Estrès i benestar, pioners del cinema, gelats a Barcelona, Dr. Puigvert, demografia i renda bàsica, Moianès prehistòric i música de comiat

Seixanta i més. Molt bon capvespre, benvolguts oients. Aquest és el desig de l'equip de Seixanta i més en aquest programa, l'últim de la temporada. S'acosten uns dies de vacances, de no pensar gaire. Això si ens deixen els múltiples aconteixements que no paren de preocupar el nostre entorn. Esperem que no. Aquest és el desig de l'Alina Santa Bàrbara, la Montse Larrea, en Joan Maria García Puig de Vall, en Carles Hernández Rius i una servidora de vostès, la Joana Algarra. Endavant, seixanta i més. A l'Alina Santa Bàrara. Com a comiat de la present temporada, com acabem de dir, ens han semblat molt adients uns textos escollits d'un llibre que, amb el nom de Dieta Espiritual, va publicar ja fa uns anys el periodista Francesc Miralles, que diu en la contraportada que li va inspirar al tema d'aquest llibre les paraules d'un home a qui va entrevistar amb motiu del seguiment de tot un munt de dietes per aprimar-se i que no havia aconseguit ni perdre un gram, deia el bon home. He arribat a la conclusió que els quilos de més no són el principal causant de la infidelitat humana. de la infelicitat. Ah, infelicitat, és veritat. De la infelicitat, això va com va. Infelicitat, és veritat, no ho veia bé. Hi ha càrregues molt més tòxiques de les quals hauríem de desfer-nos per caminar a lleugers i donar a la nostra vida el perfil que realment es mereix. En aquest llibre, Dieta Espiritual, d'en Francesc Miralles, parla de tota mena dels sentiments que moltes vegades experimentem i de com podem, amb unes senzilles consideracions, superar el malviure que no ens deixa gaudir d'allò que realment val la pena, viure plenament el dia a dia. I d'aquest llibre, el tema a tractar, escollit, és precisament una mena de maledicció que pesa sobre nosaltres i els nostres devenir diari. Aquí sembla que no podem superar l'estrès. Diu Daniel Goleman, psicòleg de Harvard. Des d'un punt de vista evolutiu, l'ansietat potser resultaria útil quan complia amb la funció de preparar-nos per a enfrontar qualsevol tipus de perill, però en la societat actual acostuma a manifestar-se d'una manera desproporcionada i inoportuna. Referint-se a l'estrès i a les conseqüències que té sobre la salut, es posa que ja en l'any 1993, la revista Archive of International Medicine va publicar una extensa investigació del psicòleg de Yale, Bruce McEwan, en la qual es desprèn que les conseqüències de la relació existents entre estrès i les malalties afecten a la funció immunològica fins al punt d'accelerar les metàstasis, augmentar la vulnerabilitat davant de les infeccions míriques, incrementar la formació de la placa que ocasiona l'arteriosclerosis, accelera la formació de trombos que poden propiciar un infart de miocardi, fomenten la diabetis tipus 1 i desencadenen o agreixen el curs de la diabetis tipus 2, podent ocasionar també atacs d'asma, afegint altres alteracions de l'aparell gastrointestinal. En fi, per què continuar? perquè el tema és llarg. I això que parlem de les 3, si parlem de les 4, no veigis, eh? Sí, sí, sí, sí, sí. I tant, i tant. Aquest agullit és bastant dolent, eh? I almenys ho diem. Vale, aquí el que es tracta és fer riure una mica. Com més dolent, més riure. I tant. Bueno, i això va ser escrit l'any 1993. Què diria ara el bon senyor? Tornem al nostre temps. Les Nacions Unides diuen que l'estrès és l'epidèmia del nostre temps. Com que l'article és molt llarg i dona les opinions de molts experts sobre el mateix tema, anirem a la conclusió final, que ens ofereix una sèrie de consells o objectius per tal d'intentar dominar aquesta mena d'epidèmia. És un anàlisi per fer un intens al llarg d'una setmana. En primer lloc, agafem-nos uns minuts per analitzar les situacions més comunes en les quals se'ns dispara l'alarma de l'estrès. Escriurem en una columna les que reposen l'estrès positiu i una altra de diferent que les reposen al contrari, l'estrès negatiu. A tot el llarg de la setmana, cada cop que notem una mena de reacció d'estrès negatiu, farem un canvi i posarem l'atenció en un tema diferent. És difícil, però ho hem d'intentar. Parem-nos, frenem l'activitat un parell de minuts, recobrem la calma a través d'una respiració lenta i pausada i de mica en mica anirem dominant aquella sensació agobiant que semblava que no ens deixava respirar. Bé, amics, serem capaços, almenys, d'intentar-ho? Pensem en la nostra salut i en què l'estiu és tan agradable, malgrat la calor, en tantes hores de llum. Quan tornem, ja ens explicarem, mútuament, si el resultat ha estat tot el satisfactori que hem desitjat. Doncs mira, jo ja m'he estressat només que havia d'apuntar, no sé què, el positiu... Tu que és columna. El negatiu... El positiu i el negatiu. No, no, no. Mira, per treure'm l'estrès, m'estiu a més anar a vora mar sota un pi que vingui la Marina de Cantòqui amb un món xintònic a la mar. Ja ho sap, Anna Maria, que tens traques amb la Marina de Cantòqui. Hombre! No, no, no. Ja he dit abans, en comptes d'unes tres, un quatre, doncs jo que me surto força bé al fricandó, quan el servia el meu fill deia fricandres a mi. Però després, tots aquests que escriuen ara sobre el que sigui, és igual, que sigui d'economia, de medicina, tots resulta que han anat o a IEL o han anat a Harvard, si no, ja no són bons. No, sí, home, sí. Home, són bons consells. Escolta, a Madrid hi ha uns puestos que donen els de Harvard i sense anar a Harvard, eh? Sí. En pagants... Sí, sí. En pagants a en Pere Cantòqui. Sí, sí, sí. I que haixis, que llestos que són. A part del caixer d'USS. Sí, però, quan et descobreixen fan un judici com avui, que tenien que anar a judici ja, de la moza. No, però si hi ha migranya no es pot anar. No, si hi ha migranya no, pobretes. Se'n passa, eh? Amb el to no passa, se passa, la migranya. Bé, Linita, ara... Què tenim? Bueno, ja us vaig dir que els fantasmes s'havien acabat la setmana passada, no? Sí, sí, sí. Però com encara estàvem amb la literatura, les coses de... No has trobat una? No, no, no, res, no he trobat res. He trobat una cosa de... Oh, sí, perquè disfruteu. I diu, l'home que va portar al cinema a Barcelona. Ah, sí. Era l'any 1896 i els germans Napoleón, propietaris de la casa de fotografia més destacada de Barcelona, havien organitzat una sessió al seu taller per veure en funcionament el cinematògraf de Lumière, un jove obsessionat amb la kinetoscop d'Edison. S'estava allí clavat a la terra mentre alguns dels assistents fugien aterrats en contemplar un espectacle que no podien explicar-se sense que el dimoni hi tingués res a veure. El noi, però, no es movia. Havia quedat ferit de mort per el que havia vist. Era el gra cieng fructuós Gelaber, que va morir, bueno, va viure de 1874 a 1955 i acabava de descobrir la imatge en moviment. Gelaber no era un nou vingut en el món de la imatge perquè feia sis anys que s'havia posat en contacte amb els Napoleón, que no era bona part, eh? I havia fabricat ell mateix una màquina de fotos. Del mateix, el que acabava de veure, l'havia captivat per sempre més. Juntament amb Segundo de Xomón, Gelaber seria introductor del cinema a Espanya. Fixeu-vos que jo estic dient noms i aquí la nostra directora, senyorita Juanita, doncs va fer que sí amb el cap. O sigui, que deus s'apiguer de què va l'assumptu. Oh, clar, és la història del cinema. Fixat bé cinòfila, vale. A l'any següent coneixeria un altre fotògraf, Santiago Biosca, perquè també podia ser futbolista, no el Biosca. Sí, però, 10 anys i no ho som fes. Això, és molt espanyol, aquest. Aquest, si diu, amb qui va fabricar amb èxit un aparell similar als del Lumière i junts van filmar dos documentals. salida de los trabajadores de la fàbrica a l'Espanya Industrial i salida del público de la iglesia parroquial de Santa Maria de Sants. Disposat a anar una mica més enllà, amb l'ajuda dels amics del barri, va fer Rinya en un cafè, un minifilm inspirat en La José de los germans Lumière. Rinya en un cafè seria la primera pel·lícula espanyola amb fil argumental. Va tenir tant èxit que Gelaber es va animar a obrir un cinema, però el negoci no va prosperar com esperava i el va haver de tancar. I el primer de tots que diu aquí, Gelaber seria el primer de moltes fites, va ser el primer en concebre el fet cinematogràfic com una indústria, creant els primers estudis del país. També va ser el primer en fer una transició cinematogràfica peninsular a l'estranger, amb la cinta Visita de doña Cristina i don Alfonso III a Barcelona, un documental sobre les visites dels reis a la ciutat. I encara més, va ser el primer en experimentar amb el trucatge cinematogràfic amb la pel·lícula Choque de Tras Atlánticos, on faria servir vaixells en miniatura. Gelaber va ser un inventor extraordinari i un veritable creador del llenguatge cinematogràfic. Però la Primera Guerra Mundial i la Guerra Civil l'Espanyola aturaria en el seu futur brillant i el creador moria en 1955 en la pobresa i l'oblí. El minso material que queda de la seva obra està en el magatzem del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya a Terrassa. quan es va projectar la pel·lícula Guardia Burlado i Los Calzoncillos de Toni en 1908 els actors del Teatro Romeo van llegir els diàlegs de la història amagats entre bambolines creant una sensació de cinema sonor. I l'última cosa que diu d'aquests diu després de fer la comèdia Los Guapos de la Vaqueria del Parque va rebre una oferta per anar a treballar als Estats Units però ell la va rebutjar. I l'any que ve continuarem amb Ángel Guimarà. Adeu senyors a aquesta secció cinematogràfica. Això mateix. Bé, doncs em sembla molt i molt bé. Ja tenim tema per començar la nova temporada. Això mateix. molt interessant. Bé, ara que fa amics i amigues, ara que sí podem dir que ha arribat l'estiu i sembla que per quedar-se i amb tota la força no em negareu que hi ha un moment en què ens ve molt de gust encara que no siguem gaire llaminers com la meva bona amiga Lina un bon gelat tant si és d'aquells tan sofisticats per exemple els dels italians o bé un senzill polo de sabors diversos. I com que aquesta és l'audició de final de temporada donarem un lleuger repàs a la història dels inicis i continuació de la gelateria al nostre país. En volta pel cap que ja abans havíem tocat el tema però sembla que recordant-lo no sentim tanta calor. Des de mitjans del segle XIX a Barcelona s'elaboraven gelats a la manera tradicional que se servien en establiments com la mallorquina los valencianos o el popular Tionelo situat sota els porcius d'en Xifrer. A l'estiu era molt habitual veure pels carrers els venedors amb volants que els transportaven en carretons molt condicionats. Els tradicionals artesans de la població valenciana de Xixona tenien una cadena d'establiments oberts que per Nadal venien els tradicionals torrons i a l'estiu gelats i orxates. Seguint el seu exemple van néixer tot un reguicell de gelateries i orxateries distribuïdes pel cor de la ciutat Contao. Recordem noms com Planelles Donat La Flor Valenciana Tio Txé o Sirvent i Fillol aquestes més antigues i més a prop en el temps la orxateria valenciana del Passeig de Gràcia o la Gijonenca de la Rambla de Catalunya que va oferir els seus bons productes fins l'any 1995 en una acollidora terrassa que fins i tot va ser reflectida per molts escritors en les seves obres. No tan sol va ser els valencians qui van escollir Barcelona per oferir els seus productes els italians van trobar idoni el mercat barceloní i sobretot la geladeria els italians el popular establiment de la Rambla concretament davant del teatre del Liceu. I ara recordem la primera empresa que va fabricar gelats autòctons al nostre país Frigo S.A. Fundada l'any 1927 pels germans Joan i Josep Rimbles que tenien negocis sucres a Cuba. L'empresa es va posar en marxa amb la maquinària nord-americana i estupendes cambres frigorífiques situades al port. Amb el nom d'indústries frigorífiques d'alimentació es va posar al mercat tota una sèrie de produccions com fabricació de gel, pasteurització de llet i elaboració de gelats. Destaca el logotip de l'empresa Frigo que seria per sempre sinònim dels gelats. En acabar la guerra l'empresa després d'una etapa de col·lectivització durant l'etapa del desgraciat event va tornar a l'activitat d'una manera força expansiva. S'inicia llavors l'etapa més esplendorosa de la marca. Es van posar en marxa intenses campanyes publicitàries per promocionar tota la gran gamma dels seus productes. Polots, pastissos gelats, gotets individuals i els popularíssims barres que fet a talls regulars que es posaven entre dues cruixents galetes que són els populars cortes. Eren un merescut acompanyament a tota mena de festes per les delícies dels infants. Els seus anuncis eren molt efectius en frases repetitives a través de ràdio i premsa. Tals com frigo es un helado pero no todos los helados son frigo. Sí, no us en recordeu d'aquest anunzi. La difusió dels gelats va ser extraordinària ja que gairebé es deia vull un frigo per demanar el refrescant producte. Per atreure a més clientela i incrementar les vendes cada estiu apareixien productes nous amb diferents dissenys i sabors amb formes atractives i amb noms imaginatius com Popeye, Magnum, Frigodedo, Cornetto, Calipso, Esquimal, Mulato i Pompadur. L'any 2000 treballaven a l'empresa unes 500 persones malgrat que aquesta havia estat absorbida per la multinacional Unilever. Aquest equip produïa en l'any uns 50 milions de litres de gelat. Quan l'any 2008 Unilever va decidir el tancament de la fàbrica, aquesta va ser adquirida per l'empresa Fargi, que va fabricar gelats a l'engròs. Així es va poder mantenir el conjunt industrial i bona part del personal, aconseguint plantar cara a les noves marques, tant autòctones com estrangeres, sobretot italianes, que també ofereixen uns productes molt acurats. Què us sembla? Ens hem refrescat una mica, no? Què et sembla trucar-la, sí? I tant. Bé, doncs ja està, una mica de música. i Lions-ri, i Stars 1, i Lions-ri, Fins demà! Fins demà! Antoni Puigvert i Gorro va néixer el dia 26 d'abril de 1905 a Santa Coloma de Gramenet. Els seus pares, Salvador i Victòria, eren lleidatans de Socarrel. Ell era metge rural i va inculcar al seu fill l'efecte inquestionable dels seus pacients. Quan, en el 1928, va acabar d'estudiar la carrera de metge a la Universitat de Barcelona, va iniciar de seguida l'especialització d'Urologia, on, com sap tothom, va ser un dels més famosos doctors del RAM, com deia ell mateix. A l'hora que director general del Servei d'Urologia de l'Hospital de la Santa Creu pertanyia a membre d'un hortoacadèmic de nombroses societats d'Urologia nacionals i de l'estranger. El gran prestigio acumulat al llarg de la seva vida, com a metge, el atraïa a doctors d'arreu del món per inscriure's en els seus cursos d'especialització i desenvolupament per tal d'aprendre les seves tècniques quirúrgiques, sobretot les que més va perfeccionar, tuberculosis de l'úter i la hidromfiasi. Era un home multidisciplinar. La gent es preguntava d'on podia treure el temps per aportar a terme tantes i tantes diverses tasques. Era el preu del que no donat les seves classes, cuidava curosament dels pacients, participava en congressos i simpòsis, tant aquí com allà, on fos escrivint llibres d'especialitat i de tant en tant feia una escapada al seu castell a Olost, població a prop de Vic on cavalcava durant hores, ja que la seva altra gran passió era l'equitació. El doctor Puigbert poseia una extraordinària col·lecció de pintures de Josep Maria Cert i va fer una generosa oferta a la ciutat de Barcelona. Va valorar la col·lecció amb 30 milions de pessetes a pagar a raó de 3 milions per any, o sigui, en 10 anys. Aquests diners serien destinats a l'ampliació del pavelló d'Urologia Experimental que mantenia la Fundació Puigbert. Desgraciadament, l'oferta va topar amb la incomprensió de les autoritats del moment, força faltes de la visió de futur. I el propòsit no va durar gaire temps perquè no es va portar a terme. El doctor Antoni Puigbert va visitar pacients d'arreu del món i de tots els estats socials, reis, presidents d'estat, gregges, artistes de tot l'art de varietat mundial i també, sense dubtar, a certs dels més senzills estatus de la societat. Tots van passar per les seves mans i a la immensa majoria van trobar la solució dels seus problemes de salut i la certesa de poder viure uns quants anys més. Ella havia muntat una clínica privada i, sobtadament, renuncià a tots els beneficis que aquesta li proporcionava. I a l'any 1950 la ven. I era una fundació benèfica... La crea, la va crear. I que neia una fundació benèfica que du el seu nom i la qual, generosament, atén tota mena de pacients, com el que vam de comentar i de la qual és director general i president d'Honor. Va ser un treballador infatigable. L'any 1979, en el transcurs d'una entrevista, va reconèixer que fins a aquella data hauria visitat uns 60.000 pacients, dels quals almenys l'havia operat la meitat. Quan se li preguntava sobre quina era l'aportació de Catalunya a la història de la medicina, el doctor responia que aquesta era molt important i molt antiga. que, tenint en compte que parlaven del regne de Catalunya i Aragó, va comentar i començar en Miquel Servet, el descobridor de la circulació pulmonar, molt maltractat per la intransigència religiosa, molt fort en aquell temps, i que va ser condemnat a la foguera, juntament amb els seus llibres, a Ginebra. Després d'ell, l'Escola Catalana de Medicina ha tingut un gran prestigi, no solament a l'estat espanyol, sinó també a l'estranger. Doctors, tals com el doctor Robert, el doctor Fargas, Agust Pisonyer, Agustí Pere i Pons, Pedro i Pons que es deia, ha d'estar al clínic, Soler Vicenç, el doctor cardenal, que es va estendre la teoria de la cirurgia antissèptica per tot l'estat. En aquesta entrevista, i d'una sola tirada, el doctor Puigbert havia anomenat dues víctimes d'una semblant intransigència temporal, amb la finalitat deliberada d'obtenir un injust oblit per un costat, per un costat, sí, és que això està així, per un costat Miquel Servet en l'any 1553 i per l'altre, de... L'enderrocament. L'enderrocament del monument al doctor Robert en l'any 1939. Que va ser un desastre. Quan se li va preguntar si tenia una fita important a aconseguir, va respondre que la seva única fita, tota la seva vida, havia estat treballar, treballar molt. Quan era jove i estudiava, el seu professor li donava tanta feina que li va crear un bici, un costum, que a hores d'ara troba, troba, trobava deliciós treballar i és que el que més l'omplia i divertia. Treballar. Va estar anomenat doctor honoris causa a moltíssims universitats arreu del món i fins i tot es van inaugurar a molts països hospitals urològics amb el seu nom i les seves tècniques. Recordem un dels seus acciomes. el treball lliurement acceptat o triat ennobleix l'individu i l'ajuda a realitzar-se. El doctor Antoni Puigbert Iborro va morir el 17 de maig de l'any 1990. i l'an i l'an i l'an i l'an i l'an i l'an de l'an i l'an i l'an i l'an i l'an i l'an i l'an i l'an i l'an iep Música para Gaudí A Música para Gaudí, com a comiat de temporada, podem escoltar una vanera cubana que va perdurar al llarg de molt i molt temps en els repertoris de cantants famosos de totes les nacionalitats. La va composar Iredier ja fa gairebé cent anys i avui la podem escoltar en la veu d'un tenor famós de mitjans del segle passat. Veni a mi no gilli. Escoltem La Paloma. Música para Gaudí, com a comiativa, Música para Gaudí, com a comiativa, Música para Gaudí, com a comiativa, Música para Gaudí, com a comiativa, Música para Gaudí, com a comiativa, Música para Gaudí, com a comiativa, Música para Gaudí, com a comiativa, Música para Gaudí, com a comiativa, Música para Gaudí, com a comiativa, Música para Gaudí, com a comiativa, Música para Gaudí, com a comiativa, Música para Gaudí. Música para Gaudí, com a comiativa, Música para Gaudí, com a comiativa, Música para Gaudí, com a comiativa, Música para Gaudí, com a comiativa, Música para Gaudí, Música para Gaudí. Música para Gaudí... Música para Gaudí. Música para Gaudí, com a comiativa, Música para Gaudí, com a comiativa, Música para Gaudí, com a comiativa, Música para Gaudí, Música para Gaudí, Música para Gaudí, com a comiativa, Música para Gaudí, Música para Gaudí, Música para Gaudí, Música para Gaudí, Música para Gaudí, Música para Gaudí, Música para Gaudí, Música para Gaudí, Música para Gaudí, Música para Gaudí, Música para Gaudí, Jose�mane, Música para Gaudí, Música para Gaudí. Música para Gaudí, 100 gru Hip Música para Gaudí, Música para Gaudí, Música para Gaudí, Música para Gaudí, música para Gaudí, Música para Gaudí, Música para Gaudí, Ara no sé si seria el postre pobre, eh? No. Ara no, però llavors sí. Llavors sí que era. No, perquè no són gens barates, eh? No, gens. I el Joan Maria, tu què tens preparat? Sí, aviam, m'he preparat aquí. Aviam, aviam. Una historieta. Dos cosetes. Primer començarem pel tema demogràfic. Aquest any passat, per primera vegada a Espanya, hi ha hagut més morts que naixements. Sí? Sí, jo vaig endereix i això. I llavors l'Igut Nacional, he agafat algunes dades també de la gent que ha vingut cap aquí a Espanya. A Espanya. De l'estranger. N'han vingut l'any passat 532.482 legals, els ilegals aquí no hi surten. Això representa un 28.4 més que l'any 2016. Déu-n'hi-do. Espanya no rebia tants estrangers des de l'any 2008, o sigui, era el començament de la crisi. Ara ja s'ha tombat la cosa. Mira. Som en aquest moment 42.08 milions d'espanyols i 4,57 de milions són estrangers. És el nivell més alt des de l'any 2013. Això són unes dates. Per tant, encara que mori una mica més de gent que pas l'altre, es compensa en tot aquests que... Sí, i que no ho volem. I que no ho volem. Bueno. És curiós. És curiós. Doncs ara anem a parlar també d'un llibre que ha sortit que jo crec que valdria la pena de llegir-lo. I és, parla sobre la renta bàsica. I el que ha fet el llibre es diu Guy Standing. I aquest, aquest home, diu el seguinte, la renta bàsica és un imperatiu polític enmig del creixent populisme. Des de la publicació de l'autòpia de Tomàs Murt l'any 1516, han estat molts pensadors que han imaginat una renta bàsica. Això és, que totes les persones d'una societat percebin una quantitat regular d'ingressos com un dret. L'enfonsament financer de fa una dècada i la perspectiva d'una societat cada vegada hi hagi menys feina a causa de la creixent robotització i del poder de la intel·ligència artificial ha disparat l'interès pel tema. I les reindicacions, curiosament, des de les topografies més insospitades de l'espectre ideològic, reindiquen la renta bàsica des de l'esquerra fins a Silicon Valley. Els avenços del qual posen en perill indústries senceres, des de partits populistes com el moviment Cinc Estrelles Italià fins a joves filòsofs liberals com l'holandès de Ruther Bregman que defensa que permetria gastar més bé els diners que moltes partides diferents de l'estat del benestar però donant poder de decisió a la gent. L'economista britàni Guy Ständig no és el que s'han afegit a l'última hora a la rendificació. El 1986 va fundar una xarxa europea de renda bàsica i ara publica un llibre La renta bàsica un dret per a tots i per a sempre en què assenyala que l'interès creixent en la idea és un reconeixement de les polítiques actuals causen desigualtats i injustícies insostenibles. Ständig ho diu després d'haver estudiat a fons la nova classe social del precarietat els cada vegada més milions de persones marcades per uns ingressos permanentment instables amb una pèrdua de prestacions socials i endeutament crònic i tot plegat malgrat que estan molt ben preparats. Segons la seva opinió vivim una segona edat d'orada la primera va ser abans de les guerres mundials i va provocar un pic històric de desigualtat en què una minoria de rendistes rep cada vegada més ingressos a causa dels guanys per la propietat sigui intel·lectual financiera o immobiliària. Una falta d'equidat que crea cada vegada més ansietat ressentiment i populisme. La deriva a l'extrema dreta només pot ser forta afirma i considera que per evitar-ho i com àncora d'un sistema més emancipador i igualitari la renda bàsica és necessària. L'economista recorre les objecions habituals a la proposta reduiria la feina baixaria els salaris seria inflacionista atreuria la immigració portaria a desmantellar l'estat del benestar i recorda que fins i tot The Economist ha reconegut que sense tocar les transferències per la salut ni els ingressos fiscals només canviant les transferències d'altres prestacions set països de l'Europa occidental podrien pagar 10.000 dòlars per persona i any als Estats Units en podrien pagar 6.300 i això que són càlculs fets al tovalló que no inclouen per exemple l'eliminació de les despeses administratives que monitoren els perceptors de prestacions l'habilitat econòmica perdó la viabilitat econòmica en un accident amb impostos històricament baixos abseccions i subsidis de tota mena i exorbitants ingressos per les èlits diu finalment és només una qüestió política el llibre explica tot el procés perquè evidentment implica també molts perills perquè si ara ja en vénen molts i diguem que els donem tot això clar és l'efecte crida d'acord però de totes maneres arribarà un moment que en necessitarem perquè les nostres famílies en lloc de normalment tenen un fill i mig i escolta'm ja m'explicaràs ja no cobreix ni la parella o sigui que o ens ho plantegem o fem les coses molt fàcils per a les parelles noves bé ara saps què farem? viatjarem per Catalunya avui farem una visita al moyanès aquesta és una terra de coves i megàlits dolmens pedres gegants i coves de secrets mil·lenaris que omplen la geografia del territori són el riquíssim llegat dels habitants prehistòrics de la comarca un llegat que ens parla encara avui de com vivien i morien els nostres avantpassats ens imaginem que durant la prehistòria el moyanès era un batibull d'homes i dones cavalluts i escavellats fent puntes de sílex per tot arreu però realment no sabem si la presència humana va ser aquí més significativa que en altres territoris el que sí que sabem és que aquest alt i plegar ens ha quedat molts vestigis i això avui és una llaminadura per al coneixement probablement a altres llocs de Catalunya han aparegut menys jaciments pel simple fet que l'activitat humana d'allà ha estat més agressiva i l'urbanització n'ha eliminat el rastre el moyanès ha estat històricament una zona poc transformada gràcies a l'absència de grans nuclis de població doncs un grapat de dòlmens es van salvar de ser convertits en lloses de pedra i algunes bosses en coves no van arribar a ser mai sol urbanitzable les restes de megàlits coves i balmes són un regal de l'atzar els indicadors dels camins en van plens entre els jaciments del moyanès hi ha un gran tresor arqueològic i paleontològic la cova del toll és una formació càrstica espectacular de de de de què aviam de formes fantasmagòriques ui i gairebé dos quilòmetres de corregut dels quals 180 metres són visitables es tracta d'un dels jaciments més importants d'Europa en fauna del quaternari el període geològic iniciat fa uns dos milions d'anys durant el qual va aparèixer el bípedo xerraire l'home l'home l'home era el bípedo que xerra s'han trobat restes molt valuoses que avui es guarden al museu arqueològic i paleontològic de mullar les peces més preciades són l'esquelet gairebé sencer d'un os de les cavernes les restes fòssils d'una dona de 60 anys una edat rècord per aquell temps i la primera ceràmica que es va trobar a la cova a la dècada dels anys 50 del segle passat la col·lecció recull restes de tant de la cova del toll com de la cova de les toixoneres i d'altres llaciments i en destaquen els fòssils de macrofauna hi ha ossos ocilitzats de bèsties d'aecos africans hienes de les cavernes hipopòtam visor cavall lleó rinocerón de merc i se suposa que en bona part es troben allà perquè les coves eren veritables caus de hienes vaja que si portaven la carronya per devorar-la en l'intimitat això perquè no li prengués ningú clar aviam si hi havia un sou instal·lat i no no no no no bueno l'elecció de la cova del toll per part dels animals devia ser molt bona ja que quan els humidis primers van trepitjar les terres del moyanès es van fixar en el mateix cau les restes humanes trobades són del neolític i de l'edat del bronze i ens parlen durant un període molt llarg de la vida de l'home d'aquest territori ple de rieres cavitats adequades per l'assentament i planes aptes pel conreu l'home s'hi va instal·lar des que era recolector i caçador fins que ja treballava la terra al museu de Moïà hi ha exposats fòssils d'individus enterrats a la cova amb el seu eixobar ceràmiques ganivets cullerets agulles destrals fletxes botons vaja tot un reguitxell de coses importants tot un reguitxell de coses entre altres coses sabem que plantaven cereals com el blat i l'ordi i llagums com els pèsols hi ha eines sofisticades de transformació i manipulació dels aliments com ara el molí de mà el basculador i la cullera sabem que es vestien amb robes que cosien amb agulles fetes amb os i que feien servir fins i tot botons a les coves si a això plogaven i dormien menjaven i s'aparellaven a les coves amb tot no coincideix mai l'època en què hi feien vida amb la que enterraven els molts és a dir quan algú es moria el portaria en un altre lloc no? el deixaven que se'n menjessin les feres sí això ho fan els del tíbet diu a part de les coves del toll i de la teixonera l'altre llaciment de més valor arqueològic és a la balma del Gai a uns 30 km d'aquestes coves la balma va ser ocupada per grups de caçadors recolectors ara fa entre 12.000 i 8.000 anys i els treballs que s'hi han fet indiquen que la seva dieta incluïa conills i cargols mira ja menjava en cargols molt bon gust en definitiva però encara hi ha una pila de llocs més interessants un dels més bonics és la balma de l'espluga al municipi de Sant Quirce s'afaja que mostra la seva millor cara després de les pluges quan un salt d'aigua preciós hi cau just per davant les restes de molts habitants prehistòrics del Moianès han descansat durant mil·lenis sota els dolmes i és que aquells vernícules eren toscos però candurosos s'estimaven tenien cultura de la mort i inumaven els seus amb honors els dolmens de la comarca són monuments funeraris individuals o col·lectius de diferents tipus els més grans són els de corredor que s'aixequen sobre un túmul i són una mena de versió troglodita d'una piràmide egípcia al voltant del Megàlit hi feien un cromlech una àmplia circunferència marcada amb pedres de grans dimensions bé un altre temps continuarem perquè com és tan interessant hem de seguir perquè la història continua has estat tu a Stoneheim? no no no no però en plan Megàlitx a Menorca n'hi ha agrapats i mostres però és gran aquell d'Estonheim és gran tu sí que has estat? sí sí sí un viatge que vam fer un recorregut van fer és com un rellotge que tenen allà i a més miren el tisi d'una cosa i algunes pedres estan col·locades en posició recta i es mantenen a sobre d'aquestes rectes hi ha tapades delmen sí almenys és curiós de forgiveness és resgatòs a aquesta menge ho ég Fins demà! La persona magnífica, tota humanitat, sabiesa i bondat, que posava en les pàgines fragments de la seva ànima. Escoltem un d'aquests moments de reflexió, que diu, idealitzar. Quantes decepcions reben els humans en idealitzar? Idealitzar vol dir canviar la realitat. És la idea utòpica que ens fem d'alguna cosa, d'una persona o d'una situació. Per un afany de trobar la perfecció, caiem en el parany d'idealitzar-la massa. Quan veiem algú que ens cau bé, que en la seva forma d'actuar demostra un grau de maduresa exemplar que físicament ens atrau o, senzillament, ens trobem a gust al seu costat, parlant o en silenci, pensem que té qualitats o virtuts que voldríem per a nosaltres i comencem a atribuir-li més mèrits dels que en realitat té. Fugint de la mediocritat, l'hem idealitzat sense adonar-nos que hem estat nosaltres, els que hem creat aquesta imatge bonica, però irreal. Quan en el transcurs de la relació o convivència, aquella persona ens mostra una faceta diferent del seu tarannà o alguna mancança que no havíem descobert ens decep, perquè es fa patent que té defectes com tothom. Tal és el nostre descensís que sembla com si una part del nostre somni s'hagués desveït i la realitat fos massa crua o lletja per admetre-la. En els casos extrems, la nostra rancúnia ens porta a odiar l'altre quan, de fet, hem d'estar nosaltres, els que hem creat un ésser ideal a qui poder admirar. Algú que obscureix els altres en haver-li donat massa llum. Fer-se gran, madurar, és saber veure, però, sobretot, saber acceptar l'altre tal com és, amb les seves virtuts i els seus defectes, sense afegir, però sense treure-li res que li pertanyi, res que li sigui propi com a ésser creat. Donem, doncs, la importància justa a qui tenim al costat. No busquem ídols i ensenyem als nostres, assumint-los nosaltres també, la frase tan bonica de No ploris si has perdut el sol. No fos cas que les llàgrimes no et deixessin veure les estrelles. Idealitzar. Idealitzar és cosa de nens. Idealitzar és cosa de nens. Aquesta és una preciosa música que és el fons d'una pel·lícula que em va agradar moltíssim. Horizontes lejanos? Home. Sí. Bé, o tierres lejanes. Sí, Horizontes lejanos, sí. I no és la més coneguda, eh? Es va seguint, és quan és molt més d'allò, eh? Sí, sí, sí. O sigui, que escoltem aquests minuts fins a arribar al final. Mira, Horizontes lejanes, i així veurem, a la llunyania, veurem l'estiu molt bé. Això sí. Mudra-end-siu molt bé. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! I jo molt agraïda a vosaltres, col·laboradors meus, que sou la mare de macos, el Carles que té tanta paciència que no pot més, però bé, mira, procurem fer una estoneta de xerrameca que ens sembla que ens pot agradar a tots. Fins demà! Fins demà! Bé, llavors, fins dissabte, que tornarem a donar aquesta audició, i si no, fins al setembre, però prové. Fins al setembre, no? Fins al setembre. A passar bon estiu. Això mateix. Fins al setembre. I acuït els nets, els que... Això! Que passeu un bon estiu i fins a la tornada. Això mateix. Adéu-siau. Adéu-siau. Ens agrada estar amb tu. A les contes. Adéu-siau.