Homenatge a Paco Camarasa, Cadí-Moixeró, Curie mare i filla, salut ocular, cotxes autònoms i Costa Brava

98.2 Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. El Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si es va apagant de la seva butxaca, ningú li pot dir-ho. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Si volem veure algun d'aquests greus més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Si t'equivoques en un penal en un Barça a Madrid, pots quedar classificat a per rida. Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona. Just a la Fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. vídeo-uri. Gràcies. Gràcies. Gràcies a tutti. Gràcies. Gràcies a tutti. Gràcies a tutti. Gràcies a tutti. Gràcies. Seixanta i més Molt bon capvespre, amics oients de Ràdio Desvern Aquesta és l'audició, Seixanta i més i en ella podreu escoltar, com sempre, temes variats que els components de la taula de redacció han seleccionat per difondre'ls en aquesta hora que esperem que us sigui d'interès Lina Santa Bàrbara Montse Larrea Joan Maria García Puigdevall Carles Hernández Rius i Joana Algarra Així ho desitgen Endavant, doncs, Seixanta i més Avui hem dit adeu a un home encantador, senzill i com han dit tots els comentaris que hem escoltat sobre ell un activista de la cultura del nostre país el nostre bon amic Paco Camarasa Havia estat durant 12 anys comissari de la Setmana Negra de Barcelona Gran erudit d'aquest gènere literari a nivell mundial la seva tasca de divulgació en conferències i dirigint clubs de lectura d'aquest tipus de novel·la negra l'havien fet merecedor de la medalla d'or al mèrit cultural de la ciutat de Barcelona en consideració a la seva gran tasca a favor del coneixement, a nivell popular, del gènere negre a través de la botiga que regentava la Barceloneta on els dissabtes convidava els seus clients a musclos i després, també a vinegre, després d'una estona de bona lectura del gènere Tenia 68 anys i va decidir tancar la botiga i jubilar-se al 65 sobretot pel seu estat de salut, un tant delicat El seu record, a Sant Just, sempre estarà lligat a la lectura i comentari en el club de novel·la negra a la Biblioteca Joan Margarit Títols interessants, bons escriptors i un esclaridor comentari sobre el tema proposat ens recordaran sempre aquesta persona simpàtica, culta sempre fent pedagogia a un tema que en principi semblava popular i senzill però que ell va tornar en important a través de les seves xerrades i conferències Amic, que aquestes paraules siguin un record per sempre de tu i de la teva gran vàlua personal Adeu Paco, Paco Camarassa Amic, que aquestes paraules siguin un record de la teva gran vàlua personal Amic, que aquestes paraules siguin un record de la teva gran vàlua personal Amic, que aquestes paraules siguin un record de la teva gran vàlua personal Amic, que aquestes paraules siguin un record de la teva gran vàlua personal Amic, que aquestes paraules siguin un record de la teva gran vàlua personal Amic. Viatjant per Catalunya Avui ens acostarem a uns paratges extraordinaris a cavall entre l'Alt Urgell, la Cerdanya i el Berguedà on trobem la natura en estat pur El parc natural del Cadí Moixeró Aquest és el parc natural més gran de Catalunya La seva singularitat només es tradueix en els quilòmetres quadrats El seu principal atractiu és la natura i està gairebé pur Escoltem les paraules amb qui el va descriure Oriol Alemany Enormes penyes segats de roca calcària i antics boscos de muntanya Qui no ha anat mai? Al Pedraforca? A les fonts del Llobregat? A Rassos de Peguera? A la Serra del Cadí? On o bé ha creuat les muntanyes del Moixeró pel conegut túnel del Cadí? Els caps de setmana, les parets de roca i els senders forestals proporcionen entreteniment a intrepides escaladors experts excursionistes o turistes d'autocar Però la resta de la setmana les muntanyes que engloben el parc natural del Cadí Moixeró el més extens de Catalunya segueixen fent la seva vida Les plantes, els animals i també els homes que viuen dint dels seus límits no aturen pas el seu rima quan els visitants tornen a les grans ciutats Els vessants de les muntanyes del Cadí Moixeró es vesteixen descensos boscos entre els quals destaquen antigues abatoses ovelles pefagedes que cada any amb l'arribada de la tardor ens obsequien la vista amb el seu fullatge multicolor Per al parc també hi ha molta roca i fins i tot a les parts de la pedra és possible trobar plantes com ara el matafoc o l'aurelladors o plantes que són capaces de relar en un substrat molt poc acollidor són extraordinàries els faigos, el faig del bosc, el grasolet arraulit al peu del pedraforca i què dir dels magnífics abets centenaris que encara es conserven a la vall de l'Ingla a la Cerdanya A causa del seu relleu abrupte les muntanyes del parc han constituït un refugi vital per a la pròpia fauna de l'alta muntanya pirinenca El parc natural s'ha convertit en un dels millors indrets per veure Isars la població dels quals ja fa anys vorejava el miler d'exemplars La profusió de cingleres també afavoreix la presència d'ocells rapinyaires com l'àguila daunada, el falcó pelegrí o el trencalós Les extenses masses forestals serveixen de refugi a una rica i variada fauna forestal en la qual destaquen ocells com el gall fer la becada o el pigot negre o bé mamífers com el cabirol la marta o el gat fer el lins un dels carnívols més enigmàtics de les nostres muntanyes El cim més alt d'aquest conjunt de muntanyes és el puig de la canal Baridana que arriba fins als 2.642 metres d'altitud Com en totes les muntanyes que superen els 2.000 metres el clima del conjunt del massís és particularment dur sobretot durant l'època invernal El tor, el vent que aixeca la neu caiguda a terra foeteja boscos i cims creant unes condicions de vida que són suportades heroicament per diverses plantes i alguns animals Els capvespres d'hivern quan la temperatura baixa fins a 10 o 15 graus sota 0 sembla que la vida s'aturi el bosc però aquesta és justament l'hora en què es pot sentir el cant del mussol pirinenc Amb la seva airosa estampa el pedraforca ha esdevingut un símbol pels muntanyencs catalans Són innomblables els escaladors que practiquen aquesta activitat els elevats penyassegats de la cara nord Però no cal ser tan arriscat per escoronar el cim La tertera central també ha estat remuntada per generacions d'excursionistes Tot el parc és adequat per dur i a terme nombroses excursions en diversos graus de dificultat Des d'una tranquil·la passejada de dimenge fins a una escalada de les parelloses cascades de glaç que a l'hivern es formen a les canals o vagues de la cara nord del cadí El pedraforca és una muntanya que desprèn personalitat Però tot i la seva bellesa aquest massís ha hagut de superar tota mena d'agressions com l'obertura de mines per l'extracció de carbó a cel obert o l'intent de fer una central termo al peu mateix de la muntanya una central tèrmica per fer electricitat Des de fa tota la protecció del parc natural la muntanya tan sols ha de contemplar com els núvols acaronen els seus cims o com els excursionistes li fan pastigolles pujant per la seva tartera central sobre李光 al cap coi de esa central de laière d'部 gris ز lies i l'incari centut de斯 de Orb d'國 pocket d'un 손 ила l'indem d'un d'un d'un turbo tres ant d'un I després de descansar una miqueta d'aquesta excursió un tant muntany. D'un i duret. Molt tants. Es necessiten bones cames. Sí, i també esma per arribar-hi. Pulmons. Pulmons, pulmons, sí. Bé, vinga. Les teves curiositats. Fixeu-vos que hem anat sapiguent coses de Barcelona. Serà que jo soc barcelonina? No ho sé. Sembla que estàs una mica envenuda a la ciutat. Barcelona és la ciutat més maca de tota l'Europa. Segons el meu punt de vista. Però jo per viure s'enjust. Això sempre. Bé, us diré. El primer trenc de la península surt del Passeig de Gràcia i diu Miquel Viada 1789-1848 era un comerciant mataroní que havia anat a fer les Amèriques a Venezuela i a Cuba quan aquestes encara eren colònies espanyoles. A Cuba va participar a la construcció del primer ferrocarril que es va inaugurar a la illa a 1837. de retorn a Catalunya s'instal·la de nou a Mataró la seva ciutat natal i es diu que un dia no va trobar lloc a la diligència que havia de fer els 30 quilòmetres que separen Mataró de Barcelona. Després d'aquella situació l'emprenedor començaria a concebre el trajecte del primer tren que hi hauria al país. En tota la perseverança del món en 1844 Viada aconsegueix fundar la gran companyia espanyola del Camino de Hierro de Barcelona a Mataró i viceversa. Aquesta empresa té com a objectiu la construcció del primer tren del territori de la península espanyola i així ho farà desenvolupant el primer mitjà de transport amb una capacitat de fins a 400 passatgers alhora. Viada va ser el responsable econòmic de l'empresa fins a la seva mort un mes abans de la inauguració del primer tren. L'home no va poder superar una pneumonia que havia agafat vigilant les sobres del ferrocarril per evitar actes magnàlics i és que durant la construcció del tren molta gent acudia a les sobres de nit per destruir el que s'havia fet durant el dia. Era un transport innovador i va costar que s'acceptés com a tal. El dia 28 d'octubre de 1848 va quedar oficialment inaugurat el primer ferrocarril de l'estat espanyol. I n'hi ha una anècdota aquí que diu que no tothom somiava amb aquest nou invent i diu la llegenda que els grans convois provocaven por entre la gent que els veien com una obra del dimoni. Es creia que les rodes i els eixos i els altres engranatges de la gent necessitaven greix per funcionar de manera correcta i corria el rumor que el millor greix era els dels nens petits. Els pares i mares explicaven als seus fills que l'home del sac recorria els carrers de nit per segrestar criatures, matar-les, estreure'n el greix del cos i així permetre que el maleït invent sigués funcionant. Mare de Déu! Us deixo amb aquesta anèdota que jo no crec que segurament algú... No, que la gent com és possible que 200 anys enrere siguessin tan tancats? Com és possible? No arriba 200 anys? No, però sí, no arriba 160 anys. Invenç del dimoni que dèiem, no? Com el cotxe, com tot. Què et dirien ara dels drons i totes aquestes coses? Els drons... Això és el diable això que voler. Els drons l'altre dia que estava allà tot l'ejercit i totes les altres autoridades russes van fer una cosa del dron i se'ls agrada amb orriu, vau veure? No, no, no. Se'ls agrada no arriscar el cap. Es van quedar tots molt dronados. Molt dronados, tu. Si cau al cap del tot cau del dron. Bé, xiquets, i ara continuem fent coses de Barcelona, eh? I aquí viu el soldat sacríleg. Oh! Aquesta és aquella de fantasmes que us agrada tant. diu El carrer Robador té, sens dubte, un nom molt sugeridor. Un d'aquells noms d'arrel popular que ha sobreviscut a través dels temps i que fan que es preguntem quins fets se'l van originar. Des de sempre està considerat un dels mals carrers de la ciutat. Potser perquè allà hi va haver la intercessió amb el carrer Sant Pau on avui s'obre la plaça de Salvador Seguí la penitenciaria de dones públiques, la famosa galera. O potser perquè s'hi passejava a finals del segle XIX l'ànima en pena d'un soldat llagradot que havia viscut en una de les seves cases, avui impossible de determinar. Els fets es remunten a la Tercera Guerra Carlina 1876 quan la tropa de que formava part aquest xicot va saquejar una població i el jove es va endur del temple parroquial una valuosa custòdia. A caps d'uns mesos va arribar a Barcelona la notícia de la seva mort en batalla i la seva promesa que també vivia en aquell bar després de plorar-lo durant un temps va trobar una altra amant i s'hi va casar. Però cada cop que venia a visitar la seva família si la nit l'enxampava al carrer robadors se li apareixia per les cantonades l'ombra oscura del seu enamorat difunt que la seguia en licenci a frec de talons. Atemorida la jove li va explicar el seu confessor que era el capellà de l'hospital de Santa Creu i aquest li va aconsellar que la propera vegada li preguntés a l'aparegut en què podia ajudar-lo i ella així ho va fer i l'ànima en pena s'afanyà a explicar-li que es veia obligada a vegades sense descans i impossibilitada d'entrar al paradís pel greu delicte i en nom del seu antic amor li pregar que anés a buscar aquell objecte sagrat que estava amagat en una cova de la muntanya i el restituís a l'església. La jove i el marit van emprendre el llarg viatge i efectivament l'indret indicat van trobar l'utensili religiós. Però com que l'aparició no li havia dit de quina església l'havia sostret el van portar a Barcelona i el lliuraren a la seva parròquia amb el convenciment que fet i fet seria igual defectiu per l'ànima amb pena d'aquell soldat sacríleg. I així havia de ser perquè des del moment en què la custòdia va ser reintegrada al culte deixaren de produir-se l'aparició aquelles aparicions fantasmals. Aquesta història explica perquè en una de les cases del carrer Robador ara coneguda amb el nom és coneguda ara amb el nom de la casa de l'ànima amb pena. També explica perquè la custòdia de la parròquia de l'hospital de Santa Creu i Sant Pau és molt més rica i luxosa del que correspondria a un establiment benèfic de les seves característiques. Així és que el soldat va tornar el que era seu o el que no era seu. Adéu-siau. Tinc una veu. Tinc de por. un moment que me gusta. tinc de por. tinc de por. tinc de por. Biografies de personatges il·lustres. Encara que el Mars ja s'ha deixat amb tot el seu reguitxell de verjacions atmosfèriques i d'altres menes, nosaltres volem posar punt i final l'homenatge i record a les dones en general durant el Mars i en especial aquelles grans dones que van marcar emprenta en l'avenç de la humanitat. avui seran avui seran dues unides per lligams més que familiars ja que són mare i filla. Maria Slodowska a Irene curi. Maria Slodowska va néixer a Varsovia, Polònia, l'any 1834. era filla d'un professor de física i va fer els seus estudis al Museu de la Indústria i l'Agricultura a Varsovia. Decidida d'ampliar la seva formació es va traslladar l'any 1891 a París on va estudiar a la Universitat de la Sorbona. Allà va conèixer Pierre que era professor de física amb qui es va cansar 4 anys més tard. I el 1995 la seva primera bueno el 1995 és quan es caça i la seva primera filla Irene va néixer l'any 1897. Anys abans el físic francès Antoine Henri Becquerel havia descobert la radioactivitat arrel de la trobada casual d'un raig sobre magnetisme i fosforescències. La Marie va decidir fer la seva tesis doctoral sobre la continuació de la investigació d'aquest tema de la radioactivitat de Becquerel. Investigant sobre aquest tema va descobrir dos elements molt importants el turí i l'urani. Pierre Curie es va unir a la seva esposa amb la laboriosa investigació fins a arribar a illar un nou element al qual van posar el nom de Poloni en homenatge al país natal de la Marie. Continuant amb la seva tasca van descobrir una altra substància radiactiva el ràdio. Encara més i més treball fins a arribar a determinar els pesos atòmics del ràdio i del Poloni. En reconeixement aquests descobriments els van atorgar juntament amb el professor Becquerel el Premi Nobel de Física. Pierre Curie va mor en un desgraciant accident de trànsit i Maria Curie va passar a ser professora de Física de la Sorbona lloc que havia estat el seu marit sent la primera dona que va aconseguir tal lloc en una universitat francesa. Ella va continuar les seves investigacions i en l'any 1911 li van atorgar el Nobel de Química pel seu èxit en l'allament del ràdio metàl·lic pur. Van passar els anys i la seva filla Irena va col·laborar amb Marí a les seves investigacions. La jove es va casar més tard amb el físic Frederic Juliot que també era una investigació important. Tots dos van descobrir la radioactivitat artificial i per tal descobriment van rebre el Premi Nobel de Química. Marie Curie era fins l'any 1961 l'única persona en obtenir dos Premis Nobel. La seva història va ser relatada en un interessant llibre escrit per Levé la fill petit de la investigadora sota el títol Madame Curie. Aquest llibre va ser traduït a 25 idiomes. Marie Rodosca va morir l'any 1934 a causa de la leucèmia contrata per la seva exposició contínua a la radioactivitat al llarg de la seva vida d'investigadora. I ara parlarem de la Irene la filla primogènita del matrimoni curí. Fisioquímica nascuda a París. Va estudiar a la Universitat de la capital francesa i durant la Gran Guerra de l'any 1914 va prestar grans serveis en els desplaçaments de radiografies dels hospitals de primera línia. Més tard va passar a ser l'ajudant de la seva mare a l'Institut de la Ràdio de París. L'any 1926 es va casar en Jean Frederic Juliol físic de gran fama del moment en qui va establir una col·laboració científica tan notable com la dels seus pares. El matrimoni es va fer famós l'any 1934 per haver aconseguit produir artificialment elements radioactius. L'any 1935 els va ser otorgat el Premi de Química i en el 1940 la medalla d'or Barcelona de la Universitat de Colòmbia. Irene Corí Juliott va anomenada en 1935 directora d'investigació de la Fundació Nacional de Ciències. Anys més tard va ser subsecretària nacional d'Investigació Científica de França. Però sempre hi ha un però. Com sempre diem el desagraïment és un dels vicis més destacats de la societat humana. Les seves simpaties cap a les corrents d'esquerra concretament al comunisme van ser el motiu de la seva separació de la Comissió Francesa de l'Energia Atòmica l'any 1951. Cinc anys més tard el 1956 moria a París una de les més importants figures fisioquímiques de tots els temps. Irene Curí Julió filla de l'altra gran descobridora física mundial Mary Curí de l'Energia de l'Energia Peter Ilyich Tchewikovsky Podem escoltar el vals Serenata per cordes Opus 48 Aquest agradable vals Moderato és interpretat per la English Strings Orchester dirigida per William Broughton A F Is Sudam aplicat Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ... Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ... Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! dedicarem uns minuts a parlar d'un dels sentits més provats per tot ésser humà, el sentit de la vista, humà i també dels pobrets animals que sense vista no tenen vida. En primer lloc, ens referirem a una malaltia que és traïdora, silenciosa, que quan dona símptomes gairebé ja no té remei, el glaucoma. I això que diu aquí, que acaba de dir la Joana, sobretot, eh, si ho sentiu, estem molt a la guai i a partir dels 50 mireu-se de quan a quan la tensió ocular. Perquè a partir dels 50, un cop a l'any es tindria que fer, igual que mirem l'altra tensió. Igual que ens mirem l'atenció. Bé, el glaucoma diu, aquest és un problema del nervi òptic, que encara que no afecti a la retina, causa discapacitat visual greu. A l'ull, en l'ull tenim un líquid que entra i surt a velocitat constant. Si no ho fa amb la suficient rapidesa, la pressió interna de l'ull s'incrementa, cosa que produeix lesions en el nervi òptic. El camp visual, perifèric, enmalalteix de manera irremediable i podem perdre la vista sense remei. El glaucoma acostuma a passar de ser percebut perquè no produeix dolor. El camp visual es conserva intacte i la persona creu que percep la perifèria en normalitat. No es veuen taques fosques, com d'altres lesions. I com diu el doctor Biedermann, aquest és l'exemple. Home s'hi troba davant de tres cotxes, però només en veu dos. I si nota el tercer cotxe, aleshores, què veu? Doncs, solament al carrer. El cervell afegeix la imatge que s'espera i que està acostumat a veure. Si un nano corre i se situa al punt sec, a l'ull no se n'adona que hi ha algú davant seu. Uns 12 milions d'europeus pateixen glaucoma. Entre el 10 i el 15% acaben secs. Aquest trastorn és més comú a partir dels 60 anys i acostuma a ser hereditari. No hi ha manera, pel moment, de reduir el risc. Però sí que hi ha esperances, ja que es pot tractar o bé aplicar en gotes o bé en procediments quirúrgics o làser. Però si el diagnòstic és precoç, és possible controlar el glaucoma en gotes si el pacient és constant en seguir el tractament, puntualment, tota la resta de la seva vida. Gràcies al finançament de l'Institut Britànic d'Investigacions en Matèria de Salut, s'ha iniciat un estudi aleatori multicèntric amb pacients en glaucoma. Hi ha un pacient anglès al que li van diagnosticar glaucoma precoç als 32 anys. Avui té 61 i la seva vida es troba intacta. Aquesta persona, durant tots aquests anys, no ha deixat de posar-se les gotes ni un sol dia. Ell diu que ni és incòmodo ni és difícil i que solament s'ha de ser disciplinat. No es deu deixar d'aplicar ni una sola dosi. Ell ho ha fet així durant 20 anys. Una altra lesió ocular que es produeix moltes vegades unida a la diabetis és la que li van diagnosticar el senyor Usni, Ender, turc, que tenia 70 anys i va saber que alhora se li havia declarat una retinopatia. No, retinopatia. Retinopatia. Ah, això mateix. Es tracta des de llavors amb injeccions intraoculars periòdiques i manté la seva glosèmia sota un estricte règim alimentari. Fins ara, els seus ulls es mantenen intactes. Amics, us aconsellem que si mai us diagnostiquen diabetis aneu immediatament a l'oftemòleg per controlar una possible retinopatia o un glaucoma. I les noves tecnologies també afecten els nostres ulls. Molts dels nostres informàtics es pregunten Tinc la síndrome visual de la informàtica? Ordinadors, tauletes, telèfons mòbils, books i per extensió tots els enginys digitals són imprescindibles tant per l'esbarjo com per la feina. Utilitzar-los és una necessitat i cada cop es passen més hores davant de les pantalles. Això es tradueix per a algunes persones amb l'aparició de problemes de salut sobretot als ulls. La síndrome visual informàtica es manifesta en persones que passen més de vuit hores davant l'ordinador. El 70% dels treballadors pateix problemes de fatiga visual ja que passen molt temps davant les pantalles durant la seva jornada laboral segons l'Acadèmia Americana d'Optometria. Aquests són els símptomes. Molèsties oculars, passantor d'ulls, sacadat ocular, lagrimeig, somnolència, respecte als trastorns visuals, dificultat per enfocar, visió borrosa, visió doble, fotofòbia, i com trastorns extraoculars, mal de cap, mareig o vertigen, ansietat, dolor cervical, etcètera, no? Etcètera, etcètera. Quan centrem l'atenció de la pantalla durant moltes hores, la freqüència del parpadeig disminueix, així que hem d'aprendre consciència i perpallejar amb regularitat pot ajudar i evitar la sacretat ocular. Cal desconnectar de la pantalla seguint la regla del 20-20-20, que significa treure la mirada de la nostra pantalla cada 20 segons, enfocant en una distància de 6 metres. L'objectiu és desconnectar-se de la superfície de la pantalla perquè la vista descansi. Posa a punt el teu monitor, el teu espai de feina. Ha d'estar inclinat una mica enrere, no completament pla. Els continguts que apareixen en la pantalla haurien d'estar una mica per sota de la línia de la mirada. La brillantor no ha de ser ni massa intensa ni massa tènua i, sobretot, cal mantenir-lo lliure de brutícia i emprentes, que redueixen la claretat. Evita els reflexos a la pantalla causats per les finestres altes o altres fons d'il·luminació. En el pla ambiental, la temperatura ha de ser agradable i cal evitar l'excés de calefacció i els corrents d'aire que afavoreixen la sacedat ocular. Revisa't la vista regularment per ajustar la graduació. Si ets usuari de lentilles, has de saber que n'hi ha algunes de dissenyades per a usuaris de pantalles digitals. La síndrome visual informàtica pot ocasionar o agreujar defectes refractaris com ara miopia, hipermetropia, estigmatisme o presbície. A la farmàcia pots trobar tota mena de productes que et poden ajudar si tens molèsties oculars, llàgrimes artificials en forma de gotes, tovalloletes per a la higiene de les parpelles o tractaments per teràpies amb fred o calor, tipus màscares de gel. L'efecte calor alleuja la sacadat ocular i l'efecte fred alleuja la picor i el llagrimet. O sigui que ja ho sabem. Aquí has dit una paraula que diu presbícia que vol dir vista cansada. Sí, però és presbícia. No, no, presbícia que ho has dit molt bé però com l'úbul... Sí, sí, en plan popular és vista cansada. Si jo suposo que esteu amb mi, que veus els crios, els crios i els no tenen crios. Tot els en diem amb el mòbil, mirant i amb una distància molt curta. És a dir, jo a vegades els arrenyo casa, home, posa't en una distància de més lluny perquè si no pot fer un esforç que és el que està fent de l'acomodació dels desulls. pot després oxigenar un estigmatisme o una miopia. Per ser que només tenim dos ulls per tota la vida, els cuidem poc. Molt poc. No, no, però ara els nois, la gent jove, amb el cuento de les pantalles i les tablets i aquesta d'allò, estan forçant els ulls. Agafa un cansament. Un cansament als ulls. i això ja s'ho trobaran perquè els hi dius i no, eh? No, no, no. Quan no se'ls posen tocant per veure més bé. Sí, sí. I seus que els nenos petits s'ho acosten massa. No sé si ja ho fixa també jo. Bé, això també va passar quan al principi de la televisió, la televisió, sí. Ah, que es posava massa a la vora. Molt, molt a la vora. Els havies de renyar, sobretot tenien fora una pantalla petita amb una tauleta i ells seien al voltant. que està al voltant. Però, escoltem, sobretot una de les neves nebodes és que se la jalava la pantalla. Diu que ha de ser com a 3 metres. No, no cal. El d'allò, la distància per llegir amb uns 30 centímetres no és suficient. Sí, però per mirar... Però 30 centímetres és més d'un pam. Però per mirar la pantalla l'entra de la televisió... Ah, no, per mirar la pantalla com millor... Sí, ho he dit aquí. Em sembla que ha dit 60 centímetres o una cosa així. Sí, bé, més, més, més. Depèn de la pantalla depèn de la que parli. Ara, el que sí que jo s'hi aconsello que vaig treballar molts anys amb Ulls és el del grau coma. Sí, això sí. A partir dels 50 anys si no volen anar al seguro... Això sí, és de traïdoria. No, vull dir res. Aquí tenim una òptica amb dues persones que són molt expertes i ho fan molt bé. Hasta podria fer la propaganda i això que no cobro res és el camp de llars. Això, sí, sí, sí. Però el que és un dels xicots d'allà aneu un cop a l'any a fer la revisió. Sí, sí, sí. I tant, i tant. No, no, que val la pena. Bé, doncs, tens el reportatge a punt? Sí, aquesta vegada l'ha escrit un tal Fèlix Badia. Ah, molt bé. No sabia que et deies Fèlix Badia, ara. Ja tinc un negre, mira. És l'anrodesa. Molt bé, molt bé, molt bé. Molt bé, endavant. Bé, va de cotxes robotitzats i ciutats més humanes. Quan a començaments del cicle 20 van començar a circular automòbils, les ciutats van haver d'adaptar-se a un nou mitjà de locomoció que va acabar per transformar-les. Quan en algun moment de mitjans d'aquest segle circulin els cotxes autònoms, els automàtics, les ciutats es tornaran a reinventar novament. No es tracta només que els vehicles robotitzats circulin d'una forma més segura, sinó que ho faran de manera més fluïda i respectuosa amb les persones. La fluïdesa serà la gran característica del nostre trànsit rodat, perquè la interconexió entre els cotxes farà quedar-li en la seva velocitat a les cruïlles, de manera que les parades seran innecessàries, com passarà també amb els semàfors i els actuals sistemes de senyalització. Menys parades i també menys distància entre els automòbils. El resultat serà a més capacitat de la via pública i la radiació dels embussos. Però hi haurà tants vehicles com avui? Probablement no. Ara de mitjana, els automòbils estan a més del 90% del temps aparcats, un aprofitament mínim. L'automatització facilitarà la propietat compartida o fins i tot donarà lloc a un nou tipus de transport públic personalitzable en temps real. El resultat serà una dràstica reducció dels vehicles en circulació i els que quedin seran elèctrics a nivell de soroll i contaminació menors. Qui tingui el seu cotxe en fórmula de propietat compartida no haurà d'aparcar-lo i qui en disposi d'un per ús personal no tindrà per què fer-ho a la seva destinació ja que el vehicle podrà tornar al seu punt de partida mentre no se'l necessiti. tot solet se'l tornarà. Així doncs perdran sentit els pàrquings públics i els privats que avui ocupen un espai gens menyspareble. Amb això s'alliberaran metros quadrats als centres urbans que es podran destinar a altres usos la qual cosa impactarà en un mercat immobiliari. Aquesta repercussió pot ser més gran si es té en compte que la fluidesa que promet el cotxe autònom facilitarà que cada cop més gent visqui fora de les grans metròpolis que d'altra banda seran més humanes. Sí, però em permets ser una mica d'advocat del diable. Ja, aquesta setmana passada un altre cotxe autònom va ocasionar una mort i un accident però va ser de bé. Molt bé, però com fa que circulen cotxes autònom? Segurament uns 3 anys han espeixorrat un Tesla d'aquest de l'amuix i també un Bobo. És a dir, dos marques de primera punteria dos cotxes i estem parlant en 3 anys. Escolta, aquí a Espanya cada any moren cents de gent i altres ferits. Per tant, escolta, va molt bé, molt bé i tindrà molts cotxes autònoms més aviat el que tots ens pensem. I es salvarem moltes vides, si no, el temps. No, no, i a més a més... Jo no vull pas morir sense... Sense veure-ho. Molt bé, puja una miqueta de música. Bé, i ara un petit apunt d'història. com a cosa curiosa em preguntava l'altre dia i això del nom de les costes, sobretot el de la Costa Brava, jo, em sembla que alguna vegada ja ho hem comentat, però tornar-ho a repetir no costa res. Diu, segons diu Josep Pla a la seva guia de Catalunya, la Costa Brava no és en si mateixa una comarca natural, sinó que és certament una entitat turística considerable. Pensem que això ha estat publicat l'any 1961. El nom li va ser posat per en Ferran Agulló i Vidal a les postres d'un sopar extraordinari celebrat al Paradís de Fornells, restaurant propietat del senyor Bonaventura Sabater a principis del segle XX. La Costa Brava està constituïda per tres comarques successives i ben diferenciades. La de la selva del Baix Empordà i de l'Alt Empordà que s'extén fins a la Catalunya Nord al Vallespí. Quan a Ferran Agulló i Vidal fou un poeta periodista i també el secretari general de la Lliga Regionalista va néixer a Girona l'any 1863 i va morir a Santa Coloma de Farners el 1933. El nom de Costa Brava se li va acudir arran d'un comentari sobre l'espró de les seves rocalles. a Grand Marz Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Ja està bé! Bé, doncs, ja som aquí tots, ens hem de felicitar i també a totes aquelles persones que ens escolten que també han marxat i han tornat i estan íntegres. Bé, si voleu escoltar-nos en segona audició, el dissabte tornarem a ser amb vosaltres. I si no, fins al proper dimecres, senyores, senyors, a tots. Molt bona tarda, molt bona nit i bon dia, si ens escolteu un dissabte. Montse, Siau, Lina, Joan Maria, millorar-se, Carles, bye-bye. Bon cap vespre. Això mateix. Ara escoltes ràdio d'Esfern. Sintonitzes ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Just, 98.2. Sintonitzes ràdio d'Esfern, la ràdio d'Esfern, la ràdio d'Esfern, la ràdio d'Esfern.