Especial Dia de la Poesia: de Víctor Català a Marçal

Música Música 60 i més. Bé, com qui no vol la cosa, tornem a ser un altre cop I contents que ens tornin a escoltar, eh? I nosaltres de ser aquí. I de ser aquí. Avui és 21 de març de l'any 2012, Dia Mundial de la Poesia. El World Poetic Day és un tribut a la paraula poètica proposat fa 10 anys per l'UNESCO. Des d'aleshores el celebrem cada any, tal dia com avui, coincidint amb la quinotzi de primavera. amb el propòsit d'aconsegrar les paraules més essencials i aprofundir la reflexió sobre el nostre temps. És una crida a enfortir la cultura arreu del nostre planeta. De l'instant en què et ve el plor i se't fa un nus a la gola, neix la certesa del mot, la paraula única, indefugible i clara, la que et tua a la presó o la que et salva, la que et fa sentir poble dins el cor, la que et lliura la vida o la que et mata. La paraula que del crit esclata des del fons de l'angoixa o de la por. Lluitem perquè tenim el plor i ens crem els llavis la paraula. Molt bé, Pere, perfecte. Fa uns instants la paraula ens ha fet companyia aquí a Sant Just, a la sala del cinquantenari de l'Ateneu, quan hem prestat la nostra veu als poetes que ens han ajudat a créixer. Avui, 21 de març de l'any 2012, 80è dia d'aquest any de traspàs i tenint encara per davant 285 dies per a finalitzar l'any. Tal dia com avui, de l'any 1905, va néixer a Barcelona el lingüista català Joan Coromines, autor del diccionari etimològic més important de la nostra llengua. I també, un 21 de març de l'any 1928, va néixer a Barcelona el poeta Joan Vergés i Calduc. Amb un dels seus poemes iniciem aquest programa especial de 60 i més dedicat a la poesia, aquí a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada. Hem triat d'ell un text força original dedicat al més estimat dels animals de companyia, el meu gos. Què hi fa que siguis un gos si tens un cor i una vida? bé plores i ets amorós no ets pas un gos de mentida bé et fa dormir una cançó i rius com els nens i jugues no ets pas un gos de cartró o de roba o serradures bé saps com passen els anys i que amb tu voldria córrer pels boscos sense paranys i per la més fina sorra tu i jo correrem pel cel ja t'hi pots jugar la vida ni jo sóc un fals anel ni tu ets un gos de mentida Posats, doncs, ja de ple, posats dins ja, de ple, dintre de l'art de les paraules, en triem quatre, les quatre paraules de Narcís Comadida, que diuen així, i que aquest poema ha donat entrada al recital poètic que avui hem tingut el gust de celebrar amb molta gent aquest dia de la poesia, i que s'han dit en cinc idiomes, en català, en anglès... En francès, en italià i en castellà. I ara el diem en versió original en català i diu així. Mig en somnis, un àngel se m'apareix i em tenta. Escriu. Fes un poema. Vull treure'm el de sobre. Vull dormir el son dels justos o el son dels pecadors. M'és igual. Vull dormir. Però ell insisteix. Té. Diu quatre paraules. Mont, país, llengua, amor. I afegeix, gairebé ja t'he fet el poema. Jo li dic, si escric món, bé hi hauré d'afegir desastres, fam i guerres. Si escric país, ja entro al territori foll de l'ésser i dels fantasmes. I si escric llengua, veus, el dolor em trenca l'ànima. No puc escriure més. I em dius... Tu escriu amor pel món i pel país. I per aquesta llengua, que és mort i es trenca l'ànima. Veuràs que encara pots fer aquest i mil poemes. I tot seguit llegirem algun dels molts poemes que hem dit en 10 anys de programació intercalats amb cançons de tants intèrprets que han posat música i veu a la poesia per fer-la més propera i més de tots. I també del llibre que portes, Joana, que és tot un... Un compendi, és un recull. Tot un compendi de poesia de dones que escriuen. 21 escriptores gairebé totes poeteses, pel segle XXI. És un recull que han fet quatre persones molt importants, entre elles un veí del nostre poble, que ja no és amb nosaltres, que és Isidore Cònsul, juntament amb Sam Abrams, Àlex Broch, Margarita Casacoberta. i Isidore Consol. Doncs ens hi posem ara tot seguit, abans de sentir alguna cançó dels nostres cantautors, i sabeu que si algú té algun poema i ens el vol dir aquí en directe, ens podeu trucar al 93 372 3661, aquí a Ràdio d'Esvern, al 98.1 de la freqüència modulada. I si no, també podeu venir, que us rebrem amb els braços oberts. For all those times you stood by me, Bona nit. Fins demà! Bé, i començarem llegint un poema de la Caterina Albert i Paradís. Coneguda amb el pseudònim de Víctor Català, l'escriptora Caterina Albert, fill d'una nissaga de propietaris rurals, portà sempre una vida reclosa, sense abandonar penes l'escala i tenint cura a la mort del pare de l'administració del patrimoni familiar. Va començar molt aviat a escriure i a pintar, sempre dient que ho feia com a aficionada i la seva obra literària es va mantenir fidel durant més de 50 anys als esquemes estètics del naturalisme i el modernisme imparants en la seva joventut. Es donar a conèixer amb el monòleg teatral La Infanticida, causa d'un escàndol considerable en els Jocs Florals d'Olot del 1898, que, per cert, Emma Vilarasaula va representar no fa gaire en el Teatre Romea. Sí, i va tenir molt èxit. I amb els llibres de poemes El cant dels mesos, el 1901, i El llibre blanc, el 1905, a partir dels quals entrar en contacte amb Maragall. De tot el conjunt destaca la novel·la Solitud, una obra mestra i un dels referents clàssics de la novel·la catalana de tots els temps. I d'ella llegirem un poema que es diu El llibre nou. Quina impressió me fa un llibre nou. Quin plaer tan estrany. En lo ple la por, lo dubte, l'esglai d'un amor intens, no desflorat i esperança. Me trau com la frau poblat de goges ignoms, amb lo misteri de l'ignot, de lo pregon. Amb l'encís malaltís me fa entreveure lluny un paradís, amb l'arbre del bé i del mal, amb l'arbre de la ciència rebatejat pel pecat, però sempre arbre sagrat. Les fulles vull obrir de bat a bat, i que fugin miriades d'idees, com àtoms de colors, com irissades víngoles a dur la mort o la vida a l'univers, malalt d'idees velles, aclofat i ofegança, com saber mercit de repertori. Bé, és un fragment d'una obra titulada, aviam si ho trobem per aquí, el llibre que és preciós, és molt recomanable, de les seves obres completes publicades el 1896 i el 1972 en segona edició. O sigui que van trigar gairebé 100 anys, no? Sí, sí. És molt curiós que encara nosaltres, quan estudiàvem literatura, ens pensàvem que Víctor Català era un senyor. Digíem del noi, de l'home, perquè ella mateixa es va haver d'amagar durant molts anys que era una dona per poder entrar en els cercles literals. Naturalment, i sobretot amb el seu poema, que realment, al ser tan escandalós, si hagués signat amb el seu nom... se l'haguessin menjada. Hi havia uns anys que el periodisme i la literatura, igual que el futbol o les arts marcials, eren cosa d'hombres. La dona les tenien marginades. I la política no, diguem. Deixa'm-ho córrer. Bé, posem una altra mica de música. A la vora de la mar hi ha una donzella... Que se n'ha fet aquell mar, que s'ha fet de la donzella, ja fa temps i temps i temps que tots som d'una altra mena. Si bonic era aquell camp i bonic aquella lletra, I gloriós aquell passat, ja no ens plau mirant darrere. I bé, com dèiem avui, és un programa especial dedicat a la poesia, recordem un dels grans clàssics de la nostra llengua, Roís de Corella. Tots aquests poemes els hem dit ja en diversos programes i llarg de molts anys, però avui els recordem. Ens deia Roís de Corella d'aquesta forma. Des que us perdia vos Déu de ma vida, en lletres d'or tindreu en lo sepulcre tanta pietat si me podeu atendre. És vostre cor de ser amb tan fort temple, flor d'honestetat, senyora meua, flor del saber de qui saber estila, dels qui en saber de gran doctor somnia tots els que anau prenent aquella cendra. Mare d'aquell qui de la creu en l'arbre, morta de part davant la pedra marbre, mort per amor, com una roca viva. Bé, i ara? Aquest poema el vam dedicar a la memòria de Joan Triadú, que va ser qui ens va donar a conèixer, o almenys a recordar-lo, en les seves classes inoblidables de teoria de la literatura. I ara recordem un clàssic contemporani. Ja l'hi diem clàssic perquè... Durant uns anys sembla que no el recordàvem massa. I ara, sortosament, tornem... Sí, sí, torna a estar en el Candelero. Tornem a recordar la seva poesia com una cosa molt viva i actual. Recordem una vegada més l'assaig de càntica en el temple de Salvador Espriu. Oh, que cansat estic de la meva, covarda, vella, tan salvatxa terra, i com m'agradaria d'allunyar-me'n, nor enllà, on diuen que la gent és neta, Innoble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Aleshores, a la congregació els germans dirien desaprovant Com l'ocell que deixa el niu, així l'home que se'n va del seu indret. Mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l'antiga saviesa d'aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí Fins a la mort. Car soc també molt covard i salvatge i estimo, a més, amb un desesperat dolor, aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtalla. I el mateix espriu ens recordava en l'escoltes a farat que escolti a Espanya les diferents parles dels seus pobles. Diversos són els homes... i diverses les parles, i han convingut molts noms a un sol amor. Diversos son los hombres y diversas las hablas, y hay muchos nombres para un solo amor. La bella i fràcil plata esdevé tarda parada en la claror damunt als camps. La terra, en paranys de mil fines orelles, ha captivat els ocells de les cançons de l'aire. Sí, comprende i haz de tuya també, des de los olivares, la alta i sencilla verdad que en su presa voz habló. Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor. Diverses són les hables i diversos els homes, i hi haurà mil noms per a un sol amor. Escolta, Espanya, les diferents parles del teu poble. Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg de gent que va al Sant Set des del fons dels segles de gent que anomenen classes subalternes jo vinc d'un silenci antic i molt llarg jo vinc de les classes i dels carrers plens de xiquets que juguen i de vells que esperen mentre homes i dones estan treballant Als petits tallers, a casa o al camp. Jo vinc d'un silenci que no és resignat, d'on comença l'horta i acaba el secat, d'esforç i blasfèmia perquè tot va mal. Qui perd els orígens perd identitat. Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg de gent sense místics ni grans capitans que diuen i moren en l'anonimat que en frases solemnes no han cregut mai. És una meravella, escoltar, arrenyant amb aquesta cansa tan preciosa. I molt adient, molt adient, perquè ara és de rabiosa actualitat. I tant. En vista de les coses que encara hi ha gent que es qüestiona en altres llocs de la nostra llengua, ara és més vigent que mai. I bé, també tenim molt recent, d'aquest any passat, i que encara duren els aniversaris i commemoracions que hem recordat a Josep Maria de Sagarra, i d'aquí també vam dir diversos dels seus poemes, i que avui recordem. Per exemple, el record de Solsona, que diu així, Fa una lluna clara i una nit serena. Jo m'estic a la plaça de Sant Joan. Damunt de les finestres cau la lluna plena. Cau damunt la pica que la fa brillant. Aquesta plaça és tota recollida, tan aquietadora i tan suau que sembla un replanet d'una altra vida on se n'és a veure horari un glob de pau. Jo no sé pas el per què aquí voldria estar-m'hi llarga estona, quietament, amb una dona tan sols per companyia, sense besar-la ni dir-li cap lament. Veure el tresor que d'aquí és tan sovira, sense esflorar-li son cabell gentil, sol sentir-la de la vora, com respira i respirar aquest aire tan tranquil. Aquest és un sonet preciós d'un record d'Espelsona magnífic. I un altre d'en Sagarra, perquè aquest també fa poc que el vam dir, però més que res és molt conegut perquè tant en Joan Manuel Serrat com la Guillermina Mota el van convertir en cançó. En cançó. I diu així... Caminem sota els estels, caminem, Maria, ja han callat tots els bruels, ja s'en fos tots els anells del dia. Caminem pels empadrats, lluny del gris xivarri, caminem enamorats entre el pèl de tots els gats del barri. Jo ja sé que el teu instint va segons les hores, que jo sóc el quart o el quin, que els teus ulls estan mentint quan plores. Jo ja et sé el pauet lleuger i tots els punts que et calça. També sé que moriré i, Maria, també sé que ets falsa. Més això no hi fa cap peça a les nostres vides i en el món poc que hi ha res com enfilar entre vés i vés mentides. Nostres venes per l'engany poden juntar-se i pel teu neguit estrany Sempre seré un bon company de farsa. Caminem sota els estels? Caminem, Maria. Ja han callat tots els bruells, ja s'en fos tots els anells del dia. Preciosa cançó aquesta d'en Sagarra. Molt bé, posem una miqueta més de música. Doncs escoltem-la. Senzillament se'n va la vida i arriba... Com un cap d'ell que el vent desfila i fina. I som actors que voltes, espectadors que voltes, senzillament i com si res. La vida ens dona i pren paper. I ara farem reflex d'una poetessa que va néixer a illa, al Rosselló, el 1898 i va morir el 1969. És Simona Gai. Nom amb el qual és coneguda la poetessa Simona Gai, que és Simona Pons, germana de Josep Sebastià Pons. Residir molts anys a París, fou premiada en diverses ocasions als llocs florals i obtinger la flor natural als de Perpinyà de l'any 1964. Col·laborar amb publicacions com la revista Clarisse, La Nau i Tramuntany i recollir la seva poesia en els volums Aigües Vives l'any 1932, prologat per Tomàs Garcès, Lluit amb l'Àngel, 1938, i la gerra, el sol, el 1965, que duia un pòrtic de Maria Manent. Una poesia de tras, delicat i sensible, amb fines visions de paisatge i un lirisme amarat de fragilitats. Deixar inèdit un llibre sobre el folclore oral del Rosselló, amb textos i cançons populars, i una biografia en l'acabada del seu germà, Josep Sebastià Pons. També deixar inèdits una colla de poemes que foren aplegats al volum Obra poètica, el 1992, que recull tota la seva producció. I ara escoltarem d'aquesta fantàstica poetesa Simona Gai un poema que porta per nom No floreix, no. Del parpallol batega l'ala fina Quan s'és posat en el clot de tamar no guardaràs la irisada polsina, ves tremolós que t'he volgut donar. M'apar que ets tu dret i fort com el roure que sempre empara els ocells refiats. La teva espatlla és ampla i més segura, recés manyac pels ocells somniats. Tu me diràs una paraula dolça, dolça per mi serà la mà d'amic. No vinguin flors en l'estesa de molça, que no floreixi el sentiment bonic. És preciosa, aquesta poesia. Bé, i ara, aquella que t'agrada tant anar a tu, que un dia ens va quedar al mig llegint. Sobretot que se'ns acabava el temps i la vam veure de llegir precipitadament. Sí, i llavors, quan has de córrer molt, no li dones el to que esmergia el poema. I aleshores recordem, doncs, de Pier Paolo Pasolini, amb una traducció, em penso que és del Xavier Bengarell, que a més d'un poeta va ser un gran traductor, i llegint... Sí, ho vam comentar el dia que la vam llegir per primera vegada. I recordem, doncs, ara de nou a Pasolini, llegint un poema que porta per títol... Davant el Déu nu. Perdut en la pau d'or d'un interminable diumenge, permeteu-me somiar amb la victòria. Aquells de vosaltres, que teniu el cor pur i innocent, Aneu a parlar enmig dels barris baixos. Mireu si tenen habitatge les famílies pobres, que darrere els seus murs i carrerons s'hi amaga la vergonyosa plaga la passivitat dels que viuen lliurats a convertir-se en malesa al benestar futur. Aquells de vosaltres que teniu un cor disposat a ajudar el que és maleït, I aneu per les fàbriques i escoles per ajudar la gent que en aquests anys ha perdut l'oportunitat de saber per quin esborang ha fugit la veritat. Aquells de vosaltres que heu sabut trobar una manera honesta d'entendre la religió i velleu per la pau dels nens que creixen. Aquells que, per damunt de la passió, us recordeu del vell mal que segueix sent la divisió entre rics i pobres. Finalment, aquells que un accident de naixement us ha deixat en mans de criminals, veureu la miserable crueltat dels poderosos. Però, aquells de vosaltres, que en la serena pietat heu tingut misericòrdia i estimeu com a fills i abraceu com a germans la dissort humana i teixiu amistat per on passeu, seguireu trepitjant les fulles seques d'una tardor infinita que travessa pobles i ciutats com si us trobéssiu perduts en la pau d'or d'un llar diumenge, on al fons de la tenebra us espera el Crist, perquè avui és un dia de victòria. Com molt bé diu Joan Margarit, només els grans poetes poden parlar de les fulles seques i fer-nos estremir, no? Vull dir, en aquest cas, sempre la tardor, sempre les fulles disposades perquè un poema passi per elles i sàpiga sublimar aquest instant. En aquest cas, Pasolini, sobretot aquests poemes... Aquest últim final és una meravella. I a més de quina rabiosa actualitat, avui una mica oblidat, per cert, Pasolini, i ha que veure com és d'actual, perquè quan denuncia la pobresa els rics cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres. Em fa l'efecte que aquests temes, per molt que la humanitat hagi avançat, per molt que la societat hagi tingut moments de benestar i esplendor, és en el nostre primer món. Perquè hi ha altres mons que dintre del nostre món també hi ha bosses de pobresa. En la resta del món la gent no té aquest benestar. I realment, no sé, fins a cert punt, si no agraeix força... que a algú li faci una abraçada d'amic o de compassió. I tant que sí, i tant que sí. I bé, ja que hem citat a Margarit, diem ara d'ell també un parell de poemes. També, eh? Perquè aquí sempre el recordem i és un poeta molt admirat i estimat en aquest poble, com tots vostès saben. Doncs de Joan Margarit... Bandoneon. L'harmònium litúrgic del carrer. L'orga alemany més pobre va embarcar els amagrants... que el van portar als bordells de Buenos Aires. Igual que un capellà que ha apostatat, allà va arrossegar-se per històries de soledat i de melancolia. Sempre estimat els tangos, que escoltava quan era un nen les tardes de diumenge amb el pare i la mare que els ballaven amunt i avall pel passadís de casa. Són la veu d'una èpica perduda, amb el bandoneon arrossegant lletres que parlen dels amors culpables. Els que ballaven en el passadís ara ja són dintre el tango. Misteriosament feliç el que entoseja un vell provant un pas de ball en atensar-se amb un somriure a la desconeguda. I també de Joan Margarit, l'amor que no m'espanta. Lluny de l'amor ferotge de l'origen, lluny de l'amor que inventa la ment com a refugi, l'amor que ara amb consola no té urgències. Càlid, respectuós, l'amor del sol d'hivern. Estimar és descobrir alguna promesa de repetició que tranquil·litza. Aquests poemes parlen d'esperar, perquè sempre l'amor és un assumpte de les últimes pàgines. No hi ha cap més final que pugui estar a l'altura de tanta soledat. I ara posarem una mica de música. de matinada han trucat són el replà de l'escala la mare quan surt a obrir porta la bata posada què volen aquesta gent que truquen de matinada el seu fill que no és aquí n'és adormit a la cambra Què li volen al meu fill? El fill mig es desvetllava. Què volen aquesta gent? Que truquen de matinada. La mare ben poc en sap de totes les esperances del seu fill estudiant. Que ben compromès n'estava. Què volen aquesta gent? Que truquen de matinada. Dies fa que parla poc. I ara parlarem de la Mercè Rodoreda. Qui no sap qui és la Mercè Rodoreda? És una de les nostres més famoses escriptores del segle XX i ja... que es recorda ara, al segle XXI. I fins i tot algú que no l'hagi llegit mai segur que ha vist La plaça del diamant. O La plaça del diamant, o l'adaptació de Mirall Trencat a TV3, que va ser una adaptació preciosa, i algunes més. Per això dic que potser és de les escriptores catalanes més televisades, perquè la seva obra ha estat reproduïda en teatre, cinema i televisió. I moltes més. És novel·lista d'una biografia atormentada a causa d'un matrimoni i una maternitat premature, i que va començar de jove col·laborant a la premsa i escrivint novel·les psicològiques que després va rebutjar Excepció de l'Home, que ja hem... L'Home, que és el personatge d'una noieta d'un barri de Barcelona que és molt disfrutada. Obre que apunta les constants de tota la seva producció, tema i protagonisme femení. l'acció centrada en unes relacions amoroses i un estil poètic i amarat de simbolisme. Aquests inicis trencats per la Guerra Civil van continuar a l'exili en 22 contes de l'any 1958 i una de les obres clau de la seva narrativa, La plaça del diamant, el 1962. Novel·la alhora psicològica, històrica i simbòlica, una de les fites més importants de la narrativa catalana del segle XX. No cal dir que després van venir al carrer de les Camèlies, Jardí Bona el Mar, la meva Cristina i altres contes, i la famosíssima Mirall Trencat i tantes altres. Mirall Trencat, de la qual ja hem parlat. I bé, d'ella escoltarem un poema que m'ha semblat que és una preciositat. Porta per títol Elegia del Conflent i diu així Torna l'anyorament d'aquella terra de pomeres i prats, oliveres al flanc de blanes comes i d'altes claredats en la blancor del cim, la cançó dolça del curs lent de la tet i l'argentina veu de la campana venint de Codalet. Oh terra de conflenc, com va respendre'm d'un meu amor bressol fet del perfum tenàs dels teus camps pulcres i del benigne sol, que s'avi va pintant les teves gràcies amb un pinzell tan fàcil fet de cançó de riu i d'hores calmes per un ample camí. Torna l'anyorament, em passa lenta, m'endinso pel record tan dolç i tan punyent com una rosa que em reposés el cor. I veig dintre meu, altra vegada, aquell rostre estimat, i et veig a tu, país, com un vell somni perdut en ser abastat. Del llibre de presència i record, escrit el 1952. Bé, posem una mica més en música. Al meu país la pluja no s'aplouré O plou poc, o plou massa Si plou poc és la sequera Si plou massa és la catàstrofe. Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s'ha de ploure? Al meu país la pluja no s'ha ploure. I continuem? Continuem, perquè tenim tants poetes, n'hem fet gairebé 300, però no ens passarem, no els direm tots, perquè portem 10 anys de programació i, clar, recordant sempre algun poeta al final de cada programa, ens trobem que en tenim un munt. I aquí en recordem ara un de Nikos Cavadías, que va ser tot un precursor de Cavafis, on els mariners i el mar són el millor de la vida. Hem triat un breu poema ple de vitalitat on l'autor exposa els seus sentiments. Companys a bord. Viatjaves encalçat pel teu destí cap a la vella i atractiva Europa, sempre coberta, mostrant el teu pinnú, lluitador, mirant sempre a la proa. En tot moment, amic dels teus companys i amant d'aquesta mar interminable que ens fa sentir-nos forts com a gegants i febles com les urpes d'algun diable. Quin goig sentir el teu cos a cada port, quan la vida somriu i és tot gatzara i es fonen pit a pit com estimats en el càlid espai d'una abraçada. Quin poema, mas preciós. Magnífic, magnífic. D'un amor molt mascle, molt precursor de Cavafis, d'on va aprendre ja d'aquest mestre, la lliçó, perquè en els poemes de Cavafis també hi ha molts mariners que s'estimen i molts mars interminables. I ara recordem una que fa molt i molt i molt temps, que vam llegir, potser de les primeres. Sí, aquesta la recordem amb una certa simpatia, perquè potser va ser el primer poema que vam llegir fa deu anys i no l'hem tornat a llegir, potser. No. Que és la balada de la placeta de Federico García Lorca, escrit el 1919, o sigui que fa dies. I diu així. ¿Qué tiene tu divino corazón en fiesta? Un doblar de campanes perdidas en la niebla. Ya nos dejas cantando en la plazuela. Arroyo claro, fuente serena. ¿Qué tienes en tus manos de primavera? Una rosa de sangre y una azucena. Mojalás en el agua de la canción añeja. Arroyo claro, fuente serena. ¿Qué sientes en tu boca, roja y sedienta? El sabor de los huesos de mi gran calavera. Bebe el agua tranquila de la canción añeja. Arroyo claro... Fuente serena. ¿Por qué te vas tan lejos de la plazuela? Voy en busca de magos y de princesas. ¿Quién te enseñó el camino de los poetas? La fuente y el arroyo de la canción añeja. ¿Te vas lejos, muy lejos, del mar y de la tierra? Se ha llenado de luces mi corazón de seda, de campanas perdidas, de lirios y de abejas. Y yo me iré muy lejos, más allá de estas tierras, más allá de los mares, cerca de las estrellas para pedirle a Cristo, Señor, que me devuelva mi alma antigua de niño, madura de leyendas, con el gorro de plumas y el sable de madera. Ya nos dejas cantando en la plazuela, arroyo claro, fuente serena. Las pupilas enormes de las frondas resecas, heridas por el viento, lloran las hojas muertas. Fins demà! ple d'aventures, ple de conèixer-se. Has de pregar que el que m'hi sigui llarg, que siguin moltes les matinades, que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven i vagis a ciutats per prendre dels que saben. I ara parlarem de la Felicia Fuster i Viladecans, que va néixer a Barcelona el 1921. Va néixer a Vora Mar, a la Barceloneta, però va passar bona part de la seva vida a París, on es va traslladar en arribar a 30 anys. El seu és un temperament artístic en sentit ampli. Ha treballat al vidre, ha fet pintura i es va iniciar, encara que tard, en el conreu de la poesia. Tenia 63 anys quan el primer dels seus reculls publicats, una cançó per a ningú i 30 diàlegs inútils, quedava finalista del premi Carles Riba i era publicat per Proa a la col·lecció Osa Menor amb un pròleg de Maria Mercè Marsal. Aquest llibre van seguir altres reculls, com aquelles cordes del vent, i encara, la plaquet, passarel·les, mosaics, versió original, sorra de temps absent i postals no escrites. En el seu conjunt, dona una experiència lírica acostada a les estètiques del món anglosaxó i una expressió poètica original i plena de vitalitat. I bé, d'aquesta autora, Felícia Fuster i Viladecans, llegim un recull d'un dels seus poemes. Que es titula Una cançó per ningú i diu així Invocaré l'asfalt de l'ombra, les dents que com les pedres es podreixen, els nombres cabalístics de la pell vençuda, els morts ressuscitats i sense crani, els déus perduts i grocs, la meva sang que res d'atura i més perquè retrovis la llum estesa de la tarda. L'espai secret on estrelles novícies i blanques es despullen, les abelles del vent, la mel dels núvols, i així aprenguis, quasi sol, a existir amb ferros a les ungles. Invocaré la sal a sadegada, la pols de l'urc es cansa i cau, les platges amb centulls, llegues i mudes, que s'esperen en va per lligar-nos, el canto sud dels grills, que s'extasien amb la salístia falsa, de la ciutat camella. I tot ho donaré, i tot, per res. Només per veure't viure. Quina falera estranya fa que m'ho hagi jugat tot als daus d'un cor enderrocat, sabent que encara que guanyés, tot ho haig de perdre. Bé, jo la trobo tan amarga, aquesta, un tan... trista, aquesta poesia. Sí, però és que cada poeta té uns sentiments, una manera de pensar, una manera de creure, té unes imatges en les que s'han mirallat tant de les experiències viscudes com dels poetes que he llegit, no? Perquè cada poeta té els seus lectors, té els seus escriptors per dilectes. I abans d'escriure solen ser uns grans lectors, tots els poetes i tots els novel·listes. A més, cadascú l'accepta o no l'accepta. Potser a mi em fa una impressió trista i a una altra persona, potser una mica més melangiosa que jo, ho trobarà perfecte. Aquest era un poema, Marc, però és que hi ha qui ha tingut de mestre, jo què sé, per exemple, Schopenhauer o Baudelaire, cada un s'inspira en qui s'inspira, no? Sí, sí, que vulguis que no, sempre tens t'emmiralles amb alguna persona que ha escrit abans. I mira, ja que hem citat a Baudelaire, recordem un poema seu... ja que en el seu dia comentàvem que Baudelaire no pretenia explicar el món ni tan sols expressar-lo, sinó que li divertia jugar amb les paraules quan aquestes parlen de les sugestions dels sentits. Per tant, si hi ha un poeta que ha descrit fortament els sentits, és Baudelaire. Aquí en tenim un exemple. Es titula En l'Airan la copa. La música sovint em porta com la mar, dins ma pàlida estrella. Sota el plafó de boira o dins d'un núvol baix navegant a vela. La pitrera endavant i els pulmons inflats al mateix cunatela. Enfilo l'esquena del mar obnibulat que la nit mantela. Sobre la immensa gorja engronxen les ones com un gran mirall, braçol del sofriment que es torna angoixa. Podran les llàgrimes perdonar els meus pecats si és el diable qui manté els fils que em mouen. Bebem Bevem sense dir mai prou que l'ànima del vi no ens portarà la glòria. Que em trobin ben begut el meu celler. Sigui el meu infern la meva tomba. Bé, i ara posarem una miqueta més de música. d'un test que serà el nostre, d'un país que mai no hem fet. Canto les esperances i ploro la por que fem No creguem en les pistoles. Per la vida s'ha fet l'home i no per la mort s'ha fet. No creguem en la misèria. La misèria necessària, diuen de tanta gent. Com que és de nit i hem començat la primavera, recordem també un fragment de les meravelloses rimes de Juan Ramon Jiménez, Primavera y Sentimiento, un nocturn que diu així. Está desierto el jardín. Las avenidas se alargan entre la incierta penumbra del árboleda lejana. Ha consumado el crepúsculo su holocausto de escarlata. Y de las fuentes del cielo, fuentes de fresca fragancia, las brisas de los países del sueño a la tierra vanjan. Un olor de flores nuevas y un frescor de tenues ráfagas. Los árboles no se mueven y es tan humana su calma que así parecen más vivos que cuando agitan las ramas. y en la onda transparente del cielo verdoso vagan misticismos de suspiros y perfumes de plegarias. Qué triste es amarlo todo sin saber lo que se ama. Parece que las estrellas compadecidas me hablan, pero como están tan lejos, no comprendo sus palabras. Qué triste es tener sin flores el santo jardín del alma, soñar con almas en flor, soñar con sonrisas plácidas, con ojos dulces, Contar desde primavera fantástica. Qué triste es llorar sin ojos que contesten nuestras lágrimas. Ha entrado la noche. El aire trae un perfume de acacias y de rosas. El jardín duerme sus flores. Mañana, cuando la luna se esconda y la serena alborada dé al mundo el beso tranquilo de sus lirios y sus auras, se inundarán de alegría estas sendas solitarias Vendrán los novios por rosas para sus enamoradas y los niños y los pájaros jugarán dichosos a almas de oro que no ven la vida tras las nubes de las lágrimas. ¿Quién pudiera desleírse en esa tinta tan vaga que inunda el espacio de ondas puras, fragantes y pálidas? Ah, si el mundo fuera siempre una tarde perfumada, yo la elevaría al cielo en el cáliz de mi alma. Gràcies. Bé, i ara parlarem d'una poetesa, una escriptora fabulosa, feminista, i que realment és molt interessant i molt moderna. L'escriptora és Marta Peixarrodona, que estudia lletres a la Universitat de Barcelona i ha fet estades a la Gran Bretanya i Alemanya. Com a poetesa és representant qualificada de l'anomenada poesia de l'expediència i és donar a conèixer amb el recull setembre 30 l'any 1969 al qual seguiren Vida privada, Memòria, A favor meu, Nostra, quatre obres que, amb la incorporació de poemes inèdits, reuni en el volum Poemes. Posteriorment ha continuat la seva trajectòria lírica a Berlin Suite, homenatge a Walter Benjamin, tria de poemes i l'amor a Barcelona. D'aquesta poetesa, podent llegir The All Masters. Recordem, a més, que va ser una de les creadores de la revista Vindicació Feminista, que, mort en Franco, va tenir un cert èxit i van posar en marxa una ideologia de combat molt necessària en aquell moment. Al costat de Carmen Alcalde, Maruja Torres i de moltes altres dones molt actives i feministes... molt conseqüents amb el que deien, amb el que feien i amb el que pensaven. Molt bé, escoltem aquest poema que té un nom en anglès però que està escrit en català. Sobre el sofriment mai no van enarrats els antics poetes. Ja fora hora que donessin terra als que no viuen. Els que emplenen la teva vida amb el record. Record que pot assassinar. Potser a mi, ja fatigada de tant d'ús de fruit de llocs que no pertanyen. Passa el temps a la mental saviesa i tot mor. I jo començo una lenta de ballada de cansament. Trobo, desfent-se a les mans, la teva calor. Ja m'ho van dir els vells poetes que mai no he sabut escoltar prou bé. Una meravella de poema. I l'última potser, Maria Amèlia Marsali Serra, que és una poetessa també que té un poema molt important Un parell de poemes molt remenudets. El primer porta per títol divisa i diu així. A l'atzar agraeixo tres dons, haver nascut dona de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol absur de ser tres voltes rebel. És de l'obra Cau de llunes, que va publicar el 1977. El mateix llibre del següent poema, també breu, que llegim ara. Drap de la pols, escombra. Espolsadors, plomall, raspall, fregall d'espart, gamussa, sabó de tall, velleta, llegiu, sorra, i sabó en pols, blauet, atol, galleda... Cossí, covell i pica-batalassos, esponja, pala de plegar escombraries, llibrell i cendra, salfumant, capsanes. Surt el guerrer, vers el camp de batalla. I el guerrer, qui és amb tot aquest...? La dona, la dona. Ahà. I és, en certa manera, i malauradament, com moltes vegades han vist l'home, no? Si no, és la guerrera o la persona que va amb el drap de pols, amb l'escombra, els expulsadors... La radicalitat feminista és també present en la seva única novel·la, La passió segons René Vivient, que va publicar el 1994, considerada una de les obres capdals de la narrativa catalana del tombant del segle XX cap al XXI. ens va deixar el 1998 a Barcelona. O sigui que va morir molt jove. Fa relativament poc. Oi com ens ha passat el temps volant, no?, amb aquesta tarda tan poètica. Tan poètica. Tens per aquí un poema curtet? Aquest que és ben curtet. Amb en Jordi Sarsenedes hem triat aquesta festa major de tu, que està molt bé per acomiadar la vetllada poètica. I diu així. Mil banderes de ginesta guarneixen el meu terrat. el dissabte fent neteja, el diumenge campaneja dins el cel esbatenat. És festa perquè és bonica i al món tot sencer somrio. És festa perquè t'estimo i em perdo dins els teus ulls. I dins els teus ulls camino pels negres carrers corulls de gent que riu i que canta mentre balla la geganta mig princesa, mig pagessa, dins un blau de festa encesa. Amb el sol per tamborí. És festa perquè m'estimes, Cada balcó té un domàs, poms de clavells a les cimes i alegria als campanars. Moltes gràcies, molt bé, Marc, perquè ens has posat la música... La sintonia de comiat. En aquest cas és de comiat d'un dia especial. Especialíssim dedicat a la poesia. Dedicat a la poesia i, per tant, portàvem encara més poemes perquè nosaltres n'hem llegit tants al llarg d'aquests anys. Sí, i hem escollit i... Hem triat i hem fet... Espero que us hagin agradat. I hem donat molt protagonisme a la dona, que això és important. Això és molt important. Sí, sempre donem poemes gairebé de cavallers. Doncs avui la dona ha tingut una miqueta de protagonisme. Que se'l mereix i us el mereixeu moltíssim. Marc, moltíssimes gràcies per aportar, com sempre, la teva saviesa. Moltes gràcies a tots vostès per escoltar-nos i a tu, Joana, per portar la teva esplèndida. Bé, recordeu que el proper dissabte, si us ve de gust, ens podreu tornar a escoltar a les 11 del matí. I si no, espereu Esperem nosaltres que el proper dimecres esteu amb nosaltres. Fins aleshores, a reveure. Fins demà!