Festes de Tardor a Sant Just, Walden 7, salut i tradicions: sardanes, Banyoles i Camí de Sant Jaume

Joana, ha estat un plaer i et donem una altra vegada les gràcies. Gràcies, Joana. L'Evangeli, fins i tot, ens diu que ho demanava per aquell moment, no per després, per aquell moment. Senyors, fins la propera. Bona tarda. Ara bé, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Música Ara escoltes ràdio d'Esbert Sintonitzes ràdio d'Esbert La ràdio de Sant Just Durant avui concurs Ràdio d'Esbert 98.1 Ràdio d'Esbert 98.1 60 i més, o menys. Música Dimecres, 21 d'octubre I de nou amb vosaltres a través de ràdio d'Esbert en el 98.1 de la freqüència modulada el grup de persones que us volem entretenir durant una hora amb informacions, comentaris, sobre actualitat i altres coses, curiositats, música, en fi, tota una mena de temes que ens han semblat força interessants per exposar-los aquí. Som la Lina Santa Bàrbara, la Montse Larrea, en Joan Maria García Puigdeball i resulta que el nostre Delphi, dit entre cometes, en Joan Girivella, tenia tantista i, per tant, no és en nosaltres. Ens posarà les músiques i, quan pugui, ens tancarà el micro perquè, que consti, no s'escoltin sorolls no adequats a en Carles Hernández i Rius. Després de tot això, qui us parla, la Joan Algarra diu, endavant, 60 i més o menys. Sous-titrage ST' 501 I bé, avui no farem efemèrides ni també explicarem aquelles coses que és el sisè ni el setè, no. Avui ja entrarem directament en la programació de les festes de tardor que van començar el dia 15 i acabaran el dia 25. O sigui, demà dijous, al Centre Social El Milenari, espectacle de màgia amb la companyia Brando i Silvana. El divendres, dia 23, a partir de les 4 de la tarda, la Biblioteca Joan Margarit, pintura d'un mural amb l'il·lustrador Joan Turú. Es farà la paret de la sala infantil amb la col·laboració dels infants de Sant Jus d'Esbert. Per participar-hi, cal tenir 7 anys o més i ser soci o sòcia de la biblioteca. Inscripcions prèvies a la biblioteca de 8 a 15 d'octubre. Sí, però ara ja no. Ara ja ha passat la inscripció. Això ja ha passat. Places limitades. Organitza, biblioteca, Joan Margarit. A les 18 hores, al Centre Social El Milenari, taller de galetes de tardor per a infants. Venda de galetes, la venda, el que es cobri d'aquesta venda de galetes, estarà destinat a la Marató de TV3 d'aquest any 2015. Organitza el Centre d'Estudis Sant Justencs amb la col·laboració del Centre Social El Milenari. A la tarda, al pont Reixat, Just, Pixi, Fes, Vol, Segon, amb els grups EVE, Terz, i Enrein, 1886. Va dir Hemlock fins a les dues de la matinada. Quasi res. Sort que allà no hi viu gaire gent, que és un polígono industrial. I tant. En cas de pluja, es farà el casal dels joves. Organitza l'ut músic en col·laboració de l'Ajuntament. Ara tu, Montse. Dissabte 24, 11, a les 11 del matí, Parc Júlia Quieta, Mas Lluí, activitat lúdica. A les 11, Jocs infantils inflables. 11.30, Xocolatada infantil. A les 12, Samba amb Sant Jús. Zumba, Zumba, és aquest ball modern que fa tant de goig. Zumba, Sant Jús Paddle Club. A les 13, Demostració d'Educació Canina amb Ed Hover. A les 11.30, Bingo. A les 14, Botifarrada Popular. Venda anticipada a l'Espai Mas Lluí. El dimecres de 18 a 20. Preu venda anticipada 3,50. Preu venda mateix dia 4,50. És que si no van avui mateix pagaran un euro més. Inclòs botifarra i refresc. Cervesa amb suplement. Organitza Associació de Veïns Mas Lluí amb la col·laboració de l'Ajuntament. I a les 10 hores, davant del mercat municipal, mostra i venda de galetes Fulles de Tardor. Recollida de la venda de galetes destinada a la Marató de TV3 2015. Organitza Centre d'Estudis Sant Justencs. A les 11 hores, el parc de Torreblanca visita guiada el parc amb Jordi Jiménez. Organitza el Centre d'Estudis Sant Justencs. I a dos quarts d'una, la Biblioteca Joan Margarit, la sala infantil, festa de presentació del mural realitzat per l'il·lustrador Joan Turó i els infants de Sant Just. Posteriorment, Jardins de Can Ginestar, sessió de contes que viures amb la companyia de Randa, sorteig de samarretes i bosses de Joan Turó. En cas de pluja, es farà a la sala Isidor Consul i Girivert a Can Ginestar. Organitza Biblioteca Joan Margarit. I a les 23, Complex Esportiu Municipal a Bonaigua. Bé, i ara tenim tota la tarda i nit especial que és la nit de Sant Just al carrer. O sigui, al carrer Bonavista, al carrer Creu i al carrer Raval de la Creu i també a la plaça Antoni Malaret i Amigó. A les 19 hores, animació musical de l'alumnat dels tallers de música. A les 19.30, presentació de l'escultura Porta i Cadira de Carme Malaret, que quedarà instal·lada a la plaça Antoni Malaret i Amigó. Màping en projecció d'un vídeo a la façana lateral de l'Ateneu. Tu, ara, Joan, a les 20.24, de 20.24, mitjanit, nit de botigues obertes, shopping night, al carrer Bonavista, carrer Creu i carrer Raval de la Creu. I també, de les 20.24, i 24 hores, nit de tapes al mercat municipal. I a les 23, homenatge als Beatles, concert amb el grup, Vintage Band i Jam Sessions a la plaça Antoni Malaret i Amigó. Espai d'entitat, dona i empresa amb servei de bar. I ja passem el dia fort de totes les festes de tardor, que serà el diumenge. però abans recordeu, recordeu que s'ha de canviar l'hora. O sigui que a les 3 de la matinada hem de retornar les dues per la qual cosa el diumenge dormirem una oreta més. O anirem una hora de la sada als altres puestos. Els que vagin al pont reixat penso que dormiran menys. Sí, clar, si esperen que... No, serà igual, és una hora més. Serà 25 hores aquell dia. Bé, i ara anem a la programació. Aviam. A Sant Jus està al carrer, que és aquell dia que tothom surt, tothom es saluda i tothom es dona empentes també per anar de paradeta amb paradeta. I us ho dic jo que vin que al carrer que n'hi ha les paradetes. Si deus tenir una paradeta davant, no? De la porta. I per sortir de casa m'he dit perdoni, perdoni. A les 9.30 comença la matinada amb els tracs de Sant Jus i la colla de geganters de Sant Jus. i durant el matí al voltant de la plaça Verdaguer a partir de les 10. Això que dèiem? Paradetes, actuacions de Sant Jus, gospel, cor, colla gegantera de Sant Jus, van... Van d'arandar. Van d'arandar i el drac de Sant Jus. Sí. Passar-la que en deia van d'arandar-les. Oh! No! És que és una mica... Si sembla, si sembla. Van d'arandar. És que jo la primera vegada que ho vaig haver de dir també se'm van tortugnicant la llengua. Llavors diu... Van d'arandar... Veus? És que ni jo ho deia bé. Sí, és que... Però en algú pensava en aquests... per posar-li... Ah, mira, és original, no? Continua, campanya d'adopció de gossos. The Help Wow Josep Joc Juvenils Gran Venda Solidària de fons del Carrau Blau Doneu tot a l'art per una causa. Refugiats 2015 Una gran causa. Tria i compra per l'import que et sembli just. I a les 12 als Jardins de Can Ginestar Diada Castellera amb els castellers de Terrassa Moixen... Moixigangués. Moixigangués. Moixigangués. Moixigangués. De fet, Moixiganga. D'Igualada. I la colla de castellers d'Esplogues. A les 12 hores espectacle solidari amb pallassos sense fronteres. Activitat gratuïta al cos de l'espectacle es destinarà a l'ajuda dels infants refugiats de Síria. I espereu que ara ve l'hora de dinar. Això. A les 14.30 Arrossada Popular. El preu 11 euros. Venda de tíquets al mateix dia al punt d'informació de la plaça Verdaguer. Jo recordo de tota la vida que a vegades la feien allà a la placeta dels estudis les grans paellades que feien, eh? Escolta, que segurament les fan allà perquè tenen el lloc més... Més adequat. Més adient, més adient. Sí, sí, sí, sí, sí. I a les 20 hores Iglesi de Sant Just i Pastor. Audició de Can Gregorià. Esponsa Cristi. amb el grup femení de noms difícils. Audite Chaudi. I el cor masculí Escola Gregoriana de Catalunya. Preu 10 euros. Es destinarà a la conservació, gestió i difusió del patrimoni documental gestionat pel servei d'arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines. Organitza d'Esvern Acció. Bé, doncs, ja està. Però també aquí tenim que dir Can Clas de Puja. Home, per això ja se sap. Tot això ja se sap. No, el cant de l'Església no, però els altres actes doncs, a última hora, si plou, s'ha de comptar, s'ha de consultar a tres dobles B, punt, Sant Just, punt, cat i arroba Sant Just Cat. o sigui que ja ho sabeu. No, esperem que no plogui perquè, oi que no plourà, Carles? No, no, no. Tranquil, l'home del temps diu que no. Diu que no. Però el tàtua, que no s'expliqui. Ah, ah, potser, potser s'equivoca i el pagarem al culete. Això. Posa una miqueta aquesta refegueta. El Waldem 7 de Sant Just celebra enguany el 40è aniversari. El miler de persones que viuen a l'edifici celebraran efemèrides amb un seguit d'activitats commemoratives durant els propers mesos. Una exposició permanent sobre el projecte d'arquitectura del Waldem, la projecció del documental Waldem Eats amb la presència del director i exveí Carles Bosch, un taller de plàstica per als infants amb la col·laboració del taller municipal Carrau Blau, un sopar a la piscina de la planta superior i una trobada literària sobre el llibre Snyker. Són les propostes que s'han previst per celebrar l'efemèrida. El Waldem 7 va néixer l'any 1975 com un espai per viure en comunitat d'una manera autosuficient prenent com a referent l'utopia Waldem 2 de Federic Schmichiner. Schmichiner? Schmichiner. Una idea sorgida al taller d'arquitectura de Ricard Bofill que juntament amb un equip de persones van anar més enllà del simple fet d'elaborar plànols. Sociologia, psicologia, urbanisme, arquitectura, art i paraula. Els habitatges tots diferents són el resultat de la unió de mòduls quadrats de 30 metres des d'un estudi d'un únic mòdul fins a habitatges de 4. Aquí, un moment, faig un inciso, recordeu-se que soc la de los incisos, el Gualden està basat en aquesta paraula en el mundo feliz de Huesley, és una d'allò i consideraven que aquí seria com una petita ciutat independentment de què és així per estar al mundo feliz, que cada un fes així. El que passa que els totxos que queien de la façada ja s'ha arreglat, ja s'ha arreglat. És un edifici singular que tothom ve a mirar-lo, sí, sí, sí. No, i és maco, si tu no tenies prou amb aquells 30 metres, aleshores... No, tu, tu, per dintre et venien a l'espai i tu, tu, segurament ho dirà aquest article. Diuen, aquesta ciutat en espai, com és, com se la domina, viuen un miler de persones i és com un gran laberint vertical format per set patis interiors comunicats a tots els nivells mitjançant circulacions horitzontals i verticals. Els carrerons i passadissos batejats per l'Agustín... Sigue, sigue. No digues que n'hi ha alguna cosa? No, no hi ha cap cosa, hi ha molt d'aire allà, no s'hi pot aguantar i t'hi pots perdre. No, però a banda de perdre fan unes corrents d'aire que, escolta'm, ni un bitxo, ni un microbi. Diu, els carrerons i passadissos batejats per Agustín Goite Solo tots tenen noms de persona com Champling, Mars, Kafka. Hi ha una placeta central que és un punt de reunió, com a les antigues places públiques, on es potencia l'activitat social i cultural i piscines a la part superior. 40 anys després, l'utopia del Walden 7 ha esdevingut una realitat única i excepcional. L'edifici i la seva comunitat són un model mundial, un referent per a les noves generacions d'arquitectes. A moltes ciutats europees s'intenta copiar la metodologia d'arquitectònica i la forma d'organitzar comunitats de veïns democràtiques i actives, però és impossible tornar a crear i organitzar una experiència similar. malgrat les dificultats viscudes al llarg d'aquests 40 anys, podem estar satisfets d'haver contribuït a construir, experimentar i viure una realitat social i humana, única i diferenciada. Destaca l'arquitecte Ricard Bufill. Ricard Bufill. Sí, sí, sí. Molt bé. És una ressenya que va aparèixer en un diari de la comarca que parla de tots els pobles. També ha parlat... Sí, és un diari comarcal. Sí. També ha sortit un reportatge molt important a la Vall de Verge. Però jo vaig trobar aquest primer i per això he reflectit. jo tinc una anècdota que la meva filla que ja ara té 40 anys era molt petita i baixàvem pel carrer La Creu. El carrer La Creu des de dalt doncs tens una visió del Walden i fa mama, una mona! Perquè era l'època de les mones, saps? És que talment semblava com si fos una mona. Sí, clar, perquè llavors no hi havia una altra construcció tant a l'entorn. Bé, posem ara una rafeguita. La Creu El passat dilluns, dia 19 d'octubre, es va celebrar el Dia Mundial del Càncer de Mama. A la Facultat de Medicina Clínic, Hospital Universitari, es va fer una conferència sobre esport i càncer de mama. En el tritip de salutació, la presidenta, senyora Joana Gorri, deia Salut és dedicar el temps a l'esport. Per què fer esport? Com cada any, el grup d'ajuda Mama i Salut, associació de dones afectades, vinculada a l'Hospital Clínic de Barcelona i sota el lema Desmitifiquem el càncer de mama, vol donar a conèixer millor tot el procés vinculat a aquesta malaltia i oferir-ne una visió positiva. Al mateix temps, volem dedicar la diada a agrair un cop més a tots els professionals el fet que dediquin el seu temps a fer que el càncer es faci menys feixuc i a investigar per millorar la qualitat de vida de les persones en vista al futur. També volem, durant aquesta jornada, donar a conèixer tots els avantatges que pot oferir el fet de fer esport a totes les persones que passen per un diagnòstic i tractament de càncer de mama. Ànims, doncs, i fer tot l'esport que puguem i així evitarem, a banda del càncer de mama, també altres molèsties que fent el exercici, tal com coses de tipus de cor i totes aquestes coses que és convenient fer exercici, eh? O sigui que ja ho sabeu. Agafeu la bicicleta. Home, jo l'agafo cada matí. Mira, escolta'm. I ara, Lina, en aquelles coses que tu parles, en aquelles coses que trobes... He trobat un llibre que és xulíssim i cada dia quan miguem ho farem perquè són anècdotes. Ah, l'has trobat al final? No, no, és un llibre que... Aquest ja el tenies. Sí, el tenia i quan l'hi he vist he pensat doncs està molt xulo perquè ens... Bueno, és molt agradable de llegir i aleshores parla de diferents aspectes que n'hi ha a la vida i tal, no? I anècdotes i casos que semblen que siguin increïbles. I ara veureu dos o tres que llegiré molt ràpidament. I diu, bueno, aquí ens fiquem a l'home, és el protagonista. Una altra vegada serà l'art, una altra vegada serà el que sigui, no? I fa gràcia, ja veureu, diu, entre 1725 i 1765 la dona d'un pagès rus que es deia Fyodor Vassiliev va portar al món i ara estem molt atents. 16 parelles de bessons. Ah! Que susto! 7, 16 parelles de bessons. Espera't. 16 trillizos i 4 de quatre trillizos. En total vaig tenir 69 fills. Que dius! I jo em pregunto i això és veritat, tot això està constatat i és veritat, jo em pregunto, el senyor tindria uns espermes que en tota una generació no els han tingut per poder tenir aquesta descenència. Aquesta proles! Sí, però escolta, la senyora tindria un útero que han parlat del Walden, seria més gros que el Walden per anar cubant. No, no, el mateix home. Sí, és un matrimoni, és un matrimoni. 69 fills, eh? Nens, però 4 trillizos, trillizos, mellizos. Todos los trillizos los hicieron. Los hicieron. I després ens parlava també de la població com va pujant d'una manera potencial i diu si quan va començar com si diguéssim en l'any, per exemple, en l'any 1000 hi havia 250 milions de persones, no sé qui ho comptava, però bueno, és el que creien, diu que aproximadament en l'any 2025 hi haurà 8.500 milions de persones, però també diu que durant tot aquest temps, des que comencen a comptar-se, doncs, s'han mort 60.000 milions de persones, és a dir, que no tot, o sigui, sembla que creixi, que creixi, que creixi, però no és així. Aquest és un detall quan els som és, però n'hi ha una cosa que és divertida, que diu, quan la Vera es marc, una ciutadana de Praga, es va enterar que el seu marit l'enganyava, va saltar per la finestra del seu pis, que era un tercer pis d'una vivienda, i aquesta bona senyora va caure damunt del seu marit que en aquell moment entrava a casa seva, i esclar, ella va sortir indemne, però el marit va quedar platanat, xafat, en el castigo, està en la penitència, i aleshores n'hi ha una altra cosa també referida als homes, que és estar desorientat, i això es tracta, diu, Simon Fred, el padre de la psicoanàlisi, tenia que viatjar sempre acompanyat, perquè si no ho feia, era que aquest home tan genial, tan genial, es veia incapaç de llegir un mapa, és a dir, no sabia de què anava, i per últim, o sigui, aquest era el desorientado que diuen aquí, i per últim, n'hi ha com a curiositat, la paraula idiota, a mi és una paraula que no m'agrada gens, no, no m'agrada gens, que una persona digui idiota, no m'agrada gens, però bueno, ara, i sobretot amb el to que es digui. Sí, no, però clar, inclús idiot, en ingles, vol dir completament insà, vull dir una persona que no, no, no la rutlla, no, no rutlla, sí, sí, que no, no, però aquí fa gràcia perquè diu, idiotes, diu, la paraula grega de la que veia idiota significa privat, jo crec que és molt xulo això, ja veureu, indica que el govern no estaria, no estaria d'uns pocs, no és la tasca d'uns pocs. Ja, aquí, ojo, anem a mirar tot això, jo aniré a poc a poc perquè ho estic traduint del castellà personal, diu, els grecs de l'antiguetat no podien entendre que hi hagués qui no s'interferís en els assumptes generals, de manera que aplicaven aquest qualificatiu a qui no es preocupava, a qui es preocupava exclusivament dels seus propis assumptes. els grecs estaven per suposat que tots devien preocupar-se per el benestar comú, i per tant, aquells que no ho feien efectivament eren idiotes. O llestos, o llestos. Però bueno, vull dir que ara dius, vale, vale, tu, això d'idiotes, però un altre dius portaré més coses perquè la realitat d'aquell llibre és molt xulo. I tant. Ja, ara anem amb la serrana. Bé? Parlem de sardana, ara. Diuen que la sardana és la dansa més vella de totes les danses que es fan i es desfan. Segons en Joan Maragall. Bé, doncs, la sardana, tal com la coneixem avui dia, es deu al compositor i músic figuerenc, Pep Ventura. Abans la sardana era un ball semblat a una polca. En Pep la canvià en disposició de coble i a més introduïa l'any 1840 la tenora, principal instrument de la sardana moderna. Josep Maria Ventura i Casas, en Pep, fill de pares empordanesos, va néixer al Calà a la Real, Jaén, o sigui, que podem dir que era andalús, el 2 de febrer de 1817, on estava destinat el seu pare, militar de baixa graduació, orfra de mare als 6 anys tornar a l'Empordà, a Roses, amb els seus avis. Als 13 anys es retroba amb el seu pare a Figueres i als 15 comença la feina de prenent de sastre al taller de Joan Llandric, també militar com el seu pare i a més director de la coble a Figueres. Pep Ventura es va casar l'any 1837 amb la Maria Llandric, la filla del seu mestre i cap. Podem dir que en Pep va saber aprofitar molt bé el temps. Ben aviat va sobre sortir com a excel·lent compositor, director i músic. Va actuar davant la reina Isabel II al Monestir de Montserrat amb altres artistes de la Renaixença. l'any 1864 en Viudà i composar la sardana Per tu ploro en honor a la seva muller. Sardana estrenada a Cabanes d'Empordà l'any 1875 uns mesos abans de la seva mort. Finalment, la sardana ha sigut anomenada Dansa Nacional de Catalunya. A la plaça Josep Terrodelles de Figueres hi ha el monument a la sardana i el record d'en Pep Antura com a fill predilecte de Figueres i pare de la nostra dansa. Doncs escoltem per tu ploro. de Figueres de Figueres de Figueres Sardana tan preciosa. Que ens ha agradat a tots tota la vida. Doncs ara farem un estudi sobre la salut que ens ha portat la Montse, que és molt interessant. O sigui que, endavant Montse. Espero. Diu... Per què menjar fruites i verdures de temporada? Un dels grans reptes de l'alimentació saludable és saber quina fruita i verdura ens dona la terra en cada època de l'any. La modernitat ens allunya dels segles naturals d'una producció coherent amb les persones i l'entorn. La globalització ha portat als nostres mercats tot tipus d'hortalisses a qualsevol època de l'any. Però no hi ha res més sa que prendre el que ens dona la terra en cada moment, en funció del clima, i descarta el que no toca i el que no es necessita. És ben cert que la natura és sàvia. Ens proveeix dels aliments necessaris en cada època de l'any, per satisfer les necessitats del nostre organisme. Els aliments de temporada són aquells conreats seguint i respectant el seu segle natural adaptats al clima que vivim. Hem sigut capaços de resistir i sobreviure per mèrits propis i, per tant, capaços de generar unes situacions que també ens protegiran i ajudaran a sobreviure saludablement a nosaltres. Molt bé, estupendo. Secció de salut. Ara a Barcelona, a molts terrats, hi ha moltes terrasses, s'estan creant petits jardins, però jardins de verdura, horts, horts. Horts, sí. És que jardins horts. Sí, sí, sí. Tomaqueres. És que, per exemple, a l'estiu tenim fruites que són amb molta aigua, com el meló i la cíndria. A l'hivern no fan falta. No, clar que no. Perquè no subem. Per això està, esconrear i menjar el que toca a cada època. Això mateix. Bé, doncs... Jo, de vegades, al balcó, també, una de les coses que abans quasi tothom tenia era l'alfàbre. Sí, sí. Això servia també per espantar els mosquits. Per espantar els mosquits, sí, sí. Ara que hi ha aquests al tigre que no passiguen, que mosseguen, seria bo que tornéssim a posar les nostres balconades l'alfàbre, com s'ha fet sempre. I després, una altra cosa, l'alfàbre, que també l'utilitzo. per embarrejar amb el macarrons. Ah, sí, per la banda. Ah, clar. Va de gourmet, aquest senyor. Va de gourmet. Sí. Bé, doncs, ara això us partiu la Montse i tu. O sigui, ara vam complementar aquesta informació tan interessant de la Montse. i parlarem una mica sobre unes molèsties que poden patir sobre el 16% de la població i que poden derivar en dolor i, a vegades, en dolor agut. Parlem de les vedres al ronyó, o sigui, alcohòlic nefrític. Aquesta patologia acostuma a localitzar-se a la zona lumbar alta de l'esquena, o bé a la zona de la bufeta de l'orina. És com una contracció que va i ve, com el moviment d'una ola. Aplicar calor a la zona dolorida pot ser eficaç per paivagar-lo, o bé ficar-se en una banyera plena d'aigua calenta. També prendre analgèssics, però aquesta opció, la de recomanar, té que ser bajo prescripció facultativa i que ho digui el metge. O tant, el que feu és que no us senti malament. Això mateix. Hi ha alimentacions que augmenten el dolor. S'ha d'evitar el consum de sal, d'embotits, de marisc, vegetals de fulla verda, nous i cacauets. Però és convenient prendre taronges, llimones i quibis. Si les pedres són de cistina, que són els casos menys freqüents, s'ha de controlar la ingesta elevada de peix. No sé si la Montse estarà d'acord amb aquesta indicació. Hi ha una planta... Espera, ara jo ho comento. Hi ha una planta diurètica que es diu trencapedres i que ens aliviarà si comencem a sentir les molèsties d'un còlic nefrític. S'infusionen quatre cullerades de la planta en sec, en un litre d'aigua. Bullir cinc minuts a foc lent. Es deixa reposar, s'afegeix el suc d'una llimona i una cullerada de mel. Fé el tractament durant dues setmanes. Aquesta infusió es diu que afavoreix la dissolució de les pedres i desinfecta les petites ferides que es produeixen al eliminar-les. Et sembla bé? Perdona, com has dit que es deia aquesta...? Trencapedres. Trencapedres. No té un altre nom? Aquesta no serà el vulgar, no? No, de moment no. Del lloc que ho he tret, el nom llatí no l'he trobat. Val, doncs jo intentaré esverinar el nom d'aquesta planta, degut a que té relació amb la que he llegit jo. Naturalment. Que la persona que m'ho ha donat és una persona amb coneixement. I dic això. I això. Que pot parlar, senyora maestra? No, escolteu, jo he treballat més de tres anys, o sigui, més de tres anys, he treballat amb un nefriat. Quina sort, si has treballat tres anys. No més tres anys. Bueno, tu, estic parlant de jove, que treballava molt aleshores. Ara ja no. Bueno, molt bé. Resulta que ens venien amb els còlegs nefrítics. I el primer que feien, doncs, era analitzar el tipus de pedra. La pedra podia ser diuratos, calceacostatos, bla, bla, bla, bla. Sí, però com era molt... Què passa? La persona que té, jo que heu dit, està molt bé. Perquè sigui la pedra que sigui, potser la trencapedres aquesta, anirà de fàbula marinera. No sé quina. Lucena, la que és de cistina. La de cistina, nada más? Nada más. Mai, a por dios. Bé, per exemple, una cosa que és boníssima, és menjar tomàquet, i a més són boníssims, el tanto, perquè si no hi ha horatos d'aquests que et poden fer mal, no? Sí. I ho estens a tax i tal. És a dir, que feia gràcia perquè a vegades, quan marxava el malalt i li deia, diu, bueno, si ara li donem un altre règim, resulta que farà la pedra de l'altra manera. És a dir, que primer la fa d'una manera, després d'una altra. l'important és veure molta, molta aigua sense passar-se, perquè és una de les coses que va més bé, eh? Sí, però a vegades també obligues el ronyó a treballar doble, eh? No, a treballar massa, a treballar massa. És a dir, que el doctor Puigbert amb això és molt sagrat, molt sagrat. I bueno, i després l'altra cosa és, doncs que, esclar, la dona té la pedra i li fa el mateix mal, però que un home tingui que treure una pedra és el part de l'home, eh? És el part de l'home, és el part de l'home, és veritat, perquè acaben molt malament, eh? Bueno, no res, no passa, les pedres avui dia es treuen bé. No, i tant, hi ha les trencapedres encara més. Porta'ns informació sobre la trencapedra. Buscaré, buscaré. Sí, sí, sí, aviam. Bé, i ara aquella secció una mica relaxada. relaxant, que diu, música en sentiment. Avui tenim la joia d'escoltar una de les veus d'òpera més estimades del nostre país. Ens referim a Josep Carreras. Interpreta un dels fragments menys populars de l'obra Rigoletto de Giuseppe Verdi. La dona és mòbile. La dona és mòbile. La dona és mòbile. Ha, en un moment, hi ha les trencions. La dona és mòbile. La dona és mòbile. Ha, en un moment, hi ha les trencions. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Molt bé, per en Josep Carreras. Molt maca, eh? Bé, després d'escoltar aquesta dona immòbil, eh? Escolta'm, ara ens anirem a viatjar per Catalunya. Bé, doncs... Pla de l'Estany, aigües de l'Agenda. Molt bé! L'Estany de Banyoles és l'estampa més coneguda del Pla de l'Estany. Aquest nom va ser inventat gràcies a un consens polític l'any que va ser creada com a comarca el 1988. Fins llavors, aquests territoris eren coneguts amb l'expressió comarca de Banyoles. I ara veurem a on anem. El Llac de Banyoles no és només l'element més pintoresc de la comarca del Pla de l'Estany, sinó que n'és en el nucli simbòlic, històric i passejístic. Tres paisatges en un llac. El Pla de l'Estany concentra, en torn seu, la fesomia muntanyosa de la Garrotxa, la sebouondolació empordanenca i l'aglomeració urbana de Gionorès. El Llac Estany per als Banyolins és una joia indiscutible, l'element paisagístic més singular de la comarca. Allargat de sud a nord i més estret a la part central en forma de buit o de petxada de gegant, la seva aiga tranquil·la i silenciosa, amb un no sé que d'animàtic, ofereix una magnífica vista al visitant, que pot passejar pels vells racons que l'envolten, tot admirant les variades tonalitats cromàtiques segons l'estació i hora del dia. Ara és l'època més bona de l'any, la tardor. Més bonica. Com si fos un calidoscopi d'aigua, un espai camaleònic que reflecteix les mutacions de la llum. El Llac de Banyoles no és només l'element més pintorès de la comarca, sinó que anés el nucli simbòlic històric i paisagístic. És a la vora del llac que va néixer Banyoles. L'única ciutat amb un cert peix demogràfic en la comarca. Els fundadors, monjos benedictins, van organitzar la colonització de la plana, el conreu i la regularització dels corrents de l'aigua, tot dissenyant una xarxa de recs que durant segles han estat la base de la prosperitat de la zona. El Llac és el llac on han surgit les llegendes i els mites de la comarca. La llegenda del pagès Morgat, que estava llaurant un camp quan una veu sobrenatural li ordenà de deixar-ho tot. Al cap de poc, el camp s'enfonsava i s'omplia d'aigua. La de les goges o fades que filaven vora el llac i encantaven la gent. I la del drac que deurava donzelles i aterria el personal fins que un bon dia va ser reduït i amancit per Sant Mer, el Sant Jordi de la comarca. És el llac, finalment, on conflueixen els tres paisatges d'una comarca reduïda, però molt variada. Pot ser una mica híbrida i mimètica, que agafa les fesonomies de les comarques veïnes i les concentra en torn de la seva singularitat. A l'oest ens trobem amb un paisatge muntanyós i buscós, prolongació dels de la Garrotxa. Cap a l'est predomina el paisatge obert, amb el terreny planer o suavement ondulat, com si l'Empordà introduís una falca fins a la riba del llac. Cap al sud, finalment, s'estenen les aglomeracions urbanes i industrials, seguint l'autovia que porta el Gironès, anticipant la densitat humana i l'activitat econòmica d'aquesta comarca. Déu, doncs, us convido a anar al llac de Banyoles, que és preciós. El Pla de Martís, a la zona més septentrional del Pla de l'Estany, és un excel·lent mirador de les muntanyes de la Garrotxa. Aquesta comarca limita la plana per l'oest i li dona diversitat paisagística. Aquest Pla de Martís, que és realment una planícia bastant extensa, durant la Guerra Incivil, va ser un aerodrome. El van fer servir per... Exactament, avions de guerra. No, però això ja no ens ho recordem. Això ja ha passat. Ara és un lloc molt maco. Bé, doncs, puja, puja a la sintonia. Bé, doncs, puja a la sintonia. A l'última audició, vàrem parlar de parcs i jardins, de prop de Sant Jús, del centre del municipi, Collserola, per exemple. També avui us comentarem els encants d'un parc que tenim molt a l'abast, només agafant l'autobús 63 i baixant a Pedralbes, al parc del Castell de l'Oreneta. Està situat a les primeres estribacions de Collserola, darrere mateix del monestir de Pedralbes. Entrem per l'antic accés del carrer Montevideo. Costamunt, el camí ens mostra uns quants racons que mai pensaríem trobar. L'ambient el forma la vegetació. En aquest jardí sí que són majoria els arbres autòctons, pins, salsines, garrofers, que donen la sensació de ser molt lluny de la ciutat, complementat per un esplèndid de vegetació del sotabosc. arbossos, ginesteres, que per la seva flaire convida a respirar a fons. Hi ha senyalització d'algunes espècies forestals, cosa que fa al parc no solament un lloc de lleure i descans, sinó també de naturalesa i cultura. però també hi ha un altre motiu que fa traient al parc. En primavera, la munió d'uranetes que donen un toc de romanticisme a l'entorn. Per tant, per tal de preservar el seu bosc, no, el seu buscatge, el seu buscatge, no s'han fet al parc gaires intervencions de jardineria. Malgrat això, els anys 1992, per les obres viàries d'aquella època, es va haver de reformar en la part baixa del parc. Des de terrasses i miradors, el que s'hi arriba per petits camins, en dies clars es pot gaudir d'unes vistes fantàstiques per a joia dels amants de la fotografia. L'oferta lúdica a la part superior del jardí és molt interessant. Hi ha jocs, infantils, ponis i un alegre recorregut en un tren amb miniatura en màquina de vapor. Als caps de setmana és molt visitat, potser massa, però els dies laborables el parc queda solitari, cosa que fa que es conservi com un paradís quasi intacte. És un dels jardins urbans on es respecta de manera més seriosa el paisatge original de Barcelona amb vorenetes incloses. Í촉ุ... ... ... ... I bé, d'aquí al costat mateix, ens anirem una mica més lluny. A on, Jaume? A on no? Al camí de Sant Jaume. De fet, n'hi ha molts de camins. Un es pot emprendre des de Sant Pere de Rodes. No, però anem en concret a aquest que tu has fet la ressenya. Però anem al més coneguts. Com he dit, en realitat són diversos camins que venen de tota Europa i convergeixen a la catedral de Santiago de Compostela, província de Corunya, del País Gallec. Se sap que en èpoques ancestrals, la gent pagana seguint les estrelles de la Via Làctea arribaven a un lloc a prop de Santiago de Compostela, anomenat Finisterra, al final de la terra coneguda, on podia veure al vespre com el sol s'amagava a dintre el mar, cosa que despertava moltíssima curiositat. El camí de Sant Jaume, més important a Espanya, per la quantitat de persones que hi passen a peu, amb bicicleta o bé a cavall, s'anomena el camí francès, que entra a l'estat espanyol per Roncesvalles, a Navarra, continua a Palarrioja, Castella, Lleó i acaba a Galícia. Altres camins s'anomenen de la Plata, l'anglès, portuguès i del nord. La legenda de la trobada del sepulcre amb les despulles de l'apòstol Sant Jaume se situa al segle IX, amb l'ajuda de l'Església Catòlica, la qual fa que nombrosos pelegrins d'arreu del món s'acostin a Santiago de Compostela per abraçar la imatge del sant. Per cert, aquest de Sant Jaume, del camí francès, surt de París en una plaça que hi ha una torre, que se'n diu la torre de Sant Jaume, al mig de París. Molt bé. L'any 1139, a Imerich Picó, monja de Cluny, també que és a París, ha dit a la primera guia del palagri per anar a Santiago de Compostela, titulada el Còdex Calistinus, en honor al papa Calisto II. Aleshores, el camí va agafar una forta embranzida fins al segle XIV, que la pesta negra quasi la va fer desaparèixer. 200 anys més tard, el portantantisme i el mateix Lutero van fer d'assistir els seus seguidors d'anar a Santiago. No fa gaires anys, el palagrinatge ha tornat a arrelar amb molta força i representa avui dia un important font d'ingressos per a l'economia dels pobles per on passa el camí. L'any 1993 es va declarar patrimoni de la humanitat per a l'UNESCO. Molt bé. O sigui que animem-nos. No tota la gent, no fa sencer, fan trossets. i les persones tenen aquells sostals que quan arribes tens un an de signar fins allà. Sí, sí, sí. Per dir que has passat per allà. Exacte. Sí, sí, sí. I pots fer-ho d'any a any. Jo hi he anat a Santiago, però no caminant, en avió. Sí. És còmode. Això no té gràcia. Jo he anat també a Santiago. Jo també he anat a Santiago. Amb cotxe. Jo amb cotxe. Però no pel camí, no fer-ho. A vegades sí que ho dèiem. Però vas deixant un any per l'altre i cada cop et costa. I arriba un moment que les cames ja no valen. El que passa és que, mira, pots anar a un tros, descansar i tornar a fer-ho. Sí, sí, sí. Però és molt interessant. Sí, sí. Amb un company nostre que aquí a la ràdio també ho va fer, diem, el camí de Santiago en realitat és el camí d'interior, de trobar-te tu mateix. Sí, sí, sí. Sí, la solitud moltes vegades. Només que la solitud és trobar-te. Trobar-te. Tens temps per fer-te el teu mateix. Però és aquest, és aquesta cosa interior que tens que fer al camí. Tens temps per fer-ho. Per fer-ho. i passar pels... Sí, perquè, clar, s'ha de fer-ho. I els veu-hi-los molt macos. I la major part de la gent que ho fa, ho fa per això, eh? No baroma, eh? No és una cosa que dius-ho de vera. Per retrobar-se ell mateix. Per retrobar-se ell mateix. Bueno, aviam, tinc una experiència, ja l'he fet sis anys. Caram! Això no es pot parlar. Però l'he fet tot, sense? No, no, no. Cada any feia una setmaneta i tal. Entre altres coses, perquè, esclar, un OT ja té més de 60 anys. Com? Què? I llavors resulta que físicament no pots. No pots, clar. És que són molts quilòmetres al dia. Exacte, convé fer els quilòmetres que un pugui fer. Exacte. i quan un es troba una mica cansat parar i anar al primer albergue que troba puesto. Hi ha niat forces. El que sí és veritat que jo considero que mai no m'he perdut. Sí. Però en el sentit metafòric. Sí. Però sí pensava que anava tot sol amb la motxilla, sense ningú més, amb aquells boscos tan densos de Galícia. Sí, molt. Sí que més d'una vegada vaig pensar i què fas aquí? Sí. A les set del matí quasi era ben fos. Amb molta fred m'ho preguntava. Però tu passaves bé? Sí, sí, és increïble. Li vaig anar-hi el primer any i després vaig anar enganxant cada any, cada any, cada any. És com una cosa... Et diu que de poc, no? No, no, és una cosa mística. No, ja l'he recorregut pràcticament l'he fet. És com una cosa mística. A més, coneix molta gent que l'han fet i sempre hi han tornat. És una cosa increïble. Sí, sí, s'enganxa. Té com una atracció. Atrapa. Tots són els poders geofísicos de la terra. i després també té una cosa que el que té problemes per exemple de sucre o tal us ben asseguro que una setmana caminant i menjant poquet quan tornes a Barcelona o allà on sigui t'has curat de tot. Tota l'analítica a punt. És el miracle. És el miracle. Molt bé. Doncs per acabar farem aquells rodolins la Lina i jo que són d'allò més fins. Fem un caduna, eh? Sí. Joana? Va. Diu Aquesta campanya del lloro un sol objecte pretén esporgar de l'idioma els defectes més freqüents. N'esposarem un exemple? Dieu Bueno? Oh, malament. Això cal rectificar-lo. Heu de dir d'acord o bé? Carmelu? De cap manera. el correcte és carmel. El cas si cal refusar-lo. Digueu quasi o gairebé. Donar-se compte. Adonar-se. Enterro? Enterrament. Tampoc no heu de dir cuidat-ho. Digueu compte. Cura o ep. Un altre greu barbarisme és que digueu els de més. Cal dir els altres, tots els altres, la resta. Ho enteneu bé? No digueu mai des de l'ego. Així doncs, ho resoldrem amb sens dubte, no cal dir-ho, o per descomptat, també. A serra és un barbarisme. A serra no ho digueu més. És vorera o vorevia. Així doncs, de serra res. Bé doncs, hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més o menys. Hem estat amb vosaltres, la Montse Larrea, el Joan Maria, el García Puigdevall, l'Alina Santa Bàrbara i, qui us parla, la Joana Algarra. Moltes gràcies, Carles, perquè et donem un munt de feina, però, escolta, em sembla que ens ho hem passat molt bé. Ell serà dels 60 i menys. Ah, això mateix. Ell, exactament. Bé, esperem que vosaltres també hagi passat una estoneta, una miqueta, entenent-se coses que semblen interessants. Bé, fins la propera. Recordeu que estarem amb vosaltres el dissabte en segona audició, si a Déu plau. Molt bona nit o bon dia. 줘cieu. Amb aquests de sobre. Amb aquests de sobre. Bye, bye. Fins demà!