organitza la secció excursionista de l'Ateneu de Sant Just. Posem musiqueta. April in Paris Chestnuts in Blossoms Holiday tables Under the trees April in Paris, this is a feeling no one can ever reprise. Never knew the charm of spring Never met it face to face Face to face Face to face Bé, ara parlarem també dintre de l'espai de cultura d'uns llibres que són molt importants per nosaltres la gent gran i que publica Aviam Editorial Bayard I valen Curs per sempre, uns de 15 a 20 orets. Un és les claves 26 vides d'èxit. Ho traiem aquesta informació del número 316 de 60 i més. Aquesta revista que edita el Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad. Això que t'agrada a tu tant dir, no? Sí, és molt llarg, un ministeri que es podria resumir. I un cerço, ja no tiene resumido. Bé, aquest llibre diu, amb el seu... El seu resum. Sí, més o menys l'explica el tema. Diu... Triunfar ho diem en castellà perquè està... És com està escrit. Ho llegim de la publicació. Sí. 26 vides d'èxit. L'autora és Susana Carrizosa. I com he dit, és de l'editorial Ballard. És curtet, no té més que 206 pàgines. I diu... Triunfar no és un privilegio de uns pocos. El éxit i el reconeixement poden estar a l'alcance de molts si realment es provoquen i es busquen. El éxit és una actitud i un empeño. un cóctel hecho de ingredientes como el trabajo duro, la formación, la circunstancia y mucha ilusión, y salpimentado con un toque de suerte, esa musa que se cuela en algún momento de nuestras vidas por alguna rendija, y es entonces cuando hay que aprovecharla. En estos momentos difíciles que atraviesa España, Los testimonios de 26 vidas de éxito nos enseñan desde sus experiencias de muchos años, sus triunfos y su enorme humanidad a salir adelante, a luchar, a no decaer, a levantarse y venirse arriba en las peores circunstancias. Su ejemplo es impagable, el mejor espejo en el que mirarnos per alcanzar nostres metes. Aquesta publicació és molt recomanable. I hi ha una altra, que ja és d'una altra caire, però també és molt recomanable, l'aprendizaje a lo largo de toda la vida. La coordinadora és Carmen Orte Sofías i l'editorial Dickinson Societat Limitada. Aquest és una miqueta més llarg. Té 339 pàgines. I també ve molt a tom perquè... El tema, diguéssim, principal d'aquest número de 60 i més és el... la clausura de l'any europeu d'envelliment i solidaritat. Sí, per aquí també hem seleccionat algun article. I també dels estudis universitaris a la gent gran. O sigui que hi ha moltíssima gent que es lamenta que de jove no vaig poder estudiar, però que mai és tard per estudiar i sempre si és a temps. Precisament perquè costa més de memoritzar les coses, a vegades se't queden més a la memòria perquè fas més esforç. Perquè ho repasses molt més. Bé, diu, el desenvolupament és una de les rames de la educació gerontològica Los programas formativos destinados a mayores debería ser el hoy empieza todo de su desarrollo pleno. La educación gerontológica pretende reforzar la idea de la educación como transformación. La educación como posibilitadora de la autonomía, como objeto y como método de obtención de cambios. El objetivo debe ser observar y transformar la vejez de un periodo de dependencia y deterioro en un periodo de reto y productividad. Así pues, uno de los ejes fundamentales en el surgimiento de la gerontología educativa tiene que ver con la mejora de la calidad de vida. Bien, us recomanem aquest llibre, que és molt interessant, El Aprendizaje a lo Largo de Toda la Vida. I mira, precisament, aquí és molt admirable, ara ve molt a tom per parlar-ne, del Centre d'Estudis Sant Justens i la labor que està fent. La miscel·lània és molt interessant. Però a través, les persones que escriuen i que redacten la miscel·lània compten també amb la col·laboració de tota la gent del poble que hi vulgueu participar. O sigui que totes les dates que es poden aportar sobre la història del poble, tant les coses viscudes... com les coses que per herència algú us ha explicat i que es poden constatar en els arxius, doncs és una manera de fer poble i una manera d'aprendre moltíssimes coses noves. Precisament a través d'aquest llibre, abans comentàvem, sobre l'etimologia, o sigui, l'origen del topònim de Sant Just d'Esvern, que moltes persones, gràcies a aquest estudi, ens hem... Ens hem assabentat que hi havia un altre Sant Just, abans de Sant Just i Pastor, que des del segle II o III fins al segle XIII era el Sant Just que donava nom al poble, que ve de Just Invierce, com es deia antigament. I aleshores Sant Just i Sant Pastor va ser a finals del segle XIII, començaments del segle XIV. I també l'origen del poble, que aquí està molt ben explicat, que molts encara creien que volia dir dels verns referint-se a un arbre, no té res a veure amb un arbre. Vé de Justin Bierce, la paraula és molt més antiga, barreja de llatina i celta, i estem més propers, el desvern està més proper al Bierzo, o sigui, estem més a prop de Villafranca del Bierzo, lingüísticament parlant, que dels berns arbres. Ah, i tant. Perquè d'esvern és la grafia, diguéssim, en català contemporani, a què va arribar a transformar-se la paraula. I, a més, aquí ve, en aquesta miscellània, ja hauràs llegit, la quantitat de variants que ha tingut el Sant Lluís d'esvern al llarg del segle. Sí, perquè cadascú l'escriu a la seva manera. Fins ara, a hores d'ara, també, no posa d'esvern. A vegades posen una D, un apòstrof, Esvern, o sigui que cadascú l'escriu de la seva manera. Però ara ja està normalitzada. Sí, ara sí, però no tothom ho sap. No, no, no, i sobretot la gent que no ho ha estudiat. Per això dic que val la pena... No, les miscel·lànies són interessantíssimes i a més estan basades en dades autènticament genuïnes. Jo, home, és que amb aquest treball he disfrutat moltíssim. A més, en aquesta darrera miscel·lània... Hi ha tota la història del sanatori, una història d'amor i desamor explicada per en Josep Quintana. Sí, ja ens ho va explicar l'associació de gent gran, ja amb una xerrada interessantíssima, ja fa ben bé un parell d'anys. I a més el treball sobre Can Mèl·lic, que en els seus orígens no era precisament una piscina. No, era una masia. Era una masia, que desgraciadament fa molt pocs dies... que va morir un dels descendants d'aquella masia, el Jaume. Però precisament això, si no s'explica, vull dir, els que no som s'enjustencs de tota la vida o no coneixem la seva història, no estaríem informats i gràcies a aquesta gran labor dels centres d'estudis s'enjustencs i aquestes miscel·lànies que, per cert, ens recordaven... que alguns socis, fins i tot socis, no l'han recollit encara, doncs escolteu. No, sí, és que jo vaig anar a la presentació del llibre. Ho sé, ho sé. Vaig anar a la presentació del llibre, tots els autors ens van explicar els seus treballs i, esclar, els socis sempre tenim el llibre a disposició. però ho recordem precisament perquè encara hi ha alguns que no el tenen, i els que no són socis del centre, però que són santjustencs, interessats en la seva història, recordem que a totes les llibreries del poble hi és. Com a mínim n'hi ha quatre que segur que hi és. La de Salvador Espriu, Resenya, la de l'Estanc de Can Vila, i l'altra que hi ha, que no em recordo quina és. Molt bé. Bé, doncs parlem precisament de l'Arxiu Municipal. El Servei d'Arxiu Municipal de Sant Just d'Esvern posa a disposició de tots els veïns i veïnes. A partir d'aquest 2013, el nou fons documental format per qui va ser el seu veí del municipi Fulgencio Baños, que va ser l'aparellador municipal oficial del poble. El fons està format per imatges, documents, fitxes i plànols que serveixen per conèixer la història del municipi a partir dels anys 60 i com va funcionar durant els primers anys la CEAS, refundada en la participació activa d'en Fulgencio Baños. I recordeu que això, hi ha una web que podeu consultar, o sigui que a través de la web d'esverncultura.wordpress.com podeu entrar dins d'aquest arxiu i consultar el que calgui. Molt bé. O sigui que ara la immensa majoria de coses, com estan ja informatitzades, podem des de casa... O des de la biblioteca, que també hi ha ordinadors, o des d'un cibercafè, ho podem consultar tranquil·lament. Sí, i seguint amb l'agenda, recordeu que tots els dissabtes, des del 12 de gener al 2 de març, de les 18.30 a les 20.30, o sigui, des de dos quarts de set fins a dos quarts de nou, 27.00 Curset de Sardanes. Organitza l'agrupació sardanista Sant Just informació i inscripcions al centre cívic Joan Maragall. Recordem que l'activitat és gratuïta. I el diumenge, dia 3 de febrer, a les 12 del migdia, ballada de sardanes amb la cobla del Baix Llobregat. Organitza també l'agrupació sardanista de Sant Just. Aquest acte tindrà lloc als Jardins del Parador. Apa, animeu-vos que la sardana és la dansa més vella de totes les danses que es fan i es desfan. Maragall d'Íxit. Bé, i ara que no endevines a quin motiu ens referirem? Ara, en aquell llibre... Sí, ho veig des d'aquí, un prostíbul dels bons... No és aquest tema. Ai, és que m'has fet trampa. Tu ja volies donar el teu tema, no. Que no, que m'has posat una pàgina que no toca. A veure, a la pàgina 148 del llibre que m'ensenyes, el seu titular posa el prostíbul dels bons. No interessa aquest tema. Llavors, si el tema no t'agrada, no t'interessa, tu te'l saltes perquè estamos en horario... En horario protegido. Protegido y nada. Escolta, ja... Aviam, posa la música aviam si se n'assabenta. Tot el camp és un clam Som la gent molt grana també s'han enterat? Clar que sí, clar que sí. El que passa que com que està en una pàgina al costat de l'altra... No, res, res, que tu ja volies posar aquest tema, no? No volia posar aquest tema. Deia simplement que una cosa està a la pàgina 141 i la que tu vols està a la pàgina 149. Són veïnes. Deixa les veïnes. La pàgina 149 diu El Barça, un naixement fruit d'un rebuig. Corre l'any 1899 i un jove suís de 22 anys, anomenat Hans Gamper trepitja la ciutat de Barcelona per primer cop. El seu país ja se'l coneix com un dels millors jugadors de futbol de Suïssa i ell, aquí, té ganes de continuar la fita. Actiu de mena, Gamper i uns quants amics intentaran entronar a formar part del català futbol club, però són rebutjats. En vista del poc èxit aconseguit, decideixen muntar el seu propi club. El mateix any de la seva arribada a Barcelona, Gamper es dirigeix a la redacció de la revista Els Esports. Vol publicar un anunci animant que els aficionats al futbol es posin en contacte amb ell. D'aquesta crida i de les relacions que ja havia iniciat amb diversos amics, es crea el Futbol Club Barcelona. El lloc al carrer Montjuïc del Carme número 5, el Raval, seu del gimnàs Soler. El dia, el 29 de novembre de 1899. D'aquesta manera, començava una història de veritables passions. La dada. Gamper va formar part de l'equip fins al 1903 i en va ser la seva primera figura marcant 120 gols en 51 partits. O sigui que, escolta'm, A més, hi ha marcat molts, però aquest senyor va marcar moltíssim. Ja ho celebraven a Canaletes, com actualment. Sí, sí, sí. Sí que ja ve de les hores, no?, les celebracions de Canaletes. La font de Canaletes és el lloc de celebració, per antonomàcia, de les victòries del Barça. Aquesta tradició sembla venir d'un costum que tenia el desaparegut periòdic La Rambla. Amb el seu davant de Canaletes, el diari va començar a escriure les notícies d'última hora en una pissarra situada al carrer. Els curiosos esperaven a llegir els titulars i qui sabia si els interessava prou el que veien potser arribaven a comprar un exemplar del diari. Recordo que d'aquesta època venien els acudits que feien a format gran perquè era l'acudit que, el que veiem ara per televisió, que hi ha algú que parla d'un tema i el dia següent surt convertit en article, a aquella hora, aleshores hi havia ninotaires, com en Castany, després en Montanyola, que feien l'acudit en format gran, el penjaven a fora del carrer Pelai, o allà a prop de Canaletes, el veia tothom i l'endemà sortia publicat al diari. Molt bé, i així el diari es venia. Els responsables del diari van observar que els resultats dels partits eren el que congregava més lectors ocasionals, i veient que la iniciativa tenia prou èxit, van continuar amb la pissarra. Això que deies tu de posar el ninot. Els seguidors de diferents equips es reunien al seu voltant per estar al dia, parlar i discutir els resultats. Amb el temps, tot i que els esports acabés tancant, els colers van continuar congregant-se al lloc. Cada cop que el Barça aconseguia una victòria, i segueixen igual, a veure si aquest any Marc... podem anar tots a canaletes. El Marc diu que sí, o sigui que... Bé, doncs, com els culers som a vegades tan poc optimistes, aquests dos últims partits ens han caigut a sobre... No, ell diu que no. Els joves s'ho prenen més bé, però a mi no m'han sentat gaire bé. Això de perdre, no, no... I això que el Tito ho va dir, eh? Bé, posem una miqueta uns compassos un altre cop de l'himne, aviam si ens animem. Això et donarà marxa, clar que sí. I tant. Farser! Farser! Farser! Farser! Farser! Farser! Farser! Tots units fem força, són molts anys plens de pas, són molts dolç que hem cridat. I s'ha demostrat, s'ha demostrat, que mai ningú no ens podrà torcer. Molt bé, no? I tant. Doncs res, visca el Barça i endavant. Això mateix. Una informació que no hem dit a l'apartat de Cultura, però la recordem, i és que avui ens ho fa saber, ens ho fa saber perquè ja es va inaugurar fa pocs dies, el suplement de Cultura de la Vanguardia d'una exposició que hi ha al Museu Marés, que és la Barcelona irreverent. quan al segle XIX un grapat d'entitats barcelonines amb molta imaginació i pocs mitjans van fer de l'escarne i de l'ordre establert el fil conductor d'activitats lúdiques i culturals. Val la pena. Recordem que el Museu Marés és gratuït tots els diumenges a la tarda de 3 a 8. Molt bé. O sigui que si voleu veure coses divertides i com se les engeniaven a finals del segle XIX els barcelonins, és una bona exposició per veure. Val la pena. Ja posem potser la sintonia de la poesia. Doncs endavant. Doncs de les sis orientales de José Zurrilla que avui hem citat a l'Efemèride ens ha agradat més potser la més coneguda, la que més han triat sempre als Rapsodes, que és la més vibrant i la que ha suportat millor el pas del temps. Doncs endavant con la oriental segunda de José Zurrilla. Corriendo van por la vega a las puertas de Granada, hasta cuarenta gomeles y el capitán que los manda. Al entrar en la ciudad, parando su yegua blanca, le dijo éste a una mujer que entre sus brazos llevaba. Enjuga y llanto, cristiana, no me atormentes así, que tengo yo, mi sultana, un nuevo Edén para ti. Tengo un palacio en Granada. Tengo jardines y flores. Tengo una fuente dorada con más de cien surtidores. Y en la vega del Genil tengo parda fortaleza que será reina entre mil cuando encierre tu belleza. Y sobre toda una orilla extiendo mi señorío. Ni en Córdoba ni en Sevilla hay un parque como el mío. Allí la altiva palmera y el encendido granado, junto a la frondosa higuera, cubren el valle y collado. Allí el robusto nogal, allí el nópalo amarillo, allí el sombrío moral crecen al pie del castillo. Yolmos tengo en mi alameda que hasta el cielo se levantan, y en redes de plata y seda tengo pájaros que cantan. Y tú, mi sultana eres, qué desiertos mis alones están, mi harén sin mujeres, mis oídos sin canciones. Yo te daré terciopelos y perfumes orientales. De Grecia te traeré velos. De Cachemira, chales. Y te daré blancas plumas para que agornes tu frente más blancas que las espumas de nuestros mares de Oriente. Y perlas para el cabello. Y baños para el calor. Y collares para el cuello. Para los labios, amor. ¿Qué me valen tus riquezas? Respondió la cristiana. Si me quitas a mi padre... mis amigos y mis damas, vuélveme, vuélveme, moro, a mi padre y a mi patria, que mis torres de león valen más que tu granada. Escuchó la en paz el moro y manoseando su barba, dijo como quien medita en su mejilla una lágrima. Si tus castillos mejores que nuestros jardines son y son más bellas tus flores por ser tuyas en león, Si tú diste tus amores a alguno de tus guerreros, uní del Edén. No llores. Vete con tus caballeros. Y dándole su caballo y la mitad de su guardia, el capitán de los moros volvió en silencio la espalda. Ve... Doncs hem arribat ja a la fi d'aquest programa. Normalment calculem bastant bé el temps. Sí, sí, ho tenim controlat. El proper dia també tindrem poetes perquè ara s'apropa, ja ho recordarem, l'aniversari, el cinquè aniversari de la mort de Palau i Fabra, un poeta nostre també molt i molt conegut. potser no tan popular com l'Espriu, que anirem recordar al llarg de l'any. Sí, aquest any és l'any Espriu. Bé, doncs, el proper dimecres tornarem a ser amb vosaltres per intentar oferir-vos temes, coses que ens semblen que us poden agradar. Mentrestant, si ens voleu tornar a escoltar, el proper dissabte estareu en segona audició, aquest programa que hem fet avui per vosaltres, de les 11 del matí fins a les 12 del migdia. Fins a les hores, doncs, a reveure. A reveure. Fins demà! Ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Lluís, 98.1.