Homenatge a Carles Capdevila; Picapedrers i Sagrada Família; Rambles i Canaletes; Llegendes de Barcelona; Música de Delibes; Medi ambient; Al·lèrgies; Crisi bancària; Papiloma plantar; Envellir en positiu

Seixanta i més. Seixanta i més. I tots aquells que volien mullar-se a la platja ho van fer per partida doble, pel mar i pel cel. Però qui no es conforma és perquè no vol. I la temperatura és tan agradable que tothom respira a fons. Oi que tinc raó? Nosaltres, els components de l'equip de Seixanta i més, us saludem i desitgem que l'audició que ara comença us sigui amena i alhora interessant. La Lina, la Montse, en Joan Maria, en Carles i qui us parla, la Joana, posem en marxa l'audició del dia d'avui, Seixanta i més. Música Fa bons dies vam patir la mort sobtada d'una persona extraordinària, que era com de la família, ja que sobre la família ens parlava amb la seva monomia. I no tan sols de la família, també de l'educació dels fills, del tracte quotidià entre la gent, d'aquell somriure imprescindible amb la relació amb els veïns, de les meravelloses infermeres dels metges en qui estava convisquent des de fa dos anys. Periodista jove, però veterà, feia molts anys que es prodigava en els mitjans de comunicació com a tertulià, comentarista polític i, sobretot, a mena de temes. Fa uns anys, en programa propi respecte a l'educació dels fills. Fa cinc anys va fundar, amb d'altres companys, el diari Ara, que va dirigir fins que se li va detectar la maleïda malaltia, que semblava haver controlat amb èxit, però no. Carles Capdevila, ens has deixat els 51 anys i nosaltres t'enyorarem per sempre. Fins demà! Quan us acosteu a prop de la Basílica de la Sagrada Família, observeu-la amb deteniment. De ben segur que quedareu com sorpresos i corpresos davant la magnitud de la seva presència. També és possible que us pregunteu com aquesta realitat és feta principalment en pedra. També intervenen d'altres materials, però el principal de tots ells, com a eina i reina i senyora, és la pedra. Una realitat sorgida d'una ment, d'una intel·ligència i sobretot d'un sentiment fora de tota mida, com era Antoni Gaudí, i realitzada per altres artistes i artesans. Altres artistes eren, per exemple, en una de les parts, en Josep Maria Subiracs, com a escultor, i realitzant l'obra, en pedra, en Feliu Martín i els seus descendants, últims continuadors d'una família destacada de picapedrers, nobles realitzadors en pedra de les idees magistrals d'uns genis excepcionals. Aquests picapedrers són els hereus de la professió més antiga del món, perquè ja hi ha indicis del treball d'elite d'aquests primers rastres d'existència de l'ésser humà. En un reportatge de fa uns anys, la periodista Núria Reí i el fotògraf Josep Maria Radon ens parlen de l'ofici de picapedrer i de la seva història. Els fri-masons i les catedrals, aquest és el títol, L'ofici de picapedrer viu la seva màxima esplendor a l'edat mitjana, quan construeixen el major nombre de catedrals existents, cadascuna de les quals podia arribar a comptar entre 300 i 400 picapedrers. Coneguts amb el nom de fri-masons, franc-masons, que més o menys volia dir constructors lliures, estaven organitzats en associacions que treballaven al marge dels gremis locals. Tot i pertany al poble ras, se'ls considerava ciutadans francs que no responien davant la justícia real. Era tal el grau d'independència del grup que fins i tot els tractes d'una obra els feien directament amb la reialesa, els bisbes o altres persones d'alta rellevància social. Són aquestes condicions de privilegi les que van fer que s'instaurés un cert secretisme a l'entorn de l'ofici. L'avantatge respecte d'altres gremis era tan important que es va limitar molt l'accés al coneixement necessari per desenvolupar la professió. De fet, un dels pilars primordials de l'ofici era la formació dels joves que aprenien totes i cadascuna de les tasques que tenien a veure amb el treball de la pedra, començant per l'extracció fins a arribar a la tècnica del picador, fins que era la més feina més artesanal, la que demanava més precisió i que també requeria coneixements de geometria. Cada membre respectava amb fidelitat les normes i la jerarquia. El mestre Picapedrer, el tutor, s'encarregava, segons les habilitats de cadascun, d'orientar cada aprenent cap a una banda o una altra. Però, paral·lelament a la pèrdua de capacitat de l'Església per fer front a obres faraòniques, l'ofici del Picapedrer s'ha acabat convertint en una feina familiar, hereditària, sense cap mena d'organització forta al darrere. En l'actualitat, aquest és el cas de la saga dels Martín, que recullen l'herència dels antics conscients del coneixement profund i la saviesa natural que sempre ha acompanyat els autèntics Picapedrers. Ells adopten i adapten les eines neolítiques, les medievals, les actuals. Les construeixen amb els materials més actuals, de més qualitat, treballant, creant un pont entre segles al seu taller, un lloc de trobada entre la tradició i la temporanitat. Al llarg dels anys, han portat a terme una important tasca de recollida d'eines que es creien obsoletes i inútils. A la florista hi ha un museu de la pedra que recorda la trajectòria d'aquesta professió, al llarg del temps. I hi ha més de 80 peces entre figures i relleus que donen una idea de la laboriositat del treball de la pedra. que les eines bàsiques, les tècniques, els principis utilitzats per tallar, treballar o pulir la pedra, s'han continuat basant en els orígens més genuïns de l'ofici, el Martín diu que des dels inicis de l'ofici fins als nostres dies, la feina ha canviat molt. Actualment, la tendència és la d'utilitzar màquines ràpides i amb facilitat de tall, però també que siguin capaces, cada vegada més, d'esborrar el traç de l'eina sobre la pedra. Aquest no és el cas de la nissaga Martín, que, veient passat i present, tots recuperant eines i metodològiques del pretèrit i un pretèrit ple de coneixements, omplen el futur de l'ofici de treballador a treballar la pedra, deixant palès que la marca de l'eina, el rastre del picapedrer que ha treballat aquesta peça. És com una pinzellada en un quadre, en el traç del pintor. Uns desvetllen i ens apropa el sentiment de l'obra. Els Martín coincideixen a assegurar que senten la veu de la pedra, que en el precís moment de donar-li el primer cop ja els fa notar si es tracta d'una pedra bona o d'una dolenta. Això vol dir que el coneixement de la matèria primera és importantíssim en la feina del picapedrer. Els bancs dels tallers dels picapedrers són naturalment de pedra. S'hi posen mantes perquè les pedres noves no s'esverlin. Res, tot un art del pedra. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. I ara la nostra amiga Lina ens portarà aquelles coses curioses o no tan curioses que l'últim dia ens vas deixar pel plantatge amb aquells Ramons que ens expliques Espera't avui que va bé tenir una mica de fred perquè a vegades farà calor segons l'home del temps que tinguem uns quantes esgarrifances però avui ja veurem el que passarà Abans d'esgarrifar-vos llegirem com anem seguint la història una mica dels carrers de Barcelona i avui parlarem de les Rambles que diu de claveguera espina dorsal de Barcelona el que ara és un dels carrers més emblemàtics de la ciutat d'aquí és les Rambles que en el seu moment va ser segons les cròniques de Geroni Pujades del segle XVII unes clavegueres es tractava d'una construcció romana feta amb pedres tallades per les quals per les quals hi passaven elements diguem-ne poc solemnes per un futur carrer amb tantes instal·lacions luxoses més endavant la claveguera es convertiria en una riera que amb la construcció de la muralla del Rambal el segle XIV es va desviar cap a un altre cantó entre els segles XIV i XVII una febre de construcció religiosa s'esdevé al Rambal jesuïtes, carmelites, trinitaris, agustins i tots tenen cabuda entre tanta espiritualitat també hi haurà lloc per l'edifici de l'Estudi General al Teatre de la Santa Creu i tocant gairebé el mar la fossa que avui suporta el pes de les dracenes reals amb la crema dels convents de 1835 i la desamortització de Mandisàbal de l'any següent s'enderroquen molts convents i això cal sumar la destrucció de les muralles en l'any 50 del mateix segle la Rambla queda plena de forats que s'aniran omplint amb edificis de vivendes o amb construccions més espectaculars com són les de l'Hotel Orient el Gran Teatre del Liceu el Mercat de la Boqueria o la Plaça Real a més es trasplanten arbres plataners del parc de la Devesa de Girona per donar ombra fresca a l'antiga claveguera que comença a perfilar-se en forma de carrer en aquests canvis la Rambla es converteix en un paisatge obligat pels habitants de Barcelona que s'asseguen a xerrar en seients de pedra anomenats canapés o en cadires que poden llogar a partir del 28 de juliol del 1781 i que instal·len més de 300 seients de palla al llarg del carrer la Rambla és un espai de socialització molt visitat sobretot per la volgessia del moment i a mesura que la gent canvia també canvien els models de cadira i els seus preus i així si pels primers seients s'havia de pagar una moneda de quarto a començament del 20 la tarifera de 10 cèntims però res és per sempre i amb el restabliment de la democràcia després de la dictadura de Franco es retira el lloguer de cadires i s'instal·len els bancs públics allà podeu saber si és que els coloms no s'embroten dic jo jo hi he arribat a pagar sis pessetes per una cadira carai sí me pensis i aleshores què trobem a la Rambla trobem canaletes no? alguns diuen que amb la construcció de les muralles que van incloure el Raval dins del seu recorregut es va construir dues torres a d'alçada de la desembocadura dels carrers Santana i Tallers sobre l'actual Rambla aquí jo no veig Santana i Tallers que estiguin per la Rambla perquè els tallers estan més amunt no? sí sí són els primers d'aquells Santana sí també sí i tallers també el pas és que són tan angostos que quasi que no li fas cas diu aquestes dues construccions van rebre el nom de canaletes a causa d'uns canals que es van obrir per evitar que l'aigua s'acumulés al peu de les muralles en els dies de pluja aquestes canaletes anaven a desaguar el torrent principal que baixava per la Rambla del que es té consciència documentada és de l'existència d'una font del segle XVI se sap que aquest aveurador portava aigua de la mina de Moncada de la qual segons deien tenia molt bon gust i al segle XIX quan es van enderrocar les portes de la ciutat i les seves muralles es va instal·lar en el seu lloc una font de ferro colat petita però que complia la mateixa funció en el moment de la seva construcció també es va pensar amb els animals de companyia ja que li van incloure un petit aveurador pels ossos ah molt bé i l'única cosa que dóna i ara serveix quan guanyo una copa al Barça anar allà i fer disbarats no pensis però l'altre dia no n'hi havia gaire animació no n'hi havia més que 100 persones és una copa menor la bo és la Lliga i la Champions l'altre no val la pena que hagi ni celebrar perdona altres vegades la copa també era molt celebrada com feia 10 anys que no havien guanyat massa però mira s'aferraven a el que hi és no se li dona importància perquè és menor no sempre és un trofeu i per tant gran o petit és un trofeu i continuem llegint que s'acaba això de la Rambla però perquè esteu ben documentats diu la legenda que si vols assegurar que tornaràs a Barcelona has de veure de la Font de Canalè si ho veus tornes i diu i la venda de flors a la Rambla comença en 1800 que l'altre dia ho vam comentar ja ho vam comentar en 1853 en quioscos de fer reculat que després serien replaçats per cristall i al segle XXI aquest indret és l'únic lloc de la ciutat on es podien comprar flors o sigui si aneu a la Rambla estava concentrat la veu aigua de canaletes i seieu en els bancs mireu que no hi hagi restes de bolons més val venir Sant Jus que l'aigua tota la vida ha sigut més bona sobretot la queda de manantial perquè a Sant Jus hi havia bones deus era la rambla de canaletes la de les flors la dels estudis i Santa Mònica segons estudis ja ho vam dir l'altre dia perquè hi havia va ser la primera universitat o col·legi i la de les flors perquè hi havia les parades de flors i Santa Mònica perquè hi havia les gràcies i ara com deia aquell que diu vostè està no sé què li van dir diu mira com estan vostès el dia de Sant Jordi el passejar per la Rambla el que viu en un lloc era un estranger aquest que va fer el comentari molt bé i ara ens n'anem a les coses que li agraden moltíssim a la Joana ja ho faig expressament perquè si a la nit no dorm bé avui diríem parlarem d'aquests esperits que ronda en Porai un és el Rossega Cebes que dius nosaltres som els de la ceba no? doncs aquests són Rossega Cebes i l'animeta del Cantiret diu fins entrat al segle XX encara s'existia en aquesta part de la ciutat el gremi d'hortelans del Portal Nou format per 75 membres membres que posseïen masies i petits horts al voltant de l'antiga Porta de la Muralla entre ells hi havia un pagès que s'havia especialitzat en el cultiu de cebes les més estimades del mercat del Bor perquè eren excepcionalment grosses i gustoses i no eren de Figueres eh Joan Maria serien d'aquelles blanques que sembren dolces diu ara no les trobes no sé si són tan bonos o no això diu un dia un dia el bon home s'adonà que la pila de cebes que guardava les golfes baixava considerablement de volum i es va omplir de tanta indignació convençut que algun col·lega envejós li robava de mica en mica i va ser la mateixa indignació que li va fer fer maleir el desconegut lladre desitjant-li que es veiés obligat a menjar cebes per tota l'eternitat mare de Déu van passar els anys i les cebes van seguir desapareixent i per molt que el pagès s'hi apostava de nit i de dia per mirar de casal lladreot mai va aconseguir veure qui se les enduia un bon dia el pagès va descobrir que el robatori s'havia cessat i durant les setmanes següents la pila de cebes resta intacta en la qual cosa es va fer la idea que el lladre s'havia cansat de les espoliacions o bé que s'havia mort però uns dies més tard va començar a trobar cebes arrossegades per terra de les golfes i s'amoïna de nou convençut que ara les culpables eren les rates decidit acabar amb aquesta segona plànega va posar tota mena de paranys i de reteres al costat de la pila de cebes però de vegades mai no va aconseguir agafar ni un sol arrossegador això va durar diverses setmanes fins que una nit quan era a punt de llitar-se li semblava sentir una mena de gemec provinent de les golfes i convençut que a la fi les seves trampes havien reixit s'encaminà ràpidament però de seguida va descobrir que cap retera no havia saltat i tant mateix el gemec persistia d'algun fos racó ara sí una mica espantat l'home es va encomanar a Sant Nin i a Sant Non patrons dels sortelans i va preguntar amb veu tremolosa si hi havia potser algun ànim en pena rodant per allà aleshores del més profund del magatzem va sorgir una veu molt ronca i apagada que li va dir que per efecte de la maledicció que ell mateix li havia llançat estava condenat a arrossegar cebes per tota l'eternitat i que la seva ànima arran no podria trobar la pau si ell no el perdonava i desdeia la maledicció i tot seguit es va materialitzar davant dels ulls del pagès una ombra pàlida com una ceba que t'ofejava espantosament a ceba horroritzat l'home va dir a l'ànima del rosser de cebes que el perdonava i de seguida es fongué l'ombra blanca i mai més l'hortelà del portal nou va trobar cap altra ceba arrossegada el rosser de cebes va ser recordat a Barcelona durant molt de temps i s'invocava per fer que els nens tinguessin por si no es portava bé se l'associava sempre a l'animeta del cantiret un altre ser espectral del qual es coneixia poques dades i encara menys els motius del seu vegà sobrenatural i el poeta peles mestres en parla i se'l representa com un esperit vidriós transparent en forma de canti i que ha de donar origen a un rodolí català de sentit no gaire clar que diu així el rosser de cebes i l'animeta del cantiret que salta i balla per la paret adeus senyors aneu amb el rosser de cebes que es vagi bé però si no dormo no serà perquè faci por és per la pudor seda us explico això perquè això ve molt m'ha fet recordar mis tiempos de ayudante d'un médico oftalmólogo que li venia tots els pagesos d'aquí del Maresme i de tot això i jo l'havia ajudat molt amb aquest senyor i havia operat amb ell i tot i resulta que esclar sabeu que un oculista o sigui un oftalmòleg s'acosta molt amb la persona i ens venia un pagès que pobre sortia de tant en tant sortia de l'habitació i feia perquè feia una pudor d'all no de ceba però d'all que el pobre doctor no podia aguantar i com també tenia sentit de l'humor un dia li diu mira escuti ara sí que operarem dintre d'un parell de setmanes o tres però faci'm el favor no prengui all i l'home diu però si l'all és molt sa sí sí boníssim pobre humà però per els ulls ara en aquest moment l'irritaria i després quan ja se'm van dir és que si ve una altra vegada jo crec que a l'hora de l'operació em desmaio i la catarata se li va per l'altra banda o sigui que senyors aneu amb cuidado amb els excessos amb els cebes de fet la ceba és medicinal o és diuretica o és diuretica també és diuretica estupenda però hi ha gent que com es troba malament refredat o tal agafa cebes d'aquestes grosses i les posa a la tauleta de nit i moltes vegades l'endemà el dematí es troba bé i llavors la ceba s'ha tornat negra és a dir que et sorbeix jo que sé el que et sorbeix però el poder jo no sé jo no sé que et sorbeix la ceba no ho sé però la ceba desprèn el flaire però no el flaire de pudor sinó desprèn sí sí com un no sé materials que deu de tenir tipo ácido i tot el que sigui és depurativa per això li convenia més potser menjar-se el sopa de ceba no, no, no però vull dir tu tens seda allò això és una cosa per la tosa jo ho he experimentat amb el meu net això ho ha provat amb el meu net i ha funcionat tenien tos no, no, no però en vez de posar-lo a la tauleta de nit diferent tallat a rodanxes aquesta ceba grossa posat a sota la planta del peus i posar-se el mitjons i anar a dormir i llavors la planta del peus absorbeix tot tots els àcids que pot tenir la ceba com sabem almenys saben els d'acupuntura que tots els punts neuràlgics convergessin la planta dels peus doncs es veu que funciona la mar de bé per tot es veu i l'all també defenso l'all i això que no em molesta a mi m'agrada l'all i la ceba m'agrada tot però vull dir que seguis i un vist aquí el metge ai pobra és que és inaventable sortia sortia a fora mis marejat tornem a entenar perquè l'oporista i el dentista estan sobre teu sí a partir d'ara ara posarem ja música per eliminarem les olors de ceba i all i posarem una musiqueta avui podrem escoltar fragments del ballet Copélia de Leo Delibes compositor francès nascut a Saint-Germain d'Ibaix va estudiar al Conservatori de París amb d'altres compositors del seu temps organista i director d'acords de teatre líric de l'òpera de la capital francesa va composar òperes còmiques i operetes òperes més sèries sobretot l'ACME la més famosa de totes elles i ballets tan famosos que encara es representen en l'actualitat aquesta temporada podrem assistir a la representació de les dues més conegudes Sílvia i Copélia Aquestes grans obres musicals que van a una en un tot extraordinari musicalitat i dansa és les que podran representar-se aquesta tardor no, ara dintre de molt poc ja estan programades Escoltarem fragments de la introducció i mesurca de Copélia interpretada per la Royal Philharmonic Orquestra sota la direcció de Carl Davis Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Em sembla! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! a la botiga! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! ! no és biodegradable! ! Fins demà! no se sap! ! Fins demà! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! L'altre dia... Ja se'n rovella! No se'n rovella! Però l'altre dia explicava a el Mauri, a la... no a la Mauri, a l'altre noi, a la... a la Teleris... A Marolina! No! L'altre! Sí! El mestre! El mestre! Explicava que diu que... en un dia que va baixar la... la marera, sí, va baixar. aquell trosset de muntanya tan blanquinós que bé, i ja no era el plàstic eren les tovalloletes les tovalloletes que no són reciclables que no són reciclables i ja els hi pots dir que no tinguin les tovalloletes pel pel d'això per la tassa de lavabo no, són deixallars perdoneu, jo hi he fet un sorollet abans no us penseu que els micros no van bé què deies? deia perquè afortunadament l'home té el cervell que de quan en quan li serveix per algú l'home i la dona i no us puc dir bé, però ja m'entenaré i us ho diré bé han sortit una espècie de bactèries que es mengen al plàstic i aleshores tota aquella cosa que tenim aquí magatzemada que aquestes bactèries se lo halen se lo halen, se lo halen i a més a més després fan de tritus que van molt bé com a bono és un punt d'aquells que m'agraden de cosa positiva que sempre busquem alguna cosa que sigui positiva ara és educació educació educació ambiental que tothom sàpiga com s'ha de fer i aleshores doncs això no es pot fer ni en 10 anys ni en 20 i a més hi ha gent que no li importa res vull dir que no li importa res és igual així ja està i si no tenim amb el senyor aquest que ara ens presideix uns grans estats encara que estiguin units o desunits vull dir que aleshores també he trec amb aquest anirem molt bé adéu gràcies o si el deixen fer ai no ho sé pensem les coses ben fetes no ho sé són 4 anys de disbauxa però quan vaig veure és que després em va saber que greu no haver agafat totes les dades que estava ben ben perquè era bonic de veure que eren bacteries que s'alimentaven del plàstix però escolta saps que fa por d'això que o sigui refereixo a la morfina concretament la morfina la morfina vam anar molt bé per els ferits per les operacions i la heroïna tot això tots els apiàcios molt bé i després què? produeix adictament i què? addicció i què? i què passa? sempre que surt un avantatge a vegades té la seva desvantatge també si no s'utilitza bé anem en el senyor que els plàstics es poden desferir menys mal perquè almenys pobretes les tortugues no s'enuaguen no, aquesta és l'odolent i les coses que són de plàstic que són com si fossin rets que a vegades queden entortolligats a vegades si no les tortugues són entortolligats i que queden allà de noia manera bé, doncs ara farem una cosa continuant la secció de salut de la Montse sobre al·lèrgies preguntes i respostes una de cada quatre persones a Espanya pateix algun tipus de trastorn al·lèrgic l'Organització Mundial de la Salut classifica les malalties al·lèrgiques entre les sis patologies més freqüents del món amb aquestes dades no és estrany sentir molts comentaris sobre les al·lèrgies però què hi ha de cert? contestarem algunes de les preguntes més freqüents això ho diu la senyora Yolanda García Malo amb una revista molt interessant que hem pogut aconseguir a què podem ser al·lèrgics? hi ha diferents tipus de substàncies que poden provocar al·lèrgia són els anomenats al·lèrgens inhalats pòlens àcars epitelis d'animals alimentaris proteïnes de llet de vaca ous fruites fruita seca fàrmacs antibiòtics antiinflamatoris i anestèsics l'ina de contacte níquel crom perfums ocupacionals o laborals làtex farina de blat venir d'insectes i tant és així que et pica una vella i potser si t'ha fet un xoc anafilàtic després et pica un altre i aneu corrents perquè si no t'ho fes no, no, a la iaia del meu marit quasi la maten aquí tenim un veí que és així que li torna a picar malament bé com es desenvolupa una al·lèrgia l'al·lèrgia es produeix quan el sistema immunitari considera que una substància inocua per a la majoria de les persones o al·lèrgen és nociva i perjudicial i reacciona davant d'ella de manera exagerada produint alteracions inflamatòries a la pell i a les mucoses la reacció al·lèrgica ens podríem preguntar les al·lèrgies són hereditàries es calcula que la probabilitat que un nen pateixi d'al·lèrgia és aproximadament del 50% si un dels progenitors és al·lèrgic i d'un 70% si són els dos progenitors al·lèrgics però tal com s'explica en el llibre de les malalties al·lèrgiques no es neix al·lèrgic sinó que hi ha una predisposició genètica a ser-ne i després els factors ambientals aniran determinats si una persona es fa al·lèrgica a certes substàncies Joan Maria al·lèrgia l'al·lèrgia pot ser greu? contesta les al·lèrgies acostumen a ser processos lleus o moderats però sí que hi ha una patologia que hi ha una patologia de més gravetat i que i que i que i que poden suposar un risc per a la vida com són l'asma les reaccions antifilàctiques i les reaccions greus a medicaments quines malalties o al·lèrgies hi ha avui en dia? les més freqüents són les següents rinitis asma urticària dermatitis atòpica dermatitis al·lèrgica de contacte al·lèrgia alimentària o anafilàxi també hi ha al·lèrgies menys comuns com el làtex les abelles les vespes i altres insectes anasaquis o l'anisaquis o l'anisaquis simples que és aquell aquell bitxito que hi ha al peix no? sí aquella que té a canal tant sí és veritat sí després algunes dades curioses les malalties al·lèrgiques afecten un 20% de la població mundial és una patologia més freqüent en la infància entre les malalties cròniques que es poden representar en aquesta etapa les causes de consulta més freqüents als alergòlegs són la rinitis al·lèrgica un 54% l'asma un 23% i al·lèrgia als medicaments un 17% o sigui que més o menys ja tenim una petita idea de com funcionen les al·lèrgies i això que no és hereditari jo crec que sí perquè a casa meva la iaia era hereditària de la seva mare la meva cunyada és hereditària com la iaia i a més a més a les medicaments una vegada va prendre un medicament que va ser espantós perquè la cara se li va inflar no tenia ni celles ni ulls ni nas o sigui que la vam haver de portar corrents al netge que li injectés un antialergic perquè va ser horrorós i una altra vegada li va donar alcohol i que s'hi s'ofega d'asma llavors havien de posar una indicció un antistamínic un antistamínic per a tota pastilla sí, sí cortissona però sí que hi ha al·lèrgies que són hereditàries i que en canvi no produeixen cap mal per exemple jo soc al·lèrgica a la pell de préssec a tocar-la en causa o sigui en causa pell de gallina i el préssec i també el baracoc i això li passava al meu pare sí i aquesta aquella cosa de tipus aquell bellut aquell bellut aquell bellut sí, sí jo tinc la reja a la macadàmia no em fa cap mal però no, no però no la meva va ser espantós però és desagradable no us podeu imaginar com si hi haguessin inflat un globus sí, per això sí que és perillós a dures penes i l'altra vegada li va donar el coll tirant asma i perquè la va trobar el seu sogre no, no injecta en un urbassona em sembla sí, un antiinflamatori puja, puja precisament per les al·lèrgies sí, et quedes completament sense perquè l'al·lèrgies agafa el coll no malament és que pots ofegar no, no que et pots morir et pots morir posa una mica de musiqueta alegre esperem que no sí, alegre al·lèrgies Fins demà! Fins demà! No tindre seccions del pastor! No, però... Jo què sé, ja em confonc de tots. L'altre dia uns amics meus que són nord-americans em diuen que saps alguna cosa del Banco Popular? Digo, mira, el dinero que yo tengo que es muy poco, no. Lo tengo debajo de la tile. En inglés, tile vol dir una rajola. La rajola. Perquè, escolta, ni el Popular ni... És que el Popular no fa gaires anys era el banc més rentable del món. Sí, sí, sí. No sabem el que passarà aquesta setmana. Poder deixar passar. Està postant desesperadament. Però no ho sap, no, a la bo ningú. que ha avisat. Bé, bé, no ho sap, no ho ha passat. Sí, no ho sap, no ho ha passat. Bueno, com que hi ha tanta desinformació, jo he fet una recopilació, perquè aquest tema m'agrada molt. És més, començo sempre, que hagi el diari, començant per economia. No serà perquè mirin les sancions... No, però és una mania com... Ai, mira les sancions, si pot ja no passis això. És una mania com una altra. Sí, sí. Per això he pensat... Fes un resum, aviam, o què? Aviam, aviam. Aviam, aviam. Aviam que ens diré les informacions. Bé, no fa gaires anys, parlar de qualsevol caixa d'estalvis o banc era sinònim de confiança, seguretat, reserva i d'altres adjectius quasi tots positius. Ha hagut d'arribar a una crisi terrible amb la qual encara estem ficats per anar-se tot amb borris. Si bé és veritat que la crisi va començar l'any 2007 als Estats Units amb el bònus porqueria, la fallida de l'Eman's Brother, entre d'altres importants societats financeres, amb el resultat de pèrdues bilionàries amb bé de burro a tot el sistema financer, la qual cosa va provocar un col·lapse mundial de falta de diners i el que és pitjor, de confiança. Com diuen els economistes, quan els americans tenen un refredat, monetari, nosaltres els europeus agafem una pulmonia. Un triple. Efectivament, la gran crisi ens va arribar a Europa a meitat de l'any 2008. Fixeu-vos, estem al 17 i encara no n'hem sortit. Encara n'hem sortit. És molt greu. Si bé és veritat que una part de la crisi del sistema bancari va venir de fora, en realitat la fallida del sistema espanyol es va produir per males pràctiques del sistema financer espanyol, que deixaven diners a dojo sense tenir estalvis ni suficients garanties. Els responsables de controlar el sistema bancari, Banc d'Espanya, i d'altres reguladors, no van fer bé la seva feina, inclòs el govern de la nació, els diferents governs, què hi va haver-hi. Resultat, un caos increïble. Com volia comprar un pis de 200.000 euros? Doncs la Caixa o el banc et feien una hipoteca per 210.000. A 30 o 35 anys, així de passada, podien estrenar també un nou cotxe o anar de viatge a la Xina o el que sigui. Com abans he dit, les entitats bancàries no exigien cap estalvi previ. Amb la presentació d'una nòmina en tenien prou. Ha vingut la crisi, molta gent s'ha quedat a l'atur i no pot pagar la mensualitat de la hipoteca. Les entitats financeres resolen el contracte per falta de pagament, es queden al pis i, com que ara els pisos han baixat de preu, doncs resulta que perden el pis, els agafen i encara deuen diners als bancs. No seria més assenyat, en els casos de quedar a l'atur, negociar una carència de pagament d'uns anys abans de desnonar-los? Ara resulta que les bones persones que s'han quedat sense feina les poden desnonar i els ocupes i entren després, aquests no els poden fer fora. No, no, no, en absolut. En aquest país vivim que permetem tenir aquestes lleis tan injustes, la qual cosa posa el coneixement dels nostres estimats radioïents. Crec que almenys hem d'estar ben assabentats de l'espoli que estem patint, que segur podem canviar per mitjà dels nostres vots. Ens hem de creure que el poder radica en la ciutadania i hem d'exigir polítics honrats que siguin capaços de canviar aquestes lleis tan perjudicats per les persones i fer fora d'una vegada els corruptes de totes les institucions. Amén. Molt bé. Amén. Jo, Maria, que semblava un míting... Sí, és un míting, sí. Un míting cívic. Cívic. Molt ben fet. I ara, quants minutets ens queden? Uf. Farem el papiloma. Mira, parlarem del papiloma plantar. De l'altre papiloma parlarem un altre dia amb més coneixement de causa. Més, sí, més complicat. Bé, diu... I més argumentacions de salut. Sobretot de cara a aquest estiu que ja fa dies que s'elvira. Atenció al papiloma plantar. Aquest virus, el papiloma, és el causant de les barrugues de les plantes dels peus. La calor i l'excés d'humitat són el caldo de cultiu pel seu desenvolupament, com ja hem dit, sobretot a l'estiu. Les barrugues plantars poden presentar-se de manera aïllada o bé en grup. Acostumen a tenir un aspecte hipercaratòsic, hipercredatòsic. I és, i és més, es poden confondre amb callositats. Generalment produeixen dolor al pessigar-les, però no al caminar. Però, ocasionalment, poden resultar molt molestes. apareixen a les zones de pressió o d'afargament on la pell està més debilitada. Per exemple, la planta del peu, el taló o la zona metatarsiana. La barruga hereix cap endintre al aixafar-se al caminar. No acostumen a derivar en lesions malignes, però el risc d'encomunament és vigent al llarg de tot l'any. sobretot quan es practiquen esports en què els peus estan despullats i transiten per llocs molt concorreguts. Han d'anar amb compte amb la població infantil, adolescents i adults i joves, que és la part de la societat que més freqüenta piscines o gimnasos, i que, malgrat totes les precaucions, apareix un papiloma quan abans es comenci el tractament és la millor manera d'eliminar-lo. No marxa sol, per la qual cosa haurem de recórrer a un professional que els eliminarà amb àcids, congelació o de manera quirúrgica. Que, com podem prevenir el contagi? Doncs, no caminar descalç per llocs on hi hagi aigua estancada freqüentats per molta gent. Caminar amb xancletes o mitjons de silicona. Hem d'evitar també el calor i l'humitat excessiva produïdes per calçat poc transpirable o mitjons sintètics. No intercanviar calçat o mitjons amb altres persones. I, sobretot, higiene diària dels peus i aplicar, sense mandra, crema hidratant. i, sobretot, no intercanviar calçat o mitjons de silicona. i, sobretot, no intercanviar calçat o mitjons de silicona. No intercanviar calçat o mitjons de silicona. No intercanviar calçat o mitjons de silicona. No intercanviar calçat envellir en positiu. A mesura que envellim el nostre cos se'n ressent, les facultats físiques es van perdent i els trastorns de salut tendeixen a acumular-se. Moltes persones també se'n veuen afectades psicològicament i mentalment. La jubilació, la pèrdua d'influència social, el declivi d'algunes capacitats cognitives, la por a la soledat, la por de dependre d'altres persones i la visió cada vegada més propera del final són factors que poden passar factura tot i que no a tothom. Fins i tot hi ha un terme per descriure la por en vellí. Gerascofòbia. Ara, Gerascofòbia. Gerascofòbia. Gerascofòbia. Gerascofòbia. Gerascofòbia, i fòbia de la por. Gerascofòbia. Encara que cal matisar que, com tota fòbia, es refereix a una por irracional, un temor que provoca ansietat i que afecta la qualitat de vida del qui la pateix. A més, no és un trastorn propi de la gent gran, ja que tot pot aparèixer a partir dels 30 anys, amb la manifestació dels primers signes de l'envelliment tot arrugat. És que vostè parlava fora de mi, però... Sí, bueno, gràcies, ja ho tindré en compte. Segueix, segueix, que ens queda poc temps. Amb la manifestació dels primers signes d'envelliment, les arrugues, per exemple. Això, això. En tot cas, la Gerascofòbia, com a por irracional, afecta una minoria de persones. Si ve aquest sentiment de temor associat al pas dels anys, que poden catalogar com a més racional, és freqüent i comprensible. Per a Josep Lluís Conte Sala, professor de psicologia de l'Universitat de Barcelona i expert en psicogerontologia, ser gran no és incompatible amb continuar creixent i desenvolupant-se com a persona. en un dels seus articles titulat Viure la bellesa positivament explica com les persones grans es poden adaptar millor a aquesta etapa de la vida. Tots coneixem persones d'edat avançada que declaren estar d'allò més bé i que, d'alguna manera, se senten joves, encara que també en coneixem d'altres que declaren tot el contrari. En l'article esmentat es posa en relleu la importància de conservar, tant com sigui possible, les capacitats físiques i cognitives i per això es proposen diverses mesures que es mostren en el requadre junt. Vostès el veuen però ja el veuran ara quan ho llegim. Això mateix. No obstant això, afrontar l'envelliment amb una actitud positiva no es basa únicament a tenir cura del cos i el cervell, sinó que és fonamental l'actitud que es té davant d'aquesta etapa vital. A continuació, necessiten algunes recomanacions que poden contribuir a millorar aquesta vivència. Cal considerar la bellesa com una etapa més de creixement personal en la qual les activitats, les il·lusions i les relacions amb els altres poden i s'han de mantenir en un primer pla encara que amb un contingut un ritme i una perspectiva social diferents d'altres etapes de la vida. Cal defensar l'autonomia personal i social, fer el possible per conservar les capacitats físiques, les capacitats de decisió sobre la pròpia vida i les capacitats de relació, dignitat i respecte en el marc familiar i social. una demanda excessiva de suport i ajuda pot anar en contra de l'optimització de les pròpies capacitats. Cal acceptar les limitacions i els canvis que comporta l'edat, tant en el pla físic, salut, com en el pla efectiu, pèrdua de persones i social, menor protagonisme, l'acumulació de pèrdues per desbordar les capacitats d'acceptació de la gent gran. Les xarxes de suport solen ser un element determinant per ajudar a esmorteir els efectes d'aquestes pèrdues. Bé, espera't, que farem ja el punt final. El tema de la mort acostuma a vincular-se a la inevitable recapitulació i balanç del cicle vital. És important que aquest tema no adquireixi una visió tràgica i assumir que el final de la vida és una cosa natural que forma part de la mateixa existència humana. I aquí hem arribat al final del programa, de la vida del programa d'avui. O sigui que el proper dissabte tornarem a estar amb vosaltres si vosaltres voleu que ho estem. Bé, i si no, fins al proper dimecres. Bon proper estiu. Moltes gràcies, Lina. Moltes gràcies, Montse. Moltes gràcies, Joan Maria i Carles. Moltes gràcies. I perdó per aquests talls i no talls. fins la propera. Bona tarda. El just a la fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tot als emprès.