Homenatge a Isabel-Clara Simó, badius de Badalona, bodegues i gastronomia, Ruta del Ter, llei del vapeig als EUA, envelliment saludable i sistema immunitari

60 i més. Obrim avui l'audició de 60 i més amb la trista notícia de la mort d'Isabel Clara Simón. Ens dol profundament dir adéu a una escriptora que nascuda al coi va estar sempre una defensora ferma i tenaç de les lletres catalanes dels drets de les dones, de la llibertat d'expressió sincera en totes les seves manifestacions. Va escriure en tota mena de gènere poesia, assaig, novel·la, biografia, teatre... Doctora en filologia romàntica era una força de la naturalesa en qüestió de treball. L'any 1978 va marcar l'inici de la seva carrera de grans premis literaris. El 1978, com hem dit, el Víctor Català per la selecció de contes és quan miro que hi veig clar. L'any 1986, Premi Crítica del País Valencià per Ídols Premi Sant Jordi 1993 per La Salvatge Dos anys més tard, el Valencià de Literatura per La Innocent Premi Serra d'Or per Històries Perverses i molts més. Obras remarcables d'Isabel Clara Simó són el popular compendi de 17 contes, dones, 17 històries sobre 17 dones de tot tipus diferents, de la qual ella deia que cada dona és un individu i cap dona no és espècie. Novel·les com Júlia Una ombra fosca com un núvol de tempesta T'imagines la vida sense ell? El gust amarc de la cervesa? O semblances biogràfiques com el mossèn o, si em necessites, xiula sobre mossèn cinto i la Montserrat Roig. Doctora en filosia romàntica, com ja hem dit, va exercir l'ensenyament a la Universitat Pompeu Fabra i també per iutisme, sent directora del Semenari Canigó. Diem adeu a aquesta gran figura, creu de Sant Jordi i premi d'honor de les Lletres Catalanes, Isabel Clara Simó. I, després d'aquest record a la gran escriptora, la taula de redacció de 60 i més, la Lina, en Joan Maria, en Carles i qui us parla, la Joana, diuen Endavant 60 i més. Heu sentit parlar dels badius? Badius, sí. Bé, per si aquest mot no us sona, us direm que correspon a una zona de serveis de l'habitatge, va ser, d'un tipus d'habitatge, d'aquell que l'avi Macià anomenava la caseta i l'hurtet. Avui, els propietaris d'aquestes vivendes ideals, poques realment en el nostre temps i en la nostra societat del segle XXI, s'hi relaxen, tot cuidant les plantes, prenent el sol o bé llegint tranquil·lament. Avui farem una visita retrospectiva als badius d'una ciutat propera i entranyable, Badalona. Moltes cases del nucli històric de Badalona tenen uns patis interiors, que són l'espai que rep aquest nom de badius. aquests patis són espais particulars que acullen una fauna i una flora sorprenents i que configuren illes verdes enmig d'un mar de maons, formigó i asfalt. Escoltem el que diu Pere Renom, biòleg, repòrter del programa Quec i Com, del Canal 33, de la Televisió Catalana. Badalona té una superfície aproximada de 20 quilòmetres quadrats, repartits en 34 barris, però la realitat és que pràcticament només trobem badius als cinc barris més antics. Dalt, la vila, correspon al nucli original, romà i medieval. El centre va ser la primera ampliació de la ciutat en el segle XVIII i Casa Gemes, El Progrés i una part de Bufalà que es va urbanitzar sobretot a la segona meitat del segle XIX amb l'arribada del ferrocarril en l'any 1848. i l'industrialització. La resta dels barris són el resultat del gran creixement experimentat per la població al llarg del segle XX, que constitueix, bàsicament, l'habitatge d'un munt d'edificis demandat per aquest creixement. La tipologia dels badius seria molt poc d'un barri a l'altre i depèn molt més dels propietaris que hi han viscut. on encara hi viuen. Els trobem asilvestrats, forestals, impecablement agerdinats, d'estil romàntic, funcional o minimalista, o minimalista, amb gespa, terra, o per terres. També rajoles i fins i tot hi ha algun que els ha convertit en bords. Bé, es pot dir que hi ha badius per tots els gustos. a diferent, a diferència de moltes ciutats del centre d'Europa, on els espais verds són un element destacat de l'urbanisme, les ciutats mediterrànies acostumen a tenir una estructura compacta, atapeïda d'edificacions i les seves places i parcs presenten escassa vegetació o es troben totalment pavimentades. Aquesta manca de verd segurament queda explicada tant per un clima poc plujós com per la tradició mil·lenària urbanística. Les nostres places són hereves del Fòrum Romà, un espai obert concebut per rebrir actes públics i per emplaçar-hi el mercat. La seva funció entrava, sens dubte, en conflicte amb un excés de vegetació. Però els romans no eren insensibles als avantatges d'incloure espais verds dins de la ciutat per el gaudir estètic. Per la qual cosa, en lloc de plantejar-los com un equipament públic, els reservaven a un ús privat qui i quan s'ho podien permetre i els situaven de portes endins. Era el conegut per estil, un jardí interior envoltat d'una porxada de columnes a la qual s'obrien la major part de les estances de la casa. Un recinte que, sens dubte, va inspirar els claustros medievals. La tradició ha sobreviscut més d'un parell de mil·lenis. I avui, moltes ciutats mediterrànies encara conserven l'emprenta romana. Badalona n'és una. Fundada al voltant de l'any 80 abans de Crist, la vila de Baetulo es va construir al damunt d'un toronet i allà es va quedar fins ben entrat al segle XVII quan les amenaces pirates van remetre i la bonança econòmica va estimular l'augment de la població. Aleshores, la ciutat va créixer i, com tants altres exemples de moltes ciutats catalanes, es va urbanitzar seguint una estructura quadriculada talment com ja la traçaven els romans. L'amplada de cada casa era d'un cos, és a dir, d'uns 5 metres, la mida mitjana útil dels arbres d'on s'aconseguien les vigues i la fundària podia superar els 15 metres. Per tant, eren construccions massa allargades per conservar el pati central romà. La solució va ser desplaçar aquest pati a la part posterior de la casa. A Badalona, aquest tipus de pati rep el nom de badiu, un terme emparentat amb el mot badà, que significa obrir, o amb badall, obertura de la boca pel fet que es tracta d'una amplia obertura arquitectònica i aquest és l'origen d'aquesta paraula. Badiu. Badiu, ara estava ben badiu jo ara. Estaves badant. Que potser no l'havien escoltat anteriorment, sinó érem originals de Badalona. Originalment, la major part dels badius tenien un pou del qual s'obtenia l'aigua per a tots els usos domèstics. Quan va arribar a l'aigua corrent, el sistema de distribució assignava una quantitat fixa d'aigua al dia entre 550 i 1.100 litres respectivament per a cada casa. L'aigua s'acumulava en dipòsits i d'allà s'anava gastant, però si se'n consumia es perdia per un sobreixidor. Per aprofitar aquesta aigua, molts badalonins van utilitzar els seus badius per construir-hi cascades per on l'aigua regalimava i la recollien en petits estanys o safarets. Les cascades aviat es van recobrir espontàniament de molses i falgueres i els estanys es van plantar vegetació aquàtica, com els papirs i els nanúfers, i s'hi van llençar vistosos peixos de colors que de passada es menjaven les larves dels mosquits. I a més, l'aigua d'aquests pous, dipòsits estranys o safarejos, servien per regar els vadius i convertir-los en exuberants jardins més propis de la regió eslàntica i fins i tot sudtropicals, que no pas mediterrànies. Avui, aquesta aigua en abundància continua sent la clau principal de la biodiversitat dels vadius, però hi ha una segona, la heterogeneïtat, és a dir, cada vadiu és únic. El seu propietari ha triat quines espècies vegetals i animals hi vol tenir. L'orientació del vadiu, l'alçada de les parets o dels edificis que l'envolten i també dels arbres plantats determinen les hores d'insolució i, en conseqüència, generen un ampli ventall de microclimes que treuen que treuen un munt d'espècies silvestres. En un vadiu d'uns 10 metres de longitud hi podem trobar diferències ambientals tan acusades com entre la solana i l'obaga de qualsevol muntanya. Així, la suma de molts vadius diferents configura un paisatge de gran riquesa biològica. I així ens hem assabentat de l'origen d'aquesta paraula absolutament badalonina, vadiu. de l'origen i ara, l'Alina, diem, que ens portes avui? S'han acabat els esperits, ja? No. Bueno, sí, una mica. Els esperits sempre van voltant per aquí. Això sí. Vale, n'hi ha bons i dolents. Ah, mira, no fem cas dels dolents. Nosaltres agafem i continuem amb les coses que li agrada de tots de les tres el Joan Maria que és l'expert. Ah, la teca. La teca. La teca, sí. La teca i les... Depèn. La teca bona. La teca bona. La teca bona. La teca bona. No cal, no cal, no cal. la teca bona. No, no, no, no. Ah, no, ara sabeu que n'hi ha aquestes coses. L'altre dia parlàvem dels xiringuitos, doncs ara parlarem de les bodegues de tota la vida. Ah, amigó. Diu, n'hi havia una munió. En queden poques, però diria que no moriran perquè aquesta cosa s'està estenent. Nascudes en els primers anys del segle XX, les bodegues de barri eren un món de reunió i de contacte. No era anar al bar, era una altra cosa. Perquè una bodega no és qualsevol bar on se serveixen vins, vermuts, cerveses, patates fregides, olives, enxobes i bombes i banderilles. Una bodega ha de fer olor de bota, ser fosca, conservar el terra original de reioles hidràuliques, atrotinades. Sí, sí, al meu barri hi ha una. Diu, la barra i les taules d'un mabre també atrotinat i, si no, de fòrmica marrón. Naturalment, són imprescindibles el vermut i els vins en general que vas a comprar amb la garrafa de dos o de cinc litres reciclada i no han de tenir tele i tant de parlar en català i llavors sí que són autèntiques bodegues de Barcelona. Sí, senyor. I si la bota era de rància, de birrancia, molt millor. I tant, està tot ple de botes. Fàvolós. A casa tinc jo un vermut que el van portar d'arreus que està damunt d'una bodega. Ostres, quina cosa més bona. Sí, sí. D'acord. Ara fem una altra cosa. Anem parlant d'aquestes cosetes que passaven aquí. Diu, la veritable història del braç de Gitano. Diuen que a començaments del segle XIX per les pastisseries hi passaven calderers gitanos que treballaven adobant ollers, parols, planxes, calderes. Un cop acabada la feina els pastissers pagaven i els regalaven retalls de pa de pessic que havien sobrat dels pastissos del dia. Enrotllats d'aquests retalls i en forma de cilindre i que els gitanos se'ls enduien aguantant-los damunt del braç. I de bé quedaven i quedaven tan bé que van començar a fer expressament i el nom va venir sol. Braç de Gitano. Home, eh? Una altra característica són els pets de monja. Ah, ah. També són barcelonins, eh? O sigui, que són monges padorreres. Diuen que se'ls van pescar un pastisser italià instal·lat a la ciutat cap allà al segle XIX. El nom original de la galeta era Peto di monaca. Pit de monja. En l'alusió a la seva forma de pit, però que en els temps pit va desvenir pet. I ja sabeu com són. Són aquells pastissets petitons, no? Jo, pastillet, sí. I aquesta fa gràcia i amb això acabarem les coses de menjar, que diu rabbit, rabbit és tant que vol dir conill. A més, està escrit així. Rabbit in ali ali. Home, bé. Diu, el 1835 obrar al carrer Scudellers una botiga on venien menjar i beure de nom Casa Bufarull. El nom no li va durar gaire, perquè cap a l'any 1870 ja es deia Los Caracoles en honor a aquest plat. Diuen que quan a l'exposició de l'any 20 tenien una carta en anglès cosa insòlita on hi havia entre altres plats rabbit i n'ali oli. Los Caracoles segueixen alegrant al carrer Scudellers. Sí, però a l'amo es deia sempre Bufarull que a vegades havia vingut a l'emissora que li fèiem entrevistes perquè ens expliqués nous plats. Els nous plats que feien, no? Sí, a més, tenia sempre la llar de foc amb una cantonadeta entre les dues, entre els dos carrers i sempre cremava perquè feien el conill a la brassa. Això mateix, no? Però el de llons si és anglos se sona, el conill és un animal de companyia, o sigui, hi ha molta gent que quan veuen que mengem un conill és com nosaltres menjans un gos, eh? Sí, on tant, sí, sí. Bueno, menys en època de guerra que es menjarien conills, gats i tot. Rata, el que vulguis, tu, ja està. Algo que incarla el diente. Bueno, la part d'aquest llibre que parlava de l'obscurantisme aquelles coses s'ha acabat. S'ha rematat. Però n'hi ha una tercera part que és xula que diu senyors i senyores de Barcelona, que ara la començarem. Diu, aquí, diu, trobarem reis i reines, sants i santes, estranys i estranyes, bons i bones, dolents i dolentes, gent de casa. Alguns us sonaran molt, uns altres una mica i uns altres no gens. Però tots tenen relació amb alguna de les altres parts del llibre i aquest ha estat el criteri de la tria d'aquests senyors i senyores barcelonins. I surt un lucimenissi natal quadroni verd. Fantàstic el nom d'aquest romà que sembla un conjur. I aquí hem vist menjant ostres i fent augurs i va guanyar una olimpiada. I també veurem a la gala Placídia que Barcelona va partir molt. O a Jaume primer conqueridor de senyors o Salomó benedret un supersavi o la Bur de Lleta que era una assassina i la Lolita morta dels 16 anys i el Pepe el de la criolla empresari del món nocturn i el Manquet i el seu local especialitzat en fal·lacions i el de Viader empresari llater i l'Helena Jordi artista molt famosa i l'Amèlia Domingo medium i escritoria aquesta Domingo l'Amèlia valeu i l'Enrique Martí no l'Enrique l'Enriqueta Martí us en recordeu que era dolenta més que dolenta i ja ho veien tota la gent i totes les condicions de vegades sabem que van néixer que van morir i de vegades no però sabem que van fer i el que va passar bé i comencem només que en llegirem un que és el Lucimenisi a l'olímpic Lucimenisi natal quadrón i verd com el seu pare fou el ciutatà més il·lustre de Barcino i a ells es deuen les termes públiques de la ciutat que són a sota de la plaça de Sant Miquel donades a la ciutat de l'any 125 després de Crist i fa anys això diu aquest important ciutatà va fer carrera política a Roma i va ser i va arribar a ser cònsul i procònsul i augur però abans va guanyar la 227 Olimpiada de Grècia per aconseguir-ho es va instal·lar a Tarraco la ciutat més important de la província que tenia aleshores 40.000 habitants i un cirque esplèndid amb una capacitat per 30.000 espectadors allà s'hi celebraven les curses de les quàdrigues classificatòries per als jocs en Lucy era un bon àuriga però la seva bona posició l'impedia de baixar l'arena i això ho havia de fer els esclaus els veritables esportistes per guanyar la cursa Lucy va contractar el millor conductor de quàdrigues que hi havia i que va participar en nom seu i va guanyar la cursa i es va classificar per anar a Grècia i allà va tornar a guanyar i per sempre més podem llegir la inscripció que diu Lucy Menissi Natural de Barcelona va guanyar la 227 Olimpiada i en honor d'aquest Lucy Menissi la Generalitat suposo que això és ara eh otorga una medalla que es diu la medalla Lucy Menissi per condecorar els esportistes olímpics catalans sabem que va néixer l'any 96 o 97 però no quan va morir quan va morir no ho sabem però que sí en dia continuarem amb un altre molt bé ja sabem més coses mira ja sabem que abans de d'allò hi havia les curses gregues i com les olimpiades la 227 olimpiades no va ser el baron de no no està ja organitzat de fa molts segles el francès ho són molt seus home si ja van començar ells quan els inventors mira ells ho inventen tot sí de la sopa d'all i tal no no no no m'emporta No, no me importa que conozco, le he mirado, te la leyes. No te aseguro que mi pronto de ese amor te arrepientes. Estamos juntando Madrileña Bonita, de la sarsuela, la del manojo de rosas, de Pablo Sorozabal. Canta Plácido Domingo. No, no me importa que conozco, le he mirado, te la leyes. No, no me importa que conozco, le he mirado, te la leyes. No, no me importa que conozco, le he mirado, te la leyes. No, no me importa que conozco, le he mirado, te la leyes. Y hasta cuando me humillas me das esperanza. Madrileña bonita que me has prendido en el vuelo largoso del vestido. Aunque te alejes, los ojos de tu cara dicen que vuelves. Madrileña bonita, luz de verguena, eres como un ramillo de hermabuena. Tiene tu aroma, perfume de la Virgen de la Paloma. Eres luz y alegría, debí creer. Madrileña bonita, tu has de volver. Madrileña bonita, tu has de volver. Madrileña bonita, tu has de volver. Madrileña bonita, tu has de volver. Madrileña bonita, tu has de volver. ¿Sou aficionals a fer turisme en bicicleta? O bé, senderisme. Us convidem a seguir la Ruta del Ter La Ruta del Ter és una ruta especial cicloturística i senderista que enllaça dos pols d'atracció turística com són els Pirineus i la Costa Brava mitjançant un itinerari que ressegueix el curs del riu Ter i que travessa cinc comarques de Catalunya Vinga, linda! Al llarg de tot aquest recorregut, el cicloturista o senderista pot observar una gran diversitat de paisatges, elements culturals, la història i les tradicions de cada municipi, per on passa la ruta, i al mateix temps pot degustar una amplia varietat gastronòmica i fer estada en diferents tipologies d'allotjaments. Aquest itinerari us ofereix la possibilitat de conèixer i descobrir el riu Ter des del seu naixement a Ull de Ter, a Ull de Ter, que és exactament a l'estació d'esquí. Neix ben bé a dalt, hi ha una cabanya. Jo vaig anar, jo vaig anar. Està a 2.200 metres d'alçada. Fins a la desembocadura, a la mediterrena, a la gola del Ter, a l'estartit. Bé, digues, digues. Sí, bueno, diré una altra cosa que no... d'allò de memòria pròpia. Sí, el paisatge fluvial... Fa 2 o 3 anys, 2 o 300 anys, el Ter no desembocava l'estartit, desembocava en púries. Ah. Bé, el paisatge fluvial del Ter no només és la natura, sinó també el testimoni del ric patrimoni cultural vinculat a l'aigua. Al llarg del seu recorregut es distingeixen 5 paisatges. Bé, Pirineus, el tram del naixement dels rius Ter i Frecer a la comarca del Ripollès. Destaquen les espectaculars vistes dels guns dels 5 més emblemàtics de la serralada pirinenca. Meandres d'Ossona. El Ter serpenteja per múltiples meandres per aquesta comarca i canvia de direcció espectacularment cap a l'est. En aquest tram destaca les colònies industrials més rellevants del Ter, Borgoñà, Vilaseca, etcètera, etcètera. Embassaments de Sau i Susqueda. A cavall entre les comarques d'Ossona i de la Selva. Destaca un gran complex destinat a l'abastament d'aigua i a l'aprofitament hidroelèctric. El paisatge actual, tot i que ha estat modificat per l'acció humana, transmet una sensació de gran naturalitat. Plana urbana de Salt, Girona. En aquest tram, el Ter transcorre per l'àrea urbana de Girona, centre de serveis i amb un patrimoni monumental de gran interès. destaca les plantacions d'àrbors de ribera a l'entorn del Ter i les hortes que van ser plantades per Napoleó a la guerra. La plana del Baix Ter, plana agrícola, on destaca el paisatge en mosseig dels camps conreats, alternats amb petits nuclis de població. La presència de les Illes Medes i del Salvo a Molls del Baix Empordà han creat entorns naturals i dignes d'admirar. Ruta del patrimoni cultural i fluvial, en ponts, rescloses, colònies industrials, molins, canals, etc., configuren un riu patrimoni que permet al visitant descobrir el riu a través de la seva història i de l'aprofitament de l'aigua com a recurs econòmic i energètic. El patrimoni cultural vinculat als usos de l'aigua del Ter mostra el vincle que la societat ha mantingut històricament amb el riu i la manera d'innovar les formes de viure i de treball al llarg dels segles. Per tant, permet al visitant descobrir el Ter com un riu treballador, motor de la industrialització de Catalunya, juntament amb el riu Llobregat. Aquesta ruta, la literària, pensada per conèixer el curs del Ter a través de la literatura que ha generat el riu al llarg dels segles, recull les obres més representatives, fent especial atenció als textos literaris dels segles XIX i XX. La ruta literària permet comprovar el lligam entre els autors i el riu i un veural a través de la mirada de l'escriptor. La majoria de textos són en català, però també n'hi ha en llatí, en castellà, en francès i en anglès. Santiago Rosinyol, Miquel Martí i Pol, Josep Pla, Jacint Verdaguer i Joan Maragall són alguns dels referents de la literatura del Ter. Ruta per les inundacions històriques Al llarg de la ruta del Ter trobarem nombrosos testimonis de la dinàmica fluvial i de les empremtes que les inundacions històriques han deixat al llarg dels segles en aquest territori. Aquests esdeveniments i els estrells que han causat són encara ben presents amb la ment de la població de més edat, sobretot a l'aigua d'octubre de l'any 1940 i d'altres més a prop en el temps. La descoberta de les marques que han deixat les inundacions ha d'ajudar a aprendre del passat i adaptar-se millor als esdeveniments futurs que puguin ocórrer. Factors com el creixement de la població, els espais inundables i la construcció de carreteres han suposat una important alteració del comportament del riu. De totes maneres, la meitat del caudal ja fa temps que en vez d'anar cap al mar se'n va cap a Barcelona. Ara ja no tant. No hi ha pas perill això. No ens queixeu els gironits. Que estan prou emprenyats la gent d'allà. No, no ens queixeu els gironits. Hi ha lletreros que diuen el Ter és nostre. Totes aquestes rutes són admirables i dignes de la nostra visita. Però hem de considerar la quantitat d'indrets fantàstics del nostre país i que a vegades no els donem la importància que mereixen. Preferint llocs llunyans, fent quilòmetres, deixant de costat l'interessant territori que tenim a tocar. I tant. I tant que sí. L'aigua, igual que la religió, han sigut els dos factors que han provocat més guerres al món. I tant. I provocaran. Ara. I provocaran, perquè en lloc de d'or normal serà or blanc. El permís del petroli. No, no, no. El petroli s'acabarà. Els pous arribarà un moment que sí. O buscaran més i faran molt bé. Però l'aigua podria ser un dels motius d'una gran guerra. I tant. Vés-hi l'Amazònia. Allò estan destrossant-la precisament per aconseguir l'aigua. Bé, posem una mica de música. No, no. Bé, posem una mica de música. Bé, posem una mica de música. Bé, posem una mica de música. Bé, posem una mica de música. Bé, posem una mica de música. Bé, posem una mica de música. Bé, posem una mica de música. Bé, posem una mica de música. Vinga, Sant Maria, què tenim? Avui he retallat un article... Avui estàs copiant. Sobre, sobretot. No ha sigut tu el que ho has fet. No, és de salut. i està escrit pel francès Peirón, que és un corresponsal de la Vanguardia a Nova York. Molt bé, aviam. Diu així. Els Estats Units aproven a la va a 21 anys l'edat per fumar i vaporrejar. Creix la preocupació per les morts atribuïdes als cigarrets electrònics. Està de moda això, eh? Sí, sí, sí. Els productors dels cigarrets electrònics han trobat el que es diu una veta de mercat als adolescents. A més, l'ús de la paraula nínxol sembla adequat si recorda allò que el tabac mata, escrit al llom dels paquets i que la versió moderna de fumar, el vaporrejar, se'l responsabilitza de diverses morts de joves i adults. Els cigarrets electrònics van sorgir com una manera d'erradicar l'impacte del tabaquisme. Tot i això, un estudi recent federal ha detectat que als Estats Units un de cada tres estudiants de batxillerat compagina els populars articles de vaporrejar amb els tradicionals. Per als legisladors, no hi ha distincions. A falta de la firma del president Donald Trump, que s'hi ha mostrat partidari, les dues cambres del Congrés dels Estats Units han aprovat d'elevar de 18 a 21 anys l'edat per comprar productes de tabac, els cigarrets electrònics inclosos. Un sector que registra el seu creixement més gran entre aquell col·lectiu d'adolescents. 19 estats i més de 500 ciutats als Estats Units ja han apujat a 21 anys l'edat mínima. Però establir aquest límit, amb caràcter nacional, es considera com un esforç per apaivagar aquells que reclamen una prohibició total dels cigarrets electrònics, o els que incorporen gust de cara a prevenir l'addicció a la nicotina de les noves generacions. Incrementar l'edat mínima per fumar i vaporrejar protegirà els nostres nois i salvarà vides, va afirmar el senador demòcrata Brian Schwan, que ja va proposar aquest augment del límit federal per comprar tabac l'any 2015. La mesura ha rebut el suport de diverses companyies de la indústria del tabac i dels cigarrets electrònics. El seu menaplàcit respon a una campanya en el negoci per allogerir la reacció pública contra aquest mercat que apela als menors. Hi ha un sentit d'urgència perquè hi ha hagut un encarament en el consum dels joves, mentre que milers d'assuaris de cigarrets electrònics han tingut lesions pulmonars severes en els últims mesos. Aquesta setmana, el Centre de Control de Malalties i Prevenció va atribuir 54 morts i 2.506 casos de malaltia al vaporrejar. Al sector sanitari, hi ha una preocupació profunda respecte dels efectes de la nicotina, inclosa en els cigarrets electrònics. Causa els cervells dels adolescents. L'Acadèmia Nacional de Medicina dels Estats Units, segons va recordar el diària The New York Times, va estimar que un 90% de tots els fumadors adults van començar l'hàbit abans de fer els 19 anys, quan el desenvolupament cerebral és més vulnerable a l'addicció de la nicotina. Un estudi, fet el 2015 per l'Acadèmia, va indicar que prohibir l'accés fins als 21 donaria lloc a un 12% a la reducció del consum de tabac, amb un impacte més important entre els adolescents de 15 a 17 anys. Aquest informe es va publicar abans de la gran expansió del vaporrejar amb cigarretes electròniques amb nicotina, però els experts van sobrellar que els resultats no distrarien gaire d'aquests altres registrats en el sector clàssic. Per tant, molt d'avui amb el tema del vaporrejar. Sí, sí, sí. O sigui, els que venen tabac, si no podem vendre una cosa, haurem de vendre una altra. Però no, no, no ens enganyem, perquè per fer-ho additiu també hi col·loquen segons quines substàncies. I esclar, la cosa... Podem apropar allà diferents aromes i diferents coses. Sí, sí, sí. El que sí que està ja ara constatat és que n'hi ha... O sigui, fumar, càncer de pulmó, és una cosa que està molt relacionada. Però avui dia resulta que en els homes ha disminuït el càncer de pulmó i en canvi està molt més en les dones. Perquè abans les dones no fumaven i ara sí. No, no, però és que els homes s'han fet regular que per darrere quan a fumar hi veus fumar més a dones que a homes. Però a banda d'això... Igualtat ha de ser per tot, però l'altre dia m'ho deia un que està molt introduït en aquestes coses i ja està. No, no, tenint en compte una cosa, que el tabac, la nicotina i tots els aditaments que tenen a les cigarretes influeixen negativament més en la biologia de les senyores que no dels homes. El mateix passa amb l'alcohol també. Amb molt menys... Són molt fortes, ho aguantem tot. Per segons quines coses, són molt, molt febles. O sigui que tenim-lo en compte perquè hi ha vicis que s'han de controlar. Hi ha vicis que no van bé. Això. no-ho. Fins demà! Fins demà! Sabeu realment envellir adequadament? Ah! Tenim a les mans una mena de full de recomanacions i ens ha semblat interessant comentar-les aquí. Sempre hem dit que la medicina està aconseguint avenços importants per mantenir-nos en forma durant molts anys. Però, de totes maneres, els dies passen i inexorablement ens fem grans. Hem dit grans, que no vells. Segur que sabem acceptar aquest pas del temps? Depèn de nosaltres que aquesta etapa de la vida sigui tan feliç com nosaltres mateixos ens proposem. Sí, podem dir que les circumstàncies que ens envolten influeixen en el nostre ànim, però hem de procurar que aquestes no ens aclaparin i ens facin la vida poc amable. És del tot cert que l'elixir de l'eterna joventut no existeix, per la qual cosa no cal buscar-lo. Així que intentem fer-nos un envelliment el més saludable possible. Existeixen algunes normes que seria molt convenient adoptar perquè la nostra vida sigui d'allò més agradable i fer-la també agradable a les persones que ens envolten. Les explotem aquí. Procurem llevar-nos tard i no rondinar quan ens criden per prendre l'esmorzar. Recordem que quan més polits i guapos estem, més ens acceptaran en el nostre entorn. Per tant, no dubtem en, com diríem col·loquialment, arreglar-nos cada dia com si fos festa. Procurem no augmentar el pes. No mengem masses dolçaines. Fem una dieta adequada i equilibrada. Olvidem el sofà i dediquem força temps a fer exercici físic. Si tenim un conseller fisioterapeuta, hem de fer-lo sense protestar. No oblidem que és pel nostre bé. Caminem sempre que podem, sense cansar-nos, però sense de fallir. Hem de recordar aquell refrán castellà que diu la salut de l'anciano no està en el plato, sinó en el zapato. Està fa un ritme, un belloc. Un rodoliu, eh? Això, un rodoliu. Bé, però espereu, incisos dels meus. Sí que es té que caminar. I a mi m'agrada, ara no puc, però m'agrada. Però esclar, tanto, eh? Perquè a vegades el traumatòleg, o sigui, el cardiòleg que et diu, té que caminar, i el traumatòleg diu, tant amb els genolls i la resta de l'espina dorsal. Vull dir que aquí o es posa la ciència en comú o mira, nens, apanyeu-se. Com podeu. És que la virtut està sempre al mig, en tot. Sí, tant. Amb el deport igual. I en el sentit comú. Sí, si un va allà a matxacar-se amb els aparatos, després, potser l'endemà no es pot aixecar. Ah, com ho saps. Bé, sortim de casa. No ens acostumem al sillón vol. és por, és pel nostre bé. Estem sempre amatents a tot allò que passi al món. Ui, això jo em fa la feita que voldria més desconectar del que passa al món. No, mira. Estaríem més tranquil. Ah, mira. No, però està que està al dia, eh? Perquè a vegades hi ha gent jove i té portes les necessitats. Per això t'ho dic, que estic massa al dia, sé masses coses i malament rai. No, què va. Bueno, comentem-lo amb els amics, amb els fills, amb els veïns. No tinguem por a l'intercanvi d'opinions amb l'entorn. Polemitzem. Això ens reformarà la repersonalitat. Això ens dona vida. Acostumem-nos a visitar els amics, a la família, encara que ells no ho facin amb nosaltres. Apuntem-nos a un club de lectura. És possible que ens sorprengui a la diferent manera com cadascú interpreta els arguments del llibre que llegim. S'intercanvien opinions i fins i tot es formen polèmiques, no ho diu aquí? Sí. Polèmiques, clar, i tant, i tant. Això ho puc dir jo de veritat. Sí, i tant que sí. conservem les il·lusions i mantinguem la curiositat per tots els temes que forma la nostra societat. Quan més interessants... Quan més interessants estem en ells, més satisfets ens sentirem de conèixer el món actual. Sobretot si la nostra vida laboral ja ens interessava amb els problemes socials. Siguem feliços amb la felicitat dels nostres i intentem comprendre les seves dificultats. Ajudem-los en els seus problemes si està en la nostra mà fer-ho. No els renyem ni els aconsellem si ells no ens demanen consell i procurem no ser per a ells una dificultat més. Quan venen moments desagradables no devem considerar-nos responsables d'ells. Parlem obertament de la qüestió procurant sempre evitar mals entesos. Que hi hagi sempre allò que es diu bon rotllo. Si quan treballàvem teníem aficions devem potenciar-les. Bueno, molt bé, segons quines sí, però altres no els podem fer. Mira, home. Si no fos així... Tot en mesura, Josep Maria. Tot en mesura. No, en mesura no. Hi ha moltes coses que jo feia i ara no puc fer i no puc. Bueno, bueno. Ah, és que m'agradaria fer-los. Fas d'altres. Si no fos així hem de fer algunes de noves. Això sí, veus. Podem pintar, cantar, col·leccionar, ballar, si les cames ens ho permeten. No diguem mai, aquest no és el meu món. Procurem acceptar els canvis socials encara que no ens semblin adequats. i sobretot, i això el senyor s'ho diu aquí, però a vegades no és factible, procurem obviar tantes pastilles com puguem. Si ja sabem les nostres dificultats de salut, doncs les necessitem, però no les prenem perquè sí. El dia que sentim tristesa, obrim la finestra. Farem una bona i profunda aspiració, deixant-la a l'aire molt lentament. Repetim l'acció dues o tres vegades. Estem segurs que aconseguirem una bona uginació dels nostres pulmons i una visió més optimista del dia. No ens obsessionem amb el sinófos. Acceptem la nostra edat, que és fantàstica, per l'experiència acumulada, per les bones hores viscudes i per la fortalesa que ens ha donat el pas del temps. No hem d'avorrir el nostre entorn amb queixes i ploraconades, diu aquí. Ploriconades. Ah, ploriconades. A fer el plorico. El plorico. Sí, plantem cara al nostre egoisme. Tothom rep l'estimació que ha donat abans i tothom necessita un ambient agradable per viure el dia a dia, per viure el dia a dia. Siguem agradables en el nostre entorn i el nostre entorn també ho serà amb nosaltres. Desigem-nos tots un envelliment feliç i que així sigui. I jo afegiria conserveu el bon humor i el sentit de l'humor. Ah, això. Sinó el sentit de l'humor. I veieu les coses a distància. I si no podem fer una cosa, doncs fem l'altra. Doncs no es fa. Santes, bones maries, tu. El que és fumut és quan comencen. Bueno, i això per què em passa a mi? Arriba un moment que fa patir l'entorn, eh? I tant que sí. Doncs et passa a tu com et passa a mi, com et passa a tothom. Com passa a tothom. Molt bé, una miqueta de música, Carles. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Bé, sistema immunitari és l'exèrcit del cos. El sistema immunitari és l'encarregat de preservar la salut mitjançant el control que exerceix sobre agents invasors externs, com poden ser virus o bacteris o bé interns, com ara les cèl·lules cancerígenes. Quan el sistema immunitari es debilita o no funciona adequadament, apareixen les malalties. Van des d'un simple resbredat o una grip fins al desenvolupament d'un càncer en el pitjor dels casos. El sistema immunitari ens protegeix d'invasors externs i interns. Però què és el sistema immunitari? El sistema immunitari està format per una xarxa de cèl·lules teixits i òrgans que treballen junts per protegir el nostre organisme i tenir cura de la nostra salut. Com podem enforcir el sistema immunitari? Descans. Dormir les hores necessàries entre 7 i 8 cada nit. Dieta saludable. Seguir una dieta equilibrada que aporti proteïnes, hidrats de carboni i greixos d'origen no animal. Prendre animal... perdó... Aliments rics en antioxidants com poden ser fruites i verdures. Activitat física. L'activitat física fa que el nostre cor i els pulmons funcionin millor, enforteix els ossos i les articulacions i millora la qualitat de vida. Sense estrès. L'estrès consumeix les reserves de vitamines i minerals que necessitem per mantenir fort el nostre sistema immunitari. com sabem si tenim baixes a les defenses. Un cansament més fort del que és habitual, ferides que triguen a cicatrizar, dolors musculars sense haver practicat exercici o fragilitat del cabell poden fer-nos pensar que les nostres defenses estan sota mínims. combatre els invasors. Hi ha diferents formes. I diu, igual que una xarxa militar que disposa d'unitats de protecció marítima, terrestre o aèria, el sistema immunitari té les seves pròpies unitats protectores per lluitar contra els invasors. Una de les unitats protectores més importants són els linfocits que poden ser cèl·lules B o cèl·lules T. Les cèl·lules B fabriquen immunoglobines també anomenades anticossos que són com guardians en diferents funcions. La seva feina consisteix a eliminar microbis com ara virus, fongs i bacteris que entren al cos i fan que sorgeixin les malalties. Protegeixen la sang i altres òrgans del cos. I ara anirem poquet a poquet perquè s'entengui. Les cèl·lules T són també molt importants. es troben a la sang i es desplacen pel cos. N'hi ha d'altres tipus destructores, col·laboradores i reguladores. Les cèl·lules T destructores maten els germens. Les cèl·lules T col·laboradores avisen les cèl·lules T destructores perquè matin els microbis i diguin i diguin a les cèl·lules B quan han de fabricar més anticossos. Finalment, les cèl·lules T reguladores diuen a les cèl·lules B i a d'altres cèl·lules del cos que tot funciona de nou i que ja poden deixar de fabricar anticossos. I aquí tenim algú interessant. Cridant els fagocits. Els fagocits són un altre tipus de cèl·lules del sistema immunitari. Es minyen les partícules nocives o inútils per eliminar-les. Els fagocits també s'envien senyals entre ells perquè d'altres fagocits els ajudin. L'últim protector és el sistema complement. 18 proteïnes diferents que treballen juntes per protegir l'organisme de les infeccions. El sistema complement treballa en col·laboració amb les inovines i els fagocits per eliminar els microbis ràpidament. Quan a una persona li manquen els protectors o no treballen adequadament, els microorganismes entren al nostre cos a través dels ulls, el nas, la boca, els pulmons o la sang i comencen a multiplicar-se. Això significa risc de patir infeccions i que les possibilitats de combatre-les siguin inferiors a les que serien amb un sistema fort. També molts tipus de tumors tenen via lliure quan el sistema immunitari és deficitari. I ara parlarem d'una cosa que és bastant interessant. Jo, senyors, ja, otro inciso, fa molt de temps vaig fer una traducció d'aquesta substància que me la van deixar i la vaig fer. Ràpid, ràpid. El pròpolis. Acabar el temps. El pròpolis. Elaborat per les abelles a partir de diferents substàncies obtingudes d'espècies vegetals. Ajuda a regular el sistema immunitari i a més a més té propietats antifugí... antifugí... fungíques. Antifungíques. Fungíques. Sí. Antivirals, antiparasitàries, antioxydants i antitumorals. Ja ho sabeu. A aprendre... Pròpolis. Pròpolis. Bé, i amb la pròpolis hem arribat a la final d'aquest programa d'avui i esperem que ho hagi trobat adequat. Bé, fins a la propera. Molt bona tarda, bona nit o bon dia. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. 98.1 Adéu-siau. Adéu-siau.