Festes de Tardor, Jardins Costa i Llobera, Sala Parés, Incerta Glòria, mòbils i menjars exòtics

Primer van ser les ones, 98.1 FM. Després, internet, radiodesvern.com. L'hi vas seguir Facebook, Twitter, YouTube, Instagram, i ara obrim un nou canal. Comunica't amb nosaltres per WhatsApp, 610-777-015. Ràdio d'Esvern, cada dia més a prop teu. Ràdio d'Esvern, 98.1 FM. 60 i més. Molt bon capvespre, amics oients de Ràdio d'Esvern. De nou amb vosaltres, aquest grup de joves de 60 i més, disposat a passar amb vosaltres una hora d'entreteniment, de comentaris, de música, convidant-vos a escoltar-nos. Mentretant, prepareu el sopar. Sant Just amb festes, festes de tardor, que van començar el passat dissabte amb el Correllengua i continuaran dissabte. La nit dels establiments i diumenge Sant Just al carrer, amb d'altres actes, que han estat programats al llarg de tota la setmana. Música, focs d'artifici, desfilades, i alegria, molta alegria. Festa al carrer, companyonia, disfrutant petits i grans. Per molts anys s'enjustencs tots. Gaudim i siguem feliços aquests dies i també la resta de l'any. Música, focs d'artifici, desfilades, i també la resta de l'any. Música, focs d'artifici, desfilades, i també la resta de l'any. Música, focs d'artifici, desfilades, i també la resta de l'any. Nosaltres, l'equip de 60 i més, la Lina Santa Bàrbara, la Montse Larrea, en Joan Maria García Puig de Vall, en Carles Hernández Rius i qui us parla, la Joan Algarra, us desitgen bona nit, si ens escolteu en dimecres, o bon dia, si ho feu en dissabte. I diem endavant l'audició d'avui. Música, focs d'artifici, desfilades, i ens escolteu en dimecres, o bon dia, si ho feu en dissabte. I diem endavant l'audició d'avui. Bé, com hem parlat de les festes al carrer, farem una mica d'extracte de les festes del dissabte i el diumenge. Una mica d'extracte, només que per assenyalar-ho. Aviam, comença aquí el... Aviam, aviam, aviam. Jo diria el dia 22. Sí, el dia 22, dissabte, la nit de Sant Jús al carrer. Aquesta celebració, la fan i és molt més assenyalada, en els carrers de Bona Vista, Raval de la Creu, Mercat, Creu i plaça d'Antoni Malaret i Amigó. Bé. Aquestes troben totes les entitats, a les 8 entre les escoles, claustra a la plaça d'Antoni Malaret i Amigó i posen en valor el teixit associatiu de Sant Jús d'Esbert. A les 19, projecció d'un vídeo de la festa major del 16. Bé, doncs, bé, llavors arribem al... El Shopping Night. El Shopping Night, que queda molt fi i molt correcte. Aquí. A darrere. A darrere ho trobes. Aquí. No ens atabalem. Aquí. Estem atabalats. Sí, nit de tapes al mercat, allà. Sí, el Shopping Night. Jo ho hem dit. Botigues obertes. Sí. Les botigues de la zona oferiran els seus productes i ofertes durant la nit. Altres comerços de Sant Jús s'instal·laran al carrer Mercat. Actuacions en directe a la terrassa al Milenari i a la cruïlla Raval Creu. Segueix. Montse. Aquí. Nit de tapes. Nit de tapes al mercat. degustació de tapes de les parades del mercat municipal. Accés i venda de tíquets per la porta del darrere del mercat. Sí, per el carrer del mercat, darrere. Sí, però compteu que s'ha de pagar un tíquet. Perquè l'altre any molta gent pensava que eren de gratis. Ah, no, no. Es paga un tíquet. Gràtis. Res, bé, són tíquets molt reduïts. No, no, no. Però, bueno, sí que volia dir a tothom... No, però hi havia un tíquet que valia, no sé si dos o tres euros. Sí, molt poquet, sí. Però que vagin al tanto el que fan. O sigui, que la gent a vegades s'en abusones. Sí. N'hi ha molts, molts mercaders o, bueno, molts botiguers que diuen caramba, i sobretot la gent de la plaça. S'en abusa una mica. Sí, sí. A vegades persones que es presenten dos o tres vegades. Ah, això mateix. O sigui, que anem al tanto, que és una festa de tots. I tant que sí. I ara ja passem al diumenge, que és Sant Just al carrer. Actuacions, entre moltes, d'espectacles en viu i en directe, i actuacions del gos pel just, cor de la colla gegantera de Sant Just, van d'andarà i el drac de Sant Just. Sí. Després, la campanya? Sí, després tenim... La solidària? No, la campanya d'adopció. Exposició, d'agossos, eh? Help, guau, jocs juvenívols, instal·lació del carrer blau, tota la tardor és una fulla, que ho fan els rentapeus, taller de tardor per infants, el taller de plàstica municipal, carrer blau, rentapeus també, dintre del d'allò, exposicions entre pobles, el celler, 30 aniversari de l'agrupació sardanista, i el fang d'Europa. Sí, i a les 12, els jardins de Can Ginestà, Joan Maria, el tens? Jardins de Can Ginestà, les 12, Diada Castellera. La Diada Castellera, amb els moixenguers d'Igolada, els castellers de Sant Cugat, els castellers de Lleida, i la colla castellera d'Esplugues. Molt bé, i a les 14.30, una fideuà popular. El preu són 11 euros. Venda de tíquets el mateix dia, al punt d'informació de la plaça Verdaguer. Ja sé que ara ens fareu el comentari, com sempre, amb perdó de l'expressió una mica cunyón, cunyón, que m'escolto sempre que parlem de la programació d'una de les sales d'exposicions més antigues de Barcelona, la Sala Parés, i la seva continuació, la Galeria Trama. Però és que fins al primer de novembre encara teniu temps de visitar les dues mostres que allí s'exposen. A quina d'elles més interessant? A la trama, l'espai número 2 de la sala, el pintor Javier Vázquez ofereix obres de gran tamany, com per exemple una multitudinària reunió de banyistes al Club Ocean d'Evisa, amb el títol From Dance to the Pool, amb una munió de figures, les que hi caben en un quadre de 86 x 150 centímetres. A l'espai 1 de la planta baixa també podem veure quadres de gran tamany del pintor Rafel Joan, però de temàtica més asserenada, amb tons més pastel, i la natura com a protagonista, fulles de tots colors, verds, grocs, blaus, vermells, algun fruit amagat, i concretament, en el targetó de divulgació de l'exposició, figura un títol molt suggerent i enigmàtic, espla més pla, espla més pla, sembla un treball llengües, no? Bé, i ara que ja podeu fer-me la broma, esteu convidats a suïssos, nata, cafè en llet, a tot el que voleu, sí, xurros, no, us convido personalment, si ens trobem després de visitar l'exposició. Ah? Ah? Ja us la veu. Potser que ens ho pensem, eh? Oh, i tant que sí. Ja ho sabeu. Bé, Montse, ara... farem una voltada per un espai extraordinari. Fa temps que no visitem cap parc o jardí de la veïna Barcelona. És veritat. Sigui degut al temps vacacional o bé, perquè amb la calor ens fa mandre realitzar aquestes excursions matinals en dia de festa que, ara sí, en aquest temps de tardor, ens venen tant de gust. Avui farem una passejada per uns jardins especials, com he dit, tant per les plantes que els composen com per l'entorn que els embolcallen. El comentari sobre aquest lloc singular el devem a l'escriptor i paisagista Ignaci Viladevall-Palaus. Sabem que el poeta mallorquí, Costa i Llobera, va escriure un poema unit cel i mar, tot lluint dues blabors diàfanes en competència. Això és cert, però encabint enmig aquesta esplèndida natura, el que són els jardins que porten el seu nom, Costa i Llobera. Aquests estan situats entre la ciutat i el mar, en una vessant de Montjuïc anomenada El Morrot, espai on queda concentrada la calor. Aquest vessant, a redors del fred, és una zona que gaudeix d'un microclima superior en dos graus a la resta de la ciutat. El projecte del jardí fó signat pel senyor Casamor i Panyella, arquitecte i cactòfil, diu aquí? Cactòfil. Cactòfil, sí, respectivament. Sí, especialistes en cactus. En cactus, respectivament. I va ser inaugurat en l'any 1970. És un jardí temàtic al qual s'arriba tot pujant per senders que rodegen la muntanya de Montjuïc. El terrenys està format per petites plataformes connectades entre elles per sinuosos senderons pavimentats. Tot l'entorn és ple d'un fred. Aquí la natura desenvolupa un màxim de verdor, tant que si volem assabentar-nos de tot allò que s'alça de terra, d'una terra de grava granatosa prensada per facilitar el drenatge, és obligatori mirar l'entorn per cotzar el detall de tanta meravella. Bé, ara, Montse. Pensem que els cactus tenen una bellesa excepcional, que no saben explicar realment on rau. Són espècies que viuen en terrenys secs i caracteritzen per les seves tiges, grasses, amb punxes agudes. Les seves formes tenen arborescències tibades, com si fossin columnes i les flors desprenen un aroma molt suau. destaca un exemplar mexicà el que popularment s'anomena el seient de la soga. Es pensa que és un gènere, un gènere, no, és un gènere amb mala intenció. I tant, amb mala intenció. Va posar-li aquest nom i aquesta gerantina esponja plena de punxes. Això, perquè la sogra selleix. Se'n portés un bon disgust. Seient de la sogra, mai més ben dit. I tant. En aquests jardins, Costa Llobera, veiem cactus d'impensables mides que donen la impressió que estem en l'escenari imaginari dels viatges de Gullivert. La seva espectacularitat ens deixa bocabadats. Retallant amb les seves branques el camí del cel, 18 espècies de palmeres limiten i tanquen la perspectiva i comparteixen l'espai del jardí amb més de 26 espècies diferents d'arbres. Per exemple, eritrines, arbres meravellosos que a la primavera s'omplen de flors roges. A més, tenim més de 30 tipus de plantes amb filadisses, bugombílies de fulles de verd brillant amb flors petitones gruguenques, cesalpínies, llacemins, sobretot a la primavera quan t'hi trobes immers en aquest paratge no pots deixar-te d'entusiasmar per aquest espai excepcional. La mar, els arbres amb flors, els cactus florits com un miracle aturdidor. els crits de la gavina en ple vol, fent escorta dels vaixells que arriben al port, al proper port. Ja, Maria? Tot un encantament. Tot un encantament. Gràcies a aquesta tardor retardada amb temperatures de primavera. Encara podem gaudir d'aquest esperit tan excepcional. També podem trobar dues escultures Lau dels temporals. Ho tens? Aquí. No, m'he perdut. Lau dels temporals. Aquí dalt. Lau dels temporals d'en Rosi Boferrull. Tot un homenatge al poeta Costa i Llovera que dona nom als jardins. I una altra escultura és la puntaire d'en Viladumat. Una talla realista d'una dona que observa l'activitat del port. Acabem el recorregut amb unes escales que ens porten a la carretera de Miramar. A sota de la muntanya podem observar l'extraordinari tràfic del port industrial. Signa d'una ciutat cap a l'esquerra que cada dia es renova i acull a una munió de visitants que molts diuen que veure en ella és cada cop més difícil. Que viure en ella és cada cop més difícil. Sí, sí, tothom protesta perquè hi ha massa turista. Però no pensem en això sinó recordem aquesta visita que acabem de fer a uns jardins extraordinaris que són molt difícils de mantenir tant en temps de sequera com en temps de molta humitat per culpa dels fongs. Però la gran tasca dels especialistes aconsegueixen que lluin en tota la seva esplendor. i ara, tu, Lina, després d'aquesta visita als jardins Costa i Llovena... Ara estic una mica cansada podrem seure i mirarem perquè són una mica costaruts. Sí, tant costaruts que són. Però, bueno, són molt macos, eh? Oh, i tant. Mira, tu prens de mica en mica. Sí, sí, sí. Ara cal no tocar-los, eh? No, no. Però no tocar-los. No, no, ja no es deixa. Això que diu, si mira, però no se toca, millor, eh? I no seure, eh? Al seient de la sogra. Ni agafar una branqueta per posar-la a casa teva. No, no, no, tampoc, tampoc. El que és incredible és com floreixen la quantitat de l'esclat de colors que hi ha. Una meravella, la primavera és un color. Sí, sí, meravell. És magnífic. I l'avantatge que té és que no has de regar mai. Pots tenir allà... No pensis, eh? No pensis. No pensis. En temps de sequera s'han de regar també. Bueno. Sí, és difícil. Ja ho he dit al final que és tan difícil de treure els fons com d'assecar-los. És clar que tenen la premsa aquesta de prensada, la grava, però és difícil, és difícil. En la carretera que va fins a dalt del turó allà on hi havia els cibers Sí, sí. Doncs molta... La palla del moro vols dir. Sí, sí. Doncs hi havia moltes figerasses. Aquestes floreixen cada no sé quants anys però són molt maques. Doncs, bueno, últimament jo em pensava que eren uns vàndals perquè n'hi ha moltes que els han tallat. Ah. I lligint, lligint, m'han enterat que resulta que com que cada vegada hi ha més gent que venen d'arreu del món precisament molts de Mèxic doncs allà els tallen per fer-ne licor. Ah! Mira que vinc. Exacte. si no siguin de bons per... Ja, ja, ja. Per això. Mira. Bueno. Vale. Que diguin la fórmula. Ja farem nosaltres això. Mira. Bé, de les coses que us he trobat n'hi ha tres són diferents totes. En el cicle XIX és quan es va començar allò dels espiritistes i de tot això les germanes Fox. Aquestes es deien Fox, eh? Com tu vols tornar en anglès. I aleshores aquestes ho van començar tot perquè donaven copets i tot això i feien sorgir els espectres en aquestes habitacions i una de les coses que feien era posar les mans ben planes o damunt de la taula perquè els espirits parlessin però no podien ni creuar les plames ni res de tot això. Ah! Ah! Ah! I aleshores més que res perquè aquí a Barcelona que sempre tenim també els nostres fantasmes en el carrer Ambaixador hi havia una mèdium d'aquestes que era irlandesa i aquesta senyora doncs verdaderament ella deia que es deia que estava tocada per Déu i que per tant els espirits li parlaven. Endivinava molt tenia molt èxit més que tots aquests que n'hi ha i aleshores ella no cobrava mai però li pagaven en espècies. Ah! Ah! Després ella es venia a les espècies i aleshores es va poder comprar la casa. Diu però no pregunteu on és la casa. Ah! O sigui que quan passeu pel carrer Ambaixador s'anirà voltant que no sorti la mèdium aquesta, eh? No, no de totes maneres hi ha un acudit que d'aquests que endevinen coses tenia la placa a la porta i va un senyor allà pica pam pam i l'altre diu qui hi ha? Diu ja comencem malament. Bé, la segona estic una mica a la vora que ja ho veurà la Joana parlarem de Felip Manuel Amat aquest era un prohome que en l'època escala quan Colom va descobrir Amèrica enviaven allà prohomes perquè vigilessin i aquest senyor va viure del 1707 al 1782 era militar era governador va ser governador de Xile virrei de Perú o sigui parles del virrei Amat del virrei Amat aquest virrei Amat era cruel i un racista visceral maltratava a tothom i a més a més era corrupta i té un carrer no, esperat i aleshores en 1767 com ell també era corrupta doncs va comprar per a través d'un amic va comprar un solar a la Rambla i aleshores allà doncs va fer-se construir un palau i aleshores en aquest va anar a viure en l'any 1777 i aleshores es va casar amb la Francesca Fiballer i Bru que tenia 24 anys el senyor tindria si va néixer en el 7 i es va casar en el 77 era bastant grandet no? i es va casar amb aquesta moça que tenia 24 anys no, res aleshores aquest era una noia molt discreta molt discreta i la van començar a dir la virreina i aquesta va morir en 1791 i els seus sereus que van fer van vendre amb Josep Carreras que no té res a veure amb el tenor que es deia Argeric en 1835 però allò es van abandonant abandonant abandonant fins que en l'any 1900 ja estem 44 l'Ajuntament ho compra i aleshores allà comença a reconstruir tornar a fer bonica aquest palau i aquest palau és l'Institut de Cultura o sigui és la residència de l'Institut de Cultura i aquest palau és el millor exponent del barroc aplicat a l'Arquitectura Civil en aquest palau es fan exposicions també de quadros i com està a vora del carrer Patritxol podem anar primer al palau i després al carrer Patritxol molt bé després a la granja i després a la granja molt bé sí i l'última l'última anècdota no una cosa que jo verdaderament em va agradar molt de llegir-la era la pàgina de cultura de la Vanguardia el professor de la Universitat Pompeu i Fabra que es diu Soler Company aquest senyor ha estudiat 7.148 textos de 340 i escaig de paraules cada un d'ells de 51 autors diferents estaven fets amb llengua inglesa i són textos que havien sortit i parlava de tot de portes economia política bla bla bla bla i va sortir amb 3 diaris de Sun de Times i de New York Daily són 3 diaris en ingles i tal i aleshores de què va aquesta tesis que ell va fer també la seva tesis sobre això doncs va que a través d'un escrit per una sèrie de coses que us diré de seguida doncs pensaven si aquell text és home o dona el que l'escriuen és interessant jo crec que és interessant es percep sí no no no diu les dones què fan servir fan servir més número de paraules diferents o sigui substantius diferents adjectius i després moltes de les seves coses van carregades de sentiments tristesa alegria emocions bla bla bla bla signes ortogràfics les dones posen més comes més interrogants el signe d'exclamació més el signe d'interrogació més o menys igual i fa servir més pronoms personals de primera persona jo i nosaltres jo i nosaltres què passa amb l'home l'home la seva escritura és molt més neutra i a més fa servir més punts i després fa servir més clàusules subordinades i coordinades i més complexes i aleshores a través de totes aquestes coses que és molt interessant és una cosa molt llarga però va ho hem resumit aleshores surt un altre senyor que és de la politècnica de València un altre professor que es diu Francisco Manuel Rangel que va fer una tesis sobre l'edat i sexe a través de l'escritura i aleshores diu que el sexe era bueno tot el que ha dit l'altre està d'acord però referent a l'edat diu és evident l'estreta l'estreta relació entre estructures lingüístiques més complexes i la gent de més edat és a dir que quan més grans són l'estructura lingüística és més complexa i aleshores aquí sempre hem de treure una moraleja i dius escolta el que diu la meva mare el meu pare no entenc de res diu nen és l'edat amb això es quedem si teniu ocasió llegiu-lo que és molt molt interessant i tant que és interessant oi Bé, i ara, música per gaudir. Avui escoltarem El Fandango de la Sarsuela, doña Francisquita, de Madeu Vives. Aquest compositor català va néixer a Collbató l'any 1871. Des de molt jove va dirigir diferents cors arreu d'Espanya i més tard a Barcelona va ser mestre de capella de les Religioses de Loreto. L'any 1898 va col·laborar amb Lluís Millet en la fundació de l'Orfeó català pel que va composar diferents cançons, d'entre elles les famosíssimes La Migrant i La Balenguera. El 1895 va estrenar la seva primera òpera, Artus. Després va continuar la seva brillantíssima carrera amb obres com Don Lucas del Cigarral, La Balada de la Luz i les mestres del gènere líric, Bohemius, Maruixa, Doña Francisquita i La Villana. Va composar també líders com Canciones Epigramàtiques. De les seves cançons, per acord, destaca l'obra Follies i Paisatges. Va ser un gran literat i conferenciant i va escriure un gran llibre ple d'espiritualitat amb el títol de Sofia. A Música per Gaudir, avui us oferim el Fandango de Doña Francisquita en interpretació de l'Orquestra Sinfònica de la Ràdio i la Televisió sota la direcció d'Enric García Asensio. A Música per Gaudir, avui us oferim el Fandango de Doña Francisquita i La Villana. A Música per Gaudir, avui us oferim el Fandango de Doña Francisquita i La Villana. Fandango de Doña Francisquita i La Villana. Fandango de Doña Francisquita i La Villana. Fandango de Doña Francisquita i La Villana. Fandango de Doña Francisquita i La Villana. Fandango de Doña Francisquita i La Villana. Fandango de Doña Francisquita i La Villana. Fandango de Doña Francisquita i La Villana. Fandango de Doña Francisquita, t'agradaria fer una secció que digués el racó del lector. o sigui que cadascú de nosaltres hagi llegit el que hagi llegit fer un extracte, més o menys com ho has fet tu d'aquest estudi, doncs si tu no t'agrada llegir novel·la, doncs tu de lo que hagis llegit. Ah, sí? Bueno, jo no l'he llegit, però bueno, et s'ha interès de... Ah, no, però millor que... Millor que el llegeixis. La Montse també tinc llibres d'això com es diu, suecs. Sí, estic lligint, sí, de Suècia. Ara, això la Maria m'ha fet gràcia perquè és aquell que diu, no he vist la pel·lícula, però un amic meu ha vist els quadros. Ah, bueno. Bueno, aviam, fes una mica d'extracte. Avui, avui aquí a Can Ginestà, que ja sabeu que fem el club de lectura, un cop al mes es fa el llibre que tots llegim. I el que és divertit i el que és tan maco és que després que ens reunim i fem la reunió, a lo millor el llibre no t'ha agradat o t'ha deixat d'agradar. Però el que veus és que dius, escolta, aquest és el llibre que he llegit jo, perquè cada un té un punt de vista diferent. Diferent, diferent. Bé, el que anem a comentar avui, tots plegats, es diu Incerta Glòria. És un escritor que es diu Joan Sales. Aquesta Incerta Glòria em penso que inclús l'han fet en pel·lícula o no sé què. Jo diria en teatre. Però és català, eh? En teatre, no? O teatre, vull dir, és un llibre que sí. És un cert de glòria. Jo no l'havia sentit ni res. De com va aquest llibre? No s'ho explicaré massa cosa perquè el llegiu. D'una i duret, també, eh? Està dividit com si diguéssim en tres parts. La primera part són tres personatges principals que ho porten. El primer es diu Lluís, que aquest xicot... I tot passa un moment. Passa a l'època del 36, 37, 36, és a dir, l'època de la guerra. Són dels republicans, dels feixistes, és a dir, dintre de la guerra no és un llibre de guerra. Més aviat són les passions de cada un dels individus que fa. Està dividit en Lluís, surprimer, que és el, com si diguéssim el... El protagonista. No, no, no. Tots són una mica. Com ara jo, si el comparés, el comparia el Pablo Iglesias, saps? Que vull dir que és una mica d'allò que es menja el món, que tot d'allò, però dintre de les seves coses. Però, a més a més, és que, esclar, si us explico l'argument no pot ser... Ah, llavors, no llegirem el llibre. No, clar, no. Però, bueno, resulta que... És la impressió que t'has fet en tu. Aquesta, aquesta d'allò, el tio aquest, doncs allà en el poble, perquè és tot per la part de la zona aquesta de, com se diuen, aquests de la Franja. Ah, sí. Tot passa per aquelles zones, amb pobles ficats per allà dintre, no? I aquell Lluís es troben allà, que allà n'hi ha la carlanga, que, bueno, té d'haver alguna cosa de carlanga. D'acord. Aleshores, l'altre personatge és la Trini. Representa que la Trini i el Lluís havien estat junts i tenen una criatura en comú. Però ella, tota la seva part, són parts que li va escrivint una carta amb un personatge que aquest, diríem, que és l'atípic d'allà, però que els porta tots en remojo. Que és aquesta Trini, amb aquesta criatura i tot això, i el que fan i el que no fan, l'enyorança que té del Lluís i una sèrie de lios. I després, el tercer personatge és el... com se diu l'altre? No sé com se diu, que aquest és... que fixa't bé que moltes vegades aquests personatges són anticatòlics, d'aquells que, bueno, matarien a tothom, i en canvi aquest és com mitja escolanet. I aleshores, doncs, veu les coses, les barbaritats que han fet a una banda i a l'altra dels partits, o sigui, de la guerra. I jo diria que seria un que és com un clam contra la guerra. Entre tot això, n'hi ha algunes escenes que són bastant divertides, perquè n'hi ha un sopar, que, bueno, allà estan tots mig trompes i bla, bla, bla. Però, impressió, com és tan dents, perquè aquest llibre és densíssim, el llenguatge és fabulós, és molt maco, surten moltes paraules de la franja, que no són ben bé catalanes, però mig-mig. N'hi ha coses que són molt xules, eh, vull dir, molt bé. Però cada vegada que tenia que agafar el llibre, perquè és un totxo, perquè és grandiós, el llibre és molt gros, pensava, ostres, tu, he de llegir. Quan el llegia, començava a llegir, disfrutava de la lectura, perquè, ja us dic, el llenguatge està molt ben expressat, molt bonic. Però, després dic el resum, és com el que menja un pa, encara que sigui molt bo, que sigui alemán. tan dents, eh, que costa d'empassar, eh, o sigui que... El problema és que si té tante pàgines, com quasi acabes, si és molt embolicat, i no te'n recordes de què carai està? Bueno, jo me'n recordo perquè, a meso Venus, vaig destriant i tal, sí, però sí que ara no me'n recordo tant, perquè ja fa dies que el vaig llegir, aquest llibre. Però encara així tot, sí, i el regust de la boca, és regust d'haver menjat un pa, massa atapeït. Atapeït. Un pa, jo dic, aquesta seria aquesta, eh? Ara, tenen molts valors, i, a més, el que es veu ben clar és aquest escrupol de consciència que tenen. És com un al·legat contra la guerra. És un al·legat contra la guerra. No decanta, no decanta exactament quin partit agafa. I, a més, veus, i pots apreciar a través dels personatges, perquè, esclar, surten més, tota la cruessa i tot el malestar que es va viure. I que, quan diu, i és que anem carregats de poll, i que miren les rels per poder menjar, perquè no tenen res, i arriben els pobles, i els pobles destrossats, de tota aquella branca. Me'l recomano. Qui li agradi aquests temes? No, sí. No, és el tema, perquè... Sí, no, no és un llibre per dir, ostres, mira, aquí acabo amb un somriure. No. No, no. No, no. Per exemple, n'hi ha un llibre que sí que el recomano per acabar amb un somriure, és aquell de la biblioteca dels finals feliços, o temps per somriure, o... Sí, altres, sí. Altres. I aquest és un llibre, què et diré jo, un llibre que et fa pensar. Dona que pensar. Ah, sí. Sí, fa pensar... Jo us ho dic, eh? El llenguatge és preciós. Està molt ben portat i té... Psst, estibos. No sé com s'hi diria. Atisbos. Atisbos. Atisbos, no estibos. Atisbos, atisbos, d'ironia i de... i de gràcia. N'hi ha alguns que dius... Bueno, et fa somriure. Et fa riure. Però això, molt pocs. Molt pocs. Ja ho sabeu. S'ha de ser molt concentrat. Sí. Comença, perdó, comença que han destruït un convent i aquesta carlanga que és la que vol no sé què doncs s'havia caçat un frara i per poder agradar una cosa i també... Saps? Vull dir... Sí, sí. O sigui, uns personatges molt, molt... Una trama molt interessat, molt entrellaçat, però cada un d'ell fa el seu punt de vista. Molt bé. Bueno, llegiu-lo, llegiu-lo si teniu una taula que us aguanti el llibre perquè... Sí, perquè... El llibre aquest... Sentada... Sentada i hi ha algú que tingui sobre la taula. El meu que tingui en ment encara és més pesant que aquest. Bueno, i tu què tens preparat? Estaves ja, no? Sí, sí, sí, i tant. Ara la Maonse ens parlarà d'aquelles coses que produeixen salut... Sí, bueno, la màgia de les plantes, però abans de llegir això jo he trobat una frase i tal com està feta la llegirem castellà. Devemos aprender unos de otros a ser invitados en esta tierra y cuando nos vayamos dejarla a casa un poco más rica, más humana, más justa, más bella de lo que uno la encontró. La encontró. Muy bien. Muy bien. Una frase... És una frase preciosa. Que dona que pensar. Oh, i tant. Però molt bé trobada. I tant. ¿Y et diu que la va escriure? Sí, et diu que la va escriure un tal George Steiner. Ah, sí. Sí. George Steiner, sí, sí. La frase és... No, no... És lapidària. Sí, sí, sí, sí. És molt maca, és molt maca, és molt maca, eh? I llavors llegirem una cosa així corteta que diu la màgia de les plantes. O sigui, les plantes no solament ens nutreixen i ens curen, sinó que també ens mostren com millorar el món. Diu, era ser una vez, i ho llegirem castellà perquè té més gràcia, era ser una vez un rico mercader que després d'un largo viatge encuentra a la puerta de la ciutat un mendigo de aspecto miserable, casi moribundo. Apiadado, el mercader detiene su caravana, baja de su camello i le entrega dos monedas de cobre i continua su camíno. Pasades unes quantes hores, els dos homes volven a encontrarse en les cercanies del bazar. Esta vez el mendigo tiene un semblante relajado y saludable y una rosa roja y una rosa roja fresca y bella en sus manos. Extrañado, el mercader se acerca y le pregunta ¿Qué hiciste con las monedas que te di esta mañana? Diu, el mendigo responde entonces mirándole a los ojos. Con una compré un pan para vivir y oliendo profundamente la rosa añade con un suspiro con la otra me he comprado esta rosa para tener por qué vivir. Ah, és bonic. I bueno, la història és finalment el que és la màgia de les plantes. Sí, sí, sí. Perquè dona... Molt adequat, perquè avui hem parlat també de plantes. Sí, sí. I con la otra me he comprado una rosa para tener por qué vivir. És bonic. Esta historia, Sufí, resulta tremendamente elocuente como un canto a la belleza y a la espiritualitat. Pero en todos los cuentos de esta tradición tiene otras lecturas más o menos evidentes. Hoy hemos querido recordarla en cuanto a la infinidad de bendiciones que proporcionan las plantas. Desde el trigo para hacer aquel pan hasta la rosa que nos embriaga con su aroma y crea jardines y leyendas con su mera presencia. Así es como las plantas nos permiten sobrevivir, vivir y encontrar un sentido a la vida. Desde el aire que respiramos hasta su capacidad para regular el clima y las condiciones para la vida. Desde el alimento, la medicina a la pura y simple belleza que exhalan. Desde la inspiración, la paz, el silencio y la sabiduría que transpiran. Las plantas nos alimentan de mil modos. Cultivando esta relación podemos transformar el mundo en cimientos. Por medio de las plantas es posible modificar nuestro entorno global, inmediato y crear vida y belleza y extender sus bendiciones a la comarca o región en que vivimos o sencillamente el hogar o jardín que tenemos a nuestro cuidado. Muy bien. molt bé. és molt bonic. A part, moltes cobreixen d'enfermetats i n'hi ha hasta que et fan volar també. Tastor. Per sempre la màgia de les plantes. Sí, sí, sí. Si agafes aquelles amapoles tan grosses que el cor té el que té. a la meva sogra tenia un jardí i no sabia realment què és el que tenia perquè li havien donat una planteta petita i tenia una herbassa però gran i feia unes flors més boniques o una amapola. El curiós del cas és que les plantes i les flors les senyores tenen més sensibilitat i són les que normalment hi en tenen més i a l'edat mitjana la majoria eren plantes remayeres. Eren remayeres. I llavors van dir els hem de cremar perquè sabien massa. Els senyors no en sabien tant. Té un ficus que és el que ha trobat l'indret adequat i té l'alçada de tres plantes. Sí, sí. Tres plantes de pisos. Això ve si a Pals hi ha un carrer amb un racó i arriba el tercer pis és preciós. Bueno, aquesta està en un pati d'una casa i està arrembada a la paret i s'ha anat enfirant amunt amunt amunt. Tres pisos. Sí, sí. Jo tenia una planta també d'aquestes ficus que estaven en el post que fèiem a l'inglès i tal i parlàvem i tal. Aquella planta quan estaven... Vivia. Vivia. A l'època de vacances es voltia que l'havies fet una vidria. Necessitava les... Li agradava. Jo tinc això una davant de la televisió que em van regalar i escoltem, la tia cuando nos vamos se pone tistísima. Quan tornem i ja està la televisió en marxa i tot llavors escolten brostres noves. Jo que feia una per la Terra un reportatge molt xulo sobre les maduixes. No, sobre el tomate. Aquell del tomate va ser bonic de veritat, ho vaig veure amb la dos que la meva filla diu mira, mira, mira, mira. Bueno, i estava molt bé i resulta que el senyor que tenia verdaderes extensions tenies les ràdios sempre esparllant llegades que sentissin música. Música per les flors. Sí, sí, sí. Bé, ara el Joan Maria ha llegit el seu reportatge. Sí, més que res són reflexions sobre el telèfon amb uns mòbils. Ah, molt interessant. Aquests que exploten, Josep Maria. Alguns sí, alguns sí. Sí, sí, de totes maneres també és perillós tenir-los endollats, carregant i parlar per telèfon. Ahà, no es pot fer. Alhora. Digues, digue-vos, que això convèncer saber-ho. Que serà interessant. Recordo perfectament que era l'any 1992 a les Olimpiades de Barcelona i a l'Expo de Sevilla i també aquell any van gastar tot i la Ciutat de Cultura de Madrid. Sí. Van fer tres eventos aquell any 1992. Sí, sí, sí. Això molta gent ja no se'n recorda. Sí, sí, sí. Però bueno. No me'n recordava del de Madrid, ja veus? Sí, sí. Sí. Com he vist de fer coses a Barcelona i a Madrid no. Sí, no, hombre, va ser un contrapunt. Oh, clar, clar. Que no els va sortir bé, però vale. Doncs aquestes eventos, aquests tres eventos, és el que m'ha fet recordar que van coincidir amb la introducció del telèfon en mòbils al nostre país. Abans no n'hi vien, pràcticament. La progressió de vendes i el canvi estenològics dels mòbils ha continuat imparable fins als nostres dies. Uns pocs fabricants dominen el mercat a nivell mundial. Americans, xinesos i coreans són els primers esglons. Abans hi havia hagut la Nokia, ja no se'n parla, que a mi ha sigut la línia. No, no, no. Ha fet aigües. Sí, no, no. És que ha fet aigües no perquè no venia, però esclar, com que han innovat els altres... No ha innovat amb tanta rapidesa. Exacte. Els últims anys s'ha celebrat a Barcelona la Fira Mundial dels Mòbils, la qual cosa fa que estiguem assabentats de les últimes novetats del mercat i segurament per això el nombre de telèfonos per a habitants sigui extraordinàriament alt, un dels més alts del món, a Espanya. Sí, sí, molts. L'any que ve farà tot just 25 anys que tenim mòbils. Si bé les prestacions dels armarons actuals d'ara no tenen res a veure amb els primitius mòbils, es tracta d'una verdadera revolució tecnològica que es va ampliant cada dia quasi sense adonar-se'ns. Primer hi van poder fer fotos. Després, amb l'arribada d'internet, una allau d'aplicacions de tota mena per comprar de tot, seguir els comptes bancaris, transferències, per pagar, etcètera, que han fet els mòbils l'eina imprescindible per l'era moderna. Fins aquí, tot molt positiu. Parlem ara del que cal anar en compte. Preocupa tanta gent que camina per la seda mirant-se el telèfon i parlant-hi, amb el perill que comporta de ser atropellat quan es travessa sobretot el carrer. Sí. Per cert, crec que a Sant Cugat han posat a terra els semàfers. La llum vermella. Vermella o verda perquè vegin si poden travessar el carrer. Perquè com que van mirant el mòbil, no miren a terra. Sí, però el meu fill diu que miren el mòbil i no miren a terra siquiera. Sí, però això és travessar el carrer i quan vas per la vorera les bicicletes, els patinets... I alguna moto. I alguna moto, bé. Després, conduir el cotxe i parlar per telèfon sense mans lliures és actualment una de les causes de més accidents de circulació, convé tenir-ho molt en compte. Sí, això jo ho havíem comentat aquí. Sí. Faríem bé de ser curosos en fer servir el telèfon dintre els transports públics, centres sanitaris, restaurants, etcètera. L'ús que es fa avui del dia del telèfon és simplement abusiu i una falta de respecte envers els altres. Ser ben educat no costa diners i fa la vida més agradable a tots. Pensem-hi. Sí, i tant. Vas amb el transbaix i t'enteres de tota la vida i milagros del veí. El que fa, el que farà i cridant a crits encara. Bé, aquest és el petit del telèfon mòbil. I a més a més tenint en compte una cosa, surt un model avui, un smart d'aquests fons que diem i demà passa com els cotxes. Està passat de moda. Ja entra un altre model. Bé, no sé quant temps ens queda. Aviam. Muchachito. Deu? Ah, encara ens queden llavors els menjars. Sí? Bueno, doncs mengem exòticament. Sí, això també. parlem ara una mica sobre menjars exòtics que són fora del nostre menú diari. No descobrim cap temps estrany si diem que les generacions del nostre temps són molt afeccionades a viatjar i no precisament a llocs propers sinó a països llunyans exòtics amb cultures molt diferents de la nostra. Que per què comentem això? Doncs perquè fa un temps va arribar a les nostres mans una revista que publicava un article d'allò més interessant sobre diferents plats culinaris d'altres països que la nostra cultura gastronòmica consideraria inacceptables. Us expressarem uns quants i podrem considerar si serien del vostre gust o no. Ja ens ho direu. Aviam, Lina. Sí, d'un article diu Anar a Colòmbia i no tastar les famoses formigues anomenades culgroses seria una descortesia per a l'amabilitat dels naturals d'aquell país ja que és un dels plats més típics i preuats que ens poden oferir. Aquestes formigues d'una mida considerable les presenten ben frigidetes i quan les mengen ens recorden el blat de moro torrat i tenen l'aspecte de crispetes que ens hagin posat una mica en el microones. Sí, allò, torredetes. Torredetes, sí. Resumint, una delícia però veritablement exòtica de la cuina colombiana. I no ens mourem del continent americà. Ara ens trobem al Perú, a la zona més selvàtica i agresta. Allí ens ofereixen el plat conegut com suri-suri que està compost ni més ni menys que per uns senzills cucs blancs i rodonets com d'altres classes variades fregits pobrissons de viu en viu que quan els mengem esclaten dins de la boca deixant un sabor molt agradable. Ens diuen que tenen grans propietats nutritives. Això sí, ens recomanen que no masteguem el cap ja que és força dur i ens podria perjudicar alguna peça dental. És un plat típic de la Massònia. Ja ho sabeu. Ara, Montse. Ara pujarem cap al nord a un país que no que per les seves característiques no té no és camparol no té plantes res de camparol. Allà, Alaska, allà gaudirem en grans quantitats del salmó que els habitants d'aquelles terres consideren un element del més preuats de la seva gastronomia. Però, atenció, bitgeu, bitgeu-vos, diu, bitgeu-vos... Fixeu-vos. Ah, he fet una F? Sí. Fixeu-vos de les preferències dels esquimals respecte en aquest deliciós peix. I és el cap, però no a la planxa, ni al forn, ni guisat. És la següent manera com el prefereixen els esquimals. ben marinat amb els elements adequats el colguen sota terra durant mesos fins que arriba a un perfecte estat de podridura. Sincerament, és una delícia exòtica que jo, personalment, no penso tastar si em decideixo viatjar a Alaska. Suposo que he copsat la teva opinió, no? Que és la meva també, no? Sí. Aviam. Exactament. I ara, per la força de la imaginació, ens traslladarem a la Xina, on som típics els ous milenaris, que com són els ous així anomenats, doncs són ous d'ànec que triguen entre un i sis mesos a madurar i que es conserven envoltats en fang fins un any. Quan els obres, la Clara té un aspecte no gens atraient. Sembla gelea lleugerament transparent, d'una tonalitat tirant a marró. El rovell és semisòlit, d'un color gris verdós, un tant sospitós. I el sabor, què direm del sabor? Diuen que recorda les aromes del sulfur dur i l'amoníac. No sé si recomanar-vos-lo. Però escolteu, això aquí hem dit a fora, però entrem aquí. De totes maneres, no cal marxar del nostre país. Quan a les menges exòtiques, podem dir que el nostre superfamós Ferran Adrià, també de quan en quan, ens sorprenia amb els estranys, amb les estranyes aquestes exquisiteses. L'any 2008 va idear un parell de plats que potser, per a la majoria dels comensals, no devien de ser gaire atractius. Semen de barat i mèdula de tonyina. Toma ja. Aseguren els que li han testat que el gust de les gònades de barat són d'allò més refinat i la seva textura cremosa és una delícia. També heu de saber que la mèdula de tonyina s'utilitza a la cuina per a completar la textura cremosa i gelatinosa dels guns plats calents. Ah, si no ho sabies, ja ho sabem. Déu-n'hi-do, hem parlat de cucs, hem parlat d'alguns insectes, però d'aquests menjars estòtics el que més em va farapant a mi i me'n recordo i que no surt en aquest article és menjar els cervells de mona però servits amb el cap de la mona tallat posat en un plat i una cullera i anar menjant els cervells. Això que si recorda, saps què recorda aquella pel·lícula de l'arca perdida d'una de les sèries aquelles que surten que estan menjant amb l'ull i el cap de la mona i tota la mataca. Aquestes coses ara preparant-nos per fer el sopar em sembla que malament, no? fan tomàquet i per mil, eh? És més exòtic que jo m'agradaria a fer. Al final ho diem. Segueix. Però siguem sincers. Si ens posem a pensar en alguns plats de casa nostra, també tenim algunes mostres de gastronomia exòtica. Per exemple, formatge fermentat per fongs, cargols cuinats de moltíssimes maneres, més, que tenen unes jornades específiques a Lleida, Barcelona i altres conrades. O bé, els botifarrons fets a base de sang de por coallada amb afegits de ceba o arroz. Menuts cuinats amb ceba i tomàquet que produeix una mica de rebuig a qui no hi està acostumat. O sigui, que tots els països tenim menges exòtiques. Què em dieu del pa amb tomàquet amb un bon raig de bon oli. Deliciós. Ja us trabeu? Però potser hem canviat, no?, la manera de menjar, perquè jo recordo haver menjat menuts. Cosa cara. A mi m'agraden, eh? Cosa cara feia al meu marit que li agradava molt i a mi no. Cosa cara potser no me'ls menjaria, mentes? Sí, sí, però jo me'n recordo d'haver fet, per exemple, ronyons amb vi, amb vi. I bunyols de cervell. Sí. Conferés, conferés. Els bunyols de salva, els bunyols de cabrit o de be petit, de l'etxal, el Juguí més que li encantava i jo li feia perill. No. La meva filla em deia, és que tu, mama, sempre mimes el papa i és veritat perquè li feia casoleta. Perquè li agradava. A mi m'agradava, eh? A mi, com quan jo era petita, muy de cuando en cuando, quan la meva mare portava del mercat un cervell, suposo que devia ser de xai. Eren petitons, eren petitons. Sí, sí, sí. Doncs a mi m'agradava. Podien ser, potser, eren petits. Petitons, petitons, sí. La tripa. La tripa també, també faig ara tripa jo. Ah, perdona, uns bons callos, si estan ben fets, són bons. Jo, jo els faig molt bons, eh? Sin ponerme monyos. O sigui, com diu, us convidaré. A qui us agradi? A mi em van dir-los el pan tomàquet, tant per mi, perquè les coses gelatíneses no. És el que deia el pan pernil amb una mica d'oli, però després falta dos coses. Sí. O pernil de jabú, per exemple, o enxobes de l'escala. Ah, també, també. I el som el senyor de l'Empordà. Ja ha sortit. De mar o muntanya, és igual. O una arangada. També, també. El Carles ja ens diu que hem arribat a la fi, que se'ns ha acabat el temps, senyores, senyors vients. I hem berenat. Sí, hem berenat i hem preparat el sopar o bé prepararem el dinar el dissabte si sortim el dissabte. El berenar s'ha fet el patritxol. Ho heu parlat de tot una mica. Senyores, senyors, molt bona nit si ens escondeu en dimecres o molt bons dies si ho feu el dissabte. I bones festes de tardor a tothom. ràdio d'esforçol. A l'escoltes ràdio d'esforçol. sintonitzes ràdio d'esforçol. Ràdio d'esforçol. La ràdio de Sant Just. 98.1 Ràdio d'esforçol. 98.1 Ràdio d'esforçol. 98.1 Ràdio d'esforçol. Ràdio d'esforçol.