Fe, procés i cultura: del Ripollès a Collserola

Recordem de Pasqua una pregària a Jesús ressuscitat. Estem encara en temps pasqual, per tant, és molt adient. La nit de la Creu s'ha il·luminat per sempre. Jesús, germà, amic, senyor. La nostra feble història, de dones i homes, sovint desconcertats, s'ha omplert de llum. Ens has estimat, Jesús, fins a morir en una mort indigna. Però aquest amor teu, ple, total, definitiu, ha obert les portes de la vida per sempre. A tot arreu, Jesús, en tantes persones i en tants fets, hi podem descobrir la força lluminosa de la teva vida. I per això ara, en celebrar la teva ressurrecció, reformem la nostra fe en tu. Tu ets el fill de Déu, tu ets l'enviat del Pare per salvar-nos. Tu ens omples del teu mateix esperit a nosaltres, a tota l'Església i a tots els homes i dones del món sencer. És Pasqua, Jesús, germà, amic, senyor. És Pasqua i la teva vida és vida per a tota la humanitat. Bé, i ara, per acabar la nostra audició, llegirem un treball de fa ja molt temps que la nostra col·laboradora i amiga, amiguíssima, l'Ina Santa Bàrbara, va escriure l'any 95. Diu Ajudar. i que segueixen plenament vigent. I tant. Els pobres recorden als cristians que la fe sense obres és morta. Per tant, ajudar els altres hauria de ser la principal missió del cristià. Hi ha diverses maneres d'interpretar això. Mirem tres dites africanes, una del Saire, que diu, la compassió no pot ressuscitar l'home que va camí del cementiri, per tant, no esperem que la gent mori per ajudar-los. Una altra del sudan diu, una mare lleta el fill fins i tot enmig del carrer, és a dir, que davant urgències s'ha d'actuar ràpidament. La tercera dita del Camerún és més dura i difícil d'entendre. Qui no té dents no es pot arrossegar un os. Això podríem aplicar-ho al tipus d'ajut. Si no facilitem les eines apropiades a qui ajudem, difícilment podrà gaudir del nostre ajut. No tot és donar, també és ensenyar, és estar a l'aguait, observant com progressen, i és també deixar-los fer. Perquè qui som nosaltres per imposar el nostre criteri a la seva manera de viure? El nostre ajut ha de ser de respecte, ha de ser d'amor, ha de ser seguint les paraules de Jesús, quan ens va dir, tot allò que feu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que sigui, m'ho feu a mi. Per tant, ajudem a tothom sense esperar res a canvi, però siguem conscients del nostre ajut, ajudant-los d'una manera intel·ligent perquè els ajudats puguin, amb el temps, ajudar-se a ells mateixos i als altres. Fins aquí la nostra audició Veus de la parròquia. amb l'Enric Riba a l'espai tècnic i amb la veu de Joan Algarra i un servidor Pere Oliver. Bé, us recordem que aquesta audició es torna a repetir el proper dissabte, si adeuplau, a les dos quarts d'onze del matí. I si no, us esperem el proper dimecres per tornar-vos a oferir aquesta audició de Veus de la Parròquia. Fins aleshores, adeu-siau. Adeu-siau. I són les 8. Un dia que han tornat a agafar els empresaris i els han posat com a pedra de toc de tot el procés sobiranista, de fer Mariano Rajoy, els demana als grans empresaris espanyols, com a mínim, que l'ajudin a combatre el procés sobiranista per demostrar, diu el president espanyol, que no és majoritari aquí al país, que no és la tendència majoritària aquí a Catalunya. És el tema que ens hem agafat per començar aquest Catalunya Vespre, que després ha tingut moltes altres notícies fins ara a les 8, amb el treball de Víctor Lorenz, Alberto Barroca, Salvapou, Pau Marcos, Sara Canyete, Montse Quadreny i els serveis informatius de Catalunya Ràdio, la Ràdio Nacional de Catalunya. Anem cap a la redacció, ja sabeu que ho fem sempre, això. La Montse Quadrenya està allà fent guàrdia. Avui és un dia de guàrdies, eh, Montse? Sí. Què expliques? Doncs mira, els grans empresaris donen o vistiplau a la política del president espanyol Mariano Rajoy i en milloren fins i tot les seves previsions. Aquesta és la part econòmica de la reunió mantinguda a la Moncloai, que ja m'ha explicat. Ens ho explica des de Madrid la Txell Feixes. Per tant, seria el segon episodi, per entendre'ns. Sí. Txell. Sí, bona tarda. El Consell Empresarial per la Competitivitat pronostica que aquest any el PIB creixerà un 1,3% i un 2% el vinent. Això suposa millorar en una dècima la previsió de l'executiu per aquest 2014 i en dues la del 2015. Un millor panorama que atribueixen a les reformes del govern de Rajoy a qui insten, això sí, a seguir amb l'agenda programada per consolidar, diuen, la recuperació. S'han mostrat especialment interessats en la reforma fiscal, que ha d'incloure subratllen canvis que afavoreixin el creixement. La reunió s'ha fet en un clima positiu i de cert optimisme per les dues parts. Gràcies, Xell. Més coses, Montse. Rosa Díez defensa que es mobilitzi la Guàrdia Civil com a últim recurs per evitar la consulta per la força. La Guàrdia Civil en contra de la consulta, per entendre'ns. Sí, la líder d'OPE i Déu acaba de plantejar ara el Congrés, on ha presentat el llibre del diputat d'Esquerra, Alfred Bosch, en favor de la independència. I al Congrés hi tenim la Tresa Sales. Una d'aquelles presentacions amb un punt de morbo i en surt tota aquesta declaració d'intencions de Rosa Díez. Teresa? Sí, així és. Rosa Díez ha presentat el llibre com a amigos d'Alfred Bosch al costat també del president del Congrés Jesús Posada i dins de la distància de les seves idees, Rosa Díez ha avisat que farà servir tots els instruments de l'estat de dret per fer complir la llei. ¿Las urnas en las calles sin que el referéndum haya sido autorizado? Pues yo le pediré al gobierno que le pida a los Mossos de Escuadra que retiren las urnas. Y si los Mossos de Escuadra no la retiran, pues le pediré al gobierno que la retire la Guardia Civil o quien proceda, quien corresponda. Bosch li ha replicat que votar és democràcia i que els catalans acabaran sent el que vulguin. Teresa, gràcies, bona tarda. Adéu-siau, bona tarda. Més coses, Montse. Recordarem que fa poc el govern alemany va suspendre el programa anomenat Job of my life, la feina de la meva vida, que estava adreçat als joves de Països Europeus en atur que volguessin col·locar-se a Alemanya. El va suspendre per accés a demanda, sobretot de joves espanyols. Va morir d'èxit, per entendre'ns. Sí, sí. I ara des de Berlín la Gemma 3 ens diu que hi ha novetats. Gemma, hi ha novetats vol dir que hi ha solucions? Bé, la ministra de Treball i Afers Socials d'Alemanya ha informat al Bundestag que el The Job of My Life no suspendrà, sinó que s'hi introduiran quotes. Cada any al programa de llengua i feina o pràctiques en formació s'hi podran acollir un màxim de 2.000 joves europeus. A més, la Cambra de Comerç i Indústria d'Henover ha confirmat que hi ha 77 espanyols, Henover i Göttingen, que esperen encara rebre el que se'ls va prometre en el programa. Doncs, Gemma, una mica més petit, però el programa continuarà. Gràcies. Bona tarda. Bona tarda. Més controlat. Deuen pensar que no se'n sortiran. Si s'hi apunta tothom, què vol? Alguna cosa més, Montse? Doncs sí, també. Estaven pendents de la Mònica, recordes? De la Mònica? A la campana, Mònica. Sí. La campana de la seu vella de Lleida ja es troba al claustre del monument després que una grua l'ha baixat del campanar per restaurar-la. La campana, que s'hi ha estat més de 500 anys, pesa 600 quilos i és una de les millors d'estil gòtic de l'estat. N'estava pendent el Pere Joanà. I hem dit en el seu moment que era una mica més grassoneta del que ens pensàvem. Com va? Com està la Mònica, Pere Joan? Doncs bé, està bé. Està en una capella del claustre de la Sevella de Lleida. Seixanta i més. El maig el graner s'allarga i el dia s'escurça, diu la dita. També és el mes de les flors. I que maques que estan totes les flors. Quan fa més goig sortir a passejar i gaudir de la vella primavera. Quan el mar ja ens convida amb precaució al primer bany. Oh, hi ha molta gent que es banya, eh? I tant que sí, i tant que sí. Conec senyores molt més grans i senyors més grans que nosaltres que es banyen al mar tots els dies de l'any. Sí, per això ja són excepcions, eh? A mi que no hi comptin, eh? Gent que ja està feta, clar, clar. Els grans enamorats del mar, i tant que sí. I bé, els que encara teniu hort, per petitó que sigui, aprofiteu la natura com a font d'energia i d'inspiració. És temps de sideres, nespres i albercocs. I també de bolets, que creixen als prats d'herba fresca en forma d'arols. S'assolen vendre secs i llavors reben el nom de Moixernons. Al carrer del Raval de Sant Just hi ha una tenda naturista on us podem informar de tot el que cal prendre per dur una vida sana i vegetariana. Això va bé perquè... Ah, quina mania que tens, eh?, amb la vegetarianitat. No, no és una mania. Ho fas. Ser vegetarià és una opció com qualsevol altra, i tant que sí. També el llegum, que és el fruit que surt d'una tabella, és boníssim en aquesta època de l'any. La doctora Sant Pau ens recomana en un dels seus llibres que dues vegades a la setmana convé menjar llegum, perquè, a més de ser molt bo, aporta hidrats i proteïna. Molt bé, doncs farem cas. Benvinguts, oients desvernians. Ens trobem a la sintonia de Radio Desvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, fent el programa 60 i més. Dedicat, com sempre, a la gent gran i a tots els joves amb visió de futur, que també seran ells, grans algun dia. Ja sabeu que fins a les 9 del vespre ens podeu trucar al 93 372 36 61 i l'Enric us posarà amb nosaltres. Ja sabeu que també ens podeu seguir per internet, això ja ho feu, on cercant ràdio d'Esvern i clicant ràdio a la carta trobareu tots els programes d'aquesta emissora. Com cada setmana, una servidora, la Joana Algarra, juntament amb els meus companys Enric Riba i Pere Oliver, Compartim aquesta hora de ràdio on, si voleu, vosaltres teniu la paraula. Gràcies també pels vostres suggeriments a Facebook. Avui Josep Quintana ens proposa la difusió del Cant Gregorià Atents al concert que tindrà lloc el 13 de juny al monestir de Sant Pere de les Pueles. Pep, no cal que ens ho diguis a través de Facebook, si vols també ens pots trucar. Pots venir. Encara que ja sabem que tens programa Ràdio d'Esvern, pots venir aquí a 60 i més i ens parles d'això perquè és molt complex, està molt ben detallat a Facebook, però si ens ho expliques de viva veu encara ho entendrem. Estarà molt més bé. Encara ho entendrem més bé. Perquè crec que això de Sant Pere de les Pueles és molt, molt important. I molt interessant. Per al can Gregorià i per la música en general. També via Facebook, Fi Còmic ens recorda que ja s'han posat en marxa tots els preparatius perquè el Saló del Còmic de Barcelona obri les portes la setmana vinent amb grans novetats i sorpreses. L'exposició còmic en guerra serà la gran protagonista d'enguany. A Senyors Bèl·liques reviu historietes de la primera guerra mundial d'ara fa cent anys i el dibuixant Carlos Pacheco entre d'altres autors hi seran convidats. Ah, i demà mateix del 8 a l'11 de maig Biocultura al Palau Sant Jordi També teniu a Facebook tota la informació d'aquesta gran fira ecològia I què em deies? Em deies alguna cosa? Que hi havia un descompte? Això ho diré més endavant quan parlem de cultura. Que serà una altra cultura. Hem barrejat cultura i biocultura. Que també l'alimentació és una forma de cultura. I tant que sí. Mentretant posarem una mica de música, Enric, sisplau. A las cinco se cierra la barra del treinta y tres. Pero Mario no sale hasta las seis. Y si encima le toca hacer caja, despídete. Casi siempre se le hace de día, mientras María ya se ha puesto en pie. Ha hecho la casa, ha hecho hasta café. Y la espera medio desnuda. Mario llega cansado y saluda sin mucho afán. Quiere cama pero otra variedad. Y María se moja las ganas en el café. Magdalenas del sexo convexo. Bé, i continuem. Passen 10 minuts de les 8 del vespre. Avui, dimecres 17 de maig, és la festivitat de Sant Sixt i Sant Eugol. Demà dijous, la Mare de Déu de Pompeia i també del Toro, patrona de Menorca. Divendres, Sant Gregori Bisbe i dissabte, que sortim en segona audició, Sant Joan d'Àvila. Felicitats a totes i a tots els qui celebreu el vostre sant o aniversari. També als qui passeu de celebracions i festegeu la vida. Repetim, que ens podeu trucar, si us ven a gust, al 93 372 36 61. Jo ho dic també perquè hi ha persones, en tinc de ben properes, que diuen no celebrem res, ni sants ni aniversari. Ah, cadascú és molt lliure del que vulgui. Celebrem cada dia sent aquest món i compartim les persones que en aquell moment estem i ens envolten. I tant. Doncs molt bé, també és una forma bàbia. És una opció. A més m'ho deia una noia que es diu Vicky, que avui precisament em sembla que també és la Mare de Déu de la Victòria. Ah, potser sí. O sigui, la celebris o no, felicitats Vicky. I tant. I també ens podeu escriure al Facebook de Ràdio d'Esvern O el nostre, el de Pere Oliver Zaragoza, la Joana de moment diu que és més feliç fora de la xarxa i s'estima més sentida, viva veu, les vostres propostes. O sigui que no la trobareu a Facebook, heu de trucar. A tot això n'hem dit encara que avui, 7 de maig, és el 127è dia de l'any del calendari gregorià. I ens queden 238 dies per finalitzar l'any. I ara potser que expliquem pocs, però algun esdeveniment que va tenir lloc un 17 de maig. De l'any 1918, el regne de Romania s'assigna el Tractat de Bucarest entre Romania i l'imperi alemany. Més present tenim aquell 7 de maig de l'any 1937, quan la legió Cóndor-Alemanya, equipada amb iplans Heinkel, arriba per donar suport a les forces del general Franco. Per força, aquest record ens porta a Guernica, la població desbastada per ordre del general Mola, per donar la victòria definitiva al feixisme i tractar d'esborrar el sentit d'un poble pioner en la lluita per la llibertat. Avui, per sort, Guernica, hi he estat fa poc i m'ha agradat molt veure-ho, segueix viva més força que mai, el seu passat immortalitzat per Picasso i el seu present com a història viva d'un poble que segueix decidint, sota d'un roure, el curs dels esdeveniments. En un promontori de la vila es troba la Casa de Juntes, amb el simbòlic Arbre de Quernica. Congregant-s'hi sota per decidir els interessos de la comunitat, és una tradició molt arrelada al País Basc. A l'ombra del roure es va redactar el primer Jurament dels Furs l'any 1476. O sigui que va ser un gran encert i, a més, tot un precedent de la democràcia. I tant, jo m'hi he assegut amb la sala de juntes. Jo també, jo també. Oh, fa una il·lusió. Jo també, i a més, ja et dic, fa ben poc. No, jo fa anys, encara. I respecte a les llibertats, va ser glosat ja pels filòsofs Rousseau, el poeta William Wordsworth. i el dramaturg i sacerdot mercedari Tirso de Molina. O sigui, que fa anys. I tant que sí. Ah, i tal dia com avui, de 1945, acaba a Reims, França, la Segona Guerra Mundial. És de les notícies que jo tinc memòria de quan he de patir i ho vaig veure a la portada del diari de Barcelona. Jo també. Jo, més que ara, em sembla que ho vaig explicar l'altre dia. La meva mare, correnta, s'ha acabat la guerra... S'ha acabat la guerra i plorava com una magdalena. Mira, és que es va patir molt. Es va patir molt, molt. Bé, posem música. Como quien viaja a lomos de una yegua sombril. Por la ciudad camino, no preguntéis adónde. Busco acaso un encuentro que me ilumine el día. No hayo más que puertas que niegan lo que esconden. Las chimeneas vierten su vómito de humo a un cielo cada vez. Más lejano y más alto por las paredes ocre. Bé, estàvem escoltant el Joaquín Sabina, amb una veu que no té res a veure amb la veu d'avui, pobre. Però bé, què hem de fer? El temps passa, les malalties... Doncs, de totes maneres, continua sent el gran cantant i el gran fer de les seves lletres ens emociona. Un gran poeta, un gran cantautor i que a més nosaltres hem tingut el goig de veure-lo en viu i en directe en els anys de la meva vida. I tant. Bé, naixements que van tenir lloc tal dia com avui. No sabem si és qüestió d'atzar o d'astrologia, vés a saber, però el cas és que el dia 7 de maig deu estar inscrit en un pentagrama, ja que diversos músics, cantants i compositors van venir al món tal dia com avui. El 7 de maig de 1833 a Hamburg, a Alemanya, ho feia el compositor de música clàssica, Johannes Brahms, considerat un dels més commovedors i vibrants del romanticisme, Les seves sinfonies i el quartet per a clarinet han passat per sempre a la història de la música. Història de la que també forma part un altre geni de la música romàntica, Piotr Ilyich Tchaikovsky, nascut el 7 de maig de 1840 a Watskings, a l'imperi rus. Les seves obres més representades, sobretot aquí a Barcelona, i fa molt poc i moltes vegades al Teatre Tívoli... Que vam anar a veure el Liceu. No, però ha tornat una vegada, eh? Ha tornat després, sí. El Liceu, el Tívoli, el Llac dels Signes, Trencanous o la vella dorment, almenys aquí, són tan populars com les dels millors contemporanis. Bé, doncs ara escoltarem una miqueta de música de Jankowski. Doncs endavant. Endavant. Fins demà! Bé, també era música, a més de poeta, pintor, pedagog i gran mestre espiritual, l'escriptor Rabindranath Tagore, Premi Nobel de Literatura el 1913, que va néixer a Calcuta, a l'Índia, el 7 de maig de 1860. Obres com Zitanjali o La llar i el món s'han publicat en centenars d'idiomes. I ja posats al segle XX, ens trobem que el dia 7 de maig de 1948 neix a Verges, al Baix Empordà, el músic, poeta i cantautor català Lluís Llach. Va ser un dels components del grup 16 jutges i se'l considera un dels capdavanters del fenomen de la nova cançó. Com a artista, és un referent no solament musical, sinó intel·lectual de tres generacions. Lluís Llach és un dels fundadors de l'Assemblea Nacional Catalana i el seu llibre, Memòria d'uns ulls pintats, fou un dels més venuts l'any 1912, tant en català com en castellà. I Un pont de mar blava és una de les seves cançons més escoltades. També tal dia com avui ens van deixar persones que tenen el nostre reconeixement. El periodista Abelí Artí-Gener Tisner moria el 7 de maig de l'any 2000. El compositor Javier Montsalvatge ho feia dos anys després, el 7 de maig del 2002. I l'economista i política socialista Mercè Sala, el 7 de maig de l'any 2008. Tot un repte a tancar aquest espai d'efemèrides escoltant algun dels músics que hem anomenat. Com que el tenim molt a l'abast i l'estimem molt, escoltem un pont de mar blava, Lluís Llach. Et deixo un pont de mar blava que va del somni fins als teus Fins demà! et deixo un ram de preguntes, perquè t'emplenin els dits de llum, com la cansen les guardes i els infants decidors. Lluvia suca, la pell antiga del mar, que desvelli la renau de tots els temps. Bé, i ara? Espai de cultura i avui també biocultura. Com hem anunciat abans, tenim aquesta setmana la cultura ecològica al Palau Sant Jordi. Sí, ho hem dit abans. Amb el 50% de descompte en el preu de l'entrada, si passeu per qualsevol tende de naturista o restaurant vegetarià de Barcelona. A més, teniu un autobús gratuït de la plaça d'Espanya i per només 3 euros teniu accés a un munt de possibilitats, des de massatges fins a degustacions dels més variats productes. Compte que tinc aquí aquests vals amb descompte, però veig que només valen per dijous i divendres. O sigui que si aneu en dissabte o diumenge són 6 euros. Si aneu abans en un restaurant o tenda, us donaran un val com aquest que tinc aquí. No sé si es veu per la webcam, perquè es tenen a tots els restaurants vegetarians de Barcelona. I cultura, també en majúscules, són, això sí, els recitals que ofereixen Raimon al Palau de la Música des de demà dijous, dia 8, i fins al diumenge, dia 11, a motiu dels 50 anys com a cantautor. Perfecte. Els seus concerts són exemples rellevants d'una possible autobiografia col·lectiva que aniria des dels recitals en plena dictadura franquista fins avui mateix, Ah, i a més, teniu l'alicient d'un Sant Justenc, Joan Urpinell, acompanyant a Raimon a la guitarra, junt amb d'altres músics. Molt bé. Per això, i per haver-nos donat a conèixer el millor d'ell mateix i de la poesia catalana i valenciana, des de l'edat mitjana fins avui, Raimon Pellejero Isanchís, nascut a Jatiba l'any 1940, ha estat el primer cantant que rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, fundat el 1969. El mateix Raimon declarava la vanguardia. M'enorgulleix ser a la mateixa llista de premiats amb Salvador Espriu i Joan Fuster, autors que m'han fet. Jo anava per docent a la universitat i el vent em va portar a un altre lloc. en el qual encara estic i aquí l'al·lusió al vent és claríssima i tant, escoltem-lo l'única seguretat l'arrelament dels meus dubtes ve potent quan tu te'n vas tant si t'ho creus com si dubtes. Content tornaria a ser el xiquet que va jugant, absent del mig del carrer. d'aquell meu carrer d'abans, carrer on jugàvem tots els més menuts i els més grans, carrer de terra i de pols, que així era el carrer blanc. De l'arrelament dels meus dubtes parla precisament l'entrevista d'en Raimon avui al periòdico de Catalunya. O sigui que aquesta cançó és molt adient. És molt adient, i evidentment el vent la cantarà en el seu recital aquests quatre dies. Sempre, sí, és la més famosa de totes. Una de les més. I si Raimon ens parla de l'any 40, quan jo vaig naixer, també ho fa un llibre que treu a la llum l'editorial F2, sota la direcció d'Eulàlia Pérez i Vallverdú, amb col·laboració amb Aram Monfort i Francesc Vilanova, entre d'altres, que culmina un projecte del Sistema Municipal d'Arxius i de la Fundació Carles Pí i Sunyer. El seu títol, Barcelona en postguerra, 1939-1945. Sovint ens diuen que no convé mirar el passat, però si volem un futur en què mai tornin els totalitarismes, ens cal conèixer la història. Veure junts el bisbe doctor Modrego i el capità general Moscardó, o 1.100 nens en túnica blanca, Vitorejana Franco i el Cris de la Panto a la plaça Sant Jaume, o Heinrich Himmler al Palau de la Música i a Montserrat, en companyia de membres de les joventuts hitlerianes, resulta sorprenent. Doncs tot això, i molt més, forma part dels documents inèdits que presenta F2, la mateixa editorial que va publicar l'abans de Sant Just d'Esvern en fa cicles. Realment aquesta editorial està fent un treball de recopilació d'història, patejant-se tota mena d'arxius, que és molt, molt interessant, perquè a més de la història de Sant Just he vist que hi ha la de Sants, la d'Ostafranc, la de Gràcia, la de Esplugues... I em sembla que, no vull equivocar-me, però em sembla que la de Sant Feliu també i la de Molins de Rei. O les estaven intentant recopilar. Sí, si tens raó, Enric. I a més, la gràcia d'EFA2 és que el material que recull l'aporten molts veïns dels diferents llocs i de les seves diferents cases. Records, fotografies, tota mena d'informació. O sigui que no procedeix només dels arxius històrics municipals, sinó... Que són històries del que cada un té a casa guardat, que això és molt important perquè ells avisen quan han de fer una edició i aleshores hi ha persones que diuen ah, doncs jo aquesta foto del doctor Modrego i del general Moscardó la tinc i entre aquests 100.000 nens de la plaça Sant Jaume hi ha molta gent de la nostra edat perquè evidentment de la nostra edat o una mica més grans o una mica més joves però les criatures de tots els col·legis Durant aquells anys que en deien, entre cometes, de Victòria, ens portaven aquestes trobades els nens vestits de blanc amb una cinta vermella i les nenes vestides de blanc amb una cinta blava. Si algú té alguna memòria d'això, que ens truqui i ens ho digui, perquè també se n'havien fet amb nens de blau i nenes de rosa. coses molt adients de l'època. Sí, sí, sí. Bé, és temps passat, això. És temps passat, però convé que la història se sàpiga. Oh, clar, però si és que avui no s'explica gairebé història enlloc, eh? Una història fefeent que realment et digui la veritat és molt justa, eh? I el que comentàvem, per exemple, abans, ara, amb la memòria que he vist el doctor Modreu, el tema de l'Església, hi ha un llibre memorable que jo el conservo encara, Entrevista con la Iglesia, publicat per Planeta, on personatges tan diferents com Monsenyor Guerra Campos o el cardenal Tarancón, donen una visió tan completament diferent. Diferent, diferentíssim. I eren de la mateixa època i perteneixien a la mateixa església, no? Quines maneres tan diferents de veure. Totes les coses, cadascú les veu a la seva manera i les explica a la seva manera. I sobretot en col·lectius, que hi ha tantíssima penya, no? Dient-ho així amb un llenguatge corrent. I tant corrent. Home, tantes persones. Hi ha totes les tendències, bé, però és una manera de dir, no? Sí, sí, molt moderna, molt juvenil. Molt juvenil, molt juvenil, amb un club tan gran que hi cap des del cardenal verd. Però veus, el que comentàvem abans, el que surt de notícies, allò que dèiem, que diuen que l'Església és rica, però clar, tu veus els titulars d'un diari I et parla molt poc de l'església pobra i de l'església vivencial. No, no, no. No es dona, no es dona amb la menció que deu, eh? I es dona com a titular que el cardenal Bertone o el qui sigui, que té un pis de luxe al Vaticà amb un jencarne de la guarda suïssa. Això ve i tristós no les vol lligir ningú. I a més, com que això ven, hi ha gent que pensa que... Això és amarillismo puro. És puro amarillismo, però molta gent hi pica i diu... Oh, no, és que els agrada, l'amarillismo. Deu haver un bé de Déu de Cardenals que viuen amb un guàrdia solís i una sauna particular allà i a peu de rei. Hi ha molta gent pobra que viu gràcies a l'Església, també. I hi haurà algun Principito que visqui així, però segur que hi ha centenars de Cardenals i centenars de sacerdots al Vaticà, honestíssims, però que no són notícia. No, perquè no, això no ven. No, perquè això no ven. I bé, per acabar aquest bloc... Ah, no, que tens més coses, també. Un parell de coses més. Només demà dijous, això t'agradarà perquè és una persona que tu coneixes molt, a dos quarts d'avui del vespre podeu participar d'un diàleg entre dos homes d'honorables professions. Això d'honorables professions és el títol que es dona a una sèrie de trobades. La de demà és Artur Ramon, galerista, antiquari, col·leccionista, i Pepe Serra, director del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Trobada oberta a tothom a la sala d'actes del Cercle Artístic de Sant Lluc, carrer Mercadés 42. Com que tu vas a la sala Artur Ramon, això és només caminar una miqueta més, creuar la Via Laietana i estàs a Sant Lluc. Ja està. No, és que realment s'inicia una exposició fabulosa que es diu El paper de l'art. Presenta la sala Artur Ramon una selecció de dibuixos des de final del segle XIX fins als nostres dies, en el marc de l'exposició col·lectiva de 20 galeries i antiquaris de Barcelona. És des d'aquest mes de maig fins al juliol. L'horari, ja ho sabeu, és de 10 del matí fins a les 13.30, dos quarts de dues del migdia, i de les 5 de la tarda fins a les 8 del vespre. El dissabte a la tarda i el dilluns és tancat. Bé, és al carrer de la Palla, número 23, ja ho sabeu. No hi ha pèrdua. Això en quant a l'exposició, fins al juliol teniu temps de veure-la. Però si voleu parlar amb el senyor Artur Ramon en persona, això ho podeu fer demà al Cercle Artístic de Sant Lluc. Sí, sí. I si el voleu veure, també un dia a la setmana, parla d'art a la 8TB. Però vull dir que... Sí, exactament, el programa d'Avui TV també parla d'art. Però el de demà és molt interessant perquè és un diàleg, amb què hi pot intervenir tothom, amb el director de l'MNH, del Museu Nacional d'Art de Catalunya, que ara, precisament, fa actes oberts a tots els públics i actes molt populars, perquè... Amb un museu, abans es tenia molt la idea, i anem a mirar i anem a vedar dient, oh, quines meravelles. Ara també es fan classes, es fan actes, com precisament la gent del Cercle Artístic de Sant Lluc, anem el 31 de maig a dibuixar del natural al museu. Com això ho hem fet a vegades amb Modela, l'Ateneu Barcelonès, doncs ara ens estem preparant, estem assajant, diguéssim, per tenir soltura dibuixant, per anar a fer-ho en viu i en directe al Museu Nacional d'Art de Catalunya, el 31 de maig. Mira, també en viu i un directe Vull parlar d'una situació estupenda que vaig passar ja a la tarda. Ah, ja sé què vols dir, la presentació de Lluís Foix, el seu llibre. Ah, i vam tenir el plaer d'assistir a la presentació, a Can Gint està, a la sala Isidor Cònsul, del llibre de Lluís Foix, La marinada sempre arriba, del qual ha escrit el pròleg l'escriptor i poeta Joan Margarit. Va ser una estona deliciosa, tant per la presentació, per part del nostre il·lustre veí, com per la presència planera i simpaticíssima d'en Lluís Foix, aquest personatge mediàtic, ple de senzillesa i modestia, i que va dir, al principi de la seva exposició, que el seu llibre era més important pel pròleg que pel llibre en si. Bé, totes dues coses són molt importants. I a més un gran elogi per en Joan Margarit. Oh, clar que sí. Cosa no certa perquè el tema és una remembrança de la vida pagès, d'un noi que gràcies al seu mestre, aquells mestres d'antic tan bons... Els 14 anys ja sabia francès i també taquimecanografia i que va venir a ciutat disposat i preparat per iniciar una vida molt diferent de la que havia viscut fins aquells moments de la seva vida i que l'han portat a un munt d'experiències arreu del món com a corresponsal de diferents diaris i també a intervenir durant molts anys a la ràdio i a hores d'ara en tertúlies a la televisió. Va contestar molt amablement a les preguntes que diferents assistents li van fer, gairebé tots components del Club de Lectura de la Biblioteca Joan Margarit. De veritat que va ser una joia poder conversar amb aquesta persona tan planera que no demostra en absolut ser un personatge tan famós i tan mediat. Precisament, la seva senzillesa el fa proper, però és que quan el veiem a través de 8TV i a través de TV3 participar en les tertúlies, sempre la seva manera de parlar és entenedora, és clara i molt, molt, aparentment senzilla, però molt elaborada. Oh, i tant que sí, molt profunda. Bé, el cas és que va ser una estona fantàstica. Doncs repetim el títol del llibre perquè ens quedi present a tots. La marinada sempre arriba. Que vol dir, com la marinada arriba a la tarda a Lleida, que és una terra molt calorosa, molt extremosa, quan arriba la marinada... Llavors, les coses... Se serenen. Se serenen. Se serenen i torna la pau i la tranquil·litat. I se serena l'esperit i dona... És més bon moment per pensar, per dialogar i per escriure. Us recomanem el llibre que jo crec que us agradarà moltíssim. Bé, i ara, saps què? Posarem la sintonia de viatjar per Catalunya. La tens a mà, Enric? Sí? Doncs endavant. Bé, continuarem al Ripollès que ens vam deixar moltes coses a la cartera la setmana passada. Camins històrics. Més de 1.100 anys després de la mort de Guifré al Palós, la seva figura ens arriba envoltada de misticisme. En els relats difícilment es pot separar el gra de l'objectivitat de la palla, d'una palla llegendària, d'unes gestes que tingueren en el Ripollès un dels escenaris protagonistes. Segons una de les llegendes més conegudes arreu del país, l'origen de la bandera catalana és obra directa del comte Guifré al Palós. El llibre de Fets d'Armes, Bernat Boades, segle XV, inclou una de les múltiples versions d'aquella epopeia. Segons Boades, corria el darrer quart de segle IX, quan enmig del camp de batalla, el comte va caure greument ferit per l'impacte d'una llança normanda en el pit. L'emperador franc, Carles Alcal, assabentat de la desgràcia, anar a visitar el ferit i, davant de la gravetat de la lesió, decidir de fer-li l'honor d'atorgar-li un escut propi. Per això va mullar. El color vermell de la sang sobre l'escut daurat que s'afirma, duia Guifé, És la imatge final d'una llegenda que, com totes les llegendes, reponen més la imaginació popular que no pas la realitat. No obstant això, darrere del mite, s'amaga una de les figures centrals de la història de Catalunya. Guifré al Palós, l'home que sent comte de Barcelona, de Girona-Besalú, de Conflenc, de Cerdanya i l'Urgell, inicia des del Ripollès la reconquesta de les terres interiors del país en allò que l'historiador Ramon de Badal va qualificar d'inici de la llarga marxa vers la independència. Aquest territori, actuals Berguedà, Vall de l'Hort, Lluçanès, Plana de Vic, Boianès, Guilleries i Ripollers, havia esdevingut durant la primera meitat del segle IX l'epicentre del camp de batalla de les revoltes contra els francs, comandades pels cabdills Aissó i Guillemó, així com l'escenari de les ràcies del serraí Abu Marwan. La capital del Ripollès és punt de confluència dels rius, el Fraser i el Ter. La importància d'aquests dos rius per Ripoll es demostra en el fet que allà és on es troben i on han crescut el casc antic de la ciutat. Un dels elements que ha donat fam al ripollès són les nombroses esglésies romàniques que conserva. En aquest sentit, la joia de la corona és Santa Maria de Ripoll. Guifrel Palós va ser comte de Barcelona, com ja hem dit, però va estar íntimament lligat a Ripoll. Per això la seva tomba es troba al monestir de Santa Maria. Bé, i ara continuem parlant de, precisament, del Ripollès. Així, Guifré funda l'any 1879 el Convent de Santa Maria. D'aquest que estem parlant. Evidentment, pensat per formar part del patrimoni del seu fill Randulf, tal com s'extreu de la seva acta de consegració. L'any 887, el de Sant Joan de Ripoll, el qual, a partir del segle XI, ja fou conegut amb el nom actual de Sant Joan de les Abadesses. Aquest darrer monestir, habitat per monges benedictines, fou atorgat pel comte a la seva filla Emma, que uns anys després en fou l'Abadessa. Bé, això permet a Guifré, al Talós... Les paraules de l'historiador Josep Maria Salrac va establir les bases d'un poder familiar sòlid perquè va crear i finançar una bona xarxa de vincles de fidelitat. De fet, a cavalles del segle IX, la nova frontera s'estenia ja des de Solsona a Cardona i des d'aquesta darrera vila fins a Castellfollit i Montserrat. Gràcies a això, el nom de Grifré ha quedat íntimament lligat al Ripollès. I molt més encara després de l'11 d'agost del 897. Aquell dia el comte morit després d'enfrontar-se a les forces del capdill serraí Llop Benemet, que acabem d'explicar. Segons l'historiador Miquel Coll a l'entorn, el polèmic escenari de la batalla cal situar-lo als voltants del castell d'Aura, prop de Nevès, al Solsonés. El cadàver de Guifré fou transportat fins al monestir de Santa Maria de Ripoll i, d'acord amb la seva voluntat, enterrat en aquest escenari que, posteriorment, acolliria altres proms de la dinastia com tal catalana, com Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV. I ara anem de llegendes al Comte Arnau. Aquesta és una terra rica en faules, llegendes i tradicions. Entre els seus protagonistes destaca la mítica figura del Comte Arnau, nascuda a l'entorn d'un poema musicat de finals del segle XVI o començaments del XVII, que personifica de manera entranyable la maldat més absoluta. Amant de les monges del convent de Sant Joan de les Abadesses, protagonista del dret de cuixa, estafador dels seus vessalls i blasfem, el comte Arnau fou castigat a caçar durant tota l'eternitat. Per això, si viatgeu fins a aquesta comarca, no serà gens estrany que vos hi topeu. Muntat sobre un cavall amb flames, en companyia d'una novícia i seguit per una munió de gossos enfollits, la figura continua cavalcant, com ara fa segles, sobre la memòria de les terres costarudes del Ripollès. I tema sobre el que Joan Maragall va construir aquell preciós poema sobre el conternau, que dirigint-se a l'abadessa li diu, en tots llavis gruixuts la mort al di, com hi uneix a suaument la vida, i ell segueix cavalcant per tota l'eternitat en la memòria de l'abadessa. I tant que sí. Bé, i ara parlarem de noves mesures per regular les activitats al parc de Collserola. Collserola és un parc natural amb una alta freqüentació. Les informacions que ens fan arribar els usuaris, juntament amb els estudis que es desenvolupen des del mateix consorci, avisen que estem en un moment on el caminant té la sensació que se l'expulsa del parc, com temps enrere van tenir els ciclistes respecte dels vehicles a les carreteres. També es detecta un increment de certes activitats que van en detriment de la conservació del parc. Des dels serveis tècnics s'està treballant en un pla d'usos del parc natural que haurà de ser el resultat d'un consens institucional i d'un consens social, amb un procés participat que permeti que les mesures acordades siguin assumides per part de tothom, perquè tothom té dret al gaudir del parc. I tant que sí. Per això hi ha aquests 10 consells de bones pràctiques al parc. Aquests 10 consells, consulteu-los a la web perquè hi són i així ens quedaran a tots a la memòria. I tant. Primer, emporta't les deixalles. Només trobaràs papereres als equipaments del parc. Els corriols i senders de menys de 3 metres són només per anar a peu. O sigui, això, molta cura, ciclistes, motoristes i gent que s'hi llença amb vehicles de motor o pedalejant. Molta cura perquè també els que anem a peu hem de tenir algun lloc per passejar tranquils. Les bicis i els cavalls han de circular per camins de 3 metres d'amplada. La velocitat màxima per les pistes és de 20 km l'hora. Els vianants tenen prioritat de pas. Aparqueu en indrets senyalitzats respectant les zones conriades. No malmateu les plantes ni la coberta del sol. No deixeu anar espècies forànies com tortugues o ocells exòtics. Els animals de companyia han d'anar lligats. Cal deixar espai net dels seus excrements. Eviteu domesticar la fauna salvatge, especialment el senglar. No els hi doneu menjar, sisplau. Està prohibit fer foc i barbacoes fora dels espais habilitats. Doncs, escolta, són uns consells molt assenyats. Tot això s'ha recordat centenars i centenars de vegades. El que passa que, com hem comentat també moltes vegades en aquest programa, el civisme és una cosa que s'ensenya o se'ns ensenya des de petitons, i si de petits no ho aprenem, després costa molt d'interioritzar. I a vegades ho aprenem de petits i el temps... ens fa que oblidem segons quines coses. Doncs malament rai. Jo recomanaria a l'associació ciclista de Sant Just, que aquí han vingut, convidats moltes vegades. Sí, moltes vegades. I són gent molt assenyada i que va molt bé, sap anar correctament en bicicleta, que aconsellin als seus nouvinguts o a la gent que sigui d'associacions ciclistes que no es passin, sisplau. perquè aquí Sant Just no cal anar per Collserola. De vegades baixen a tota velocitat pel carrer de la Creu i per la Cera, no? Sí. Escolta'm, i l'altre dia, contradirecció pel carrer Badó. Imagina't, ja ho vaig explicar, que gairebé es donen de front amb un cotxe que tampoc no pujava a 30 km. Hi ha alguns ciclistes, sortosament no tots, però els pocs que ho fan són un perill, per ells mateixos, perquè són uns kamikazes i pel que hi va a peu, perquè es llencen, mira el carrer mateix on està la galeria Artur Ramon i la papereria Artur Batlle i tots aquells antiquaris i aquelles tendes tan precioses, i que a més al carrer de la Palla hi ha poca llum, allò sembla que sigui una pista d'esquaters i ciclistes. Ah, sí, els esquaters són perillosos. I hi ha un ciutadà, un ciclista, que va vestit de negre i sense llum, que me'l trobo molts vespres, quan surto de Sant Lluc, i va a tota velocitat. O sigui que si no t'arrambes bé la paret... se t'emporta per davant. Sí, perquè el carrer és un carreró gairebé. És un carrer estret. Això també haurien de tenir cura els ciclistes de per quins llocs hi ha carril bici i els que no hi ha carril bici baixeu de la bicicleta i camineu, perquè tots ho podríem fer d'anar amb bici. I aleshores a tots ens agrada. El que sàpiga. Sí, però tu en saps i jo en sé, però a mi em fa por. A mi em fa por ja muntar amb bicicleta, a ficar-me a segons quins llocs. No, no, no. Quan hi ha molt garabull de... de circulació, això de ficar-te en bicicleta és jugar-te a la vida. Aquí l'Enric ens escolta i és un bon ciclista. Sabem que ell és prudent, que sí. L'Enric és un exemple, és un bon model de bon ciclista. Per tant, molt bé. Posem una miqueta de música, sisplau. Ay, amor de hombre, que estás haciéndome llorar una vez más. Sombra lunar que me hiela la tierra al pasar, que se enreden mis dedos, me abrazan su brisa. Amor de hombre, estás llegando y ya te vas una vez más. Fuego de azar que me obliga a perder o a ganar, que se mete en mi sueño gigante pequeño de besos extraños. Una meravella. Aquest record de Mocedades i la veu de Maia, sempre tan especial. M'agrada moltíssim. I que ens la posarem sempre que ens ho demaneu. Si voleu. Ja sé que alguns us ho seguiu també demanant a través de Facebook, però mira, és el que dèiem l'altre dia, les xarxes són les xarxes, Joana, i avui s'estimen més la gent a escriure que a trucar a la ràdio. En passada que es veu aquell temps dels discos dedicats i que a trucar Estàs parlant de la prehistòria. De la prehistòria, no. Jo vaig començar fent discos dedicats a Radio Unión, Despluga Sant Justo. Però això no era el paleolític, eh, Joan? El paleolític a la ràdio, sí, gairebé. No som tan antics. Sí, sí, això era... Doncs mira, en broma, en broma, era l'any 51. Amb la meva veueta, com sempre, l'he tingut així una mica de gran. La meva veueta de 13 anys, escolta'm. L'any del Congrés Eucarístic de Barcelona, no?, quan es van portar a la plaça Pius XI en formación. Sí, i tot pintant de blanc i blau. Exacte. Però fins al final de tots els pobles. Bé, ara parlarem d'una cosa que ens agrada, ens sembla bastant, a tu i a mi, que és la xocolata. Oh, i tant, ja hem parlat aquí moltes vegades del Museu de la Xocolata, que està al Passeig Picasso, per allà al carrer Comerç. Val la pena, val la pena que hi aneu. Bé, però parlarem de quan menjar això clovata no era un pecat. Ah, però és que ho és alguna vegada. Jo crec que sí, perquè sempre que mengem xocolata pensem que ens engreixem, doncs ja és com si fos un pecat. Ah, va, però això és... Mira el que diu la doctora Sampau. Una presa de xocolata cada dia. Sí, sí, sí. I el que no se'l menja, pitjor per ell, i no sap el que es perd. Bé, un dels productes més exòtics que va arribar de les colònies americanes va ser la xocolata. Coloms ja havia portat grans de cacau als reis catòlics, però com que aquests no van saber què fer-ne, es devien quedar oblidats amb algun calaixot o algun racó. Per provar el dolç, hauríem d'esperar fins al segle XVIII, quan uns frares catalans que s'havien establert a Mèxic van enviar al port de Barcelona un carregament de cacau, aquest cop amb la recepta que explicava els passos a seguir per elaborar xocolata desfeta. M'agrada molt aquesta indicació del segle XVIII perquè precisament el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat et conviden a xocolata per explicar-te això, que a finals del segle XVIII es va fer ja popular. Un cop aquí, els freres receptors del paquet van preparar la xocolata i el seu ús es va anar estenent a poc a poc entre la ciutadania. Però la seva popularitat màxima arribaria gràcies a l'Església, que va considerar que menjar xocolata desfeta no trencava el dejuni. Amb tan bona publicitat, aquesta beguda aviat obtindria gran popularitat. Els frares són els responsables de la popularitat que va tenir la xocolata al segle XVIII. I aquí veiem, en el llibre d'on ho traiem, que hi ha un mosaic reproduït on es veuen uns frares fent xocolata i uns altres menjant-ne. Aquesta ficció va continuar, eh, l'església, perquè inclús en temps de penúries de la postguerra vèiem bocabadats els nens com els professors de religió menjaven xocolata desfeta, feliços... La dada diu que en 40 anys els xocolaters de Barcelona es van multiplicar per 6. Un port molt atabalat. Quan es va lliberitzar, lliberalitzar... Ai, avui les paraules llargues se'ns entortulliguen. Quan es va lliberalitzar el comerç amb Amèrica Llatina, l'activitat al port de Barcelona va augmentar de manera considerable. Era un tràfic de vaixells que anaven i venien en ruta cap al Nou Món. Embarcaven oli, vi i productes acabats com teles, eines, vaixells, vaixelles, mobiliari i vestimenta. Partien cap a Amèrica i anaven tocant diferents ports on venien tot o part dels seus productes i al mateix temps transportaven mercaderies d'un port llatinoamericà a un altre. Els productes que portaven de tornar de Barcelona eren, bàsicament, cacau, cafè, cotó, sucre i tabac. Bé, el tabac se'l podien haver tot aviat. Des de Barcelona, aquests béns es repartien per mercats interiors, on tenien una enorme acceptació, i per la resta d'Europa també. Era un negoci intel·ligent. S'havia creat un pont comercial entre Europa i Amèrica. L'intercanvi era transparent i reportava uns beneficis considerables. Déu-n'hi-do. Hi havia diners fàcils que passaven de mà en mà, en forma de taxes i licències. Però existia un altre intercanvi que era molt més rendible, però molt condenable. El d'esclaus era el que es va anomenar el comerç negre, o negrer. Moltes fortunes catalanes, espanyoles i europees, algunes encara d'empeus, van créixer gràcies a aquest cruel negoci. Bé, l'esclavatge també arriba a Barcelona. Alguns dels vaixells que sortien del port de Barcelona abans de posar la directa cap a les Amèriques recorrien les costes africanes. Allí contactaven amb intermediaris locals, que no eren altres que membres de tribus que sotmetien a altres tribus. Els vaixells embarcaven mercaderies, omplien els cellers d'africans i els desembarcaven a les costes americanes o del Carib per lliurar-los a uns altres intermediaris, aquesta vegada blancs. A Amèrica, els vaixells carregaven cafè, sucre i tabac i tornaven amb els cellers ben plens de productes que venien a Europa. Anglesos, holandesos, francesos, portuguesos i espanyols es van dedicar a aquest tràfic durant molts anys. Els catalans es van limitar a seguir el camí ja obert per uns i altres, però quan es va abolir l'esclavatge els va costar acceptar-ho. Havien estat molts diners i molt fàcils. Amb l'aparició de les lleis abolicionistes de l'últim terç del segle XIX, alguns nord-americans, la reina Isabel II d'Espanya i els anti-abolius nionistes, entre ells un grup d'empresaris i polítics catalans, s'ho van prendre amb virulència. A Barcelona la reacció no es va fer esperar i es va crear la lliga antievolucionista que tenia el suport del col·legi d'advocats i de les grans famílies ficades dins del negoci. Això, si heu llegit el llibre Les Sagrades Famílies de Barcelona, veureu que amb alguns noms notables de famílies, encara avui molt importants de Catalunya, havien tingut besavis, negrers, gent que traficàvem les claus. Estava de moda. I allò del negrito simpàtico, que recorreu al negre de Banyoles, o sigui, aquell acte d'escarat de racisme, i va passar a la simpatia també envers els negres. O sigui, hi havia de tot, els que els tenia com a esclaus i els que els tenia una certa simpatia. I tant. Bé, doncs, ara ja posarem, sisplau, Enric, la sintonia de la poesia. Avui recordem el poeta i novel·lista xilè Roberto Bolaño, un dels creadors de l'infrarrealismo, que tant va estimar Catalunya, que va escollir la ciutat de Blanes, a la Costa Brava, com el lloc on viure i escriure. Reinventar el amor, de Roberto Bolaño. Todo de pronto existe más allá del ojo azorado, entre espesos eucaliptos ribereños y aguas que arrastran cartones de leche y rosas. Una cama que respira ya no es paisaje fotográfico ni acuarela colgando sobre las llamas, sino cama que se ofrece, profunda, grave como la vida misma, péndulo que se derrite sobre las llamas. Inútil que un par de ojeras lánguidamente te contemplen si el cuarto está oscuro si la tierra palidece si el maravilloso sol durazno se desinfla como clarinete ejecutado por un leproso sin fuerzas Miras el océano y a unos niños enterrando botellas en la arena cubierta de estrellas marinas Todo de pronto existe Todo de pronto pesa en la espalda En el horizonte se proyectan las pinturas de Altavira. Todo nace en el corazón, como de la nada nace el gusano en el corazón de la manzana. Fin del mundo o cataratas, carabelas en el mar de la vida, todo existe más allá, de pronto. Cristóbal Colón, más ilusionado que una niña, atraviesa una franja de fuego a la hora que desaparecen las últimas estrellas. Recordem només que la Biblioteca de Blanes ofereix als visitants la Ruta Bolanyo, que inclou 17 punts vitals i literaris de l'autor per la ciutat de Blanes. Bé, doncs aquí ha arribat el punt final de la nostra audició d'avui, de 60 i més. Doncs moltes gràcies, Enric, per aportar el teu saber i la teva part tècnica, A tots vostès per escoltar-nos i a tu, Joana, per ser aquí sempre tan disposada i amatenta. Sí, jo a tu també, Pere. Bé, recordar-vos també que aquesta audició s'emet repetint-la el proper dissabte a les 11 del matí. I també us esperem el proper dimecres a les 8 del vespre. Fins aleshores, a tothom, molt bona nit o molt bon dia. A reveure. Escolta el ràdio d'Esbend, sintonitzes el ràdio d'Esbend, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esbend, 98.1. Ràdio d'Esbend, 98.1. Smooth jazz, una De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, l'esmulti jazz, el funk, el soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. I esperem. Fins demà! Bona nit, benvinguts a una nova edició de Cara B, que començarem avui amb la música de Keith Richards des del seu treball Talking Cheap. Escoltarem la peça Beacon Up. Fins demà! Continuarem ara amb un dels grups, que podríem dir, de vida més llarga dins de la història de la música, els Rolling Stones, que van gravar el 1969 aquesta peça, Loving Bain. Yeah, far not to a station Where a suitcase in my hand Oh, it's hard to tell, it's hard to tell But all your love's in vain When the train come in the station I look her in the eye Gràcies.