GR-92, tertúlies barcelonines, història de la sang, alimentació de tardor i Joan Prim

Ràdio d'Espert, la ràdio de Sant Just, 98.1, Ràdio d'Espert, 98.1, Ràdio d'Espert, 98.1. Seixanta i més. Senyores, senyors sovients de Ràdio d'Espert, ens plau saludar-vos en aquests minuts que porten a l'hora del sopar. Tots són possibles satisfaccions pel nostre poble aquesta setmana. Sembla que el proper cap de setmana ens serà favorable per poder celebrar la nit dels comerciants. Nit per passejar, per comprar, per trobar-nos amb els amics després d'haver assistit als entrenaments dels cars al matí. Esperem que aquest any siguin tan, tan lluïts com sempre. Ara ja corren els senyors, que en el seu moment varen ser o infantils o júniors. Quins altres temps! Un altre motiu d'orgull ha estat que aquests dies el nostre veí, l'escoltor més internacional, en Jaume Plensa, ha sigut nomenat doctor honoris causa per a la Universitat de Barcelona. I és que els sants justencs són d'allò més importants, no us ho sembla? El nostre grup de 60 i més estem disposats a iniciar l'audició d'avui. La Lina, la Montse, en Joan Maria, en Carles i una servidora, la Joana, us saludem i diem endavant al programa d'avui. Avui començarem un llarg camí, el GR92. amb tot el que comporta resseguir un sender de gran recorregut. El projecte d'aquest interessant sender va significar en el seu moment anys de molt treball per les cinc variants amb què compta. Es van haver d'adequar antics camins de ronda i definir uns traçats nous arran de costa. Ara, i en el present, el GR92 és un sender conegut perfectament i seguit per un munt de grups excursionistes que gaudeixen de paisatges extraordinaris arran de mar i en alguns moments sendint-se a terra amunt sense perdre el seu encant. Però en els seus principis algú es preguntava d'on ha sortit el sender? És un camí realment excursionista? La idea bàsica, generada en els corresponents organismes federatius excursionistes, va ser fer un GR, sender de gran recorregut, proper al mar. Per això s'anomenava sender mediterrani. La costa del nostre país, Becasuval, té prou valors per a l'excursionisme, malgrat la presència de zones molt urbanitzades i el deteriorament de la façana litoral amb la invasió o destrucció de camins de ronda. Però, finalment, el seu interès s'ha reconegut internacionalment ja que forma part del sender europeu E10. Així, doncs, va estar possible en el seu moment aprofitar més de 20 trams diferents de camins de ronda, des de la platja del Garbet al nord-est fins a l'Ampolla, al sud. Dins d'aquests trams hi ha adaptes només per excursionistes preparats, com, per exemple, el tram entre la Cala Mungó, la Cala Mungó, que és bastant agresta, punta de Milà, i d'altres que són camins de passeig, com el tram entre Salou i Cambrils. A l'altre de tots aquests camins de ronda hi ha paisatges autènticament encantadors que deixen bocabadats els excursionistes més exigents. En aquest sender GR-92, el mar és omnipersent. Per bé que hi ha revolts que fan enfilar muntanyes i trams que travessen els carrers de viles i pobles. Sempre acompanya el senderista una flaire amb sabor de mar. Els qui van per senders de gran recorregut saben que Catalunya és un país de contrastos, però aquest sender de gran recorregut que ens proposem trepitjar va obrir al senderisme un nou paisatge amb molta gent que anant a la costa van veure que també era possible anar a la muntanya. En aquesta barreja de terra i mar que caracteritza el GR-92, ja en el seu naixement, a Portbou, passa pels carrers, muntanya i barca, que ja ens dóna la idea d'allò que és el caràcter del sender. Però si hi ha un tret que el diferencia dels altres senders, aquest és que transcorre pels anomenats camins de ronda, aquests camins que tant serveixen per vigilar com per comunicar. Moltes vegades travessa els pobles mariners, tocant els ports a frec del sinuès moviment de les barques i el siu seget de les veles, seguint pels allargassats passeig marítims o entrant pels carrons de cases blanques. Els camins pugen pel Rocom i baixen a les cales, descobrint-nos la costa retallada, l'accessibilitat difícil que ens fa entendre com amb les seves barques de contrabandistes aquests s'havien pogut amagar i protegir de la tramuntana i el mestral d'aquestes caletes, tal com nosaltres haurem de fer si la força del vent ens amassalla. Però amics, si ens acompanyeu al bon temps, si ens acompanya al bon temps, el moment d'aturar-nos, descalçar-nos, trepitjar la sorra i tocar els codols, mullar-nos els peus, o si ens convé prendre un bon banyet i bé que trobarem platges petites o grans lluny de la massificació de la gent, si volem estar sols. Aquesta és una de les grandeses del camí, la llibertat, que ens dona la seva varietat. Camins per on passa la història, paisatges que han variat amb el pas del temps. Quan a tocar d'Empúries seguim el sender, és fàcil recordar que per aquests vells camins, ara ben acondicionats, els grecs van tenir els primers contactes amb uns pobladors que segurament enlluernats per les riqueses que portaven els visitants en els seus vaixells, van rebre aquella civilització de bon grat. Així com més tard, van sofrir la invasió i colonització dels romans. També són els camins que més al sud van formar els exèrcis, que des de Salou van partir a conquerir les illes de Mallorca. Seria llarg d'enumerar els poblets de pescadors que anem trobant al llarg del sender, però cal assenyalar que Port Bou, Port de Bous, ja ens anuncia com serà bona part del camí. És normal que una costa tan coneguda com la nostra tingui molts camins ben preparats per vigilar tot el que se li pot arribar i que el sender posa de manifest. Des de Port Bou el seguirem fins a arribar a llançar de Cadaqués a Roses, de Sant Martí d'Empúries al Massís de Montgrí. Des de Tamariu pujarem cap al fart de Sant Sebastià, Llafranc i el Golfet, de Palamós a Sant Feliu de Guíxols. Arran de Costa trobarem Tossa, Lloret, Blanes i aquí, al Garraf, ens aturarem. Estem una mica cansats. Un altre dia continuarem costa avall. Un altre dia continuarem costa avall. Aviam, Lina, que ens has preparat avui? No, és... està bé, això que anem a llegir. Diu que l'altre dia vam començar, us en recordeu? Parlava dels artistes de ploma, pincell i nota. Ah, molt bé. I deia, el tertulià més famós de Barcelona. Aquest primer pàrraf ja l'havia llegit, però el torno a llegir per entrar en matèria. Diu, possiblement, per primera vegada, a les darreries del segle XVIII, pintors, escritors, poetes i músics, i intel·lectuals, van començar a reunir-se en cafès per parlar, intercanviant pressions i opinar una mica de tot. El Léon d'Or era un cafè propietat del senyor Vilalta, un apassionat col·leccionista d'armes i objectes medievals, que lluïa les parets del seu local. I existien periodistes i escritors, com Carles Costa, Rafael Moragas, que a més, va ser un gran promotor cultural de l'època, i Màrius Verdaguer. Verdaguer ha deixat un testimoniatge de primera mà sobre aquesta tertúlia, tal vegada una de les més divertides de Barcelona, perquè comptava amb la presència d'un cont tertulià d'imaginació portantosa. Es tractava del polígraf Pompeu Gené. Pellus. Ara n'hi ha un que diu Pellus, que fa gràcia, eh? Sí, el Pellus. Pellus, li deien aquest Pellus, és el nom que li donen, eh? Diu que molt seriosament explicava que el seu oncle va tenir la idea de cremar, de creuar, perdó, coloms missatgers amb lloros, perquè volia que els fills d'aquests poguessin transmetre els missatges verbalment. També deia que el mateix oncle li havia relatat que un avantpassat de la família, Genaro de Pimentel Prats de Gené, es trobava setxat a la ciutat d'Eutrec. Quan tots els projectils s'havien esgotat, l'home àgil d'imaginació va embatomar tots els formatges de la bola de la ciutat i els va usar com a projectils de canó, fent fugir esperordits els enemics. Pellos tenia una imaginació sense límits. Tan aviat podia dir que Bagdad havia estat una ciutat tan gran que en el seu centre hi havia un desert com que havia conegut Sara Bernat, l'actriu més important del segle XIX. explicava que la diva l'havia convidat al seu apartament i vestida d'udalisca i flaquejada per dos llons l'havia convidat a recitar el cantar del miocit per millorar el seu castellà. Mare meva! La gent acudia a la tertúlia només per provocar en Pellos que davant de qualsevol paraula agafada al vol podia crear un món fantàstic de fabulació permanent. En realitat ell mateix anava de tertúlia per divertir-se. L'altra cara de Pellos era la d'un rigorós crític d'art. Era un home de ciència, havia estudiat farmàcia i ciències naturals i havia obtingut el títol de doctor a la Universitat de Madrid. També va assistir a cursos a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i va publicar en francès un llibre titulat L'Amour et le Diable. Era liberal, es declarava en contra de la monarquia absolutista, de l'escolàstica, del neoclassicisme perquè estaven encartonats i vivien fora de la realitat. Era positivista i profundament d'arruinià. Pellos tenia una personalitat excèntrica i era del tot extremat, tant que quan es dedicava a la xerrameca com quan parlava de ciències i el seu funeral va ser multitudinari. Durant el renei de Felip IV això és una una cosa que diu de acabar el vocabulari que està relacionat diu Durant el reinat de Felip IV d'Àustria 1605 1665 es van posar de moda els escrits i discursos de l'escritor Quinceptimi Florente Tullia gran defensor del cristianisme que utilitzava sorprenents jocs de paraules pels seus raonaments. els seus discursos eren tan engrescadors eren tan engrescadors que realitzaven reunions periòdiques on les persones assistents parlaven discutien o enaltien el gran orador i aquestes reunions es van acabar anomenant tertúlies i els seus assistents tertulians. o sigui que ara sabem d'on hi ha la paraula. Aquesta és la rel de la paraula. I farem un trosset molt curtet tenim temps o no? Molt petit. Diu La pedrera d'artistes als Quatre Gats El torrenc Pere Romeu 1862-1900 que havia treballat com a animador del cabaret L'Eixer Noir de París va voler obrir un local a Barcelona on es respirés l'ambient bohèmi que havia vist a la capital francesa. Bon conegut de Ramon Casas per la seva afició a la pintura va ser l'ànima dels Quatre Gats el lloc de reunió per excel·lència dels artistes de l'època. Intentant imitar el cabaret del mític local franc de París la cerveceria tenia un saló adjunt on es realitzaven actuacions de teatres de titelles conferències exposicions i altres esdeveniments culturals i socials. La clientela estava bàsicament formada per a francesats que vestien el més genuí estil bohèmi parisenc. Solien escoltar-se melodies i cançons interpretades per Enrique Granados i altres músics entre ells Isaac Albénit qui de tant en tant es deixava veure pel local. Rússi Sinyol Casas Otrillo Tomàs Moragas Pablo Picasso Eugeni Dors i molts altres es van trobar allà on van discutir les noves tendències artístiques i es van animar els uns als altres a seguir endavant. El detall és que en una de les parets d'aquí d'aquest restaurant hi ha un quadre enorme de Ramon Casas que es veu el pintor i l'amo de local pedalejant amb bicicleta amb dues bicicletes actualment aquest quadre es pot veure al Museu Nacional d'Art de Catalunya i el prochain dia continuarem amb una altra cosa que és xula però està bé no? Molt bé Senyor si voleu ser tertulians veniu de tant en tant aquí al dia just a la fusta ni tant ni tant que sí i ja està adeu senyors malgrat aquesta música tan oriental parlarem precisament d'una cosa que no és oriental és universal o sigui qui la tingui perdó jo sí tinc ser universal ah mira mira negatiu o positiu ser o negatiu és universal nena sí sí val ara parlarem d'un element del cos imprescindible per a la vida la sang la totalitat de les cultures antigues va intuir la importància de la sang en el desenvolupament de moltes malalties papirs egipcis datats 1.500 anys abans de Crist ja detallen mètodes primitius amb els quals es practicaven cegnies per alleujar estats febrils els acabaven de rematar amb això o no o no no però això la sangria que ja és una miqueta bastant no quasi sí diu hipòcrates el pare de la medicina occidental va definir entre el segle cinquè i quart abans de Crist la teoria dels humors humors vol dir líquids el tatu que no tens res a veure amb l'humor no no diu segons la qual el cos es composava de quatre elements sang flema bilis groga i bilis negra en aquells temps era el deure de tot bon metge era restablir l'harmonia d'aquests quatre elements per mitjà de l'ús de purgans vòmits i sobretot sangries ja que el desequilibri entre ells es pensava que ocasionava el patiment de malalties Galè fidel seguidor de les teories hipocràtiques va centrar els seus estudis en el sistema circulatori a través de la dissecció d'animals en el segle segon va definir els conceptes de venes i artèries va descobrir els ventricles però va sugerir equivocadament que la sang generava el fetge malgrat les seves incerteses el seu treball va suposar un canvi molt important en la percepció de les malalties ja no era el resultat de conjurs màgics o càstigs divins sinó encertadament el resultat de desequilibris fisiològics la llum que la medicina grega va obrir sobre la sang i el sistema circulatori va estar a punt d'extingir-se durant la baixa edat mitjana la baixa edat mitjana la flebotonia o dit d'una manera entenedora la sangria es va veure influenciada per la superstició i per perceptes religiosos poc científics per un costat falsos senadors i farsants establien el moment adequat per fer la sangria a partir dels signes del zodiac per l'altre els monjos cristians la practicaven quan la consideraven adient per exemple calmar ànims o combatre les temptacions de la carn sense comentaris el sistema circulatori va deixar de ser un misteri quan Miquel Cervet teòleg reformista i científic aragonès ho va exposar en el seu tractat cristianismi restitutio per cert que va ser condemnat a la foguera per heretxia l'any 1553 perquè va exposar les seves opinions sobre temes religiosos en un llibre on definia també amb exactitud el cicle del torrent sanguini els seus estudis van deixar petja i es van continuar fins a l'any 1628 en què el doctor britànic William Harvey va definir la circulació de la sang tal com la coneixem en l'actualitat però però la veritable transcendència del descobriment de Cervet i Harvey es va materialitzar quan a finals del segle XVII es va fer amb èxit la primera transfusió sanguínia d'animal animal quan Richard Love va connectar la llogular d'un gos donant a la vena d'un gos receptor dos anys més tard en l'any 1667 es documenta la primera transfusió d'animal a home a càrrec del metge francès Jean-Baptiste Dénis gairebé mig litre de sang va entrar al sistema circulatori d'un jove que patia febres persistents despertant-lo del seu ensupiment davant de la sorpresa dels testimonis presents aquest doctor francès va continuar els seus experiments en notable èxit excepte en dos casos en què van solucir complicacions en tenir en compte que encara no s'havia descobert la viabilitat dels grups sanguinis ni l'existència del factor RH per la qual cosa els rebuig produïts per les incompatibilitats no eren estranys quan passava això els anticossos del receptor atacaven les cèdules de la sang nova aquestes s'agrupaven taponant els vassos sanguinis i acabaven sent destruïts per l'organisme l'opinió pública i les autoritats mèdiques van posar el crit al cel i les transfusions es van prohibir i els experiments es van perdre ràpidament va passar 50 anys fins que no es va realitzar la primera transfusió entre humans el doctor Jaume Blundell va injectar en una pacient amb hemorragia postpart mig litre de sang provinent del seu marit la senyora va millorar el moment el doctor Blundell va continuar les transfusions sobretot en parts i operacions ginecològiques va passar el temps i l'any 1900 el patòleg austríac Kyle l'Ansteiner va publicar un estudi on exposava com les aglutinacions es produeixen quan la sang d'un individu entrava en contacte amb la de l'altre ell deia que el fenomen no era una malaltia sinó el resultat de les diferències en la sang de cadascú l'any següent l'Ansteiner va demostrar la incompatibilitat sanguínia i va definir els principals grups A, B i 0 és O però bueno tothom la coneix per 0 el grup AB es va afegir un any després i van aparèixer els primers anticoagulants per allongar la utilitat de la sang conservada quan es va declarar la primera guerra mundial els metges en campanya es van veure obligats a forçar el giny per aconseguir el màxim resultat d'aquella sang de la que podien disposar van passar els anys i durant la segona guerra mundial el mateix doctor Lance Seine que continuava els seus estudis als Estats Units fugint dels nazis va descobrir amb els seus col·legues Livan i Viena el factor RH S'havia ha completat el 30 closques amb la identificació d'aquest antigen la presència del qual podia produir incompatibilitats mortals en transfusions i en braços a partir d'aquell moment les reaccions post-transfusions es van convertir en casos rars i aïllats la sang havia deixat de tenir secrets el disseny de contenidors de plàstic va permetre amagatzemar la sang a temperatura molt baixa cosa que va reduir costos es va estendre l'ús de la immunoglobina RH que va salvar la vida de molts embrions RH positiu amb mares RH negatiu i va arribar després la contaminació de la sang entorpint les transfusions per culpa dels virus de la sida que transmetia sobretot l'hepatitis els últims anys els mons avenços posteriors han facilitat el control i la perfecció de les transfusions s'està treballant en aconseguir susadanis de sang però naturalment res millor que la sang autèntica deguda a la gran solidaritat de la gent que l'ofereix sense ànim de lucre no dubteu si podeu i teniu vocació fer-nos donadors perquè de moment no disposem d'altre tipus de sang que no sigui la natural no se el que em ja su Música per Gaudí Avui escoltarem fragments de l'obertura de Poeta i Aldeano de Fons Ipé. L'interpreta l'Orquestra Sinfònica d'Homburg sota la direcció de Pietro di la Corona. Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Bé, hem escoltat fragments de Poeta i Aldeano, una gran obertura de Fons Ipé. Música Bé, Montcita, aviam, que ens has portat avui? Ah, i felicitats per aquestes vacances. Alimenta, alimenta les teves defenses. Alimenta, alimenta les teves defenses a la tardor. Molt bé, prenem nota. Acaba l'estiu i amb ells els dies llargs i calorosos. La tardor ens convida al recolliment i a la introspecció, tal com passa amb la natura. L'energia va cap a dins per protegir-nos del fred i preparar-nos per l'hivern. Per això és molt important enfortir les nostres defenses. La millor manera de nodrir el nostre sistema immunitari és beneficiar-nos d'aliments de la temporada i sotmetre a les coccions adequades. D'acord amb el canvi d'estació i de temperatures, prioritzem els aliments cuits sobre els crus. Podem mantenir una amanida crua o temperada al migdia, però a la nit apostarem per cremes de verdures de cocció al vapor, mantenint millor els nutrients, planxa o forn. En general, a recuperar els plats de cullera i ens hidratarem amb brous, vegetals i amb infusions calentes. D'una banda és important mantenir el calor corporal i d'una altra incloure aliments que augmentin l'energia defensiva. Hortalisses de tardor. Deixarem enrere les verdures i les fruites d'estiu que aporten hidratació per combatre la calor i reposar líquids per aliments més densos nutricionalment com els tubercles, les arrels, les hortalisses dolces. La tardor és època de carbassa, d'amoniatus, de pastanaga, de xirivia i de nap. Els combinarem amb verdures de fulla verda, com les bledes, les espinaques... No facin mala cara, que són boníssimes les bledes! No, últimament... Jo m'hi estic a veure que jo, parlar d'espinaques i parlar de bledes... També tornem cap a les crucíferes, com la coliflor, aquí és diferent, eh? Coliflor, bròquil, la col lombarda, la col o la cale. Són autèntiques bombes terapèutiques. Tenen propietats antioxidants, depuratives, antibacterianes, antivirals, antiinflamatòries i protectores contra el càncer. Una altra família a tenir en compte són els bolets, especialment els considerats medicinals, com el sitake, el maitake i el reishi, gràcies a les seves propietats immunostimulants, antivirals i anticancerígenes. Entre les espècies destaquen el gingebre, un rizoma picant amb propietats antiinflamatòries. El podem fer servir amb una infusió o brous per donar-nos escalfor i alleugerar els símptomes del refredat i de la grip. Perquè pica, roseu! Les fruites de tardor són un regal de la naturalesa. Caquis, magranes, xirimoies, castanyes, cítrics, peres i pomes. Els caquis ens preparen pel fred, gràcies als betacarotens, que tenen cura del nostre sistema immunològic, i la pell després de l'estiu. La pell és ideal per la tardor, perquè té grans afinitats amb el sistema respiratori. Ajuda a fluidificar la mucositat, que surt més ràpid. Sense oblidar, les fruites riques amb vitamines C, com les mandarines, el kiwi, l'aranja o la taronja, ens aporten antioxidants que influeixen el sistema immun. Salut intestinal, és molt important tenir cura de la salut intestinal, perquè és on s'allotgen la majoria de les nostres defenses, i el que passa a l'intestí afecta la salut global. Segons la medicina tradicional xinesa, la tardor té afinitats amb l'intestí gros i els pulmons. Una bona manera de cuidar-los de tos, dos amb kuzu, un arrel d'origen xinès, que pot afegir el teu brou de verdures. El kuzu restableix el funcionament de l'intestí gros, regenera la microbiòtica, neutralitza l'excés de tòxis i desinflama els intestins. També es pot utilitzar per tractar grips i refredats. Una preparació molt terapèutica en el kuzu, amb mitja cullerada de pasta de pruna, un més boci, també és un altre ingredient japonès, per tonificar el sistema digestiu i aportar probiòtics. Altres probiòtics interessants per tenir una microbiòtica diversa i sana són el xucrut i el kéfir d'aigua i el kombucha. Haurem de prendre idiomes! Haurem de prendre sobretot japonès. Sí, sobretot. Però és interessant que ara, a la tardor, busquis aliments que t'ajudin a superar els inconvenients de l'hivern. Bé, jo t'aproposo i et donaré bleda. No t'amoginis que va molt bé. No, és que a mi la bleda... Porta molta fibra. No, sí, és veritat, és veritat. Sí, sí. Últimament, amb la força, per gust, mira, amb una patateta ben xafadeta... Bueno, ja, això ja és un complement que m'alegra la vida. No, sí, sí, la bleda sol, a mi també, em costa de feir. Ja soc per la bleda jo. Què dius? Va, una bleda solellada, que bé. Un bleda solellada. Bé, anem per la biografia ja, Montse? Sí, sí, la tinc a mà. Vale. Doncs biografia, Carles. Biografies de personatges il·lustres. Avui farem, a Canstrets, la semblança d'un heroi català, el general Joan Prim i Prats. Joan Prim i Prats va néixer a Reus, Tarragona, l'any 1814, i va morir a Madrid l'any 1870. De família senzilla, als 20 anys va ingressar a l'exèrcit, on ben aviat va demostrar el seu geni militar. Tant és així, que quan va afinar la primera guerra carlista, ja era coronel del dixèrcit d'Isabel II. Com a membre del partit progressista, va produt agonitzar diversos intents revolucionaris contra els governs dels generals Espartero i Ramon Maria Núñez. Va rebre el títol de comte de Reus pels seus serveis a la corona i en l'any 1847 va ser anomenat Capità General de Puerto Rico, càrrec del qual va dimitir quatre anys més tard, degut a les reticències que provocava la seva rígida administració. L'any 1855 va contraure matrimoni amb la dama mexicana, la senyora Francesca Agüero, a qui havia conegut durant les campanyes en el país mexicà. El matrimoni va tenir tres fills. Aquest batisany de 1855, el govern progressista el va anomenar Capità General de Granada. Un any més tard va ascendir en la seva carrera militar, al grau de tinent general. En aquells moments es va afiliar a la Unió Liberal d'Odonel com a militar amb les campanyes d'Àfrica. Va guanyar les batalles de Castillejos i Tituán, cosa que li valdria la concessió del títol de marquès de Castillejos per ordre de la reina Isabel II. En 1862, després d'abandonar el partit d'Odonel, es va convertir en el líder dels progressistes. Al negar-se la reina a admetre aquests en el poder, Prim va optar per exiliar-se. Des de l'estranger va organitzar diversos alçaments i, finalment, va aconseguir reunir en un de sol, en el Pacte d'Ostende de 1866, tots els moviments antissabalils. El 19 de setembre de 1868, juntament amb el Ruiz Zorrilla, Sagasta i altres polítics liberals, va proclamar el manifest Espanya con honra, que va significar el senyal de sortida de la revolució de setembre que va ocasionar el final del reinat de Isabel II. Juntament amb l'almirall Tapete, va desembarcar a Càdiz i, després de recórrer diverses ciutats costaneres, va arribar, finalment, a Barcelona. Aconseguint el triomf de la revolució, va arribar a Madrid i, dintre del nou govern provisional, es va encarregar del Ministeri de la Guerra. Però Joan Prim era un convençut de la monarquia constitucional i, quan el 1869 ja era president del govern provisional, va iniciar diferents entrevistes a les corts europees amb la intenció de trobar un candidat adient per ser el nou rei d'Espanya. Va oferir la corona a Ferran de Portugal i també a Leopold de José Noyen, però, finalment, es va decantar per Amadeu de Saboia. Un dia abans que aquest arribés a les corts espanyoles, Prim va sofrir un atemptat al carrer del Turco la tarda del 27 de desembre de 1870. El general no era gens conscient que hi hagués cap conspiració en contra d'ell. Quan sortia del Congrés aquella tarda, no va sospitar gens ni mica quan un individu anomenat Montesinos sortís com ànima que porta el diable pel carrer del Sordo. Tampoc va adonar-se que tot seguit d'haver-se posat en marxa el cotxe, un home amagat en un portal ensengués un llumí, ni que això es repetís en diverses ocasions a tot el llarg del trajecte pel carrer del Turco. Al arribar a la cantonada del carrer d'Alcalà, el cotxe que portaven al davant va frenar de sobte, cosa que va obligar el carruatge del general a parar-se en sec. En aquests moments, uns homes van rodejar-lo. Un d'ells va treure un trabuc i va disparar dintre del cotxe. Una segona descàrrega va ferir el general. L'última descàrrega li va destrossar l'espatlla i el braç. Prim no era mort, però quan va arribar a la seva residència, al Palau de Bona Vista, havia perdut moltíssima sang. El quart d'hora escàs ja eren a la residència, el senyor Serrano i l'almirall Topete. Aquí el general va encarregar la presidència interina del govern fins no arribés al rei Amadeu. Després va encarregar que es digués al poble que solament havia resultat ferit lleu per evitar el darulls. Prim va morir dos dies més tard. A les hores d'ara encara no se sap de cert qui va ser l'inspirador de tal complot ni qui va portar a terme l'assassinat. Eren massa els personatges que resultaven beneficiats amb la mort del general Prim. O sigui que la història no ha resolt l'enigma i sembla que no podrà resoldre mai. No fa gaires mesos el van desenterrar i van analitzar moltes coses. I al final tampoc no van trobar. No van trobar. I va haver com sempre molts que van dir que l'havien rematat, que l'havien mort estrangulat i altres que diuen que no, que va ser de la infecció. Les dues coses no ho sabrem mai. No, no, ja no. I la pèrdua de sang que es va desanar. Bé, doncs ja hem llegit la... Ara ets tu? On tens tu? Sí, no, aquesta vegada... Avui has fet festa, ja ho veig. Sí, però... Has trobat alguna cosa interessant. Alguna cosa per xerrar una mica, no? Sí. És un retall publicat a La Vanguardia i escrit per l'Anna McPherson de Barcelona. Parla sobre les dones viuen d'una manera més saludable, però es veuen més malaltes. L'enquesta de salut sol ser una bona eina per comprovar que la gent fuma menys i sangreixa més i que 8 de cada 10 ciutadans estan satisfets del seu estat de salut i, fins i tot, dels serveis que utilitzen. Però, de vegades, apareixen paradoxes que obliguen els governants a estudiar més bé la situació i a prendre mesures. A Alaska, l'enquesta catalana de salut del de l'any 2017, en sorgeix una. Les dones guanyen per golejada els homes en gairebé tots els manaments d'una vida saludable. És a dir, fumen molt menys, segueixen molt millor la dieta mediterrània i beuen menys refrescos ensucrats i moltíssim menys alcohol. Malgrat que fan una mica menys d'exercici físic i dormen menys hores, però, en canvi, la salut que perceben és molt pitjor. I, a més, tenen una prevalença més alta de problemes crònics i descapacitats. hem d'aprofundir a saber què passa, va afirmar la flamant consellera de Salut, a la presentació d'aquestes dades. Una hipòtesi possible és que costa més accedir els serveis sanitaris a temps i sempre es queden a l'última visita. La salut no són només les dades de les anàlisis i el diagnòstic. Hi ha moltes altres factors que influyeixen des de la solitud fins a la sobrecàrrega passant per les mancances i són difícils de visualitzar a les consultes, assenyala Cristina Nadal, directora d'atenció sanitària. Aquest viatge de gènere torna a aparèixer a les dades de salut mental. Pel que fa a les depressions greus, per exemple, les dones en tenen un grau molt superior als homes, més del doble. L'ASCA de 2007 també posa de relleu l'augment de l'oci sedentari en els nens i com uns nivells socioeconòmic i cultural més baixos de les famílies influyeixen negativament en els indicadors de l'estil de vida saludable. L'excés de pes, el consum freqüent de productes hipercalòrics i l'oci sedentari han crescut a l'última onada en comparació amb anys anteriors. El que també mostra l'enquesta és que quan es fan intervencions poblacionals hi ha un efecte clar de disminució de la desigualtat i que la capacitat d'entendre l'autocura, el que anomenem alfabetització sanitària, és un objecte important per millorar la salut col·lectiva, va afegir la consellera. Al final, 3 de 4 persones que viuen sols són dones més grans de 75 anys. És veritat. I no és ara, eh? Viuen moltíssim més. Sí, no és d'ara, perquè en temps de quan jo era molt joveneta que s'havia de fer el servei social, una de les nostres tasques era anar a visitar persones que eren soles. I que eren dones. Sí, i ens va tocar a una altra companya i a mi una part del barri de Gràcia. era terrible. Eren pisos que potser eren un quart o un cinquè pis, soles. Per pujar trigaven, Déu sap, el temps. En totes les... que en aquell temps tampoc no... la gent no estava tan esbellosada com ara. I sí, realment la solitud fa molt. Molt. Molt. La solitud, per poc que pogués, s'hauria d'evitar. I tindríem una part de la salut molt guanyada. Ja. Bé. Què hi farem? La vida és així? No, podem ajudar. La idea és aportar... Però és difícil, eh? Sí. I tant difícil. La soledat és dolenta. Sí. La soledat Floyd. Ja. Ki Jupiter! Un soledat és dolenta. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit.