Homenatge a Diana Garrigosa; racons d’hivern (Granada, Espot i Vall del Bac); Cacaolat i Menús de guerra; Jaume I i Rashba; Castell de Sant Ferran; piscifactories i aurores boreals

Seixanta i més. Amigues i amics de Ràdio d'Esvern, som de nou en dimecres i la nostra audició entra en antena en el 98.1 de la freqüència modulada. Amb tota una sèrie de propostes que la nostra taula ha considerat d'interès per tota la boticiena, per tota l'audiència, per tots aquells que ens escolteu. Bé, és una hora que ens acosta al sopar, si ens escolteu en dimecres, o bé, a l'hora del vermut, qui ho faci, si ho feu en dissabte. Nosaltres, els redactors de Seixanta i més, la Lina, la Montse, en Joan Maria, en Carles i una servidora, la Joana, us saludem i diem endavant l'audició d'avui. El passat dilluns ens va sorprendre tristament la notícia de la mort de la senyora Diana Garrigosa, esposa del president Pasqual Maragall. Què podem dir d'aquesta dona abnegada que no s'hagi dit abans? De forta personalitat, preparada i disposada a tota mena de tasques, en benefici d'aconseguir avanços per combatre, o almenys, a pa i vegà, les desastrosses seqüeles de la terrible malaltia, que pateix, qui va ser una figura inolvidable de la política catalana, l'alcalde dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, el senyor Pasqual Maragall, tant per a ell com per a les diferents persones que la puguin patir. Sempre, com a suport, al gran home, ella va ser la gran dona, sense voler ser la primera dama, solament l'esposa i companya, tant en triomfs com en no tants bones circumstàncies. I finalment, des del primer moment de la malaltia que va marcar el futur d'una vida sempre dedicada a la política, a favor del bé comú. La seva gran obra, el patronat dedicat a la investigació per prevenir la malaltia de l'Alzheimer, tractant a persones suposadament sanes 20 anys abans de la possible aparició de la dolència. Serà el seu gran llegat i per molt que les persones que segueixin amb la continuació de la seva obra siguin experts i resolutius, segur que tothom recordarà a Diana Garrigosa, sempre ferma al davant de la tasca, buscant més i més solucions i aconseguint, encara que sigui de forma lenta, petits però grans triomfs. Ens ha deixat de sobte i encara no ens podem avenir amb la seva desaparició. Descansi en la pau del senyor la gran dama, la senyora Diana Garrigosa. Racons hibernals. Aquests dies conviden visitar paisatges muntanyosos, embolsats de neu, encara que no fa gaire fred. es pot, situat al Pirineu català, trobareu paisatges blancs sobreverde fulla. A Agres tindreu la visió de les muntanyes i carrers estrets d'estil rural i a Granada podreu gaudir del folclor andalús dins de les coves del Sacromonte. Aquesta temporada hi aneu per a tots els gustos. Espot és un petit poble del Pallar Sobirà amb 272 habitants. La seva situació estratègica al mapa el situa en el prop del Parc Nacional d'Aigües Tortes i a l'estany de Sant Maurici. L'Alhambra és un monument patrimoni de la humanitat que mereix ser vist sota el sol fred. A més, de gaudir de la cultura de la gran ciutat de Granada, què millor que gaudir d'unes tapes típiques andaluses? Bens, seguim amb Granada. Aviam. Patrimoni de la humanitat. Granada no s'acaba amb una visita a l'Alhambra, la catedral i la capella reial, datades de l'època Necerita o el Banyuelo del segle XI. Són llocs de pas obligat. A més de gaudir dels grans tresors del món antic, podem passejar pel barri del Baicín, que ens descobrirà fantàstics matisos necerites i renaixentistes. de tapes. A Granada, la cultura de les tapes és una tradició que no es pot perdre. N'hi ha de tots els gustos i colors. Tenim capacitat per escollir en el cas que no ens convenci un tipus en concret. Des de mollejas, pescadito frito, cazón en adobo o les rosques. Ja, sobren ganes de sopar, eh? Sí, quasi bé. Yo en quiero pescadito frito. Ajá. El que són és tauró, és tauró. Sí, sí, però el tros aquell que fan és molt bo, eh? Ho dic de veritat. Toca, sí. Vinga. Petits encants, el poble ens mostra la seva història a través dels monuments antics que anem trobant mentre passegem amb tranquil·litat, pels seus carrerons. Estem parlant d'agres. Agres. Agres, sí. Les fonts que es troben repartides per la localitat el sefreix públic amb un dels més béns conservats de la zona o la bellesa del santuari de la Verge del Castell. Una edificació del segle XV, una legenda. Són elements que no podem deixar de visitar. de la Bé, senyora Lina, té el micròfon a la seva disposició per explicar-nos... Encara parlem de halar? Sí. El Joan Maria ens ha parlat del cazón i de les tapes i del pescaíto frito. Ah, és que està molt bé. És que està molt bé. Però nosaltres ens anem a les coses d'aquí, de Barcelona i de Catalunya, no? Que també estan bones. Que també estan bones. I diu, la veritable història del cacaulat. Hombre! Diu, hem vist que s'havia fundat la fàbrica Letona. Bé, en l'any 1931, Marc Biadé Bas, un dels fundadors de la Letona, i el seu fill Joan, van anar a una fira a Budapest. Allà van ser convidats al casament de la filla d'uns del comissari de la fira. Al vespre els van servir una beguda feta amb llet i cacau, que els va sorprendre. De tornar de Barcelona, Joan Biadé va pensar en fabricar aquesta beguda de manera industrial. Proves i més proves, i tastos i més tastos. Si se'n sortien, podria aprofitar el xerigot. I ara us diré que jo aquesta farola li he buscada, que no sabia què era. Sí, jo sé que ho sé. Què és? He treballat. És la llet que, o sigui, la que separen quan fan mantega, és l'aigua que queda. Sí, sí, sí. Diu que aquesta no tenia demanda. Un xerigot. I ho van aconseguir. Ara faltava el vistiplau del públic. En 1933 es fa el llançament. L'escenari, la fira de mostres de Barcelona. El resultat? Un èxit. Diuen els diaris de l'època que de primer el producte es podia beure de franc a l'estant de Granges Viader. Però davant de la llau van decidir cobrar el tast a 5 cèntims al botet. Déu-n'hi-do. I el cacaulat fó el primer batut de cacau de producció industrial del món. Imagina't. Imagineu-ho. A casa meva està prohibit perquè ens faria mal a tots. Ah, vale. No, a casa meva n'hi ha. A l'abans de Viader encara funciona. Encara, encara. És al final, bueno, a les Rambles baixant a la dreta a tocar el carrer Marià Fortuny. Fa un parell d'anys i vaig anar-hi molt bé amb la meva dona. Sí, és clar. Sí, sí, sí. Jo sé que treballava. Sí? Allà, el que treballava jo era amic del Perera, era amic del Viader. Sí. I sé que tenien aquestes granges. Jo treballava a les granges Perera. Sí. Ells eren Viader. Però els dos... Eren amics. Eren amics. Sí que caulaven. Sí. Estaven boníssimes. Sí. Bueno, això és una de les coses i després fan els menuts de la guerra. I diu, en Joan Vila, blanenc, vol dir de blanes, va ser triat pel Departament de Prensa i Propaganda de la Generalitat Republicana per redactar un llibre amb plats senzills, barats i d'alt valor calòric. El títol és claríssim. Menús de guerra. en Vila va deixar davant de la feina del restaurant de la família, la fonda Vila de Blanes, per estudiar que menjava les famílies humils. I en va sortir receptes superbes com el bacallà amb seques i el magre de porc amb cebes. I el senyor Vila era un cuiner mediàtic que marcava tendències i parlava a la ràdio. Mira, aquest és parent nostre. i el seu llibre va ser molt útil. Està bé. I aleshores tenim la batalla de l'ou. Ves per on? Continuem en guerra. Promoguda per la Generalitat, la batalla de l'ou va ser un intent d'enfrontar-se a l'escassessor d'aquests productes imprescindibles i que els ciutadans s'esdevinguessin els seus propis productors. era una bona idea, ben plantejada, però segurament massa avançada i que exigia que la gent tingués a casa pollets, incubadores i menjar per les gallines. Oh, i tant. S'havia de començar el dia 25 de gener de 1937 i per això es va crear l'oficina de l'ou. En un dels eslògues es resumia l'objectiu principal. Per a 1937 cinc gallines a cada casa de pagès i sis gallines a cada llar obrera. I cinc al terrat de casa meva. Bueno, aquí dius sis, eh? Us ho menja. Doncs mira, cinc. Diu, la intenció era, sobretot, pal·liar la gana que es patia a les ciutats i que a part de les gallines de pagès n'hi hagués a tots els patis, balcons, terrasses i terrats de la Joana. Veus? Diu, per tal d'aconseguir-ho amb el racionament del menjar es podia escollir entre un ou a la setmana per persona o pinso per les gallines. Però no va sortir bé. No. I mira que a Barcelona es passava gana, eh? Oh, doncs escolta'm, a casa meva... a casa meva... No es va passar. No, perquè com hi havia les cinc gallinetes i posàvem ous perquè tinguessin més pollets, doncs escolta'm, mira, anaven trempajant. El pròxim dia continuarem amb aquestes coses que fa una certa gràcia i va a la merda bé. Les gallinetes. I ara ensenarem els personatges d'aquí de Barcelona i Catalunya i lo que queráis. Vale. diu Jaume I el carinyós. El conqueridor. No, aquí diu el carinyós. Clar, tot depèn. Que amor de Jaime, de Jaime. Diu, les tres dones legals de Jaume I van ser Eleonor de Castella, Violant d'Hongria i Teresa Gil de Bidaura. Caram. Però se sap que va tenir moltes amants i algunes les tenim documentades. Però això no ens parla de nou que encara això continua tot. Això ho està. Sí, troba el bon i torna el bon. A Jaume I de Catalunya i Aragó, fill de Pere I, el catòlic, i de Maria de Montpellier, conqueridor de València i Mallorca, li agradaven molt les dones i tenia èxit perquè era rei, perquè era guapo i era culta. Sabia llegir i escriure i parlava provençal, català, aragonès i castellà. Va ser, i fixeu-vos-hi ja per on anava l'assumpte, diu, va ser concebut gràcies a una estratagema de la seva mare que va substituir una mistança del rei Pere perquè la llités amb ella. O sigui, que en realitat tampoc no era fill del Pere. Perquè era una mistança, oi? Feta la llet, feta la trampa. Perquè el Pere, a lo mejor, el Pere, a lo millor, mira, pobra, no arribava. No arribava, això mateix. Diu, néix en Jaume que els tres anys se paren de la mare i és lliurat a Simón de Montfort, en qui viu a Carcassona, fins que el papa el combina a lliurar l'infant als seus subdits. El posen sota custòdia dels templers al castell de Montsó, on hi viu fins als nou anys, formant-se per ser rei. El pare, el rei Pere, havia mort 1213 quan el Jaume tenia 5 anys i als 3 anys i per calmar els bàndols en contra seva el casen amb l'Eleanor als 3 anys, als 13, l'Eleanor de Castella i Plantagenet. Aquestes surten els llibres d'història, Plantagenet. És, d'any de la terra. Filla, no, no, filla de l'Alfonso VIII. Sí, però té alguna cosa a veure també amb uns reis en la terra. Estan tots embolicats. Home, com a los avis. I aquesta bona noia té 18 anys. Té 13 i ell 18. Però el matrimoni no es consumís fins que en Jaume en té 14, que això és el que manava la llei. El fill que té amb l'Eleanor, Alfons, mort de menut. I el rei comença el seu periple amorós. S'embolica amb una dama de la reina, Elo Álvarez. Aconsegueix l'ignoració del seu matrimoni amb l'Eleanor, i conèixer la dona de cabells daurats, Aurent Biaix, que això és el que vol dir el seu nom, i amb qui signa un tractat de concubitatge. I ella és mort. I Jaume es casa amb Violant d'Hongria, amb la que té nou fills. Deu-n'hi-do. Pere seria el successor del Jaume. Però les amants s'ho vintegen. Blanca d'en Dignon, amb qui té un fill. Elvira Sarroca, un altre fill. Guillema Cabrera, aquesta es veu que no té fill. Berenguela Ferrandis, un altre fill. I Violant mort de febre. Les encomana el seu fill Ferran aquí vella fins que mori. Se les ha encomanat, el fill. I el vella, ella, i per això també l'agafa ella. I el rei es torna a caçar. I aquesta vegada amb Teresa Gil de Bidaura, a la qual Jaume abandona quan ella agafa la lepra. Tenen dos fills, però encara en queden dues amants més. Berenguela Alonso de Molina, cosina d'Alfonso X el Sabi, i Sibila de Saga, de Verga, l'última companya del rei Jaume. I mor al Sira a 1276. I si voleu escoltar una mica més podem fer un altre o no? O no tenim temps? Fem un altre. Fem un altre. Doncs, bueno, aquest pobre era carinyós. Què voleu que us digui? Quan un és carinyós, doncs se l'estima. Vale. Salomó ven a dret de Barcelona. Il·lustre. Barcelona tenia fins a l'assalt del Call en 1391 que en va marcar la comunitat jueva més gran de Catalunya i de tota la corona. Del Call barceloní va sorgir figures preeminents de la teologia, la filosofia, la poesia i la càbala, però cap tan important com Salomó ben a dret de Barcelona. Més conegut per a l'acrònim del seu nom en hebreu, Rashba. Ha estat un dels barcelonins més il·lustres de tots els temps. Líder del judaïsme català, reconegut mestre talmudista i juriconsult. Salomó ben a dret va ser rebí de Barcelona i va servir a tres reis com a responsable d'afers jueus. Pere II, Alfonso II i Jaume II. Havia nascut en època de Jaume I i era contemporani de Ramon Llull i de Madeu de Vilanova. Ben a dret tenia 14 anys quan Barcelona que creixia en activitat i en habitants va aconseguir del rei la formació del Consell de Cent. Ja sabem una cosa el Consell de Cent. Un model d'organització que serviria de pauta a les institucions jueves que formaven una comunitat. Es diu La Jama La Jama serà. De feia segles a Barcelona. Fill d'una família benestant, el jove va treballar en el negoci familiar. Què us sembla que podia ser el negoci de la família? No, sí. Sí, home, sí, per lògica. Era jueu. El préstec. Ah, clar. Jo era banquero, no? Era jueu. M'està caient molt, eh? Són els de jove. Eren molt febres, també. No, no, i els diamants i els del que et volguis. Febres, també. Diu Però com destacaven els estudis religiosos van ser mestres seus dues grans figures del judaïsme català i a l'europeu del segle XIII. Els rebins Mossé ben Nahaman de Girona Namaamides i Jonà ben Abraham Gerundí i va deixar el negoci per dedicar-se a la jurisprudència jueva i al Talmud. Aquest home emprenedor i de caràcter fou fou durant 40 anys rebí de Barcelona i va fundar la seva pròpia acadèmia talmudica sent considerat l'autoritat en jurisprudència rabínica del seu temps. Tenia ejemplars del Talmud antiquíssims i entre els seus alumnes hi havia jueus joves vingut de tot Europa. I el pròxim dia us llegiré Apolònia maltractada però avui no perquè no volem maltractar-se'n dones. Avui no, no, no. Adéu-siau. Adéu. aquí no, no, no. El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya lettingотрanghe El recorso de l'Espanya El recorso de l'Espanya Avui ens arribarem fins als confins de la Garrotxa i ens passejarem per la vall del Bac, on podem trobar tresors del romànic amagats enmig d'una natura exuberana. Després de recórrer la vall del Bac, només es pot pensar que ha estat la tossuderia de les seves pedres i dels seus boscos la responsable de la solitud que regna en aquest indret perdut en els confins de la Garrotxa, al límit amb el Ripollès. Encara que podem dir que és cert que moltes altres zones de la muntanya s'han repoblat amb el pas dels anys, és curiós que la vall del Bac, que no és ni tan llunyana ni tan inòspita, s'hagi deixat de poblar. La vall, com a expressió física, s'ha tancat de punta a punta i si no la envaeix cap línia elèctrica ni cap senyal de qui trà, sembla que taqui el seu sol. La vall segueix vestida en tots els verds possibles i quan arriba la primavera ens envolta amb el seu encant. Deixarem les carreteres i entrarem amb l'esprit obert a la vall. Com ja hem comentat abans, es troba a la frontera entre el Ripollès i la Garrotxa. Dimita pel sud amb la serra de Malforat, Malforat, no és? Malforat, Malforat. Ah, Malforat, que la separa de la vall de Vianya i pel llevant amb la vall de Castellà. De fet, el seu voltant és ple de valls cosines, de la vall del Bac, que sembla més tímida i que passarà de ser perseguda si no ens servim d'un bon mapa, ben documentat. És aconsellable seguir la pista que uneix de punta a punta de la vall Sant Pau de Segúries i Castellfollit de la Roca per penetrar el seu cor. La primera impressió és la de trobar-se en un lloc foraster però aviat on es va sentint molt a gust. Sí. Lentament es van descobrint els corriols que comuniquen la vall, les esglésies que s'aixequen enmig dels boscos, els arbres, de fet per donar ombra tranquil·lament a la mida adequada per ser humà. Venuts... Vençuts. Vençuts. Vençuts per l'encís per l'encís de la mà humana. Ha estat incapaç d'interrompre la seva pau. Deu haver-hi un pacte secret i el malentès progrés. Poques petjades han quedat del pas humà. N'hi ha la resta de la cultura antiga. Les més properes s'han trobat a la veïna Vall de Vianya. Les primeres intervencions que es poden descobrir pertanyen a l'edat mitjana, a la fondalada de la propera vall. Sant Andreu de Porreres, Sant Feliu del Bac, Santa Magdalena del Coll, Santa Maria de Llonga Riu i Sant Miquel es mantenen d'en veus, amb teulada o sense, molts segles després de la seva construcció. per contemplar-les, s'ha d'abandonar la pista central, ja que l'accés mai no és directe. Cal dir que algunes d'elles s'han restaurat poc o potser una mica més durant els últims temps. És el cas de Llonga Riu, la casa Pairal, i de Sant Miquel, amb la torre feudal dreta al seu costat. Les altres apenes es mantenen dretes. N'hi ha una que, segons pensa l'autor de l'article, amaga dins seu tots els secrets de la vall. Santa Maria del Coll, abandonada damunt d'un turó, entre el sinar, que convida amb tota l'harmonia amb el faig, les freixes o els roures que s'ho venteixen pel territori. Però per descobrir aquestes construccions s'ha de caminar. L'entorn ens ho agrairà i ens recompensarà amb un espectacle de natura exsobrant. Totes les eglésies de la vall del Bac són el reflex del seu caràcter, recòndites, discretes. Més que esglésies, són esglésioletes. Capelles, o potser... Esglésioles, sí. En el seu temps, clar, eren esglésies, però ara, pobreta, doncs no. Diu, no destaca, precisament per tenir una bellesa excepcional, sinó per l'equilibri de les seves proporcions. Per definir-les, d'un sol cop, es pot dir que totes disposen d'una sola nau i de campanar de cadireta els elements mínims, imprescindibles, perquè puguin ser considerades esglésies. esglésies. Aquesta és l'arquitectura de la vall. Ni la torre de l'habitatge dels senyors, que s'alça al costat de Sant Miquel, on va viure la família Bac entre els segles XII i XV, apareix ni atemorida, ni imponent. La majoria de les poques masies abandonades de molins, dels molins o les ferreries, van prendre model d'aquestes sàvies edificacions, i sorprenent per l'habilitat dels constructors que les van aixecar amb penyes i escarpats. En segles i segles d'història, la vall ha de fugir de convertir-se en protagonista de qualsevol gesta històrica. Més que un refugi de grans herois, la vall del Bac ha preferit ser amagatall de petits guerrilles. Avui, a centre de la vall, l'anomenat hostal de la vall del Bac guarda silenciosament les velles històries d'aquests personatges. Segons s'explica Jeroni Pujadas, un cronista del segle XVIII, Hugo Bac, el primer dels Bac que va arribar a la vall durant els segles medievals i que hi va aixecar la torre que hi ha al costat de l'església de Sant Miquel provenia de les parts marítimes i s'escapava Pirineus Andins. En això hi ha un fet curiós i és l'estranya relació establerta des de sempre entre la vall del Bac i el mar. Dins de la vall mateixa, un es pot oblidar fàcilment de l'existència de la mar. És un món tan clos en si mateix que fa la sensació que no hi ha més món que el de l'entorn propi. Però aquesta és la sensació del nostre moment i no la sensació dels antics pobladors de la vall, segons diu la llegenda. De fet, pel cantó de Sant Pau de Segúries, el camí de la vall acaba davant d'un enorme casalot que es coneix com la Casa del Mariner. El nom del casal respon al fet que el fundador era un mariner que després de patir un naufragi i que al mateix temporal se li importés la casa, la família va voler refugiar-se en terra ferma. Carregat amb un rem a l'esquena, va anar caminant terra endins fins que es va instal·lar en un indret on ningú no coneixia la utilitat d'aquest que traginava. De l'estri. De l'estri que traginava. I l'home que fugia del mar justament es va establir a l'estrem més llunyà a la vall del Bac. Avui, les restes d'un autèntic forn de calç mereix una petita excursió perquè és un dels racons més vells de la zona situat entre els contraforts dels pics de Montmajor i del Talló. Ofereix un dels paisatges més delicadament adruptes de la vall. Es pot resseguir el corriol que puja de Montmajor i pel camí es descobreix l'indret que els caçadors anomenaven lloc de tornaveus. En aquell punt, fins a principis del segle XX, s'hi reunien els caçadors després d'una batuda que celebraven al final de la festa major. En lloc de tornaveus es dedicaven a llançar trets i crits per anunciar amb gran soroll que s'havien acabat les festes. Passejar per aquest corriol o per qualsevol altre dels molts que es poden trobar ajudarà a entendre la vall. Mai no ha tingut cap nucli habitat. La seva població ha estat sempre dispersa. En les millors èpoques de prosperitat ha sumat com a molt 200 habitants. Però, per la raó que sigui, tots han acabat marxant. La vall va perdre l'estatus de municipi l'any 1843 i va passar a formar part de Capsec que l'any 1919 va ser inclòs en el municipi de la vall de Vianya. Des de llavors, la vall del Bac no ha deixat de perdre pobladors. Les messies es van anant perdent, les eglésies es van tancar i fins i tot l'història costal va plegar. Però, des de fa uns anys, persones que desitgen viure amb molta tranquil·litat o empresaris amb prou poder adquisitiu per restaurar alguna de les messies abandonades han tornat a ocupar els casalots perduts per les cantonades de la vall. A partir de les primaries d'aquest segle XXI l'hostal va tornar a funcionar i just després el coll de carrera el límite entre les valls del Bac i del Castellà la masia de coll de carrera es va rehabilitar com a restaurant encara que no sabem amb quin èxit. Això va passar ja fa uns anys per assabentar-nos sobre si és del cert que la vall de Bac intenta canviar el seu tarannà frestec només ens hem de decidir a fer l'excursió que us hem recomanat això sí ben equipat de roba i calçat adequat per comprovar-ho. En Carles qui és el nostre corre caminos per excel·lència un dia d'aquests davant segur que visitarà la vall del Bac i ens confirmarà si es conserva igual o no que el dia en què vam fer la primera visita tancada molt verda silenciosa vero a l'hora acollidora i serena. Confiem en tu, Carles. I tal. o no o no o o Aviam, Joan Maria. Aviam aquest reportatge que ens has escrit. Bé, doncs parlaré del castell de Sant Ferran de Figueres. Aquesta grandiosa fortalesa, declarada monument nacional, construïda de forma pentagonal, com el pentàgon de Washington, el cim d'un turó sobre la ciutat de Figueres, és un veritable mirador de l'Empordà. Aviam podem contemplar tota l'abadia de Roses. Recentment, l'UNESCO l'ha distinguit com l'abadia més maca d'Espanya. Al nord, quasi tot l'any nevat, veiem molt a prop l'imponent massís del Canigó, ja en terres franceses. Aquest castell militar foi inaugurat l'any 1766. va dirigir la seva construcció l'enginyer militar, senyor Martín Cermeñó, el mateix que va dirigir la construcció del castell de Montjuïc de Barcelona. Ah, mira. El motiu de la seva construcció fol per frenar les contines incursions de tropes franceses que sovint venien a passar l'hivern a l'Empordà, de temperatura molt més suau que els hiverns francesos. La seva irregular estada anava a càrrec dels sofers pagesos empordanesos. Amb la presència del nou castell militar, els gabatxos van quedar sense vacances pagades a la costa grana. Passat més d'un segle i de diverses guerres entremig, a l'Empordà han tornat els francesos, alguns per quedar-s'hi tot l'any. No de vegades molts tenen xalets a llançar, a Port de la Selva, Roses, l'Escala, etc. En són propietaris. Els comerços i restaurants de la zona estan encantats pel negoci que generen. Pagant, Sant Pere canta i tots contents. Tornem al castell militar. Si bé al llarg de la seva història ha sigut la seu dels regiments d'infanteria i de cavalleria, principalment, també va tenir enemics temibles com l'exèrcit imperial francès de Napoleón Bonaparte. La fortalesa s'ha utilitzat a través del temps com a presons, penal civil i presó militar respectivament. Aquesta vessant, segurament poc coneguda, la vull resumir a continuació. L'any 1904 arriba al castell el rei Alfonso XII de visita secreta. S'hi va celebrar un Consell de Ministres en el qual s'acorda transformar una part del castell en presidir. Una vegada allestides les obres, s'instal·len els primers presos provinents del penal de la ciutat de Ceuta. La majoria dels presos eren presos polítics, procedents de la revolta cubana, entre ells el primer president de Cuba, el senyor Tomàs Estrada Palma. El penal va tancar el 20 de gener del 1933. A partir dels anys 1960, algunes dependències es van utilitzar com a residència d'oficials militars penats. No podien sortir del castell, però sí passejar-se lliurement i anar a la cantina. Als anys 70 es va habilitar unes estàncies com a cel·les per empresonar joves civils insumisos, condenats a diversos anys de presó per un Consell de Guerra Militar, per negar-se a fer el servei, que aleshores era obligatori. A mitjans dels anys 80 es va restaurar i transformar l'antigua clínica militar per una residència per oficials, que encara funciona. L'hoste més famós que ja ha passat sens dubte a l'extinent coronel Tejero, un dels condenats pel cop d'estat de l'any 1982. I fins aquí unes breus notícies. Història, història. Per re. Sí, sí. El més curiós del cas és que ara es queixen perquè han traslladat de sota del real molts dels presos aquí del procés i es queixen perquè estan engarjolats en presons catalanes. presons, eh? Que la presó és una presó. Oh, i tant. En canvi, el que va fer un cop militar a cop de metralletes i pistolet en mà, aquell en vez d'anar a una presó el van posar en una residència militar en piscinita. Això, home ja. Això, coses de la història. Sí, sí. I del temps. I s'ha de dir i s'ha de saber això. I tant, i tant que sí. I tu, Montse, què tens? No, no tinc gaire cosa, eh? No tens gaire cosa? No. I com és això que no tens gaire cosa? Sí que tenia, home, sí. Alguna cosa tenia, sí. Alguna cosa totalment diferent. Tenia peix de piscifactoria. Ah, vale. Sí. Vale, tinc temps? Sí. Sí. D'acord? Sí? Ah, no, no. Sí, sí, si tot sigui. Quan no hi hagi temps, pues tallem i ja està. Tu tranquil·la. Mira, el peix de piscifactoria. La producció en piscifactories pot semblar, a priori, una solució per al consum ecològic de peix. Però la realitat no és així de senzilla. Les piscifactories no són ecològiques. Són igualment cruels amb els animals i tampoc produeixen un peix de qualitat ric en nutrients com l'omega 3. El terme piscicultura s'aplica per referir-se a l'agricultura relativa a la criança de peixos per al consum humà. Per descomptat, el terme no és exacte ja que està basat en la concepció religiosa judeocristiana la qual no considera els peixos com animals sinó com a fruits del mar. No obstant això, els peixos són animals tan sensibles com qualsevol au o mamífer. Són intel·ligents i formen societats complexes. La seva capacitat per sentir dolor és igual que els mamífers i les aus i el seu desig de viure també. Molt bé, pobret. Sí, les instal·lacions de piscicultura industrials es coneixen com a piscifactories, és a dir, les granges intensives de cria de peixos, moluscos i crustacis per produir a gran escala. En resum, són les fàbriques de peixos. L'aplicació dels mètodes de la ramaderia industrial també s'apliquen en aquestes granges aquàtiques, en dipòsits, estanys, gàbies flotants, etc. Són tan cruels i tan nocives com les granges terrestres. Les espècies més afectades a nivell mundial són la carpa, el salmó, la tilàpia i el peix gat. La tilàpia, què és això? Deu ser algun peix, no? Ja, ja, clar. Sí, però com que no m'ho explica més clar, no us ho dic. I el peix gat. El peix gat. Aquest és conegut. El peix gat. No, jo l'hi he retratat. El trist és que ara, amb aquestes horroroses tempestes que hi ha hagut fa 15 dies... Ah, sí, clar. Encara amb aquell... Es veia que... En surt un sent d'a... No, ja... Jo sé què diu les instal·lacions. Poden ser gàbies. Sí, moltes. Gàbies dintre de l'aigua. Són gàbies. Són gàbies dintre de l'aigua dolça, o llac, o rius, o una aigua salada, mar endins. En terra ferma poden situar-se amb embassaments artificials o amb dipòsits de ciment construïts en camps. Això, són criats cada any 120.000 milions de peixos. Sí, sí, sí. Jo he vist una piscifactoria de truites. Tu menges els de piscifactoria i jo menjaré els salvadges. Sí, sí, sí. Però ara amb aquestes pluges resulta que amb les aigües han trobat cadàvers de tonyines que ja no es podien resistir la pudor que feien, grandíssims, de una piscifactoria. Sí, ja, ja. I això, clar, és que som molts nosaltres per menjar, però també, pobres bèsties, no hi ha dret. Ja, engallats, dintre de l'aigua per engallats. Dintre de l'aigua, perquè no marxin. Sí, sí, sí, clar, clar. El negoci. El negoci és el negoci. No, és que som molts a majalar. Sí. I pocs a pescar. Ja ho diu aquí. I pocs a pescar. I pocs a conrear. I pocs a re. O sigui, mengem molt, al final posarem una figureta dintre d'un aparell d'aquells amb tres dimensions i menjarem, no sé què menjarem, perquè, bueno, jo penso que per lo que me queda en el convento, ja m'està vient. want, no sé què am達. mag, mag, mag. mag, mag. ... ... ... ... Bé, i ara, amb jocs de colors, veurem un espectacle del cel. Una cosa deliciosa i meravellosa que una persona d'aquesta taula ha tingut la sort de veure. Les aurores burillons. Bé, el planeta Terra ens ofereix tots els seus recursos, tant per assegurar la supervivència com per fer-nos gaudir dels seus relleus i fenòmens naturals. Un dels més espectaculars són les aurores boreals, tota una explosió de color que tenyeix d'alegria al cel nocturn. Amb aquesta exposició que ara us farem, descobrirem què hi ha darrere de la seva resplendor i on podem anar per gaudir-ne. Les aurores boreals són les que es troben a l'hemisferi nord. A l'hemisferi sud les anomenem aurores australs. Les aurores volven polars estan causades per la interacció dels vents solars amb l'atmòsfera terrestre. El nostre astre rei expaleix de manera regular uns gasos que contenen una intensa quantitat d'electrons i protons. Quan aquests vents s'acosten al nostre planeta, xoquen contra el seu camp electromagnètic i llisquen des del centre de la Terra cap als pols. Allà els vents solars entren en contacte amb la nostra atmosfera perquè el seu camp electromagnètic és més dèbil. El xoc de protons i electrons del Sol amb els gasos terrestres, bàsicament nitrogen i oxigen, provoca que aquests últims se sobreactivin a causa de la inyecció energètica que acaben de rebre. El resultat final d'aquest xoc és l'expulsió d'energies sobrant sota la forma d'ones electromagnètiques. Cada longitud dona i responsable que veiem un color o un altre en el cel, l'escenari d'aquest magnífic espectacle. Un cruixit estel·lar. L'investigador Unto Lein, professor de la Universitat Alto del Cinquí, va comprovar el 2012 que l'aurora molt leal emet sons similars als bronzits i cruixits, com el fons del televisió sense sintonitzar. Aquest so es produeix a 70 metres de distància del Terra aproximadament i per això és quasi inaudible per la serra humà. Tu, Montse. El cel de la península és batanyí de vermell. Les aurores boreals no acostumen a veure's en latituds espanyoles, però la nit del 25 i 26 de gener de l'any 1938 va ser una gran excepció. Un halo vermell intens va ruboritzar el cel de la península ibèrica. Algunes persones van confondre aquest fenomen atmosfèric amb un gran foc o un atac bèl·lic. Aurores boreals en territori extraterrestre. El contrari del que podem pensar, les aurores boreals no només es produeixen en el nostre planeta. Els vents solars també interactuen amb els camps electromagnètics d'altres planetes i produeixen durant aquest intercanvi aurores de colors diversos. El telescopi Hubble va captar el 2016 l'aurora boreal de Júpiter i el 2017 la de Saturn. Els planetes Urà i Neptú també compten amb les seves llums i resplandor. Els colors de la paleta. Els colors que podem observar són el verd, el vermell, el groc, el rosa, el blau o el porpre. L'aurora es produeix en xocar les partícules solars amb l'atmòsfera. Dins d'ella hi ha gasos com l'oxigen i el nitrogen els quals predominen a diferents altituds en funció de la partícula en la qual es topin i amb quina intensitat es generarà un color diferent. Els millors llocs per gaudir en Alaska, Canadà, Noruega, Finlàndia, Escòcia, Groenlàndia, Islàndia i Suècia. I, bueno, com anar-hi? Els mesos d'hivern són perfectes per fer-ho, ja que les condicions necessàries perquè apareguin s'hi donen amb molta facilitat. o sigui, que ja ho sabeu i aquí... Intentarem anar-hi, no hi he anat jo, fins aquí, no? Jo, sé d'una persona que no ha parlat fins aquí, que a les avistes les aurores i a les auristes. Senyors, teniu que arribar als 80 anys i tenir alguns fills que diguin portem a la mare a veure les aurores i a les hores doncs... Fa massa fred, m'estiu més per internet. No, en el temps que ella va anar no feia fred. No, sí, era el desembre. Sí, que és quan es fan... Sí, no, no, però jo vaig baixar i vaig anar a Islàndia i la veritat és que no vaig passar gens ni mica de fred. Però tu ets un cas a banda. Bueno, no ets com l'immensa majoria. I vam tenir la sort de veure-les que no sempre es veuen ni que sigui el temps. Depèn de molts factors. Sí, sí, el Xavier també va coincidir que també les va veure. Si vas allà per cinc dies perquè, esclar, és caríssim tot i vas cinc dies i resulta que el temps té núvols doncs no veus res. No veus res. No, vi de mi corazón. Nosaltres ho vam veure cada dia. Molt bé. Que va ser molt maco. Va ser maco. El que passa que són aquells fenòmenos que com un els ha vist en uns altres llocs doncs dius ah, sí, sí i et quedes meravellant. I a veure on neixen els glaciars. Però vam anar fins a Noruega. Això sí, vam veure néixer el glaciar quan la muntanya es va... No, o sigui, ell va anar al país de l'Apònia. A l'Apònia, al país del... del d'això, del Papa Noel. Del Papa Noel. Sí, sí. El país de l'Apònia. Això s'ho va passar amb el Pipa també. Ja, ja, ja. Està bé. Què hi farem? Per a guardar avui? Per a guardar avui? Per a guardar avui? Bé, amics, amigues, hem arribat a la fi d'aquest programa i senyores, senyors, si ens escolteu en dimecres a tots, molt bona nit. I, si ens escolteu dissabte, a tots, molt bon dia. Fins a la propera. Bye, bye. Adéu. Aviam to, que diuen els francesos. Aviam to. Adéu, siau. Fins a la fi. As I look into your eyes, I see the sunrise. The light behind your face helps me realize I'm so bad Here we sleep and sometimes love until the moon shines Baby, the next time I'll be yours And maybe I'll be mine At all I don't know if you can see that in your mind at all It could be me At this moment in time Is it in your mind at all It should be me Because it may be my mind Forever Forever Under each of your life will love come to you And the love you want forever will be the truth to you I don't know if you can see that in your mind at all It could be me At this moment in time Love's in this kind of love It should be me Dancing with me On my mind For a girl Is it ready Winning Over time Where does it stop Where do you dare me To draw the line You got the body Now you want my soul Don't even think about it Say no Yeah I don't know if you can see That in your mind at all It could be me At this moment in time Is it in your mind at all It should be me Because it may be your mind At this moment in time At this moment in time Is it in your mind at all It should be me Because it may be your mind I don't know if you can see I don't know if you can see I don't know if you can see At this moment in time The radio dusn Sanju Bye Bye Bye Bye Bye Bye Bye Bye Bye cribe Bye Bye Bye Bye Bye Bye Bye